A El Temps Passa… i la música
queda, mirem el passat, però procurem no perdre de vista el present, no sigui
que mirant enrere no vegem el que tenim davant i acabem donant-nos una galeta
de mil dimonis i ens hagin de dir Los Xatos. Avui tindrem a la nostra banda
sonora a Pop Tops, Glòria, Salvador Escamilla, Los Telstars, Gatos Negros,
Rocking Boys, Los Cherokees, Extraños, Els 4 Z, Lone Star, Los Banzos, Tony
Vilaplana i un munt més d'artistes que al costat dels nostres Anuncis Pel
Record, ens portaran en el programa d'avui de nou a la dècada gloriosa, sempre
parlant de música, és clar i esperem despertin a les nostres oidoras i oïdors bons
records. Sense més dilacions i des de totes aquelles emissores per les que ens
escoltes o per internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse,
ens posem en marxa de nou. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i
començarem parlant de coses que passen una nit d’estiu i escoltant a Los 5 del
Este. Per supossat us direm alló de sempre
Obrim la Paradeta
Los 5 del Este – Noche de verano
Aquest tema amb el qual obrirem el
segon programa de la
Desena Temporada d'El Temps Passa... i la música queda, és
una versió que el grup balear Los 5 del Este van realitzar l’any 1965 del gran
èxit en la carrera del grup xilè Alan y sus Bates, encara que el títol original
era “Fue una noche de verano” i que ja hem escoltat en el programa en diverses
ocasions. Aquesta bona versió es trobava en un EP editat per EMI-Regal i en el
qual també es van incloure “Lollipop Shake”, “Look at this boy” que es tracta d'una versió del trio nord-americà The Lollipops i “Canción del
hombre solitario”. Los 5 del Este van ser un dels grups més populars de 
les illes Balears al costat del Grupo 15, Los Beta, Los Javaloyas, Talayots,
Telstars, etc. i van funcionar prou bé com a versioners, una pràctica habitual
en els anys seixanta. Los 5 del Este eren Joan Fons, Antonio Fons, Bartolomé
Oliver, José Alba i Rafael Cortés i van treballar i van gravar uns quants EP's
a meitat de la dècada. Així mateix Los 5 del Este van participar en una o dues
ocasions al Festival de Mallorca. La veritat és que poca informació tenim
d'ells, també poc és el que recordem, és que els anys no perdonen pas i
internet ofereix poca cosa de tots aquests grups. 
Los Banzos – Quiero creer
A mitjans dels anys seixanta i des
de Valladolid ens va arribar un grup interessant que van publicar uns quants
discos, concretament tres singles, estem parlant de Los Banzos als quals ara
escoltarem amb el tema “Quiero creer” que va ser la cara A del seu primer
senzill, editat l'any 1967 pel segell Polydor, amb "Margarette" a
l'altre costat. Tots dos temes, escrits per ells amb arranjaments musicals a càrrec de
Juan Carlos Calderón que els va imprimir un toc psicodèlic que ha fet que amb
els pass dels anys sigui un disc valorat pels col·leccionistes. La veritat és
que Los Banzos van ser un grup que petaba molt bé, comparables a Los Buenos, Los
Íberos o Los Grimm. Van començar anomenant-se Los Hangstrom i van estar tocant
durant més d'un any a Eivissa i des d'allà van negociar amb diverses
discogràfiques fins a signar amb Polydor, encara que els van obligar a
canviar-se el nom i van passar a ser Los Banzos. Van tenir diversos canvis 
en
la formació, però la més estable va ser la integrada per Arturo Goicoechea
(guitarra, orgue, saxofon, veu), Manuel Ángel Cortés (guitarra baixa), Enrique
Insuela (guitarra), Alberto Cacho (bateria) i Curro Serrano (cantant). Van
gravar 3 senzills en el termini d'un any i van comptar amb Alfonso Saiz de Los
Pekenikes com a productor en els dos primers. Finalment els nois de Los Banzos
van decidir dedicar-se als seus estudis universitaris i van abandonar la
música. Avui són un grup per al record i els reivindiquem des d'El Temps Passa… i
la música queda.
Los Extraños – Viva Las Vegas
Entre les pel·lícules més populars
de las moltes que va fer el Rei, es troba "Viva las Vegas" a la que
aquest tema donava títol, és clar que en la versió que va realitzar Elvis
Presley, però nosaltres us hem portat la que van fer el grup barceloní Los
Extraños en el seu tercer EP, editat per EMI-Odeon l’any 1965, incloent “Terry”
de Claude François, “Sigue, sigue” que és el “Keep searching” de Del Shannon i
el tema instrumental “Marabunta” que va ser escrita per Luis Mestres, component
del grup. En total Los Extraños gravarien 5 EP's, l'últim l'any 1965. Poc
podem dir-vos del grup Los Extraños, tret que eren cinc, van gravar per
EMI-Odeon i eren de Barcelona. El grup va ser creat l’any 1962 por el cantante
Juan Antonio i al costat d'ell músics molt joves, el guitarra Luis Mestres que
també va compondre algunes cançons de les que van gravar, Antonio a la guitarra
rítmica, Enric Canals s'encarregava del baix i enfront de la 
bateria es trobava
Ricardo. La EMI
va incloure un parell de cançons de Los Extraños en un LP compilatori i titulat
"Los grandes conjuntos españoles", on compartien el disc gran amb Los Mustang, Los Javaloyas, Lone Star, Top-Son i els mallorquins The Four Winds and Dito, aixó
parla de la seva qualitat. L’any 1965 o després de treire aquest disc van
marxar-se per actuar una llarga temporada a Mallotca. Quan a finals de l’any
1965 Juan Antonio s’en va a fer el soldat, es substituit per Tony Presley que
venia del Golden Quartet, però al estiu del 66 són Ricardo i Antonio els que
s’en van a la mili i alló va ser la fi del grup. Enric Canals, el baixista,
s'incorporarà aquell mateix any a Los Albas i el cantant Juan Antonio gravarà
un parell d'EP en solitari sense massa èxit.
Kroner’s Dúo – Banjo Boy
A l'ombra del Dúo Dinámico, la
millor referència quan parlem de pop espanyol, van sorgir molts duets i entre
ells el Kroner’s Dúo en el qual trobàvem a un joveníssim i acabat d'arribar a
Espanya, Tony Ronald, al costat del músic basc afincat a Barcelona José Luis Bolivar. Van començar
a moure’s pels locals de la ciutat Comdal, encara que el seu primer contracte
"fix" ho aconsegueixen al programa Serenata de Ràdio Barcelona,
actuant diàriament i percebent cinc-centes pessetes setmanals que no estava
gens malament. Una de las característiques que els diferenciava del Dúo Dinámico
era el fet que ells empraven dues guitarres, a més de cantar i es reforçaven
amb un contrabaix i una bateria. Van gravar el seu primer EP al 1960. En total
publicarien tres EP's, tots ells per al segell EMI, aquest tema es trobava en el
tercer i últim, editat al 1961, en el qual la peça estrella va ser la seva
versió del clàssic “Amapola”, del mestre Lacalle al costat de "Blue
guitar" que és instrumental, "O sole mio" que és un 
altre
clàssic, en aquest cas italià i "Banjo Boy" que escoltem ara i que
també era una versió, però no dels Estats Units, l'origen és sud-americà. Poc
després de posar-se aquest disc a la venda el duo se separa i Tony Ronald, amb
un altre holandès, Charlie Kurtz, crearia Tony & Charlie i després es
llançaria en solitari primer com Tony Ronald y Los Kroners i després ja només
com Tony Ronald. Siegfried Andre den Boer Kramer, ens va deixar el 3 de març
del 2013, tenia 72 anys d'edat i pràcticament tota la seva vida podem dir que
la va passar aquí al país ja que va arribar amb els vint tot just complerts,
recent acabada la mili (a la foto) i es va establir a Catalunya. Va ser un dels grans
cantants de pop en els 70, gràcies a cançons com "Dejaré la llave de tu
puerta", "Lady Banana" i sobretot "Help", però la seva
carrera va començar a principis dels 60. Havia nascut a Arnhem, Països Baixos,
un 27 d'octubre de 1941 i durant molts anys va residir a Castelldefels, a la
zona de la Pava.
Los Cherokees – Ya lo ves
Creiem que Los Cherokees eren de
Barcelona perquè a Mario li sona haver-los vist en directe i no es tracta de
que els confungues amb Los Cheyenes, aquells de les llargas chollas als que
coneixia de la serralleria del carrer Jaume Roig de Barcelona, on Mario feia
d'aprenent. Aquest tema que ens porten Los Cherokees és un veritable clàssic
publicat l’any 1965 en un EP, creiem que l’únic que van treure, i que va editar
el segell Belter. Es tracte de la seva versió del "Tell me when" dels
The Applejacks. En aquest disc també trobàvem “Bella durmiente” que era un
altre clásic composat al 1864 per Stephen Foster i versionada ja en el segle XX
per Bing Crosby, Roy Orbison i The Beatles, entre altres, amb el títol
"Beautiful Dreamer" i que va ser el gran èxit dels Billy J. Kramer & Dakotas, "No volverás a llorar por mi” que es el
"I've cried my last tear over you" de Chris Rayburn i "Go
away". Los Cherokees eren quatre joves, encara que la seva trajectòria no
és actualment gaire recordada. Un dels components recordem que era Rafael Ponch
i després sería un dels fundadors dels barcelonins Estudis Gema-2, però en el grup també
trobàvem a Luis Minguella (baix), Carlos Sabat (bateria) i Antonio Silvestre
(orgue i vibràfon). Per cert, no els hem de confondre amb el grup de reggeton
sorgit en els 90 i que també es fan dir Los Cherokees.
Tina y Tesa – Tómbola
Aquest tema, un clàssic del cinema
espanyol, va ser escrit per Augusto Algueró per a Marisol que la va convertir
en èxit, però ara us portem aquesta versió a càrrec de Tina y Tesa que sona
diferent, amb arranjaments molt més poppis que els de Marisol a la pel·lícula .
Us la hem extret d'un EP editat al 1962 per EMI-Regal i en el qual també es van
incloure “Balada de la trompeta” que va ser el gran èxit de Roy Hetzel i per
descomptat Rudy Ventura, “He Nena” de Bruce Channel i “Lección de Twist”. Cal
recordar que aquest va ser el seu primer treball discogràfic, però Tina y Tesa en total
gravarien tres EP's per Regal i un single per Ekipo l'any 1966 i també van
participar en 
alguns festivals, entre ells el de Menorca. Les germanes Tina y
Tesa eren de Alacant, però van haver de venir-se cap a Barcelona per poguer
llançar-se professionalment. Les dues germanes tenien carnet blanc, cosa
curiosa en una època on s'usava comunament el vermell i sobre tot, pel fet de
ser dones. Van obtenir el carnet el 12 de febrer de 1962. Tina y Tesa eren un
Dúo Dinámico en femení i la seva imatge desenfadada, amb pentinats tipus
"garçon", pantalons pitillo o faldilles escoceses, junt amb la seva
qualitat, van fer que la EMI,
a través del subsegell Regal les contractés i van començar a gravar fins l’any
1966, després el duet Tina y Tesa van desaparèixer del mercat musical.
Lone Star – Guajira Guantanamera
Parlant de temes amb clar sabor
llatí, us hem seleccionat aquest que és tot un clàssic del folklore cubà, però
com nosaltres som molt gamberrets, us hem portat aquesta versió que van
realitzar la millor banda de rock espanyol dels seixanta i part dels setanta,
són Lone Star, La Leyenda.
La banda liderada per Pere Gené, nascut a Barcelona el 31 de
gener de 1939 que en el seu moment va ser considerat un nen prodigi del piano i
per això va obtenir una beca per estudiar a Anglaterra. Lone Star la van gravar
en un EP publicat per EMI l’any 1964 que també incloure “Tú no tienes corazón”
de Petula Clark, una versió del èxit de Johnny Kidd & The Pirates “Niña,
estoy llorando” i “Nunca te olvidaré” que era el “Not fade away” de Buddy
Holly. Va ser el cinquè EP publicat per 
Lone Star i el primer que van signar ja
només com Lone Star, en els seus anteriors discos i per desig de la seva casa
de discos eren Conjunto Lone Star, cosa amb el que ells mai van estar d'acord.
També és el primer disc que es va gravar amb el guitarrista de Rocafort de
Queralt Joan Miró (a la foto 2), un dels millors instrumentistes del seu temp. De fet en
aquest disc ja són la millor formació del grup a través de la seva llarga
història: Pere Gené, Joan Miro, el baixista Rafa de la Vega i Enrique López davant
la bateria. També us direm que en aquest EP mostren a la portada la imatge del
ninotet, un indi que durant un temps va
ser la seva senyal d'identitat i al qual tornarem a veure a la caràtula del
següent disc de quatre cançons, una de les seves 
obres mestres, “La casa del
sol naciente” que també es va publicar l'any 1964. Lone Star a finals dels
seixanta van patir molt camvis i van passar gent molt important de la música
del moment com Tapi, Sebastià Sospedra o Álex Sánchez, altres músics que van
militar a Lone Star van ser Willy Nab, Enric Fuster, Luis Masdeu, Ricardo
Acedo, Jerónimo Martínez i pensem que ens deixem algun. Curiosament el seu
últim treball discogràfic que es va publicar l’any 1996 i malgrat que es
titulava "Hacia el futuro", va significar el adéu de Lone Star, tot i
que l’any 2010 van editar un disc en directe a través del seu propi segell
discogràfic, però es tractava d'un enregistrament realitzat l’any 1968 al
Teatre Infanta Beatriz de Madrid i que EMI en el seu moment no va voler publicar
ja que era massa jazzístic per a l'època. Pere Gené
ha tornat a gravar, ara en solitari, no com Lone Star, i entre els músics amb què compta trobem
a l’amic Josep Más “Kitflus” i el guitarrista David Palau, el disc es va dir “Boomerang” i és va publicar l'any passat.
Tony Vilaplana y sus Teen Stars –
Please, please me
Una de les cançons més populars de
la primera etapa de The Beatles és aquesta que escoltarem ara en la versió que
va realitzar Tony Vilaplana, acompanyat pels Teen Stars i que la veritat, no
està gens malament, clar que aquest tema va ser molt versionat i mereixen
destacar-se les que van realitzar Los Sírex i Los Mustang. També trobàvem al
aquest EP, editat l'any 1964 pel segell Vergara, una composició del guitarrista
i cantant, pioner del rock'n'roll, Chuck Berry, a part de “Largas noches” i
“Despeinada” de Palito Ortega. Tony Vilaplana està considerat, segons la gent
del segell Concentric amb els que va treballar després, com el primer
rockanroler català de la història de la música, tot i que va començar a gravar en
castellà i 
per aixó nosaltres discrepem i molt. Tony Vilaplana va néixer a
Sabadell i va ser a Ràdio Barcelona, on Joaquín Soler Serrano el descobreix i
intercedeix per ell, aconseguint que el recentment creat segell Vergara, que
està a la recerca de nous artistes catalans, li gravi el seu primer disc, era
l’any 1962, quan el xicot sols te 17 anys. En total va editar 9 discos. L’any
1965 Tony Vilaplana va treure un únic disc per Concentric que va ser l’últim,
en català, tots els altres els va editar amb Vergara i en castellà, entre ells
un al 63 també en català. En arrivar 1966 el nostre xicot s’en va tindre que
anar a la mili, a fer el soldat que deien les mares i com solia passar massas
vegades quan tenias que anar a cumplir els deures amb la Patria, tot s’ha acaba i la
música es qui perd. Tony Vilaplana també va participar al Festival Español de la Canción de Benidorm, l'any
1963, però no sabem com va quedar.
Els Anuncis dels Nostres Records
En els anys seixanta i les dècades
posteriors, el govern va orquestrar, com solen fer actualment, una sèrie de
campanyes pagades des de la "Casa Gran", però al contrari que avui
dia, la majoria de les campanyes publicitàries institucionals es van centrar en promocionar
el consum de productes nacionals dels que teníem excedent, alguna cosa realment
digne d'admiració, malgrat que manava el Paco Dictador i nosaltres avui us hem
seleccionat uns quants d'aquests. Heu de tenir en compte que aquest tipus
d'anuncis a càrrec del govern, sigui nacional, comunitari o d'un Ajuntament, al
final resulta que els paguem nosaltres amb els diners dels nostres impostos i
la majoria de les vegades només serveixen com a promoció per els que manen,
siguin del color que siguin. Començarem amb un que fomentava l'estudi i
recomanava anar a l'escola.
Al col·legi
Hi havia un alt índex d'analfabets
a l’Espanya dels seixanta, molt més del que avui podríem imaginar-nos. De fet
molts eren els joves que aprenien a llegir i escriure quan realitzaven el
servei militar obligatori, allò que al país es deia "la mili" i a
Catalunya "Anar a fer el soldat". Per això va sorgir aquesta campanya
publicitària recomanant que s'ha assistís a l'escola. També us volem recordar
que fins a principi dels seixanta, en llocs com els forns del vidre, bóbilas i
altres sectors, els nens amb 10 i 11 anys ja treballaven i en condicions molt
dures. Mario recorda que amb tretze anys i sense el permís dels seus pares, a
l'estiu anava amb altres amics de la colla del carrer Bassegoda, molts dies a
omplir bosses de serradures a una lleteria del carrer Roger, a Sants on li
pagaven a tant la peça, per suposat una misèria que a ell li servia per a les
seves despeses estiuenques. És clar que l'edat legal per començar a treballar
era els 14, anys després va pujar als 16.
La Patata
Ara parlem de tiberi i campañes
alimentaries. Un producte molt interessant perquè resultava barat i permet moltes
variacions al plat, segueix sent la patata i la campanya va cobrir tots els
mitjans a l'ús en aquells temps de dictadura en el què estàvem a
"règim", per tant i per molt que ens hagués agradat, no
"menjàvem" tot el que volíem. La veritat és que la campanya de la Patata es va fer molt, molt
pesada. Fins i tot la gent del carrer va acabar fent bromes en el dia a dia amb
aquell eslògan del "Yo también como patatas" i deixem-ho aquí perquè
estem entrant en el tema sexual i això és molt relliscós, perillos i encara
"cobrarem" al final.
Pollastre
Xocolata
Aquella dictadura franquista aparentment també es
preocupava per la nostra salut, des del punt de vista alimentari i com us deiem
es van orquestrar campanyes per al consum de patates, pollastre, arros i
xocolata, entre moltes altres com les famoses de "Contamos contigo" o
"Mantenga limpia España" que formen part de la història de la nostra
publicitat i que pagava el govern, es a dir... nosaltres. A El Temps Passa... i
la música queda i dins de la secció d'aquella publicitat antològica que va
omplir el nostre passat escoltarem ara un anunci institucional aconsellant
prendre xocolata, un aliment molt energètic, tant en presa, amb llet o de la
pedra com xocolata soluble. A més a més, val a dir que un berenar molt clàsic
era el pa amb xocolata i per cert, molt més sa que la bolleria a la que tan
aficionades són les mares i els briballs avui en dia.
Tots contra el foc
Una altra campanya destacable és
aquesta que va protagonitzar Joan Manuel Serrat demanant que tots lluitem
alhora, colze amb colze, contra el foc, una xacra que encara avui dia segueix
sent un problema cada estiu i les notícies ens informen d'incendis continus que
van arrasant els nostres camps i boscos, amenaçant carregar-se l'ecosistema i
alterant el medi ambient. Llastimosament una de les mesures més efectives per
lluitar contra el foc és la prevenció, però els nostres boscos segueixen
coberts de malesa i males herbes i la seva neteja brilla per la seva absència,
de manera que els bombersm veins i l'exèrcit que col·labora en moltes ocasions, veuen
quan infructuosos són els seus esforços que en ocasions arriben a cobrar-se les
vides de bombers i veïns que col·laboren en les tasques d'extinció. Tot això
sense 
parlar dels focs intencionats que en els seixanta i sobretot en la dècada
següent, s'atribuïen en moltes ocasions, encara que no oficialment, a
l'especulació urbanística. És clar que aquesta campanya és de finals dels
vuitanta. Però nosaltres volem fer èmfasi en un tema tan important com és el
Foc. L'any 2015 ha
estat molt més voraç que el 2014 i els incendis han cremat moltes més hectàrees. Uns
quants municipis han hagut de ser desallotjats aquest estiu perquè el foc els
amenaçava. Això és una veritable desgràcia, encara que no s'arribi a cobrar
víctimes humanes, però l'ecosistema es ressenteix i al final... pagarem tots.
Contamos contigo
Mantenga Limpia España
Però val a dir que la campanya
publicitària institucional reina va ser la de "Mantenga Limpia
España". Comportava anuncis de diferent índole i en els quals ens
recomanaven mantenir neta la ciutat, el teu poble, la platja... de fet es
tractava de ser pulcres i nets. Tirar les escombraries i burilles en papereres
i cendrers instal·lats en els nostres carrers i places per ser usats i no
embrutar els carrers. És clar que avui en dia possiblement hauríem de recuperar
aquestes campanyes publicitàries i tornar a cridar als quatre vents allò de "Mantenga Limpia España"
perquè de porcs segueixen havent-hi i molts, i no sempre de quatre potes. Com
mostra un botó. Quantes vegades us ha passat o sabeu que ha passat a algú del
vostre entorn, allò de sortir a passejar i distretament trepitjar una caqueta
de gos casualment oblidada per "algun porc" i no ens referim als
animalets que ells, pobrets, en moltes ocasions són molt més nets que els seus
amos i mestresses. Per això mireu el vostre entorn i penseu si voleu tenir una
ciutat neta i polida o un escombriaire... i aplicar-vos el lema donant exemple.
És que la mentalitat de massa gent és que les coses es facin bé, però que les
faci un altre o una altra, per tant nosaltres ara cridarem ben fort alló de
“Mantenga Limpia España”.
La Música
que es Feia en Català
Els 4 Z – Si un dia vols
El grup valencià Els 4 Z van
editar un disc, un EP que va publicar el segell Edigsa l'any 1966 i que es va
titular "Els 4 Z III" i pensem va ser el tercer i últim. El tema que
us hem seleccionat per compartir avui a El Temps Passa ... i la música queda,
és una versió d'un èxit de Raimon i en l'EP també es van incloure “Capri S'Ha
Acabat” del frances Hervé Vilard, “El Rossinyol Italià” que es la seva versió
del “Le Rossignol Anglais” escrita por Pierre Delano i Hugues Aufray i
“L'Arbre” que és un tema tradicional nord-americà adaptat al valencià. Els 4 Z
van debutar al febrer de l'any 1961 actuant en l'emissora La Voz de Levante i inicialment
es deien Lluís Miquel y sus 4 Z, però quan el cantant Luis Miguel Campos els va
deixar ells van seguir ja només com Els 4 Z. Per cert, el cantant, productor
audiovisual i animador cultural, va 
rebre el premi Vicent Ventura de l'any 2014.
Us explicarem una curiositat, el dilluns 28 de febrer de l’any 1966, grisos
d’aquells de la
Brigada Político-Social van detindre durant 72 hores i
després de ser incomunicats també vam ser multats per el Tribunal d'Ordre
Públic, als components d’Els 4 Z i l’organitzador d’un concert que s’havia fet
un dia abans, el 27 que era diumenge, a l’antic cine Artis de la ciutat de
València, un concert on també va participar Raimon. A partir de llavors les
dificultats van créixer de tal manera que Els 4 Z es van dissoldre. Els 4 Z, un
altre vegada amb el cantant Luís Miguel Campos que també va gravar en solitari
i va formar part del grup Patxinguer Z, van tornar a posar-se en marxa a
mitjans dels 70. El batería es deie Ángel Arbizu, Miguel Benet d’encarregava
dels teclats, i un altre era José Luis Berenguer, no recordem el nom del que
ens falta
Glòria – Tothom parla amb la veu
massa forta
Una de les cançons més populars de
la cantautora catalana Glòria és aquesta que us hem seleccionat ara, escrita
per Jaume Picas i el mestre Antoni Ros-Marbà que es va encarregar de la música,
Es va incloure en un EP editat pel segell Edigsa l'any 1968 i en el qual també
hi trobàvem “El Rei Joan Primer de Catalunya”, “T'He Dut Un Clavell Blanc” i
“El Secret” totes elles escrites també per Juame Picas i Antoni Ros-Marbà. Va
ser un dels principals discos en la carrera en català de Glòria. Tot i que
Glòria va començar com a cantautora i dins de la Nova Cançó i que mai va
formar part oficialment d'Els Setze Jutges que quan Gloria va iniciar els seus passos per
el mon de la música ja començaven a estar bastant cremadets, la xicota va
tindre una interesant carrera i es va retirar quan es va 
casar, però en els
setanta va tornar i es va dedicar a cantar en castellà per arribar al mercat
espanyol i entre els seus singles més reeixits es troba "Contra viento y
marea". Glòria Preses Canals va néixer a Barcelona l’any 1952 i era
germana de la també cantautora Maria Pilar i Mario les va descobrir en les
matinals de música catalana que es feien al cinema Gayarre de Sants, a
Barcelona, organitzats pel programa "Barcelona Internacional" de
Ràdio Juventud la Voz
de Cataluña que dirigien i presentaven inicialment Josep Maria Bachs i Àngel
Casas, al costat d'un tercer del qual no recordem el nom. A Glòria la va
acompanyar durant un temps el gran guitarrista Fernando Orteu a qui hem punxat
ja en diverses ocasions. Per cert, li van proposar representar Espanya a
Eurovisió, no recordem ara l'any, a mitjans dels setenta, però ella no va
acceptar ja que llavors estava embarassada.
Salvador Escamilla – Els Temps ara
Canvien
Avui en dia pràcticament tots
identifiquen Salvador Escamilla com el gran radiofonista que va ser, sobretot
al capdavant del programa Radioescope de Ràdio Barcelona, emès des dels estudis
del carrer Caspe número 6. Però Salvador Escamilla va començar com a cantant
editant els seus discos a través del segell Edigsa i finalment es va passar al
món de la ràdio, convertint-se en un dels pioners en fer ràdio en català.
Aquest tema que escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda, és una
versió de Bob Dylan, un dels seus temes més populars el "The Times They
Are A-Changin", tot i que reconeixem que l'adaptació de la lletra al català
la s'allunya de la versió original i el text li resulta, tant a Mario com a
Quimet que l'ha tocat en moltes ocasions, de manera que reclama l'euro
pertinent, una mica allunyat de la traducció que es fa servir habitualment. Es
va incloure en un EP titulat genèricament "Cançons de protesta" que
va publicar Edigsa l’any 1966 i en el qual també es van incloure “No
Aconseguiran” escrita por Josep Maria Andreu i Lleó Borrell, “No Pot Ser Pas”
que era la versió del “Il Faut Dire Adieu” del frances Jean-Jacques Debout 
i
“S'Ha Acabat el carnaval” que es el “The Carnival Is Over” de Tom Springfield.
De nom complert Salvador Escamilla i Gómez, va néixer a Barcelona l'any 1931 i
va morir també a la
Ciutat Comtal el 30 de març del 2008. Radioescope es va posar
en marxa l'any 1964, posteriorment a la publicació d'algun dels seus discs i
Salvador Escamilla va ser un dels principals impulsors a través dels mitjans de
comunicació de la Nova
Cançó i la música en català, un apartat en el què també hem
de destacar un programa anomenat "Barcelona Internacional" que un
parell o tres d'anys més tard va començar a ser emès a Radio Juventud la Voz de Cataluña, des dels
vells estudis del carrer Saragossa i que estava conduït per Josep Maria Bachs,
Ángel Casas i un tercer del qual no recordem el nom. A la foto Salvador Escamilla amb un jovenet Joan Manuel Serrat.
Seguim a Barcelona i escoltarem a
Los Salvajes que tot i ser del Poble Sec i Collblanch, cantaven en castellà.
Los Salvajes – Pienso en ti
Aquesta peça es una de les
recordades en la carrera de Los Salvajes, tot i que no era d’ells, es tracta
d'una versió del "You were on my mind" d'Ian & Sylvia i que també
va versionar el nord americà Barry McGuire. Los Salvajes amb Gaby Alegret al
capdavant, li donen el seu caire “canyero” que els va caracteritzar a l'època.
De fet van ser un dels grups "durs" dels 60. Tenim una gran versió en
català de la cançó, no per ells aixo si, pero bona versió que us portarem en
propers programes de El Temps Passa… i la música queda, la tocan Els Dracs.
Aquesta peça es trobava a un EP publicat l’any 1966 que també incloïa “Al
Capone” com cançó estrella, "Paff... Bum" i "A la buena de
Dios" que era una versió d'un tema italià que no recordem de qui era, ni
ens interessa massa, la veritat. Los Salvajes es van crear l'any 1962 i a més
del cantant Gabriel Alegret trobàvem a Andy González (guitarra solista),
Francisco Miralles 
(guitarra rítmica),
Sebastià Sospedra (baix) que després marxaria a Lone Star i Delfín
Fernández (bateria). Lo Salvajes eren del Poble Sec, tot i que Sebastià era de
Collblanch, a l'Hospitalet. L’any 1966 Julián Moreno va substituir a Andy. Los
Salvajes van ser una de les bandes més sòlides del que podríem anomenar rock
brut, versioners dels Stones i la part més dura del rock britànic del moment,
haguessin estat heavys en els 70 i garatge en els 90. Us explicarem una
curiositat sobre Los Salvajes. Quimet recorda un concert de Los Salvajes a
Constantí en el que després de montar els instrumetns i provar só, és van posar
a jugar a futbol al recinte, es a dir La Pista d'Estiu amb un terra de cimen molt du i llançan-se per
terra sense miraments i es que ells eren "Los Salvajes". Per cert que
Gaby va publicar un llibre amb la història del grup l’any 2013, creiem que va
ser.
Los Gatos Negros – Un efecto
extraño
Tenim ara a les mans un EP que Los
Gatos Negros van editar mitjançan Vergara l’any 1965, on la peça estrella va
ser “Cadillac”, però aquesta es una gran cançó. De fet es el millor EP de Los
Gatos Negros i també el que millor es va vendre. “Un efecto extraño” es la
versión que van fer del tema de Dave Berry, però al disc també hi eran “Eres un
demonio”, versió del “Evil hearted you” de The Yardbirds i "I'll go
crazy" de James Brown que ells titulan “Voy a enloquecer”. Los Gatos Negros
es van crear l’any 1961 i van començar gravant per Belter l’any 1962, passant
al segell Marbella i despres a Vergara, ja l'any 1965. Inicialment eren Ernesto
Rodríguez, Xavier Soranells, David Giorcelli, Félix Sierra i Quique Tudela,
encara que després de canvis es van anar incorporant Piero Carando, Frank
Andrada, Francis Rabassa, Frank Mercader, Carles Maleras i l’actriu i cantant
Mone amb la que van gravar un LP l’any 1987. Los Gatos Negros es van desfer
l’any 1971, per tornar en els 80 i de nou al segle XXI. Actualment creiem que el grup l'integren Frank Andrada, Mark Cuevas, Valentí Adell i l'amic Quique
Tudela. La veritat es que Los Gatos Negros van 
ser una de les millors bandes de
rock sortides a Barcelona, avui també diriem “garatge”, pero el seu problema va
ser que no traballeven per multinacional i la difusió del seus discos no va ser
mai l’adecuada. Pero quan finalment l'any 1970 van conseguir un contracte amb
l’EMI es van trobar que Vergara havie registrat el nom i van passar a ser tan
sols Los Gatos, pero no va tindre continuitat, si be despues de desfer-se als
anys setanta, van tornar als 80 un altre vegada com Los Gatos Negros i van
gravar un LP amb Mone com a cantant i un estil mes tecnificat, molt allunyat
del seu, per aixó creiem que no van funcionar. En els anys 70 Francis Rabassa
va tocar amb Barcelona Traction i Quique Tudela va crear Furia. Carlos Maleras
per la seva part, no va aceptar una proposta de Alain Milhaud per substituir a
Manolo Fernández, organista de Los Bravos que s'havie suicidat i aixó que es diu que li va oferir un
chec en blanc. Carlos Maleras va morir l’any 2000 i pensem que Piero Carando
també es mort. Al 2014 ens va deixar el bateria Ernesto Rodríguez,
un dels fundadors i que des de feie 5 anys tocava a Los Sírex.
The Rocking Boys – Palabras
Hi ha un punt d'inflexió en la
carrera del grup britànic The Bee Gees, parlem de l'abans i el després de la
"Febre del dissabte nit", nosaltres ens quedem amb la primera d'elles
amb cançons com "Nova York desastre miner", "Massachussets",
"To love somebody", "Rialles i llum", "Holiday",
"Un missatge et voldria manar" i tantes altres, però entre totes
elles hauríem de destacar "Words" que escoltarem ara en la versió que
van realitzar els andalusos The Rocking Boys, encara qie Quimet s'encarrega de
recordar-nos la de Los Salvajes que és excepcional. The Rocking Boys la van
incloure en un EP editat per Belter l'any 1968 amb “Espérame que voy” que es el
“Hold on I'm coming" de Sam & Dave, “Carmen” que és la seva versió de
la peça central de l'òpera de Bizet a ritme gairebé de blues i “Regresa”.
Aquest és l'últim disc en la carrera de The Rocking Boys que després de canviar
de mànager i establir-se, primer a Barcelona i posteriorment a Bilbao, es
desfan. En total The Rocking Boys van publicar 16 discos, tots ells en format
EP. The Rocking Boys es van formar a La Línea de la Concepción, a Càdis, a finals dels anys 50,
influenciats per l'emissora de la base americana de Rota i la seva música. The
Rocking Boys van començar fen twist i rock and roll, els géneres de moda a
l'época i seguin les tendencies van anar passan al pop. The Rocking Boys van
ser una de les millors bandes andaluses del principi de la dècada i també són 
un dels primers grups espanyols en sortir a l'estranger (Portugal, sud de França
i el Marroc) i van tocar moltes vegades a Madrid i Barcelona. Inicialment The
Rocking Boys eren José Gómez (guitarra i veu), Ricardo Oliveira (baix i veu)
qie era portugues, Carlos Jaime (piano i saxo) i Agustín Martínez (bateria i
veu solista), però amb la mili a sobre es van produir canvis inevitables. Hi
havia un cinquè membre a l'ombra José Garzón, a qui van conèixer a Ceuta i que
és convertiria en el seu representant. Entre la gent que va ser membre de The
Rocking Boys es troben Rafa (òrgan), que venia de The Brisk i després tocaria
amb l'Orquestra Mondragón, Hans (bateria) que va tocar amb Los Mitos i José
Luis Tejada (cantant) que també militaria a Los No, Los Finders, Los Crikets i
Barrabás, va morir el 20 d'abril del passat 2014 i nosaltres creiem que es el
cantant en aquesta cançó.
Los Talayots – Homburg (la sonata)
Aquesta va ser una gran cançó dels
britànics Procol Harum, eclipsada per l'èxit de "Amb la seva blanca
pal·lidesa", però al nostre parer, en qualitat és igual o superior. Quimet
l’ha tocat i per aixó ja està reclamant l’euro. Els Talayots que son els que
ens la porten ara, eren sis nois mallorquinsi van prendre el nom d'unes
construccions prehistòriques típiques de les Illes Balears. Van gravar un
parell o tres de singles per al segell Marfer. Aquest tema es trobava a la cara
B d'un d'ells amb "El burrito rojo" a la A. En un altre dels seus
singles versionen a The Bee Gees i van ficar "Worlds" i
"Holiday". Per cert que del tema "Homburg" hi ha una versió
molt bona a càrrec de los Gatos Negros, barcelonins. Volem fer un incis sobre
la foto de la caràtula del discm un single editat per Marfer l'any 1968 amb "El burrito rojo" a l'altre cara, que està presa a la plaça d'Espanya de Palma,
just davant de l'antiga terminal d'Iberia, amb el monument a Jaume I al darrera
i al costat de Cal Meca, una gran cafeteria que avui ja no existeix, on Mario,
de nen, es prenia els "suaus".
Mario va estar viven al carrer Rey Sancho, molt aprop, un carrer que
feia cantonada amb la sortida del trenet de Soller per un 
costat i amb l'avinguda
on estaba Cal Meca, per l'altre. Mario vivia al número 28, just al costat d'una
carnisseria, a casa de la padrineta Amelia Jordi. Los Talayots van ser inicialment Ramon Jover (cantant i saxo),
Toni Tur (guitarra), Pere Obrador (baix), Honorat Busquets (teclats) i Miquel
Bonnín (bateria). Van treballar 10 anys i van passar molts d'altres músics
destacables com Joan Caimari, Toni Morlà que després es llançaria com cantautor
i també l’amic Joan Bibiloni abans de anar-s'en a Zebra. Los Talayots van
gravar quatre o cinc discos, casi tots single i un o dos EP’s, per al segell
Marfer. En les portadas de prácticament tots els seus discos, com us deiem
d’aquesta, Los Talayots fan patria mallorquina i les fotos gairebé sempre estan
preses en escenaris naturals típics de l'illa.
Tony Ronald y sus Kroner’s –
Perdóname amigo
Escoltarem ara una cançó que ens
porta Tony Ronald, de veritable nom Siegfried Andre Den Boer Kramer, va néixer
a Holanda l’any 1941, però va triomfar a Espanya on es va afincar, vivia a
Castelldefels. Aquesta és una de les cançons de Tony Ronald que tant a Quimet
com a Mario sempre els ha agradat molt, tot i que no era d’ell, es tractava
d'una versió d’un tema de Johnny Guitar Watson que Tony Ronald interpretava en
directe des de feia anys i que va gravar al 1964 a un EP amb "Hippy
hippy shake" que era dels The Swinging Blue Jeans, "Bella
durmiente" composat al 1864 per Stephen Foster i versionada ja en el segle XX
per Bing Crosby, Roy Orbison i The Beatles, entre altres, amb el títol
"Beautiful Dreamer" i que va ser el gran èxit dels Billy J. Kramer & Dakotas i "Tú serás mi
baby" de The Ronettes. Aquesta cançó també va ser versionada en castellà
per Bruno Lomas, Los Wikingos i Michel, entre d’altres. Tony Ronald va formar
part de diversos duets abans de anar definitivament en solitari. Va crear Tony 
Ronald y sus Kroner's i pels Kroner's van passar gent de la talla de Max Suñer,
José Más "Kitflus", Francis Rabassa, Jordi Colomer, Primitivo Sancho,
Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres. Tony Ronald ens va deixar el 3
de març del any 2013, a
l'Hospitalet de Llobregat, tenia 72 anys d'edat i pràcticament tota la seva
vida podem dir que la va passar aquí ja
que va arribar amb els vint tot just complerts, recent acabada la mili i es va
establir a Catalunya. Va ser un dels grans cantants de pop en els 70, gràcies a
cançons com "Dejaré la llave de tu puerta", "Lady Banana" i
sobretot "Help", però la seva carrera va començar a principis dels
60. Va estar casat amb July, de la qual es va divorciar i a la que Los Diablos
van dedicar la cançó "Oh July" i des de feia anys estava casat amb
Mariló Domínguez.
Los Pop Tops – Con su blanca
palidez
Quan el grup Los Pop-Tops van
debutar l’any 1967, ho van fer amb aquest single, versió del gran hits dels
britànics Procol Harum. La cançó amb la que avui acabarem el programa, va ser
un èxit massiu a tot el país i va representar el debut i consolidació de Los
Pop Tops, sobre tot per la tasca del teclista que extreu bon suc del seu órgan
Hammond. A l’altre cara trobaven “I can't go on”. Los Pop Tops van ser una bona
banda liderada pel cantant de color Phil Trim i que inicialment es van dir Los
Tifones. El cantant de Los Tifones era Luis Fierro i quan aquest els va deixar,
va ser substituït per Phul Trim i és
camviaren el nom. Los Pop-Tops van ser produïts pel francès afincat a Espanya,
Alain Milhaud que també va llançar a Los Bravos i un grapat més de gent. El
grup Los Pop-Tops l'integraven José Lipiani, Alberto 
Vega, Ignacio Pérez,
Julián Luis Angulo, Ray Gómez que venia dels Pekenikes i després va marxar-se a
tocar a Estats Units incorporant-se a la banda de John Lennon i el cantant de
color Phil Trim, de veritable nom Theophilus Philip Trim i que va néixer el 5
de gener de 1940 a
Trinitat Tobago. Per Los Pop Tops també van passar Rafael de Guillermo
(teclats), Agustín Carló (baix), Santiago (trompeta), Luis Franch i el bateria
angles Bob Thackery. Es van desfer l’any 1974. Un dels components del grup
durant un temps sembla que va ser Alfonso Arteseros que va estar conductor del
programa de televisió "España en la Memoria". Van haver-hi altres músics, entre ells
Felipe Lipe que era baixista i s'en va anar despres amb Jalea Real. Por cert
que el segell RamaLama a editat fa dos o tres anys un doble CD titulat “Pop
Tops, todas sus grabaciones 1967-1974”,
son un total de 45 cançons, tot un recordatori de la música d’aquest bon grup.
Acaba per avui El Temps Passa… i
la música queda. Ens tornarem a retrobar la propera setmana en aquest viatje
que fem al passat, a l’ahir, als anys seixanta. Nosaltres som Quimet Curull i
Mario Prades i ara fotrem el camp dient-vos A reveure.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen
il•lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
Enllaç per descarregar-se el programa
Enllaç per descarregar-se el programa
No hay comentarios:
Publicar un comentario