Una de les assignatures que
resultaven una mica dures de pair, almenys a nosaltres, eren les matemàtiques.
Possible- ment la culpa fora dels professors o potser nostra que no prestàvem la
deguda atenció a classe, però Los Milos ens ofereixen, en la cançó amb la qual
començarem El Temps Passa... i la música queda, una nova i atractiva forma de
comprendre-les, al menys el famós teorema de Pitàgores. També tindrem en el
programa d'avui Anuncis de l'època, tots ells ens els porten grans actors i
cantants. Així mateix escoltarem a Los NO, Miquel Cors, Nuri, Bruno Lomas, Los
Ángeles, Z-66, Ágaros, Sírex i uns quants més que des de les emissores per les
que el programa surt a l’aire o per internet si t’el descarregues del blog o el
facebook de Montse, configuraran la nostra banda sonora d’avui. Som Quimet
Curull i Mario Prades i us direm com cada setmana alló de
Obrim la Paradeta
Los Milos – Pitágoras
Tota una lliçó de matemàtiques és
la que ens porten aquest tercet valencià Los Milos, amb els que avui obrirem
El Temps Passa… i la música queda, ens mostran una forma de comprende el
teorema de Pitàgoras diferent a la que ensenyaban al col·legi. Los Milos eren
Emilio Baldoví que els va deixar i va emprendre carrera en solitari, amb molt
èxit, sota el nom artístic de Bruno Lomas, al costat de Salvador Blesa guitarra
solista i tercera veu i Vicente Castelló guitarra acústica i segona veu. Van
començar l'any 1959 i inicialment a Los Milos hi havia un quart component que
va marxar-se perquè creia que la música havia de ser només reivindicativa, es
deia Ramon Peleguero Sanchís i era de Xàtiva, del carrer Blanc, es tracta del cantautor Raimon. Aquesta cançó es trobava en un EP 
publicat l’any 1961 i va
ser recuperada a una col·lecció de CD’s editats per la revista Cambio 16. La
cançó també es va incloure a un triple CD que va editar el segell Hispavox
l'any 1994 titulat "Los Jóvenes (Las canciones en español de tus
Guateques)" amb tot un seguit de artistes espanyols dels 60's. Quan Bruno
Lomas s’en va anar, Vicente i Pascual Olives van crear Los Top-Són, si bé en el
primer disc seu encara contaven amb Bruno Lomas, i que més tard es
reconvertiren en Los Huracanes, al unir-se a gent de Los Pantalones Azules.
Los Pájaros Locos – Runaround Sue
Van ser un dels grups més populars
en la primera meitat dels 60, amb una discografia a força d'EP's amplíssima i
pioners del rock'n'roll a Espanya. Los Pájaros Locos, creats per Salvador
Mayolas i el seu germà Antonio M ª, al costat de José Canyada (piano), Piero
Carando (baix i cantant) i Lucho Guerrero (bateria), eren de la Costa Brava, creiem
que de Premià. Van publicar el seu primer disc al maig del 59 sota el nom de
Conjunto Woody Walter i l’any 1960 van començar a gravar ja com Los Pájaros
Locos utilitzant el personatge de dibuixos animats com a logo. Anys després van
haveri cambis en el grup i finalmente, al costat dels germans Mayolas, es
troben el bateria Juan Arts, Luis Bordas al piano i Alfonso Gurri cantant i contrabaix. Piero els va deixar per formar Los 
Gatos Negros amb el bateria
Ernesto Rodríguez, tots dos ja son morts. El tema "Runaroud Sue" el
van gravar l’any 1962 i es va publicar a través de Iberofón, era un èxit dels
novaiorquesos Dion & The Belmonts i en aquest EP titulat “El Twist de Los
Pájaros Locos” que va ser el seu cuité treball, també es van incloure “Tutti
Frutti” de Little Richard, “Ding Dong” i “Twist de la Nochevieja”. La veritat
es que es tracta d’un disc molt més proper el rock and roll que al twist
anunciat. Encara editarien vuit discos més abans de desferse, tots ells EP’s.
Los Sírex – Jambalaya
Aquesta cançó que us portem ara a
El Temps Passa... i la música queda Los Sírex, és una de les moltes versions
que van fer el grup barceloní. Es trobava en un EP de l’any 1964, al costat de
“Ciao, Amigo” d’Adriano Cellentano, “Que te deje de querer” dels The Blue Diamons que es una de les
seves millors cançóns “lentes” tot i que és una versió, el clàsic americà
“Jambalaya” que escoltem ara i que va gravar fins i tot Fats Domino entre
altres i “Motivo de Amor” que es una versió de l’italià Pino Donaggio. Los
Sírex eren Antonio Miquel Cervero conegut com Leslie (cantant), Guillermo
Rodríguez Holgado (baix), Manolo Madruga (guitarra), Josep Fontseré (guitarra
rítmica) i Luis Gomis de Pruneda (bateria) que va morir el 3 de setembre
del 2012 a causa de 
problemas de cor, a la
Pobla de Montornes, on vivía i al que volem recordar desde el
programa. També volem recordar al seu company Manolo Madruga que residia a Alemania i va morir cinc dies més tard, després de
haver sigut sotmes a una operació Los Sírex van ser un dels grans conjunts
espanyols dels seixanta que malgrat d'interpretar versions, com estava manat en
aquella època, van saber aconseguir l'èxit a tot Espanya tocant també cançons
pròpies. Per cert, el primer cantant de Los Sírex va ser Santi Carulla que per
recomenació del seu pare i després d’una actuació al Tropicana de
Castelldefels, els va deixar i s’en va anar a Los Mustang. No acabarem sense
dir-vos que per Los Sírex han passat un grapat de músics, entre ells Oscar
Janot, Quique Tudela, Juanjo i Ernesto Rodriguez que va ser fundador de Los
Gatos Negros i així mateix va morir a finals de l’any passat Per cert, el Jambalaya es un plat tipic de
Nova Orleans, fet amb pebrot, tomaquet i altres verdures, una mena de samfaina,
pero molt picant
Los Salvajes – Soy así
Un dels millors EP's de Los
Salvajes va ser aquest, publicat per EMI-Regal al 1966, del qual us hem extret
el tema que compartirem en el programa i que es tractava d'una composició del
propi grup. De fet aquest disc, del qual el tema estrella va ser “La Neurastenia” de The
Rolling Stones, va doblar a Espanya les vendes del "19th Nervous
Breakdown" dels britànics. també trobàvem “Corre, corre” que era el
"Keep on running" de The Spencer Davis Group i "These boots are
made for walking" que va ser el gran èxit al país de Nancy Sinatra. Los
Salvajes van participar en el famós Festival de Conjuntos, a la primavera del
mateix any 1966 i que va tenir lloc al Palau d'Esports, a Barcelona, van
participar-hi Lone Star, Dúo Dinámico, Los
Brincos, Los Bravos, Los Sirex i Licia, entre daltres. Los Salvajes,
liderats per el cantant Gaby Alegret, eren del Poble Sec, tret de Sebastià
Sospedra (baix) que era de Collblanc i que després s’aniria amb Lone Star. Van
gravar cançons pròpies que van funcionar molt bé i també moltíssimes versions.
Los Salvajes es van crear l’any 1962 i a més a més del cantant Gabriel 
Alegret
trobàvem a Andy González (guitarra solista), Francisco Miralles (guitarra
rítmica), Sebastià Sospedra (baix) i Delfín Fernández (bateria). L'any1966
Julián Moreno va substituir a Andy González que encara es el guitarra en aquest
disc. Los Salvajes van ser una de les bandes més sòlides del que podríem
anomenar rock brut, versioners dels Stones i la part més dura del rock britànic
del moment, haguessin estat heavys en els 70 i garatge en els 90. Mario els va
portar a la Pobla
de Mafumet l’any 1988, amb només Gaby de la formació original, actuant al
costat dels Sírex i Los Diablos, en el primer concert revival que es va
celebrar a la província de Tarragona.
Los No – Gloria
La cançó es va incloure al primer
EP que va publicar el grup barceloní Los No, és una bona versió de la
composició de Van Morrison que l'irlandès gravaria originalment amb el seu grup
Theam, abans de llançar-se en solitari. En aquest EP de Los No, editat per
Vergara l'any 1966, també va incloure “La llave” que era d’ells, “Sentada a mi
lado” de The Kinks i “Lloro por ti” que també era una versió. Los No van
guanyar el concurs de conjunts de la sala Lesseps, on es celebraven matinals
que seguien l’esprit del desaparegut Price. Mario recorda haver-los vist en
directe a la sala. Continuadors de l'esperit trallero de Los Salvajes o Los
Cheyenes, i seguidors de The Who en tots els sentits, Los No es vestien a
Garvi, una botiga situada en una travessia de las Ramblas barceloninas 
amb
l'estètica més mod i moderneta del moment. La llavor de Los No està en Cristone
y Los Poker, grup apadrinat per Mary Santpere. El seu cantant que es feia dir
Cristone era en realitat Toni Miró, actualment un famós modista i comptava amb
Victor Portolés i el bateria Quique Gallego que s'aniria a Cristina y Los Stop.
El grup es dissol, Toni Miró funda Los Go-Go als que va deixar per dedicar-se a
la moda i Víctor Portolés l'any 1966 decideix fundar el seu propi grup. Neixen
Los No que estava format per Angel Pascual París (Badalona 15-11-1946) al baix,
José Luis Tejada Barrio (Barcelona 16-03-1947) com a cantant, Víctor Portolés
Molina (Barcelona 01-05-1945) guitarra, Roberto Shalom (Barcelona 02-07-1946) a
la bateria i Jean Pierre Gomez (nascut al Marroc francès el 17-10-1948, però de
pares espanyols). Van signar contracte amb Vergara i publicarien dos EP 's,
tots dos l’any 1966 i que es van gravar en els estudis de l'Ateneu de Gràcia.
Més tard José Luis Tejada s'aniria de cantant a Barrabàs, Jean Pierre Gómez va
tocar amb Gente Feliz i La Mosca
i al final s'incorporarien a Los Canarios i Eddy i Roberto tocarien a Nubes
Grises. Roberto moriria a Eivissa a principis dels 70.Als anys 70 Los No van
tornar i es va treure un single que va passar desapercegut. Alguns dels seus
components entre ells l'amic Antoni Duran, van crear Tuset 31. 
Els Anuncis dels Nostres Records
Molts són els actors i cantants
que al llarg de la història han fet incursions en el món de la publicitat que
sempre ha estat a l'aguait, pendent d'allò que pogués ajudar a vendre els seus
productes. Avui a El Temps Passa... i la música queda, us portem a uns quants
d'ells i començarem aquesta secció amb una de les més personals veus del cinema
espanyol.
Cámaras Polaroid Paco Rabal
Les càmeras Polaroid van ser tota
una innovació en el mon de las fotografia. Alló era molt còmode, podies fer la
foto i tenir-la al instant a la mà, el problema era despres, quan arribava
l’hora en que volies treure còpies, però això era una altra història. La veu
que escolteu a aquest anunci de les càmeras Polaroid és la del gran actor
Francisco Rabal (8 de març de 1926, Águilas, Múrcia - 29 d’agost de 2001,
Burdeos). La seva competidora, Kodak, per supossat, també va possar a la venda
una càmara instantànea, es tracta sempre de no quedar-se enrera, pero van
començar els problemes legals. Kodak va ser demandada als Estats Units per
Polaroid que va guanyar el judici i va tindre que retirar els seus productes
d'aquesta mena. Avui dia las Càmeras Polaroid també s'han digitalitzat. Una
altra campanya protagonitzada per Paco Rabal va ser la de les maquinetes
d'afaitar Gilette, ja en els anys 70.
Pintures Titanlux Lola Flores
També la genial Lola Flores va
realitzar anuncis, en aquest cas es tracta de les pintures Titanlux i és que
com La Faraoa
ens diu, ella és la que "Més pinta" aquí a Espanya, de fet crec que
tots recordareu quan Hisenda va anar a per ella i li va imposar una multa
elevadíssima, la cantant, ballarina i actriu va demanar a tots els espanyolets i espanyoletes
que li donessin una pesseta per tal de pagar la multa per haver defraudat a la Hisenda Pública.
Suposem que no li va funcionar i al final va haver de rascar-se la butxaca ja
que no va anar a lapresó..María Dolores Flores Ruiz, el seu nom complet, va néixer
a Jerez de la Frontera
el 21 de gener de 1923 i va morir a Alcobendas, Madrid, un 16 de maig de 1995.
També va 
protagonitzar una campanya del Plàtan de Canàries i en els cinquanta
una per promocionar la Isetta,
aquells petits vehicles anomenats popularment Ous. Geni i figura fins a la
sepultura. Per cert Mario que en certa ocasió va produïr un concert seus al
Divertipark de Cambrils, va treballar un temps, molt poc, a la factoria Titán
de Barcelona, al final o començament de la Granvia, llavors coneguda com Avenida de José
Antonio Primo de Rivera, a prop de Sant Adrià del Besos. La seva tasca era
buidar pots de pintura caducada a uns bidons per que fos aprofitada un altre
vegada barragan-la amb pintura nova. Per cert, també Rocío Jurado va fer anuncis
de Titanlux
Pinturas Bruguer Alfredo Landa
Un altre gran actor del cinema
espanyol de la postguerra va ser Alfredo Landa, guanyador de dos Goya i el
premi d'interpretació masculina al Festival de Cinema de Cannes pel seu paper
al film "Els Sants Innocents" i que va començar fent un munt de
pel·lícules de humor i encunyant el terme "landismo", per finalment
demostrar que ell era un gran actor dramàtic. Nascut a Pamplona el 3 de març de
1933, moriria a Madrid un 9 de maig del 2013. També Alfredo Landa es va veure
ficat en el món de la publicitat i aquí us portem un anunci de l'empresa més
directament competidora de Titán, en aquest cas es tracta d'un de les pintures
acríliques Bruguer, però també va ser el protagonista d'una campanya
publicitària de La Gula
del Norte.
Champagne Laixartell Adolfo
Marsillach
Aquest és que nosaltres sapiguem,
l'únic anunci publicitari que va realitzar el gran actor i director de teatre i
cinema català Adolfo Marsillach (Barcelona, 25 de gener de 1928 - Madrid, 21 de
gener del 2002) i va publicitar la campanya de Nadal del Champagne Laixartell.
L’any 1956 el gran actor de teatre i cinema Adolfo Marsillach va formar la seva
pròpia companyia amb la seva primera dona, la també actriu Amparo Soler Leal.
Anys més tard funda la
Compañía Nacional de Teatro Clásico, de la qual es va fer
càrrec fins l’any 1989. Va tenir també problemes amb la censura franquista per
culpa de l’obra teatral "Marat Sade", de Peter Weiss, que l’any 1968
va ser retirada dels escenaris per ordre governativa. La seva filla va explicar
un dia a un programa de televisión que el seu pare mai va estar content
d’havert fet aquest anunci, val a dir que no va tornar-ne a fer cap més, es
clar que com diem aquí “la pela es la pela”.
Ponx Caballero i Conyac Decano
Peret
En aquells anys de postguerra, a
Espanya el conyac no era brandy i el champagne no era cava, aixó va ser quan va
arrivar la democracia al pais. Us portem
ara un producte a triar al gust del consumidor, ya que a l’anunci ens parla de
conyac o ponx, a escollir, això si, el conyac es Decano i el ponx Caballero,
val a dir que el Decano en qüestió de conyac no va funcionar massa bé, però el
ponx va ser el seu producte estrella. La casa Caballero va començar l’any 1830
i va ser creada per José Cabaleiro do Lago. El grup Caballero i l'empresa Luis
Caballero, SA segueix en actiu i el seu ponx és un dels més reconeguts a tot
l’estat i al extranger. Aquest anunci que escoltem ara a El Temps Passa… i la
música queda, l'hi van encarregar al gran rumbero català Peret, de nom complet
Pere Pubill Calaf, nascut a Mataró el 26 de març de 1935 i que va morir el 27
d’agost del passat 2014 i va posar la veu, la cançó i també la seva imatge per
als anuncis de televisió. Fa un parell o tres d’anys Peret va promocionar també
una marca de pipes, les "Matupipas" de Matutano i es que el nostre
rumber va estar en actiu, sense perruquí, aixó si, fins que es va retirar degut
a l’enfermetat i finalmente la seva mort.
Las Matildes de Telefónica José
Luis López Vázquez
ministre es va treure de la
màniga un eslògan que va ser trencador. Es tractava del "Diga Diga, donde
quiera". A principis dels 70 un supletori del model Heraldo, aquells
clàssics amb disc per marcar i ja de colors, enrere estaven quedant els
telèfons negres de baquelita, costava 64 pessetes mensuals com a supletori, hem
de recordar que no va ser fins als 80 que es va liberalitzar el mercat de la
telefonia i en aquells temps l'exclusivitat era de Telefónica, empresa estatal
i els clients no eren tals, s'anomenaven abonats ja que la línia i els aparells
sempre eren propietat de Telefónica i a part del consum, havies de pagar in eternum el lloguer. Per als amants de les curiositats: una norma
oficial de CTNE imperant fins als 60 era que les seves empleades havien de ser
solteres, quan es casaven les dimitien. 
I ara deixarem enrere els anuncis
i tornarem a la música des de Mallorca.
Los Beta – Hey Girl
Des de les Illes Balears van
sorgir un veritable allau de conjunts musicals, la majoria d'ells i com era
costum, es van dedicar a fer versions de temes de moda, per imperatiu de la
seva casa de discos. Ara escoltarem a un dels importants, al costat dels Javaloyas,
Los Telstars, Los Talayots, Valldemosa i tants altres i és que Mallorca tenia
els seus avantatges, sobretot actuacions d'artistes estrangers que molts d'ells
no van actuar mai a la península i que eren una font per aprendre i
desenvolupar les seves possibilitats veient els grans en directe. Los Beta
Quartet van passar l'any 1966 a
ser simplement Los Beta que de fet és com se'ls coneixia popularment. Al 1968
van editar mitjançant el segell Sonoplay un single amb aquest tema, cantat en
anglès que compartirem ara i que ocupava la cara B, amb “Hoy soy feliz” com a
tema estrella, versió del "Mary, Mary" del grup The Krew i que en
enregistraments d'altres grups del país es va titular “Rosa María”. El disc va
comptar amb arranjaments molt soul, com comprovareu. En total i com Los Beta,
gravarien 15 discos petits, l'últim al 1973, però també publicar 2 LP's
recopilatoris, un al 1967 i l'altre un 
any més tard. Van començar a les Illes
Balears a principis dels seixanta i el fundador de Los Beta Quartet va ser el multinstumentista
Francesc "Xisco" Balaguer, al costat de Jaime Palou (bateria) i Joan
Bauza (guitarra) com un trio de jazz, amb la incorporació del baixista Miguel
Pieras passen a ser Los Beta Quartet, encara que quatre només ho van ser en els
seus inicis ja que l'any 1964 se'ls uneix el cantant Miguel Moreno, a partir
d'aquell moment ja serien sempre cinc. Amb el camvi de nom s'havien produït
alguns canvis i quan van passar a ser Los Beta eren Leopoldo González al baix,
Manuel Saucedo a la bateria, el cantant Miguel Moreno que despré formaria el
grup Miguel Moreno y Los Dinos, el teclista Francisco Balaguer i a la guitarra
Juan Bauza, però posteriorment van haver-hi més canvis. Los Beta es van desfer
l’any 1975 després d'haver estat un dels grans grups versioners mallorquins de
la seva època i val a dir que els seus directes eren molt bons
Bruno Lomas – Un eterno amor
Al 1968 es va publicar aquest EP
de Bruno Lomas que va passar bastant desapercebut i el tema era un bon cover
del "Everlasting love" del grup britànic The Love Affair, molt
versionat a Espanya i que anteriorment havia estat èxit en la versió del
cantant de soul nord-americà Robert Knight al 1967, però també van incloure “La
mantilla”, “La balada de Bonnie and Clyde” i “Haz lo que tengas ganas”.
Curiosament aquest EP el va publicar Discophon, encara que els anteriors i els
següents serien editats per EMI que era el segell amb què treballava
habitualment Bruno Lomas. Les quatre cançons van ser incloses en un doble CD
recopilatori editat l'any 2009 pel segell Ramarama. Quan Emilio Baldoví
Menéndez va deixar a Los Milos per llançar-se en solitari i aquests es van
convertir en Los Top Son, va reunir els músics que havien treballat amb ell
quan va marxar-se a França, estant uns quants mesos fent una gira, van gravar
també un disc i sembla ser que van guanyar un munt de diners. Es va canviar el
nom a Bruno Lomas i ells van passar a ser Los Rockeros. Igual que va succeir a
Anglaterra amb Cliff Richard and The Shadows, Los Rockeros van tenir una
interessant carrera paral·lela com a grup instrumental, fins que finalment ells
que també eren compositors, van decidir començar a gravar cançons cantant-l'es
ja que estaven 
convençuts que la música instrumental, la surf music, estava ja
en decadència. Allò no va agradar a Bruno Lomas i encara que no se sàpiga la
veritable raó, ambdues carreres es van separar definitivament. L'any 1967 Bruno
Lomas va gravar al teatre Calderón de Barcelona el primer LP en directe de la
música espanyola, hem de reconèixer que el so és pèssim. Bruno Lomas va ser una
de las grans veus del rock espanyol en els seixanta. De veritable nom Emilio
Baldoví Menéndez (Xàtiva, 14 de juny de 1940 - Pobla de Farnals, 17 d'agost de
1990) va morir en accident de automòbil quan estava a punt de tornar als
escenaris. La veritat es que li agradava correr molt i a la carretera
trepitjava el pedal del acelerador a fons.
Los Z-66 – La mitad del paraíso
Aquest tema no el trobareu a cap
dels sis discos petits que van publicar els Z-66 abans de separar-se, era el
tercer tall del seu primer LP que va editar el segell EMI-Regal l'any 1969 sota
el títol genèric "Los Z-66" . Contenia només dues cançons inèdites,
aquesta que escoltarem ara i que és una versió del "Il paradiso" de
la cantant italiana Patty Pravo i "Wake me" que també era una versió,
en aquest cas del grup nord-americà Blues Project. Totes les cançons d'aquest
disc van ser recuperades en un recopilatori que es va publicar l’any 1996, en
format CD i remasteritzades, titulat “Lo mejor de los Z-66”. Los Z-66 eren una banda
mallorquina liderada per Llorens Roselló Horrach que quan va començar com a
solista va passar a anomenar-se Lorenzo Santamaría. Els Zeta, com s’els
coneixia, es van formar l’any 1966 i eren Vicenç Caldentey (guitarra), Pedro
Brunet (saxo), Leopoldo González (baix) que després aniria a Los Beta i Tito a la bateria. Més tard se'ls va
unir el cantant Llorenç Santamaria que venia de Los Chelines, Los Fugitivos i
Los Bríos, després d'un concert al Whiskey a Go-Go de Palma. Finalment i
després de canvis, els Zeta eren Lorenzo, Manolo Mari, Manolo Ness, José
Noguera i Vicenç Caldentey. Tenien el mateix 
manager que The Animals, Flowers
Pot Men, John Mayal i Jimi Hendrix i ells van poguer fer moltes jams al Sgt
Pepper’s de Palma, al Terreno, propietat del manager, amb gent de la que a
Espanya sols coneixiem per referencies. Al 1985 Lorenzo deixa la música i torna
a Palma de Mallorca, però reuneix a alguns dels seus vells companys de Los Z-66
com Pep Noguera, Manolo Martínez i Vicenç Caldentey. Al costat d'altres músics
i refan el grup gravant un single en català amb "M'em vaig volant
blues" i "Montse from Ibiza", compostes per Vicenç Caldentey.
També gravarien un CD en directe amb els seus vells èxits i algunes cançons
noves.
La Música
que es Feia en Català
Nuri – És una noia
Sent només una adolescent la
catalana Nuri es dedicava a acompanyar la seva germana gran Magda que era
cantant de la Nova Cançó
i allà, entre escenari i escenari va sorgir la seva afició per cantar. L'any
1964 i a través de discos Alma, un subsegell de Vergara, Nuri, una de les nenes
Ye Yé catalanes, va publicar un EP en castellà en el què la cançó estrella va
ser la seva versió del "My Boy Lollipop" de la jamaicana Millie
Small. Núria Santamaria Salvat també va cantar en català i en el programa,
encara que fa diverses temporades, ja l'hem escoltat, però avui tornem a fer-ho. Nuri gravaria un segon disc, en
aquest cas per al segell Concentric i cantant en català i és que la nena es va presentar en un concurs que
organitzava Ràdio Barcelona i el va guanyar, el premi era un disc, un EP que es
va titular "Primer Premi Show Ye Yé" i 
es va editar l’any 1965. En
aquest EP que va publicar el sehell Concentric van inclure "Ell" que
es una versió del primer gran èxit al pais de l’italiana Rita Pavone, “És una
dona” que escoltem ara i es una versió del “She’s a woman” dels Beatles, “Fes
el que la teva mare et mani” i “Cal saber oblidar”, també versions, les lletres van ser adaptades per l'escriptor i guionista Ramon Folch i Camarasa (a la foto). Aquí acaba la seva
discogràfia, tan sols dos EP’s. L'any
1967 sense haver complert els 20 anys d'edat, Nuri va deixar la música. És clar
que deu anys després fa un tímid intent de tornar i va participar en el LP
"Ara va de Rock" que era un tribut als pioners del pop rock català.
Nuri interpreta, acompanyada del grup Iceberg, una bona versió del "Rock
and roll music" de Chuck Berry, però mirant cap els Beatles. Nuri va morir
al 2002, un any després que hagués mort la seva germana Magda
Alicia Tomàs – Ciao, ciao
L'actriu, cantant, torera i
vedette Alícia Tomàs va gravar un parell de discos en català. Aquest tema és de
1965 i va ser publicat pel segell Edigsa. Es tracta d'un EP en què aquesta va
ser la cançó estrella, una interessant versió del "Down, Town" de la
britànica Petula Clark i en el qual també trobàvem "Aquesta nit"
escrita per Jaume Picas i música d'Antoni Ros-Marbà, “Digueu Als Amics, Digueu
Als Companys” que era una versió del “Préviens Les Amis, Préviens Les Copains”
de Jean-Jacques Debout adaptada per Josep Maria Andreu i “Qui Sap Si Potser”
que també era una versió, en aquest cas de “Après Toi Qui Sait” de Marie Laforet.
Alicia Tomàs va participar en la popular serie de 
Joan Capri “El Baldiri de la Costa”, però va intervenir
en un munt de pel·lícules, entre elles “Las juergas del Señorito”, “Operación
Bikini”, “Bahía de Palma” i “Carta a una mujer” que va dirigir Miguel Iglesias,
el "sogre" de Mario. Va néixer a Barcelona el 17 d'octubre de 1949 i
va debutar com torera a Torreperogil, Jaén, el 9 de setembre de 1974, sent una
de les poques dones que s'han dedicat a l'activitat taurina, dedicant-se a això
dels toros durant tres anys i es diu que va matar en total 200 animals, havent
torejat a les principals places d'Espanya, però curiosament, mai ho va fer a Sevilla. 
Miquel Cors – Fill de Vidua
A principis dels 70 Miquel Cors va
gravar un single en el qual la cançó estrella va ser aquest tema que
compartirem ara a El Temps Passa ... i la música queda i hem d'aclarir que tot
i que consta que la lletra és del poeta català Pere Quart i la música de La Trinca, nosaltres no estem
d'acord totalment ja que anys abans la van gravar Els 3 Tambors amb el títol
“Romanço del fill de vidua” i es tractava del “Tomsbtone Blues” de Bob Dylan.
L'adaptació de la lletra també va ser de Pere Quart, però reconeixem que el
ritme està molt canviat, però d'això a assumir l'autoria, va un abisme, la
veritat. A la cara B del single van incloure "Vaca Suïssa", un tema
de poc més d'un minut de durada completament intranscendent. Va ser publicat
pel 
segell Pebrots i distribuït per Edigsa. De nom complert Miquel Àngel Cors i
Meya, actor de teatre, televisió i cinema, també va ser cantant, gravant uns
quants discos a finals dels seixanta i va militar en el col·lectiu el Grup de
Folk. Miquel Cors va néixer a Barcelona l’any 1948 i va morir a Valldoreix el
27 de maig del 2010, als 61 anys d’edat. Va ser l'Antonio Aiguader, el
propitari del supermercat, a la popular sèrie de TV3 “Poble Nou” i va estar
casat amb l’actriu Silvia Munt.
Núria
Feliu i Lou Bennett – Geòrgia, Geòrgia
Durant un temps, quan el gran
organista de jazz Lou Bennett es va establir a Catalunya, va acompanyar a la Noia de Sants, La Dama de la Cançó, Núria Feliu. A Mario
l'uneix una bona amistat amb ella, fins i tot va ser el seu representant i han treballat junts en diverses ocasions i
és que els dos són de Sants, Mario del carrer Bassegoda i Núria de la plaça
d’Hosca. La peça escoltarem ara a El Temps Passa… i la música queda és un gran
tema del R & B nord-americà “Geòrgia, Geòrgia” de Ray Charles, si bé el
primer enregistrament el va realitzar Jamie Foxx. Es va incloure originalment a
un LP titulat "Núria Feliu & Lou Bennet i els Seus Amics",
publicat per Edigsa l'any 1966, pero nosaltres us hem extret aquest maravellos
tema en clau de jazz d'un CD titulat "Nova Cançó (Edigsa 1961-1983) (CD 3
- 4)" 
editat per PDI en els 90. Lou Bennett va néixer a Philadelphia el 18
de maig de 1926, residia a Vilafortuny, a Cambrils, Mario va parlar amb ell
moltes vegades i també el va entrevistar per Diari de Tarragona. El magistral
organista Lou Bennett, va morir a París un 10 de febrer de 1997. Mario recorda
una actuació al Keyboard de Reus on amb formació de trio (òrgan, saxo i
bateria), al blog veureu una foto d’aquell dia feta per ell, Lou Bennett va
donar a tothom una lliçó de bon jazz i
això que l'artrosi gairebé no el deixava moure els dits... i aquest fet ens parla
de la seva gran genialitat. Quimet també recorda un concert de Lou Bennett fet al Camp
de Mart, a Tarragona ciutat, on un dels espectadors, entre el públic, li va demanar al músic
“Toque el Cant dels Ocells, por favor” a lo que el genial organista de color va
replicar: “El Cant dels Ocells es demana… si us plau”.
Acabada per avui la secció en
català, marxarem cap el nort.
Los Ágaros – Take Five
Avui en dia Los Ágaros són un grup
pràcticament oblidat, tot i la qualitat que oferien en discos i directes. Es
van crear a Sant Sebastià l'any 1962. Els xicots es van conèixer practicant
hoquei sobre patins i van decidir formar un conjunt. Van debutar quan van ser
contractats per amenitzar els balls del Club de Tennis Sant Sebastià i allà va
començar la seva carrera musical. Van ser el primer grup basc amb projecció a
l'estat i el sud de França. Integraven Los Ágaros: Alejandro Pro (guitarra
solista), Antonio Pro (guitarra rítmica i veu), Miguel Ángel Vega (baix i veu)
i Iñaki Ayestarán (bateria). En el 1964 i després de realitzar una audició per
al segell Fontana que va tenir lloc a Madrid, són contractats, però per gravar
un LP al complet, cosa completament inusual en aquella època en què els grups
s'inflaven de gravar EP's, però un LP era una cosa molt remota, l'album es va
gravar el 15 de maig de 1964, tot en un sol dia. L'àlbum i un EP es van
publicar a l'agost i al disc gran es van incloure 14 talls, entre ells aquest que
escoltem ara i que es una versió d’un clàsic del jazz de Dave Brubeck Quartet,
un grup liderat per el pianista Dave Brubek, un dels grans del jazz que ens va
deixar el 5 de desembre del 2012. Va néixer el 6 de desembre de 1920 a Concord, Califòrnia i
va morir a Norwalk, Connecticut, a causa d'un problema cardíac. Curiosament el
tema "Take Five", una mena de cannon a ritme de 5 x 4, una cosa
bastant inusual en el món del jazz i que avui és el més recordat a 
l'àmplia
carrera del Dave Brubeck Quartet, no era una composició seva, va ser escrita
l'any 1959 per Paul Desmond (25 de novembre de 1924 - 30 de maig de 1977),
saxofonista del grup i es va incloure a l'àlbum "Time Out", gravat a
Nova York els dies 25 de juny, 1 de juliol i 18 d'agost de 1959, tan sols en
tres dies. Aquest LP de Los Ágaros consta als annals de la música espanyola per
haver estat el primer disc gran gravat en so estereofònic. Un EP de Los Ágaros va ser també Disco Sorpresa de Fundador.
El 19 novembre 1964 van entrar de nou en l'estudi i van gravar quatre temes per
a un nou disc, en aquest cas sols un EP que es va publicar poc després i va
ser el seu últim treball, tot i que l'any 1983 es va publicar un disc amb tots
els temes de Los Ágaros que va titular-se "Los Ágaros Discografia Completa
1964". Es van desfer l'any 1966. El bateria Iñaki Ayestarán que era germà
de Popotxo de l'Orquesta Mondragón, va morir l'any 2003. Als vuitanta Antonio
Pro s'uneix a José Barranco (Estudiantes, Flecos, Pekenikes) i creen un duet de
poca transcendència.
Los Ángeles – Mañana, mañana
Los Ángeles van ser el millor grup
vocal, dins dels grups de pop, de finals dels 60. Eren de Granada i es van fer
dir primer Los Ángeles Azules per, després que els deixés el seu cantant
Julián Granados, reconvertir-se en quartet, passant Poncho a cantar a més de
tocar la bateria i sent ja Los Ángeles al fitxar per el segell Hispavox quan
els va descubrir Rafael Trabuchelli que va morir el 28 de septiembre de 2006 a Madrid, ell es va
encarregar de produïr els seus discos. Aquest tema, publicat en single, va ser
la cançó estrella de la seva àmplia carrera. Quimet sempre afirma que ell
gaudia molt en els seus concerts, en els quals interpretaven una primera part
amb els seus temes i una segona amb cançons de The Beatles. Mario va compartir
escenari amb ells en una ocasió. Va ser 
al Casino de Manlleu, a Barcelona i van
tenir problemes amb els instruments ja que van haver de deixar-les a Los Ángeles la bateria, una Ludwig i els amplificadors (tres CMB i un Vox) ja que
ells sembla que van patir un accident amb la seva furgoneta, cosa que Mario mai
es va creure del tot. A canvi, Los Ángeles havien de deixar-lis al seu torn
l'equip de veus per a la segona part, teniu en compte que es tractava d’un
Semprini, així com també van pactar cobrar més per part del empresari pel fet
que van haver de tocar més d'una hora fora de context a causa del retard de Los Ángeles. A la segona part Los Ángeles van desaparèixer i l'equip de veus amb
ells, incomplint el pacte i Poncho, el molt animalot, la caixa de la batería
l'havia ensorrat un pam. És clar que al pipa del grup de Mario que li deien
Bugulú i per pura casualitat, se li van quedar "enganxats" a les
mans, tres micròfons Semprini. Coses curioses de la vida que passen quan no es
cumpleixen els pactes.
Salvatore Adamo – Marie La Mer
Avui i com ja hem fet en moltes
ocasions a El Temps Passa... i la música queda, tancarem el programa escoltant
al Rei dels Guateques per autonomasia, el romàntic entre romàntics, Salvatore
Adamo amb una cançó cantada en castellà que ens ofereix una lletra preciosa i
plena de sentiment, encara que no és de les més conegudes d’ell. Molts deien
que Adamo era francès, però no era cert, tampoc era belga, con deien altres,
Adamo havia nascut a Comiso, a l’illa de Sicília, a Itàlia, l’1 de noviembre de
1943, però els seus pares van emigrar a Bèlgica per guanyar-se la vida. Le
veritat es que las fans d'Adamo el van odiar quan l’any 1969, creiem que va
ser, és va casar amb la seva secretaria i presidenta del Club de Fans, una noia
més aviat 
lletjeta, segons es deia. El que les fans no sabien o no havien
volgut assabentar-se és que es tractava de la seva eterna núvia, amb la qual
Adamo va començar a sortir sent gairebé uns nens i devien haver-lo admirat per
aixó, ja que la glòria i el triomf no el va divinitzar fins al punt de
buscar-se una Miss Món d'aquestes de "toma pan y moja" que et treuen
la pasta i després d'aconseguir fama es divorcien amb les butxaques plenes, com
sol passar en tantes ocasions. Encara segueixen junts, si bé Adamo ha dit moltes vegades en entrevistes que es degut a la paciència que ella ha demostrat sempre al
aguantar-lo
Tencarem El Temps Passa… i la
música queda per avui, però nosaltres tornarem la setmana que bé amb molta més
música, records i vivencies de l'ahir, dels anys seixanta, en aquest viatje que
fem setmanalment al passat. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ara forem
el camp.
Quimet
Curull i Mario Prades
Dos
tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb
tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario