El Temps Passa 09-33

La surf music, la música instrumental va tenir el seu apogeu a Madrid i avui escoltarem una sèrie de grups que es movien dins d'aquest estil. Sonaran a El Temps Passa... i la música queda Los Flaps, Relámpagos, Pekenikes, Los Continentales, Los Sonor i Los 4 Jets, però també escoltarem a Los Pekes, Salvajes, Mustang, Gatos Negros, el Golden Quarter, Grupo 15, Isidor, el Grup de 3, Els 4 Gats i uns quans més que ens acompanyaran en aquest recorregut que juntets fem per el passat, per l’ahir, des de totes les emissores per les que ens escoltes cada setmana i obrirem el programa amb Karina que ens porta la cançó de la pel·lícula “Los chicos del Preu”. Som Quimet Curull i Mario Prades i ara us direm alló de cada setmana, per variar

Obrim la Paradeta

Karina con Los Pekenikes – Los Chicos del Preu

Aquesta era la cançó de la pel·lícula “Los Chicos del Preu” i val a dir que en el film tan sol hi havien tres o quatre de cançons. Es tracta d’un  film juvenil molt de l'època, dirigida per Pedro Lazaga l’any 1967. El pes recau en un joveníssim Emilio Gutiérrez Caba que al costat d'Alberto Crosas salvan el film. Es clar que la que pitjor treballa com a actriu és per descomptat Karina que sobreactua i la veritat, arriba a caure per moments en el ridícul més supí volgen fer gracia. També trobàvem a Marta Baizán, Camilo Blanes (despres Camilo Sesto) que en aquells temps era cantant de Los Botines, María José Goyanes, Cristina Galbo, Mary Carrillo, Margot Cottens, José Luis López Vázquez, Alfonso del Real, Rafaela Aparicio, Gemma Cuervo, Pedro Díez del Corral, Carlos Mendy, José Orjas, Alfredo Santacruz i molts altres. El guió era de Pedro Masó i és d'allò més simple. En aquelles èpoques i després del batxillerat superior, és a dir sisè i  revàlida es realitzava el Preuniversitari, conegut com PREU i et donava pas a la Universitat. Dons un munt de joves d'ambdós sexes intentant passar el PREU i accedir a la universitat amb algun que altre embolic amorós pel mig, tot molt light ja que no es passa del petó. "Los Chicos del Preu" va ser composada i interpretada per Los Pekenikes que van acompanyar a Karina, so bé en el film la veiem amb Los Botines al darrere. Poc després María Isabel Llaudes Santiago, nascuda a Jaén el 4 de desembre de 1943 i coneguda com Karina s'uniria sentimentalment a Tony Luz, guitarra dels Pekenikes que li va compondre, entre altres "El baul de los recuerdos" i "En un mundo nuevo" amb la que va representar Espanya a Eurovisió. Això ja va ser el 1971. Karina es pot dir que va acomençar actuant al programa "Escala en Hi-Fi" de TVE que presentava Mochi. Va signar el seu primer contracte discogràfic amb Hispavox i l'any 1964 grava el seu primer discm. Participa en el II Festival de Mallorca amb el tema de l'argentí Alberto Cortez "Me lo dijo Pérez", aconseguint un segon lloc i una gran popularitat gràcies a ella. Per cert que ja havia gravat un disc amb el seu veritable nom Maria Isabel Llaudes que es va distribuir gratuïtament amb els productes d'una firma comercial.

Los Gatos Negros – C’mon everybody

Es van crear l’any 1958 i va ser una idea d'Ernesto Rodríguez que va morir al decermbre del 2014 i Manuel SanFeliu. Van debutar a l'any següent dient-se Catch Es Catch Can. Es va incorporar Francis Rabassa, el pianista Carlos Maleras i el trompeta i guitarra José María Mesa. Rabassa va deixar el grup i entra Piero Carando que venia dels Pájaros Locos. Pels Gatos Negros van passar bons músics del panorama català, a partir de 1965 es van anar produint canvis i van passar Quique Tudela que avui creiem que és l’únic membre que queda, Frank Andrada que venia de Los Albas, la cantant i actriu Mone i altres. Aquesta cançó que van gravar l'any 1962, és va incloure a un EP editat per Belter l’any 1963 i on també trobàvem el "Speedy Gonzales" de Pat Boone, "What'd I say" de Ray Charles i ”The locomotions” l'èxit de Brenda Lee composat per Carole King. Aquest va ser el seu primer EP i va estar produït rudimentàriament per Alain Milhaud  que va gravar-ho en dues pistes, una per els instruments i una altra per les veus, aquesta darrera es va realitzar en els lavabos per aconseguir una millor reverberació, al Casino de l'Aliança del Poble Nou. Francament, la portada es molt hortera. La cançó és una composició d'Eddie Cochran, un dels pioners del R & R que va morir a Londres, el 18 d'abril de 1960. Aquesta cançó van tornar a gravar-la fa uns anys amb arranjaments molt actuals i la van incloure en el seu CD “En negro y blanco”. Es clar que Los Gatos Negros, i no ho amaguen, han canviat una part i ens la porten a ritme de Twist que estava molt més de moda en aquelles èpoques que el rock and roll.

Golden Quarter – Speedy Gonzalez

Ara escoltarem aquest tema del que abans us hem parlat, un clàssic en la discografia del nord-americà Pat Boone que els Golden Quarter van incloure en el seu segon disc, publicat l'any 1962 pel segell barceloní Vergara cantat en anglès intercalant frases en castellà, un EP en el què també es van recollir “Cuando calienta el sol”  dels Hermanos Rigual, “Chin chin” del cantant i compositor francès Richard Anthony i “Hey baby” del nord-americà Bruce Channel i de la que van fer una bona versió que ja hem escoltat al programa el Latin Quartet. Els Golden Quarter funcionaren un parell o tres d'anys, a principis dels seixanta. En total els Golden Quarter que es van crear l'any 1961, van gravar 8 EP's entre 1962 i 1965. El seu cantant Tony Preysler, va gravar en solitari l'any 1963 un EP també per Vergara, sense excessiu èxit, tot sigui dit. Golden Quarter van ser el "tercer" grup català, i al costat dels Pájaros Locos i Los Ticanos, posteriorment anomenats Los Catinos, van actuar a les matinals de Madrid i dels que mai recordàvem el nom, doncs eren ells Golden Quarter. El grup l'integraven Tony Preysler (cantant), José María Renobell (baix), Enrique Cortada (bateria), Jordi Monfort (piano i orgue) i José María Vidal (guitarra). Per cert, ens hem asabentat que un dels cantants del grup era el conegut publicista Lluís Bassat, ho va dir ell mateix a una entrevista que li va fer Sílvia Còppulo a Catalunya Ràdio al juliol del 2012.

Los Shakers – Me reiré

Los Shakers van aconseguir el primer premi en el Certamen de Conjuntos Musico-vocales, Premi Ciutat de Lleó de 1965 i ara anem a escoltar-los amb aquest tema que va ser una composició seva i amb ella es van presentar al concurs. Us l'hem extret d'un EP, publicat per RCA l'any 1966, segon i últim que traurien i en el qual també es van incloure "Paff ... Bum" que era una versió del Festival de San Remo i que ara no recordem de qui era, al costat de "Gitana" i "No volveré" que així mateix estava escrita per ells. El grup madrileny Los Shakers van ser teloners a Madrid i Barcelona de The Beatles quan van realitzar la seva única gira per Espanya, a l'any 1965, van ser també el grup d'acompanyament d'una joveníssima Ana Belén, de fet van surtir a la pel·lícula “Zampo y yo” i a “Megatón Ye-Yé” i també van acompanyar en gravacions a una cantant que es deia Lorella i que després es convertiria en María Ostiz. El seu líder i cantant va ser Ricardo Saez de Heredia, un dels histórics del rock a la capital del Regne, pero per Los Shakers van passar altres músics. Quan van començar l’any 1963 es feien dir The Five Shakers, cosa falsa ja que eren sis, no cinc. Los Shakers l'integraven inicialment els germans Ricardo Sáenz de Heredia (bateria) i José Luis Sáenz de Heredia (òrgan) amb un cosí seu Fernando Sáenz de Heredia (baix). Ells són fills i nebot del cineasta  José Luis Sáenz de Heredia. Completen la formació amb Paco Ruiz (guitarra rítmica), Vicente Martínez (guitarra solista) i un cantant i als principis versionaven a The Beatles. Després de canvis en la formaciók, aquell any 1965 abandonen José Luis i Paco, que es van anar amb Micky y Los Tonys. Entra al grup Ricky Morales que procedia dels 4 Jets. A l'organista el substitueix Dominique Varchar, que venia de Los Botines, però de seguida els deixa per entrar a Los Flecos. Tots aquests canvis deixen Los Shakers convertits en quartet. En el 66 nous canvis, Vicente Martínez i Ricky s'en van a Los Brincos. Els substitueixen David Waterstone (òrgan i harmònica) i que es deia havia estat amb els britànics The Yardbirds i que en els setenta treuria un LP fen-se dir Whisky David i Boris Benzo, que procedia de Los Continentales, encara que aquest és acomiadat de seguida. L’any 1967 Los Shakers es desfan definitivament,

Los Globetrotters – Oh Carol

Aquest disc, un EP en el que es van incloure “Melocotón en almíbar”, “Morgen”, “Oh Carol” i “Criminal tango”, va representar el debut discogràfic i creiem que també el adeu per a aquest duet Los Globetrotters que va començar sent un trio, tot i que ja havien intervingut en la banda sonora del film "El Dia de los Enamorados". El disc el va publicar el segell Philips l’any 1960 i Los Globetrotters van tenir un problema molt seriós. Ells acompanyaven a Lita Torello i quan van decidir gravar pel seu compte, es deie que algú o alguna, es va sentir danyada per la seva deserció i els van putexar al màxim, fins al punt que van enfonsar la seva carrera com a duet. Aquest tema va ser una composició del novaiorquès Neil Sedaka que la va compondre pensant en una novieta que va tenir a l'institut i amb la qual havia trencat feia temps, de fet ella ja estava casada i aquesta Carol era ni més ni menys que la gran compositora, pianista i cantant nord-americana Carole King. "Oh Carol" ja havia estat gravada pel Dúo Dinámico i de fet Los Globetrotters imiten i molt a Manolo i Ramón. La cançó va ser inclosa en un disc recopilatori publicat ja en els 90 i titulat "Spanish Pop Cañí i Olé! Vol 2".

Los Continentales – El último tren del espacio

Us portem ara una versió de l'èxit del grup suec The Spotnicks que ens interpretaran Los Continentales, una de les bandes mítiques de la surf music sorgides al Madrid dels 60, de fet es van formar en el 62, encara que avui dia pràcticament ningú es recorda d'ells, sols quatre nostàlgics melòmans com nosaltres i vosaltres que escolteu El Temps Passa... i la música queda. Inicialment Los Continentales eren Álvaro Yébenes (guitarra), Ángel Arriba (guitarra), Juan Antonio González (baix) i Rafael Sánchez de Ocaña (bateria). Interpretaven una música instrumental en la línia de la surf music americana que aquí la identificàvem com "Só Shadows" i van ser una de les bones formacions d'aquest estil, amb discos de qualitat i demostrant en les seves actuacions que sabien el que tenien entre mans, van ser un dels grups que participaven en les populars matinals del Price madrileny. Aquesta cançó es va incloure en el seu primer EP, publicat l’any 1964 i en el què el tema estrella va ser "Don Quijote", una cançó d'Augusto Algueró que també van gravar Los Estudiantes. En el disc es va incloure el que era el tema més sol·licitat en les seves actuacions, la versió que van realitzar de la cançó israelí "Hava Naguila" i "El mar cruel". Per cert, la foto de la portada és un escenari molt gastat, la plaça d'Espanya de Madrid amb l'estàtua de Cervantes, l'autor del Quixot, al fons. L’any 1965 es van produir canvis en la si del grup que decideix incloure cantant i deixar de costat els temes instrumentals. Antonio González se'n va i s'incorpora el cantant José Manuel Rodríguez que va haver de deixar-los un any més tard per anar-s'en a la mili. Per Los Continentales van passar músics reconeguts de l'època com l'amic Tony Reinoso, el cantant Blume, Enrique Pérez, Gonzalo González, Antonio Román Obrador, Juan Mena, Quique Martínez, Boris Benzo que aniria a Los Shakers i altres. De fet i amb l'auge de la música soul Los Continentales van arribar a ser set components. L’any 1968 es van separar definitivament. Tony Reinoso va crear posteriorment Los Solitarios, Blume va tenir una discreta carrera en solitari, Álvaro Yébenes s'en va anar a Los Canarios com a baixista i la vida va seguir.

Los Relámpagos – Twist de los siete hermanos

Junt als Pekenikes, Los Relámpagos van ser els millors grups instrumentals del pais. Quan van començar es feien dir Dick y Los Relámpagos i van acompanyar en molts enregistraments i gires a Miguel Ríos en els seus inicis, però també van ser grup d’acompanyament per a altres com el Dúo Cramer i Juan Pardo. Aquí us portem a Los Relámpagos amb aquest twist per a una família molt nombrosa, ni més ni menys que "Twist para siete hermanos" que ere una adaptació en clau de surf music, d’un tema de la pel·lícula “Set nuvies per a set germans”, tot un clàsic del cinema musical i es va publicar en el segon EP de Los Relámpagos, editat per el segell Philips l’any 1963. Los Relámpagos van ser una de les millors bandes instrumentals surgides al panorama espanyol i estaven liderats per José Luis Armenteros (guitarra) que posteriorment es va dedicar a la producció i composició després de deixar-los l'any 1968. Per Los Relámpagos van passar Pablo Herrero (òrgan), Ricardo López Fuster (bateria), Juanjo Sánchez Campins (baix, i guitarra solista) i que va morir el 23 d'agost de 2008, Ignacio Sánchez Campins (guitarra rítmica i orgue), Juanjo Sánchez Jr (guitarra rítmica) i Fernando Mariscal Jimeno (bateria). Els sis EP’s gravats per Los Relámpagos al segell Philips entre 1963 i els principis de 1965, van ser reedditats en un CD per el segell Rama-Lama l’any 1997, però penseu que van gravar fins a mitjans dels setanta.

Los Sonor – Barracuda

Los Sonor van passar per diverses èpoques i estils, aquest tema que us portem avui a El Temps Passa... i la música queda és de la seva etapa surf, música instrumental. Per Los Sonor van passar grans músics espanyols, entre ells Tony i Manolo que se'n van anar a Los Bravos, Carlos Guitart que era el fundador s'en va anar a Los Flecos, Manolo Díaz que després va anar a Los Polaris i va seguir en solitari i un dels seus principals èxits va ser "Viene una ola" i després, ja en els 70's es va convertir en alt executiu del segell CBS-EPIC i en els 60 va ser productor i compositor de "La moto", però per Los Pasos i cançons per Los Bravos. Un dia us explicarem la història d'aquest tema que també van gravar i van portar a l'èxit Los Bravos. Però val a dir que per Los Sonor van passar encara més gent como José Luis González, Manolo Escobar, Fernando Sánchez, José Antonio Otero i uns quans més. Los Sonor van ser possiblement la millor i al mateix temps més desaprofitada, banda de pop instrumental al país, per confirmar la nostre opinió os direm que l'any  1963 Los Sonor van gravar un LP sensé, cosa molt poc habitual, L'any 1997 es va publicar un àlbum per el segell Rama Lama amb tots els seus EP's que va inclure aquesta cançó, peró el tema s'havia inclos originalment en un EP editat l'any 1964 amb "Dominique", "Tienes mi amor" i "El río de la Luna", va ser el primer disc sense el cantant Manolo Escobar. Durant un temps i per imperatius de la seva discogràfica van acompanyar a una admirable cantant, la granadina Li Morante que va deixar la música degut a les seves fermes conviccions religioses. També van fer de grup d'acompanyament de Miguel Ríos i altres.

Los Pekenikes – Jinetes en el cielo

Amb un euro per Quimet us portem tot un clàsic del country americà. El títul original era "Ghost Riders in the Sky: A Cowboy Legend" i és un tema que va ser escrit el 5 de juny de 1948 per Stan Jones. S'han fet moltes versions. La lletra de la cançó ens parla d'un cowboy que pateix una revelació quan veu vaques fantasmes i d'ulls vermells en el cel, perseguides per genets també fantasmes i rep un avís d'ultratomba, o canvia o serà un més d’aquells texans fantasmes. La cançó va inspirar el tema de The Doors "Riders on the Storm" i també la sèrie de còmics de la Marvel "Ghost Rider", las dues pel·lículas va protagonitzar-las l’actor Nicolas Cage. Entre els molts que l’han gravat destaquem les versions de Johnny Cash, The Outlaws i fins i tot els Blue Brothers. És clar que la versió que us hem seleccionat és instrumental, en línia surf music i ens la porten Los Pekenikes, emulant als The Shadows que així mateix la van gravar. Aquesta cançó es va incloure en un EP en què el tema estrella va ser "Apache", al costat de “Ramona” i “Madrid”, es va publicar l'any 1961 a través del segell Hispavox i fou el seu primer disc. Els Pekenikes van ser un grup creat al Institut Ramiro de Maeztu de Madrid, pels germans Lucas i Alfonso Saiz que precisamente va morir el 17 d’abril del 2014 a Viera, Florida, als Estats Units, on va treballar com ginecóleg. Tenía 71 anys d’edad i el seu nom complert era Alfonso Eduardo Sainz, va néixer el 2 de marz de 1943 a Alacant. Malgrat convertir-se en una de les bandes instrumentals més importants dels 60 a Espanya, per Los Pekenikes van passar cantants per un tub, des de Juan Pardo a José Barranco, sense oblidar Junior, Aute, Karina i molts altres. Exigències d'Hispavox que volia un grup espanyol rèplica de The Shadows, van fer que el cantant fos suprimit dels seus discos. De fet després de gravar un EP amb Juan Pardo i creiem que un parell amb Junior, no van tornar a cantar fins a "Cerca de las estrellas". Per Los Pekenikes van passar molts músics com Ignacio Martín Sesqueros, Pepe Nieto, Eddy Guzmán, Pablo Argote, Félix Arribas, Vicente Gasca, Ray Gómez, Antonio Obrador, Antonio Brito, Tony Luz i uns quans més. Per cert que en aquella època, Tony Luz creiem recordar que mantenia una relació sentimental amb Karina. També va començar a despuntar com a productor i va crear el grup Zapatón.

Los Flaps – Mercurius

Seguim amb surf music. Los Flaps van ser una banda amb entitat pròpia i també grup d'acompanyament de molts solistes. Eren molt bons fent música instrumental, els que aquí es deie el so Shadows, de fet era surf music. El tema estava en un EP publicat per RCA-Victor l’any 1964. Los Flaps eren 5 bons instrumentistes, estudiants d'enginyeria aeronàutica. La primera formació estava integrada per José Antonio Álvarez Alija a la bateria, Manolo Díaz-Pallarés a la guitarra rítmica, Juan Antonio González "Ñique" al baix i Álvaro Yébenes a la guitarra solista. Van funcionar del any 1964 fins al 1965, a la fi del 64 Álvaro i Juan Antonio van deixar el grup i van formar Los Continentales per més tard incorporar-se a Los Canarios, mentre que José Antonio i Manolo van continuar amb Los Flaps afagint a Julián Sacristán a la guitarra solista i Alberto Nuevo al baix. Encara van haver-hi més canvis i això que Los Flaps solsament van gravar quatre EP's. Julián Sacristán va ser membre de Los Flecos, Manuel Díaz Pallarés es va incorporar a Los Polaris, Luis Baizán va ser component de Los Pasos i Alberto Nuevo va ser fundador de Los Camperos. També va passar per Los Flaps l’amic Tony Reinoso. En aquest EP també es trovaben “Washington Square”, “El vagabundo de la playa” i “Dejála, dejála”. Per cert que Mario creu que el primer per la dreta a la foto de la portada del disc, era José Mari Guzmán, i si no, es semblava molt. L'any 1986 es va publicar un LP recopilatori de Los Flaps amb les seves velles cançons titulat "Los Flaps Discografía completa".

Los Pekes – Un chico formal

Deixarem ara la música instrumental i des de un single que Los Pekes van publicar l'any 1966 a través del segell Novola, una subdivisió de Zafiro, us hem seleccionat aquest tema que havia gravat anteriorment Rocío Dúrcal i que es va incloure com a cara B, a l'altra banda estava “La vida es así”, una versió del italià Remo Germani. Ara fem una miqueta d’historia, tres germans anomenats Benito, Jesús i Pedro es van incorporar a la rondalla Sant Josep Bernans, allà coneixen a José. Quan compleixen els quinze anys, l’any 1961, decideixen formar un conjunt que en principi queda integrat per Luis Benito Provencio (baix), José López Savorit (guitarra), Jesús Provencio (guitarra) i el seu germà bessó Pedro Provencio (bateria), junto a un cantant. Guanyen el concurs de ràdio "Lo Mejor de Cada Casa" que presentava un jove José Luis Ulibarri. L’any 1963 se'ls uneix com a cantant una noia d'Ourense anomenada Maria Esther Alvárez i comença el seu camí musical, gravan el primer EP l’any 1964. Benito abandona el conjunt, per convertir-se en el seu manager i arreglista. El seu lloc al baix l'ocupa José Francisco Cervera. Amb ell van guanyar el Festival de la Canción Hispano Portuguesa de Aranda de Duero. Van tenir una interessant carrera, arribant a gravar tretze o catorze discos petits. Els problemes comencen quan decideixen canviar de discogràfica i es troben que l'anterior havia registrat el nom, una pràctica habitual per l'època que putejava i lligava als grups i ells van passar a anomenar-se Los Peckes, però el canvi i el casament de la cantant amb un músic d'un altre grup, així com el seu estancament musical, desfà el grup Los Pekes.

Los Flecos – Distinta

Aara a El Temps Passa… i la música queda escoltarem a Los Flecos que van gravar amb Vergara, per tant aquí els teniu, pero primer farem també historia i recordarem a. Los Estudiantes que son un grup de referencia quan es parla de rock and roll a l’Espanya dels anys seixanta, si be ells es van crear a finals dels cinquanta. Va ser una veritable escola de músics i per Los Estudiantes van passar des de José Barranco a Fernando Arbex, sense olblidar a Manolo Fernández, entre molts altres. Quan Los Estudiantes es van desfer i després de anar amb Los Pekenikes, a José Barranco li va oferir Luis Sartorius, que també havia estat component de Los Estudiantes, entrar a formar part de un nou projecte que es diria Los Brincos, pero devant de la moguda comercial i l’estricte control que el grup anava a tindre, José Barranco va  decidir crear un grup sòlid i compacte que sabés fer bona música... "pròpia", sense lligams obligats i control de la casa de discos i van sorgir Los Flecos que van gravar tres EP's per el segell barceloní Vergara. Los Flecos eren José Barranco (Estudiantes i Pekenikes), nascut a Valladolid el 19 de març de 1939 i al seu costat estaven Julián Sacristán Magaña (The Sailors, Los Fugitivos i Los Flaps) que va néixer a Madrid, el 20 d'octubre de 1944, Pablo Argote Rocandio nascut a Madrid el 15 de desembre de 1942, Carlos Guitart Von Rein (Los Sonor) va néixer a Màlaga el dia 15 de gener de 1941 i ens falta el cinquè que pensem era el guitarra Rafael Aracil. Aquest és un dels millors temes que van gravar i es troba en el seu millor disc. És de l’any 1965 i Mario el va descubrir i va comprar-ho a les rebaixes del Corte Inglés de la plaça Catalunya, a Barcelona.

Los Flinstones – Hi Li Li-Hi Lo

Los Flintstones creiem que eran un grup de Mallorca del que poc us podrem dir. Aquest EP del que extraiem la cançó que sona ara a El Temps Passa… i la música queda, es va editar l’any 1966 mitjançan el segell de Barcelona, Ekipo. Entre els components del grup es trobavan Esteban Font, Miguel i Juan, però ells eren sis en total. Aquest cançó la van gravar Los Flintstones mirant cap els britànics The Yardbirds que l’havien gravat abans. Val a dir que els britànics van ser famosos per haver tingut els millors guitarristes anglesos de la seva ápoca Eric Clapton, Jeff Beck i Jimmy Page, ells l’havien versionat a la seva vegada ja que originalmente i a ritme de valset, es trobava a la banda sonora de la pel·lícula “Lili”, protagonitzada per una joveneta Leslie Carol, junt als veterans Mel Ferrer, Kurt Kasznar, Jean-Pierre Aumont i Zsa Zsa Gabor i que era del 1953. Molts anys més tard la cançó va ser versionada a ritme de chunta chunta, es a dir discotequer, ja als anys 80. Creiem que ho van fer els alemanys Bruce & Bongo, però no estem segurs d’aixó. Per cert, a l’época va haver un altre grup amb el mateig nom, bé eren "The" Flinstones, però aquest eren de les Illes Canaries i es van desfer al 1971. En aquest EP de Los Flintstones es van incloure també les cançons “De mi te irás”, “El amor tiene tus ojos” i “Pienso en ti”.

La Música que es Feia en Català

El Grup de 3 – Puff, el bon drac màgic

Dins de la Nova Cançó va sortí un moviment anomenat el Grup de Folk, un corrent que no mirava tant als cantautors francesos i molt més cap a l'ona folk que ens arribava des dels Estats Units. Un dels grups destacables per les seves bones harmonies vocals va ser El Grup de 3. El van formar Miquel i Kim Galimany junt a Jordi Prats. Aquesta cançó va ser la peça estrella del seu segon EP, editat l’any 1967 i segueixen en ell la línia del "folk song" americà. La adaptació va ser feta per Delfí Abella, però aquesta cançó era tot un clásic que havien gravat des de Peter, Paul & Mary als suecs Nina & Frederik. Estava basada en un poema que Leonard Lipton, res a veure amb el te, la va escriure l’any 1959 quan tenia 19 anys i estudiava a la Universitat de Cornell, als Estats Units. Al seu torn, Lipton el va escriure inspirant-se en el text del poeta americà Ogden Nash titulat "Custard the Dragon" que tractava sobre un petit drac domesticat. Quan el va tenir acabat, Lipton va passar el poema a Peter Yarrow, amic i company de la mateixa universitat, qui es va encarregar d'afegir més estrofes i la música. Posteriorment, l’any 1961, Yarrow es va unir a Paul Stookey i Mary Travers amb els quals formarien el grup Peter, Paul and Mary. Va ser publicada per primer cop l'any 1963. Per cert que Jordi, el fill més jove del Mario, quan estabem escoltan-la fent la selecció musical del programa d’avui, ens va tornar a dir que ell l`havia escoltat a una serie de dibuixos animats de la seva infantesa on el protagonista era precisament un petit drac. En aquest EP es van incloure també “La presó de Tijuana”, “Señor quin mati!” i “Dalt del tren”, va ser editat per Edigsa l’any 1967.

Isidor – Senyoreta Felicitat

Isidor Marí forma part actualment de Falsterbo Marí, la reconversió del grup Falsterbo 3, però va començar com a cantautor amb cançons com “Eivissa”, “A mi ni mi va ni mi ve” o aquesta que us portem ara i que va estar un dels seus principals èxits en aquella época gloriosa, es va publicar l’any 1971. Quimet se encarrega de recordarnos el famos Festival Folk del Parc de la Ciutadella a Barcelona que va convocar més de 9000 persones i va durar 7 hores, va tenir lloc el maig de 1968 i també va reunir un número molt significatiu de “Grises” controlant porra en mà al personal, no fos que aquella reunió es convertís en un aldarull i un cant a favor de la llibertat i en contra de la dictadura que era el veritable rerefons gairebé sempre. Aquest tema va ser recuperat per PDI en un doble CD titulat "Nova Cançó (Edigsa 1961-1983)" que recollia una part molt significativa del catàleg del mític segell català Edigsa i que va tenir la seva continuïtat en un segon doble volum. Isidor Marí Mayans va néixer a Eivissa l'any 1949 i segueix en actiu. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, va començar la seva carrera acadèmica com a professor de la Facultat de Filosofia i Lletres de les Balears. Quan va començar en el món de la música va formar part del duet Isidor i Joan, de 1965 a 1966 i posteriorment cantaria en solitari. A partir de 1999 s'uneix a Falsterbo 3 i sorgeix Falsterbo Marí.

Els 4 Gats – El miner

A l'últim disc que van publicar Els 4 Gats trobàvem aquesta cançó que escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda. Es tractava d'un EP, editat per Edigsa, igual que la resta de la seva discografia i que incloïa “Tenim un temps”, “Tants caps, tants barrets”, “Florence d’Aràbia” i “El miner” que és el tema que compartirem ara. En aquest disc ja no estava amb ells Quico Pi de la Serra i en el seu lloc trobàvem a Xavier Elies. Els 4 Gats van ser un grup catalá d’efímera vida, tot i treure quatre EP’s, on destacava un dels seus components, Quico Pi de la Serra que va néixer a Barcelona el 6 d’agost de 1942 i més tard tindrie una bona carrera ja com a cantautor i membre de Els Setze Jutges. Els 4 Gats interpretaven una mena de R & B a la catalana, light i bastant simplista, però ple de bona voluntat. El 22 de mars de l’any 1962 Quico Pi de la Serra fa la seva primera actuació dins dels Jutges, acompanyant a Miquel Porter i el 23 d’agost de 1962 va debutà en directe i com cantautor a un concert fet a La Selva del Camp, a Tarragona, cantàn "Les portes". Despres Quico Pi de la Serra (a la foto) se incorporaria a Els 4 Gats amb els que va gravar 3 discos i van actuar en directe en moltes ocasions. Quan els va deixar per anar-sen a fer el soldat, el seu lloc seria ocupat per Xavier Elies que era des de 1963, el séptim Jutge i com a cantautor havia grabat un sol disc “El piset”, l’any 1965 i amb Els 4 Gats també un sol disc. Xavier Elies va morir a causa d’un càncer el 30 de juny de 2010.

Tornarem a la música del estat i ens marxarem a Mallorca.

Grupo 15 – La lluvia, el parque y otras cosas

Anem a les Illes Balears i us portem al Grupo 15 que eren mallorquins, de Manacor. Un dels bons conjunts de les illes que per descomptat, feien versions, un dels millors grups mallorquins junt a Los Javaloyas, Los Beta o Los 5 del Este. Aquesta peçá que ens porten el Grupo 15 ara a El Temps Passa... i la música queda, és el gran hit en la carrera dels nord-americans The Cowsills, una banda integrada per un munt de germans, la germana, la mare, un altre germà dirigint artísticament al grup i el pare fent de "mare recollidora". Alguns d'ells van morir a Nova Orleans quan va succeir la tragèdia de l'Huracà Katrina. Per cert que al germà gran Bob, el pare el va expulsar del grup quan el va enxampà fumant-se un cigarret de marihuana i tots sabem que aixó es  un pecat mortal del tot. Aquesta cançó del Grupo 15 és de les poques versions o possiblement l'única, que es va fer al país d'aquest tema, per cert a Internet hem trobat fonts que ens diuen que la cançó es del Grupo 15 i es que la gent per parlar, parla massa. Aquest single és de l’any 1967. El Grupo 15 es va desfer a finals dels 70 i alguns dels seus components van crear un altre bona banda de pop, Falcons, que van funcionar molt bé gràcies a cançons com “Terciopelo y fuego” i “Date por vencido”. Curiosament si com Grupo 15 practicament sempre van gravar versions, al trasformarse en Falcons van enregistrà cançons sevas. Per cert, durant un temps va tocar amb ells l’amic Joan Bibiloni.

Los Mustang – San Francisco

Los Mustangs son el millor grup “versionero” espanyol dels anys seixanta. Estaven integrats per Santi Carulla a la veu, Antonio Mier a la guitarra, Marco Rossi també guitarra, junt a Tony Mercadé al baix i Miguel Navarro a la batería. Entre els anys 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000 exemplars, arribant als 130.000 amb l'EP on es trobava "Submarino amarillo" que va superar les vendes al país de la versió original dels The Beatles. Aquest tema que escoltem ara és trobava en un single editat per EMI l’any 1967, on a la cara A es va incloure aquesta bona versió del “San Francisco” del cantant nort-americà Scott McKenzie que va ser el líder del moviment hippy a la costa oest (Jacksonville, Florida, 10 de gener de 1939 - Los Ángeles, California, 18 de agosto de 2012), és clar que el compositor va ser John Phillips dels The Mamas & The Papas. A l’altre cara es trovaba “Molino al viento” de l’italià Little Tony. Los Mustang han sigut la banda mes estable del pop espanyol ja que des de la seva creació van mantenir la mateixa formació, amb els mateixos músics, fins que es van separar definitivament l'any 2000. Precisament per aquest motiu Mario els va fer un homenatge amb placa commemorativa inclosa que es va lliurar a Santi Carulla a la Fira del Disc i Cinema de Col·lecionisme de Malgrat de Mar. Per cert, aquesta cançó es deia originalment “Flores en tu pelo (San Francisco)”, però amb el temps i les traduccions es va quedar sols com “San Francisco”.

Los Salvajes - Massachusetts

Acabarem el programa d’avui de El Temps Passa... i la música queda amb tot un clàsic, de fet hem escoltat al programa diverses versions espanyoles de "Massachusetts", el gran hit de The Bee Gees que va compondre Robin Gibb, però ara us portem la versió que van realitzar Los Salvajes i que és genial, per i com ens heu demanat des de el Factbook de Montse, aquí la teniu. Es va incloure a un single que Los Salvajes van publicar l'any 1967, editat per EMI-La Voz de su Amo amb "El Don Juan", a la cara B. La veritat és que aquest tema pateix d'un excessiu arranjament orquestral, però a la vegada també aquest és el seu encant. Gaby recrea la cançó i la fa seva i això val la pena. Los Salvajes eren Gabriel Alegret a qui coneixíem com Gaby (cantant), al costat de Andy González (guitarra), Francisco Miralles (guitarra), Sebastià Sospedra Moya (baix) i Delfí Fernández (bateria). Curiosament es diu que a Delfí els seus pares li van comprar una bateria per poder salvar el mobiliari de la casa ja que ell i amb una mena de baquetes, es dedicava a tocar utilitzant tots els mobles de la llar familiar com a instrument de percussió. Quan en els seus principis Los Salvajes van realitzar una gira per Alemanía, Delfí va haver de tornar-s'en per problemes d'edat, més tard i quan van tornar a Barcelona, va ser un altre vegada el batería de Los Salvajes. Ara us explicarem una curiositat sobre Robin Gibb, l’autor de la cançó. El 5 de Novembre de l'any 1967 Robin Gibb i la seva núvia Molly que era secretària de Robert Stigwood, el seu mànager, anaven de viatge de tornada a Londres, malauradament, el tren en què viatjaven va descarrilar a Hither Green, cobrant-se l'accident 49 víctimes mortals i 78 ferits. Robin i la seva nòvia van resultar il·lesos i el músic va treure a diverses persones de la runas dels  vagons. Al mateix temps, a molts quilòmetres de distancia, Maurice Gibb, el bessó de Robin i també component dels Bee Gees i que així mateix ja va morir, es va aixecar de sobte del seu seient diet: "Alguna cosa dolenta li ha passat a Robin". Barry Gibb va manifestar temps després que aquest esdeveniment va fer que Robin Gibb es tornés més sensible i poc més tard va compondre un tema que va ser número 1 a mig mon, es tractava de "Massachusetts". Volem des d’aquí al programa rendre un homenatge a Robin Gibb que va morir a causa d’un càncer el 20 de maig del 2012, el músic tenia 62 anys d’edat. 

Tancarem  per avui El Temps Passa… i la música queda i tocarem el dos, pero us deixarem en companyia de totes aquelles emisores per les que ens escoiltes. Ens retrobarem la propera setmana. Som Quimet Curull i Mario Prades i ara fotem el camp.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa