Obrim la Paradeta
Demis Roussos – Mañanas de
terciopelo
La cançó més coneguda i popular de
Demis Roussos és aquella del “Triki, triki”, publicada l'any 1973, aixó si,
però realment no es deia així, el veritable títol era "Velvet
Mornings" i com comprovareu, al igual que molts dels seus èxits, també la
va versionar en castellà. Demis Roussos va ser el primer cantant nascut a
Àfrica que va col·locar-se a les llistes d’èxits inglesas i és que ell no era
grec com es deia, era nascut a Egipte. Vam conèixer al país a Demis Roussos
quan formava part del gran tercet grec de rock progressiu anomenat Aphrodite's Child, on
s’encarregaba de cantar i tocar el baix, al costat de Vangelis als teclats que
era el seu cosí i Lucas Sideras a la bateria. La seva veu de falset ben
modulada ens va impactar i quan es va desfer el grup i Demis Roussos es va
llançar en solitari va tenir una carrera brillant i tota plena de supervendes.
El seu nom complet és Artemius Ventouris Roussos i va néixer el 15 de juny de 1946 a Alexandria, Egipte,
encara que es 
va criar a Grècia per llançar-se musicalment amb el grup des de
França. Amb 17 anys es va incorporar a la seva primera banda The Idols i
posteriorment a We Fire per unir-se més tard a Aphrodite's Child (a la foto). Quan
l'extrema gordura va arribar a ser alarmant per a la seva salut va crear un
mètode per aprimar-se i va treure el llibre "A Question of Weight",
escrit amb Veronique Skawinska, explicant aquest mètode que realment li va
servir per perdre pes, tot i que després i com sol passar, va tornar a
engreixar-se. La veritat és que els mètodes miraculosos no existeixen i us ho
diu Mario que fins i tot es va sometre a una gastroplàstia fa anys i amb la qual
va perdre més de 70 quilos en un any, aprimant-se fins a un extrem tal que
van haver de donar-li un tractament per aprendre a menjar i guanyar pes. Els
miracles s'han d’anar a buscar a 
Lourdes. Us explicarem una anècdota de Demis
Roussos. A la foto Demis Roussos amb l'amic Mikel Barsa. Va ser un dels passatgers del vol 847 de la TWA que va ser segrestat el 14
de juny de 1985 per terroristes palestins. Els segrestadors van celebrar el
aniversari amb ell, al quedar-se acollonits quan van adonar-se que tenien com a
ostatge ni més ni menys que a Demis Roussos, un dels cantants més famosos de
l'Orient Mitjà i Europa. Va morir a Atenas, el 25 de gener passat a causa de
tres càncers, un de pàncrees, un de ronyó i un altre d’estomac.
Los Sprinters – Rain and tears
El grup Los Sprinters que anem a
escoltar ara al programa d’avui de El Temps Passa... i la música queda, eren un
bon conjunt surgit a Galicia i van acabar sent la banda d'acompanyament del
cantant Andrés Dobarro que va morir el 22 de desembre de 1989. Despres es van
reconvertir en una orquestra de ball. Aquesta cançó, que us portem, un tema ple
de sinfonisme, es la seva versió del èxit dels Aphrodite’s Child, dels que hem
parlat abans, el grup integrat per Vangelis, Demis Rousos i Lucas Sideras i es
trobava en un single que Los Sprinters van publicar l’any 1968 a través del segell
Fontana i que va ser el seu últim disc. A la cara B i trobavem un altre versió,
en aquest cas dins del estil conegut en els Estats Units com bublegum pop, el
“Yummy, yummy, yummy” dels nord americans Ohio Express. Los Sprinters s'havien
creat l’any 1965 i el grup el formaven Miguel Varela Suárez “O Tranquilo” (guitarra
i cantant), Alfredo Mella, Ramón Miranda i José Vázquez. Una de les seves cançons més populars es trobava en el seu primer 
disc, es tracta de "El
Tablao" i curiosament, era una cançó composada per ells. És clar que
després van gravar versions, unes quantes com aquesta que avui escolteu a El
Temps Passa... i la música queda. En total al llarg de la seva carrera Los Sprinters van
gravar set discos entre EP's i singles i finalment es van convertir en el grup
d'Andrés DoBarro, amb ell van treballar a la pel·lícula “En la red de mi
canción”, protagonitzada per Andrés DoBarro i Concha Velasco. El 19 de setembre
de 1998 Miquel Varela moriria després d'una llarga malaltia, per cert, quan es
van desfer Los Sprinters havia format duet amb la seva dona dient-se Manuela e
Miguel.
.jpg)
Los Relámpagos – Arenas movedizas
.jpg)
Una de les millors bandes de pop
instrumental al país, durant els anys seixanta, van ser Los Relámpagos i a més
de gravar els seus propis discos, també van acompanyar a molts artistes
solistes d'aquella època. Nosaltres us hem seleccionat aquest tema per escoltar
en el programa d'avui i que es va incloure en un EP editat per Philips l'any
1964 i en el qual el tema estrella va ser la seva versió del “Si yo tuviera un
martillo” que tot i ser un tema del folk americà popularitzat per Peter, Paul
& Mary, ells van mirar la versió més rockanrolera que va fer Trini Lopez.
En aquest disc també es trobaven “Toma el martillo” que va ser escrita per ells
i sembla respondre irònicament a la seva casa de discos que els van obligar a
gravar l'altra, “Espuelas de plata” i
“Arenas movedizas” que escoltem ara i que així mateix van ser escrites per
ells, concretament per José Luis Armenteros. Los Relámpagos quan van començar
es feien dir Dick y Los Relámpagos i van acompanyar en molts enregistraments i
gires a Miguel Ríos en els seus inicis, però també van ser grup d’acompanyament
per a altres com el Dúo Cramer i Juan Pardo. Los 
Relámpagos van ser una de les
millors bandes instrumentals surgides al panorama espanyol i estaven liderats per
José Luis Armenteros (guitarra) que posteriorment es va dedicar a la producció
i composició després de deixar-los l'any 1968. Per Los Relámpagos van passar
Pablo Herrero (òrgan), Ricardo López Fuster (bateria), Juanjo Sánchez Campins
(baix, i guitarra solista) i que va morir el 23 d'agost de 2008, Ignacio
Sánchez Campins (guitarra rítmica i orgue), Juanjo Sánchez Jr (guitarra
rítmica) i Fernando Mariscal Jimeno (bateria). Els sis EP’s gravats per Los
Relámpagos al segell Philips entre 1963 i els principis de 1965, van ser
reedditats en un CD per el segell Rama-Lama l’any 1997.
Los Continentales – Hava Nagila
Moltes vegades i escoltant a Los
Continentales us hem parlat d'aquest tema i a través del Facebook de la Montse ens comenten allò de
"Molt parlar, però d'escoltar-lo què?" I com és una gran veritat
creiem que ha arribat el moment de solucionar-ho i escoltar el "Hava
Naguila" a càrrec de Los Continentales a El Temps Passa... i la música
queda que era el tema estrella en les seves actuacions i el que els demanava el
públic que va oblidar es tractava de una cançó tradicional hebrea, el títol
significa "Alegrem-nos", es tracta d'una cançó de celebració,
especialment popular entre les comunitats seculars jueves i gitanes, per
prendre-ho com l'himne de batalla del grup madrileny. En diverses ocasions hem
compartit amb vosaltres, amb totes vosaltres, cançons de Los Continentales,
bàsicament instrumentals, encara que ells també van gravar cançons cantades i a
part de versions, també cançóns escrites per el guitarra Álvaro Yébenes. La
discografia completa de Los Continentales va ser reeditada l'any 1985 en un LP,
format vinil, publicat pel segell Cocodrilo Records. Ara farem una miqueta
d’historia. Los Continentales van ser una de les bandes mítiques sorgides al
Madrid dels 60, de fet es van formar en
el 62, encara que avui dia pràcticament ningú es recorda d'ells, sols
quatre nostàlgics melòmans com nosaltres i vosaltres. 
Inicialment Los
Continentales eren Álvaro Yébenes (guitarra) i Juan Antonio González (baix) que
venien de Los Flaps, al costat d'Ángel Arriba (guitarra) i Rafael Sánchez de Ocaña (bateria).
Inicialment feien música instrumental. Los Continentales van ser un dels grups
que participaven en les populars matinals del Price madrileny. L’any 1965 es
van produir canvis en el si del grup que decideix incloure cantant i deixar de
costat els temes instrumentals. Antonio González se'n va i s'incorpora el
cantant José Manuel Rodríguez que va haver de deixar-los un any més tard per
anar-s'en a la mili. Per Los Continentales van passar músics reconeguts de l'època
com l'amic Tony Reinoso, el cantant Blume, Enrique Pérez, Gonzalo González,
Antonio Román Obrador, Juan Mena, Quique Martínez i altres. De fet i amb l'auge
de la música soul Los Continentales van arribar a ser set components. L’any
1968 es van separar definitivament. Tony Reinoso va crear posteriorment Los
Solitarios, Blume va tenir una discreta carrera en solitari i Álvaro Yébenes
s'en va anar a Los Canarios, però com a baixista..jpg)
.jpg)
Los 4 Jets – María de la O
Molts grups de surf music,
bàsicament madrilenys, van versionar temes clàssics amb regust andalús
passant-los al pop, però no va ser només a la capital del Regne, a Mallorca Los
Telstars van gravar una versió del "Triana Morens" que escoltarem després,
per exemple. Els 4 Jets van prendre aquest clàssic i el van reconvertir
modernitzant-ho, el resultat és aquest que escoltem ara i que es va incloure en
un EP al costat de “Luna”, “Shake baby shake” i “La luz”, es va publicar l'any
1965 i va ser el seu tercer i últim EP. “María de la O”, tot un clàsic de la copla,
va ser composada per Salvador Valverde i Rafael de León per a Maria Ojer Ferrer
coneguda com Coque i també la va versionar Estrellita Castro, Pilar Arcos,
Carmen Amaya, Cristina del Valle, Marifé de Triana, Carlos Cano, María Vidal,
Niña Pastori, Diego el Cigala, Diana Navarro, Manuel Vallejo i molts altres. La
veritat es que Los 4 Jets van gravar quatre discos, tot i que l'últim no va
arribar a publicar-se mai. Ara us farem cinc centims del grup. Un dels primers
conjunts que van sortir a Madrid va ser Los Mágicos l’any 1958, on hi trobavem
als germans Santiago (guitarra rítmica) i José María González Picatoste (baix).
Quan es van desfer se'ls uneix el guitarra Tony 
Reinoso que va formar part de
Los Continentales i anys més tard es convertiria en líder de Los Solitarios i
un músic filipí establert a Espanya des de petit anomenat Eddy Guzmán (bateria
i cantant) que venía dels Pekenikes i abans a Los Estudiantes, allà es van crear Los 4 Jets. L'any 1963
Reinoso que ara viu a Santo Domingo, s'en va anar a Los Continentales i en el
seu lloc entra Ricky Morales (a la foto) que posteriorment tocaria a Los Shakers, Los
Brincos i Barrabás. De fet Los 4 Jets adolien de ser molt tècnic interpretant
les seves cançons en directe, però freds i no comunicaven amb el públic, ells
volien que els assistents als seus concerts es mantinguessin en silenci i
quiets, gaudint de la música, però la joventut en aquells festivals, aquells
matins del Prince de Madrid volia marxa, moure el esquelet, volia expressar les
seves emocions i ànsies de rebeldia a través de la música. Los 4 Jets van
tornar anys mes tard ja sols com Los Jets i les seves gravacions van ser
reeditadas en CD per Ramalama Music. José María González i Eddy Guzmán ja van
morir
Los Telstars – Triana Morena
Los Telstars van ser un grup
mallorquín de música entre instrumental i cantada i eren Luis Cerón, Miguel
Porta, Juan José Vázquez, Leonardo Martín i un altre que no recordem el nóm.
Alguns d'ells venien d'un grup anomenat Los Voltors. Los Telstars van funcionar
de l’any 1965 fins finals de la dècada. L’any 1966 Luis Cerón de qui Quimet sempre diu que
deurien de ser parents ja que ell també es diu Cerón, en aquest cas de segon
cognom i no es qué precisamente ni hagin masses que es diuen així, va marxar-se
per anar a tocar a l'Orquesta de Silvana Velasco i allò va marcar el principi
de la fi, si be van treballar ancara un temps i creiem que va entrar
llavors Toni Tugones que després va esdevenir pilot comercial, si
no ens falla la memoria, de Spanair. El tema que escoltem avui 
a El Temps
Passa... i la música queda, és trovaba a un EP editat per Belter l’any 1967 i
on també es van incloure “Guantanamera”, “Recuerdos de Andalucía” i “Incendio
en Rio”. En aquest disc i de fet en tots els que van gravar, els Telstars eren
cinc, però no sabem el nom del cinquè en joc. A Mario el tall musical que fan
quan canten aixó de “Triana... Triana Morena” i lo de “Que buena, que buena”
sempre li ha fet molta gracia. Los Telstars van gravar varis EP’s i tres
singles i van participar també en el Festival de Mallorca. Per cert, hi havie
un grup a Puerto Rico que també es dien Los Telstars, res a veure amb els
nostres.
.jpg)
The Vagabonds – Tienes dieciseis
años
The Vagabonds eran un tercet
format per soldats americans que feien el servei militar a la base militar
americana de Torrejón de Ardoz, a Madrid. The Vagabonds van gravar tres EP’s
per el segell discogràfic Zafiro i quan el seu servei militar fa arribar a la
seva fi ells es van tornar cap els Estats Units. Els seus noms eran Teddy
Dorglas que era baríton i guitarra, Ronnie Wayne tenor i Jonnny Roberts baix i
banjo. El
títol original d'aquesta cançó és “You’re sixteen” i era del grup nord-americà
Johnny Burnette Rock and Roll Trio. Avui en
dia cantar la relació de un adult amb una jove de setze anys seria una cosa
molt mal vista i censurable, però en aquells anys aixó era pecata minuta per
els censors, més preocupats per la salut político-moral dels espanyolets del
carrer que per aixó de l’educació sexual. La cançó que ens portan The Vagabonds
també va tindre altres versions al territori espanyol, destacant la que van fer
Los Sonor. Per cert que als anys setanta als Estats Units van sortir un grup de
funky que es deien Jimmy James & The Vagabonds i no sabem ara si tenian
alguna cosa a veure ams els que van treballar aquí.
Los Sonor – Ligados
Avui tornarem a escoltar a Los
Sonor, un altre dels bons grups espanyols de la seva època que van alternar el
seu repertori amb cançons instrumentals i també cantades. Aquesta que us hem
seleccionat per escoltar avui és una versió del gran èxit internacional del
cantant italià Nico Fidenco i el títol original va ser "Legata a un
granello de sabbia". Los Sonor la van incloure en el seu segon EP, editat
l'any 1961 per RCA, en el qual també es recollien “Esa chica alborotada” que
era el “Tallahassie Lassie” de Freddie Cannon, “Tienes dieciséis años” que era
una versió del grup nord-americà Johnny Burnette Rock and Roll Trio i que hem
escoltat abans en la de The Vagabounds i finalment “Esta noche te diré”. Per
Los Sonor van passar grans músics, entre ells Tony Martínez que venie de Los Atómicos i Manolo Fernández
què s’en van anar a Los Bravos, Carlos Guitart que junt a José Barranco va
crear Los Flecos, Manolo Díaz que després va seguir en solitari, un dels seus
principals èxits va ser "Viene una ola" i després, ja en els 70's es
va convertir en alt executiu del segell CBS-EPIC i en els 60 va ser productor i
compositor de "La moto" per Los Pasos i uns quans temes per 
Los
Bravos, ja os vem explicar l’història d'aquest tema que també van gravar i van
portar a l'èxit Los Bravos, però per Los Sonor van passar encara més gent como
José Luis González, Manolo Escobar, Fernando Sánchez, José Antonio Otero i uns quans
més. Los Sonor van ser possiblement la millor i al mateix temps més
desaprofitada, banda de rock instrumental al país, per confirmar la nostre
opinió os direm que l'any 1963 Los Sonor
van gravar un LP sensé, cosa molt poc habitual. Durant un temps i per
imperatius de la seva discogràfica van acompanyar a una admirable cantant, la
granadina Li Morante que va deixar la música degut a les seves fermes
conviccions religioses. També van fer de grup d'acompanyament de Miguel Ríos, Cecilia i
altres.
.jpg)
Los Archiduques – Lamento de
gaitas
Los Archiduques van ser un grup
asturià amb una discografia escassa, però en la seva trajectòria destaca el fet
que un dels seus cantants va ser Tino Casal, precisament ell és el que canta en
aquest tema que sona a El Temps Passa... i la música queda. Es trobava com a
cara A del primer single que Tino Casal va gravar amb Los Archiduques l’any
1967. Per un single dels Archiduques amb “Lamento de gaitas” s'han arribat a
pagar més de 20.000 de les antigues pessetes en fires de col·leccionisme. Los
Archiduques es van formar l’any 1963,
a Oviedo. Inicialment eren Tony a la guitarra solista,
Claudio a la rítmica, Tito al baix, Pedro a la bateria i el melillenc Armando
Pelayo a l'òrgan. Tino Casal que als 80 es va convertir en el Rei del Glam espanyol,
tocava anteriorment a Los Zafiros Negros i tenia només 17 anys quan es va
incorporar als asturians l’any 1967. Els membres originals de Los Archiduques
es reunirien de nou 
l'any 1982 per gravar el seu major èxit, pel que sempre
seran recordats "Lamento de gaitas" que de fet no era una cançó
d’ells, es tracta d’una versió del tema "I Love How You Love Me" dels
germans Paul i Barry Ryan quan eran duet. Aixó si, els asturians incluien
acompanyament de sacs de gamecs (gaitas) asturianes. Curiosament, el gran èxit
de la carrera de Tino Casal ja als anys 80 va ser “Eloise” que era també una
cançó de Paul Ryan que va cantar el seu germà Barry Ryan, quan el duet ja
s’havie saparat. Per cert, a la portada del disc i contra el que ens tenia
acostumats anys més tard, Tino no es el que està sentat, ell es un dels que
estan drets i porta un barret.
.jpg)
Los 5 del Este – Protestando
El grup balear Els 5 del Este, una
de les bones bandes sorgides a les Illes, va publicar un EP l'any 1966 a través del segell
EMI-Odeon en el qual la cançó estrella va ser la seva versió del
"Submarino amarillo" de The Beatles que, encara que no va aconseguir
ni de lluny les 130.000 còpies que van vendre Los Mustang, les xifres van ser
significatives i la seva versió molt encertada. En el mateix disc es van
incloure “La muñeca que hace no” de Michel Polnaref, “Su nombre” que era una
versió de Salvatore Adamo i aquest tema que us hem seleccionat per compartir
ara en el programa i que va ser escrita per Joan Fons i Pep Alba, components
del grup. Los 5 del Este van ser un dels grups més populars de les illes
Balears al costat del Grupo 15, Los Beta Quartet, Los Javaloyas, Talayots,
Telstars, etc. i van funcionar prou bé com a versioners, una pràctica habitual
en els anys seixanta. Los 5 del Este van ser creats per Joan Fons i van
començar la seva carrera professional el dia 8 de desembre de l'any 1962 a l'Hotel Sabina de
Cala Millor. De fet es pegaven un “panzón” d'actuar 
en els hotels de la costa
mallorquina. Van funcionar des de 1964 fins l’any 1984. A part de Joan Fons,
al grup també trobavem a Antonio Fons, Bartolomé Oliver, José Alba i Rafael
Cortés que van ser la formación més estable, però en total, per Los 5 del Este
van passar Martí Gomila, Toni García, Miquel Pieras, Miquel Pascual, Fernando
Chica, Fernando Blanco, Xisca Llull, Tomeu Nicolau, Javier Sánchez, Jordi
Llagostera i Xavier Oliver i van treballar i van enregistrar un bon grapat de
discos, sobre tot EP’s i singles, en total més de 30 i van gravar 79 cançons.
Així mateix van participar en una o dues ocasions al Festival de Mallorca.
La Música
que es Feia en Català
Valerie – La Vella de Wexford
L'any 1968 i mitjançant el segell
català Edigsa es va publicar un EP amb sis cançons interpretades en català per
la cantant Valerie que creiem era irlandesa o escocesa, es tracta de temes del
folk tradicional irlandès i escocès traduïts i adaptats al català. Al disc
trobem aquest tema que és un poema tradicional irlandès musicat que ens parla
d'una dona que estima el seu ancià marit, però molt més estima "Un minyó alt i fornit" pel que s'en va a veure al metge i li demana un beuratge que
acabi amb la vida del seu marit que ja es major. El metge li recomana que li
doni de menjar “el moll d’un os” durant una temporada i així el marit es
quedarà cec. És clar que la infidel i coqueta dona no sap que el metge l'hi
explica tot a la futura víctima i aquest es guarda i molt de menjar res
preparat per la 
seva dona, encara que fingeix empassar-se'l i quedar sense
vista. Finalment la dona decideix llançar-ho pel blocal d'un pou d'una empenta,
però el marit la "veu vindre" i s'aparta en el moment just, amb el
que és la mala dona la que cau al pou i mentre ell escolta els seus crits
demanant ajuda li diu amb ironia "És una pena, no puc ajudar-te perquè cec
com ara soc no et puc salvar". En aquest EP editat per Edigsa també es van
incloure “Mary Hamilton”, “Camisa de franel.la grisa”, “On et son ets Emanuel”,
“Pensaments i reselles d’Escocia” i “On va la noia tan bonica”. De Valerie poc
us podem dir, més aviat res ja que a la xarxa no hem trobat informació i
nosaltres només recordem que estava unida sentimentalment a un executiu del
segell Edigsa, però la veritat és que tampoc estem segurs, pel que us direm
alló de sempre, no ens feu massa cas.
Els Dracs – Et trobaré
Des del que seria l'últim treball
discogràfic de Els Dracs, us hem seleccionat aquest tema que compartirem ara a
El Temps Passa ... i la música queda i que es va publicar l'any 1967 a través del segell
Concèntric, incloent "Visca la
Patum", una adaptació que realitzen de la vella dansa
del Berguedà, "Es ella" que era una versió del "My girl" de
Tempations i "Visca l'amor" que creiem era seva, encara que no estem
segurs. En diverses ocasions i escoltant a Els Dracs, una de les millors bandes
de pop-rock en català dels anys seixanta, us hem comentat que també van gravar
en castellà, anomenant-se, això si, Los Dracs i mmitjançant el segell Alma. Els
Dracs van treure un EP on hi havia la seva versió de "La casa del sol
naixent" i va ser el 
disc més venut del catàleg del segell Concentric. El sextet, liderat pel cantant Jordi Carreras, va treballar des de 1964 a 1971 i van gravar 4
EP's en català i un grapat en castellà.
Els Dracs eren el cantant Jordi Carreras, al costat de Miguel Olivé, Vicente
Carós, Faustino García, Manuel Cordero i Alfredo Pla. L’any 1966 van ser el
primer conjunt de rock que va actuar al Palau de la Música Catalana, a
Barcelona. Després de desfer-se nosaltres els vam perdre la pista, però hem
sabut que el bateria Vicenç Carós havia mort el 20 de gener de 2010, als 63
anys d'edat. Val a dir que l’any 1981 el segell Edigsa va publicar un LP que
recollia tots els seus èxits en català gravats amb Concèntric i que va
titular-se “La Casa
del Sol Naixent”. Els Dracs que en total van treure vuit EP’s, van ser un dels
grups més importants quan parlem de música pop-rock feta en la Nostra llengua i una de les
llavors per el naixement del actual rock en català.
.jpg)
Els 4 Gats – Sempre em perdo
Avui i en la secció de la Música feta en Català, us
portem de nou a Els 4 Gats per compartir amb vosaltres aquest tema que sonarà
ara a El Temps Passa ... i la música queda i que es trobava en un EP que va
publicar el segell Edigsa l'any 1963 i es yba versió
del “I Love You Honey” de John Lee Hooker, “Cla i cat” escrita por Lluís
Serrahima i Francesc Pi De La
Serra i “Tu parles molt” que és el “Too Much Joe Jones” de
Reginald Hall, sense oblidar "Últims records" que és una
bona versió del "Segellat amb un petó" que vam escoltar en passats
programes i que era de Peter Udell i
Gary Geld i ja l'havien gravat l'any 1960 el grup The Four Voices, al 62 Brian
Hyland i l'any 1968 ho farien Gary Lewis and the Playboys, a part de Bobby Vinton ja en els setantas. Els 4 Gats van ser un grup catalá d’efímera vida, tot i treure
quatre EP’s, on destacava un dels seus components, Quico Pi de la Serra que va néixer a Barcelona
el 6 d’agost de 1942 i més tard tindrie una bona carrera ja com a cantautor i 
membre de Els Setze Jutges. Els 4 Gats interpretaven una mena de R & B a la
catalana, light i bastant simplista, però ple de bona voluntat. El 22de mars
de l’any 1962 Quico Pi de la
Serra fa la seva primera actuació dins dels Jutges,
acompanyant a Miquel Porter i el 23 d’agost de 1962 va debutà en directe i com
cantautor a un concert fet a La
Selva del Camp, a Tarragona, cantàn "Les portes".
Despres Quico Pi de la Serra
se incorporaria a Els 4 Gats amb els que va gravar 3 discos i van actuar en
directe en moltes ocasions. Quan els va deixar per anar-sen a fer el soldat, el
seu lloc seria ocupat per Xavier Elies que era des de 1963, el séptim Jutge i
com a cantan havia grabat un sol disc “El piset”, l’any 1965 i amb Els 4 Gats també un sol disc. Xavier Elies va
morir a causa d’un càncer el 30 de juny de 2010.
Lucky
Guri & Peter Roar – The full of the hill
passant a ser Peter Roar el protagonista i
incloïen també a la resta dels músics. A aquesta cançó, la seva versió en clau
de jazz de “El boig del turó” dels Beatles, ells li han imprès un ritmillo
jazzístic molt acullidor. Després de haver-se recuperat d'una llarga
enfermetat, Lucky Guri (a la foto), aquest gran pianista nascut a Calella, sembla que torna
a estar en actiu. Per cert que desde feia anys acompanyaba a Núria Feliu en els
seus concerts. La veritat es que tenin un disc com aquest a El Temps Passa… i
la música queda, tant Quimet com Mario s'adonen que li treuen poc suc i es
proposen posar més cançons del “Waw... We are digging The Beatles!”, però
aixó serà ja en altres programes. Paraula. És
clar que aixó ja ho diem cada vegada que escoltem cançons d’ell i la veritat es
que els posem poc.
Acabada per aquesta setmana la
secció de la música feta en català, ens anirem a viatgar per el panorama
peninsular escoltant un grup surgit de les cendres de Los Gritos.
La Zarzamora – Si una paloma
Los Gritos van canviar de segell
discogràfic i es van trobar amb una pràctica habitual en aquella època, la casa
de discos o el seu representan, no ho tenim molt clar, tenian registrat el nom
de Los Gritos. De fet el camvi de nom també es diu que va vindre derivat del
inpas provocat per la mili de Manolo Galván. Van decidir canviar de nom i la
banda liderada per Manolo Galván va passar a anomenar-se La Zarzamora. Van
gravar un sol LP que va ser produït per Juan Pardo, però que a
nivell vendes no va aconseguir les expectativesm tot i els singles que es van extreure i no van trigar a desfer-se.
Manolo es va llançar en solitari amb bastant èxit i problemes amb la censura
espanyola. Aixó va fer que, desenganyat de tot, fotés el camp cap a
l’Argentina, on es va establir i va tenir una brillant carrera artística,
retirant-se fa pocs anys. Va morir el 15 de maig del 2013 a Bella Vista, a
l'Argentina, on Manolo Galván residia. Aquest cançó es 
trobava en un single
publicat per Belter l’any 1971 i que tenia "Dicen" a la cara B. Ja
ens hem passat d'any! De fet La Zarzamora van treure així mateix quatre o cinc
single, inclos un amb el cantant que va substituïr a Manolo Galván. Los Gritos
eren Manolo Galván, Francisco Doblas, José Serra i José Ramón Muñoz, però quan
van passar a ser La
Zarzamora hi van haver alguns canvis, entre altres coses
perquè van passar a ser cinc ja que es va incorporar l'organista i cantant José
Iglesias González, el baixista va passar a ser Nono Figuera i a la guitarra
trobàvem a José Fernández Tellez. Quan Manolo Galván va marxar-se de La Zarzamora ancara van
gravar un disc sense ell, com us deiem. En l’últim disc va cantar Lito, però
sols eren quatre.
Los Top Son – Jersey azul
Quan Emilio Baldoví, cantant de
Los Milos va marxar-se a França, els seus companys havien de negociar per
aconseguir nova discogràfica i la posterior edició del màster que el grup havia
gravat abans que Emilio se n'anés. Vicente Castelló i Pascual Olivas van
aconseguir un bon contracte amb EMI i van comunicar a la seva discogràfica
Discophon, amb la qual havien gravat 4 EP 's que deixaven el segell i allà es
van trobar amb la sorpresa, la casa de discos tenia registrat el nom de Los
Milos. Per tant van decidir canviar-lo pel el de Los Top-Son i el disc va
sortir al carrer amb "Chariot", "Twist a Maria Amparo" que
era de Pascual Olivas, "Cien kilos de barro" que tot i ser
nord-americana ja l’havia publicat a Espanya el mexicà Enrique Guzmán i
“Recuerdos de verano” que també va ser composada per Pascual. Quan Emilio va
tornar de França no li va agradar ni el canvi de nom ni que s'hagués editat el
disc abans del seu retorn i va decidir deixar-los i seguir en solitari canviant
el seu nom pel de Bruno Lomas. Va 
ser l'únic disc signat per
Los Top-Son en què compten amb Bruno Lomas com a cantant. El segon ja com a
duet incluía aquesta cançó que escoltem ara i que va ser composada per Adamo i
que Mario ja havia escoltat en directe a Los Samurais, un bon grup barceloni
que ell havie vist tocan a una sala sita a Sants, a la cruïlla entre la
avinguda Madrid i el carrer Brasil, al costat de l’Esglesia. Pascual Olivas
l’any 1966 i després de la dissolució del grup, fundaria, junt a Víctor Ortiz
de Los Pantalones Azules, el grup Los Huracanes. El bateria d'els Top-Son que era
Alberto Gómez marxaria a Los Canarios per substituir a Tato Luzardo que feia la
mili, el mateix que va fer Pedro Ruy-Blas amb Teddy Bautista, sense que cap
d'ells fos mai membre oficial dels Canarios..jpg)
.jpg)
Los 4 de la Torre – La balada de los boinas verdes
I ara a El Temps Passa… i la
música queda escoltarem a Los 4 de la Torre. Us portem la versió que aquest barcelonins
van realitzar en castellà de "La balada de los boinas verdes" que
originalment es va incloure en la banda sonora del fim "Los Boinas
Verdes", la primera pel·lícula que es va filmar sobre la guerra de
Viet-Nam i que protagonitzava i dirigia John Wayne. Amb el títol original
"The Ballad Of The Green Berets", la cançó la va gravar el Sargent
Barry Sadler (1 de Novembre de 1940 - 5 de novembre de 1989) l’any 1966 i es
tractava d'un himne patriòtic enfrontat a totes les cançons que es van gravar
en contra de l’intervenció nord-america al Viet-Nam. El 5 de maig de 1966 i en
contra dels pronostics dels crítics (lumbreres) que deien sería un fracas, va
arriba al número 1 del Billboard i va romandre en aquesta posició durant cinc
setmanes, en la versió original, és clar, no en la dels catalans Los 4 de la Torre que també es van fer
dir Els de la Torre
i Los de la Torre,
si bé llavors eren tres. Van publicar aquesta cançó en versió single i EP. Val
a dir que com Els de la Torre
van treure uns quans discos en català. La carrera de Los 4 de la Torre va estar marcada per
dues cançons molt 
patxangueres, us parlem de “Vuelo 502” i “Operación Sol”, la
primera cançó a ritme de ska que es va gravar a l'estat espanyol, la veritat es
que totes dues son horteradas. Per cert tres dels componetes de Los 4 de la Torre eren germans, de
Barcelona i el grup estava liderat pel major que es deia Emilio, el petit era
Joan, el nom del tercer era Carlos, tots amb el congnom de la Torre. El quart
component de Los 4 de la Torre
va ser Paco que creiem era el seu cosí. Amb la cançó “Vuelo 502” es van presentar al IIIer
Festival de la Canción
de Mallorca i creiem que van guanyar.
Los Watts – Girl
però malgrat la seva efímera vida professional, van
saber tractar-se de Tu a Tu amb els grups de la seva època. En total Los Watts van
treure tres discos al mercat i van desaparèixer. És clar que abans van batre un
rècord. Van estar tocant durant vint hores ininterrompudes sense canviar de
músics ni descansar, en un club de Sabadell. També volem fer esment a un
reportatge que va ser publicat per la revista Fans en el qual s'anunciava que "havien
venut els seus ossos per comprar guitarres", pel que sembla la venda es
va fer a una universitat i els estudiants no disposarien dels seus esquelets
fins al moment de la seva mort..jpg)
Los Teen Tops – Anoche no dormí
Aquest tema que ens portan Los
Teen Tops per acomiadar el programa d’avui, una bona versió del “Another
sleeples night” de Neil Sedaka, es trobava en un EP amb "El rock de la
cárcel", "Buen Rock and Roll esta noche" i "Confidente de
secundaria" i que al nostre país va ser el seu millor EP i és va titolar
"El trepidante rock and roll de los Teen Tops". Tot i que Los Llopis
van ser el primer grup de la història que va versionar al castellà rock and
roll del anomenat "pioner" arribat dels Estats Units, a Mèxic es
reparteixen aquest honor Los Camisas Negras, Los Locos del Ritmo i Los Teen
Tops que van començar més o menys al mateix temps. Però a Espanya els que van
arrivar amb les seves cançons i van introduir aquest rock and roll van ser Los
Teen Tops, el grup liderat per Enrique Guzmán que va ser cantant per pura
casualitat. Ens expliquem. La banda la integraven inicialment Enrique Guzmán
(veu i guitarra rítmica), 
Armando Martínez "El Manny" (bateria),
Sergio Martell (piano), Jesús Martínez "El Tutti" (guitarra solista)
i Rogelio Tenorio al baix i veu, però de veu poca ja que el seu pas per el grup
podem dir que es va limitar a les fotos del primer disc ja que el contrabaix el
va tocar un músic d'estudi anomenat El Pollo. Enrique va tindre que cantar ja
que Rogelio es va posar tan nerviós que va ser incapaç de fer res a dretes allà
a l'estudi. Paral·lelament Enrique Guzmán (Caracas, Veneçuela, 1 de febrer de
1943) va començar a gravar com a solista i acompanyat d'orquestres i encara que
el grup va funcionar uns anys més, va acabar per desfer-se i només va quedar
Enrique Guzmán que té una bona carrera com a solista i actor.
Conclou per aquesta setmana El
Temps Passa… i la música queda, aquest recorregut per el el nostre passat
musical, per els anys seixanta d’una Espanya de dictadura i represió. Som Quimet
Curull i Mario Prades i ara acabem el programa per avui, fins el proper.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen
il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
Enllaç per descarregar-se el programa
Enllaç per descarregar-se el programa
No hay comentarios:
Publicar un comentario