El Temps Passa 09-34

En els anys seixanta crèiem de bona fe que la música podia ajudar-nos a trencar cadenes i que podia convertir-se en una mena de revolució generacional. La veritat és que les cançons ens van ajudar a evolucionar i canviar cànons establerts. Avui a El Temps Passa... i la música queda escoltarem als alemanys The Odd's Persons, Los Salvajes, Sírex, Ágaros, la Orquestra Maravella, Rudy Ventura, Doble Dinamita, Shelly y Nueva Generación, Tony Ronald, el  Adam Grup, Los Talayots que arriben des de Mallorca i molts altres, encara que començarem el nostre viatge pels records de l'ahir, del passat, escoltant la cantant i actriu Sandra Le Brocq que era anglesa. Per tant anem a connectar la màquina del temps des de totes les emissores per les que ens escoltes setmana rere setmana. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ara us direm amb tota l’il·lusió alló de

Obrim la Paradeta

Sandra Le Brocq – Somos jóvenes

Cantant, ballarina, lletrista i actriu de cinema i teatre, Sandra Le Brocq va participar l'any 1962 en el III Festival de la Costa Verda que va tenir lloc a Gujón i va aconseguir el primer premi amb aquest tema que es va publicar a un EP editat també al 1962 per el segell Zafiro incloent “De susto en susto”, “Óyeme” i “Siempre juntos”. Es tracta d'una composició del Dúo Dinámico que per descomptat i com era costum en ells, també la van gravar. La veritat és que la carrera discogràfica de Sandra Le Brocq no és excessivament brillant ni abundant, però en el cinema va destacar a l'època amb pel·lícules com “El juego de la verdad”, “Girls, girls, girls”, “Diferente” i alguna altra com “Vuelve San Valentín”, encara que a finals de la dècada i principis dels setanta va treballar com a coreògrafa, fent més de 800 programes per a TVE i a ella es deuen les coreografies de Raphael, Marisol i alguna per José Luis López Vázquez. També ho va fer per Valerio Lazarov en els seus programes. Creiem que Sandra Le Brocq era d'origen britànic, nascuda a Londres, tot i que no estem segurs d'això, l'any 1968 es va casar amb Willy Rubio i allò la va apartar dels escenaris durant un temps. Recordarem així mateix que seves eren les lletres d'un parell de cançons de la pel·lícula “Una vez al año ser hippy no hace daño” de Concha Velasco.

La cantant anglesa afincada a Espanya Sandra Le Brocq

 

Los Pájaros Locos – Sha-La-La

Ells són Los Pájaros Locos, una de les millors bandes sorgides a principis dels 60 i eren catalans, de la Costa Brava. Los Pájaros Locos gravarian el seu primer disc l’any 1959 quan encara es deien Conjunto Woody Walter, van adoptar el nom definitiu un any després i van publicar 18 discos, entre EP's i singles, l'últim el 1967 i un àlbum, encara que aquest es va editar l'any 2008 i era un recopilatori de grans èxits. Els germans Salvador (guitarra) i Antonio Mayolas (acordió, vibràfon i òrgan) eren de Premià de Mar i en el 57 els van regalar una de les primeres guitarres elèctriques que es veien al país, també es van construïr ells mateixos un ECO, de forma molt rudimentaria i completamente casolana. Allà sorgeixen Los Pájaros Locos, quan se'ls uneixen José Cañada (piano), Piero Carando (baix i cantant) que despres de gravar un parell de discos en solitari formaria part de Los Gatos Negros i Lucho Guerrero (bateria). Aquesta cançó, una versió dels britànics Small Faces, formaba part d’un EP editat al 65 per Iberofon, un subsegell de Zafiro, amb “Ma vie” de Alain Barriere com tema estrella, junt a “Tijuana” i “Te has puesto negra”. Per cert, Los Pájaros Locos junt a Los Ticanos que després es converttirien en Los Catinos i el Golden Quarter, van ser els primers grups catalans que van actuar a les matinals de Madrid, era un festival organitzat pel SEU (Sindicato Español Universitario), van compartir escenari amb els grups madrilenys Los Pekenikes, Los Estudiantes i Los Blue Boys. Us explicarem una curiositat, Los Pajaros Locos van fer servir el logo del dibuix  del Woody, molts anys abans de que ho fes Loquillo.

The Odd's Persons – Que familia más original

L'any 1966 el grup alemany The Odd's Persons va publicar un EP amb quatre cançons, titulat "Cantan en español", però no era cert, almenys del tot. Només dues cançons, aquesta que escoltarem ara "Que familia más original" que es tot un  clàsic i val a dir que la moseguen del tot i tenen una pronunciació molt dolenta que tot i ser originalmente un cha cha chá amb el títul “Scandale dans La Famille” havia gravat Sacha Distel i que a Espanya la van portar a l’èxit Los 3 Sudamericanos, també la van versionar un munt de gent, entre ells los Telstars, Luisita Tenor o Los 4 de la Torre i “Aquí en mi nube” que era la seva versió del "Get out of my cloud" dels Rolling Stones, estaven cantades, en castellà, però les altres dues "Ojos negros" i "Odd’s boogie", eren instrumentals, l'última era una composició dels alemanys. The Odd's Persons es van crear l'any 1962 a Berlín, inicialment es deien The Boys Beat i posteriorment Dietmar & The Beat Boys i integraven el grup Dietmar Schetze, Ingo Cramer, Walter Ortel, Peter Pfarr i Frank Kaetke. Uns altres membres del grup van ser Berna "Nossi" Noske i Nossi Spandau. Dins d'una gira que van realitzar per Alemanya van actuar en el Star Club d'Hamburg, tot i que van haver de suspendre el tour, sembla ser que no va ser com ells s'esperaven. Durant aquesta gira van coincidir amb grups espanyols, entre ells Los Relámpagos, Micky y Los Tonys, Los Tifones que després es convertirien en Los Pop Tops, Jaime Morey i altres i això els va motivar a venir al nostre país i per això van gravar aquest disc que va publicar Polygram. Per cert, del tema “Aquí en mi nube” volem destacar la versió que van realitzar a Espanya els barcelonins Lone Star i una de curiosa a càrrec de la catalana Sonia que va ser acompanyada pel Latin Quartet i que ja hem escoltat aquí al programa.

Los de la Torre – Señor López

Un cançó que és podria calificar com a horterada es aquesta, gravada quan Los 4 de la Torre van passar a ser Los de la Torre i es van convertir en tres, van gravar també un parell o tres d'EP's en català signant com Els de la Torre, peró van arrivar a ser cinc. No volien reivindicar res en especial, si cas Els 4 de la Torre oferien cançons per ballar i distreure el personal dels problemes diaris i ajudar-nos a suportar la idea que a l'Espanya dels seixanta seguíem estant a règim i no només de menjar. Aquest tema es va incloure en un EP editat per Belter l’any 1967 titulat “Bailando el ska con Los de la Torre” i també es recollien "Marionetas en la cuerda" que era la seva versió del èxit de la britànica Sandie Shaw amb la que la cantant dels peus descalços va  guanyar el Festival d’Eurovisió l’any 1967, "Hay que vivir" i “Te puedes ir en paz”. Val a dir que van ser el primer artista de l'estat espanyol en gravar una peça amb ritme de ska, el títol va ser “Operación Sol”, es va editar l'any 1.966, la segona va ser “La canción del trabajo” de Raphael. Val a dir que Los 4 de la Torre van ser un grup que va gravar moltíssimes horterades estiuenques i infinitat de versions, sobretot cançons de moda. Es van crear l'any 1961 i el fundador va ser Emilio de la Torre, el germà gran i que era trompetista, baix i cantant, al costat dels seus germans Carlos i Juan, als quals es va unir Paco que creiem que era cosí seu, així tot quedava en família. Van començar a actuar al Festival d'Aranda de Duero de l'any 1964. La veritat es que Los 4 de la Torre van  procurar no perdre's cap festival de moda i l'any 1966 obtindran el seu major triomf, un segon lloc al Festival de Mallorca amb "Vuelo 502". Van mantenir una carrera estable i a partir de 1967, quan els deixa Paco, ells segueixen com a trio i anomenant-se Los de la Torre i reforçant-se amb músics mercenaris. El seu últim single amb la cançó "Rosa Maria" el publicaria Ariola l'any 1972. Tot i no tornar a gravar com Los de la Torre, van seguir treballant sota el nom de Tinglado, de vegades en formació de Big Band i altres com a grup orquestral i l'any 1982 ho van deixar definitivament. L'únic que no va abandonar la música va ser Juan de la Torre que ha seguit dirigint diversos grups orquestrals.

La Música que es Feia en Català

Avui a la secció de la música que es feia a Catalunya us hem preparat una selecció de música instrumental realitzada per grans del gènere, tots de casa nostra.

Rudy Ventura – En forma

Començarem amb un euro per Quimet i una cançó de l'àlbum "Nit de revetlla" del genial trompetista català Rudy Ventura i us hem seleccionat aquesta versió que va gravar del gran èxit de Glenn Miller, un tema que de fet ha estat molt versionat al llarg dels anys. El disc va ser editat pel segell Olympo ja en els setanta. El seu veritable nom era Jaume Ventura Serra i va néixer a Canet de Mar el 10 de setembre de 1926. Rudy Ventura, gran trompetista, cantant i director d’orquesta i grups. Va morir a Barcelona el 2 d’abril de 2009. Va cantar i molt en català i era un gran aficionat al futbol i a sobre tot al seu Barça. Rudy Ventura va ser un dels grans trompetistes catalans sorgits a finals dels cinquanta i que va tindre una brillant carrera com a músic, cantant i director d'orquestres en els seixanta i també va treball i molt al capdavant de conjunts. Mario coneixia a Rudy Ventura, de fet el músic català va estar a casa seva per entregar-li personalment el CD que va gravar en els 90 amb Montse Amor com a cantant i que era la seva jove esposa. La discogràfica Divucsa quan el va enviar, es van passar i molt amb Rudy Ventura, almenys tres pobles, ja que no li van explicar exactament on vivia Mario i Rudy, a la seva edat, va anar caminant des de l'estació de tren de Salou fins a casa de Mario, a mig camí entre Salou i Vilafortuny, gairebé tres quilòmetres i podeu imaginar-vos com va arribar... rebentat.

Augusto Algueró & His Orchestra – I’m coming home

També ens va deixar fa temps, el 16 de gener de 2011 a Torremolinos, on vivia, a causa d'una parada cardiorespiratòria soferta mentre dormia. Augusto Algueró havia nascut a Barcelona un 23 de febrer de 1934. Va ser un dels més prolífics compositors espanyols de la seva època i ha estat en actiu gairebé fins al moment de la seva mort, a més de ser bon arranjador, productor i director d'orquestra. Fill de compositor, Augusto Algueró Jr. es va casar amb Carmen Sevilla, però el matrimoni sols va durar 10 anys. Us hem inclòs en el blog una fotografia del feliç esdeveniment, ens referim a les noces, no a la separació que quedi clar. Algueró va compondre per a gairebé totes les figures del moment cançons que formen part de la història de la música espanyola, entre elles "Estando contigo”, “La Chica Ye-yé" que va compondre per Rosalía no era per Concha Velasco, "Te quiero, te quiero" que va gravar Nino Bravo perquè Raphael va jutjar que no tenia prou qualitat per a ell, "Las chicas de la Cruz Roja”, “Don Quijote”, “Penélope”, “Noelia”, “Corazón contento”, “Tómbola”, “Será el amor”, “El día de los enamorados”, “Acompáñame" i tantes altres, sense oblidar les bandes sonores que van ser infinitat. Aquest tema que ens porta al capdavant de la seva orquestra no és seu, és una versió del gran èxit de Tom Jones, el Tigre de Gales i l’hem extret d’un LP titulat “Augusto Algueró & His Orchestra Mi Gran Amor” que va editar el segell Polydor i la veritat es que te un caire molt simfónic. Per cert, Augusto Algueró tenía una botiga de discos a Madrid que es deoe Discos Algueró.

Orquestra Maravella – Siboney

Aquesta cançó, tot un clàssic de la música amb arrel cubana, va ser escrita l'any 1929 pel mestre Ernesto Lecuona i va servir com a inspiració per a la pel·lícula mexicana-cubana "Siboney" de l'any 1938, dirigida per Juan Orol i protagonitzada per María Antonieta Pons. Ara escoltarem aquesta versió a càrrec de la Orquestra Maravella que us hem extret d'un àlbum de la Maravella ple de versions i titulat “Todos a bailar” que es va publicar l’any 1961. L'Orquestra Maravella és una de les formacions de ball més importants sorgides a Catalunya, però no us penseu que és una orquestra de recent creació, l'Orquesta Maravella és una de les més antigues que corren de per les Festes Majors i tot i ser habituals en els pobles i ciutats catalanes van començar a funcionar fa més de seixanta anys, sota la direcció del mestre Lluís Ferrer que és qui la dirigeix en aquest álbum. L'Orquesta Maravella, neix a Caldes de Malavella, a la província de Girona, en la primavera de l'any 1.951. El seu fundador fou Lluís Ferrer i Puigdemont. S'acorda agafar el nom de Maravella, tenint en compte un dels noms primitius de la seva vila, en l'època de la dominació romana. Curiosament i en els seus principis, es dedicaven bàsicament a actuar a l'estranger. Al llarg de la seva dilatada existència han obtingut diversos premis i distincions, entre ells destaquen la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, guardó obtingut el dia 21 d'octubre del 1997, per divulgar la música catalana arreu del món, també van conseguir el Premi ARC que la Associació de Representants de Catalunya els hi atorguen a l'Orquestra Maravella en reconeixement a la seva trajectòria artística i musical, sense oblidar el Premi La Blanca del Sindicat de Músics de Catalunya que se'ls van atorgar per votació popular. L’any 1993 es va publicar el libre biogràfic "Maravella maravellosa". En total L’Orquesta Maravella ha tret més de 160 discos amb continguts diversos: sardanes, concert i ballables. També han acompanyat a cantant en les seves gravacions, entre elles destaca Nella Colombo.

Orquesta Vergara – Aquella capilla

En diverses ocasions us hem explicat que gairebé totes les empreses discogràfiques una mica importants, disposaven d'orquestres o grups propis i la seva missió era acompanyar els artistes del segell en els seus enregistraments i en moltes ocasions també en els bolos. Era una manera d’abaratir els costos de gravació. Ara us portem a El Temps Passa... i la música queda a l'Orquestra Vergara que com podeu suposar per el seu nom, era l'orquestra titular del segell barceloní Vergara que tenia la seva seu al Passeig de Sant Joan, a dalt de tot. L'orquestra, com és aquest cas, també treia discos d'èxits del moment, instrumentals, això sí. L’Orquestra Vergara dirigida en moltes ocasions per el mestre José Valero i en altres per Alfredo Domenech, va acompanyar en aquella época a gent com Francisco Heredero, José Guardiola, Dúo Juvent's, Rudy Ventura o Lita Torelló. Aquest tema, inclos en el LP "Musical Hits", titulat originalment "Crying in the chapel" va ser un gran èxit de The Platters, però ha estat molt versionat, fins i tot Elvis Presley va realitzar una magistral versió del tema on llueix la seva veu amb plenitut, si be ens quedem amb la que va fer la gran Mahalia Jackson, per cert que Francisco Heredero també la va gravar.

Ara deixarem Catalunya i baixarem cap a València amb una mica de R & B.

Adam Grup – Estoy bien

Des de Valencia ens va arrivà el Adam Grup, una banda integrada per quatre joves valencians que interpretaven soul i R & B, encara que sense instruments de metall. Estaven liderats pel cantant Miguel Blasco Carabia (a la foto) al que és coneixia com Adam, nascut a València l'any 1946 i que abans de crear el Adam Grup havia format part de The Inters i Los Exciter. Adam va formar el grup l’any 1966 amb Alberto Gómez (bateria) que havia tocat amb Los Top-Son i que després es marxaria a Los Canarios, Alfredo Manuel Pareja (guitarra), José Segura (baix) conegut com El Malayo que posteriorment s'aniria a Los Huracanes i José Emilio Navarro (guitarra) que més tard crearia el grup vocal Gente Feliz i acompanyaria al Dúo Dinámico. Adam Grup van tenir una curta existència i creiem que només van gravar un single o com a molt dos, amb el segell SonoPlay, aquest disc és de l’any 1967. Adam Grup ha publicat les seves cançons a un parell o tres de recopilatoris de grups valencians dels seixanta, a sota teniu una caràtula. Adam, el líder del grup, va marxar a treballar per Hispavox i va muntar un estudi de gravació. Les cançons del Adam Grup es van incloure també a un recopilatori de grups valencians titulat "Valencianos volumen 1". Aquest tema, una bona versió de la cançó va ser la cara B d’un single i era una versió del “I feel good” de James Brown, amb “Cry, cry, cry” de Bobby Bland al altre costat.

Doble Dinamita – Mundo joven

Aquesta cançó que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, composada per ells, va ser la cara A del que creiem és l'únic single que Doble Dinamita va gravar i tenia "I ve got dreams to remember" a la cara B que era una peça portada a l’éxit per el recordat Otis Redding, el Rei del Soul. El disc va ser publicat l’any 1969 per Regal, el subsegell d'EMI per als seus productes no estrelles. Voleu una curiositat, a Valladolid va sorgir un grup amb quatre components que es van fer dir Dinamita Doble, suposem que rés a veure amb aquests. La veritat és que horas d’ara no recordem massa dels Doble Dinamita, aquesta bona banda de soul d'efímera vida, sols van funcionar del 1968 fins l'any sigüent 1969 i creiem que eren de Vilanova i la Geltrú, a Barcelona. Tenim present que tenien dos cantants, per aixó lo del nom, disposaven d'una potent secció de metalls i creiem recordar també que al principi portaven dues bateries, però d'això últim no estem segurs del tot, per tant uns direm alló de sempre "no ens feu gaire cas".

Els Doble Dinamita

Shelly y Nueva Generación – Vestido azul

Shelly y Nueva Generación eren un grup de Madrid fundat l’any 1968 que van ser produïts en aquest disc per Mariny Callejo. Van gravar en total tres singles i aquesta es la cançó més popular a la seva carrera. Es tractava d'úna banda de soul, aixó si, sense metalls, tot i que en aquest disc hi trobem instruments de metall, coses de la productora. Van participar a la pel·lícula “Un Dos Tres, al Escondite Inglés” d’Iván Zulueta (la foto es del film) i van tocar “I'm just a fool”. Els components del grup Shelly y Nueva Generación eren la cantant Shelly que en realitat es deia Maria Concepcion Gutierrez Cobo nascuda a Veneçuela i que havie tocat amb Los Driblings, junt a Luis als teclats, Bibí  s’encarregava del baix i orgue, Jorge “El Cubano” a la guitarra i Manuel a la batería. Aquesta cançó, composada per Nonato Buzar per Wilson Simonal, es trovaba en un single de Shelly y Nueva Generación publicat l'any 1969, el seu tercer i últim disc, amb “No puedo olvidarte chico” a la cara B i que va editar Philips. Van funionar i bé i es diu que els seus directes eren molt forts, però després de fer una gira per América es van desfer i no em sabut rés més d’ells. També van ser produïts per Pepe Nieto en el seu segon disc i per Alfonso Saiz en el primer.

Los Mustang – Flores bajo la lluvia

Els nostres millors versioners Los Mustang, toquen ara aquest tema "Flores bajo la lluvia" dels britànics The Move. Un grup on es trobava Ron Wood que després crearia la Electric Light Orchestra i ara creiem va amb els Stones. També s’incluïe en aquest EP de tres cançons el gran èxit del grup nord-americà The Box Tops “La carta” que a Anglaterra van gravar el grup The Mindbenders ja sense Wayne Fontana, sent un èxit que al Regne Unit va eclipsar la versió original. A Espanya l’EP es va editar l’any 1967 i es tractava d’un disc curios per que va ser un altre intent per part del segell EMI per separar Santi  Carulla i fer-lo cantar en solitari, una cosa que ell no va volgue fer mai. I es que en l’altra cara ens sorprèn Santi Carulla en solitari acompanyat d'una orquestra i versionant el clàssic del mestre Joaquín Rodrigo "En Aranjuez con tu amor". Encara que en aquest cas versiona al cantant francès Richard Anthony. Va ser un dels intents de la discogràfica per descohesionar el grup i quedar-se a Santi, però no els va funcionar el truc i Los Mustang es van convertir en un grup exemplar del pop espanyol, l'únic que va mantenir la mateixa formació des dels seus inicis fins que es van dissoldre en el 2000. La veritat es que també va volguer fer el mateix Vergara amb Lesli, dels Sírex, però tampoc els hi va sortir bé. Per cert, Marco Rossi, guitarra i compositor de Los Mustang, va morir el passat 17 de maig, ja us ampliarem l'informació.

Los Salvajes – Judy con disfraz

Quimet ja està reclamant l’euro amb aquesta cançó i Mario li dona per que callí d’una vegada. La versió que els barcelonins Los Salvajes van realitzar del "Words" de The Bee Gees és molt bona, tot i que es va publicar com a cara B d'un single editat per EMI l’any 1968 en el qual la cara A va ser per a una altra versió, el "Judy con disfraz" que és la que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, però la veritat és que no hi ha punt de comparació i tot i reconeixen que la cara B es millor ara escoltem l’historia d’aquesta noia disfraçada que originalment van gravar el grup nord-americà John Freed & His Playboy Band. De fet hi ha un altre versió a carrec de Los Sírex que no està gens malament, tot i que la lletra està canviada, sobre tot la part final on ens deien que la Judy era molt lletga. Los Salvajes eren en aquella època Gabriel Alegret (cantant), Andy González i Francisco Miralles (guitarres), Delfín Fernández (bateria) i Sebastià Sospedra (baix) que era de Collblanch, els seus companmys del Poble Sec, i en aquesta gravació els van col·locar acompanyament de cordes i metall el que desvirtua en gran mesura el caire "Salvatges" en aquesta cançó. Los Salvajes van ser un dels grups que en els seus començaments s’en van anar cap a Hamburg i van estar tocan a sales d’Alemanya, sense Delfí, el batería que degut a la seva edat no va poguer sortir d’Espanya. Curiosament, tot i seguidors de The Who i la gran quantitat de versions que van gravar al llarg de la seva carrera musical, mai van enregristrar una cançó de The Who.

Silvana Velasco – Jardín de rosas

Una de les bones veus del pop espanyol dels seixanta, avui prácticamente oblidada, va ser la cantant Silvana Velasco, amb una carrera àmplia i molt important i que a més va compondre diverses de les seves cançons. Curiosament la discografia de Silvana Velasco mai ha estat reeditada en versió CD, ni tan sols en algun recopilatori dels 70 o 80 en vinil. Només recordem una col·lecció titulada "Chicas Ye-Yé" en el qual es recollien alguns temes seus en el volum 5. És una veritable pena perquè avui gairebé no es recorda a Silvana Velasco i això que la seva qualitat la comprovareu escoltant aquest tema i a més a més, la noia estava de molt bon veure. El seu nom era realment Silvana Rosa Caravera Núñez i va néixer a Madrid l’any 1947. Va aconseguir uns quants premis en diversos festivals de moda, com el d'Interpretació al Festival de la Costa del Sol i també en el de l'Atlàntic i va obtenir el premi a la millor lletra en el de Benidorm. Aquesta cançó es trobava en el seu penultim disc, un single que va ser editat per Iberofón ja l’any 1971 i a la cara B es trobava una versió del “Jack in the box” que va interpretar a Eurovisión la cantant irlandesa Clodagh Rodgers i que Silvana Velasco titula “Caja de sorpresas”. Aquesta que escoltem es una bona versió del tema de la cantant country nord-americana Lynn Anderson. Quan Silvana Velasco va començar a dedicar-se a l'espectacle va treballar en la pel·lícula “Siempre es Domingo” de Fernando Palacios, filmada l’any 1961, però Silvana Velasco va preferir dedicar-se a la cançó. Els seus tres primers discos, tots ells singles, van ser Discos Sorpresa de Fundador i també per a màquines tocadiscs, els populars junkelbox de monedes. De fet les cançons dels seus tres primers singles van ser aprofitades com a farciment en EP 's que es van publicar posteriorment. En el 67 va signar amb RCA, més tard passaria a Iberofón i el seu últim disc es va publicar a través de Euterpe l’any 1976. Al 1966, Luis Cerón que venia dels Telstars es va unir a la seva orquestra. En total Silvana Velasco va gravar de 1964 a 1976 un total de 18 discos, entre EP’s i singles.

Tony Ronald y sus Kroner’s – Perdóname amigo

Escoltarem ara una cançó que ens porta Tony Ronald, de veritable nom Siegfried Andre Den Boer Kramer, va néixer a Holanda l’any 1941, però va triomfar a Espanya on es va afincar, vivia a Castelldefels. Aquesta és una de les cançons de Tony Ronald que tant a Quimet com a Mario sempre els ha agradat molt, tot i que no era d’ell, es tractava d'una versió d’un tema de Johnny Guitar Watson que Tony Ronald interpretava en directe des de feia anys i que va gravar al 1964 a un EP amb "Hippy hippy shake" que era dels The Swinging Blue Jeans, "Bella durmiente" dels Billy J. Kramer & Dakotas i "Tú serás mi baby" de The Ronettes. Aquesta cançó també va ser versionada en castellà per Bruno Lomas, Los Wikingos i Michel, entre d’altres. Tony Ronald va formar part de diversos duets abans de anar definitivament en solitari. Va crear Tony Ronald y sus Kroner's i pels Kroner's van passar gent de la talla de Max Suñer, José Más "Kitflus", Francis Rabassa, Jordi Colomer, Primitivo Sancho, Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres. Tony Ronald ens va deixar el 3 de març del any 2013, a l'Hospitalet de Llobregat, tenia 72 anys d'edat i pràcticament tota la seva vida podem dir que la va passar aquí  ja que va arribar amb els vint tot just complerts, recent acabada la mili i es va establir a Catalunya. Va ser un dels grans cantants de pop en els 70, gràcies a cançons com "Dejaré la llave de tu puerta", "Lady Banana" i sobretot "Help", però la seva carrera va començar a principis dels 60. Va estar casat amb July, de la qual es va divorciar i a la que Los Diablos van dedicar la cançó "Oh July" i des de feia anys estava casat amb Mariló Domínguez.

Los Ágaros – En la quinta dimensión

A finals de l'any 1964 Los Ágaros van publicar un EP, editat pel segell Fontana en el qual la cançó estrella va ser la seva versió de “La casa del sol naciente”, però també es van incloure ”Hago mal en quererte”, una versió del "Do You Really Loves Me Too (Fool's errant)" del britànic Billy Fury, “Sé amable conmigo” i “En la quinta dimensión” que era un tema instrumental i que escoltarem ara a El Temps Passa ... i la música queda. Va ser l'últim disc de Los Ágaros. Avui en dia Los Ágaros són un grup pràcticament oblidat, tot i la qualitat que oferien en discos i directes. Es van crear a Sant Sebastià l'any 1962. Els xicots es van conèixer practicant hoquei sobre patins i van decidir formar un conjunt. Van debutar quan van ser contractats per amenitzar els balls del Club de Tennis Sant Sebastià i allà va començar la seva carrera musical. Van ser el primer grup basc amb projecció a l'estat i el sud de França. Integraven Los Ágaros: Alejandro Pro (guitarra solista), Antonio Pro (guitarra rítmica i veu), Miguel Ángel Vega (baix i veu) i Iñaki Ayestarán (bateria). L’any 1964 i després de realitzar una audició per al segell Fontana que va tenir lloc a Madrid, són contractats, però per gravar un LP al complet, cosa completament inusual en aquella època en què els grups s'inflaven de gravar EP's, però un LP era una cosa molt remota, l'album es va gravar el 15 de maig de 1964, tot en un sol dia. L'àlbum i un EP es van publicar a l'agost i a l'àlbum es van incloure 14 talls. Aquest LP de Los Ágaros consta als annals de la música espanyola per haver estat el primer disc gran gravat en so estereofònic. En aquest últim EP es van incloure dos temes cantats i dos instrumentals, entre ells aquest, dins del més pur estil surf music. Un EP de Los Ágaros va ser també Disc Sorpresa de Fundador. El 19 novembre 1964 van entrar de nou en l'estudi i van gravar quatre temes per a un nou disc, en aquest cas només un EP del que us hem extret aquesta cançó que escoltem ara i que es va publicar poc després i va ser el seu últim treball, tot i que l'any 1983 es va publicar un disc amb tots els temes de Los Ágaros que va titular-se "Los Ágaros Discografia Completa 1964". Es van desfer l'any 1966. El bateria Iñaki Ayestarán que era germà de Popotxo de l'Orquesta Mondragón, va morir l'any 2003. Als vuitanta Antonio Pro s'uneix a José Barranco (Estudiantes, Flecos, Pekenikes) i creen un duet de poca transcendència.

Los Sírex – Solo en la playa

Ara recordarem que en masses ocasions les nits a la platja poden ser molt agradables, encara que es gaudeixin en soledat. Ara us portem "Solo en la playa" de Los Sírex que encara estan en actiu, van ser en els seus anys gloriosos dels seixanta Antoni Miquel Cervero "Leslie" com a cantant, Luis Gomis de Prunera a la bateria, José Fontseré a la guitarra, Guillermo Rodríguez Holgado que era el líder real a més de baixista i compositor i Manolo Madruga a la guitarra solista. Es van crear el juny de l’any 1959. Aquest tema de Los Sírex que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, es trobava en un EP editat per el segell Vergara l’any 1966 i que també recollia "Olvídame”, “Yo grito" i "Reprise", les quatre cançons eren composicions pròpies de Los Sírex que van ser el millor grup de pop sorgit a Catalunya que es dedicava a gravar cançons seves, sense deixar de costat les versions ja que fins i tot quan la seva fama va començar a estar en declivi les discogràfiques els seguien imposant versions, clar que ells també es van dedicar a mantenir el seu potencial com a compositors, bàsicament el baixista i productor Guillermo Rodriguez Holgado. Los Sírex van inventar un pas de ball que es va anomenar el "pas Sírex" i el ballaven conjuntament a l'escenari quan actuaven. La primera vegada que a la província de Tarragona es va realitzar un festival revival, va ser l’any 1988 i el va organitzar Mario Prades a les Festes Majors de la Pobla de Mafumet i el cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los Diablos. Després van haver-hi uns quants més, com un que va celebrar-se al Divertipark de Cambrils i en el qual Los Sírex es van retrobar amb Manolo Madruga, a qui no veien des dels anys 70, quan va deixar el grup i va marxar-se amb la seva dona a viure a Alemanya. Avui del grup original ja sols queden Lesli i Guillermo, Luis Gomis i Manolo Madruga ja van morir, tots dos amb poc dies de diferencia al setembre del 2012, val a dir que el batería Ernesto Rodríguez Rodríguez que havia estat fundador de Los Gatos Negros i que portava 5 anys amb Los Sírex, va morir el 1 d’octubre del 2014 a Barcelona.

Los Talayots - Margarita

El grup mallorquí Los Talayots amb els que acabarem el programa d’avui, van publicar aquest tema en un EP editat per Polydor l'any 1966 que va incloure la seva versió del tema de Simon & Garfunkel que ells van titular "La voz del silencio”, al costat de "Sha La La La Lee" que era dels britànics Small Faces i “¿Y sabes que vi?” que creiem que era d'ells, però no estem segurs. "Margarita" qie escoltem ara, és una versió del tema amb el que Tony Dallara va guanyar l'edició d'aquell any del Festival Internacional de la Canción de Mallorca i també la van defensar al festival Los Javaloyas. Los Talayots eren sis nois mallorquins i van prendre el nom d'unes construccions prehistòriques típiques de les Balears. Los Talayots, van ser inicialment Ramon Jover (cantant i saxo), Toni Tur (guitarra), Pere Obrador (baix), Honorat Busquets (teclats) i Miquel Bonnín (bateria). Van treballar 10 anys i van passar molts d'altres músics destacables com Joan Caimari, Toni Morlà que després es llançaria com cantautor i també l’amic Joan Bibiloni abans de anar-s'en a Zebra. Los Talayots van gravar quatre o cinc discos, casi tots single i un o dos EP’s, per al segell Marfer. En les portadas de prácticament tots els seus discos, Los Talayots fan patria mallorquina i les fotos gairebé sempre estan preses en escenaris naturals típics de l'illa balear, en la d'aquest disc mostren la Badia de Palma, immortalitzada a la popular pel·lícula amb aquest títol.

Conclou El Temps Passa… i la música queda per aquesta setmana i nosaltres fotem el camp, però us deixem en companyia de les emissores per les que escoltes el programa. Ens retrobarem de nou la setmana que ve, nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ara us direm adeu.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa