El Temps Passa 09-15

Avui passejarem amb bicicleta amb Alex Marco, en tren viatjarem amb Andrés Do Barro, però Isidor ens portarà a Eivissa mentre que Els Corbs recorren el món i Los Sírex ens parlen d'un motiu d'amor, és clar que Los Catinos procuren oblidar, però nosaltres no us oblidem, tot el contrari, cada dia ens trobem més a gust compartint música i records amb tots vosaltres, amb totes vosaltres, a El Temps Passa... i la música queda. De manera que ara anem ha començar el nostre viatge musical pels anys seixanta a la península des de totes aquelles emissores per les que el programa us arriba cada setmana o via Internet si es que t’el descarrégues des de el blog o bé el Facebook de Montse Aliaga, per tanto començarem el recorregut d’avui amb la cantant xilena Monna Bell que ens porta el seu “City blues” que originalmente era d’una pel·lícula. Seguim sent Quimet Curull i Mario Prades i ara premem el botó de la nostra maquineta del temps particular i molt especial, dient alló de sempre, per variar

Obrim la Paradeta

Monna Bell – City blues

L'any 1958 la cantant xilena Monna Bell, amb la qual avui anem a obrir El Temps Passa... i la música queda, va publicar a Espanya a través del segell Hispavox, un EP de quatre cançons titulat “4 éxitos de películas", del qual us hem extret aquesta cançó que originalment era del film "Phenix City Story", de l'any 1955 i que a Espanya la van titular "El imperio del terror", on la cantava Meg Myles i va ser escrita per Harold Spina. La cantant xilena Monna Bellm de veritable nóm Ana Nora Escobar, va ser a finals dels anys cinquanta i principis de la següent dècada, una de les grans veus del panorama pop espanyol. Monna Bell vindre a Espanya per actuar al Pasapoga de Madrid i ja es va quedar, va guanyar el Festival de la Cançó de Benidorm de 1959, la primera edició, l’any seguent creiem que va tornar a guanyar. Aquest festival va ser la seva carta de presentació al país, però ella ja havia triomfat abans al seu, Xile, on va funcionar molt bé amb la seva versió del "My player" de The Platters i que fins i tot va gravar amb ells amb el títol "Mi oración". La veritat es que Monna Bell va anar altres vegades al Festival. El cinema s'en va endur a Monna Bell cap a Mèxic on també va seguir gravant discos fins que en els anys vuitanta la seva carrera es va anar diluint en l'oblit i ella pràcticament es va retirar. Va ser el cantant i compositor mexicà Juan Gabriel que la idolatrava i va voler gravar un àlbum amb ella, el que va tornar a posar a Monna Bell en primer pla. Era un gran admirador de la cantant i no va acceptar un no per resposta fins que la va convèncer. Mona Bell va residir al país dels mariachis fins a la seva mort. Va néixer a Santiago de Xile el 5 de gener de 1938 i va morir a Tijuana, a causa d'un atac de feridura, després d'haver estat intervinguda d'un càncer de còlon, un 21 d'abril del 2008..

Cliff Richard – La canción de Orfeo

La passada temporada al programa vam escoltar a Cliff Richard cantant en castellà seva versió del "Maria no más" de Carlos Lyra. Encara que també s'havia publicat en versió single, així mateix es va editar en format EP i en el mateix disc també trobàvem una versió d'un altre tema que era un clàssic de la bossa brasilera, "La canción de Orfeo" del film "Orfeo negro" que ara anem a escoltar a El Temps Passa… i la música queda. De fet la pel·lícula va ser una coproducció brasilera, francesa i italiana, rodada a Rio de Janeiro i va contribuir a convertir en mundialment famosa la música popular brasilera, sobre tot gracies a la cançó “Manha de carnaval” i aquesta que van ser composades per Luis Bonfá. El disc el va treure al mercat el segell La Voz de su Amo l'any 1963, incloent “Me lo dijo Adela” que va ser un dels grans èxits de Nat King Cole a Espanya i “Quizás, quizás, quizás”, un gran tema del folklore centreamericà. Per cert, la foto de la portada creiem que es va realitzar a Sitges, però no us ho podem assegurar, suposem que els lectors del blog segur que identificaran l'església del fons, si està clar a un dels discos que us posem a sota. Sir Cliff Richard, de veritable nom Harry Webb que per cert, va ser el primer cantant anglès a ser nomenat Cavaller i va néixer a Lucknow, l'Índia, el 14 d'octubre de 1940. Una deles sevespel·lículas més populars va ser "The Young ones" es titulava realment "Wonderful to Be Young!" i va ser dirigida per Sidney J. Furie. Curiosament Cliff Richard, tot un ídol a Anglaterra, mai a funcionat als Estats Units. Per cert, Cliff Richard va quedar en segona posició al Festival d'Eurovisió del 1968 que va guanyar Massiel i els seus fans britànics sempre han afirmat que Espanya "va comprar" el triomf, nosaltres no ho creiem així, però hem de reconèixer als fills de la Gran Bretanya el dret de queixar-se i dir-lis malgrat tot i amb molta cortesia espanyola alló de "Congratulation Boys".

Henry Stephen – Limón, limonero

Vam parlar d'ell no fa gaire, arran d'escoltar al grup Los Impala, en el qual Henry Stephen va militar inicialment, fins que es va decidir a llançar-se en solitari. El cantant i actor Henry Augustus Stephen Pierre, va néixer el 15 de juliol de 1941 a Cabimas, estat de Zulia, a Veneçuela, quan no manava Chávez i la cosa no estava ni "madura" ni "podemos". Primer va formar part de diversos grups, entre ells Los Técnicos, Los Flippers, Los Blanco y Negro i finalment s'uneix a Los Impala que ja tenien una bona carrera professional que va seguir quan ell els va deixar per llançar-se en solitari, va romandre en el grup de 1963 fins a l'any 1966, tot i que ja va començar com a solista al 65 gravant "I Remember", cantada en anglès. El 1969 publica el single "Limón, limonero" que va ser un èxit internacional i a Espanya es va convertir en la cançó de l'estiu, tot i que nosaltres reconeixem que es tracta d'una horterada, però una horterada que es va vendre molt bé i sonava a totes hores per les emissores de ràdio espanyoles, a l'altre cara hi trovabem "Hang on Sloopy" dels McCoys. L'any 1970 va ser reconegut com a Disc d'Or internacional a l'haver superat el milió de còpies venudes a tot el món. De fet i aprofitant l'èxit de la cançó Henry Stephen es va instal·lar a Espanya. El grup valencià Suco y Los Escorpiones, integrat per Suco, Andrés, Pepe, Paco i José, van ser la banda d'acompanyament de Henry Stephen aquí al pais, supossem que es van inflar de tocar aixó del "Limón, limonero", fins que la policia espanyola va “facturar” al veneçolà cap al seu país per problemes de drogues, però moltes, no us penseu que va ser per que l’enganxessin fuman-se un “porrito”. Quan Henry Stephen va ser expulsat d'Espanya va tornar al seu país, però els seus enregistraments van ser molt esporàdiques, encara que es va convertir en actor de telenovel·les, els culebrons de l'època. A mitjans dels 90 i aprofitant que Los Impala tornen als escenaris, s'uneix a Edgar Quintero, Francisco Belisario, Nerio Quintero i Omar Paduay. De fet ha participat a Los Impala cada vegada que aquests han anat tornant, per diluir-se en l'oblit en tornar a desfer-se.

Los 3 Sudamericanos – La Chevecha

“La Chevecha” va ser un altra horterada que va arribar al nostre país amb la veu de Palito Ortega, un argentí que després de triomfar plenament en el món de la música amb bones cançons i alguna que altra paxangada com aquesta, es va dedicar a la política al seu país natal arribant a governador. És clar que nosaltres aquesta vegada no us portem la versió original, en aquesta ocasió són Los 3 Sudamericanos, un altre trio especialitzat en temes molt “verbeneros” que van tenir una brillant carrera al nostre país, després d'haver triomfat a Argentina, encara que ells eren de Paraguai. Los 3 Sudamericanos finalment es van assentar a Espanya. El grup Los Tres Sudamericanos l’integraven Johnny i Alma Maria que eren matrimoni, junt a Casto Darío i van funcionar i molt be, com a tercet vocal diguen-se Los 3 Sudamericanos de 1959 fins a 1984. De fet va ser la seva etapa més gloriosa. Darío els va deixar i en el seu lloc va entrar l’any 1988 Daniel, encara que al 1990 va ser substituït al seu torn per l'extraordinari guitarrista i compositor Dioni Velázquez i es mantenen en actiu. Dioni va gravar pel seu compte un extraordinari disc titulat "Otoño sin final" ple de balades instrumentals amb la guitarra espanyola com a protagonista que us recomanem des de El Temps Passa… i la música queda i també va col·laborar en un bon disc amb Mercedes Sosa interpretant cançons de Alfredo Zitarrosa.

Los 4 de la Torre – Que te deje de querer

Aquest tema va ser un dels grans èxits de Los Sírex i de fet la tocarien en les seves actuacions fins pràcticament el final de la dècada, però ara us hem portat la versió que van realitzar Los 4 de la Torre del tema que la veritat, tampoc era dels Sírex, la versió original "You can never stop me loving you", la va gravar el nord-americà Johnny Tillotson i així mateix havien gravat en espanyol The Blue Diamonds. El disc va ser el seu primer treball, un EP amb el qual van debutar Los 4 de la Torre, el publicaria el segell Belter l'any 1964 i en el vinil també es van recollir "Ven a bailar el Hully-gully", "Chin, Chin" i "Torremolinos". La veritat és que Los 4 de la Torre van ser un grup que va gravar moltíssimes horterades estiuenques i infinitat de versions, sobretot cançons de moda. El grup es va crear l'any 1961 i el fundador va ser Emilio de la Torre, el germà gran i que era trompetista, baix i cantant, al costat dels seus germans Carlos i Juan, als quals es va unir Paco que creiem que era cosí seu, així tot quedava en família. Van començar a actuar alFestival d'Aranda de Duero de l'any 1964. La veritat es que Los 4 de la Torre van  procurar no perdre's cap festival de moda i l'any 1966 obtindran el seu major triomf, un segon lloc al Festival de Mallorca amb el tema "Vuelo 502". Van mantenir una carrera estable i a partir de 1967, quan els deixa Paco, ells segueixen com a trio i anomenant-se i Los de la Torre i reforçant-se amb músics mercenaris. El seu últim single amb la cançó "Rosa Maria" el publicaria Ariola l'any 1972. Tot i no tornar a gravar com Los de la Torre, van seguir treballant sota el nom de Tinglado, de vegades en formació de Big Band i altres com a grup orquestral i l'any 1982 ho van deixar definitivament. L'únic que no va abandonar la música va ser Juan de la Torre que ha seguit dirigint diversos grups orquestrals.

Es Amics – Un romántico amor

Des de l'illa d'Eivissa ens va arribar a mitjans de la dècada un grup que responia al nom artístic de Es Amics que l'any 1966 traurien aquest EP que publicaria el segell Belter i on a més d'aquesta cançó es van incloure "Una casa roja y negra" que va ser el tema estrella, "Triste adiós" i “Crueldad". Les quatre cançons eren composicions de Francisco Bufí, conegut com "Xicu" i que era també el cantant, cosa inusual en aquella època, ens referim al fet que els deixessin gravar temes propis i no els obliguessin a incloure versions, no a que composes un d’ells, no sigueu mal pensats. De fet ha seguit composant i gravant. A Es Amics també trobàvem a Héctor Escandell, Víctor Juan i Antonio Matutes, encara que van passar altres músics. L'any 1968 van guanyar un festival amb la cançó "Cantando por el mundo", tot i que no recordem de quin festival es tractava, encara que no era dels famosos de la dècada, pensem que va ser a Eivissa i si recordem que en ell també va participar Isidor Marí, a qui escoltarem més tard. Per cert, Es Amics van actuar al Gran Price de Barcelona, al carrer Floridablanca cantonada Muntaner, com a teloners de The Shadows. Només gravarien aquest disc i nosaltres posteriorment els vam perdre la pista. Per cert, el riff inicial de la cançó ens explica Quimet que ha sigut fet servir a moltes peçes i a Mario li recorda el d'una cançó de Los Brincos, la que escoltarem ara.

Los Brincos – Bye, bye chiquilla

Avui a El Temps Passa… i la música queda, tornen Los Brincos i us hem seleccionat una de les millors cançons dels seus principis. Aquesta de la que parlàvem abans i que es trobava en el mateix EP que "Flamenco", "Es como un sueño" i "Nila", publicat l’any 1964 per Novola-Zafiro que per cert, quan Los Brincos van signar el contracte, els va avançar 300.000 pessetes per a la compra de material de so, una cosa molt inusual en l'Espanya de l'època, tot i que en les seves primeres gravacions no tocavan ells. L’ultima de les cançóns que us hem dit es trobavan en aquest EP de Los Brincos, “Nila”, ja l'havia gravat uns anys abans Juan Pardo y su Conjunto, en un EP, però es tracta d’una versió molt diferent. Veritablement les dues no tenen res a veure i és que aquí es nota la mà de la productora Mariní Callejo. Inicialment un dels Brincos havia de ser el cantant i guitarra José Barranco que militava amb Fernando Arbex (Madrid, 28 de maig de 1941 - 5 de juliol de 2003) a Los Estudiantes i posteriorment a Pekenikes, però li demaneven dedicació exclusiva i ell no va voler deixar els estudis ni per supossat, estar pendent d’una casa de discos que els volia controlar a tope i en el seu lloc a Los Brincos va entrar Antonio Morales Júnior. José Barranco va crear posteriorment Los Flecos, una de les bones bandas de pop de la seva època, però amb una trajectoria més bé curta. Per cert, en les primeres gravacions de Los Brincos, no tocaven ells, Mariní Callajo va decidir posar músics d’estudi a fi d’abaratar despeses de gravació. Les coses a Los Brincos van acabar malamente i Juan Pardo i Antonio Morales van marxar-se i va surgir Juan y Junior, però els seus companys van seguir amb nous components, entre ells dos germans de Junior (Manila, Filipines 10 de setembre de 1943 - Torrelodones, Madrid 15 d'abril de 2014).

Los Sprinters – Yummy, yummy, yummy

Aquest tema gravat l’any 1969 pel grup gallec Los Sprinters, va ser un dels grans hits dels nord-americans Ohio Express. És una de les poques versions que es van fer en castellà d'aquesta cançó englobada dins de l'anomenat so bloublegum pop creat pels productors Jerry Kasenetz i Jeffrey Katz. Per cert, no confonguem aquest grup gallec amb The Sprinters, una banda britànica. Els postres es van formar l’any 1965 i eren Miguel Varela Suárez conegut com "O Tranquilo" i que havia tocat anteriorment amb The Silver Dragons i The Wryders, al costat d'Alfredo Mella, Ramón Miranda i José Vázquez. Van ser un grup que va gravar versions, peró també composicions pròpies des del seu primer disc tret l'any 1966. Els gallecs Los Sprinters es van convertir en el grup d'acompanyament del cantant Andrés DoBarro, al que escoltarem després, fins l’any 1976. Quan van deixar a Andrés DoBarro que tenia molt problemes amb les drogues i l’alcohol, es van reconvertir en una orquestra de ball. Los Splinters van treballar també en la pel·lícula que va filmar Andrés DoBarro "En la red de mi canción", de Mariano Ozores, l’any 1971 i al costat de Concha Velasco. Miquel “O Tranquilo” Varela, casat amb la cantant Maria Manuela, va formar amb la seva dona el duet Manuela e Miguel. El 19 setembre 1998 moriria després d'una llarga malaltia. Aquesta cançó es trobaba a un single amb el tema "Rain & Tears", versió dels Aphrodites Child, a la cara A, publicat per el segell Fontana.

Alex Marco – Es el bicycle

Acompanyat per l'Orquesta de Sam Clatton, el cantant francès Alex Marco va publicar l'any 1966 i a través del segell Belter a Espanya, un nou ritme que també es va convertir en cançó de l'estiu, es tracta del bicycle, on els ballarins imitaven una carrera, pujats en una bicicleta, però sense bicicleta, és clar. Poca informació tenim d'Alex Marco, encara que si us podem dir que ell, més que cantant, era locutor de ràdio, treballava a Ràdio París i aprofitant la seva popularitat a les ones, va treure el disc La funda del single creiem recordar que era rodona, estava encunyada. Aquesta cançó molts anys més tard es recuperaria a la banda sonora de la pel·lícula "El Milagro de P Tinto". Us explicarem una anècdota, Alex Marco era molt amic del cantant espanyol José Francis, un xicot que va ser apadrinat per Josephine Baker i Alex va ser qui el va convèncer per gravar discos a França i després tornar a Espanya. Per cert, fa un munt de temporades que no l’escoltem, caldrà corregir-ho.

 

Andrés Do Barro – O tren

Ara cambiarem de la bici al tren i disfrutarà el Quimet perqué és curiosa l'afició que aquest home té pels trenets, potser en una altra vida va ser ferroviari… Aquesta peça del gallec Andres Do Barro va ser la primera cançó de la història del pop espanol, cantada en gallec que va pujar al més alt de les llistes de vendes espanyoles, era l’any 1970 i que nosaltres sapiguem no ha tornat a haver-hi un altre número 1 nacional cantat en la llengua de Rosalía de Castro. Andrés Lapique Dobarro, va néixer a El Ferrol, llavors El Ferrol del Caudillo, A Corunya, l'1 d'octubre de 1947 i va morir a Madrid, un 22 de desembre de 1989. Va ser protagonista de la pel·lícula "La red de mi canción", rodada en castellà a les ordres de Mariano Ozores i amb Concha  Velasco, on Andres Do Barro va tindre que ser doblat per un actor de veu professional, degut al seu fort accent gallec que no agradava a la productora ni al director, però cantava les seves cançons en gallec i en castellà, que Andrés Do Barro també va gravar en castellà que quedi constància. En total Andrés DoBarro va publicar 3 LP's. La veritat es que Andrés Do Barro no va saber paí l’exit i va começar amb les drogues i l’alcohol i finalmente va anar de capa caiguda i va fotre el camp cap a Méxic. Va tornar a finals dels setenta,però rés era ja igual. El grup que l’acompanyava en les seves gravacions i directes eran Los Splinters, als que em escoltat abans i que es van formar en el 65 i eren Miguel Varela Suárez "O Tranquilo", Alfredo Mella, Ramón Miranda i José Vázquez. Van tindre una bona carrera per el seu compte i van treure un grapat de discos petits, peró tot i que van ser un grup que va gravar versions, també van gravar un grapat de composicions pròpies des del seu primer disc tret  l’any 1966.

La Música que es Feia en Català

Isidor – Eivissa

Aquesta cançó que escoltarem ara i en la que el cantautor ens parla de la seva illa i la seva infanteça, us l'hem extret d'un EP d'Isidor, creiem que el primer, que va publicar, amb el segell Edigsa l'any 1965 i en el qual també van incloure “A mi ni m’hi va ni m’hi ve”, “Per dins” i “Una mà buida”, un disc bastant reivindicatiu d'aquest bon cantautor d'Eivissa. Isidor Marí forma part actualment de Falsterbo Marí, la reconversió del grup de folk català Falsterbo 3, però va començar com a cantautor en una línea entre pop i folk, dins de la Nova Cançó. Quimet se encarrega de recordarnos el famos Festival Folk del Parc de la Ciutadella a Barcelona que va convocar més de 9000 persones i va durar 7 hores, va tenir lloc el maig de 1968 i també va reunir un número molt significatiu de “Grisos” controlant porra en mà al personal, no fos que aquella reunió es convertís en un aldarull i un cant a favor de la llibertat i en contra de la dictadura que era el veritable rerefons gairebé sempre en aquest tipus de festivals. De nóm complert Isidor Marí Mayans va néixer a Eivissa l'any 1949 i segueix en actiu. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, va començar la seva carrera acadèmica com a professor de la Facultat de Filosofia i Lletres de les Balears. Quan va començar en el món de la música va formar part del duet Isidor i Joan, de 1965 fins al 1966 i posteriorment cantaria en solitari. A partir de 1999 s'uneix a Falsterbo 3 i sorgeix Falsterbo Marí si bé l’any 2006 va treure un altre disc en solitari amb un títol molt llarg “Ansa per ansa, amb unes cancons amb cant redoblat”.

Els Corbs – El món

Com ja us vam comentar en pasats programes de El Temps Passa… i la música queda, Els Corbs van versionar el R & B que ens arribava d'Anglaterra, però no menysprearen els grans temes italians, com "El mundo" que es trobava en aquest EP publicat per Edigsa i ells van convertir en "El món", un gran èxit del cantant italià Jimmy Fontana que per cert, també la va gravar en català, un bon cantant que va morir el 11 de setembre del 2013. Us vam prometre la passada temporada que l’escoltariem i amb molt de retard, aixó si, aquí està avui en el programa. Els Corbs, dels que poca información tenim, tret de que el batería era Joan Vidal que després tocaria amb Symbolo i Unidades, eren cinc joves catalans que van gravar per Edigsa i en total van enregistrar-hi un parell d'EP's en català. En aquest també trobaven “Nit sense fi” que es una versión d’un èxit italia de The Rokers que van versionà i col·locar a les llistes americanes The Grass Roots i a Europa The Living Daylights, junt al tema “L’última vegada” i “Cansat d’esperar-te”. Per cert, en l’altre EP que van gravar per Edigsa van incloure una versió del "Home de la pandereta" de Bob Dylan, un modest instrument convertit per obra i gràcia de l'adaptació al català en un tambor i ells la van titular “El senyor del tambor”. Val a dir que Els Corbs també van gravar en castellà, en aquest cas signan com Los Corbs.

Els Drums – Love me, please, love me

També molt poca cosa podem dir-vos d'aquets sis xicots que responien al nom de Els Drums. Aquesta cançó està publicada pel segell Concentric, en un EP que va veure la llum l’any 1966. Concentric tenia un problema molt serios en quan a la gravació de grups de pop i rock i es que el propietari era Josep Maria Espinas, com us hem dit en duverses ocasions, tot un convençut creien en la cançó d'autor, de fet va ser un dels creadors de Els Setze Jutges i va fer molt per difondre la llengua catalana, però per a ell tot tenia que sonar a cantautor. Per tant les gravacions dels grups de Concentric acostumavent a resultaven fluxes en quan a baixos i bateries. Aixó que el productor i director artístic del segell era el mestre Burrull, pero ja sabem que "qui paga mana". Els Drums eren sis xicots i en aquest EP versionaven aquest gran tema de Michael Polnareff, el seu hit "Love me, please love me", al costat de la cançó composada i interpretada també per el francès Michael Polnareff "La poupée qui fait non”, “El submari groc” de The Beatles i "Diguem coses" que fan del "Words of love" de Buddy Holly, una cançó que per cert, també va ser versionada pels Beatles.

Acabarem aquí la secció de la música feta en català i el nostre viatge musical pel passat, pels records d'aquell ahir que deixem enrere, ens portarà ara cap a les Illes Balears.

Grupo 15 – El silencio es oro

Tornarem a Mallorca i amb una portada amb foto que creiem està feta en el pou del Castell de Bellver, a Palma, us portem al Grupo 15 amb aquesta cançó que és la seva versió, molt bona per cert i amb un envejable joc de veus, del gran èxit del grup britànic The Tremeloes, però que tampoc era seva, al seu torn van realitzar una versió d'una cançó que un parell d'anys abans haviem classificat en les llistes americanes els The Four Seasons. En aquest EP també es van incloure “Qué será” de Doris Day, “Cuando sea un sesentón” que era de The Beatles i “Alma cariñosa” que no sabem si era una versió o un tema propi. El Grupo 15 que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, eren de Manacor, a Mallorca, on es trova la factoria de les Perles Majórica i durant els 60 van ser un dels bons grups versioners a l'ús. També van gravar per altres segells com SonoPlay. Aclarim una cosa, tot i que ells es deien Grupo 15, sols eren cinc components i després sis, mai van arribar a ser quinze. Entrats ja en les mitjanies dels setanta la banda es va desfer i dos dels seus membres Rafael José Aguiló (bateria) i Pep Nadal (baix), amb músics de Harlem, un grup on també van militar els amics Joan Bibiloni i Tomeu Penya van crear un bon grup de pop amb tocs de sinfonisme, us parlem de Falcons que van triomfar a finals dels 70 gràcies a cançons pròpies com "Terciopelo y Fuego” i “Date por vencido". Curiosament si sent Grupo 15 es van inflar de gravar versions, al convertirse en Falcons van gravar nomes cançons seves i es van mantindre en actiu fins entrats els anys vuitanta. Per cert, durant un temps, un dels components del Grupo 15 creiem que va ser l’amic Joan Bibiloni que també es nascut a Manacor.

Bruno Lomas y sus Rockeros – Comprensión

Tot i que Quimet es manté en la seva posició dient que la millor versió que s'ha realitzat a Espanya d'aquesta cançó és la que van fer Lone Star, coincidim tots dos en què la de Bruno Lomas, acompanyat pels seus Rockers és bona i per això us l'hem seleccionat per escoltar ara en el programa. L'hem extret d'un EP publicat l'any 1965 pel segell Regal, subdivisió d'EMI i es tracta d'una versió del "Do not let me be Misunderstood" de The Animals, però també trobem a aquest vinil "Memphis Tennessee" de Chuch Berry, "Be bop a lula" de Gene Vincent i que Bruno Lomas ja havia gravat quan estava amb Los Milos i "Es posible" que va ser escrita per Emilio Baldoví Menéndez, veritable nom de Bruno Lomas.  Quan va deixar a Los Milos per llançar-se en solitari i aquests es van convertir en Los Top Son, Bruno Lomas va reunir denou els músics que havien treballat amb ell quan va marxar a França, estant uns quants mesos fent una gira, van gravar també un disc i sembla ser que van guanyar un munt de diners. Es va canviar el nom a  Bruno Lomas i ells van passar a ser Los Rockeros. Igual que va succeir a Anglaterra amb Cliff Richard and The Shadows, Los Rockers van tenir una interessant carrera paral·lela com a grup instrumental, fins que finalment ells que també eren compositors, van decidir començar a gravar cançons cantant ells ja que estaven convençuts que la música instrumental, la surf music, estava ja en decadència. Allò no va agradar a Bruno Lomas i encara que no se sàpiga la veritable raó, ambdues carreres es van separar definitivament. Los Rockeros erenVicente Buig (baix), Pascual Cortés (guitarra rítmica i cantant), Joaquín Villanueva (guitarra) i Galileo Marco (bateria). L'any 1967 Bruno Lomas va gravar al teatre Calderón de Barcelona el primer LP en directe de la música espanyola, tot i que hem de reconèixer que el so és pèssim. Bruno Lomas va ser una de las grans veus del rock espanyol en els seixanta. De veritable nom Emilio Baldoví Menéndez (Xàtiva, 14 de juny de 1940 - Pobla de Farnals, 17 d'agost de 1990) va morir en accident de automòbil quan estava a punt de tornar als escenaris.

Los Catinos – Procuro olvidarte

Los Catinos dins de la seva àmplia discografia pràcticament tota la seva totalitat versions, van gravar aquest extraordinari tema escrit per Manuel Alejandro i signada per ell i Ana Magdalena que és el pseudònim amb el qual escriu lletres Purificación Casas, dona de Manuel Alejandro, per encàrrec del cantautor nicaragüenc Hernaldo Zúñiga que havia patit una crisi amorosa i en trobar-se massa involucrat no es va veure capaç d'escriure la cançó que tenia al pensament. Los Catinos van incloure aquesta cançó en un àlbum titulat "Canciones románticas" que van publicar ja l’any 1991 arran de la seva tornada als escenaris, peró també es va incloure a un "Grandes éxitos". Tots els components de Los Catinos que anteriorment es van dir Los Ticanos fins que es va produir una escissió, eren músics de Conservatori i l'any 1961 van ser el primer grup català que van actuar a Madrid al costat dels també catalans Los Pájaros Locos i Golden Quarter, era un festival organitzat pel SEU (Sindicat Espanyol Universitari), al costat  dels grups madrilenys Los Pekenikes, Los Estudiantes i Los Blue Boys, clar que per aquelles èpoques eren encara Los Ticanos i amb ells militava l'amic Antoni Duran. L'any 1962 passen ja a ser Los Catinos. Integraven el grup en els seus començaments Manolo Vehí (cantant), José Antonio Muñoz (baix), Jordi Casas (piano i orgue) que va ser substituït més tard per Manuel de los Ojos Prieto, Marcelo Pinilla (guitarra solista), Fernando Luna (bateria) que havia militat a Los Blue Stars i un sisè músic que tocava la guitarra i del qual no recordem el nom, de fet només va tocar al primer disc. Van participar en una de les matinals de conjunts catalans que es celebraven al Palau dels Esports de Barcelona al costat dels Mustang, Los Sírex, Conjunto Mangas Verdes, Los Telstars, Los Gatos Negros i Los Blue Stars. Cal reconèixer que Los Catinos van ser, al costat dels Mustang i Los Javaloyas, els millors grups versioneros de la seva època. De 1962 a 1973 van gravar 24 discos, tots ells EP's i singles, i es van desfer per tornar més tard amb la moda revival i segueixen en actiu. L'any 1999 el segell Divucsa que s'havia quedat gran part del catàleg de Belter, va editar un CD recopilatori amb els seus èxits

Los Sírex – Motivo de amor

Amb aquesta cançó tancarem el programa d'avui de El Temps Passa ... i la música queda i ens la portaran Los Sírex, però no era un tema seu, es tractava d'una versió de l'èxit del cantant i compositor italià Pino Donaggio que fins i tot va arribar a gravar-la no només en castellà, també en català i amb ella va participar en una de les edicions del Festival Internacional de la Cançó de la Mediterrània que es feia a Barcelona, però ara no recordem com va quedar classificada al final. Los Sírex la van incloure en un EP editat per Vergara l'any 1964, el seu tercer disc, en el qual també trobàvem el clàssic de Fats Domino "Jambalaya", al costat de "Ciao amor" de Adriano Celentano i "Que te deje de querer", una versió del "You can never stop me loving you" que era del nord-americà Johnny Tillotson i que també havien gravat en espanyol The Blue Diamonds i altres, de fet abans l’hem escoltat per Los 4 de la Torre. Tot i que Los Sírex es van inflar de gravar versions, també van gravar un nombre molt important de cançons pròpies  escritas por Guillermo Rodríguez Holgado, baixista, compositor i arreglista del grup i que al costat de Leslie, l'únic dels antics components que encara roman a la banda. Per cert que Leslie es va dedicar també a la política i va ser regidor a Barcelona militant a CiU. El nom de Los Sírex va ser una idea de Guillermo que treballava en una fàbrica d'ulleres. Per cert que el primer cantant de Los Sírex va ser Santi Carulla que els va deixar per recomanació del seu pare després d’un concert fet al Tropical de Castelldefels. Los Sírex, un dels millors grups espanyols dels 60, va estar format per Antonio “Leslie” Miguel Cervero, com a cantant, Luis Gomis de Pruneda a la bateria, José Fontserè guitarra rítmica, al baix Guillermo Rodríguez Holgado i Manolo Madruga a la guitarra solista, tots de Barcelona. Lluis i Manolo, batería i guitarra de Los Sírex respectivamente, van morir el mes de setembre de l’any 2012, amb pocs dies de diferencia, però la vida seguiex i ells can tornar a estar a la carretera amb gent nova, entre ells el batería Ernesto Rodríguez Rodríguez que havia estat un dels fundadors de Los Gatos Negros i que també va morir, fa poques setmanes, a principis d'ictubre.

Acabará per aquesta setmana El Temps Passa… i la música queda, un breu recorregut per el passat musical, recorren els anys seixanta a l’Espanya de la dictadura franquista, de la represió. Nosaltes seguim sent encara Quimet Curull i Mario Prades, ara fotem el camp i us deixarem amb la bona companyia de totes les emissores per les que ens escoltes o bé via Internet si ho fas des de el Facebook de Montse o el blog. Tornarem la propera setmana amb més música i records, porteu-se bé.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa