El Temps Passa 09-28

Cada vegada que premem el botó i posem en marxa la nostra màquina del temps, esperem despertar en tots vosaltres, en totes vosaltres, records, vivències, sentiments de l'ahir, d'un passat llunyà en el temps, però que durant aquests 55 minuts tornarà a ser avui. El nostre viatge als records en ales de El Temps Passa... i la música queda, comptarà amb Albert Band, Els Xerracs, The Bonds, Los Ángeles Azules, Beta Quartet, Serrat, Brincos, Sírex, Mustang, el texà Baldemar Huerta, Top Son i uns quants més que seran la nostra banda sonora d'avui. Ara i des les emissores per les que sortim al aire cada setmana, inciarem el recorregut per els seixanta amb Los 3 de Castilla que ens expliquen la seva vida, sense tenir en compte que "Nosaltres també hem sofert" que quedi constància. Som Quimet Curull i Mario Prades i us diem alló de

Obrim la Paradeta

Los 3 de Castilla – Te voy a contar mi vida

Al 1962 i després d'haver estat més d'un any sense publicar cap disc, Los 3 de Castilla van treure un EP titulat “Vuelven Los 3 de Castilla” en el qual trobàvem el tema amb què anem a començar El Temps Passa... i la música queda i que també va ser un dels primers èxits de Raphael que la cantava una de les seves pel·lícules, encara que ara no recordem en qual va ser i és que hem de reconèixer que nosaltres érem "més de Serrat" que del noi de Linares. En el disc de Los 3 de Castilla, editat per Philips, també es van incloure “Moliendo café”, “Salinera” i la cançó estrella “Me gusta Madrid” que va escriure i va gravar originalment Tonio Areta i de la qual es van fer multitud de versions. Mayra García Barbero cantant femenina de Los 3 de Castilla, va ser una de les millors veus femenines del pop espanyol dels seixanta. La veritat és que Los 3 de Castilla van ser un dels grans grups de la seva època i van arribar a gravar més de 30 discos, bàsicament EP's i alguns singles. El grup el va crear Manolo Palomo que venia del Trio Siboney i va conèixer a Mayra quan aquesta actuava a la sala Erika, a Madrid. Mayra cantava amb Los Trovadores del Sur i en el grup també estava Julian Jimeno que seria la tercera pota per aquella taula, sorgeixen així, l'any 1956, Los 3 de Castilla, ella era de Salamanca, però els  nois, un de Ceuta i l'altre sevillà. Comencen actuar en els locals històrics de la capital, entr ells el Erika, Micheleta, Morocco, el Pavillon, Florida Park al Retiro i uns quants més, però bàsicament es van donar a conèixer gràcies a intervenir contínuament en programes de ràdio realitzats en directe, sobretot “Cabalgata fin de semana” conduït pel locutor xilè Bobby Deglané, al costat de Maria Àngels Herranz, un dels programes mítics i que estava en antena des del 27 de juliol de 1951, mantenint-se fins a mitjans dels seixanta. Un dels locutors posteriors a Bobby Deglané que va marxar-se a Ràdio Nacional, va ser el popular José Luis Pécker. Per cert, en aquest programa va debutar Mariano Medina que després va ser l'Home del Temps de Televisió Espanyola.

Los 3 Sudamericanos – Algo estúpido

Escoltarem ara al programa una cançó que ens parla de com l’amor ens pot “atontolinà” molt. El tema, una versió del gran éxito de Nancy Sinatra i el seu pare Frank Sinatra, es trobava en un EP publicat per Belter l'any 1967 i a més d'aquesta cançó també es van incloure “Marionetas en la cuerda” de Sandie Shaw, “La Familia” una versió de l'èxit de la cantant francesa Sheila i “La felicidad” del argentí Palito Ortega. Ara farem una miqueta d'història, Los 3 Sudamericanos van arribar des de Paraguai a l’Argentina, però després d'haver aconseguit l'èxit, finalment es van assentar a Espanya i aquí es van inflar de vendre discos i treballar. El grup Los Tres Sudamericanos l’integraven Johnny i Alma Maria que eren matrimoni, junt a Casto Darío i van funcionar i molt be, com a tercet vocal diguen-se Los 3 Sudamericanos de 1959 fins a 1984. De fet va ser la seva etapa més gloriosa. Darío els va deixar i en el seu lloc va entrar l’any 1988 Daniel, encara que en 1990 va ser substituït al seu torn per l'extraordinari guitarrista i compositor argentí Dioni Velázquez i es mantenen en actiu. Dioni va gravar pel seu compte un extraordinari disc titulat "Otoño sin final" ple de balades instrumentals amb la guitarra espanyola com a protagonista que us recomanem des de El Temps Passa… i la música queda, com cada vegada que parlem de Los 3 Sudamericanos i surt el nom de Dioni Velázquez.

Los Beta Quartet – El cochecito

Aquesta cançó va estar composada per Los Brincos i també van gravar-la Marisol, de fet va lan escriure per a ella, però van haver-hi bones versions com aquesta a carrec dels mallorquins Los Beta Quartet i altres gravades per The Brisks, Los Catinos i molts més. Los Beta Quartet la van incloure en un EP publicat per EMI-Regal de l'any 1965 i com podreu comprovar al blog, amb una portada molt espanyola, ja que els cinc portaven barrets cordovesos i vestits molt andalusos. En el disc també es van incloure "Larga calle" que va ser el major èxit en la seva carrera i que molts els atribueixen a ells, però es tractava d'una versió del "La lunga strada" de Peppino di Capri, al costat de “Tú eres bonita” i “Aquel amor”. Els Beta Quartet es van presentar l'any 1965 al Festival de Mallorca amb el tema “El chocar de las olas” que no va guanyar, van començar a les Illes Balears a principis dels seixanta i el fundador va ser el multinstumentista Francesc "Xisco" Balaguer, al costat de Jaime Palou (bateria) i Joan Bauza (guitarra) com un trio de jazz, amb la incorporació del baixista Miguel Pieras passen a ser Los Beta Quartet, encara que quatre només ho van ser en els seus inicis ja que l'any 1964 se'ls uneix el cantant Miguel Moreno, a partir d'aquell moment ja serien sempre cinc. Van debutar discogràficament amb un EP editat per Regal que va incloure "El porompompero". La veritat és que les discogràfiques sempre els van forçar a gravar moltes versions, completament allunyades del seu esperit musical, però així eren les coses en aquelles èpoques. L'any 1966 i amb canvis en la formació, es converteixen en Los Beta que de fet era com se'ls cridava familiarment. Los Beta eren Leopoldo González, a qui en el món nocturn de Palma se'l coneixia com Leo, Manuel Saucedo (guitarra), al costat del cantant Miguel Moreno, el teclista Francesc Balaguer i Joan Bauza (guitarra) que eren de la primera formació, encara que van tornar a produir-se canvies abans que se separessin definitivament l'any 1975. Posteriorment el cantant gravaria com Miguel Moreno i Los Dinos.

Los 4 de la Torre – Vuelo 502

Aquest conjunt català va tindre diferents noms, es van fer dir Los de la Torre, Els de la Torre, Los 4 de la Torre, etc. Val a dir que van ser el primer artista de l'estat espanyol en gravar una peça amb ritme de ska, el títol va ser“Operación Sol”, es va editar l'any 1.966, la segona va ser “La canción del trabajo” de Raphael. Un altre dels gran èxits en la carrera discogràfica de Los 4 de la Torre va ser “Vuelo 502” que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, amb la que van guanyar el segon premi al festival de Mallorca, la veritat es que és tracte d’una peça que va ser molt versionada. Los 4 de la Torre la van publicar mitjançant el segell Belter l’any 1966, en un single amb “Temperamento” a l’altre cara i amb la que també van participar en el festival, però així mateix es va editar en format EP, incluen a més a més “Una casa encima de las nubes” que era un tema Italia i la seva versión de “Es el bycicle” del francés Alex Marco que també habíen gravat The Rocking Boys. La portada de tots dos discos van ser ben iguals. Val a dir que Los 4 de la Torre van ser un grup que va gravar moltíssimes horterades estiuenques i infinitat de versions, sobretot cançons de moda. El grup es va crear l'any 1961 i el fundador va ser Emilio de la Torre, el germà gran i que era trompetista, baix i cantant, al costat dels seus germans Carlos i Juan, als quals es va unir Paco que creiem que era cosí seu, així tot quedava en família. Van començar a actuar al Festival d'Aranda de Duero de l'any 1964. La veritat es que Los 4 de la Torre van  procurar no perdre's cap festival de moda i l'any 1966 obtindran el seu major triomf, un segon lloc al Festival de Mallorca amb aquest tema "Vuelo 502". Van mantenir una carrera estable i a partir de 1967, quan els deixa Paco, ells segueixen com a trio i anomenant-se i Los de la Torre i reforçant-se amb músics mercenaris. El seu últim single amb la cançó "Rosa Maria" el publicaria Ariola l'any 1972. Tot i no tornar a gravar com Los de la Torre, van seguir treballant sota el nom de Tinglado, de vegades en formació de Big Band i altres com a grup orquestral i l'any 1982 ho van deixar definitivament. L'únic que no va abandonar la música va ser Juan de la Torre que ha seguit dirigint diversos grups orquestrals.

Baldemar Huerta – Encaje de Chantilly

Aquest tema és de l’any 1958 i va ser composat per Big Booper titulan-se “Chantilly Lace”, el gran éxito en la seva curta carrera i es que va ser un dels que van morir en aquell accident d’avió del 3 de febrer de l’any 1959, on també van morir Buddy Holly i .Richie Valens i la havien gravat diversos artistes de l’època, ens referim als Estats Units. Baldemar Huerta ens ofereix una bona versió en castellà, molt dins del seu estil, el tex mex, amb text també en anglès i és que Baldemar Huerta Medina, era texà, nascut el 4 de juny de 1937 a San Benito i va morir a Corpus Christi el 14 octubre de 2006. Va gravar discos com aquest amb el seu veritable nom, altres com Scotty Wayne i també fen-se dir Eddie con Los Shades i després va passar a ser conegut com Freddy Fender i amb aquest nom va aconseguir l'èxit internacional i va ser reconegut com una estrella del tex mex. Va formar part dels Texas Tornados i Los Super Seven, la superbanda del Tex-Mex. De 1975 a 1983 Freddy Fender va aconseguir posar 21 de les seves cançons a dalt de tot de les llieste de música Country als Estats Units. El seu gran hit va ser "Before The Next teardrop Falls" que en català va ser versionat per l’amic Tomeu Penya.

Los Ángeles Azules – Rita

En diverses ocasions i escoltant a Los Ángeles us hem dit que quan van començar es deien Los Ángeles Azules i eren cinc, tenien cantant. Es tractava de Julian Granados que els va deixar per incorporar-se a Los Brisks i anys més tard a Los Buenos. Avui i escoltant un tema d'aquesta època "Rita" i no ens estem referint a Rita Barberá que ja en té prou amb la conya del "caloret" i les seves ficades de pota, aquesta Rita era una cançó de Pino Donaggio que ells van versionar, aprofitarem per fer història musical. Aquest tema es va publicar l'any 1964, en el seu primer EP, editat per Philips sota el títol “Estos son Los Ángeles Azules” i en el qual també es van incloure “Solo quiero estar contigo” que era una versió del “I only want to be with you” de Dusty Springfield, “Ciao amigo” de Adriano Celentano i “Solo soy un pobre diablo” que estava escrita pel bateria Poncho Gomzález que pasaría també a ser el cantant. Los Ángeles Azules es van crear l'any 1963, a Granada, encara que inicialment es feien dir The Blue Angels. Eren Julián Granados (cantant), Javier Muñoz (baix) i Agustín Rodriguez (guitarra), però se'ls uneixen Poncho González (bateria i cantant), Miguel Merjías (piano) i Carlos Alvárez (guitarra). Quan Julian Granados els deixa per anar a The Brisk, mantenen el nom de Los Ángeles Azules, encara que no inclouen nou cantant, passa Poncho a fer-ho. Van gravar en total tres EP's i un single, els primers per al segell Philips i els dos últims amb Berta. L'any 1965 arriben les milis i s'incorporen a files Poncho, Miguel i Javier i allò representa un impàs en la carrera del grup fins que tornen a posar-se en marxa l'any 1966, sense Miguel i Javier que decideixen deixar la música. S'incorpora Paco Quero i queden configurats com a quartet, Alfonso González Poncho (cantant i bateria), Carlos Alvárez (guitarra solista i segona veu), Agustín Rodríguez (guitarra rítmica i cors) i Paco Quero (baix i cors) passant a ser Los Ángeles. De la mà de Rafael Trabuchelli fitxen pel segell Hispavox, començant en el nadal de 1966 l'etapa gloriosa de Los Angeles, una de les millors bandes vocals del pop espanyol que van estar en actiu obtenint èxits sense parar i deixant peces històriques com “Mañana, malana”, “98.6”, “Mónica”, “Abre tu ventana”, “Rachel” i tantes otras. La mort amb la seva dalla va segar la vida de dos d'ells en un terrible accident de trànsit i allò va marcar la fi del grup. El 26 setembre 1976 i a bord d'un Seat 124, pateixen un accident a Motilla del Palancar, quan tornaven a Madrid després de fer un concert precisament a Tarragona. Poncho González i José Luis Avellaneda moren a l'accident, mentre que Carlos Alvárez estarà molt de temps hospitalitzat amb lesions molt greus, Paco Quero no viatjava en el vehicle, anava en la furgneta.

Los Ángeles Azules, encara amb Julián Granados

Albert Band – Herido

Els Albert Band eren un bon grup de Barcelona que va funcionar des del 1968 fins l’any 1970. La banda estava liderada per el cantant Albert Garriga. L’any 1970 els Albert Band, una banda a caball del R & B i el rock, van participar al Festival internacional de la canción de Màlaga. A part de Albert Garriga (cantant), a la banda trobavem a José María Calzada (piano), Josep Barceló (baix, claritet i saxo), Tony Caritge (bateria), Àlex Vidal (guitarra, trompeta i violí) i  Robert Simó que un temps després sustitueix a Tony Caritge que els va deixar. Aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, es una versió, la original titulada “I’ve been hurt”, és del grup nord-americà Bill Deal & The Rhondells, de fet va ser l'únic èxit veritablement important de la banda nord americana al seu país, a Espanya creiem que la original es va editar com a cara B d’un single, però no ho tenim massa clar, la veritat. Val a dir que també hi ha una bona versió d’aquesta cançó a carrec dels mallorquins Z-66, lideratd per Lorenzo Santamaría que creiem recordar la van gravar en anglés. La dels Albert Band va ser la cara B d'un single amb "Una rana llamada Luisa" a l'altre costat i com a cançó principal.

Álex y Los Findes – Tuvimos que dejar este lugar

La veritat és que nosaltres la que podríem considerar millor versió d'aquest tema de The Animals, encara que va ser escrita per Barry Mann i Cinthya Weil i va ser un dels grans èxits de The Animals, a Espanya és la que van realitzar els Lone Star, però nosaltres us hem seleccionat per al programa d'avui aquesta a càrrec dels també barcelonins Alex y Los Findes que no està gens malament. En aquest EP, publicat per Discophon l'any 1966 també van incloure "Por tu amor" que era una altra versió, en aquest cas de The Yarbirds i dos temes composats per ells mateixos “Es fácil” i “Yo sería feliz”. Van començar sent The Finder’s, despres va produir-se movimient dins del grup i es van desmembrar surgin Álex y los Findes. Van ser apadrinats per La Reina del Paral·lel, la genial i recordada Mary Santpere. Inicialment The Finder's eren Alberto Vallès a la guitarra, Roberto Castro també guitarra, el baixista Andrés Sánchez, Vicenç Rondoni a la bateria i el cantant Ferran Alert Prieto, a qui anomenaven Àlex. Es van crear l'any 1962 i en el 64 van marxar Àlex, Vicenç i Roberto per crear Álex y Los Findes i van incorporar a Miguel de Borja (bateria), Miguel Esteban Reina (cantant) i Pedro Caño (guitarra rítmica). Després de la seva dissolució l'any 1968 gairebé tots els seus membres van deixar la música. Al guitarra Pedro Caño el vem tornar a trobar en els 70 tocant amb La Salseta del Poble Sec. Per cert Los Findes han tornar va sis o set anys i creiem que seguiexen treballan. Van treballar per tota la peninsula, però molt a Mallorca, on creiem que van compartir cartell fins i tot amb Tom Jones (a la foto amb el cantant Gal·les).

Los Bohemios – Dandy

Aquest tema que ens porten Los Bohemios és una versió d'un èxit dels britànics The Kinks, la banda liderada per Ray Davis i als que Mikel Barsa, amic de Mario qualificava com el primer grup heavy de la història de la música, de fet Mikel va escriure un llibre sobre Ray Davis i els Kinks. La veritat és que es van fer unes quantes versions d'aquest tema a Espanya i nosaltres volem destacar també las que van realitzar Los Mustang i el Grupo 15, però ara a El Temps Passa… i la música queda escoltarem la versió de Los Bohemios. Us l’hem extret d'un Disc Sorpresa de Fundador que també incloïa “Que chica tan formal”, “Lo tomas o lo dejas” i “Dame tu cariño”. Per cert, dels Discos Sorpresa de Fundador hem de tornar a parlar un dia d'aquests a La Parrafada ja que hem rebut diversos correus demanan-ho, clar que és un tema del qual ja hem tractat en passades temporades que quedi constància. Los Bohemios, aquest bon grup que era d'Albacete i després s’afincarien a Mallorca, l'integraven Paco Molina, Eugenio Martínez, Antonio Costa, Antonio Veciana i Leopoldo Martínez Jr que era el seu líder. El pare que també es deie Leopoldo, era pianista, a més de sastre i tocava a l'Orquestra Jabelc. Del guitarra Antonio Veciana per la seva part, es va parlar i molt pel fet de donar la volta al món en una vespa. Eugenio Martínez va morir molt jove a causa d'un càncer. Los Bohemios van gravar per Hispavox i van treure bastants EP's, gairebé sempre versions, això si. Van arribar a ser sis components i es van desfer a la fi dels 60. Per cert, es deia que Los Bohemios eren el grup millor vestit del pop espanyol de l'época, deuria ser perquè el pare de Leo també era sastre, és clar.

Los 5 del Este – Julio

Aquesta cançó que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, ens el porten Los 5 del Este i es tracta d'una versió del "Something is hapenning", un èxit del grup britànic Herman’s Hermits, liderat per Peter Noone, encara que va ser composada per l'italià Riccardo del Turco amb el títol "Luglio" i es va publicar en un single de l’any 1969, incloent "Soy tremendo" de Little Tony a l'altra cara. Sorgits a Cala Millor, a l'illa de Mallorca, el grup Los 5 del Este van estar en actiu des del 8 de desembre de 1962 fins a l’any 1987, encara que després de la seva dissolució han anat reunint-se per a realitzar actuacions esporàdiques. Inicialment eren Joan Fons, Tomeu Oliver, Toni Fons, Martí Gomila i Toni Garcia, però pel grup van passar uns quants músics al llarg dels anys, entre ells trobàvem a Pep Alba, Rafel Cortés, Martí Gomila, Miquel Pascual, Fernando Noia, Fernando Blanco, Xisca Llull, Tomeu Nicolau que després i en solitari passaria a ser Tomeu Penya, Javier Sánchez, Jordi Llagostera i Xavier Oliver. Seguint la tònica imposada per les cases de discos, es van inflar de gravar versions, encara que ells anaven colant temes propis enmig dels covers. Nosaltres pensem que ells sempre van gravar amb l’EMI, primer amb el subsegell Regal i posteriorment amb Odeon. Los 5 del Este van ser una de les bandes més importants sorgides a Mallorca durant els anys seixanta, al costat de Los Javaloyas, Grupo 15 i Los Beta i cal dir que van actuar també i molt a la península, a més de sortir en diverses ocasions a Europa, bàsicament Anglaterra i Alemanya. En total Los 5 del Este van gravar 31 discos petits, entre singles i EP’s i 2 LP’s. Creiem que han tornat.

Paco Valenzuela – Huiré de ti

En diverses ocasions us hem comentat, escoltant a Los Polaris que tot i haver gravat un sol disc, van ser un grup que va treballar molt i va acompanyar a diversos cantants de la seva època, entre ells el francès Robert Jeantal al qual ja escoltarem a l'últim programa . Un altre dels solistes al que van acompanyar en enregistraments i directes Los Polaris va ser Paco Valenzuela, al qué anem a escoltar ara. Possiblement el nom de Paco Velenzuela ara us digui poc o gens i és que amb aquest nom que era el seu, va treballar només al principi i quan en els 70 ho va canviar pel de Valen, va tenir un moderat triomf col·locant en les llistes espanyoles alguns temes, sobretot el més conegut va ser “La mano de Dios”. Aquesta cançó que escoltem ara us la extraiem d'un EP publicat l'any 1965 pel segell Columbia signat com Paco Valensuela i curiosament en algunes biografies seves no consta. En el disc també es van incloure “Rebelde”, “Dos cruces” que tot i ser un clàssic del folklore sud-americà aquí recordem per la versió de José Feliciano i “Me lo dijo Pérez” que escrita per Alberto Cortez va triomfar en la veu de Karina. Francisco Valenzuela Àvila va néixer a Soca, un poble de Granada, l'any 1943. Va començar formant un duet amb un company d'estudis anomenat Enrique, van crear Frank y Henry que van gravar un EP. Després de fer la mili Valen va marxar-se cap a Madrid intentant buscar el seu lloc en el món de la música. Va participar al Festival Hispano-Portuguès de la Cançó del Duero, l'any 1966, a Aranda de Duero. Va aconseguir el tercer premi amb “Risa por llanto” que era seva i un guardó a la millor lletra per “En un mundo extraño” que també havia escrit ell. Va gravar amb el segell Tempo i posteriorment va passar a RCA on va començar el seu ascens, els va deixar en 1976. Va estar nou anys fora d'Espanya, per terres americanes. Creiem que segueix en actiu i bàsicament es dedica a la composició i producció

Los Botines – Ya te tengo

Aquesta cançó va ser el gran èxit en la carrera de Sonny & Cher i originalment es va titular "I got you babe". Recordeu una pel·lícula que a Espanya es va dir "Atrapat en el temps?” El títol correcte hauria estat "El dia de la marmota". Era una paranoia en clau d'humor on cada dia és el mateix dia i així una i una altra vegada. Doncs bé, cada matí Bill Murray, el nostre protagonista, es desperta escoltant aquesta cançó en el seu radiodespertador. El origen de Los Botines el trobem en el grup madrileny Los Diablos Negros que es van reconvertir i l’any 1965 en Los Botines. Malgrat els pocs mitjans existents en l'època, Columbia, la seva discogràfica va apostar per ells i van emprendre una campanya promocional amb el seu primer EP. Los Botines eren Manolo Pelayo (cantant), el bateria Manuel Varela i el guitarra rítmica Paco Candela, els tres venien de Los Diablos Negros, al costat dels músics suïssos Daniel Grandchamp (baix) i Dominique Varchar (òrgan). La veritat és que les vendes d’aquell primer EP no van ser destacables iDominique Varchar s’en va a Los Shakers, sent substituït per John Rose. Abans de finalitzar l’any 1965 graven un segon EP amb "Capri c'est fini" que va aconseguir millors vendes, sobretot gràcies a la cançó "Pan i mantequilla" que era una versió i en el que també es trobava aquesta que estem escoltan ara a El Temps Passa… i la música queda, però poc despres és Daniel qui se'n va a Los Flecos. Finalment Columbia convenç a Manolo Pelayo i aquest deixa a Los Botines i es llança en solitari, sent substituït per un jove Camilo Blanes que quan començaria en solitari al seu torn, passaria a ser Camilo Sesto. Los Botines amb Camilo van gravar un sol single, però van participar en les pel·lícules "Los Chicos del Preu" (Pedro Lazaga, 1967) i "Hamelín" (Luis María Delgado, 1967) que estava protagonitzada per Miguel Ríos. Després de patir canvis constants, Los Botines es van desfer l’any 1967. Avui en dia Los Botines son una de les bandes históriques del pop espanyol.

La Música que es Feia en Català

The Bonds – Satisfacció

Eren quatre nois que van adoptar aquest nom amb dues connotacions la del 007 i la catalanització de Los Buenos, grup madrileny amb el que no tenien res a veure. Pertanyia a un EP publicat pel segell Concentric on la peça estrella va ser la versió en català del "Que família más original" i aquesta del mític tema dels Stones. També estava "Ahir" versió dels Beatles i el "Wooly Gully" de Sam The Sham & The Pharaohs. Creiem que no van gravar res més. Per cert i parlan de la cançó, Keith Richard es trobava al seu cuarto a l'hotel Fort Harrison a Clearwater, Florida. Tota la nit va tenir un riff de guitarra ficat al cap i el va gravar en casstette. Quan van prendre un taxi amb Mick Jagger el va ensenyar, agafaren paper i boli i es va compondre "Satisfaction". Ràpidament van planejar la gravació de la cançó, només 5 dies després que Jagger escrivís la lletra el 10 de maig de 1965 a les Chess Studios de Chicago, inicialment Brian Jones toca l'harmònica. Van tornar a gravarla l'endemà passat en els RCA Studios de Hollywood, en aquest enregistrament, que va concloure el 13 de maig, Richards (a la foto) va fer la veu de fons i va tocar la guitarra rítmica. Jack Nitzsche, que treballava amb els Stones, va acabar tocant la pandereta després dels infructuosos intents de Mick Jagger. La cançó es va llançar als Estats Units el 6 de juny de 1965, però també es va incloure en l'àlbum "Out of Our Heads", que va sortir a la venda al juliol d'aquest mateix any. Keith Richards va afegir un fuzz a la seva guitarra usant el pedal Gibson Maestro Fuzzbox, un dels primers pedals de fuzz disponibles al mercat, convertint aquesta cançó en el primer número 1 que va utilitzar aquest efecte. Val a dir que la versió dels The Bonds es bastant fluxeta, però la explicació es sensilla: Concentric-Espinas Aaaaahhhh!

Els Xerracs – La fulla

En aquest EP de Els Xerracs, editat per el segell Edigsa l’any 1965 es trobaven “Jo he pres dels teus ulls” que era una versio del “J’ai pris dans tes yeux” del grup frances Dick Rivers et les Chats Sauvages que la van gravar abans, l’any 1961, “La fulla” que escoltarem ara i “Tu i jo sols” que eren dos temes escrits per ells i “Jo vull això”, una versió de "That's my desire" que van gravar Dion & The Belmonts, la banda de doo wop liderada per Dion de Mutti i que abans també havien gravat Sammy Kaye Orchestra.. La cançó “Jo he pres dels teus ulls” es va incloure al doble CD recopilatori del segell Ediga titulat “Edigsa 1961-1983 Nova Cançó, Inicis i evolució vol. 2”. Així mateig va tornar a incloure’s a un CD-llibre recopilatori editat per Picap l’any 2008 que va dirigir Joan Carles Doval i es va titular “El rock català 1980-1991”. Creiem que els cinc xicots que integraven Els Xerracs es deien Joan Josep Buira, Joan Marull, Santiago Novell, Jordi Barangé i Jordi Soler, però la veritat es que tampoc ho tenim massa clar. A la guitarra es trobava Jordi Soler que després seria conegut com Toti Soler (a la foto amb Quico Pi de la Serra a casa d'aquest) i aniria amb Brenner's Folk que es van convertir en Pic Nic, també amb OM fins que va començar com a guitarrista especialitzat en flamenc i va acompanyar a Ovidi Monitor durant més de 25 anys. Hem trobat fonts sense confirmar dient que Els Xerracs es van crear a Barcelona l’any 1964,anosaltres ens sembla que tan sols van gravar aquest disc.

El extraordinari guitarrista català Toti Soler

Joan Manuel Serrat – La guitarra

L’any 1965 Joan Manuel Serrat, el Noi del poble Sec, va treure aquesta cançó en un EP que va publicar Edigsa i on també es trobaven "Ella em deixa", "El mocador" i "La mort de l'avi". El nostre millor cantautor va gravar amb Edigsa en català, va signar contracte amb Novola-Zafiro per treure els seus discos en castellà mantenint el contracte per a la producció en català amb Edigsa i finalment va unificar ambdues trajectòries a mitjans dels 70, després de fundar el seu propi segell Oliba, al fitxar amb la multinacional BMG-Ariola amb la qual creiem que segueix actualment, si bé tenim duptes. Joan Manuel Serrat i Teresa va néixer al barceloní Poble-Sec, el 27 de desembre de 1943. Va estudiar per torner a la Laboral de Tarragona i va fer la mili a Castillejos. Un succés va marcar políticament la carrera de Serrat a més del "follón" del "La, la, la". L'any 1975, acusats de l'assassinat de diversos policies, es va jutjar i condemnar a mort en Consell de Guerra a onze militants del FRAP i ETA, dels quals més tard es commutaria la pena de mort a sis. Quan l'execució dels cinc restants es va porta a terme Serrat es trovaba a Mèxic i en roda de premsa va condemnar el règim franquista i les mesures repressives i va dir que reconeixia solsament al govern de la Segona República Espanyola a l'exili. Arran d'aquestes declaracions va tindre de quedar-se exiliat a Mèxic durant un any, a causa de l'ordre de presó del govern franquista. Ara bé, es va dir que havia cremat en públic una bandera española, però ell li va explicar un dia a Mario que aixó mai va ser cert. Com ja havia passat amb el merdé de l’any 1968, automàticament els seus treballs són retirats i censurats pel règim. Però tot això ja és història. Mario té una anècdota, al grup del carrer Bassegoda es va unir l'any 1969 un amic del que no recorda el nom, però que era d'étinia gitana i havia arribat amb la seva família d'Argentina. Era cosí de Moncho el dels boleros i va ser el primer a qui Mario a escoltà versionat a ritme de rumba cançons de moda, una cosa que més tard faria famós a Manzanita. Doncs quan Mario i ell, amb 19 anys, s'anaven de marxa per barres americanes en pla nens bons i amb poc pela, cosa que sempre els va funcionar molt bé amb aquelles maravellosas noies, quan començaven a anar una mica carregats de copes l'amic sortia al cotxe, es portava la guitarra i començava la revetlla. La manera de saber si ja anaven passats de rosca, es a dir bufadets, era simple, fer-los cantar, si l'amic interpretava la rumba aquella de "Hospital Santa Maria, donde viven los doctores..." i Mario mentre el col·lega li donava al ritme de rumbeta i com a ell això mai li ha agradat massa, cantava "La guitarra" emulant Serrat, de manera que la barreja era si més no curiosa, doncs bé, quan això passava és que tots dos anaven molt bolingas.

Los Mustang – Si te dicen que caí

Avui també ens passem de temps amb Los Mustang i una altra cançó de The Beatles. Aquest tema es va incloure en el seu àlbum "Xerocopia" que es va publicar l'any 1981 i en el que es van dedicar a versionar temes dels de Liverpool, cosa que havien fet durant tota la seva carrera, tot i que no recordem que aquesta cançó la gravessin en el seu moment. De fet val a dir que Los Mustang van ser els millors versioneros de The Beatles, tot i que vocalment, hem de reconèixer que els millors van ser Los Angeles, però la veritat es que Los Mustang tenien una ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells, mitjançant gestió del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes ocasions abans de que es publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los Mustang amb temes com “El submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, la seva versió tingues xifres de vendes al pais molt superiors a las del nois de Liverpool. Els Mustang són l'única banda de pop dels seixanta que fins a la seva dissolució van mantindre els mateixos components originals. Per cert en els seus començamens i quan eren un grup instrumental sense cantant, van intervenir en el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler Serrano. Los Mustang eren Santi Carulla (cantant), Marco Rossi (guitarra solista), Antonio Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i Tony Mier (bateria). Los Mustang es van desfer l’any 2000 després de realitzar un memorable concert de comiat a la sala Sutton, a Barcelona. Després que els seus companys de Los Mustang decidissin deixar la música, Santi Carulla es va fer acompanyar del grup Abbey Road i va seguir ja en solitari. Quimet recordat un bon concert d'aquesta època en què el grup Abbey Road van oferir també el seu propi repertori en un concert paral·lel, realitzant versions de The Beatles dels quals ells són clònics. De fet tenen un CD al carrer que va publicar el segell Barsa Promocions, propietat de Mikel Barsa. Per cert que actualment els Abbey Road es diuen Guateque i fan versions dels seixanta.

Los Top Son – Recuerdos de verano

Quan Emilio Baldoví, cantant de Los Milos va marxar-se a França, els seus companys havien de negociar discogràfica i la posterior edició del màster que el grup havia gravat abans que Emilio es marxes. Vicente Castelló i Pascual Olivas van aconseguir un bon contracte amb EMI i van comunicar a la seva discogràfica Discophon, amb la qual havien gravat 4 EP's que deixaven el segell i allà es van trobar amb la gran sorpresa, la casa de discos tenia registrat el nom de Los Milos. Per tant van decidir canviar-lo pel de Los Top-Son i el disc va sortir al carrer amb "Chariot", "Twist a Maria Amparo" que era de Pascual Olivas, "Cien kilos de barro" que tot i ser nord-americana ja havia gravat Enrique Guzmán i aquesta cançó que escoltem ara i que també va ser composada per Pascual. Quan Emilio va tornar de França resulta que no li va agradar ni el canvi de nom ni que s'hagués editat el disc abans del seu retorn i va decidir deixar-los i seguir en solitari canviant el seu nom pel de Bruno Lomas i acompanyat per Los Rockeros. De fet es diu que ell volia ser el protagonista i que el grup portes primer el seu nom, cosa que no va agradar als seus companys. Per tant, aquest és l'únic disc signat per Los Top Son en el què compten amb Bruno Lomas com a cantant. Pascual Olivas l’any 1966 i després de la dissolució del grup, fundaria Los Huracanes, un altre banda histórica valenciana. El bateria d'Els Top-Son que era Alberto Gómez marxaria a Los Canarios per substituir a Tato Luzardo que feia la mili, el mateix que va fer Pedro Ruy-Blas amb Teddy Bautista, sense que cap d'ells fos mai membre oficial dels Canarios.

Los Brincos – Es para ti

La cançó "Es para tí" era el segon tall del primer LP dels Brincos, un disc que es va publicar l’any 1964 amb el nom del grup per títol i també es va editar com a cara B d'un single amb "Baila la pulga" a la primera cara i que es va posar a la venda l'any 1965. Aquests que trovem en aquesta grabación són els primers Brincos: Fernando Arbex, Juan Pardo, Júnior i Manolo González. Curiosament i sent pitjors músics que els seus reemplaçaments, són els més recordats. Un bon dia van fotre el camp per llançar-se com a duet Juan Pardo i Antonio Morales, conegut com Júnior, però la veritat, sempre hem tingut els nostres dubtes sobre si s’en van anar o els van fotra fora dels Brincos ja que els problemes entre ells que volien tenir el protagonisme i Fernando Arbex eren continus. Juan y Junior es van presentar oficialment com a duet i separats definitivament de Los Brincos, el 29 de març de 1967 a una discoteca madrilenya. Fernando Arbex va seguir amb Manolo González i els substitueix per Vicente Ramírez i Ricky Morales, germà de Júnior que formaven part dels Shakers i aquests havien telonejat a The Beatles en la seva gira espanyola del 65, tant a Madrid com a Barcelona. L’any 1969 Vicente Ramírez seria substituït al seu torn per Miguel Morales, també germà de Junior i que després es casaria amb Freda Lorente "La Bombí", més tard entraria també un teclista del que ara no recordem el nom. Per cert, Los Brincos tenien que ser teloners de The Beatles a la gira espanyola, però ells, la discográfica, la productora Maryní Callejo o tot juntets en comandita, van decidir que no, ells no necesitaven una promoció així, quina colla de Lumbreras. Un dels problemes que van tindre els components de Los Brincos es que a l'hora de composar, es pot dir que sols eren dos, però signaven com "Los Brincos", per tant els drets d'autor els cobraven els quatre. Es clar que quan s'en van anar Juan i Júnior, van deixar de cobrar i els nous que res havien fet, van començar a tocar pela llarga. Una curiositat, amb tot i el que es diu, en les seves primeres gravacions ells no tocaven els instruments, ho feien músics d’estudi, aixó que la casa de discos els hi va adelantar 300.000 pessetes de l’època per comprar-se instruments. Antonio Morales “Junior”, nascut a Manila, Filipines, un 10 de setembre de 1943, va morir a Torrelodones, Madrid, el passat 15 d’abril de l’any 2014 i el seu company Fernando Arbex ja ens havia deixat el 5 de juliol del 2003.

Los Sírex – Has de ser mi mujer

Acabarem el programa d’avui amb Los Sírex, un dels millors grups espanyols dels 60. Va estar format per Antonio “Leslie” Miguel Cervero, com a cantant, Luis Gomis a la bateria, José Fontserè guitarra rítmica, al baix Guillermo Rodríguez Holgado i Manolo Madruga a la guitarra solista, tots de Barcelona. Aquest tema és al costat de "La escoba", un dels més populars en la seva discografia i de fet ja l’hem puntxat unes quantes vegades al programa. Es va editar a l'any 1965 través de Vergara en un EP on també s'incloïen "Que se mueran los feos" que va ser el tema estrella, “Culpable” que es sens dubte un “peaso cansión” i "El tranvía", resultant ser un dels seus millors discos. Per cert "Que se mueran los feos" és una adaptació que va fer el baixista i compositor de Los Sírex, Guillermo, d'un tema còmic dels anys 50, una de les millors del grup, que en el seu moment va ser tan escoltada en les ràdios com la cançó principal del disc i que recordo haver vist en algunes llistes d'èxits en lloc de la suposada cançó estrella de l'EP. El nom de Los Sírex va ser una idea de Guillermo que treballava en una fàbrica d'ulleres o pot ser era dels seus pares, no ho tenim clar. Us explicarem una curiositat, el primer cantant de Los Sírex va ser Santi Carulla que va deixar a Los Sírex per recomanació del seu pare, després d’una actuació feta al Tropical de Castelldefels i es que van acabar molt tard. Manolo Madruga i Luis Gomis de Pruneda van morir amb pocs dies de diferencia, al septiembre del 2012 i l’any passat ens va deixar Ernesto Rodríguez, l’actual batería de Los Sírex i que va ser uns dels creadors de Los Gatos Negros.

Conclou El Temps Passa… i la música queda per avui, però tornarem la setmana que ve per tornar a fer junts aquet viatge a la música dels anys seixanta, una anada al passat, als records, a aquella Espanya de dictadura i represió, un pais molt gris. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ara fotem el camp amb els trastets cap un altre lloc..

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa