Començarem El Temps Passa... i la
música queda escoltant ska fet per gent d'aquí i tindrem a Los de la Torre, Los Blues de España i
Raphael, però obrirem amb Los Antifaces i el seu “Chico bombón”. És clar que en
el programa avui tindrem La
Parrafada i tornarem a fer-nos preguntes curioses que ens heu
anat fent arribar i també escoltarem a Los Javaloyas, Catinos, Sírex, Mustang,
Salomé, Santi Sans, Jacinta, Los Ángeles, Lone Star, i uns quants més que ens
acompanyaran en el nostre viatge al passat, als records musicals d'aquell ahir
que deixem enrere, però que perviuen en el fons de la nostra ment. Arriba el
moment de començar i des de totes aquelles emissores per les que escoltes el
programa o vía internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse,
ara iniciem una vegada més el nostre recorregut. Sóm Quimet Curull i Mario
Prades i us diem com cada setmana alló de
Obrim la Paradeta
Los Antifaces – Mi chico bombón
Aquest tema a ritme de ska amb el
que començarem El Temps Passa… i la música queda d’avui, es va publicar l’any 1964 a través de Belter i es
tractava d'un EP on també trobàvem altres versions, entre elles "Déjame,
déjame”, “El jilguero del monte” i “Dulce Guillermo" que també era una
versió de Millie Small. Los Antifaces eren dos nois i una noia, un grup que va
treure sols un parell d'EP's. Aquest tema que sona a El Temps Passa... i la
música queda és una versió de "My boy Lollipop", l'únic èxit de la
jamaicana Millie Small, una noia de color de veritable nom Millicent Dolly Mai Small, nascuda el 6
d'Octubre de 1946 i que ens la va portar a ritme de ska. Encara que aquesta
versió de Los Antifaces és molt més poppi. Millie només va gravar dos LP's el
que es titulava així "My boy Lollipop", publicat el 1964 i un altre
en 2004. És l'única versió que sapiguem, junt amb una del Dúo Radiant’s que
eren catalans, gravada en castellà d'aquest tema.
Los de la Torre – Operación sol
Oficialment la primera cançó a
ritme de ska que es va gravar a l'estat espanyol va ser "Operación
Sol" dels catalans Los de la Torre,
es va editar en un EP de l’any 1966. És una cosa que havíem dit en diverses
ocasions i que una oient amb encert ens ha dit recordat utilitzant el Facebook
de la Montse Aliaga
que està bé que parlem de la cançó, però mai la posem i és veritat, per això ara
"Operación Sol" ja està sonant a El Temps Passa... i la música queda.
La veritat és que mai l'hem posat perquè estem convençuts que és una horterada,
però certament és interessant pel seu valor documental i quadarà molt bé en
aquest programa que començem parlant i escoltant ska espanyol. Per cert, val a
dir i Quimet ens ho confirmarà que el batería de Los de La Torre no portava massa bé
aixo del ritme ska i més be sembla una mica pasodoble. La segona va ser “La
canción del trabajo” de Raphael. Los 4 de la Torre, com es deien inicialmente, eran catalans i
van passar a ser Los de la Torre,
quan es van convertir en tres i també van gravar un parell o tres d'EP's en
català signant com Els de la
Torre. Es van crear l'any 1961 i val a dir que ells no volien
reivindicar res en 
especial, si cas Els 4 de la Torre oferien cançons per
ballar i distreure el personal dels problemes diaris i ajudar-nos a suportar la
idea que a l'Espanya dels seixanta seguíem estant a règim i no només de menjar.
Los 4 de la Torre
van ser un grup que va gravar moltíssimes horterades estiuenques iinfinitat de
versions, sobretot cançons de moda. El fundador va ser Emilio de la Torre, el germà gran i que
era trompetista, baix i cantant, al costat dels seus germans Carlos i Juan, als
quals es va unir Paco que creiem que era cosí seu, així tot quedava en família.
Van començar a actuar al Festival d'Aranda de Duero de l'any 1964. La veritat
es que Los 4 de la Torre
van procurar no perdre's cap festival de
moda i l'any 1966 obtindran el seu major triomf, un segon lloc al Festival de
Mallorca amb "Vuelo 502". Van mantenir una carrera estable i a partir
de 1967, quan els deixa Paco, ells segueixen com a trio i anomenant-se Los de la Torre i reforçant-se amb
músics mercenaris. El seu últim single amb la cançó "Rosa Maria" el
publicaria Ariola l'any 1972. Tot i no tornar a gravar com Los de la Torre, van seguir treballant
sota el nom de Tinglado, de vegades en formació de Big Band i altres com a grup
orquestral i l'any 1982 ho van deixar definitivament. L'únic que no va
abandonar la música va ser Juan de la
Torre que ha seguit dirigint diversos grups orquestrals.
Raphael – La canción del trabajo
Ja que hem escoltat abans a El Temps
Passa... i la música queda, la considerada primera cançó de música ska que va
gravar un grup a l'estat espanyol, "Operació Sol" de Los de la Torre i us hem dit que la
segona era aquesta, donçs ara l’escoltarem al programa, es tracta de "La Canción del Trabajo"
que va gravar Raphael, sent un dels seus grans èxits i es diu que era una
composició de Manuel Alejandro, tot i que nosaltres discrepem d’aixó ja que es
la versió d’un clàsic del jazz escrita realment per Nat Adderlay que a Espanya fins i
tot han gravat els Lone Star. Miguel Rafael Martos Sánchez, conegut com
Raphael, va néixer a Linares, Jaén, el 5 de maig de 1943 i en els seixanta se
l'anomenava familiarment "El roba bombetes", per les seves
melodramàtics i superactuats gestos en els escenaris. L’any 1962 va guanyar el
Festival de Benidorm i també es va dedicar al cinema rodant un munt de
pel·lícules, això 
si, fent sempre de Raphael. Va ser el primer artista espanyol
que va actuar darrere de l'anomenat Teló d'Acer, es a dir la Russia comunista i posseeix
una brillant carrera que dura encara avui en dia. Es va casar amb la periodista
Natalia Figueroa i segueixen junts. Actualment es trova en actiu i en plena
forma, tot i haber patit un trasplantament de fetge i val a dir que fa poc s’ha
estrenat una nova pel·lícula seva al Festival de Cinema de Sant Sebastià “Mi
gran noche”, on el tema central, un dels gran èxits de Raphael i que dona
titol, es una versió d'un èxit del cantant i compositor Adamo.
Los Blues de España – Ska
Jamaiquino
Us portem ara a El Temps Passa...
i la música queda un grup del que pràcticament molt pocs es recorden avui en
dia i que també va incursionar en el ska, de fet aquest disc, un EP editat per
Columbia del que us extraiem aquest tema, escrit per Don Roy es titula
genèricament “Lecciones de ska y yenka” i es va publicar a l'any 1964, amb el
que es demostra que Los de la
Torre no van ser els primers en incursionar en aquest ritme
típicament jamaicà, encara que s'emporten la fama, com sol succeir en masses
ocasions, però si van ser els que el van imposar com un ball de moda. En el
disc inclouen una altra cançó de Don Roy “Bailando el ska” i dos temes a ritme
de yenka “Lección de Yenka” també de Don Roy i “Vamos a bailar la Yenka” escrita per J Chaves.
De fet aquest Don Roy es deia en realitat Rodrigo Martínez Sáez. 
Creiem que Los
Blues Boys de España es van crear a principis dels seixanta a Pontevedra i van
ser Rafa Dovalos López (flauta), José Benito (piano), Herman (baix), Lupe
(bateria) i Manolo (guitarra), tot i que es van produir canvis i van passar a
ser 4. Recordem un músic que de cognom Paredes, un altre Carlos i també un que es deie Tony. Van
actuar i molt a l'estranger, sobretot en els països nòrdics. Rafael Dóvalo López,
líder del grup, pensem que també va gravar en solitari i anteriorment havia
format part de l'Orquestra Iris Cambados i el Grupo Los Diamantes, a principis
de la dècada, però tota aquesta informació posem-la en quarantena, per si de
cas. 
Los Pekes – Hago mal en quererte
És un tema amb un ritme pesat,
però molt simple, segons ens explica Quimet. És clar que la cançó tenia la seva
gràcia i per aixó sona ara a El Temps Passa… i la música queda. Los Pekes eren
quatre nois i una noia, creats a Madrid i van gravar aquest EP per al segell
Zafiro l’any 1965, es clar que seguin la moda imposada per las cases de discos
en aquells anys, no era un tema seu, es tractava d'una versió del "Do You
Really Loves Me Too (Fool's errant)" del rocker britànic Billy Fury, un
home que va morir a l'escenari tal i com va prometre i de la qual hi ha dues
bones versions, una a càrrec de Karina i una altra per grup Los Ágaros. En
aquest EP també versionen el "Do what Diddy Diddy" de Manfred Mann que vam escoltar la passada setmana en la versió que van fer Los Gatos Negros,
"Por ti no puedo dormir” i “La quiero". Los Pekes van gravar un grapat de
discos, gairebé sempre amb versions, entre elles destaquen també “Como tú no
hay ninguno” i “Muñeca de cera”. Ara fem historia, tres germans anomenats
Benito, Jesús i Pedro es van incorporar
a la rondalla San José Bernans, allà coneixen a José. Quan compleixen els
quinze anys, l’any 1961, decideixen formar un conjunt que en principi queda 
integrat per: Luis Benito Provencio (baix), José López Savorit (guitarra),
Jesús Provencio (guitarra) i el seu germà bessó Pedro Provencio (bateria),
junto a un cantant. Guanyen el concurs de ràdio "Lo Mejor de Cada
Casa" que presentava un jove José Luis Ulibarri. L’any 1963 se'ls uneix
com a cantant una noia d'Ourense anomenada Maria Esther Alvárez i comença el
seu camí musical, gravan el primer EP l’any 1964. Benito abandona el conjunt,
per convertir-se en el seu manager i arreglista. El seu lloc al baix l'ocupa
José Francisco Cervera. Amb ell van guanyar el Festival de la Canción Hispano
Portuguesa de Aranda de Duero. Van tenir una interessant carrera, arribant a
gravar tretze o catorze discos. Els problemes comencen quan decideixen canviar
de discogràfica i es troben que l'anterior havia registrat el nom, una pràctica
habitual per l'època que putejava i lligava als grups i ells van passar a
anomenar-se Los Peckes, però el canvi i el casament de la cantant amb un músic
d'un altre grup, així com el seu estancament musical, desfà el grup Los Pekes.
integrat per: Luis Benito Provencio (baix), José López Savorit (guitarra),
Jesús Provencio (guitarra) i el seu germà bessó Pedro Provencio (bateria),
junto a un cantant. Guanyen el concurs de ràdio "Lo Mejor de Cada
Casa" que presentava un jove José Luis Ulibarri. L’any 1963 se'ls uneix
com a cantant una noia d'Ourense anomenada Maria Esther Alvárez i comença el
seu camí musical, gravan el primer EP l’any 1964. Benito abandona el conjunt,
per convertir-se en el seu manager i arreglista. El seu lloc al baix l'ocupa
José Francisco Cervera. Amb ell van guanyar el Festival de la Canción Hispano
Portuguesa de Aranda de Duero. Van tenir una interessant carrera, arribant a
gravar tretze o catorze discos. Els problemes comencen quan decideixen canviar
de discogràfica i es troben que l'anterior havia registrat el nom, una pràctica
habitual per l'època que putejava i lligava als grups i ells van passar a
anomenar-se Los Peckes, però el canvi i el casament de la cantant amb un músic
d'un altre grup, així com el seu estancament musical, desfà el grup Los Pekes.
La Parrafada
Durant uns quants mesos des que
vam deixar anar a l'aire les últimes preguntes curioses, hem anat rebent unes
quantes més. En aquesta ocasió hem de reconèixer que cap és nostra, ens les heu
enviat mitjançant correu electrònic, blog i facebook de la Montse i avui tornem amb La Parrafada ja que des que
vam iniciar la Desena
Temporada de El Temps Passa... i la música queda no l'havíem tingut i ho farem amb preguntes
curioses de difícil resposta i les dues primeres van de mascotes.
- Els gossos s'ensumen el cul per
conèixer-se millor Hauríem de fer-ho també els éssers humans per ser més
sociables?
- ¿Perquè si els gats sempre cauen
de peu es diu que tenen set vides? Podrien passar-nos alguna a nosaltres.
Ara unes d'advocats
- Perquè en un judici escoltem els
advocats realitzar preguntes com ¿Estava vostè present quan li van prendre la
foto?
Home, si no hagués estat Com
sortiria a la foto?
- Una altra podria ser A quina
distància estaven un de l'altre els vehicles en el moment de la col·lisió?
Si han topat la resposta és òbvia:
Estaven juntets No us sembla?
Anem amb tecnologia
- Quan un ordinador et diu
"Premeu qualsevol tecla per continuar" On és la tecla que diu
"Qualsevol tecla"?
-
Els Robots Tenen nervis d'acer?
- Puc guardar el ratolí del meu
ordinador al maleter del cotxe on tinc el gat?
- Per què els rellotges tenen
"manecillas" i no tenen peuets?
- Si es diu que els pares saben
més que els seus fills, per què Albert Einstein és tan famós i la gent del
carrer sap tan poc del seu pare?
Ara una preguntes
"familiars"
- Perquè quan plou i arribes a
casa completament xop et pregunten T'has mullat?
- Perquè et desperten a la nit
per preguntar-te si estàs dormit?
- On van a parar els mitjons que
desapareixen a la rentadora?
- Per què diem "seure a
taula" si ens asseiem en una cadira?
- Si es diu que l'amor és cec...
¿per què la llenceria femenina és tan popular?
- Per què calces és plural i
sostenidor és singular?
- Per què a la caixa ràpida dels
supermercats sempre acostumen a tenir la caixera més lenta?
- Si sempre està a l'aire lliure,
per què es diu coberta a la coberta dels vaixells?
- Per què als Estats Units cal el
carnet de conduir per comprar alcohol, si està prohibit beure i conduir?
- Per què diem que els Reis Mags
vénen d'orient, si no hi ha cap xinès?
- Per què hi ha un estil de
natació que es diu papallona, si les papallones no saben nedar?
- Per què són tan pocs els
endevins que guanyen la loteria, la primitiva o les travesses?
- Un part al carrer, ¿Es pot
considerar enllumenat públic?
- Per què es diu que alguna cosa
t'ho ha dit un ocellet si els ocells no parlen?
Fins aquí les nostres preguntes d'avui,
si teniu respostes contacteu amb nosaltres i si no les teniu, però sabeu més
preguntes d'aquest tipus, donç contacteu també amb nosaltres i passeu-nos l’es,
les compartirem a El Temps Passa ... i la música queda i almenys ens riurem
juntets una estoneta que el riure és bona cosa per a l'ànima, encara que alguns
erudits en qüestions de bellesa diguin que produeixen arrugues.
La Música
que es Feia en Català
Salomé – Se’n va anar
Una gran cantant surgida a les
nostres terras i que va cantar en castellà i català va ser Salomé. La segona
guanyadora espanyola del Festival d'Eurovisió, ja a l’any 1969, encara que ella
va haver de compartir el primer premi amb altres tres participants. La veritat
es que va ser un festival completamente atípic i amb molta pol·lémica, un dia
d'aquest parlarem d'aixó. Salomé es diu en realitat Maria Rosa Marco Poquet, i
va néixer a Barcelona el 21 de juny de 1939. Des de fa molts anys resideix amb
la seva família a València. A més de gravar amb Belter, també ho va fer amb
Iberofón, Zafiro, Divucsa i creiem que amb algun segell discogràfic mes. L’any
1962 va guanyar un altre gran festival, tot i que aquest era d'aquí, us parlem
del Festival Internacional de la
Canción del Mediterráneo que tenia lloc a Barcelona,
conjuntament amb Raimon i defensan la cançó "S'en va anar" que
escoltem ara. Per cert que Salomé i 
Raimon van guanyar gràcies a l’involuntaria ajuda
o la “cagada” de Don Manuel Fraga Iribarne, aleshores Ministre d'Informació i
Turisme que va fotre la pota, us explicarem la història. Quan els organitzadors
van veure que es presentava aquest tema, cantat en català, van saltar totes les
alarmes. La primera intenció va ser rebutjar-lo, però finalment van decidir
passar-li la patata calenta al Ministeri d'Informació i Turisme de qui depenia
el festival. Manuel Fraga va reomenar que s'autoritzés la cançó tot i estar
interpretada en català afirmant "Total no ganará", però mira per on,
si que va guanyar i això que estava cantada en la llengua de Mossèn Cinto. Vaja
Lumbreras! El ministre no va tindre en compta que votaba el públic asisten.
També us explicarem una altra curiositat. Raimón va ser obligat per Edigsa, la
seva casa de discos, a cantar aquesta cançó al Festival, ell no ho volia fer. Però
fora d'aquesta actuació, Raimon sempre s'ha negat a cantar-la en públic.
Santi Sans – Toca fusta
Aquesta cançó es una versió del
“Touche du bois”, escrita per Henri Salvador i B. Michel, adaptada al català
per Josep Maria Espinas que de fet va ser l'adaptador dels quatre temes que
contenia el disc, i ens la porta l'humorista català Santi Sans des d'un EP
editat l'any 1967 pel segell Concèntric i que es va gravar en directe a la Cova del Drac, el mític local
del carrer Tuset, per això el títol és significatiu “Santi Sans a la Cova del Drac”. Santi Sans,
aquest genial humorista català, va gravar mols discos de monólegs, però també
cantant, com aquest que va comptar amb arranjaments i direcció musical del
mestre Francesc Burrull i en el qual també trobàvem "El dormilega",
"Josep" i “El meu trastet” que era una versió del "Road
Hog" de John D. Loudermilk, tot i que en el disc ens diuen quer es
l’adaptación d’un tema brasileiro, no es veritat, aixó si, la peça està
carregada de bon humor i ens explica la història d'un que té un Cadillac i quan 
han de portar-lo al taller del seu amic Ramonet, aquest li deixa un vell cotxe
que té arraconat al taller i mira per on, totes les noies s'enamoren d'aquell
"Trastet". Santi Sans va treballar i molt per TV3 i Televisió
Espanyola i també en el cinema, destacant la seva tasca a "La Mini Tia" i "La Liga no es cosa de
hombres" de Iquino, sense oblidar "Semos peligrosos, usease
Makinavaja 2" i altres. Santi Sans va néixer a Barcelona l’any 1933 i amb
8 anys va fer una obra de teatre anomenada "Home casat, burro
espatllat", però el seu debut professional en el món de la interpretació
va ser l’any 1956, amb una obra d'Adolfo Marsillach i Amparo Soler Leal
titulada "Acabados de casar, no molestar", al Teatre Windsor de
Barcelona. Un dels discos mes divertis de Santi Sans es "Jaume el
Conqueridor" on troben a l'actriu Crista Leem, una noia de molt bon veure.
Per cert es va fer un altre versió de aquesta obra de teatre amb música de La Trinca. Fa un parell
d’anys Santi Sans va presentar un llibre escrit per ell.
Jacinta – Si ell em portes roses
Pilar Viñas i Torres, veritable
nom de Jacinta, va néixer a Barcelona el 22 de maig del 1948. La va descobrir
Salvador Escamilla que la va promocionar des del seu programa
"Radioescope", a Ràdio Barcelona. Abans de dedicar-se
professionalment a la cançó, Jacinta va actuar bastant en cabarets,
associacions i programes de ràdio com “La comarca nos visita”, de Enrique
Fernández i “El show de las 2”
de Joaquín Soler Serrano, també a Ràdio Barcelona. Va treballar amb els pianistes
Alfredo Doménech i Lleó Borrell preparant el seu repertori amb cançons
d'Augusto Algueró. A la fi de 1965, Joan Manuel Serrat va realitzar el seu
primer concert al Palau de la
Música de Barcelona i va compartir cartell amb Jacinta entre
altres artistes, com Raimon, Núria Feliu, Joan Ramon Bonet, Els 4 Z i el Latin
Quartet. Jacinta va gravar entre 1965 i 1968 sis discos en català i un en
gallec, a més d'un altre amb Salvador Escamilla interpretant cançons de Disney
en català. L'any 1967 Jacinta participa a Menorca al Festival de Cançó d'Alaior
amb un tema del mestre Ortega Monasterio “Escolta es vent”. Jacinta es va casar
amb José Fernández Franch, saxofonista que va formar part d'orquestres com
Sonora Trinidad, Els Trincaires del Maresme i la Big Band de Barcelona
dirigida per Francesc Burrull, però va seguir gravant, encara que posteriorment
Jacinta es va incorporar a l'orquestra de Jordi 
Doncos i fins 1990 va pertànyer
a l'Orquestra de la sala Bolero que dirigia el seu marit. L'any 1966 es va publicar a través d'Edigsa aquest EP de Jacinta, cantant
molt més propera al pop que a la cançó d'autor, de fet podríem considerar-la
una noia Ye-Yé i va publicar vuit discos. Aquest tema, la versió que Jacinta
ens realitza del "Red Roses For A Blue Lady" va ser escrita per Sid
Tepper i Roy C. Bennett, per cert que aquest últim utilitzava un pseudònim.
Aquest tema va arribar a gravar-lo fins i tot Dean Martin, encara que la versió
més popular és la que va realitzar Wayne Newton. Pel disc de Jacinta va ser
adaptada al català pel mestre Josep Maria Andreu i es va incloure en un EP
publicar per Edigsa, al costat de "Tu ets com era",
"Digue'm" i "Si vols". Ha finals de la dècada, concretament
al 1968, Jacinta va passar a ser artista del segell DDC i va treure un EP amb
temes del Festival de San Remo. Des de fa anys viu a Madrid amb la seva familia
i val a dir que els seus dos fills, xiquet i xiqueta, també són músics, la noia pianista a la Orquesta Nacional
de España.
Deixem ara Catalunya i ens anem
cap a Granada.
Los Ángeles – Lo mucho que te
quiero
Aquesta cançó escrita per a Los
Angeles per Ibarra, Ornelas, Herrera i Céspedes, va ser la cara A d'un single
que es va publicar l'any 1969
a través del segell Hispavox amb "Cada dia" a
l'altra costat i que era una composició de Poncho. Va ser el seu novè single.
És un dels millors discos de Los Ángeles, encara que la portada trobem que
frega el ridícul i possiblement en aquest tema li sobrin els arranjaments de
metalls que volen donar un aire tex-mex a una bona balada, encara que no ho
necessitava. Los Ángeles eren un grup de Granada i van començar sent Los
Ángeles Azules, però quan va marxar el cantant Julián Granados per
incorporar-se als The Brisk, Poncho va passar a ser cantant, a més de tocar la
batería i Los Ángeles Azules es van reconvertir a Los Ángeles. Van ser el
millor grup vocal del pop espanyol dels seixanta, perllongant-se la seva
carrera en els setanta, fins a les morts de Poncho González i José Luis
Avellaneda en accident de trànsit el 26 de setembre de 1976, Carlos va quedar
ferit de gravetat, el grup tornava de fer 
un concert a Tarragona. Carlos i
Agustín al costat del fill de Poncho van reprendre la banda en els anys 90. L'any 2007 l'Ajuntament de Granada
va imposar a Los Ángeles la medalla de plata al "Mèrit per la Ciutat". Us direm que
Los Ángeles, tot i que van gravar molts singles, només van arribar a publicar
dos LP's i un CD ja als noranta. Això si, van participar en dues pel·lícules
"Un, dos, tres al escondite inglés" d'Iván Zulueta l’any 1969 i
"A 45 revoluciones por minuto" de Pedro Lazaga en el 1970. Durant un
temps i mentre un d’ells feia la mili, va ser substituit per Pepe Robles que
més tard crearia Los Módulos. Los Ángeles van ser descoberts per Rafael
Trabuchelli per al segell Hispavox i ell es va encarregar de produir els seus
discos. En total Los Ángeles van gravar 23 singles i dos LP’s de 1968 a 1976. Quimet sempre
afirma que son el millor grup que ell ha sentit tocan cançons dels Beatles,
sobre tot per els seus jocs de veus. Mario te una enécdota curiosa amb ells,
però diu que ja us la va explicar fa un temps. Mario creu que Los Ángeles eren
bons músics, pero com a pèrsones eran uns impresentables sense cap mena de
respecte per els companys de profesió.
Los 5 Musicales – Que tiempo tan feliz
Avui en dia aquells que recorden a
Los 5 Musicales ho fan per les cançons infantils que van gravar en la seva
última època, ja en els setanta i sobretot pel tema "Salta, salta, pequeña
langosta", però ells en els seixanta es van inflar de gravar versions de
moda. Com a mostra aquí teniu aquesta que van realitzar del gran èxit
"Those were the days" de la canatnt britànica Mary Hopkins que va ser
descoberta per Paul McCartney i va gravar amb el segell Apple Records,
propietat dels Beatles. Los 5 Musicales la van incloure a un EP on també
trobaven “Helule Helule”, “Fuego” i “Ayudate A Ti Mismo” que es va editar l’any
1968 mitjançant el segell Palobal. Quan es van crear a Barcelona, el setembre
de 1967, eren Beatriz Montero, Esther Navares, Eduardo Buján, Jesús Gracia i
Francisco Díaz encara que en el 68 es van produir canvis i va entrar Ricardo
Monforte substituint a Eduardo. Van participar en uns quants festivals i van
aconseguir el tercer premi, la
Sirena de Bronze, en el novè Festival Internacional de la 
Cançó Espanyola de
Benidorm, al 1968. Los 5 Musicales van ser fitxats per CBS que acabava
d'establir-se a Espanya i van obtenir el Primer Premi del III Festival de la Cançó Infantil de
Televisió Espanyola a l'any 1969 amb la cançó "Adivínalo" de July Murillo,
l'any següent participen en el IV Festival de la Cançó Infantil de
TVE, van obtenir el Segon Premi i el Premi d'Interpretació amb les cançons
"Vamos a Cantar" i "La orquesta", i van tornar a participar
al V Festival de la
Cançó Infantil de TVE al 1971, van alternar a partir d'aquell
moment les seves actuacions amb la de presentadors en els 20 programes que va
durar aquesta edició i a partir d'aquell moment la seva carrera ja es va
centrar en el públic menut.
Los Catinos – San Francisco
Los Catinos, un dels grans grups
versionars de la seva època, al costat dels Mustang i Los Javaloyas, van treure
l'any 1967 un EP, editat pel segell Belter que va incloure les cançons “El
mundo que conocimos” que havia portat a l'èxit Frank Sinatra, “No volveré a
amar” que es el “I’ll never fall in love again” de Dionne Warwick que també va
gravar Tom Jones, “El último vals” de Engelbert Humperdinck i “San Francisco”
que es el tema que escoltarem ara, una bona versió del èxit del cantant
nort-americà Scott McKenzie que va ser el líder del moviment hippy a la costa
oest (Jacksonville, Florida, 10 de gener de 1939 - Los Ángeles, California, 18
de agosto de 2012), és clar que el compositor va ser John Phillips dels The Mamas
& The Papas. Inicialment es van fer dir Los Ticanos, quan es van
recorvertir passarien a ser Los Catinos els hi van canviar lletres de lloc al
nom antic. Junt a Los Pájaros Locos i els Golden 
Quartet van ser els tres
primers grups catalans que van actuar a les mationals de Madrid, en un festival
organitzat per un sindicat estudiantil. Los Catinos van començar l’any 1963 i
es van desfer deu anys més tard. Eren Manolo Vehi Méndez (veu), José Antonio
Muñoz Fortes (baix), Manuel del los Ojos Prieto (teclats), Marcelo Pinilla
Marín (guitarra) i Fernando Luna Figueres (bateria). Van gravar inicialment per
el segell Vergara i a partir de l'any 1967 es convertirien en artistes de
Belter. Los Catinos segueixen actius, actuant des de fa gairebé 25 anys
periòdicament a la sala Tango de Barcelona, però si voleu anar-hi, us
aconsellem que truqueu abans per telefon per confirmar que aquella nit hi
siguin, per que no actuen a diari ni cada setmana.
Los Javaloyas – La canción de Lara
Són un dels grups degans de la
música pop a Espanya, creats a València per José Luis Pérez Javaloyas i
establerts a Mallorca. L'any 1967 van editar a través del segell EMI-La Voz de
su Amo un single amb aquesta cançó, el tema d'amor de la pel·lícula
"Doctor Zivago", escrita per Maurice Jarre, a la cara B i la d'un
altre film “Un hombre y una mujer” a la cara A. Les dues cançons s'havien
inclòs anteriorment en el seu tercer LP titulat simplement "Los
Javaloyas" que també es va posar a la venda al 1967. La veritat és que tots
dos temes havien triomfat a nivell vendes en les seves versions orquestrals,
però Los Javaloyas fan una bona feina. A principis dels cinquanta Los Javaloyas
es va establir a les illes Balears i degut a contractes per actuar a
l'extranger José Luis Pérez Javaloyas va tindre que reestructurar el grup
amb músics mallorquins com el cantant Serafín Nebot. Los Javaloyas són un dels
grups més veterans d'estat, es van 
crear l’any 1952. La formació estable va ser
Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant,
saxo i clarinet, Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta,
Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i Luis Pérez Javaloyas que, a més de
cantar, tocava la flauta i el piano. Tots ells i com era cosa habitual a
l’época, eren miltiinstrumentistes. Los Javaloyas van actuar molt a
l'estranger, sobre tot a Alemanya, a principis dels anys seixanta, allà van
conèixer i van compartir escenari amb The Beatles, a Hamburg. José Luis Pérez
Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007
i val a dir que Los Javaloyas van estar en actiu fins la seva mort.
Los Salvajes – Hoy comienza mi
vida
Aquesta cançó, amb un títul que
podría ser molt significatiu, estava inclosa en el primer EP que van publicar
Los Salvajes, va ser a través del segell Marbella, subsegell de Vergara, l’any
1964 i val a dir que no va tindre cap mena de promoció. Los Salvajes es van
crear l’any 1962 al Poble Sec, van ser un dels millors conjunts de la seva
época i un dels més agresius, actuaven sovint al Club San Diego i de fet dins de
les seves moltes versiones destacaven temas dels Stones o The Troggs, sempre la
part més dura del rock. Los Salvajes eren Gaby Alegret (cantant), Andy González
que l’any 1966 seia substituir per Julián Moreno.i Francisco Miralles
(guitarres), Delfín Fernández (bateria) i Enric Canals que l’any 1964 sería
substituit per Sebastià Sospedra (baix) que era de Collblanc, ell toca ja en
aquest disc, i en els 70 
s'incorporarà a Lone Star. Després d'actuar en
diverses ciutats alemanyes, a finals de l’any 1968 entra el teclista Fran
Mercader que creiem venia de Los Gatos Negros. Los Salvajes van fitxar per EMI
i l’any 1966, quan el grup ja era conegut i funcionava a nivell vendes, aquest
EP en el que també hi havia una versió dels Beatles i que va passar amb més pena
que glòria en el seu moment, va ser reeditat amb diferent caràtula, per
Marbella a fi de treure-li suc. El tema que escolten avui és una versió
italiana on Gaby intenta posar un toc romàntic desenfadad, però no ens
pregunteu de qui era. Per cert, us explicarem una anécdota. A Delfí, el
batería, els pares van decidir comprar-li l’instrument per salvar les cadires i
mobles de la casa per que amb dues baquetes, es dedicava a “tocar” tot el que
trovaba en el seu camí. Curiosament i tot que Los Salvajes eren fans i
seguidors de l’estética dels The Who, mai van versionà en els seus discos cap
cançó d’ells. Van ser teloners de The Moody Blues quan els britànics van actuar
al Palau d’Esports de Barcelona l’any 1965.
The Rocking Boys – Cuando un
hombre quiere a una mujer
El tema "When a man loves a
woman", un tròç de cançó que va gravar i va portar a l'èxit el cantant de
color Percy Sledge (Leighton, Alabama, 25 novembre de 1940 - Baton Rouge,
Louisiana 14 d'abril de 2015) convertint-la en un clàssic del soul, ens la porten
interpretant-la en castellà un dels millors grups andalusos dels anys seixanta
The Rocking Boys. La van incloure en un EP publicat per Belter l'any 1967, el
seu tretzè disc, i en el qual també trobàvem “Me gusta el amarillo” que es el
“Melow Yellow” de Donovan que vam escoltar no fa molt per Os Duques, “Lady
Jane” de The Rolling Stones i “Quiero que me quieras” que era la seva versió
del “Gimme some lovin” de Spencer Davis Group. Van editar en total 16 EP's i
creiem que també alguns singles. The Rocking Boys després de canviar de mànager
i establir-se, primer a Barcelona i posteriorment a Bilbao, es desfan al’any
1969. The Rocking Boys es van formar a La Línea de la Concepción, a Càdis, a finals dels anys 50,
influenciats per l'emissora de la base americana de Rota i la seva música. The Rocking Boys van
començar fen twist i rock and roll, els géneres de moda a l'época i seguin les
tendencies van anar passan al pop. Van ser una
de les millors bandes andaluses del 
principi de la dècada i també són un dels
primers grups espanyols en sortir a l'estranger (Portugal, sud de França i el
Marroc) i van tocar moltes vegades a Madrid i Barcelona. Inicialment The
Rocking Boys eren José Gómez (guitarra i veu), Ricardo Oliveira (baix i veu)
qie era portugues, Carlos Jaime (piano i saxo) i Agustín Martínez (bateria i
veu solista), però amb la mili a sobre es van produir canvis inevitables. Hi
havia un cinquè membre a l'ombra José Garzón, a qui van conèixer a Ceuta i que
és convertiria en el seu representant. Entre la gent que va ser membre de The
Rocking Boys es troben Rafa (òrgan), que venia de The Brisk i després tocaria
amb l'Orquestra Mondragón, Hans (bateria) que va tocar amb Los Mitos i José
Luis Tejada (cantant) que també militaria a Los No, Los Finder's, Los Crikets i
Barrabás, va morir el 20 d'abril del passat 2014.
Conjunto Lone Star – Todo es parte
de ti
Escoltarem ara al programa d'avui
una versió del "Anything that's part of you", una peça d'Elvis
Presley, una bona balada que obria el primer disc que van treure els
barcelonins Lone Star, va ser un EP de debut editat l’any 1963 per el segell
EMI, però que estava signat com Conjunto Lone Star i en el que són cinc
components, tampoc estava Joan Miró que entraria l’any 1964 quan es van
reestructurar per seguna vegada. En els seus inicis, es a dir en aquesta
grabación, Lone Star van ser Pere Gené (veu i guitarra), Enric Fuster (piano),
Rafael de la Vega
(baix), Enrique López (bateria) i l'holandès Willy Nab (guitarra). Assajaven en
un local del carrer Conde del Asalto, avui Nou de la Rambla. Durant els
seus primers cinc discos encara van ser Conjunto Lone Star, finalmente van
aconseguir treure’s alló de “conjunto” de sobre. Val a dir que nosaltres sempre
hem estat convençuts de que els Lone Star van ser la millor banda de rock dels
anys seixanta i part dels setenta i avui en dia s’els anomena dins del mundillo
musical “La llegenda”. El periodista Julian Molero va dir dels Lone Star:
"A vegades va ser un tren de càrrega; 
altres, un exprés; mai va volar com
un AVE, però l'Estrella Solitària sempre va ser un tren de llarg
recorregut", encara que això creiem que ja us ho havíem dit en algun altre
ocasió, però es una bona descripció. De fet la millor formación que van tindre
els Lone Star va ser l’integrada per Pere Gené (veu, piano i guitarra), Joan
Miro (guitarra i vibrafon), Rafael de la
Vega (baix i contrabaix) i Enrique López (bateria), però van tinde molts
camvis a partir de finals dels seixanta i per Lone Star van passar Sebastià
Sospedra, José María Vilaseca conegut com Tapi, Álex Sánchez, Jerónimo
Martinez, Luis Masdeu i uns quans més.
Los Mustang – Deten la noche
Un dels temes més importants en la
carrera musical del rocker francès Johnny Halliday va ser "Retiens la Nuit", gravada l'any 1962 i
que així mateix va ser molt versionada a l'Espanya dels anys seixanta,
destacant la versió en castellà i català de Tony Vilaplana i la del Duo
Juvent's, al costat de moltes altres que es van realitzar. Aquesta és la que van
fer Los Mustang, els nostres eterns versioners i us l'hem extret de
l'àlbum “Ayer una vez más", editat en format CD per Divucsa l'any 1991 i és que
creiem que ells no la van gravar en el seu moment, encara que no estem
totalment segurs. Per cert, a l'època que es va editar aquest CD, Santi
Carulla paral·lelament al seu treball com a cantant de Los Mustang, era el cap
de vendes del segell Divucsa. Los Mustang eren Santi Carulla (veu), Marco Rossi
(guitarra solista) i que va morir el pasat 17 de maig a Figueres, on vivia i
que va ser el compositor de les 16 cançons propies que Los Mustang van gravar
al llarg de la seva carrera, Antonio Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro
(baix) i TonyMier (bateria) i com us deiem, van mantenir aquesta formació
inicial fins que es van separar l’any 2000. Per aquest fet a la Fira Internacionalo
del Disc i Cinema de de Col·leccionisme que 
organitzava Mario a Catalunya i Andorra, a l’edició de Malgrat de
Mar es va fer un homenatge als Mustang i la placa la va recollir Santi Carulla.
La veritat es que Los Mustang, els grans versioners al pais dels Beatles,
tenien una ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells,
mitjançant gestió del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que
els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes
ocasions abans de que es publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los
Mustang amb temes com “El submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, la seva versió
tingues xifres de vendes al pais molt superiors a las del nois de Liverpool.
Per cert en els seus començamens al novembre de l’any 1960 eren tan sols tres i
quan eren un grup instrumental sense cantant, van participar en el concurs “El
show de las 2”
que presentava Joaquín Soler Serrano, la segona posició creiem que va ser per
Los Sírex. Sols eren Marco Rossi, Antonio Mercadé i Miguel Navarro, després van
fitxar a Santi Carulla i Tony Mier que estaven a Los Sírex.
Los Sírex – Brindis
Acabarem precisament el programa
d'avui amb Los Sírex i una cançó que mai havíem escoltat a El Temps Passa... i
la música queda sencera i fem aquesta puntualització ja que un fragment de
"Brindis" formava part de la nostra anterior careta d'entrada i la de sortida que
hem canviat en aquesta Desena Temporada. Es va incloure a un single publicat
per Vergara l'any 1967 amb “Tus recuerdos” al’altre costat. Los Sírex que
encara estan en actiu, van ser en els seus anys gloriosos dels seixanta Antoni
Miquel Cervero "Leslie" com a cantant, Luis Gomis de Prunera a la
bateria, José Fontseré a la guitarra, Guillermo Rodríguez Holgado que era el
líder real a més de baixista i compositor i Manolo Madruga a la guitarra
solista. Es van crear el juny de l’any 1959. Los Sírex van ser el millor grup de pop sorgit a Catalunya que es
dedicava a gravar cançons seves, sense deixar de costat les versions ja que
fins i tot quan la seva fama va 
començar a estar en declivi les discogràfiques
els seguien imposant versions, clar que ells també es van dedicar a mantenir el
seu potencial com a compositors, bàsicament el baixista i productor Guillermo
Rodriguez Holgado que també es el seu represerntant. Los Sírex van inventar un pas de ball que es va anomenar el
"pas Sírex" i el ballaven conjuntament a l'escenari quan actuaven. La
primera vegada que a la província de Tarragona es va realitzar un festival
revival, va ser l’any 1988 i el va organitzar Mario Prades a les Festes Majors
de la Pobla de
Mafumet i el cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los Diablos.
Després van haver-hi uns quants més, com un que va celebrar-se al Divertipark
de Cambrils i en el qual Los Sírex es van retrobar amb Manolo Madruga, a qui no
veien des dels anys 70, quan va deixar el grup i va marxar-se amb la seva dona
a viure a Alemanya. Avui del grup original ja sols queden Lesli i Guillermo,
Luis Gomis i Manolo Madruga ja van morir, tots dos amb poc dies de diferencia
al setembre del 2012, val a dir que el batería Ernesto Rodríguez Rodríguez que
havia estat el fundador de Los Gatos Negros i que portava 5 anys amb Los Sírex, va
morir el 1 d’octubre del 2014
a Barcelona.
Conclou per aquesta setmana El Temps
Passa… i la música queda, però tornarem un altre vegada la que bé i junts
compartirem de nou records d’aquella década, dels anys seixanta. Nosaltres som Quimet
Curull i Mario Prades i ara us direm Adeu!
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen
il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
Enllaç per descarregar-se el programa
Enllaç per descarregar-se el programa
