El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 15 de octubre de 2014

El Temps Passa 09-05

Els anys seixanta van ser molt rics, musicalment parlant, és clar. Amb mètodes molt rudimentaris i una tecnologia en bolquers, instruments fabricats en moltes ocasions per els mateixos músics, equips de so de molt baixa potència, tot just 120 watts per amplificador com a màxim i sense equip de llums, excepte aquells quatre focus de què pugues disposar la sala, la música va evolucionar i ens va arrossegar amb ella en aquest canvi generacional que tan important va ser per la nostra generació. Avui anem a recordar aquells gloriosos i mítics anys amb música i anuncis. Ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores per les que sortim al aire, anem a posarnos en marxa, en el nostre recorregut per els records i començarem escoltan a The Brisk, un dels millors grups surgits en el Sud que ens preguntaran si volem saber un secret, de fet el secret no era d’ells, era dels Beatles. Som Quimet Curull i Mario Prades i ara us direm alló de sempre

Obrim la Paradeta

The Brisk – ¿Quieres saber un secreto?

El grup andalus The Brisk, amb els que avui obrim el programa, van versionar una vegada més a The Beatles i per partida doble en aquest EP en el que es troba la cançó que escoltem i que va ser composada per John Lennon quan es va casar amb Cynthia Powell, la seva primera dona i mare de Julian Lennon. Us ho expliquem. A suggeriment de Brian Epstein manager dels Beatles i que va ser padrí de Julian Lennon, el fill del matrimoni, la parella van decidir mantenir les seves noces en secret, per aixó John va fer aquesta peça que està signada, com és habitual, pel tàndem Lennon / McCartney i on, amb la seva peculiar ironia deia que ell tenia un secret. Com us deiem, els Beatles hi eren en el disc per partida doble ja que The Brisk també van incloure la seva versió del “Twist ans shout”, junt a “Para ti” i “Un diablo disfrazado”. Julián Granados, el cantant, va militar abans a Los Angeles Azules i molt més tard en solitari, després d'haver passat per Los Buenos. The Brisk van començar com Los Halògenos i passarien a The Brisk Boys, per acabar sent The Brisk, van sorgir a Ceuta. Quan van començar eren Julio Rey (baix i veu), José García (bateria), Juan Pozo (guitarra i veu),  Antonio Morales (saxo i òrgan) que no té rés a veure amb Junior i Jesús Zurita (cantant). Quan se'ls va incorporar Julián Granados va començar el seu ascens popular. A finals del 67 Julián Granados abandona el grup The Brisk i fitxen a un cantant de color anomenat Teddy Ruster, amb el qual van gravar un disc molt més proper al soul i que inclouria una versió del "Stone Free" de Jimi Hendrix. Un dels seus membres fundadors, Julio Rey, va morir l’any 2004. Per cert, es diu que durant un temps van tindre com a cantant a Pedro Ruy-Blas.

Chico Valento – Devuélvase al remitente

Chico Valento va ser un cantant aragonés d’adopció i fet musicalment a Barcelona, un dels pioners del rock and roll al pais. Sempre pensavem que Chico Valento era menut, per això lo de Chico, però fa un temps es va posar en contacte amb nosaltres un nebot sur, creiem recordar, i ens va dir que no era així, era d’una alçada mitjana normal. Ell es deia en realitat Miguel Miñana i va néixer a Larache, al Magreb, quan era protectorat espanyol. Als cinc anys el seu pare, militar professional, és destinat a Saragossa i allí va viure Chico Valento la major part de la seva vida, encara que per triomfar i després d'haver formar part del grup Los Átomos, es va haver de traslladar a Barcelona on va compartir pis amb el seu amic i també cantant aragones  Rocky Kan. Aquesta cançó va ser un del gran èxits del Rei que la va gravar l’any 1962, però Elvis Presley la va cantar en anglés a la pel·ícula “Girls! Girls! Girls!”, titulan-la “Return to sender”. La cançó va ser esrita per Winfield Scott i Otis Blackwell. Chico Valento va fer una digna versió. El 2002, un any després de la mort de Chico Valento, EMI va remasteritzà els seus enregistraments, inclos aquest i els va editar en format CD. Aquesta cançó es va incloure inicialment a un EP de l'any 1963 on també trobavem “Aleluya” de Chales Aznavour, “Quiéreme deprisa” que també va cantar Elvis i “El solitario” que era de Don Gibson. El seu últim disc és va publicar l’any 1966. En total Chico Valento va gravar 20 cançons en 5 EP's i un single. Va funcionar i bé des de 1961 a l’any 1966.

Rosalía – Limbo Rock

Rosalía Garrido Muñoz (Madrid, 1944) va començar a gravar l’any 1962 amb el nom de Rosalía, per evitar confusions amb una cantan del mateix cognom, la aflamencada Lolita Garrido. L'any 1963 va participar al Vº Festival Internacional de la Canción de Benidorm, alçant-se amb el triomf de la mà de la cançó "La hora". Entre els anys 1963 i 1965 Rosalía va seguir editant una gran quantitat d'EP's, amb cançons com "Limbo rock" que escoltem ara, "Ese beso", "Dile", o "No tengo edad", sent la primera cantant que va gravar la "Chica Ye-ye" d’Augusto Algueró que de fet, la va escriure per a ella. Entre 1969 i 1973 va transcórrer l'etapa de Rosalía en Belter, un paréntesis d'inferior èxit a l'anterior. L’any 1976 Rosalía va decidir retirar-se. Augusto Algueró va compondre per a ella "La chica Ye-Yé" i Rosalía la va gravar en un single editat per el segell Zafiro del qual es van arribar a vendre més de 300.000 còpies, xifra aclaparadora si es té en compte que segons estudis estadístics de l'època, a Espanya existien tres-cents mil tocadiscos, el que significa que es va vendre una mitjana d’un disc per aparell. Val a dir que Conchita Velasco tot i que va comptar amb l'avantatge de la pel·lícula “Historias de la televisión”, no va arribar ni de lluny a aquestes xifres. Aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, va ser un dels grans èxits del que va ser anomenat "Rei del Twist", el cantant nord-americà Chubby Checker i nosaltres l'hem extret d'un CD recopilatori titulat "La Fiebre del Baile" que s'editava amb els col·leccionables de l'Historia del Rock Espanyol. En aquesta gravació creiem que la van acompanyar Los Relámpagos.

Los Tamara – Muñeca rota

La veritat és que aquells que avui dia recorden a Los Tamara, aquesta bon grup gallec, és pels seus discos gravats a finals dels seixanta i principis de la dècada posterior, centrada bàsicament en temes propis i cantats en la seva llengua natal, el gallec, però ells tenen una carrera molt àmplia i que durant una pila d'anys es va centrar en versionar cançons de moda en llengua castellana. Per a mostra us portem aquest tema ple de rock and roll i que va ser un dels grans èxits d'Eddie Vartan, un músic búlgar establert a França que era germà de Sylvie Vartan, publicat per Zafiro en un EP que va incloure “Venecia sin ti” de Charles Aznavour, “Con el corazón” de Johnny Halliday i “La primera vez” que no recordem de qui era. Los Tamara es van formar l’any 1958 a Noya, la Corunya i eren Prudencio Romo (Noya, 10 d'octubre de 1927 - Santiago de Compostel, 19 de març de 2007), el seu germà Alberto Romo, Manolo Paz, Xosé Sarmiento (guitarra i clarinet), Germán Olariaga (violinista i cantant) i Enrique Paisal. L’any 1961 se'ls va unir el que seria el seu líder carismàtic: el cantant Pucho Boedo (A Coruña, 1928 - 26 de gener de 1986). Los Tamara van ser, en els seus principis, una de les bones bandes de pop versioner de l'època, però ells van saber mirar cap a les seves arrels i van cantar i molt a la seva Terra Galega. També es van especialitzar a actuar per als espanyols a l'estranger actuant en gairebé totes les Casas de España que tinguessin espai per a actuacions. No oblidem que quan arrivava la Setmana Santa a Espanya no es podía actuar a cap lloc, estaba prohibit. Enrique Paisal va deixar el grup l'any 1975 per donar classes al Conservatori de Santiago de Compostela i fer-se càrrec de l'Escola de música de Porto do Son. Va seguir treballant activament en el món de la música i va treure dos discos en solitari. Un altre dia us explicarem d’on venia el nom de Los Tamara que es molt gallec, escoltant un altre de les seves cançons.

Los Llopis – Estremécete

Deixant anà un euro per Quimet al que li ha faltat temps per reclamar-ho, us direm que aquests cubans sempre acaben tornant al tocadiscos de El Temps Passa... i la música queda cada vegada que sona la paraula rock’and’roll i és que tot i ser els autors de "La Pachanga", Los Llopis també van ser els primers de l’historia de la música que van versionar clàssics del rock and roll pioner al castellà, creant escola. Van marxar-se de Cuba per cames quan va arribar el de la barba, el seu germà i la resta de la tropa i es van establir a Mèxic, per finalment venir-se al Pasapoga de Madrid i quedar-se a Espanya. Quimet ha tocat moltes vegades aquesta cançó que es va incloure a un EP on també hi era "Doctor Brujo", un altre dels seus èxits. Los Llopis es van crear a Cuba l'any 1951 i inicialment es van dir Cuarteto Llopis-Dulzaides, quan el músic  Ñico Rojas va presentar als Germans Llopis (Frank i Nolo) el pianista Felipe Dulzaides. Amb el rock and roll, els turistes nord-americans a Cuba van començar a demanar que toquessin peces amb aquest ritme i van sorgir els primers rockers a l’illa. Orquestres com la dels Hermanos Castro (res a vaure amb els de la barba), Orquesta Aragón o la Sonora Matancera van tocar rock and roll, aixó si, molt orquestat i amb caire caribeny. Però Los Llopis van ser els primers que van gravar rock and roll en espanyol prenent com a referència a Bill Haley i els pioners. A Espanya la seva casa de discos els va voler canviar l'estil ja que havia d'explotar el fet que eren cubans. El terme patxanguer prové d'un dels seus grans èxits aquí al país "La Pachanga".

Li Morante – Dile

La cantant i actriu granadina Li Morante va gravar també aquesta versió del "Tell him" i tot i que a Espanya molts afirmaven que es tractava d'un tema escrit i portat a l'èxit per Luis Aguilé això no era veritat. Si que la va gravar l'amic Luis i la va pujar a dalt en les llistes de vendes, però es tractava d'una versió. Va ser el gran hit del grup vocal nort-americà The Exciters, l’any 1962, i que també van portar a dalt de les llistes Alma Cogan, Johnny Thunder, Dusty Springfield i uns quans més i no fa masses anys la van cantar a duet Celine Dion i Barbra Streisand. La extraiem del quart EP de Li Morante, publicat l'any 1963 pel segell Phillips i que també va incloure “Dame Felicidad” que creiem recordar era de Palito Ortega, però no ho tenim clar del tot, sí es segur que era d’ell “Bienvenido amor” i la quarta cançó va ser “El ritmo de la lluvia” que va ser un  gran éxit de Sylvie Vartan, si be també la va versionar per que era d’un grup nord americà. Val a dir que les quatre cançons van tenir multitud de versions a Espanya i encara que totes elles són recordades, no tenim tan clar que avui ho siguin per les versions de Li Morante, tot i que són molt dignes. Dolores "Li" Morante va ser una noia Ye yé que es va retirar quan es trobava a la cresta de l'ona, després d'una carrera curta, però plena d'èxits. Li Morante va treure  cinc EP’s que van funcionar molt bé i la van portar a ver gires per l’estranger. Fins i tot va signar, amb l'autorització del seu pare, aixó si, ja que era menor d'edat, un contracte d'aquells lleonins amb Cesáreo González per fer cinc pel·lícules de les quals va filmar sols "Objetivo las estrellas" que es va estrenar el 17 de maig de 1963. Li Morante estava plena d'il·lusions i era jove, tot just 16 anys, però el cinema i un contracte signar per el seu representant sense consultar-li per actuar al cabaret Pasapoga de Madrid al costat de Lina Morgan, van fer que trontollés la seva il·lusió, això de besar-se perquè ho deia el guió estava en contra de les seves conviccions morals i la veritat, actuar a un cabaret també. Va parlar amb el seu pare i aquest va recuperar els contractes pendents, pagant, com està manat i ella va tornar a la seva Granada natal, però va perdre tot el que havia aconseguit guanyar en les gires realitzades per Amèrica Llatina i molt més, però supossem que el pare ho va pagar a gust. Les seves fortes conviccions religioses van fer que s'incorporés a l'Opus Dei, on ancara avui milita. Per cert Li Morante i Gelu van començar casi al mateix temps i les dos deixan anar els cridets que van caracteritzar-les, sobre tot a Gelu que va tindre una carrera molt més llarga. Ens agrada Li Morante i si nosaltres admirem alguna cosa de les persones, és la gent que sap mantenir-se fidel a les seves conviccions.

Leo Dan – Como te extraño mi amor

Feia molt de temps, de fet un parell o tres de temporades que no escoltàvem a aquest bon cantant, compositor i actor argentí, de nom complet Leopoldo Dante Tévez, nascut a la província de Santiago del Estero, un 22 de març de 1942 i conegut artísticament com Leo Dan, encara que poc difós a Espanya i ens ho han recordat aquest estiu  mitjançant un correu electrònic. Leo Dan té una carrera brillant a Amèrica Llatina, ha gravat més de 36 àlbums a Argentina, Espanya i Mèxic. Prolífic compositor, en el registre d'autors argentí consten més de 2000 cançons escrites per ell. De fet seves són cançons com "Celia" o "Fanny" que a Espanya gravaria i portaria a l'èxit el també argentí Luis Aguilé, un bon amic que va eclipsar amb les seves versions les de l'autor. Possiblement aquesta va ser una de les raons per les quals Leo Dan mai va ser un triomfador a Espanya. Leo Dan va estar considerat com un dels principals intèrprets del que a Argentina es va dir "La Nueva Ola", una cosa com el Ye-Yé d'aquí. Aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, és una de les seves cançons més carismàtiques i la va gravar l'any 1964, sense oblidar "Te he prometido". El tema es va incloure en una pel·lícula que Leo Dan va protagonitzar l’any 1966 i a la qual la cançó donava títol. De fet Leo Dan va filmar quatre pel·lícules. Actualment Leo Dan resideix a Miami i segueix treballant.

Luis Aguilé – Pecos Bill

Sempre s'ha dit que els andalusos són uns "dezagueraos", és a dir que tendeixen a exagerar-ho tot. Per descomptat i com sol succeir en massas ocasions amb els tòpics a l'ús, acostumen a estar errats i mai hem de prendre'ns-ho tot al peu de la lletra. Per mostra un botó i us demostrarem que si algú és propens a exagerar, són els nord-americans. A la cançó que escoltarem avui quedarà plenament demostrat que si algú pot ser mestre de l'exageració, va ser l'autor d'aquesta cançó inspirada en un clàssic de la literatura còmica de l'oest més tradicional. Aquesta és la història del "Vaquero más auténtico que existió" i ens la canta Luis Aguilé en aquesta versió que va fer de “Pecos Bill”. Tal i com diu la cançó i la llegenda, sent un infant i viatjant en una diligència, Pecos Bill va caure de la mateixa i va quedà abandonat a la praderia. Pecos Bill va ser trobat per una família de coiots prop del riu Pecos, al sud-oest de Texas, va créixer amb la seva família adoptiva de quatre potes i ell es va convertir en tot un heroi del oest. Muntat en el seu cavall fins a un tornado va allunyar, també es diu que durant un període de sequera va portar pluja des de Califòrnia fins Texas, tanta aigüa va portar que amb la que va sobrar es va formar el Golf de Mèxic. I un dia, mentres Pecos Bill estaba afeitan-se a dalt d'un arbre, va matar 2000 indis que estaven atacan Texas City,  tot  aixó sense deixar d'afeitar-se. L’any 1948, en la pel·lícula "Ritmo i Melodía" dels Estudis Disney, van incloure un curt animat en el qual el cantant i actor Roy Rogers (5 de novembre de 1911 - 6 de juliol de 1998) interpreta la famosa cançó que explica la vida d'aquest vaquer. Luis Aguilé amb el seu sa bon humor, ens porta aquesta versió en castellà del divertit i exagerat “Pecos Bill” que es va incloure al disc "A mis amigos los niños". Luis Maria Aguilera Pica, nascut a Buenos Aires el 24 de febrer de 1936 i establert primer a Barcelona i posteriorment i fins a la seva mort, a Madrid, un 10 d’octubre del 2009. Va compondre més de 800 cançons i temes com "Cuando salí de Cuba" formen part de la història musical del món ja que va ser versionada per The Sandpippers i va ser disc d'or als Estats Units. Una de les facetes poc conegudas de Luis Aguilé era la d’escriptor de llibres per infants i era bo, va guanyar uns quans premis en aquest apartat. Per tots era Luis Aguilé. Un bon amic!

La Música que es Feie en Català

Valerie – La Vella de Wexford

L'any 1968 i mitjançant el segell català Edigsa es va publicar un EP amb sis cançons interpretades en català per la cantant Valerie que creiem era irlandesa o escocesa, es tracta de temes del folk tradicional irlandès i escocès traduïts i adaptats al català. Al disc trobem aquest tema que és un poema tradicional irlandès musicat que ens parla d'una dona que estima el seu ancià marit, però molt més estima "Un xicot alt i fornit" pel que es va a veure al metge i li demana un beuratge que acabi amb la vida del seu marit que ja es major. El metge li recomana que li doni de menjar “el moll d’un os” durant una temporada i així el marit es quedarà cec. És clar que la infidel i coqueta dona no sap que el metge l'hi explica tot a la futura víctima i aquest es guarda i molt de menjar res preparat per la seva dona, encara que fingeix empassar-se'l i quedar sense vista. Finalment la dona decideix llançar-ho pel blocal d'un pou d'una empenta, però el marit la "veu vindre" i s'aparta en el moment just, amb el que és la mala dona la que cau al pou i mentre ell escolta els seus crits demanant ajuda li diu amb ironia "És una pena, no puc ajudar-te perquè cec com ara soc no et puc salvar". En aquest EP editat per Edigsa també es van incloure “Mary Hamilton”, “Camisa de franel.la grisa”, “On et son ets Emanuel”, “Pensaments i reselles d’Escocia” i “On va la noia tan bonica”. De la noia poc us podem dir, més aviat res ja que a la xarxa no hem trobat informació i nosaltres només recordem que estava unida sentimentalment a un executiu del segell Edigsa, però la veritat és que tampoc estem segurs, pel que us direm alló de sempre, no ens feu massa cas.
.
Marian Albero – El juglar

Marian Albero va ser un cantautor que ens va arribar des de València i a l'ombra de Raimon. De fet hi havia moltes similituds entre la manera de cantar de tots dos, fins i tot en els textos de les seves cançons, ambdós molt reivindicatius i durs en ells. Tots dos també desafinaven de forma semblant. Inicialment se'l va conèixer com Marian Albero, si bé després passaria a ser Marià Albero. El cantautor, de nom complet Marià Albero i Silla, va nàixer a València un 27 de desembre de 1949, va morir a Sales de Llierca, a Girona, el 12 de maig de 2013. Començà incorporant a la Nova Cançó, però ja als anys setanta i degut a la seva evolució musical, va ser englobat dins de la Ona Laietana. Va publicar tres discos signant com Marian, en els dos primers el va acompanyar Quico Pi de la Serra a la guitarra de dotze cordes, però aquest tema es trobava en el tercer, un single publicat l'any 1969 amb “La finestra” com a cara A. Després ja signaria els seus discos com Marià Albero. S'uneix a Manel Joseph que va ser component de Dos + Un i cantant de l'Orquestra Mirasol i posteriorment líder de l'Orquestra Plateria i van crear l'any 1974 el grup Patatas Fritas que van gravar un single amb Ariola i posteriorment crearia La Rondalla de la Costa al costat de Manel Joseph, Toni Xuclà, Martí Soler, Xavier García, Gustavo "Krupa" Quinteros i Xavier Batllés. Com a productor Marià Albero va realitzar, entre d'altres, l'àlbum "Chinchonera s Cat" de Ia i Batiste. Marià Albero va publicar l'any 1995 el seu últim disc que es va titular "Estampida", bàsicament instrumental i basat en danses populars de diversos països mediterranis. Era germà del polític i exministre Vicente Albero.

Quico Pi de la Serra – Sóc el Millor

A finals dels anys seixanta alguna cosa no "sonava" bé en el si d'Els Setze Jutges i la Nova Cançó, la fórmula no funcionava ja com a principis de la dècada. Quico Pi de la Serra sembla ser que va tenir algun tipus d'enfrontament amb els seus companys al col·lectiu, sobretot amb Espinàs i va escriure i va gravar aquesta cançó plena de bon humor amb un Quico en pla tímid sortint a l'escenari per manifestar que "Sóc el Millor", en clara i irònica paròdia sobre els seus excompanys i sobretot les noves generacions que estaven sorgint dins de la música feta en català. El single el va publicar el segell Discophon a l'any 1969 amb "Sóc poeta" a l'altra banda. La veritat és que el seu rol dins del col·lectiu en els seus inicis es limitava a acompanyar-los a la guitarra, el 22 de març de l’any 1962 Quico Pi de la Serra fa la seva primera actuació dins dels Jutges, acompanyant a Miquel Porter i el 23 d’agost de 1962 va debutà en directe i com cantautor a un concert fet a La Selva del Camp, a Tarragona, cantàn "Les portes". Despres Quico Pi de la Serra se incorporaria a Els 4 Gats amb els que va gravar un parell de discos i van actuar en directe en moltes ocasions. Quan els va deixar per anar-sen a fer el soldat, el seu lloc seria ocupat per Xavier Elies que era des de 1963, el séptim Jutge i com a cantan havia grabat un sol disc “El piset”, l’any 1965. Xavier Elies va morir a causa d’un càncer el 30 de juny de 2010. Francesc Pi de la Serra i Valero, cantautor conegut popularment com Quico Pi de la Serra, guitarra, compositor, cantant, poeta i també col·leccionista de guitarres, va ser un dels més representatius de l'anomenada Nova Cançó, component de Els Setze Jutges, i avui segueix en actiu. Fa cosa d’un parell d’anys Quimet el va estar veient en directe a Constantí i li va agradar molt.

Els Stop – La, La, La

Los Stop al llarg de la seva carrera gravarien unes quantes cançons en català i passarien a signar, en aquests discos, com Els Stop. Ara us hem seleccionat per escoltar a El Temps Passa ... i la música queda, aquest tema tan conegut, el gran escàndol en la carrera de Joan Manuel Serrat quan es va negar a cantar -la al Festival de Eurovisió de 1968 si no ho feia en català. De fet el Noi la va gravar en la seva pròpia llengua i és la versió que van mirar Los Stop, si bé hem de reconèixer que ells li donen un ritmillo més alegre i desenfadat, mantenint, això si, l'esperit original dels seus autors, Manolo de la Calva i Ramón Arcusa, el Dúo Dinámico, ara bé, la lletra en català la va escriure Joan Manuel Serrat, que quedi ben clar. Va ser cara A d'un single editat per Belter amb “Cançó d'enamorats (Sant Jordi)” que es una sardana, a l'altra cara. És clar qie la portada és la mateixa de l'EP que, en castellà, també va recollir el "La, la, La" i que es va publicar així mateix l'any 1968. Los Stop es van crear l'any 1964 i inicialment es van fe dir Donald Duck. És clar que quan l'any 1966 van signar contracte amb el segell Belter aquest els va canviar el nom i es van rebatejar com Los Stop. Eren Cristina que es deia en realitat Mari Carmen Arévalo i a la qual Mario coneix, al costat de Josep Maria Serra que després seria manager de Núria Feliu i Lucky Guri, entre altres i que també era amic de Mario. La resta de components van ser Joan Comellas, Andrés Gallego i Fernando Cubedo. Quan Cristina va voler separar-se del grup va crear Cristina y Los Tops i més tard ja es va llançar en solitari. Los Stop es van buscar una altra noia perquè cantés, es deia Miriam, però no van tenir l'èxit d'abans i creiem que amb ella sols van gravar un single i un amb un altre cantant de la que no recordem el nom. Los Stop van traure els seus discos primer amb Belter i després per el segell Columbia i Victoria.

Els Anuncis dels Nostres Records

Avui a la secció dels anuncis del record volem parlar i recordar aquella ràdio dels cinquanta i principis dels seixanta, feta en rigorós directe, anuncis inclosos, amb l'orquestra tocant al plató, els locutors narrant la publicitat i els tècnics d'efectes especials treballant al màxim. La majoria de programes es realitzaven amb públic a l'estudi, tot un repte que avui dia i davant la moderna tecnologia, pot semblar ciència ficció, però que en aquelles èpoques amb mètodes molt rudimentaris de treball, era tot un repte diari. Per il·lustrar la nostra explicació us hem seleccionat anuncis de coses dolces, per variar. Seguim reconeixent sense cap mena de pudor que som uns llaminers i les dolces "delicatessen" ens perden. Perquè aprecieu la diferència entre els anuncis d'estudi i els fets en directe, el primer és d'estudi i es tracta d'un flam

Flan Potax

El Flan Potax, al costat del Flan Tocy, Flan Royal i el Flan Chino el Mandarín, van ser els flams estrella d'aquellas èpocas. Flan Potax va ser un dels primers en véndres com producte "tipo americano", es a dir en sobret per fer-lo a casa i recomenan que fos col·locat en recipients de mida petita, ja que aquí les mestreses de casa feien els flams elles mateixas i eren de mida grosa tallan-lo a trocets quan es servia. Nosaltres estem gairebé segurs que avui dia el Flan Tocy i el Mandarín ja no es fabrican, si bé tenim duptes amb el Flan Potax que era de Gallina Blanca i aquet creiem que potse si que estigui ancara a les botigues, emb les dues variants d’ou o de vainilla i tamnbé pensem que es segueix comercialitzant el Flan Royal, però ara i recordan-los, ens ve la gana i la panxa comença a fer surollets reclamant “combustible” i es que tant Quimet com Mario, com us hem dit moltes vegades, som una mica “triperos” i ens seria igual flam o crema. Bé aixó no es veritat del tot, a Mario li agrada molt més el flam que la crema.

Flan Tocy

En aquest anunci que escoltarem ara apreciareu la gran diferència entre els que es feien en estudi, és a dir gravats i els realitzats en rigorós directe. Aquests eren més bruts, però molt més llargs, la majoria de les vegades duraven al voltant dels dos minuts i en la cançó ens narraven tota una història relacionada amb el producte que es volia publicitar. Al cuentecito ens acostumaven a explicar totes les coses bones que tenia el producte i ens aclarien el perquè havien de comprar-lo i utilitzar-lo, en aquest cas, es tracta d'un altre flam, ja que la cosa anava de menjar-se'l, una ídea amb la qual nosaltres de fet ja estem disposats a fer-ho i per això ja ens trobem amb la cullereta a la mà i preparats per engolir. Recordem que Flam Tocy, un dels pioners en això dels flams en sobre perquè les mestresses de casa ho preparessin a casa i amb el mínim esforç, va recolzar les seves campanyes publicitàries amb el regal de banderins esportius, va ser per als mundials de 1962 i creiem que també cromos de futbol, encara que això últim no ho tenim clar del tot.

Helado Camy 500

Parlan de postres, un del millors és un bon gelat i com les neveres de l'època no eren com les d'ara i molts encara eren els que utilitzaven neveres de gel, no elèctriques, la novetat en el món dels Gelats el portava la marca Camy que després va ser comprada per Nestlé. Camy dins de la seva gamma 500 ens oferia el gelat amb una Camy Nevera de porex inclosa, així es conservaria fins a l'hora de cruspir-s’el i el gelat deixava de ser producte de restaurant o de xiringuito de carrer de comprar i mengar. Quimet recorda amb nostalgia aquella época quan ell encara era un nen i els seus pares a la botiga venien el gel en barras i trosos, de fet un dels “esports” entre la mainada era agafar trosos de gel i xuclarlos com si fossin gelats... en plan barat, es clar. A Mario per la seva part, parlar de gelats en aquelles èpoques li recorda la Siesta. Vivint a Sants, quan estava de vacances després de dinar li faltava temps per dir allò de "Me'n vaig a jugar al carrer", però recorda que quan marxaven a Mallorca per passar l'estiu, la cosa canviava. Després de dinar calia fer la migdiada fins a les cinc o dos quarts de sis i no sortia a jugar al carrer amb els amics i amigues fins que apareixia el carret dels gelats, els seus pares li donaven quatre xavos i el comprava un cucurutxo al gelater que arrossegant el carret de dos o tres dipòsits, oferia els refrescants cucurutxos de maduixa, xocolata, nata o vainilla, poc més hi havia per triar, però allò era festa major. Quimet també recorda que a Constantí s'estilava això de fer la migdiada i ell no es perdia ni una.

Tanquem per ara la secció dels anuncis de els nostres records i seguirem amb la música des de Granada.

Los Ángeles – Abre tu ventana

Ara a El Temps Passa... i la música queda anem a escoltar al grup que Quimet considera posseïen els millors jocs de veus de l'època i a més ell afirma sempre que quan a la segona part d'una actuació Los Ángeles interpretaven peces dels Beatles, eren els que millor ho feien en aquells anys. Aquesta cançó es trobava en un single publicat per Hispavox l'any 1971 amb "Oye niña" a l'altra cara. Es tracta d'una cançó alegre que encara que poc aporta a la música de Los Ángeles és escoltable. És clar que 1972, l'any següent, va ser gairebé sabàtic per a Los Angeles, va marxar-se Agustín Rodríguez i va incorporar-se el guitarra José Luis Avellaneda que es deia en realitat José Luis García Román. El dia 26 de setembre de 1976, després d'un concert a Tarragona i al terme municipal de Motilla del Palancar, en ruta cap a Madrid, pateixen un accident de trànsit quan circulaven en un Seat 124. Poncho González i José Luis Avellaneda van morir en l'accident, Carlos Álvarez va patir greus lesions que li van tenir molt temps hospitalitzat, tot i que finalment es va recuperar. Paco Quero va resultar il·lès, però és que ell no viatjava al cotxe, es trobava a la furgoneta. Aquell accident va representar la fi de Los Ángeles. A principis dels noranta Carlos Álvarez i Agustín Rodríguez van posar de nou en marxa el grup i van gravar un CD bastant acústic, comptant amb el fill de Poncho a la bateria. Mario i el seu grup havia estat teloners de Los Ángeles en una actuació al Casino de Manlleu i van tenir veritables problemes amb ells que van utilitzar una part de l'equip de Mario, però posteriorment no van complir la seva part del tracte acordat entre ambdós grups i el propietari de la sala que ho va tindre que compensar pagant més a Mario i la seva gent. Però ell sempre ha seguit opinant que personalment eren uns impresentables sense paraula.

Los Talayots – Margarita

El grup mallorquí Los Talayots van publicar aquest tema en un EP editat per Polydor l'any 1966 que va incloure la seva versió del tema de Simon & Garfunkel que ells van titular "La voz del silencio”, al costat de "Sha La La La Lee" que era dels britànics Small Faces i “¿Y sabes que vi?” que creiem que era d'ells, però no estem segurs. "Margarita" qie escoltem ara, és una versió del tema amb el que Tony Dallara va guanyar l'edició d'aquell any del Festival Internacional de la Cançó de Mallorca i també la van defensar al festival Los Javaloyas. Los Talayots eren sis nois mallorquins i van prendre el nom d'unes construccions prehistòriques típiques de les Balears.  Los Talayots, van ser inicialment Ramon Jover (cantant i saxo), Toni Tur (guitarra), Pere Obrador (baix), Honorat Busquets (teclats) i Miquel Bonnín (bateria). Van treballar 10 anys i van passar molts d'altres músics destacables com Joan Caimari, Toni Morlà que després es llançaria com cantautor i també l’amic Joan Bibiloni abans de anar-sen a Zebra. Los Talayots van gravar quatre o cinc discos, casi tots single y un o dos EP’s, per al segell Marfer. En les portadas de prácticament tots els seus discos, Los Talayots fan patria mallorquina i les fotos gairebé sempre estan preses en escenaris naturals típics de l'illa balear, en la d'aquest disc mostren la Badia de Palma, immortalitzada a la popular pel·lícula amb aquest títol i a la foto els veureu a la plaça d'Espanya, front el monument de Jaume I..


Tony Ronald y sus Kroner’s – Perdóname amigo

Escoltarem ara peracabar el programa d’avui una cançó molt bona que ens agrada i molt. Ens la porta el gran cantanjt, compositor i productor Tony Ronald. El veritable nom de Tony Ronald era Siegfried Andre Den Boer Kramer, va néixer a Holanda l’any 1941, però va triomfar a Espanya on es va afincar, vivia a Castelldefels. Aquesta és una de les cançons de Tony Ronald que tant a Quimet com a Mario sempre els ha agradat molt, tot i que no era d’ell, es tractava d'una versió d’un tema de Johnny Guitar Watson que Tony Ronald interpretava en directe i que va gravar l'any 1964 a un EP amb "Hippy hippy shake" que era dels The Swinging Blue Jeans, "Bella durmiente" dels Billy J. Kramer & Dakotas i "Tú serás mi baby" de The Ronettes. Aquesta cançó que sona per tancar el programa d’avui, també va ser versionada en castellà per Bruno Lomas, Los Wikingos i Michel, entre d’altres. Tony Ronald va formar part de diversos duets abans de anar definitivament en solitari. Va crear Tony Ronald y sus Kroner's i pels Kroner's van passar gent de la talla de Max Suñer, José Más "Kitflus", Francis Rabassa, Jordi Colomer, Primitivo Sancho, Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres. Tony Ronald ens va deixar el 3 de març del any 2013, a l'Hospitalet de Llobregat, tenia 72 anys d'edat i pràcticament tota la seva vida podem dir que la va passar aquí  ja que va arribar amb els vint tot just complerts, recent acabada la mili i es va establir a Catalunya. Va ser un dels grans cantants de pop en els 70, gràcies a cançons com "Dejaré la llave de tu puerta", "Lady Banana" i sobretot "Help", però la seva carrera va començar a principis dels 60. Va estar casat amb July, de la qual es va divorciar i a la que Los Diablos van dedicar la cançó "Oh July" i des de feia anys estava casat amb Mariló Domínguez.

Conclou per avui El Temps Passa… i la música queda, el nostre viatge cap els records, un cop d’ull al nostre passat musical. Nosaltres som Quinet Curull i Mario Prades i us deixarem amb companyia de La Xarxa de Comunicació local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Fotem el cap amd la música cap un altre lloc, A reveure.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

No hay comentarios:

Publicar un comentario