El Temps Passa 09-10

En els anys seixanta i la dècada posterior, la indústria va patir una expansió sorprenent que d'alguna manera podem dir va beneficiar a Catalunya. Vam veure néixer els polígons industrials i l'emigració des d'altres llocs d'Espanya va seguir creixent. Molts treballadors que havien marxat al estranger van tornar al país, altres havien fet arrels i es van quedar. Avui recordarem el passat i escoltarem al Kroner’s Dúo de Tony Ronald, Los Mustang, Gatos Negros, Lone Star, les bessones Pili i Mili, Aute, Serrat i els colombians Los Ampex, però tindrem molta més música i també anuncis. Per tant des de totes aquelles emissores per les que sortim al aire, obrirem amb la Secció de la Música que es Feie en Català i escoltan a Salvador Escamilla. Som Quimet Curull i Mario Prades i ara

Obrim la Paradeta

La Música que es Feie en Català

Salvador Escamilla – Du duà

Avui començarem el programa escoltant aquesta cançó, escrita per C. Montes amb lletra de Salvador Escamilla i que el radiofonista va gravar en un EP publicat per Edigsa l'any 1963 i que es va titular "Els Comediants". L'orquestra va estar dirigida per Lleó Borrell que també va ser el productor i en el disc es van incloure "Preguntes quan" de Jaume Picas i Antoni Ros Marbà, "Tot a partir" escrita per Lleó Borrell i Josep Maria Andreu i el tema que li va donar títol "Els Comediants" que era la versió d'una cançó de Charles Aznavour. Salvador Escamilla era un gran radiofonista que va ser el pioner en posar cançons en català en el seu programa "Radioescope" que s'emetia a través de Ràdio Barcelona. De nom complert Salvador Escamilla i Gómez, va néixer a Barcelona l'any 1931 i va morir també a la Ciutat Comtal el 30 de març de 2008. Radioescope es va posar en marxa l'any 1964, posteriorment a la publicació d'algun dels seus discs, entre ells aquest i Salvador Escamilla va ser un dels principals impulsors a través dels mitjans de comunicació de la Nova Cançó i la música en català, un apartat en el què també hem de destacar un programa anomenat "Barcelona Internacional" que un parell o tres d'anys més tard va començar a ser emès a Radio Juventud la Voz de Cataluña, des dels vells estudis del carrer Saragossa i que estava conduït per Josep Maria Bachs, Ángel Casas i un tercer del qual no recordem el nom. Realitzaven matinals al cinema Gayarre de Sants amb actuacions dels artistes de la Nova Cançó. El programa va tenir un seriós problema quan a algú de l'equip de producció s'el va ocórrer sortejar una estufa Súper Ser i un matalàs Pikolín, almenys un dels guanyadors va haver d'anar a reclamar-lo a la Pikolín ja que no li donaven el premi i després de fer-li el lliurament del matalàs, Pikolín va reclamar el pagament a l'emissora ja que pel que sembla res sabien del concurs. Allò pensem que va provocar l'acomiadament de dos dels presentadors i només va quedar Josep Maria Bachs que per cert, vivia en aquella època a la Bordeta, a Barcelona, just al costat de l'Església. A la foto Salvador Escamilla i la cantant catalana Magda.

Luis Aguilé – Barcelona, Barcelona

A ritme de sardana ens arriba ara aquest tema que va gravar i va escriure l'amic Luis Aguilé dedicat a la Ciutat Comtal i en el qual ens fa un recorregut pels seus carrers, placetes, monuments, edificis i personatges. La cançó es va incloure a l'àlbum "A Catalunya" en el qual tots els temes estaven cantats en la llengua de Mossèn Cinto i del qué ja hem escoltat algunes peças en el programa en diverses ocasions. Es va gravar en els barcelonins Estudis Gema i la direcció orquestral va estar a càrrec del mestre Lleó Borrell que també va fer els arranjaments, mentre que de la producció es va encarregar el propi Luis Aguilé. Va comptar amb un munt de bons músics catalans, entre els quals es trobaven Francesc Burrull al piano, Albert Moraleda davant del baix, Miquela Serracarabasa a l'arpa, José María Duran a la guitarra mentre que el seu germà Antoni es trobava fent cors, tots dos van formar part de diversos grups, entre ells Tuset 31 També fent veus hi ha les germanes Montserrat i Mary Carmen Ros que van ser el duo les Germanes Ros, Jordi Vila i Àngel Riba, en total en els enregistraments van participar més de cinquanta músics. De l'adaptació i supervisió de les lletres es va encarregar Josep María Andreu. L’argentí Luis Aguilé ja no està amb nosaltres, va morir a Madrid, el 10 d’octubre de l’any 2009. Mario i Lluis Aguilé es coneixien des de fa un grapat d’anys, de fet Mario amb el seu grup van ser teloners varies vegades del gran showman Lluis Aguile i quan Mario ja  era periodista van retrobar-se i es va revifar aquella amistat. De fet prácticamente cada vegada que Luis Aguilé actuava per les nostres contrades trucava a Mario per dinar junts. Recorda un d’aquest dinars, a Can Gatell de Cambrils, on Luis Aguilé li va cantar a la taula i a acapella, es di “a pel”, una sardana en català mentre prenien café amb les seves dones, la foto es d'aquell dia.

Luis Eduardo Aute – Roig damunt el negre

També el genial cantautor Luis Eduardo Aute ha cantat en català i com a mostra aquí teniu aquesta cançó que va ser un dels seus primers èxits i que també va versionar en la nostra llengua, en un single editat per RCA l'any 1967 amb "Al·leluia n º 1" a l'altra cara. Aquests dos temes van ser els seus primers èxits. La veritat és que Eduardo va formar, part de diversos grups en els seixanta, Los Flaps, Pekenikes, Los Tigres, Los Sonor i altres, com a bateria i com a cantant, però la seva extrema timidesa i una aguda por escènica van fer que al signar contracte per a llançar-se com a solista, fes constar una clàusula mitjançant la qual estava exempt de realitzar promoció en ràdio i televisió i no estava obligat a realitzar actuacions. Mario i ell es van conèixer quan va actuar a la plaça de toros Monumental de Barcelona, cobrint la gira "Rock en el Ruedo" que Miguel Ríos estava realitzant i va suspendre al poc de començar-la a causa de la mala acollida de públic. Curiosament i com us deiem, Aute sempre havie tingut molta por als escenaris i per aixó a Mario el va sorprende i molt aquella gira. Encara recorda com es descollonava Eduardo quan un dia li va preguntar si en les seves cançons, a més de sexe i política, tractava alguna altra cosa. Luis Eduardo Aute Gutiérrez, compositor, escritor, poeta, director de cine, guionista, pintor i un dels millors cantautors espanyols, junt a Serrat, va néixer a Manila, Filipines, el 13 de setembre de 1943 i quan va venir a Espanya va residir al barceloní barri de Gràcia. Per això xampurreja el català.

Joan Manuel Serrat – Els vells amants 

Aquesta peça estava inclusa en un dels primers EP’s de Joan Manuel Serrat, el Noi del Poble Sec i val a dir que la lletra és entendridora. La veritat és que Mario sempre a sentit alguna cosa al fons del pit quan veu parelles de gent gran que porten tota la seva vida junts i segueixen igual d'enamorats o més, caminant per els carrers agafadets de la má, però l'altre dia i després d'escoltar aquesta cançó va sentir al mirar-se al mirall que després de tant buscar i buscar, ja fa molts anys, més de quinze que els passa al costat de la mateixa persona i se sent bé. I ja tenen cabells blancs com els del protagonista de la cançó. La veritat es que Mario enveixa al Quimet per que aquest porta prácticamente quranta anys amb la mateixa parella, una cosa que ell no ha sabet fer, esperem que fins ara, és clar. “Els vells amants” també es va incloure dins del primer LP que Serrat va publicar, tots aquells discos editats per el segell Edigsa. Joan Manuel Serrat Teresa va néixer a Barcelona, al Poble-Sec, un 27 de desembre de 1943, bé, aixó no es cert del tot ja que va neixer a laClínica de L'Aliança. Serrat va estudiar per a torner a la Universitat Laboral de Tarragona i amb la seva família estiuejava al Càmping l'Esquirol, entre Salou i Cambrils, la mili la va fer a Castillejos, també a Tarragona. De fet creiem que la seva mare era d’un poble de Tarragona, pèro no estem segurs del tot ja que també ens sembla que era aragonesa, no ens feu massa cas. Un succés va marcar políticament la carrera de Serrat a més del "follón" del "La, la, la". L'any 1975, acusats de l'assassinat de diversos policies, es va jutjar i condemnar a mort en Consell de Guerra a onze militants del FRAP i ETA, dels quals més tard es commutaria la pena de mort a sis d'ells. Quan l'execució dels cinc restants es va porta a terme Serrat es trovaba a Mèxic i en roda de premsa va condemnar el règim franquista i les mesures repressives i va dir que reconeixia sols al govern de la Segona República Espanyola a l'exili. Arran d'aquestes declaracions va tindre de quedar-se exiliat a Mèxic durant un any, a causa de l'ordre de presó emessa per el govern franquista. Ara bé, es va dir que havia cremat en públic una bandera española, però ell li va explicar un dia a Mario que aixó mai va ser cert. Com ja havia passat amb el merdé de l’any 1968, automàticament els seus treballs són retirats i censurats pel règim. Però avui tot això ja és història.

Los Juniors – La casa del sol naciente

El grup Los Juniors es creen a Oviedo a finals dels anys cinquanta. Estan considerats com el Primer Conjunt sorgit a Astúries que va gravar un disc, un EP amb quatre cançons, editat pel segell barceloní Vergara, entre les quals mereix destacar aquesta bona versió de "La casa del sol naciente" que escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda. Es tracta d'una bona revisió del clàssic del folk americà adaptat al R & B per Alan Price, líder de The Animals. En aquest disc també es van incloure "Linda chica", "Torna a Sorrento" i "Oh Sole mio", les dues últimes, temes tradicionals italians i es va publicar l'any 1964, tot i que tenim dubtes i potser seria ja al 65. Los Juniors van separar-se l’any 1969, encara que van tornar als vuitanta sense continuïtat. El cantant i líder del grup es deia  Alberto Hevia i els nois procedien majoritàriament del Col·legi Los Dominicos d'Oviedo. Per Los Juniors van passar Ramón Telénti, Manolo Entrialgo, Enrique Zazo, Pepe Nicolás, Fernando Morollón, Benjamí Dugnól, Adolfo Villaverde, Alberto Hevia, Emilio Matos, Godo Rubio, Eusebio Teva, Jerónimo Granda, Pedro Bastarrica i el cantant Niti Costa que encara segueix en actiu (a la foto). Los Juniors al costat de Los Archiduques, Los Stukas, Los Surcos i Los Linces, van ser els grups més representatius de la moguda musical asturiana a la primera meitat dels anys seixanta i junts van tornar als escenaris aquestes bandes pioneres, al costat d'un parell o tres de grups més, realitzant diversos concerts revival a finals de la passada dècada. Per cert, no hem de confondre’ls amb una mena de grup orquestral que va sorgir l'any 1970 a Tarragona sota el nom dels Junior’s, ni tampoc amb una banda llatina, creiem que arribada de Mèxic, Colòmbia o potser seria Veneçuela, no ho tenim clar.

Kroner’s Dúo – Blue guitar

Quan un jove Tony Ronald que en aquella època encara es deia Siegfried Anthonius den Boer Kramer va arribar a Barcelona, es va unir al basc José Luis Bolívar, tots dos freqüentaven el Club Hondo, al carrer Muntaner, un local de jazz i ambient modern freqüentat per grans músics com Tete Montoliu, Ricard Roda o el Dúo Dinámico i en aquells inicis de la dècada dels seixanta, a l'ombra d'aquests últims la música pop espanyola estava patint una transformació molt important. Ells també van decidir crear un duet, però amb la novetat que tots dos tocaven les guitarres a més de cantar a dues veus. Van gravar tres EP's, el primer l'any 1960 i aquest tema que us hem seleccionat per escoltar ara a El Temps Passa... i la música queda, es trobava en el tercer i últim que va veure la llum un any més tard, el 1961, a través del segell la Voz de su Amo, amb "Amapola" del mestre Lacalle, com a tema estrella i incloent també la napolitana "O sole mio" i "Banjo boy". Aquest tema que escoltem és instrumental i destaca la guitarra solista que és José Luis Bolivar. Van començar a actuar al programa "Serenata", de Ràdio Barcelona, en directe i cada dia, cobraven cinc-centes pessetes setmanals. L'any 1961 i poc després d'editar aquest disc es van separar. José Luis Bolívar moriria en els anys 70. Tony Ronald, ens va deixar el 3 de març de 2013, a l'Hospitalet de Llobregat, tenia 72 anys d'edat i pràcticament tota la seva vida podem dir que la va passar aquí al país ja que va arribar amb els vint tot just complerts, recent acabada la mili i va ser un dels grans cantants de pop en els 70, gràcies a cançons com "Dejaré la llave de tu puerta", "Lady Banana" i sobretot "Help", però la seva carrera va començar a principis dels 60. Havia nascut a Arnhem, Països Baixos, un 27 d'octubre de 1941 i durant molts anys va residir a Castelldefels, a la zona de la Pava. Quan es va desfer el Kroner’s Dúo, després va crear un altre duet, Tony and Charley per després llantar-se ja pel seu propi compte, acompanyat primer per els Kroner’s i dresprés ja tot sol, l'èxit popular li va arribar a Tony Ronald en els anys 70 gràcies a les seves cançons més “paxangueras”, però també les que millor es van vendre, com "Help" que Quimet sempre s'ha negat a tocar.

Pili y Mili – Un chico moderno

Les bessones Emilia que veritablement es deia Aurora i Pilar Bayona Sarriá van néixer el 10 de febrer de 1947 a Saragossa i van ser descobertes pel productor cinematogràfic Benito Perojo. Es convertirien ràpidament en estrelles de la seva productora i el cinema va llançar a aquest parell ballarines que també cantaven. Van tenir el seu major esplendor des de 1963 a 1970 i van treballar a Espanya, Argentina, Mèxic i Itàlia. Curiosament i malgrat ser considerades en el seu moment "nenes prodigi" i l'èxit obtingut aquí, sempre van ser molt més reconegudes en l'àmbit llatí d'Amèrica i discogràficament a Espanya mai van funcionar. Van debutar a la pel·lícula de 1963 "Como dos gotas de agua" que va dirigir Luis César Amadori i van treballar en deu films, l'últim “La guerra de las monjas”, en 1970. Aquell any Mili es va casar amb un empresari d'espectacles mexicà, de manera que el duet es va dissoldre; mentre que per la seva banda, Pili va continuar la seva carrera com a actriu i ballarina, però utilitzant el seu nom complet de Pilar Bayona. Aquesta cançó que estem escoltant ara és de 1968 i es va incloure en la pel·lícula "Agáchate, que disparan" que van rodar a Mèxic sota la direcció de Manuel Esteba, encara que tenim dubtes sobre si es va incloure en aquesta o "Dos gemelas estupendas", del mateix any.

Les bessones Pili i Mili

Els Anuncis dels Nostres Records

Avui i com nosaltres seguim sen molt transgressors i una mica gamberrets us hem seleccionat una sèrie d'anuncis que alguns d'ells avui dia estaria prohibit incloure'ls en la programació de qualsevol emissora i és que es tracta d'anuncis de begudes alcohòliques. És clar que nosaltres els hem portat pel seu valor com a part de la història de la ràdio en aquells anys de transició i canvis. Per descomptat la beguda és una cosa que aconsellem que controleu i tingueu molta cura per qué després s'agafa el cotxe i passa el que passa, els accidents, en masses ocasions mortals.

Ponche Caballero y Cognac Decano

En aquells anys a Espanya el conyac no era brandy i el champagne no era cava, aixó va ser quan va arrivar la democracia al pais. Us  portem ara un producte a triar al gust del consumidor, ya que a l’anunci ens parla de conyac o ponx, a escollir, això si, el conyac es Decano i el ponx Caballero, val a dir que el Decano en qüestió de conyac no va funcionar massa bé, però el ponx va ser el seu producte estrella. La casa Caballero va començar l’any 1830 i va ser creada per José Cabaleiro do Lago. El grup Caballero i l'empresa Luis Caballero, SA segueix en actiu i el seu ponx és un dels més reconeguts a tot l’estat i al extranger. Aquest anunci que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, l'hi van encarregar al gran rumbero català Peret, de nom complet Pere Pubill Calaf, nascut a Mataró el 26 de març de 1935 i que va morir el passat 27 d’agost d’aquest any 2014 i que va posar la veu, la cançó i també la seva imatge per als anuncis de televisió. Fa poc temps Peret va promocionar també una marca de pipes, les "Matupipas" de Matutano i es que el nostre rumber va estar en actiu, sense perruquí, aixó si, fins que es va retirar degut a l’enfermetat i la mort.

Fundador

El personatge de Fundador, aquell ninot i el seu eslògan "Está como nunca", junt als Discos Sorpresa de Fundador, formen part de la cultura publicitària dels anys seixanta. Us explicarem la història de la Marca Fundador que és de la Casa Domecq. Pedro Domecq Loustau va rebre al segle XIX l'encàrrec d'un comerciant d'Amsterdam que li va demanar "500 botes d'aiguardent, sense límit de temps ni preu". Per atendre aquesta comanda, va haver d'ampliar les seves destil·leries dotant-les de millors alambins i les tècniques més avançades de l'època. Las Holandas, com es va dir a aquelles botes, van costar una fortuna i aquell comerciant holandès no va poder pagar tan elevat preu. Les botes, las Holandas, van quedar emmagatzemades als cellers de Jerez. Les excepcionals holandes, en contacte amb la fusta envinada que havia servit per a la criança de xerès, van prendre el color fosc dels pigments del roure, ennoblit amb els aromes del vi. Es diu que quan Pedro Domecq va degustar aquest licor, va comprendre que havia obtingut un conyac de gran personalitat. D'aquesta manera va néixer Fundador, el primer dels brandis de marca espanyols. D'aquelles botes originals es conserva una al celler El Molíno, signada pel rei Alfons XIII a la primera visita que va realitzar a la Casa Domecq l'any 1904. Paraula que en propers programes parlarem dels Discos Sorpresa de Fundador, per que hem rebut diversos correus demanan-nos que parlem d’aquest tema..

Whisky DYC

L’any 1958 es va crear la societat Destilerías y Crianza del Whisky S.A. i al febrer de 1959 es va començar a destil·lar també whisky a la planta de Palazuelos de Eresma. Al març de 1963 es va comercialitzar al públic el Whisky DYC que possiblement avui en dia es vengui molt més a la resta d'Espanya que el anís Castellana, un producte que va estar el primer que van comercialitzar, però en els seixanta, el producte estrella de la destileria era el Anís Castellana. Nosaltres la veritat i tot que no som massa bebedors, ens quedem amb el Anís del Mono i no sols per el fet de ser català. Ara i per els més moderns, parlarem de whisky. De fet el whisky que encara avui segueix sent el que més es ven a Espanya és el Whisky DYC. A Catalunya això ens sorprèn, però és així. Per qüestió de preu, d'això estem convençuts, però el DYC es va començar a consumir i va aconseguir cotes de mercat que ni somiaven les marques estrangeres. A Mario que el whisky no li ha agradat mai, el va sorprendre quan va comprovar que a la resta d'Espanya la gent demana "medio DYC" i com a copa, no parlem de xupitos de whisky que en aquella època no teníem ni idea que lo que era en beguda, un xupito. Les begudos correntes en sales de festes, clubs i guateques eren el  Cubalibre (coca-cola amb rom), el RAF (coca-cola amb ginebra), el tornavís (vodka amb taronjada), gin-tònic (tònica amb ginebra), la Persiana (menta amb ginebra) i el Lubumba (conyac amb Cacaolat). L'avantatge que vam tenir a Catalunya va ser que la frontera amb Andorra està molt propera i a les Balears, Costa Brava i Costa Daurada va començar a arribar massivament el turisme estranger i tot això va influir perquè aquí es consumissin moltes més marques com Johnny Walker (etiqueta vermella no us creieu), White Label, Ballantines, Cuty Shark, Doble V o el Wat 69 que creiem era espanyol, quedi clar que aixó de whisky de malta o Chivas era una llegenda urbana que explicaven els trobadors de la nit.

Coca-Cola Grande

Per que no tot siguin begudes alcohóliques, ara un portem un refresc de cola, alló que surgeix d’una beguda espanyola coneguda com “zarzaparrilla”, avui completamente oblidada. En aquest espot publicitari que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, fet a Mèxic, cantaven les Hermanas Navarro, Socorro i Rosina Navarro, dues noias que van tindre una brillant carrera internacional, sobre tot gracies a la cançó “Pepe”. Ellas van ser contactades per publicitar la beguda de cola i es van sumar a una part de la guerra entre Coca-Cola i Pepsi-Cola que també va arrivar al nostre pais. Les dues marques tenien les ampolletes simples, las de “tota la vida”, però Coca-Cola va treure l'ampolla Doble i de seguida la Pepsi una de Triple o pot ser va ser a l'inrevés. La cosa no va acabar aquí, llavors Coca-Cola va contraatacar amb l'ampolla Gran de la que tracta l'anunci i que era de un litre. Després tothes dues marques treurien las de litre i mig i finalment les de dos litres i les llaunes. Aquí a Espanya al principi i durant casi tota la década dels seixanta, la que millor es va vendre va ser Pepsi-Cola, però després i poc a poc, la guerra la va anar guanyan Coca-Cola.

Las Hermanas Navarro

Acabats els Anuncis dels Nostres Records, ara tornarem a la música amb els gran versiiners.

Los Mustang – Catedral de Whinchester

Aquesta peça es trobava en un EP de l’any 1967 i va ser la cançó estrella. En el disc també es van incloure “Dandy” dels Kinks, “Balada en la tumba de un soldado” i “Verás que es verdad”.  La cançó que estem escoltan era dels anglesos The New Vaudeville Band que la van treure un any abans, al 1966 i va ser molt versionada al pais, es clar que al nostre paré la millor versió va ser la seva. Els Mustang eren Santi Carulla (veu), Marco Rossi (guitarra solista), Antonio Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i Tony Mier (bateria) i van mantenir aquesta formació inicial fins que el grup es va separar l’any 2000. Per aquest fet a la Fira Internacionalo del Disc i Cinema de de Col·leccionisme que organitzava Mario a Catalunya i Andorra, a l’edició de Malgrat de Mar es va fer un homenatge als Mustang i la placa la va recollir Santi Carulla personalment. A la contraportada d'aquest EP que us posem al blog, veureu que està signan per Santi i dedican-li a Mario. Us explicarem una curiositat. Los Mustang també van passar els rigors de la censura. Ells, eterns versioners i que sols es preocupaven d'oferir bona música, van sentir el fred tall de les tisores del censor. La culpa la va tenir la cançó “La Batea”. Us ho explicarem i apreciareu fins a quin punt els censors filavan encara més prim i bordejaven l'estupidesa en pretendre salvaguardar els valors morals dels espanyolets de l'època. La versió original diu "La Batea como se menea", però Los Mustang van haver de canviar-la per "La Batea se balancea" ja què el censor va adonar-se immediatament que allò de "menea" fomentaria la masturbació juvenil i calia salvaguardar la moral i la salut dels joves, ja que tots sabíem que això de "meneársela" era dolent per a la salut i et quedaves cec, com ens deien al col·legi els Hermanos. O potser aquell censor va veure connotacions polítiques en això de remenar el cotarro ja que la cançó és una versió d'un tema de la banda xilena Quilapayún i de fet la lletra està força canviada.

Los Gatos Negros – Corre, corre

L’any 1966 i després d'haver tret un munt d'EP's, finalment Los Gatos Negros van aconseguir publicar el seu primer LP, amb el segell Vergara, que es va titular "Los Gatos Negros" i del qual nosaltres us hem extret aquesta bona versió del tema "Keep on running" de Spencer Davis Grup i en el que es van incloure cançons del seu últim EP que va ser el més reeixit de la seva carrera com "Cadillac" i "Un efecto extraño", al costat de versions de Gary Lewis & Playboys o Dave Clark Five, però també van col·locar un tema seu, composat pel organista Carlos Maleras "No has de creer" i que per cert utilitzava un Farfisa, com ens identifica immediatament Quimet. És clar que després de publicar aquest àlbum la discogràfica els va fer treure un single amb "Juanita Banana" en una cara i "Raška-yu" a l'altra... Quin canvi! La veritat és que a partir d'aquest moment Los Gatos Negros ja només traurien singles. Pels Gatos Negros passarien músics històrics del pop-rock català com Quique Tudela, Francis Rabassa que havia tocado con Los Pájaros Locos i posteriormente militaria a Barcelona Traction, Frank Mercader, Piero Carando que havia tocat també amb Los Pájaros Locos, José María Mesa, Ernesto Rodríguez, l’actriu Mone i Manuel Sanfeliu, entre d'altres. Quan van aconseguir fitxar per una multinacional van haver de canviar de nom ja que Los Gatos Negros estava registrat per Vergara i van passar a ser simplement Los Gatos, finalment ja en els 70 es van desfer. Alguns dels seus components van crear Furia que gravaria tres o quatre single interessants i ja als anys vuitanta i comptant amb Mone a la veu tornarien als estudis de gravació editant "Borrón y cuenta nueva", encara que van variar el seu estil a un pop molt més tecnificat que la veritat no va funcionar. Actualment segueixen en actiu, encara que de la formació original creiem que només està l'amic Quique Tudela i Francis Rabassa. Carles Maleras va morir l'any 2000 i ens sembla que també Piero Carando, encara que no hem pogut confirmar-ho.

Los Ampex – Gloria

Nosaltres a El Temps Passa... i la música queda, us oferim setmanalment un recorregut pel passat, per la música dels anys seixanta a la península, però sempre hem tingut en compte la música que sorgia en els països de l'Amèrica Llatina, interpretada en castellà i per això periòdicament us seleccionem artistes que ens arriben de més enllà de l'oceà. Avui i seguint la tònica us hem portat a Los Ampex que al costat dels Speakers, Los Flippers, Los Yetis que ja hem escoltat al programa i The Young Beats, van ser els conjunts més populars sorgits en els anys seixanta a Colòmbia, concretament Los Ampex eren de Bogotà, van començar anomenant-se Los Goldfingers i formava part del grup el popular compositor Mario Costa al costat de Oscar Lasprilla, Oscar Ceballos i Orlando Barriga. Quan van passar a ser Los Ampex eren Oscar Lasprilla (guitarra i cantant), Yamel Uribe (baix i cantant), Oscar Ceballos (bateria) i Jaime Rodríguez (guitarra Rítmica i cantant). Aquesta cançó, una bona versió del tema escrit per l'irlandes Van Morrison que va ser el gran èxit del grup Theam que ell liderava, us l'hem extret d'un disc recopilatori publicat ja en versió CD i titulat "Antologia 1966-1967" en el què també trobem una versió del "Anoutschca" de Los Pasos i aquí reconeixem que ens quedem amb la versió dels espanyols. De 1966 a 1967 van gravar tres àlbums, però ells, per la seva qualitat musical, van acompanyar a molts solistes de moda en els seus enregistraments, entre ells Harold Orozco, Vicky, Marcel, Maria Elvira, Óscar Golden i altres, a aquest últim també el van acompanyar en gires.Quan el beat va començar a anar en declivi Los Ampex es van desfer. Oscar Ceballos i Jaime Rodríguez van deixar la música però Oscar Lasprilla i Yamel Uribe van crear al costat de músics de The Young Beats, una nova banda, The Time Machine, enfocada cap el rock progressiu i la psicodèlia.

Lone Star – De día y de noche

Un dels millors EP s en la carrera de Lone Star als quals en el món musical es coneix com "la leyenda", és aquest del qual us extraiem el tema que escoltem ara i que era una versió del "Eight days a week" de The Beatles que ells van traduïr com “De día y de noche” i curiosamente, ara no recordem que mai l'haguéssim posat al programa i això que portem nou temporades en antena, cosa que ens van recordar unes amigues en un correu. El tema estrella del EP va ser "Comprensión" que era la versió del "Don't let me be Misunderstood" de The Animals, "La playa" de Marie Laforett i "De día y de noche" versión d'un tema dels The Kinks, la banda de Ray Davies. El disc es va publicar l’any 1965 a través del segell EMI-La Voz de su Amo. És curiós però Lone Star van ser durant molts anys un grup de versions, per imperatiu de la seva casa de discos, encara que finalment van aconseguir demostrar que a més de grans instrumentistes, recordeu que tots ells tenia el carnet blanc atorgat després d'estudiar al conservatori, també eren bons compositors. Van deixar cançons mítiques del pop rock espanyol dels seixanta com “La leyenda”, “La Trilogía”, “Mi calle”, “Layla”, “Quiero besar otra vez tus labios”, “Vieja estación” i tantes altres. Inicialment i també per imposició de la discogràfica, signaven  els seus discos com a Conjunto Lone Star i en aquelles èpoques eren cinc, després de diversos canvis i reestructuracions, a partir de 1964 va arribar la millor formació de Lone Star: Pere Gener (cantant, guitarra i piano), Joan Miró (guitarra), Rafa de la Vega (baix) i Enrique López (bateria). Curiosament no van gravar el seu primer LP fins l’any 1966 i la discogràfica va fer de les seves. Inicialment "Lone Star" havia de recollir només cançons seves, però EMI va decidir que era millor que el primer disc gran fossin també versions. Finalment van arribar a un acord salomònic "ni pa tí ni pa mí". Meitat pròpies i la resta versions. Però això és una altra història. A finals dels seixanta van començar els canvis i per Lone Star van passar noms històrics de la música espanyola com Álex Sánchez, Sebastià Sospedra, Josep Maria Vilaseca "Tapi", Luis Masdeu, Ricardo Acedo, Jerónimo Martínez i algun altre. Al Nadal de 1970 Lone Star es van convertir en el primer i únic grup de rock espanyol que ha tocat en un portaavions nord-americà, es tractava del JFK i és curiós ja que la marineria, més de 6.000, així com l'oficialitat, esperaven un grup de folklore espanyol tipus copla o rumbetes i els van oferir una lliçó de R & B i en anglès, idioma que Pere Gener domina ja que es va anar a estudiar piano clàsic a Londres amb una beca. Aquell va ser un concert tan memorable com el que realitzarien anys després a la recta de l'estadi, a Barcelona, compartint cartell amb Eric Burdon i davant més de 120.000 espectadors.

Los Ángeles Negros – Por qué me dejaste

Los Angeles Negros eren un grup interessant i al mateix temps molt curiós. Posseïen una extrema qualitat i per ell van desfilar músics importants del pop rock valencià, però i malgrat els molts anys que van estar en actiu, només van gravar un EP de quatre cançons, publicat per EMI-Regal l'any 1965, de fet creiem que àdhuc segueixen treballant. Es creen l'any 1961 a Godella i debuten al 63 en el cinema Capitol de la seva ciutat. Inicialment eren Tony Benito Mateos, (guitarra i veu), Diego Correas (baix), José Antonio Fernando Navarro que creiem era el cantant, Manolo Romero (piano), Jorge Figuerola (guitarra) i Paco Osca (bateria). Aquesta va ser la formació original, però per Los Angeles Negros van passar Víctor Fernando Perusa que és el bateria en aquest enregistrament i va morir en accident de trànsit, al costat del seu germà Jesús poc després de publicar-se el disc, Manolo Pelegrí, Joaquín González Lopis que després seria guitarra de Los Canarios i va morir el 1 de maig de 1999, José Escrivá que havia tocat amb  Los Top-Són, Alfredo Pérez Pareja que venia de Los Daysons i Los Top-Són per passar després al Adam Grup, Francisco Pinazo, Jesús García Usó (a la foto) que venia de Los Telstars i que aniria a Los Rockers, Jorge Esteban, Agustín Illueca, Micky Benet, Juan Camacho que venia de Los Diapasons i tindria una important carrera com a solista morint el 21 d'octubre de 1982 i uns quants més. Los Ángeles Ngros, no confondre amb els americans, van ser, durant un llarg període de temps, el grup d'acompanyament del Dúo Dinámico. La veritat és que Los Angeles Negros podríem dir que serien un conjunt pont entre grups valencians de l'època i malgrat haver-se desfet, van tornar a posar-se en marxa l’any 2007 En un disc recopilatori de grups valencians dels seixanta, es van recollir les quatre cançons d'aquest únic disc que eren, a més d'aquesta, “Me marcharé” composicions del grup i “Chicas” i “Tengo un amor” que van ser escrites pel Dúo Dinámico.

                                                                            Los Ángeles Negros

Los Ángeles – El silencio es oro

Aquest tema és una extraordinària versió del gran hit de The Tremeloes, una banda britànica sorgida en els cinquanta que primer es van fert dir Brian Poole & The Tremeloes, però el lumbreras de Brian Poole va decidir que el grup era un llast per a la seva carrera i que sense ells triomfaria. Per tant els va deixar i així li va anar. No es va menjar un torrat i el grup va seguir treient cançons com aquesta que va arribar a ser Disc d'or en els Estats Units. El que si és cert es que a Brian Poole avui en dia solsament s’el recorda per el fet d’haver sigut cantant de The Tremeloes. És clar que aquesta cançó no era tampoc d'ells. Es tracta d'una versió d'un tema que havien gravat un parell d'anys abans els nord-americans The Four Seasons. Quimet sempre afirma que Los Angeles són el grup espanyol que millor ha sabut versionar als Beatles i que els seus jocs de veus són perfectes. Mario va tenir els seus rifirrafes amb ells, però això és una altra història. Los Angeles era Alfonso González "Poncho", Carlos Álvarez, Agustín Rodríguez i Paco Quero. El guitarrista José Luis Avellaneda va substituir a Agustín el 1972. L'any 1976, Poncho i José Luis van morir en un accident de circulació que va acabar, a més, amb l'existència del grup. Si be van tornar als 90 incluin al fill del recordat Poncho. A la cara B d'aquest single trovem "Desastre minero Nueva York 1941", una versió del tema de The Bee Gees que escoltarem un altre dia.

Los Javaloyas – Sunny

Los Javaloyas, eren una de les millors bandas mallorquines dels anys seixanta, tot i que José Luis Pérez Javaloyas era en realitat valencià, al llarg de la seva carrera van realitzar moltes versions i molt bones, com aquesta del tema "Sunny" (euro per el Quimet que la toca) que us portem ara i era del cantant nort-americà Bobby Hebb que ja es mort. El cantant i compositor de color Bobby Hebb va escriure aquesta cançó després que el 22 novembre de 1963 fos assassinat a trets el president John F. Kennedy, a Dallas, Texas i aquell mateix dia també fou assassinat d'una ganivetada, el seu germà Harold, en un club nocturn de Nashville. Hebb es va sentir trasbalsat per la coincidència d'ambdós esdeveniments i molts crítics diuen que el dolor es reflecteix en la melodia. Segons Hebb, va escriure la cançó com una expressió de aquest dolor que sentia. El single, publicat l'any 1966,  amb aquesta cançó a la cara A portava "Una sombra" al altre costat. Deien que Los Javaloyas eren mallorquins i no és cert del tot,  Luis Pérez Javaloyas era valencià i va crear el grup a Valencia, però e va establir-se a les illes i va reestructurar la banda amb músics mallorquins com el cantant Serafín Nebot. Los Javaloyas són un dels grups més veterans d'estat, es van crear l'any 1952. La formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet, Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i Luis Pérez Javaloyas que, a més de cantar, tocava la flauta i el piano. Els Javaloyas van actuar molt a l'estranger, sobre tot a Alemanya, a principis dels anys seixanta, allà van conèixer i van compartir escenari amb The Beatles, a Hamburg. José Luis Pérez Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007.

Imagen – Hay un lugar

Aquesta cançó era la cara B del single "Serafina" que van treure el grup català Imagen, però el tema, encara que menys comercial, creiem que està molt millor que la peça estrella del single que es va publicar a finals dels seixanta o pot ser era ja en els 70, milançant el segell barceloní Ekipo. Que si la memòria no ens falla, tenien les oficines molt a prop de l'estació de metro "Provença", a la Ciutat Comtal i que ara escoltem a El Temps Passa... i la música queda. Creiem que el grup Imagen es va crear després de que es desfesin Los Tonls, aquells que vam escoltar la passada setmana amb la cançó “Linda flor”. Acabem de confirmar-ho, el single es va publicar l’any 1971. Imagen van gravar cinc o sis singles, l’ultim d’ells l’any 1975 i els hi vem perdre el rastre.

Los Módulos – Realidad

Avui tornarem a tancar El Temps Passa... i la música queda amb Los Módulos, però en aquesta ocasió us hem seleccionat el tema que va donar títol al seu primer àlbum "Realidad", publicat per Hispavox l'any 1970 i que mai es va editar en single. Los Módulos van ser la primera banda de rock sinfónic / progresiu del estat i els primers que van fer servir moog i melotrom. Es clar que si bé Los Módulos tenen cançons molt plenes de sinfonisme, també van gravar unes quantes massa comercials. De fet la cullarada que va possat la seva discográfica va fer que a molts amants del rock progressiu no els agraden Los Módulos i els fervents seguidors del pop els troben recarregats. La veritat és que Los Módulos van ser una de les millors bandes espanyoles de la història. Estaven liderats per Pepe Robles que havia estat tocant amb Los Ángeles substituint a un dels seus components que estava fent la mili. Rafael Trabuchelli de Hispavox, va proposar a Pepe Robles un llançament important com a solista, però ell va preferir crear un grup. A partir de febrer del 1969 i al costat de Tomás Bohórquez (orgue Hammond, piano i melotrom), Emilio Bueno (baix), Juan Antonio García Reyzábal (bateria i violí elèctric) i Pepe Robles (a la foto) ala guitarra i veu, comencen assajos de 8 hores diàries, havien nascut Los Módulos. Curiosamente “Todo tiene su fin” que es la cançó per la que avui es recorda a Los Módulos era la cara B del seu primer single. Per Los Módulos que es van desfer a la fi dels 70’s, van passar un grapat de músics i l'últim baixista va ser José Luis Campuzano "Sherpa". Després Pepe Robles va gravar per la seva compta i també forman duet amb Teddy Bautista.

Acabarem per avui El Temps Passa… i la música queda aquest viatge d’una horeta per els records, per el nostre ahir. Però aquí us deixe'm una foto de Quimet fent de les seves, en aquest cas front dels teclats

Recullirem els trastets, nosaltres som Quinet Curull i Mario Prades i abans de fotre el camp us deixem amb bona companyia, la de totes aquelles emissores per les que el programa surt cada setmana a les ones. Adeu-siau..

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa