Quimet i Mario han arribat avui a
l'estudi amb el cap en una altra lloc i és que han estat repassant les
preguntes interesants que ens heu enviat i són un bon munt, per tant i curiosos
com som, hem decidit canviar part del programa que teníem preparat i a La
Parrafada ens farem preguntes. També escoltarem música dels 60 que va sonar a la Península Ibèrica
i tindrem a Mochi, Juan Pardo, Los Beta Quartet, Chico Valento, Los 5 Latinos,
Guillem d’Efak, Los Pájaros Locos, Los Jóvenes i uns quants més. Però obrirem El
Temps Passa… i la música queda des de aquelles emissores per les que sortim
a les ones amb Los 3 de Castilla que tenen un “Molino al viento”. Som Quimet
Curull i Mario Prades i us direm, com cada setmana al començar, alló de
Obrim la Paradeta
Los 3 de Castilla – Molino al
viento
.jpg)
Un dels grans èxits de l'italià
Little Tony va ser aquest tema amb el que avui començarem El Temps Passa... i
la música queda i que a Espanya va ser molt versionat, recordem a Los Mustang,
Los de la Torre,
Los Stop i molts altres. Nosaltres us hem seleccionat per iniciar el viatge per
l'univers musical dels seixanta aquesta bona versió que van realitzar Los 3 de
Castilla en un EP editat per Philips l'any 1967 i en el qual també es van
incloure "La Carta"
dels nord-americans The Box Tops, "The world we knew" de Bert
Kaempfert que va gravar Frank Sinatra i que ells titulen “El mundo que
conocíamos” i finalment “Un gran señor” que no recordem de qui era. Els
arranjaments en aquest disc van estar a càrrec de Manolo Gas. Mayra García
Barbero cantant femenina de Los 3 de Castilla, va ser una de les millors
veus femenines del pop espanyol dels seixanta. La veritat és que Los 3 de Castilla van
ser un dels grans grups de la seva època i van arribar a gravar més de 30
discos, bàsicament EP's i alguns singles. El grup el va crear Manolo Palomo que
venia del Trio Siboney i va conèixer a Mayra quan aquesta actuava a la sala
Erika, a Madrid. Mayra cantava 
amb Los Trovadores del Sur i en el grup també
estava Julian Jimeno que seria la tercera pota per aquella taula, sorgeixen
així l'any 1956 Los 3 de Castilla, ella era de Salamanca, però els nois, un de Ceuta i l'altre sevillà. Comencen
actuar en els locals històrics de la capital, entr ells el Erika, Micheleta,
Morocco, el Pavillon, el Florida Park al Retiro i uns quants més, però
bàsicament es van donar a conèixer gràcies a intervenir contínuament en
programes de ràdio realitzats en
directe, sobretot “Cabalgata fin de semana” conduït pel locutor xilè Bobby
Deglané, al costat de Maria Àngels Herranz, un dels programes mítics i que
estava en antena des del 27 de juliol de 1951, mantenint-se fins a mitjans dels
seixanta. Un dels locutors posteriors a Bobby Deglané que va marxar-se a Ràdio
Nacional, va ser el popular José Luis Pécker. Per cert, en aquest programa va debutar
Mariano Medina que després va ser l'Home del Temps de Televisió Espanyola.
Los 5 Latinos – Amor bajo cero
Una de les moltes pel·lícules on
Conchita Velasco i Tony Lebranc van compartir protagonisme va ser "Amor
bajo cero", dirigida l'any 1960 per Ricardo Blasco i escrita per Pedro
Masó, una comèdia romàntica sense excessiva transcendència, de les moltes que
es van estrenar en els seixanta. Per cert, també hi surten Katia Loritz i l'argentí
Jorge Rigaud que per a nosaltres i malgrat el número interminable de films en
què va intervenir, sempre serà Sant Valentí. La cançó estrella de la pel·lícula
"Amor sota zero" va ser aquesta que escoltem ara a El Temps Passa...
i la música queda i estava interpretada per Los 5 Latinos. La banda sonora,
aquest tema inclòs, va ser composada pel recordat Augusto Algueró que per cert, en aquell temps
tenia una botiga de discos a Madrid. A la pel·lícula fareu un recorregut per la Barcelona de principis
dels seixanta, port, plaça d'Espanya i Tibidabo inclos. Los 5 Latinos van ser un grup vocal que va arribar des
d'Argentina i estaven liderats per Estela Raval (Buenos Aires, 19 de maig de
1929), dona amb 
una bona veu. Los 5 Latinos es van crear l’any 1957 i eren
Estela Raval, el seu marit el trompetista Ricardo Romero, juntament amb Héctor
Buonsanti, Mariano Crisiglione i Jorge Francisco Patar, aquest últim reemplaçat
l'any 1960 per Carlos Antimori. Estela havia cantat amb el grup Las Alondras i
a l'Orquesta de Raúl Fortunato i el seu marit Ricardo Romero va militar en
diverses formacions, entre elles l'orquestra de jazz Los Colegiales. Junts van
formar part del grup Los 4 Bemoles del qual van sorgir Los 5 Latinos. L'any
1969 Estela Raval es va llançar com a solista encara que posteriorment van tornar a posar
en marxa el grup com Estela Raval y Los 5 Latinos, l'any 1982. El 29 de juny de
1960 van debutar al Florida Park de Madrid i van fer una gira per Espanya amb
The Platters. Per cert, Estela Raval va morir el 6 de juny del 2012, a causa d'un càncer.
Los Beta Quartet – Me lo dijo
Pérez
Els Beta Quartet es van presentar
l'any 1965 al Festival de Mallorca amb el tema “El chocar de las olas” que no
va guanyar, ara bé, publicarien el tema en un EP on van versionar la cançó
guanyadora “Recordar” i aquesta que escoltarem ara “Me lo dijo Pérez” que va
defensar Karina quedant en segona posició i que era una composició d'Alberto
Cortez i finalment “Todo el mundo quiere amar”. Tot i que el tema reconeixem
que és una horterada, Los Beta Quartet li donen un caire molt més guitarrer que
no queda gens malament. Van començar a les Illes Balears a principis dels
seixanta i el fundador va ser el multinstumentista Francesc "Xisco"
Balaguer, al costat de Jaime Palou (bateria) i Joan Bauza (guitarra) com un
trio de jazz, amb la incorporació del baixista Miguel Pieras passen a ser Los
Beta Quartet, encara que quatre només ho van ser en els seus inicis ja que
l'any 1964 se'ls uneix el cantant Miguel Moreno, a partir d'aquell moment ja
serien sempre cinc. Van debutar discogràficament amb un EP editat per Regal que
va incloure "El porompompero". La veritat és que les 
discogràfiques
sempre els van forçar a gravar moltes versions, completament allunyades del seu
esperit musical, però així eren les coses en aquelles èpoques. L'any 1966 i amb
canvis en la formació, es converteixen en Los Beta que de fet era com se'ls
cridava familiarment. Los Beta eren Leopoldo González, a qui en el món nocturn
de Palma se'l coneixia com Leo, Manuel Saucedo (guitarra), al costat del
cantant Miguel Moreno, el teclista Francesc Balaguer i Joan Bauza (guitarra)
que eren de la primera formació, encara que van tornar a produir-se canvies
abans que se separessin definitivament l'any 1975. Posteriorment el cantant
gravaria com Miguel Moreno i Los Dinos. 
.jpg)
Chico Valento – Devuélvase al
remitente
Chico Valento va ser un cantant
aragonés d’adopció i fet musicalment a Barcelona, un dels pioners del rock and
roll al pais. Sempre pensavem que Chico Valento era menut, per això lo de
Chico, però fa un temps es va posar en contacte amb nosaltres un nebot seu,
creiem recordar, i ens va dir que no era així, era d’una alçada mitjana normal.
Ell es deia en realitat Miguel Miñana i va néixer a Larache, al Magreb, quan
era protectorat espanyol. Als cinc anys el seu pare, militar professional, és
destinat a Saragossa i allí va viure Chico Valento la major part de la seva
vida, encara que per triomfar es va haver de traslladar a 
Barcelona on va
compartir pis amb el seu amic i també cantant aragones Rocky Kan. Aquesta cançó
va ser un del gran èxits del Rei que la va gravar l’any 1962, però Elvis
Presley la va cantar en anglés a la pel·ícula “Girls! Girls! Girls!”, titulan-la “Return
to sender”. La cançó va ser esrita per Winfield Scott i Otis Blackwell. Chico Valento va fer una molt digna versió. El 2002, un
any després de la mort de Chico Valento, EMI va remasteritzà els seus
enregistraments, inclos aquest i els va editar en format CD. Aquesta cançó es
va incloure inicialment a un EP de l'any 1963 on també trobavem “Aleluya” de Chales
Aznavour, “Quiéreme deprisa” que va cantar Elvis i “El solitario” que era de
Don Gibson. El seu últim disc és va publicar l’any 1966. En total Chico Valento
va gravar 20 cançons en 5 EP's i un single. Chico Valento va funcionar i bé des
de 1961 a
1966.
Kurt Savoy – Full and Rock
Quan Kurt Savoy es va llançar
al món musical ho va fer com a cantant, tot i que en el seu primer disc ja
xiulava. Finalment la seva carrera es va consolidar com xiulador. Aquest tema
es trobava en el seu primer treball discogràfic, un EP que publicaria SAEF
l'any 1960, encara que aquesta mena de ball que mai es va consolidar, a cavall
del twist i el rock and roll i que era una composició seva, havia guanyat el
concurs "Salto a la Fama"
de TVE, en aquells temps en el Passeig de l'Havana, a Madrid, presentat per
Tico Medina, en la seva edició de 1959. en el disc també trobàvem "Kansas
City" i "Harlem Rock and Roll" que eren versions i una altra
composició de Kurt Savoy "Blues 
sentimental". Volem destacar que
acompanyant-lo en la gravació trobem al Conjunt de Fernando Orteu, paraules
majors, de fet el van acompanyar en molts dels seus discos. El seu nom real era
Francisco Rodríguez i va néixer a Andújar, Jaén, el 1948, es va especialitzar
en xiulets i quan a Espanya va començar a anat decréixer la seva popularitat va
marxar-se cap a França i es va fer dir Curro Savoy. Per cert, Kurt Savoy va ser
apadrinat pel periodista de successos Enrique Rubio que es va fer famós
escrivint per El Caso i al que en els anys 70 els venedors domiciliaris l'odiaven a mort pels seus alarmismes. Per cert, Kurt Savoy va gravar una sardana que ja
hem escoltat en el programa i que es va titular "La sardana del
Besòs".
José Francis – Pony Time
Escoltant l'altre dia a Alex Marco
i el seu "És el Bicycle", us vam parlar de José Francis, tots dos
bons amics, de fet val a dir que José Francis es trobava a París i va ser el
francès qui el va animar per gravar el seu primer disc. Fill de pares
espanyols, José Francis va néixer a París l’any 1941, però la seva família va tornar
a Espanya anys més tard. Va debutar com a cantant a Radio Joventud de Zaragoza
i va aconseguir el Primer Premi en el concurs Plataforma de Estrellas, d'on
també van sortir Chico Valento que escoltàvem abans, i Rocky Khan. Acabada la
mili es va tornar a França amb la intenció d'esdevenir una estrella, i va ser 
apadrinat per Josephine Baker, amiga de la seva família i que li va oferir tot
el seu suport en un còctel celebrat a la Biblioteca Espanyola
de París l'any1960. RCA España va editar els dos discos que va treure a França i
un nou senzill, aquesta vegada gravat a Espanya, amb una versió de "Los
Siete Magníficos". Encara va publicar a Espanya un parell de discos més,
entre ells aquest on trobem aquesta versió d'un tema de Chuck Berry on hem de
reconèixer que exagera la veu. Va tornar a Paris, al costat de la seva amiga
Josephine Baker, una dona excel·lent i famosa per les seues causes benéfiques i
que va adoptar nens de moltes nacionalitats i colors, pero que va morir casi a
la ruina. Tornem amb José Francis, després de treure un parell de discos més en
el veí país va deixar la música. Amb 23 anys d'edat i una feina estable, a la
primavera de 1964 decideix casar-se amb la seva nòvia francesa Daniela, al blog
us posem una foto del feliç esdeveniment.
Karina con Los Jaguars –
La misma playa
La nostra inefable i aparenmen
sempre tendra, dolça i infantil Karina va gravar aquesta cançó que originalment
va cantar Mina amb el títol "Stessa Spiaggia, Stesso Mare". Karina va
gravar-la l’any 1964 i la va incloure en un EP al costat de "No está
bien", "Hully Gully boy" i "Vaya, vaya" i la van
acompanyar Joe & The Jaguars, un grup sorgit a Espanya, però que eren
soldats nord-americans, fent la mili a la base de Torrejón i que van gravar un EP pel seu compte aquí al
país. De fet en el programa ja els hem escoltat. A Karina l'acompanyaven
habitualment Los Continentales o Los Pekenikes, però quan intervenen Joe &
The Jaguars la cosa varia i sona molt més agressiu, 
encara que la veu karinera
segueix sent la mateixa, és clar. María Isabel Llaudes Santiago, nascuda a Jaen
i amb uns quants anys a l'esquena, és una dona que no ha sabut envellir i hi ha
moments en què dóna la inpresión de seguir tenint aquells alegres vint anys...
en el cos d'una dona de gairebé setanta. Joe & The Jaguars estaven liderats
per Joe Bennet, genial guitarra solista i músic ja experimentat que tocava en
el grup de rockabilly dels Estats Units The Sparkletones quan va ser cridat a
files. Curiosament van ser fitxats per Hispavox quan la casa de discos es va
assabentar que el cantant Dion De Muti que havia estat el líder de Dion &
The Belmonts abans de començar en solitari, havia vingut a Espanya per fer una
televisió i s'havia anat a la base americana per saludar el seu amic Joe Bennet i
al informar-se es van assabentar que aquest cantava, tocava la guitarra i tenia
un grup que es deia Joe & The Jaguars. Fitxats. Si és que no perden
pistonada.
Adolfo Ventas – Contigo en la
playa
Feia un parell de temporades que
no escoltavem a El Temps Passa… i la música queda a Adolfo Ventas, avui
tornem-hi, aquí el teniu. L'any 1965 el segell Belter va publicar un EP
d'Adolfo Ventas que incloïa aquesta bona versió d'un clàssic de la música
italiana que va ser èxit en la veu de Nico Fidenco. És una bona versió la que
ens porta Adolfo Ventas, aquest cantant, creiem que madrileny, al que
avui recorden quatre nostàlgics, però que va ser un dels noms importants quan
el rock and roll va començar a introduir-se entre la joventut espanyola a
principis dels seixanta. En aquest EP Adolfo Ventas, fill del director
d'orquestra del mateix nom que va acompanyar a molts artistes en els seus
enregistraments, entre d'altres a Ennio Sangiusto, El Titi, Conchita Bautista i Madalena Iglesias,
també versiona "La casa del sol naixent" de The Animals, al costat de
"Manoli" que escoltarem un altre dia i “Memphis Tennessee” de Chuck
Berry que ja l’hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda. Per cert,
benvulguts amigues i amics, una advertencia: No heu de confondre a aquest Adolfo
Ventas que era un jove cantant de rock and roll, amb el gran mestre del saxofón
Adolfo Ventas Rodríguez, nascut a Amposta, a Tarragona, l’any 1919.
Gelu con Los Mustang – Si yo
tuviera un martillo
Ara i amb un euro per Quimet, us
portem el martell de la Gelu
i ens arriva amb bona companyia, la dels Mustang. Durant un breu temps i per
exigències d'EMI-La Voz
de su Amo, Los Mustang van acompanyar a la granadina Gelu. Aquest és un dels
temes que van gravar junts, però no barrejadets. Maria dels Àngels Rodríguez
Fernández, coneguda artísticament com Gelu va néixer l’any 1945 a Granada i fou, fins
la seva retirada dels escenaris l’any 1968, despres de casarse amb l'amic Santi
Palau, una “Chica Ye Yé”. Un dels seus senyals d’identitat va ser els cridets
que sonavan cada dos per tres a les cançons i que ella va imitar, suposem
perquè van començar molt abans, dels Torcuato i Los Cuatro, italians afincats al
pais i que també feia servir Li Morante. La cançó és un 
clàssic del folk
americà que han interpretat des de Pete Seger als Kingston Trio, però que Trini
López va convertir en un estàndard del rock and roll. En aquest EP també
trobavem “Dominique”que era un èxit de Sor Sonrisa, “No tengo edad” de Gigliola
Cinqueti i “Ella es muy bonita” que ara no recordem de qui era, però que havia
gravat fins i tot Tito Mora amb el que Gelu va tindre un “asuntillo” que va
omplir moltes pàgines i portades de les revistes del cor de l’época, res a veure amb les de avui en dia. María de
los Ángeles Rodríguez Fernández que ere el seu veritable nom, com us deiem, va
néixer a Granada i aixó de Gelu li va posar el seu germà. Va ser una de les
cantants de moda en els seixanta i tot i que va debutar a Ràdio Granada i va
marxar a Madrid, va ser a Barcelona on va trobar el seu lloc i l’èxit.
La Parrafada
Tornarem ha fer-nos a El Temps
Passa... i la música queda, preguntes d'aquestes curioses amb difícil resposta.
És clar que si ho pensem bé, totes són preguntes molt lògiques, almenys sobre
el paper. La veritat és que moltes d'elles vénen provocades per les
incongruències que té la vida i de les que està plena, podeu estar completament
segurs, segures.
I ara obrirem el bagul de les
"Qüestions", moltes d'elles reconeixem que ens les han anat enviant
els oïdors i oidoras de El Temps Passa... i la música queda i nosaltres les anem
a llançar a l'aire. A veure com s'us queda el cos!
- Perquè si nedar molt aprima i
estilitza la figura, les foques i morses són tan grasses?
- Per què el Dia del Treball fem festa si el que caldria fer és treballar més per celebrar-ho?
- Si en castellà "cárcel" i "prisión" són sinònims, per què no ho són carceller i presoner?
- Per què tanquen amb clau els banys de les gasolineres, és que tenen por que la gent els netegi?
- Quin tipus de
"estimulant" prenen els 7 nans de Blancaneus per treballar dotze
hores a la mina i sortir cantant allò del "Aivo, aivo"? Nosaltres
també en volem... Per treballar més, no sigueu mal pensats- Perquè "abreviatura" és una paraula tan llarga?
- Perquè el sol aclareix els cabells, i no obstant això enfosqueix la pell?
- Qui és el "tastador" que prova el sabor del menjar per a gossos o gats?
- Perquè els supermercats i botigues oberts 24 hores i tots els dies de l'any, tenen portes amb panys i tancaments?
- Qui li fa els forats al formatge de Gruyere?
- La pregunta conseqüent és Quan el comprem ens "abonen" el valor dels forats? Aquest no porten formatge.
- Quan a un el treuen de “sus casillas” ¿on va?
- Amb tot això de les modernes tecnologies i noves expressions, El terme "estar encinta" No hauria de ser avui en dia "Estar en CD" o "Estar en mp3?
- Si tots els drets són reservats, què passa amb les esquerres?
- On està l'altra meitat del Mig Orient?
- Si et regalen un nou bumerang Penses tirar el vell?
Doncs si el tires, vigila, no
sigui que torni i t'emportis una bona sorpresa amb possibilitats de cop.
Fins aquí La Parrafada d'avui, si
creieu que teniu alguna resposta o més preguntes, ja sabeu que heu de fer,
poseu-vos en contacte amb nosaltres i respostes no sé si en trobarem, però
almenys compartirem les qüestions i intentarem riure una mica junts. Que bona
falta ens fa tal com estan les coses. Recordeu el que deia Peret... "Es
preferible reir que llorar".Ara tornem a la música
Mochi – María Teresa
En aquesta novena temporada d'El
Temps Passa... i la música queda, vam escoltar fa ja unes quantes setmanes a
les Hermanas Navarro que ens van explicar la història d'aquell
"Pepe", que quan ballava no és que no "premés", segons ens
deien elles es deixaven perquè Pepe "En sabia de prémer", bé ara escoltarem
a Juan Erasmo Mochi que ens explicarà una altra història, la de "María
Teresa" que quan besava, besava com s'ha de besar. Caldrà vigilar perquè
entre tots dos pot sorgir una història d'amor amb passions desfermades. Juan
Erasme Mochi, al qual els de la nostra generació sempre hem anomenat només
Mochi, va incloure aquest tema en un àlbum en format vinil i casset, publicat
l'any 1972 per RCA sota el títol genèric "J. E. Mochi" i en el qual
també es trobaven "Mamy Panchita" de Juan Pardo, "Brindo"
que era de Mochi i també van gravar Los de la Torre, “Los que se van”, “Hijo de la nube” i uns
quants més que es van convertir en èxits i singles. Juan Erasmo Mochi es va fer
molt popular en els seixanta quan va presentar un dels millors programes de
televisió de la dècada, ens referim a programes musicals, és clar. Es 
tractava
de "Escala en Alta Fidelidad", al qual es coneixia popularment com
"Escala en Hi-Fi" i que va ser precursor dels playbacks a la tele.
Mochi va tenir també una brillant carrera com a cantant melòdic, va néixer a
Barcelona el 24 de gener de 1943, provenia d'una família de casa bona i va
viure una joventut molt bohèmia viatjant per Europa amb una guitarra i
interpretan temes de Brassens i Brel. Va marxar-se cap a Mallorca i allà el van
acompanyar Los Beta Quartet, aquells d’abans, per crear més tard The Runaways
als que va deixar i aquests es convertirien en Mike & The Runaways i
posteriorment els seus components passarien a Los Bravos i Los Z-66. La seva
popularitat com a presentador va fer que aparegués en el cinema, Mochi al
costat de Micky va protagonitzar el film "Megatón Ye Ye" i algun
altre. Va tenir diversos matrimonis, més que Mario, uns a Espanya i altres a
l’Amèrica llatina, on es va traslladar i també un munt de fills. L’any 1984
torna a Espanya on es va dedicar a la producció d'artistes de gent com Los
Chichos, Paolo Salvatore, Silvia Tortosa, María Jiménez, Sara Montiel,
Joselito, Rosa Valenty, Mari Trini, Betty Misiego, etc. Es un dels amics del
programa al facebook que ens coordina Montse Aliaga.
Juan Pardo – Mi guitarra
Després de deixar Los Brincos,
Juan Pardo que anteriorment ja havia gravat en solitari i havia estat cantant
de Los Pekenikes i abans de Los Vándalos i Los Teleko, amb el seu company
Antonio Morales va formar el duet Juan y Junior, però la cosa va acabar com el
Rosari de l'Aurora, és a dir molt malamente, sembla ser que per raons de
protagonisme entre ells i també per l’aparició de Rocío Durcal i cada un ells
es va llançar pel seu compte l’any 1969. Indiscutiblement la carrera més
brillant va ser la de Juan Pardo i com mostra us portem aquest tema que va ser
un dels seus primers èxits. Tot i que resideix a Galícia i se sent molt gallec, 
Juan
Ignacio Pardo Suárez va néixer a Palma de Mallorca l'11 de novembre de 1942.
Aquesta cançó junt a "La charanga", son al nostre paré les millors de la seva primera época si be aquesta es del 1973 i primer la va gravar en anglés.
Juan Pardo també va treballar com a productor i a ell es deuen els èxits de
Queimada i el decubriment de Camilo Sesto que militava a Los Botines i abans a Los Daison, per cert
la cosa va portar marro a causa de la seva semblança física amb Júnior i ja sabeu com
de dolenta es la gent a l’hora de fer safareig.
Los Pájaros Locos – Me siento
feliz
Los Pájaros Locos són un dels
grups pioners a Catalunya, gravarien el seu primer disc l'any 1959, encara que
en aquell moment van signar com a Conjunt Woody Walter, a partir d'aquell
moment i suposem que per problemes amb els drets del nom passarien a ser Los
Pájaros Locos. Al costat del Golden Quarter i Los Ticanos que posteriorment es
convertirien en Los Catinos, van ser els tres primers grups catalans que van
actuar en les matinals de Madrid, en un festival organitzat pel SEU, el
sindicat estudiantil. Aquest tema, versió del "I feel fine" de The
Beatles, primer tema dels nois de Liverpool que Los Pájaros Locos versionaban,
es trobava en un EP editat per Zafiro al febrer de l'any 1965 i en el qual
també es van incloure "Chao Chao" que era el "Down town" de
Petula Clark, “Linda chica”de Roy Orbison i “It´s my party” de Lesley Gore que
ells van titular “Es mi fiesta”. Los Pájaros Locos van publicar en total 18 
discos, entre EP's i singles, l'últim es va publicar l’any 1967 i també van
treure un àlbum, encara que aquest es va editar ja a l’any 2008 i era un
recopilatori. El grup el van crear els germans Salvador (guitarra) i
Antonio Mayolas (acordió, vibràfon i òrgan) eren de Premià de Mar i en
el 57 els van regalar una de les primeres guitarres elèctriques que es veien al
país. Allà sorgeixen Los Pájaros Locos, quan se'ls uneixen José Cañada (piano),
Piero Carando (baix i cantant) que despres s’incorporaria a Los Gatos Negros i
Lucho Guerrero (bateria). Es diu que van ser els primers a utilitzar un
vibràfon al país i un dels primers grups que va disposar d'un ECO, encara que
aquell rudimentari aparell de reverberació per les veus s’el van fabricar ells
mateixos. El 10 de juny de 1979
a l'edat de 42 anys d'edat, va morir Salvador Mayolas el
que va ser creador del grup Los Pájaros Locos, amb el seu germà Antonio Mª
Mayolas. La seva mort va significar la fi definitiva del grup que s'havia
mantingut en actiu fins aquell moment. L'any 1985 Antonio María Mayolas torna a
posar en marxa Los Pájaros Locos, amb antics components i nous músics. Creiem
que segueixen en actiu i ara són Antonio Mª Mayolas Fernandez-Bordas (piano, òrgan
i teclats), Jaime Boguña (guitarra i cantant), Jordi Anton (guitarra i
cantant), Enric (baix) i Riby (bateria). Per cert, Los Pajaros Locos van fer
servir el logo del dibuix del Woody,
molts anys abans de que ho fes Loquillo.
.jpg)
Los Jóvenes – Bajo tu techo
Val a dir que aquesta cançó ja
l’hem posat en altres ocasions, però vem rebre un correo recordant-nos que fa
temps que no “sona” el “Bajo tu techo” de Los Jóvenes. Donç ara tornarà a sonar
per la noia que ens la va demanar, per
l’amic Sebas de la colla del carrer Bassegoda que li agrada i també per tots i
totes aquells i aquelles que escolteu el programa. Des d'un EP publicat per Discophon
l’any 1965 us portem a Los Jóvenes, aquesta bona banda de Barcelona que van
saber aconseguir un lloc d'honor en el pop-rock que es feia a la dècada
prodigiosa versionant temes estrangers i donant-los un aire molt seu. Eren cinc
i avui resulta molt difícil trobar informació d'ells, precisament per culpa del
seu nom. 
Aquest tema era una versió dels nord americans The Drifters que van
gravar també els Rolling Stones. L'EP tenia altres bons temes com “Corazón de
piedra”, “Adiós mi amor” i “Que llorar”. Es el millor disc en la carrera de Los
Jóvenes i l’escoltes a El Temps Passa… i la música queda. Los Jóvenes es van
desfer abans d'arribar la dècada dels 70. S’havien creat l’any 1964 i eren Luis
Monge a la bateria, José Luis Verísimo al piano, José Antonio Larena a la
guitarra, José Maria Martínez al baix i Ruperto España com a cantant. Van tocar
molt al San Carlos Club i les matinals del Novedades, un petit local adossat al
Cinema Novedades i davant de Ràdio Barcelona, i també a El Pinar. En total Los
Jóvenes van gravar cinc EP's, un single i un LP sensé, una cosa important per a
un grup d'aquells temps. En els 80 José Luis Verísimo es va convertir en
representant artístic, amb seu a Barcelona..jpg)
Los Gatos Negros – Un efecto
extraño
Tenim ara a les mans un EP que Los
Gatos Negros van editar mitjançan Vergara l’any 1965, on la peça estrella va
ser “Cadillac”, però aquesta es una gran cançó. De fet aquest es el millor EP
de Los Gatos Negros i també el que millor es va vendre. “Un efecto extraño” es
la versión que van fer del tema de Dave Berry, però al disc també hi eran “Eres
un demonio”, versió del “Evil hearted you” de The Yardbirds i "I'll go
crazy" de James Brown que ells titulan “Voy a enloquecer”. Los Gatos
Negros es van crear l’any 1961 i van començar gravant per Belter l’any 1962,
passant al segell Marbella i despres a Vergara, ja l'any 1965. Inicialment eren
Ernesto Rodríguez, Xavier Soranells, David Giorcelli, Félix Serra i Quique
Tudela, encara que després de canvis es van anar incorporan Piero Carando,
Frank Andrada, Francis Rabassa, Frank Mercader, Carles Maleras i l’actriu i
cantant Mone (a la foto amb Mario Prades) amb la que van gravar un LP l’any
1987. Los Gatos Negros es van desfer l’any 1971, per tornar en els 80 i de nou
al segle XXI. Actualment creiem que el grup l'integren Frank Andrada, Mark Cuevas, Valentí Adell i l'amic Quique Tudela. La veritat es que
Los Gatos Negros van ser una de les millors bandes de rock sortides a
Barcelona, avui també diriem “garatge”, pero el seu problema va ser que no
traballeven per multinacional i la difusió del seus discos no va ser mai
l’adecuada. Pero quan finalment l'any 1970 van 
conseguir un contracte amb l’EMI
es van trobar que Vergara havie registrat el nom i van passar a ser tan sols
Los Gatos, pero no va tindre continuitat, si be despues de desfer-se als anys
setanta, van tornar als 80 un altre vegada com Los Gatos Negros i van gravar un
LP amb Mone com a cantant i un estil mes tecnificat, molt allunyat del seu, per
aixó creiem que no van funcionar. En els anys 70 Francis Rabassa va tocar amb
Barcelona Traction i Quique Tudela va crear Furia. Carlos Maleras per la seva
part, no va aceptar una proposta de Alain Milhaud per substituir a Manolo
Fernández, organista de Los Bravos i aixó que es diu que li va oferir un chec
en blanc. Carlos Maleras va morir l’any 2000 i pensem que Piero Carando també
es mort. El passat mes de octubre ens va deixar el bateria Ernesto Rodríguez,
un dels fundadors i que ara tocava a Los Sírex.
.jpg)
.jpg)
Los Sírex – Sin tus cartas
veritable cervell amb
Lesli donan la cara. Aquest EP l'hi va regalar a Mario l'humorista Miguel
Caiceo al que li deien "Doña Paca" quan va estar a Tarragona a
una serie de actuacions que li va buscar Mario per presentar el disc “La Lambada de Falcon Crest”
que va treure Miguel Caiceo a través del segell Barsa Promociones. El nom de
Los Sírex va ser una idea de Guillermo que treballava en una fàbrica d'ulleres.
Per cert que el primer cantant de Los Sírex va ser Santi Carulla que els va
deixar per recomanació del seu pare després d’un concert fet al Tropical de Castelldefels.
Los Sírex, un dels millors grups espanyols dels 60, va estar format per Antonio
“Leslie” Miguel Cervero, com a cantant, Luis Gomis de Pruneda a la bateria,
José Fontserè guitarra rítmica, al baix Guillermo Rodríguez Holgado i Manolo
Madruga a la guitarra solista, tots de Barcelona. Lluis i Manolo, batería i
guitarra de Los Sírex respectivamente, van morir el mes de setembre de l’any
2012, com us deiem abans, el passar mes d’octubre va morir el batería Ernesto
Rodríguez que feia cinc anys que estaba a Los Sírex.
Los Pekenikes – Cerca de las
estrellas
Des que Juan Pardo va deixar de
ser membres de Los Pekenikes, el grup històric del pop instrumental espanyol
dels seixanta no havia tornat a incloure veu en les seves cançons, però amb
aquesta que es va editar en single l'any 1968 Los Pekenikes van tornar a
posar-hi cantant, encara que en aquesta ocasió va ser el bateria Félix Arribas
i amb uns cors diluïts en la instrumentació. Es tracta d'una composició
d'Alfonso Sainz. El single tenia “Soñar no cuesta nada” a l'altra cara, si bé
aquesta si era instrumental. Los Pekenikes van ser el grup creat pels germans
Lucas i Alfonso Sainz que va morir fa uns mesos als Estats Units, on residia.
Malgrat convertir-se en una de les bandes 
instrumentals més importants dels 60 a Espanya, per les seves
files van passar cantants per un tub, des de Juan Pardo a José Barranco, sense
oblidar Junior, Aute, Karina i molts altres. Exigències d'Hispavox que volia un
grup espanyol rèplica de The Shadows, van fer que el cantant fos suprimit dels
seus discos. Un altre component históric de Los Pekenikes va se el guitarrista
Tony Luz que va formar part dels Pekenikes de 1961 fins l’any 1971 i durant
aquesta època també es va dedicar a la composició, seves són "El baúl de
los recuerdos" de Karina i altres cançons que va gravar la cantant, entre
elles "Un mundo nuevo", que va aconseguir un segon lloc al Festival
de la Cançó
d'Eurovisió l'any 1971. A
mitjans dels 60 Los Pekenikes van incorporar metalls i nous músics i van
arribar algunes de les cançons històriques del grup madrileny.
Guillem d’Efak – Setembre temps
plujós
Aquest EP de Guillem d’Efak
publicat per Concentric l’any 1965 i que compta amb Francesc Burrull a la
direcció musical, incloïa el clàssic del blues americà "Febre", al
costat de "Com ahir ", versió del tema del film
"Casablanca", "Setembre, temps Plujos" que es la cançó que
escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda per concloure el programa
d’aquesta setmana i "Plorant". Reconeixem que tant Quimet com Mario
senten una especial debilitat per Guillem d’Efak, aquest gran cantant nascut a
Rio Muni, Guinea Espanyola, l’any 1929 que es va venir cap a Mallorca on va 
fixar la seva residencia i on va viure fins que va morir a la mateixa illa de
Mallorca l’any 1995. El seu veritable nom era Guillem Fullana i Fada d'Efak i
va formar part de la Nova
Cançó. Escriptor, poeta i cantant, Guillem d’Efak va escriure
diversos llibres i també poesia i va compondre moltes cançons, algunes d'elles
gravades per altres cantant com Núria Feliu que va enregistrar un disc sencer
"Viure a Barcelona", amb cançons del mallorquí d'adopció on les
lletres eren de Guillem d'Efak i la música d'Antoni Parera Fons, un altre
mallorquí históric a qui ja hem escoltat.
I fins aquí arriba per avui El
Temps Passa… i la música queda, el nostre recorregut setmanal per la década
dels seixanta a l’Espanya aquella que ens tenia a “régim”. Nosaltres som Quimet
Curull i Mario Prades i us deixem amb companyia de les emissores per les que
ens escoltes o bé via Internet si t’el descarrégues des de el facebook de
Montse o el blog. Ens retrobarem la propera setmana
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il·lusió
per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario