El Temps Passa: 2015

Enllaç per descarregar-se el programa

Avui a El Temps Passa… i la música queda anem a preparar el Nadal i els nostres Anuncis per els Records es centraran en productes per a aquestes festes, sobretot de menjar, però també tindrem música i en el nostre viatge al passat, als records de l'ahir, d'aquells anys seixanta que van marcar a la nostra generació i a unes quantes més, comptarem amb Jacinta, Josep Guardiola, Los Brincos, Tony Vilaplana, Los Sírex, Telstars, Los Diablos, Javaloyas, l'actriu Soledad Miranda, Los Shakers, Pic Nic, Los Cheyenes, Salvajes i més gent que ens acompanyen en aquest recorregut musical configurant la nostra banda sonora que t’arribarà des de aquelles emissores per les que el programa surt a les ones o internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse i aquest serà l’ultim programa fins després de Festes. Per començar tindrem a Luis Aguilé amb tot un clàsic “Dile”. Seguim sent Quimet Curull i Mario Prades, ara us direm, com ja ens es costum, alló de cada setmana

Obrim la Paradeta

Luis Aguilé – Dile

Curiosament aquest tema amb el que avui obrim El Temps Passa… i la música queda i que va ser un dels grans èxits en la carrera d'aquest argentí establert a Espanya i que està considerada la primera "Cançó de l'Estiu", no era una composició seva, era el "Tell him", escrit per el tàndem Leiber-Stoller i que va ser el gran hit del grup vocal nort-americà The Exciters, l’any 1962, i que també van portar a dalt de les llistes Alma Cogan, Johnny Thunder, Dusty Springfield i uns quans més i no fa masses anys la van cantar a duet Celine Dion i Barbra Streisand. A Espanya es van fer unes quantes versions de la cançó, però nosaltres volem destacar la de Li Morante. Luis Aguilé la va incloure en un EP editat per EMI-Odeon l’any 1963 on també trobavem “Un diablo desfrazado”, “Puedes echarte a volar” i “Tel-Aviv”. Una faceta poc coneguda d'aquest bon amic que ja no està entre nosaltres, és la d'escriptor de llibres infantils, l’any

1989 el seu llibre "La guerra mai aclarida" va ser finalista del Premi Planeta. Curiosament i malgrat que era un gran compositor, Luis Aguilé al principi aquí al nostre país va gravar moltes versions. De fet el seu primer gran èxit a Espanya va ser "Ciudad solitaria" que havia gravat Mina. Luís María Aguilera Pica va néixer a Buenos Aires el 24 de febrer de 1936 i es va traslladar a Espanya l'any 1963 quan la seva carrera era molt reeixida a Amèrica, primer va viure a Barcelona i més tard a Madrid, on va morir el 10 d'octubre de 2009. Era un bon amic que per a nosaltres i a través dels records i les seves cançons, sempre hi serà present. Luis Aguilé va gravar més de 800 cançons, la meitat d'elles composades per ell i algunes s'han convertit en veritables estàndards com "Cuando salí de Cuba", possiblement la seva cançó més coneguda i que ha estat gravada per molts artistes, entre ells els nord-americans The Sandpipers que amb aquest tema van aconseguir un disc d'or als Estats Units. Luis Aguilé sempre es va declarar contrari a la Revolució Cubana. De fet "Cuando salí de Cuba" es refereix precisament al moment en què va decidir

deixar Cuba, bé quan va ser "obligat" a deixar l'illa, on vivia i era tot un ídol juvenil. Luis Aguilé li va explicar a Mario que un dia va decidir-se a vendre les seves propietats i marxar-se de l'illa caribenya, però el govern revolucionari va decretar una llei que limitava la quantitat de dòlars que es podien treure de Cuba, una quantitat molt petita. S’els va posar a la butxaca i la resta dels diners guanyats per Luis Aguilé amb el seu esforç i que aquell govern revolucionari volia quedar-se, els va regalar als seus amics. que es quedaven a Cuba. És clar que anys més tard va gravar la continuació "Cuando vuelva a mi Cuba". Per cert, Luis Aguilé també va gravar en català

Chico Valento – Devuélvase al remitente

Chico Valento va ser un cantant aragonés d’adopció i fet musicalment a Barcelona, un dels pioners del rock and roll al pais. Sempre pensavem que Chico Valento era menut de talla, per això lo de Chico, però fa un temps es va posar en contacte amb nosaltres un nebot seu i ens va dir que no era així, era d’una alçada mitjana normal. Ell es deia en realitat Miguel Miñana i va néixer a Larache, al Magreb, quan era protectorat espanyol. Als cinc anys el seu pare, militar professional, és destinat a Saragossa i allí va viure Chico Valento la major part de la seva vida, encara que per triomfar es va haver de traslladar a Barcelona on va compartir pis amb el seu amic i també cantant aragones Rocky

Kan. Aquesta cançó va ser un del gran èxits del Rei que la va gravar l’any 1962, Elvis Presley la va cantar en anglés a la pel·ícula “Girls! Girls! Girls!”, titulan-la “Return to sender”. La cançó va ser esrita per Winfield Scott i Otis Blackwell. Chico Valento va fer una molt digna versió. El 2002, un any després de la mort de Chico Valento, EMI va remasteritzà els seus enregistraments, inclos aquest i els va editar en format CD. Aquesta cançó es va incloure inicialment a un EP de l'any 1963 on també trobavem “Aleluya” de Chales Aznavour, “Quiéreme deprisa” que també va cantar Elvis i “El solitario” que era de Don Gibson. El seu últim disc és va publicar l’any 1966. En total Chico Valento va gravar 20 cançons en 5 EP's i un single. Chico Valento va funcionar i bé des de 1961 fins al 1966.

Soledad Miranda – Pelucón

Soledad Miranda va ser una actriu que va incursionar en el món musical amb un èxit relatiu. Quan va arribar l'època del destape a finals dels seixanta ella es va pujar al carro i es va muntar unes escenes lèsbiques en "Les Vampiras" de Jesús Franco que es va filmar per al mercat estranger i que van sorprendre el personal. Al blog trobareu alguna imatge, encara que us hem posat les més lights que teníem. Tornant al disc, aquest tema es trobava en un EP editat per Belter l’any 1964 i també es van incloure “Lo que hace a las chicas llorar”, “No leas mi carta” i “Amor perdoname”. La xicota es deia en realitat Soledad Rendón Bueno si bé en ocasions va surtir en

el cinema com Susann Korda, era cosina de l’actriu i cantant Paquita Rico i va néixer a Sevilla el 9 de juliol de 1943, va morir un 18 d’agost del 1970 a Lisboa. Una dels seus últims films va ser "El comte Dràcula" (1970) al costat de Christopher Lee. En total va filmar 34 pel·lícules. Soledad Miranda va morir en un accident de circulació en una carretera portuguesa. En la seva carrera musical només va gravar dos discos, aquest és el primer d’ells i en l’enregistrament l'acompanyaven el Quartet Llatina. En el segon, del 1965, trobem una orquestra dirigida per Adolfo Ventas. Ara bé, si parlem de "destape", os direm que la primera mamella que es va veure clarament a una pel·licula espanyola va ser a la de Elisa Ramírez a "La Celestina", l’any 1969, diritgida per César Fernández Ardavín que va morir l’any 2012 i també hi van sortit Julian Mateos i Amelia de la Torre.

José Luis y su Guitarra – Mariquilla

El seu nom complet és José Luis Martínez Gordo i va néixer a Jaén. Un dels seus grans èxits va ser “Gibraltar español”, però la veritat és que atenent-nos a la història, aquesta reclamació on ell demana la retornada del Penyal de Gibraltar per Espanya, no va servir de res i això que el que ell argumenta en el text de la cançó era totalment cert. José Luis, al que escoltarem al programa d’avui de El Temps Passa… i la música queda, també va trevallar al cinema, entre les pel·licules que va fer es troba "Pasa la Tuna" diritgida per José María Elorrieta a l’any 1960 i a la que trovabem a Ángel de Andrés. Es clar que ara no estem escoltan la cançó del Penyal, escoltarem la que va donar-lo a coneixer, en referim a José Luis i la seva inseparable Guitarra, es la que escoltem avui a El Temps Passa… i la música queda i es tracta d’una cançó que el va fer molt popular i que sones a

totes les emissores del pais, es tracte de "Mariquilla" que va dedicar a la seva nuvia i va composar quan es trobava fent la mili. José Luis es va casar un any despres amb aquella nuvia i la peça la va treure l'any 1958 dins d’un EP que va publicar el segell Philips i que va fer que actues fins i tot a América i que escoltem avui. Supossem que la nit de noces José Luis no es van andur la guitarra. L'any 1962 José Luis va guanyar unes oposicions com a ingenier d'obres públiques i va anunciar que deixava la música per dedicar-se a la seva feina i la familia i va entrar a la Jefatura Provincial de Obras Públicas de Cordoba.

Sandie Shaw – Marionetas en la cuerda

Amb la cançó “Marionetas en la cuerda”, cantada en anglès i amb el títol "Puppet on a string", per descomptat, la cantant britànica Sandie Shaw va guanyar el Festival d'Eurovisió de l’any 1967 i per això li va lliurar el premi a Massiel quan aquesta el va guanyar l'any següent. Es va publicara Espanya en format EP, editat per Pye que creiem recordar que aquí distribuía Hispavox i també va incloure “A los chicos les dirás”, “Otra vez soñé” i “Dile a cualquiera”. Sandie Shaw era molt alta i una de les seves peculiaritats era sortir a cantar a l'escenari sempre descalça. Es va dir de tot i el més benigne va ser que calçava una talla tan gran de peus que no trobava sabates a la seva mida. La veritat és que Sandie Shaw sortia descalça perquè li venia de gust, tan simple com aixó. La cantant britànica Sandie Shaw es deia en realitat

Sandra Ann Goodrich i va néixer el 26 de febrer de 1947 a Londres. Aquesta cançó en anglès i amb el títol "Puppet on a string" va ser número 1 en el Regne Units i també es va classificar en les llistes americanes, encara que no recordem si va pujar molt alt. De fet aquesta peça es una de les poques cançons per la qual avui es recorda a l’anglesa Sandie Shaw, junt a “Viva el amor” que també va gravar-la en castellà i ja l’hem escoltat al programa. L'any 2004 es va publicar un CD recopilatori amb tots els seus èxits cantats en castellà i que van titular "Marionetas en la cuerda - Sandie Shaw Canta En Español", és clar i es va incloure, per supossat, aquesta cançó que hem escoltat ara.

Los Shakers – Gitana

L'any 1966 el segell RCA-Victor va publicar el segon i últim disc de Los Shakers, una de les bones bandes madrilenyes i d'ell us hem extret aquest tema que compartirem avui al programa i amb el qual van guanyar el primer premi al Certamen Internacional de Conjuntos Musico-Vocales Ciudad de León. Aquesta cançó era el tema obligatori que tots els participants havien d'interpretar, per això aquest sabor andalús tan allunyat de la seva forma d'entendre la música i ells la van incloure en aquest EP, amb tres cançons més “Me reire” i “No volveré” que eren composicions del grup, “Gitana” que era de Merino i “Paff… bum” la seva adaptació d'una del Festival de San Remo que va defensar Lucio Dalla. Els madrilenys Los Shakers van ser també el grup de soport d'una joveníssima Ana Belén, de fet van surtir a la pel·lícula “Zampo y yo” i també van acompanyar en gravacions a una cantant que es deia Lorella i que després es convertiria en María Ostiz. Així mateix van treballar al film “Megaton Ye-Ye” amb Micky y Los Tonys. El seu líder i cantant va ser Ricardo Saez de Heredia, un dels histórics del rock a la capital del Regne, pero per Los Shakers van passar altres músics. Quan van començar l’any 1963 es feien dir The Five Shakers, cosa falsa ja que eren sis, no cinc. Los Shakers l'integraven inicialment els germans

Ricardo Sáenz de Heredia (bateria) i José Luis Sáenz de Heredia (òrgan) amb un cosí seu Fernando Sáenz de Heredia (baix). Ells són fills i nebot del cineasta José Luis Sáenz de Heredia. Completen la formació amb Paco Ruiz (guitarra rítmica), Vicente Martínez (guitarra solista) i als principis versionaven a The Beatles. De fet i ja com Los Shakers, l’any 1965 van ser teloners de The Beatles a Madrid i Barcelona. Després de canvis en la formació, aquell any 1965 abandonen José Luis i Paco, que es van anar amb Micky y Los Tonys. Entra al grup Ricky Morales que procedia de Los 4 Jets. A l'organista el substitueix Dominique Varchar, que venia de Los Botines, però de seguida els deixa per entrar a Los Flecos. Tots aquests canvis deixen Los Shakers convertits en quartet. En el 66 nous canvis, Vicente Martínez i Ricky s'en van a Los Brincos. Els substitueixen David Waterstone (òrgan i harmònica) i Boris, que procedia de Los Continentales, encara que aquest és acomiadat. L'any 1967 es desfan definitivament, però van tornar a finals dels 90.

Los Telstars – Triana Morena

Acabarem el regust a Sud amb Los Telstars que van ser un grup mallorquín de música entre instrumental i cantada i eren Luis Cerón, Miguel Porta, Juan José Vázquez, Leonardo Martín i un altre que no recordem el nóm. Alguns d'ells venien d'un grup anomenat Los Voltors. Los Telstars van funcionar de l’any 1965 fins finals de la dècada. L’any 1966 Luis Cerón de qui Quimet sempre diu que deurien de ser parents ja que ell també es diu Cerón, en aquest cas de segon cognom i no es qué precisamente ni hagin masses que es diuen així, va marxar-se per anar a tocar a l'Orquesta de Silvana Velasco i allò va marcar el principi de la fi, si be van treballar ancara un temps i creiem que va entrar llavors Toni Tugones que després va esdevenir pilot comercial, si no ens falla la memoria, de Spanair. Los Telstars eren Luis Cerón, Miguel Porta, Juan José Vázquez i Leonardo Martín. El tema que escoltem avui a El Temps

Passa... i la música queda, és trovaba a un EP editat per Belter l’any 1967 i on també es van incloure “Guantanamera”, “Recuerdos de Andalucía” i “Incendio en Rio”. En aquest disc i de fet en tots els que van gravar, els Telstars eren cinc, però no sabem el nom del cinquè en joc. A Mario el tall musical que fan quan canten aixó de “Triana... Triana Morena” i lo de “Que buena, que buena” sempre li ha fet molta gracia. Los Telstars van gravar varis EP’s i tres singles. Per cert, hi havie un grup a Puerto Rico que també es dien Los Telstars, res a veure amb els nostres. Los Telstars també van participar en el Festival Internacional de la Canción de Mallorca, ells sent de les Illes no podien faltar.

Los Ángeles – Abre tu ventana

Ara a El Temps Passa... i la música queda dejarem enrere les cançons amb regust del sud, pero ho farem amb una banda de Granada i obrirem la finestra, per mirar el món escoltant al grup que Quimet considera posseïen els millors jocs de veus de l'època i a més ell afirma sempre que quan a la segona part d'una actuació Los Ángeles interpretaven peces dels Beatles, eren els que millor ho feien en aquells anys. Aquesta cançó es trobava en un single publicat per Hispavox l'any 1971 amb "Oye niña" en l'altra cara. Es tracta d'una cançó alegre que encara que poc aporta a la música de Los Ángeles és escoltable. És clar que 1972, l'any següent, va ser gairebé sabàtic per a Los Angeles, va marxar-se Agustín Rodríguez i van incorporar al guitarra José Luis Avellaneda que es deia en realitat José Luis García Román. El dia 26 de setembre de 1976, després d'un concert a Tarragona i al terme municipal de Motilla del Palancar, en ruta cap a Madrid, pateixen un accident de trànsit quan circulaven en un Seat 124. Poncho González i José

Luis Avellaneda van morir en l'accident, Carlos Álvarez va patir greus lesions que el van tenir molt temps hospitalitzat, tot i que finalment es va recuperar. Paco Quero, el quart component, no viatjava al cotxe, es trobava a la furgoneta. Aquell accident va representar la fi de Los Ángeles. A principis dels noranta Carlos Álvarez i Agustín Rodríguez van posar de nou en marxa el grup i van gravar un CD bastant acústic, comptant amb el fill de Poncho a la bateria. Mario i el seu grup havia estat teloners de Los Ángeles en una actuació al Casino de Manlleu i van tenir veritables problemes amb ells que van utilitzar una part de l'equip de Mario, però posteriorment no van complir la seva part del tracte acordat entre ambdós grups i el propietari de la sala que ho va compensar pagant més a Mario i la seva gent. Però ell sempre ha seguit opinant que personalment eren uns impresentables. Volem aclarir una cosa. En aquelles èpoques el concepte de "Teloner" era molt diferent de l'actual. En les actuacions el grup complementari a la "Figura" actuaven una hora per donar pas al cap de cartell, però després tornaven a pujar a l'escenari per tocar més o menys una altra hora i tancar la sessió. Un altre dia us explicarem que va passar al Casino de Manlleu.

Los Brincos – Sola

Aquesta es una de les més recordades cançons de Los Brincos que instrumentalment van ser un dels millors grups espanyols de la seva época, però hi havie truc i és que en els seus primers enregistraments no tocaven ells, ho feien músics d'estudi coordinats per Mariní Callejo, la seva productora, per al segell Novola, una divisió de Zafiro per llançar grups de pop espanyol de l'època, cosa que als anys setanta van tornar a fer crean Chapa Discos. Aquesta peça va ser la cara B d’un single de Los Brincos de 1965 amb “Borracho” a la cara A, tota una hoterada, la veritat es que “Sola” es molt millor. Aquest va ser el primer single que Mario es va comprar i encara el te, si bé la portada fa veritable pena. El mateix any es va editar un EP amb aquestes mateixes cançons, junt a “Tu me dijiste adiós” i “Eres tú”. La idea de crear un grup de nois macos que cantesin les seves canons va ser de Luis Sartorius que havia estat component de

Los Estudiantes i un dels primers al que li va dir d’unirse al grupo va ser José Barranco, però ho va rebutjar. Inicialment es tenien que dir Las Ovejas Negras, però finalmente el nom no va ser aquest. Los Brincos eren a la seva primera etapa, la més brillant en quan a èxits comercials, Juan Pardo, Antonio Morales "Junior", Fernando Arbex i Manolo González. Després tots sabem que va passar: S’en van anar Juan i Junior per llançar-se com a duet, despres d’un intent de cop d’estat i el fracas a una actuación al Festival de Benidor, van entrar Ricky Morales i Vicente Jesús Martínez que venien de Los Shakers, però van tornar ha haver cambis i després de marxar-se Vicente van entrar Miguel Morales i el teclista Óscar Lazprilla que militaba abans a Los Ampex i Time Machine. La banda va seguir per finalment, ja l’any 1970 i juntan els components d’Alacrán, el grup paral·lel de Fernando Arbex i altres músics, van convertir-se en Barrabas. Los Brincos van gravar en castellà, pero també ho van fer en angles, frances i italià. Fernando Arbex va morir el 5 de juliol del 2003 i Junior el 15 d’abril de l’any 2014.

Los Javaloyas – La balada de Bonnie and Clyde

En aquest EP publicat per Los Javaloyas a través d'EMI-La Voz de su Amo l’any 1968 trobàvem una gran versió del tema "Days Of Pearly Spencer" que va compondre i gravar el cantant irlandès David McWilliams, però també es van incloure "La balada de Bonnie and Clyde” que escoltem ara, junt a “Un eterno amor” i “Lo que fue”. “The Ballad of Bonnie and Clyde” va ser un dels millor èxits del cantant britànic Georgie Fame que la va editar el 24 de gener de 1968 i també la van gravar, en francés, Serge Gainsbourg i l’actriu Brigitte Bardot. La cançó va estar escrita per Mitch Murray i Peter Callander. Hi ha una bona versió a carrec de Los Mustang, de fet s’en van fer un bon grapat a l’época. Los Javaloyas són un dels grups més veterans d'estat, es van crear l’any 1952

a Valencia, pero José Luis Pérez Javaloyas es va establir a Mallorca i quan els hi van sortir contractes per anar-s’en a treballar al extranger, alguns components del grup el van deixar i va complementar el conjunt amb músics mallorquins. La formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet, Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i José Luis Pérez Javaloyas que a més de cantar, tocava la flauta i el piano. Els Javaloyas van actuar molt a l'estranger i a Alemanya, concretament a Hamburg, a principis dels anys seixanta, van conèixer i van compartir escenari amb The Beatles. José Luis Pérez Javaloyas, fundador i líder del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007, alló va ser la fi de Los Javaloyas, un dels millors grups verioners en els anys seixanta, junt a Los Mustang i Los Catinos.

Los Salvajes – La neurastenia

Aquest és un tema que us hem extret de un EP de Los Salvajes publicat per EMI-Regal l’any 1966 i "La neurastènia" era la cançó central, encara que també es van incloure una bona versió del "Keep on running" de The Spencer David Group, “Soy así” que era d’ells i “Aquesta botas son per caminar”, versió del gran éxito de Nancy Sinatra. Los Salvajes es van crear l’any 1962 i a més a més del cantant Gabriel Alegret trobàvem a Andy González (guitarra solista), Francisco Miralles (guitarra rítmica), Sebastià Sospedra (baix) i Delfín Fernández (bateria). Los Salvajes eren del Poble Sec, tot i que Sebastià era de Collblanch, a l'Hospitalet. L'any 1966 Julián Moreno va substituir a Andy González a la guitarra, si bé ara no sabem quin dels dos toca en aquest disc, però creiem que va ser Julián. Los Salvajes van ser una de les bandes més sòlides del que podríem anomenar rock brut, versioners dels Stones i la part més dura del rock britànic del moment, haguessin estat

heavys en els 70 i garatge en els 90, seguidors de l’estética mood dels The Who, curiosament i tot i que van enregistrar un bon grapat de versions, mai van gravar res d’ells. Mario els va portar a la Pobla de Mafumet l’any 1988, amb només Gaby de la formació original, actuant al costat dels Sírex i Los Diablos, en el primer concert revival que es va celebrar a la província de Tarragona. Però vem trobar a faltar la bateria de Delfín Fernández, un home que quan era un xiquet es dedicava a colpejar amb unes baquetes que li van regalar, tots els mobles de la casa fins que els seus pares van optar per la solució més barata... comprar-li una bateria.

La Parrafada

Avui a La Parrafada us portem una cosa molt actual. Deixem clar que a El Temps Passa... i la música queda mai passem publicitat, excepte aquella que té a veure amb els nostres records de l'ahir, del passat, però avui i atenent-nos al que diem en la nostra llengua "On no hi ha sang botifarres no si fan", parlarem d'una botiga que s'ha inaugurat a Barcelona i que és propietat de la germana de Mario, Anna Prades i la seva sòcia i amiga Dolors Navarro i us sugerim que si viviu a la Ciutat Comtal o aneu a Barcelona, us passeu per allà.

La botiga, petita i acollidora, es diu Duet Cortines i us recomanem que aneu pel nou establiment ja que trobareu de tot, sempre relacionat amb la llar i la decoració. Bàsicament com diu el nom estan especialitzades en cortines, però també tenen tapisseries, catifes, cobrellits, edredons, coixins, paper pintat i com li deia Anna al seu germà: Estan especialitzades en enrotllables tècnics

que nosaltres no sabem molt bé que serà això, tot i que sona molt bé, però té a veure amb les cortines i la tecnologia. Tot a mida i amb assessorament personalitzat. Sempre a bon preu i amb qualitat que tal com està l'economia, són coses que hem de tenir-les en compte.Què on són? Us ho expliquem ràpidament. La direcció de Duet Cortines és Via Augusta número 166, a Barcelona i si voleu trucar per telèfon doncs sol es tracta de marcar el 93 7687286, repetim 93 7687286. Ja ho sabeu Duet Cortines, a la Via Augusta 166 de Barcelona, pregunteu per Anna

Prades o Dolors Navarro i us assessoraran sense cap compromís, a més totes dues tenen més de trenta anys d'experiència en el ram i això també és important i tant.

Apa! Mira per on ja us hem fet una recomanació molt actual i interessant a El Temps Passa... i la música queda i ara toca publicitat, però d'aquella que ens serveix per recordar l'ahir.

Els Anuncis dels Nostres Records

Ja estan al caure les Festes Nadalenques, una època de pau, amor i fraternitat, en la que tots pretenem treure el millor que tenim dins, oblidant que l'any té 365 dies i hem de viure'ls tots al mateix ritme. No us parlarem del terrorisme que assola amb la seva dalla i crueltat el món occidental ni del Daesh que no mereixen ni un segon del nostre temps, encara que si les víctimes innocents que amb la seva sang banyen l'asfalt, elles han de ser recordades sempre amb respecte.

Avui amb els nostres Anuncis per al Record us portem productes molt nadalencs: torrons i cava. És clar que hem de recordar que en aquelles èpoques de postguerra i estretor econòmic, la majoria de llars només gaudien del torró i el cava quan arribaven aquestes festes i volem que tingueu en

compte que el xampany era xampany i el conyac era conyac, després i amb la arribada de la democràcia les coses van canviar i els francesos van exigir la propietat de la denominació i nosaltres ens vam veure obligats a anomenar el xampany, cava i el conyac va passar a ser brandi, clar que en reciprocitat ells van haver de deixar d'utilitzar la denominació "Anís" i van passar a tenir Anisette ja que l'Anís era espanyol. És clar que com que som transgressors i una mica gamberrets, començarem amb tot un clàssic de la publicitat quan arriba el Nadal i que no té res a veure ni amb torrons ni amb cava.

Muñecas de Famosa

A nosaltres sempre ens ha estranyat la lentitud de les nines de Famosa perquè cada any des de finals dels seixanta, quan arriba el Nadal elles es dirigeixen al portal per a reverencià al nadó, però sembla que no acaben d'arribar-hi mai ja que a l'any següent tornen a intentar-ho de nou. Aquest és un dels anuncis més clàssics lligat a festes Nadalenques i el farem servir per començar aquesta secció. És clar que també farem una mica d’historia. La primera nina de Famosa es deia Güendolina i va sorgir l'any 1958. A partir de 1967 comencen a produir-se els peluixos de Quirón, una marca que segueix comercialitzant-se encara avui en dia i va ser l'any 1968 que sorgeix la nina Nancy, la més famosa de la marca Famosa, sense oblidar a la gama Barriguitas. Hi van haver-ho moltes més, entre elles les nines Güendolina, Cayetana, Fierina,

Paulova, Mirinda i nois que també n'hi havia, en aquest cas recordarem a Pirri i Godín. Famosa és una de les companyies jugueteras més importants i porta pràcticament seixanta anys fabricant il·lusions per a la mainada. L'any 1957, en l'avui conegut com Valle del Juguete a Alacant, un gran nombre de petites empreses jugueteras van decidir unir les seves forces, a causa del canvi tecnològic en el sector a causa de l'aparició de les joguines de plàstic, i la dificultat d'aportar les inversions necessàries per mantenir la competitivitat comercial amb les noves tecnologies. Es va crear llavors Fábricas Agrupadas de Muñecas de Onil, SA, la marca Famosa. No finalitzarem sense dir-vos que les joguines de Famosa es venen en més de 50 països a l'actualitat.

Turrón el Lobo

No podien faltar a les taules i en arrivar el Nadal els clàsics turrons i com avui ja veureu, tenim un surtit molt variat, aquí us portem ara els Torrons El Lobo, són fabricats per Juan Antonio Sirvent Selfa, SA una empresa que va començar l’any 1725. Es tracta d’una societat amb seu social a Xixona, amb un complex empresarial que té més de 20.000 m2. En els seus inicis els Turrones El Lobo es venien en llaunes, Mira, com les Tortas de les que parlarem després. Ara be, tenim una cosa molt clara, menjar turrons el Lobo no et convertirà en Home Llop ni fa que et surti pel, podeu estar segurs, tot el contrari, els torrons de qualsevol marca, acostumen a estar molt bons. És clar que a nosaltres i per aixó de “los piños” el de la pedra, el turró d’Alicant, no sempre el podem menjar a gust.

Turrón AntiuXixona

Un d'aquests torrons dels que es pot dir que son "de tota la vida" és la marca Antiu Xixona i recordem ara aquell anunci en què el cor de nens es feien fins i tot molt pesats demanant sense parar “Queremos turrón, turrón, turrón” clar que no es conformaven amb qualsevol torró, ells volien que fos Antiu Xixona, una marca que pertany al grup Sanchis Mira, creada l’any 1863 i que es va constituir en societat anònima el 1989. La fàbrica d’Antiu Xixona està situada a Xixona, Alacant, es clar, i actualment tenen una factoria que ocupa 26.000 metres quadrats. És una empresa de capital familiar que també fabrica i comercialitza la marca La Fama, entre altres. Aquest que escoltem ara es un altre dels molts anuncis de la marca Antiu Xixona.

Turrones La Fama Andrés Pajares

I parlan de La Fama. Els Torrons la Fama eren de la família Galiana que es van fusionar amb la família Sanchis Mira l’any 1966. Aquí teniu un anunci de la Fama en què el protagonista és el popular humorista, actor i cantant Andrés Pajares que creiem recordar va tenir un xou de televisió patrocinat per Torrons La Fama. L'actor, director, guionista i humorista de cinema, teatre i televisió Andrés Pajares, va néixer a Madrid el 6 d'abril de 1940. Va treballar i molt, formant parella artística amb Fernando Esteso, clar que la cosa va acabar com el Rosari de l'Aurora entre ells i finalmente es van tirar els trastos pel cap. També va gravar un bon munt de discos, destacant, no per la seva qualitat precisament, però si per les seves xifres de vendes, el “Gi Gi el amoroso”, “Soy currante” i “Drácula Ye Yé”.

Turrones Teclo

Així mateix la marca Teclo que us portem ara, va fabricar torrons, per a mostra un botó, però en realitat el seu producte estrella sempre van ser les clàsiques Tortas i per aquest dolços productes es va fer famosa la marca Teclo. Per cert, avui en dia les tortes van embolicades en paper tipus el paper d’estrasa, però quan van començar a comercialitzar-les, les Tortas Teclo i altres marques es venien en llaunes que avui en dia són autèntiques peces de col·lecció i que recomanaven fe servir com a cosidors, encara que tenien un munt d'utilitats variades. Moltes avias i mares las aprofitaven per guardar les galletes.

Delapierre

Durant els anys cinquanta i part dels seixanta, la majoria de famílies de classe modesta, que eren la gran majoría, només posaven cava a les seves taules quan arribaven aquestes festes nadalenques. Bé, també en dies molt assenyalats. Delapierre era una de les marques de batalla i per a l'època era assequible de preu, dins del luxe que representava beure xampany, al costat de Dubois, Castellblanch, Freixenet, Montesquiu i a partir del Codorniu els preus ja s'encarien. També cal tenir en compte que la majoria de cava que es consumia en aquells temps era semi-sec. Els vins designats com "Cava", una paraula que prové del llatí i que significa cova, van començar a elaborar-se ja en el segle XIX a Catalunya, com a imitació del mètode creat per Dom Perignon a la comarca francesa de Champagne, gràcies a l'ús de tap de suro i una segona fermentació desenvolupada en ampolla de vidre. Catalunya produeix el 95% del cava i té el seu origen majoritàriament a la comarca vinícola del Penedès, però a Tarragona tenim molt bones marques de brut i a més a més a molt bon preu. És clar que encara avui en dia, el 50% de la producció de cava es consumeix en les festes de Nadal. Per cert aprofitem l'anunci i us felicitem el Nadal per endavant. Que mai se sap...

La Música que es Feia en Català

Josep Guardiola – Aquest vespre pago jo

Ara i per comenár la Música que es Feia en Català, us portem una cançó gore total ja que mentres el xicot ronda a la noia cantant-li cançons d’amor, una veina li diu que deixi de cantar ja que ella ha mort aquell mati. El nostre gran crooner per excel·lència, l'últim crooner català, va ser José Guardiola que si bé va centrar sempre la seva carrera en l'idioma de Cervantes, no li va fer fàstics a cantar en la llengua de Mossèn Cinto i va gravar uns quans discos en català. Aquest és un d'aquests EP's, publicat per Vergara l'any 1963 o pot ser era 1962, en el que trobàvem aquesta bona versió de "Stasera pago Io" del gran cantant italià Domenico Modugno, juntament amb “Dona'm felicitat”, “La terra (Chariot)” i “Dona'm les mans i corre”. Per cert a la portada

veureu un Josep Guardiola, al que coneixíem popularment com Pepe Hucha, sense el seu característic bigot. Sembla ser que la casa de discos va voler rejovenir a José Guardiola a fi d'arribar a les fans, llegiu compradores de discos, més joves que el seu públic habitual i competir amb els nous valors que anaven sorgint a l’estat. Ara i escoltan aquesta peça volem recordar que l’èxit més important en la carrera de José Guardiola ha estat la versió que va fer de “Diez y seis toneladas” que és va convertir en la seva cançó més representativa. L’any 1963 ens va representar a Eurovisió. Josep Guardiola ens va deixar el 9 d’abril del any 2012, el cantant tenía 82 anys d’edat.

Jacinta – Cançó per a tu

Jacinta fou una jove cantant catalana de pop, però que va estar vinculada a la Nova Cançó i Els Setze Jutges. Aquest EP de cançons internacionals adaptades al català per Josep Maria Andreu amb arranjaments i direcció musical de Francesc Burrull, fou publicat pel segell DDC l'any 1968 i el tema que us hem seleccionat és una versió de la cançó que es va emportar el primer premi a l'edició d'aquell any del Festival de San Remo i que havia estat composada i interpretada per Sergio Endrigo i com era habitual al Festival, la va defensar conjuntament amb un altre cantant, en aquest cas va ser el brasiler Roberto Carlos. Sergio Endrigo era un cantant italià que va morir a Roma l’any 2005 i la seva cançó més popular va ser "L'arca de Noe". En el disc de la catalana Jacinta també es recullen "Tarda", "No, amor" i "Els meus ulls", també cançóns del festival. Pilar Viñas i Torres, veritable nom de Jacinta, va néixer a Barcelona el 22 de maig del 1948. La va descobrir Salvador Escamilla que la va promocionar des del seu programa "Radioescope", a Ràdio Barcelona. Abans de dedicar-se professionalment a la cançó, Jacinta va actuar bastant en cabarets, associacions i programes de ràdio com “La comarca nos visita”, de Enrique Fernández i “El show de las 2” de Joaquín Soler Serrano, també a Ràdio Barcelona. Va treballar amb els pianistes Alfredo Doménech i Lleó Borrell preparant el seu repertori amb cançons d'Augusto Algueró. A la fi de 1965, Joan Manuel Serrat va realitzar el seu primer concert al Palau de la Música

de Barcelona i va compartir cartell amb Jacinta entre altres artistes, com Raimon, Núria Feliu, Joan Ramon Bonet, Els 4 Z i el Latin Quartet. Jacinta va gravar entre 1965 i 1968 sis discos en català i un en gallec, a més d'un altre amb Salvador Escamilla interpretant cançons de Disney en català. L'any 1967 Jacinta participa a Menorca al Festival de Cançó d'Alaior amb un tema del mestre Ortega Monasterio “Escolta es vent”. Jacinta es va casar amb José Fernández Franch, saxofonista que va formar part d'orquestres com Sonora Trinidad, Els Trincaires del Maresme i la Big Band de Barcelona dirigida per Francesc Burrull, però va seguir gravant, encara que posteriorment Jacinta es va incorporar a l'orquestra de Jordi Doncos i fins 1990 va pertànyer a l'Orquestra de la sala Bolero que dirigia el seu marit. L'any 1966 es va publicar a través d'Edigsa aquest EP de Jacinta, cantant molt més propera al pop que a la cançó d'autor, de fet podríem considerar-la una noia Ye-Yé i va publicar vuit discos. Ha finals de la dècada, concretament al 1968, Jacinta va passar a ser artista del segell DDC i va treure aquest EP amb temes del Festival de San Remo. Des de fa anys viu a Madrid amb la seva familia i val a dir que els seus dos fills, xiquet i xiqueta, també són músics, la noia pianista a la Orquesta Nacional de España.

Tony Vilaplana – Dos perfils a contrallum

Aquesta és la versió que Tony Vilaplana va fer del “Silouettes” del grup britànic Hermans’s Hermits, la banda liderada por Peter Noone. És clar que en la adaptació de la letra al català es van permetre moltes llibertats i la traducció del texte està completament allunyada de les altres versions que es van fer en castellà i que van ser un grapat, la veritat sigui dita. Tony Vilaplana està consideratm creiem que molt erróneamente, el primer rockanroler català de la història de la música, tot i que va començar a gravar en castellà. Tony Vilaplana va néixer a Sabadell i va ser a Ràdio Barcelona, on Joaquín Soler Serrano el descobreix i intercedeix per ell, aconseguint que el recentment creat segell Vergara, que estava a la recerca de nous artistes

catalans, li gravi el seu primer disc, era l’any 1962, ell tot just tenia 17 anys. L’any 1965 Tony Vilaplana va treure un únic disc per Concentric, també en català, tots els altres els va editar amb Vergara en castellà i un en català, aquest va ser el seu últim disc i d’ell us hem extret la cançó que escoltem ara i també es trobavan “Jo sé d’un lloc”, “Yeh, Yeh” i “El vell café”, creiem que tot eren versions. En total Tony Vilaplana va gravar 10 EP's entre els anys 1962 i 1965 i és que en arrivar 1966 el nostre xicot s’en va tindre que anar a la mili, a fer el soldat que deien les mares i com solia passar massas vegades quan tenias que anar a cumplir els deures amb la Patria, tot s’ha acaba i la música es qui perd. Tony Vilaplana també va participar al Festival Español de la Canción de Benidorm, l'any 1963, però la veritat, no sabem com va quedar.

Seguirem ara a Catalunya, però canviarem d'idioma.

Los Sírex – Sin tus cartas

Escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda una de les millors balades del grup barceloní Los Sírex, "Sin tus cartas". Aquest tema va ser una composició de Guillermo Rodríguez Holgado, baixista, compositor i arreglista del grup i al costat de Leslie l'únic dels antics components que encara romanen a la banda. Per cert que Leslie es va dedicar a la política i va ser regidor a Barcelona militant a CiU. Aquest tema es trobava en un EP editat l’any 1965 i molt atípic, eren quatre cançons totes elles en una línia romàntica, cosa que no resultava habitual en Los Sírex ja que li donaven molta més importància al ritme i a més a més, l'EP ofereix una altra raresa i és la inclusió de la cançó “La noche es maravillosa” que és instrumental i “Enseñándote a amar”. Tret de “No Volveré a llorar por ti” que es una versió, les altres cançons va ser composades per Guillermo Rodríguez Holgado, baixista de Los Sírex i el veritable cervell amb

Lesli donan la cara. El nom de Los Sírex va ser una idea de Guillermo que treballava en una fàbrica d'ulleres. Per cert que el primer cantant de Los Sírex va ser Santi Carulla que els va deixar per recomanació del seu pare després d’un concert fet al Tropical de Castelldefels. Los Sírex, un dels millors grups espanyols dels 60, va estar format per Antonio “Leslie” Miguel Cervero, com a cantant, Luis Gomis de Pruneda a la bateria, José Fontserè guitarra rítmica, al baix Guillermo Rodríguez Holgado i Manolo Madruga a la guitarra solista, tots ells de Barcelona. Lluis i Manolo, batería i guitarra de Los Sírex respectivamente, van morir el mes de setembre de l’any 2012 amb pocs dies de diferencia i el mes d’octubre del 2014 va morir el batería Ernesto Rodríguez que feia cinc anys que estaba a Los Sírex i va ser el fundador del grup Los Gatos Negros.

Los Diablos – Manda Christmas

Acabarem el program d’avui de El Temps Passa… i la música queda amb una nadala que ens porten Los Diablos, un grup de Collblanc. El tema es va publicar en un single editat per EMI ja en el any 1971, amb “Cara al vuento” a l'altra banda. La cançó va ser escrita per Amado Jaen que era el baixista del grup i Daniel Vangarde, el senzill va ser produït per Tony Ronald. Los Diablos van conseguir l’èxit amb "Un rayo de sol", ja l’any 1970, avui una peça mítica del pop espanyol, però portaven en actiu des de mitjans de la dècada dels seixanta. Van començar a Collblanc, a L’Hospitalet de llobregat, dient-se Los Diablillos del Rock i llavors eren un duet integrat per Agustín Ramírez com a cantant i Enrique Marín a la guitarra. Se'ls van ajuntar Emilio Sánchez a la bateria, Amado Jaén al baix que era el compositor, productor i veritable ànima del grup i finalment va arribar Estanislao Olmos. Mario els havia vist en diverses ocasions, una d'elles a la Festa Major del carrer Buenaventura Plaja, a Sants, darrere d'on ell vivia. Agustí es va casar amb Marga Centaño, la filla del seu representant i avui la del grup que per cert, abans havia sigut la

novieta de Leslie de Los Sírex. A mitjans de la passada dècada es van unir a Paco Pastor de Fórmula V per a realitzar gires d'estiu sota el nom Fórmula-Diablos. De fet tant Quimet com Mario els van veure actuar a Constantí i van entrevistar a Agustín de Los Diablos, al que Mario coneixia des de feia la tira d’anys ja que els havia contractat uns quans concerts, entre ells el primer festival revival que es va fer a la provincia de Tarragoma, va ser a La Pobla de Mafumet. També Los Diablos van fer una gira conjunta amb Cristina, sense Los Stop, per Florida, als Estats Units. Nosaltres aprofitem aquest tema per desitjar-vos a tots ia totes que passeu unes Bones Festes, amb felicitat, harmonia i envoltats de la família i totes aquelles persones per les quals sentiu amor.

Conclou El Temps Passa… i la música queda per avui, ara us deixem un vídeo de Quimet amb el grup Els Grills tocant la cançó "Río sin fin".

Us quedeu en companyia de totes les emisores per les que escoltes el programa o per internet si és que t’el descarrégues del blog o del facebook de Montse Aliaga. Nosaltres seguim sent Quimet Curull i Mario Prades i us direm Adeu. Ens retrobarem un altre vegada després d’aquestes Festes

B O N N A D A L

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 23 de diciembre de 2015

BONES FESTES

miércoles, 16 de diciembre de 2015

El Temps Passa 10-14

Vistas de página en total