A El Temps Passa... i la música queda mirem cap al passat,
és clar que no per això deixem de contemplar el nostre present, no sigui que
mirant enrere no vegem el que tenim davant. Avui a La Parrafada parlarem dels
cinemes de barri, aquelles sales de reestrena i sessió contínua i il·lustrarem
la nostra xerrada amb un monòleg de Santi Sans. Tindrem música recordarem a Los Stop, el Grupo 15, Remei Margarit, Núria Feliu, Los Dracs
cantant en castellà, també ho farà l'italià Tony Dallara, Los Catinos, Bruno
Lomas 
i uns quants més que ompliran la nostra banda sonora d'avui. Per tant i
des de La Xarxa
de Comunicació Local i totes aquelles emissores per les que sortim al aire,
començar el recorregut musical per el ahir, el passat i per obrirem escoltam a
Los Brincos que es despedeixen nomes començar. Som Quimet Curull i Mario Prades
i us direm allò que us diem en cada programa
Obrim la
Paradeta
Los Brincos – Bye bye Chiquilla
Avui i per començar El Temps Passa… i la música queda,
tornen Los Brincos i us hem seleccionat una de les millors cançons dels seus
principis. Aquesta que escoltem avui es trobava en el mateix EP que
"Flamenco", "Es como un sueño" i "Nila", publicat
l’any 1964 per Novola-Zafiro que per cert, quan van signar contracte amb els
nois, els va avançar 300.000 pessetes per a la compra de material de so, una
cosa molt inusual en l'Espanya de l'època. L’ultima de les cançóns que us hem
dit es trobavan en aquest EP de Los Brincos, “Nila”, ja l'havia gravat uns anys
abans Juan Pardo y su Conjunto, en un EP, però es tracta d’una versió molt
diferent. Veritablement les dues no tenen res a veure i és que es nota la mà de
la productora Mariní Callejo. Inicialment un dels Brincos havia de ser el
cantant i guitarra José Barranco que militava amb Fernando Arbex a Los
Estudiantes i posteriormente a Pekenikes, però li demaneven 
dedicació exclusiva
i ell no va voler deixar els estudis ni per supossat, estar pendent d’una casa
de discos que els volia controlar a tope i en el seu lloc a Los Brincos va entrar
Antonio Morales Júnior. José Barranco va crear posteriorment Los Flecos, una de
les bones bandas de pop de la seva època, però amb una trajectoria més bé
curta. Per cert, en les primeres gravacions de Los Brincos, no tocaven ells,
Mariní Callajo va decidir posar músics d’estudi a fi d’abaratar despeses de
gravació. Les coses a Los Brincos van acabar malamente i Juan Pardo i Antonio
Morales van marxar-se i va surgir Juan y Junior, perè els seus companys van
seguir amb nous components, entre ells dos germans de Junior (Manila, Filipines 10 de setembre de 1943 - Torrelodones, Madrid 15 d'abril de 2014).
Los Catinos – La balada de Bonnie & Clyde
Aquest tema era una composició del cantant i compositor
britànic Georgie Fame i.la van publicar Los Catinos en un EP editat per Belter
l’any 1968 en el qual la cançó estrella va ser "Deborah” del italià Fausto
Lealli que va arribar a ser versionada fins i tot per el gran cantant de soul
nord-americà Wilson Picket i també contenia "Canción para ti" i
"La Tramontana"
amb la que es van presentar al Festival de San Remo de 1968 defensant-la amb el
cantant francès Antoine que era l'autor. La cançó també es va publicar en un single amb "La Tramontana" al altre costat. Tots els components de Los Catinos que anteriorment es
van dir Los Ticanos fins que es va produir una escissió, eren músics de
Conservatori i l'any 1961 van ser el primer grup català que actuen a Madrid al
costat dels també catalans Los Pájaros Locos i Golden Quarter, era un festival
organitzat pel SEU (Sindicat Espanyol Universitari), al costat dels grups
madrilenys Los Pekenikes, Los Estudiantes i Los Blue Boys, clar que per
aquelles èpoques eren encara Los Ticanos i amb ells militava l'amic Antoni
Duran. L'any 1962 passen ja a ser Los Catinos. Integraven el grup en els seus
començaments Manolo Vehí (cantant), José Antonio Muñoz (baix), Jordi Casas
(piano i orgue) que va ser substituït més tard per Manuel de los Ojos Prieto,
Marcelo Pinilla (guitarra solista), 
Fernando Luna (bateria) que havia militat a
Los Blue Stars i un sisè músic que tocava la guitarra i del qual no recordem el
nom, de fet només va tocar al primer disc. Van participar en una de les
matinals de conjunts catalans que es celebraven al Palau dels Esports de
Barcelona al costat dels Mustang, Los Sírex, Conjunto Mangas Verdes, Los
Telstar, Los Gatos Negros i Los Blue Stars. Cal reconèixa que Los Catinos van
ser, al costat dels Mustang i Los Javaloyas, els millors grups versioneros de
la seva època. De 1962 a
1973 van gravar 24 discos, tots ells EP's i singles, i es van desfer per tornar
més tard amb la moda revival i segueixen en actiu. L'any 1999 el segell Divucsa
que s'havia quedat gran part del catàleg de Belter, va editar un CD
recopilatori amb els seus èxits.
Grupo 15 – Cuando sea un sesentón
Originalment i en la versió dels seus autors The Beatles,
aquest tema es va titular "When I'm sixty-four" que traduiríem com
"Quan tingui seixanta-quatre", però aquesta cançó que va escriure
Paul McCartney, encara que com era habitual van signar com Lennon i McCartney,
ha tingut variants en el títol, des de "Cuando sea un sesentón" que
és la que ens porta el Grupo 15 des de Mallorca a la dels Mustang que es van
treure un any i es va titular "Quan tingui seixanta-tres". El Grupo
15 la van publicar en un EP editat per EMI l'any 1967 i en què també es va
incloure “El silencio es oro” que va ser el gran èxit de The Tremeloes, encara
que aquests l'havien versionat al seu torn ja que va ser escrita per Bob Gaudio
per al grup nord-americà The Four Seasons, al costat de tot un clàssic “Qué
será” i “Alma cariñosa”. El Grupo 15
que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, eren de Manacor, a
Mallorca, on es troba la factoria de les Perles Majórica i durant els anys seixanta van
ser un dels bons grups versioners a l'ús. També van gravar per altres 
segells
com SonoPlay. Aclarim una cosa, tot i que ells es deien Grupo 15, sols eren
cinq components i després sis, mai van arribar a ser quinze. Entrats ja en les
mitjanies dels setanta la banda es va desfer i dos dels seus components Rafael
José Aguiló (bateria) i Pep Nadal (baix), amb músics de Harlem, van crear un bon grup de pop amb tocs de
sinfonisme, us parlem de Falcons que van triomfar a finals dels 70 gràcies a
cançons pròpies com "Terciopelo y Fuego” i “Date por vencido".
Curiosament si sent Grupo 15 es van inflar de gravar versions, al convertirse
en Falcons van gravar nomes cançons seves i es van mantindre en actiu fins
entrats els anys vuitanta. Per cert, durant un temps, dos dels components dels Harlem
va ser els amics Joan Bibiloni que també es nascut a Manacor i Tomeu Penya.
Los Brujos – Vuelve pequeña
quan l'any 1967 es va desfer un
grup anomenat Los Selenitas. Tres dels seus components Bartomeu Genovard
(guitarra), José Juanico (baix) i Jaume Muntaner (bateria) decideixen seguir
endavant i se'ls uneix el cantant Pep Riera passant a ser Brujos 2000 i
posteriorment van unir el Los al nom i van prescindir del 2000 “Sólo
quiero amor” que va ser una composició del grup i que es va subtitular en
anglès "I Only wan't Lave Four me", amb errors ortogràfics inclosos.
En la cara A versionaron el “Baby come back” de The Equals que escoltarem ara i
que va ser el gran éxito del grupo britànic liderat per Eddy Grant. La veritat
es que tot i el gran triumf obtingut per els anglesos, la cançó no va ser massa
versionada en castellà, recordem una de bona a carrec de Los Salvajes i poc
més. De fet Los Brujos basaven el seu repertori en versions de Cream, Equals,
Steppenwolf, The Bar-Keys, The Troggs i altres grups rellevants del panorama
rock internacional. Van mantenir la seva carrera professional centrada en
actuacions en clubs de l'illa fins a l'any 1975. Es van produir canvis entre
els seus components i la darrera formació eren Pep (veu), Bartomeu (guitarra),
Bernat (baix), Rafael (teclat) i Julián (bateria).
Los Stop – El último tren a Clarksville
.jpg)
Cristina al costat de Los Stop, ens versionen i molt bé
aquesta cançó que va ser un dels millors èxits dels nort-americans The Monkees,
una banda creada artificalment per poguer competir amb els Beatles, una mena de
“Operación Triunfo” i als que s’els si va donar la seva propia serie de
televisión solsament acomençar, de fet sols un d’ells sabia tocar una miqueta,
els altres ni aixó. Aquest cançó es trobava en el primer EP que van gravar Los
Stop, editat l’any 1966 per el segell Belter. Uns anys més tard Cristina, de
veritable nom Mari Carmen Arévalo, va deixar el grup i va liderar Cristina y
Los Tops, per després seguir en solitari. Mario la coneix, a ella i a un cosí
seu, company de treball a Telefónica, el "Boro". Cristina va néixer a
Barcelona el 19 de setembre de 1943. Les cançons 
més populars de Los Stop van
ser "El turista 1.999.999" amb la que van participar en un Festival
de Mallorca i "Tres cosas: salud, dinero y amor", totes dues unes
veritables horterades. Gravaven per al segell Belter i aquest disc és de 1966,
con us deiem, el seu primer EP. Los Stop eren, a més de Cristina, Juan
Comellas, José María Serra (que en els 80 va ser representant artístic de Lucky
Guri i Núria Feliu, entre altres artístes i amic de Mario), Fernando Cubedo i
Andrés Gallego. Per cert, quan van començar es feien dir Donald Duck.
Los Javaloyas – Barbara Ann
Los Javaloyas, junt a Los Catinos que hem esocltat abans i
Los Mustang, van ser els millors verionars de la seva época i ens porten ara un
dels grans èxits dels californians The Beach Boys, si bé la cançó tampoc era
d’ells que la van versionà, era d’un grup anomenat The Regents que la van
gravar l’any 1959 i el cantant del grup va ser Ernie Maresca que va tindre una
bona carrera en solitari, tant com a cantant com compositor, a principis dels
seixanta i que va escriure “The Wanderer”, el gran éxit de Dion de Mutti i dels
Status Quo anys més tard. Deien que Los Javaloyas eren mallorquins i no és cert
del tot, Luis Pérez Javaloyas era valencià i va crear el grup a Valencia a
principis dels cinquanta, però es va establir a les illes i degut a contractes per actuar a l'extranger va tindre que reestructurar la
banda amb músics mallorquins com el cantant 
Serafín Nebot (a la foto), és clar que en
aquest tema i tal com feien algunes vegades The Beatles, qui canta és Antonio,
el bateria. Aquest disc era un EPque va publicar EMI-La Voz de su Amo l’any
1966. Los Javaloyas són un dels grups més veterans d'estat, es van crear el
1952. La formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i
baix, Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet (a la foto), Tony Cobas a la
guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i
Luis Pérez Javaloyas que, a més de cantar, tocava la flauta i el piano. Tots
ells i com era cosa habitual a l’época, eren miltiinstrumentistes. Los
Javaloyas van actuar molt a l'estranger, sobre tot a Alemanya, a principis dels
anys seixanta, allà van conèixer i van compartir escenari amb The Beatles, a
Hamburg. José Luis Pérez Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79
anys, al setembre de 2007 i val a dir que Los Javaloyas van estar en actiu fins
la seva mort.
Álex y Los Findes – Corre, corre
Eren de Barcelona i Álex y Los Findes van ser apadrinats per
la gran Mary Santpere, la Reina
del Paral·lel. Aquest tema és una bona versió del "Keep on running"
dels britànics The Spencer Davis Group, es va publicar en el seu quart EP en el
que també es van incloure "Soy como soy" que va ser escrita per el
grup, "Voy, voy" que era de Peret i "Tu amor de ayer" que
és tractava del "Yesterday man" de Chris Andrews. Van començar
treballant per al segell Marbella amb què van editar els seus dos primers EP
'si posteriorment van passar a Discophon, companyia amb la qual es va publicar
aquest disc en l'any 1966 que està considerat com un dels seus millors treballs. En total Álex y Los Findes van gravar sis discos de
quatre cançons. L’any 1999 Ramalama reculliria les seves cançons en un CD
recopilatori, junt a temas de The Finder’s. De fet van patir cambis de nom i de
components. Van començar sent The Finder’s, despres va produir-se movimient
dins del grup i es van desmembrar surgin Álex y los Findes, però eren diversos
grups amb components comuns. Inicialment The Finder's eren Alberto Vallès a la
guitarra, Roberto Castro 
també guitarra, el baixista Andrés Sánchez, Vicenç
Rondoni a la bateria i el cantant Ferran Alert Prieto, a qui anomenaven Àlex.
Es van crear l'any 1962 i en el 64 van marxar-se Àlex, Vicenç i Roberto per
crear Álex y Los Findes i en el seu lloc es van incorporar Miguel de Borja
(bateria), Miguel Esteban Reina (cantant) i Pedro Caño (guitarra rítmica).
Després de la seva dissolució l'any 1968 gairebé tots els seus membres van
deixar la música. Al guitarra Pedro Caño el vem tornar a trobar en els 70
tocant amb La Salseta
del Poble Sec. Per cert Los Findes han tornar va cinc o sis anys i seguiexen
treballan. A la foto Álex y Los Findes amb el cantant britànoc Tom Jones
.jpg)
.jpg)
Lone Star – Muy lejos de aquí
En el mateix EP, un dels millors de Lone Star, on es trobava
"Satisfacció" i "Wooly Bully" a la cara A, trobavem aquest
tema a la B amb
"Aquí en mi nube" dels Stones. Aquesta és una extraordinària versió
que Lone Star fan del "We gotta get out of this place", tot un
clàssic de The Animals i es un dels primers riffs que aprenien aquells que
tocaven el baix, Mario inclos. De fet aquí no cobraran ni Quimet ni Mario
perque tots dos la han tocat, si es veritat que Quimet la ha interpretat moltes
més vegades, però Mario alega que es la primera cançó que el seu amic Ángel, un
bon baixista que tocava amb Los Jetter’s, li va ensenyar. La veritat és que 
nosaltres ens quedem amb la cara B, però es un gran treball. En aquest disc,
editat l’any 1965, es trobava la millor formació de Lone Star: Pere Gené, Joan
Miró, Rafa de la Vega
i Enric Fuster. Van ser el primer conjunt espanyol i l'únic que ha actuat en un
portaavions nord-americà, el JFK, al Nadal de 1970 i això ja us ho hem dit en
diverses ocasions. Van tenir molts canvis des de finals dels 60, però volem fer
esment a un memorable concert de 1982, celebrat davant de 120.000 persones en
la recta de l'estadi, a Montjuïc, per a la Festa del Treball, compartin cartell amb Eric
Burdon. Lone Star eran en aquells dies Pere Gené, Alex Sánchez, Sebastià
Sospedra i el bateria Jerónimo Martínez. Presentaven el seu, en aquell moment,
nou LP "Viejo lobo". La veritat es que Lone Star van ser la millor
banda espanyola dels 60 i els 70 i en el món musical se'ls coneix com “La
leyenda”.
La
Parrafada
Santi Sans – Preferència 2 pesetes
Avui aprofitarem aquest monòleg de l'humorista Santi Sans
per parlar dels cinemes de reestrena, aquelles sales de barri de sessió
contínua.
En aquells anys en què començàvem a sortir de la postguerra i encara es lluitava contra la fam, amb les cartilles de racionament que començaven ja a deixar-se de costat, hi havia una gran diferència entre cinema de Estrena i cinema de Reestrena, sobretot a nivell preus en les entrades i en serveis.
Els cinemes habituals als que portaven a Mario els seus
pares quan era un nen, és trobavan al barri de Sants i a Collblanch. Els Romero, 
Moderno, Alhambra i
Continental a Collblanch, a Sants el cinema Albéniz, conegut popularment com a
Manelic, el Gayarre, Bohemio, Galileo, Arenas, Vallespir i el Avenida ja al Paral·lel.
Després es va reinaugurar el Cinema Liceu i anys més tard, ja en la dècada dels
60 al barri de Sants van col·locar una sala d'estrena, per fi, el Palau Balañá,
tots els altres, per descomptat, eren de reestrena i fem constà que Mario diu
que es deixa alguns dels que no recorda el nom, un a Collblanch, un altre a
Santa 
Eulàlia, tots dos a Hospitalet de Llobregat i un a Hostafrancs. Per cert,
també hi havia una sala Parroquial tot just al costat del col·legi dels HH
Maristas, on estudiava Mario. I Sabeu una cosa? Els caps de setmanaes als
cinemes del barri es col·locava el cartell de "No hi ha localitats"
en tots ells i és que la gent anava al cinema, si les pel·lícules eren
"bones", per veure el que es deia llavors "Sessió contínua",
és a dir: Dos pel·lícules, No-Do, els anuncis de Movierecord-Estudis Moro, en
molts casos dibuixos animats i també trailers de propers films a veure en la
mateixa sala.
Moderno, Alhambra i
Continental a Collblanch, a Sants el cinema Albéniz, conegut popularment com a
Manelic, el Gayarre, Bohemio, Galileo, Arenas, Vallespir i el Avenida ja al Paral·lel.
Després es va reinaugurar el Cinema Liceu i anys més tard, ja en la dècada dels
60 al barri de Sants van col·locar una sala d'estrena, per fi, el Palau Balañá,
tots els altres, per descomptat, eren de reestrena i fem constà que Mario diu
que es deixa alguns dels que no recorda el nom, un a Collblanch, un altre a
Santa Eulàlia, tots dos a Hospitalet de Llobregat i un a Hostafrancs. Per cert,
també hi havia una sala Parroquial tot just al costat del col·legi dels HH
Maristas, on estudiava Mario. I Sabeu una cosa? Els caps de setmanaes als
cinemes del barri es col·locava el cartell de "No hi ha localitats"
en tots ells i és que la gent anava al cinema, si les pel·lícules eren
"bones", per veure el que es deia llavors "Sessió contínua",
és a dir: Dos pel·lícules, No-Do, els anuncis de Movierecord-Estudis Moro, en
molts casos dibuixos animats i també trailers de propers films a veure en la
mateixa sala.
Podies entrar amb la pel·lícula començada i abandonaves el
local quan arribaves al tros en què havies entrat o podies quedar-te per veure-la una
altra vegada fins al final, a voluntat. Molts en entrar, li preguntaven a
l'acomodador "Què ha passat?” I ell t'ho explicava. Era un altre concepte
de sala de cinema molt diferent a l'actual. De fet es menjaven pipes, tramusos,
cacauets amb closca i altres "delicatessen" mentre per terra senties
en caminar el soroll de les 
pallofas sobrants i notaves una humitat que achacabas a
pipí de nen o nena, ajupits entre les cadires mentre els pares els murmuraven
"Acaba ja que et van a veure". En els galliners, alló conegut com
“General”, en moltes ocasions, no havien cadires, trobaves llargs bancs i un
acomodador en la foscor que deia mentre et encegava amb la llum de la llanterna
"Apretaos que aquí caben tres más" i els de l'altre extrem havien de
agafar-se al del costat per no caure a terra.
pallofas sobrants i notaves una humitat que achacabas a
pipí de nen o nena, ajupits entre les cadires mentre els pares els murmuraven
"Acaba ja que et van a veure". En els galliners, alló conegut com
“General”, en moltes ocasions, no havien cadires, trobaves llargs bancs i un
acomodador en la foscor que deia mentre et encegava amb la llum de la llanterna
"Apretaos que aquí caben tres más" i els de l'altre extrem havien de
agafar-se al del costat per no caure a terra.
Quimet recorda que en aquells anys a Constantí, el seu
poble, hi havien dos cinemas La Sala Parroquial i un altre al que popularmen li
deien La Sala
de Dalt, pero a Tarragona ciutat trobavem el Moderno, Tarragona, Femina,
Capitol, Coliseum, Cesar, Metropol, Principal i Central Cinema.
El genial humorista Santi Sans ens explica en aquest
monòleg, editat com a single mitjançant el segell SonoPlay l'any 1968 amb “Un
tímid en Las Cañas” a la cara A, un fet que succeïa i molt més del que avui us
podeu imaginar. Les famílies es reunien al cinema, la mare i els fills
arribaven abans per "trobar lloc", el pare es presentava en acabar la
feina i allà, veient el film, es muntaven la “merendola” i en algunes ocasions,
com la del monòleg, el sopar al complet.
Santi Sans va gravar mols discos de monólegs, però també
cantant i a El Temps Passa… i la música queda ja l’hem escoltat alguna vegada.
Santi Sans va treballar i molt per TV3 i Televisió Espanyola i també en el
cinema, destacant la seva tasca a "La Mini Tia" i "La Liga no es cosa de
hombres" de Iquino, sense oblidar "Semos peligrosos, usease
Makinavaja 2" i altres. Va néixer a Barcelona l’any 1933 i amb 8 anys va
fer una obra de teatre anomenada "Home casat, burro espatllat", però
el seu debut professional en el món de la interpretació va ser l’any 1956, amb
una obra d'Adolfo Marsillach i Amparo Soler Leal titulada "Acabados de
casar, no molestar", al Teatre Windsor de Barcelona. Un dels discos mes
divertis de Santi Sans es "Jaume el Conqueridor" on troben a l'actriu
Crista Leem, una noia de molt bon veure. Per cert es va fer un altre versió de
aquesta obra de teatre amb música de La Trinca.Fotos; 1 - Cinema Bohemio
2 - Cinema Albéniz (abans Manelic)
3 - Cunema Liceu (reinauguració)
4 - Cinema Palau Balañá
La Música
que es Feia en Català
Salvador Escamilla – Super- Cali-Fràgil-Istic-Expi-Ali Dosos
Aquest tema que us hem seleccionat per escoltar ara és una
bona versió de la popular cançó de la banda sonora de la pel·lícula de Disney
"Mary Poppins" i es va incloure en un EP de Salvador Escamilla titulat
"Les cançons de Mary Poppins" que va publicar el segell Edigsa l'any 1965, on l'adaptació de les
cançons va estar a cerrec de Josep Maria Andreu i els arranjaments de Lleó Borrell,
comptant amb l'acompanyament musical d'una orquestra dirigida per Francesc
Burrull. Salvador Escamilla, era un dels grans radiofonistas de su época, però
va començar com a cantant i actor de doblatje. Va ser el pioner en posar
cançons en català en el seu programa "Radioescope" que s'emetia a
través de Ràdio Barcelona, al carrer Caspe número sis, just al devant del
cinema Novedades i començava dient sempre “Bon dia Catalunya”, el programa va
guanyar el Premi Ondas l’any 1968. Salvador Escamilla i Gómez va néixer a
Barcelona l'any 1931 i va morir també a la Ciutat Comtal el 30
de març de l’any 2008. Radioescope es va posar en marxa l'any 1964,
posteriorment a la publicació d'algun dels seus discs i Salvador Escamilla va
ser un dels 
principals impulsors a través dels mitjans de comunicació de la Nova Cançó i la música
en català, un apartat en el què també hem de destacar un programa anomenat
"Barcelona Internacional" que un parell o tres d'anys més tard i així
mateix realitzat en català, va començar a ser emès a Radio Joventud la Voz de Cataluña, des dels
vells estudis del carrer Saragossa i que estava conduït per Josep Maria Bachs,
Ángel Casas i un tercer del qual no recordem el nom. Realitzaven matinals al
cinema Gayarre de Sants amb actuacions dels artistes de la Nova Cançó. El
programa va tenir un seriós problema quan a algú de l'equip de producció se li
va ocórrer sortejar una estufa Súper Ser i un matalàs Pikolín, almenys un dels
guanyadors va haver d'anar a reclamar-lo a la Pikolín ja que no li
donaven el premi i després de fer-li lliurament del matalàs, Pikolín va
reclamar el pagament a l'emissora ja que pel que sembla res sabien del concurs.
Allò pensem que va provocar l'acomiadament de dos dels presentadors i només va
quedar Josep Maria Bachs que per cert, vivia en aquella època a la Bordeta, a Barcelona, just
al costat de l'Església. A la foto Salvador Escamilla amb la cantant Magda, component de Els Setze Jutges.
Remei Margarit – Clase mitja
Entre els fundadors d'Els Setze Jutges es trobava una dona
nascuda a Sitges el 25 de desembre de 1935, psicòloga, periodista, escriptora i
professora de música, us estem parlant de Remei Margarit i Tayà a la qual
escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda amb aquest tema que té un
títol aclaridor sobre el contingut "Classe mitja" que ens parla de
coincidències. Resulta que la noia sempre es troba amb aquell noi en tots els
llocs als que va, encara que sigui a ballar sardanes a Sarrià. Per tot això la
noia i el noi es casén i a partir d'aquell moment ella ja només el veu a l'hora
de sopar. La veritat és que la carrera discogràfica de Remei 
Margarit no és
precisament abundant, tan sols va gravar dos discos de quatre cançons, els
populars EP's de l'època, a través del segell Edigsa. Aquest tema es trobava en
el primer d'ells que es va titular "Remei Margarit canta les seves
cançons", editat l'any 1962. Encara gravaria un altre EP que es va titular
"Remei Margarit", però va ser ja l'any 1964. L'any 2007 i al
costat dels seus companys en l'històric col·lectiu, va rebre la Medalla d'Honor del
Parlament de Catalunya per la seva tasca en la difusió de la nostra llengua i
cultura durant la dictadora, com a component d'Els Setze Jutges que per cert,
van oferir el seu primer recital el 19 de desembre de 1961, la veritat és que
la majoria es van queixar argüint que el reconeixement arribava tard, però cap
d'ells o elles, van renunciar al guardó i les seves prebendes. A la foto Remei Margarit amb els seus companys i companyes de Els Setze Jutges.
Margarit no és
precisament abundant, tan sols va gravar dos discos de quatre cançons, els
populars EP's de l'època, a través del segell Edigsa. Aquest tema es trobava en
el primer d'ells que es va titular "Remei Margarit canta les seves
cançons", editat l'any 1962. Encara gravaria un altre EP que es va titular
"Remei Margarit", però va ser ja l'any 1964. L'any 2007 i al
costat dels seus companys en l'històric col·lectiu, va rebre la Medalla d'Honor del
Parlament de Catalunya per la seva tasca en la difusió de la nostra llengua i
cultura durant la dictadora, com a component d'Els Setze Jutges que per cert,
van oferir el seu primer recital el 19 de desembre de 1961, la veritat és que
la majoria es van queixar argüint que el reconeixement arribava tard, però cap
d'ells o elles, van renunciar al guardó i les seves prebendes. A la foto Remei Margarit amb els seus companys i companyes de Els Setze Jutges.
Núria Feliu – Jazz i Samba
Us portem ara a la
Dama de la
Cançó, la Noia
de Sants, Núria Feliu amb aquest tema carregat de bossa nova, es tracta de
l'adaptació al català del "So danço samba" escrita per Antonio Carlos
Jobim i Vinicius de Moraes que va realitzar Josep Maria Andreu. Es va publicar
en versió EP a través del segell Edigsa incloent a més "L'ombra del teu
somriure", "No hi ha res a fer" i "Com si res" que és
la seva versió del "Mónica". L'EP es va titular "Cançons de
pel·lícules" i el tema també es va incloure en el seu primer LP
"Núria Feliu Les seves primeres cançons" que va ser reeditat en
versió CD l'any 1992. Núria Feliu es filla de la plaça d’Hosca, coneguda com la
plaça del Sol d’Hostafrancs, pero ella va nèixer a la part que donava a Sants.
Per cert, l’any 1966 Núria Feliu i Tete Montoliu van rebre el Gran Premi del
Disc Català i junts van actuar al saló Sert del Hotel Waldorf Astoria de Nova
York. Convidats per la Càmara
de Comerç de la ciutat dels gratacels. De fet 
Núria Feliu va gravar i actuar en moltes ocasions amb el gran
pianista de jazz Tete Montoliu. Ara bé, quan Iberia va inaugurar la línia aèria
Barcelona-Nova York l’any 1987 o el 1988, van contractar a Núria Feliu Mestres
per actuar en els dos punts, però li van anul·lar el contracte en negar-se
Núria Feliu a cantar el seu repertori en castellà o anglès. Ella els hi va dir
que sempre ha cantat en català i al contractar-la ja ho sabien perfectament.
Aquesta notícia sobre Iberia i la Núria Feliu va ser una primícia que va aixecar
Mario des de Diari de Tarragona i tot un escàndol ja que el president d'Iberia
en aquells moments era de Reus. I és que Mario Prades i Núria Feliu es coneixen
des de fa molts anys i ell havia arribat a ser el seu representant. Mario recorda
un gran festival que ell va organitzar al Camp de Mart de Tarragona, a
l'anfiteatre. Va ser el Primer Festival de la Cançó Catalana de
Tarragona i curiosament estava patrocinat per Caja Madrid. El cartell va ser
Núria Feliu, Pere Tapies, Raimón i com a presentador el reusenc Sebastià.
Acabem aquí la secció catalana, però de moment seguirem a Catalunya.
Los Dracs – Larga calle
Los Dracs – Larga calle
En diverses ocasions escoltant Els Dracs, una de les millors
bandes de pop-rock en català dels anys seixanta, us hem comentat que també van
gravar en castellà, anomenant-se, això si, Los Dracs. Ara escoltarem un tema
d'aquesta etapa. En aquest disc, el segon EP que com tota la resta de la seva
obra en castellà, va publicar el segell Alma, trobàvem aquesta versió d'un
clàssic italià que va escriure Pepino DiCapri que també la va gravar en
espanyol, així mateix es van incloure "Un billete compró" que és
el "Ticket to ride" i "Rock and roll music" que eren de The
Beatles, bé, la segona havia estat versionada pels de Liverpool, encara que era
de Chuck Berry, el mateix que "Ven Johnny, ven". El disc va sortir
l’any 1965. Encara traurien un altre EP en castellà abans de començar a
publicar en la nostra llengua després de fitxar per Concèntric, encara que
paral·lelament es publicaria un single en castellà que va incloure així mateix 
dos temes dels Beatles “Michelle” i “Perdí tu amor”. Els Dracs van treure un EP
on hi havia la seva versió de "La casa del sol naixent" i va ser el
disc més venut del catàleg del segell Concentric si bé i com és habitual en les
produccions de Concentric, les seves grabacions sempre tenen manca de baixos i
bateria que sonen molt per sota del volum al qual haurien d'estar. El sextet,
liderat pel cantant Jordi Carreras, va treballar des de 1964 a 1971 i van gravar 4
EP 's en català i un grapat en castellà.
Els Dracs eren el cantant Jordi Carreras, al costat de Miguel Olivé, Vicente
Carós, Faustino García, Manuel Cordero i Alfredo Pla. L’any 1966 van ser el
primer conjunt de rock que va actuar al Palau de la Música Catalana, a
Barcelona. Després de desfer-se nosaltres els vam perdre la pista, però hem
sabut que el bateria Vicenç Carós havia mort el 20 de gener de 2010, als 63
anys d'edat. Per cert, el 1981 el segell Edigsa va publicar un LP recopilatori
titulat "La casa del sol naixent" que recollia les cançons dels seus
quatre discos amb Concentric..jpg)
Bruno Lomas – Como ayer
Aquest tema era una composició Ramón Arcusa i Manolo de la Calva, el Dúo Dinámico i com
era habitual en ells, també la van gravar. Ara bé, nosaltres us hem portat la
versió que va realitzar Bruno Lomas i amb la què es va presentar i va guanyar
en el VIII Festival Internacional de la Cançó de la Mediterrània que
s'organitzava a Barcelona i que inicialment havia d'haver-se anomenat Festival
de la Cançó de
Barcelona, però com Madrid no tenian en aquells anys de finals dels cinquanta
cap festival no ens van autoritzar i va passar a ser de la Mediterrànea. No
va ser fins 1969 que va poder utilitzar-se el nom pensat originalment. La cançó
es va publicar en un EP editat l'any 1966 per EMI-Regal que va incloure 
“Irresponsable” que era una versió del tema de Tom Jones, “Dentro de mi vida”
que era el “Got to get you into my life” de The Beatles i “Yo se que no
volverán” que estava escrita pel mateix Bruno Lomas. Val a dir que l'any abans,
el 1965, Bruno Lomas ja s'havia presentat en aquest festival amb la cançó
"El mensaje" i va quedar en segona posició. Bruno Lomas, de veritable nom Emilio Baldoví
Menéndez, va néixer a Xàtiva (València) el 14 de juny de 1940 i va començar com
a componente del grup valencià Los Milos. Per cert, aquest disc creiem que es
va publicar a l'octubre de 1966 i poc després d'haver-se editat, Bruno Lomas va
patir un greu accident de cotxe que el va retenir un temps hospitalitzat i recuperant-se, però
a ell li agradava córrer i mai va escarmentar, va morir en accident d'automòbil
a la Pobla de
Farnals, el 17 d'agost de 1990.
Tony Dallara – Se llama María
També el cantant italià Tony Dallara va participar al
Festival Internacional de la
Cançó de la
Mediterrània i ho va fer l'any 1966 amb aquesta cançó que
havia escrit el seu compatriota Pino Donaggio, una de les seves millors
cançons, va obtenir el segon lloc. De fet Tony Dallara es va especialitzar en
els festivals espanyols i nosaltres a El Temps Passa ... i la música queda,
volem recordar-vos que també va participar i va guanyar en el de Palma de
Mallorca amb la cançó "Margarita". Per cert, aquesta cançó Tony
Dallara també la va gravar en català i en el programa ja l'hem escoltat fa un
parell de temporades. Tony 
Dallara es diu en realitat Antonio Lardera i va
néixer a Campobasso el 30 de juny de 1936. L'any 1960 va guanyar el Festival de San
Remo juntament amb Renato Rascel amb la cançó "Romántica" que es va
convertir en tot un èxit a Italia, és clar que ell ya havie publicat un munt de
discos abans. Tony Dallara havia començat la seva carrera musical treient l'any
1957 el single amb "Em piace questa vucchella" i durant els anys
seixanta va treballar també al cinema, va participar en 5 pel·lícules. La
veritat és que a partir de 1962 es pot dir que va començar el seu declivi a
Itàlia i Tony Dallara es va dedicar a atacar altres mercats, com el francès i
per descomptat l'espanyol, participant en diversos festivals a Espanya. Des de
fa anys la seva carrera és centra més en la televisió, Tony Dallara és
comentarista de la RAI.
Los Gritos – La vida sigue igual
La cançó més important en la carrera de Los Gritos va ser
“La vida sigue igual”, composada per Julio Iglesias i amb ell la van defensar i
van guanyar el Festival Internacional de la
Cançó de Benidorm de 1968, la foto és del moment en què tots
plegats van rebre el trofeu. La veritat és què la carrera de Los Gritos anava
molt més enllà d'aquesta cançó i nosaltres aquí al programa ja els hem escoltat
un munt de vegades amb un grapat de bones peces. Manolo Galván el seu líder i
cantant ens va deixar el 15 de maig de l’any 2013, als 66 anys d'edat, a causa
d'un emfisema pulmonar, va morir en un hospital de Bella Vista, a les afores de
Buenos Aires. Per certen el Festival de Benidor ells també van presentar un
altre cançó que no va guanyar, “Los Molinos de la Mancha” que era precisament
la cara B del single amb “La vida sigue igual”. Los Gritos van gravar per
Belter i eren tres andalusos Francisco Doblas (guitarra), José Serra 
(guitarra)
i José Ramón Muñoz (bateria) al costat del seu cantant i líder, l'alacantí
Manolo Galván. Van intervindre a la pel·lícula "Abuelo made in Spain"
en la que Ramón, el batería, feia de net de Paco Martínez Soria. A principis dels 70
i amb camvis entre els membres del grup, es van convertir en La Zarzamora i després d'un
sol disc gran i uns quans singles, Manolo Galván es llança ja en solitari per
finalment i desenganyat dels mitjans de comunicació, les discogràfiques i la
censura espanyola, va marxar-se cap a Argentina on va tenir una brillant
carrera, s’havie retirat oficialment un
parell o tres d'anys abans de la seva mort.
Acabarem per aquesta setmana El Temps Passa… i la música
queda, un viatge als records, al nostre passat musical. Som Quinet Curull i
Mario Prades i ara us tornem al present i us deixarem amb companyia de La Xarxa de Comunicació local i
totes aquelles emissores que emeten el programa. Fins la setmana vinent. Adéu
siau!.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario