El Temps Passa 09-16

Anem a començar aquest viatge pels records i el passat dedicant el programa als polítics ja que surti a l'aire la setmana que surti, segur que en el curs d'aquests set dies han enxampat de “marrón” a algun que altre polític d'alt o baix bressol o por ser a diversos. Ja ho va dir el Paco Dictador, el Siscu "Si vol vostè viure tranquil faci com jo, no es fiqui en política". Pobrets polítics, ningú els comprèn. Avui escoltarem a Los Salvajes, Los Polaris, Los Polares, Rocking Boys, Micky y Los Tonys, Junior, Lone Star, Lucky Guri & Peter Roar, Lou Bennett, Los No i un munt més d'artistes que ens acompanyaran en aquest retorn a l'ahir. Obrirem El Temps Passa… i la música queda des de totes aquelles emissores per les que ens escoltes amb la cantant aragonesa Licia que ens porta a passejar en un taxi per la ciutat de Tijuana. Som Quimet Curull i Mario Prades i ara us direm per posarnos en marxa alló que us diem cada setmana

Obrim la Paradeta

Licia – Tijuana taxi

Aquesta cançó amb la que avui iniciarem el nostre viatge al passat, als anys seixanta, és la versió que Licia va realitzar de l'èxit dels nord-americans Herb Alpert & The Tijuana Brass, una formació liderada pel trompetista i director Herb Alpert (Los Angeles, 31 de març de 1935) i que és un dels propietaris del segell A & M Records. Licia va incloure aquesta versió amb lletra, en un EP publicat l'any 1967 per Vergara en el qual també trobàvem “Cuando digo que te amo” que era de Tony Renis i també van gravar Les Surfs,  “Y ahora qué!” i “Mama”. La cantant aragonesa Lícia es diu de nom complet Alicia Molia i va néixer a Saragossa. Licia va ser una noia Ye-Yé de l'època, encara que va començar en això del cant al cor del Colegio Santa Inés, on estudiava. Va participar en diversos concursos, primer en emissores de ràdio, recordem un que va guanyar a Radio Juventud de Zaragoza, conduït per Luis García Camañes i finalment es va presentar al “Salto a la Fama” de TVE, un popular concurs que va guanyar en l'edició de 1964, iniciant-se així el seu periple musical, encara que en aquella època creiem recordar que vivia ja a Barcelona. Per cert, Licia va participar en el famós Festival de Conjuntos, a la primavera de 1966 i que va tenir lloc al Palau d'Esports, a Barcelona, van participar-hi Lone Star, El Dúo Dinámico, Los Salvajes, Los Brincos, Los Bravos i Los Sirex, entre altres. Aixó mateix volem destacar que va concursar en el VII Festival de la Cançó de la Mediterrànea i en el Festival de Benidorm de 1967, però no va guanyar. En total Lícia publicaria vuit o nou discos petits, entre EP's i singles, tots amb el segell barceloní Vergara i finalment va abandonar la música,

The Rocking Boys – Una rubia de miedo

Escoltarem ara una bona versió del "Che Dritte!" del cantant italià Adriano Celentano, que ens porten The Rocking Boys i de la qual per cert, va fer també una bona versió el català Jorge Miranda en un EP publicat l'any 62 en què va estar acompanyat pel Latin Quartet. The Rocking Boys la van incloure en un EP, editat també l'any 1962, concretament al novembre i en el qual el tema estrella va ser "Twist en Sevilla", editat per Belter i també s'incloïen “Tú no sabes” i “Con tu amor”. En aquest disc, el tercer que publicaven, per primera vegada totes les cançons estaven interpretades en castellà, fins aquell moment havien inclòs sempre temes en anglès. The Rocking Boys es van formar a La Línea de la Concepción, a Càdis, a finals dels anys 50, influenciats per l'emissora de la base americana de Rota i la seva música. The Rocking Boys van començar fen twist i rock and roll, els géneres de moda a l'época i seguin les tendencies van anar passan-se al pop. The Rocking Boys van ser una de les millors bandes andaluses del principi de la dècada i també són un dels primers grups espanyols en sortir a l'estranger (Portugal, sud de França i el Marroc) i van tocar moltes vegades a Madrid i Barcelona. Inicialment The Rocking Boys eren José Gómez (guitarra i veu), Ricardo Oliveira (baix i veu), Carlos Jaime (piano i saxo) i Agustín Martínez (bateria i veu solista), però amb la mili a sobre es van produïr canvis inevitables. Hi havia un cinquè membre a l'ombra José Garzón, a qui van conèixer a Ceuta i que és convertiria en el seu representant. Entre la gent que va ser membre de The Rocking Boys es troben també Rafa (òrgan), que venia de The Brisk i després tocaria amb l'Orquestra Mondragón, Hans (bateria) que va tocar amb Los Mitos i José Luis Tejada (cantant) que posteriorment militaria a Barrabás. En total The Rocking Boys van gravar 16 EP's.

Los Polaris – Cantando voy

Los Polaris van ser um grup que tan sols va publicar un disc, un EP de quatre cançons, però avui podríem considerar Los Polaris com un els grups rellevants en els inicis d'aquell rock and roll pioner de principis d'aquella dècada, dins dels conjunts madrilenys. Va ser creat per dos nois de només 17 anys, Fernando Muñoz (òrgan) i Fernando Mariscal (bateria), als quals se'ls uneixen Ele Juárez (guitarra), Juanjo Sánchez Campins (baix) i Luis Blanco (guitarra). Però Juanjo se'n va a Los Relámpagos i comencen els canvis. S'incorpora el baixista japonès Tony Yoh i Los Polaris comencen a fer actuacions en clubs de Madrid com a grup instrumental i anomenant-se Los Zipi-Zape. Canvien a Los Polaris i l'any 1964 es reconeix la seva vàlua professional i apareix un reportatge seu a la revista Fonorama i això que no havien gravat res. Es converteixen en la banda d'acompanyament del francès Robert Jeantal. Segueixen els canvis i entra Manolo Díaz Pallarés (guitarra), que tocava amb Los Flaps i també Manolo Díaz, que venia de Los Sonor, com a cantant i guitarra rítmica, passant Ele a tocar el baix. A l'any 1965 i amb el segell Columbia es publica, amb producció d'Alain Milhaud que començava llavors a Espanya, el seu primer i únic disc en el qual es va incloure aquesta cançó, “Cantando voy” que era seva, “Texas” que era una versió d'un tema country i ja l'em escoltat al programa, al costat de “Te prefiero a tí” i “Cerca de ti”. Manolo Díaz (a la foto) deixa el grup a finals d'any per llançar-se com productor i en solitari i ells passen a ser grup de suport de gent com Marta Baizán, Valen i Dyango, també tornan a acompanyar a Robert Jeantal. Allà es va acabar la carrera de Los Polaris com a grup. Per cert,  Manolo Díaz Pallarés ja va morir.

Junior – No me dejes

L'any 1964 Antonio Morales que ja havia deixat a Los Pekenikes sent substituït per Juan Pardo, amb el qual coincidiria posteriorment a Juan y Junior i abans a Los Brincos, gravaria com Junior un primer disc en solitari, un EP editat per Philips, del que us hem seleccionat la cançó que compartirem ara i en el qual també es van incloure “Quiero que me quieras” de The Searchers, “Por ese amor” i “Is the girl in your heart” que en la seva versió original va gravar i va portar a l'èxit Cliff Richard i que Junior canta en anglès. Aquesta cançó que estem escoltant és la versió que va realitzar del "Bad to me", un tema escrit per John Lennon que The Beatles no gravarien i la hi va cedir a Billy Kramer & The Dakotas. La veritat és que aquest disc no va tenir continuïtat ja que  Junior es va incorporar finalment a Los Brincos, però avui en dia és una peça de col·leccionisme i tot un document històric en la carrera d'aquest personatge del pop espanyol, encara que després del trencament de Juan y Junior i tornar a gravar pel seu compte de nou l'any 1969, la seva carrera en solitari no va aconseguir les metes esperades i finalment en 1976 va abandonar la seva trajectòria professional com a cantant per passar a portar els assumptes artístics de la seva esposa, la recordada Rocío Durcal, amb qui es va casar el 15 de gener de 1970 (la foto es del casament). Antonio Morales va néixer a Manila, Illes Filipines, el 10 de setembre de 1943, en plena 2a Guerra Mundial, va morir a Madrid el 15 d’abril del 2014 i per cert, també va tocar amb Los Jumps.

           

Los Go Go – Cambio de procedimiento

El grup Los Go-Go surgits al barceloní barri de Sant Gervasi l’any 1964 van ser una bona banda de pop rock de la qual va ser cantant. Jorge Pérez Querol, de 1964 a 1967. De fet quan aquest es va llançar en solitari ells el van acompanyar també en un parell de discos que va treure fins que es va incorporar a Vertice, una bona banda de rock progressiu catalana en la que també militava Max Suñer i Tapi i que Mario ha punxat en diverses ocasions a Un Toc de Rock. Los Go-Go assajaven a l'Ateneu del seu barri i van publicar dos singles i un EP abans de desaparèixer, però l’any 1998 el segell Cocodrilo Records va recuperar moltes de les cançons que havien gravat i no es van publicar i trauria un LP titulat "Grabaciones y rarezas" en el què no es va incloure el tema que estem escoltant ara. Aquesta cançó es trobava originalment en el seu últim disc, un single editat per Columbia l’any 1967 amb "Qué puedo hacer yo” a l’altre costat que tampoc es va incloure al disc del 98, on si van posar temes que va gravar en solitari Jorge Querol, si més no ens resulta curiós.. Al costat del cantant Jorge Pérez Querol, a Los Go-Go (a la foto) trobavem a Fernando Gascó (guitarra solista), Albert Mitjans (bateria), Jordi Serra (guitarra rítmica) i José Valero (baix) i eren de Barcelona, com us deiem del barri de Sant Gervasi. Per cert, durant un temps Óscar Janot va formar part del grup com a cantant i instrumentista. Al llarg de la seva curta carrera van versionar temes de T-Bone Walker, Spencer Davis Group, Muddy Waters, Procol Harum, Locomotives, Joe Cocker, Dave Clark Five, Wilson Pickett, Beatles, John Lee Hooker, Ray Charles i James Brown.

Los No – La llave

La cançó estrella d’aquest disc, el primer EP que va publicar el grup barceloní Los No, va ser “Gloria” que era una bona versió de la composició de Van Morrison que l'irlandès gravaria originalment amb el seu grup Theam, abans de llançar-se en solitari. Aquest EP de Los No, editat per Vergara l'any 1966, també va incloure “La llave” que era d’ells i es la que us hem seleccionat avui, “Sentada a mi lado” de The Kinks i “Lloro por ti” que també era una versió. Los No van guanyar el concurs de conjunts de la sala Lesseps, on es celebraven matinals que seguien l’esprit del desaparegut Price. Mario recorda haver-los vist en directe a la sala. Continuadors de l'esperit trallero de Los Salvajes o Los Cheyenes, i seguidors de The Who en tots els sentits, Los No es vestien a Garvi, una botiga situada en una travessia de las Ramblas barceloninas amb l'estètica més mod i moderneta del moment. La llavor de Los No està en Cristone y Los Poker, grup apadrinat per Mary Santpere. El seu cantant que es feia dir Cristone era en realitat Toni Miró, actualment un famós modisto i comptava amb Victor Portolés i el bateria Quique Gallego que s'aniria a Cristina y Los Stop. El grup es dissol, Toni Miró funda Los Go-Go als que va deixar per dedicar-se a la moda i Víctor Portolés l'any 1966 decideix fundar el seu propi grup. Neixen Los No que estava format per Angel Pascual París (Badalona 15-11-1946) al baix, José Luis Tejada Barrio (Barcelona 16-03-1947) com a cantant, Víctor Portolés Molina (Barcelona 01-05-1945) guitarra, Roberto Shalom (Barcelona 02-07-1946) a la bateria i Jean Pierre Gomez (nascut al Marroc francès el 17-10-1948, però de pares espanyols). Van signar contracte amb Vergara i publicarien dos EP 's, tots dos l’any 1966 i que es van gravar en els estudis de l'Ateneu de Gràcia. Més tard José Luis Tejada s'aniria de cantant a Barrabàs, Jean Pierre Gómez va tocar amb Gente Feliz i La Mosca i al final s'incorporarien a Los Canarios i Eddy i Roberto tocarien a Nubes Grises. Roberto moriria a Eivissa a principis dels 70.Als 70 Los No van tornar, amb camvis a la formació, i es va treure un single que va passar desapercegut. Alguns dels seus components entre ells l'amic Antoni Duran, van crear Tuset 31. Per cert i parlant de Los No, en el seu segon disc i havie la cançó “Moscovita” que va ser censurada, tot i que si escolteu la lletra tracta als moscovites de borratxos i a les nenas de Moscu de lleugeretes de cascos, pero al régim tot el que podia recordar el comunisme, ni que fos per a posar-lo a parir, no l'hi feia cap gracia. Aixó sí, la cançó és va censurar sols per a emissions per la radio, però el disc és podía comprar a les botigues.

Micky y Los Tonys – La gallina

El grup Micky y Los Tonys estava integrat per Miguel Ángel Carreño el Micky a la veu, Tony del Corral (guitarra solista), Fernando Argenta (guitarra de ritme i fill de Ataulfo Argenta), Juan Ferrer (baix) i Enrique Modell (bateria), si bé el seu líder real era Tony del Corral i en un principi van ser sols Los Tonys. Van debutar el 12 d'octubre de 1960 al Club Santiago Apòstol, on es van conèixer. Van composar la banda sonora del film "Megatón Ye yé" i van intervenir-hi, al costat de Los Shakers. L’any 1966 havien de ser els teloners a Madrid de The Kinks, però problemes amb la censura de l'època van obligar a suspendre el concert i la banda de Ray Davis no va passar de Portugal, si bé val a dir que si ho fan fer a les Balears. No va ser fins ben entrats els anys 70 que The Kinks van actuar a Madrid i el concert va ser organitzat per Mikel Barsa, un bon amic de Mario, de fet van ser socis. Micky y los Tonys és van desfer l’any 1970 i Micky va començà en solitari, mentres que Tony va passar a dirigir la banda del Dúo Dinámico o potser era la de Julio Iglesias, ara no ho tenim molt clar. “La gallina”, tot i no ser una gran cançó, va ser un dels seus grans èxits i es va publicar l'any 1966, el single va sortir a la venda amb dos caràtulas difents, amb les cançons cambiades de cara. L'altre tema era "Guau, ladrido del perro cuando ladra”.

La Música que es Feia en Català

Avui aquesta secció tindrà música i de molta qualitat, però tot i que será feta a Catalunya, no tindrà veu, serà instrumental.

Lone Star – The work song

 

Ara us portem una veritable curiositat a càrrec dels catalans Lone Star, en la nostra modesta opinió, la millor banda espanyola dels seixanta i possiblement també dels setanta. Aquest tema l'extraiem d'un CD que es va publicar l’any 2010 a través del segell Lone Star Music, però no és un enregistrament nou, es tracta d'un disc gravat en directe en un memorable concert que els catalans van realitzar al Teatre Infanta Beatriz de Madrid el 16 de febrer de 1968 i en el que van oferir una lliçó de R & B i jazz. En algunes de les cançons, com aquesta que escoltem ara, Pere Gener, Rafa de la Vega, Enrique López i Joan Miró, nascut a Rocafort de Queralt, van intercanviar els seus rols, sols Enrique López va seguir al front de la bateria. Pere en lloc de cantar i tocar la guitarra, passa a tocar el piano, el tarragoní Joan Miró s'encarrega del vibràfon i Rafa de la Vega pren el contrabaix, la berra. En el seu moment la discográfica EMI no va voler treure el disc ja que les gravacions en directe no estaven ben considerades. De fet el primer que va gravar un LP en directe al pais i el va publicar, va ser Bruno Lomas. Aquest tema és una versió del clàssic del jazz composat per Nathaniel Adderly. A Espanya es va titular "La cançó del treball" i va ser versionada i portada a l'èxit per Raphael en el que està considerat com el segon tema de la història del pop espanyol a ritme de ska, el primer és “Operación Sol” de Los 4 de la Torre, es clar que Lone Star ens la porten a ritme de jazz. Per cert, Pere Gener te un disc al mercat gravat en solitaro, es diu “Boomerang” i es va publicar la primavera passada. Aixó si, aconpanyan-lo te a Kitflus als teclats, David Palau a la guitarra i altres músics d'igual valua

Lucky Guri & Peter Roar – The long and winding road

Escoltarem un altre cançó d’un álbum genial, un LP sense cap mena de desperdici, publicat per el segell Discòbolo l’any 1972 i que recull versions en clau de jazz de temes de The Beatles i titulet-se “He desenterrat els Beatles”. És clar que es tracta d'un disc de luxe en el qual, al gran pianista català Lucky Guri i el saxofonista Peter Roar, es troben acompanyats per noms histórics de la música a Catalunya: Carles Benavent al baix, Salvador Font a la bateria i l'amic Max Sunyer a la guitarra. Max li va dir un dia a Mario que mai se li acudís comentar-li a Lucky que tenia aquest disc perquè Lucky li demanaria que l'hi regalés ja que no ell no el tenia i sabent com és Mario es quedaria sense el vinil. Després de sortir el disc al carrer, la discogràfica dels Beatles, EMI, va presentar una demanda contra Discobolo pels drets d'autor i el disc va ser retirat del mercat. Això l'ha convertit en una peça de col·lecció. Aquest disc ha estat remasteritzt l’any 2010 per el segell Picap i l'han editat en format CD, pero han cambiat els títuls de crédit de la portada, passant a ser Peter Roar el protagonista i incloïen també a la resta dels músics. A aquesta cançó, la seva versió en clau de jazz del “The long and winding road” dels Beatles, ells li han imprès un ritmillo jazzístic molt acullidor. Després de haver-se recuperat d'una llarga enfermetat, Lucky Guri, aquest gran pianista nascut a Calella, sembla que torna a estar en actiu. Per cert que desde feia anys acompanyaba a Núria Feliu en els seus concerts. La veritat es que tenin un disc com aquest a El Temps Passa… i la música queda, tant Quimet com Mario s'adonen que li treuen poc suc i es proposen posar més cançons del “Waw... We are digging The Beatles!”, però aixó serà ja en altres programes. Paraula. És clar que aixó ja ho diem cada vegada que escoltem cançons d’ell i la veritat es que els posem poc.

Lou Bennett – Brother Daniel

Durant un temps, quan el gran organista de jazz nort-americà Lou Bennett es va establir a Catalunya, va acompanyar a la Noia de Sants, La Dama de la Cançó, Núria Feliu. A Mario l'uneix una bona amistat amb ella i han treballat junts en diverses ocasions i és que totsdos són de Sants. Lou Bennett va néixer a Philadelphia el 18 de maig de 1926, però residia a Vilafortuny, a Cambrils i va morir a París un 10 de febrer de 1997. Mario recorda una actuació del gran organista, amb elseu Hammond, a a salal Keyboard de Reus, el local del Jaume en pau descansi i amb que l’unia una bona amistad, on amb formació de trio (òrgan, saxo i bateria) ens va donar una lliçó de bon jazz i això que l'artrosi gairebé no el deixava moure els dits... i aquest fet ens parla de la seva genialitat. Quimet el va veure al Camp de Mart de Tarragona i deixal corre. El batería era Peer Wyboris. Un del públic li va demanar "El cant dels ocells, por favor" i ell va dir "El cant dels ocells no es demana por favor, es demana sisplau" i la va tocar. Com podeu suposar es va posar el públic a la butxaca.

Lou Bennett al Keyboard de Reus (Foto Mario Prades)

Tancarem la secció catalana, avui sense veu, però hem decidit que de moment ens quedarem a Catalunya.

Los Salvajes – Fuera de mi corazón

Quimet quan ha vist aquesta cançó a la llista de reproducció del programa d'avui ha exclamat "És una bona balada!" i ràpidament ha recordat que en els populars guateques, aquelles festes privades que organitzàvem els diumenges a la tarda, sempre hi havia un temps dedicat a les cançons "lentes", quan acaronats per una cançó acollidora les parelles ballaven més o menys abraçadetes, ja que algunes noies sabien col·locar els bíceps de tal manera que no hi havia manera d'acostar-si. Aquest tema a carrec de Los Salvajes que escoltem ara era una composició del bateria Delfí Fernández amb lletra escrita pel locutor Luis Arribas Castro, es va incloure en el seu setè disc, un EP publicat per EMI Regal l'any 1967 en què la peça estrella va ser “Mi bigote”, junt a “Vivir sin ti” i “El bote que remo” que era una versió del "The boat I row" de la cantant britànica Lulu que per cert, es va casar amb Barry Gibbs dels The Bee Gees, encara que es van divorciar i que també va gravar a Espanya Tony Ronald. A partir d'aquest EP la col·laboració amb Luis Arribas Castro, es va fer més estreta i el radiofonista va signar diverses cançons per a Los Salvajes. Per cert, Los Salvajes també van participar en el famós Festival de Conjuntos, a la primavera de l’any 1966 i que va tenir lloc al Palau d'Esports, a Barcelona, van participar-hi Lone Star, Dúo Dinámico, Los  Brincos, Los Bravos, Los Sirex i Licia que hem escoltat abans, entre altres. Los Salvajes, liderats per el cantant Gaby Alegret, eren del Poble Sec, tret de Sebastià Sospedra (baix) que era de Collblanc i que després s’aniria amb Lone Star. Los Salvajes són un altre dels grups habituals a El Temps Passa... i la música queda. Van gravar cançons pròpies que van funcionar i també moltíssimes versions. En els seus començamens Los Salvajes s'en van anar a Hamburg i van estar una temporada tocan allà, tots els nois del conjunt, tret de Delfín, el bateria que degut a la seva edat no va poguer sortir d'Espanya i quan van tornar, va reincorporar-se al grup. Los Salvajes es van crear l’any 1962 i a més a més del cantant Gabriel Alegret trobàvem a Andy González (guitarra solista), Francisco Miralles (guitarra rítmica), Sebastià Sospedra (baix) i Delfín Fernández (bateria). L'any1966 Julián Moreno va substituir a Andy González a la guitarra. Los Salvajes van ser una de les bandes més sòlides del que podríem anomenar rock brut, versioners dels Stones i la part més dura del rock britànic del moment, haguessin estat heavys en els 70 i garatge en els 90. Mario els va portar a la Pobla de Mafumet l’any 1988, amb només Gaby de la formació original, actuant al costat dels Sírex i Los Diablos, en el primer concert revival que es va celebrar a la província de Tarragona.

Los Mustang – San Francisco

Los Mustangs son el millor grup “versionero” dels anys seixanta. Estaven integrats per Santi Carulla a la veu, Antonio Mier a la guitarra, Marco Rossi també guitarra, junt a Tony Mercadé al baix i Miguel Navarro a la batería. Entre els anys 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000 exemplars, arribant als 130.000 amb l'EP on es trobava "Submarino amarillo" que va superar les vendes al país de la versió original dels The Beatles. Aquest tema que escoltem ara és trobava en un single editat per EMI l’any 1967 i on a la cara A es va incloure aquesta bona versió del “San Francisco” del cantant nort-americà Scott McKenzie que va ser el líder del moviment hippy a la costa oest (Jacksonville, Florida, 10 de gener de 1939 - Los Ángeles, California, 18 de agosto de 2012), és clar que el compositor va ser John Phillips dels Mamas & The Papas. A l’altre cara es trovaba “Molino al viento” de l’italià Little Tony. Los Mustang han sigut la banda mes estable del pop espanyol ya que des de la seva creació van mantenir la mateixa formació, amb els mateixos músics, fins que es van separar definitivament l'any 2000. Precisament per aquest motiu Mario els va fer un homenatge amb placa commemorativa inclosa que es va lliurar a Santi Carulla a la Fira del Disc i Cinema de Col.lecionisme de Malgrat de Mar. Per cert, aquesta cançó es deia originalment “Flores en tu pelo (San Francisco)”, però amb el temps i les traduccions es va quedar sols com “San Francisco”.

Los Wikingos – Lady Jane

Los Wikingos, escrit així amb doble V, eren un grup de Barcelona que petaba molt bé i aquest tema que versionen ara és dels The Rolling Stones, una preciosa cançó que formà part de l'àlbum "Aftermath" dels Stones, publicat l’any 1966. La lletra, en la seva versió original, és clar, ens parla de Joana Seymour, tercera esposa del rei Enric VIII d'Anglaterra, aquell famos “matadones”, ella va ser una de les poques dones del rei que no van ser executades, encara que aquella reina va morir durant el part del seu únic fill. La peça va ser escrita pel tàndem Jagger / Richards i en aquest enregistrament original destaca la tasca de Brian Jones (Cheltenham, 28 de febrer de 1942 - Hartfield, 3 de juliol de 1969), guitarra del grup en aquells moments i que va ser el veritable fundador dels Stones que toca el dulcimer, un instrument de cordes de la família del salteri que per el so i la forma de tocar-ho, ens recorda un sitar. Aquesta que escoltem avui és una versió que Los Wikingos broden. Ja hem parlat d'ells i els hem escoltat en altres ocasions, el grup que es va crear l’any 1964, l’integraven Vicent Solsona (cantant), Jesús Oregón i Jaume Sabaté (guitarres), Josép Sánchez (baix), Josep María Casanovas (bateria) i Josép María Gutiérrez (órgan). Durant un temps un dels músics i cantant de Los Wikingos va ser Óscar Janot, un dels Amics de El Temps Passa des de el  facebook que ens coordina l’estimada Montse Aliaga i val a dir que Óscar també va tocar amb Los Go Go, Los H2O, Henry and The Seven i va acompanyar com a guitarra a Los Sírex quan el titular estava fent la mili. Amb ell van gravar el tema "Fuego" on toca la guitarra, saxo i l’òrgan. Oscar va tenir en els 70 una brillant carrera en solitari amb temes importants dins del pop espanyol, entre ells "Como siempre, para siempre" i "Pajarillo volador". Altre gent que va tocar amb el grup van ser Enrique López (cantant), Joan Miró i José Ruiz. Los Wikingos van intervindre així mateix en una pel·lícula "La Tia de Carlos en minifalda" d'Ignacio Iquino, protagonitzada per Cassen que era de Tarragona. En aquest EP, el seu segon disc, publicat l’any 1967 per el segell barceloní Ekipo, trobem dues cançons seves que es van incloure en la pel·lícula: "Como yo te prometí” i “Yo soy un pez", al costat de la versió de "El viernes en mi recuerdo" que era dels australians The Easybeats, una banda que per encàrrec, van compondre temes per Los Bravos. En total Los Wikingos van treure tres EP’s, l’ultim també l’any 1967.

Los Polares – California dream

Los Polares sorgeixen al Masnou, prop de Barcelona, l'any 1964 i van saber ficar-se dins del circuit de concerts que alguns grups espanyols com Los Salvajes, Los Javaloyas, The Runaways, Los Huracanes o Los Atilas feien per sales d'Alemanya, sobretot a Hamburg . Allò va ser un bagatge inapreciable per a aquells conjunts. Es diu que Los Polares van arribar a gravar dos singles a Alemanya signats com Polares Show Band, encara que mai hem aconseguit tenir un d'ells a les mans. Eren el cantant murcià Juan Antonio Bautista, Francisco Brías, Antonio Andreu, Fernando Escribá i Alberto López. L'únic EP de Los Polares que van editar a Espanya té un contingut molt R & B, encara que avui dia es diria música garatge. En aquest disc gravat el setembre de 1966 i publicat el desembre a través del segell Sonoplay que dirigia Adolfo Waitzman i que creiem era de Movierecord, trobem la versió del "Califòrnia dreamin'" de The Mamas & The Papas que escoltem ara. Una cançó en la que lluixen bons jocs de veus si bé el sol de guitarra deixa molt que desitjar. També es van incloure "La droga" que va ser prohibida, en la seva versió original per The Pretty Things, en diversos països per la seva temàtica, però que casualment a Espanya "va colar", un altre versió, en aquest cas del “My girl” dels Tempations i la quarta cançó és el "Respectable" de The Isley Brothers a la que Los Polares titulen "¡Qué chica tan formal" i que és el tema estrella de l'EP, una cançó que també van versionar Los Botines. Los Polares es van desfer en el 67 i el bateria Alberto López es va incorporar a la banda de Tony Ronald i més tard a la de Georgie Dann per després de passar per diversos grups, anar amb Santabárbara. L'any 1989 el segell Cocodrilo Records va publicar un LP compartit amb Los Protones en el que es van incloure les quatre cançons d'aquest EP de Los Polares, als quals no hem de confondre amb Los Polaris, un altre grup interesant de l'época alsque em escoltat abans. Durant un temps van ser la banda fixa en un local de Malgrat de Mar anomenat Sabina i un altre de proper en el què substituïen a Los Salvajes de tant en tant.

Los Tamara – Este es el mundo del hombre

Bona versió la que ens porta el grup gallec Los Tamara d'aquest clàssic de James Brown que també van gravar Lone Star. El tema es trobava en un EP editat l’any 1967 per Zafiro i que també incloïa "Míster Pitiful" d'Otis Redding, "De la musique" i “Yo escuché el mar” que era el tema estrella i que va comptar amb els cors de tot un Orfeó. Los Tamara es van formar el 1958 a Noya, la Corunya i eren Prudencio Romo (Noya, 10 d'octubre de 1927 - Santiago de Compostel, 19 de març de 2007), el seu germà Alberto Romo, Manolo Paz, Xosé Sarmiento (guitarra i clarinet), Germán Olariaga (violinista i cantant) i Enrique Paisal. L'any 1961 se'ls va unir el que seria el seu líder carismàtic, el cantant Pucho Boedo (A Coruña, 1928 - 26 de gener de 1986), un nom de referencia quan es parla de la música gallega i que els va deixar en els anys setenta per problemas renals que finalmente el van portar a la mort. Los Tamara van ser una de les bones bandes de pop versioner de l'època, però ells van saber mirar cap a les seves arrels gallegues i van cantar i molt en la seva llengua a la Terra Galega i van posar música a poemas de Rosalia de Castro. També es van especialitzar a actuar per als espanyols a l'estranger actuant en gairebé totes les Casas de España que tinguessin espai per a actuacions. No oblidem que quan arrivava la Setmana Santa a Espanya no es podía actuar a cap lloc, estaba prohibit. De fet no podies escoltar música molt alta ni a casa teva i totes les emisores de ràdio programaven música sacra. Enrique Paisal va deixar Los Tamara l’any 1975 per donar classes al Conservatori de Santiago de Compostela i fer-se càrrec de l'Escola de música de Porto do Son. Va seguir treballant activament en el món de la música i va treure dos discos en solitari. El segell RamaLama va editar un doble CD amb tots els EP’s de Los Tamara de 1962 fins al 1967 i on es va incloure aquesta cançó

Miguel Ríos – Melodía encadenada

L'any 1965 Miguel Ríos que havia començat dient-se Mike Ríos, grava un EP per a Philips que va representar el seu adéu definitiu al segell discogràfic, a partir d'aquest disc passaria a Hispavox ia continuació trauria "El río" que va ser el gran èxit del granadí en els seixanta, al costat del "Himno a la alegria". En aquest disc del que treiem aquesta versió de l'èxit dels The Righteous Brothers i del qual es diu que la lletra va ser adaptada pel mateix Miguel Ríos i nosaltres la farem servir per tancar el programa d'avui, posteriorment es recuperaria al incloure-la en la banda sonora de la pel·lícula "Ghost ", en la seva versió original, és clar. En aquest disc també es van posar “Yo no puedo”, “Ayer” i “La historia de tres rosas rojas”. La veritat és que es tracta d'un disc molt repolit i ensucrat i a part d'aquest tema, els altres poc van aportar a la carrera del rocker, obligat a gravar cançons romàntiquetes per la seva casa de discos. Va treballar en diverses ocasions en el cinema, participant en pel·lícules com " Dos chicas locas, locas" amb Pili i Mili o "Hamelin", entre altres. Miguel Ríos en el nostre rocker més rellevant, tot i que fa tres o quatre anys que s'ha retirat, clar que nosaltres sempre l'hem anomenat "el cantant Guadiana" ja que s'anava, és cert, però sempre tornava, esperem que ara s'ho repensi bé i el tornem a veure en els escenaris i gravant. Miguel Ríos Campanya va néixer a Granada el 7 de juny del 1944.

Conclou per avui El Temps Passa… i la música queda, un viatge setmanal per el passat, pels records d’aquell ahir prácticamente perduts en el nostre interior, per els anys seixanta a l’Espanya franquista. Som Quimet Curull i Mario Prades i ara us deixem amb companyia de totes aquelles emissores per les que sortim a les ones o bé via internet si t’el descarrégues des de el Facebook de Montse o el blog. A reveure i fins la setmana propera

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa