El Temps Passa 09-32

Dins de la secció dels Anuncis dels Nostres Records avui a El Temps Passa... i la música queda, tindrem tot un seguit de falques publicitàries sobre medicaments, nosaltres vetllem per la salut dels oïdors i oidoras. És clar que avui i en la nostra banda sonora comptarem amb Bruno Lomas, Los Brincos, Els Corbs, Falsterbo 3, Los NO, Conexión, Los Condes, Los Apson, Jóvenes, Gritos, Módulos i uns quants més que ens ajuden en aquest viatge a l'ahir, al passat, als records que ens arriben des dels anys seixanta. Començarem el programa des de totes les emissores per les que ens escoltes cada setmana amb Los Ángeles que ens parlaran d’amistat. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ens toca dir-vos alló de

Obrim la Paradeta

Los Ángeles – La ayuda de la amistad

Com nosaltres som molt amics dels nostres amics, avui  escoltarem una de les cançons més emblemàtiques dels Beatles i que va ser el primer gran èxit del cantant britànic Joe Cocker. Ens la porten per obrir el programad’avui, un dels millors grups de pop vocal de l'època, es tracta dels granadins Los Ángeles que Quimet sempre afirma són els millors versioneros vocals dels The Beatles a Espanya. Quimet ens explica també que en cada un dels seus concerts oferien dues parts, la primera eren els seus èxits i la segona, tot un seguit de versions dels The Beatles. Los Angeles van sorgir de Los Ángeles Azules quan el seu cantant Julian Granados va marxar-se a The Brisk. Ells es van reconvertir, Poncho el bateria va passar també a cantar i va començar l'èxit d'aquest bon grup de la mà del productor Rafael Trabuchelli i gravant en els estudis Torrelaguna de Madrid per al segell Hispavox. Si bé abans van treure amb aquesta nova formació quatre EP's ancara com Los Ángeles Azules. Per cert que Mario va coincidir amb ells en una sola ocasió, sent teloner de Los Angeles al Casino de Manlleu. Los Ángeles van arribar amb molt de retard i el grup de Mario va haver de tocar gairebé una hora més per cobrir la seva tardança, però quan Los Ángeles van arribar van demanar que els deixessin els amplificadors i la bateria ja que sembla ser havien patit un petit accident. Era una Ludwing que el bateria encara estava pagant i es va negar. Finalment van arribar a un acord tripartit: la sala, Los Ángeles i el grup de Mario. Aquests cobrarien un increment en el caché, els deixarien els seus instruments i Los Ángeles cedirien per a la segona part al grup de Mario l'equip de veus i microfonia ¡Compta que es tractava d’un equip Semprini! És clar que quan Los Ángeles van acabar l’actuació, van desmuntar tot el seu equip i se'l van emportar sense complir el pacte. Mario que sempre ha tingut mala llet, va voler sortir darrera d'ells per dir-lis de tot menys bonics i deixar-los algun record de Catalunya, però el “pipa” al que li deien Bugalu ho va impedir sense donar-li explicacions. Quan a la nit van arribar al local d'assaig, casualmente, en una bossa que va treure el “pipa” somrient, van sortir uns micros Semprini que pel que sembla Los Ángeles "van oblidar".

Los Apson – Susie Q

Ara el nostre viatge musical ens portarà cap a Mèxic i hem rescatat un dels grups que van innovar la música pop dels seixanta que es feia al país dels mariachis. Fins al moment en què van sorgir, els músics i grups mexicans miraven atentament el rock and roll, però Los Apson van donar un gir cap al beat britànic i el rock més contundent que arribava dels Estats Units. Van prendre el nom de la seva ciutat natal Aguas Prietas, a Sonora, les sigles Apson signifiquen precisament Agrupació Aguas Prietas Sonora. Van començar sent Los Apson Boys i van sorgir l'any 1957. Aquest tema en què miren a la Creedence Clearwater Revival, us el hem extret d'un recopilatori titulat "20 Grandes éxitos" que es va publicar l'any 2006 i en què es van recollir els temes més representatius de la seva àmplia carrera musical. La veritat és que van tenir molts canvis de components al llarg dels anys i també han estat diversos els músics que ja van morir, entre ells el cantant Leopoldo Sánchez Labastida, Arturo Durazo (guitarra) i Francisco Javier Durazo (bateria). Carlos Santana els va qualificar com una de les millors formacions musicals mexicanes sorgides en els anys seixanta. Aquesta cançó, avui en dia tot un clàssic, va ser una composició de Dale Hawkins, Stan Lewis i Eleanor Broadwater i el primer que la va gravar va ser el cantant i guitarra Dale Hawkins, l'any 1957. Entre les versions que s'han fet volem destacar, a més de la que va realitzar la CCR, la de José Feliciano i una dels Rolling Stones que la van gravar l'any 1965.

Lone Star – Muy lejos de aquí

En el mateix EP, un dels millors de Lone Star, on es trobava "Satisfacció" i "Wooly Bully" a la cara A, trobavem aquest tema al altre costat amb "Aquí en mi nube" dels Stones. Aquesta és una extraordinària versió que Lone Star fan del "We gotta get out of this place", tot un clàssic de The Animals i es un dels primers riffs que apreniem aquells que tocavem el baix, Mario inclos. De fet aquí no cobraran ni Quimet ni Mario perque tots dos la han tocat, si es veritat que Quimet la ha interpretat moltes més vegades, però Mario alega que es la primera cançó que el seu amic Ángel, un bon baixista que tocava amb Los Jetter’s, li va ensenyar. La veritat és que nosaltres ens quedem amb la cara B, però es un gran treball. En aquest disc, editat l’any 1965, es trobava la millor formació de Lone Star: Pere Gené, Joan Miró, Rafa de la Vega i Enric Fuster. Van ser el primer conjunt espanyol i l'únic que ha actuat en un portaavions nord-americà, el JFK, al Nadal de 1970 i això ja us ho hem dit en diverses ocasions. Van tenir molts canvis des de finals dels 60, però volem fer esment a un memorable concert de 1982, celebrat davant de 120.000 persones en la recta de l'estadi, a Montjuïc, per a la Festa del Treball, compartin cartell amb Eric Burdon. Lone Star eran en aquells dies Pere Gené, Álex Sánchez, Sebastià Sospedra i el bateria Jerónimo Martínez. Presentaven el seu, en aquell moment, nou LP "Viejo lobo". La veritat es que Lone Star van ser la millor banda espanyola dels 60 i els 70 i en el món musical se'ls coneix com “La leyenda”.

Los No – Gloria

La cançó que es va incloure al primer EP que va publicar el grup barceloní Los No, és una bona versió de la composició de Van Morrison que l'irlandès gravaria originalment amb el seu grup Theam, abans de llançar-se en solitari. En aquest EP de Los No, editat per Vergara l'any 1966, també va incloure “La llave” que era d’ells, “Sentada a mi lado” de The Kinks i “Lloro por ti” que també era una versió. Los No van guanyar el concurs de conjunts de la sala Lesseps, on es celebraven matinals que seguien l’esprit del desaparegut Price. Mario recorda haver-los vist en directe a la sala. Continuadors de l'esperit trallero de Los Salvajes o Los Cheyenes, i seguidors de The Who en tots els sentits, Los No es vestien a Garvi, una botiga situada en una travessia de las Ramblas barceloninas amb l'estètica més mod i moderneta del moment. La llavor de Los No està en Cristone y Los Poker, grup apadrinat per Mary Santpere. El seu cantant que es feia dir Cristone era en realitat Toni Miró, actualment un famós modista i comptava amb Victor Portolés i el bateria Quique Gallego que s'aniria a Cristina y Los Stop. El grup es dissol, Toni Miró funda Los Go-Go als que va deixar per dedicar-se a la moda i Víctor Portolés l'any 1966 decideix fundar el seu propi grup. Neixen Los No que estava format per Angel Pascual París (Badalona 15-11-1946) al baix, José Luis Tejada Barrio (Barcelona 16-03-1947) com a cantant, Víctor Portolés Molina (Barcelona 01-05-1945) guitarra, Roberto Shalom (Barcelona 02-07-1946) a la bateria i Jean Pierre Gomez (nascut al Marroc francès el 17-10-1948, però de pares espanyols). Van signar contracte amb Vergara i publicarien dos EP 's, tots dos l’any 1966 i que es van gravar en els estudis de l'Ateneu de Gràcia. Més tard José Luis Tejada s'aniria de cantant a Barrabàs, Jean Pierre Gómez va tocar amb Gente Feliz i La Mosca i al final s'incorporarien a Los Canarios i Eddy i Roberto tocarien a Nubes Grises. Roberto moriria a Eivissa a principis dels 70.Als anys 70 Los No van tornar i es va treure un single que va passar desapercegut. Alguns dels seus components entre ells l'amic Antoni Duran, van crear Tuset 31. Per cert i parlant de Los No, en el seu segon disc i havie la cançó “Moscovita” que va ser censurada, tot i que si escolteu la lletra tracta als moscovites de borratxos i a les nenas de Moscu de lleugeres de cascos, pero al régim tot el que podia recordar el comunisme, ni que fos per a posar-lo a parir, no l'hi feia cap gracia. Aixó sí, la cançó és va censurar per a emissions per la radio, però el disc és podía comprar a les botigues.

The Four Winds and Dito – You`re no good

Aquesta bona banda mallorquina, 5 joves incluien un de color, ens porten la seva versió del clàssic de Betty Everett "Tu no ets bona" inclòs en el seu primer EP editat l'any 1964 a través d'EMI-Regal i del que ja vam escoltar en programes anteriors la seva versió del "Tijuana". De fet només van publicar dos EP's, aquest i un altre l’any 1966 que el segell Cocodrilo Records va reeditar, ja en els 80's i en format LP compartit amb cançons d’uns altres mallorquins, Mike & The Runnaways, aquest Mike és el mateix que després passaria a liderar Los Bravos i més tard canviant el seu cognom Kogel per Kennedy, es llançaria en solitari. De fet de la fusió de músics de Mike & The Runnaways i de Los Sonor sortirien Los Bravos. En aquest EP també s’hi incluía "Bamm lama Bamm loo" de Little Richard, "Give your lovin'to me" que era una versió de The Mojos i com os hem dit, el “Tijuana”, tot un clàssic de la surf music que van gravar The Persuaders, banda liderada per Paul Buff.

Los Condes – No me ilusionaré

Al 1968 el grup Los Condes van versionar el "Hold em thing" de Johnny Nash que també gravarien Lynn Taitt & The Jets i els britànics Dave Dee, Dozy, Beacky, Mick and Tich. Es va incloure en un single publicat per EMI en el qual també estava "No me ilusionaré" que es la cançó que escoltarem ara i que així mateix era una versió, en aquest cas del "My little lady" de The Tremeloes. Aquest va ser el segon disc que editaria aquest grup, creiem que de Barcelona, d'efímera vida, encara que reconeguem que oferien una bona dosi de qualitat. En el seu primer single, publicat també per EMI al 1968, havien inclòs una bona versió del "I Can Let Maggie Go" que ells van titular "No puedes Maggie" dels britànics The Honeybus, amb "Try to me" de Bruce Chanel, a la cara A.

Conexion – Harmony

Els Conexion van ser un dels millors grups de soul i gospel que va sorgir com competència comercial a Los Canarios i junt a Los Canarios i Doble Dinamita, van ser les millors bandas de soul de l’Estat espanyol. En la seva formació i liderant el grup trobàvem al teclista Luis Cobos que anys mes tard es va fer famos versionan a ritme discoteca clasics i sarsuela. La cançó "Un mundo sin amor", va ser el gran èxit de Conexion, es va publicar en single l’any 1970 i con us deiem, va ser el seu gran hit, encara que van haver-hi altres com "Preparad el camino al Señor" o "Harmony" que escoltem ara i que també va ser gravada en angles. De fet a nosaltres es una de les cançons de Conexion que més ens agrada, però es troba fora de temps ja que el single amb aquesta cançó el va editar Movieplay l’any 1972. El grup Conexión el van formar a més del seu líder i principal compositor Luis Cobos que inicialment tocava el saxo i la flauta (Camp de Criptana, 1948), bons músics com Rafael López (Mula, 1946), junt al trompeta Serafín Alberca (Criptana, 1947), Alfredo Lozoya (Mora de Toledo, 1945) al baix, Ernesto Herrero (Madrid, 1950) que tocava la bateria, Rafael Ríos (Còrdova, 1945), guitarra solista, el cantant de color Donny MacKonlly (Nicaragua, 1942) i Luis M. Fornés (1944) a l'òrgan. Després de la dissolució del grup Luis Cobos va començar amb els seus experiments de barrejar la música clàssica i la sarsuela amb els ritmes discotequers que ens pot semblar cal com de nefast, però que a ell li va representar unes xifres de vendes que fan al·lucinar al personal.

Els Anuncis dels Nostres Records

Avui i perquè comproveu com ens preocupem per vosaltres, als Anuncis dels Records us hem portat un munt de medicaments d'aquests que es venien sense recepta i és que nosaltres volem és que gaudiu de bona salut i disfruteu de la vida i ara que la primavera, com diuen, "la sangre altera" escolteu amb atenció aquestes recomanacions, perdudes en la banda sonora del nostre passat. De fet us ho vam prometre i aquí els teniu

Calmante Vitaminado

La veritat és que el dolor pot resultar molt molest i per això us recomanem que prengueu Calmante Vitaminado que com diu l'eslògan “Te devuelve la alegría” i pots estar “Sin dolor todo el día”. Calmante Vitaminado era fabricat pel Laboratori Pérez Giménez que tenia la seva seda a Aguilar de la Frontera, Còrdova i s'indicava clarament en l'envàs "La tableta que da bienestar y tonifica los nervios". Calmante Vitaminado ha estat el producte estrella de la firma fins que l'any 2011 va patir un ERO al qual va seguir un altre i finalment va entrar en concurs de creditors el març del 2012. L'empresa va ser creada pel farmacèutic cordovès Diego Pérez Giménez que va inventar el Calmante Vitaminado en els anys cinquanta, va morir el 1991 i el seu nét va prendre les regnes del negoci familiar que finalment va ser comprat per Tecris, encara que les coses no van millorar precisament i va tornar a canviar de mans. Segons els sindicats, tot va anar malament a causa de la mala gestió després de la mort del fundador, al dedicar-se a fabricar productes per a tercers en lloc de centrar-se en les seves pròpies marques.

Tableta Okal

És clar que avui en dia i amb tot això dels diners, la crisis, l'atur i l'augment del cost de la vida acaba produint-nos mal de cap, a El Temps Passa... i la música queda també tenim la solució. Tan simple com prendre una Tableta Okal que servia per alleujar tot tipus de dolors, des de migranyes a mal de queixal, refredats, marejos en un viatge, fins i tot el que en aquells anys es denominaven "Molèsties de la dona", tot el solucionava la Tableta Okal, per això en l'anunci et recomanaven no sortir mai de casa sense portar-la a la butxaca, junt amb la targeta American Expres, per descomptat. És clar que no sigueu il·lusos, els dolors de la butxaca, aquest que tot patim avui en dia, no l'arregla la Tableta Okal, ni el sunsuncorda. Per cert, la Tableta Okal encara es vent actualmente.

Super Koki

Ara us portem un anunci de pastilles per alleujar les molèsties a la gola i la tos, es tracta de Super Koki, unes pastilles de Mentol i Tirotricina que havien de ser oli en un llum, pel que diuen els anuncis i que ells anunciaven al envas com de Mentol - Penicilina. La veritat és que Super Koki s'usava per solucionar també altres problemes de salut, però sempre vinculats a afeccions de gola, ronqueres, afonies, tos, grip, refredats, úlceres a la boca, etc. També estaven fabricades pels Laboratoris Farmacèutics Pérez Giménez i encara que possiblement ja no us recordeu d'aquesta marca, us informarem de que va estar molts anys en el mercat i era un producte molt espanyol.

Curitas

La veritat és que sempre associem aquest producte i l'anomenem genèricament Tiritas, però Tiritas era una marca comercial el seu nom és Tira Adhesiva Sanitària. Us hem seleccionat per escoltar avui un anunci de Curitas, una altra marca que comercialitzava aquest tipus de producte que no era res més que un tros d'esparadrap amb un apòsit al centre per tal de col·locar sobre la ferida. Les "tiritas" van ser introduïdes a Espanya per un empresari de Mataró anomenat Gerard Coll, després de la Guerra Civil Espanyola. Consta que havia estat inventat l'any 1917 pel nord-americà Earle Dickson, que treballava per als laboratoris Johnson & Johnson, perquè es va adonar que la seva dona es tallava sovint mentre treballava a la cuina i utilitzava embenats molt aparatosos que se li desprenien amb facilitat. Curitas se segueix fabricant i al mercat trobem ja "tiritas" de tot tipus, algunes resisteixen el contacte amb aigua i hi ha altres que resulten invisibles. Curitas va sortir al mercat l'any 1922 i utilitzaven l'eslògan "El primer vendaje con gasa de Beiersdorf", havia estat patentat per Carl Paul Beiesdorf el 28 de març de 1882, abans que el nord-americà Earle Dickson. Com s'entén això?

Peusek

Diuen que caminar és bo i sà. Ara bé, si has de caminar molt ja saps que els teus peus pagaran la factura. Un dels greus problemes quan parlem de neteja corporal són els pilreles que a alguns i algunes els canten més que qualsevol dels grups que sonen avui en el programa. Existeixen seriosos problemes com un cas que recorda Quimet d'un company de mili que fins i tot va arribar a ser autoritzat per a no posar-se les botes reglamentàries en el Exèrcit i el van autoritzar a portar sabatilles d'esport, o un amic de Mario, company de treball a Telefònica que es deia Curro i que utilitzava el Peusek a cabassos, tot i que la pudor no desapareixia de cap manera. Nosaltres i per si decas, us recomenem feu servir Peusek i cualsevol altre producte per aliviar l’olor als peus.

Aspirina Bayer

Us portem ara l'aspirina de "Tota la vida", l'Aspirina Bayer que ens deien alt i clar “Aspirina solo hay una y es de Bayer” i que encara està en el mercat. El que no sabem és si es fabricava a la factoria Bayer de Tarragona o no. Bayer AG és una companyia químic-farmacèutica alemanya fundada a Barmen, Alemanya l'any 1863. Avui en dia, té la seva seu a Leverkusen. El seu producte estrella és la Aspirina Bayer, l'àcid acetilsalicílic o AAS descobert pel químic francès Charles Frédéric Gerhardt l'any 1853 que hem de reconèixer va ser un invent gairebé miraculós que serveix pràcticament per alleujar tot tipus de dolors, però amb incompatibilitats per a les persones amb problemes gàstrics. L'any 1899, la marca  Aspirina de Bayer va ser registrada a tot el món per a la comercialització de l'àcid acetilsalicílic de Bayer que Felix Hoffmann va sintetitzar per primera vegada, però a causa de la confiscació pels Estats Units durant la Primera Guerra Mundial, dels actius i les marques de Bayer, i causa de l'ús generalitzat del terme per descriure el tipus de medicament, la "aspirina" va deixar de ser marca registrada en molts països. Avui, el nom s'utilitza lliurement als EUA, Regne Unit i França per identificar l'àcid acetil-salicíclico. No obstant això, en més de 80 països, com Espanya, Canadà, Mèxic, Alemanya, Suïssa, etc. el nom "Aspirina" segueix sent una marca registrada propietat de Bayer i la creu del seu logotip és molt idetificativa. Per cert, aquest anunci ens arriba amb regust de terra basca.

Bicarbonato Torres Muñoz

Per a les molèsties d'estómac, les males digestions, els menjars excesivamentes forts de gust, etc. us hem portat bicarbonat sòdic. Una cosa que en aquelles èpoques en que no sabíem que per a segons quins problemes no era recomanable el seu ús, molts el usaven a cullerades soperes i sense miraments. Avui sabem que el seu ús continuat mai ha de superar els 8 dies, a partir d'aquí comença a ser perillós per a l'organisme, cosa que també passa amb el Primperan. Us hem seleccionat aquest anunci del Bicarbonato Torres Muñoz que encara es fabrica a l'actualitat i podeu trobar a qualsevol farmàcia, tant en pols com en pastilles. És una creació del farmacèutic Guillermo Torres Muñoz que es va establir al carrer San Bartolomé de Madrid, cantonada a San Marcos, al segle XIX, obrint una farmàcia, en el soterrani va fabricar el bicarbonat sòdic que porta el seu nom i que és una variant del que en 1801 va inventar l'alemany Valent Rose. Aquesta farmàcia va estar oberta al públic fins l'any 2007, quan es va vendre el local i va passar a ser una botiga. El Bicarbonato Torres Muñoz va ser un dels primers productes que es van anunciar en els respatllers dels seients d'avions d'Iberia. Per cert, Guillermo Torres Muñoz el va patentar a l'any 1880 i aquesta patent va ser venuda al 1985 als laboratoris CIBA-GEIGY. Actualment aquesta marca de bicarbonat la fabriquen els laboratoris Novartis de Barcelona.

La Música que es Feia en Català

Els Corbs – El Senyor del Tambor

Es tracta d'una versió del "Home de la pandereta", una de les més reconegudes cançons de Bob Dylan, un modest instrument convertit per obra i gràcia de l'adaptació al català en un tambor. Els Corbs eren cinc joves catalans que van gravar per Edigsa, encara que aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, s'apropa més a la versió de The Byrds que a la de Bob Dylan. En aquest EP publicat l’any 1966 també versionaven el "So lonely" de The Hollies i "It's my life" i "We gotta get out of this place", ambdues de The Animals. Els Corbs van gravar en total un parell de discos de quatre cançons en català, els populars EP's de l'época, però van versionar i no ho van gens fer malament, una part del R & B que arribava d'Anglaterra, sense perdre de vista els Estats Units i els temes italians, en un dels seus discos fins i tot versionen "El Mundo" de Jimmy Fontana i per cert, ja l’hem escoltat aquí al programa. Els Corbs també van gravar un parell de discos en castella i signan com Los Corbs, a traves del segell Marfer.

Els de la Torre – Un cor boig

Els de la Torre van ser un grup de pop barceloní que van variar al llarg de la seva carrera el nom, passant de Los 4 de la Torre a Los de la Torre i a través de la seva part catalana també Els de la Torre. Van gravar en català en diverses ocasions, com aquest EP que va publicar Belter l’any 1967 i del que us hem extret aquesta cançó que originalmente es va dir "Cuore Matto", un versió del tema de l'italià Little Tony que ells versionen titulant-lo "Un cor boig", amb un altre de Tony Renis el "Quan dic tot el que t’estimo" sense oblidar "I ara ... què?" que creiem era de Giorgio Gaber i "Enquesta". La seva carrera està marcada per alguns èxits rellevants, com "Operació Sol" que va ser el primer tema gravat a Espanya a ritme de ska, al costat de "Vuelo 502", "Mamita" o "Temperamento español", entre molts altres. Van publicar un parell o tres d'EP's en la nostra llengua dient-se Els de la Torre i sent sols tres, aquest es el segon d’ells. Per cert tres dels componetes de Los 4 de la Torre eren germans, de Barcelona i el grup estava liderat pel major que es deia Emilio, el petit era Joan, el nom del tercer era Carlos, tots amb el congnom de la Torre. El quart component de Los 4 de la Torre va ser Paco que creiem era el seu cosí. Amb la cançó “Vuelo 502” es van presentar al IIIer Festival de la Canción de Mallorca i pensem que van guanyar. Van mantenir una carrera estable i a partir de 1967, quan els deixa Paco, ells segueixen com a trio i anomenant-se Los de la Torre i reforçant-se amb músics mercenaris. El seu últim single amb la cançó "Rosa Maria" el publicaria Ariola l'any 1972. Tot i no tornar a gravar com Los de la Torre, van seguir treballant sota el nom de Tinglado, de vegades en formació de Big Band i altres com a grup orquestral i l'any 1982 ho van deixar definitivament. L'únic que no va abandonar la música va ser Juan de la Torre que ha seguit dirigint diversos grups orquestrals.

Els Dracs – Comprensió

Us portem ara a El Temps Passa… i la música queda una bona versió de The Animals, en aquesta ocasió a carrec del grup Els Dracs que la canten en català, quan ja gravaven per al segell Concentric. El conjunt català Els Dracs van gravar i molt en castellà, mitjansan el segell Discos Alma, un subsegell de Vergara, abans de fitxar per Concentric i gravar en llengua vernacla diversos EP's, entre ells el més venut del segell Concentric i en el què es trobava la seva versió de "La casa del sol naixent". Un altre dels bons discos del segell es aquest del que os hem tret aquesta cançó que es una bona versió del tema de The Animals. Els Dracs van ser al costat de Els Tres Tambors els millors grups de pop-rock en català de l'època. El sextet, liderat pel cantant Jordi Carreras, va treballar des de 1964 a 1971 i van gravar un grapat d’EP's, si bé els que van gravar en castellà els firmaven com Los Dracs. Els grup l’integraven el cantant Jordi Carreras, al costat de Miguel Olivé, Vicente Carós, Faustino García, Manuel Cordero i Alfredo Pla. L’any 1966 van ser el primer conjunt de rock que va actuar al Palau de la Música Catalana, a Barcelona. Després de desfer-se nosaltres els vam perdre la pista. Per cert, l’any 1981 el segell Edigsa va publicar un LP recopilatori titulat "La casa del sol naixent" que recollia les cançons dels seus quatre discos amb Concentric. El bateria Vicente Carós va morir el 20 de gener de 2010 als 63 anys d'edat. En aquest EP i a part del “Comprensió” dels Animals, trobavem “La nit” que era d'Adamo, “El joc de l’amor” i la seva versión del tema de The Yardbirds “Un cor fet d’amor” que per cert, en la versió original s'ha fet servir a la banda sonora del film "London-Boulevard" que s'ha estrenat fa un parell d’anys, creiem recordar.

Falsterbo 3 – Deixa la por

Amb un euro per Quimet, escoltarem a Falsterbo 3. Dins del folk catalán i formant part del Grup de Folk, trovabem a Falsterbo 3, un dels grups histórics del panorama musical en catalá. Al gener del 68 Joan i Eduard coneixen a Amadeu Bernadet que tocava el contrabaix, quan aquest s’integra al grup neix Falsterbo 3. L’EP del que us hem extret aquesta cançó amb lletra de Joan Boix i música del doctor Eduard Estivill, va ser editat l'any 1968 pel segell Els 4 Vents i també es recollien els temes "Ai adéu cara bonica”, “María Soliña” i “El vell smoky”. Creiem que va ser el seu segon disc. El març de 1968 Falsterbo 3 graven en directe el recital que fan a l’Aliança del Poble Nou, a Barcelona. Una de les cançons enregistrades en aquest recital, la titulada “Ole duli” s’incuirà en el segon disc del Grup de Folk que es va titular “Folk 2”. Falsterbo 3 i Quimet sempre ens ho recorda, van participà en el Festival Folk del Parc de la Ciutadella, tota una fita històrica, ja que va ser el primer macrofestival celebrat a Catalunya i va convocar més de 9000 persones i un grapat de policies vestits de gris controlan-ho tot, van ser 7 hores de música (la foto es d'aquell dia). Quan es van separar va funcionar durant un temps el Duet Falsterbo. Anys després els Falsterbo 3 van tornar a reunir-se després d’un viatge en avió, però aixó es un altre historia que us explicarem un altre dia. La veritat es que van decidir continuar aquella bona carrera musical dien-se Falsterbo Marí, però actualmente son Montse Domenech, Eduard Estivill i Isidor Marí que en aquelles épocas gloriosas de finals dels seixanta, gravava en solitari com a cantautor. En la seva carrera volem destacar un EP amb la cançó “Eivisa” que va treure Edigsa.

Acabarem aquí la secció en català i marxarem cap a Madrid.

Los Brincos – Érase una vez

A l’àlbum “Contrabando”, publicat per Los Brincos l'any 1968, van trencar amb el seu estil habitual, manipulat i comercialitzat per Maryní Callejo i la seva discogràfica i se'ns mostraven molt més propers al futur estil de Alacrán i Barrabàs que l'inicial del grup i és que hi va haver canvis en la formació i aquest LP va ser el resultat dels canvis i sobretot el de lideratge ja que el grup va passar a ser dirigit per Fernando Arbex. Un dels millors singles d'aquest àlbum incloïa “Amiga mía” a la cara A i el tema que escoltarem ara "Érase una vez" a l'altra banda. En aquest disc Los Brincos a més del bateria i cantant Fernando Arbex i el baixista Manolo González, comptaven amb dos nous elements, s'havien incorporat Vicente Ramírez i Ricky Morales que anteriorment militaven a Los Shakers. Juan Pardo i Antonio Morales Junior havien deixat el grup per llançar-se com duet, nosaltres sempre hem estat convençuts que en realitat van ser expulsats. Los Brincos van decidir canviar de so i per aquesta evolució cap al  pop rock britànic van marxar-se a Londres, als estudis Marble Arch, propietat de la Pye i el productor va ser Larry Page, que havia estat també productor de The Kinks i The Troggs, encara que també va gravar diversos discos amb la seva orquestra. La veritat és que amb aquest àlbum van tenir problemes legals, Pete Townshend els va demandar i va portar davant els tribunals britànics acusant-los de plagi i afirmant que la cançó "The Train" incloïa acords del "Substitute" de The Who. La veritat és que si bé el disc no va aconseguir funcionar al mercat forà, a Espanya si es va vendre bé, demostrant que tots aquells que afirmaven que després de la marxa de Juan y Junior el grup estava acabat i liquidat, no tenien ni idea del que deien i havien perdut una meravellosa oportunitat d'estar calladets ja que "Lola" el primer single, va ser tot un cebollazo. La veritat és que alguns crítics quan no fiquen la pota és perquè l'estan canviant de lloc.

Los Jóvenes – Bajo tu techo

Val a dir que aquesta cançó ja l’hem posat en altres ocasions, però vem rebre un correo recordant-nos que fa temps que no “sona” el “Bajo tu techo” de Los Jóvenes a El Temps Passa... i la música queda. Donç ara tornarà a sonar per la noia que ens la va demanar, per l’amic Sebas de la colla del carrer Bassegoda que li agrada i també per tots i totes aquells i aquelles que escolteu el programa. Des d'un EP publicat per Discophon l’any 1965, posiblemente el millor de la seva llarga carrera, us portem a Los Jóvenes, aquesta bona banda de Barcelona que van saber aconseguir un lloc d'honor en el pop-rock que es feia a la dècada prodigiosa versionant temes estrangers i donant-los un caire molt seu. Eren cinc i avui resulta molt difícil trobar informació d'ells, precisament per culpa del seu nom. Aquest tema era una versió dels nord americans The Drifters que van gravar també els Rolling Stones. L'EP tenia altres bons temes com “Corazón de piedra”, “Adiós mi amor” i “Que llorar”. Es el millor disc en la carrera de Los Jóvenes. El grup es va desfer abans d'arribar la dècada dels 70. S’havien creat l’any 1964 i eren Luis Monge a la bateria, José Luis Verísimo al piano, José Antonio Larena a la guitarra, José Maria Martínez al baix i Ruperto España com a cantant. Van tocar molt al San Carlos Club i les matinals del Novedades, un petit local adossat al Cinema Novedades i davant de Ràdio Barcelona, i també a El Pinar, al Poble Sec. En total Los Jóvenes van gravar cinc EP's, un single i un LP sensé, una cosa important per a un grup d'aquells temps. En els 80 José Luis Verísimo es va convertir en representant artístic, amb seu a Barcelona.

Los Gritos – Los Molinos de la Mancha

Los Gritos es van donar a conèixer quan van guanyar el festival de Benidor amb “La vida sigue igual”, conjuntament amb Julio Iglesias que era l'autor de la cançó. Van publicar un single i la cançó estrella, aquella amb la qual van quedar vencedors al festival, va eclipsar la cara B del single, publicat per Belter també el 1968, tot i la qualitat de “Los molinos de la Mancha” que es trobava a l'altra banda i que nosaltres reivindiquem ara i per això us l'hem seleccionat per escoltar-la a El Temps Passa…i la música queda. Los Gritos van intervindre a la pel·lícula “Abuelo made in Spain” protagonitzada per el gran actor Paco Martínes Soria i el batería feia de net del etern actor. Los Gritos eren Manolo Galván que era d’Alacant, Francisco Doblas, José Serra i José Ramón Muñoz que eren andaluços, però després de la mili del seu líder Manolo Galván i el canvi de casa de discos, van passar a ser La Zarzamora, hi van haver-ho alguns canvis, entre altres coses perquè van passar a ser cinc ja que es va incorporar l'organista i cantant José Iglesias González, el baixista va passar a ser Nono Figuera i a la guitarra trobàvem a José Fernández Tellez. Quan Manolo Galván va marxar-se de La Zarzamora per començar en solitari, ancara van gravar un disc sense ell, com us deiem. En l’últim disc que van enregistrar va cantar Lito, però ja sols eren quatre.

Los Módulos – Cuando te espero

Al programa d’avui escoltarem una gran cançó de Los Módulos que són el primer grup de rock progressiu espanyol de la història i van ser els primers que van utilitzar un Melotrom i un Moog al país. No obstant això la discogràfic els va forçar a fer temes molt propers al pop de manera que a molts amants del rock progressiu no els agraden i els fervents seguidors del pop els troben recarregats. La veritat és que Los Módulos van ser una de les millors bandes espanyoles de la història. Estaven liderats per Pepe Robles que havia estat tocant amb Los Ángeles substituint a un dels seus components, Paco Quero (baix) que estava fent la mili i Pepe Robles va composar dues cançons per Los Ángeles. Rafael Trabuchelli de Hispavox, proposa llavors a Pepe Robles  un llançament com a solista, però ell va preferir crear un grup i a partir de febrer del 1969 i al costat de Tomás Bohórquez (orgue Hammond, piano i melotrom), Emilio Bueno (baix), Juan Antonio García Reyzábal (bateria i violí elèctric) i el propi Pepe Robles (guitarra i veu) comencen assajos maratonians de 8 hores diàries, havien nascut Los Módulos. "Cuando te espero" es trobava en el seu primer LP "Realidad" publicat per Hispavox l’any 1970 i mai es va editar en single. Los Módulos van ser una gran banda, però es van desfer a la fi dels 70 i l'últim baixista va ser José Luis Campuzano "Sherpa" que després tocaria amb Barón Rojo. Per el grup també va passar el batería Juan Cánovas que venia de Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán CRAG, el primer supergrup del pop espanyol. La que està considerada com la millor cançó de Los Módulos es “Todo tiene su fin”, però nosaltres pensem que en tenen d’iguals o millors, com aquesta que us hem portat ara, sense oblidar que ells van grabar moltes versions dels Beatles, donan-lis aquest caire progresiu que tan va caracteritzà a Los Módulos. En total van gravar 8 singles, sis LP’s i quatre o cinc recopilatoris, sempre van gravar amb Hispavox.

Bruno Lomas – Love me. Please, love me

La canço "Reach out I'll be there" va ser el gran èxit de The Four Tops a tot el mon. Eren una de les millors bandes de soul vocal nord-americanes del segell Tamla Motown, però nosaltres a El Temps Passa… i la música queda us hem preparat aquesta altra cançó que es trobava en el mateix EP, un dels millors discos de Bruno Lomas i que es va publicar a principis de l’any 1967. En el disc també es van incloure “Eres mi chica soñada” que va ser escrita per ell mateix, "Nadie como tú" i "Love me, please love me" de Michael Polnareff, una gran cançó que es la que escoltem ara. Bruno Lomas va néixer a Xàtiva el 14 de juny de 1940 i es va retirar a finals dels anys 70. Quan finalitzaven els 80 el cuquet que li rosegava per dins i una oferta d'EMI li van fer replantejar-se el tornar i Bruno Lomas va decidir gravar de nou i la seva volta als escenaris, es trobava en plena forma. Va marxar-se cap a Madrid i va signar contracte amb EMI, traurien primer una recopilació dels seus vells èxits i prepararien temes nous per al següent treball que sortiria entre sis mesos i un any després. Tots aquells plans de futur de Bruno Lomas es van truncar a la carretera quan al tornar, conduint un Mercedes 250, va tenir un accident de trànsit prop de la Pobla de Farnals, el 17 d'agost de 1990. EMI publicar el doble LP amb el títol "Bruno Lomas 1940-1990", avui un disc per al record i en el que rambé es va inclure aquest tema que escoltem ara. Bruno Lomas era un aficionat a les armes i sempre va dedicar cançons a la Guàrdia Civil i aixó li va ocasionar algun problema i va arribar a rebre amenaces d'ETA, però també era un conductor amant de la velocitat i li agradava conduir els seus cotxes, sempre potents, a tot el que donaven de si. Això li va passar factura a Bruno Lomas i va pagar amb la seva vida quedant avui com una gran veu en el record de la nostra història musical. Per cert, també va treballar en el cinema, Bruno Lomas va fer dues pel·lículas “Codo con codo” amb Massiel, Micky i Pilar Velázquez (els quatre a la foto 2) i “Chico, chica Boom”.

Los Mustang – El sol no brillará nunca más

Els barcelonins Los Mustang, amb els que avui conclourem El Temps Passa… i la música queda, son els nostres grans versioners i en aquesta ocasió ens porten un tema que va ser èxit l’any 1966 amb les veus del tercet nord-americà The Walker Brothers “The Sun Ain't Gonna Shine Anymore”, però que ja havia estat èxit anteriorment amb el cantant Frankie Valli. Els Mustang, el nostre grup versioné per excel·lencia junt a Los Catinos i Los Javaloyas, eren Santi Carulla (cantant), Marco Rossi (guitarra solista i compositor), Antonio Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i Tony Mier (bateria) i van mantenir aquesta formació fins que el grup es va desfer l’any 2000, van ser l'únic grup dels 60 que no van tenir canvis al llarg dels anys i precisamente per aixó a la Fira del Disc i Cinema Internacional de Col·leccionisme que organitzava Mario a Catalunya i Andorra, en la edición que es va fer a Malgrat de Mar, els hi van retre un homenatge i els hi va lliurar una placa que va recollir Santi Carulla. Per cert que Santi Carulla i Tony Mier havien estat components dels Sírex en els seus principis. Un altre dada interesant: Marco Rossi va ser el delegat a Barcelona de la firma Mitsubishi secció vídeo i va ser també el compositor de les cançons que van gravar el grup i no eren versions, entre elles hi ha que destacar “Mustang, Reino perdido del Himalaya”. Ens hem asabentat de que l’any 2012 la dona de Marco Rossi va morir. La veritat es que els darrers anys han sortit molt cars per el món de la música.

Acaba per ara El Temps Passa… i la música queda, el nostre particular recorregut per els rcords del passat, del ahir, a vegades no tant llunya com pot semblar. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i recollim la paradeta fins la propera setmana.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa