Obrim la Paradeta
Los Gritos – Adiós verano, adiós
amor
Per acabar d'acomiadar les
vacances ara escoltarem “Adiós verano, adiós amor”. La cançó amb la que
començem el programa d’avui de El Temps Passa... i la música queda, el primer
de la Desena
Temporada, obria també el primer LP de Los Gritos, un dels grups
històrics del pop espanyol a finals dels seixanta, publicat l'any 1969 i amb el
nom del grup per títol genèric. La cançó s'havia editat anteriorment en format
single, també l'any 1969, amb “Se apaga el mundo” que així matéix es va
incloure a l'àlbum, a l'altra cara. Les dues cançons del single van quedar
finalistes en l'edició d'aquell any del Festival de la Cançó Espanyola de
Benidorm, tot i que no van guanyar cap de les dues. “Adiós verano, adiós amor”
era una composició de Manolo de la
Calva i Ramón Arcusa que seguint la seva tònica habitual
també la van gravar, encara que en aquella època ja no eren el Dúo Dinámico,
utilitzaven en els seus discos i actuacions els seus propis noms i signaven com Manolo y
Ramón, Los Gritos i seguint les normes del festival, la van defensar
conjuntament amb Bruno Lomas. Los Gritos eren els andalusos Francisco Doblas
(guitarra), José Sierra (guitarra rítmica) i José 
Ramón Muñoz (bateria), amb
l'alacantí Manolo Galván (cantant i baix). Los Gritos ja havien guanyar un any
abans el Festival de Benidorm el 17 de juliol de 1968 amb "La vida sigue
igual" de Julio Iglesias i allí va començar una bona carrera musical fins
que es van reconvertir a La
Zarzamora i finalment Manolo els va deixar per seguir en
solitari i allò va ser la fi del grup. Que consti que van gravar un single amb
un altre cantant, però no va haver-hi continuitat. Manolo Galván es va llançar
en solitari per finalment i desenganyat dels mitjans de comunicació, les
discogràfiques i la censura espanyola, va marxar-se cap a Argentina on va tenir
una brillant carrera, s’havie retirat oficialment feia ja un parell o tres
d'anys, va morir el 15 de maig del 2013.
Los Mustang – Billete de ida
Un dels millors grups versioneros
dels anys seixanta, al costat dels Javaloyas i Los Catinos, van ser Los Mustang
i l'únic conjunt de la seva època que va mantenir la formació original fins a
la seva dissolució l'any 2000. Aquesta cançó que us hem seleccionat per
compartir avui a El Temps Passa... i la música queda, és la versió del
"One way ticket" de Neil Sedaka, escrita per Jack Keller i Hank
Hunter i que també va ser èxit en la versió que posteriorment va realitzar el
grup Eruption i que la veritat, no recordem ara en què EP o single dels
seixanta la van incloure Los Mustang, encara que si recordem que la van gravar,
nosaltres us l'hem extret d'un CD doble publicat l’any 1991 pel segell Divucsa,
amb el títol genèric “Ayer una vez más”. Los Mustang eren Santi Carulla (veu),
Marco Rossi (guitarra solista) i que va morir el pasat 17 de maig a Figueres,
on vivia i que va ser el compositor de les 16 cançons propies que Los Mustang
van gravar al llarg de la seva carrera (a la foto el primer, sentat, per la dreta), Antonio Mercadé (guitarra rítmica),
Miguel Navarro (baix) i Tony Mier (bateria) i com us deiem, van mantenir
aquesta formació inicial fins que es van separar l’any 2000. Per aquest fet a la Fira Internacionalo
del Disc i Cinema de de Col·leccionisme que organitzava Mario a 
Catalunya i
Andorra, a l’edició de Malgrat de Mar es va fer un homenatge als Mustang i la
placa la va recollir Santi Carulla. La veritat es que Los Mustang, els grans
versioners al pais dels Beatles, tenien una ventatge sobre els seus companys de
profesió i és que ells, mitjançant gestió del segell EMI van signar un contacte
amb Brian Epstein que els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a
Espanya i en moltes ocasions abans de que es publiquesi la versió original.
Aixó va fer que Los Mustang amb temes com “El submarino amarillo” o “Obladi
Oblada”, la seva versió tingues xifres de vendes al pais molt superiors a las
del nois de Liverpool. Per cert en els seus començamens i quan eren un grup
instrumental sense cantant, van participar en el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler
Serrano, la segona posició creiem que va ser per Los Sírex.
Bruno Lomas – Eres mi chica soñada
La
canço "Reach out I'll be there" va ser el gran èxit de The Four Tops
a tot el mon. Eren una de les millors bandes
de soul vocal nord-americanes del segell Tamla Motown, però nosaltres a El
Temps Passa… i la música queda us hem preparat aquesta altra cançó que es
trobava en el mateix EP, un dels millors discos de Bruno Lomas i que es va
publicar a principis de l’any 1967, la peça va ser escrita per ell mateix. En
el disc també es van incloure "Nadie como tú" i "Love me, please
love me" de Michael Polnareff. Bruno Lomas va néixer a Xàtiva el 14 de
juny de 1940 i es va retirar a finals dels anys 70. Quan finalitzaven els 80 el
cuquet que li rosegava per dins i una oferta d'EMI li van fer replantejar-se el
tornar i Bruno Lomas va decidir gravar de nou i la seva volta als escenaris, es
trobava en plena forma. Va marxar-se cap a Madrid i va signar contracte amb
EMI, traurien primer una recopilació dels seus vells èxits i prepararien temes
nous per al següent treball que sortiria entre sis mesos i un any després. Tots
aquells plans de futur de Bruno Lomas es van truncar a la carretera quan al
tornar, conduint un Mercedes 250, va tenir un accident de trànsit 
prop de la Pobla de Farnals, el 17
d'agost de 1990, a la foto veureu com va quedar el cotxe.. EMI publicar el doble LP amb el títol "Bruno Lomas
1940-1990", avui un disc per al record i del que us hem extret aquest tema
que escoltem ara.Bruno Lomas era un aficionat a les armes i sempre va dedicar
cançons a la Guàrdia
Civil i aixó li va ocasionar algun problema i va arribar a
rebre amenaces d'ETA, però també era un conductor amant de la velocitat i li
agradava conduir els seus cotxes, sempre potents, a tot el que donaven de si.
Això li va passar factura a Bruno Lomas i va pagar amb la seva vida quedant
avui com una gran veu en el record de la nostra història musical. Per cert,
també va treballar en el cinema, va fer dues pel·lículas.
Bruno Lomas a la pel·lícula "Codo con codo"
Los Nivram – Mi estrella
Amb els anys hi ha una gran
quantitat de conjunts que s'han perdut en el fons més profund de la memòria i
avui són recordats per quatre melòmans nostàlgics com nosaltres i a El Temps
Passa... i la música queda, també escoltem grups avui poc recordats com aquest.
Los Nivram es formen a Granollers a principis de l'any 1964, sent vencedors del
Concurso de Ritmos Modernos els anys 1964 i 1965 (la 1 ª edició, de l’any 1963,
la van guanyar Los Mustang). El nom Nivram no és res més que el cognom del
guitarra dels Shadows, Hank Marvin, lletrejat a l'inrevés u també el títol d'una cançó d'aquests. En els seus inicis
Los Nivram van ser un grup instrumental amb sis components. L’any 1965 el grup
ja estava format per David Sala (guitarra) i els germans Josep Mauri (bateria),
Francisco Mauri (baix) i Jorge Mauri (veu, saxo i guitarra). Els germans Mauri provenien
de l'Orquestra Selección i l'Orquestra Astoria. Van editar dos EP's amb EMI-Regal. Una de les cançons és d'Henry Mancini, "Tema de Peter
Gunn" i les altres set 
eren pròpies, cosa insòlita per a un grup d'aquella
época. Aquesta peça us la hem extret del segon disc, editat l’any 1966, el
primer va ser de 1964, i va ser la cançó estrella del EP, junt a “¿Quién vive
sin amor?”, “Sombras” i “Días tristes”, totes escrites per ells. A finals del
65, David Sala ha de deixar Nivram per anarsen a fer el soldat i en el 66 els
germans Mauri se'n van també a complir els seus deures amb la pàtria,
desapareixent el grup. En el 68 els germans Mauri van crear a Mallorca el Mauri
Set. L'any 1970 i després de la mort de Francisco Mauri, desapareixen de l'escena
musical.
Los Tiburones – Tacones altos
Los Tiburones van ser un conjunt
que va sorgir a Barcelona i ells compaginaven les seves actuacions a la Ciutat Comtal amb la Costa Brava si bé val
a dir que van treballar per tota Catalunya. Es van crear a principis de l’any
1963 i eren els germans Jose i Guillermo Alcaraz, bateria i cantant i baix
respectivament, al costat dels guitarristes Erich Maier i Enrique Baig. Van
debutar a La Formiga,
al febrer de 1963, una de les sales amb actuacions més importants a Barcelona per
aquella època. Los Tiburones tot i petar molt bé, només van gravar dos EP's i
aquest tema, una versió del clàsic del blues “He-heel sneakers” que escoltem
ara a El Temps 
Passa... i la música queda, es trobava en el segon i últim disc,
editat l’any 1965 i on la cançó estrella va ser “Perdí tu amor” que era una
versió del "I'm down" de The Beatles que signada com és habitual pels
dos, va ser escrita sols per Paul McCartney. En aquest EP de Los Tiburones també es
trobaven “Me es igual” i “Háblame”. Per cert, l'última actuació de
Los Tiburones va ser al Casino de Reus, el 31 de Decembre de 1966, despres van
desfer-se. A principis dels anys noranta Los Tiburones van tornar a posar-se en
marxa, però els hi hem perdut la pista.
Los Gratson – Arráncalo
Los Gratsons eren cinc joves
barcelonins que van funcionar des de 1962 a 1964 i en total van gravar 5 EP's i dos
singles, tots amb versions. El grup l'integraven Jordi Vila (cantant), Ramon
Falcó (guitarra), Carlos (piano i saxo), Tony (contrabaix i baix) i l'altre
Jordi a la bateria. Publicaren el seu primer disc a la tardor de 1962. Els
Gratsons van versionar molt rock and roll i també balades romàntiques. Després
de gravar el seu quart disc, aquest del que us extraiem aquesta cançó, s’en van
Tony i Jordi, entra el bateria Joaquim i Jordi Vila a més de cantar passa a
tocar també el baix. Encara gravarien un altre EP i dos singles, però la mili
va acabar amb el grup com solia passar en aquelles èpoques. Ramón Falcó (a la foto) també
van tocar amb el Duo Juvent's i a Symbol, per incorporar-se al conjunt de Rudy 
Ventura en els 70 on també va compondre i cantar. Va gravar en solitari com Ray
L Falcó, almenys que sapiguem, un LP l’any 1974. També va formar part del grup
Unidades en 1978 (on així mateix militava Rudy Ventura) i de Ray and The UFO
Band. En els 80 es va dedicar a la publicitat i va posar la seva veu a molts
anuncis, entre ells el de la colònia Eau Jenne on va cantar el "Many river
to cross". Va ser un gran músic de jazz i va morir l’any 2003. La seva
filla Samanta a la qual va dedicar una cançó titulada així, té una pàgina
oberta al facebook a la qual podeu adreçar-vos. Aquesta cançó que sona ara a El
Temps Passa… i la música queda, a carrec dels Gratsons es trobava a un EP junt
a “Cuando los Santos salen de paseo”, “King Creole” d’Elvis Presley i “El
twist” de Hank Ballard. Ara bé, val a dir que la veu del cantant en aquesta
cançó està massa forçada a fi de semblà més americà i francament, creiem que
aixó va ser una cagada.
Dúo Rúbam con Los Quijotes – Julio
Verne
Un dels duets interessants sorgits
en els anys seixanta com a rèplica al Dúo Dinámico, va ser el Dúo Rúbam,
barcelonins. Aquest tema, en el qual ens parlen d'un dels grans escriptors de
la ciència ficció, Jules Verne, es trobava en un EP editat l'any 1961 pel
segell SAEF-La Voz de su Amo, recollint quatre temes de la tercera edició del
Festival de la Cançó
de la Mediterrània
en el qual la va interpretar Lita Torelló, encara que ells li donen un aire més
a rock and roll, acompanyats pet Los Quijotes, un bon grup que posteriorment i
ja com Els Quixots, gravarien un parell de discos en català . En el disc també
es van incloure “Eres fea”, “En la cruz de tu mano” de Robert Jantal i “Cuando
te conocí”, totes elles versions del festival. Al Dúo Rúbam els van
acompanyar també en moltes de les seves gravacions el Conjunt de Fernando
Orteu. La veritat és que a principis dels 60 i a l'ombra del Dúo Dinámico van
sorgir unes quantes parelles dins del món musical, com Los Pantalones Azules,
el Dúo Cramer, Kroner's Dúo, Dúo Juvent 's, Dúo Radiant’s, Tina y Tesa, Tony
& Charley i uns quants més d'efímera vida. El Dúo Rúbam van ser uns dels
que van funcionar bastant bé a nivell discos i vendes i en la primera meitat de
la dècada van tenir els seus cinc minuts llarcs de glòria. El Dúo Rúbam eren
Enrique i José Luis, procedien 
de Barcelona i van començar gravant l’any 1960
per Saef, un subsegell de La
Voz de su Amo i el 1963 van fitxar per Belter desfent-se el
duet l'any 1964. Tenen una bona carrera amb 15 o 16 EP's, per cert que Enric
Ferrer, fill del component del duet es va possar en contacte amb nosaltres i s’ha ofert a pasarnos molta més informació d'ells, quan la
tinguem escoltarem més coses del Dúo Rúbam i os ampliarem el que sabem.
Una curiositat, la primera guitarra eléctrica que van tindre el Dúo Juvent’s,
lo van comprar al Dúo Rúbam, tots quatre eren bons amics i companys de
professió. Per cert, us explicarem una curiositat. Després de la Incivil Guerra espanyola, existia un carrer a Barcelona anomenada "Julivert" i quan van entrar les tropes franquistes una de les primeres mesures que van adoptar va ser canviar la retolació dels carrers al castellà, una de les que van decidir canviar va ser aquesta i Sabeu com ho van traduir? Premi, és l'actual caller Jules Verne.
Los Sírex – Que se mueran los feos
Un grup històric del pop espanyol
dels seixanta van ser Los Sírex que comprovareu són un nom familiar al
programa. Aquest tema és al costat de "La escoba", un dels més
populars en la discografia Los Sírex i es va editar a l'any 1965 través del
segell Vergara en un EP on també s'incloïen "Culpable", "Has de
ser mi mujer" i "El tranvía", resultant ser un dels seus millors
discos. "Que se mueran los feos", tot i no ser una composición
d’ells, és una adaptació que va fer el baixista i compositor del grup,
Guillermo, d'un tema còmic dels anys 50 i està carregat de bon humor. Los Sírex
van ser el millor grup de pop sorgit a Catalunya que es dedicava a gravar
cançons pròpies, sense deixar de costat les versions ja que fins i tot quan la
seva fama va començar a estar en declivi les discogràfiques els seguien
imposant versions, clar que ells també es van dedicar a mantenir el seu
potencial com a compositors, bàsicament el baixista i productor Guillermo
Rodriguez Holgado. Los Sírex van inventar un pas de ball que es va anomenar el
"pas Sírex" i el ballaven conjuntament a l'escenari quan actuaven. La
primera vegada que a la província de Tarragona es va realitzar un festival
revival, va ser l’any 1988 i el va organitzar Mario Prades a les Festes Majors
de la Pobla de
Mafumet i el cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los Diablos.
Després en van haver uns quants més, com el que va celebrar-se al Divertipark
de Cambrils i en el qual Los Sírex es van retrobar amb Manolo 
Madruga, a qui no
veien des dels anys 70, quan va deixar el grup i va marxar-se amb la seva dona
a viure a Alemanya. Los Sírex el integraven Antonio Miquel Cervero, conegut com
Leslie, a la veu, Luis Gomis de Pruneda a la bateria, José Fontserè a la
guitarra rítmica, Guillermo Rodríguez Holgado al baix, sense oblidar a Manolo
Madruga a la guitarra solista. Per cert, el primer cantant de Los Sírex va ser
Santi Carulla que per recomenació del seu pare i després d’una actuació al
Tropicana de Castelldefels, els va deixar i s’en va anar a Los Mustang. No
acabarem sense dir-vos que per Los Sírex han passat un quans músics més, entre
ells Tony Mier, Óscar Janot i Quique Tudela. Luis Gomis i Manolo Madruga van
morir l’any 2012, a
principis de setembre, amb pocs dies de diferencia. Ernesto Rodríguez que era el
batería des de feia cinc anys ens va deixar el passat 2014, també va ser el
fundador de Los Gatos Negros. 
Los 4 Ros – Demuéstrame que me
quieres
"Gimme A Little Sign" va
ser el gran èxit a Espanya del cantant de color nord-americà Brenton Wood que
la va publicar l’any 1967 i Los 4 Ros realitzen una bona versió titulada
"Demuéstrame que me quieres", en la qual llueixen els seus jocs de
veus, una cosa que sempre recalquem quan escoltem aquesta bona banda
valenciana. Es va publicar en un single editat per Belter l’any 1968 amb "No,
no, no" a l'altra cara i que era una versió de Jean Geral. Los 4 Ros que
nosaltres sempre hem pensat que eren germans, eren multiinstrumentistes tots
ells i entre tots tocaven 15 instruments i el grup estava integrat per
Francisco (cantant i òrgan), Manuel (baix), José (guitarra) i Alfonso
(bateria), tos de cognom Ros. Van 
començar actuant l’any 1966 al VIII Festival
de la Cancion Española de Benidorm amb la cançó "Amor amargo" i van participar en un munt de
festivals a tot Espanya, de fet a Benidorm també ho van fer en el de l'any següent. Los 4 Ros van gravar
un munt de discos petits, EP's i singles, gairebé sempre versions. A finals de
la dècada dels 60 es van reconvertir, passant a ser simplement Los Ros i
comptabilitzant-se cinc components, encara que ignorem el nom del cinquè. 
Los Telstars – Una chica igual que
tú
Mallorca es un indret al que solem
anar en cada un dels nostres programes i es que la illa te un encant especial
per Quimet i Mario. Hi ha qui afirma que Telstar és un aparell per mesurar
coses elèctriques i es remeten a que el diccionari ho diu així si be no
l'escriuen igual. Segur que s’equivoquen, diuen un altres i es tracta d’un
satèl·lit llençat a l’espai. Nosaltres estem convençuts que tot aixó no és
totalment cert, sabem de molt bones fonts que Los Telstars van ser un grup mallorquín
de música entre instrumental i cantada i per mostra us portem un botó. Los
Telstars eren Luis Cerón que Quimet diu que deu de ser un parent llunya seu
perque ell també es diu Cerón, en aquest cas de segon cognom, Miguel Porta,
Juan José Vázquez i Leonardo Martín. Alguns d'ells venien d'un grup anomenat
Los Voltors. Los Telstars van funcionar de 1965 fins finals de la dècada. L’any
1966 Luis Cerón va marxar-se per anar a tocar a l'Orquestra de 
Silvana Velasco
i allò va marcar el principi del final del grup. El tema que escoltem a El
Temps Passa... i la música queda, és de l’any 1967 i es tracte d’una versió del
éxito dels britànics The Troggs i que així mateix va ser versionada per Los
Salvajes, entre altres. En aquest disc els nois eren cinc, però no sabem el nom
del cinquè en joc, però pensem que podia ser Tony Lugones que despres va ser,
durant més de treinta anys, pilot de Spanair. Per cert, Los Telstars també van
participar en el Festival Internacional de la Canción de Mallorca, ells
no podien faltar.
Los Wikingos – El viernes en mi
recuerdo
Los Wikingos, així escrit amb
doble V, eren de Barcelona i aquest tema que versionen i compartim ara, és una
composició del grup australià The Easybeats. Una banda que per encàrrec, van
compondre temes per Los Bravos. Aquesta que escoltem avui és una pura versió
que. això si, Los Wikingos broden. Ja hem parlat d'ells, el que no vam dir es
que durant un temps un dels músics i cantant va ser Óscar Janot que també va
tocar amb Los Go Go, Los H2O, Henry and The Seven i va acompanyar com a
guitarra a Los Sírex quan el titular estava fent la mili. Amb ell van gravar el
tema "Fuego" on toca la guitarra, saxo i l’òrgan. Óscar va tenir en
els 70 una brillant carrera amb temes importants dins del pop espanyol, entre
ells 
"Como sempre, para sempre" i "Pajarillo volador",
aquesta última us l'ha punxat Mario a Un Toc de Rock la passada temporada. Los
Wikingos van intervindre en la pel·lícula "La Tia de Carlos en
minifalda" d'Ignacio Iquino. En aquest EP de 1967, publicat per Ekipo,
trobem dues cançons seves que es van incloure en la pel·lícula: "Como yo
te prometí” i “Yo soy un pez", al costat de la versió dels australians i
"Lady Jane" que és dels Rolling Stones.
Tony Ronald – Lloré como un niño
Aquesta peça que compartirme ara
es tracta d'una versió del "Cry like a baby" que van gravar el grup
nord-americà The Box Tops, liderat per Alex Chilton que ja va morir. Són els
mateixos de "The Letter" i que per cert, van treure un munt de hits
al seu pais, encara que aquí al nostre nomes sonaria "La carta" i
aquest. Tony
Ronald la va treure a un EP de l’any 1968 editat per EMI i on també trobaven
“Risas y luz” que ere una versió del “Spicks & Specks” de The Bee Gees,
“That's why I'm crying” i “I'll take the blame”. En aquest disc i tot i anar acompanyat per els Kroner’s, el grup ja no
consta a la caràtula del EP. L'holandès Tony Ronald va gravar en solitari, va
crear el Kroner’s Dúo amb el basc José Luis Bolívar, més tard Tony &
Charlie i finalment es va llençar ja definitivament en solitari, si bé abans va
formar Tony Ronald y sus Kroner's i pels Kroner's van passar gent de la talla
de Max Sunyer, José Más "Kitflus", Francis Rabassa, Jordi Colomer,
Primitivo Sancho, Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres. Hi ha dues
etapes molt diferenciades en la carrera de Tony Ronald i que no podem deixar
d'esmentar. L'abans i el després de "Help", és a dir els seixanta i
tota la l'etapa posterior. Nosaltres ens quedem amb la primera, però no per ser
la dècada que tractem a El Temps Passa... i la música 
queda, ho fem perquè
creiem de tot cor que a partir del "Help", amb tot i les seves xifres
de vendes, les horterades han estat contínues. Per cert, Tony va gravar un
single en català i també va gravar nadales. El seu veritable nom era Siegfried
Andre Den Boer Kramer, va néixer a Holanda el 27 d’octubre de 1941, però és va
vindre cap a Catalunya i va triomfar a Espanya. Durant décades va viure a
Castelldefels, per la zona de la
Pava i forma part dels “Mágicos 60-70”. Tony Ronald va morir el 3
de març del 2013. La foto correspont a una actuació de Tony Ronald y sus Kroner's feta al Palau d'Esports de Barcelona l'any 1964
La Música
que es Feia en Català
Isidor – Si tu vols
Molt abans d'unir-se a Falsterbo
Mari, l'eivissenc Isidor Marí va gravar uns quants discos com a cantautor per
al segell Edigsa signant simplement com Isidor. L'any 1969 van publicar un
single amb aquest tema que us hem seleccionat per escoltar avui a El Temps
Passa... i la música queda, en un costat i “Pais d’alpinistes” a l'altra cara.
La veritat és que pensàvem era el seu últim disc en solitari, encara que no
estàvem segurs del tot i hem confirmat que no era així, l'últim el va editar al
1971 i va ser “Senyoreta Felicitat”. Parlant de Falterbo 3 i el Grup de Folk,
Quimet se encarrega de recordarnos el famos Festival Folk del Parc de la Ciutadella a Barcelona
que va convocar més de 9000 persones i va durar 7 hores, va tenir lloc el maig
de 1968 i també va reunir un número molt significatiu de “Grises” controlant
porra en mà al personal, no fos que aquella reunió es convertís en un aldarull
i un cant a favor de la llibertat i en contra de la dictadura que era el
veritable rerefons gairebé sempre. Isidor Marí Mayans va néixer a Eivissa l'any
1949 i segueix en actiu. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de
Barcelona, va començar la seva carrera acadèmica com a professor de la Facultat de Filosofia i
Lletres de les Balears. Quan va començar en el món de la música va formar part
del duet Isidor i Joan, de 1965
a 1966 i posteriorment cantaria en solitari. A partir de
1999 s'uneix a Falsterbo 3 i sorgeix Falsterbo Marí.
porra en mà al personal, no fos que aquella reunió es convertís en un aldarull
i un cant a favor de la llibertat i en contra de la dictadura que era el
veritable rerefons gairebé sempre. Isidor Marí Mayans va néixer a Eivissa l'any
1949 i segueix en actiu. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de
Barcelona, va començar la seva carrera acadèmica com a professor de la Facultat de Filosofia i
Lletres de les Balears. Quan va començar en el món de la música va formar part
del duet Isidor i Joan, de 1965
a 1966 i posteriorment cantaria en solitari. A partir de
1999 s'uneix a Falsterbo 3 i sorgeix Falsterbo Marí.
Josep Guardiola – Aquest vespre
pago jo
Ara us portem una cançó gore total
ja que mentres el xicot ronda a la noia cantant-li cançons, una veina li diu
que deixi de cantar ja que ella ha mort aquest mati. El nostre gran crooner per
excel·lència, l'últim crooner català, va ser José Guardiola que si bé va
centrar sempre la seva carrera en l'idioma de Cervantes, no li va fer fàstics a
cantar en la llengua de Mossèn Cinto i va gravar un munt de discos en català.
Aquest és un d'aquests EP's, publicat per Vergara l'any 1963 o pot ser era
1962, en el que trobàvem aquesta bona versió de "Stasera pago Io" del
gran cantant italià Domenico Modugno, juntament amb “Dona'm felicitat”, “La
terra (Chariot)” i “Dona'm les mans i corre”. Per cert a la portada veureu un
Josep Guardiola, al que 
coneixíem popularment com Pepe Hucha, sense el seu
característic bigot. Sembla ser que la casa de discos va voler rejovenir a José
Guardiola a fi d'arribar a les fans, llegiu compradores de discos, més joves
que el seu públic habitual i competir amb els nous valors que anaven sorgint a
l’estat. Ara i escoltan aquesta peça volem recordar que l’èxit més important en
la carrera de José Guardiola ha estat la versió que va fer de “Diez y seis
toneladas” que és va convertir en la seva cançó més representativa. L’any 1963
ens va representar a Eurovisió. Josep Guardiola ens va deixar el 9 d’abril del
any 2012, el cantant tenía 82 anys d’edat. A la foto Josep Guardiola amb Montse Aliaga.
Grau Carol i Orquestra – Telstar
Aquest tema, un clàssic de la
música instrumental que va ser el gran èxit del grup britànic The Tornados que
van arribar a col·locar-lo al primer lloc en el Billboard americà,
ara comptant amb lletra, us el hem extret d'un EP de Grau Carol i la seva
Orquestra, dirigida en aquesta ocasió pel mestre Lleó Borrell, editat per
Edigsa l'any 1963 i en el que la cançó estrella va ser la seva versió del
clàssic de la bossanova "Desafinat", però en el qual també es van
incloure “Su tu vols venir” i “Sento el crit del tren” que és un estàndard del
folk americà, tot i que Grau Carol ha mirat més cap a la versió que va
realitzar a França el cantant Richard Anthony.
El disseny de la portada va ser realitzat per Jordi Fornas. Grau Carol,
una mena de crooner a la catalana, va ser un dels primers cantants que es van
especialitzar en interpretar versions d’èxits internacionals en català i val a
dir que va gravar un grapat d’EP’s per el segell Edigsa, tots en català.
Grupo 15 – La lluvia, el parque
y otras cosas
Anem un altre vegada a les Illes
Balears i ara us portem al Grupo 15 que eren mallorquins, de Manacor. Un dels
bons conjunts de les illes que per descomptat, feien versions, un dels millors
grups mallorquins junt a Los Javaloyas, Los Beta o Los 5 del Este. Aquesta peçá
que ens porten el Grupo 15 ara a El Temps Passa... i la música queda, és el
gran hit en la carrera dels nord-americans The Cowsills, una banda integrada
per un munt de germans, la germana, la mare, un altre germà dirigint
artísticament al grup i el pare fent de "mare recollidora". Alguns
d'ells van morir a Nova Orleans quan va succeir la tragèdia de l'Huracà
Katrina. Per cert que al germà gran Bob, el pare el va expulsar del grup quan
el va enxampà fumant-se un cigarret de marihuana i tots sabem que aixó es un pecat mortal del tot. Aquesta cançó del
Grupo 15 és de les poques versions o possiblement l'única, que es va fer al
país d'aquest tema, per cert a Internet hem trobat fonts que ens diuen que la
cançó es del Grupo 15 i es que la gent per parlar, parla massa. Aquest single 
és de l’any 1967. Grupo 15, sols eren cinc components i després sis, mai van
arribar a ser quinze. Entrats ja en les mitjanies dels setanta la banda es va
desfer i dos dels seus membres Rafael José Aguiló (bateria) i Pep Nadal (baix),
amb músics de Harlem, un grup on també van militar els amics Joan Bibiloni i
Tomeu Penya van crear un bon grup de pop amb tocs de sinfonisme, us parlem de
Falcons que van triomfar a finals dels 70 gràcies a cançons pròpies com
"Terciopelo y Fuego” i “Date por vencido". Curiosament si sent Grupo
15 es van inflar de gravar versions, al convertirse en Falcons van gravar nomes
cançons seves i es van mantindre en actiu fins entrats els anys vuitanta. Per
cert, durant un temps, un dels components del Grupo 15 creiem que va ser l’amic
Joan Bibiloni que també es nascut a Manacor.
Los Go Go – Con su blanca palidez
Los Go Gó van ser un grupo
barceloní surgit a partir de Cristone y Los Poker, un conjunt que va ser
apadrinats, igual que Alex y Los Finder's, per Mary Santpere. El seu cantant
que es feia dir Cristone era Toni Miró, actualment un famós modisto i comptava
amb Víctor Portolés i el bateria Quique Gallego que després s'aniria amb
Cristina y Los Stop. Quan Cristone y Los Poker es van dissoldre, Toni Miró
funda Los Go-Go i Víctor Portolés crea Los No. Los Go Go no van tindre una vida
massa llarga, pero van gravar bons discos amb versions, com aquesta que
escoltem ara i que ere del grup britànic Procol Harum i si bé la versió més
famosa del tema es la dels Pop Tops, aquesta está molt bé i al cantant se
l'entén perfectament, cosa que no succeeix amb Phil Trim. Los Go Go eren del
barri de Sant Gervasi i la formació més estable va ser la integrada per Jordi
Pérez Querol (cantant), Fernando Gascó (guitarra solista), 
Albert Mitjans
(bateria), Jordi Serra (guitarra rítmica) i José Valero (baix). Van gravar tres
discos per al segell Columbia i aquest tema es trobava en el segon d'ells,
publicat el 1967. Durant un temps també van comptar amb Óscar Janot. A finals
dels 90 el segell Cocodrilo Records va treure un LP amb els temes dels seus dos
EP 's i els del single i una sèrie de cançons inèdites, sota el títol
“Grabaciones y rarezas”. Després van passar a ser Jorgue Querol y Los Go Go,
gravan un parell de discos fins que Jorge Querol es va anar amb Vértice, un bon
grupo de rock progresiu on també trobavem a Max Sunyer i Tapi.
Fórmula V – Sólo sin tí
Aquest tema que escoltem ara per
acabar El Temps passa... i la música queda, es trobava a la cara B del single
"Cuéntame", el seu quart disc petit publicat l’any 1969. Formula V es
van crear l'any 1965 i primer es van fe dir Los Rostros, però algun dels seus
components es van unir a membres de Los Jíbaros i van passar a ser Los Cambios.
Al gener de 1967, Tony, Kino, Chefo, Mariano i Paco Pastor van crear una de les
bandes avui recordades com històriques del pop espanyol, Fórmula V. Els va
descobrir el bateria Pepe Nieto i els va presentar a Maryvi Callejo que havie
deixat de produïr a Los Brincos i que va veure el seu potencial i va convèncer
a la discogràfica. Els nois van marxar cap a Milà i en els moderns estudis
Fonit Cetra, un dels pocs que disposava d'un estudi amb 8 pistes, es va gravar
"Mi día de suerte es hoy", el seu primer single, comptant amb
l'Orquestra Simfònica de la
Scala de Milà al complet, però el disc va ser un total
fracàs. El següent "La playa, el mar, el cielo i tú" ja va ser una
cosa diferent. Va funcionar! És clar que va ser "Cuéntame" el single
que va revalidar el seu èxit. La 
producció d'aquest single va estar a càrrec de
José Luis Armenteros que va ser el compositor dels temes, encara que sempre es
va dir que Armenteros de Los Relámpagos, comprava algunes cançons a
"negres", de fet Mario tenía un amic a Collblanch que tocava amb Los
Jetter’s i que va ensenyar a Mario a tocar una mica el baix que tindrie molt a
dir sobre aquesta cançó. Formula V van ser una autèntica fàbrica de pasta
gansa, fins octubre de l’any 1975, quan gaudint de l'èxit, van decidir
desfer-se. En els 90 van tornar creant Fórmula-Diablos i a partir de 2002 Paco
Pastor va posar de nou en marxa Fórmula V, amb músics nous.
Conclou El Temps Passa… i la
música queda per avui i tancarem aquest programa, el primer de la Decena temporada. Ens
retrobarem la propera setmana en aquest viatje que fem setmanalment al passat,
als anys seixanta. Porteu-se bé i no feu res que nosaltres no fariem. Som Quimet Curull i Mario Prades.
Quimet
Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió
per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
Enllaç per descarregar-se el programa
Enllaç per descarregar-se el programa
No hay comentarios:
Publicar un comentario