El nostre viatge al passat, a la
dècada dels seixanta, estarà avui ple de bona música d'aquell ahir en què la
dictadura ens oprimia i ens mantenia a "règim", tant cultural com
anímicament. Enrere havíem deixat ja les cartilles de racionament, però aquells
símbols, cants oficials, censura i fotografies en parets, escoles, edificis
estatals i en el nostre entorn, ens ho recordava contínuament. Avui a El Temps
Passa... i la música queda ens mouren molt per l’any 1968 i escoltarem a Los
Tamara, Rafel Vilella, Els 3 Tambors, Los Condes, Sírex, Mustang, Los 4 Ros,
Los Stop i uns quants més que van configurar una part molt important de la
nostra banda sonora. Ara i des de les emissores per les que escoltes el
programa o per internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse,
ens posarem en marxa un altre setmana més. Nosaltres seguim sent Quimet Curull
i Mario Prades i per variar us direm com cada vegada alló de
Obrim la Paradeta
Los Soñadores – Judy con disfraz
Començarem El Temps Passa... i la
música queda amb un grup avui pràcticament oblidat, Los Soñadores, però
nosaltres volem reivindicar-los pel personal amb què comptava. Es van crear
l'any 1967 i els nois són molt joves, poc més de 18 anys, el major d'ells. Los
Soñadores neixen a Sevilla i eren els germans Garrido, José Luis (cantant) i
Manolo (guitarra), al costat de Pepe Marrufo (teclats), Rafael Olaegui (baix) i
Juan José Palacios, conegut com Tele (bateria) que va morir el 9 de juliol del 2002 . Aquest tema que escoltem ara,
cover del gran èxit de John Fredd & His Playboys, es trobava en el seu
primer single, editat pel segell RCA al 1968 amb “Sin saber por qué” a la cara
B. La veritat és que es tracta d'una altra versió més de les que es van fer
d'aquesta cançó i Los Soñadores res aporten de nou al tema que també va ser
gravat per Los Sírex, Los Salvajes i uns quants més. Encara publicarien un
segon single el mateix any i en aquell van demostrar haver millorat i molt,
contenia els temes “Lo sé por mí” i “Vete” amb arranjaments més soul i blues i
a més 
a més escrits per ells. Poc després Pepe Marrufo deixa el grup i és
substituït per Pablo Muela, però es van separar al 1969. Llavors comença un
altre història, Tele (a la foto) i Rafael se'n van a Madrid i passen al grup
d'acompanyament de Los Payos i més tard sorgeix Triana. Rafael va tocar amb
Guadalquivir i creiem que també amb Pata Negra, el grup dels germans Amador.
Els germans Garrido passen a anomenar-se Galàxia i posteriorment s'uneixen a un
altre dels grans grups del rock andalús Flamenco. Més tard José Luis Garrido
dirigeix un estudi de gravació a Mejorada del Campo (Madrid) i el seu germà
Manolo col·labora amb grups com Los Jets. L'organista Pepe Marrufo es va unir
als Crich, un altre grup de rock andalús i va acompanyar a Lole y Manuel. Avui
podem dir que Los Soñadores, dedicant-se al pop, van ser una de les llavors de
les que va brollar imparable el rock andalús.
Los Mustang – Los dos tan felices
Els eterns versioners, Los
Mustang, tornen a El Temps Passa... i la música queda amb aquesta versió de la
cançó que va ser el gran èxit comercial del grup nord americà The Turttles, de
fet l’únic tema per el que avui en dia s’els recorda a Espanya, tot i que ells
van tindre una bona carrera plena de bones cançons i discos molt interesants.
El tema va tornar a recuperar-se en un CD recopilatori titulat "Ayer una
vez más" que va treure el segell Divucsa ja en els anys 90. La peça es va
incloure a un EP editat per EMI l’any 1067 i on també trobaven, com a cançó
estrella “La ayuda de la amistad” dels Beatles i que van incloure a l’àlbum més
venut dels de Liverpool i un dels més venedors de la història del rock
"Sgt Pepper's Lonely Hearts Club Band". 
Així mateix es van incluiré
el “Sargento Pepper’s” i "Tabata Twitchit" que era dels britànics
Dave Clark Five. Los Mustang eren Santi Carulla (cantant), Marco Rossi
(guitarra solista) que va morir el pasat 17 de maig a Figueres, on vivia i que
va ser el compositor de les 16 cançons propies que Los Mustang van gravar al
llarg de la seva carrera i que va néixer al Poble Sec, a Barcelona, un 30
d’agost de 1942, Antonio Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i
Tony Mier (bateria). Han estat l'única formació musical espanyola sorgida en
els seixanta que ha mantingut els mateixos components des de la seva creació
fins que es van dissoldre l’any 2000 i Santi es va llaçar en solitari. Per
aquest motiu Mario els va lliurar una placa homenatge en l'edició de la Fira Internacional
del Disc i Cinema de Col·leccionisme que es va celebrar a Malgrat de Mar i que
Mario organitzava a Catalunya i Andorra, la del cinema va ser per el director
català Ventura Pons. La veritat es que Los Mustang tenien una ventatge sobre
els 
seus companys de profesió i és que ells, mitjançant gestió del segell EMI
van signar un contacte amb Brian Epstein que els autoritzave a gravar les
cançons dels Beatles a Espanya i en moltes ocasions abans de que es publiquesi
la versió original. Aixó va fer que Los Mustang amb temes com “El submarino
amarillo” o “Obladi Oblada”, la seva versió tingues xifres de vendes al pais
molt superiors a las del nois de Liverpool.. Curisament quan van començar Los
Mustang eren un grup instrumental, fins que a un concurs van coincidir amb Los
Sírex i Santi Carulla i Tony Mier que militaven ens aquests, van canviar de
grup i va començár la brillant carrera de Los Mustang
Los
Condes – Baby besamé
L’any
1968 Los Condes van versionar el "Hold em thing" de Johnny Nash que
també gravarien Lynn Taitt & The Jets i els britànics Dave Dee, Dozy,
Beacky, Mick and Tich. Es va incloure en un
single publicat per EMI en el qual també estava "No me ilusionaré"
que així mateix era una versió, en aquest cas del "My little lady" de
The Tremeloes. Aquest va ser el segon disc que editaria aquest grup d'efímera
vida, encara que reconeguem que oferien una bona dosi de qualitat. Creiem que
eren de Barcelona, però tenim diptes ja que el seu bateria era Larry Martín (a la foto), de
veritable nom Manuel Martín Arriaga i que també va tocar amb Los Canarios i Los
Grimm i era nascut a Madrid l’any 1950 i va morir el 30 de novembre del 2013. A partir dels 70 es
va convertir en músic de jazz. 
Posteriorment va tocar amb Salvador, Banzai,
Jorge Pardo, Juan Carlos Calderón, Javier Álvarez, Germán Coppini i la Tonky Blues Band per
finalmente fundà el seu propi grup la Larry Martin Band, estan en actiu més de 25 anys.
Aquest tema també va ser versionat pel grup xilè Alan y sus Bates, als quals
vam escoltar la passada temporada. En el primer single de Los Condes, al que no
hem de comfondre amb un altre grup del mateix nom surgits a Màlaga, publicat
també per EMI al 68, havien inclòs una bona versió del "I Can Let Maggie
Go" que ells van titular "No puedes Maggie" dels britànics The
Honeybus, amb "Try to me" de Bruce Chanel, a la cara A.
Betina – La lluvia
Aquest single, editat per Marfer
l'any 1969, és un dels últims de Betina, de fet posteriorment només va treure
dos singles com Betina i un com Betina Group Show. Incloïa a l'altra banda el
tema "Una hora ya" de Fausto Lealli, ara bé aquesta és molt més
rítmica, tampoc molt més, la veritat, però Quimet opina que aquesta és millor,
com Mario creu que és millor l'altra, ha cedit i la seva sonarà un altre dia.
Aquests dos sempre s'entenen. "La lluvia" també és una versió
italiana, en aquest cas de Patty Pravo, a la que aquí al país tots dèiem Patty Bravo, però no 
era així. Betina va ser una de les noies Ye-Yé catalanes dels
seixanta, si bé i ja en els 80 i després de liderar el Betina Group Show, una
banda de curta vida i amb un sol disc, es va casar i com el seu marit era
músics de l’orquestra, ella passaria a ser una de les cantants de la Janio Martí Orquestra
i Cors amb qui va estar més de trenta anys. La barcelonina Betina es deia en
realitat Mercedes Massaguer. Va començar sent molt jove, cantant a Ràdio
Nacional, al programa "Paso a la Juventud" que presentava Federico Gallo. Va
gravar habitualment en castellà debutant l’any 1964 amb "Fiesta en mi
corazón", un single editat per Zafiro quan ella tenia 15 anys. L’any 1967
va participar en el IX Festival de la
Cançó de la
Mediterrània amb "T'estim i t'estimaré", un tema
d'Antoni Parera Fons cantant-la en català.
Los Tamara – Hutsch (Mal)
L'any 1968 es publica un single de Los
Tamara que incloïa aquesta bona versió del "Hush", escrit per Joe
South que també la va gravar i popularitzada el grup Deep Purple el mateix any,
però ja havia estat gravada al 1967 per Billy Joe Royal, encara que aquest va
aconseguir molt poc èxit. A la cara A del single, publicat per Zafiro, trobem
"Soul People". La veritat és que és un dels singles dels Tamara més
valorat pels col·leccionistes i per ell s'han arribat a pagar sumes molt altes
en subhastes i Fires de Col·leccionisme, tot i que la seva portada és molt
pobre, però els temes estan plens de qualitat. Los Tamara son un dels grupos
més importants surgits a Galicia en els anys seixanta, es van formar l’any 1958 a Noya, la Corunya i eren Prudencio
Romo (Noya, 10 d'octubre de 1927 - Santiago de Compostel, 19 de març de 2007),
el seu germà Alberto Romo, Manolo Paz, Xosé Sarmiento (guitarra i clarinet),
Germán Olariaga (violinista i cantant) i Enrique Paisal. L’any 1961 se'ls va
unir el que seria el seu líder carismàtic: el cantant Pucho Boedo (A 
Coruña, 1928 - 26 de gener de
1986). Los Tamara van ser, en els seus principis, una de les bones bandes de
pop versioner de l'època, però ells van saber mirar cap a les seves arrels i
van cantar i molt a la seva Terra Galega i en la seva llengua. També es van
especialitzar a treballar per als espanyols a l'estranger actuant en gairebé
totes les Casas de España que tinguessin espai per a actuacions. No oblidem que
quan arrivava la Setmana
Santa a Espanya no es podía actuar a cap lloc, estaba
prohibit fins i tot escoltar música no sacra i bars, sales de festa, cinemes i
tot tipus de locals d’esbarjo tencaven portes aquest dies per obligació. Tots
ells multiinstrumentista, Los Tamara van debutar en un concurs de Ràdio Vigo
que els va significar el seu primer contracte. Van començar a 
gravar a França
amb el segell Bel-Air, fins que van ser contractats pel espanyol Zafiro amb els
que van treure 8 EP's, cambian després de casa de discos. Són una de les bandes
més estables del pop espanyol dels seixanta i creiem que encara es troben en
actiu, si be alguns dels seus components s’han quedat per el camí. Curiosament
el nom de Los Tamara va ser un suggeriment de l'alcalde de Noya, Manolo Ons que
se'l va suggerir perquè tinguessin una identificació molt gallega ja que el nom
era el que posseïa antigament el riu Tambre i també té l'origen en una antiga
família galega, la dels comtes de Trastamara. Enrique Paisal va deixar el grup
l'any 1975 per donar classes al Conservatori de Santiago de Compostela i fer-se
càrrec de l'Escola de música de Porto do Son. Va treure dos discos en solitari.
Los 4 Ros – Demuéstrame que me
quieres
També l'any 1968 es va publicar aquest
disc de Los 4 Ros, un single que va editar Belter amb "No, no, no" a
la cara A que era la versió d'una cançó del francès Jean Geral. Aquest tema que
us hem seleccionat avui és una bona versió del "Gimme A Little Sign"
de Brenton Wood que la va publicar al 1967. Creats a València, Los 4 Ros que
nosaltres sempre hem pensat que eren germans, eren bons multiinstrumentistes
tots ells i entre tots tocaven 15 instruments. El grup estava integrat per
Francisco (cantant i òrgan), Manuel (baix), José 
(guitarra) i Alfonso
(bateria), tos de cognom Ros, tots ells eren músics de Conservatori i tenien un
bon joc de veus. Van començar actuant l’any 1966 al VIII Festival de Benidorm
amb la cançó "Amor amargo" i van participar en un munt de festivals,
de fet també ho van fer en el de l'any següent. Los 4 Ros van gravar un munt de
discos petits, EP's i singles, gairebé sempre versions. A finals de la dècada
dels 60 es van reconvertir, passant a ser simplement Los Ros i
comptabilitzant-se cinc components, encara que ignorem el nom del cinquè. 
La Música
que es Feia en Català
Rafel Vilella – Dues roses
Seguim l'any 1968 i avui en la Secció de la Música feta en Català us
hem portat a Rafel Vilella i aquest tema, escrit per Joan Solé Tutusaus i Maria
Mercè Torres Brull, que es trobava en un single editat per Belter amb
"Vine" a la cara A que era una composició del propi Rafel Vilella. La
veritat és que poc us podem dir d'aquest cantautor que creiem que tan sols va
publicar dos discos, aquest single i un EP, també editat pel segell Belter,
així mateix l'any 1968, en el qual la cançó principal va ser "M'he oblidat de
riure" que també va ser escrita per ell. Creiem que va morir fa anys i des
El Temps Passa... i la música queda volem recordar-lo avui.
Els 3 Tambors – Invitació a la
sardana
Aquest tema, us el hem extret del
segon i últim EP que van publicar Els 3 Tambors, un bon grup que va ser pioner
del rock en català, un dels millors del pop-folk de les nostres terres i que
van treure en els seixanta unes quantes cançóns que avui en dia formen part de
la nostra historia musical, com "Romanço del fill de vídua" o “El Noi
dels cabells llarcs” que va estar composada per Jordi Batista quan solament
tenia 18 anys, inclusses en el seu primer disc i que ja hem escoltat a El Temps
Passa… i la música queda. De fet Els 3 Tambors només van editar, com os deiem,
dos EP's. Els
3 Tambors eren quatre: els germans Jordi i Albert Batista, junt amb Gabriel 
Jaraba i Josep Maria Farran. Els components de
Els Tres Tambors en aquells moments tenint poc mes de quinze o setze anys,
Jordi que ere el mes gran, tenia 17 quan van començar. Aquest según disc es va
publicar l’any 1967 i incluía també “En aquella hora de la tarda tan dolça i
tan amarga”, “Tu i jo caminant” i “Estic sol, esperant”. Els 3 Tambors van ser
una de les millors bandes catalanes dels anys seixanta i la llavor de grups com
Màquina! Quimet ha tocat alguna que altre cançó de Els 3 Tambors amb Joan Reig
de Els Pets que el va convidar a tocar-les a un parell d’actuacions amb el seu
grup paral·lel que es diu Refugi. Va ser una col·laboració que quedi clar que
Quimet es bon amic dels seus amics. De fet aquesta cançó l'està arreglant-la i
muntant-la Quimet per tocar-la amb un dels seus grups i ens aclareix que era una
de les seves tasques per el "descans" estiuenc de fa un parell
d’anys. Encara no l'acabat.
Els 7 d’Aquí – Nit de llampecs
Aquesta cançó, una bona versió de
"Nit de Llampecs", escrita per Pablo Herrero, encara que nosaltres a
El Temps Passa… i la música queda preferim l'original de Los Relámpagos, tot i
ser instrumental, es trobava en el primer i creiem que únic EP, publicat per
Concentric l’any 1967, del grup Els 7 d’Aquí. El seu cantant es deia Jordi
Camps i en aquest disc trobem també “400 Infants Negres” del cantautor i poeta
frances Jean Ferrat, “Nomes tu” que va estar composada per Carlos Sist que
creiem era component del grup i “Sing,
Sing” que era un tema del folk americà adaptat per Josep Maria Espinas. Els 7
d'Aquí eran un bon grup integrat, es clar, per 7 components, per aixó el nom,
nois i noies, es trobaven a cavall entre el folk, el gospel i el pop, encara
que no van arribar a convertir-se mai en estrelles malgrat els seus bons jocs
de veus. Els 7 d’Aquí van guanyar el tercer premi en el concurs La Festa de la Cançó Catalana de
Ràdio Barcelona. Aquest EP es va gravar en els estudis Sonotone.Acabem aquí i per avui la Música que es Feia en Català, pero seguirem a Catalunya.
Los Sírex – Lo sabes
L'any 1966 Los Sírex publicarien
un EP amb tres cançons escrites per ells, de fet van ser composades pel
baixista i productor del grup, Guillermo, “Siempre Te Retrasas”, “Todas Las
Mañanas” i “Los sabes” com a cançó estrella i que escoltarem ara a El Temps
Passa... i la música queda. Encara es va incloure un quart tema “Cuanto más
lejos estoy” que era una composició del Dúo Dinámico imposada per la seva
discogràfica, el segell Vergara. Les quatre cançons havien estat incloses
anteriorment en el seu primer LP titulat simplement "Los Sírex" i que
s'havia editat al 1965, de fet eren les úniques cançons inèdites incloses en el
disc gran ja que la resta eren temes publicats anteriorment en EP’s i singles. Los Sírex
van ser el millor grup de pop sorgit a Catalunya que es dedicava a gravar
cançons pròpies, sense deixar de costat les versions ja que fins i tot quan la
seva fama va començar a estar 
en declivi les discogràfiques ancara seguien
imposant-lis versions, clar que ells també es van dedicar a mantenir el seu
potencial com a compositors, bàsicament el baixista i productor Guillermo
Rodriguez Holgado, de fet van ser un dels millors grups del estat. Los Sírex
van inventar un pas de ball que es va anomenar el "pas Sírex" i el
ballaven conjuntament en l'escenari quan actuaven, tot un espectable que encara
fan avui en dia als seus concerts. La primera vegada que a la província de
Tarragona es va realitzar un festival revival, va ser l'any 1988 i el va
organitzar Mario Prades a les Festes Majors de la Pobla de Mafumet i el
cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los Diablos. Després van
haver uns quants més, com un que també organitzat per Mario, va celebrar-se al
Divertipark de Cambrils i en el qual Los Sírex es van retrobar amb Manolo
Madruga, a qui no veien des dels anys 70, quan va deixar el grup i va marxar-se amb la seva dona a viure a Alemanya. El grup el van integrar Antonio Miquel
Cervero, conegut com Leslie, a la veu, Luis Gomis de Pruneda a la bateria, José
Fontserè a la guitarra rítmica, 
Guillermo Rodríguez Holgado al baix, sense
oblidar a Manolo Madruga a la guitarra solista. Per cert, Lluís i Manolo ja són
morts, van morir amb pocs dies de diferenci al setembre de l’any 2012, l’any
passat ens va deixar Ernesto Rodriguez que des de feia cinc anys era el seu
batería i va ser un dels fundadors de Los Gatos Negros. Segueixen en actiu i el
passat 31 d’agost van actuar al Teatre Kursaal de Manresa amb Santi Carulla, en
un show anomenat Sírex & Mustang. El bateria tenia que ser Ramón Sánchez
Sabater, però sembla que hi han hagut problemas amb ell i ja no està amb el
grup.
Lone Star – Rezaré
Ara us portem un tema historic del
rock internacional "Rezaré" de Ben E. King que va morir el passat 30
d’abril i que a Espanya vam descobrir gràcies a Adriano Celentano. En aquest EP
publicat per EMI l'any 1964 també es recollien “Di si me quieres” que és una
versió de Brian Poole & The Tremeloes, “Celia” que vam descobrir a Espanya
quan la va gravar i va portar a l'èxit Luis Aguilé, però es tractava d'una
versió del també argentí Leo Dan i "Ella te quiere" que és la visió
de Lone Star del "She loves you" de The Beatles. Aquest va ser el
tercer EP publicat pel grup quan la discogràfica els obligava a signar els seus
discos com Conjunto Lone Star, val a dir qie encara gravarien un altre EP
anomenant-se així i poc després de publicar el disc el guitarrista holandes
Willy Nab abandonaria el grup sent substituït pel tarragoní Joan Miró. A partir
del cinquè EP passarien a ser definitivament Lone Star i configurarien la 
millor formació del grup: Pere Gené (cantant, guitarra i piano), Joan Miró
(guitarra), Rafa de la Vega
(baix) i Enrique López (bateria). Lone Star són una de les millors formacions
de pop-rock sorgides a l'estat espanyol en els seixanta i part dels setanta i
avui en dia dins el món musical se'ls coneix com “La Leyenda”. El jove Pere
Gené, en aquella época, anava per concertista de música clàsica i va guanyar
una beca per estudiar piano a Londres, allà va descubrir el rock and roll i en tornar
va formar Lone Star. És curiós però Lone Star van ser durant molts anys un grup
de versions, per imperatiu de la seva casa de discos, encara que finalment van
aconseguir demostrar que a més de grans instrumentistes, recordeu que tots ells
tenia el carnet blanc atorgat després d'estudiar al conservatori, també eren
bons compositors. Van deixar cançons mítiques del pop rock espanyol dels
seixanta com “La leyenda”, “La
Trilogía”, “Mi calle”, “Layla”, “Quiero besar otra vez tus
labios”, “Vieja estación” i tantes altres. Curiosament no van gravar el seu
primer LP fins l’any 1966 i la discogràfica va fer de les seves. Inicialment
"Lone Star" havia de recollir només cançons seves, però EMI va
decidir que era millor que el primer disc 
gran fossin també versions. Finalment
van arribar a un acord salomònic "ni pa tí ni pa mí". Meitat pròpies
i la resta versions, però això és una altra història. A finals dels seixanta
van començar els canvis i per Lone Star van passar noms històrics de la música
espanyola com Álex Sánchez, Sebastià Sospedra, Josep Maria Vilaseca
"Tapi", Luis Masdeu, Ricardo Acedo, Jerónimo Martínez i algun altre.
Al Nadal de 1970 Lone Star es van convertir en el primer i únic grup de rock
espanyol que ha tocat en un portaavions nord-americà, es tractava del JFK i és
curiós ja que la marineria, més de 6.000, així com l'oficialitat, esperaven un
grup de folklore espanyol tipus copla o rumbetes i els van oferir una lliçó de
R & B i en anglès, idioma que Pere Gené domina. Aquell va ser un concert tan
memorable com el que realitzarien anys després a la recta de l'estadi, a
Barcelona, compartint cartell amb Eric Burdon i davant més de 120.000
espectadors.
Los Continentales – Tenme en tus
brazos
nostàlgics melòmans com nosaltres i
vosaltres. Inicialment Los Continentales eren Álvaro Yébenes (guitarra) i Juan
Antonio González (baix) que venien de Los Flaps, al costat d'Ángel Arriba
(guitarra) i Rafael Sánchez de Ocaña (bateria). Inicialment feien música
instrumental. Los Continentales van ser un dels grups que participaven en les
populars matinals del Price madrileny. L’any 1965, com us deiem, es van produir
canvis en el si del grup que decideix incloure cantant i deixar de costat els
temes instrumentals. Antonio González se'n va i s'incorpora el cantant José
Manuel Rodríguez que va haver de deixar-los un any més tard per anar-s'en a la
mili. Per Los Continentales van passar músics reconeguts de l'època com l'amic
Tony Reinoso, el cantant Blume, Enrique Pérez, Gonzalo González, Antonio Román
Obrador, Juan Mena, Quique Martínez i altres. L’any 1968 es van separar
definitivament. Tony Reinoso que ara viu a l’América Central, va crear
posteriorment Los Solitarios, Blume va tenir una discreta carrera en solitari i
Álvaro Yébenes s'en va anar a Los Canarios, però com a baixista. 
Los Módulos – Noche de amor
I ara escoltarem a Los Módulos,
liderats per Pepe Robles que en la tornada del grup, fa uns anys, va ser
substituit per l’amic José Luis Iglesias Pibe. Los Módulos són el primer grup
de rock progressiu espanyol de la història i van ser els primers que van utilitzar
un Melotrom i un Moog al país. No obstant això la discogràfica els va forçar a
fer temes molt propers al pop de manera que tot i la seva qualitat, a molts
amants del rock progressiu no els van fer el pes i els fervents seguidors del
pop els troben recarregats. La veritat és que Los Módulos van ser una de les
millors bandes espanyoles de la història. Estaven liderats per Pepe Robles que
havia estat tocant amb Los Ángeles substituint a un dels seus components que
estava fent la mili. Rafael Trabuchelli de Hispavox, proposa llavors a Pepe
Robles un llançament important com a solista, però ell va preferir crear un
grup i a partir de febrer del 1969 i al costat de Tomás Bohórquez (orgue
Hammond, piano, moog i melotrom), Emilio Bueno (baix) , Juan Antonio García
Reyzábal (bateria i violí elèctric) i el propi Pepe Robles (guitarra i veu)
comencen assajos de 8 hores diàries, havien 
nascut Los Módulos. "Noche de
amor" es trobava en el seu
primer LP "Realidad" publicat per Hispavox l’any 1970 i mai va
editar-se en single a causa del seu llarg metratge. En aquest àlbum també es va
incloure la que possiblement sigui la seva cançó més comercial i coneguda “Todo
tienen su fin” que curiosament va ser cara B d’un single. Los Módulos es van desfer a la fi
dels 70 i l'últim baixista va ser José Luis Campuzano "Sherpa" que
després tocaria amb Barón Rojo. Per el grup també va passar el batería Juan
Cánovas que venia de Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán CRAG, el primer supergrup
del pop espanyol. En total van gravar 8 singles, sis LP’s i quatre o cinc
recopilatoris, sempre van gravar amb Hispavox. Los Módulos van tornar anys
després, sense Pepe Robles que com us déiem va ser substituit per José Luis
Iglesias "Pibe" i van gravar un nou disc del que ara no recordem el
títol.
Los Stop – Con su blanca palidez
Aquesta versió de l'èxit de Procol
Harum a càrrec dels barcelonins Los Stop és francament interessant i per això
us la portem a El Temps Passa... i la música queda. És cert que la versió més
recordada al pais i en castellà, és la que van realitzar els Pop-Tops i que els
va servir de carta de presentació, però aquesta val la pena compartir-la.
Cristina, la seva cantant es diu de veritat Mari Carmen Arévalo i un bon dia es
va rebotar amb els seus companys i va voler anar-se, però quan volia andur-se
amb ella el nom es va assabentar que estava registrat per ells i va crear
Cristina i Los Tops que per cert, quan ella ja va començar com a solista, van
seguir utilitzant el nom de Los Tops i almenys que sapiguem, van gravar un
single l’any 1970 versionant el "Venus" dels holandesos The Shocking
Blue. Per cert, Quimet diu que Gary, el líder dels Procol Harum amb el seu
bigotet, es pastat al cantant dels Tony amb Grup, un dels grups on ell toca. Ara farem una
miqueta d’historia. Los Stop es van crear l'any 1964 i inicialment es van fe
dir Donald Duck. És clar que quan al 1966 van signar contracte amb el segell
Belter aquest els va canviar el nom i els van rebatejar com Los Stop. Amb la
cançó “Casi nada” Los Stop van guanyar el Tercer Festival de 
Fortuna, a la
ciutat de Múrcia. Val a dir que Los Stop repetien cançons en moltes dels seus
vinils. El grup l’integraven Cristina, a la qual Mario coneix des de fa anys i que es una de
les amigues d’El Temps Passa des de el facebook de Montse, al costat de Josep
Maria Sanz que després seria manager de Núria Feliu i Lucky Guri, entre altres
i que també era amic de Mario. Els altres components van ser Joan Comellas,
Andrés Gallego i Fernando Cubedo. Quan Cristina (a la foto feta per Mario) va separar-se del grup i va
crear Cristina y Los Tops i més tard ja es va llançar en solitari, Los Stop es
van buscar una altra noia perquè cantés, es deia Miriam, però no van tenir
l'èxit d'abans i creiem que amb ella sols van gravar un single, amb un altre
segell discogràfic. Els discos de Los Stop van editar-se primer amb Belter i
després per el segell Columbia i creiem que a mitjans dels setanta van tornar a
cambiar de cantant.
Los Z-66 – Noches de blanco satén
La cançó amb la que acabarem El
Temps Passa… i la música queda, i amb un euro per Quimet, va ser tota una bomba
a reu del món, es clar que en la versió original a carrec dels britànics The
Moody Blues. Però nosaltres us portem ara la dels mallorquins Z-66 i val a dir
que és genial i l’utilitzarem per acomiadar el programa d'avui, per que ben poc
queda i fotrem el camp. Ara al programa tornem als Zeta, liderats per Lorenzo
Roselló que després, quan es va llançar com a solista passaria a anomenar-se
Lorenzo Santamaría. Aquest tema va ser la gran cançó en la carrera dels Z-66,
una banda que compartia mànager amb Jimi Hendrix, The Flower Pot Men, John
Mayal i The Animals ja que Mike Jeffreys
era el propietari del Sgt. Peppers, una sala a El Terreno, a la plaça
Gomila de Palma de Mallorca i on ells havien fet jams, plenes d’alcohol, aixó
si, amb artistes que aquí només coneixíem de referències, com Jimi Hendrix,
Mayal, Eric Burdon, Noel Redding i el cantant dels Flowers Pot Men. Els Zeta,
com s’els coneixia, es van formar a Mallorca l’any 1966 i eren Vicenç Caldentey
(guitarra), Pedro Brunet (saxo), Leopoldo González (baix) i Tito a la bateria.
Més tard se'ls va unir el cantant 
Llorenç Santamaria que venia de Los Chelines,
Los Fugitivos i Los Bríos, després d'un concert al Whiskey a Go-Go de Palma.
Finalment i després de canvis, els Zeta eren Lorenzo, Manolo Mari, Manolo Ness,
José Noguera i Vicenç Caldentey. Quan es van desfer, alguns d'ells s’en van
anar a Zebra. Al 1985 Lorenzo deixa la música i torna a Palma de Mallorca, però
reuneix a alguns dels seus vells companys de Los Z-66 com Pep Noguera, Manolo
Martínez i Vicenç Caldentey. Al costat d'altres músics i refan el grup gravant
un single en català amb "M'em vaig volant blues" i "Montse from
Ibiza", compostes per Vicenç Caldentey. També gravarien un CD en directe
amb els seus vells èxits (la foto és d'aquell concert) i algunes cançons noves. 
Conclou per avui El Temps Passa… i
la música queda, nosaltres ens retrobarem la propera setmana amb més música,
records i també vivencies del passat, d’aquells anys seixanta que em deixat
enrere, dins del nostre viatje al ahir. Som Quimet Curull i Mario Prades i ara
tocarem el dos. A reveure.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen
il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
Enllaç per descarregar-se el programa
Enllaç per descarregar-se el programa
No hay comentarios:
Publicar un comentario