El Temps Passa 09-30

Us hem portat avui a El Temps Passa... i la música queda a la cantant menorquina Magda Sintes que ens cantarà la llegenda d'un pirata anomenat Xoroi, però també escoltarem a Los Salvajes, Los Pasos, Z-66, Brincos, Los Lord’s, Alain Barrière, Nuri, Miguel Ramos, el mestre Alfredo Domenech, Círculos i uns quants més. A La Parrafada ens farem de nou preguntes curioses d'aquestes que tenen difícil resposta, però que esperem us faci brollar algun somriure. Ara i des totes les emissores per les que ens escoltes semana rere setmana, ens posarem en marxa un altre vegada amb Los Puntos que li canten a “Magdalena”. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i us direm el mateix de sempre

Obrim la Paradeta

Los Puntos – Magdalena

Avui obrim El Temps Passa ... i la música queda amb una cançó que ens van sol·licitar mitjançant el facebook de Montse i encara que ens passem una mica d'any ja que és del 1972, ara anem a compartir.la tots juntets. El tema es va incloure en un single de Los Puntos, publicat per Polydor que contenia a la cara B "Arco Iris" i que va tornar a Los Puntos a les llistes de popularitat i a poder optar un altre vegada a ser la Cançó de l'Estiu, encara que aquest any i amb "Magdalena" no ho aconseguirien, tot i les bones vendes obtingudes ambel single. Los Puntos van ser un dels grups mítics del pop dels setanta que van començar a finals dels seixanta. Eren un conjunt de Cuevas de Almanzora, Almeria i van triomfar plenament a tot l’Estat convertint-se en un dels millors grups espanyols de la seva època, sobretot ja en els 70 i gràcies al "Llorando por Granada" que va estar el seu gran éxito junt a “Goodbye” i “Cuando salga la luna”. El grup Los Puntos estava integrat per José González Grano de Oro (guitarra) i amb ell, el seu germà Alfonso que era el cantant, el baixista José Belmonte, el teclista José Antonio Martínez i Agustín "Tato" Flores a la bateria. El grup andalus va funcionar de l’any 1967 fins el 1978, encara que els germans Alfonso i José González van refer Los Puntos ja a l’any 2008 i van treure un LP titulat “En el Reino del Agua” i posteriorment "Los Puntos 40 años" que es un recull d'èxits.

Los Brincos – Oh, Mamá!

Continuem el nostre viatge al passat amb un dels grans conjunts espanyols Los Brincos, però aquesta cançó és de la seva tercera època. Es va publicar en format single a l’any 1969 incloent "La fuente" a l'altra cara i va ser l'últim disc dels Brincos que es va classificar en les llistes de venda espanyoles, encara que no va aconseguir ni de lluny els èxits obtinguts en la seva primera etapa. De fet es tracta d'un single de transició ja que les cançons no es van incloure ni en el seu anterior àlbum "Contrabando" del 1968 ni en el següent "Mundo, demonio y carne" del 1970. La veritat és que els nois, sota el lideratge de Fernando Arbex, estaven enfocant la seva carrera cap a un rock més progressiu i simfònic, allunyat del pop de la primera etapa quan Los Brincos eren Juan Pardo, Manolo González, Antonio Morales "Júnior" i Fernando Arbex. Després d’una mena de cop de mà fallit mitjançant el qual Juan Pardo i Júnior van pretendre fer-se amb el poder dins del grup, abandonen Los Brincos per crear Juan y Junior. Los Brincos passen a ser dirigits per Fernando Arbex  que sempre va ser el millor preparat musicalment i al costat d'ell i Manolo, s'incorporen Vicente Jesús Martínez i Ricky Morales que era germà de Junior, tots dos venien dels Shakers que havien estat teloners dels Beatles a Madrid i Barcelona..Cuando van publicar aquest single Vicente havia deixat també el grup per anar-s’en a fer el soldat i en el seu lloc estava Miguel Morales, també germà de Ricky i Junior i que posteriorment es casaria amb Freda Lorente, una actriu coneguda com La Bombi. Després s'incorporaria el teclista Óscar Lasprilla que venia dels Ampex, Los Speakers i Time Machine i paral·lelament amb Fernando Arbex va formar part de Alacrán i finalment Los Brincos es van reconvertir en Barrabàs. José Fernando Arbex Miró va nèixer a Madrid el 28 de maig de 1941 i va morir un 5 de juliol del 2003.

Los Lord’s – La muñeca que hace no

Des de l'illa de Menorca ens va arribar aquest bon grup amb noia inclosa. Eren quatre xiquets i una nena que es deia Rosita Llambías, però constava en els títols de crèdit com Ita. En total Los Lord 's que van començar sent Los Diamantes de 1963 a 1964, publicarien a partir del 65 4 EP's i un Disco Sorpresa de Fundador i també un disc nadalenc patrocinat per la firma de bijuteria CATISA que estava a Maó i que es va distribuir entre els seus clients, va ser el Nadal de 1966. Los Lord 's era Benito Permuy, Mateu Sintes que era germà de la cantant Magda Sintes a la que escoltaren després, Antoni Server, Guillem Cardona i Ita Llambías. Aquesta cançó que escoltem ara, un èxit del cantant francès Michael Polnareff, es trobava en el segon EP que es va publicar també al 1966 a través del segell Polydor, l'anterior el va treure Discophon, el tercer ho faria Berta i el quart de nou Polydor. Es van incloure tres versions "Love me, please love me" també de Michael Polnareff, "Oh! He! Hein! Bon!" de Nino Ferrer i "Hierba verde". A l’any 1968 Los Lord’s es traslladarien a Barcelona per dedicar-se professionalment a la música però a l'any següent, al 1969, es van desfer a causa de la mort de Ita Llambías, la cantant solista, creiem que va ser un accident de trànsit, però no estem segurs. Per cert van participar en el 3er Festival de la Cançó Menorquina celebrat a Alaior amb el tema "Blanca y Azul" que va ser el single que es va regalar. 

Alain Barrière – Siempre mirando al mar

Curiosament la gran cançó en la carrera del cantant Alain Barrière "Ma vie", no recordem que la gravés en espanyol, però va treure diversos temes en castellà, un d’ells ja el vam compartir a El Temps Passa... i la música queda fa tres o quatre setmanes en aquell programa dedicat al pais veï, França, però avui escoltarem un altre cançó interpretada en castella per Alain Barrière i que també es una dolça balada d’amor que originalmente es va titular “A regarder la mer!", publicant-se ja a l’any 1971 i que va escriure ell. Alain Barrièrre va néixer a La Trinité-sur-Mer, la Bretanya francesa, el 18 de novembre de 1935. L’any 1963 va representar al seu país en la Vuitena Edició del Festival d'Eurovisió a Londres el 23 de març d'aquell any, el mateix en el què José Guardiola ho va fer en nom d'Espanya, cap dels dos va guanyar. La cançó més important de la seva carrera va ser, com us deiem el “Ma vie” i de fet Alain Barrièrre ha viscut sempre de rendes d'aquest tema, tot i tindre una interesant carrera discogràfica, fins que al setembre de 2003 es va retirar dels escenaris amb 71 anys d'edat. La cançó va ser molt versionada aquí al país i la van interpretar i van gravar des Micky y Los Tonys a Los Catinos, passant per Luis Gardey, Els Dracs i José Guardiola, però destaca la versió que van realitzar Los Mustang. El 5 de setembre de l'any 2011, Alain Barriere va anunciar que havia de suspendre el concert de comiat que estava previst s'havia de realitzar al Palau de Congressos de París, va adduir que la suspensió es devia als seus problemes de salut.

Blanca Aurora – Tú no eres Ye-Yé

La cantant Blanca Aurora que pensem ens va arribar des de les Illes Balears, va ser una de les últimes noies Ye Yé de la seva època, possiblement va pujar al carro massa tard i la seva carrera va ser més haviat discreta. Aquest tema que us portem ara per compartir a El Temps Passa... i la música queda, "Tu no eres Ye-Yé", es va incloure a un EP editat per Marfer l'any 1968, pel que sembla l'únic disc que va gravar Blanca Aurora i en el que també trobàvem "Nights in white satin" dels britànics Moody Blues, "Mañana, mañana" que tot i esdevenir un dels grans èxits de Los Angeles era una versió i "Julio" dels Herman’s Hermits que al seu torn l'havien versionat. Aquest tema que escoltem ara també era una versió que Blanca Aurora va realitzar del "Jägerslating", un tema d'origen holandès encara que no el recordem, la veritat.

Los Salvajes – Que alguien me ayude

A Los Salvajes va arribar a anomenar-s’els els Stones espanyols i van beure de les fonts al Star Club de Kiel, Alemanya, on van debutar l'1 de novembre de 1964, encara que el bateria Delfín que només tenia 15 anys es va quedar a Espanya i va ser substituït per un alemany fins que van tornar. Los Salvajes es van crear al Poble Sec, si bé Sebastià Sospedra era de Collblanch, versionaren la part més agressiva del rock anglès i també van gravar temes propis. La banda liderada per Gaby Alegret es van convertir en una de les més importants del pop espanyol dels seixanta, dins d’una estética mood i tot i confesar-se admiradors dels The Who i la gran quantitat de versions que van gravar, mai ho van fer amb una cançó del Who. El tema es trobava en un EP de l’any 1966 publicat per el segell EMI-Regal i es tracta d’una versió del "Somebody help me", composta per Steve Winwood i que van gravar originalment The Spencer Davis Group. En aquest EP també es van incloure "Todo negro" dels Stones, "Una chica igual que tú" de The Troggs i "Es la edad" que era seva. Aquest EP és el disc que millor es va vendre en la llarga carrera de Los Salvajes.

Círculos – Para siempre (Get Reddy)

La veritat és que a Espanya es van realitzar molt poques versions del "Get Reddy", tot i que la cançó va ser un supervendes als Estats Units quan la van versionar el grup Rare Earth el 1969, després la gravarien el grup barceloní Círculos que la van versionar com cara B d'un single editat per Ekipo a principis de gener de 1970 amb "Cecilia" del duo nord-americà Simon & Garfunfel com a cançó estrella. La veritat és que el tema, la segona cançó "llarga" de la història del rock, aquí se'ns queda curta, clar que el mateix van fer els de la casa de discos amb l'original quan la van treure en single ja que en el LP durava més de 20 minuts i la van retallar a cop de tisora. Però els Rare Earth (a la foto), la primera banda amb músics blancs que va formar part del segell Tamla Motown, tampoc eren els autors, la cançó va ser escrita per Smokey Robinson per a The Temptations que ja l'havien gravat el 1966, el mateix any que també ho va fer Tom Jones, però altres destacables que l'havien versionat eren Diana Ross, el mateix Smokey Robinson amb el seu grup The Miracles, Arkells i uns quants més. Círculos eren vuit nois de Barcelona amb moltes ganes que havien publicat un altre single anteriorment i creiem que van desaparèixer poc després, tot i que també van incloure una cançó "Respect", en el recopilatori de grups dels seixanta de soul "Sensacional Soul vol. 1" que es va publicar a l’any 1969.

La Música que es Feia en Català

Fernando Orteu y su Conjunto – Maria ninguem

En moltes ocasions us hem parlat d’ell i ara aquí el teniu. Fernando Orteu és un dels grans de la guitarra surgits des de Catalunya. Aquesta cançó, compossada per el brasileiro Carlos Lyra, també va ser molt ben versionada per Luis Aguilé i fins i tot Cliff Richard la va gravar en castellà. Nosaltres us l’hem extret d’un dels seus EP’s, el titulat “Bossa Nova” que Fernando Orteu, aquest mestre de la guitarra elèctrica, va publicar l’any 1963 a través del segell SAEF i en el disc ens demostra que seguia sent un gran anamorat del jazz, pero incursionava amb un génere germa, la bossanova. També va trevallar durant molt de temps com Fernando Orteu y su Orquesta i a l'orquestra és trovaban  Lleó Borrell (piano i arranjaments), Sebastià Albalat (orgue), Frank Dubé (acordió), Domingo Portugués, Ricard Roda i Enric Folgueras als saxos, Josep Matas (vibràfon), Eduardo García (contrabaix) i Joan Antoni Calvet (bateria). Com Fernando Orteu y su Conjunto va acompanyar a molt artistes, entre ells ara recordem un grapat de bons discos gravats acompanyan al xiulador Kurt Savoy. Uns altres a qui van acompanyar van ser la cantant de color Pilar Morales, Gloria, el Dúo Rúbam, María Cofán, el cantautor basc Benito Lertxundi i uns quans altres. Junt amb Manuel Cubedo i Ramón Falcó, van ser considerats els millors guitarristes de sessió de la seva época. Per cert, es deie que aquesta cançó era la preferida de Jacqueline Kennedy i totes les orquestres que actuaven a la Casa Blanca tenien que tocarla.

Alfredo Domenech y su Conjunto – All you need is love

Aquesta cançó va ser un dels grans èxits de The Beatles i la va escriure John Lennon, encara que com era habitual en ells està signada com Lennon / McCartney. Va ser interpretada en viu per primera vegada per The Beatles en el "Our World", sent la primera transmissió global de televisió via satèl·lit rebuda en 26 països a l'hora i vista per més de 400 milions de persones, el dia 25 de juny de 1967,.al mateix temps . La BBC havia encarregat a The Beatles que escrivissis una cançó que representés al Regne Unit en aquest programa. És l'última cançó gravada per The Beatles abans de la mort de Brian Epstein, el seu manager. S'obre amb un fragment de “La Marsellesa”, però també hi ha trossets de Johann Sebastian Bach, Glenn Miller, fins i tot dels propis Beatles ja que sona un fragment del "She loves you"m cal destacar que la cançó va ser escrita en un ritme poc usual 7 x 4. En aquella actuació també van participar Keith Moon  (The Who) a la bateria, David Mason a la trompeta, Mike Vickers va coordinar els músics que van tocar acordions, panderetes, cordes, etc. Però també van fer cors Mick Jagger, Keith Richards, Keith Moon, Graham Nash, Eric Clapton i uns quants més. És clar que no ens la porten els nois de Liverpool, en aquesta ocasió es tracta d'un gran músic, director d'orquestra, productor i arranjador català. El mestre Alfredo Domenech va ser durant molts anys el director artístic, productor, compositor i arranjador del segell Vergara i de fet la seva orquestra inicialment era en realitat l'Orquestra Vergara, tot i que també va treballar, com en aquest cas, com Alfredo Domenech i y su Conjunto, havent gravat discos signats de les dues maneres. Ens va parlar d'ell i amb afecte, l'amic Emili Huguer, del Duo Juvent’s, pels que va compondre la cançó "Dime". Aquest tema que escoltem ara “Tothom necesita amor”, us el hem extret del seu àlbum "Éxitos del 66", editat per EMI-Regal i que com el seu títol indica clarament, ofereix versions d'èxits del moment. Alfredo Domenech va néixer a Barcelona l'1 de gener de 1938. Va estudiar música i als 11 anys va debutar al programa infantil de Ràdio Barcelona "Siguiendo mi camino". Va començar a dirigir companyies amateurs de sarsuela als 14 anys i als 17 va ser director musical i pianista a Ràdio Nacional d'Espanya i anys més tard de TVE. També va dirigir l'orquestra i tocar el piano al Festival de la Cançó de la Mediterrània en algunes ocasions. La veritat és que el mestre també tocava diversos instruments. Alfredo Domenech aixi mateix va treballar com a arranjador i productor per al segell EMI ja en els setanta, entre les seves produccions trobem Ramón Riva, el dúo Cuerpos y Almas, Acuario, etc.

Miguel  Ramos y su Órgano Hammond – Monday, Monday

Es feia dir en els seus enregistraments Miguel Ramos y su Órgano Hammond i Miguel Ramos, a més de ser un extraordinari músic, virtuós del seu instrument, creiem que era el "demostrador" de les qualitats de la marca d'òrgans Hammond a Catalunya i també en altres comunitats. Miguel Ramos va arribar a gravar 13 LP's, cosa completament inusual, amb acompanyament d'orquestra sempre i versionant èxits del moment. Aquest tema us ho extraiem del seu tercer disc titulat simplement "Miguel Ramos y su órgano Hammond  y Orquesta Vol. 3" i aquesta peça va ser un dels més importans èxits del grup nord americà The Mamas & The Papas, un tema que ha donat la volta al mon i ya forma part de la cultura del pop i del só hippy. Per cert, en aquest disc va incloure també una cançó composta per Miguel Ramos "Ya verás". Avui en dia a aquest estil musical se l'anomena lounge, però per a nosaltres sempre serà "música instrumental" i es que som de la vella escola, en cuestions de música i educació, es clar.

Nuri – Fes el que la teva mare et mani

Fa ja uns quans programes us vam parlar d’ella, de Nuri, aquesta joveneta cantant catalana i ara farem una mica de memoria i l’escoltarem en català. L'any 1964 i a través de discos Alma, un subsegell de Vergara, Nuri, una de les nenes Ye Yé catalanes, va publicar un EP en castellà en el què la cançó estrella va ser la seva versió del "My Boy Lollipop" de la jamaicana Millie Small. Nosaltres, però, a El Temps Passa... i la música queda, us vem seleccionar fa unes setmanes una versió del "Can't but my love" de The Beatles. Era el seu primer disc, un EP on també es van incloure les seves versions de “Shake hand!” que ella va titular "Chócala" i "Busca una excusa" que és un clàssic del pop italià que també havia versionat Silvana Velasco. Sent només una adolescent la catalana Nuri es dedicava a acompanyar la seva germana gran Magda que era cantant de la Nova Cançó i allà, entre escenari i escenari va sorgir la seva afició per cantar. Núria Santamaria Salvat també va cantar en català i en el programa, encara que fa diverses temporades, ja l'hem escoltat, però avui tornem a  fer-ho. Nuri gravaria un segon disc, en aquest cas per al segell Concentric i cantant en català i és que  la nena es va presentar en un concurs que organitzava Ràdio Barcelona i el va guanyar, el premi era un disc, un EP que es va titular "Primer Premi Show ye Yé" i es va editar l’any 1965. D’aquest EP us hem seleccionat ara aquesta cançó,pero també van inclure "Ell" que es una versió del primer gran èxit al pais de l’italiana Rita Pavone, “És una dona” que era una versió del “She’s a woman” dels Beatles i “Cal saber oblidar”. Aquí acaba la seva discogràfia, tan sols dos EP’s.  L'any 1967 sense haver complert els 20 anys d'edat, Nuri va deixar la música. És clar que deu anys després fa un tímid intent de tornar i va participar en el LP "Ara va de Rock" que era un tribut als pioners del pop rock català. Nuri interpreta, acompanyada del grup Iceberg, una bona versió del "Rock and roll music". Nuri va morir al 2002, un any després que hagués mort la seva germana Magda

Als recitals de la Nova Cançó i del Grup de Folk,

 era costum tindre els "grisos" com a teleners

La Parrafada

Quan vam gravar aquest programa era Setmana Santa i encara estem commocionats pel tràgic accident aeri succeït als Alps francesos que ha costat la vida a cent cinquanta persones. Reconeixem que l'avió continua sent el mitjà, estadísticament parlant, més segur per viatjar i ningú dubta de la seva viabilitat o les mesures de seguretat, tot i que algun personatge del politiqueig del dia a dia, al·ludeixi als baixos costos de les companyies barates, sense tenir el més mínim coneixement de causa que li permeti parlar amb propietat, com a possible causa.

La veritat és que pel que sembla ha estat el copilot, en un moment d'alienació mental l'autor de la catàstrofe. Si el cretí volia morir, allà ell, però que ho hagués fet sol ja que la resta de víctimes devien tenir unes grans ànsies de viure i dels nens... no diguem res.

Però coincidint amb l'accident hem decidit revisar algunes preguntes i avui a La Parrafada tornarem ha fer-nos preguntes, encara que una d'elles sigui repetició i sense que serveixi de precedent.

- Si les caixes negres sempre queden intactes després d'un accident aeri Per què no fan els avions amb el mateix material que les seves caixes negres?

- Per què els passatgers dels avions disposen d'armilles salvavides i no de paracaigudes, com seria el més lògic en un avió?

- Si volar és tan segur, per què se li diu a l'aeroport "Terminal"?

- Perquè si el món és rodó, l'anomenem "planeta"?

- Per què si al conduir no veiem bé baixem el volum de la ràdio?

- Per què quan trobes al portal de casa teva la guia de pàgines grogues ens enduem un parell si no les fa servir ningú?

- Per què quan no tenim diners és quan trobem les gangues, les millors ofertes amb descompte.

- Per què les prunes verdes són vermelles quan estan verdes?

- A quina família d'arbre pertany el fruit del treball?

- Si un vegetarià es torna zombi què menjarà? Perquè cervells suposem que no en pot cruspir.

- Un vegetarià pot menjar-se una planta carnívora?

- Per què obrim la nevera contínuament si dins sempre hi ha el mateix?

- La policia pot detenir algú per matar el temps?

- Si les cortines es corren, tenen orgasmes?

- Si les dones diuen que tots els homes són iguals Per què trien tant?

- Perquè quan al llit ens deixem anar un pet, aixequem els llençols per veure si fa olor?

- Fins on arriba al rentar-se la cara un calb?

- Si per dormir comptem ovelletes. Què compten les ovelletes per poder dormir?

- Amb la pasta gansa que guanyen els futbolistes No poden comprar-se una pilota cada un en lloc de córrer sempre tots darrera de la mateixa?

- Per què l'important no és saber, sinó tenir el telèfon del que sap?

Això potser hauríem de preguntar-ho al pequeño Nicolás.

 

- És més bo ser important o és més important ser bo?

I fins aquí hem arribat avui amb les nostres preguntes curioses, la majoria no tenen una resposta coherent, lògica, però si creieu que vosaltres la teniu, poseu-vos en contacte amb nosaltres i informarem a la resta del personal. És clar que si resulta que el que teniu són més preguntes, doncs envieu també un correu i les compartirem a El Temps Passa ... i la música queda. De fet moltes de les que hem tractat avui les heu enviat vosaltres.

Seguirem amb la música i ara ens anirem a Menorca i parlarem sobre una llegenda de pirates.

Magda Sintes – Xoroi

Aquesta cançó que us portem ara va quedar en el segon lloc en el Festival de la Cançó Menorquina de l'any 1965 que tenia lloc a la localitat d'Alaior i la interpretava la cantant de l'illa Magda Sintes, creiem que germana de Mateu Sintes, component dels Lord’s als quals hem escoltat anteriorment. Aquest disc, un single publicat per Columbia ja a l’any 1972, contenia “Adiós a la isla” a l'altra banda que va ser la cançó guanyadora del festival a la veu de Rosendo Vendrell i la portada mostra una foto de la cova de Xoroi a l'illa de Menorca i que es convertiria en un atractiu turístic per a la illa, en el seu interior creiem recordar que hi havia un restaurant i una discoteca. En realitat aquest single va ser una reedició ja que originalment es va publicar en format EP a l'any 1965, incloent a més “Molino menorquín” i “Te amé en Menorca”, aquell va ser el segon disc de Magda Sintes que havia debutat l'any 1964. Ara us parlarem de la llegenda de Xoroi, un pirata que es va refugiar a l'illa de Menorca, concretament en aquesta cova i que després d'haver-se enamorat d'una bella illenca, finalment va ser detingut i executat. Magdalena Sintes va néixer a Alaior, població de tot just deu mil habitants a l'illa de Menorca. Va debutar al Festival de la Cançó Menorquina de 1964 i va guanyar defensant la cançó amb Santiago Barber. La veritat és que Magda Sintes sempre va estar vinculada al festival i mai va aconseguir travessar la frontera de les seves illes Balears.

Los Pasos – El pobre (yo soy así)

L'any 1967 Los Pasos publicarien un single, el seu setè disc, editat per Hispavox, amb “Ayer tuve un sueño” a la cara A, però nosaltres i per compartir ara a El Temps Passa ... i la música queda, us hem portat l'altra cara que pel que sembla i segons algunes fonts, va ser el tema del disc que va funcionar millor a Cuba. Les dues cançons havien estat escrites per Manolo Díaz per Los Pasos que van ser descoberts per Manolo Díaz quan ja treballava en solitari i com a productor i que havia militat a Los Sonor i Los Polaris. Va compondre per ells “La moto” i ple d'ingenuïtat, la va presentar a Alain Milhaud perquè produís a Los Pasos. Aquest va dir que el grup no li interessava ja que estava treballant amb Los Bravos i sense taller-se ni un pel, va agafar la cançó i va fer que la gravessin Los Bravos, conseguin enrrederí la sortida del disc de Los Pasos. La cançó va ser, al costat del "Black is black" els grans èxits de Los Bravos. La versió de Los Pasos és al nostre parer molt millor, però les vendes més importants van ser per el grup de Mike Kennedy, llavors anomenat Mike Kogel. Per cert que Milhaud va putejà a Los Pasos i "La Moto" que havia de ser el seu primer single, va ser el tercer. Los Pasos es van formar a Madrid i els seus membres provenien de Los Flaps, Los Sonor i Los Diablos Rojos. Estaven liderats pel teclista José Luis González, al costat de Álvaro Nieto, Luis Enrique Baizán que ere germà de l'actriu i cantant Marta Baizan, Joaquín Torres i Martín Careaga, per cert, un d’ells era nuvi de Marta Baizán, però no recordem quin. L’any 1968 protagonitzen la pel·lícula "Long-Play" de Javier Setó al costat de Gracita Morales i José Luis López Vázquez, incloén diverses cançons en la seva banda sonora. Los Pasos van funcionar de 1966 fins l’any 1969. Mes tard Álvaro Nieto va crear La Compañia i Luis Baizán i Joaquín Torres al costat de membres dels Pekenikes van fundà Taranto's, una bona banda de rock progresiu.

Los Bravos – No se mi nombre

Aquesta cançó, però interpretada en anglès va ser la cara B del "Black is black", el disc més rellevant en la carrera de Los Bravos i també es va incloure en el segon disc que van treure, un single. Va ser un tema composat per Manolo Diaz i que en aquesta versió en castellà es va incloure en el seu primer disc, un EP publicat a finals de 1966 per Columbia que va incloure "Quiero gritar", "Recopilación" i "Una flor corté" i que va ser la carta de presentació de Los Bravos. De fet van repetir moltes cançons en els seus discos. En aquest EP també es van incloure tres cançons així mateix de Manolo Diaz que tot i estar ja treballant amb Los Pasos no va menysprear l'oportunitat de que les seves cançons tinguessin un llançament promocional a la manera del producte americà, sobre tot tenin en compte els drets d’autor que li caurien. Els altres tres temes del disc eren “Quiero gritar”, “Una flor corté” i “Recopilación”. Los Bravos van ser un grup totalment industrial, la millor creació del productor Alain Milhaud que es va assegurar de tenir-ho tot ben lligat i va fer que els nois signessin un contracte amb el qual el productor era gairebé amo fins de la seva ànima. Los Bravos originalment eren Tony Martínez (guitarra) i Manolo Fernández (òrgan) que havien tocat a Los Sonor i Mike Kogël (cantant), Pablo Sanllehí (bateria) i Miguel Vicens (baix) que havien estat components de Mike & The Runaways. El suïcidi de Manolo Fernández a causa del dolor per la pèrdua en accident de trànsit de la seva dona, primer, tot i que va ser substituit per Jesús Gluck i la marxa de Mike per llançar-se en solitari amb el nom de Mike Kennedy després, marquen la fi de l'èxit comercial de Los Bravos que encara es mantindrien uns anys amb dos cantants nous, per desfer-se després. A la foto Montse Aliaga amb Mike Kennedy.

Los Z-66 – Noches de blanco satén

La cançó amb la que avui acabarem El Temps Passa… i la música queda, i amb un euro per Quimet, va ser tota una bomba a reu del món, es clar que en la versió original a carrec dels britànics The Moody Blues. Però nosaltres us portem ara la dels mallorquins Z-66 i val a dir que és genial i l’utilitzarem per acomiadar el programa d'avui, per que ben poc queda i fotrem el camp. Ara al programa tornem als Zeta, liderats per Lorenzo Roselló que després, quan es va llançar com a solista passaria a anomenar-se Lorenzo Santamaría. Aquest tema va ser la gran cançó en la carrera dels Z-66, una banda que compartia mànager amb Jimi Hendrix, The Flower Pot Men, John Mayal i The Animals ja que Mike Jeffreys  era el propietari del Sgt. Peppers, una sala a El Terreno, a la plaça Gomila de Palma de Mallorca i on ells havien fet jams, plenes d’alcohol, aixó si, amb artistes que aquí només coneixíem de referències, com Jimi Hendrix, Mayal, Eric Burdon, Noel Redding i el cantant dels Flowers Pot Men. Els Z-66 es van crear a Mallorca l’any 1966. La formació original estava integrada per Vicenç Caldentey (guitarra), Pedro Brunet (saxo), Leopoldo González (baix) i Tito a la bateria. Mes tard, se'ls uniria el cantant i, de fet, l'autèntic líder del grup Lorenzo Santamaría que venia de Los Chelines, Los Brios i Los Fugitivos. Quan es van desfer, alguns d'ells s’en van anar a Zebra. Los Z-66 van tornar en els noranta i van gravar un CD en directe.

Acaba El Temps Passa… i la música queda, per aquesta setmana, però tornarem la propera per tornar a moure’s per el temps, tornarem als anys seixanta amb música i records d’aquí. Som Quimet Curull i Mario Prades i ara tocarem el dos.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa