En moltes ocasions escoltant
anuncis antics ens vénen a la ment records, vivències, ressons de temps passats, per
això a El Temps Passa... i la música queda reviurem els seixanta i tindrem
anuncis, tots seran avui d'electrodomèstics, però així mateix hi haurà molta
música i escoltarem a Los Brujos, Los Pekes, Lone Star, Los Brincos, Fernando
Orteu, Gianni Morandi, Bruno Lomas, Los 5 Musicales, uns altres cinc que en
aquest cas son del Este, Los Gatos Negros, Els Dracs, Tony Ronald i un grapat
més d'artistes que ens acompanyaran en el nostre viatge a l'ahir que emprenem
des de totes aquelles emissores per les que ens escoltes cada setmana. Som
Quimet Curull i Mario Prades i anem a començar escoltant a Los Sonor, una
vertitable escola de músics i dient com ja ens es costum alló de
Obrim la Paradeta
Los Sonor – Esta noche te diré
Obrim el programa d'avui escoltant
Los Sonor que com us hem dit en moltes ocasions, van ser una mena d'escola de
músics i una de les millors bandes de surf music, la música instrumental, encara
que com en aquest cas, van gravar així mateix moltes cançons amb cantant.
Aquest tema, una versió que ara no recordem de qui era, es trobava en el seu
segon disc, un EP editat per RCA a l'any 1961 i en el qual la peça estrella va
ser “Ligados” de Nico Fidenco, junt a “Chica alborotada” de Freddie Cannon i
“Tienes 16 años” del Johnny Burnette Rock and Roll Trio. Per Los Sonor van
passar grans músics, entre ells Tony Martínez i Manolo Fernández què es van
anar a Los Bravos, Carlos Guitart que junt a José Barranco va crear Los Flecos,
Manolo Díaz que després va seguir en solitari, un dels seus principals èxits va
ser "Viene una ola" i després, ja en els 70's es va convertir en alt
executiu del segell CBS-EPIC i en els 60 va ser productor 
i compositor de
"La moto" per Los Pasos, ja os vem explicar l’història d'aquest tema
que també van gravar i van portar a l'èxit Los Bravos, però per Los Sonor van
passar encara més gent como José Luis González, Manolo Escobar, Fernando Sánchez, José Antonio Otero i uns
quans més. Los Sonor van ser possiblement la millor i al mateix temps més
desaprofitada, banda de rock instrumental al país, per confirmar la nostre
opinió os direm que l'any 1963 Los Sonor
van gravar un LP sensé, cosa molt poc habitual. Durant un temps i per
imperatius de la seva discogràfica van acompanyar a una admirable cantant, la
granadina Li Morante que va deixar la música degut a les seves fermes
conviccions religioses. També van fer de grup d'acompanyament de Miguel Ríos i
altres. 
Los Pekes – Hago mal en quererte
És un tema amb un ritme pesat,
però molt simple, segons ens explica Quimet. És clar que la cançó tenia la seva
gràcia i per aixó sona ara a El Temps Passa… i la música queda. Los Pekes eren
quatre nois i una noia, creats a Madrid i van gravar aquest EP per al segell
Zafiro l’any 1965, es clar que seguin la moda imposada per las cases de discos
en aquells anys, no era un tema seu, es tractava d'una versió del "Do You
Really Loves Me Too (Fool's errant)" del rocker britànic Billy Fury, un
home que va morir a l'escenari tal i com va prometre i de la qual hi ha dues
bones versions, una a càrrec de Karina i una altra per grup Los Ágaros. En
aquest EP també versionen el "Do what Diddy Diddy" de Manfred Mann,
"Por ti no puedo dormir” i “La quiero". Van gravar un grapat de
discos, gairebé sempre amb versions, entre elles destaquen també “Como tú no
hay ninguno” i “Muñeca de cera”. Ara fem historia, tres germans anomenats
Benito, Jesús i Pedro es van incorporar
a la rondalla Sant Josep Bernans, allà coneixen a José. Quan 
compleixen els
quinze anys, l’any 1961, decideixen formar un conjunt que en principi queda
integrat per: Luis Benito Provencio (baix), José López Savorit (guitarra),
Jesús Provencio (guitarra) i el seu germàbessó Pedro Provencio (bateria),
junto a un cantant. Guanyen el concurs de ràdio "Lo Mejor de Cada
Casa" que presentava un jove José Luis Ulibarri. L’any 1963 se'ls uneix
com a cantant una noia d'Ourense anomenada Maria Esther Alvárez i comença el
seu camí musical, gravan el primer EP l’any 1964. Benito abandona el conjunt,
per convertir-se en el seu manager i arreglista. El seu lloc al baix l'ocupa
José Francisco Cervera. Amb ell van guanyar el Festival de la Canción Hispano
Portuguesa de Aranda de Duero. Van tenir una interessant carrera, arribant a
gravar tretze o catorze discos. Els problemes comencen quan decideixen canviar
de discogràfica i es troben que l'anterior havia registrat el nom, una pràctica
habitual per l'època que putejava i lligava als grups i ells van passar a
anomenar-se Los Peckes, però el canvi i el casament de la cantant amb un músic
d'un altre grup, així com el seu estancament musical, desfà el grup Los Pekes.
Los Brincos – Mejor
Aquesta és una de les cançons més
emblemátiques quan avui en dia recordem la carrera de Los Brincos i reconeixem
que es, un dels millors temes del grup madrileny, integrat en aquesta gravació
per Juan Pardo, Manolo González, Antonio Morales "Junior" i Fernando
Arbex. Com podeu comprovar pels músics és de la primera època i la producció va
estar a càrrec de Marini Callejo que habia militat a Los Brujos i va ser la
primera dona productora del pop espanyol. "Mejor" és una de les
millors cançons de Los Brincos i es va editar com a cara A d'un single amb
"I try to fine" en l'altre costat i que es va publicar l'any 1966
mitjançant el Segell Nocola-Zafiro que per cert, quan van signar contracte amb
els nois, els va avançar 300.000 pessetes per a la compra de material de so,
una cosa molt inusual en l'Espanya de l'època. Inicialment un dels Brincos
havia de ser el cantant i guitarra José Barranco que militava amb Fernando
Arbex a Los Estudiantes i 
posteriormente a Pekenikes, però li demaneven
dedicació exclusiva i ell no va voler deixar els estudis ni per supossat, estar
pendent d’una casa de discos que els volia controlar a tope i en el seu lloc a
Los Brincos va entrar Antonio Morales Júnior. José Barranco va crear
posteriorment Los Flecos, una de les bones bandas de pop de la seva època, però
amb una trajectoria més bé curta. Per cert, en les primeres gravacions de Los
Brincos, no tocaven ells, Mariní Callajo va decidir posar músics d’estudi a fi
d’abaratar despeses de gravació.Quan Juan Pardo i Antonio Morales van marxar-se
per crear Juan y Junior, o els van fotre fora que nosaltres no ho tenim massa
clar, el seu lloc al grup va ser ocupat per els germans de Junior, Ricky i
Miguel Morales i per cert, Junior, nascut a Manila, Filipines, el 10 de
setembre de 1943, va morir a Torrelodones, Madrid, el 15 d'abril de 2014,
Fernando Arbex també es mort, ens va deixar el 5 de juliol del 2003.
Los 5 Musicales – Mony, mony
.jpg)
Avui en dia aquells que recorden a
Los 5 Musicales ho fan per les cançons infantils que van gravar en la seva
última època, ja en els setanta i sobretot pel tema "Salta, salta, pequeña
langosta", però ells en els seixanta es van inflar de gravar versions de
moda. Com a mostra aquí teniu aquesta que van realitzar del gran èxit del grup
nord-americà Tommy James & The Shondells i del que a Espanya també hi ha
una altra a càrrec de Los Mitos i que ja hem escoltat a El Temps Passa... i la
música queda i altres, entre elles destacar la de Los Geminis. Aquest tema es
va incloure en un EP publicat pel segell Palobal l'any 1968 i en el qual també
ho havien altres versions, “Don Simon” que era dels 1910 Fruitgum Company,
“Honey” de Bobby Goldsboro i “Tu eres mi razón de vivir”. Quan es van crear a
Barcelona, el setembre de 1967, eren Beatriz Montero, Esther Navares, Eduardo
Buján, Jesús Gracia i Francisco Díaz encara que en el 68 es van produir canvis
i va entrar Ricardo Monforte substituint a Eduardo. Van participar en uns
quants festivals i van aconseguir el tercer premi, la Sirena de Bronze, en el
novè Festival 
Internacional de la Cançó Espanyola de Benidorm, al 1968. Los 5
Musicales van ser fitxats per CBS que acabava d'establir-se a Espanya i van
obtenir el Primer Premi del III Festival de la Cançó Infantil de
Televisió Espanyola a l'any 1969 amb la cançó "Adivínalo" de July
Murillo, l'any següent el 1970, participen en el IV Festival de la Cançó Infantil de
TVE, van obtenir el Segon Premi i el Premi d'Interpretació amb les cançons
"Vamos a Cantar" i "La orquesta", i van tornar a participar
al V Festival de la
Cançó Infantil de TVE a 1971, van alternar a partir d'aquell
moment les seves actuacions amb la de presentadors en els 20 programes que va
durar aquesta edició i a partir d'aquell moment la seva carrera ja es va
centrar en el públic menut.
Los 5 del Este – Na na na hey hey
adiós
.jpg)
més populars
de les illes Balears al costat del Grupo 15, Los Beta Quartet, Los Javaloyas,
Talayots, Telstars, etc. i van funcionar prou bé com a versioners, una pràctica
habitual en els anys seixanta. Los 5 del Este eren Joan Fons, Antonio Fons,
Bartolomé Oliver, José Alba i Rafael Cortés i van treballar i van gravar uns
quants EP's a meitat de la dècada. Així mateix van participar en una o dues
ocasions al Festival de Mallorca. La veritat és que poca informació tenim
d'ells, també poc és el que recordem, és que els anys no perdonen pas i
internet ofereix poca cosa de tots aquests grups.
Los Brujos – Vuelve pequeña
.jpg)
Seguirem a les Balears i des de
Mallorca en arriben ara Los Brujos, però primer us farem una miqueta
d’historia. Los Brujos van ser una banda històrica del pop espanyol de
principis dels seixanta. Estaven liderats per una noia anomenada Mariní
Callejo, de la que hem parlat abans i que era la "líder" del grup ja
que s'encarregava també de la producció i els arranjaments musicals, a més de
tocar diversos instruments i no cantava. Pel grup van passar cantants que van
tenir carreres importants com a solistes més tard, entre ells Luis Gardey i el
recordat Tito Mora que va morir al desembre del 2013, comptava 72 anys d'edat.
Mariní va ser també la primera dona productora del pop espanyol i a ella es deu
el triomf dels Brincos o Fórmula V. Es van desfer i alguns dels seus components
van crear Los Quandos. Però aquests Brujos que nosaltres us hem portat avui a
El Temps Passa... i la música queda, no són els mateixos. Los 
Brujos que
escoltem ara es van crear a Mallorca quan l'any 1967 es va desfer Los
Selenitas. Tres dels seus components Bartomeu Genovard (guitarra), José Juanico
(baix) i Jaume Muntaner (bateria) decideixen seguir endavant i se'ls uneix el
cantant Pep Riera passant a ser Brujos 2000 i posteriorment van unir el Los al
nom i van prescindir del 2000, Van publicar un single amb “Sólo quiero amor”
que va ser una composició del grup i que es va subtitular en anglès "I
Only wan't Lave Four me", amb errors ortogràfics inclusos a la cara B,
però com a peça estrella trivabe, la seva versió del “Baby come back” de The
Equals que escoltarem ara i que va ser el gran èxit del grupo britànic liderat
per Eddy Grant. La veritat es que tot i el gran triumf obtingut per els
anglesos, la cançó no va ser massa versionada en castellà, recordem una de bona
a carrec de Los Salvajes i poc més. De fet Los Brujos basaven el seu repertori
en versions de Cream, Equals, Steppenwolf, The Bar-Keys, The Troggs i altres
grups rellevants del panorama rock internacional. Van mantenir la seva carrera
professional centrada en actuacions en clubs de l'illa fins a l'any 1975. Es
van produir canvis entre els seus components i la darrera formació eren Pep
(veu), Bartomeu (guitarra), Bernat (baix), Rafael (teclat) i Julián (bateria).
Los Gatos Negros – Corre, corre
L’any 1966 i després d'haver tret
un munt d'EP's, finalment Los Gatos Negros van aconseguir publicar el seu
primer LP, amb el segell Vergara, que es va titular "Los Gatos
Negros" i del qual nosaltres us hem extret aquesta bona versió del tema "Keep
on running" de Spencer Davis Grup i en el que es van incloure cançons del
seu últim EP que va ser el més reeixit de la seva carrera com
"Cadillac" i "Un efecto extraño", al costat de versions de
Gary Lewis & Playboys o Dave Clark Five, però també van col·locar un tema
seu, composat pel organista Carlos Maleras "No has de creer" que per
cert utilitzava un Farfisa, com ens identifica immediatament Quimet. És clar
que després de publicar aquest àlbum la discogràfica els va fer treure un
single amb "Juanita Banana" en una cara i "Raška-yu" a
l'altra... Quin canvi! La veritat és que a partir d'aquest moment Los Gatos
Negros ja només traurien singles. Pels Gatos Negros passarien músics històrics
del pop-rock català com Quique Tudela, Ernesto Rodríguez, Francis Rabassa que
militaria a 
Barcelona Traction, Frank Mercader, Piero Carando que havia tocat
amb Los Pájaros Locos, José María Mesa, l’actriu Mone i
Manuel Sanfeliu, entre d'altres. Quan van aconseguir fitxar per una
multinacional van haver de canviar de nom ja que Los Gatos Negros estava
registrat per Vergara i van passar a ser simplement Los Gatos, finalment ja en
els 70 es van desfer. Alguns dels seus components van crear Furia que gravaria
tres o quatre single interessants i ja als anys vuitanta i comptant amb Mone a
la veu tornarien als estudis de gravació editant "Borrón y cuenta
nueva", encara que van variar el seu estil a un pop molt més tecnificat
que la veritat no va funcionar. Actualment segueixen en actiu, encara que de la
formació original creiem que només està l'amic Quique Tudela i Francis Rabassa.
Carles Maleras va morir fa uns anys i ens sembla que també Piero Carando,
encara que no hem pogut confirmar-ho. El passat més de septembre del 2014 ens
va deixar Ernesto Rodríguez que va ser un dels creadors de Los Gatos Negros i
que des de feia cinc anys tocava amb Los Sírex..
Els Anuncis dels Nostres Records
A la secció dels anuncis per al
Record avui us hem seleccionat una sèrie de falques publicitàries usades per
promocionar i promoure l'ús d'electrodomèstics a la llar. Els anys seixanta van
ser decisius per a l'expansió de la "comoditat" i les sofertes
mestresses de casa es van assabentar, gràcies a la ràdio i la televisió, que la
vida podia ser molt més fàcil amb l'ajuda d'aparells com aquests.
Electrodomésticos Askar
Amb el slogan “Enchufa el Askar, la frase repetida en el hogar”
que val a dir es va fer fins i tot pesadet, es va promocionar a mitjans dels
anys seixanta, tota la gamma d'equips musicals per a la llar de la marca Askar
que incloïa tocadiscos, aparells de ràdio, ràdio transistors portàtils,
televisors, etc. Avui en dia hem trobat rebuscant en la xarxa que encara
existeix l'empresa, amb seu social a Almansa, Albacete, una firma que fabrica
electrodomèstics i es diu Askar-Electrodomesticos CB, amb una sub empresa
anomenada Askar Hogar SL, no sabem si és o no, la mateixa del anunci que
escoltem avui, però si recordem Que els electrodoméstics Askar van ser una
marca amb bona i machacona publicitat.
Aspiradoras Ruton
Les aspiradores Ruton era una
marca de la casa Askar i ara anem a recordar-les. Avui la marca de Aspiradores
Ruton ja no existeix i de fet creiem que no seran molts els que la recordin
avui en dia, però en els seixanta Ruton va ser una marca en expansió que
oferia, segons els diversos anuncis que es van emetre, la possibilitat que
també fos enceradora. Un altre dels anuncis proclamava "Que lo haga
Ruton", mentre que el seleccionat per compartir avui parla de que la
protagonista femenina ha estat "Salvada con Ruton" que a més d'aspirar
pols i brutícia, dóna brillantor al terra de la llar. Vinga que ho té tot!
Lavadoras Ter
Una de les marques de rentadores
populars a final dels cinquanta va ser la Rentadora Ter. En
l'anunci gràfic que us hem col·locat al blog i que és de l’any 1957,
comprovareu que costava 3.780 pessetes... de l'època que no era gens barat per
cert, clar que la anunciaven com La Super Màquina de Rentar. L'anunci que escoltem
s'enfocava al marit que havia de comprar una Rentadora Ter per aconseguir més
temps lliure per a la seva soferta esposa per dedicar a ella mateixa. Amb això
aconseguirà l'espòs una millor i més afectuosa rebuda quan torni a casa seva.
Segons el locutor Ter era "La
Rentadora que realment necessita la seva dona". Avui dia
la Rentadora Ter
ja no existeix com a marca comercial, però va ser molt popular, encara que no
tots tenien rentadora a casa seva i moltes senyores en aquella època, durant
els anys seixanta, rentaven la roba de casa a la pica i fregant a mà o fins i
tot anaben als rentadors públics.
Butano
Amb aquest anunci s'intentava
convèncer la ciutadania de la comoditat que per a la llar representava l'ús del
gas Butà que es venia en bombones i servia per escalfadors d'aigua per tal de
dutxar-se amb aigua calenteta, cuines, estufes, etc. Pregonant a tots lo barat que
resultava l'ús d'aquelles bombones de color taronja plenes d'un gas que ens
arribava des de França, de fet encara avui el gas Butà segueix sent importat
des del veí país. No hem d'oblidar que moltes llars, fins i tot en les grans
ciutats, no disposaven d'aigua calenta a la dutxa, això els que posseïen dutxa
i les cuines que més abundaven a les cases de l'Espanya de postguerra, eren
aquelles que es denominaven "cuina econòmica" i que funcionaven amb
carbó i llenya. El sistema de calefacció més habitual eren les estufes
precisament de carbó i llenya i els populars brasers de carbó situats dins
d'una taula camilla per ficar les cames sota i sentir el "perillós"
calor, perquè es ocasionava més d'un incendi i intoxicació per carboni . La
veritat és que hem de reconèixer que l'arribada del Butà va representar una
gran innovació, fins i tot havia frigorífics a gas Butà que creiem es segueixen
comercialitzant.
Placa Solar y Radiadores Garza
Ara bé, la solució per despertar
amb la habitació ben calenteta quan estrenyen els freds de l'hivern, la solució
eren les plaques solars, és a dir estufes elèctriques de les que una de les
primeres mercas a publicitar els seus productes a Espanya va ser la casa Garza
amb la seva placa solar que a més comptava amb la ventaje addicional
d'incorporar un programador automàtic que posava la placa solar en marxa abans
que et sonés el despertador i t'aixecaves sense tremolar. Garza també va fabricar radiadors eléctrics. És clar que tot i que
l'eslògan d’un dels anuncis de la publicitat gràfica deia "Pel que costa
omplir el dipòsit del seu utilitari, la nova Placa Solar Garza li dóna calor un
mes sencer", la veritat és que nosaltres estem convençuts que la
calefacció elèctrica sortia molt més cara que la de butà, almenys en aquelles
èpoques, però Qui som nosaltres per discutir amb els experts publicitaris?
Estufas Agni
És clar que la marca Agni
d’estufes a gas butà va encunyar una frase que es va fer servir i molt per al
romancer popular i els acudits: "Compre una Agni y… Tire la Vieja". Els dibuixos
publicitaris eren del genial humorista Miguel Gila. Nosaltres hem decidit
córrer un espès vel sobre les estufes, no sigui que confonguin "tirar la
vella" amb "llençar els vells" i plens de bona voluntat, encara
Quimet i Mario ens emportem les garrotades. Per cert que en el slogan del
anunci ens diuen alló de "Calor envolvente que tanto gusta a la
gente" i la veritat es que encara ara no saben que volia dir aixó del
“calor envolvente”. Bé, fins aquí han arribat els anuncis d'avui.
Ara anem amb la música que es feie
aquí, a les Nostres terres i en la
Nostra llengua.
La Música
que es Feie en Català
Tony Ronald – Estem vivint
Us hem dit en moltes ocasions que
també Tony Ronald havia cantat en català i clar, de seguida vem rebre un correu
dient-nos que perquè no puntxaven alguna de les dues cançons que va gravar. De
fet ja hem escoltat aquest single de Tony Ronald editat per el segell EMI l’any
1967 amb “Cada dia” a la cara B, però no tenim cap problema per escoltar-la un
altre vegada, tot el contrari, aquí la teniu, però volem fer constar el fet de
que les dues cançons d'aquest únic single gravat per aquest holandès afincat a
Castelldefels, en català, ja han sonat en altres ocasions en El Temps Passa… i
la música queda. Per cert que Quimet diu que a Tony Ronald se l’enten millor
quan canta en català que quan ho fa en castellà. Tony Ronald, productor,
compositor, guitarra i cantant de veritable nom Siegfried Andre den Boer
Kramer, ens va deixar el 3 de març del 2013, tenia 72 anys d'edat i
pràcticament tota la seva vida podem dir que la va passar aquí al país ja que
va arribar amb els vint tot just complerts, recent acabada la mili i es va
establir a Catalunya. Va ser un dels grans cantants de pop en els 70, gràcies a
cançons com "Dejaré la llave de tu 
puerta", "Lady Banana" i
sobretot "Help", però la seva carrera va començar a principis dels
60. Havia nascut a Arnhem, Països Baixos, un 27 d'octubre de 1941 i durant
molts anys va residir a Castelldefels, a la zona de la Pava. Va estar casat amb
July, de la qual es va divorciar i a la que Los Diablos van dedicar la cançó
"Oh July" i per cert la seva filla també es deia July. Tony Ronald
des de feia anys estava casat amb Mariló Domínguez. Tony Ronald va començar
gravant en solitari, després va crear el seu primer duet, Kroner's Duo, amb un
basc anomenat José Luís Bolívar. L'any 1961 amb el també holandès Charley Kurtz
van crear Tony & Charley i van gravar cinc EP’s amb La Voz de su Amo del 61 al 62 i
es van editar dos LP's, però després i sembla ser que "diferències
musicals" van acabar amb aquesta unió. Tony Ronald volia fer música pop i
rock, mentre que Charley preferia fer balls. Tots dos van tenir raó. Charley
que en realitat es deia Charley Recourt i el seu germà Johnny al que es va
portar des d'Holanda, van muntà Johnny & Charley i van crear "La
yenka" l'any 1965. Llavors Tony Ronald es va llançar en solitari
acompanyat pels Kroner's, amb una linea molt més enfocada cap el R & B i el
rock i pels Kroner's van passar gent de la talla de Max Sunyer, José Más
"Kitflus", Francis Rabassa, Jordi Colomer, Primitivo Sancho, Àngel
Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres.
Els Dracs – Es la meva vida
Els
Dracs obrien un EP publicat per Concèntric l'any 1966. En el disc també es van incloure "Colors" que era
una versió del hit de Donovan, “Nomes pensava en tu” dels Animals, "És la
meva vida" que escoltem ara i va ser un cover del tema "You were on
my mind" de We Five i "Quan" que era de Salvatore Adamo. Va ser
el seu setè EP, tot i que encara traurien un altre, també en català, en el qual
es trobava "Visca la Patum",
finalment es van desfer. Ara bé, l’any 1981 el segell Edigsa publicaria un LP
que recollia tots els seus èxits en català gravats amb Concèntric i que va
titular-se “La Casa
del Sol Naixent”. En diverses ocasions i escoltant aEls Dracs, una de les
millors bandes de pop-rock en català dels anys seixanta, us hem comentat que
també van gravar en castellà, anomenant-se, això si, Los Dracs. Els Dracs van
treure un EP on hi havia la seva versió de "La casa del sol naixent"
i va ser el disc més venut del catàleg del segell Concentric. El 
sextet,
liderat pel cantant Jordi Carreras, va treballar des de 1964 a 1971 i van gravar 4
EP's en català i un grapat en castellà.
Els Dracs eren el cantant Jordi Carreras, al costat de Miguel Olivé, Vicente
Carós, Faustino García, Manuel Cordero i Alfredo Pla. L’any 1966 van ser el
primer conjunt de rock que va actuar al Palau de la Música Catalana, a
Barcelona. Després de desfer-se nosaltres els vam perdre la pista, però hem
sabut que el bateria Vicenç Carós havia mort el 20 de gener de 2010, als 63
anys d'edat.
.jpg)
Gianni Morandi – Si no et tingues
ja mai més
Des de un EP compartit, editat
l’any 1965, interpretan tot ell en català i en el que el cantant italià Gianni
Morandi cantava “Si no et tingues ja mai més” que escoltarem ara i en el que va
compartir protagonisme amb Rita Pavone que interpretava “Ell”, Jimmy Fontana
que va cantar “El Mòn” i Donatella Moretti amb “He vist com sorties”, us portem
a El Temps Passa… i la música queda, aquest gran cantant italià. Gianni
Morandi, és un cantant, actor i presentador de televisió italià, nascut a
Monghidoro, l'11 de desembre de 1944. Gianni Morandi ha participat en molts
festivals al seu país 
i fora d'aquest, Espanya inclusa, i ha actuat amb grans
cantants italians com Jimmy Fontana, Luciano Pavarotti, Rita Pavone i Donatella
Moretti. Gianni Morandi es va fer famós amb "Bella Belinda", versió
del "Pretty Belinda" de Chris Andrews i per cert, l’italià ha gravat
gairebé 35 àlbums al llarg de la seva carrera musical. Aquesta cançó que
escoltem ara está plena de sentiment i d’alló que diriem “amor desgarrao” en la
llengua mesetaria.
Fernando Orteu y su Orquesta –
Mientras el tiempo passa
Aquest tema obria un LP de
l'extraordinari guitarrista català Fernando Orteu que va gravar al capdavant de
la seva orquestra i titulat "Baile con los grandes éxitos de la música de
boite", amb arranjaments musicals a càrrec del mestre Lleó Borrell que
també va ser el productor i el va acompanyar al piano. Aquest disc recull tot
un seguit de clàssics a ritme de jazz, aquest tema és el més popular de la
pel·lícula "Casablanca", aquell del "torna-la a tocar Sam".
L'Orquestra de Fernando Orteu en aquest enregistrament està integrada per Lleó
Borrell (piano i arranjaments), Sebastián Albalat (solovox, una espècie de primitiu
sintetitzador), l’amic Frank Dubé (acordió), Domingo Portugués (saxo), Ricard Roda (saxo), Enrique Folgueras (saxo),
José Matas (vibràfon), Eduardo García (contrabaix) i Juan Antonio Calvet
(bateria). Tant al capdavant de la 
Orquestra com amb el seu Conjunt o en solitari, Fernando
Orteu va ser un dels guitarristes de sessió barcelonins més valorats en els
seixanta, al costat de Manuel Cubedo, i va acompanyar en gravacions i gires a
gent com el Dúo Rúbam, Kurt Savoy, María Cofán, Pilar Morales, Los Campantes,
Benito Lertxundi, etc. a més de tenir una abundant quantitat de discos gravats
per ell, en formació orquestra o conjunt. Per cert, l'any 2000 va publicar un
àlbum titulat "The Music That I Love" molt interessant i recomanable.
Orteu va ser un dels pioners en utilitzar la
guitarra elèctrica al país i en els seus inicis va formar part de l'orquestra
del suís Luc Hoffmann, on curiosament tocava la trompeta.
Acabem aquí la sección feta en català i fotem el camp cap a les Amériques.
Alan y sus Bates – Fue una noche
de verano
I ara com que està fent un fred
que pela, nosaltres que som transgressors i tenint en compte la frase d'aquell
amic andalús "Fota un fred que corta er cuti", us hem seleccionat un
tema perquè ens recordi les calors de l'estiu. Alan y sus Bates van ser un grup
xilè que va sorgir a principis dels 60 encara que no van gravar fins a mitjans
de la dècada. Molts avui en dia els inclouen dins dels grups
"garatge" de l'època, tot i que en aquells temps no teníem ni idea
que hi hauria una música que es diria "garatge", de fet ells mai van
fer servir el fuzz, un pedal típic en els grups en aquesta ona. Les seves
cançons eren molt més properes al gran públic. Aquest tema l’extraiem d'un LP
recopilatori 
titulat "Rumbo al Go Go" que no consta en la discografia
oficial del grup. Van aconseguir bastants èxits en els 60, entre ells "Difícil",
"No tengo dinero" i "Recuerdos de verano". El grup Alan y
sus Bates va destacar sobre tot pel carisma del seu cantant, Julio Escobar que
va néixer l’any 1943 i que se sortia dels clàssics cantants estàtics, movent-se
i fent les seves coreografies a l'escenari, la quan cosa agradava i molt al
públic, sobre tot al femení. Alan y sus Bates va ser una veritable escola de
músics xilens i alguns dels molts que van passar pel grup després formarien
part de bandes históriques a Xile com Los Primos, Los Mac's, Los Ecos i Los
Beat Combo. En total Alan y sus Bates van gravar quatre LP's i 22 singles per
al segell RCA, entre ells un grapat de cançons pròpies. Aquesta cançó a Espanya
la van gravar Los 5 del Este i tot i que moltes fonts dicen que era d’ells no
es cert, era d’Alan y sus Bates.
Bruno Lomas – Llévame a la Luna
solitari sent un
dels millors cantants de la seva època i obtenint èxits sense parar. Val a dir
que va ser el primer cantant espanyol que va gravar un LP en directe, a un
teatre de Barcelona, amb un só nefast, però va ser el primer. Havia nascut a
Xàtiva el 14 de juny de 1940 i va morir en accident d'automòbil quan conduïa un
Mercedes 250, a
la carretera de la Pobla
de Farnals, un 17 de agost de 1990, quan es trobava a punt de reiniciar la seva
carrera. EMI va treure a continuació el doble LP recopilatori de Bruno Lomas
que ja estava pactat i del que us hem parlat abans, entre el cantant i la
discogràfica abans de la seva mort i que es va titular "Bruno Lomas
1940-1990", però el disc amb cançons noves que també havien signat, mai va
poguer gravarse, la mort amb la seva dalla ho va impedir.
Conjunto Lone Star – Todo es parte de tí
Escoltarem ara al programa d'avui
una versió del "Anything that's part of you", una peça d'Elvis
Presley, una bona balada que obria el primer disc que van treure els
barcelonins Lone Star, va ser un EP de debut editat l’any 1963 per EMI, però
que estava signat com Conjunto Lone Star i en el que són cinc components,
tampoc estava Joan Miró que entraria l’any 1964 quan es van reestructurar. En
els seus inicis, es a dir en aquesta grabación, Lone Star van ser Pere Gené
(veu i guitarra), Enric Fuster (piano), Rafael de la Vega (baix), Enrique López
(bateria) i l'holandès Willy Nab (guitarra). Assajaven en un local del carrer
Conde del Asalto, avui Nou de la Rambla. Durant cinc discos encara van ser
Conjunto Lone Star, finalmente van aconseguir treure’s alló de “conjunto” de
sobre. Val a dir que nosaltres sempre 
hem estat convençuts de que els Lone Star
van ser la millor banda de rock dels anys seixanta i part dels setenta i avui
en dia s’els anomena dins del mundillo musical “La llegenda”. El periodista
Julian Molero va dir dels Lone Star: "A vegades va ser un tren de càrrega;
altres, un exprés; mai va volar com un AVE, però l'Estrella Solitària sempre va
ser un tren de llarg recorregut", encara que això creiem que ja us ho
havíem dit en algun altre ocasió, però es una bona descripció. 
Juan Pardo – La Charanga
Després de Los Brincos, Juan Pardo
que anteriorment ja havia gravat en solitari i havia estat cantant de Los
Pekenikes i abans de Los Vándalos i Los Teleko, amb Antonio Morales va formar
Juan y Junior, però la cosa va acabar com el Rosari de l'Aurora, és a dir molt
malament i cada un ells es va llançar pel seu compte, en solitari, l’any 1969.
Indiscutiblement de les dues, la carrera més brillant ha estat la de Juan Pardo
i com a mostra i per acabar el programa d’avui de El Temps Passa… i la música
queda, us portem aquest tema que va ser un dels seus primers èxits, posiblement
el més gran de tots i va ser el seu single de debut en solitario quan Juan y
Junior es van separar. Va fer una pel·lícula "A 45 revoluciones por minuto", de fet en va fer dues, un altra amb Junior. Per cert que es deie que a “La Charanga” va col·laborar
possan veus Junior. No sabem si creare-ho, la veritat es que pensem que no, tal
i com 
estaven les coses entre ells. Tot i que resideix a Galícia i se sent
gallec, Juan Ignacio Pardo Suárez va néixer a Palma de Mallorca l'11 de
novembre de 1942. Juan Pardo també va treballar i molt com a productor, a ell
es deuen els èxits de Queimada i el decubriment de Camilo Sesto que militava a
Los Botines, per cert la cosa va portar marro causa de la seva semblança física
amb Júnior i van haver-hi comentaris de tots els gustos. Juan Pardo es reconegut
actualment com una de les grans figures de la música espanyola.
Acabem per avui El Temps Passa… i
la música queda, un recorregut setmanal per els records musical de la década
dels seixanta a aquella l’Espanya sota la dictadura i amb represió. Nosaltres
som Quimet Curull i Mario Prades i abans de tocar el dos us deixem amb
companyia de les emissores per les que sortim a les ones o bé via Internet si
et descarrégues el programa des de el Facebook de Montse o el blog, ens
retrobarem la propera setmana
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il·lusió
per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
Enllaç per descarregar-se el programa
Enllaç per descarregar-se el programa
No hay comentarios:
Publicar un comentario