El Temps Passa 09-22

El nostre programa d'avui va dedicat a les xiquetes que ens escolten, encara que esperem que gaudiu per igual els xiquets. Connie Francis ens parla d'una “Linda muchachita”, mentres que José Luis amb la seva guitarra li canta a “La chica más linda de la ciudad” i Torrebruno ens parla de “Rosa María”, però també tindrem a Los Módulos, Bruno Lomas, Jacinta, Núria Feliu, Elia Fleta, Mustang, Catinos, Marisa Medina, Gelu i molts artistes més que ens acompanyen en aquest viatge al passat que fem a El Temps Passa… i la música queda, en ales de la música i des de les emissores per les que ens escoltes cada setmana. Ens posem en marxa amb Ana María Parra que està “Enamorada”. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i abans de prémer el botó que connecta la nostra màquina del temps, us direm per variar que

Obrim la Paradeta

Ana María Parra – Enamorada

Avui començarem el programa escoltant Ana María Parra amb una cançó del III Festival de la Cançó Espanyola de Benidorm que va ser escrita per Augusto Algueró i que es va publicar en un EP editat per RCA l'any 1961 que curiosament girava a 33 rpm, cosa insòlita a l'Espanya de principis de la dècada i en el qual també es van incloure “Fabulosa”, “Todo” i “Una nueva melodía”. La veritat és que la cançó més popular en la carrera d'Ana María Parra va ser “Las chicas de la Cruz Roja” que es va fer molt famosa en incloure’s en la banda sonora de la pel·lícula del mateix títol i avui dia es recorda més la cançó que el film. Reflecteix un moment històric d'Espanya on s'intentava conscienciar el treball de les postulants, digne d'admiració i amb premis morals, això era el més important en aquella època. Però sobretot si alguna cosa ha contribuït al fet que "Las chicas de la Cruz Roja" formi part de la història del cinema espanyol amb lletres d'or, va ser, com us deiem abans, la seva banda sonora, escrita també pel desaparegut compositor català Augusto Algueró i sobre tot la cançó. La pel·lícula va ser dirigida per Rafael J. Salvia l’any 1958. La cantant Ana María Parra també va participar en un munt de festivals a part d’aquest, entre ells un parell d’edicions del Festival de la Cançó de la Mediterrànea. Per cert l’any 1958 Ana María Parra que va néixer a Madrid l’any 1935  i va debutar com a tercera solista a la Compañia de Manuel Paso, sent primera veu després d’un any, va gravar un EP on el tema estrella era el “Hula-Hoop” un ritme de curta vida i lligat al estris rodó. Us explicarem un altre curiositat, en la grabación d'un disc amb la cançó “Nubes de colores”, la van acompanyar Los Sonor.

Connie Francis – Linda muchachita

La cantant Connie Francis va gravar molts temes en espanyol i ara us portem un dels que va enregistrar. Es tracta de “Linda Muchachita” que va gravar l'any 1962 incloent-la en un EP editat per MGM i en el qual també trobàvem “Abrazos del corazón”, “Tíralo Joe” i “No rompas corazones”, totes elles cantades en castellà i que es va publicar de cara al mercat de parla hispana d'Amèrica, si bé creiem que no va arribar a editar-se a Espanya, encara que no estem segurs. La direcció musical i els arranjaments orquestrals van estar a càrrec de Sammy Lowe i del afamat director nord-americà Don Costa que també va aportar la seva orquestra. De veritable nom Concetta Rosa Maria Franconero, va néixer el 12 de desembre de 1938 a Newark, Nova Jersey, però artísticament era coneguda com Connie Francis i va arribar a ser un dels ídols musicals de la joventut a mitjans del passat segle. Ara us explicarem com va ser el seu primer èxit musical perquè és veritablement curiós, ella havia gravat uns quants singles amb cançons seleccionades per la casa de discos i que no van funcionar comercialment i la discogràfica va voler que gravés el single que faltava per així poder donar per cancel·lat el seu contracte i lliurer-se d’ella i aquesta vegada la van deixar fer servir al seu criteri al respecte de triar les cançons. Connie Francis, a suggeriment del seu pare que de música en sabia un grapat, va gravar una versió del "Who's Sorry Now", un clásic que s’havie inclos originalment a la pel·lícula dels Germans Marx “Una nit a Casablanca” a l’any 1946 i el single amb aquesta versió a carrec de Connie Francis va resultar ser un èxit total, arribant al quart lloc del Billboard i sent Disc d'Or l'any 1958, comentan així una carrera memorable. Connie Francis va gravar en 9 idiomes durant la seva carrera incloent anglès, italià, francès, alemany, japonès, jiddisch i espanyol, va treballà en tres o quatre pel·lícules i fins i tot va tenir el seu propi xou de televisió. Però el drama també va marcar la seva carrera. L'any 1974 Connie Francis va patir una violació en un hotel després d'un concert a Westbury, Nova York. Es pot dir que el principi del fi de la carrera de Connie Francis va arribar quan va haver de ser operada del nas per poder solucionar la seva sensibilitat a l'aire condicionat que va provocar seqüeles que van minvar la seva capacitat per cantar. Una altra tragèdia va marcà la seva vida quan el seu germà va ser assassinat l’any 1981. Es deia de Connie Francis que era una dona perfecta, malgrat la seva curta estatura i l'any 1963 les mesures de Connie Francis eren 89 - 58.4 - 90.17, només comptava 1.52 d'alçada i pesava 49 kg.

José Luis y su Guitarra – La chica más linda de la ciudad

Des d'un EP publicat l'any 1961 pel segell Philips, en el qual el tema estrella va ser la seva versió de “La novia” que era del xilè Antonio Prieto, al costat de “La canción de nosotros dos” de Vinicius de Moraes i “Estando contigo” que van popularitzar Marisol i Conchita Bautista i pensem era d'August Algueró. José Luis amb la seva inseparable guitarra ens porta ara aquesta cançó que creiem va escriure ell i estava dedicada a la que fou la seva nòvia, a la qual va immortalitzar en què va ser el seu gran èxit "Mariquilla" que va compondre quan feia la mili i que quan es va publicar aquest disc era la seva esposa. Per cert, aquest vinil no era de color negre com venia a ser habitual, era blau, però això de canviar el color del material premsat no era nou, ja ho havien fet anteriorment amb discos de José Guardiola i Filippo Carletti. L'EP es va titular "José Luis canta Éxitos" i hem de reconèixer que no va ser un dels seus millors ni més venedors treballs. El seu nom complet és José Luis Martínez Gordo i va néixer a Jaén l’any 1936, poc dies abans de començar la Guerra Incivil. Un dels seus grans èxits va ser “Gibraltar español”, però la veritat és que atenent-nos a la història, aquesta reclamació on ell demana tornar el Penyal de Gibraltar a Espanya, no va servir de res i això que el que s’argumenta en el text de la cançó era totalment cert. José Luis també va trevallar al cinema, entre les pel·licules que va fer es troba "Pasa la Tuna" diritgida per José María Elorrieta a l’any 1960 i a la que trovabem a Ángel de Andrés. L'any 1962 José Luis va guanyar unes oposicions com a ingenier d'obres públiques i va anunciar que deixava la música per dedicar-se a la seva feina i la familia i va entrar a la Jefatura Provincial de Obras Públicas de Cordoba. Per cert, José Luis també va escriure una cançó per la seva primera filla i es va titular “Mariquitilla” en el que va incloure plors de la nena. Pot ser erar el primer que va incloure en un disc “efectos especiales”.

Torrebruno – Rosa María

Anem a escoltar ara a Torrebruno amb una cançó de la seva època melòdica i romàntica, quan va arribar a Espanya des d'Itàlia i es va inflar d'actuar en festivals al llarg de la geografia hispànica. De fet al seu país ja havia participat també en un munt de festivals, entre ells el de San Remo. Aquesta cançó va dedicada a una noia anomenada "Rosa Maria", encara que en italià es va titular "Domani Sera" i es va incloure en un EP editat per Belter l'any 1964 en el qual també trobàvem “No, No Me Casaré”, “Ti Rivedro” i “Te llamo corazón”, les quatre cançons van ser escrites pel cantant i presentador de televisió Torrebruno, aquell que es ficava en els nostres televisors en blanc i negre amb allò dels "Tigres y Leones", tot i ser un tap de basa ja que era molt menut d’alçada. Torrebruno es deia en realitat Rocco Walter Torrebruno Orgini, però tothom el coneixia només com Torrebruno. Showman, actor, cantant i presentador còmic, va néixer a Roma el 28 d'agost de 1936 i va morir a Madrid un 12 de juny de 1998 a causa d'un atac de cor. Torrebruno es va establir a Espanya l’any 1958 i ja en els 70 es va especialitzar en el rol de presentador de televisió, bàsicament programes per a la mainada.

Lita Torelló – St. Tropez Twist

El tema, composat i interpretat originalment per Peppino di Capri, es trobava en un dels molts EP 's que Lita Torelló va publicar amb el segell Vergara l’any 1964 i a més d'aquest twist, al disc trobàvem “Mama”, “More” i “América” que era del musical “West side story”. La noia és deia Dolors Torelló, peró va ser coneguda artísticament com Lita Torelló. Es va convertir en una de les veus més populars dins les solistes dels anys 60. Havia nascut a Barcelona l'11 de maig de 1946. Lita Torelló va començar sent gairebé una nena, a finals dels 50 amb un EP compartit on ella cantava "Quiero la burrita Non". Un parell o tres d'anys després va signar contracte amb Vergara i va participar al  Festival de la Cançó de la Mediterrània, aconseguint el segon lloc amb la cançó “Presentimiento”, era l’any 1961 i el tema es va incloure al seu primer EP amb altres tres versions de cançons del Festival. També va participar en diverses ocasions al Festival de la Canción Española de Benidorm. De fet Lita Torelló va ser una cantant molt prolifera ja que va arribar a gravar catorce EP's per Vergara, només entre els anys 1964 i 1966. Despres passaria a altres segells i seguiria gravan. Lita Torelló a finals dels 60 va deixà la seva carrera musical en casar-se, con solia passar moltes vegades amb les cantants femenines. Per cert, Lita Torelló també va gravar en català. Val a dir que fa tres o quatre anys li van fer un homenatge junt amb Santi Carulla, a La Gala dels Fans de la revista Fans.

Conchita Bautista – Olvidemos el mañana

En aquest EP editat per Belter l’any 1965, Conchita Bautista versiona quatre temes del Festival d'Eurovisió d’aquell any. “Muñeca de cera”, “Yo te amé”, “Jamás, jamás” i aquest que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda “Olvidemos el mañana”. De fet Conchita Bautista, nascuda a Sevilla el 27 d'octubre de 1936, va participar en dues ocasions en aquest festival. És la primera cantant espanyola que ens va representar al Festival d'Eurovisió, era l'any 1961 i es va celebrar a Cannes, ella va cantar "Estando contigo" que es va classificar el nové lloc obtenint només 8 punts. Conchita Bautista va formar part de la delegació espanyola que va guanyar la XI Copa d'Europa de la Cançó de Knokke, a Bèlgica, i l'any 1969 va guanyar el Festival de la Cançó Singing Europa, celebrat a Holanda. Al 1965, quatre anys més tard va tornar a participar a Eurovisió que es va celebrar a Nàpols amb "Que bueno, que bueno", aquesta vegada quedant-se a 0 punts empatada amb tres països. La veritat  és que hi ha una versió d'aquest tema a càrrec de Los Sírex que li dóna quaranta voltes. Conchita Bautista també va ser cridada pel cinema i ha actuat en un munt de pel·lícules. Entre elles cal destacar el dramon "La venganza", dirigida l'any 1957 per Juan Antonio Bardem i amb Carmen Sevilla, Jorge Mistral i Ralf Vallone. El film va representar Espanya en els premis Óscar de Hollywood de 1958 i va ser la primera cinta espanyola nominada a l'Oscar a la "Millor Pel·lícula de parla no anglesa". L'any 1975 va morir l'única filla de Conchita Bautista, la nena tenia sols 14 anys i va morir a causa d'un tumor. Conchita Bautista no acostumava a tocar el tema en les entrevistes i programes en què participava, era mare soltera, una cosa molt mal vista en aquella Espanya dels 60, amb moltíssims perjudicis i una dictadura en el poder plena de moralistes intencions, amb doble moral en molts casos. Van arribar a fer-se comentaris molt desafortunats i fora de lloc, sobre si la malaltia havia estat un càstig de Déu pels pecats de Conchita Bautista a 'haver tingut una filla sense estar casada… Poca feina tenem molts i moltes!

Marisa Medina – No te acuerdas de mí

La recordada Marisa Medina va ser una de les cares més populars de la televisió dels anys 60 i va omplir pàgines i portades de revistes de l'època, sobretot en casar-se amb el compositor Alfonso Santiesteban, amb qui va tenir tres filles i del qual es va divorciar anys més tard. És clar que després va tornar a ser popular a causa dels seus coquetejos amb les drogues i la seva ludopatia. Presentadora, actriu i també cantant, Marisa Medina va néixer a Madrid el 2 de desembre de 1942. El 27 d'agost del 2010 en una entrevista en un programa d'aquests del cor que s'emeten per Tele5, és clar, Marisa Medina va reconèixer que patia un càncer de còlon i fetge i li quedaven pocs anys de vida. Aquest tema que us portem ara a El Temps Passa... i la música queda, es trobava en un single editat per Belter en el què la cara A era "Las noches alegres" i que creiem es va publicar el 1967. Marisa Medina va morir a Madrid, el 11 d’abril del 2012, a causa dels càncers que patia des de feia anys.

Marisa Medina va ser una de les veus més rellevants

de la radio i la televisió dels seixanta

Gelu – Me gusta el verano

Maria dels Àngels Rodríguez Fernández coneguda artísticament com Gelu, va néixer a Granada, l’any 1945. Va ser una de les principals noies Ye Yé, de la seva època i Gelu es va donar a conèixer el 1958 en guanyar el concurs "Música al azar", de Ràdio Granada. Després del triomf a la seva ciutat natal, es trasllada primer a Madrid i després a Barcelona, on grava amb la discogràfica La Voz de su Amo els seus dos primers èxits "Los gitanos" i "Despues de seis tequilas". Va mantenir un "afaire" amb el cantant Tito Mora que va omplir pàgines de les revistes del cor d’aquells temps, però després Gelu es va casar amb el també cantant Santi Palau, que no sabem si encara ho és, però si sabem que era el propietari de la discoteca Wonder, a Lleida i la Chrysalis a Valls. Un dels grans èxits de Gelu va ser "Si yo tuviera un martillo" amb l'acompanyament musical a càrrec de Los Mustang. "Me gusta el verano" que escoltem ara, és una de les seves bones cançons i era una composició del Dúo Dinàmico, de fet es va editar en un EP titulat “Gelu canta 4 canciones del Dúo Dinámico” que va publicar el segell EMI l’any 1965 i on també trobavem “24 horas cada día”, “Cuanto más lejos estoy” i “La verdad”, val a dir que Ramón Arcusa i Manolo de la Calva van escriure aquestes cançons per la Gelu, si be i seguin el seu costum, creiem que també les van gravar ells mateixos. Gelu es va retirar l’any 1968, en casar-se, com solia passar em masses ocasions amb les cantants femenines.

La Música que es Feia en Català

Jacinta – Si ell em portés Rores

L'any 1966 es va publicar a través d'Edigsa aquest EP de Jacinta, una noia catalana, cantant molt més propera al pop que a la cançó d'autor, de fet podríem considerar-la una noia Ye-Yé i va publicar tres o quatre discos abans de desaparèixer del panorama musical, la veritat és que de Jacinta pràcticament res us podem dir. Aquest tema, la versió que Jacinta ens realitza del "Red Roses For A Blue Lady" va ser escrita per Sid Tepper i Roy C. Bennett, per cert que aquest últim utilitzava un pseudònim. Aquest tema va arribar a gravar-lo fins i tot Dean Martin, encara que la versió més popular és la que va realitzar Wayne Newton. Pel disc de Jacinta va ser adaptada al català pel mestre Josep Maria Andreu i es va incloure en un EP publicar per Edigsa, al costat de "Tu ets com era", "Digue'm" i "Si vols". Ha finals de la dècada dels seixanta, concretament al 1968, Jacinta va passar a ser artista del segell DDC i va treure un EP amb temes del Festival de San Remo cantats en castellà.

Núria Feliu amb Tete Montoliu – Tot es gris

La Noia de Sants, la Dama de la Cançó Catalana, va gravar i actuar en moltes ocasions amb el gran pianista de jazz Tete Montoliu, fins hi tot ho van fer a Nova York (a la foto) on van actuà a un acte organitzat per la Cambra de Comercç de la ciutat dels gratacells. Com a mostra d’aquesta col·laboració aquí os portem aquesta extraordinaria versión del clàsic del jazz “Misty”, composada per el pianista nort-americà Erroll Garner l’any 1954. Núria Feliu la titula en català “Tot es gris” i aquesta cançó s’ha convertit en un dels gran temes dins del repertori de la cantant de Sants. Es va publicar l’any 1966 en un LP titulat “Núria Feliu i Tete Montoliu”.Junt a Núria i a Tete trobem a Erich Peter al contrabaix, Billy Brooks a la batería i Booke Ervin al saxo tenor. Tete Montoliu es deie en realitat Vicenç Montoliu i Massana i va nèixer a Barcelona un 28 de març de 1933, va morir el 24 de agosto de 1997. Núria per la seva part es filla de la plaça d’Hosca, coneguda com la plaça del Sol d’Hostafrancs, pero ella va nèixer a la part que donava a Sants. Nuria es amiga de Mario, tots dos són de Sants i es coneixen des de fa molts anys, fins i tot havia sigut representant seu durant un temps.

Elia Flera amb Tete Montoliu – Les fulles mortes

Elia Fleta era filla del gran tenor Miguel Fleta, va néixer a Madrid el 13 de febrer de 1928 i abans de llançar-se en aquest projecte jazzístic al costat del gran pianista Tete Montoliu, va formar amb la seva germana Paloma el duet Las Hermanas Fleta, gravant pop de l'època, quan no se sabia que allò era pop i se l'anomenava música lleugera, elles van treure el famos “Chacacha del tren” i “Penjamo”, entre daltres molts èxits. Quan el duet se va trencar va ser Juan Carlos Calderon qui la va introduïr en el mon del jazz. Peer Wyboris li va presentar a Tete i al costat del Trio va debutar l’any 1965 al Bourbon Street de Madrid i posteriorment en el Jamboore de Barcelona arribant a gravar junts dos EP's. El Tete Montoliu Trio el formaven en aquells moments Erik Peter al contrabaix, Peer Wyboris a la bateria i Tete Montoliu al piano. Al 1967 Ràdio Peninsular va escollir a Elia Fleta com "La millor cantant espanyola" de l'any. El 1974 va participar en el Festival de Jazz de Cardedeu al costat de figures de renom dins del jazz internacional com Johnny Griffin, Lou Bennett o el mateix Tete Montoliu. A partir de 1967 es va fer acompanyar pel trio de José Luis Valletta. “Les feuilles mortes”, títol original en francés, va ser una composició de l’any 1945, amb lletra de Jacques Prévert i música de Joseph Kosma que va popularitzar el recordat Yves Montand i avui en dia es tot un standar del jazz que Elia en ha portat en català.

Francesc Burrull Trio – La dança del ritual del foc

A El Temps Passa… i la música queda us hem parlat en moltes ocasions del mestre Francesc Burrull, un gran pianista, arranjador i productor, pel qual sentim veritable admiració i respecte. Ja en els anys setanta, concretament el 1976 i signant com Francesc Burrull Trio, va editar un àlbum que es va titular "Manuel de Falla avui - Catalonia Concerts Jazz", versionant composicions del gran Manuel de Falla en clau de jazz. Amb aquest disc ens anem de temps, però vam rebre un correu demanant que poséssim al mestre i hem decidit que una cançó d'aquest disc era molt adequada. El Trio estava integrat per Francesc Burrull (teclats), Albert Moraleda (baix) i Miquel Àngel Lizandra (bateria), amb la col·laboració de la pianista Leonora Milà que venia de la música clàssica. Aquest disc té la seva història i per això l'hem seleccionat avui. Resulta que el disc es va gravar i posteriorment es va posar a la venda, com sol ser habitual, és clar que la cosa no va acabar aquí. La família de Manuel de Falla no va estar d'acord amb que a l'obra de Falla se li imprimís un toc tan jazzístic i van demandar a Francesc Burrull per haver tret l'àlbum sense la corresponent llicència i no haver abonat els drets, cosa que creiem va ser el factor decisiu, i el disc va ser retirat de les botigues de discos en pocs dies, prohibint-se la seva venda de manera que els exemplars que es van salvar a l'haver estat ja venuts, són avui dia peces de col·lecció. Aquesta cançó és la visió en clau de jazz que Francesc Burrull ens ofereix de "La dansa del foc". Francesc Burrull va néixer a Barcelona el 18 d'octubre de 1934, l'any passat va complir 80 anys i en Quimet comenta que els ha complert tocant el piano i amb una perfecció depurada. Va formar part del Latin Quartet i del Latin Combo, dues de les formacions catalanes que van comptar amb músics extraordinaris i que a més de treure un nombre rellevant de discos, també van acompanyar a molts cantants dels seixanta. Estretament vinculat a la Nova Cançó va ser arranjador i acompanyant de molts dels seus components i també director musical del segell Concèntric. Ha acompanyat a gent clau del jazz internacional com Sidney Bechet, Bill Coleman, Chet Baker, Don Byas, Tete Montoliu o Jean-Luc Ponty. Va ser director musical, productor i arranjador de Joan Manuel Serrat, Antonio Machín, Lluís Llach, Joan Isaac i La Trinca, entre molts altres. Francesc Burrull és un personatge clau de la música que s'ha fet a Catalunya, per aixó l'any 1992 li van atorgar el Premi Nacional de Música de Catalunya en la categoria de jazz, com a reconeixement a la seva llarga carrera.

Seguim ara amb la música i marxarem cap al nort amb el primer grupo de rock progresiu del Estat.

Los Módulos – Solo tú

L'any 1971 Los Módulos publicarien a través del segell Hispavox un single amb aquest tema que escoltarem ara a la cara A i “Adiós al ayer” a l'altre costat. Les dues cançons es van extreure de l'àlbum "Variaciones" que es va publicar el mateix any i que era el seu segon disc gran, per cert que volem destacar que en aquest àlbum es va incloure una meravellosa versió del "Sound of silence" de Simon & Garfunkel, convertint el tema escrit per Paul Simon en una petita joia del rock, l’escoltarem un altre dia. Los Módulos van ser la primera banda de rock sinfónic / progresiu del estat i els primers que van fer servir moog i melotrom a Espanya. Es clar que si bé Los Módulos tenen cançons molt plenes de sinfonisme, també van gravar unes quantes massa comercials. De fet la cullarada que va possat la seva discográfica i el productor Rafael Trabuchelli va fer que a molts amants del rock progressiu no els agraden Los Módulos i els fervents seguidors del pop els troben recarregats. La veritat és que Los Módulos van ser una de les millors bandes espanyoles de la història. Estaven liderats per Pepe Robles que havia estat tocant amb Los Ángeles substituint a un dels seus components que estava fent la mili. Rafael Trabuchelli de Hispavox, va proposar a Pepe Robles un llançament important com a solista, però ell va preferir crear un grup. A partir de febrer del 1969 i al costat de Tomás Bohórquez (orgue Hammond, piano i melotrom), Emilio Bueno (baix), Juan Antonio García Reyzábal (bateria i violí elèctric) i Pepe Robles a la guitarra i veu, comencen assajos de 8 hores diàries, havien nascut Los Módulos.

Bruno Lomas – Vuelvo a casa

Bruno Lomas, una de les millors veus del rock espanyol dels anys seixanta, va ser primer component de Los Milos, després es llançaria en solitari sent un dels cantants més reconeguts de la seva època i obtenint èxits sense parar fins a mitjans dels anys setenta, quan es va retirar. Aquest tema és una versió molt bona que el valencià ens fa del "I coming home" de Tom Jones que Bruno Lomas, de veritable nom Emilio Baldoví Menéndez, amb la seva poderosa veu recrea a plaer amb acompanyament orquestal en aquest cas, recordéis que al llantar-se en solitari primer el van acompanyar Los Rockeros. Bruno Lomas havia nascut a Xàtiva el 14 de juny de 1940 i va morir en accident d'automòbil quan conduïa un Mercedes 250, a la carretera de la Pobla de Farnals, un 17 de agost de 1990, quan es trobava a punt de reiniciar la seva carrera. Havia signat contracte per treure dos discos, un amb vells èxits i un altre amb cançons noves. EMI va treure a continuació el doble LP recopilatori de Bruno Lomas que ja estava pactat entre el cantant i la discogràfica abans de la seva mort i que es va titular "Bruno Lomas 1940-1990", un bon recull de cançons per recordar a aquesta bona veu. La peça que escoltem ara es trobava a un EP publicat l’any 1968 que també va incloure “Por esa mujer” que així mateix era un èxit de Tom Jones, “No es serio tu amor” una versió de The Supremes i “Si no me quieres tú” que creiem era seva, totes es van extreure del seu LP “Cara y cruz de Bruno Lomas” que va publicar EMI-Regal. Per cert, Bruno Lomas va gravar el primer disc en directe del pop espanyol, amb una qualitat molt deficient, val a dir-ho.

Los Catinos – Yo que no vivo sin ti

El seu autor, el cantant italià Pino Donaggio, també va versionar aquest tema al castellà i fins i tot la va cantar en català, però nosaltres i per escoltar ara a El Temps Passa… i la música queda, us hem seleccionat aquesta gran versió que van realitzar l'any 1965 Los Catinos que la veritat es que fan una gran versió. De fet d’aquesta ançó es van fer unes quantes verions interesants a carrec de Tony Dallara i fins i tot Los Mustang, si be en aquest cas ens quedem amb la de Los Catinos. Es va incloure en un EP editat l’any 1965 i en el que també es van posar “La casa del sol naciente” que en aquest cas ens quedem amb la versió dels Lone Star, “No soy digno de ti” de Gianni Morandi que també van versionar Los 3 de Castilla i “La yenka del amor” per seguir la moda.  Tots els components de Los Catinos que anteriorment es van dir Los Ticanos fins que es va produir una escissió, eren músics de Conservatori i l'any 1961 van ser el primer grup català que van actuar a Madrid al costat dels també catalans Los Pájaros Locos i Golden Quarter, era un festival organitzat pel SEU (Sindicat Espanyol Universitari), al costat  dels grups madrilenys Los Pekenikes, Los Estudiantes i Los Blue Boys, clar que per aquelles èpoques eren encara Los Ticanos i amb ells militava l'amic Antoni Duran. L'any 1962 passen ja a ser Los Catinos. Integraven el grup Manolo Vehí (cantant), José Antonio Muñoz (baix), Jordi Casas (piano i orgue) que va ser substituït més tard per Manuel de los Ojos Prieto, Marcelo Pinilla (guitarra solista), Fernando Luna (bateria) que havia militat a Los Blue Stars i un sisè músic que tocava la guitarra i del qual no recordem el nom, de fet només va tocar al primer disc. Van participar també en una de les matinals de conjunts catalans que es celebraven al Palau dels Esports de Barcelona al costat dels Mustang, Los Sírex, Conjunto Mangas Verdes, Los Telstars, Los Gatos Negros i Los Blue Stars. Cal reconèixer que Los Catinos van ser, al costat dels Mustang i Los Javaloyas, els millors grups versioners de la seva època. De 1962 a 1973 van gravar 24 discos, tots ells EP's i singles, i es van desfer per tornar més tard amb la moda revival i segueixen en actiu. L'any 1999 el segell Divucsa que s'havia quedat gran part del catàleg de Belter, va editar un CD recopilatori amb els seus èxits

Los Mustang – Sabor a miel

Aquesta es una bona versió del "A taste of honey" de The Beatles, encara que no la van escriure ells, va ser composada per Bobby Scott i Ric Marlow per a un musical que es va titular igual i es va estrenar l'any 1960 sent inicialment instrumental, ens la porten els nostres grans versioners Los Mustang, des d'un EP que es va publicar l'any 1964 i en el qual es van incloure el "Please please me" aquesta si de Lennon i McCartney, "María Elena" dels Indios Tabajaras i "Witchcraft" que curiosament i en contra del que ens tenen acostmats, és instrumental. Els Mustang són l'única banda de pop dels seixanta que fins a la seva dissolució l'any 2000 ha mantingut els mateixos components originals. La veritat es que Los Mustang tenien una ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells, mitjançant gestió del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes ocasions abans de que es publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los Mustang amb temes com “El submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, la seva versió tingues xifres de vendes al pais molt superiors a las del nois de Liverpool. Per cert en els seus començamens i quan eren un grup instrumental sense cantant, van participar en el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler Serrano, la segona posició va ser per Los Sírex. Després Tony Mier (bateria) i Santi Carulla (cantant) deixarien a Los Sírex i s'incorporarien a Marco Rosi (guitarra solista), Antonio Mercadé (guitarra rítmica) i Miguel Navarro (baix) i sorgiria la definitva formació que tants èxits van aconseguir al llarg de quatre dècades, fins a la seva dissolució l'any 2000.

Los Gritos – La vida sigue igual

Amb aquest tema compossat per Julio Iglesias, Los Gritos, la banda liderada pel cantant Manolo Galván, la nit del 17 de juny de 1968 van guanyar el Festival Internacional de la Canción de Benidorm, compartien escenari amb l'autor i en aquell festival es donaven els premis, La Sirenita, als compositors. Això era la pràctica habitual del festival que exigia dos participants per tema. A la cara B del single trobem "Los Molinos de la Mancha". Al costat del cantant i baix Manolo Galván trobavem a Los Gritos a Francisco Doblas Vega a la guitarra que venia de Los Haltrons, junt al guitarra José Sierra Blanco "Pepín" procedent així mateix de Los Haltrons i front de la bateria José Ramón Moreno Muñoz "Timmy" que era de Cadis. L’any 1969 van participar en la pel·lícula "Abuelo made in Spain" junt amb el gran Paco Martínez Soria. El 1970 van passar a anomenarse La Zarzamora, amb cambis entre els components i van ser cinc i gravan un LP del que es van extreure quatre o cinc singles, però ja no hi va haver continuïtat i finalment Manolo Galván va començar en solitari. A finals dels  anys 70 es va traslladar a l'Argentina on va tenir una brillant carrera i fa uns anys, al 2008, va decidir retirar-se després de una gira per América del Sud de casi dos anys que va acabar el 3 de febrer del 2008 en el Diamante de Baseball, a Santiago de Cali, Colombia. Va morir a la seva casa de Bella Vista, Argentina, el 15 de maig del 2013

Conclou per avui El Temps Passa… i la música queda, aquest viatge per els nostres records musicals, un recorregut per els anys seixanta. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ara un direm adeu fins la setmana que ve, porteu-se be.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa