El Temps Passa 09-25

La música omple molts buits en la nostra memòria. Escoltant cançons com les que avui compartirem a El Temps Passa... i la música queda, tornen a la nostra ment instants que moltes vegades crèiem oblidats i tingueu en compte el que deia el pare de Mario: "Recordar és tornar a viure" i nosaltres pretenem que torneu al passat escoltant ara a Pop Tops, Dúo Dinámico, Los Discóbolos, Dave Dacosta, Los Polaris, Pau Riba, Los HH, Michel, Quico Pi de la Serra, Tony Dallara, Los Pekes, Relámpagos i uns quans més que ens acompanyaran en aquest viatge al ahir, a la década dels seixanta que començarem des de les emissores per les que ens escoltes cada setmana i obrirem el programa amb Karina que ens parla del seu xicot. Som Quimet Curull i Mario Prades i iniciarem el cami al ahir dient alló de cada setmana.

Obrim la Paradeta

Karina – Mi chico

L'any 1964 Karina va publicar a través del segell Hispavox el seu quart EP que s'obria amb el tema "Puedo", escrit per Augusto Algueró i que després va formar part de la banda sonora de la pel·lícula "Arriba las mujeres" de Julio Salvador, ja a l'any 1965. També trobàvem una versió de "Volverás" que era un tema arribat de França. La cara B s'obria amb la cançó que us hem seleccionat per començar avui El Temps Passa... i la música queda i que era una composició del nord-americà Smokey Robinson, líder dels The Miracles que la va escriure per a la cantant de color Mary Wells i la seva continuació "My Girl" la gravarien The Temptations. L'EP es tancava amb "Hago mal en quererte", una versió del "Do You Really Loves Me Too (Fool 's errant)" del rocker britànic Billy Fury, però tot i les bones intencions de Karina, nosaltres ens quedem amb la versió que van realitzar Los Pekes, als quals escoltarem més tard, encara que no amb aquest tema. La cançó també va ser versionada per Los Ágaros. Aquest disc de Karina es va publicar també a França amb una portada molt similar, encara que no tenim informació de com va funcionar a nivell vendes, al veí país. Karina, nascuda a Jaén el 4 de desembre de 1946, és una de les figures musicals històriques del pop que es va fer als seixanta a la península Ibèrica. Va encunyar el terme "veu karinera" que utilitzem quan ens referim a cantants femenines espanyoles amb un timbre de veu aflautat i agut en excés que tan en moda van posar les cantants nord-americanes en els cinquanta. Va ser la noia Ye Yé per excel·lència. En la seva carrera destaquen amb llum pròpia cançons com “Las flechas del amor”, “La fiesta”, “Romeo y Julieta”, “El baúl de los recuerdos”, “Me lo dijo Pérez” o “En un mundo nuevo” amb la qual ens va representar a Eurovisió l'any 1971 quedant en segona posición. Quan Karina començava l'any 1961, es va presentar i va guanyar un concurs radiofònic de la Voz de Madrid i va guanyar tres mil pessetes de l'època. És clar que en aquells temps encara feia servir el seu nom real que era Maria Isabel Llaudes Santiago. Es va presentar en uns quants festivals i va gravar anuncis per a publicitat en ràdio, entre ells un per Wynn’s. Va ser Torrebruno qui li va posar el nom artístic de Karina, quan va signar contracte amb Hispavox, encara que algunes fonts asseguren que va ser obra d'Enrique Garea, director del segell Columbia, però ella ja havia publicat un parell d'EP's que es van vendre en botigues, un d'ells amb “El bikini amarillo” com a cançó estrella i també un single publicat per RCA.

Hermanas Benítez – Chao, Chao

Quimet sempre fa la conya de dir que las Hermanas Benítez anaven a "tan el kilo", es a dir que las contrataves a pes, i es que segons el pressupost s’et presentaven per actuar tres, quatre, fins i tot cinc germanes. Eren naturals de Cuba i Las Hermanas Benítez com tants i tants músics i artistes cubans, van fotre el camp de la seva illa cap a Mèxic fugint del régim dictatorial dels germans Castro, després es van vindre a Espanya. Les Hermanas Benítez eren Beatriz, Beba, Petry, Carmen i Juanita, més tard sel's va afegir un altre, Haydee que era la més petita. Les nenes van cantar a moltes pel·lícules de Cantinflas, entre ellas destaca "Sube y baja", filmada l’any 1958 i van gravar quinze LP’s al llarg de la seva carrera musical. La cançó més popular en la trajectoria de Las Hermanas Benítez va ser “Corazón de melón”, pero elles van incursionà i molt dins del pop amb cançons com aquesta que us portem ara i que es una bona versió del “Down Town” un èxit de.la britànica Petula Clark i val a dir que a l’Espanya dels seixanta es van fer un grapar de versions del tema, entre elles volem destacar la de Los Sírex i creiem que també Los Mustang la van gravar, entre molts altres. Les Germanes Benítez la van incloure a un EP amb “Cucurrucucu paloma”, “Al compás de la yenka” i “Muñeca de cera”, una versió del “Poupee de Cire, Poupee de So” i que va ser publicat per el segell Discophon l’any 1965. Eren filles de l'ex-ministre cubà de Treball Francisco Benítez, el creador de la llei de Treball que va ser coneguda popularment com '8 x 5' que protegia als treballadors cubans de jornades setmanals superiors a 40 hores. Van començar molt joves, en realitat gairebé per casualitat i d'amagat del seu pare, però amb la complicitat de la seva mare Felicia Hernández de Benítez que sempre les va recolzar. En el 1957 viatgen als Estats Units, durant 6 mesos, fent una gira per més de 20 ciutats i que va ser un gran èxit, allà els va sorgir el contracte per anar-se'n a Mèxic.

Tina y Tesa – Madison kid

Aquesta èça es tracta d'una versió d’un tema de Tony Sheridan & The Beat Brothers i sota el nom del conjunt que acompanyava el cantant britànic Tony Sheridan es trobaven The Beatles, bé sols estaven Paul McCartney, John Lennon i George Harrison, el bateria era Peter Best que quan van començar a treballar ja com The Beatles el canviarien per Ringo Starr. De fet a Tony Sheridan i Peter Best avui en dia sols se'ls recorda per la seva relació amb els Beatles. Les germanes Tina y Tesa ens la porten a ritme de màdison, elles  eren de Alacant, però van tindre que anar-s’en a Barcelona, vigilades per la seva mare que quedi ben clar, per poguer llançar-se professionalment. Les dues germanes que es deien en realitat Teresa i Josefina, tenien carnet blanc, cosa curiosa en una època on s'usava comunament el vermell i sobre tot, pel fet de ser dones. Van obtenir el carnet el 12 de febrer de 1962. Tina y Tesa eren un Dúo Dinámico en femení i la seva imatge desenfadada, amb pentinats tipus "garçon", pantalons pitillo o faldilles escoceses, junt amb la seva qualitat, van fer que la EMI, a través del subsegell Regal les contractés i van començar a gravar. Aquest tema estava inclòs en el tercer EP de Tina y Tesa, editat l’any 1963 i amb “Quiero que hablemos” que era una versió de Brenda Lee, "Celedonio", versió d’un tema italià ple de bon humor, junt a “Tengo que volver”. Tina y Tesa encara van gravar un altre  single amb el segell Belter, l’any 1966. Després el duet Tina y Tesa van desaparèixer del mercat musical. El dia 21 d’abril de 1963 Tina y Tesa van actuar en un gran festival celebrat al Palau dels Esports de Barcelona. Al costat d'elles van participar moltes figures, consolidades i noves, com José Guardiola, Los Pájaros Locos, Encarnita Polo, Franciska que es la mare de Rebeca, Salomé, el Dúo Rúbam, Kurt Savoy i altres

Los Relámpagos – Baby elephant walk

Seguirem amb aixó del màdison amb aquesta cançó que es una bona composició del gran Henry Mancini que va fer per a la pel·lícula “Hatari”, un bon film que si bé el protagonitzaba John Wayne, anaba sobre Àfrica i la cacera d’animals salvatges vius. Com podreu comprovar escoltan-la, el grup Los Relámpagos realitzan una versió genial que va fer que molts es pensesin que aquesta cançó era seva, de fet aixó va arrivar a dir-se. Van començar sent Dick y Los Relámpagos i van acompanyar a Mike Ríos en enregistraments i actuacions i també a altres, entre ells el Dúo Cramer i Juan Pardo en el seu primer EP quan firmaba com Juan Pardo y su Conjunto que tot i ser Los Telekos, a l’hora de gravar van tindre que ser Los Relámpagos, una de les millors bandes instrumentals surgides al panorama espanyol, liderats per José Luis Armenteros (guitarra) que posteriorment es va dedicar a la producció i composició després de deixar-los en 1968. Per Los Relámpagos van passar a més a més, Pablo Herrero (òrgan), Ricardo López Fuster (bateria), Juanjo Sánchez Campins (baix, i guitarra solista) que va morir el 23 d'agost de 2008, Ignacio Sánchez Campins (guitarra rítmica i orgue), Juanjo Sánchez Campins Jr (guitarra rítmica) i Fernando Mariscal Jimeno (bateria). Durant un temps també van tindre al cantant i guitarra Juan Camacho, una de les grans veus valencianes dels setanta

Tony Ronald – Madisonistas

Tony Ronald, productor, compositor, guitarra i cantant, de veritable nom Siegfried Andre den Boer Kramer, ens va deixar el 3 de març del 2013, tenia 72 anys d'edat i pràcticament tota la seva vida podem dir que la va passar aquí al país ja que va arribar amb els vint tot just complerts, recent acabada la mili i es va establir a Catalunya. Va ser un dels grans cantants de pop en els 70, gràcies a cançons com "Dejaré la llave de tu puerta", "Lady Banana" i sobretot "Help", però la seva carrera va començar a principis dels 60. Havia nascut a Arnhem, Països Baixos, un 27 d'octubre de 1941 i durant molts anys va residir a Castelldefels, a la zona de la Pava. Va estar casat amb July, de la qual es va divorciar i a la que Los Diablos van dedicar la cançó "Oh July" i des de feia anys estava casat amb Mariló Domínguez. Tony Ronald va començar gravant en solitari i d’aquell primer disc us hem extret la cançó que escoltem a El Temps Passa... i la música queda, aquest “madisonistas” on Tony Ronald ens explica fins i tot un nou pas d’aquell ball de moda que es va dir el madison. Després va crear el seu primer duet, Kroner's Duo amb un basc anomenat José Luís Bolívar. L'any 1961 amb el també holandès Charley Kurtz van crear Tony & Charley i van gravar cinc EP’s amb La Voz de su Amo del 61 al 62 i es van editar dos LP's, però després i sembla ser que "diferències musicals" van acabar amb aquesta unió. Tony Ronald volia fer música pop i rock, mentre que Charley preferia fer balls. Tots dos van tenir raó. Charley que en realitat es deia Charley Recourt i el seu germà Johnny al que es va portar des d'Holanda, van muntà Johnny & Charley i van crear "La yenka" l'any 1965. Llavors Tony Ronald es va llançar en solitari acompanyat pels Kroner's, amb una linea molt més enfocada cap el R & B i el rock i pels Kroner's van passar gent de la talla de Max Sunyer, Kitflus, Francis Rabassa, Jordi Colomer, Primitivo Sancho, Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres.

Los Polaris – Texas

Los Polaris, als que avui escoltarem a El Temps Passa… i la música queda, aquesta finestra al record, a la dècada gloriosa dels seixanta, musicalment parlant, van ser un grup que tan sols va publicar un disc, un EP de quatre cançons, però avui podríem considerar a Los Polaris com un els grups rellevants en els inicis d'aquell rock and roll pioner de principis d'aquella dècada, dins dels conjunts madrilenys. Va ser creat per dos nois de només 17 anys, Fernando Muñoz (òrgan) i Fernando Mariscal (bateria), als quals se'ls uneixen Ele Juárez (guitarra), Juanjo Sánchez Campins (baix) i Luis Blanco (guitarra). Però Juanjo se'n va a Los Relámpagos i comencen els canvis. S'incorpora el baixista japonès Tony Yoh i Los Polaris comencen a fer actuacions en clubs de Madrid com a grup instrumental i anomenant-se Los Zipi-Zape. Canvien a Los Polaris i l'any 1964 es reconeix la seva vàlua professional i apareixen un reportatge seu a la revista Fonorama i això que no havien gravat res (portada al costat). Es converteixen en la banda d'acompanyament del francès Robert Jeantal. Segueixen els canvis i entra Manolo Díaz Pallarés (guitarra), que tocava amb Los Flaps i també Manolo Díaz, que venia de Los Sonor, com a cantant i guitarra rítmica, passant Ele a tocar el baix. A l'any 1965 i amb el segell Columbia es publica, amb producció d'Alain Milhaud que començava llavors a Espanya, el seu primer i únic disc en el qual es va incloure aquesta cançó, una versió d'un tema country, al costat de “Cantando voy” que era seva, “Te prefiero a tí” i “Cerca de ti”. Manolo Díaz deixa el grup a finals d'any per llançar-se com productor i en solitari i ells passen a ser grup de suport de gent com Marta Baizán, Valen i Dyango, també tornan a acompanyar a Robert Jeantal. Allà es va acabar la carrera de Los Polaris com a grup. Per cert, Manolo Díaz Pallarés ja va morir.

Dave Dacosta – Sweet little sixteen

Aquesta és una de les millors versions que hem escoltat a Espanya d'aquest popular tema composat i interpretat originalment pel guitarra i cantant nord-americà de color Chuck Berry, un dels pioners del rock and roll i que no tenim que confondre amb el tema del Johnny Burnett Rock and Roll Trio del mateix títol. Dave Dacosta tenia un grup integrat per quatre nois i una noia, encara que aquesta no cantava. La cançó us l'hem extret d'un single que va publicar Columbia l’any 1968 i nosaltres pensem que Dave Dacosta era britànic i durant un temps el van acompanyar el grup Strollers. A ells els agradava nedar contra corrent ja que a finals dels seixanta el rock'n'roll estava en desús i imperava el beat i començava un incipient rock progressiu i simfònic i ells feien i molt be, rock and roll. El grup es va crear a principis dels 60 i l’any 1970 ja eren sis, amb dues noias. En total a Espanya van gravar un EP per Polydor i tres singles amb Columbia on van incloure fins i tot una versió dels “Ojo por ojo” de Manolo Díaz que també havien gravat Los Pasos. El cantant, guitarra i pianista Dave Dacosta va estar a Espanya de 1968 fins al 1973 i abans havia treballat a França amb els Strollers que eren Dave Carey (guitarra solista), Colin Angel (baix) i Chris Johnson (bateria).

Los Pekes – Loddy Lo

Us portem de nou a Los Pekes, un bon grup que hem de reconèixer ens agrada i avui hem seleccionat aquest tema que va ser un dels èxits del guitarrista i cantant de color Chubby Checker, al qual es va considerar a Europa el Rei del Twist, encara que Los Pekes li han canviat el ritme a la cançó que es va incloure en un EP publicat l’any 1964 i en el qual també trobàvem “Al claro de luna” composada per el mestre Augusto Algueró, “Lo se” que era una versió del “I will” i “Hay tantas chicas en el mundo” de Petula Clark que també havíen gravat en castellà Los Brujos de Mariní Callejo, Sonia, Micky y los Tonys, Miguel Ríos, Jorge Teijón, Betina i uns quans més. Ara fem historia, tres germans anomenats Benito, Jesús i Pedro es van incorporar a la rondalla Sant Josep Bernans, allà coneixen a José. Quan compleixen els quinze anys, l’any 1961, decideixen formar un conjunt que en principi queda integrat per Luis Benito Provencio (baix), José López Savorit (guitarra), Jesús Provencio (guitarra) i el seu germà bessó Pedro Provencio (bateria), junto a un cantant. Guanyen el concurs de ràdio "Lo Mejor de Cada Casa" que presentava un jove José Luis Uribarri. L’any 1963 se'ls uneix com a cantant una noia d'Ourense anomenada Maria Esther Alvárez i comença el seu camí musical, gravan el primer EP l’any 1964. Benito abandona el conjunt, per convertir-se en el seu manager i arreglista. El seu lloc al baix l'ocupa José Francisco Cervera, si be en aquesta grabación encara eren Benito, Jesús, Pedro, José i María Esther. Amb el nou músic van guanyar el Festival de la Canción Hispano Portuguesa de Aranda de Duero. Van tenir una interessant carrera, arribant a gravar tretze o catorze discos. Els problemes comencen quan decideixen canviar de discogràfica i es troben que l'anterior havia registrat el nom, una pràctica habitual per l'època que putejava i lligava als grups i ells van passar a anomenar-se Los Peckes, però el canvi i el casament de la cantant amb un músic d'un altre grup, així com el seu estancament musical, desfà Los Pekes.

Los Discóbolos – Un día volverás a mi

Us portem ara a Los Discóbolos, des d'un single publicat per Zafiro l'any 1964 amb "Wini Wana Wana" a la cara A i la veritat és que res us podem explicar sobre Los Discóbolos ja que a través de la xarxa no hem trobat informació seva i hem de confessar que no els recordem, llevat que eren cinc nois que van publicar dos single el mateix any i amb la mateixa foto a la portada, els de la casa de discos es van limitar a canviar el color i allà està, al carrer. Però el tema, encara que no l'hem reconegut, ens sona i per això creiem que es tractava d'una versió, però tampoc podem assegurar-ho, és clar. Això si, Los Discóbolos petaban molt bé i per això sonen avui a El Temps Passa... i la música queda.

La Música que es Feia en Català

Quico Pi de la Serra – L’home del carrer

Francesc Pi de la Serra i Valero va néixer a Barcelona el 6 d’agost de 1942 i és conegut popularment com Quico Pi de la Serra. Guitarra, compositor i cantant va ser un dels més representatius cantautors de l'anomenada Nova Cançó i avui segueix en actiu. Fa cosa d’un parell o tres s’anys Quimet el va estar veient en directe a Constantí i li va tornar a agradar molt. Quico Pi de la Serra va començar a Els Setze Jutges com a guitarra, acompanyant els seus membres en les seves actuacions compartides, però poc a poc va prenent el seu propi protagonisme com a cantautor, tot i que en els seus inicis va formar part del grup Els 4 Gats als que hem escoltat no fa masa en un programa de El Temps Passa… i la música queda, un bon grup que interpretaven una mena de R & B a la catalana, bastant simplista, aixó si. La cançó “L’home del carrer” junt a "Els Fariseus" que també es trovan en aquest EP, son les seves cançons més representatives. Quico Pi de la Serra, nascut a Barcelona el 6 d’agost de 1942, vivia a la plaça de Sant Jaume de Barcelona i és un gran col·leccionista de guitarres i d'això dóna fe Mario que ha estat a casa seva, si bé i des de fa uns quants anys va haver de deixar aquell pis de situació privilegiada i per el que pagaba quatre rals de lloguer, però això ja és una altra història quer us explicarem un altre dia.

Pau Riba – Noia de porcelana

Amb tota seguretat la cançó més popular en la carrera de Pau Riba és aquesta "Noia de porcellana" que va gravar l'any 1968 i anem a escoltar-la avui a El Temps Passa... i la música queda, de fet i per a molts era l'única cançó destacable de la seva llarga carrera discogràfica, clar que quan Serrat la va versionar magistralment a l'àlbum "Banda sonora d'un temps, d'un país", molts han canviat d'opinió i pensen que en la cursa de Pau Riba... ja ni aquesta, Mario entre ells. Pau Riba va néixer a Palma de Mallorca el 7 d'agost de 1948. Va dissenyar unes quantes portades de discos per al segell Concentric, paral·lelament al seu treball com a cantautor amb aires rockers i va gravar un parell de discos amb el duet Pau i Jordi. Fou Maria del Mar Bonet qui el va recolzar i va intentar que fos acceptat per Els Setze Jutges, però no va ser així, al Pau no el van trobar un personatge adequat per formar part dels Jutges i el van rebutjar, clar que també per mediació de Maria del Mar Bonet, va ser acceptat finalmente en el col·lectiu el Grup de Folk. Ara be, algunes fonts d'internet diuen que ell va ser un dels fundadors del Grup de Folk, aixó no ha estat mai cert. La veritat és que Pau Riba i Romera sempre va ser un transgressor en les seves cançons i concerts. Us recomanem veieu la pel·lícula del Canet Rock 75 i al·lucinareu amb la seva actuació i sobretot la seva "posada en escena". Mario recorda un concert realitzat a Mataró o Badalona, en el què va sortir a escenari amb un negligé, calces i sostenidors... en fi, és Pau Riba  Que us podem dir que no sapigueu?

Michel - Aline

Aquesta es la versió que el cantant valencià Michel va fer en català del èxit del frances Chistopher, editat a un single amb “Capri s'ha acabat” a l’altre cara, també una versió francesa, en aquest cas de HervéVilard. Michel va ser un gran cantant melòdic, però sobtadament va desaparèixer del mercat, va deixar de sortir a la televisió i no se'l veia ja en els festivals a l'ús. A poc a poc el seu record es va anar diluint en l'oblit encara que alguns nostàlgics com nosaltres ens preguntàvem Què s'ha fet de Michel? La història és complexa, molt política i us l’explicarem. Un bon dia Michel va participar en un festival “allende” les nostres fronteres, el de Sopot, a Polònia. Va ser convidat a actuar després darrera del anomenat “Telón de Acero” i ja que estava a Polònia, va marxar-se cap a Moscou i va agradar molt al públic comunista. Va triomfar plenament amb la seva veu potent i clara en els països soviètics. No va consultar-ho, no va demanar permís a les autoritats espanyoles i per més INRI, Michel abans d'iniciar la gira que tenia programada per Estats Units va marxar-se a Cuba per a realitzar una sèrie de concerts. Allà i borratxo d'alegria i eufòria en veure com s’el rebia, no se li va ocórrer res més que fer-se una fotografia amb Fidel Castro que el departament de Relacions Públiques cubanes es van encarregar que recorregués tot el món, aquí no es va publicar, és clar, però la foto va arribar a les autoritats franquistes i després de la suspensió de la gira pels Estats Units i la queixa oficial del govern nord-americà a l'espanyol de Franco, mitjançant una trucada de l’embaixador al dictador, Michel va ser inclòs amb caràcters "vermells" a la llista "negra" del Règim. Allà va acabar la seva carrera musical. Es deia Miguel Semper Peiró, i va néixer a Pego, Alacant, l’any 1933. Michel va morir el 14 de gener de 2009.

Tony Dallara – Norma

El cantant italià Tony Dallara va publicar un munt de discos a Espanya i va cantar moltes de les seves cançons en castellà i també en català, com aquesta que us hem portat avui a El Temps Passa... i la música queda, tot un clàssic de la música italiana, si be originalmente es va titular “Norma mia” i que es va incloure a un single, creiem que del any 1963, amb “El seu nóm es Maria” a l’altre cara, una composició de Pino Donaggio que va obtenir el segon premi al Festival de la Cançó de la Mediterrània. El disc va editar-ho el segell Belter i així mateix la cançó, en castellà, es va incloure a un EP, també va participar i creiem que va guanyar el Festival de la Cançó de Mallorca amb el tema “Margarita” que també van gravar Los Javaloyas. Tony Dallara, es diu en realitat Antonio Lardera i va néixer a Campobasso el 30 de juny de 1936. L'any 1960 va guanyar el Festival de San Remo juntament amb Renato Rascel amb la cançó "Romántica" que es va convertir en tot un èxit a Italia. Tony Dallara havia començat la seva carrera musical publicant l'any 1957 el single amb "Em piace questa vucchella" i durant els anys seixanta va treballar també al cinema, va participar en un total de 5 pel·lícules. La veritat és que a partir de 1962 va començar el seu declivi a Itàlia i Tony Dallara es va dedicar a atacar altres mercats, com el francès i per descomptat l'espanyol, participant en diversos festivals a Espanya, entre ells el de Mallorca on va guanyar amb "Margarita" . Des de fa anys la seva carrera se centra més en la televisió, Tony Dallara és comentarista de la RAI.

Ara continuarem el nostre recorregut per els records, per la música dels anys seixanta. Ho farem des de Barcelona i escoltan al "Dúo" per excel·lencia

Dúo Dinámico – Amor de verano

L'any 1963 el Dúo Dinámico van publicar un EP amb EMI en el que aquesta cançó en la qual destaca la tasca del saxo, va ser el tema estrella, i que al costat de "Eres tu" van ser dues de les composicions rellevants en la carrera de Manolo i Ramon, encara que en el disc també es van incloure “Con sabor europeo” i “Soñando”. La veritat és que per al pop espanyol dels seixanta el Dúo Dinámico són peces claus quan es parla de la història de la música a Espanya. Ramón Arcusa i Manolo de la Calva són possiblement les figures musicals més emblemàtiques de la seva època. Van fer història i a la seva ombra van sorgir multitud de duets, alguns amb bona fortuna artística com el Dúo Juvents, Dúo Rubam, Los Pantalones Azules, Kroner’s Dúo, Tony & Charley, Tina y Tesa a les que hem escoltat anteriorment, el Dúo Cramer i molts més, encara que altres no van tenir tanta sort i avui dia pràcticament ningú se'n recorda d'ells. La senya d'identitat del Dúo Dinámico, pel que fa a imatge, eren els pullovers sense mànigues de color vermell, cosa que també imitarien alguns d'aquests duets que van anar sorgint i dels que avui poc recordem. Manolo i Ramón van ser cridats pel cinema, calia aprofitar la seva popularitat i van protagonitzar quatre pel·lícules. Malgrat els anys segueixen fent actuacions, encara que fa molt temps que no graven noves composicions. Manolo de la Calva és un dels Amics de El Temps Passa, des del Facebook que coordina Montse Aliaga. Oficialmente van debutar el 28 de decembre de 1958, el dia dels Sants Inocents, quan es va presentar a un programa de Ràdio Barcelona, allà al carrer de Caspe, just al número sis i front del cinema Novedades i al costat del Tivoli. Allà uns xicots que es volien dir The Dinamics Boys van ser presentats per el locutor Enrique Fernández como El Dúo Dinámico i va començar una cursa que s’ha mantigunt fins horas d’ara. És diu que aquella presentación a la ràdio va ser la seva primera actuación devant del públic i aixó no es cert del tot. Ells solia anar pel Club Hondo, al carrer Muntaner de Barcelona, on van conèixer a Tete Montoliu, Ricard Roda i uns quans músics de jazz i en alguna ocasió havien participat en jams sessions amb ells i altres bons músics. Val a dir que ells treballaven com enginyers tècnics en la fàbrica de motors d'aviació Elizalde SA i aquell any havien actuat per als seus companys a la festa de nadal de l'empresa, abans de surtir a la ràdio.

Los HH – Aquel amanecer de mayo

Los H.H. era un tercet bàsicament vocal integrat pels germans Jaime, Fermín i Carlos Hermoso Asquerino i eren de Sanlúcar de Barrameda, a Cadis. El nom del grup deriva de les inicials de Hermanos Hermoso que era el seu primer nom artistic. El perquè del canvi suposem que ho haureu comprès perfectament, la de conyas que haguessin sorgit amb el seu nom de guerra tenin en compte els seus tons de veu tan aguts i armoniosos. Los H H van tenir una carrera musical molt extensa i com a exemple us direm que van gravar dos LP, només amb clàssics de la música llatina, a més d'un munt de EP’s i singles amb versions molt encertades en la majoria dels casos. Van debutar l'any 1961 i van funcionar fins 1975. El 1981 Jaime i  Fermín van gravar, amb el nom de Jayfer, un LP amb temes propis titulat "Nido de amor". L'any 1985 Los H.H. reaparèixen amb el LP "Quince años después". El tema que escoltem a El Temps Passa... i la música queda va ser la cançó més important de la seva carrera i es trovaba al seu sise EP, el primer que van editar amb el segell Philips a l’any 1966 i va ser composada per Fermín i en el disc també es recollien “River deep, mountain high” de Ike & Tina Turner de la que ens quedem amb la versió dels Lone Star, “Vete donde quieras” de The Mamas & The Papas i “La tonada del viejo amor” del cantautor argentí Eduardo Falú.

Bruno Lomas y sus Rockeros – Melancolía

Aquest tema és una versió que Bruno Lomas, acompanyat per Los Rockeros, de veritable nom Emilio Baldovi Menéndez, va realitzar del clàssic de Roy Etzel, clar que aquest músic italià era trompetista i la va gravar com instrumental en un single que va publicar Belter l’any 1965 amb "El silencio" a la cara A i Bruno la canta, per tant hi a veu i lletra, es que ell fa la copia de la versió original que era de Peppino di Capri. Es trobava en un EP publicat per EMI, també l'any 1965, com Bruno Lomas y sus Rockeros i on també es recollien "Verano llegó” i “Anoche la vi” que eren composades pels nois del seu grup junt amb “Carol” de Chuck Berry. Despres de la seva mort aquesta cançó va ser recuperada al doble LP recopilatori que va treure l’EMI. Bruno Lomas havia estat component del grup valencià Los Milos i un bon dia, Emilio Baldoví Menéndez els va deixar i va marxar a França on el van convertir en Bruno Lomas. Quan va tornar va crear Las Estrellas de Fuego i despres es va fer acompanyar por Los Rockeros, al poc temps va començar en solitari, ja al 1966. Va ser un dels nostres millors cantants rockers en els 60 i a mitjans dels 70 es va retirar. Bruno Lomas va néixer a Xàtiva el 14 de juny de 1940. Quan finalitzaven els 80 el cuquet que li rosegava per dins i una oferta d'EMI li van fer replantejar-se la seva retirada i Bruno Lomas va decidir tornar a gravar i als escenaris. Es trobava en plena forma i va voler tornar pels seus fueros. Va signar contracte amb EMI que traurien primer una recopilació dels seus vells èxits i prepararien temes nous per al següent treball que sortiria entre sis mesos i un any després. Tots aquells plans de futur de Bruno Lomas es van truncar a la carretera quan, conduint un Mercedes 250, va tenir un accident de trànsit a prop de la Pobla de Farnals, el 17 d'agost de 1990. Per cert, Bruno Lomas era un aficionat a les armes i sempre va dedicar cançons a la Guardia Civil i aixó li va representar més d’un problema, fins i tot va rebre amenaces d'ETA, però Bruno Lomas també era un conductor imprudent amant de la velocitat i li agradava conduir els seus cotxes, sempre potents, a tot el que donaven de si. Això li va passar factura a Bruno Lomas i va pagar amb la seva vida quedant avui com una gran veu en el record de la nostra història musical. Per cert, va ser el primer artista espanyol en gravar un LP en directe, a sota teniu la portada.

Los Pop Tops – Con su blanca palidez

Quan el grup Los Pop-Tops van debutar l’any 1967, ho van fer amb aquest single, versió del gran hits dels britànics Procol Harum. El disc va ser un èxit massiu a tot el país i va representar el debut i consolidació de Los Pop Tops, sobre tot per la tasca del teclista que extreu bon suc del seu órgan Hammond. A l’altre cara trobaven “I can't go on”. Los Pop Tops van ser una bona banda liderada pel cantant de color Phil Trim i que inicialment es van dir Los Tifones. El cantant de Los Tifones era Luis Fierro i quan aquest els va deixar, va ser substituït per Phul Trim  i és camviaren el nom. Los Pop-Tops van ser produïts pel francès afincat a Espanya, Alain Milhaud que també va llançar a Los Bravos i un grapat més de gent. El grup Los Pop-Tops l'integraven José Lipiani, Alberto Vega, Ignacio Pérez, Julián Luis Angulo, Ray Gómez que venia dels Pekenikes i després va marxar-se a tocar a Estats Units incorporant-se a la banda de John Lennon i el cantant de color Phil Trim, de veritable nom Theophilus Philip Trim i que va néixer el 5 de gener de 1940 a Trinitat Tobago. Es van desfer l’any 1974. Un dels components del grup durant un temps sembla que va ser Alfonso Arteseros que va estar conductor del programa de televisió "España en la Memoria". Van haver-hi altres músics, entre ells Felipe Lipe que era baixista i s'en va anar despres amb JalDúoea Real. Por cert que el segell RamaLama a editat fa dos o tres anys un doble CD titulat “Pop Tops, todas sus grabaciones 1967-1974”, son un total de 45 cançons, tot un recordatori de la música d’aquest bon grup.

Acabarem ara El Temps Passa… i la música queda, un viatge per els nostres records musicals, un recorregut per els anys seixanta, quan els juvernts i amb música preteníem cambiar les coses. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i tancarem el programa per aquesta setmana. Xiquets, xiquetes, porteu-se bé.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per decarregar-se el programa