El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 30 de septiembre de 2015

El Temps Passa 10-03



En el programa d'avui d’El Temps Passa... i la música queda escoltarem veus femenines que van ser líders de venda en els anys cinquanta i sobretot els seixanta i recordarem a Lita Torelló, Conchita Velasco, Monna Bell, Gelu i Silvana Velasco. També tindrem a conjunts com Los Oliver’s, Los Comodines, Os Duques, Los Pasos, Mustang, Els Dracs, Els Corbs, Los Doble R, Cliff Richard i uns quants més que ens acompanyaran durant aquesta hora en la què viatjarem al passat en ales de la música. Des de les emissores per les que el programa surt a l’aire o per internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse, començarem escoltant a Gloria Lasso amb la cançó que la va fer popular a França. Som Quimet Curull i Mario Prades i toca dir-vos que ara nosaltres

Obrim la Paradeta

Gloria Lasso – Extraños en el Paraíso

Quan en 1954 la catalana Gloria Lasso, amb la qual avui obrim El Temps Passa... i la música queda, es va traslladar a França, va ser descoberta per la discogràfica Pathé Marconi, divisió francesa de l'EMI i va gravar el tema "Étranger au Paradis", una variació sobre una melodia de l'òpera "Príncep Igor", de Borodin que ja havia gravat en clau de pop el cantant Tony Bennett i va ser un èxit sense precedents en la seva època ja que quan es va publicar l'any 1956 es van arribar a vendre més d’un milió de còpies en el veí país i la va portar a presentar-se al Olympia de Paris, un lloc elitista on va arribar a actuar en 30 ocasions. Va ser el primer disc que a França arribava aquestes xifres de venda. L'èxit també el va aconseguir a Espanya, encara que avui dia el tema pel qual se la recorda més intensament és per “Luna de miel”. Gloria Lasso va ser una dona amb projecció internacional, les seves cançons eren habituals i de les considerades modernillas, en els programes de discos sol·licitats de l’época. Gloria Lasso va triomfar plenament a França, Mèxic i en mig món i era catalana. El seu veritable nom era Rosa M. Coscolin Figueras, va neixer a Vilafranca del Penedes el 25 de novembre de 1922. Després de viure un grapat d’anys a França s’en va a Méxic, on va fixar la seva residencia i on Gloria Lasso era tota una gran estrella, va viure al país dels mariachis fins que va morir a Cuernavaca el 4 de decembre del 2005 i va fer unes quantes pel·lícules. En molts dels seus discos va ser acompanyada per l'orquesta de Frank Purcell. Es diu que a França va tenir problemes amb la cantant Dalida que en ser considerada francesa, tot i haver nascut a Egipte, es classificava millor en les llistes d'èxits, recordeu lo xovinistes que arriben a ser els francesos en qüestió de música i sobre tot valors patris, tot i que Glòria Lasso que va ser considerada com una de les grans dives internacionals de la seva època, també gravava en francès, finalment i farta d'aquella lluita es va traslladar a Mèxic, suposem que seria per allò de que "Más vale ser cabeza de ratón que cola de león". Per cert, us explicarem dues curiositats, va començar a cantar amb només 15 anys i després de debutar a Barcelona va marxar-se a la capital del regne, on va treballar de locutora a Ràdio Madrid. La segona és sucosa, als anys vuitanta va posar nua per a una popular revista eròtica francesa.

Gelu – Después de seis tequilas

Tornem a escoltar a Gelu, avui amb aquesta cançó ons ens parla de les coses que passen despres de pendres sis tequiles i es que despres de sis tequiles et tractes fins i tot amb Deu de tú. Gelu es va donar a conèixer l’any 1958 en guanyar el concurs "Música al azar", de Ràdio Granada. Després del triomf a la seva ciutat natal, es trasllada primer a Madrid i després a Barcelona, on grava amb la discogràfica La Voz de su Amo els seus dos primers èxits "Los gitanos" que ja havie gravat Ramón Calduch i aquest que escoltem ara "Despues de seis tequilas", es clar que al EP també es recollien “Detrás del Horizonte” i “Bras dessus, bras dessous”. Aquest disc, el seu primer EP i que va representar el seu debut, va ser editat l’any 1960. La cançó es una versió, amb lletra, aixó si, ja que l’original era instrumental i la van gravar inicialment els nord-americans The Champs titulan-la “Too much tequila” si bé nosaltres creiem que no era d’ells. També al 1960 es va gravar una versió de la cançó a carrec de l’Orquesta del mestre Josep Solà, on el trompetista va ser Rudy Ventura, a ritme de cha cha chá. De fet van haver-ni varies versions d’aquesta cançó aquí al pais. De veritable nom Maria dels Àngels Rodríguez Fernández, però coneguda artísticament com Gelu, va néixer a Granada, l'any 1945 i després de omplir pàgines i pàgines de les revistes del cor de l’época per els seu affaire amb Tito Mora, es va casar amb el també cantant Santy Palau i es va retirar

Monna Bell – El día de los enamorados

Monna Bell era una noia xilena que va vindre a cantar a la sala Pasapoga de Madrid, es va establir a Espanya i va triomfar en el Festival de la Canción Española de Benidorm amb "Un Telegrama", la cançó més emblemàtica de la seva llarga carrera musical, de fet va treure uns quans discos petits de quatre cançons amb temes dels Festivals de Benidorm. Tot i viure a Espanya, més tard Monna Bell es va instal·lar a Mèxic ja fins a la seva mort. La cantant i actriu Monna Bell va néixer a Santiago de Xile el 5 de gener de 1938 i va morir a Tijuana, Mèxic, un 21 de abril de 2008 a causa d'una embòlia. Quan Monna Bell va morir tenia 70 anys i li deien La Divina Monna Bell. Aquesta cançó que  escoltem ara, era una composició del recordat Augusto Algueró que la va escriure per a la pel·lícula del mateix títol, un gran clàssic del cinema espanyol, feta l’any 1958 i originalment va ser gravada per la cantant Ana María Parra. Veritablement la cantant i actriu Monna Bell es deia Nora Escobar i a Méxic va filmar tres pel·lículas. Un dels homes que més l'adoraven era el compositor i cantant mexicà Juan Gabriel que no va parar fins a aconseguir que Monna Bell gravés cançons seves i la va tornar a la popularitat.

Lita Torelló – Cúlpale a la Bossanova

Lita Torelló va gravar l’any 1963 aquesta cançó, versió del èxit de Eydie Gorme que així mateix també la va gravar en castellà, a un EP publicat per Vergara on Lita Torelló així mateix ens canta “La tercera luna”, “Como tú no hay ninguno” i “Tú vendrás a mí”. Aquesta cançó també la van gravar Gelu, Franciska i Rosalia que eren les Noies Ye-Yés més important de la década i la veritat que molta més gent, entre elles Karina. Lita Torello va començà a cantar amb sols 9 anys, era una “nena prodigi”. La xicota és deia en realitat Dolors Torelló, peró va ser coneguda artísticament com Lita Torello. Es va convertir en una de les veus més populars dins les solistes dels anys 60. Havia nascut a Barcelona l'11 de maig de l’any 1946. Lita Torelló va començar sent gairebé una nena, a finals dels 50 amb un EP compartit on ella cantava "Quiero la burrita Non". Un parell o tres d'anys després va signar contracte amb Vergara i va participar al Festival de la Cançó de la Mediterrània, aconseguint el segon lloc amb la cançó “Presentimiento”, era 1961 i el tema es va incloure al seu primer EP amb altres tres versions de cançons del Festival. També va participar en diverses ocasions al Festival de la Canción Española de Benidorm. De fet va ser una cantant molt prolifera ja que va arribar a gravar catorce EP's per Vergara, només entre 1964 i 1966. Despres passaria a altres segells i seguiria gravant. Lita Torelló a finals dels 60 va deixar la seva carrera musical en casar-se amb un càmara de televisió espanyola i anar-s’en a viure a Madrid. Val a dir que Lita Torello també va gravar en català un parell o tres d’EP’s.

Conchita Velasco – Hoy como ayer

L’any 1966 Conchita Velasco va publicar aquesta cançó d'Augusto Algueró i que va ser el tema central de la pel·lícula del mateix títol que es va estrenar el 1 de gener del 1966, diritgida per Mariano Ozores, en un EP editat per Belter, el seu quart disc, i en el qual també es recollien "Yo no quiero jugar con el amor”, “Hoy he sabido" i "Las Vegas", ara bé, aquestes tres cançons no eren del film. Es tractava de seguir recollint la collita de la "Noia Ye-Yé", també una composició de Algueró, encara que no la va compondre per Concha Velasco, el compositor ho va fer per a la cantant Rosalía i que Concha Velasco va fer seva quan es va incloure en la banda sonora del film "Historias de la televisión" convertint-se en una cançó que forma part de la història del pop espanyol. Mai va tornar a aconseguir un altre triomf igual, "La noia Ye-Yé" li va posar a Concha el llistó massa alt, encara que en aquest tema deixa anar la seva força Ye-Yé i es lliura. Denom complert Concepción Velasco Varona la actriu, cantant, ballarina i vedette que també va fer uns quans anuncis, entre ells la campanya del “Contamos contigo” que vam escoltar la passada setmana, va néixer a Valladolid el 29 de novembre de l’any 1939 i encara seguéix en actiu o val a dir que ha sabut envellir molt bé i mantenint la seva popularitat amb molta dignitat.

Silvana Velasco – Jardín de Rosas

El 30 de juliol passat moria a Nashville, Tennessee, la cantant country Lynn Anderson, nascuda a Grand Forks, Dakota del Nord, el 26 de setembre de 1947. En record d'aquesta gran veu nord-americana, avui a El Temps Passa ... i la música queda volem compartir al programa aquesta cançó que va ser el seu gran èxit internacional, en la versió que va realitzar a Espanya la cantant Silvana Velasco, una de les bones veus del pop espanyol dels seixanta, avui prácticamente oblidada i amb una carrera àmplia i molt important i que a més va compondre diverses de les seves cançons. Curiosament la discografia de Silvana Velasco mai ha estat reeditada en versió CD, ni tan sols en algun recopilatori dels 70 o 80 en vinil. Sols recordem una col·lecció titulada "Chicas Ye-Yé" en el qual es recollien alguns temes seus en el volum 5. És una veritable pena perquè avui gairebé no es recorda a Silvana Velasco i això que la seva qualitat la comprovareu escoltant aquest tema i a més a més, la noia estava de molt bon veure. El seu nom era realment Silvana Rosa Caravera Núñez i va néixer a Madrid l’any 1947. Va aconseguir uns quants premis en diversos festivals de moda, com el d'Interpretació al Festival de la Costa del Sol i també en el de l'Atlàntic i va obtenir el premi a la millor lletra en el de Benidorm. Aquesta cançó es trobava en el seu penultim disc, un single que va ser editat per Iberofón l’any 1971 i a la cara B es trobava una versió del “Jack in the box” que va interpretar a Eurovisión la cantant irlandesa Clodagh Rodgers i que Silvana Velasco titula “Caja de sorpresas”. Quan Silvana Velasco va començar a dedicar-se a l'espectacle va treballar en la pel·lícula “Siempre es Domingo” de Fernando Palacios, filmada l’any 1961, però va preferir dedicar-se a la cançó. Els seus tres primers discos, tots ells singles, van ser Discos Sorpresa de Fundador i també per a màquines tocadiscs, els populars junkelbox de monedes. De fet les cançons dels seus tres primers singles van ser aprofitades com a farciment en EP's que es van publicar posteriorment. En el 67 va signar amb RCA, més tard passaria a Iberofón i el seu últim disc es va publicar a través de Euterpe l’any 1976. Al 1966, Luis Cerón que venia dels Telstars es va unir a la seva orquestra. En total Silvana Velasco va gravar de 1964 a 1976 un total de 18 discos, entre EP’s i singles.

Los Oliver’s – Limón, Limonero

Aquesta cançó va ser el gran èxit internacional del cantant veneçolà Henry Stephen i la versió original ja l'hem escoltat en un programa de la temporada passada, però aquest estiu vam rebre un correu demanant que la escoltéssim de nou i com només ens parlava del tema, hem decidit compartir amb vosaltres, amb totes vosaltres, aquesta versió, molt bona per cert, que va realitzar el grup mallorquí Los Oliver's, liderats per César Oliver Sancho, en un single publicat l'any 1969 pel segell Fonal, radicat a Palma de Mallorca, amb “Así se fue mi amor” a l'altra cara. Los Oliver's es van crear l'any 1962 i van tenir una carrera estable, encara que poc difosa fora de les Illes Balears, de fet la seva etapa més brillant va ser a principis dels setanta, quan van tenir com a cantant a Tony Frontiera, de veritable nom Antonio Vidal Bibiloni que es va incorporar a finals dels seixanta i es va llançar en solitari al 1973. Inicialment Los Oliver's eren César Oliver Sancho, els seus germans David i Sigfrido, al costat d'un quart component que es deia Hèctor, de fet en les seves primeres gravacions signaven com Los Oliver's y Héctor, encara que en aquest disc són els germans Oliver, Tony Frontiera i el baixista que es deia Sebastià. Los Oliver's van gravar diversos singles i un LP.

Los Comodines – En las vacaciones

A mitjans dels anys seixanta es deia que a Barcelona hi havia un conjunt assajant a cada cantonada, de fet i censats hi havia més de 350 grups. A tota Catalunya van sortir bons grups que petaben molt bé. Un d'ells va ser Los Comodines que van gravar amb el segell Sayton. Aquest tema que compartirem ara a El Temps Passa... i la música queda, es va publicar en un single de 1969, era la cara B, a l'altra banda es trobava "Señor Amor" que es va presentar al Onzè Festival de la Cançó Espanyola de Benidorm, encara que creiem que no va passar de l'etapa de selecció. Les dues cançons eren composicions del grup. Va ser el cinquè disc que van publicar Los Comodines, encara traurien un altre el mateix any i finalment es van desfer. Curiosament al 1973 es va publicar un àlbum recopilatori que recollia 12 cançons, una part important de la seva discografia. El LP, titulat "¡Qué Sensación!", Va ser editat pel segell Diresa que s'havia quedat amb els màsters de Sayton. El grup Los Comodines es va crear l'any 1966 amb músics de Manresa i Lleida, els seus components van ser Manuel Font (saxo, clarinet, flauta i violí), Jaume Oro (cantant i guitarra), Javier Llamas (bateria), Miguel de los Santos (guitarra) i els germans Juan (òrgan i trompeta) i Florencio Truyas (baix i trompeta). Posteriorment alguns van crear el grup Slalom i el cantant Jaume Oro va passar a l'Orquestra Maravella i després s'uniria a la desapareguda Orquesta Volcán, a més d'actuar també com a solista i en petites orquestres de l'escuderia de Orobig, un manager i representant lleidatà propietari de la Volcán. Los Comodines van ser el grup estrella del segell Sayton i els seus discos es venien bé, encara que mai van aconseguir xifres de vendes veritablement significatives. Los Comodines bàsicament van treballar per la província de Lleida.

Los Catinos – Sacramento

La cançó “Sacramento” va ser un dels èxits del grup escocès Middle Of The Road, aquells del “Chirpy Chirpy Cheep Cheep” i els barcelonins Los Catimos la van incloure com a cara A d'un single publicat pel segell barceloní Ekipo l'any 1972 amb “Reunión de madre e hijo” de Paul Simon a l'altra banda. La veritat és que el disc es va vendre bastant bé, encara que no va tornar al grup català la popularitat que havien tingut en els seixanta. Los Catinos van publicar un parell de singles més en el 1973 i es van desfer, encara que van tornar a posar-se en marxa en els noranta, aprofitant la moda revival. Tots els components de Los Catinos que anteriorment es van dir Los Ticanos fins que es va produir una escissió, eren músics de Conservatori i l'any 1961 van ser el primer grup català que van actuar a Madrid al costat dels també catalans Los Pájaros Locos i Golden Quarter, era un festival organitzat pel SEU (Sindicat Espanyol Universitari), al costat  dels grups madrilenys Los Pekenikes, Los Estudiantes i Los Blue Boys, clar que per aquelles èpoques eren encara Los Ticanos i amb ells militava l'amic Antoni Durán. L'any 1962 passen ja a ser Los Catinos. Integraven el grup Manolo Vehí (cantant), José Antonio Muñoz (baix), Jordi Casas (piano i orgue) que va ser substituït més tard per Manuel de los Ojos Prieto, Marcelo Pinilla (guitarra solista), Fernando Luna (bateria) que havia militat a Los Blue Stars i un sisè músic que tocava la guitarra i del qual no recordem el nom, de fet només va tocar al primer disc. Van participar també en una de les matinals de conjunts catalans que es celebraven al Palau dels Esports de Barcelona al costat dels Mustang, Los Sírex, Conjunto Mangas Verdes, Los Telstars, Los Gatos Negros i Los Blue Stars. Cal reconèixer que Los Catinos van ser, al costat dels Mustang i Los Javaloyas, els millors grups versioners de la seva època. De 1962 a 1973 van gravar 24 discos, tots ells EP's i singles, i es van desfer per tornar més tard amb la moda revival i segueixen en actiu. L'any 1999 el segell Divucsa que s'havia quedat gran part del catàleg de Belter, va editar un CD recopilatori amb els seus èxits.

Os Duques – Me gusta el amarillo

Aquest tema va ser una de les grans composicions del cantant britànic Donovan i hem de reconèixer que es van fer poques versions de la cançó "Melow yellow" en castellà, aquesta que us hem seleccionat es trobava en un EP de Os Duques que va publicar el segell Marfer l'any 1967 i en el qual també es van incloure tres versions més, “Más que nada” de  Jorge Benjor i que és un clàssic de la bossa, “La Banda” i “El forastero Mister James” i no es referien al jugador del Reial Madrid, es una cançó de Manfred Mann. Os Duques eren un grup portuguès establert a Espanya i que portaven ja uns quants anys gravant discos, des de 1963 i que el 1966 van intervenir en la pel·lícula “Noche de vino tinto” del director català, també d'origen portuguès, José María Nunes i protagonitzada per Soledad Miranda. A la banda sonora també trobàvem a Los Mustang i Los Gatos Negros. Os Duques estaven liderats pel guitarra Johnny Galvao, nascut a Lisboa l'any 1942 i que veritablement es deia José João Oliveira Galvão que quan es van desfer l'any 1968 va tocar amb Los Buenos, després  Queimada i posteriorment s'aniria a la banda de Miguel Ríos com a director, amb ell va realitzar els “Conciertos de Rock y Amor”, també va acompanyar a Paco de Lucia i Manolo Sanlucar. Com a productor va realitzar treballs per a Las Grecas, Lolita i Sergio Makaroff. A part de Johnny Galvao, també trobavem a Mario Da Silva (bateria), Enrique Peiró (órgan i piano), Rogerio Xavier (baix) i Manuel Guerreiro (saxos, flautes i guitarra). Per cert no hem de confondre Os Duques amb Los Dukes que van ser un grup argentí de principis de la dècada dels 60, oriünds del barri de Mataderos, a Buenos Aires ni amb un altre grup que també es diu així i que fan cúmbies allà per centre Amèrica.

Los Pasos – Primavera en la ciudad

Aquest va ser el single que millor va funcionar comercialment de Los Pasos, un grup descobert per Manolo Díaz que va compondre i produïr varies cançons per a ells, entre les que destaca “La moto” que també van gravar Los Bravos. “Primavera en la ciudad” es va publicar l'any 1968 mitjançant el segell Hispavox i es tracta, com podreu comprovar, d'una cançó molt alegre i festivalera que compta amb bons arranjaments orquestrals i un bon cor femení. A la cara B trobàvem “Nadie me entiende”. Los Pasos es van formar a Madrid i els seus membres provenien de Los Flaps, Los Sonor i Los Diablos Rojos. Estaven liderats pel teclista José Luis González, al costat de Álvaro Nieto, Luis Enrique Baizán a la batería i que ere germa de la cantan i actriu Marta Baizán de qui un d’ells era nuvi si bé no recordem quin era, Joaquín Torres i Martín Careaga. L’any 1968 Los Pasos protagonitzen la pel·lícula "Long-Play" de Javier Setó al costat de Gracita Morales i José Luis López Vázquez i van incloure diverses cançons en la seva banda sonora. Los Pasos van funcionar de l’any 1966 fins al 1969. Més tard Álvaro Nieto va crear La Compañia i Luis Baizán i Joaquín Torres al costat de ex membres dels Pekenikes van fundà Taranto's, una bona banda de rock progresiu.

La Música que es Feia en Català

Els de la Torre – Un ninot penjat d’un fil

Los 4 de la Torre, amb els que avui obrirem la secció en català, van passar a ser Los de la Torre, quan es van convertir en tres i van gravar un parell o tres d'EP's en català signant com Els de la Torre, peró també van arrivar a ser cinc. Ells no volien reivindicar res en especial, si cas Els dela Torre oferien cançons per ballar i distreure el personal dels problemes diaris i ajudar-nos a suportar la idea que a l'Espanya dels seixanta seguíem estant a règim i no només de menjar. Aquest tema es va incloure en un EP editat per Belter l’any 1968 i també es recollia, a part de "Un ninot penjat d'un fil" que era la seva versió del èxit de la britànica Sandie Shaw amb la que la cantant dels peus descalços va  guanyar el Festival d’Eurovisió l’any 1967, "La banda", “Estic de Rodríguez” i "Dime", totes cantades en la llengua de Mossén Cinto. Per cert tres dels componetes de Los 4 de la Torre eren germans, de Barcelona i el grup estava liderat pel major que es deia Emilio, el petit era Joan, el nom del tercer era Carlos, tots amb el congnom de la Torre. El quart component de Los 4 de la Torre va ser Paco que creiem era el seu cosí. Amb la cançó “Vuelo 502” es van presentar al IIIer Festival de la Canción de Mallorca i creiem que van guanyar. Los 4 de la Torre van ser el primer grup espanyol que va gravar una cançó a ritme de ska, es tracta de "Operació Sol" que la veritat es tota una horterada

Els Dracs – Comprensió

Us portem ara a El Temps Passa… i la música queda una bona versió de The Animals, en aquesta ocasió a carrec del grup Els Dracs que la canten en català, quan ja gravaven per al segell Concentric. Quimet ja reclama l’euro perque la ha tocat un grapat de vegades. El conjunt català Els Dracs van gravar i molt en castellà, mitjansan el segell Discos Alma, un subsegell de Vergara, abans de fitxar per Concentric i gravar en llengua vernacla diversos EP's, entre ells el més venut del segell Concentric i en el què es trobava la seva versió de "La casa del sol naixent". Un altre dels bons discos del segell es aquest del que os hem tret aquesta cançó que es una bona versió del tema de The Animals. Els Dracs van ser al costat de Els Tres Tambors els millors grups de pop-rock en català de l'època i la llavor del actual rock en català. El sextet, liderat pel cantant Jordi Carreras, va treballar des de 1964 a 1971 i van gravar un grapat d’EP's, si bé els que van gravar en castellà els firmaven com Los Dracs. Els grup l’integraven el cantant Jordi Carreras, al costat de Miguel Olivé, Vicente Carós, Faustino García, Manuel Cordero i Alfredo Pla. L’any 1966 van ser el primer conjunt de rock que va actuar al Palau de la Música Catalana, a Barcelona. Després de desfer-se nosaltres els vam perdre la pista. Per cert, l’any 1981 el segell Edigsa va publicar un LP recopilatori titulat "La casa del sol naixent" que recollia les cançons dels seus quatre discos amb Concentric. El bateria Vicente Carós va morir el 20 de gener de 2010 als 63 anys d'edat. En aquest EP i a part del “Comprensió” dels Animals, trobavem “La nit” que era d'Adamo, “El joc de l’amor” que creiem era de Wayne Fontana i la seva versión del tema de The YardbirdsUn cor fet d’amor” que per cert, en la versió original s'ha fet servir a la banda sonora del film "London-Boulevard" que s'ha estrenat fa un parell o tres d’anys, creiem recordar.

Els Corbs – El Senyor del Tambor

Aquesta es un altre peça histórica i Quimet torna a demanar un euro perque diu que li toca, es tracta d'una versió del "Home de la pandereta", una de les més reconegudes cançons de Bob Dylan, un modest instrument convertit per obra i gràcia de l'adaptació al català en un tambor. Els Corbs eren cinc joves catalans que van gravar per Edigsa, encara que aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, s'apropa més a la versió de The Byrds que a la de Bob Dylan. En aquest EP publicat l’any 1966 també versionaven el "So lonely" de The Hollies i "It's my life" i "We gotta get out of this place", ambdues de The Animals. Els Corbs van gravar en total un parell de discos de quatre cançons en català, els populars EP's de l'época, però van versionar i no ho van gens fer malament, una part del R & B que arribava d'Anglaterra, sense perdre de vista els Estats Units i els temes italians, en un dels seus discos fins i tot versionen "El Mundo" de Jimmy Fontana i per cert, ja l’hem escoltat aquí al programa. Els Corbs també van gravar un parell de discos en castella i signan com Los Corbs, a traves del segell Marfer.

Seguirem a Catalunya, concretamente a Tarragona i escoltarem a un bon grup que tan sols va treure un disc.

Doble R – Septiembre

Aquest tema va ser un dels èxits sorgits del Festival de la Cançó de la Mediterrània i també va ser gravat pel cantant Santy Palau, un bon amic que es va casar amb Gelu, en un single en català, però nosaltres us hem seleccionat per escoltar ara en El Temps Passa... i la música queda, la versió que van realitzar els tarragonins Doble R en un EP de quatre cançons per el segell Discos Alma, va ser l'any 1966. Los Doble R van adoptar el seu nom per que dos dels components es diuen Ramón, l'altre, el més petit de tots era el bateria Chispita, tot un crac que ja no està entre nosaltres, el quart era Manel Rodríguez. En aquest disc i a part de “Septiembre”, hi van versionar un clàssic “Sevilla bonita” amb regust a Sud que va popularitzar Carmen Sevilla, donant-li un toc pop. Només van publicar un disc, un EP editat pel segell Alma on també trobàvem, “Esta botas son para caminar” de Nancy Sinatra i "Maldita" que era una composició del grup i hem de reconèixer que la lletra és gore total, però Quimet que els coneixia perque Manel Rodríguez es va casar amb una veina del Quimet, diu que és la cançó que millor funcionava en les seves actuacions. Un dels dos Ramons té una perruqueria de cavallers a Tarragona creiem que al barri de Sant Pere i San Pau. Els Doble R eren Ramón Domenech, Ramón Vidal i Manel Rodríguez, al costat de Chispita a la bateria i que com us deiem es mort. Els tres membres supervivents van actúar en un festival revival on també ho van fer Quimet i el seu grup, Tony amb Grup, actuant a la Rambla Nova de Tarragona i en el què van participar diversos conjunts, tot englobat dins de les Festes de Santa Tecla 2010, els altres dos grups van ser Spejos i Trebol’s. En aquest concert els tres membres supervivents de Doble R es van reforçar amb Kike Germán a la guitarra, Jordi Varela al piano i Oscar Domenech a la bateria i que és fill d'un dels dos Ramons.
Els Doble R en fotos de l'época

Cliff Richard – María no más

El britànic Cliff Richard acompanyat pel seu grup habitual The Shadows, va intervenir en moltes pel·lícules, però una de les que formen part de la memòria de infàntesa de Mario és "The young ones" que a Espanya la van titular "Los años jóvenes". La causa o la culpa, digueu-ho com vulgueu, la van tenir l'escola on Mario estudiava, els HH Maristes de Sants, a Barcelona i és que cada any i per celebrar la festa de l'escola, portaven als alumnes al cinema Albeniz, recordat per la gent del barri com el Cinema Manelic i els passaven gratuïtament una pel·lícula. Dues d'elles romandran per sempre en la memòria de Mario "El Professor Chiflado" de Jerry Lewis i la de Sir Cliff Richard, de veritable nom Harry Webb que per cert, va ser el primer cantant anglès a ser nomenat  Cavaller i va néixer a Lucknow, l'Índia, el 14 d'octubre de 1940. La pel·lícula  "Els anys jovess" es titulava realment "Wonderful to Be Young!" i va ser dirigida per Sidney J. Furie. Ara Cliff Richard ens canta en castellà a El Temps Passa... i la música queda, des de un single editat l’any 1964 que creiem recordar que mai es va arrivar a publicar-se al pais. Es deie que era la peça preferida de Jackelyne Kennedy quan era la Primera Dama. Aquest tema va ser la primnera composició del brasileiro Carlos Lyra, un dels creadors de la bosa nova i que va ser un dels grans èxits a Espanya del nostre recordat amic Luis Aguilé. Per cert que Cliff Richard va quedar en segona posició al Festival d'Eurovisió del 1968 que va guanyar Massiel i els seus fans britànics sempre han afirmat que Espanya "va comprar" el triomf, nosaltres no ho creiem així, però hem de reconèixer als fills de la Gran Bretanya el dret de queixar-se i dir-lis malgrat tot i amb molta cortesia catalana alló de "Congratulation Boys".

Conexión – Preparad el camino del Señor

Els Conexion van ser una de les millors bandes de soul de l'estat espanyol al costat de Los Canarios i Doble Dinamita. Aquest tema correspon a la seva etapa més gospel i la cançó era la versió que van realitzar del tema de l'òpera-rock "Gospel" i ens anem de temps perquè és de 1972. El single tenia "Caminando sobre el fuego" a la cara B. De fet aquest és el disc que millor es va vendre en la carrera dels Conexion. L'embrió va sorgir a la Manxa, el seu líder i principal compositor era Luis Cobos (Camp de Criptana, 1948), Rafael López (Mula, 1946), Serafín Alberca (Camp de Criptana, 1947) trompeta, Alfredo Lozoya (Mora de Toledo, 1945), Ernesto Herrero (Madrid, 1950), Rafael Ríos (Còrdova, 1945) guitarra solista, Donny MacKonlly (Nicaragua, 1942) un xicot de color que era el cantant i Luis María Fornés (1944) a l'òrgan Hammond. Posteriorment es  produirien canvis en la formació i pel grup van passar altres músics, entre ells Cuqui que va substituir a Luis Cobos quan se'n va anar a la mili i també César Fornés i Javier Esteve, aquest últim havia militat a Cerebrum. Els seus dos primers singles eren pur soul americà. L'any 1973 i després de publicar "Niños del Edén" es van separar i Luis Cobos es va dedicar a realitzar aquells nyaps barrejant música clàssica i sarsueles amb ritmes discotequers que tan bé li van funcionar comercialment, Tito Herrero i els germans César i Luis Fornés van acompanyar a Miguel Ríos i Luis Fornés posteriorment es va unir al grup Agamenón. Mario ens explica que l'última cançó que van muntar amb el seu grup abans de desfer-se va ser precisament "Un mundo sin amor" de 1970, una de les millors cançons de Conexion, però Quimet es nega a donar-li un euro ja que no és la que escoltem ara. Com és aquest home!

Los Mustang – Hey Jude

Els barcelonins Los Mustang, amb els que avui conclourem El Temps Passa… i la música queda, són els grans versioners de The Beatles a l'estat espanyol i com a mostra aquí teniu aquesta extraordinària versió del "Hey Jude", una de les grans cançons dels de Liverpool que es va incloure en un single editat per EMI l'any 1968 amb “El primer año" que és el "Sunshine girl" dels també britànics Herman's Hermits, la banda liderada per Peter Noone. De fet cal aclarir que gràcies a la intervenció del segell EMI Los Mustang van signar un acord amb Brian Epstein, mànager de The Beatles i els catanes tenien l'exclusivitat per gravar cançons dels anglesos, fins i tot abans que aquestes fossin publicades per ells a Espanya, el que els donava un gran avantatge sobre els seus companys espanyols de professió, per aixó van aconseguir amb temes com "El submarino amarillo", vendre aquí al país més que els anglesos amb el seu disc. Los Mustang sorgeixen al novembre de 1960 al Poble-Sec i inicialment només eren Marco Rossi, Antonio Mercader i Miguel Navarro, feien música instrumental, però en un concurs, el Certamen de Conjunts Universitaris a l'edició que va ser guanyada per els valencians Los Pantalones Azules amb Los Sírex en segon lloc, fitxen al cantant Santi Carulla i al bateria Tony Mier, tots dos membres en aquella època precisament de Los Sírex. Los Mustang actuaven habitualment a El Pinar, una popular sala de concerts barcelonina. Van mantenir la formació original fins que el grup es va desfer l’any 2000, de fet van ser l'únic grup dels 60 que no van tenir canvis al llarg dels anys i precisamente per aixó a la Fira del Disc i Cinema Internacional de Col·leccionisme que organitzava Mario a Catalunya i Andorra, en la edición que es va fer a Malgrat de Mar, els hi van retre un homenatge i els hi va lliurar una placa que va recollir Santi Carulla. Un dada interesant es que Marco Rossi va ser el delegat a Barcelona de la firma Mitsubishi secció vídeo, però volem recordar a aquest genial guitarrista, compositor i des de 1968 també el seu manager. Marco Rossi va morir el diumenge 17 de maig d’aquest any a Figueres, on vivia. En els 40 anys de trajectòria Los Mustang sols van gravar 16 temes propis, tots ells escrits per Marco Rossi que va néixer al Poble Sec, a Barcelona, un 30 d’agost de 1942, tenia 72 anys d’edad. Ens hem asabentat de que l’any 2012 la dona de Marco Rossi també va morir. La veritat es que els darrers anys han sortit molt cars per el món de la música i l'espectacle en general.

Conclou El Temps Passa… i la música queda per aquesta setmana, però nosaltres tornarem de nou la propera amb més música i records en aquest viatje que fem setmanalment a l’ahir, als anys seixanta. Sóm Quimet Curull i Mario Prades i ara tocarem el dos, porteu-se bé.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa


No hay comentarios:

Publicar un comentario