Quan mirem cap enrere i escoltem
música dels anys seixanta correm el risc de retrobar-nos amb el nostre passat,
amb aquell ahir que en moltes ocasions pensem que havíem oblidat al deixar-lo
enrere, però que sempre està dins nostre. No heu d'oblidar que els records són
l'única cosa que sempre serà nostre. Avui aquest viatge al fons de la nostra
ment comptarà amb el Golden Quarter, Francesc Heredero, Els Corbs, Los
Estudiantes, Los Cherokees, Brincos, Los Novax, Eurogrup, Fórmula V, Bohemios,
Los Gatos Negros i uns quants més que configuren la nostra banda sonora. Anem a
començar El Temps Passa… i la música queda, aquesta singladura musical, des de
totes les emissores per les que ens escoltes o vía internet si es que et
descarregues el programa del blog o el facebook de Montse, escoltan a Ennio
Sangiusto que va arribar des de Italia. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario
Prades i ara toca començar i ho farem dient-vos alló de sempre
Obrim la Paradeta
Ennio Sangiusto amb l’Orquestra
d’Adolfo Ventas – Ese beso
Acompanyat creiem, per l’Orquestra
d’Adolfo Ventas, tot i que en moltes ocasions ho va fer l'Orquestra Fallabrino,
us portem aquest tema de Ennio Sangiusto (22 de setembre de 1937), un italià
que es va establir durant uns quants anys al país, si bé no ens va arribar des
d'Itàlia, abans va passar per l'Argentina. Ennio Sangiusto, amb el que avui
obrirem El Temps Passa… i la música queda, gravava per Belter i aquesta cançó
es trobava en un EP, per variar, on també es
trovaban “El día más largo”, “El ritmo de la Bosanova” i “Cigarrón”.
Nosaltres recordem una actuació de Ennio Sangiusto al Festival Internacional de
la Canción
del Mediterráneo, en la qual al finalitzar, es va agafar les vores inferiors de
l'americana i ajupint-se de forma molt femenina, va fer una salutació al
respectable entre rialles i murmuris de 
"Ooooooh!". Per cert que
Ennio Sangiusto va posar la seva veu a un dels personatges de la Família Telerín,
però no pregunteu quin per que fins a tant no arriba la nostra memòria. Ennio
Sangiusto, com us deiem, va posar la seva veu a un dels personatges de la Familia Telerín per a
la pel·lícula "El mago de los sueños" i també va incloure una cançó.
Tot i tindre els drets dels pèrsonatges Estudios Moro de Madrid, aquesta
pel·lícula es va fer a Barcelona, als estudis del català Francisco Macián.
Mario creu recordar que un dels dibuixans que hi van trevallar era un company
de la colla del carrer Bassegoda, es diu Pedro si be en aquella época volia
que li diguesin Peter i a partir d’0aquell momento va passar a ser Peter
Sánchez. Fa uns quants anys el segell barceloní Divucsa va reeditar els seus
èxits en versió CD. Una curiositat, algunes cançons seves es van incloure també
en aquells recordats Discos Sorpresa de Fundador dels que ja us hem dit que
parlarem un dia d’aquests. 
Los Cherokees – Bella durmiente
Creiem que Los Cherokees eren de
Barcelona perquè a Mario li sona haver-los vist en directe i no es tracta de
que els confungues amb Los Cheyenes, aquells de les llargas chollas als que
coneixia de la serralleria del carrer Jaume Roig de Barcelona, on Mario feia
d'aprenent. Aquest tema que compartirme ara a El Temps Passa… i la música
queda, era un clásic composat l’any 1864 per Stephen Foster i versionada ja en
el segle XX per Bing Crosby, Roy Orbison i The Beatles, entre altres, amb el
títol "Beautiful Dreamer" i que va ser el gran èxit dels Billy J.
Kramer & Dakotas. La cançó es trobava en un EP publicat per Belter l’any
1964 i on també hi eren "No volverás a llorar por mi” que es el "I've
cried my last tear over you" de Chris Rayburn, “Ya lo ves" que es
tracte de la seva versió del "Tell me when" dels The Applejacks i 
"Go away". Los Cherokees eren quatre joves, encara que la seva
trajectòria no és actualment gaire recordada. Un dels components recordem que
era Rafael Ponch i després sería un dels fundadors dels barcelonins Estudis
Gema-2 (a la foto), però en el grup també trobàvem a Luis Minguella (baix), Carlos Sabat
(bateria) i Antonio Silvestre (orgue i vibràfon). Per cert, no els hem de
confondre amb un grup de reggeton sorgit en els 90 i que també es fan dir Los
Cherokees.
Los Globetrotters – Oh Carol
Aquest disc, un EP en el que es
van incloure “Melocotón en almíbar”, “Morgen”, “Oh Carol” que escoltarem ara i “Criminal tango”,
va representar el debut discogràfic i creiem que també el adeu per a aquest
duet anomenat Los Globetrotters que va començar sent un trio, tot i que ja
havien intervingut en la banda sonora del film "El Dia de los
Enamorados". El disc el va publicar el segell Philips l’any 1960 i Los
Globetrotters van tenir un problema molt seriós. Ells acompanyaven a Lita
Torello i quan van decidir gravar pel seu compte, es deie que algú o alguna, es
va sentir danyada per la seva deserció i els van putexar al màxim, fins al punt que van enfonsar la seva carrera com a duet. Aquest tema va ser una composició
del novaiorquès 
Neil Sedaka que la va compondre pensant en una novieta que va
tenir a l'institut i amb la qual havia trencat feia temps, de fet ella ja
estava casada i aquesta Carol era ni més ni menys que la gran compositora, pianista
i cantant nord-americana Carole King (a la foto). "Oh Carol" ja havia estat
gravada pel Dúo Dinámico i de fet Los Globetrotters imiten i molt a Manolo i
Ramón. La cançó va ser inclosa en un disc recopilatori publicat ja en els 90 i
titulat "Spanish Pop Cañí i Olé! Vol 2", tot i que val a dir que
aquesta versió de Los Globetrotters no en te rés de “cañí” ni de l’Espanya de
“botijo y pandereta”.
Los Estudiantes – Don Quijote
Una de les bandes històriques del
pop rock sorgit a Madrid i a l'ombra de la música que ens arribava de la base
americana de Torrejón de Ardoz, van ser Los Estudiantes, una autèntica escola
de músics i que va ser embrió d'un munt de conjunts, entre ells Los Brincos,
Los Flecos, Los Bravos, Los Sonor i molts altres. Los Estudiantes van jugar a dues
bandes, ens expliquem, van gravar tan sols tres EP's, però van incloure temes
cantats i altres instrumentals, com aquest que compartirem a El Temps Passa...
i la música queda. Es pot dir que Los Estudiantes van ser el grup pioner a
Espanya fent rock and roll, però ells van saber impregnar aquell ritme de tocs
hispans. Aquesta cançó es trobava en el seu tercer i últim disc, publicat l'any
1964 pel segell Philips i es la seva versió del "Don Quijote"
d'Algueró que va ser molt versionat a l’época, pero també van incloure "La
pulga" "Poncho" i "Pecosa", excepte el tema d'Augusto
Algueró, 
els altres tres eren composicions de Fernando Arbex que era el bateria
de Los Estudiantes en aquella època i després aniria amb Los Brincos. Los
Estudiantes de fet sorgeixen l’any 1955, arran d'un duet integrat per José
Barranco i José Fábregas, que eren estudiants al Col·legi de la Sagrada Família de
O'Donell, a Madrid, el primer tocava la guitarra i cantava i el segon la
bateria. José Fábregas va ser substituït per José Alberto Gosálvez. L'any 1957,
en una festa que organitzava la
Facultat de Medicina, es va unir a ells el guitarra Rafael
Aracil al qual José Barranco va haver d'ensenyar-li ja que tenia una guitarra
elèctrica, però no sabia tocar-la. L'estiu de 1958 es van dedicar a fer
actuacions gairebé professionals, actuant dos mesos al Palmerar d'Alacant. De
tornada a Madrid s'incorpora Adolfo Abril al contrabaix i passen a anomenar-se
Los Cuatro Estudiantes. L'any 1959 es converteixen ja en Los 
Estudiantes
després de la incorporació del bateria Fernando Arbex, passant Gonsálvez a
tocar el baix. S'en va anar Rafael Aracil i va entrar Luis Arbex qie moriria
anys més tard en un accident de cotxe. També es va incorporar José Luis
Palacios a la guitarra. L'any 1959 signen contracte amb Philips i graven el seu
primer EP, amb "Ready Teddy", "La bamba",
"Woo-Hoo" i "Me enamoré de un ángel", aquestes dues últimes
eren instrumentals. Per Los Estudiantes van passar un munt més de músics, entre
ells Luis Sartorious que va morir també en accident de trànsit, Manolo
Fernández que va ser l'organista de Los Bravos i es va suicidar i altres. José
Barranco aniria també de cantant amb Los Pekenikes i després crearía Los
Flecos.
Golden Quarter – El ritmo de tus
dedos
En un EP editat per Vergara l'any
1965, trobàvem aquest tema instrumental a càrrec dels Golden Quarter, però en
el disc es van incloure així mateix “Linda chica” que és el “Oh Pretty woman”
de Roy Orbison, “La Yenka”
de Johnny and Charley i “Um, um, um, um, um, um” que havia estat escrita per
Curtis Mayfield per Major Lance i que també havien versionat amb molt més
encert, la veritat, els mallorquins Mike & The Runaways. Val a dir que
els temes els van ser imposats per la seva discogràfica i això es nota i molt.
Aquest va ser el vuitè i últim disc en la carrera del Golden Quarter que l'any
1966 i després d'haver acabat els seus estudis universitaris, van deixar la
música. Havien començat la seva 
trajectòria professional al 1958. El seu
cantant Tony Preysler, va gravar en solitari l'any 1963 un EP també per
Vergara, sense excessiu èxit, tot sigui dit i l’any 1965 es va incorporar a Los
Extraños. Golden Quarter van ser els primers, al costat dels Pájaros Locos i
Los Ticanos, posteriorment anomenats Los Catinos que van actuar a les matinals
de Madrid, en un festival organitzat pel SEU, el sindicat estudiantil, junt a
Los Pekenikes, Los Estudiantes i Los Blue Boys. El grup l'integraven Tony
Preysler (cantant), José María Renobell (baix), Enrique Cortada (bateria),
Jordi Monfort (piano i orgue) i José María Vidal (guitarra). Per cert, ens hem
asabentat que un dels cantants del grup era el conegut publicista Lluís Bassat,
ho va dir ell mateix a una entrevista que li va fer Sílvia Còppulo a Catalunya
Ràdio al juliol del 2012.
Filippo Carletti y su Conjunto –
Jambalaya
Amb un euro per Quimet us direm
que el Jambalaya és un plat típic de les illes del Carib amb base d'arròs,
tomàquets i altres vegetals. A la zona criolla de Nova Orleans se'n diu Red
Jambalaya. Aquesta cançó que originalment es va dir "Jambalaya (On the
Bayou)", va ser escrita i interpretada per primera vegada per Hank
Williams al juliol de 1952. És clar que la versió que ens porta l'italià
Filippo Carletti pren com a referència la versió que va gravar i va portar a
l'èxit, a ritme de rock and roll, Fats Domino, avui un clàssic del gènere.
Filippo Carletti li dóna el seu toc personal i el tema, sobretot pels cors de
Duduá, posseeix moltes reminiscències italianes. En aquest EP publicat per
Philips l'any 1962, també es van incloure “Celos”, “Enamorada” i “Un lugar
llamado Felicidad”. De fet Filippo Carletti era italià i es va establir al país
amb la seva música que seguia els cànons establerts pels grans pioners del pop
italià com Renato Carosone, Marino Marini o Pepino DiCapri. Va crear diverses
agrupacions musicals, Los Big 
Boys, Filippo Carletti y su Conjunto i Filippo
Carletti i il suo Quartetto, encara que el quartet va acabar sent quintet.
Filippo Carletti va ser un innovador i un dels primers artistes que van
utilitzar a Espanya l'ECO, un aparell electrònic de reverberació per les veus,
de cinta contínua que també van començar a utilitzar els grups espanyols, entre
ells van ser pioners Los Pájaros Locos. Filippo Carletti va gravar un munt
d'EP's al país i moltes d'aquestes cançons van ser recollides en un àlbum
publicat pel segell Rama Lama, en total 21. Però Filippo Carletti va estar
gravant fins l’any 1966. Tot i que de fet, val a dir que seguia en actiu l’any
1990, va participar en un festival celebrat a Madrid i organitzat per José Luis
Álvarez de El Cocodrilo Records, al costat de Los Pasos, Los Relámpagos, Los
Diablos Rojos, Los Solitarios, Miguel Ríos que va cantar el
"Popotitos" i altra gent. Filippo Carletti va interpretar "Buona
sera", "Et maintenant", "Come prima", "As tears
go by" i "Marina", abans d'acabar cridant ben fort:
"Carrosses, al poder!". Per cert que
Filippo Carletti va ser el mestre de cant de Miguel Ríos quan va fitxar per la
seva primera casa de discos i es deia Mike Ríos.
Los Gatos Negros – La tierra de las
mil danzas
Aquest tema a Espanya va ser
versionat pel grup Los Gatos Negros que la van incloure en un single i es va
convertir en el seu gran èxit comercial, sent el disc que millor es va vendre
del grup barceloní, tot i que es van fer altres versions. La més popular va
estar a càrrec del cantant de color Wilson Pickett, una de les millors veus del
soul americà en els seixanta i que la va publicar al juny de 1966, encara que
es tractava d'una versió, el primer a gravar-la va ser Chris Kenner l'any 1963
que va ser l'autor del tema conjuntament amb Fats Domino que creiem també la va
gravar i al febrer de 1965 també la van enregistrar i van portar a l'èxit el
grup Cannibal and the Headhunters i hi ha una altra bona versió, encara que més
poppi, a càrrec del trio The Walker Brothers. La veritat és que Wilson Pickett
la va portar al primer lloc en les llistes de Rhythm & Blues del Billboard
i es va convertir en una de les peces claus de la seva àmplia carrera musical.
Aquí també Quimet reclama un euro, la ha tocat i moltes vegades. Els
barcelonines Los Gatos Negros es van decantar per la de Wilson Pickett i es va
convertir al costat de "Cadillac", “Todo cambió” 
i "Un efecto
extraño", en les cançons més representatives de la seva llarga carrera que
encara segueix perquè es troben en actiu, si bé creiem que dels membres
originals només quedan Quique Tudela i Frank Andrada que quan es va incorporar
a Los Gatos Negros venia de Los Albas. Grabaven per Vergara i quan a principis
dels anys 70 van voler camviar de casa de discos, es van adonar que el nom
s'havie registrat i van passar a ser sols Los Gatos. Un dels fundadors, el
batería Ernesto Rodriguez va morir a principis del mes d’octubre del passat
2014, també ens van deixar Piero Carando i Carlos Maleras, del que es deie que
va canviar el seu òrgan Vox per un Hammond de segona mà que segons sembla li
havia comprat al mateix Brian Auger. Aquest tema es trobava en un single editat
per Vergara l’any 1967 amb "Todo cambió", una bona versió del
"No milk today" de Herman's Hermits a l'altre cara. De fet tot ha
canviat fins al punt que el títol original era "No llet avui" el crit
d'un nen a la seva mare fart de prendre lleteta, potser el nen havia crescut i
volia un cubata. És que les mares... Com són les Mares!
Los Z-66 – Despierta el amor
Anirem cap a les illes Balears i
en el nostre viatje per els records i l’ahir, escoltarem aquesta peça que va
ser el gran èxit en la carrera dels britànics Edison Lighthouse, la banda
liderada pel cantant Tony Burrows i que ells van titular "Love Grows
(Where My Rosemary Goes)". Es va publicar l’any 1970 i aquí ens la
versionen els Z-66, banda mallorquina liderada per Llorens Roselló Horrach que
quan va començar com a solista poc després, va passar a anomenar-se Lorenzo
Santamaría. Els Zeta, com s’els coneixia, es van formar l’any 1966 i eren inicialment Vicenç Caldentey (guitarra), Pedro Brunet (saxo), Leopoldo González (baix) i
Tito a la bateria. Més tard se'ls va unir el cantant Llorenç Santamaria que
venia de Los Chelines, Los Fugitivos i Los Bríos, després d'un concert al
Whiskey a Go-Go de Palma. Finalment i després de canvis, els Zeta eren Lorenzo,
Manolo Mari, Manolo Ness, José Noguera i Vicenç Caldentey. El single amb
"Despierta el amor" va ser l'últim d'aquest fantàstic grup ja que es
van desfer. Tenien el mateix 
manager que The Animals, Flowers Pop Men, John
Mayal i Jimi Hendrix i ells van poguer fer moltes jams al Sgt Pepper’s de
Palma, al Terreno, propietat del manager, amb gent de la que a Espanya sols
coneixiem per referencies. Us explicarem una anècdota, una vegada i en una
d'aquestes jams plenes d'alcohol de les que us hem parlat, Lorenzo va treure un
ECO Dinacord que acabava de comprar-se, en veure'l Eric Burdon li va dir que ja
podia apagar-lo i li va recalcar que el "Eco" de veritat, era a la
gola del cantant, no el tens que buscar en aparells electrònics. A la foto
veureu a Llorenç quan estava amb Los Chelines.
Los Brincos – Tu me dijiste adiós
Ara a El Temps Passa... i la
música queda, ens remuntarem a la primera època de Los Brincos, amb tota
seguretat la més brillant, comercialment parlant, si bé musicalmente la millor
va ser la tercera. És clar que en un principi i per obra i gràcia de la
productora Mariní Callejo que havia estat component de Los Brujos i va ser la
primera dona productora del pop espanyol, instrumentalment Los Brincos sonaven
perfectes, peró hi havia truc i és que Mariní i per abaratir costos a Novola,
un subsegell discogràfic depenent de Zafiro, posava músics d'estudi tocant en
els primers enregistraments de Los Brincos. Van acunyar el terme “brincosis”
per referir-se a la seva música. Aquest tema va ser la cara A d'un single amb
"Eres tú", una extraordinària balada, a la cara B que escoltarem un
altre dia. El tema va tornar a publicar-se també en un EP de Los Brincos on el 
tema estrella va ser "Borracho" que al seu torn també es va editar en
single. Ambdós discos es van editar l’any 1965. Los Brincos van ser una idea de
Luis Sartorius, antic component de Los Estudiantes que aleshores era director
artístic de Philips i que va morir en accident de tràfic poc després, i
incialment van voler que es diguisis Las Ovejas Negras, però finalmente el nom
va ser Los Brincos. Un dels primers al que van oferir unirse al nou grup va ser
José Barranco, però aquest va rebutxar-ho per crear Los Flecos. La primera
formació de Los Brincos va ser: Fernando Arbex, Juan Pardo, Manolo González
(germà de l'actor Agustín González) i Antonio Morales al qual es coneixia com
Junior, si be dos anys després de la seva creació Juan Pardo i Antonio Morales
van deixar el grup per formar Juan y Junior. Fernando Arbex va morir el 5 de
juliol del 2003 i Junior el 15 d’abril de l’any 2014. Per cert, d’aquesta cançó
ho han dues bones versions en català a carrec de Betina i Maria Cinta.
Los Novax – Yo fui el asistente
del Kaiser
Escoltarem ara al grup Los Nóvax que
eren sis, tots de Maó, a les Balears i van funcionar de l’any 1966 fins al
1968, tot i que creiem que tornen a estar en actiu (la foto es de la nova etapa. Aquest tema és una bona
versió del "I Was Kaiser Bill's Batman" que va ser el gran èxit en la
carrera del xiulador britànic Whistling Jack Smith que veritablement es deie
John O'Neill i va neixer l’any 1926 i va morir al 1999, tot i que Quimet
s'encarrega ràpidament de recordar-nos
que també va ser gravada per Los Mustang, en aquest cas incloent veu i
que els barcelonins, com feian sempre, van realitzar una gran versió, encara
que Los Nóvax que ens porten una d'instrumental, no desmereixen en res i
s'apropan 
molt més a l'original. Quimet així mateix ens recorda una curiositat i és
que les senyals de tràfic a Menorca s'escriuen en català, castellà i angles. El
grup l'integraven Jordi López, Antoni Orfila, Arturo Bagur, Toni Morera,
Ruperto López i Gerard Anglada. En aquest EP, publicat pel segell Victoria
l’any 1967, creiem que el seu únic disc, també trobàvem "Un senyor damunt d'un
ruc" que és un tema tradicional de Menorca i canten en mallorquí,
"Ojos azules" i el clàssic molt patxanguer "Sr López" que
es va incloure en un CD recopilatori de música ska espanyola dels seixanta
editat no fa massa.
Los Novax en els seus primers anys d'existencia
Bruno Lomas – Irresponsable
Aquest tema va ser el primer èxit
del cantant galés Tom Jones aquell del qual es deia que havia estat miner, cosa
que era totalment fals. Sir Thomas John Woodward, cantant, actor i Cavaller de la Corona Britànica
nascut a prop de Cardiff el 7 de juny de 1940 i que ha venut més de 100 milions de
discos a tot el món. I sabeu que va fer Tom Jones amb els diners que va guanyar
amb aquest single? Donç li va comprar una casa a la seva mare. La veritat és
que la cançó sembla haver estat composta pensant en la veu de Bruno Lomas que
la va brodar. Bruno Lomas, de veritable nom Emilio Baldoví Menéndez va néixer a
Xàtiva el 14 de juny del 1940, just una setmana després de Tom Jones i va morir
en 
accident d'automòbil a la
Pobla de Farnals, el 17 d'agost de l’any 1990. Aquesta cançó
es recollia en un EP on el tema estrella va ser "Como ayer", una
composició del Dúo Dinámico amb la qual Bruno Lomas va guanyar el primer premi
en el VIII Festival Internacional de la cançó de la Mediterrània on també
van participar Manolo i Ramón i en aquest EP també hi estaven "Dentro de
mi vida” que era una versión del “Got to get you into my life” dels Beatles i
“Yo se que no volverás", escrita per ell. Aquest EP va ser el primer
número 1 en ventas a Espanya de Bruno Lomas. Per cert, poc després de editar-se
aquest disc, el cantant va patir un accident de cotxe que el va tindre allunyat
dels escenaris durant uns quans mesos. De fet Bruno Lomas va tindre al llarg de
la seva vida uns quans accicdents seriosos i es que conduïa com un boix, sempre
amb l’acelerador a tope i finalement la carretera li va costar finalment la vida.
accident d'automòbil a la
Pobla de Farnals, el 17 d'agost de l’any 1990. Aquesta cançó
es recollia en un EP on el tema estrella va ser "Como ayer", una
composició del Dúo Dinámico amb la qual Bruno Lomas va guanyar el primer premi
en el VIII Festival Internacional de la cançó de la Mediterrània on també
van participar Manolo i Ramón i en aquest EP també hi estaven "Dentro de
mi vida” que era una versión del “Got to get you into my life” dels Beatles i
“Yo se que no volverás", escrita per ell. Aquest EP va ser el primer
número 1 en ventas a Espanya de Bruno Lomas. Per cert, poc després de editar-se
aquest disc, el cantant va patir un accident de cotxe que el va tindre allunyat
dels escenaris durant uns quans mesos. De fet Bruno Lomas va tindre al llarg de
la seva vida uns quans accicdents seriosos i es que conduïa com un boix, sempre
amb l’acelerador a tope i finalement la carretera li va costar finalment la vida. 
Los Bohemios – Dandy
Aquesta cançó que ens porten Los
Bohemios és una versió d'un èxit dels britànics The Kinks, la banda liderada
per Ray Davis i als que Mikel Barsa, amic de Mario qualificava com el primer
grup heavy de la història de la música, de fet Mikel va escriure un llibre
sobre Ray Davis i els Kinks. La veritat és que es van fer unes quantes versions
d'aquest tema a Espanya i nosaltres volem destacar també las que van realitzar
Los Mustang i el Grupo 15, però ara a El Temps Passa… i la música queda
escoltarem la versió de Los Bohemios. Us l’hem extret d'un Disc Sorpresa de
Fundador que també incloïa “Que chica tan formal” que era una versió del
“Respectable” dels Isley Brothers, “Lo tomas o lo dejas” i “Dame tu cariño” que
era del britànics Spencer Davis Group.
Per cert, dels Discos Sorpresa de Fundador hem de tornar a parlar un dia
d'aquests a La Parrafada
ja que hem rebut diversos correus demanan-ho, clar que és un tema del qual ja
hem tractat en passades temporades que quedi constància. Los 
Bohemios, aquest
bon grup que era d'Albacete i després s’afincarien a Mallorca, l'integraven
Paco Molina, Eugenio Martínez, Antonio Costa, Antonio Veciana i Leopoldo
Martínez Jr que era el seu líder. El pare que també es deie Leopoldo, era
pianista, a més de sastre i tocava a l'Orquestra Jabelc. Del guitarra Antonio
Veciana per la seva part, es va parlar i molt pel fet de donar la volta al món
en una vespa. Eugenio Martínez va morir molt jove a causa d'un càncer. Los
Bohemios van gravar per Hispavox i van treure bastants EP's, gairebé sempre
versions, això si. Van arribar a ser sis components i es van desfer a la fi
dels 60. Per cert, es deia que Los Bohemios eren el grup millor vestit del pop
espanyol de l'época, deuria ser perquè el pare de Leo, a part de músics, també
era sastre, és clar.
La Música
que es Feia en Català
Eurogrup – L’estiu a ciutat
Aquesta és una bona versió del
"Summer in the City" dels novaiorquesos Lovin' Spoonful, la banda
liderada pel cantant i guitarrista John B. Sebastian, realitzada en català per
el Eurogrup que inicialment es deien Los Fènix i es van crear a finals de 1966, però
Los Fénix van decidir canviar-se de nom
i llavors va sorgir Eurogrup. Actuaven bastant a la sala Los Discos Voladores
que estava al barri de Gràcia. El Eurogrup eren una bona banda. El bateria va ser Juan Adriano Barras Rojo que va
néixer a Madrid l'any 1947 i venia de Los Safem, com el cantant Jaume Miquel,
al costat de Víctor Escudé a la guitarra solista, Ferran Barrachina a la
rítmica i Joan Salvador que tocava el baix. Ferran els va deixar després del
seu primer disc i va ser substituït per Ovidi Gutiérrez amb el qual van gravar
el seu segon disc, un single editat l'any 1968. Del primer, un EP publicat
l'any 1967 per Concentric, us extraiem el tema que escoltem ara a 
El Temps
Passa... i la música queda. En el disc es van incloure tres versions:
"Perdo l'esma" versió del "I'll go crazy" de James Brown,
"Que passa amb els duros" que era una versió en català del "Get
out of my life, woman" d'Allen Toussaint que va morir el passat mes de novembre a Madrid després d'una actuació i "A la vora de
l'aigua" dels Righteous Brothers. El bateria Juan Adrià els va deixar per unir-se
a Los NO que s'havien reestructurat i en els què també hi havia militat l'amic
Antoni Duran, i posteriorment es va crear Los Eurono i després s'incorporaria a
Los Pioners substituint el bateria que estava fent la mili. Per cert,
actualment resideix a Menorca i toca habitualment al club de jazz del Casino de
Sant Climent i és membre de la
Menorca Swing Band. Actualment tres dels membres del Eurogrup
resideixen a les Balears.
El Corbs – El mon
Francesc Heredero –
Sentimentalment
Va ser una de les primeres
produccions de Edigsa que incursionà en el pop de l'època. Francisco Heredero,
com se'l coneixia pel seu nom castellanitzat, va ser un dels bons cantants de
pop dels anys seixanta, encara que no va arribar al nivell de José Guardiola o
Ramón Calduch, és clar que ell era molt més modernillo. A principis dels anys
seixanta Francisco Heredero va guanyar el concurs radiofònic "El millor
rocker de 1962" que creiem és feia a Ràdio Barcelona i en el 63 va debutar
discogràficament al segell Edigsa amb un EP que contenia quatre versions
d'Elvis cantades en català, entre elles aquesta peça. Francisco Heredero va 
omplir moltes pàgines i portades de les revistes del cor de aquella época quan
es va casar, l’any 1967 amb la també cantant de moda Luisita Tenor i nosaltres
al blog us posarem una foto del feliç esdeveniment. Aquesta cançó es va
incloure també en un doble CD recopilatori dels artistes del segell Edigsa titulat
“Nova Cançó (Edigsa 1961-1983) vol 2”.
Francisco Heredero es va retirar a mitjans dels anys setanta. Per cert,
Francisco Heredero i Luisita Tenor que encara seguiexen casats, van gravar uns
quans discos juntets catant a duet bones versions.
Francesc Heredero a la portada de la revusta Fans
Ara deixarem Catalunya, però no del
tot ja que el nostre camí ens portarà a les Illes Balears.
Grupo 15 – Ninguno me puede juzgar
El Grupo 15 als que escoltarem ara
a El Temps Passa… i la música queda d’aquesta setmana, eren de Manacor, a
Mallorca, on es trova la factoria de les Perles Majórica i durant els 60 van
ser un dels bons grups versioners a l'ús. Aquest tema que us portem, es una
bona versió del “Nessuno mi può giudicare” que va ser el gran èxit comercial de
la cantant italiana Caterina Caselli i que va ser molt versionada a l’Espanya
dels anys seixanta, destacant las de Gelu, Violeta Ribas, Los Catinos, Los
Doltons, Los Mustang, Cesar Costa, Regina Alcover i un grapat més, però en aquest disc del Grupo 15, un
EP publicat per EMI-Regal l’any 1966, també s'incloïen "Girl" i
"Michelle" que eren dels The Beatles, al costat de
"Guararé" que pensum era una versió de Los Machucambos, però no ho
tenim massa clar, la veritat. El Grupo 15 també van gravar per altres segells
com SonoPlay. Aclarim una cosa, tot i que ells es deien Grupo 15, sols eren
cins components i després sis, mai van arribar a ser quinze. Entrats ja en les
mitjanies dels setanta la 
banda es va desfer i dos dels seus membres Rafael
José Aguiló (bateria) i Pep Nadal (baix), amb músics de Harlem, un grup on
també van militar els amics Joan Bibiloni i Tomeu Penya van crear un bon grup
de pop amb tocs de sinfonisme, us parlem de Falcons que van triomfar a finals
dels 70 gràcies a cançons pròpies com "Terciopelo y Fuego” i “Date por
vencido". Curiosament si sent Grupo 15 es van inflar de gravar versions,
al convertirse en Falcons van gravar nomes cançons seves i es van
mantindre en actiu fins entrats els anys vuitanta. Per cert, durant un temps,
un dels components del Grupo 15 creiem va ser l’amic Joan Bibiloni que també es nascut
a Manacor.
Eliseo del Toro y su Conjunto –
Una lágrima en tus ojos
Eliseo del Toro va ser un dels
cantants de moda durant els anys seixanta. Català, nascut a Barcelona, germà de
la també cantant Franciska i per tant tiet de Rebeca, una cantant de moda als
90 i que actualment és més popular per els seus embolics amorosos que per les
seves cançons. Creiem poder dir sense estar errats que dels tres, Eliseo del
Toro es qui va tindre una carrera musical més brillant. La veritat és que en
aquests moments no podem assegurar-vos si els dos germans, Eliseo del Toro i
Franciska van arribar a gravar junts en alguna ocasió. En aquest EP editat per
Regal, el subsello d'EMI, l’any 1964com Eliseo del Toro y su Conjunto, juntament amb aquest tema "Una lágrima en tus ojos" que es una versió del gran èxit del cantant italià
Bobby Solo, també trobàvem “Celosa”, "Mama" i "Creo yo".
Eliseo del Toro així 
mateix va gravar amb altres segells, entre ells Marfer,
Belter i Fontana. Volem destacar que dins del seu grup d’acompanyament es
trobava, ja en els anys setanta, el guitarrista Joan Miró que havie tocat amb Lone
Star i es de Rocafort de Queralt, a Tarragona. Eliseo del Toro sembla ser que
ja es mort i hi ha fonts d’internet que diuen que era nascut a Centre América,
però nosaltres creiem que aixó no es cert, com tampoc es cert, per més que ho
digui la seva germana Franciska, que estaven emparentats amb Benicio del Toro. És clar que Qui som nosaltres per pose-ho en dupte?.
Los Catinos – Los días del arco
iris
Aquesta cançó va ser un dels grans
èxits del cantant italià Nicola BiBari i Los Catinos, dels quals hem parlat
abans, la van incloure en un CD editat ja en l'any 1998 a través del segell
Divucsa titulat "Grandes éxitos" , encara que nosaltres creiem que no
la van arribar a gravar en el seu moment ja que el tema és dels setanta. Los
Catinos van començar sent Los Ticanos i l'any 1962 canvien l'ordre de les
lletres del nom. En aquell moment integraven el grup Manolo Vehí (cantant),
José Antonio Muñoz (baix), Jordi Casas (piano i orgue) qie va ser substituït
després per Manuel de los Ojos Prieto, Marcelo Pinilla (guitarra solista),
Fernando Luna (bateria) que havia militat en el grup Los Blue Stars i un sisè
component que tocava la guitarra rítmica del qual no recordem el nom i que
només va formar part del grup per a 
l'enregistrament del primer disc, un EP. Al
1964 Los Catinos, un dels grups que al costat de Los Mustang i Los Javaloyas
podem considerar com els millors verisoners de la seva època, van participar al
festival anomenat Muestra de Conjuntos Catalanes que es va celebrar al Palau
dels Esports de Barcelona al costat dels Mustang, Los Sirex, Conjunto Mangas
Verdes, Los Gatos Negros, Los Blue Stars i Los Telstar, tot i que aquests eren
mallorquins i ja els hem escoltat en altres programes. Los Catinos van mantenir la seva
popularitat fins la dècada dels 70, encara que mai van arribar a les
xifres de venda obtingudes per Los Mustang i l'any 1973 Los Catinos es van
separar. Van gravar per Belter i Vergara i ja en els noranta per Divucsa que
per cert, s'havia quedat molts dels màsters de Beler quan aquesta mítica discogràfica
va fer fallida. Van tornar amb la moda revival i segueixen en actiu. 
Los Mustang – El sol no brillará
nunca más
Els barcelonins Los Mustang, que
avui ens tornen a El Temps Passa… i la música queda, son els nostres grans
versioners i en aquesta ocasió ens porten un tema que va ser èxit l’any 1966
amb les veus del tercet nord-americà The Walker Brothers “The Sun Ain't Gonna
Shine Anymore”, però que ja havia portat al èxit anteriorment el cantant
Frankie Valli. Els Mustang, el nostre grup versioné per excel·lencia junt a Los
Catinos i Los Javaloyas, eren Santi Carulla (cantant), Marco Rossi (guitarra
solista i compositor), Antonio Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro
(baix) i Tony Mier (bateria) i van mantenir aquesta formació fins que el grup es
va desfer l’any 2000, van ser l'únic grup dels 60 que no van tenir canvis al llarg dels anys i 
precisamente per aixó a la Fira del Disc i Cinema Internacional de
Col·leccionisme que organitzava Mario a Catalunya i Andorra, en la edición que
es va fer a Malgrat de Mar, els hi van retre un homenatge i els hi va lliurar
una placa que va recollir Santi Carulla. Per cert que Santi Carulla i Tony Mier
havien estat components dels Sírex en els seus principis. Un altre dada
interesant: Marco Rossi que va morir el pasat 17 de maig a Figueres, on vivia i
que va ser el compositor de les 16 cançons propies que Los Mustang van gravar
al llarg de la seva carrera, entre elles hi ha que destacar “Mustang, Reino
perdido del Himalaya” i que va néixer al Poble Sec, a Barcelona, un 30 d’agost de
1942, va ser el delegat a Barcelona de la firma Mitsubishi secció vídeo. Ens
hem asabentat de que l’any 2012 la dona de Marco Rossi també va morir. La
veritat es que els darrers anys han sortit molt cars per el món de la música.
Fórmula V – Solo sin tí
Aquest tema que escoltem ara per
acabar El Temps passa... i la música queda, es trobava a la cara B del single
"Cuéntame", el seu quart disc petit publicat l’any 1969. Formula V es
van crear l'any 1965 i primer es van fe dir Los Rostros, però algun dels seus
components es van unir a membres de Los Jíbaros i van passar a ser Los Cambios.
Al gener de 1967, Antonio Sevilla (bateroa), Mariano Sanz (baix), Amador Flores
"Chapete" (órgan), Joaquín de la Peña "Kino" (guitarra).i Paco Pastor
(cantant) van crear una de les bandes avui recordades com històriques del pop
espanyol, Fórmula V. Els va descobrir el bateria Pepe Nieto i els va presentar
a Mariní Callejo que havie deixat de produïr a Los Brincos i que va veure el
seu potencial i va convèncer a la discogràfica. Els nois van marxar cap a Milà
i en els moderns estudis Fonit Cetra, un dels pocs que disposava d'un estudi
amb 8 pistes, es va gravar "Mi día de suerte es hoy", el seu primer
single, comptant amb l'Orquestra Simfònica de la Scala de Milà al complet, però
el disc va ser un total fracàs. El següent "La playa, el mar, el cielo i
tú" ja va ser una cosa 
diferent. Va funcionar! És clar que va ser "Cuéntame" el single que va revalidar el seu èxit. La producció
d'aquest single va estar a càrrec de José Luis Armenteros que va ser el
compositor dels temes, encara que sempre es va dir que Armenteros de Los
Relámpagos, comprava algunes cançons a "negres", de fet Mario tenía
un amic a Collblanch que tocava amb Los Jetter’s i que va ensenyar a Mario a
tocar una mica el baix que tindrie molt a dir sobre aquesta cançó que escoltem avui. Formula V
van ser una autèntica fàbrica de pasta gansa, fins octubre de l’any 1975, quan
gaudint plenamente de l'èxit, van decidir desfer-se. En els 90 van tornar
creant Fórmula-Diablos i a partir de 2002 Paco Pastor va posar de nou en marxa
Fórmula V, amb músics nous. Van treballar a una pel·lícula amb Los Ángeles, Ivana
i Juan Pardo, creiem que era “A 45 revoluciones por minuto”, però no estem
segurs.
Acabarem El Temps Passa… i la
música queda per avui, però us deixarem en companyia d’aquelles emissores per les
que el programa surt a l’aire cada setmana o bé via internet si és que t’el descarrégues des
del blog o bé el facebook de Montse. Sóm Quimet Curull i Mario Prades i us direm A reveure
fins la propera setmana
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen
il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
Enllaç per descarregar-se el programa
Enllaç per descarregar-se el programa
No hay comentarios:
Publicar un comentario