El Temps Passa 10-06

Enllaç per descarregar-se el programa

En els anys seixanta preteníem trencar amb les cadenes que imposaven els programes musicals en voga a les emissores de l'època i sobretot els de "Discos sol·licitats", on imperaven les cançons de tall ranci i molt aflamencades. Avui a El Temps Passa... i la música queda us hem portat a conjunts i artistes allunyats de la cobla i el sabor a sud. Escoltarem a Los Bravos, Los Tamara, Conjunto Mangas Verdes, Gatos Negros, Los Go Go, Dos + Un, Andrés Do Barro, El Grup de 3, Brincos, Jóvenes, Grupo 15 i uns quants més, a part dels nostres Anuncis per al Record. Per tant arriba el moment de començar i des de les emissores per les que escoltes el programa o per internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse, conectem la Nostra particular maquineta del temps una vegada més i ho farem escoltant a Rudy Ventura amb una versió del francés Johnny Halliday. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades i avui os direm el mateix de sempre, alló de

Obrim la Paradeta

Rudy Ventura y su Conjunto – Souvenirs

Començarem avui El Temps Passa… i la música queda amb un músic català de renom, el gran Rudy Ventura, si be el seu veritable nom era Jaume Ventura Serra. Va néixer a Canet de Mar el 10 de setembre de l’any 1926. Rudy Ventura, gran trompetista, cantant i director d’orquesta i grups, va morir a Barcelona el 2 d’abril del 2009. Va cantar i molt en català i era un gran aficionat al futbol i a sobre tot al seu Barça. Rudy Ventura va ser un dels grans trompetistes catalans sorgits a finals dels cinquanta i que va tindre una brillant carrera com a músic, cantant i director d'orquestres en els seixanta i també va treball i molt al capdavant de conjunts, com en aquest cas. Aquest tema que escoltem ara és una versió de la cançó "Souvenirs, souvenirs", un dels èxits del rocker francès Johnny Hallyday, si be va estar composada per Cy Corben i val a dir que Rudy Ventura i el seu conjunt la broden donant-li un caire italià a lo Renato Carossone, Pepino deCapri o Maríno Marini. L'EP el va publicar el segell Columbia l’any 1960, i per si la portada us crida l’atenció, la foto es va fer molt abans de que els Beatles es fotografiessin botan a la caràtula del "Twist and shout". Seria per que van veure aquest disc de Rudy Ventura? Bé, suposem que no i la veritat és que dubtem que els nois de Liverpool tinguessin alguna vegada a les seves mans aquesta caràtula. En aquest disc també es trobaven les cançons “La luna enamora”, “Clementina” i “Bim Bom Bey”. Mario coneixia a Rudy Ventura, de fet el músic català va estar a casa seva per entregar-li personalment el CD que va gravar en els 90 amb Montse Amor com a cantant i que era la seva jove esposa. La discogràfica Divucsa quan el va enviar, es van passar i molt amb Rudy Ventura, almenys tres pobles, ja que no li van explicar exactament on vivia Mario i Rudy, a la seva edat, va anar caminant des de l'estació de tren de Salou fins a casa de Mario, a mig camí entre Salou i Vilafortuny, gairebé tres quilòmetres i podeu imaginar-vos com va arribar... rebentat.

Los Gatos Negros – Do wah diddy diddy

Aquest tema que ens porten Los Gatos Negros era la versió que el grup barceloní va realitzar d'un dels grans èxits del grup britànic Manfred Mann que també havien gravat Los Mustang i altres cantants i grups de l'època i es trobava en un EP editat al 1964 pel segell Marbella en el qual també es van incloure “Dime si no es bueno” de The Shadows,  “Memphis Tennessee” de Chuck Berry que era tot un clàssic del rock and roll i finalment i mirant cap a Itàlia “Una rotonda sul mare” que havien portat a l'èxit Fred Bongusto que va ser el seu autor i també Peppino di Capri. Va ser el seu últim disc per al segell Marbella i poc després van fitxar per Vergara. Los Gatos Negros es van crear l’any 1958 i va ser una idea d'Ernesto Rodríguez que va morir al decembre del 2014 i que des de feia 5 anys anava amb Los Sírex i Manuel SanFeliu. Van debutar a l'any següent dient-se Catch Es Catch Can. Es va incorporar Francis Rabassa, el pianista Carlos Maleras i el trompeta i guitarra José María Mesa. Rabassa va deixar el grup i entra Piero Carando que venia de Los Pájaros Locos. Pels Gatos Negros van passar bons músics del panorama català, a partir de 1965 es van anar produint canvis i van passar Quique Tudela que avui creiem que és l’únic membre que queda, Frank Andrada que venia de Los Albas, la cantant i actriu Mone i altres. L’any 1966 i després d'haver tret un munt d'EP's, finalment Los Gatos Negros van aconseguir publicar el seu primer LP, amb el segell Vergara, que es va titular simplement "Los Gatos Negros". Quan van aconseguir fitxar per una multinacional van haver de canviar de nom ja que Los Gatos Negros estava registrat per Vergara i van passar a ser simplement Los Gatos, finalment ja en els 70 es van desfer. Alguns dels seus components van crear Furia que gravaria tres o quatre single interessants i ja als anys vuitanta i comptant amb Mone a la veu tornarien als estudis de gravació editant "Borrón y cuenta nueva", encara que van variar el seu estil a un pop molt més tecnificat que la veritat no va funcionar. Actualment segueixen en actiu, encara que de la formació original creiem que només està l'amic Quique Tudela i Francis Rabassa. Carles Maleras va morir fa uns anys i ens sembla que també Piero Carando, encara que no hem pogut confirmar-ho.

Golden Quartet – Surfin’ USA

Els Golden Quarter van funcionar durant sis i set anys, a principis dels seixanta i van ser un dels conjunts interesants surgits a Catalunya. Aquest tema  l'extraiem d'un EP editat per Vergara l’any 1963 i amb tres cançons més: "El ritmo de la lluvia" un èxit de Silvie Vartan tot i que era d’un grup nord americà, "Ruby Baby" i "A mi edad", aixó si, tot versions. És una d'aquelles bandes que sonaven molt bé, demostrant que darrere hi havie bons músics. Aquest tema és una versió de l'èxit de The Beach Boys, però aquesta cançó els si va sortir cara als californians. Van ser demandats per Chuck Berry que afirmava que era una còpia del "Sweet seexteens". Els va portar als tribunals i tot i ser negre en un moment en què els blancs prevalien i en contra de les recomenacions de Leonard Chess, els tribunals van fallar a favor seu i The Beach Boys van haver de pagar a Berry i reconèixer la seva autoria, encara que en molts títols de crèdit segueixen constant ells com els autors. En total Golden Quarter que es van crear l'any 1958 a l’Escola Industrial Universitaria de Barcelona que creiem llavors es trobava al carrer Urgell, després de signar contrate amb Vergara a la tardor del 62, van gravar 8 EP's entre 1962 i 1965. El seu cantant Tony Preysler que era nascut a les illes Filipines, va gravar en solitari l'any 1963 un EP també per Vergara, sense excessiu èxit, tot sigui dit. Golden Quarter van ser el "tercer" grup català que al costat dels Pájaros Locos i Los Ticanos, posteriorment anomenats Los Catinos, van actuar a les matinals de Madrid i dels que mai recordàvem el nom, doncs eren els Golden Quarter. El grup l'integraven en aquesta gravació Tony Preysler (cantant), Enrique Cortada (bateria), Jorge Monfort (piano i organ), José María Renobell (baix) i José María Vidal (guitarra), si bé inicialmen també formava part dels Golden Quartet Juan Salomí que els va deixar després del seu primer disc. També van formar part del grup al llarg del temps Javier Solé (piano i veu), José Llobell (saxo) i Manolo Sanfeliú, que havie format part de Los Gatos Negros. El Golden Quartet es va desfer l’any 1966 i es que els xicots havien acabat les seves carreres universitaries i es volien dedicar a elles, van deixar la música.

Els 5 Xics – Bajo la lluvia

El grup valencià Els 5 Xics, als que avui escoltarem a El Temps Passa… i la música queda, ens versionen la cançó "Just wolking in the rain" dels nord americans The Walker Brothers. Però el tema va ser composat per Johnny Bragg i Robert Riley, els dos empresonats a la Tennessee State Prison a Nashville i que ja la van gravar des de la presó amb el seu grup, de nom explicatiu The Prisonaires, l’any 1953. També la va gravar Johnnie Ray, aquest l’any 1956 i la va col·locar en la segona posició del Billboard. Que consti que a Espanya ja l'havien enregistrat abans els catalans Los Pájaros Locos i molts altres grups, però la versió d'Els 5 Xics és francament bona. Van començar sent 5, però van arribar a ser 7 i es van crear al barri del Cabanyal, a València. Van estar en actiu de 1965 fins l’any 1983 i per la banda van passar el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant José Luis Ballester, José Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Els 5 Chics van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época", és clar que resulta molt curios aixó perqué Los Huracanes també van ser escollits "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. Sempre ho van fer en castellà, però un dia Els 5 Xics es van despenjar amb una gran versió del "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord-americà Percy Sledge, un dels grans del soul americà que va morir el passat mes d’abril. En moltes de les seves gravacions consten com Els 5 Chics i en altres com Els 5 Xics.

Los Brincos – Tu me dijiste adiós

Ara a El Temps Passa... i la música queda, ens remuntarem a la primera època de Los Brincos, amb tota seguretat la més brillant, comercialment parlant, si bé musicalmente la millor va ser la tercera. És clar que en un principi i per obra i gràcia de la productora Marini Callejo que havia estat component de Los Brujos i va ser la primera dona productora del pop espanyol, instrumentalment Los Brincos sonaven perfectes, peró hi havia truc i és que Marini i per abaratir costos a Novola, un subsegell discogràfic depenent de Zafiro, posava músics d'estudi tocant en els primers enregistraments de Los Brincos. Van acunyar el terme “brincosis” per referir-se a la seva música. Aquest tema va ser la cara A d'un single amb "Eres tú", una extraordinària balada, a la cara B que escoltarem un altre dia. El tema va tornar a publicar-se també en un EP de Los Brincos on el tema estrella va ser "Borracho" que al seu torn també es va editar en single. Ambdós discos es van editar l’any 1965. Los Brincos van ser una idea de Luis Sartorius, antic component de Los Estudiantes que aleshores era director artístic de Philips i que va morir en accident de tràfic poc després, i incialment van voler que es diguisis Las Ovejas Negras, però finalmente el nom va ser Los Brincos. Un dels primers al que van oferir unirse al nou grup va ser José Barranco, però aquest ho va rebutxar-ho per crear Los Flecos. La primera formació de Los Brincos va ser: Fernando Arbex, Juan Pardo, Manolo González (germà de l'actor Agustín González) i Antonio Morales al qual es coneixia com Junior, si be dos anys després de la seva creació Juan Pardo i Antonio Morales van deixar el grup per formar Juan y Junior. Fernando Arbex va morir el 5 de juliol del 2003 i Junior el 15 d’abril de l’any 2014.

Los 5 del Este – Julio

Aquesta cançó que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, ens la porten els mallorquins Los 5 del Este i es tracta d'una versió del "Something is hapenning", un èxit del grup britànic Herman’s Hermits, liderat per Peter Noone, encara que va ser composada per l'italià Riccardo del Turco amb el títol "Luglio" i Los 5 del Este la van publicar en un single de l’any 1969, incloent "Soy tremendo" de Little Tony, també italià, a l'altra cara. Sorgits a Cala Millor, a l'illa de Mallorca, el grup Los 5 del Este van estar en actiu des del 8 de desembre de 1962 fins a l’any 1987, encara que després de la seva dissolució han anat reunint-se per a realitzar actuacions esporàdiques. Inicialment eren Joan Fons, Tomeu Oliver, Toni Fons, Martí Gomila i Toni García, però pel grup van passar uns quants músics al llarg dels anys, entre ells trobàvem a Pep Alba, Rafel Cortés, Miquel Pascual, Fernando Noia, Fernando Blanco, Xisca Llull, Tomeu Nicolau que després i en solitari passaria a ser Tomeu Penya, Javier Sánchez, Jordi Llagostera i Xavier Oliver. Seguint la tònica imposada per les cases de discos, es van inflar de gravar versions, encara que ells anaven colant temes propis enmig dels covers. Nosaltres pensem que ells sempre van gravar amb l’EMI, primer amb el subsegell Regal i posteriorment amb Odeon. Los 5 del Este van ser una de les bandes més importants sorgides a Mallorca durant els anys seixanta, al costat de Los Javaloyas, Grupo 15 i Los Beta i cal dir que van actuar també i molt a la península, a més de sortir en diverses ocasions a Europa, bàsicament Anglaterra i Alemanya. En total Los 5 del Este van gravar 31 discos petits, entre singles i EP’s i 2 LP’s. Creiem que han tornat. Per cert, van adoptar el seu nom degut a que eren el grup resident d’una sala a Cala Millor que es deia Este.

La Música que es Feia en Català

Dos + Un – Pescadors

Els Dos + Un van ser un bon grup de folk català surgit en els seixanta i estava integrat pels germans Jordi i Josep Maria Clúa i Manel Josep (a la foto amb la Platería) que posteriorment crearia la Orquesta Plateria, a més de la col·laboració de Jaume Balanyà encara que aquest mai va ser oficialment membre del grup. Aquest tema editat en format single l'any 1968 per DDC, subsegell de Discophon, és possiblement el més important dels que van treure Dos + Un i avui en dia és tot un himne del folk català de finals dels anys seixanta. La cançó va ser composada pels germans Clúa i M.J. Bergua i ens parla dels pescadors que van a la mar a fer el que sempre han fet, sense pensar que pot ser mai no tornaran del ample mar. Per aixó ells ens diuen que escoltem les veus del vent que transportan el seu dolor. Més tard el barceloní Ia Clúa, de veritable nom José Maria Clua i que va morir el 13 de setembre de l’any 2011 a causa d'un càncer, als seixanta anys d'edat, s'uniria a Jordi Batiste i crearien el duet Ia i Batiste, un dels seus discos "Chinchonera's Cat" està considerat una obra mestra de la música folk-rock catalana. Ia Clua també va formar el grup Moto Clua i va gravar en solitari. En total Dos + Un van arribar a gravar quatre o cinc discos petits, aquest creiem que era el segon d’ells.

El Grup de 3 – Senyor, quin matí

Dins de la Nova Cançó va sortí un moviment anomenat el Grup de Folk, un corrent que no mirava tant als cantautors francesos i molt més cap a l'ona folk que ens arribava des dels Estats Units. Un dels grups destacables per les seves bones harmonies vocals va ser El Grup de 3 que es va crear a l’Hospitalet de Llobregat l’any 1963. Van gravar tres EP’s, tots ells per el segell Edigsa, l’últim l’any 1968. El van formar els germans Miquel i Kim Galimany junt a Jordi Prats i portaven un contrabaixista que no era membre oficial del grup (tots a la foto). Miquel va morir un 6 de febrer, fa pocs anys, el seu germà Joaquim havie mort 12 dies abans. Aquesta cançó que escoltem ara és l'adaptació al català del "My Lord, What A Morning", un espiritual negre que el Grup de 3 van adaptar en un EP editat al 1967 i que va publicar el segell Edigsa. La peça estrella d'aquest disc, el segon EP del Grup de 3, va ser “Puff, el bon drac màgic", la adaptació va ser feta per Delfí Abella, però aquesta cançó era tot un clásic que havien gravat des de Peter, Paul & Mary als suecs Nina & Frederik. Estava basada en un poema que Leonard Lipton, res a veure amb el te, la va escriure l’any 1959 quan tenia 19 anys i estudiava a la Universitat de Cornell, als Estats Units. Al seu torn, Lipton el va escriure inspirant-se en el text del poeta americà Ogden Nash titulat "Custard the Dragon" que tractava sobre un petit drac domesticat. Quan el va tenir acabat, Lipton va passar el poema a Peter Yarrow, amic i company de la mateixa universitat, qui es va encarregar d'afegir més estrofes i la música. Posteriorment, l’any 1961, Yarrow es va unir a Paul Stookey i Mary Travers amb els quals formarien el grup Peter, Paul and Mary. En aquest EP es van incloure també “La presó de Tijuana” versió del “Tijuana Jail” de Denny Thompson que va adaptar al català El Grup De Tres i “Dalt del tren”, un un altre espiritual titulat originalmente “Get On Board”, adaptat per Joan Soler Amigó

Guillem d’Efak – Adeu, Andreu

L'any 1964 Guillem d'Efak va publicar mitjançant el segell discogràfic Concèntric un EP titulat “Guillem de Fak, Veu de Masllorca”, en el qual trobàvem aquest tema que compartirem ara a El Temps Passa ... i la música queda, ple de bon humor i escrita pel poeta, cantautor i escriptor mallorquí. En el disc també es van incloure “Balada d’en Jordi Roca” que van escriure en col·laboració Guillem d'Efak i el Mestre Francesc Burrull que va ser l'arreglador musical i productor del disc, “Ave María de Robines” i “No me sap greu”. Reconeixem que tant Quimet com Mario sentim una especial debilitat per Guillem d’Efak, aquest gran cantant de color que interpretava les seves cançons en català, nascut a Rio Muni, Guinea Espanyola, l’any 1929 que es va venir cap a Mallorca on va fixar la seva residencia a Manacor i on va viure fins que va morir a la mateixa illa de Mallorca l’any 1995. El seu nom era Guillem Fullana i Fada d'Efak i va formar part de la Nova Cançó. Escriptor, poeta i cantant, Guillem d’Efak va escriure diversos llibres i també poesia i va compondre moltes cançons, algunes d'elles gravades per altres cantants com Núria Feliu que va enregistrar un disc sencer "Viure a Barcelona", amb cançons del mallorquí d'adopció on les lletres eren de Guillem d'Efak i la música d'Antoni Parera Fons, un altre músic mallorquí históric a qui ja hem escoltat en diverses ocasions al programa.

Els 4 Gats – Últims Records

Resulta curiós, estudiant la carrera musical del cantant nord-americà Bobby Vinton que aquesta cançó fos el seu gran èxit a Espanya, quan la va publicar en els anys setanta i va semblar que ignoréssim el "Blue Velvet" que va ser el seu major hit i el va publicar a principis dels seixanta, però és que va ser als Estats Units i aquí no ens va arribar fins als recopilatoris de música sesentera editats a partir dels 80. però resulta que molt abans de que la gravés Bobby Vinton, el “Sellado con un beso” va ser enregistrat pel grup català Els 4 Gats que la van titular, això si, “Últims Records”. L'explicació és simple, Bobby Vinton va versionar el "Sealed with a Kiss", es tractava d'una composició de Peter Udell i Gary Geld que havia gravat l'any 1960 el grup The Four Voices, al 62 Brian Hyland i l'any 1968 ho farien Gary Lewis and the Playboys. El tema en català a càrrec d'Els 4 Gats es va incloure en un EP publicat per Edigsa l'any 1963 que va ser el seu primer disc i on també es van posar “Sempre em perdo” versió del “I Love You Honey” de John Lee Hooker, “Cla i cat” escrita por Lluís Serrahima i Francesc Pi De La Serra i “Tu parles molt” que és el “Too Much Joe Jones” de Reginald Hall. El 22 de març de l’any 1962 Quico Pi de la Serra fa la seva primera actuació dins dels Jutges, acompanyant a Miquel Porter i el 23 d’agost de 1962 va debutar en directe i com cantautor a un concert fet a La Selva del Camp, a Tarragona, cantàn "Les portes". Despres Quico Pi de la Serra se incorporaria a Els 4 Gats amb els que va gravar 3 discos i van actuar en directe en moltes ocasions. Els altres companys eren Artur Boch, Salvador Sansa i Josep Puvill, si bé durant un temps també Josep Maria Paris va formar part del grup. Quan els va deixar per anar-sen a fer el soldat, el seu lloc seria ocupat per Xavier Elies que era des de 1963, el séptim Jutge i com a cantant havia gravat un sol disc “El piset”, l’any 1965. Xavier Elies va morir a causa d’un càncer el 30 de juny de 2010. Els 4 Gats van ser un grup catalá d’efímera vida on destacava un dels seus components, Quico Pi de la Serra que va néixer a Barcelona el 6 d’agost de 1942 i més tard tindrie una bona carrera ja com a cantautor i membre de Els Setze Jutges. Els 4 Gats interpretaven una mena de R & B a la catalana, light i bastant simplista, però ple de bona voluntat i ganes.

Ara deixarem la música feta en català i anirem amb els Anuncis.

Els Anuncis dels Nostres Records

Els nostres anuncis d'avui porten dues solucions al problema de la crisi econòmica que sembla ser que la majoria tenim en aquests moments de butxaques seques i finances per terra, amb sous precaris i molta escassetat de llocs de treball. És clar que també us portem dos anuncis per buidar-nos les magres butxaquetes

Lotería Nacional Tip i Coll

Quan arriba el Nadal, encara avui en dia, arriba també el sorteig de la Loteria Nacional i actualment La Grosa de Nadal, encara que la veritat és que aquesta no acaba de funcionar malgrat els ardus intents de la Generalitat per inculcar les ganes de gastar els nostres estalvis en dècims nadalencs que deixin els dividends aquí i és que l'any passat creiem recordar que van haver-hi alguns problemes amb el sorteig i els premis. Actualment la Loteria Nacional té sorteigs mensualment i algun que altre extraordinari, però en aquella època es va promocionar un per incrementar les ganes de "guanyar diners" també a l'estiu. Es va encarregar la campanya a un dels millors duets humorístics de la història espanyola Tip i Coll i és el que escoltarem avui. Tip i Coll van començar com a parella artística l’any 1967 i eren Luis Sánchez Polack (València, 22 de juliol de 1926 - Madrid, 8 de febrer de 1999) i José Luis Coll (Conca, 23 de maig de 1931 - Madrid, 6 de març de 2007) avui el seu intel·ligent humor és recordat i suposem que ara deuen estar dienli allò de "Mañana... hablaremos del Gobierno" a algú molt més alt que tots nosaltres.

Las quinielas

Ara i des de El Temps Passa… i la música queda us portem un altre sol·lució per els problemes econòmics que ens ocasiona la crisi, el Uno, Equis, Dos, les Travesses. I és que les quinieles en els seixanta eren el somni de molts dels espanyolets del carrer i creiem que avui en dia també. Els milions ens atreien i molt i quan es va fer la pel·lícula "Jenaro el de los 14" que va protagonitzar Alfredo Landa, la cosa encara va anar a pitjor o millor que somiar sempre és bo, sense deixar de tocar amb els peus a terra, és clar. Us recordarem una mena de conte que el gran escriptor José Mallorquí va posar en boca del personatge protagonista de la sèrie El Coyote, César de Echagüe, clar que ell es referia al dècim de loteria, però és aplicable així mateix a les Travesses i qualsevol altre tipus de sorteig: "Comprar un dècim és obrir la porta dels somnis. Quan el tens a la butxaca ja ets milionari i comences a pensar com vas a gastar els diners. Cases, cotxes, roba, sopars, festes... tot està al teu abast, tot pot se teu. Mentre esperes el sorteig somies i ets feliç. Quan t'adones que no t'ha tocat no has de patir per això, compres un altra dècim i la il.lusió torna a començar".

Declaración de Renta Bárbara Rey i Gonzalo Torrente Ballester

És clar que amb les noves lleis, els premis obtinguts en els sortejos ja no estam exempts de pagar impostos i ara La Hisenda Pública ens reclama el 20% del premi obtingut. La veritat és que a Espanya sempre ha existit la picaresca i un dels "esports nacionals" ha estat sempre defraudar Hisenda. Avui en dia la cosa està canviant i fins i tot sembla ser que es publicaran els llistats amb noms i dades dels defraudadors a partir de xifres altes, cosa que la veritat, no ens sembla tan recriminable. Si no vols veure el teu nom la solució és simple: No defraudis i paga religiosament els teus impostos ja que sense impostos Com construirem les carreteres? Com pagarem la sanitat i obres públiques? Els sous del funcionariat? I tantes i tantes coses. Siguem conscients que els defraudadors no són herois ni fan gràcia, són delinqüents que ens estan estafant a tots, tant si es tracta de cantants, polítics, actors, empresaris, ciutadans del carrer o qualsevol personatge públic. Avui les campanyes d'Hisenda per conscienciar-nos que els impostos es paguen i que hem de realitzar les declaracions de renda són una cosa habitual, però en aquelles dècades cridaven molt l'atenció i alguns personatges del món de les lletres i l'espectacle van ser contractats per difondre la idea que s'havia de pagar el que tocava. Per això avui us portem dos anuncis, el primer a càrrec de l'actriu i vedette Bárbara Rey, en aquella època encara casada amb Ángel Cristo, de veritable nom María García García (Totana, 2 de febrer de 1950) i també el que va realitzar l'escriptor Gonzalo Torrente Ballester (Serantes, El Ferrol, 13 de juny de 1910 - Salamanca, 27 de gener de 1999). Referent a "Hisenda som tots", us explicarem que a Espanya encara no som conscients realment d'això, però als Estats Units si ho estan i Glòria, cosina de Mario qie vivia a Califòrnia li va explicar que a principis dels noranta el cantant Willie Nelsson (a sota a la foto), un dels grans del country, va publicar un nou disc. Es va saber que havia defraudat a Hisenda i automàticament els seus discos van deixar de vendre’s. No va ser fins que va demanar perdó públicament i es va informar que havia liquidat les multes i els seus deutes amb la hisenda pública que el disc va començar a vendre’s un altre vegada. Perquè us feu una idea de com són de conscients els nord-americans que s'han de pagar els impostos.

Confiant que la sort us sigui propícia si és que confieu en ella i Hisenda no us estrenyi massa, ara seguirem amb la música o ho farem amb una preciosa cançó interpretada en gallec

Andrés Do Barro – Teño saudade

A més a més del famós "O tren" que al Quimet l'encén cada vegada que l'escoltem a El Temps Passa... i la música queda, el cantant gallec Andrés Do Barro va gravar un munt de cançons tant en castellà com en la seva llengua gallega. Dins d'aquest grapat de cançons sempre hem jutjat que aquesta, tot un troç de cançó, és una de les millors composicions que va gravar Andrés Do Barro. El seu primer àlbum "Me llamo Andrés Lapique Dobarro" va publicar-se l'any 1970 íntegrament cantat en gallec, en el qual també s'incloïa el "O tren" i “San Antón”. La lletra de "Teño saudade" que escoltem ara i es va editar en format single l’any 1971 amb “Pandeirada” a l’altre cara, era de l'escriptor gallec Xavier Alcalá i la música del propi Andrés Do Barro, El disc que es va vendre millor va ser el primer, sobretot gràcies al single "O tren",  que es va publicar el 3 de novembre de 1969 i va ser el primer tema en gallec que va aconseguir ser número 1 en vendes a l'estat espanyol, una cosa que creiem que no s'ha tornat a repetir. En els seus nregistraments i directesa Andrés Do Barro l'acompanyava el grup Los Sprinters, liderats per Manuel Varela al qual es coneixia com "O Tranquilo" i amb ells va participar en la pel·lícula "En la red de mi canción" que Andrés Do Barro va protagonitzar al costat de Concha Velasco i en la qual si bé la veu en les cançons era la d'ell, va ser doblat per un actor de veu ja que el seu fort i tancat accent gallec no va ser del gust de la productora cinematogràfica. El seu tercer disc, editat l'any 1974 va ser el començament del declivi. L'any 1976 Andrés DoBarro desapareix de l'escena musical espanyola i es trasllada a Mèxic, tenint molts problemes amb les drogues i l'alcohol que finalment li va provocar una cirrosi hepàtica. L'any 1984 va tornar a Espanya i finalment va morir el 22 de desembre de 1989, pàcticament en el oblid. El segell Ramalama va publicar l'any 2003 un doble CD amb tots els èxits de Andrés DoBarro i que es va titular “Todas sus Grabaciones en RCA 1969-1972”.

Los Bravos – Sympathy

Amb músics de Mike & The Runaways i Los Sonor, és va crear Los Bravos que primer es tenien que dir Los Nuevos Sonor, però despres d’una campanya publicitaria es diu que les fans van triar el nom de Los Bravos, però la veritat es que tot va ser un montatge d'Alain Milhaud que els va produïr i buscar cançons adequades per a ells i sobretot gràcies al "Black is black", es van convertir en un dels conjunts més importants dels 60. Quimet sempre els anomena Els Senyors Black is Black, des de que en un concert els va escoltar tocar aquest tema quatre o cinc vegades. Cal reconèixer-li el mèrit a la cançó que es va classificar fins i tot en el segon lloc en les llistes del Billboard americà. Nosaltres avui a El Temps Passa... i la música queda, us portem aquesta peça que Mario considera la de millor qualitat musical en tota la carrera dels Bravos  que va ser editada en un EP de 1967 que va ser l'últim disc amb aquest format, a partir d’aquell moment ja solsament gravarien singles i LP’s. L’any 1969 Mikel Kogël abandona el grup per començar com a solista, passa a anomenar-se Mike Kennedy i és substituït per Robert Wright que al seu torn seria canviat perAndy Anderson, germà de Jon Anderson, cantant del grup britànic Yes i canviant el seu estil cap a un rock-funky. A principis dels 70 es van separar per a tornar en diverses ocasions. Alguns dels seus membres s'incorporarien a Zebra. Actualment i des de principis d'aquest segle, estan en actiu. Una curiositat, a les seves primeres gravacions no tocaven ells, ho feian músics d’estudi. Us explicarem un altre, els nois no volien gravar el "Black is black" i va ser Alain Milhaud qui els va obligar a fer-ho. Sempre van estar envoltats de perafernalia promocional, fins i tot quan es va suïcidar Manolo, l'organista i va ser substituït per Jesús Gluck, a aquest el van treure per televisió amb un casc de guerrer medieval al cap perquè ningú sabés qui era el nou organista fins a la seva presentació oficial, tot pur teatre i no us diem rés dels vestidets que els hi posaven a les pelis que en van fer dues.

Los Jóvenes – Bajo tu techo

Val a dir que aquesta cançó ja l’hem posat en altres ocasions al programa, però vem rebre un altre correu recordant-nos que fa temps que no “sona” el “Bajo tu techo” de Los Jóvenes a El Temps Passa... i la música queda. Donç ara tornarà a sonar per la noia que ens la va demanar, per l’amic Sebas de la colla del carrer Bassegoda que li agrada i també per tots i totes aquells i aquelles que escolteu el programa. Des d'un EP publicat per Discophon l’any 1965, posiblemente el millor de la seva llarga carrera, us portem a Los Jóvenes, aquesta bona banda de Barcelona que van saber aconseguir un lloc d'honor en el pop-rock que es feia a la dècada prodigiosa versionant temes estrangers i donant-los un caire molt seu. Eren cinc i avui resulta molt difícil trobar informació d'ells, precisament per culpa del seu nom. Aquest tema era una versió dels nord americans The Drifters que van gravar també els Rolling Stones. L'EP tenia altres bons temes com “Corazón de piedra”, “Adiós mi amor” i “Que llorar”, totes versions. Es el millor disc en la carrera de Los Jóvenes. El grup es va desfer abans d'arribar la dècada dels 70. S’havien creat l’any 1964 i eren Luis Monge a la bateria, José Luis Verísimo al piano, José Antonio Larena a la guitarra, José Maria Martínez al baix i Ruperto España com a cantant. Van tocar molt al San Carlos Club i les matinals del Novedades, un petit local adossat al Cinema Novedades i davant de Ràdio Barcelona, i també a El Pinar. En total el grup Los Jóvenes van gravar cinc EP's, un single i un LP sensé, una cosa important per a un grup d'aquells temps. En els anys 80 José Luis Verísimo es va convertir en representant artístic, amb seu a Barcelona.

Los Go Go – Georgia (on my mind)

Aquest tema és un clàssic de R & B americà i va ser un gran èxit en la versió que va realitzar Ray Charles, el genial cantant i pianista de color, invident. Los Go Go la van incloure en un EP editat l'any 1967 pel segell Columbia i en el qual van incloure també “Con su blanca palidez” dels britànics Procol Harum i que hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda recentment, “Kansas City” escrita pel tàndem Jerry Leiber i Mike Stoller en 1952 i que havia gravat Wilbert Harrison en el 59, però posteriorment Little Richard, The Beatles, Albert King, Peggy Lee, Bill Haley & His Comets, Fats Domino i uns quants més. L'EP es complementava amb “Tu lo tienes, mi amor” que és la versió dels Go Go del “You got what it takes”, un tema de Dixon i Coway que també havien gravat els anglesos Dave Clark Five. Los Go Gó van ser un grupo barceloní surgit a partir de Cristone y Los Poker, un conjunt que va ser apadrinats, igual que Alex y Los Finder's, per Mary Santpere. El seu cantant que es feia dir Cristone era Toni Miró, actualment un famós modisto i comptava amb Víctor Portolés i el bateria  Quique Gallego que després s'aniria amb Cristina y Los Stop. Quan Cristone y Los Poker es van dissoldre, Toni Miró funda Los Go-Go i Víctor Portolés crea Los No. Los Go Go no van tindre una vida massa llarga, pero van gravar bons discos amb versions. Los Go Go eren del barri de Sant Gervasi i la formació més estable va ser la integrada per Jordi Pérez Querol (cantant), Fernando Gascó (guitarra solista),  Albert Mitjans (bateria), Jordi Serra (guitarra rítmica) i José Valero (baix). Van gravar tres discos per al segell Columbia. Durant un temps també van comptar amb l’amic Óscar Janot. A finals dels 90 el segell Cocodrilo Records va treure un LP amb els temes dels seus dos EP's i els del single i una sèrie de cançons inèdites, sota el títol “Grabaciones y rarezas”. Després van passar a ser Jorgue Querol y Los Go Go, gravan un parell de discos fins que Jorge Querol es va anar amb Vértice, un bon grupo de rock progresiu on també trobavem a Max Sunyer i Tapi.

Grupo 15 – Lo digo así

Tornarem ara cap a Mallorca, però com que no podrem utilitzar el "Pont" de Los Mismos i no farem servir Ryanair, per si de cas, demanarem que ens portin el Grupo 15 i ho faran amb aquesta versió del clàssic de Neil Diamond que francament, el Grupo 15 versiona perfectament, donant-li aquest toc rock que el tema necessitava. La van incloure en un single que es va publicar ja l'any 1971 a través de Novola-Zafiro i en la cara A es va incloure “No es para tí” que era la versió d'un èxit de Bob Dylan. La caràtula ens la van facilitar els amics del blog Illa Sonora ja que la de Mario estava irreconeixible, tot i que la cançó sona perfectament com comprovareu escoltant-la. De fet la portada de Mario és casolana. feta amb un fullet de Telefónica adaptat al single, cosa que Mario solia fer quan tenia una coberta atrotinada, un dia us posarem una d'aquestes "Caràtules" al blog i al·lucinareu. El Grupo 15 que eren de Manacor, van funcionar de 1965 fins l’any 1975, van gravar 19 discos petits entre EP’s i singles i un LP, es va desfer a les mitjanies dels setanta i dos dels seus membres Rafael José Aguiló (bateria) i Pep Nadal (baix), amb Damiá Tomás (cantant, guitarra i mandolina) i Josep Portell (teclats), músics de Harlem, un grup on també van militar els amics Joan Bibiloni i Tomeu Penya, van crear una bona banda de pop amb tocs de sinfonisme, us parlem de Falcons que van triomfar a finals dels 70 gràcies a cançons pròpies com "Terciopelo y Fuego” i “Date por vencido". Curiosament si sent Grupo 15 es van inflar de gravar versions, al convertirse en Falcons van gravar nomes cançons seves i es van mantindre en actiu fins entrats els anys vuitanta. Per cert, durant un temps, un dels components del Grupo 15 creiem que va ser l’amic Joan Bibiloni que també es nascut a Manacor..

Conjunto Mangas Verdes – Perdóname amigo

Sorgits a Barcelona, el Conjunto Mangas Verdes només gravarien un EP al llarg de la seva carrera i d'aquest disc que va publicar Hispavox a la tardor del 1964 us extraiem la cançó “Perdóname amigo” que en alguna ocasió hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda, en les versions que també van fer Tony Ronald, Bruno Lomas i Los Wikingos, encara que reconeixem que la del Conjunto Mangas Verdes no està gens malament. Es tracta del tema "Cuttin in" de Johnny Guitar Watson. També van incloure en el disc, en aquest cas com a tema estrella “Lo que hace a las chicas llorar” que havia triomfat a Europa en la veu de Marie Laforet, tot i ser la versió del "What makes little girls cry" dels nord-americans The Victorians i que també va ser èxit en la versió de The Shepherd Sisters, al costat de “No, no es verdad” i “Ya nadie podrá” que pensem també eren versions. El Conjunto Mangas Verdes es va crear a Barcelona l'any 1962 i després d'alguns canvis estava integrat a partir del 63 pel guitarrista Juan Friante, al costat de Joan Pablo Jover (baix), Alberto Mallol (òrgan), Miguel Estivill (bateria), Pedro Valle (guitarra rítmica) i José Luis Lozano (cantant).

El Conjunto Mangas Verdes, un grup que petava molt bé, 

però que tan sols van gravar un disc

Los Tamara – Este es el mundo del hombre

Bona versió la que ens porta el grup gallec Los Tamara per acabar el programa d’avui, d'aquest clàssic de James Brown que també van gravar Lone Star. El tema es trobava en un EP editat l’any 1967 per Zafiro i que incloïa "Míster Pitiful" d'Otis Redding, "De la musique" i “Yo escuché el mar” que era el tema estrella i que va comptar amb els cors de tot un Orfeó. Los Tamara es van formar l’any 1958 a Noya, la Corunya i eren Prudencio Romo (Noya, 10 d'octubre de 1927 - Santiago de Compostel, 19 de març de 2007), el seu germà Alberto Romo, Manolo Paz, Xosé Sarmiento (guitarra i clarinet), Germán Olariaga (violinista i cantant) i Enrique Paisal. L'any 1961 se'ls va unir el que seria el seu líder carismàtic, el cantant Pucho Boedo (A Coruña, 1928 - 26 de gener de 1986), un nom de referencia quan es parla de la música gallega i que els va deixar en els anys setenta per problemas renals que finalmente el van portar a la mort. Los Tamara van ser una de les bones bandes de pop versioner de l'època, però ells van saber mirar cap a les seves arrels gallegues i van cantar i molt en la seva llengua a la Terra Galega i van posar música a poemas de Rosalia de Castro. També es van especialitzar a actuar per als espanyols a l'estranger actuant en gairebé totes les Casas de España que tinguessin espai per a actuacions. No oblidem que quan arrivava la Setmana Santa a Espanya no es podía actuar a cap lloc, estaba prohibit. De fet no podies escoltar música molt alta ni a casa teva i totes les emisores de ràdio programaven música sacra. Enrique Paisal va deixar Los Tamara l’any 1975 per donar classes al Conservatori de Santiago de Compostela i fer-se càrrec de l'Escola de música de Porto do Son. Va seguir treballant activament en el món de la música i va treure dos discos en solitari. El segell RamaLama va editar un doble CD amb tots els EP’s de Los Tamara de 1962 fins al 1967 i on es va incloure aquesta cançó

Acabarem El Temps Passa… i la música queda per avui, però tornarem la setmana que bé compartirme un altre vegada música, anuncis, records i per supossat, també vivencies d’aquell passat que ens arriva des de els anys seixanta i que molt pensaven havien deixat molt enrere. Nosaltres seguim sent Quimet Curull i Mario Prades i ara fotrem el camp. Porteu-se bé.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa