Els anys seixanta van ser molt rics, musicalment parlant, és
clar. Amb mètodes molt rudimentaris i una tecnologia en bolquers, instruments
fabricats en moltes ocasions per els mateixos músics, equips de so de molt baixa
potència, tot just 120 watts per amplificador com a màxim i sense equip de
llums, excepte aquells quatre focus de què pugues disposar la sala, la música
va evolucionar i ens va arrossegar amb ella en aquest canvi generacional que
tan important va ser per la nostra generació. Avui anem a recordar aquells
gloriosos i mítics anys amb música i anuncis. Ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emissores per les que sortim al aire, anem a posarnos en marxa,
en el nostre recorregut per els records i començarem escoltan a The Brisk, un
dels millors grups surgits en el Sud que ens preguntaran si volem saber un
secret, de fet el secret no era d’ells, era dels Beatles. Som Quimet Curull i
Mario Prades i ara us direm alló de sempre
Obrim la
Paradeta
The Brisk – ¿Quieres saber un secreto?
El grup andalus The Brisk, amb els que avui obrim el
programa, van versionar una vegada més a The Beatles i per partida doble en
aquest EP en el que es troba la cançó que escoltem i que va ser composada per
John Lennon quan es va casar amb Cynthia Powell, la seva primera dona i mare de
Julian Lennon. Us ho expliquem. A suggeriment de Brian Epstein manager dels
Beatles i que va ser padrí de Julian Lennon, el fill del matrimoni, la parella
van decidir mantenir les seves noces en secret, per aixó John va fer aquesta peça
que està signada, com és habitual, pel tàndem Lennon / McCartney i on, amb la
seva peculiar ironia deia que ell tenia un secret. Com us deiem, els Beatles hi
eren en el disc per partida doble ja que The Brisk també van incloure la seva
versió del “Twist ans shout”, junt a “Para ti” i “Un diablo disfrazado”. Julián
Granados, el cantant, va militar abans a Los Angeles Azules i molt més tard en
solitari, després d'haver passat per Los Buenos. The Brisk van començar com Los Halògenos i 
passarien a The Brisk Boys, per acabar sent The Brisk, van sorgir a Ceuta. Quan
van començar eren Julio Rey (baix i veu), José García (bateria), Juan Pozo
(guitarra i veu), Antonio Morales (saxo
i òrgan) que no té rés a veure amb Junior i Jesús Zurita (cantant). Quan se'ls
va incorporar Julián Granados va començar el seu ascens popular. A finals del
67 Julián Granados abandona el grup The Brisk i fitxen a un cantant de color
anomenat Teddy Ruster, amb el qual van gravar un disc molt més proper al soul i
que inclouria una versió del "Stone Free" de Jimi Hendrix. Un dels
seus membres fundadors, Julio Rey, va morir l’any 2004. Per cert, es diu que
durant un temps van tindre com a cantant a Pedro Ruy-Blas.
Chico Valento – Devuélvase al remitente
Chico Valento va ser un cantant aragonés d’adopció i fet
musicalment a Barcelona, un dels pioners del rock and roll al pais. Sempre
pensavem que Chico Valento era menut, per això lo de Chico, però fa un temps es
va posar en contacte amb nosaltres un nebot sur, creiem recordar, i ens va dir que
no era així, era d’una alçada mitjana normal. Ell es deia en realitat Miguel
Miñana i va néixer a Larache, al Magreb, quan era protectorat espanyol. Als
cinc anys el seu pare, militar professional, és destinat a Saragossa i allí va
viure Chico Valento la major part de la seva vida, encara que per triomfar i després d'haver formar part del grup Los Átomos, es
va haver de traslladar a Barcelona on va compartir pis amb el seu amic i també
cantant aragones 
Rocky Kan. Aquesta cançó va ser un del gran èxits del Rei que
la va gravar l’any 1962, però Elvis Presley la va cantar en anglés a la
pel·ícula “Girls! Girls!
Girls!”, titulan-la “Return to sender”. La cançó va ser esrita per Winfield
Scott i Otis Blackwell. Chico Valento va fer una digna versió. El
2002, un any després de la mort de Chico Valento, EMI va remasteritzà els seus
enregistraments, inclos aquest i els va editar en format CD. Aquesta cançó es
va incloure inicialment a un EP de l'any 1963 on també trobavem “Aleluya” de Chales
Aznavour, “Quiéreme deprisa” que també va cantar Elvis i “El solitario” que era de
Don Gibson. El seu últim disc és va publicar l’any 1966. En total Chico Valento
va gravar 20 cançons en 5 EP's i un single. Va funcionar i bé des de 1961 a l’any 1966.
Rosalía – Limbo Rock
Rosalía Garrido Muñoz (Madrid, 1944) va començar a gravar l’any
1962 amb el nom de Rosalía, per evitar confusions amb una cantan del mateix
cognom, la aflamencada Lolita Garrido. L'any 1963 va participar al Vº
Festival Internacional de la Canción de Benidorm, alçant-se amb el triomf de la mà de la cançó "La hora".
Entre els anys 1963 i 1965 Rosalía va seguir editant una gran quantitat d'EP's,
amb cançons com "Limbo rock" que escoltem ara, "Ese beso",
"Dile", o "No tengo edad", sent la primera cantant que va
gravar la "Chica Ye-ye" d’Augusto Algueró que de fet, la va escriure per a ella. Entre 1969 i 1973 va
transcórrer l'etapa de Rosalía en Belter, un paréntesis d'inferior èxit a
l'anterior. L’any 1976 Rosalía va decidir retirar-se. Augusto Algueró va
compondre per a ella "La chica Ye-Yé" i Rosalía la va gravar en un
single editat per el segell Zafiro del 
qual es van arribar a vendre més de
300.000 còpies, xifra aclaparadora si es té en compte que segons estudis
estadístics de l'època, a Espanya existien tres-cents mil tocadiscos, el que
significa que es va vendre una mitjana d’un disc per aparell. Val a dir que
Conchita Velasco tot i que va comptar amb l'avantatge de la pel·lícula
“Historias de la televisión”, no va arribar ni de lluny a aquestes xifres.
Aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, va ser un
dels grans èxits del que va ser anomenat "Rei del Twist", el cantant
nord-americà Chubby Checker i nosaltres l'hem extret d'un CD recopilatori
titulat "La Fiebre
del Baile" que s'editava amb els col·leccionables de l'Historia del Rock
Espanyol. En aquesta gravació creiem que la van acompanyar Los Relámpagos.
Los Tamara – Muñeca rota
La veritat és que aquells que avui dia recorden a Los
Tamara, aquesta bon grup gallec, és pels seus discos gravats a finals dels
seixanta i principis de la dècada posterior, centrada bàsicament en temes
propis i cantats en la seva llengua natal, el gallec, però ells tenen una
carrera molt àmplia i que durant una pila d'anys es va centrar en versionar
cançons de moda en llengua castellana. Per a mostra us portem aquest tema ple
de rock and roll i que va ser un dels grans èxits d'Eddie Vartan, un músic
búlgar establert a França que era germà de Sylvie Vartan, publicat per Zafiro en un EP que va incloure
“Venecia sin ti” de Charles Aznavour, “Con el corazón” de Johnny Halliday i “La
primera vez” que no recordem de qui era. Los Tamara es van formar l’any 1958 a Noya, la Corunya i eren Prudencio
Romo (Noya, 10 d'octubre de 1927 - Santiago de Compostel, 19 de març de 2007),
el seu germà Alberto Romo, Manolo Paz, Xosé 
Sarmiento (guitarra i clarinet),
Germán Olariaga (violinista i cantant) i Enrique Paisal. L’any 1961 se'ls va
unir el que seria el seu líder carismàtic: el cantant Pucho Boedo (A Coruña,
1928 - 26 de gener de 1986). Los Tamara van ser, en els seus principis, una de
les bones bandes de pop versioner de l'època, però ells van saber mirar cap a
les seves arrels i van cantar i molt a la seva Terra Galega. També es van especialitzar
a actuar per als espanyols a l'estranger actuant en gairebé totes les Casas de
España que tinguessin espai per a actuacions. No oblidem que quan arrivava la Setmana Santa a
Espanya no es podía actuar a cap lloc, estaba prohibit. Enrique Paisal va deixar
el grup l'any 1975 per donar classes al Conservatori de Santiago de Compostela
i fer-se càrrec de l'Escola de música de Porto do Son. Va seguir treballant
activament en el món de la música i va treure dos discos en solitari. Un altre
dia us explicarem d’on venia el nom de Los Tamara que es molt gallec, escoltant un altre de les seves cançons..jpg)
Los Llopis – Estremécete
Deixant anà un euro per Quimet al que li ha faltat temps per
reclamar-ho, us direm que aquests cubans sempre acaben tornant al tocadiscos de
El Temps Passa... i la música queda cada vegada que sona la paraula
rock’and’roll i és que tot i ser els autors de "La Pachanga", Los
Llopis també van ser els primers de l’historia de la música que van versionar
clàssics del rock and roll pioner al castellà, creant escola. Van marxar-se de
Cuba per cames quan va arribar el de la barba, el seu germà i la resta de la
tropa i es van establir a Mèxic, per finalment venir-se al Pasapoga de Madrid i
quedar-se a Espanya. Quimet ha tocat moltes
vegades aquesta cançó que es va incloure a un EP on també hi era "Doctor
Brujo", un altre dels seus èxits. Los Llopis es van crear a Cuba l'any
1951 i inicialment es van dir Cuarteto
Llopis-Dulzaides, quan el músic 
Ñico Rojas va presentar als Germans Llopis
(Frank i Nolo) el pianista Felipe Dulzaides. Amb el rock and roll, els turistes
nord-americans a Cuba van començar a demanar que toquessin peces amb aquest
ritme i van sorgir els primers rockers a l’illa. Orquestres com la dels
Hermanos Castro (res a vaure amb els de la barba), Orquesta Aragón o la Sonora Matancera
van tocar rock and roll, aixó si, molt orquestat i amb caire caribeny. Però Los
Llopis van ser els primers que van gravar rock and roll en espanyol prenent com
a referència a Bill Haley i els pioners. A Espanya la seva casa de discos els
va voler canviar l'estil ja que havia d'explotar el fet que eren cubans. El
terme patxanguer prové d'un dels seus grans èxits aquí al país "La Pachanga".
Li Morante – Dile
La cantant i actriu granadina Li Morante va gravar també aquesta
versió del "Tell him" i tot i que a Espanya molts afirmaven que es
tractava d'un tema escrit i portat a l'èxit per Luis Aguilé això no era
veritat. Si que la va gravar l'amic Luis i la va pujar a dalt en les llistes de
vendes, però es tractava d'una versió. Va ser el gran hit del grup vocal
nort-americà The Exciters, l’any 1962, i que també van portar a dalt de les
llistes Alma Cogan, Johnny Thunder, Dusty Springfield i uns quans més i no fa
masses anys la van cantar a duet Celine Dion i Barbra Streisand. La extraiem
del quart EP de Li Morante, publicat l'any 1963 pel segell Phillips i que també
va incloure “Dame Felicidad” que creiem recordar era de Palito Ortega, però no
ho tenim clar del tot, sí es segur que era d’ell “Bienvenido amor” i la quarta
cançó va ser “El ritmo de la lluvia” 
que va ser un gran éxit de Sylvie Vartan, si be també la va
versionar per que era d’un grup nord americà. Val a dir que les quatre cançons
van tenir multitud de versions a Espanya i encara que totes elles són recordades,
no tenim tan clar que avui ho siguin per les versions de Li Morante, tot i que
són molt dignes. Dolores "Li" Morante va ser una noia Ye yé que es va
retirar quan es trobava a la cresta de l'ona, després d'una carrera curta, però
plena d'èxits. Li Morante va treure cinc
EP’s que van funcionar molt bé i la van portar a ver gires per l’estranger.
Fins i tot va signar, amb l'autorització del seu pare, aixó si, ja que era
menor d'edat, un contracte d'aquells lleonins amb Cesáreo González per fer cinc
pel·lícules de les quals va filmar sols "Objetivo las estrellas" que
es va estrenar el 17 de maig de 1963. Li Morante estava plena d'il·lusions i
era jove, tot just 16 anys, però el cinema i un contracte signar per el seu
representant sense consultar-li per actuar al cabaret Pasapoga de Madrid al
costat 
de Lina Morgan, van fer que trontollés la seva il·lusió, això de
besar-se perquè ho deia el guió estava en contra de les seves conviccions
morals i la veritat, actuar a un cabaret també. Va parlar amb el seu pare i
aquest va recuperar els contractes pendents, pagant, com està manat i ella va
tornar a la seva Granada natal, però va perdre tot el que havia aconseguit
guanyar en les gires realitzades per Amèrica Llatina i molt més, però supossem
que el pare ho va pagar a gust. Les seves fortes conviccions religioses van fer
que s'incorporés a l'Opus Dei, on ancara avui milita. Per cert Li Morante i
Gelu van començar casi al mateix temps i les dos deixan anar els cridets que
van caracteritzar-les, sobre tot a Gelu que va tindre una carrera molt més
llarga. Ens agrada Li Morante i si nosaltres admirem alguna cosa de les persones, és la gent
que sap mantenir-se fidel a les seves conviccions.
Leo Dan – Como te extraño mi amor
Feia molt de temps, de fet un parell o tres de temporades
que no escoltàvem a aquest bon cantant, compositor i actor argentí, de nom
complet Leopoldo Dante Tévez, nascut a la província de Santiago del Estero, un
22 de març de 1942 i conegut artísticament com Leo Dan, encara que poc difós a
Espanya i ens ho han recordat aquest estiu
mitjançant un correu electrònic. Leo Dan té una carrera brillant a
Amèrica Llatina, ha gravat més de 36 àlbums a Argentina, Espanya i Mèxic.
Prolífic compositor, en el registre d'autors argentí consten més de 2000
cançons escrites per ell. De fet seves són cançons com "Celia" o
"Fanny" que a Espanya 
gravaria i portaria a l'èxit el també argentí
Luis Aguilé, un bon amic que va eclipsar amb les seves versions les de l'autor.
Possiblement aquesta va ser una de les raons per les quals Leo Dan mai va ser
un triomfador a Espanya. Leo Dan va estar considerat com un dels principals
intèrprets del que a Argentina es va dir "La Nueva Ola", una
cosa com el Ye-Yé d'aquí. Aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la
música queda, és una de les seves cançons més carismàtiques i la va gravar
l'any 1964, sense oblidar "Te he prometido". El tema es va incloure
en una pel·lícula que Leo Dan va protagonitzar l’any 1966 i a la qual la cançó
donava títol. De fet Leo Dan va filmar quatre pel·lícules. Actualment Leo Dan
resideix a Miami i segueix treballant.
Luis Aguilé – Pecos Bill
Sempre s'ha dit que els andalusos són uns
"dezagueraos", és a dir que tendeixen a exagerar-ho tot. Per
descomptat i com sol succeir en massas ocasions amb els tòpics a l'ús,
acostumen a estar errats i mai hem de prendre'ns-ho tot al peu de la lletra.
Per mostra un botó i us demostrarem que si algú és propens a exagerar, són els
nord-americans. A la cançó que escoltarem avui quedarà plenament demostrat que
si algú pot ser mestre de l'exageració, va ser l'autor d'aquesta cançó
inspirada en un clàssic de la literatura còmica de l'oest més tradicional.
Aquesta és la història del "Vaquero más auténtico que existió" i ens
la canta Luis Aguilé en aquesta versió que va fer de “Pecos Bill”. Tal i com
diu la cançó i la llegenda, sent un infant i viatjant en una diligència, Pecos
Bill va caure de la mateixa i va quedà abandonat a la praderia. Pecos Bill va
ser trobat per una família de coiots prop del riu Pecos, al sud-oest de Texas,
va créixer amb la seva família adoptiva de quatre potes i ell es va convertir en
tot un heroi del oest. Muntat en el seu cavall fins a un tornado va allunyar,
també es diu que durant un període de sequera va portar pluja des de Califòrnia
fins Texas, tanta aigüa va portar que amb la que va sobrar es va formar el Golf
de Mèxic. I un dia, mentres Pecos Bill estaba afeitan-se a dalt d'un arbre, va
matar 2000 indis que estaven atacan 
Texas City,
tot aixó sense deixar
d'afeitar-se. L’any 1948, en la pel·lícula "Ritmo i Melodía"
dels Estudis Disney, van incloure un
curt animat en el qual el cantant i actor Roy Rogers (5 de novembre de 1911 - 6
de juliol de 1998) interpreta la famosa cançó que explica la vida d'aquest
vaquer. Luis Aguilé amb el seu sa bon humor, ens porta aquesta versió en
castellà del divertit i exagerat “Pecos Bill” que es va incloure al disc
"A mis amigos los niños". Luis Maria Aguilera Pica, nascut a Buenos
Aires el 24 de febrer de 1936 i establert primer a Barcelona i posteriorment i
fins a la seva mort, a Madrid, un 10 d’octubre del 2009. Va compondre més de
800 cançons i temes com "Cuando salí de Cuba" formen part de la
història musical del món ja que va ser versionada per The Sandpippers i va ser
disc d'or als Estats Units. Una de les facetes poc conegudas de Luis Aguilé era
la d’escriptor de llibres per infants i era bo, va guanyar uns quans premis en
aquest apartat. Per tots era Luis Aguilé. Un bon amic!
La Música
que es Feie en Català
Valerie – La
Vella de Wexford
L'any 1968 i mitjançant el segell català Edigsa es va
publicar un EP amb sis cançons interpretades en català per la cantant Valerie
que creiem era irlandesa o escocesa, es tracta de temes del folk tradicional
irlandès i escocès traduïts i adaptats al català. Al disc trobem aquest tema
que és un poema tradicional irlandès musicat que ens parla d'una dona que
estima el seu ancià marit, però molt més estima "Un xicot alt i
fornit" pel que es va a veure al metge i li demana un beuratge que acabi
amb la vida del seu marit que ja es major. El metge li recomana que li doni de
menjar “el moll d’un os” durant una temporada i així el marit es quedarà cec.
És clar que la infidel i coqueta dona no sap que el metge l'hi explica
tot a la futura víctima i aquest es guarda i molt de menjar res preparat per la
seva dona, encara que fingeix empassar-se'l i quedar sense vista. Finalment la
dona decideix llançar-ho pel blocal d'un pou d'una empenta, però el marit la
"veu vindre" i s'aparta en el moment just, amb el que és la mala dona
la que cau al pou i mentre ell escolta els seus crits demanant ajuda li diu amb
ironia "És una pena, no puc ajudar-te perquè cec com ara soc no et puc
salvar". En aquest EP editat per Edigsa també es van incloure “Mary
Hamilton”, “Camisa de franel.la grisa”, “On et son ets Emanuel”, “Pensaments i
reselles d’Escocia” i “On va la noia tan bonica”. De la noia poc us podem dir,
més aviat res ja que a la xarxa no hem trobat informació i nosaltres només
recordem que estava unida sentimentalment a un executiu del segell Edigsa, però
la veritat és que tampoc estem segurs, pel que us direm alló de sempre, no ens
feu massa cas.
.
Marian Albero – El juglar
Marian Albero va ser un cantautor que ens va arribar des de
València i a l'ombra de Raimon. De fet hi havia moltes similituds entre la
manera de cantar de tots dos, fins i tot en els textos de les seves cançons,
ambdós molt reivindicatius i durs en ells. Tots dos també desafinaven de forma
semblant. Inicialment se'l va conèixer com Marian Albero, si bé després
passaria a ser Marià Albero. El cantautor, de nom complet Marià Albero i Silla,
va nàixer a València un 27 de desembre de 1949, va morir a Sales de Llierca, a
Girona, el 12 de maig de 2013. Començà incorporant a la Nova Cançó, però ja als
anys setanta i degut a la seva evolució musical, va ser englobat dins de la Ona Laietana. Va
publicar tres discos signant com Marian, 
en els dos primers el va acompanyar
Quico Pi de la Serra
a la guitarra de dotze cordes, però aquest tema es trobava en el tercer, un
single publicat l'any 1969 amb “La finestra” com a cara A. Després ja signaria
els seus discos com Marià Albero. S'uneix a Manel Joseph que va ser component
de Dos + Un i cantant de l'Orquestra Mirasol i posteriorment líder de
l'Orquestra Plateria i van crear l'any 1974 el grup Patatas Fritas que van
gravar un single amb Ariola i posteriorment crearia La Rondalla de la Costa al costat de Manel
Joseph, Toni Xuclà, Martí Soler, Xavier García, Gustavo "Krupa"
Quinteros i Xavier Batllés. Com a productor Marià Albero va realitzar, entre
d'altres, l'àlbum "Chinchonera s Cat" de Ia i Batiste. Marià Albero
va publicar l'any 1995 el seu últim disc que es va titular
"Estampida", bàsicament instrumental i basat en danses populars de
diversos països mediterranis. Era germà del polític i exministre Vicente
Albero.
Quico Pi de la
Serra – Sóc el Millor
A finals dels anys seixanta alguna cosa no
"sonava" bé en el si d'Els Setze Jutges i la Nova Cançó, la fórmula
no funcionava ja com a principis de la dècada. Quico Pi de la Serra sembla ser que va
tenir algun tipus d'enfrontament amb els seus companys al col·lectiu, sobretot
amb Espinàs i va escriure i va gravar aquesta cançó plena de bon humor amb un
Quico en pla tímid sortint a l'escenari per manifestar que "Sóc el Millor", en clara i irònica paròdia sobre els seus excompanys i sobretot les
noves generacions que estaven sorgint dins de la música feta en català. El
single el va publicar el segell Discophon a l'any 1969 amb "Sóc
poeta" a l'altra banda. La veritat és que el seu rol dins del col·lectiu
en els seus inicis es limitava a acompanyar-los a la guitarra, el 22 de març de
l’any 1962 Quico Pi de 
la Serra
fa la seva primera actuació dins dels Jutges, acompanyant a Miquel Porter i el
23 d’agost de 1962 va debutà en directe i com cantautor a un concert fet a La Selva del Camp, a Tarragona,
cantàn "Les portes". Despres Quico Pi de la Serra se incorporaria a Els
4 Gats amb els que va gravar un parell de discos i van actuar en directe en
moltes ocasions. Quan els va deixar per anar-sen a fer el soldat, el seu lloc
seria ocupat per Xavier Elies que era des de 1963, el séptim Jutge i com a
cantan havia grabat un sol disc “El piset”, l’any 1965. Xavier Elies va morir a
causa d’un càncer el 30 de juny de 2010. Francesc Pi de la Serra i Valero, cantautor
conegut popularment com Quico Pi de la Serra, guitarra,
compositor, cantant, poeta i també col·leccionista de guitarres, va ser un dels
més representatius de l'anomenada Nova Cançó, component de Els Setze Jutges, i
avui segueix en actiu. Fa cosa d’un parell d’anys Quimet el va estar veient en
directe a Constantí i li va agradar molt.
Els Stop – La, La, La
Los Stop al llarg de la seva carrera gravarien unes quantes
cançons en català i passarien a signar, en aquests discos, com Els Stop. Ara us
hem seleccionat per escoltar a El Temps Passa ... i la música queda, aquest
tema tan conegut, el gran escàndol en la carrera de Joan Manuel Serrat quan es
va negar a cantar -la al Festival de Eurovisió de 1968 si no ho feia en català. De
fet el Noi la va gravar en la seva pròpia llengua i és la versió que van mirar
Los Stop, si bé hem de reconèixer que ells li donen un ritmillo més alegre i
desenfadat, mantenint, això si, l'esperit original dels seus autors, Manolo de la Calva i Ramón Arcusa, el Dúo
Dinámico, ara bé, la lletra en català la va escriure Joan Manuel Serrat, que
quedi ben clar. Va ser cara A d'un single editat per Belter amb “Cançó
d'enamorats (Sant Jordi)” que es una sardana, a l'altra cara. És clar qie la
portada és la mateixa de l'EP que, en castellà, també va recollir el "La,
la, La" i que es va publicar així mateix l'any 1968. Los Stop es van crear l'any 1964
i inicialment es van 
fe dir Donald Duck. És clar que quan l'any 1966 van signar
contracte amb el segell Belter aquest els va canviar el nom i es van rebatejar
com Los Stop. Eren Cristina que es deia en realitat Mari Carmen Arévalo i a la
qual Mario coneix, al costat de Josep Maria Serra que després seria manager de
Núria Feliu i Lucky Guri, entre altres i que també era amic de Mario. La resta
de components van ser Joan Comellas, Andrés Gallego i Fernando Cubedo. Quan
Cristina va voler separar-se del grup va crear Cristina y Los Tops i més tard
ja es va llançar en solitari. Los Stop es van buscar una altra noia perquè
cantés, es deia Miriam, però no van tenir l'èxit d'abans i creiem que amb ella
sols van gravar un single i un amb un altre cantant de la que no recordem el
nom. Los Stop van traure els seus discos primer amb Belter i després per el
segell Columbia i Victoria.
Els Anuncis dels Nostres Records
Avui a la secció dels anuncis del record volem parlar i
recordar aquella ràdio dels cinquanta i principis dels seixanta, feta en
rigorós directe, anuncis inclosos, amb l'orquestra tocant al plató, els locutors
narrant la publicitat i els tècnics d'efectes especials treballant al màxim. La
majoria de programes es realitzaven amb públic a l'estudi, tot un repte que
avui dia i davant la moderna tecnologia, pot semblar ciència ficció, però que
en aquelles èpoques amb mètodes molt rudimentaris de treball, era tot un repte
diari. Per il·lustrar la nostra explicació us hem seleccionat anuncis de coses
dolces, per variar. Seguim reconeixent sense cap mena de pudor que som uns
llaminers i les dolces "delicatessen" ens perden. Perquè aprecieu la
diferència entre els anuncis d'estudi i els fets en directe, el primer és
d'estudi i es tracta d'un flam
Flan Potax
El Flan Potax, al costat del Flan Tocy, Flan Royal i el Flan
Chino el Mandarín, van ser els flams estrella d'aquellas èpocas. Flan Potax va
ser un dels primers en véndres com producte "tipo americano", es a
dir en sobret per fer-lo a casa i recomenan que fos col·locat en recipients de
mida petita, ja que aquí les mestreses de casa feien els flams elles mateixas i
eren de mida grosa tallan-lo a trocets quan es servia. Nosaltres estem gairebé
segurs que avui dia el Flan Tocy i el Mandarín ja no es fabrican, si bé tenim
duptes amb el Flan Potax que era de Gallina Blanca i aquet creiem que potse si
que estigui ancara a les botigues, emb les dues variants d’ou o de vainilla i tamnbé pensem que es segueix comercialitzant el Flan Royal, però ara i recordan-los, ens ve la gana i la panxa comença a fer surollets
reclamant “combustible” i es que tant Quimet com Mario, com us hem dit moltes
vegades, som una mica “triperos” i ens seria igual flam o crema. Bé aixó no es
veritat del tot, a Mario li agrada molt més el flam que la crema.
Flan Tocy
En aquest anunci que escoltarem ara apreciareu la gran
diferència entre els que es feien en estudi, és a dir gravats i els realitzats
en rigorós directe. Aquests eren més bruts, però molt més llargs, la majoria de
les vegades duraven al voltant dels dos minuts i en la cançó ens narraven tota
una història relacionada amb el producte que es volia publicitar. Al cuentecito
ens acostumaven a explicar totes les coses bones que tenia el producte i ens
aclarien el perquè havien de comprar-lo i utilitzar-lo, en aquest cas, es
tracta d'un altre flam, ja que la cosa anava de menjar-se'l, una ídea amb la qual
nosaltres de fet ja estem disposats a fer-ho i per això ja ens trobem amb la
cullereta a la mà i preparats per engolir. Recordem que Flam Tocy, un dels
pioners en això dels flams en sobre perquè les mestresses de casa ho
preparessin a casa i amb el mínim esforç, va recolzar les seves campanyes
publicitàries amb el regal de banderins esportius, va ser per als mundials de
1962 i creiem que també cromos de futbol, encara que això últim no ho tenim
clar del tot.
Helado Camy 500
Parlan de postres, un del millors és un bon gelat i com les
neveres de l'època no eren com les d'ara i molts encara eren els que
utilitzaven neveres de gel, no elèctriques, la novetat en el món dels Gelats el
portava la marca Camy que després va ser comprada per Nestlé. Camy dins de la
seva gamma 500 ens oferia el gelat amb una Camy Nevera de porex inclosa, així
es conservaria fins a l'hora de cruspir-s’el i el gelat deixava de ser producte
de restaurant o de xiringuito de carrer de comprar i mengar. Quimet recorda amb
nostalgia aquella época quan ell encara era un nen i els seus pares a la botiga
venien el gel en barras i trosos, de fet un dels “esports” entre la mainada era
agafar trosos de gel i xuclarlos com si fossin gelats... en plan barat, es
clar. A Mario per la seva part, parlar de gelats en aquelles èpoques li
recorda la Siesta.
Vivint a Sants, quan estava de vacances després de dinar li
faltava temps 
per dir allò de "Me'n vaig a jugar al carrer", però
recorda que quan marxaven a Mallorca per passar l'estiu, la cosa canviava.
Després de dinar calia fer la migdiada fins a les cinc o dos quarts de sis i
no sortia a jugar al carrer amb els amics i amigues fins que apareixia el
carret dels gelats, els seus pares li donaven quatre xavos i el comprava un
cucurutxo al gelater que arrossegant el carret de dos o tres dipòsits, oferia
els refrescants cucurutxos de maduixa, xocolata, nata o vainilla, poc més hi
havia per triar, però allò era festa major. Quimet també recorda que a Constantí
s'estilava això de fer la migdiada i ell no es perdia ni una.
Tanquem per ara la secció dels anuncis de els nostres
records i seguirem amb la música des de Granada.
Los Ángeles – Abre tu ventana
Ara a El Temps Passa... i la música queda anem a escoltar al
grup que Quimet considera posseïen els millors jocs de veus de l'època i a més
ell afirma sempre que quan a la segona part d'una actuació Los Ángeles
interpretaven peces dels Beatles, eren els que millor ho feien en aquells anys.
Aquesta cançó es trobava en un single publicat per Hispavox l'any 1971 amb
"Oye niña" a l'altra cara. Es tracta d'una cançó alegre que encara
que poc aporta a la música de Los Ángeles és escoltable. És clar que 1972, l'any següent, va ser
gairebé sabàtic per a Los Angeles, va marxar-se Agustín Rodríguez i va
incorporar-se el guitarra José Luis Avellaneda que es deia en realitat José
Luis García Román. El dia 26 de setembre de 1976, després d'un concert a
Tarragona i al terme municipal de Motilla 
del Palancar, en ruta cap a Madrid,
pateixen un accident de trànsit quan circulaven en un Seat 124. Poncho González
i José Luis Avellaneda van morir en l'accident, Carlos Álvarez va patir greus
lesions que li van tenir molt temps hospitalitzat, tot i que finalment es va
recuperar. Paco Quero va resultar il·lès, però és que ell no viatjava al cotxe,
es trobava a la furgoneta. Aquell accident va representar la fi de Los Ángeles.
A principis dels noranta Carlos Álvarez i Agustín Rodríguez van posar de nou en
marxa el grup i van gravar un CD bastant acústic, comptant amb el fill de
Poncho a la bateria. Mario i el seu grup havia estat teloners de Los Ángeles en
una actuació al Casino de Manlleu i van tenir veritables problemes amb ells que
van utilitzar una part de l'equip de Mario, però posteriorment no van complir
la seva part del tracte acordat entre ambdós grups i el propietari de la sala
que ho va tindre que compensar pagant més a Mario i la seva gent. Però ell
sempre ha seguit opinant que personalment eren uns impresentables sense paraula.
Los Talayots – Margarita
.jpg)
El grup mallorquí Los Talayots van publicar aquest tema en
un EP editat per Polydor l'any 1966 que va incloure la seva versió del tema de
Simon & Garfunkel que ells van titular "La voz del silencio”, al
costat de "Sha La La La
Lee" que era dels britànics Small Faces i “¿Y sabes que vi?” que creiem
que era d'ells, però no estem segurs. "Margarita" qie escoltem ara,
és una versió del tema amb el que Tony Dallara va guanyar l'edició d'aquell any
del Festival Internacional de la
Cançó de Mallorca i també la van defensar al festival Los
Javaloyas. Los Talayots eren sis nois mallorquins i van prendre el nom d'unes
construccions prehistòriques típiques de les Balears. Los Talayots, van ser
inicialment Ramon Jover (cantant i saxo), Toni Tur (guitarra), Pere Obrador
(baix), Honorat Busquets (teclats) i Miquel Bonnín (bateria). Van treballar 10
anys i van passar 
molts d'altres músics destacables com Joan Caimari, Toni Morlà
que després es llançaria com cantautor i també l’amic Joan Bibiloni abans de
anar-sen a Zebra. Los Talayots van gravar quatre o cinc discos, casi tots
single y un o dos EP’s, per al segell Marfer. En les portadas de prácticament
tots els seus discos, Los Talayots fan patria mallorquina i les fotos gairebé sempre estan preses en escenaris naturals típics de l'illa balear, en la d'aquest disc mostren la Badia de Palma, immortalitzada a la popular pel·lícula amb aquest títol i a la foto els veureu a la plaça d'Espanya, front el monument de Jaume I..
.jpg)
Tony Ronald y sus Kroner’s – Perdóname amigo
Escoltarem ara peracabar el programa d’avui una cançó molt
bona que ens agrada i molt. Ens la porta el gran cantanjt, compositor i
productor Tony Ronald. El veritable nom de Tony Ronald era Siegfried Andre Den
Boer Kramer, va néixer a Holanda l’any 1941, però va triomfar a Espanya on es
va afincar, vivia a Castelldefels. Aquesta és una de les cançons de Tony Ronald
que tant a Quimet com a Mario sempre els ha agradat molt, tot i que no era
d’ell, es tractava d'una versió d’un tema de Johnny Guitar Watson que Tony
Ronald interpretava en directe i que va gravar l'any 1964 a un EP amb "Hippy
hippy shake" que era dels The Swinging Blue Jeans, "Bella
durmiente" dels Billy J. Kramer & Dakotas i "Tú serás mi
baby" de The Ronettes. Aquesta cançó que sona per tancar el programa
d’avui, també va ser versionada en castellà per Bruno Lomas, Los Wikingos i
Michel, entre d’altres. Tony Ronald va formar part de diversos duets abans de
anar definitivament en solitari. Va crear Tony Ronald y sus Kroner's i pels
Kroner's van passar 
gent de la talla de Max Suñer, José Más
"Kitflus", Francis Rabassa, Jordi Colomer, Primitivo Sancho, Àngel
Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres. Tony Ronald ens
va deixar el 3 de març del any 2013,
a l'Hospitalet de Llobregat, tenia 72 anys d'edat i
pràcticament tota la seva vida podem dir que la va passar aquí ja que
va arribar amb els vint tot just complerts, recent acabada la mili i es va
establir a Catalunya. Va ser un dels grans cantants de pop en els 70, gràcies a
cançons com "Dejaré la llave de tu puerta", "Lady Banana" i
sobretot "Help", però la seva carrera va començar a principis dels
60. Va estar casat amb July, de la qual es va divorciar i a la que Los Diablos
van dedicar la cançó "Oh July" i des de feia anys estava casat amb
Mariló Domínguez.
Conclou per avui El Temps Passa… i la música queda, el
nostre viatge cap els records, un cop d’ull al nostre passat musical. Nosaltres
som Quinet Curull i Mario Prades i us deixarem amb companyia de La Xarxa de Comunicació local i
totes aquelles emissores que emeten el programa. Fotem el cap amd la música cap
un altre lloc, A reveure.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario