El Temps Passa 09-18

Per recordar l'Espanya dels anys seixanta, aquella de dictadura i repressió, amb fotos de Franco i José Antonio presidint les aules i el turment del "Cara al sol" abans de començar les classes, escoltarem avui a El Temps Passa… i la música queda a Gelu, Los Relámpagos, Li Morante, Los P y P, Aleco Pandas, Los Mismos, Los 3 Carino, Los Extraños, Z-66, Rita Pavone, Oliver, Los Stop, Los Mustang i molta més gent que ens faran tornar a viure, recordar o simplement ens faran conèixer la música d'aquella dècada daurada. Des de les emissores per les que el programa surt a l’aire cada setmana, obrirem avui escoltant a l’italiana Cocki Mazzetti que ens parlará dels problemas que te amb la seva parella per culpa del futbol. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i us diem alló de sempre.

Obrim la Paradeta

Cocky Mazzetti – El partido de fútbol

L'any 1963 i amb el segell Belter, la italiana Cocky Mazzetti va publicar un EP interpretat en castellà en el què es va incloure aquesta cançó amb la que avui començarem el nostre viatge als records de l'ahir i que va estar un dels grans èxits de la també italiana Rita Pavone, a la qual per cert, escoltarem més tard cantant en català. En el disc es van incloure així mateix "Casanova Bésame", "Ruega por nosotros" i "Por qué, por qué". L'EP es va titular "Cocky Mazzetti canta en español", és clar. La veritat és que Cocky Mazzetti es va moure molt per Espanya i va gravar diverses vegades en la nostra llengua. De fet creiem recordar que també va participar en una o dues edicions del Festival Internacional de la Cançó de la Mediterrània. De veritable nom Elsa Mazzetti; va néixer a Milà el 28 de febrer de 1937. Va començar l'any 1954 com a cantant en l'Orchestra Zerose, dirigida pel pianista Sergio Cassani, però l'any 1960 es va llançar en solitari. Va participar en nombrosos festivals dels que s'organitzaven a Itàlia, entre ells el de San Remo, on va intervenir el 1962, 1963 i 1964 i es diu que la primera a gravar la cançó "La partita di pallone" que estem escoltant ara va ser ella, encara que Rita Pavone va ser qui la va pujar als primers llocs de les llistes a Itàlia. Per cert, a Itàlia aquesta tema es va gravar el 1962, un any abans que s'edités a Espanya. Ens sembla que Cocky Mazzetti segueix en actiu.

 Aleco Pandas – Los ojos grises

El cantant grec Aleco Pandas va obtenir el tercer Premi al Tercer Festival de la Cançó de la Mediterrània al 1961 amb aquesta cançó que escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda. Es va titular originalment "Ta grisa matakia" i la va interpretar en grec, la seva llengua natal. La veritat és que Aleco Pandes ja era conegut al festival barceloní, havia participat també ll'any anterior i encara que no va guanyar, si va quedar en segona posició amb el tema "Tha klepso dio triantafila". El disc amb la versió del "Ta grisa matakia" en castellà, publicat l'any 1961 pel segell Fontana, també va incloure "Nada ha cambiado”, “¿Qué hay en tu balcón?” i “Mi última serenata". La veritat és que a finals de desembre aquest EP va aconseguir el primer lloc en la llista de vendes espanyola, encara que com us hem dit en moltes ocasions les llistes a Espanya no són gens de fiar, les de les emissores de ràdio fórmula perquè els llocs es compren i les de vendes perquè també hi ha trucs. Per cert, al març de 1962 i per a les falles de València, dins del costum d'organitzar actes musicals, en la Falla Els Velluters, vinculada al Parador de la Juventud, oferia abonaments de 500 pessetes per als nois i de 300 per a les xiquetes, amb un programa en el què trobàvem a José Guardiola, Los Pájaros Locos, Angélica y Los Serenaders, Lita Torelló, Serenella, Los Pantalons Azules, Los Diavolos i "l'ídol grec Aleco Pandas", segons s'anunciava en la publicitat

Gelu – Quinientas millas (Al silbar el tren)

També la granadina Gelu, establerta a Barcelona, va gravar aquest clàssic del folk americà que Richard Anthony va convertir en un estàndard del pop en els seixanta a Europa. Aquesta cançó la va gravar a un EP editat per Emi-la Voz de su Amo l'any 1963 i que també incloïa "El partit de futbol" amb la que avui hem començat el programa, “Por el mar” i “La muchacha”. Tot i que sempre s’ha vinculat a Gelu amb Catalunya i fins i tot s’ha arrivat a dir que era catalana, la cantant popular pels seus crits enmig de les cançons, una de les primers noies Ie Ie de l’historia del pop espanyol i de veritable nom Maria dels Ángeles Rodríguez Fernández, va néixer a Granada, l’any 1945. Gelu va ser una de les cantants de moda en els seixanta i tot i que va debutar a Ràdio Granada i va marxar cap a Madrid, va ser a Barcelona on va trobar el seu lloc. EMI la va contractar i per potenciar el seu llançament va fer que gravés un EP l'any 1963, acompanyada per Los Mustang. Gelu va omplir moltes pàgines de revistes per la seva relació sentimental amb Tito Mora, amb el qual va gravar diversos discos i si bé sembla ser que aquest li va demanar en diverses ocasions que es casessin, finalment Gelu va decidir fer-ho, però amb el també cantant Santy Palau que va ser propietari de la discoteca Wonder, a Lleida capital i la Chrysalis a Valls, a Tarragona. L'any 1968 i després de casar-se, Gelu es va retirar de la música per dedicar-se a la vida familiar. Per cert, els cridets característics de Gelu i que també va fer servir Li Morante, ja els van utilitzar anys abans gent com Torcuato y los Cuatro.

Los Mismos – Qué has puesto en el café

Es tracta d'una composició i un dels grans èxits del cantant francès Antoine que la va defensar al festival de San Remo del 69 cantant-la en italià, com era obligatori en aquest festival. Amb una lletra divertida i sorneguera que Mario utilitza per prendre-li el pèl a la Montse Aliaga dient-li que ella també li va posar alguna cosa al cafè aquella nit del 23 de maig de 1999 que van sopar arròs amb conill cuinat al migdia, us portem la versió que van realitzar Los Mismos que la van publicar a través d'Belter també l'any 1969, en un single amb "El del flautín" a la cara B. La veritat és que Los Mismos van estar a cavall d'un munt de tendències i estils al llarg dels seus més de deu anys de carrera. Però Elena en el fons mai va deixar de ser una noia Ye Yé, ni quan després actuava en solitari i es feia dir Helena Bianco, acabat el periple amb Los Mismos. La veritat es que van ser un altre grup que va gravar cançons molt pop i comercials, per el segell Belter, però també moltes paxanguerades. Los Mismos inicialment es van fe dir Los Jollys, encara que després de gravar diversos discos i al fitxar per Belter, la nova discogràfica, ells van canviar de nom per no sonar fonéticament, segun deien, com The Hollies britànics i com havien tingut que canviar de nom, però ells eren els  mateixos, es van posar Los Mismos. La veritat és que a nosaltres això ens va sonar, ja en aquella època, a muntatge comercial i sempre vam estar convençuts que el primer nom el tenia registrat la seva anterior casa de discos que era Columbia. "El puente" va ser la gran hoterada de Los Mismos, però també el millor èxit de la seva carrera i amb aquesta peça van guanyar el Festival de Mallorca de l’any 1967. Los Mismos eren un trio composat per Elena Vázquez Minguela, nascuda a Valladolid el 6 de gener de 1948, Antonio Pérez Gutiérrez, nascut a Valladolid el 6 d'octubre de 1944 i Benjamín Santos Calonge, nascut a Palència el 15 de maig de 1944. Des de l’any 1996 Los Mismos han tornat a actuar junts, pero amb Guillermo substituin a Antonio.

Los P y P con el Latin Quartet – Hechizo

Del duet Los P i P poc us podem dir, però del Latin Quartet que els acompanyen... això si que són paraules majors. Los P y P eren Pedro Sánchez García i José Vicente López Casas, van surgir a Murcia i van començar la seva aventura musical l'any 1962. Van ser fitxats per Belter i van publicar el primer disc, un EP, l’any 1963. En total van treure 4 discos, tots ells EP's de quatre cançons. La veritat és que mai van aconseguir la popularitat del Dúo Dinámico, ni del Dúo Juvent’s, Dúo Rúbam i altres duets que van sorgir com bolets a principis dels seixanta, però el seu treball és molt digne i s'ho muntaven bé. De fet van participar també al Festival de Benidorm i en una sola edició van interpretar  cinc temes diferents que no van guanyar i creiem que ni tan sols van arribar a gravar les cançons. Aquesta és una versió del "Witchraft" d'Elvis Presley, publicat pel segell Belter l’any 1964 en el seu tercer disc. En aquest EP ens trobàvem a més a més "Los Watussi", "Consuelo consuela" i “Quiero que me quieras" que aquesta darrera és una versió dels britànics Spencer Davis Group. De fet els catalans Latin Quartet que els acompanyen, tocaven com a músics d'estudi en moltes gravacions de l'època i van acompanyar oficialment a gent com Sonia i Jorge Miranda, entre molts altres. Per cert i per si no ho recordeu, lideran els Latin Quartet trobem al mestre Francesc Burrull que fa poc a cumplert els 80 anys d’edat i seguiex al peu del canó.

Li Morante – Dile

La cantant i actriu granadina Li Morante va gravar també aquesta versió del "Tell him" i tot i que a Espanya molts afirmaven que es tractava d'un tema escrit per Luis Aguilé això no era veritat. Si que la va gravar l'amic Luis i la va pujar a dalt en les llistes de vendes, però es tractava d'una versió. Va ser el gran hit del grup vocal nort-americà The Exciters, l’any 1962, i que també van portar a dalt de les llistes Alma Cogan, Johnny Thunder, Dusty Springfield i uns quans més i no fa masses anys la van cantar a duet Celine Dion i Barbra Streisand. La extraiem del quart EP de Li Morante, publicat l'any 1963 pel segell Phillips i que també va incloure “Dame Felicidad” que creiem recordar era de Palito Ortega, però no ho tenim clar del tot, sí es segur que era d’ell “Bienvenido amor” i la quarta cançó va ser “El ritmo de la lluvia” que va ser un  gran éxit de Sylvie Vartan, si be també la va versionar per que era d’un grup nord americà. Val a dir que les quatre cançons van tenir multitud de versions a Espanya i encara que totes elles són recordades, no tenim tan clar que avui ho siguin per les versions de Li Morante, tot i que són molt dignes. Dolores "Li" Morante va ser una noia Ye yé que es va retirar quan es trobava a la cresta de l'ona, després d'una carrera curta, però plena d'èxits. Li Morante va treure  cinc EP’s que van funcionar molt bé i la van portar a ver gires per l’estranger. Fins i tot va signar, amb l'autorització del seu pare, aixó si, ja que era menor d'edat, un contracte d'aquells lleonins amb Cesáreo González per fer cinc pel·lícules de les quals va filmar sols "Objetivo las estrellas" que es va estrenar el 17 de maig de 1963. Li Morante estava plena d'il·lusions i era jove, tot just 16 anys, però el cinema i un contracte signar per el seu representant sense consultar-li per actuar al cabaret Pasapoga de Madrid al costat de Lina Morgan, van fer que trontollés la seva il·lusió, això de besar-se perquè ho deia el guió estava en contra de les seves conviccions morals i la veritat, actuar a un cabaret també. Va parlar amb el seu pare i aquest va recuperar els contractes pendents, pagant, com està manat i ella va tornar a la seva Granada natal, però va perdre tot el que havia aconseguit guanyar en les gires realitzades per Amèrica Llatina i molt més, però supossem que el pare ho va pagar a gust. Les seves fortes conviccions religioses van fer que s'incorporés a l'Opus Dei, on ancara avui milita. Per cert Li Morante i Gelu van començar casi al mateix temps i les dos deixan anar els cridets que van caracteritzar-les, sobre tot a Gelu que va tindre una carrera molt més llarga. Ens agrada Li Morante i si nosaltres admirem alguna cosa de les persones, és la gent que sap mantenir-se fidel a les seves conviccions.

Los 3 Carino – Paseando con papá

Aquest tercet, avui pràcticament oblidat que responien al nom artístic de Los 3 Carino, sorgeix a Osca a finals dels anys cinquanta i estava integrat pels germans Carmen, Joaquín i Ricardo Solanes. Aquest tema què escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda, es trobava en el seu EP de debut que es va publicar l'any 1960 i també trobàvem “María Elena eres tú”, “Me equivoqué” i “Amor chiquitín”. En total Los 3 Carino van publicar cinc EP's, l'últim l'any 1963, tots ells editats pel segell Philips. Aquesta cançó, possiblement la més popular a la carrera musical de Los 3 Carino, va ser composada per Augusto Algueró i va ser èxit en la veu de Nella Colombo. Ara us explicarem una curiositat, la versió de Los 3 Carino va ser recuperada a la banda sonora de la pel·lícula espanyola "El milagro de P Pinto", un film molt surrealista que va dirigir Javier Fesser. Hem trobat una font a la xarxa que suposem està perfectament documentada ja que es tracta del fill d'un dels nois, assegurant que Els 3 Carino van centrar la seva carrera musical a l'estranger i van ser precursors del pop espanyol modern. Van actuar a Grècia, Iran, Iraq, Síria, Turquia, Líban, Jordània i altres països d'Orient, ens informa així mateix que van actuar per Hussein de Jordània i el xa Reza Pahlavi i la seva dona Farah Diba, fins i tot van arribar a conèixer als llavors prínceps d'Espanya Joan Carles i Sofia. De fet a Jordània, on finalment van establir-se i van dedicar-se als negocis, va néixer Javier Solanes, el signant de l'article al que hem fet referència i que va nèixer l'any 1967.

Kinita – Do Re Mi

Kinita va ser un altra de les noies Ye-Yé dels anys 60 i va sorgir a Madrid. Nosaltres hem buscat informació sobre ella, però no hem aconseguit esbrinar com es deia realment ja que estem convençuts que Kinita era un nom artístic. Pot ser fos la parella del Quinito, aquell ninot que anunciava la Quina San Clemente i que donava "unas ganas de comerrrrr", o no, i que als nenes de l’època ens permitía agafar uns pets d’impresió. Això és broma, però Kinita amb la seva veu i la seva desimboltura van fer que els seus discos funcionessin bé, però com sol passar amb les veus femenines, la seva carrera va ser efímera. Els seus pentinats cardats en excés li van valer a Kinita el sobrenom de La Princesa de la Laca, segons hem llegit per internet. Aquest tema es trobava en el seu primer EP editat per Philips l’any 1965. En total va publicar 5 EP's, l’ultim al 1969, tots amb el mateix segell. En aquest primer disc també es recollien els temes "Ya te Tengo” de Sonny & Cher, “El Cochecito” composada per Los Brincos i que també van gravar Marisol, The Brisks, Los Catinos i molts altres i “Sacré Charlomagne" versió del èxit de France Gall.

La Música que es Feia en Català

Los Relánpagos – Nit de llampecs

A Los Relánpagos se'ls va encendre una llum i van decidir recórrer, musicalment parlant, la geografia espanyola i durant un temps es van dedicar a escriure i publicar cançons plenes de tocs folklòrics, encara que es van fixar bàsicament en Andalusia, també van mirar a Galícia amb el tema “Alborada gallega” i Catalunya en dues ocasions, primer amb aquest tema que us hem seleccionat avui i posteriorment van tornar de nou a la sardana versionant “La Santa Espina”. Aquest tema es trobava en un EP editat l'any 1965 per Zafiro-Novola, el seu segon disc per al segell, en el qual també es van incloure “Seguidillas”, “Dulcinea” i “Noches de Andalucía”, totes les cançons van ser escrites per Pablo Herrero, però també es va publicaren format single. La direcció tècnica de l'enregistrament va estar a càrrec de Josép Maria Batlle que era català i es diu que la idea de titular-la en català va ser seva en reconèixer immediatament que es tractava d'una sardana. És un dels discos amb més vendes en la carrera del grup madrileny. Los Relámpagos quan van començar es feien dir Dick y Los Relámpagos i van acompanyar en molts enregistraments i gires a Miguel Ríos en els seus inicis, però també van ser grup d’acompanyament per a altres com el Dúo Cramer i Juan Pardo. Los Relámpagos van ser una de les millors bandes instrumentals surgides al panorama espanyol i estaven liderats per José Luis Armenteros (guitarra) que posteriorment es va dedicar a la producció i composició després de deixar-los l'any 1968. Per Los Relámpagos van passar Pablo Herrero (òrgan), Ricardo López Fuster (bateria), Juanjo Sánchez Campins (baix, i guitarra solista) i que va morir el 23 d'agost de 2008, Ignacio Sánchez Campins (guitarra rítmica i orgue), Juanjo Sánchez Jr (guitarra rítmica) i Fernando Mariscal Jimeno (bateria). Els sis EP’s gravats per Los Relámpagos al segell Philips entre 1963 i els principis de 1965, van ser reedditats en un CD per el segell Rama-Lama l’any 1997.

Rita Pavone – Ell

La menuda cantant italiana Rita Pavone (Torí, 23 d'agost de 1945), a la qual es coneixia en la seva Itàlia natal com "pèl de pastanaga", era tot un terratrèmol malgrat la seva poca alçada. Rita Pavone va gravar un EP compartit amb altres tres cantants incloent una cançó de cada un d'ells cantada en català. D'aquest primer EP editat l’any 1965 que va compartir amb Jimmy Fontana que va cantar “El Mòn”, Donatella Moretti “He vist com sorties” i Gianni Morandi “Si no et tinguès ja mai mes”, us posem aquesta que escoltem ara a carrec de Rita Pavone i que va ser una de les seves cançons més populars. I diem aixó de “primer EP” ja que sembla ser que li va trobar el gust a la nostra llengua i l’any següent Rita Pavone va editar a través de RCA una altra EP, va ser al 1966, aquesta vegada tot per ella sola i titulat "Rita catalana" on lluïa barretina, porró i ens cantava quatre temes en la nostra llengua. Quimet diu que la butifarra no es veu per que la nena se la havia cruspit. Els tècnics de so quan la veien entrar per la porta de l'estudi començaven a tremolar i és que el to de Rita Pavone era tan alt que tenien veritables problemes per sonoritzar la veu en les gravacions. Es va casar amb el seu representant, el també cantant Teddy Reno. Entre els seus grans èxits de l'època destaquen “La partita di pallone” (1963) que hem escoltat en començar, “Cuore” (1963) i “Qué me importa del mundo” (1964), a part d’aquest que escoltem ara en la llenga de Mossen Cinto. Rita Pavone va treballar al cinema i va fer papers allunyants dels musicals.

Los Stop – No tornaré a plorar

Aquest tema ja havia estat interpretat per Los Stop en castellà i es va recollir en diversos dels seus discos ja que ells o en aquest cas la casa de discos, aprofitaven les cançons al màxim, però ara us el portem en català. La veritat és que també el va gravar Lita Torelló, entre altres, però de totes les versions de la cançó, possiblement la millor és la de Cristina al costat de Los Stop, tot i que aquest disc en català creiem que va ser l'últim ja que Cristina va deixar el grup i va liderar Cristina y Los Tops, per després seguir en solitari. Mario la coneix, a ella i a un cosí seu, company de treball a Telefónica, el "Boro". Cristina va néixer a Barcelona el 19 de setembre de 1943. L’any 1966 sorgeixen Los Stop. Les seves cançons més populars van ser "El turista 1.999.999" amb la que van participar en un Festival de Mallorca i "Tres cosas: salud, dinero y amor". Gravaven per al segell Belter i aquest disc és de 1966. Los Stop eren, a més de Cristina, Juan Comellas, José María Serra (que en els 80 va ser representant artístic de Lucky Guri i Núria Feliu, entre altres artístes i amic de Mario), Fernando Cubedo (baix) i Andrés Gallego (bateria) que venia del grup Cristone y Los Poker. Per cert, Cristina que segueix en actiu, ha tret un CD signat com Cristina Stop.

Tony Vilaplana – Yeh! Yhe!

El cantant Tony Vilaplana està considerat el primer rockanroler català de la història de la música, tot i que val a dir que ell va començar a gravar en castellà i abans d'ell molts altres ja havien cantat rock en català. Tony Vilaplana va néixer a Sabadell i va ser a Ràdio Barcelona, on Joaquín Soler Serrano el descobreix i intercedeix per ell, aconseguint que el recentment creat segell Vergara, que està a la recerca de nous artistes catalans, li gravi el seu primer disc, era l’any 1962. Aquest tema que us portem es trobava en el seu últim disc, un EP en català que va editar el segell Concentric l’any 1965 i que incloïa "Jo sé d'un lloc" versió del tema de Petula Clark, al costat de "El vell cafè" i "Dos Perfils a Contrallum" que era dels Herman’s Hermits. Aquest és l'únic disc per Concentric, tots els altres els va treure amb Vergara. En total va gravar 10 EP's entre 1962 i 1965 i és que l’any 1966 la seva carrera es va acabar quan s’en va anar a la mili i com solia passar massas vegades quan tenias que anar a fer el soldat, de fet ja us ho hem dit un grapat de vegades, la mili desfeia conjunts, duets i solistes.

Acabarem aquó o per avui la secció des de Catalunya i saltarem al panorama peninsular amb un nord americà

Oliver – Jean

Al nostre pais aquest va ser el tema amb el que vem descubrir al cantant i compositor nord americà Oliver, nascut a Carolina del Nort el 22 de febrer de 1945 i que va morir d'un càncer el 12 de febrer del 2000, en Shreveport, Louisiana. Mario recorda que va arribar una nit a Radio Juventud la Voz de Catalunya, li semble que als estudios que encara es trobavem a un chalet amb molt mal aspecte, vell sobre tot, al carrer Zaragoza, en un soterrani que la veritat, ell sempre recordarà amb estimació. El va cridar Agustín Rodríguez, el seu mestre, i li va fer escoltar aquest tema que acabava de rebre, cantat per Oliver en inglés por soposat, ambdos van coincidir, era bonísim. Oliver es va donar a coneixer

al seu pais amb "Good Morning Starshine" que va ser la versió que va fer del tema de l'ópera rock “Hair”, si bé a Espanya el single es va publicar posteriorment i aprofitant el tiró de “Jean” que com comprobareu també la va gravar en castellà i amb bona pronunciació, però en angles es va incloure a la banda sonora de “The Prime of Miss Jean Brodie”, una pel·lícula britànica protagonitzada per Vanessa Redgrave. “Jean” va arribar al segon lloc a les lltstes del any del Billboard i al primer en les setmanals, creiem que va ser a l'agost, mantenin-se  un munt de setmanes. Tot i tindre una discografia molt important, al nostre pais i tret d'aquest dos temes, Oliver prácticament es un desconegut. Aquesta cançó també es va incloure al seu primer LP titulat “Oliver” que a Espanya va editar el segell barceloní Ekipo així mateix l'any 1969.

Tony Ronald – Mama

Aquesta cançó sempre ha tingut per a Mario un encant especial, tot i que reconeix que no és res de l'altre món, però des de que es va comprar aquest EP l’any 1967 li va impactar. En el disc trobem la versió rítmica del "Summertime" mirant cap a Billy Stewart, una altra versió italiana, en aquest cas "La inmensidad", de Johnny Dorelli i la quarta és un clàssic de Doris Day el "Que será, será", interpretat a la manera de Tony Ronald aixó si. L'holandès Tony Ronald va gravar en solitari, va crear el Kroner’s Dúo amb el basc José Luis Bolívar, més tard Tony & Charlie i finalment es va llençar ja definitivament en solitario, si bé abans va formar Tony Ronald y sus Kroner's i pels Kroner's van passar gent de la talla de Max Sunyer, José Más "Kitflus", Francis Rabassa, Jordi Colomer, Primitivo Sancho, Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres. Hi ha dues etapes molt diferenciades en la carrera de Tony Ronald i que no podem deixar d'esmentar. L'abans i el després de "Help", és a dir els seixanta i tota la l'etapa posterior. Nosaltres ens quedem amb la primera, però no per ser la dècada que tractem a El Temps Passa... i la música queda, ho fem perquè creiem de tot cor que a partir del "Help", amb tot i les seves xifres de vendes, les horterades han estat contínues. Per cert, Tony va gravar un single en català que ja hem escoltat al programa. També va gravar nadales. El seu veritable nom era Siegfried Andre Den Boer Kramer, va néixer a Holanda l’any 1941, però és va vindre cap a Catalunya i va triomfar a Espany, ens va deixar el 3 de març del 2013, Tony Ronald tenia 72 anys d'edat i pràcticament tota la seva vida podem dir que la va passar aquí a Catalunya ja que va arribar amb els vint anys tot just complerts, recent acabada la mili

Los Mustang – Ven mi amor

Durant els anys seixanta el disc en format EP, és a dir, quatre cançons, va ser indiscutiblement el Rei a Espanya, a poc a poc el single va prendre protagonisme i el va anar desplaçant. Aquest tema que us hem seleccionat per compartir amb tots els oïdors, oidoras, del programa, es trobava en l'últim EP que van publicar Los Mustang, a partir d'aquell moment ja només editarien singles i algun que altre LP. En aquest disc, editat pel segell EMI l'any 1968, també es va incloure “La Leyenda de Xanadú” dels britànics  Dave Dee, Dozy, Beacky, Mick & Tich, “Lady Madonna” de The Beatles i “Jennifer Eccles” que era de The Hollies, una cançó que originalment estava dedicada a la cantant Marianne Faithfull i s'havia de dir així, finalment no es van atrevir i el grup d'Allan Clarke van canviar el títol. Los Mustang quan van començar eren un grup instrumental i sols eren tres nois del Poble Sec, van participar en el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler Serrano, la segona posició creiem que va ser per Los Sírex. Allà van coneixer a Santi Carulla i Tony Mier que eren components de Los Sírex i s’en van passar a Los Mustang. Val a dir que els Mustang són l'única banda de pop dels seixanta que fins a la seva dissolució l'any 2000 van mantindre els mateixos components originals. Los Mustang eren Santi Carulla, Tony Mier, Marco Rosi, Tony Mercadé i Miguel Navarro i van ser un dels millors i més venedors grups del Estat, entre 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000 exemplars, arribant a 130.000 amb el "Submarino amarillo". Per cert, Marco Rosi que va ser el compositor dels pocs temes propis que van gravar, va ser el delegat de la Mitsubishi a Catalunya, a la seva divisió d’aparells de vídeo.

Los Extraños – Tobacco Road

Poc podem dir-vos del grup Los Extraños, tret que eren cinc i van gravar per la EMI-Odeon, si be creiem que eren de Barcelona. El grup va ser creat l’any 1962 por el cantante Juan Antonio i al costat d'ell músics molt joves, el guitarra Luis Mestres que també va compondre algunes cançons de les que van gravar, Antonio a la guitarra rítmica, Enric Canals s'encarregava del baix i enfront de la bateria es trobava Ricardo. En total van publicar cinc EP's de quatre cançons. En aquest i a més del "Tobacco Road", un clàsic del R & B composat per John D. Loudermilk l’any 1964 per els The Nashville Teens i que més tard, al 1969, brodarien els Rare Earth, també trobem "Dime que vuelves”, “Yo tengo una prima” i “Mente extraña". Aquest EP, el segón que van treure, és de l’any 1964. La EMI va incloure un parell de cançons de Los Extraños en un LP compartit i titulat "Los grandes conjuntos españoles", on compartien el disc gran amb Los Mustang, Los Javaloyas, Lone Star, Top-Son i The Four Winds and Dito, aixó parla de la seva qualitat. L’any 1965 treurien el seu tercer disc i van marxar-se per actuar una llarga temporada a Mallotca. Quan l’any 1965 Juan Antonio s’en va a fer el soldat, es substituit per Tony Presley que venia del Golden Quartet, però al estiu del 66 són Ricardo i Antonio els que s’en van a la mili i alló va ser la fi del grup. Enric Canals, el baixista, s'incorporarà aquell mateix any a Los Albas i el cantant Juan Antonio gravarà un parell d'EP en solitari sense massa èxit.

Z-66 – Noches de blanco satén

Aquesta cançó amb la que avui acabarem El Temps Passa… i la música queda, i amb un euro per Quimet, va ser tota una bomba a reu del mon, es clar que en la versió original a carrec dels britànics The Moody Blues. Però nosaltres us portem ara la versió dels mallorquins Z-66 i val a dir que és genial i l’utilitzarem per acomiadar el programa d'avui, per que ben poc queda i fotrem el camp. Ara al programa tornem als Zeta, liderats per Lorenzo Roselló que després, quan es va llançar com a solista passaria a anomenar-se Lorenzo Santamaría. Aquest tema va ser la gran cançó en la carrera dels Z-66, una banda que compartia mànager amb Jimi Hendrix, The Flower Pot Men, John Mayal i The Animals ja que Jeffreys  era el propietari del Sgt. Peppers, una sala a El Terreno, a la plaça Gomila de Palma de Mallorca i on ells havien fet jams, plenes d’alcohol, aixó si, amb artistes que aquí només coneixíem de referències, com Jimi Hendrix, Mayal, Eric Burdon, Noel Redding i el cantant dels Flowers Pot Men. Els seu manager era Mike Jeffreys. Els Z-66 es van crear a Mallorca l’any 1966. La formació original estava integrada per Vicenç Caldentey (guitarra), Pedro Brunet (saxo), Leopoldo González (baix) i Tito a la bateria. Mes tard, se'ls uniria el cantant i, de fet, l'autèntic líder del grup Lorenzo Santamaría que venia de Los Chelines, Los Brios i Los Fugitivos. Quan es van desfer, alguns d'ells s’en van anar a Zebra. Los Z-66 van tornar en els noranta (a la foto) i van gravar un CD en directe.

Conclou El Temps Passa… i la música queda per avui, aquest recorregut  per els records musicals de la década dels seixanta a l’Espanya de dictadura i represió. Som Quimet Curull i Mario Prades i ara fotem el camp, però us deixarem amb companyia de totes aquelles emissores per les que sortim a les ones o bé via Internet si t’el descarrégues des de el Facebook de Montse o el blog. Fins la setmana vinent

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa