El Temps Passa 09-29

Ha arribat la primavera i tot i que li tocava passar-se per aquí el 21 de març aquest any tenia pressa i ho va fer a principis de mes. Amb la primavera tot va prenent color, els arbres es van poblant de fulles, les flors mostren els seus vívids colors als jardins i testos, “los pajarillos cantan”, “las nubes se levantan…” i comencem a patir les al·lèrgies primaverals que no perdonen i és que som uns patidors, es miri per on es miri. És clar que nosaltres us direm per començar El Temps Passa... i la música queda allò de "Visca l'amor", des d'una cançó que ens portarà la cantant dels peus descalços, la britànica Sandie Shaw. Per tant ara i des totes les emissores per les que ens escoltes cada setmana, ens posarem en marxa conectan la nostra màquineta del temps. Som Quimet Curull i Mario Prades i avui també us diem alló de sempre

Obrim la Paradeta

Sandie Shaw – Viva el amor

Ara o per començar El Temps Passa… i la música queda, escoltarem a la britànica Sandie Shaw cantant en castellà “Viva el amor” que va ser un dels seus primer èxits i que en la seva llengua es va titular “Long Live Love”, la va gravar l’any 1965 i aquí es va editar en un EP publicat per Hispavox amb “Mañana”, “No lo comprendí” i “No vendrá…”. Amb la cançó “Marionetas en la cuerda”, cantada en anglès amb el títol "Puppet on a string", per descomptat, la cantant britànica Sandie Shaw, va guanyar el Festival d'Eurovisió de 1967 i per això li va lliurar el premi a Massiel quan aquesta el va guanyar l'any següent. Sandie Shaw era molt alta i una de les seves peculiaritats era sortir a cantar a l'escenari sempre descalça. Es va dir de tot i el més benigne va ser que calçava una talla tan gran de peus que no trobava sabates a la seva mida. La veritat és que Sandie Shaw sortia descalça perquè li venia de gust, tan simple com aixó. Sandie Shaw es deia en realitat Sandra Ann Goodrich i va néixer el 26 de febrer de 1947 a Londres. Aquesta cançó en anglès i va ser número 1 en el Regne Units i també es va classificar en les llistes americanes, encara que no recordem si va pujar molt alt. De fet es una de les poques cançons per la qual avui es recorda a l’anglesa Sandie Shaw, junt a la d’Eurovisió. L'any 2004 es va publicar un CD recopilatori amb tots els seus èxits cantats en castellà i que van titular "Marionetas en la cuerda - Sandie Shaw Canta En Español", és clar i també es va incloure aquesta cançó que hem escoltat ara.

Alberto Cortez – Sucu sucu

Gran cantant, guitarra i compositor argentí, Alberto Cortez va triomfar al seu país gràcies a aquesta cançó que escoltem avui a El Temps Passa... i la Música queda i també es va vindre cap a Espanya on es va quedar. De fet i tot i cançons plenes de qualitat com "Cuando un amigo se va”, “No soy de aquí ni soy de allá”, “Las palmeras”, “En un rincón del alma" i tantes altres, a Alberto Cortez s’el coneix com Mister Sucu Sucu, precisament per aquest tema. El cantautor Alberto Cortez va néixer a Rancul, a la Pampa, l'11 de març de 1940 i va compondre la seva primera cançó als 12 anys i va formar part com a cantant de l'Orquesta Arizona dirigida per Ricardo Ortiz i Luis Pasquier, l'Orquesta de Mario Cardi, l'Orquesta de jazz Sant Francisco i el grup d'Hugo Díaz. L'any 1960 debuta com a solista amb el "Sucu Sucu". Curiosament el tema va començar a funcionar primer a Bélgica. L’any 1964 Alberto Cortez es va instal·lar al nostre país. El 1971 torna a l'Argentina i ofereix un concert al Luna Park de Buenos Aires i obté un ressonant fracàs. Decebut, va abandonar el seu país amb la intenció de no tornar a cantar mai allà, però l'any 1992, el 7 de setembre, ofereix un recital al Teatre Colón de Buenos Aires acompanyat per l'Orquesta Sinfónica del Teatro Argentino de la Plata, dirigida per José Carli. És un precedent ja que va ser la primera vegada que el Teatre Colón, fins llavors només obert per a espectacles d'òpera, ballet i concerts simfònics, admet un recital d'un cantant popular. Va ser considerat una fita en la història del teatre i de la ciutat. L'audiènció l'encapçalava el President de la Nació i altres autoritats. A Espanya i durant els anys setenta va donar un gir de 180º a la seva carrera i ens va demostrar la seva veta de bon cantautor amb grans temes.

Abbe Lane con Tito Puente y su orquesta – Pan, amor y chachachá

La cantant Abbe Lane, dona d'extraordinària bellesa i sensualitat a dojo, va ser el gran amor de Xavier Cugat, un home que va néixer amb el segle XX i va ser un dels nostres directors d'orquestres més internacionals, de fet va estar residint i gravant discos durant dècades als Estats Units i va treballar dirigint orquestres en nombroses pel·lícules de Hollywood. Tots dos van estar casats durant 12 anys i Cugat (1 de gener de 1900 - 27 d'octubre de 1990) va reconèixer una vegada a Mario que Abbe Lane seguia sent el seu "gran amor" tot i estar divorciats i a ella va llegar la major part de la seva herència quan va morir. Peró en aquesta gravació de l’any 1959, a Abbe Lane l'acompanya l'orquestra del gran mestre cubà Tito Puente (20 d'abril de 1923 - 1 de juny de 2000) i la cançó és una composició del propi Cugat, aixó si. El veritable nom d'Abbe Lane és Abigail Francine Lassman, d'origen jueu, va néixer el 4 de desembre de 1932 a Brooklyn, New York. Aquest àlbum es va gravar l'any 1959, quan Abbe Lane encara estava casada amb Xavier Cugat que per cert, l'última pel·lícula que l’insigne català va rodar ho va fer a Catalunya i a les ordres del "sogre" de Mario, el director Miguel Iglesias Bonns, va ser "Una rosa al viento" de l’any 1984 i van treballar també Mónica Randall, Alfredo Landa i la nena Sete Molas, molt dolenta com actriu, però el seu pare va ser el productor i la pel·lícula es va fer per el lluimen de la criatura, deu ni do. Per cert que Miguel Iglesias Bonns va morir el 9 de març del 2012, en pau descanse, era una bellísima persona a qui Mario estimava molt.

Hermanas Fleta – Chino Le Wong

I ara escoltarem a les Hermanas Fleta que ens parlaran del “Chino Li Wong”, una cançó que van publicar l’any 1956 i va ser un dels seus grans èxits i al costat de "Penjamo" i "El chacachá del tren" que és de l’any 1955, son las cançons més populars de las Hermanas Fleta i aquesta que us hem portat avui va arrivar a sonar i molt, en les emissores de l'època. Las Hermanas Fleta, Paloma i Elia Fleta, eren filles del gran tenor líric Miguel Fleta, el duet va tenir molta importància en la música "moderna" dels anys cinquanta al país, convertint-se, sobretot gràcies a aquestas cançons en líders de l'apartat més avançat i modern, musicalment parlan, en els programes de ràdio demanant "Discos Sol·licitats", elles van aportar el que es deie “Canción moderna” i també “Canción ligera”. A principis dels anys seixanta i durant molt de temps, Las Hermanas Fleta van ser acompanyades per l'Orquesta de Luis Araque, amb el que van gravar uns quans discos. Luis Araque Sancho va ser un bon pianista i compositor, a més de metge, va morir a Madrid el 16 d'abril, de l'any 1971. Havia nascut a Saragossa el 15 de novembre de l'any 1914. Va compondre més de 400 peces i durant uns anys va ser el compositor saragossà que més cobrava en concepte d'autors. Quan les Hermanas Fleta es van separar, Paloma va casar-se amb un nord americà i es va dedicar a la vida familiar, va morir als 80, la seva germana Elia es va passar al jazz, gravant dos EP's amb el Tete Montoliu Trio i partipan a festivals internacionals fins ben entrats els anys setanta. Una neboda seva, filla de Paloma i que també es diu Elia, va tindre un duet a Colombia o per allà a les amériques.

Los 5 Latinos – Eres diferente

En un EP publicat l'any 1961 i titulat “Los 5 Latinos en España” es trobava aquest tema que escoltarem ara, però el vinil també incloïa “Todo es nuevo”, “Amor bajo cero” que era de la pel·lícula del mateix títol i “Dímelo en septiembre”. La cançó "Eres diferente" que escotem ara, va guanyar o va quedar en segon lloc, ara no ho tenim clar, en un dels primers festivals de Benidorm, el de 1961, defensada per Los 5 Latinos i es tractava d’una cançó escrita per Augusto Algueró que creiem  recordar ara a El Temps Passa… i la música queda, que hi ha una bona versió d’aquesta cançó a carrec de les Hermanas Serrano. Va patir els control de la censura i van tindre que cambiar una part de la lletra que parlava de petonets, no penseu en un altre cosa, el tros que diu "Tus labios besan de un modo distinto..." va ser cambiat per “Tus ojos miran de un modo distinto”. Nosaltres us portem la versió que va sonar després, tal i com es va escriure. Los 5 Latinos van ser un grup vocal que va arribar des d'Argentina i estaven liderats per Estela Raval (Buenos Aires, 19 de maig de 1929), dona amb una gran veu, com podreu comprovar escoltant aquesta cançó. Los 5 Latinos es van crear l’any 1957 i eren Estela Raval, el seu marit el trompetista Ricardo Romero, juntament amb Héctor Buonsanti, Mariano Crisiglione i Jorge Francisco Patar, aquest últim reemplaçat el 1960 per Carlos Antimori. L’any 1957 van gravar el seu primer single amb “Amor joven" i “Abran las ventanas" i al 1958 el seu primer àlbum "¡Maravilloso! ¡Maravilloso!" on van ser acompanyats per l'orquestra de Waldo de los Ríos. Estela havia cantat amb el grup Las Alondras i a l'Orquesta de Raúl Fortunato i el seu marit Ricardo Romero va militar en diverses formacions, entre elles l'orquestra de jazz Los Colegiales. Junts van formar part del grup Los 4 Bemoles del qual van sorgir Los 5 Latinos. L’any 1969 Estela es va llançar com a solista encara que al final van tornar a posar-se en marxa, l’any 1982,  com Estela Raval y Los 5 Latinos, l'any 1982. El 29 de Juny de 1960 van debutar al Florida Park de Madrid i van fer una gira per Espanya amb The Platters. El diumenge 27 de maig de 2012, Estela Raval va haver de ser ingressada a la clínica Bazterrica, a Buenos Aires, es recuperava i estava hospitalitzada en una sala comuna. No obstant això, una infecció respiratòria va complicar la seva situació i el dimecres 6 de juny de 2012 va entrar en coma i va morir.

Palito Ortega – Despeinada

Quimet i abans de començar a escoltar aquesta cançó, ja està reclament l’euro per que diu que ell s’ha fet un fart de tocar-la i a Mario li toca “rascarse” la butxaca. Aquesta cançó de l’any 1964, és una de les més populars en la carrera del cantant argentí Palito Ortega, a qui a Espanya es recorda per "La Chevecha" o "La Felicidad", dues veritables horterades que al nostre país van ser cançons de l'estiu. Mario recorda una revetlla de Sant Joan en la que va organitzar una festa particular de les seves i aquella nit li va tocar fotres i fer de puntxa-discos i "La Felicidad" va haver de posar-la un munt de vegades ja que no paraven de demanar-la, tantes van ser que finalment va tirar el disc a les escombraries. Però hem d'aclarir que aquestes dues cançons a Argentina van passar bastant desapercebudes, cosa que no diu molt a favor del nostre bon gust musical. Palito Ortega va formar part del Club del Clan, un programa de televisió de gran importància en la música argentina dels 60 i que va ser un antecedent per  el “Escala en Hi-Fi” espanyol. Palito Ortega també es va dedicar a la política a la seva Argentina natal, arribant a ser Governador de  Tucumán entre 1998 i 2000, va ser senador per la mateixa província. Palito Ortega va néixer a Lules, Tucumán, el 8 de març de 1941, però en realitat havia nascut el 28 de febrer, però els seus pares van trigar a inscriure'l al registre. El seu veritable nom és Ramon Bautista Ortega, actor, cantant, polític, productor i director de cinema. Ha filmat 33 pel·lícules. Per cert el “Club del Clan” l'integraven, a més de Palito Ortega, Violeta Rivas, Johnny Tedesco, Chico Novarro, Rolo Puente, Lalo Fransen,  Los Red Cap's, Ricardo Mejía, Nicky Jones i alguns cantants més. També es va rodar una pel·lícula titulada “El Club del Clan” dirigida per Enrique Carreras que es va estrenar el 12 de març de 1964 i va ser protagonitzada per tots ells. El Club del Clan va començar al Canal 17 i després va passar al Canal 9, era un programa similar a l'espanyol "Escala en Hi-Fi", però si bé van començar fent play-backs, de seguida van passar a realitzar ells els covers i finalment interpretaven les seves pròpies cançons. L’any 1963 va ser el segon programa de les televisions argentines en índexs d'audiència, la qual cosa parla i bé de la seva qualitat.

Les Surfs – Ahora te puedes marchar

Les Surfs van gravar molts dels seus èxits en castellà, entre ells hem de destacar aquesta cançó que tot i ser un dels més populars en la seva carrera, al costat de "Tu seràs mi baby", no creiem que havíem escoltat anteriorment a El Temps Passa... i la música queda. Realment es tracta de la versió que Les Surfs realitzen d'un dels grans èxits de la cantant britànica Dusty Springfield que la va gravar l’any 1963 i que en els vuitanta va tornar a portar al cim de les llistes el cantant Luis Miguel. Les Surfs va ser un grup musical de color procedent de Madagascar, eren un grapat de germans menudets, nois i noies, tots ells de raça pigmea que va gaudir de gran popularitat en els anys seixanta. Les Surfs van estar en actiu de 1963 fins l'any 1971 i van gravar un munt de cançons en castellà, tot i que on millor van funcionar va ser a França. Ells van començar el 14 d'octubre de 1958 quan quatre germans i dues germanes provinents d'una família malgache i dient-se artísticament Rabaraona Frères et Soeurs, van guanyar un concurs organitzat per Ràdio Tananarive, interpretant temes de The Platters. El conjunt va canviar de nom a Les Beryls i l'any 1963 van passar ja a ser definitivament Les Surfs. Nosaltres us oferim una fotografia feta quan Les Surfs van ser entrevistats en riguros directe per Enrique Fernández al seu históric programa "La Comarca nos visita" de Radio Barcelona, la foto ens ha sigut cedida per la familia del popular i recordat comunicador.

Richard Anthony – 500 millas

Aquesta cançó, gravada l'any 1962 i que realment es va titular “J'entends siffler le train”, va ser la cançó més popular del cantant francès Richard Anthony a Espanya fins que va arribar la seva versió del “Aranjuez con su amor” que va ser tot un supervendes. És clar que aquest tema tampoc era una composició seva, es tractava d'una versió. Inicialment es deie “500 Miles Away from Home” i també "Railroaders' Lament” i ere una cançó del folk tradicional americà que la va portar al èxit, ja a l’any 1961 el cantant Bobby Bare, però també va ser gravada, dins d’un estil molt més proper a l’espirit folk del tema, per Peter, Paul & Mary, Kingston Trio, Joan Baez i els Brothers Four, pero hi han bones versions mes poppis de Rosanne Cash, Elvis Presley i Sonny & Cher, entre moltes altres. De fet hi ha una bona versió en català a carrec de Grau Carol i algunes més ja que la gent del Grup de Folk la van fer seva. Richard Anthony, de veritable nom Richard Btesh, va néixer el 13 de gener de 1938 en el Caire, Egipte i va passar la seva joventut entre el país del Nord d'Àfrica, Anglaterra i Argentina, radicant-se finalment a França. Richard Anthony va debutar l'any 1958 amb un single que contenia "You Are My Destiny" de Paul Anka i "Peggy Sue" de Buddy Holly, editat per Columbia. Richard Anthony va mantenir una brillant carrera en els seixanta i part dels setanta, però va ser declinant poc a poc fins pràcticament anar deixant la música. Va tornar l'any 1996 i segueix en actiu. Pert cert, us explicarem una curiositat, l’any 1982 i degut a problemes fiscals, Richard Anthony va passar tres dies tancat a la presó.

Juan y Junior – La caza

La veritat és que dins de Los Brincos van sorgir problemes de lideratge i Juan Pardo i Júnior van voler fer una mena de cop d'estat que els va sortir malament i van haver d'abandonar el grup. És va arrivar a parlar que van ser expulsats pels seus companys. La seva presentació oficial com Juan y Junior va tindre lloc el 29 de març de 1967 a una popular discoteca de Madrid. Va ser una carrera curta, poc més de dos anys, però van treure set singles, en realitat van gravar sis, però n'hi havia un versionant una de les seves cançons al català, a part d'un LP recopilatori editat l’any 1969 i uns quans en els que cantaven en anglés i frances, inclus creiem que en italià. Aquest tema era la cara A d’un single amb “Nada” a l’altre cara i que es va publicar l’any 1967, de fet va ser el seu primer single com a duet i es va vendre molt bé. Per cert que Juan y Júnior també van fer cinema, una pel·lícula que va ser diritgida per Pedro Olea. Sols van fer-ne una de pel·lícula, quan estaben a punt de començar la segona es van separar i sembla ser que Junior es va negar a participar-hi si ho feia Juan Pardo i finalmente el film el va fer sols Juan Pardo, era “A 45 revoluciones por minuto”, on van intervindre Los Angeles, Fórmula V i la cantant i actriu Ivana. La veritat és que, fen safreig, es deia que la ruptura de Juan y Júnior va ser per culpa de Rocío Durcal que va ser nòvia de tots dos, un a un, però les males llengües deien que el problema eren la gelosia de Rocío ja que la parella sentimental eren ells dos. Com es la gent de mal pensada! Es clar que quan Juan Pardo es va dedicar, entre altres cosas, a produïr a Camilo Sesto que físicament s'asemblaba i molt a Júnior, alguns d'aquells periodistes van tornar a parlar. Junior va morir a l Torrelodones, Comunitat de Madrid, el 15 d’abril del 2014.

La Música que es Feia en Català

Hermanas Serrano – Venus

La pel·lícula “El día de los enamorados”, estrenada l'any 1959, és avui dia més recordada per la cançó estrella de la seva banda sonora que pel film en si. Els de la nostra generació creiem que tindran present la imatge de l'actor argentí George Rigaud, però sempre vinculant-lo a Sant Valentí. La cançó va ser un dels grans èxits a Espanya de la cantant xilena Monna Bell, però les Hermanas Serrano l’any 1960, la van cántar en la nostra llengua, dins d’un disc editat per La Voz de su Amo. La veritat és que les quatre cançons d'aquest EP van ser gravades també en castellà i en el disc es van incloure a més “Venus” que es la que escoltem ara i va sert un dels grans èxits del cantant i actor nord-americà Frankie Avalon, “Quan” i “Sempre” i les acompanya el Latin Combo. Les primeres que van gravar pop en català, van ser les Germanes Serrano, a l'any 1958. L'artífex de que ho fessin va ser el gran Mestre Josep Casas Augé de qui va ser la idea i que es va encarregar de la producció, arrengamens i direcció musical, el EP es va publicar simultàniament en català i castellà sota el títol "Hermanas Serrano cantan en catalán los éxitos internacionales”. Las Hermanas Serrano es van llançar internacionalment l’any 1958 quan van participar en un programa de televisió a Veneçuela. La veritat és que Josefina (la morena) i Amparo (la rosa), les Germanes Serrano, van ser una parella important dins del que es va anomenar "música moderna" i que anys més tard ens s'assabentariam que es deia música pop. Ambdues tenien carreres per separat i va ser la seva mare, una dona d'aquelles de la seva època molt preocupada per saber de les seves filles en tot moment, la que les va convènca per cantar juntes i així evitar-se aquesta bona dona, el 50% de preocupació. Quan es van casar, les Germanes Serrano, a les que es coneixia com Las Voces de Cristal, van deixar el món musical tot i que Amparo, bé, el seu marit, posseïa la sala de festes Toltec, a El Terreno, a Palma de Mallorca. Las Hermanas Serrano van gravar un tercer EP en català, però aixó va ser ja a l’any 1963. Si bé elles van centrar la seva carrera en la llengua castellana. Per cert que hi ha actualment un grup que es diu així Hermanas Serrano, però res a veure amb elles ja que es tracta d'un grup de ball andalus.

Joan Ramon Bonet – Nova cançó de s’amor perdut

Avui us portem un altrre vagada a aquest component de la Nova Cançó. És possiblement la millor cançó en la carrera del cantautor mallorquí Joan Ramon Bonet, un home que va formar part d'Els Setze Jutges pràcticament des dels seus inicis i ell va ser qui va recomanar a la seva germana Maria del Mar Bonet perquè formés part del col·lectiu que tant va lluitar per difondre les cançons en català. És clar que ella era més jove i es va incorporar molt més tard. El cantautor i posteriorment fotògraf Joan Ramon Bonet i Verdaguer va néixer a Palma de Mallorca el 13 de gener de 1944. Es va dedicar a la cançó entre 1963 i l'any 1967 i va gravar tres EP's i un LP amb el col·lectiu d'Els Setze Jutges, a més de compondre molts temes per a altres. Aquest tema es va incloure en el seu últim EP, publicat per Edigsa i que va treure a la venda l'any 1967. Al 2007 va ser guardonat, al costat d'uns quants companys seus, amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya per la seva contribució a difondre la llengua catalana, sent membre d'Els Setze Jutges. Per cert, aquest tema que escoltem ara, una extraordinària cançó d'amor perdut, com el títol indica clarament, creiem que va ser versionada per Joan Manuel Serrat al doble àlbum "Banda sonora d'un temps, d'un país" publicat l’any 1996, però Mario recorda haver-la escoltat a Serrat cantant-la ja l’any 1977 en una actuació per la segona cadena de TVE i acompanyat per el recordat mestre Bardagí a la guitarra.

Guillem d’Efak – Blues en Sol

Ara a El Temps Passa… i la música queda i amb un euro per Quimet que ja el reclama, un portem aquest EP de Guillem d’Efak publicat per Concentric l’any 1965 i que compta amb Francesc Burrull a la direcció musical i al piano. El disc incloïa sols tres cançons, aquesta que donava títul junt a “Ran, ran” i “Dissabte”. En la discografia de Guillem d’Efak hi ha que destacar també un altre EP amb el clàssic del blues americà "Febre", al costat de "Com ahir", versió del tema del film "Casablanca", "Setembre, temps Plujos" i "Plorant". Posiblement siguien els millors discos de Guilem d’Efak, junt al “Dimoni Cucarell”. La veritat i tenim que confesor-lo, tant Quimet com Mario sentim una especial debilitat per Guillem d’Efak, aquest gran cantautor de color nascut a Rio Muni, Guinea Espanyola, l’any 1929 i que va morir a Mallorca l’any 1995, de veritable nom Guillem Fullana i Fada d'Efak i que va formar part de la Nova Cançó. Escriptor, poeta, compositor i cantant, Guillem d’Efak va escriure diversos llibres i també poesia i va compondre moltes cançons, algunes d'elles gravades per altres cantant com Núria Feliu que va enregistrar un disc sencer "Viure a Barcelona", amb cançons del mallorquí d'adopció on les lletres eren de Guillem d'Efak i la música d'Antoni Parera Fons. Quimet s'encarrega de recordar-nos que aquesta cançó va ser versionada de manera magistral per Joan Manuel Serrat que la va incloure també en el doble CD "Banda sonora d'un temps, d'un país".

Los Ágaros – Take Five

Avui en dia Los Ágaros són un grup pràcticament oblidat, tot i la qualitat que oferien en discos i directes. Es van crear a Sant Sebastià l'any 1962. Els xicots es van conèixer practicant hoquei sobre patins i van decidir formar un conjunt. Van debutar quan van ser contractats per amenitzar els balls del Club de Tennis Sant Sebastià i allà va començar la seva carrera musical. Van ser el primer grup basc amb projecció a l'estat i el sud de França. Integraven Los Ágaros: Alejandro Pro (guitarra solista), Antonio Pro (guitarra rítmica i veu), Miguel Ángel Vega (baix i veu) i Iñaki Ayestarán (bateria). En el 1964 i després de realitzar una audició per al segell Fontana que va tenir lloc a Madrid, són contractats, però per gravar un LP al complet, cosa completament inusual en aquella època en què els grups s'inflaven de gravar EP's, però un LP era una cosa molt remota, l'album es va gravar el 15 de maig de 1964, tot en un sol dia. L'àlbum i un EP es van publicar a l'agost i a l'àlbum es van incloure 14 talls, entre ells aquest que escoltem ara i que es una versió d’un clàsic del jazz de Dave Brubeck Quartet, un grup liderat per el pianista Dave Brubek, un dels grans del jazz que ens va deixar el 5 de desembre del 2012. Va néixer el 6 de desembre de 1920 a Concord, Califòrnia i va morir a Norwalk, Connecticut, a causa d'un problema cardíac. Curiosament el tema "Take Five", una mena de cannon a ritme de 5 x 4, una cosa bastant inusual en el món del jazz i que avui és el més recordat a l'àmplia carrera del Dave Brubeck Quartet, no era una composició seva, va ser escrita l'any 1959 per Paul Desmond (25 de novembre de 1924 - 30 de maig de 1977), saxofonista del grup i es va incloure a l'àlbum "Time Out", gravat a Nova York els dies 25 de juny, 1 de juliol i 18 d'agost de 1959, tan sols en tres dies. Aquest LP de Los Ágaros consta als annals de la música espanyola per haver estat el primer disc gran gravat en so estereofònic. En l'EP es van incloure dos temes cantats i dos instrumentals, entre aquests, dins del més pur estil surf music. Un EP de Los Ágaros va ser també Disc Sorpresa de Fundador. El 19 novembre 1964 van entrar de nou en l'estudi i van gravar quatre temes per a un nou disc, en aquest cas només un EP que es va publicar poc després i va ser el seu últim treball, tot i que l'any 1983 es va publicar un disc amb tots els temes de Los Ágaros que va titular-se "Los Ágaros Discografia Completa 1964". Es van desfer l'any 1966. El bateria Iñaki Ayestarán que era germà de Popotxo de l'Orquesta Mondragón, va morir l'any 2003. Als vuitanta Antonio Pro s'uneix a José Barranco (Estudiantes, Flecos, Pekenikes) i creen un duet de poca transcendència.

Los Javaloyas – Días de Pearly Spencer

En aquest EP publicat per Los Javaloyas a través d'EMI-La Voz de su Amo l’any 1968 trobàvem aquesta gran versió del tema "Days Of Pearly Spencer" que va compondre i gravar el cantant irlandès David McWilliams, un home que anava per porter de futbol i al que un accident va convertir en catant, més o menys el que li va passar a Julio Iglesias. Per cert que David McWilliams (4 de juliol de 1945 - 8 de gener de 2002) va començar a funcionar quan un DJ de l'emissora Ràdio Caroline, la més important emissora pirata del Regne Unit i que emetia des d'un vaixell, sempre en aigües internacionals, anomenat Ronan O'Rahilly, el va descobrir i va començar a punxar les seves cançons. Aquesta és la peça més important en la seva carrera i el grup mallorquí Los Javaloyas realitzen una encertada versió. En aquest EP també trobàvem "La balada de Bonnie and Clyde” de Georgie Fame, “Un eterno amor” versió del “Everlasting love” de Love Affair i “Lo que fue” que no recordem de qui era, pot ser la van escriure ells. Los Javaloyas són un dels grups més veterans d'estat, es van crear l’any 1952 a Valencia, pero Luis Javaloyas es va establir a Mallorca. La formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet, Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i José Luis Pérez Javaloyas que, a més de cantar, tocava la flauta i el piano. Els Javaloyas van actuar molt a l'estranger i a Alemanya, concretament a Hamburg, a principis dels anys seixanta, van conèixer i van compartir escenari amb The Beatles. José Luis Pérez Javaloyas, fundador del conjunt, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007, alló va significà la fi del grup

Los Gritos – Sentado en la estación

Los Gritos amb aquesta cançó que va ser composada per Manolo Galván, es van presentar al Cinqué Festival del Atlántico, que tenia lloc a Puerto de la Cruz i si bé va guanyar Giorgio, ells es van clasificar en tercer lloc. Es va incloure a un single publicat per Belter l'any 1970 amb "Ven vamos a cantar" a l'altre costat. La banda liderada per Manolo Galván, Los Gritos, si van guanyar, conjuntament amb Julio Iglesias, autor de la cançó, el Festival de Benidorm del 68 amb "La vida sigue igual". Los Gritos eren Manolo Galván, Francisco Doblas, José Sierra i José Ramón Muñoz. Van intervindre, cantant i actuan, a la pel·lícula "Abuelo made in Spain", amb Paco Martinez Soria. Quan Los Gritos van decidir reciclar-se, van passar a ser La Zarzamora i amb aquest nom van treure un únic LP i uns quans singles que van ser produïts per Juan Pardo, però quan van passar a ser La Zarzamora hi van haver alguns canvis, entre altres coses perquè van passar a ser cinc ja que es va incorporar l'organista i cantant José Iglesias González, el baixista va passar a ser Nono Figuera i a la guitarra trobàvem a José Fernández Tellez. Quan Manolo Galván va marxar-se ancara van gravar un disc sense ell. Manolo Galván es va llançar en solitari per finalment i desenganyat dels mitjans de comunicació, les discogràfiques i la censura espanyola, marxar-se a l'Argentina on va tenir una brillant carrera, retirant-se fa un parell o tres d'anys. Va morir a Bella Vista, Argentina, un 15 de maig del 2013.

Luis Aguilé - Fanny

La cançó que ara escoltem en la veu del recordat amic Luis Aguilé per concloure el programa d’avui, va ser una composició de Leo Dan, clar que a Espanya està identificada sempre amb Luis Aguilé, tot i que també la van gravar els Lone Star fent una gran versió. Curiosament i malgrat que era un gran compositor, Luis Aguilé al principi aquí al nostre país va gravar moltes versions. De fet el seu primer gran èxit a Espanya va ser "Ciudad solitaria" que havia gravat Mina. Luís María Aguilera Pica va néixer a Buenos Aires el 24 de febrer de 1936 i es va traslladar a Espanya l'any 1963 quan la seva carrera era molt reeixida a Amèrica, primer va viure a Barcelona i més tard a Madrid, on va morir el 10 d'octubre de 2009. Era un bon amic que per a nosaltres i a través dels records i les seves cançons, sempre hi serà present. Luis Aguilé va gravar més de 800 cançons, la meitat d'elles composades per ell i algunes s'han convertit en veritables estàndards com "Cuando salí de Cuba", possiblement la seva cançó més coneguda i que ha estat gravada per molts artistes, entre ells els nord-americans The Sandpipers que amb aquest tema van aconseguir un disc d'or als Estats Units. Luis Aguilé sempre es va declarar contrari a la Revolució Cubana. De fet "Cuando salí de Cuba" es refereix precisament al moment en què va decidir deixar Cuba, bé quan va ser "obligat" a deixar l'illa, on vivia i era tot un ídol juvenil. Luis Aguilé li va explicar a Mario que un dia va decidir-se a vendre les seves propietats i marxar-se de l'illa caribenya, però el govern revolucionari va decretar una llei que limitava la quantitat de dòlars que es podien treure de Cuba, una quantitat molt petita. S’els va posar a la butxaca i la resta dels diners guanyats per Luis Aguilé amb el seu esforç i que aquell govern revolucionari volia quedar-se, els va regalar als seus amics que es quedaven a Cuba. És clar que anys més tard va gravar la continuació "Cuando vuelva a mi Cuba". Una de les facetes poc conegudes de Luis Aguilé, és la d'escriptor de llibres infantils. A la foto Luis Aguilé amb el Trio La, La, La.

Tancarem per ara El Temps Passa… i la música queda, si bé podei tindre present que tornarem la propera setmana per viatgar un altre vegada al passat, als anys seixanta, als nostres records d’aquella Espanya de dictadura i represió, com us hem dit ja en diverses ocasions, un pais molt gris. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ara toquem el dos fins la setmana que ve.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa