Obrim la Paradeta
Los Shakers – Paff… Bum
L'any 1966 Los Shakers van
publicar un EP del que us hem extret aquesta cançó amb la que avui començarem
El Temps Passa... i la música queda. En el disc que va editar el segell
RCA-Victor, també es van incloure “No volveré”, “Gitana” i “Me reiré”. El grup
madrileny Los Shakers, aquells que van ser teloners a Madrid i Barcelona de The
Beatles quan van realitzar la seva única gira per Espanya, a l'any 1965, van
ser també el grup d'acompanyament d'una joveníssima Ana Belén, de fet van
surtir a la pel·lícula “Zampo y yo” (la foto es del film) i també van acompanyar en gravacions a una
cantant que es deia Lorella i que després es convertiria en María Ostiz. El seu
líder i cantant va ser Ricardo Saez de Heredia, un dels histórics del rock a la
capital del Regne, pero per Los Shakers van passar altres músics. Quan van
començar l’any 1963 es feien dir The Five Shakers, cosa falsa ja que eren sis,
no cinc. Los Shakers l'integraven
inicialment els germans Ricardo Sáenz de Heredia (bateria) i José Luis Sáenz de
Heredia (òrgan) amb un cosí seu Fernando Sáenz de Heredia (baix). Ells són
fills i nebot del cineasta José Luis Sáenz de 
Heredia. Completen la formació
amb Paco Ruiz (guitarra rítmica), Vicente Martínez (guitarra solista) i un
cantant i als principis versionaven a The Beatles. De fet i ja com Los Shakers,
l’any 1965 van ser teloners de The Beatles a Madrid i Barcelona, com us deiem.
Després de canvis en la formaciók, aquell any 1965 abandonen José Luis i Paco,
que es van anar amb Micky y Los Tonys. Entra al grup Ricky Morales que procedia
dels 4 Jets. A l'organista el substitueix Dominique Varchar, que venia de los
Botines, però de seguida els deixa per entrar a Los Flecos. Tots aquests canvis
deixen Los Shakers convertits en quartet. En el 66 nous canvis, Vicente
Martínez i Ricky s'en van a Los Brincos. Els substitueixen David Waterstone
(òrgan i harmònica) i Boris, que procedia de Los Continentales, encara que
aquest és acomiadat. L'any 1967 es desfan definitivament, però van tornar a finals
dels 90.
Heredia. Completen la formació
amb Paco Ruiz (guitarra rítmica), Vicente Martínez (guitarra solista) i un
cantant i als principis versionaven a The Beatles. De fet i ja com Los Shakers,
l’any 1965 van ser teloners de The Beatles a Madrid i Barcelona, com us deiem.
Després de canvis en la formaciók, aquell any 1965 abandonen José Luis i Paco,
que es van anar amb Micky y Los Tonys. Entra al grup Ricky Morales que procedia
dels 4 Jets. A l'organista el substitueix Dominique Varchar, que venia de los
Botines, però de seguida els deixa per entrar a Los Flecos. Tots aquests canvis
deixen Los Shakers convertits en quartet. En el 66 nous canvis, Vicente
Martínez i Ricky s'en van a Los Brincos. Els substitueixen David Waterstone
(òrgan i harmònica) i Boris, que procedia de Los Continentales, encara que
aquest és acomiadat. L'any 1967 es desfan definitivament, però van tornar a finals
dels 90.
Los Shakers a imatges de la pel·lícula "Zampo y yo"
Los Sonor – Chica de verano
.jpg)
En el quart EP que van publicar
Los Sonor, titulat "Los Sonor y su Super-Twist", es van incloure dos
grans horterades "Sole Twist" i "El Relicario Twist", però
també trobàvem dues cançons que van ser composades per Carlos Guitart i José
Luis González, tots dos components dels Sonor, “Un tipo feliz” i aquesta que us
hem seleccionat per escoltar tots junts a El Temps Passa... i la música queda
que és francament bona, tot i que el cantant i per moments ens recordi a Bruno
Lomas. Es va publicar l'any 1962
a través del segell RCA. La banda es complementeba, a
més de Carles Guitar i José Luis González, amb Jorge Matey a la bateria i
Manolo Díaz a la guitarra. La veritat és que al llarg de la seva carrera, per
Los Sonor van passar un munt de músics, entre ells Tony Martínez i Manolo
Fernández que s'anirien a Los Bravos, Antonio Otero, Manolo Escobar, Luis Eduardo Aute, Fernando Sánchez, etc.
Fins que l'estiu del 1965 es desfan definitivament. Van tenir una darrera
etapa, quan van fitxar pel segell Phillips i la que van destacar com a grup
instrumental en una línia surf music que a Espanya anomenàvem so Shadows i van treure els seus grans hits "Los cuatro muleros" i "Los
Campanilleros", amb caire surf totalment espanyolitzat i
també es van
convertir en la banda d'acompanyament de Miguel Ríos. L'any 1964 van treballar
en la pel·lícula “Abajo espera la
Muerte” de Juan de Orduña. Los Sonor van ser una de les
bandes de referència quan parlem de pop espanyol dels seixanta i formen part de
la nostra història musical. Carles Guitart s'incorporaria com a cantant a Los
Flecos i moriria en accident de trànsit el juny de 1979. José Luis González va
crear Los Pasos. Tony Martínez i Manolo Fernández, tots dos també morts, formarien part de Los Bravos.
Jorge Matey passaria per Los Pekenikes i després aniria a Los Beta Quartet i
Los Archiduques. Manolo Díaz aniria una temporada amb Los Polaris i tindría
una interessant carrera com a solista i com a compositor, algunes de les seves
cançons van gravar-les Los Bravos, Los Pasos i altres grups. Va ser executiu i
productor en CBS, on arribaria a president de la seva delegació espanyola i
Universal Music Latin entre molts càrrecs directius en la indústria musical.
Los Tamara – La primera vez
Continuarem el nostre viatge pels
records amb un EP de Los Tamara que es va publicar al 1965 a través del segell
Zafiro, en el qual també s'incloïa, a més d'aquest tema que escoltarem ara i que
és una versió del "Si tu n'y crois pas" del cantant francès Guy
Mardel, “Muñeca rota” un dels grans èxits d'Eddie Vartan, un músic búlgar
establert a França que era germà de Sylvie Vartan, “Venecia sin ti” de Charles
Aznavour i “Con el corazón” que era el "A plein coeur" de Johnny
Hallyday. Los Tamara es van formar l’any 1958 a Noya, la Corunya i eren Prudencio
Romo (Noya, 10 d'octubre de 1927 - Santiago de Compostel, 19 de març de 2007),
el seu germà Alberto Romo, Manolo Paz, Xosé Sarmiento (guitarra i clarinet),
Germán Olariaga (violinista i cantant) i Enrique Paisal. L’any 1961 se'ls va
unir el que seria el seu líder carismàtic: el cantant Pucho Boedo (A Coruña,
1928 - 26 de gener de 1986). Los Tamara van ser, en els seus principis, una de
les bones bandes de pop versioner de l'època, però ells van saber mirar cap a
les seves 
arrels i van cantar i molt a la seva Terra Galega i en la seva
llengua. També es van especialitzar a treballar per als espanyols a l'estranger
actuant en gairebé totes les Casas de España que tinguessin espai per a
actuacions. No oblidem que quan arrivava la Setmana Santa a
Espanya no es podía actuar a cap lloc, estaba prohibit fins i tot escoltar música no sacra. Enrique Paisal va
deixar el grup l'any 1975 per donar classes al Conservatori de Santiago de
Compostela i fer-se càrrec de l'Escola de música de Porto do Son. Va seguir
treballant activament en el món de la música i va treure dos discos en
solitari. Un altre dia us explicarem d’on venia el nom de Los Tamara que es
molt gallec, escoltant un altre de les seves cançons..jpg)
Dúo Dinámico – Baby rock
El primer gran èxit del Dúo
Dinámico va ser la versió que van realitzar del "Rogar" de The
Platters, però avui no escoltarem aquest tema que Manolo i Ramón van convertir
en un clàssic del seu repertori, però del mateix disc, un EP, us hem
seleccionat per compartir ara a El Temps Passa... i la música queda aquest
tema que és un bon rock and roll, versió d'un dels grans èxits del cantant
nord-americà Ricky Nelson i per aquest tema Quimet ja està reclamant un euro
perquè ell l'ha tocat moltes vegades, de fet a Espanya d'aquest tema es van
realitzar unes quantes versions, entre elles volem destacar una de Los
Pantalones Azules. En el disc també es van incloure “Bye, bye love” i “Linda
muñeca” que va ser la primera cançó composada per ells que van gravar. El Dúo
Dinámico oficialmente es van crear el 28 de decembre de 1958, el dia dels Sants
Inocents, quan es van presentar a un programa de Ràdio 
Barcelona, allà al
carrer de Caspe, just al número sis i al costat del cinema Tívoli i front del
Novedades. Allà uns xicots que es volien dir The Dinamics Boys van ser
presentats per el locutor Enrique Fernández como El Dúo Dinámico i va començar
una cursa que s’ha mantigunt fins horas d’ara i que els va convertir en el grup
de referencia quan parlem de pop espanyol. Van fer quatre pel·lícules, totes
elles musicals, és clar, calia treure el suc a la mamella. Però val a dir que
ells eren pencadors incansables i sols en els seus primers tres anys van treuire 15
discos. És diu que aquella presentación a la ràdio va ser la seva primera
actuación devant del públic i aixó no es cert del tot. Ells solia anar pel Club
Hondo, al carrer Muntaner de Barcelona, 
on van conèixer a Tete Montoliu, Ricard
Roda i uns quans músics de jazz i en alguna ocasió havien participat en jams
sessions amb ells i altres bons músics. La segona errada és que ells
treballaven com enginyers tècnics en la fàbrica de motors d'aviació Elizalde SA
i aquell any havien actuat per als seus companys a la festa de nadal de
l'empresa. Per la música pop del pais el Dúo Dinámico sempre seran "El
Dúo" i tota una referencia. Aquest estiu passat van fer un concert a Tarragona, per les Festes
Majors, però ara no us podriem dir si va ser per Sant Magí, a l’agost, o per
Santa Tecla, al setembre. Van rebre de mans del ministre Celestino Corbacho la Medalla d'Or del Treball
el 29 de juny del 2010. I és que pencaires, el que es diu pencaires, Manolo de la Calva i Ramón Arcusa ho són
i molt. A la foto 2 els veureu amb Massiel quan van guanyar Eurovisió. A sota us posem els cartells promocionals de totes les pel·lícules que
van fer. 
The Rocking Boys – Multiplicación
La cançó en la seva versió
original en anglès per Bobby Darin, va ser interpretada per aquest en el film
"En arribar Setembre", protagonitzat per Rock Hudson, Gina
Lollobrigida, Sandra Dee i el propi Bobby Darin. Existeix també una bona versió
a càrrec de Micky y Los Tonys i un altre de Mike Kennedy, encara que amb tota seguretat una
de les millors és la que van realitzar Los Blue Boys l'any 1962, però nosaltres
a El Temps Passa... i la música queda us portem la dels The Rocking Boys i que
van publicar en un EP editat per Belter també al 62, precisament amb la cançó
"Cuando llegue septiembre" com a peça estrella. En aquest disc es van
incloure “Que siga el twist” i “Seguir soñando”. The Rocking Boys es van formar
a La Línea de la Concepción, a Càdis, a
finals dels anys 50, influenciats per l'emissora de la base americana de Rota i
la seva música. The Rocking Boys van començar fen twist i rock and roll, els géneres de
moda a l'época i seguin les tendencies van anar passan al pop. The Rocking Boys van ser una de les millors bandes andaluses
del principi de la dècada i també són un dels primers grups espanyols en sortir
a l'estranger 
(Portugal, sud de França i el Marroc) i van tocar moltes vegades
a Madrid i Barcelona. Inicialment The Rocking Boys eren José Gómez (guitarra i
veu), Ricardo Oliveira (baix i veu), Carlos Jaime (piano i saxo) i Agustín
Martínez (bateria i veu solista), però amb la mili a sobre es van produir
canvis inevitables. Hi havia un cinquè membre a l'ombra José Garzón, a qui van
conèixa a Ceuta i que és convertiria en el seu representant. Entre la gent que
va ser membre de The Rocking Boys es troben Rafa (òrgan), que venia de The
Brisk i després tocaria amb l'Orquestra Mondragón, Hans (bateria) que va tocar
amb Los Mitos i José Luis Tejada (cantant) que també militaria a Los No, Los Finders, Los Crikets i Barrabás, i que va morir el 20 d'abril del passat 2014. En total The Rocking Boys van gravar 16 EP's..jpg)
Chico Valento – Yo soy un
vagabundo
Es tracta d'una versió del
"The wanderer" que Chico Valento va publicar també l’any 1962, en un
EP del segell La Voz
de su Amo. El tema estava composat pel cantant nord-americà Ernie Maresca que
va ser component del grup The Regents i la va portar a l'èxit el cantant Dion
de Mutti també al 62 i en els anys 80 la cançó va tornar a triomfar en la
versió que van realitzar els Status Quo. En aquest EP també s'inclou el
"Blueberry hill" de Fats Domino, traduït aquí com "Colina
Azul". Sempre hem dit que Chico Valento era menut, per això lo de Chico,
peró un cosi seu, José María, es va posar en contacte amb nosaltres per dir-nos
molt amablement 
que no es així, Chico Valento media 1,70 i es deia en realitat
Miguel Jiménez de Miñana y Marín, va néixer a Larache (Magreb), quan era
protectorat espanyol. Als cinc anys el seu pare, militar professional, és
destinat a Saragossa i allí va viure Miguel la major part de la seva vida,
encara que per triomfar es va haver de traslladar a Barcelona on compartia pis
amb Rocky Kan,al que escoltarem després. El 2002, un any després de la seva mort, el segell EMI va
remasteritzà els seus enregistraments i els va editar en format CD. L'últim
disc de Chico Valento es va publicar l’any 1966. En total va gravar 20 cançons
en 5 EP's i Chico Valento va funcionar des de 1961 fins a l’any 1966.
Rocky Khan – La Locomoción
El cantant i guitarrista Rocky Kan
considerat aragones, al que avui escoltarem a El Temps Passa… i la música
queda, va ser un dels pioners del rock and roll a Espanya. Rocky Kan era fill
d'un inspector de policia. Havia nascut a Sevilla el 9 de setembre del 42 i
després de viure a Barcelona i Madrid, als deu anys es va assentar
definitivament a Saragossa. Rocky Kan va començar treballant de “botones” a la
sala de festes Pigalle i a continuació va entrar de cambrer al Club d'Oficials
de la base americana, on va començar a sentir els primers rock and rolls, a parlar
anglès, tocar la guitarra de manera autodidacta i a sentir que "la
música estava dins meu", segons confessava. El seu veritable nom 
era José
Luis Cano, però responia al nom artístic de Rocky Kan. Va morir en un accident
de trànsit el 27 de desembre de 1992 ara bé, algunes fons diuen que va ser
l'any 2002, creiem que s’equivoquen, però... Rocky Kan va començar a treballar
en el mon de la música a Barcelona on compartía pis amb al també cantant
aragones Chico Valento, al que hem escoltat abans i val a dir que Rocky Kan va
ser un dels primers en posarse pantalons de cuir negre per sortir a l’escenari.
“La Locomotion”
que escoltem ara era una cançó composada per Carole King i Gerald Goffin, marit
i muller en aquelles époques i que va gravar originalment la cantant menudeta
nord americana Little Eva l’any 1962 que la va portar al número 1 de les
llistes americanes. De fet es tractava d’un ball, però aquí al pais mai va
funcionar com a tal.
Los Llopis – Doctor Brujo
Quimet diu que aquest grup cubà
sempre acaben tornant al tocadiscos de El Temps Passa... i la música queda, sobre
tot cada vegada que sona la paraula
rock’and’roll i és que tot i ser els autors de "La Pachanga", Los
Llopis també van ser els primers de l’historia de la música que van versionar
clàssics del rock and roll pioner al castellà, creant escola. Van marxar-se de
Cuba per cames quan va arribar el de la barba, el seu germà i la resta de la
tropa revolucionaria i es van establir a Mèxic, per finalment venir-se al
Pasapoga de Madrid i van quedar-se a Espanya. Aquesta cançó es va incloure en el
mateix disco on la cançó estrella va ser la versió que Los Llopis van fer del
“Estremécete” i aquest curios metge es un altre dels seus èxits. Los 
Llopis es
van crear a Cuba l'any 1951 i inicialment es van dir Cuarteto Llopis-Dulzaides, quan el músic Ñico
Rojas va presentar als Germans Llopis (Frank i Nolo) el pianista Felipe
Dulzaides. Amb el rock and roll, els turistes nord-americans a Cuba van
començar a demanar que toquessin peces amb aquest ritme i van sorgir els
primers rockers a l’illa. Orquestres com la dels Hermanos Castro (res a vaure
amb els de la barba i el puro), Orquesta Aragón o la Sonora Matancera
van tocar rock and roll, aixó si, molt orquestat i amb caire caribeny. Però Los
Llopis van ser els primers que van gravar rock and roll en espanyol prenent com
a referència a Bill Haley i aquells pioners. A Espanya la seva casa de discos els
va voler canviar l'estil ja que havia d'explotar el fet que eren cubans. El
terme patxanguer prové d'un dels seus grans èxits aquí al país "La Pachanga". Mario
sempre diu que aquesta cançó li recorda els anuncis aquells del “Toma
Lacasitos...”
Los Teen Tops – Confidente de
secundaria
fer res a dretes allà a
l'estudi. Aquest tema es trobava en un EP amb "El rock de la cárcel",
"Buen Rock and Roll esta noche, “Anoche no dormí” i "Confidente de
secundaria" que es la cançó que escoltem ara a El Temps Passa… i la música
queda i que al nostre país va ser el seu millor EP, és va titular "El
trepidante rock and roll de los Teen Tops". Per cert, aquesta cançó es una
versió d’un èxit de Jerry Lee Lewis. Paral·lelament Enrique Guzmán (Caracas,
Veneçuela, 1 de febrer de 1943) va començar a gravar com a solista,
acompanyan-se d'orquestres i encara que el grup va funcionar uns anys més, van
acabar per desfer-se i només va quedar Enrique Guzmán que té una bona carrera com
a solista i actor. Si bé en els setanta la resta de componets van tornar a
posar en marxa Los Teen Tops sense Enrique Guzmán, però no va tindre
continuitat.
Micky y Los Tonys – Sospecha
Originalment la cançó la va gravar
Elvis Presley, però hi ha moltes versions, entre elles una molt bona de Cliff
Richard. Ara ens la porta a El Temps Passa... i la música queda, l'anomenat
"Home de goma", el nostre inefable i sempre ple de bon humor Micky.
El grup estava integrat per Miguel Ángel Carreño el Micky a la veu, Tony del
Corral (guitarra solista), Fernando Argenta (guitarra de ritme) que ere fill
del director d’orquestes Ataulfo Argenta i va conduïr aquell programa de TVE dedicat a la música clàsica morint el 3 de decembre del 2013, Juan Ferrer (baix) i Enrique Moddell
(bateria), si bé el cervell pensant i el director del grup, així com el seu
líder era Tony del Corral i en un principi van ser solsament Los Tonys. Van
debutar el 12 d'octubre de 1960 al Club Santiago Apòstol, on s'havien conegut.
Van composar i gravar la banda sonora del film "Megatón Ye yé" i van
intervenir-hi, al costat de Los Shakers madrilenys. L’any 1966 Micky y Los 
Tonys havien de ser els teloners a Madrid de The Kinks, però problemes amb la
censura de l'època van obligar a suspendre el concert i la banda de Ray Davis
no va passar de Portugal. Si be a Mario le sembla que si van actuar a Palma. No
va ser fins ben entrats els anys 70 que The Kinks van actuar a Madrid i el
concert va ser organitzat per Mikel Barsa, un bon amic de Mario, de fet van ser
socis. Micky y los Tonys és van desfer l’any 1970 i Micky va començà en
solitari, mentre que Tony del Corral, veritable líder del grup, va passar a
dirigir la banda del Dúo Dinámico o potser era la de Julio Iglesias, ara no ho
tenim molt clar.
Los Ídolos – No puedes comprar mi
amor
Ara i fins a la fi del programa d'avui, escoltarem música i cançons de The Beatles i començarem amb Los Ídolos, una
banda de transició que després de gravar tres EP's es va reconvertir a The
Canaries i aquests després serien Los Canarios, la millor banda de soul
espanyola de tots els temps al costat de Conexión i Doble Dinamita. El cantant
i guitarra de Los Ídolos va ser Eduardo Bautista, el que va ser polémic
president del SGAE. La història comença l’any 1961, quan Teddy crea Los Diablos
del Rock en la seva Gran Canària natal, al costat de José Manuel (baix), Germán
Pérez (guitarra solista) i Tato Luzardo (bateria). Després van canviar al
baixista per Rafael Izquierdo i passarien a ser Los Ídolos ja que diables havia
molts en el territori musical espanyol i s’en van anar cap a Madrid, però
veient que la cosa no rutllava es van venir a Barcelona i van fitxar per
Belter. Van gravar al Casino de l'Aliança del Poble Nou amb la 
bateria embotida en una llotja per
fer acallar el seu so i tot en directe, d'una tacada i sense públic, això si.La reverberació de les veus es va fer als lavabos, on hi habia eco natural. Los
Ídolos en els seus tres EP’s van versionar cançons de Beatles, Searchers i
Gerry and the Pacemakers cantat-les en anglès i castellà. També van gravar un
tema composat per Teddy Bautista (a la foto) "Toma mi mano" que és el seu debut
com a compositor i que escoltarem un altre dia. Es trobana al mateix disc, un
EP, del que us treiem aquesta versión d’un éxito dels Beatles i que també va
incloure “Amor vedadero” i “No desperdicies mi amor”. A Catalunya van ser
descoberts per un empresari nord-americà anomenat Dudley Cooper que els va
proposar marxar-se al seu país i ells van recollir els estris i se'n van anar a
les USA's aquestes de les barres i estrelles, convertits en The Canaries. Aquest
tema és de 1964, any en què van gravar els seus tres únics discos. Totes les
cançons que van gravar Los Ídolos es van recollir en un CD editat l’any 2004.
Los Gatos Negros – Ella te quiere
Aquesta és una bona versió en
castellà del "She loves you" que Los Gatos Negros, un dels grans
grups surgits a Barcelona van gravar per al seu primer EP amb Marbella,
subsegell de Vergara, l’any 1964, tot i que ja havien editat anteriorment dos
EP's amb Belter. En aquest disc, amb una foto a la caràtula molt en la linea
dels Beatles, hi havia una altra cançó dels de Liverpool, el "From me to
you" que van titular "Para tí" i dues cançons més, també versions. Per cert, la creadora del famós pentinat de The Beatles, va ser la
fotògrafa alemanya Astrid Kirchherr que quan ells van actuar a Hamburg es va
convertir en companya sentimental de Stu Sutcliffe (Liverpool 23 de juny de1940
- Hamburg 10 d'abril de 1962) que va ser el primer baixista del grup i amic
de John Lennon des del institut. Quan van acabar la gira Stu es va quedar
a Alemanya i moriria poc després a causa d'una hemorràgia cerebral l'origen de
la qual estava en una baralla de carrer sostinguda a Liverpool feia un parell
d'anys. Los Gatos Negros es troven en actiu, si bé pensem que del grupo
original avui solsament 
queda el guitarra Quique Tudela, però pels Gatos Negros
passarien músics històrics del pop-rock català com Ernesto Rodríguez, Francis
Rabassa que militaria a Barcelona Traction, Frank Mercader, Piero Carando que
havia tocat amb Los Pájaros Locos, José María Mesa, l’actriu Mone i Manuel
Sanfeliu, entre d'altres. Quan van aconseguir fitxar per una multinacional van
haver de canviar de nom ja que Los Gatos Negros estava registrat per la seva
anterior casa de discos i van passar a ser simplement Los Gatos, finalment ja
en els 70 es van desfer. Alguns dels seus components van crear Furia que
gravaria tres o quatre single interessants i ja als anys vuitanta i comptant
amb Mone a la veu tornarien als estudis de gravació editant "Borrón y
cuenta nueva", encara que van variar el seu estil a un pop molt més
tecnificat que la veritat no va funcionar. Actualment segueixen en actiu,
encara que de la formació original creiem que només estan l'amic Quique Tudela i
Francis Rabassa. Carles Maleras va morir fa uns anys i ens sembla que també
Piero Carando, encara que no hem pogut confirmar-ho. El passat més de septembre
del 2014 ens va deixar Ernesto Rodríguez que va ser un dels creadors de Los
Gatos Negros i que des de feia cinc anys tocava amb Los Sírex.
.jpg)
Los Dracs – Un billete compró
En diverses ocasions escoltant Els
Dracs, una de les millors bandes de pop-rock en català dels anys seixanta, us
hem comentat que també van gravar en castellà, anomenant-se, això si, Los
Dracs. Ara escoltarem un tema d'aquesta etapa. En aquest disc, el segon EP que
com tota la resta de la seva obra en castellà, va publicar el segell Alma,
trobàvem aquesta versió d'un clàssic "Un billete compró" que és el "Ticket
to ride", la cançó que escoltarem ara i també el "Rock and roll
music" que les dues eren de The Beatles, bé, la segona havia estat
versionada pels de Liverpool ja que era de Chuck Berry, el mateix que
"Ven Johnny, ven", la quarta va ser “Larga calle” que també era una
versió, en aquest cas de Pepino DiCapri que així mateix la va gravar en
espanyol. El disc va sortir l’any 1965. Encara traurien un altre EP en castellà
abans de 
començar a publicar en la nostra llengua després de fitxar per
Concèntric, encara que paral·lelament es publicaria un single en castellà que
va incloure així mateix dos temes dels Beatles “Michelle” i “Perdí tu amor”.
Els Dracs van treure un EP on hi havia la seva versió de "La casa del sol
naixent" i va ser el disc més venut del catàleg del segell Concentric si
bé i com és habitual en les produccions de Concentric, les seves grabacions
sempre tenen manca de baixos i bateria que sonen molt per sota del volum al
qual haurien d'estar. El sextet, liderat pel cantant Jordi Carreras, va treballar
des de 1964 a
1971 i van gravar 4 EP's en català i un grapat
en castellà. Els Dracs eren el cantant Jordi Carreras, al costat de
Miguel Olivé, Vicente Carós, Faustino García, Manuel Cordero i Alfredo Pla.
L’any 1966 van ser el primer conjunt de rock que va actuar al Palau de la Música Catalana, a
Barcelona. Després de desfer-se nosaltres els vam perdre la pista, però hem
sabut que el bateria Vicenç Carós havia mort el 20 de gener de 2010, als 63
anys d'edat. Per cert, el 1981 el segell Edigsa va publicar un LP recopilatori
titulat "La casa del sol naixent" que recollia les cançons dels quatre discos de Els Dracs amb Concentric.
.jpg)
Los Mustang – Conocerte mejor
Amb tota seguretat, els millors
versioners de The Beatles a l’Espanya dels seixanta van ser Los Mustang, la
banda liderada per Santi Carulla i aquest tema amb que escoltarem a El Temps
Passa... i la música queda d’avui, es trobava en un dels seus millors EP's,
publicat per EMI l'any 1964, encara que el tema estrella va ser "Ma
vie" d'Alain Barriere. També es van incloure “Un mundo sin amor” que era
del duet britànic Peter & Gordon i “Y volvamos al amor” de Marie Laforet.
La cançó que escoltarem ara va ser composada per Lennon i McCartney l'any 1964
per a la banda sonora del film "A Hard Day's Night" de 1964 i es va
publicar el 10 de juliol de 1964, però com solia passar en el tàndem de
compositors, encara que només va ser un d'ells qui la va escriure, al registrar-la
consten tots dos, en aquesta ocasió va ser John Lennon qui va escriure "I
should have know better". La veritat es que Los Mustang tenien una
ventatge sobre els seus 
companys de profesió i és que ells, mitjançant gestió
del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que els autoritzave a
gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes ocasions abans de que es
publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los Mustang amb temes com “El
submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, la seva versió tingues xifres de vendes
al pais molt superiors a las del nois de Liverpool. Per cert en els seus
començamens i quan eren un grup instrumental sense cantant, van participar en
el concurs “El show de las 2”
que presentava Joaquín Soler Serrano, la segona posició creiem que va ser per
Los Sírex. Els Mustang són l'única banda de pop dels seixanta que fins a la
seva dissolució l'any 2000 van mantindre els mateixos components originals. Los
Mustang eren Santi Carulla, Tony Mier, Marco Rosi, Tony Mercadé i Miguel
Navarro. Tenim que reconeixer que Los Mustang van ser un dels millors i més
venedors grups del Estat, entre 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los
Mustang va vendre menys de 25.000 exemplars, arribant als 130.000 amb aquell on
es trobava el "Submarino amarillo". Per cert, Marco Rosi va ser el
delegat de la Mitsubishi
a Catalunya, a la seva divisió d’aparells de vídeo.
Lone Star – Ocho días
cinc, després de diversos canvis i reestructuracions, a partir de 1964 va
arribar la millor formació de Lone Star: Pere Gener (cantant, guitarra i
piano), Joan Miró (guitarra), Rafa de la Vega (baix) i Enrique López (bateria). A finals
dels seixanta van començar els canvis i per Lone Star van passar noms històrics
de la música espanyola com Álex Sánchez, Sebastià Sospedra, Josep Maria
Vilaseca "Tapi", Luis Masdeu, Ricardo Acedo, Jerónimo Martínez i
algun altre (a la foto el bateria es Lluis Masdeu). Al Nadal de 1970 Lone Star es van convertir en el primer i únic
grup de rock espanyol que ha tocat en un portaavions nord-americà, es tractava
del JFK i és curiós ja que la marineria, més de 6.000, així com l'oficialitat,
esperaven un grup de folklore espanyol tipus copla o rumbetes i els van oferir
una lliçó de R & B i en anglès, idioma que Pere Gener domina ja que es va
anar a estudiar piano a Londres amb una beca. Aquell va ser un concert tan
memorable com el que realitzarien anys després a la recta de l'estadi, a
Barcelona, compartint cartell amb Eric Burdon i davant més de 120.000
espectadors.
.jpg)
Los Telstars – La noche anterior
Aquesta peça “The night before”
era una versió d'una cançó de The Beatles ens la porten des de Mallorca Los
Telstars i es trobava recollida en un EP dels molts que van arribar a publicar
i on tanbé trobavem una bona versió del "Caprí se acabó", gran èxit internacional del cantant
francès Hervé Vilard, “Tu me dijiste adiós” que era de Los Brincos i “Que
familia más original” que havia estat un èxit de Los 3 Sudamericanos encara que
creiem que es tractava d'una versió ja que originalment era un cha cha chá. Los
Telstars van ser un grup mallorquín de música entre instrumental i cantada. Los
Telstars eren Luis Cerón, Miguel Porta, Juan José Vázquez i Leonardo Martín.
Alguns d'ells venien d'un grup anomenat Los Voltors. Los Telstars van funcionar
de l’any 1965 fins finals de la dècada. L’any 1966 Luis Cerón de 
qui Quimet sempre diu que
deurien de ser parents ja que ell també es diu Cerón, en aquest cas de segon
cognom i no es qué precisament hi hagin masses que es diuen així, va marxar-se
per anar a tocar a l'Orquestra de Silvana Velasco i allò va marcar el principi
de la fi, si be van treballar ancara molt de temps i creiem que va entrar
llavors Toni Tugones que després va esdevenir pilot comercial. Los Telstars van
gravar un grapat d’EP’s i tres singles al llarg dela seva carrera i per suposat
van participà en el Festival de Mallorca. Per cert, hi havie un grup a Puerto Rico
que també es dien Los Telstars, res a veure amb els nostres..jpg)
Lucky
Guri & Peter Roar – When I’m 64
Ara i al programa d’avui
escoltarem una cançó d’un álbum que és un disc genial, un LP sense desperdici
publicat per el segell Discòbolo l’any 1972 que recull versions en clau de jazz
de temes de The Beatles i titulet-se “He desenterrat els Beatles”. És clar que
es tracta d'un disc de luxe en el qual, al gran pianista català Lucky Guri i el
saxofonista Peter Roar, es troben acompanyats per noms histórics de la música a
Catalunya: Carles Benavent al baix, Salvador Font a la bateria i l'amic Max
Sunyer a la guitarra. Aquest disc tan sols va estar un parell de setmanes a la
venda ja que l’editora de The Beatles i la EMI van demandar-los, exigin es retires de les
botigues i ho van aconseguir. Sembla ser que tot va ser per questió de cales,
alló dels permisos i els royaltis. Max li va dir un dia a Mario que mai se li
acudís comentar-li a Lucky que tenia aquest disc perquè Lucky li demanaria que
l'hi regalés ja que ell no el tenia i sabent com és Mario es quedaria sense
ell. A aquesta cançó, la seva versió en clau de jazz de “Whem I’m sixty-four”
dels Beatles, ells li han imprès un bon ritmillo jazzístic molt dixi i val a
dir que hi ha una bona versió per Los Mustang, gravada ja en els 80 on Santi
ens canta les coses que li pasaran quan tingui 
63 anys, es va treure un any de
sobre. Després de haver-se recuperat d'una llarga enfermetat, Lucky Guri,
aquest gran pianista nascut a Calella, sembla que torna a estar en actiu. Per
cert que desde feia anys acompanyaba a Núria Feliu en els seus concerts. La
veritat es que tenin un disc com aquest a El Temps Passa… i la música queda,
tant Quimet com Mario s'adonen que li treuen poc suc i es proposen posar més
cançons del “Waw... We are digging The Beatles!”, però aixó serà ja en altres programes. Paraula. És clar que aixó ja ho diem cada vegada que
escoltem cançons d’ell i la veritat es que els posem poc. Per cert, aquest disc
ha estat remasteritzt l’any 2010 per el segell Picap, creiem que han caducat
els drets de les cançons, i l'han editat en format CD, pero han cambiat els
títuls de crédit de la portada, passant a ser Peter Roar el protagonista i
incluien també la resta dels músics. Es un CD molt recomenable.
Lucky Guri amb Barcelona Traction, al Canet 75
Los Sírex – Please, please me
Publicat per Vergara l'any 1964
trobem aquest EP de Los Sírex del que us hem seleccionat per escoltar ara a El
Temps Passa ... i la música queda aquesta cançó, versió d'un dels primers èxits
de The Beatles i que a Espanya va ser interpretada i gravada per diversos grups
i solistes. En el vinil també s'incloïa “Si yo tuviera un martillo” que és un
clàssic del folk americà, si bé ells van mirar la versió molt més propera al
rock and roll que havia portat a l'èxit el nord-americà Trini Lopez i que de
fet va ser la cançó estrella del disc. Es completava amb “Nobody but you” i
“Quiero ser dichoso”. Un dels millors grups espanyols dels seixanta són Los
Sírex, la banda liderada per Guillermo i Leslie. El grup el van integrar
Antonio Miquel Cervero, conegut com Leslie i també li deien “L’anxoveta” pel
fet de que els seus pares tenien un xiringuito a la Barceloneta, a la veu,
Luis Gomis de Pruneda a la bateria, José Fontserè a la guitarra rítmica,
Guillermo Rodríguez 
Holgado al baix, a mes de ser el compositor i arranjador de
les cançons, sense oblidar a Manolo Madruga a la guitarra solista. Aqueste és
va casar amb una noia alemana i ja als 70 va deixar la banda i va marxar-se al
país germanic. Tant Lluis Gomis de Pruneda com Manolo Madruga van morir al setembre del any 2012, amb pocs dies de
deferencia. L’any passat també va morir Ernesto Rodríguez que era l’actual
batería des de feia cinc anys i que va estar un dels fundadors de Los Gatos
Negros. Ara farem história: L'any 1959 s'uneixen Guillemo, Manolo i Antonio
Mier i decideixen crear un grup. S'incorpora l'any 1960, com a cantant, Santi
Carulla i comencen a actuar, una de les sales on els vèiem sovint era el
Tropical de Castellfels i degut als horaris el pare de Santi l'anima a deixar
la banda i unir-se a Los Mustang que eren nois més seriosos i amb ell s’en va
també Antonio Mier que serien substituïts per Leslie que tocava amb Los Meteors
i Luis Gómez de Pruneda que estava amb Los Wildes, posteriorment s'incorporaria
José Fontseré i allà comença la carrera de Los Sírex. Van participar en un
parell de pel·lícules “Noches del Universo” i “Superespectáculos del mundo” que
van ser 
dirigides per Miguel Iglesias Bonns, el "sogre" de Mario. Van
ser teloners en el concert de The Beatles a Barcelona, el 3 de juliol de 1965,
però us explicarem una curiositat, Los Sírex el dia de la seva actuació amb els
Beatles no es van poder quedar per gaudir amb l'actuació dels de Liverpool
perquè tenien un contracte signat per actuar una hora més tard a Cornellà i van
haver de sortir a tota pastilla. A finals de l’any 1963 Los Sírex graven el seu
primer EP amb "Muchacha bonita" com a tema estrella, una bona cançó
que va ser composada per a ells per el mestre José Solá. A la foto 2, feta per Mario, veureu a Leslie de Los Sírex i Agustí de Los Diablos a un festival revival organitzat per Mario a Cambrils.
The Brisks – ¿Quieres saber un
secreto?
Aquest tema, un èxit de The
Beatles, va publicar-se l'any 1964
a través del segell Belter, dins d'un EP de The Brisk en
el qual també es van incloure el "Twist ans shout" que així mateix
havia estat portada a les llistes per The Beatles encara que es tractava d'una
versió, al costat de “Un diablo disfrazado” i “Para ti” que eren també
versions. La cançó que ens porten els andalusos The Brisk amb Julian Granados
com a cantant, va ser composada per John Lennon quan es va casar amb Cynthia
Powell que precisamente ha mort l’1 d’abril passat, la seva primera dona i mare
de Julian Lennon. Us ho expliquem. A suggeriment de Brian Epstein manager dels
Beatles i que va ser padrí de Julian Lennon, el fill del matrimoni, la parella
van decidir mantenir les seves noces en secret, per aixó John va fer aquesta
peça que està signada, com és habitual, pel tàndem Lennon / McCartney i on, amb
la seva peculiar ironia deia que ell tenia un secret. Julián Granados, el
cantant dels Brisk, va militar abans a Los Angeles Azules i molt més tard en solitari, després d'haver passat per Los Buenos. The Brisk van començar com Los
Halògenos i passarien a The Brisk Boys, per acabar sent The Brisk, van sorgir a
Ceuta. Quan van començar eren 
Julio Rey (baix
i veu), José García (bateria), Juan Pozo (guitarra i veu), Antonio Morales (saxo i òrgan) que no té rés a
veure amb Junior i Jesús Zurita (cantant). Quan se'ls va incorporar Julián
Granados va començar el seu ascens popular. A finals del 67 Julián Granados
abandona el grup The Brisk i fitxen a un cantant de color anomenat Teddy
Ruster, amb el qual van gravar un disc molt més proper al soul i que inclouria
una versió del "Stone Free" de Jimi Hendrix i que després s’aniria a
Máquina! durant poc temps. Un dels seus membres fundadors, Julio Rey, va morir l’any 2004. Per cert, es diu que
durant un temps van tindre com a cantant a Pedro Ruy-Blas.
Los Diablos Negros – Mi gran amor
le di
Aquest grup madrileny ens porten
ara i seguin els nostre recorregut per la música dels de Liverpool, una versió
molt bona d'aquest tema de The Beatles. Segons Mario una de les millors cançons
del grup anglés i per la qual Quimet ja està reclaman l’euro. Los Diablos
Negros eren nois de casa bona, del barri del Retiro L'embrió sorgeix l’any 1961
amb un grup anomenat Los Vultures on hi havia el cantant Manolo Pelayo. Despres
de canviar de baixista van passar a anomenar-se Los Estrellas Negras i després
Los Diablos Negros. Eren Manolo Pelayo (cantant i guitarra), Paco Candela
(guitarra i cors), José Inclan (batería) i Luis María Herranz (baix). La premsa
franquista els va proporcionar fama de gamberros perillosos i incitadors al
desodre públic i es que els seus concerts eren tumultuosos. Cal entendre que
mentres a Catalunya al régim la por l’hi donaven els cantautors, a Madrid el catalogat com a
perillos va ser el rock and roll. Val a dir que el 15 de desembre de 1963
Manolo Pelayo va ser tret a coll d’una memorable actuació en una de les
matinals del Price com si fos un torero. El 19 
de març de 1964 son l’unic grup
de Madrid que participa en un festival Internacional en el Palau d’Esports de
Barcelona devant de 15.000 espectadors i compartint cartell amb els suecs The
Spotnicks, els presentats com holandesos Tony Ronald y sus Kroner's, l’argentí
Luis Aguilé i els catalans Dúo Dinámico, Lone Star i Los Mustang. L’any 1965
Los Diablos Negros es reconverteixen a Los Botines i a partir de 1966, Manolo
Pelayo es llança per la seva conta com a solista, però amb mes pena que gloria,
la veritat, s’en substituit a Los Botines per Camilo Sesto que llavors encara
era Camilo Blanes, amb ell van gravar un altre disc petit i van participar en
un parell de pel·lícules, entre elles “Los chicos del PREU”.
Los Tonks – Penny Lane
Acabarem la segona part del
programa i també El Temps Passa... i la música queda fins a la setmana que ve,
avui dedicada a la música dels Beatles, a la Ciutat Comtal.
L’any 1967 el quartet barceloní Los Tonks van treure el seu primer disc, un EP
publicat per EMI-Regal en què el tema estrella va ser aquesta bona versió del
"Penny Lane", un altre gran èxit del grup de Liverpool. Los Tonks
eren Juan José Calvo, guitarra solista, Àngel Cánovas (Barcelona 20-03-1947)
guitarra de ritme, Alberto Ruiz (Barcelona 18-04-1948) baix i Felipe Romero
(Sevilla 07-1949) bateria, durant un temps el guitarra va ser Dario (Barcelona
19-06-1947). Encara traurien un altre disc i el grup es va desfer. Juan José
Calvo va entrar en els Mustang substituint a Marco Rossi mentre aquest complia
amb els seus deures amb la pàtria, és a dir que s'havia anat a fer el soldat.
També va tocar amb Los Diablos i Los Sírex. Alguns dels seus membres 
creiem que
van tocar, ja en els 70, en el grup Imagen. Per cert i tonan als Beatles i
aquesta cançó, una de les regidores de l'ajuntament de Liverpool, va proposar
un dia canviar el nom d'una sèrie de carrers i places de la ciutat ja que
ostentaven el nom de famosos negrers, és a dir gent que es va fer rica
comerciant amb esclaus de color. Era un assumpte en el què sembla ser que tots
els regidors estaven d'acord, però el problema va sorgir quan es van adonar que
un dels noms a canviar era el de Penny Lane, el conegut barri, plaça i carreró
i és que actualment encara hi ha molts dels comerços dels que parlen The
Beatles en la seva cançó i de resultes d'això i tenint en compte que tant Penny
Lane com Abbey Road formen part de les rutes turístiques britàniques, el nom va
quedar tal com estava. Per soposat, la moció va ser rebutjada.
I escoltant a Los Tonks hi fent una miqueta d'historia dels britànics, acabarem aquesta segona part plena de cançons dels The Beatles.
Conclou per avui El Temps Passa… i la música queda, un recorregut se cincuenta cinc munuts per els rcords d’un ahir no tant llunya, hem tornat als seixanta amb la música. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ara us deixarem fins la propera setmana.
Conclou per avui El Temps Passa… i la música queda, un recorregut se cincuenta cinc munuts per els rcords d’un ahir no tant llunya, hem tornat als seixanta amb la música. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ara us deixarem fins la propera setmana.
Quimet
Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen
il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
