En honor a aquells safaris que
s'organitzaven cap a Perpinyà, per motius culturals, no aneu a pensar que
nosaltres anàvem a veure cinema "Cochón”, avui hem decidit fer un programa
en el qual comptarem amb cantants que ens van arribar de més enllà dels Pirineus
i cantant en espanyol com Hervé Vilard, Richard Anthony, Alain Barriere, Adamo,
George Moustaki o Charles Aznavour, en la secció en català tindrem a Els Drums,
Tony Vilaplana i Grau Carol, però a La Parrafada parlarem de ciència ficció i
pel·lícules que arribades dels Estats Units avui són clàssics del gènere. Per
tant i des de aquelles emissores per les
que ens escoltes setmanalment, començarem junts el viatge als records, a
l’ahir, als anys seixanta. Som Quimet Curull i Mario Prades i ara us direm per
variar alló de
Obrim la Paradeta
Robert Jeantal – No puedo quitar
mis ojos de ti
Aquesta cançó amb la que avui
obrim El Temps Passa... i la música queda es va publicar a través del segell
Belter, en format single, l'any 1969 amb “Mi tiempo de amar” a l'altra banda.
El tema va ser, al costat de “Alguien cantó”, els grans èxits aquí al país del
cantant britànic Matt Monroe, aquell que sempre diem pronunciava el castellà
d'una manera que semblava suec o rus, és a dir que no l'entenia gairebé ningú
per la mala pronunciació que tenia i que venia del món del jazz i el swing,
però la versió que us hem seleccionat avui ens la porta un francès anomenat
Robert Jeantal que es va establir a Espanya i cantant en castellà va obtenir
molts èxits. Robert Jeantal va tenir una interessant carrera musical a Espanya
i es va convertir en un cantant de 
moda al país, gravant molts discos cantant
ja en castellà. Sobretot des que l’amy 1961 va guanyar el Tercer Festival de la Cançó de la Mediterrània, a
Barcelona, amb la cançó "Dans la creux de ta main". Robert Jeantal es
va establir a Espanya i el vam adoptar, començant a treure èxits, un darrere
l'altre, entre ells cal destacar "Nubes de colores", "Te espero
aquí", "La luna y el toro", “Enséñame tus manos” i un grapat
més. A partir de mitjans dels anys 70, va deixat de cantar i Robert Jeantal es
va convertir en professor de cant, pel seu estudi han passat molts dels nostres
intèrprets més rellevants. En els seus principis el van acompanyar Los Sonor,
peró després el seu grup passaria a ser Los Polaris.
Alain Barriere – Dulce María
Curiosament la gran cançó en la
carrera del cantant Alain Barriere "Ma vie", no recordem que la
gravés en espanyol, però va treure diversos temes en castellà, entre ells
aquest que us hem preparats per compartir ara a El Temps Passa... i la música
queda i que en francès es va titular “Maria La Bionda”. Alain Barrièrre va
néixer a La Trinité-sur-Mer,
la Bretanya
francesa, el 18 de novembre de 1935. L’any 1963 va representar al seu país en la Vuitena Edició del
Festival d'Eurovisió que va tindre lloc a Londres el 23 de març d'aquell any, el mateix en el què
José Guardiola ho va fer en nom d'Espanya, cap dels dos va guanyar. La cançó
més 
important de la seva carrera va ser, com us deiem el “Ma vie” i de fet
Alain Barrièrre ha viscut sempre de rendes d'aquest tema, tot i tindre una
interesant carrera discogràfica, fins que al setembre de 2003 es va retirar
dels escenaris amb 71 anys d'edat. La cançó va ser molt versionada aquí al país
i la van interpretar i van gravar des de Micky y Los Tonys a Los Catinos, passant
per Luis Gardey i José Guardiola, però destaca la versió que van realitzar Los
Mustang. El 5 de setembre de l'any 2011, Alain Barriere va anunciar que havia
de suspendre el concert de comiat que estava previst s'havia de realitzar al
Palau de Congressos de París, va adduir que la suspensió es devia als seus
problemes de salut. 
Richard Anthony – Mi mundo
Un altre dels cantants francesos
que va tenir una brillant carrera a Espanya va ser Richard Anthony sobretot a causa
del èxit de la seva versió en clau de pop del clàssic del mestre Rodrigo
"El concert d'Aranjuez", però la seva carrera està jalonada per grans
cançons, unes seves, altres versions que ell va convertir en pròpies, entre
elles “500 millas”
o “A veces me pregunto yo” el títol original era “Je me suis souvent demandé”
del cantant i compositor belga Bobbejaan Schoepen. Nosaltres i per
aquest programa monogràfic sobre cantants del veí país que van gravar en
castellà, us hem seleccionat "El meu món" un tros de cançó que va
publicar en espanyol 
l'any 1965 i que va ser número 1 en vendes al país.
Richard Anthony, de veritable nom Richard Btesh, va néixer el 13 de gener de
1938 a el Caire, Egipte i va passar la seva joventut entre el país del Nord
d'Àfrica, Anglaterra i Argentina, radicant-se finalment a França. Richard
Anthony va debutar l'any 1958 amb un single que contenia "You Are My
Destiny" de Paul Anka i "Peggy Sue" de Buddy Holly, editat per
Columbia. Richard Anthony va mantenir una brillant carrera en els seixanta i
part dels setanta, però va ser declinant poc a poc fins pràcticament anar
deixant la música. Va tornar l'any 1996 i segueix en actiu. Pert cert, us
explicarem una curiositat, l’any 1982 i degut a problemes fiscals, Richard
Anthony va passar tres dies tancat a la presó.
La Parrafada
La Ciencia Ficción
Hem de reconèixer que la Ciència Ficció en
la literatura, va començar a fer-se popular en els anys quaranta i cinquanta
gràcies a autors que avui anomenaríem clàssics, però eren gent que disposaven
d'uns sòlids coneixements científics, per exemple Isaac Asimov era doctor en
química i va ser professor universitari, Arthur C. Clarke ha estat un dels
pioners en els estudis de astronàutica i va ser el primer a proposar l'ús de
satèl·lits geoestacionaris com nusos de comunicacions, Robert A. Heinlein va
ser enginyer naval, George Orwell va estudiar a Eton i va ser professor
universitari , etc. Que us podríem dir de Carl Sagan? Però els veritables
orígens hauríem de buscar-los en escriptors com Jules Verne, Edgar Rice
Burroughs o HG Wells. 
Als Estats Units van sorgir
llibres de butxaca els populars pulp i també neix la cultura dels còmics que
aquí anomenàvem tebeos i que per a nosaltres, la generació nascuda en els
cinquanta, estava encapçalada per Flash Gordon i altres d'encuny espanyol com "Diego Valor" que va ser un serial de ràdio i després un tebeo, “El mundo futuro” original de Boixcar i que va començar a publicar-se l'any
1955, sense oblidar “La Saga
de los Aznar” i no és al·lusió a cap polític, es tractava d'una família perduda
per l'univers que es dedicava a conquerir i salvar mons distants, va començar
com novel·les i es va 
convertir en tebeo quan Matías Alonso el va adaptar a la
col·lecció “Hazañas de la juventud audaz” al 1959.
La televisió ens va oferir sèries
com “El Túnel del Tiempo” i sobre tot “La Dimensión desconocida” de la qual ja hem parlat a
La Parrafada. Sense
oblidar una de producció nacional “Mañana puede ser verdad” (1964), de Narciso
Ibáñez Serrador que després ens oferiria “Historias para no dormir” i “Mis
Terrores favoritos”.
El cinema de ciència ficció ens va
arribar en els 40 amb el que es deien "Episodis", l'equivalent a les
"parts" actualment i un dels primers superherois va ser el Capitan Maravillas que es transformava de ciutadà corrent en superheroi cridant
"Shazam", clar que originalment als Estats Units era el Capità
Marvel, sense oblidar la
Wonderwoman o John Carter "De la Terra" realitzant la
seva tasca a Mart i Venus. També Superman i Batman van tenir pel·lícules
dividides en parts que es projectaven als cinemes amb poques setmanes de
diferència per tal de mantenir l'interès dels espectadors, de fet fins el
malvat Fumanchú va tindre un grapat de pel·lícules.
Films històrics de la
ciència ficció hi ha moltes, però avui recordarem “Planeta Prohibido” de 1956,
dirigida per Fred M. Wilcox, amb Robby el Robot, Anne Francis lluint la primera
minifaldilla del cinema, de fet la pel·lícula es va censurar en alguns països a
causa de les minúscules faldilletes i la nena lluint cames. També trobàvem un
jove i ben plantat 
Leslie Nielsen allunyat dels seus papers humorístics i
l'autèntic protagonista, el malvat Dr Edward Morbius que al final resulta que
no ho era tant, es tractava de l'actor Walter Pidgeon. El film amb monstre estelar inclos, si be era invisible, tenia la seva
moralina en la que se'ns plantejava que la ciència, el saber massa pot resultar
fatal i acabar amb una civilització, com els ha passat als Krell, els antics
habitants d'aquell planeta, desapareguts feia mil·lennis. 
Una altra pel·lícula que va marcar
a la nostra generació va ser “La
Humanidad en peligro”, aquella de les formigues gegants
sorgides de la mutació ocasionada per la radiació després de l'esclat d'una
bomba atòmica al desert de Nou Mèxic, com realment s'havia fet quan es van
crear les armes nuclears a Los Álamos. És clar que originalment el seu títol
era "Them!" que podriem traduïr com "Elles", però ja us hem
comentat en moltes ocasions que aquí les traduccions dels títols de pel·lícules
i cançons, se'ls prenien amb aire llatí de botijo i pandereta i com en aquest
cas, no tenien res a veure amb els originals.
Era del 1954, però
aquí es va estrenar anys més tard, creiem que va ser al 58 i potser el 59. La
veritat és que tot i els mitjans rudimentaris 
amb què es treballava en aquelles
èpoques i l'ús de maquetes sobreposades amb imatges reals, tot molt cutre, la
veritat, en aquesta pel·lícula no van voler jugar amb les dobles imatges i es
van confeccionar figures articulades de les formigues a la mida adecuada i que tot
i apreciar-se que ho són, donen el pego i no desmereixen el film. "La Humanitat en
perill" va ser dirigida per Gordon Douglas i els protagonistes eren James
Whitmore en el paper del policia rural, Edmund Gwenn era el científic, un home
savi, amb aspecte de bonàs, una mica despistadet, però tota una eminència en el
camp de les formigues. La protagonista femenina era 
l'actriu Joan Weldon, la Pat, filla del Doctor
Harold Medford, també una brillant científica, però a més una nena escultural i
de llargues cames que criden l'atenció dels protagonistes masculins quan baixa
de l'avió. És clar que el noi de la pel·lícula era l'agent de l'FBI Robert
Graham, encarnat per l'actor James Arness.
amb què es treballava en aquelles
èpoques i l'ús de maquetes sobreposades amb imatges reals, tot molt cutre, la
veritat, en aquesta pel·lícula no van voler jugar amb les dobles imatges i es
van confeccionar figures articulades de les formigues a la mida adecuada i que tot
i apreciar-se que ho són, donen el pego i no desmereixen el film. "La Humanitat en
perill" va ser dirigida per Gordon Douglas i els protagonistes eren James
Whitmore en el paper del policia rural, Edmund Gwenn era el científic, un home
savi, amb aspecte de bonàs, una mica despistadet, però tota una eminència en el
camp de les formigues. La protagonista femenina era l'actriu Joan Weldon, la Pat, filla del Doctor
Harold Medford, també una brillant científica, però a més una nena escultural i
de llargues cames que criden l'atenció dels protagonistes masculins quan baixa
de l'avió. És clar que el noi de la pel·lícula era l'agent de l'FBI Robert
Graham, encarnat per l'actor James Arness.
Tot gira al voltant de les formigues
que han mutat sota la calor del desert i causa de la radiació atòmica 
causada
per les proves nuclears i ara es dediquen a passejar-se pel desert i cruspir-se
les persones, cosa que a la policia i als ciutadans no els agrada gens i quan
finalment a causa de la tasca del Doctor Medford i la seva filla Pat,
esbrinen que es tracta de formigues, cosa que els espectadors ja sabíem abans
de començar la projecció i en algunes sales s'escoltava en la foscor frases com
"que són les formigues" o "Compte que les tens darrere, no
siguis estúpid i dóna't la volta" o coses semblants, tot acompanyat
pels "Ssssssshhh" de la majoria que també ho sabíem, érem molt
llestos, no us penseu que era perquè les formigues apareixien en els pòsters i
fotos publicitàries exposades als cinemes.
causada
per les proves nuclears i ara es dediquen a passejar-se pel desert i cruspir-se
les persones, cosa que a la policia i als ciutadans no els agrada gens i quan
finalment a causa de la tasca del Doctor Medford i la seva filla Pat,
esbrinen que es tracta de formigues, cosa que els espectadors ja sabíem abans
de començar la projecció i en algunes sales s'escoltava en la foscor frases com
"que són les formigues" o "Compte que les tens darrere, no
siguis estúpid i dóna't la volta" o coses semblants, tot acompanyat
pels "Ssssssshhh" de la majoria que també ho sabíem, érem molt
llestos, no us penseu que era perquè les formigues apareixien en els pòsters i
fotos publicitàries exposades als cinemes.
El problema era que se'ls escapan
volant tres Reines i uns quants mascles i és que les formiguetes tenien la
pretensió d'fer-se un niuet d'amor i començar a posar ous a fi de deixar una
bona prole i com ens expliquen que les formigues poden posar uns quants milers
d'ous i que de cada un surt una altra formigueta, d'aquesta mida, no de les
petites que tenim als carrers i parcs, doncs podeu imaginar que les coses es
posen lletges i es posa en marxa la maquinària de guerra, sobretot a força de
llançaflames i bombes de fòsfor. Finalment 
extermina a dues d'elles i l'última
és localitzada en les clavegueres de Los Angeles, al llit del riu aquell tan
famós i que després ha sortit en una infinitat de pel·lícules, com
"Greasse" o "Terminator", però aquesta va ser la primera
que nosaltres sapiguem, encara que segurament els experts en cinema de
l'emissora que per això són "Els experts", ens corregiran. Com us
dèiem allà es lluita amb les formigues i es guanya la batalla encara que no
sense baixes i al final sorgeix la moralitat, per això us remetem al diàleg de
la pel·lícula i sobretot a la frase final que diu el Doctor Harold Medford a la
parelleta feliç: la seva filla Pat i l'agent federal Robert Graham.
És clar que Quimet manifesta que a
ell, tot i que aquesta pel·lícula també li va impactar, recorda les pel·lícules
japoneses de monstres amb els Godzillas lliures pel Japó dedicant-se a destruir
les ciutats i que va tenir un dels seus primers antecedents en l'americana
"El monstre de temps remots" que la veritat, amb tot lo rudimentària
que era, resultava molt creïble. La primera de les que ens van arribar des de
terres nipones de la col·lecció Godzilla va ser "Japó sota el terror del
monstre" i dins de la saga vam tenir moltes com "Els Fills
del Volcà" i altres amb monstres contra els quals lluitava Godzilla
a fi de defensar-nos, entre ells Mothra, Gigan, Megalon, Mechagodzilla que era
un robot, Rodan, Ghidorah i el mateix King Kong, de fet i per coronar-lo, una
de les pel·lícules va ser “Godzilla el Rey de los Monstruos”.
Però de Monstres i Pel·lícules de
Po que van marcar la nostra infàntesa i joventut en parlarem un altre dia
més àmpliament a La
Parrafada que per avui s'acaba aquí.
Mario Prades
La Música
que es Feia en Català
També a le música que es feia a
Catalunya i en català, os portarem a francesos, si més no en aquesta ocasió es
tractarà de gent d’aquí que va cantar en la nostra llengua cançóns que havien
sigut èxit cantades per gent d’allà i en llengua francesa
Els
Drums – Love me, please, Love me
Molt poca cosa podem dir-vos
d'aquets sis xicots que responien al nom de Els Drums. Aquesta cançó està
publicada pel segell Concentric, en un EP que va veure la llum l’any 1966.
Concentric tenia un problema molt serios en quan a la gravació de grups de pop
i rock i es que el propietari era Josep Maria Espinas, com us hem dit en
duverses ocasions, tot un convençut creien en la cançó d'autor, de fet va ser
un dels creadors de Els Setze Jutges i va fer molt per difondre la llengua catalana,
però per a ell tot tenia que sonar a cantautor. Per tant les gravacions dels
grups de Concentric acostumavent a resultaven fluxes en quan a baixos i
bateries. Aixó que el productor i director artístic del segell era el mestre
Burrull, pero ja sabem que "qui paga mana". Els Drums eren sis xicots
i en aquest EP versionaven aquest gran tema de Michael Polnareff, el seu hit
"Love me, please love me", al costat de la cançó composada i
interpretada també per el francès "La poupée qui fait non”, “El submari
groc” de The Beatles i "Diguem coses" que es el "Words of
love" de Buddy Holly, una cançó que per cert, també va ser versionada pels
Beatles.
Els Drums, un bon grup sense continuitat
Grau Carol – Sento el crit del
tren
Ara Quimet comença a sentir-se una
mica més content i no sabem si és perquè li agraden els trens o per que reclama
un euro ja que aquesta cançó s'ha fet un fart de tocar-la o pot ser serà per
les dues coses. En el doble CD d’Edigsa, publicat per el segell PDI en els
noranta i titulat “Nova Cançó (Edigsa 1961-1983) vol 2” es recollia aquesta peça de
Grau Carol que va ser un dels primers cantants que es van especialitzar en
interpretar versions d’èxits internacionals en català. Originalment es va
incloure a un EP que es va publicar mitjançan el segell Edigsa l’any 1963, l'acompanya una
orquestra dirigida pel mestre Lleó Borrell. El disseny de la portada va ser
realitzat per Jordi Fornas. Aquesta cançó a Europa s’identifica amb el cantant
frances 
Richard Anthony i amb el mateix títol i en l’idioma de Moliere, ara ens
la porta Grau Carol, però inicialment es deie “500 Miles Away from Home”
i també "Railroaders' Lament” i ere una cançó del folk tradicional americà
que la va portar al èxit, ja a l’any 1961 el cantant Bobby Bare, però també va
ser gravada, dins d’un estil molt més proper a l’espirit folk del tema, per
Peter, Paul & Mary, Kingston Trio, Joan Baez i The Brothers Four, pero hi han
bones versions mes poppis de Rosanne Cash, Elvis Presley i Sonny & Cher,
entre molts altres. La versió que ens porta avui Grau Carol s’apropa més a la
de Bobby Bare i sobre tot, a la de Richard Anthony que a les de folk.
Tony Vilaplana – Retén la nit
Tony Vilaplana està considerat el
primer rockanroler català de la història de la música, almenys en algunes fonts
d'internet, encara que nosaltres discrepem i molt d’aixó ja que ell va començar
a gravar primer en castellà i abans de Tony Vilaplana ja havien gravat Rock
& Roll altres com Víctor Balaguer. Va néixer a Sabadell i va ser a Ràdio
Barcelona on Joaquín Soler Serrano el descobreix i intercedeix per ell,
aconseguint que la recentment creada Vergara, que està a la recerca de nous
artistes d’aquí, li gravi el seu primer disc, era l’any 1962. Aquest tema que
us portem ara a El Temps Passa… i la música queda, era un dels grans èxits 
del
frances Johnny Halliday i es trobava en un EP en català de Tony Vilaplana que
va editar el segell Vergara l'any 1963 i que també incloïa "El teu
besar", al costat de "A la teva edat" i "El
Tangaccio", tot versions. L’any 1965 Tony Vilaplana va treure un únic disc
per Concentric, també en català, tots els altres els va editar amb Vergara i en castellà. Aquesta
cançó es una bona versió amb la llengua de Mossen Cinto d’un clàsic del cantant
frances Johnny Halliday i fa unes quantes setmanes la vem escoltar per el Dúo
Juvent’s, en castellà, es clar. Aquesta peça havia estat gravada per el mateix Tony
Vilaplana l’any 1.962 també en castellà. Per cert, en alguns dels discos l'acompanyavent el grup Teen Stars. En total Tony Vilaplana va gravar 10 EP's
entre 1962 i 1965 i és que l’any 1966 s’en va anar a la mili i com solia passar
masses vegades quan tenias que anar a fer el soldat, tot va acabar.
Acaba aquí la Música feta en Català i
seguirem per terres de més enllà dels Pirineus amb gent que ens cantaran en
castellà.
Jimmy Frey – Manda rosas a Sandra
Seguim en la línea de cançons que
ens porten artistas francesos, doncs ara us portem aquesta que ens va arribar
des de Bèlgica i toca escoltar aquest romàntic tema a El Temps Passa... i la
música queda, es tracte del cantant i compositor Jimmy Frey, nascut a Bruixas,
el 28 d’abril dr 1939, però que va ser cantant d'un sol hit, al menys al nostre
pais, alló que els anglosaxons diuent “On Hit Wonder”. La cançó que també va
gravar-la en espanyol el cantant Sabu, era una versió del "Roses to
Reno" de Billy Sikes i Wayne Walker i que abans ja va gravar Bobby Bishop
l’any 1968. Va ser cara A d'un single publicat perel segell Ekipo ja a
principis dels 70. El cantant Jimmy Frey era belga i va versionar les seves
cançons al castellà per tal d'arribar al públic espanyol, però només va
aconseguir l'èxit amb aquestes roses que manava a la Sandra, a fi de que mo
marxés de la ciutat, però, aixó si, al seu país va tenir una bona carrera
musical. Jimmy Frey que creiem que encara es troba en actiu, abans de cantar en
solitari va formar part del duet Jess & James que hem escoltat ja fa temps
aquí al programa i que com us podeu imarginar, també van gravar en castellà en
diverses ocasions.
Juan-François Michael – Adiós
Linda Candy
Ara a El Temps Passa... i la
música queda us portem aquest gran balada que va ser també l'únic tema del
cantant francès Jean-Françoise Michael que va arribar a funcionar comercialment
a Espanya, sobretot gràcies a haver-la gravat també en castellà i canviant part
de la lletra original ja que aquí ens parla de Palma de Mallorca, però a la
versió en francès es tractava de l'illa de Capri i en lloc d'un amant espanyol,
l’amant de la guiri era del veí país francès, per descomptat. El cantant i
compositor Jean-Françoise Michael va ser així mateix un artista “One Hit
Wonder” i es deia realment Yves Roze. El van acompanyar en els seus
enregistraments el grup Les Newstars i creiem que Jean-Françoise Michael va
estar en actiu fins a finals dels 80, dedicant-se també a la producció, tot i
que a Espanya no va obtenir cap altre èxit a part d’aquest. Jean-Françoise
Michael va néixer a la ciutat de París el 16 d'abril de 1946 i de tant en tant
fa algun que altre concert, si bé ja fa molts anys que nosaltres no sabem res
d’ell.
Salvatore Adamo – Mis manos en tu
cintura
Quimet diu
que si que ell la recorda. El que les fans no sabien o no havien volgut
assabentar-se, és que es tractava de la seva eterna núvia, amb la qual Adamo va
començar a sortir sent gairebé uns nens i devien haver-lo admirat per aixó, ja
que la glòria i el triomf no el va divinitzar fins al punt de buscar-se una
Miss Món d'aquestes de "toma pan y moja" que et treuen la pasta i
després d'aconseguir fama explicant intimitats a la premsa rosa, es divorcien
amb les butxaques plenes, com sol passar en tantes ocasions. De fet, Adamo i la seva dona, encara segueixen junts. Per cert, es diu que la cançó "Dolce
Paola" que va escriure i gravar Adamo, anava dedicada a Paola de Bèlgica
amb la que va tenir, segons sembla, un affaire. De fet la premsa va publicar
que aquella Lady Di de mirada trista a qui els seus súbdits anomenaven "La
italiana de les maletes" i el cantant, havien estat sorpresos ballant molt
encaramel·ladets en una discoteca de Londres una nit. Sabeu amb quina cançó els
van enganxar ballant molt juntets? Doncs era "Mis manos en tu cintura",
aquest clàssic de Adamo amb el que molts hem arranbat l’api.
Hervé Vilard – Caprí se acabó
Aquesta va ser la millor cançó i
la més popular a la carrera de Hervé Vilard, un gran cantant francès, el primer
que en els anys seixanta va tindre els sants pebrots de reconèixer públicament
la seva homosexualitat muntant-se un gran escàndol en el món musical dels
Pirineus cap amunt. René Villard, com es diu en realitat Hervé Vilard, era
nascut a París el 24 de juliol de 1946 i la seva mare va ser una venedora de
carrer de violetes i partitures de nom Blanche, alcohòlica. Ell va néixer a un
taxi que va pagar un client al compadir-se d'aquella dona que estava donant a
llum al mig del carrer. Els serveis socials de l'época li van pendre el fill a
la mare a causa de les denúncies dels seus veïns ja que ella es passava el dia
en estat d'embriaguesa i el nen creixia completament abandonat. Va viure en un
orfenat fins que va sortir per començar a treballar. Uns “periodistes”
d'aquests especialitzats en premsa rosa li van presentar, quan ell era tota una
estrella de la cançó, a la seva mare en un programa de televisió, en directe,
Hervé Vilard va dir "Encantat d'haver-la 
conegut” i que li diguessin a
quina residència estava i en cas de ser necesari, ell la portaria a una de millor,
que ell es faria càrrec de totes les seves despeses, però que aquí quedava tot
ja que no desitjava tenir cap relació amb aquella dona que de mare només tenia
el fet d'haver-lo portat al món. Va dir que “La paraula mare significa molt més
i per a ell aquella dona no ho era". Va complir la seva paraula i fins a
la mort de Blanche va córrer amb totes les despeses, però no va tindre cap
relació amb ella. Quan va començar Hervé Vilard va ser apadrinat per Dalida.
Val a dir que la seva cançó "Capri se acabó" va ser tot un hit
internacional i l'idea de la cançó li va vindre al veure un cartell de
publicitat turística de l'illa de Capri al metro de París. En total Hervé
Vilard ha arribat a gravar més de 30 LP's.
Georges Moustaki – Le meteque
Georges Moustaki, de nom real
Yussef Mustacchi, no és francès ni tampoc grec, com es diu, Georges Moustaki va
néixer a Alexandria, Egipte, el 3 de maig de 1934. Aquesta és la seva cançó més
emblemàtica i ara l’escoltarem a El Temps Passa… i la música queda al programa
d’avui. Georges Moustaki un dels grans cantautors que ens van arribar des de
França, va ser descobert per l’Edith Piaff que el va convertir en el seu amant
i després el va llançà (altres amants seus que ella també va recolçar van ser
Gilbert Bécaud, Ives Montand, Marlon Brando, Charles Aznavour, Theo Sarapo,
etc.) George Moustaki, per a ella va compondre el tema "Milord".
"Le métèque", que aquí interpreta en 
castellà, va donar títol al seu
primer LP publicat l’any 1969. Per cert, a finals dels 80 Georges Moustaki
va actuar a Vilaplana, a prop de Reus i Mario va participar en la producció del
concert que va col·lapsar tots els accessos al poble i creu recordar que
finalmente, la presa de corrent per els equips de só i llum, va tindre que
fer-se directamente dels cables eléctrics d’un pal a prop del lloc del concert
perque no hi havie grup electrógen, tot i que se'ls havia exigit en el
contracte als organitzadors. El 13 d'octubre de 2011, Georges Moustaki va
comunicar oficialment que, per problemes respiratoris, no podria seguir cantant
i que abandonava els escenaris. El cantant i compositor va morir a Niça, als 79
anys d'edat, el 23 de maig de l’any
2013.
Charles Aznavour – La bohemia
calcula que ha venut més de 100 millions de
discos a tot el món. El seu veritable nom es Shahnourh Varinag Aznavourian i va
néixer a París el 22 de maig de 1924, val a dir que també ha treballat i molt
en el cinema. Va ser un dels molts amants d'Edith Piaff i ella el va ajudar en
els seus principis, cal dir que la menuda cantant avui passaria per les mans
d'un psiquiatre ja que sentia tal necessitat de sentir-se estimada que comprava
l'amor. Charles Aznavour va començar com a compositor i va fer cançóns per
Mistinguett, Patachou, Edith Piaff i també per Juliette Grecó. Us explicarem
una curiositat. El dia que Joan Manuel Serrat va debutar amb Els Setze Jutges
en un concert que es va celebrar a L'Esplugues de Llobregat, el maig de 1965,
finalitzat el recital Serrat i uns quants amics van anar corrent al Palau de la Música Catalana i
és que allà actuava Charles Aznavour i ells no es podiem perdre’s l’actuació
del Mestre.
Acabarem per avui El Temps Passa…
i la música queda, un viatge a la música dels anys seixanta, una anada al
passat, als records, a l’Espanya de dictadura o represió que tot just sortia de
la postguerra. Som Quimet Curull i Mario Prades i toca dir-vos “Fins la setmana
que ve” porteu-se bé.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen
il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
Enllaç per descarregar-se el programa
Enllaç per descarregar-se el programa
No hay comentarios:
Publicar un comentario