El Temps Passa 09-21

Nosaltres que tot i els anys que acumulem seguim considerant que som uns somiadors, volem creure que amb la música i les cançons vam contribuïr al canvi generacional i polític que es va gestar en els seixanta, arribant a la seva culminació amb la Transició a mitjans dels anys 70. Avui a El Temps Passa... i la música queda no parlarem de la dictadura ni de les reivindicacions que bullien dins nostre, ens limitarem i no és poc, a seleccionar música per recordar i també anuncis de l’època i tindrem a Los Tonks, Lorella, Los Telstars, Lone Star, Mustang, Sírex, Enric Barbat, Henry Stephen, Los Stop i molts altres que ens portaran al passat, als anys seixanta, des de les emissores per les que ens escoltes i començarem amb Los Tamara, des de Galicia i amb una carta que és retornada al seu remitent. Som Quimet Curull i Mario Prades i us direm, per variar, alló de

Obrim la Paradeta

Los Tamara – Devuélvase al remitente

El grup Los Tamara, amb els que avui començarem el programa, es van crear l’any 1958 a la seva Galícia natal. Los Tamara eren Prudencio Romo (baix, violí, cantant i director artístic), Pucho Boedo (cantant), Alberto Romo (guitarra, acordió i violí), José Sarmiento (guitarra i clarinet), Enrique Paisal (piano, clarinet i acordió), Francisco Rodríguez (bateria i violí) i Germán Clariaga (violí i cantant). Tots ells multiinstrumentista i van debutar en un concurs de Ràdio Vigo que els va significar el seu primer contracte. Van començar a gravar a França amb el segell Bel-Air, fins que van ser contractats pel espanyol Zafiro amb els que van treure 8 EP's, cambian després de casa de discos. Són una de les bandes més estables del pop espanyol dels seixanta i creiem que encara es troben en actiu. Curiosament el nom va ser un suggeriment de l'alcalde de Noya, Manolo Ons que se'l va suggerir perquè tinguessin una identificació molt gallega ja que el nom era el que posseïa antigament el riu Tambre i també té l'origen en una antiga família galega, la dels comtes de Trastamara. Los Tamara tenen una discografia molt amplia, amb diverses cases de discos i han gravat en moltíssimes ocasions en gallec, de fet i a partir de finals de la dècada gloriosa, ja van començar a gravar gairebé tot en la llengua de Rosalía de Castro. Aquest tema, editat a un EP del 1962, és tot un clàssic del rock and roll que va portar al cim de les llistes Elvis Presley, pero volem recalcar que aquí al pais també va fer una gran versió Chico Valento i que vem escoltar fa poques semanes.

Los Jolly’s – Supercalifragilistico expialidoso

En moltes ocasions i escoltant Los Mismos us hem comentat que abans de dir-se així utilitzaven el nom artístic de Los Jolly's i avui hem decidit escoltar-los amb un disc d'aquella primera etapa en la qual gravaven amb el segell Columbia. Sorgits al 1964 a Valladolid, van debutar discogràficament l'any 1965 amb un EP publicat pel segell Columbia i aquest tema, versió d'una cançó de la banda sonora del film "Mary Poppins" que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, com cançó "estrella" i que també va incloure "Rubiecita", "Los domingos" i "La nuit, l'ete, l'amor". Publicarien tres discos petits amb Columbia i van tenir un parèntesi forçat a causa de les milis. Quan l'any 1968 decideixen tornar al món professional van fitxar per Belter i es van canviar el nom, en entrevistes van explicar que s'havia tractat d'un suggeriment de la nova casa de discos que els va recomanar el canvi per evitar que poguessin tenir problemes legals al confondre’s, quant a pronunciació, amb el del grup britànic The Hollies i ells com no havien canviat per a res, van passar a dir-se Los Mismos, encara que nosaltres sempre hem estat convençuts que la causa real va ser que Columbia devia tenir registrat el nom dels Jolly’s, pràctica habitual en aquelles èpoques pel que fa a les companyies discogràfiques i els nóms dels artistes. El tercet estava integrat per Elena Vázquez Minguela, nascuda a Valladolid el 6 de gener de 1948, Antonio Pérez Gutiérrez, nascut a Valladolid el 6 d'octubre de 1944, i Benjamín Santos Calonge, nascut a Palència el 15 de maig de 1944. Elena va tenir una discreta carrera en solitari, a partir dels setanta, fent-se dir Helena Bianco, però ja en els noranta el grup va tornar a la carretera amb Guillermo substituint a Antonio i segueixen en actiu.

Lorella amb Los Shakers – Sola estoy

L'any 1965 va aparèixer el disc de debut d'una jove cantant, una noia Ye Yé, anomenada artísticament Lorella i acompanyant-la trobàvem al grup madrileny Los Shakers, aquells que van ser teloners a Madrid i Barcelona de The Beatles quan van realitzar la seva única gira per Espanya, també l'any 1965. Per cert que Los Shakers, així mateix, van ser el grup d'acompanyament d'una joveníssima Ana Belén. En aquest disc, un EP editat per RCA, Lorella va incloure quatre cançons seves, aquesta que escoltem ara entre elles i en la qual hem de reconèixer que Los Shakers amb la seva canya es mengen per moments a Lorella. En el disc també es van incloure "Sandy" que ja hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda fa diverses temporades, al costat de “Buscando el amor” i “Pequeño corazón”. Lorella encara publicaria un altre EP el mateix any i finalment desapareix del panorama musical per dedicar-se a estudiar art dramàtic. És clar que la cosa no acaba aquí, hi ha molt més darrere de tota aquesta història. Lorella, a la qual aquells que veieu el blog identificareu immediatament per les fotografies, es va convertir uns anys després en la  cantautora, nascuda a Avilés el 8 de juny de 1944, Maria Ostiz, de brillant carrera gràcies a cançons com “No sabes como sufrí”, “Na veiriña do mar”, “Un pueblo es...”, “Por tu libertad”, “Aleluya del silencio”, “Canta cigarra” amb la qual va guanyar el Festival de l'OTI de1976 i tantes altres que la van convertir en una de les millors cantautores femenines del país. De nom complet Maria Dolors Ostiz Espila, va créixer a Pamplona. Nosaltres sempre hem cregut, opinió personal, és clar, que el problema de la desaparició de Lorella va ser les inquietuds com a compositora de la cantant a la que allò del pop o el Ye Yé, com ho dèiem llavors no era del seu agrat i que en abandonar es va veure forçada a allunyar-se dels escenaris fins que prescrivís el contracte signat amb RCA ja que en aquelles èpoques la pràctica habitual quan es signava amb una casa de discos era per Un disc, Tres discos o Cinc discos, mai per a Dos que són els que ella va publicar, excepte rares excepcions i aquesta dubtem que ho fos. Maria Ostiz, a la cresta de l'onada es casa amb el jugador del Reial Madrid Ignacio Zoco i després de casar-se es retiraria del món de la cançó, si bé creiem que va tornar als vuitanta o potser serien els noranta.

Los Tonks – En un rosal

Des del segon i últim treball discogràfic del grup barceloní Los Tonks, us hem portat ara aquest tema a El Temps Passa... i la música queda. La cançó us la extraiem d'un EP que es va publicar a través del segell EMI-Regal l'any 1967 i "En un tosal" era una versió del tema "Too fast, too slow" del grup britànic Unit 4 + 2, en el disc també es recollien "Junto a ti", “Linda flor” i "Sin tu amor" que creiem eren seves, encara que no ho tenim gens clar, la veritat i davant del dubte sempre us diem allò de "No ens feu gaire cas". El EP no va arribar pel que fa a vendes, a l'alçada del primer disc, en el qual es trobava la seva versió del "Penny Lane" de The Beatles que vam escoltar al programa la passada temporada. Pel que sembla Los Tonks van tenir problemes amb la casa de discos degut precisament a que el segon disc no va aconseguir les perspectives fixades per Regal que fins i tot els havia aconseguit un reportatge a la revista Discobolo i finalment la banda es va desfer. L’any 1968 Círculo de Lectores va treure un LP compartit on s'incloïen dues cançons de Los Tonks, juntament amb altres tantes de Lone Star, Los Javaloyas, Los Salvajes i Los Mustang. Això us parla de que eren un grup de qualitat. Los Tonks eren Juan José Calvo, guitarra solista, Àngel Cánovas (Barcelona 20-03-1947) guitarra de ritme, Alberto Ruiz (Barcelona 18-04-1948) baix i Felipe Romero (Sevilla 07-1949) bateria, durant un temps el guitarra va ser Dario (Barcelona 19-06-1947). Juan José Calvo va entrar en els Mustang substituint a Marco Rossi mentre aquest complia amb els seus deures amb la pàtria, és a dir que s'havia anat a fer el soldat. També va tocar amb Los Diablos i Los Sírex. Alguns dels seus membres creiem que van tocar, ja en els 70, en el grup Imagen..

Los Mustang – Sargento Peppers

Els eterns versioneros tornen a El Temps Passa... i la música queda amb aquesta versió del tema de The Beatles que va donar títol a l’àlbum més venut dels de Liverpool i un dels més venedors de la història del rock i titulat-se originalment "Sgt Pepper's Lonely Hearts Club Band" que es va editar l’any 1967, el mateix en què el van treure els barcelonins Los Mustang, en un EP que incloïa "La ayuda de la amistad", també dels Beatles, "Tabata Twitchit" dels Dave Clark Five i "Los dos tan felices" que era de The Turttles. El tema va tornar a recuperar-se en un CD editat per EMI fa un o dos anys i titulat "Los Mustang interpretan a The Beatles" i creiem que també es va incloure en un altre CD recopilatori titulat "Ayer una vez más" que va treure Divucsa als 90. Los Mustang eren Santi Carulla (cantant), Marco Rossi (guitarra solista), Antonio Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i Tony Mier (bateria). Han estat l'única formació musical espanyola sorgida en els seixanta que ha mantingut els mateixos components des de la seva creació fins que es van dissoldre l’any 2000 i Santi es va llaçar en solitari. Per aquest motiu Mario els va lliurar una placa homenatge en l'edició de la Fira Internacional del Disc i Cinema de Col.leccionisme que es va celebrar a Malgrat de Mar i que Mario organitzava a Catalunya i Andorra, la del cinema va ser per el director català Ventura Pons. Per cert, gràcies a negociacions entre la seva discogràfica, la multinacional EMI i Brian Epstein, mànager de The Beatles, Los Mustang van signar un acord que els permetia gravar en castellà totes les cançons dels nois de Liverpool, fins i tot en ocasions publicar-les abans que sortís el disc dels Beatles a Espanya.

Los Salvajes – La Neurastenia

Aquest és un tema que us hem extret de un EP de Los Salvajes publicat per EMI-Regal l’any 1966 i "La neurastènia" era el tema central, encara que també es van incloure una bona versió del "Keep on running" de The Spencer David Group, “Soy así” que era d’ells i “Aquesta botas son per caminar”, versió del gran éxito de Nancy Sinatra. Los Salvajes es van crear l’any 1962 i a més a més del cantant Gabriel Alegret trobàvem a Andy González (guitarra solista), Francisco Miralles (guitarra rítmica), Sebastià Sospedra (baix) i Delfín Fernández (bateria). Los Salvajes eren del Poble Sec, tot i que Sebastià era de Collblanch, a l'Hospitalet. L'any 1966 Julián Moreno va substituir a Andy González a la guitarra, si bé ara no sabem quin dels dos toca en aquest disc, però creiem que va ser Julián. Los Salvajes van ser una de les bandes més sòlides del que podríem anomenar rock brut, versioners dels Stones i la part més dura del rock britànic del moment, haguessin estat heavys en els 70 i garatge en els 90, seguidors de l’estética dels The Who, curiosament mai van gravar res d’ells. Mario els va portar a la Pobla de Mafumet l’any 1988, amb només Gaby de la formació original, actuant al costat dels Sírex i Los Diablos, en el primer concert revival que es va celebrar a la província de Tarragona. Però vem trobar a faltar la bateria de Delfín Fernández, un home que quan era un xiquet es dedicava a colpejar amb unes baquetes que li van regalar, tots els mobles de la casa fins que els seus pares van optar per la solució més barata... comprar-li una bateria.

Los Sírex – Maldigo mi destino

Amb aquest tema ens anem de dècada i molt ja que es va publicar com single al 1980 a través del segell Ariola, però tenint en compte que es tracta de Los Sírex i ningú pot posar en dubte la seva condició de grup de referència, parlant de la música dels seixanta, hem decidit compartir-la avui amb tots vosaltres i escoltar-la a El Tems Passa... i la música queda. És clar que era la cara B del senzill encara que per la seva qualitat podia haver ocupat perfectament l'A que va ser per "Esto sí me altera el cuerpo" que no estava gens malament. De fet van col·locar el single entre els més venuts d'Espanya durant una mica més d'un mes, aconseguint la desena posició en les llistes, cosa que mai havien aconseguit cap altre grup revival fins aquell moment. La veritat és que semblava que Los Sírex estaven acabats a mitjans dels setanta, però la seva participació en el Canet 75 va ser un impacte per a la gent jove que els mirava com a antiguitats musicals i els considerava uns Yayos, però els Yayos en aquell festival van començar a deixar anar la seva canya, la seva qualitat i l'experiència obtinguda després de més d'una dècada trepitjant escenaris i tots es van quedar bocabadats amb Los Sírex. Va ser el ressorgir d'un grup, ja sense Manolo Madruga que els va deixar per anar-se'n a viure a Alemanya amb la seva esposa que era d'allà i va ser substituït per Juanjo. També va ajudar i molt el festival revival organitzat per Gay Mercader "Hasta luego cocodrilo" que va representar un ressorgir per a moltes bandes dels seixanta. Manolo Madruga i Lluís Gomis de Prunera van morir amb pocs dies de diferència al setembre de 2012 i l'últim bateria, Enrique Rodríguez que havia estat un dels fundadors dels Gatos Negros i portava cinc anys amb Los Sírex, va morir a l'octubre del passat any 2014.

Los Telstars – La carta

Hi ha qui afirma que Telstar és un aparell per mesurar coses elèctriques i es remeten a que el diccionari ho diu així si be no l'escriuen igual. Segur que s’equivoquen, diuen un altres i es tracta d’un satèl·lit llençat a l’espai. Nosaltres estem convençuts que tot aixó no és totalment cert. Los Telstars van ser un grup mallorquín de música entre instrumental i cantada i per mostra us portem un botó, es a dir que escoltarem ara a Los Telstars interpretant un tema que van gravar i portar a l’èxit el grup nord americà The Box Tops, però va haver-hi un altre gran versió gravada a Anglaterra per el grup The Mindbenders, per tant queda clar que es tracte d’una versió. Es va incloure en un EP en el que també hi trobavem “El ultimo vals” que era una versió de Engelbert Humperdinck, “Más vueltas que la oreja” que creiem era seva i “Al amanecer” que pensem era de Claude François. Los Telstars eren Luis Cerón, Miguel Porta, Juan José Vázquez i Leonardo Martín. Alguns d'ells venien d'un grup anomenat Los Voltors. Los Telstars van funcionar de 1965 fins finals de la dècada, creiem que es van desfer l’any 1970 i van gravar un total de 9 discos petits, entre EP’s i singles, treballan per els segells Belter i Philips. Al 1966 Luis Cerón que Quimet sempre diu que deuen ser parents ja que ell també es diu Cerón de segon congnom, va marxar-se per anar a tocar a l'Orquesta de Silvana Velasco i allò va marcar el principi del final. En aquest disc eren cinc, el cinquè en joc era el cantant Toni Tugores (a la foto) que també tocava els teclats. Per cert Toni durant més de trenta anys va ser pilot de Spanair. Los Telstars també van participar en alguna ocasió en el Festival Internacional de la Canción de Mallorca, ells, sent mallorquins, no podien faltar en aquest históric festival.

Els Anuncis dels Nostres Records

Avui i a la secció dels nostres Anuncis per recordar, us hem fet una selecció de falques publicitàries que en principi van enfocades al públic femení, però moltes d'elles igualment podrien ser utilitzatdes per nois que nosaltres no discriminem per cap concepte o raó. I per començar i per si de cas hem de preparar el terreny per a "alguna altra cosa", anem a escoltar el d'una pastilla que pot alleujar gairebé tot tipus de símptomes, és a dir que era oli en un llum per a gairebé tot i que avui se segueix venent a les farmàcies

Tableta OKAL

És clar que avui en dia i amb tot això dels diners, la crisis, l'atur i l'augment del cost de la vida, l'honradesa i honorabilitat dels nostres polítics, acaba produint-nos mal de cap, però a El Temps Passa... i la música queda tenim la solución per aixó. Tan simple com prendre una Tableta Okal que servia per alleujar tot tipus de dolors, des migranyes a mal de queixal, refredats, marejos en un viatge, fins i tot el que en aquells anys es denominaven "Molèsties de la dona", tot el solucionava la Tableta Okal, per això en l'anunci et recomanaven no sortir mai de casa sense portar-la a la butxaca, junt amb la targeta American Expres, per descomptat. És clar que no sigueu il·lusos, els dolors de la butxaca, aquest que tot patim avui en dia, no l'arregla la Tableta Okal ni el sunsuncorda. Per cert, la Tableta Okal encara es vent actualmente. És clar que si fóssim "dolents" podriem dir que també serveix perquè la senyora es prengui una pastilleta Okal i després recordar-li allò de què "Hoy es Sábado, Sabadete...".

Dentífrico Licor del Polo

No sabríem com qualificar aquest anunci que potser serveix tant per a noies com per a nois, ja que quan tant es fomenta la correcta neteja bucal, aquí ens diuen que si no tens temps de raspallar-te els “piños” tres vegades al dia, com marcan els cànons i la tradició, no et preocupis, doncs utilitzes dentifrici Licor del Polo un cop i ja està, boqueta neta i sense mal alé per a tot el dia. Licor del Polo, es una marca que va començar l’any 1876, sent un elixir en ampolla de vidre i que va ser el primer d'aquest tipus que vam conèixer a Espanya. Molt anys més tard, el fabrican de Licor del Polo passaria també a vendre pasta de dents, però això va ser ja l'any 1960. Licor del Polo encara avui en dia segueix sent una de les primeres marques de "batalla" del mercat al costat de Colgate i Profidén que també vénen d'aquelles èpoques glorioses. I nosaltres sempre hem dit quan algú té un somriure sempre als llavis que té una "Boca Profidén"

Crema Angel Face

Dins de les cremes hidratants, aquesta que us portem ara estava enfocada a les nenes més joves i la música, molt adient, ja ho indicava. Es venia en fluid o compacte i com deia l'anunci “Cobria totes les imperfeccions i millorava la pell”. Angel Face va ser una marca fabricada per Pond 's. Per cert que "Angel Face" va ser també el títol d'un film d'Otto Preminger rodat l'any 1952 o potser seria en el 53. La pel·lícula va ser interpretada per Robert Mitchum i Jean Simmons. Aquest anunci que escoltem ara és de l’any 1960, però, tot i que no estem segurs, creiem que la crema hidratant Angel Face encara es ven.

Jabón Camay Rosado

En els anys cinquanta vam descobrir les pastilles de "sabó d'olor", sabó perfumat per les mans, la cara i en molts casos tot el cos. En aquelles èpoques moltes eren les mares que utilitzaven les pastilles de "sabó d'olor" per col·locar als armaris entre la roba blanca i les tovalloles i així perfumar la roba i tot l'armari. Una coneguda marca de pastilles de sabó era Camay que es deie era "El sabó de les estrelles" i entre les seves especialitats va posar a la venda el Jabón Camay Rosado, l'anunci del qual us hem portat ara. Les pastilles destinades a netejar i embellir les noies es denominaven veritablement Sabó de tocador i pesaven al voltant de 180 grams. Estaven destinades sobretot a perfumar i moltes de les nostres mares les utilitzaven no per rentar-se, les sofertes mares dels cinquanta i dècades posteriors van trobar un ús millor, les col·locaven, com us deiem abans, entre la roba dels armaris per aconseguir aromatitzar i que aquest aroma es passés a llençols, tovalloles, fins i tot roba interior. Avui estem habituats a veure pastilles de sabó olorós en pràcticament totes les cambres de bany, però en aquella època no ho era així, en alguns banys hi trobàvem Jabón Lagarto, i Camay va ser una de les primeres marques en llançar sabó per embellir a les senyores i senyoretes.

Pantys Mari Claire

És clar que una de les revolucions en quan a productes per embellir a la dona la van representar els pantys que començaren a comercialitzar-se en els anys seixanta i que com deia l'eslògan publicitari de Marie Claire, "No son medias, son enteras", és clar un altre dels seus anuncis deia "Marie Claire, Marie Claire, un pantie para cada mujer". Per cert que nosaltres sempre hem dit Els Pantys, però sembla ser que el correcte és Les Panties. Nosaltres buscant, buscant i rebuscanr per la xarxa, hem trobat una pàgina, una mena de blog, on les dones opinaven sobre Les Panties Marie Claire i una de les usuàries del producte deia: "... són boníssimes de veritat, per més que les utilitzo cada dia per treballar i per a tot, estan com noves, sempre lluentes". Nosaltres volem suposar que almenys, havia de rentar-las, encara que sigui una miqueta només, perquè en cas contrari la podríem anomenar amb l'adjectiu de "Gorrina".

Tancarem els Anuncis i ara marxarem cap a Catalunya amb un bon cantautor.

La Música que es Feie en Català

Enric Barbat – Polítics de saló

Aquesta cançó amb la qual començarem avui la secció en català i que ens porta el cantautor Enric Barbat, és una sàtira sobre el món de la política i tot i haver estat gravada l'any 1963, avui el text podria estar de màxima actualitat, tenint en compte la classe política que regeix el nostre destí. Ens parla de dos amics, polítics de ideologies molt diferenciades, un de dretes i l'altre d'esquerres, que moren en un accident i a partir d'aquí comença la història que us recomanem escoltar amb atenció. Es trobava recollida en un EP d'Enric Barbat publicat per Edigsa sota el títol “Canta les seves cançons” i en el qual també es van incloure “Dimarts i Tretze” que ja hem escoltat en el programa fa diverses temporades, “Snak bar” i “Jo soc cartagines”. Els arranjaments i la direcció musical van estar a càrrec del mestre Lleó Borrell i en el món musical de l'època va ser conegut com "El disc de la pipa" per la fotografia de la portada. Enric Barbat va ser un dels cantautors més carismàtics de la Nova Cançó i dins del col·lectiu, va ser el sisè membre d'Els Setze Jutges. Enric Barbat va néixer a a Barcelona l’any 1943 i va debutar amb Els Setze Jutges en un recital celebrat a la Facultat de Dret de Barcelona, l’any 1963. Desenganyat, Enric Barbat va gravar un disc, ja en els 70, en castellà, però va tornar al català en el que en opinió de Mario és el millor disc d'Enric Barbat, el LP "Quatre" que compta amb Carlos Cárcamo als teclats i te un contingut molt electrònic, casi techno-pop. El 13 d'abril de 2007, juntament amb la resta de components d'Els Setze Jutges va rebre la  Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement per la seva tasca a favor de la cultura i la llengua catalana durant la dictadura. Alguns es van queixar dien que el reconeixement arribava tard, però com “Más vale tarde que nunca” que dicen al Regne, cap d’ells va rebutjar la medalla. El 10 de decembre del 2011 Enric Barbat ens va deixar, va morir a Menorca, on vivia des de feia décades, a causa d’un atac de cor.

Tony Obrador – M’es ben igual

Aquesta cançó que ens canta Tony Obrador us l'hem extret d'un single publicat l’any 1968 pel segell Columbia, amb "Ets tu" a la cara A. Es tracta d'una composició del també mallorquí Antoni Parera Fons i els arranjaments i la direcció musical de la gravació van estar a càrrec del Mestre Selles. Amb aquest tema es va presentar en la cinquena edició del Festival de la Cançó de Mallorca, però ni Quimet ni Mario recorden ara si va guanyar o no, però els sembla que va ser una cançó anglesa la que es va andú la Caracola d'Or. Tony Obrador, cantant i guitarra mallorquí, va ser component dels Mike & The Runaways i després dels Pekenikes, substituint a Lucas Sainz, l’any 1969. En els 70 va acompanyar a Juan Pardo i va participar com a guitarra en l'enregistrament del LP "Hotel Tobazo" (1975) en el qual una joveníssima Luz Casal feia els cors al costat d'Ana Oz que era component del duet Ana & Johnny. Abans de llançar-se en solitari Tony Obrador havia militat també amb Los Talayots. Tony Obrador va treure entre 1967 i 1969 cinc discos, tots EP's i singles, però també un parell de LP's. En els 70 va gravar un o dos singles cantant en castellà i també va compondre, entre d'altres per Danny Daniel. Per cert, us explicarem una anècdota, el primer LP que va gravar amb Els Pekenikes va ser "Ària", sobre un tema de la "Passió segons Sant Mateu" de Joham Sebastian Bach. Es tractava de "Erbarme dich, mein Gott", escrit per contralt. Van ser acompanyats per l'Orquesta Manuel de Falla i l'arranjament va substituir el cant solista per la guitarra elèctrica de Tony Obrador. Als anys 80 va conduir un programa de radio junt amb la locutora Eugenia Planas.

Tuna de la Facultat de Dret de Barcelona – El cant dels Adeus

La Tuna de la Facultat de Dret de Barcelona van gravar un parell d'EP's en català. Del primer d'aquests discos, editat a l'any 1965 ja hem escoltan alguna cançó a El Temps Passa... i la música queda. En aquest disc que s'allunya una mica del clàssic so de les tunes, es van incloure “La Nostra cançó”, "No vull que ploris", "Sebastopol" i "Bella nit". L'adaptació de la música i les lletres va estar a càrrec de Felip Cañellas que també va ser el director musical. Us hem seleccionat un altre vegada a la Tuna de la Facultat de Dret de Barcelona per diverses raons, entre elles que peten bé i per cantar en la nostra llengua, de fet van ser la primera tuna que va gravar en català, però un altre fet rellevant és que un dels seus components era Ricardo Fernández Deu, un home que és advocat, presentador de televisió i tertulià habitual si bé la veu solista en el primer disc era Ricardo Vázquez-Prada, l'any 1968 traurien un altre EP editat també per Concentric, però en aquest segon disc de la Tuna de la Facultat de Dret de Barcelona, també dirigit per Felip Cañellas, el solista ja va ser Ricardo Fernández Deu i aquest es el que escoltem avui a El Temps Passa… i la música queda, amb tot un clàsic “El cant dels adeus” que es una de les cançons que no poden faltar a un ball d’envalat ja que es el “Vals de las velas”, ara bé, es tracte d’una cançó tradicional escocesa, però en el disc també trobavem “Cançó de Bresol” de Mozart,  el “Tema de Lara” de pel·lícula “Dr. Zhivago” i “Carolina”. La foto de la portada del EP era de Joaquín Soler i l’adaptació de la lletra i la música va ser de Felip Cañellas.que al igual que al primer disc, va ser així mateix el director musical.

Los Stop – Cançó dels enamorats

Los Stop van gravar uns quans discos en català, tampoc massas no os penseu. Un d’aquest discos, un EP titulat "Los Stop canten en català", editat per Belter l'any 1968 tenía aquesta cançó a ritme de sardana que escoltem ara i que ens parla de Sant Jordi, els llibres i les roses. També va incloure "La plutga plora", "L'avi" i "No tornaré a plorar", el va treure el segell Belter, però el grup ja tenia problemes interns i no va tindre cap mena de promoció. Cristina, la seva cantant es diu de veritat Mari Carmen Arévalo i un bon dia es va rebotar amb els seus companys de Los Stop i va voler anar-se, però quan volia andur-se amb ella el nom es va assabentar que estava registrat per ells i va creà Cristina i Los Tops que per cert, quan ella ja va començar com a solista, van seguir utilitzant el nom dels Tops i almenys que sapiguem, van gravar un parell de singles en 1970, un d’ells versionant el "Venus" dels holandesos The Shocking Blue que ja hem escoltat a El Temps Passa… i la música queda. Per cert que Els Stop que van començar dien-se Donald Duck, eren, a més de la Cristina, Juan Comellas, José María Serra (que en els 80 va ser representant artístic de Lucky Guri i Núria Feliu, entre altres artístes i amic de Mario), Fernando Cubedo i Andrés Gallego. Per cert, Cristina que seguiex en actiu, ha tret un nou CD l’any passat sota el nom de Cristina Stop.

Y fins aquí ha estat la música feta en català, però seguirme a Catalunya amb “La Llegenda”.

Lone Star – Quiero besar otra vez tus labios

Escoltarem al programa d’avui de El Temps Passa… i la música queda, a “La Leyenda”, aquesta gran banda barcelonina per la qual hem de confessar sense rubor que sentim debilitat. Lone Star, un dels pocs grups que els quatre components tenien carnet blanc cosa que acreditava el seu pas pel conservatori i els permitia treballar a sales de ball i cobrar. Normalment els músics tenien carnet vermell i aixó sols servia oficialment per fer "atracció". Lone Star eren en aquesta gravació Pedro Gené, Joan Miró, Rafael de la Vega i Lluis Masdeu que había substituit a Enrique López front de la bateria. De fet ja finals dels seixanta van començar a produir-se canvis i perLone Star van passar bons músics com Tapi, Sebastiá Sospedra, Àlex Sánchez, Jerónimo Martínez, etc. i la banda es va desfer en els 90 definitivament, després de treure un CD que es va titular, curiosamente, “Hacía el futuro”, era l'any 1992. Aquest tema que escoltem ara, es va incloure en un single amb "Lazy train" a la cara B. Dels Lone Star em parlat tantes vegades que la veritat es que ja no sabem que dir d'ells i que no hagem dit abans. A la foto del blog veureu als Lone Star amb components de The Animals, un dels grups que ells van versionar i bé. No acabarem sense dir que Pere Gener ha tret el seu primer disc en solitari, va ser al març de l’any passat i ha comptat amb bons músics com Kitflus, David Palau o Virginia Martínez de La Puerta de los Sueños.

Los Ángeles – Lo mucho que te quiero

Aquesta cançó escrita per a Los Angeles per Ibarra, Ornelas, Herrera i Céspedes, va ser la cara A d'un single que es va publicar l'any 1969 a través del segell Hispavox amb "Cada dia" a l'altra costat i que era una composició de Poncho. Va ser el seu novè single. És un dels millors discos de Los Ángeles, encara que la portada trobem que frega el ridícul i possiblement en aquest tema li sobrin els arranjaments de metalls que volen donar un aire tex-mex a una bona balada, encara que no ho necessitava. Los Ángeles eren un grup de Granada i van començar sent Los Ángeles Azules, però quan va marxar el cantant Julián Granados per incorporar-se als The Brisk, Poncho va passar a ser cantant, a més de tocar la batería i Los Ángeles Azules es van reconvertir a Los Ángeles. Van ser el millor grup vocal del pop espanyol dels seixanta, perllongant-se la seva carrera en els setanta, fins a les morts de Poncho González i José Luis Avellaneda en accident de trànsit el 26 de setembre de 1976, Carlos va quedar ferit de gravetat. Carlos i Agustín al costat del fill de Poncho van reprendre la banda en els anys 90. L'any 2007 l'Ajuntament de Granada va imposar a Los Ángeles la medalla de plata al "Mèrit per la Ciutat". Us direm que Los Ángeles, tot i que van gravar molts singles, només van arribar a publicar dos LP's i un CD ja als noranta. Això si, van participar en dues pel.lícules "Un, dos, tres al escondite inglés" d'Iván Zulueta l’any 1969 i "A 45 revoluciones por minuto" de Pedro Lazaga en el 70. Durant un temps i mentre un d’ells feia la mili, va ser substituit per Pepe Robles que més tard crearia Los Módulos. Los Ángeles van ser descoberts per Rafael Trabuchelli per al segell Hispavox i ell es va encarregar de produir els seus discos. En total Los Ángeles van gravar 23 singles i dos LP’s de 1968 a 1976. Quimet sempre afirma que son el millor grup que ell ha sentit tocan cançons dels Beatles, sobre tot per els seus jocs de veus. Mario te una enécdota curiosa amb ells, però diu que ja us la va explicar fa un temps. Mario creu que Los Ángeles eren bons músics, pero com a pèrsones eran uns impresentables sense cap mena de respecte per els companys de profesió.

Henry Stephen – La nave del olvido

Per acabar El Temps Passa... i la música queda d'aquesta setmana, us hem portat un altre vegada al cantant de color Henry Stephen i aquest clàssic del bolero "La nave del olvido", tot un "peaso cansión" que compartirem ara. El tema va ser escrit per Dino Ramos i una de les versions més recordades a tot el món és la que va realitzar el cantant mexicà José José l'any 1969 i que va ser el tema que el va llançar internacionalment, tot i que aquest artista no és excessivament conegut a Espanya, hem de reconèixer públicament que és una gran estrella al país germà i pràcticament en tota l'Amèrica de parla hispana. Henry Stephen la va publicar com a cara A d'un single editat per RCA l'any 1970, amb "Nuestro grupo" al’altre cara". Reconeguem que la cançó més popular en la carrera del veneçolà va ser "Limón, limonero" que vam escoltar al programa fa algunes setmanes, però si hem de triar entre ella i la que escoltem ara, no hi ha dubte possible, ens quedem amb aquest boleret. Henry Stephen va militar inicialmente en el grup del seu pais Los Impala, fins que es va decidir a llançar-se en solitari. El cantant i actor Henry Augustus Stephen Pierre, va néixer el 15 de juliol de 1941 a Cabimas, estat de Zulia, a Veneçuela, quan no manava Chávez i la cosa no estava ni "madura" ni "podemos". Primer va formar part de diversos grups, entre ells Los Técnicos, Los Flippers, Los Blanco y Negro i finalment s'uneix a Los Impala que ja tenien una bona carrera professional que va seguir quan ell els va deixar per llançar-se en solitari, va romandre en el grup de 1963 fins a l'any 1966, tot i que ja va començar com a solista al 65 gravant "I Remember", cantada en anglès. L’any 1969 va publicar el "Limón, limonero" que va ser un èxit internacional i a Espanya es va convertir en la cançó de l'estiu, tot i que nosaltres reconeixem que es tracta d'una horterada, però una horterada que es va vendre molt bé i sonava a totes hores per les emissores de ràdio espanyoles. L'any 1970 va ser reconegut com a Disc d'Or internacional a l'haver superat el milió de còpies venudes a tot el món. De fet i aprofitant l'èxit de la cançó Henry Stephen es va instal·lar a Espanya. El grup valencià Suco y Los Escorpiones, integrat per Suco, Andrés, Pepe, Paco i José, van ser la banda d'acompanyament de Henry Stephen aquí al pais, supossem que es van inflar de tocar aixó del "Limón, limonero", fins que la policia espanyola va “facturar” al veneçolà cap al seu país per problemes de drogues, però moltes, no us penseu que va ser per que l’enganxessin fuman-se un “porrito”. Quan Henry Stephen va ser expulsat d'Espanya va tornar al seu país, però els seus enregistraments van ser molt esporàdics, encara que es va convertir en actor de telenovel·les, els culebrons en paper de l'època. A mitjans dels 90 i aprofitant que Los Impala tornen als escenaris, s'uneix a Edgar Quintero, Francisco Belisario, Nerio Quintero i Omar Paduay. De fet ha participat a Los Impala cada vegada que aquests han anat tornant, per diluir-se en l'oblit en tornar a desfer-se.

Acabarem El Temps Passa… i la música queda per aquesta setmana, un  recorregut per els records del nostre passat musical. Som Quimet Curull i Mario Prades i ara tocarem el dos, però abans us deixem amb companyia de totes aquelles emissores per les que ens escoltes o bé via Internet si et descarrégues el programa des de el Facebook de l’estimada Montse Aliaga (a la foto) o aquí al blog, fins la setmana que ve.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per decarregar-se el programa