El Temps Passa 09-20

Quan el sol surt cada matí, il·lumina per igual a rics i a pobres, blancs i negres, homes i dones, joves i no tan joves, donant-nos forces i vitalitat. Avui ens hem aixecat amb el sol i reconeixem tenir ganes de marxa, per tant hem preparat un programa d'El Temps Passa ... i la música queda, ple de ritme i també tocs de suavitat i romanticisme. Escoltarem a Los Go Go, Joan Ramon Bonet, Els 4 Gats, Juan y Junior i Aute cantan en català, Los Buitres, Pic Nic, Javaloyas, Huracanes, Sírex, Lone Star, Diablos Negros i altres, fins Karina ens acompanyarà en aquest viatge al passat, als seixanta i que iniciem ara des de totes aquelles emissores per les que ens escoltes cada setmana amb Los Condes que li demanen a la seva nena molts petonets. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i anem a començar dient com fem cada vegada, alló de

Obrim la Paradeta

Los Condes – Baby, bésame

Al 1968 el grup Los Condes van versionar el "Hold em thing" de Johnny Nash que també gravarien Lynn Taitt & The Jets i els britànics Dave Dee, Dozy, Beacky, Mick and Tich. Es va incloure en un single publicat per EMI en el qual també estava "No me ilusionaré" que així mateix era una versió, en aquest cas del "My little lady" de The Tremeloes. Aquest va ser el segon disc que editaria aquest grup, creiem que de Barcelona, d'efímera vida, encara que reconeguem que oferien una bona dosi de qualitat. Aquest tema també va ser versionat pel grup xilè Alan y sus Bates, als quals vam escoltar la passada setmana amb un altre tema, en aquest cas va ser molt estiuenc malgrat el fred que fa en aquestes dates. En el seu primer single, publicat també per EMI al 68, havien inclòs una bona versió del "I Can Let Maggie Go" que ells van titular "No puedes Maggie" dels britànics The Honeybus, amb "Try to me" de Bruce Chanel, a la cara A.

Los Go Go – Kansas City

Per a aquesta versió del popular "Kansas City" Los Go Go van mirar fixament el James Brown que també havia versionat aquest clàssic escrit per Jerry Leiber i Mike Stoller a l'any 1952 i que així mateix havien gravat Wilbert Harrison, Little Richard, Fats Domino, Peggy Lee, Bill Haley & His Comets, Albert King, fins i tot The Beatles. Los Go Go la van incloure a un EP editat per Columbia l'any 1967 i en el qual també hi trobavem “Con su blanca palidez” de Procol Harum, “Georgia (on my mind)” de Ray Charles i “Tú lo tienes, mi amor” que és el "You got what it takes" de Marc Johnson. Los Go-Go es van crear al barri de Sant Gervasi, a Barcelona i van publicar en total dos singles i un EP abans de desaparèixer, però l’any 1998 el segell Cocodrilo Records va recuperar moltes de les cançons que havien gravat i no es van publicar i trauria un LP titulat "Grabaciones y rarezas" en el què es vn incloure temes gravats per el seu cantant Jorge Querol en solitari. Al costat del cantant Jorge Pérez Querol a Los Go-Go trobem a Fernando Gascó (guitarra solista), Albert Mitjans (bateria), Jordi Serra (guitarra rítmica) i José Valero (baix) i co mus deiem eren de Barcelona, del barri de Sant Gervasi. Per cert, durant un temps l'amic Óscar Janot va formar part del grup com a cantant i instrumentista. Al llarg de la seva curta carrera van versionar temes de T-Bone Walker, Spencer Davis Group, Muddy Waters, Procol Harum, Joe Cocker, Dave Clark Five, Wilson Pickett, Beatles, John Lee Hooker, Ray Charles i James Brown. Jorge Querol va gravar en solitari un parell de discos i posteriorment es va incorporar a Vertice, una bona banda de rock progresiu catalana en la que també militava Max Suñer i Tapi

Rudy Ventura – Sigo soñando

Ara us portem a un músic que a finals dels seixanta era ja tot un veterà, però ningú posava en dubte la qualitat com a trompetista de Rudy Ventura que també va experimentar amb les noves tendències musicals i va fixar la seva atenció en el soul que ens arribava des dels Estats Units, com ens demostra en aquest tema que vam escoltar ara a El Temps Passa ... i la música queda i que es va incloure a un single publicat pel segell Belter ja el 1974, això si, amb "Es verano" a l'altra cara. . aquesta cançó va ser escrita per Ray L Falcó que era cantant i guitarrista i tenia una interessant carrera pel seu compte, a més d'haver acompanyat a molts artistes, entre ells el Dúo Juvents, de fet ell acompanya en aquesta gravació a Rudy Ventura. Ray L Falcó es deia en realitat Ramón Llenas Falcó i al programa ja hem escoltat algunes peces de la seva carrera individual i amb Los Gratsons, va morir l'any 2003. Rudy Ventura es deia veritablement Jaume Ventura Serra i va néixer a Canet de Mar el 10 de setembre de 1926. Rudy Ventura, gran trompetista, cantant i director d’orquesta i grups. Va morir a Barcelona el 2 d’abril de 2009. Va cantar i molt en català i era un gran aficionat al futbol i sobre tot al seu Barsa. Rudy Ventura va ser un dels grans trompetistes catalans sorgits a finals dels cinquanta i que va tindre una brillant carrera com a músic, cantant i director d'orquestres en els seixanta i també va treballar i molt al capdavant de conjunts. Mario coneixia a Rudy Ventura, de fet el músic català va estar a casa seva per entregar-li personalment el CD que va gravar en els 90 amb Montse Amor com a cantant i que era la seva jove esposa. La discogràfica Divucsa quan el va enviar, es van passar i molt amb Rudy Ventura, almenys tres pobles, ja que no li van explicar exactament on vivia Mario i Rudy, a la seva edat, va anar caminant des de l'estació de tren de Salou fins a casa de Mario, a mig camí entre Salou i Vilafortuny, gairebé tres quilòmetres i podeu imaginar-vos com va arribar... rebentat.

Los Huracanes – Esta tarde a las siete

Marxarem a terres valencianes i escoltarem a Los Huracanes que van ser considerats El Millor Grup Valencià de la seva Època. La veritat és que tot i com funcionaven les coses a la dècada dels seixanta amb els conjunts traient EP's i singles, bàsicament amb versions, el cas de Los Huracanes parla per si mateix. Aquest tema es va incloure en el seu primer LP, un disc gran complet que van treure l'any 1966 amb el segell EMI Regal i en el qual excepte un tema, tots els altres eren cançons escrites per ells, bàsicament per Julio Andreu i Pascual Olivas, com aquesta que us hem seleccionat per escoltar ara a El Temps Passa... i la música queda i que ens arriba a ritme de rock and roll. L'àlbum complet es va gravar a Barcelona en un sol dia, era el 26 de maig de 1966, la qual cosa parla i bé de la seva qualitat musical. En aquest enregistrament Los Huracanes eren Víctor Ortiz (cantant) que anteriorment havia militat en el duo Los Pantalones Azules, Julio Andreu (bateria), Pascual Olivas (guitarra, piano i veus) que venia de Los Top-Son i abans a Los Milos, José Segura conegut com el Malayo (baix)) que després tocaria amb Los Telstars i José Casquel (guitarra). Van debutar discogràficament al desembre de 1965 amb un EP en el qual destacava la seva versió del "For your love" de The Yardbirds i en el qual inclourien un tema propi. L'any 1967 Pascual Olivas decideix deixar el grup i dedicar-se als seus estudis de medicina i avui és un refutat ginecòleg, la veritat és que no paraven de fer actuacions i allò era esgotador. Los Huracanes van seguir i es va incorporar una secció de vent amb els saxofonistes Vicente Balaguer i El Nano, encara que van seguir produint-se canvis i entren Abel Mena (baix) i Pepe Morató (bateria) que venien de Los Protones. També van canviar de casa de discos passant a Ekipo. Se segueixen produint canvis i per Los Huracanes passarien el trompetista Chimo, Enrique Otero (bateria) que venia del Adam Grup i podem dir que en la seva última etapa només Víctor Ortíz quedava dels membres originals. Van tornar l'any 2001 encara que només Víctor Ortiz i José Miguel Martínez eren antics components.

Los Diablos Negros – Popotitos

Aquest va ser el tema estrella al disc de debut de Los Diablos Negros, liderats per Manolo Pelayo. Va ser publicat per Fonopolis l'any 1963 i es tractava d'un EP en què a més d'aquest tema que també va gravar en el seu primer disc Mike Ríos i que era una versió del "Bonnie Moronnie" de Larry Williams, trobàvem "Molly-O" que era la versió del "Greensleaves", al costat de "Hey baby" i "Last night". El productor va ser José Luis Álvarez que també va escriure la lletra en castellà d'aquest tema que escoltem ara i la veritat, ens quedem amb la versió de Los Teen Tops. L'enregistrament es dolent, però heu de tenir en compte que es va realitzar en un teatre buit i utilitzant un magnetòfon de dues pistes, un d'aquells històrics Revox. Los Diablos Negros eren nois de casa bona, del barri del Retiro. L'embrió sorgeix l’any 1961 amb un grup anomenat Los Vultures on hi havia el cantant Manolo Pelayo. Després de canviar de baixista van passar a anomenar-se Los Estrellas Negras i després Los Diablos Negros. Eren Manolo Pelayo (cantant i guitarra), Paco Candela (guitarra i cors), José Inclan (batería) i Luis María Herranz (baix). La premsa franquista els va proporcionar fama de gamberros perillosos i incitadors al desodre públici es que els seus concerts eren tumultuosos. Cal entendre que mentres a Catalunya al regim la por l’hi donaven els cantautors, a Madrid el catalogat com a perillos va ser el rock and roll. Val a dir que el 15 de desembre de 1963 Manolo Pelayo va ser tret a coll d’una memorable actuació en una de les matinals del Price com si fos un torero. El 19 de març de 1964 son l’unic grup de Madrid que participa en un festival Internacional en el Palau d’Esports de Barcelona devant de 15.000 espectadors i compartint cartell amb els suecs The Spotnicks, els presentats com holandesos Tony Ronald y sus Kroner's, l’argentí Luis Aguilé i els catalans Dúo Dinámico, Lone Star i Los Mustang. L’any 1965 Los Diablos Negros es reconverteixen a Los Botines i a partir de 1966, Manolo Pelayo es va llançar per la seva conta amb mes pena que gloria, la veritat, sen substituit a Los Botines per Camilo Sesto que llavors encara era Camilo Blanes.

Dúo Dinámico – Mari Carmen

Aquesta cançó volem dedicar-la a les “nenes” de totes les edats que escolten El Temps Passa... i la música queda i que es diuen Mari Carmen, però Mario vol dedicar-la també i amb molt de carinyo a la seva néta i la seva neboda ja que ambdues responen també per aquest nom. Quimet per la seva part també saluda a les amigues que es diuen Mari Carmen. Es trobava a un EP editat l'any 1961 que també va incloure "Quisiera ser", "Que bello es vivir junto a tí" i "Estrella azul". Aquí al nostre pais el duo per excel·lència van ser el Dúo Dinámico que ara tornan de nou a El Temps Passa... i la música queda. Ramón Arcusa i Manolo de la Calva són el Dúo Dinámico i oficialmente es van crear el 28 de decembre de 1958, el dia dels Sants Inocents, quan es va presentar a un programa de Ràdio Barcelona, allà al carrer de Caspe, just al número sis i front del cinema Novedades i al costat del Tivoli. Allà uns xicots que es volien dir The Dinamics Boys van ser presentats per el locutor Enrique Fernández como El Dúo Dinámico i va començar una cursa que s’ha mantigunt fins horas d’ara i que els va convertir en el grup de referencia quan parlem de pop espanyol. Van fer quatre pel·lícules, totes elles musicals, és clar, calia treure el suc a la mamella. Però val a dir que ells eren pencadors incansables i els seus primers tres anys van treuire 15 discos. És diu que aquella presentación a la ràdio va ser la seva primera actuación devant del públic i aixó no es cert del tot. Ells solia anar pel Club Hondo, al carrer Muntaner de Barcelona, on van conèixer a Tete Montoliu, Ricard Roda i uns quans músics de jazz i en alguna ocasió havien participat en jams sessions amb ells i altres bons músics. La segona errada és que ells treballaven com enginyers tècnics en la fàbrica de motors d'aviació Elizalde SA i aquell any havien actuat per als seus companys a la festa de nadal de l'empresa. A Espanya i per la música pop del pais el Dúo Dinámico sempre seran "El Dúo". A la foto amb Massiel quan van guanyar Eurovisió.

Lone Star – Ocho días

Un dels millors EP s en la carrera de Lone Star als quals en el món musical es coneix com "la leyenda", és aquest del qual us extraiem el tema que escoltem ara i que era una versió del "Eight days a week" de The Beatles. El tema estrella del EP va ser "Comprensión" que era la versió del "Don't let me be Misunderstood" de The Animals, "La playa" de Marie Laforett i "De dia y de noche" que va ser una genial versió del "All day and all of the night" dels britànics The Kinks, la banda de Ray Davies. Es va publicar l’any 1965 a través del segell EMI-La Voz de su Amo. És curiós, però Lone Star van ser durant molts anys un grup de versions, per imperatiu de la seva casa de discos, encara que finalment van aconseguir demostrar que amés de grans instrumentistes, recordeu que tots ells tenia el carnet blanc atorgat després d'estudiar al conservatori, també eren bons compositors. Van deixar cançons mítiques del pop rock espanyol dels seixanta com “La leyenda”, “La Trilogía”, “Mi calle”, “Layla”, “Quiero besar otra vez tus labios”, “Vieja estación” i tantes altres. Inicialment i també per imposició de la discogràfica, signaven  els seus discos com a  Conjunto Lone Star i en aquelles èpoques eren cinc, després de diversos canvis i reestructuracions, a partir de 1964 va arribar la millor formació de Lone Star: Pere Gener (cantant, guitarra i piano), Joan Miró (guitarra), Rafa de la Vega (baix) i Enrique López (bateria). A finals dels seixanta van començar els canvis i per Lone Star van passar noms històrics de la música espanyola com Álex Sánchez, Sebastià Sospedra, Josep Maria Vilaseca "Tapi", Luis Masdeu, Ricardo Acedo, Jerónimo Martínez i algun altre. Al Nadal de 1970 Lone Star es van convertir en el primer i únic grup de rock espanyol que ha tocat en un portaavions nord-americà, es tractava del JFK i és curiós ja que la marineria, més de 6.000, així com l'oficialitat, esperaven un grup de folklore espanyol tipus copla o rumbetes i els van oferir una lliçó de R & B i en anglès, idioma que Pere Gener domina ja que es va anar a estudiar piano a Londres amb una beca. Aquell va ser un concert tan memorable com el que realitzarien anys després a la recta de l'estadi, a Barcelona, compartint cartell amb Eric Burdon i davant més de 120.000 espectadors.

Mike and The Runaways – Ja Ja

Mike & The Runaways que després es reconvertirien en Los Bravos, van ser un d'aquells grups que al costat de Los Salvajes, Los Javaloyas, Los Atila, Los Huracanes i uns quans més, van voler mamà directament de les fonts europees del rock i en els 60's va anar cap a la xarxa de clubs que van sorgir al país germànic i al qual van acudir fins i tot els Beatles i on es podia apendre a fer rock and roll i R & B de veritat i cap allà s’en van anar els mallorquins. The Runaways es van crear a Mallorca i es van anomenar inicialment Lom & The Cris i eren el cantant Lucio San Eugenio al costat dels guitarres Tony Obrador i Florencio Pascual, Miguel Vicenç al baix i Pablo Sanllehí a la bateria. Val a dir que Pablo Sanllehí era de Barcelona. Quan van marxar a Alemanya el cantant “se rajó” tot just arribar i van haver-se de buscar un altre, així van contactar amb l'alemany Mike Kogel que ja havia gravat un single com a solista i un altre amb el grup Michael & Firebirds. A Alemanya van gravar un parel de discos signant com The Beat Mixers, el primer, i el segon com Mike Rat & The Runaways. Quan van tornar aquí a Espanya es van portar a Mike Kogel i van un EP l’any 1965 del que us hem extret la cançó que escoltem ara i que es una versió que no recordem de qui era. També era una versió “Um, um, um, um, um, um” que es de Major Lance i va ser popularitzada a Anglaterra per Wayne Fontana & Mindbenders, totes dues van ser cantades per Mike Kogel en angles, però les altres dues eren en castellà i Mike el “mosegava” massa, per tant “Tienes problemas, yo también” dels The Fortunes i “Corazón lleno de mal” dels Yardbirds de Jeff Beck, les va tindre que cantar el guitarra Tony Obrador. Després de la dissolució del grup amb milis pel mig, Mike, Pablo i Miquel van passar a Los Bravos i altres s'incorporarien posteriorment a Z-66 i Zebra. Val a dir que a finals dels anys seixcanta Mike Kogel va decidir començar en solitario i va passar a dir-se Mike Kennedy, a la foto amb Montse Aliaga.

Los Sírex – El tren de la costa

Amb un euro per Quimet, escoltarem ara la cançó “The train kept a runnin’” que va ser un dels èxits del grup nord-americà Johnny Burnette Rock and Roll Trio i fins i tot la van versionar The Yardbirds l’any 1965, un grup britànic que consta a la història de la música per haver tingut a les seves files als que s'han considerat els tres millors guitarres anglesos dels seixanta. El primer va ser Eric Clapton que quan els va deixar per incorporar-se a la banda de John Mayal va ser substituït per Jeff Beck i aquest al seu torn per Jimmy Page. Ara bé, a Espanya en el seu moment es va convertir en una de les millors cançons del grup barceloní Los Sírex quan aquest la van versionar, clar que la banda, avui liderada per Lesli i Guillermo, la van titular "El tren de la costa" i la van incloure en l'EP que millor es va vendre de tota la seva carrera discogràfica, el disc va superar les 130.000 copies venudes, és clar que la cançó estrella va ser "La escoba" que per cert, ells no volien gravarla, no els agradava la cançoneta i els va ser imposada per la seva casa de discos i l’editoral. També es van incloure en el EP "!!Que haces aquí¡¡", un altre versió, i “Cantemos” que creiem era composada per ells. Los Sírex eren en aquesta grabación  Antonio Miquel Cervero conegut com Leslie (cantant), Guillermo Rodríguez Holgado (baix), Manolo Madruga (guitarra), Luis Gomis de Pruneda (bateria) i José Fontseré (guitarra rítmica). En diverses ocasions us hem parlat de las morts de Manolo i Lluis, els dos la mateixa setmana, a principis de setembre del 2012, també va morir, al decembre passat, l’actual batería Ernesto Rodríguez que portava cinc anys amb Los Sírex i va ser un dels fundadors de Los Gatos Negros.

Karina – La fiesta

Karina, nascuda a Jaén el 4 de desembre de 1946, és una de les figures musicals històriques del pop que es va fer als seixanta a la península Ibèrica. Va encunyar el terme "veu karinera" que utilitzem quan ens referim a cantants femenines espanyoles amb un timbre de veu aflautat i agut en excés que tan en moda van posar les cantants nord-americanes en els cinquanta. Va ser la noia Ye Yé per excel·lència. En la seva carrera destaquen amb llum pròpia cançons com “Las flechas del amor”, “Romeo y Julieta”, “El baúl de los recuerdos”, “Me lo dijo Pérez” o “En un mundo nuevo” amb la qual ens va representar a Eurovisió l'any 1971 quedant en segona posición i per suiposat “La fiesta” que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, la majoria son veritables hoterades, però van ser grans èxits comercials. El single va estar publicat per Hispavox l’any 1968 i va tindre dues caras A, ja que al altre costat trobavem “Las flechas del amor”, escrita per Albert Hammond i Mick Hazlewood, la producció la va fer Rafael Trabuchelli. Aquest disc va estar set setmanes seguides al primer lloc de les llistes de venda espanyoles. Quan Karina començava l'any 1961, es va presentar i va guanyar un concurs radiofònic de la Voz de Madrid i va guanyar tres mil pessetes de l'època. És clar que en aquells temps encara feia servir el seu nom real que era Maria Isabel Llaudes Santiago. Es vapresentar en uns quants festivals i va gravar anuncis per a publicitat en ràdio, entre ells un per Wynn’s. Va ser Torrebruno qui li va posar el nom artístic de Karina, quan va signar contracte amb Hispavox, encara que algunes fonts asseguren que va ser obra d'Enrique Garea, director del segell Columbia, però ella ja havia publicat un parell d'EP's que es van vendre en botigues, un d'ells amb “El bikini amarillo” com a cançó estrella i també un single publicat per RCA en què es va incloure la cançó que escoltem ara i que era una composición del Dúo Dinámico que també la van gravar. El  primer disc de Karina va ser utilitzat l'any 1961 per una marca comercial que el regalava a gasolineres, encara que creiem que també podies aconseguir-ho en les botigues de discos.

La Música que es Feie en Català

Joan Ramon Bonet – Nova cançó de s’amor perdut

Obrirem avui amb Nova Cançó. Aquesta és possiblement la millor cançó en la carrera del cantautor mallorquí Joan Ramon Bonet, un home que va formar part d'Els Setze Jutges pràcticament des dels seus inicis i ell va ser qui va recomanar a la seva germana Maria del Mar Bonet perquè formés part del col·lectiu que tant va lluitar per difondre les cançons en català. És clar que ella era més jove i es va incorporar molt més tard. El cantautor i posteriorment fotògraf Joan Ramon Bonet i Verdaguer va néixer a Palma de Mallorca el 13 de gener de 1944. Es va dedicar a la cançó entre 1963 i l'any 1967 i va gravar tres EP's i un LP amb el col·lectiu d'Els Setze Jutges, a més de compondre molts temes per a altres. Aquest tema es va incloure en el seu últim EP, publicat per Edigsa i que va treure a la venda l'any 1967. Al 2007 va ser guardonat, al costat d'uns quants companys seus, amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya per la seva contribució a difondre la llengua catalana, sent membre d'Els Setze Jutges. Per cert, aquest tema que escoltem ara, una extraordinària cançó d'amor perdut, com el títol indica clarament, va ser versionada per Joan Manuel Serrat al doble àlbum "Banda sonora d'un temps, d'un país" publicat l’any 1996, però Mario recorda haver escoltat a Serrat cantant-la ja l’any 1977 en una actuació per la segona cadena de TVE i acompanyat per el recordat mestre Bardagí.

Luis Eduardo Aute – Al·leluia nº 1

Tant Quimet com Mario jutgen que Serrat i Aute són els millors cantautors sorgits a Espanya i consideren a més a més que són grans poetes capaços d'escriure meravelloses lletres. Avui escoltarem a la secció en català a Luis Eduardo Aute cantant en la llengua de Mossèn Cinto. "Mi Tierra" (1969) i aquesta cançó, cantades en castellà, van ser els primers èxits d'aquest cantautor nascut a Manila, Illes Filipines, clar que la primera que va gravar el "Al·leluia n º 1" va ser Massiel i la va portar a l'èxit, però posteriorment la va gravar també el seu autor en un single editat per RCA-Victor l’any 1967, amb "Roig sobre negre" a l'altra banda i com comprovareu, ambdues cançons van ser traduïdes al català. Cantautor, músic, director de cinema, poeta, escriptor, pintor i nosaltres que saben quantes coses més, Luis Eduardo Aute Gutiérrez va néixer a Manila el 13 de setembre de 1943 i quan va venir a Espanya va residir al barceloní barri de Gràcia. Per això xampurreja el català. Mario el va conèixer poc abans de quan va actuar a la plaça de toros Monumental de Barcelona, cobrint la gira "Rock en el Ruedo" que Miguel Ríos estava realitzant i va suspendre en començar-la a causa de la mala acollida de públic. Curiosament, Aute sempre havie tingut molta por als escenaris i el seu primer contracte amb una casa de discos deixava clar que ell no actuaría ni faria promoció dels seus discos. Encara recorda Mario com es descollonava Eduardo quan un dia li va preguntar si en les seves cançons, a més de sexe i política, tractava alguna altra cosa. A principis dels 60 va formar part de Los Sonor, Los Tigres, Los Pekenikes i uns quans grups més, fins que va començar a gravar les seves cançons, es diu que impulsat per Massiel.

Juan y Junior – A dues nenes

El duet espanyol per excel•lència ha estat El Dúo Dinámico, però el duet de finals de la década dels seixanta semblaven ser Juan y Junior, tot i que la seva carrera va ser més aviat breu, només sis singles, contra la dels catalans que van començar a gravar l’any 1958 fins a finals dels 80, ni punt de comparació. Després el Dúo Dinámico van tornar i segueixen treballan. Nosaltres us portem una cançó de Juan y Junior molt curiosa, la versió en català del "A dos niñas", una de les seves cançons, cantada per ells mateixos en l'idioma de Mossèn Cinto i titulada ara "A dues nenes". Va ser l'única cançó en la carrera de Juan y Junior cantada en llengua vernacla, diem “l'única" cançó ja que a la cara B va sortir "Tres días", en castellà. De fet també les van gravar en anglés. El disc és de l'any 1967 i és el seu tercer single, en castellà clar. Juan y Junior es van presentar oficialment com a duet i separats definitivament de Los Brincos, el 29 de març de 1967 a una discoteca madrilenya. Per cert, amb la caràtula d’aquest single de Juan y Junior no és que es matessin molt els de Zafiro-Novola, van agafar les caràtules dels discos sobrans de la edició castellana i li van posar una atiqueta adhesiva dien "Versión catalana" i apa, cap a les botigues de Catalunya que tot va bé i els catalans ho compraran. Antonio Morales “Junior”, nascut a Manila un 10 de setembre de 1943, va morir a Torrelodones, Madrid, el passat 15 d’abril d’aquest any 2014.  Juan Pardo es diu de nom complert Juan Ignacio Pardo Suárez i tot i que se sent molt gallec, va néixer a Palma de Mallorca el 11 de novembre de 1942.

Els 4 Gats – Últims records

Resulta curiós, estudiant la carrera musical del cantant nord-americà Bobby Vinton que aquesta cançó fos el seu gran èxit a Espanya, quan la va publicar en els anys setanta i va semblar que ignoréssim el "Blue Velvet" que va ser el seu major hit i ho va publicar a principis dels seixanta, però és que va ser als Estats Units i aquí no ens va arribar fins als recopilatoris de música sesentera editats a partir dels 80. però resulta que molt abans de que la gravés Bobby Vinton, el “Sellado con un beso” fos enregistrat pel grup català Els 4 Gats que la van titular, això si, “Últims Records”. L'explicació és simple, Bobby Vinton va versionar el "Sealed with a Kiss", es tractava d'una composició de Peter Udell i Gary Geld que havia gravat l'any 1960 el grup The Four Voices, al 62 Brian Hyland i l'any 1968 ho farien Gary Lewis and the Playboys. El tema en català a càrrec d'Els 4 Gats es va incloure en un EP publicat per Edigsa l'any 1963 que va ser el seu primer disc i on també es van posar “Sempre em perdo” versió del “I Love You Honey” de John Lee Hooker, “Cla i cat” escrita por Lluís Serrahima i Francesc Pi De La Serra i “Tu parles molt” que és el “Too Much Joe Jones” de Reginald Hall. El 22 de març de l’any 1962 Quico Pi de la Serra fa la seva primera actuació dins dels Jutges, acompanyant a Miquel Porter i el 23 d’agost de 1962 va debutà en directe i com cantautor a un concert fet a La Selva del Camp, a Tarragona, cantàn "Les portes". Despres Quico Pi de la Serra (a la foto) se incorporaria a Els 4 Gats amb els que va gravar 3 discos i van actuar en directe en moltes ocasions. Els altres companys eren Artur Boch, Salvador Sansa i Josep Puvill, si bé durant un temps també Josep Maria Paris va formar part del grup. Quan els va deixar per anar-sen a fer el soldat, el seu lloc seria ocupat per Xavier Elies que era des de 1963, el séptim Jutge i com a cantant havia gravat un sol disc “El piset”, l’any 1965. Xavier Elies va morir a causa d’un càncer el 30 de juny de 2010. Els 4 Gats van ser un grup catalá d’efímera vida on destacava un dels seus components, Quico Pi de la Serra que va néixer a Barcelona el 6 d’agost de 1942 i més tard tindrie una bona carrera ja com a cantautor i membre de Els Setze Jutges. Els 4 Gats interpretaven una mena de R & B a la catalana, light i bastant simplista, però ple de bona voluntat i ganes.

Acabem la Secció en Català i marxem cap a Madrid.

Los Buitres – Mi destino al viento

Us portem ara una joia musical a càrrec del grup Los Buitres que tan sols gravarien un disc al llarg de la seva carrera, però la veritat és que es tracta d'un disc molt interessant i del qual us hem extret aquest tema que escoltarem ara a El Temps Passa ... i la música queda. En aquest EP que va publicar Columbia al febrer de 1965 també es van incloure "Sensacion" escrita per Manuel Minguez i Antonio Puigpelat, “Ya no me Importas” i “Ritmo y Movimiento” que era de Quique Martínez, a més de “Mi destino al viento” que va ser una composició d'Augusto Algueró. Los Buitres sorgeixen al Madrid de 1964 i es van mantenir en actiu fins al 67. Inicialment eren Quique Martínez (cantant), Juan Valenzuela conegut com Jeannot (guitarra solista i compositor de diversos dels seus temes), Manuel Mínguez (guitarra rítmica i harmònica), Diego Cascado (bateria) i Michel Navas (baix). Poc després de treure el disc comencen a produir-se canvis, el cantant Quique s'en va a Los Continentales i el baixista també deixa a Los Buitres passant Manuel a tocar el baix i entrant Santiago Villaseñor com a cantant i guitarra i que era germà de la ventríloqua Mari Carmen (a la foto Mari Carmen amb Mario Prades). Per cert Santiago ja va morir. Al 66 i amb l'entrada de Boris Benzo com a cantant passen a ser Boris i Los Buitres i es presenten al Festival de Conjuntos de León, encara que no van arribar a classificar-se. La causa que el grup desaparegués devem atribuir-la bàsicament a les milis dels seus components. Diego Cascado marxaria a Los Íberos i Santiago Villaseñor a Los Ángeles substituint a Agustín que llavors estava fent el servei militar.

Diverses etapas de Los Buitres

Pic Nic – Negra estrella

El grup Pic Nic que escoltarem ara, té l'origen en el Vytas Brenner Quartet, amb els germans veneçolans Vytas i Haakon Brenner, guitarrista i baixista, respectivament, el pianista i bateria Jordi Sabatés i el guitarra Toti Soler, als quals es va incorporar com a cantant Jeanette. Canvien el seu nom a Brenner's Folk i editen un EP amb Edigsa, cantat en català. Quan Vytas i Haalon Brenner tornen a Veneçuela són substituïts per Isidor de Montaberry al baix i el mexicà Al Cárdenas a la guitarra i es converteixen en Pic Nic. El grup Pic Nic van ser descoberts per el locutor de ràdio i també cantant Rafael Túria que els va posar en contacte amb Hispavox i va aconseguir que gravessin "Cállate niña", el tema que els va llançar a l'èxit. Van treure diversos singles, però Rafael que també es va convertir en el seu manager, es va trobar amb un problema seriós. Els cridaven per contractar actuacions, però no tenien repertori, tot just les cançons dels seus tres singles i a sobre Jeanette i sobre tot Toti Soler, si Toti, el gran guitarrista català que avui va de purista i renega de la seva etapa Pic-Nic, al costat del resta dels membres del grup: Isidor de Montaberry al baix, el mexicà Al Cárdenas a la guitarra rítmica i el pianista i bateria Jordi Sabatés, no volien fer versions. Es clar que “Negra estrella” que escoltem ara i era la cara B del seu primer single amb “Cállate niña” a l’altre costat, era una versió, creiem que de Peter, Paul & Mary, el disc es va publicar l’any 1967. Això va provocar que finalment el grup es desfés i Jeannette comencés en solitari. Per cert que el gran guitarrista Toti Soler, mai vol parlar de la seva etapa Pic Nic, és com si per a ell no existís, el que ens indueix a pensar que per a ell existeix i molt. No entenem que ningú vulgui renegar dels seus orígens. Un altre cosa, Toti Soler, Jordi Sabatés i Isidor de Montaberry van formar part del grup Om on va militar també el gran guitarrista nort-americà Taj Mahal.

Los Javaloyas – Honey

Deien que Los Javaloyas eren mallorquins i aixó no és cert del tot, Luis Pérez Javaloyas era valencià i va crear el grup a Valencia, però després es va establir a les illes i va reestructurar la banda amb músics mallorquins com el cantant Serafín Nebot. Aquesta cançó es trovabe a un single amb “Don Simón”, dels 1910 Fruitgum Company, a la cara B i el va publicar EMI-La Voz de su Amo l’any 1968. Los Javaloyas amb els que tancarem el programa d’avuim són un dels grups més veterans de l'estat, es van crear l'any 1952, tots eren multiinstrumentistes. La formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet, Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i Luis Pérez Javaloyas que a més de cantar, tocava la flauta i el piano. Los Javaloyas van actuar molt a l'estranger i sobre tot a Alemanya i a principis dels anys seixanta, van conèixer i van compartir escenari amb The Beatles. Es clar que llavors els de Liverpool eren pràcticament uns desconeguts. José Luis Pérez Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007. “Honey” va ser una composició del nort-americà Bobby Golsdboro i la veritat i tenin en compte les diverses versions que es van fer al país, a l’hora de traduïr la lletra tots van estar errats ja que ens parlaven d’amor, de novietes que ens deixaven o morien i aixó no tenía res a veure amb la idea original de Bobby Goldsboro, els que s’hi van apropar molt van ser los Hermanos Calatrava en una versió plena del seu bo i sá humor, com solien fer sempre ells. Ens deien que “Honey” era un gos i es la veritat, d’aixó anava la cançó del americà.

Conclou El Temps Passa… i la música queda, aquest viatge per els records del ahir, del passat. Som Quimet Curull (a la foto front dels teclats) i Mario Prades i ens retrobarem la propera setmana, però ara us deixarem amb companyia de les emissores per les que escoltes el programa o bé via Internet si t'el descarrégues des de el Facebook de Montse Aliaga o aquí al blog, a reveure.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa