
En els
anys seixanta vam trencar
moltes cadenes, musicalment
parlant i es va produir
una evolució pel que fa a conceptes i forma d'
entendre
la música. També a Espanya van canviar els cànons establerts i la
joventut va
adoptar
altres tendències allunyades del
bolero i la
copla imperants, passant
el
rock and roll, el
beat i el
pop a dominar-ho tot, sense oblidar altres
ritmes, encara que molts d'ells van ser d'efímera vida. Avui a
El Temps
Passa... i la música queda escoltarem a
Quique Roca y su Conjunto,
Los
Relámpagos,
Miquel Cors,
Los Pasos,
Miniatura,
Los Tonks,
The Rocking Boys,
Los
Mustang,
Mimo y Los Jumps,
Los Pájaros Locos,
Mike Ríos,
Los Huracanes,
Jaume
Arnella,
Los Posters,
Tony Ronald i
Los Brincos. Amb tots ells
comencem
el nostre viatge als records, al
passat i que t'arribarà des de
les
emissores per les que sortim a les ones semanalment o per
internet, si t’el
descarregues del
blog, el
facebook de
Montse o
les webs de les
emissores que ho
permeten. Som
Quimet Curull i
Mario Prades i nosaltres
Obrim la
Paradeta
Quique Roca y su Conjunto con Claudia – Renato
Quique Roca y su Conjunto, amb els que avui començarem
El
Temps Passa… i la música queda, va ser un grup de principis dels 60 que van
editar uns quants EP's, calculem que entre cinc o sis, comptant amb la cantant
Claudia que consta en alguns dels discos i en altres s'omet, tot i ser-hi.
També algunes de les seves cançons es van incloure en aquells, tan populars a
l’época,
Discos Sorpresa de Fundador. Aquest tema, es una versió d’un èxit de
Mina i que ja l’havia gravat en castellà
Gelu,
Rosalía i també
Francisco
Heredero que la va titular “
Renata”, és clar, però algunes fons diuen que
l’autor era l’argentí
Alberto Cortez que la va dedicar a la seva dona que es
deia precisamente
Renata. La cançó es trobava en un EP editat per Hispavox
l’any 1962 i on també es van incloure “
Locomotion” de
Little Eva, “
Dos cruces”
i “
El Gran Tomás”. La veritat es que en aquest EP hi trobem a faltar “
Cantando
bajo la lluvia”, ho diem per els
impermeables o
gavardines que porten a la foto
de la portada. De fet el gran èxit en la carrera d'aquest grup espanyol liderat
per
Quique Roca que sembla ser era d'origen argentí, va està la versió que van
realitzar del "
Sukiyaki" que escoltarem un altre dia perquè la
història d'aquesta cançó té molta “miga”.
Los Relámpagos – Da dou ron ron

Van començar sent
Dick y Los Relámpagos i van acompanyar a
Miguel Ríos en enregistraments i actuacions, però
Los Relámpagos van ser una de
les millors
bandes instrumentals surgides al panorama espanyol. Aquest tema va
ser el gran hit del grup femení nord-americà, produït per
Phil Spector,
The
Crystals i va estar composta per
Phil al costat de
Jeff Barry i
Ellie
Greenwich.
Los Relámpagos la van gravar
a un EP editat per Philips al 1963 i on també trovabem "
Londonderry
air", "
Rancho Nuevo México" i "
More".
Los Relámpagos
estaven liderats per
José Luis Armenteros (guitarra) que posteriorment es va
dedicar a la producció i composició després de deixar-los l'any 1968. Per
Los
Relámpagos van passar
Pablo Herrero (òrgan),
Ricardo López Fuster (bateria),
Juanjo Sánchez Campins (baix, i guitarra solista) i que va morir el 23 d'agost
de 2008,
Ignacio Sánchez Campins (guitarra rítmica i orgue),
Juanjo Sánchez
Campins Jr (guitarra rítmica) i
Fernando Mariscal Jimeno (bateria). En una
emissora que es trobava a les rambles

barcelonines,
Mario creu que era
Radio
Exterior de España, encara que no està segur, els dissabtes a la tarda es feien
actuacions en directe, gratuïtes i ell va anar amb els amiguets del
carrer
Bassegoda. Aquell dia estaven
Los Relámpagos i darrere de l'escenari, ben gran
i en castellà, com estava manat en aquells temps, un cartell deia "
Se
prohibe fumar". El presentador va deixar sol al grup en l'escenari i un
d'ells va treure
un cigarret, el va encendre i es va posar a fumar.
Mario que
sempre ha estat
un gran incordiador i a més a més “
titulat”, es va aixecar de
la seva butaca i els hi va preguntar, senyalan el cartell, si
sabien llegir,
ells i després de riure-s'en, van fer cas omís manifestant que eren
Los
Relámpagos.
Mario i sense discutir, es va treure la seva
pipa de la butxaca, la
va carregà de tabac i també es va posar a fumar omplint el local d'una gran i
olorosa fumera. Quan el presentador va tornar allò semblava un “
fumadero
d'opi”, per que molts altres i seguint el seu exemple, també es van posar a
fumar. A
Mario el van escridassar i
va ser expulsat del local. És clar que ell
no era un llampec.
Mike Ríos – Pera madura

El primer disc que va treure
Mike Ríos va ser “
Pera madura”
i es va gravar el 2 de gener de l’any 1962. Al cantant granadí li van pagar
3000 pessetes de l’época com bestreta i pensau que no era poc. Per cert que a
Miguel Ríos se'l va anomenar
El Rey del Twist i aquest va ser el títol del seu
primer EP, on es trobava aquesta cançó que es una versió creiem que de Pino
Dinaggio, junr a “
El twist” de Hank Ballard, “
Cayendo lágrimas” i “
Twist de
Saint-Tropez”.
Miguel Ríos Campaña va néixer el 7 de juny de 1944 en el barri
de La Cartuja,
a Granada i era el petit de set germans. Nosaltres sempre li diem "
El
Cantant Guadiana" perquè cíclicament ha anat retirant-se per tornar de
nou. Ara sembla ser que s’ha retirat definitivament si be aquest estiu ha fet una gira amb
Serrat,
Ana Belén i
Víctor Manuel.
Miguel Ríos també va fer
cinema. Va intervindre a unes quantas pel·lículas, entre elles va ser
protagonista de “
Hamelin”, on també sortia
Camilo
Sesto quan encara era
Camilo
Blanes i també “
Dos chicas locas, locas” amb
Pili y Mili i
Tito Mora. A partir
de l’any 1964 ja passa a ser definitivament
Miguel Ríos. Encara que cal a
recordar que el LP més venut en la carrera de
Miguel Ríos va ser "
Rock
& Ríos", un doble disc gravat en directe i considerat
el millor disc
en directe de la dècada dels 80 al costat de "
Rock and Roll Circus"
de l'
Orquestra Mondragón, hem de reconèixer que el seu millor single va ser
"
L'himne a l'alegria", editat l'any 1970 amb arranjaments de
Waldo
dels Ríos i que va vendre
milions de còpies a tot el món, arribant a
classificar-se en el
segon lloc en la llista del
Billboard nord-americà. Per
cert, us explicarem una curiositat, quan va començar, el seu professor de cant
va ser l'italià establert a Espanya
Filippo Carletti.
Mimo y Los Jumps – Mister Twist

A
Mimo l'hem escoltat en moltes ocasions a
El Temps Passa...
i la música queda, però aquest tema no havia sonat mai en el
programa i avui
hem decidit compartir-ho amb els nostres oïdors ja que es tracta d'una cançó
carregada de ritme ballable. Es trobava en el tercer EP de
Mimo, editat per
Philips l'any 1962 en el qual també es van incloure “
Amapola” que es un tema clàssic
del compositor gadità establert a Nova York,
José María Lacalle i que
inicialment no tenia lletra, aquesta va ser escrita l’any 1940 per
Albert
Gams, “
Pippermint twist”que creiem també era una versió i “
Speedy Gonzalez”
que va ser un dels èxits de
Pat Boone.
Mimo es recolza amb
Los Jumps, el grup
que la van acompanyar en l'enregistrament dels seus dos últims EP's. El seu
primer disc que va ser editat al decembre de 1960 el va treure el segell
Veriety i
Mimo va cantar les quatre cançons en angles, els altres ja van ser en
castellà i amb Philips.
Mimo es deia en

realitat
Pilar García de la Mata i l’any 1959 va
participar i va guanyar el
primer concurs de
Televisió Espanyola "
Salto a la Fama". En aquesta
mateixa edició també va participar
Maria de los Àngeles de las
Heras, coneguda
despres com
Rocío Durcal. A partir de 1961 s'acompanya de
Los Jumps que eren
els germans
Jorge,
Jaime i
Miguel Celada bateria i guitarres respectivament, al
costat de
Ricky Morales alternant el lloc de baixista i guitarra de punteig,
però
Miguel Celada és substituït per
Antonio Morales Junior, per aixó en les
caràtules dels dos últims EP només apareixen fotografiats
tres Jumps ja que
Junior en aquella época cantaba amb
Los Pekenikes i tenia contracte amb
Hispavox per tant la seva imatge i nom no podia aparèixer en discos d'un altre
segell.
Mimo encara publicaria un altre EP i es va retirar de la música.
Junior
es va incorporar a
Los Brincos i
Ricky primer a
Los Shakers i despres va
substituir al seu germa a
Los Brincos, anys més tard, i també va tocar amb
Barrabàs. Per cert, el segell Ramalama ha recuperat tots els seus temes en un
CD compartit.que s'acaba de publicar.
Los Brincos – El pasaporte

Quan a
Los Brincos es va produir l'
escissió de la que us hem
parlat en moltes ocasions i
Juan Pardo i
Antonio Morales, conegut com
Junior,
van deixar el grup per formar el duet
Juan y Junior, els
crítics especialitzats
van augurar que la cursa dels
Brincos estava
més acabada que les maraques de
Machín, però
Fernando Arbex es va lliurar de
Marini Callejo, va prendre les
regnes del grup, es va buscar dos nous músics,
Ricky Morales que era germà de
Junior i
Vicente Jesús Martínez, tots dos venien del grup
Los Shakers i al
costat de
Manolo González va seguir endavant, demostrant a aquell
s "
crítics"
que no tenien idea de res i que parlaven, com sol succeir en masses ocasions,
només per parlar i gastar saliva i que amb els seus comentaris
havien perdut
una meravellosa ocasió d'estar calladets. Cal dir que aquesta formació tampoc
va ser definitiva ja que
Vicente Jesús Martínez els va deixar i al seu torn va
ser substituït per
Miguel Morales, també germà de
Junior i
Ricky i que es va
casar amb
Freda Lorente, a la qual coneixíem com
La Bombí, una actriu que no es
mullava els peus al dutxar-se i també se la coneixia per la frase que deia al
"
Un, Dos, Tres" possant un aire ingenu “
Porqué seraaaaa”. L'últim
àlbum de
Los Brincos, abans de reconvertir-se en
Barrabás, es va titular
"
Mundo, demonio y carne", un disc molt més

enfocat al
rock
progressiu, amb tocs de
pop, això si, i per ell van passar les agudes
tisores
del censor. La víctima va ser la portada, en la què els cinc
Brincos hi
apareixian nus, però la foto només els mostra de panxa cap amunt, però així i
tot el disc va ser obligat en la seva edició espanyola a sortir amb una altra
caràtula. Ells van col·locar la imatge d'
un cervell putrefacte, en clara
al·legoria a aquells censors de obnubilat cervell. En aquell disc, com us dèiem
l'últim que van treure,
Los Brincos ja eren cinc:
Fernando Arbex cantant i
compositor a part de batería, al costat de
Manolo González (baix), els germans
Ricky i
Miguel Morales (guitarres) i el teclista
Óscar Lazprilla, ex-membre de
Los Ampex i
Time Machine. Aquesta cançó que compartim ara a
El Temps Passa... i
la música queda “
El pasaporte”, es trobava en el primer single amb la segona
formació, editat l'any 1967 pel segell Novola-Zafiro com a avançament del LP
“
Contrabando” i a la cara B es va incloure "
So good to dance", encara
que aquest tema en el single, és una mica diferent de la versió que van
incloure en el LP. La veritat és que va ser tot un èxit, reafirmat pel següent
amb la cançó “
Lola”.
Los Puntos – Cuando salga la luna

Escoltarem avui a
El Temps Passa… i la música queda a
Los
Puntos que van ser un dels grups mítics del pop dels setanta que van començar a
finals dels seixanta. Eren una banda de Cuevas de Almanzora, Almeria i van
triomfar plenament a tot l’Estat convertint-se en un dels millors grups
espanyols de la seva època, sobretot ja en els 70 i gràcies a la canço
"
Llorando por Granada" que va ser el gran èxit tot i que en van
tiondre un grapat, entre elles cal destacar també “
Goodbye” i “
Magdalena”. Amb
aquest tema que us portem avui ens extralimitem de anys ja que és de 1973 i el
va publicar el segell Polydor, però va ser una de les
grans cançons de
Los Puntos i ens l’han
demanant mitjançan el correu electrónic i els vostres desitjos son órdenes per
a nosaltres. Ja ho sabeu. El grup
Los Puntos el integraven
José González Grano
de
Oro (guitarra) que va morir fa uns anys i amb ell, el seu germà
Alfonso que
era el cantant, el baixista
José Belmonte, el teclista
José Antonio Martínez
que ja es mort i
Agustín "
Tato"
Flores a la bateria que així malléis
es mort, ens va deixar el 15 de Juliol del 2007. Més tard i substituïn a
José
Belmonte, s’els uneix
Cristóbal de Haro que venia de
Los Íberos, després s’en
va a
Frenos, també van ser components del grup
Eduardo Sánchez-Manzanera que va
morir no fa massa,
Juan Roque Cano,
Francisco Caparrós Millán i
José Pérez
Sánchez.
Los Puntos funcionaren i molt bé de l’any 1967 fins el 1978, encara
que els germans
Alfonso i
José González van refer
Los Puntos ja a l’any 2008 i
van treure un LP titulat “
En el Reino del Agua” i posteriorment "
Los
Puntos 40 años". La veritat es que ara no sabriam dir-vos si estan en
actiu o no, peró creiem que si.
Los Posters – 1, 2, 3, luz roja

Aquesta peça que sona ara a
El Temps Passa… i la música
queda, és una versió del "
1, 2, 3 Red Light" del grup nord-americà
1910 Fruitgum Company, un dels líders al costat de
Ohio Express del so
Boublegum pop creat per els productors nord-americans
Kassenetz & Kazz i
que el grup de Ourense
Los Posters van publicar en un single tret per Columbia
l’any 1968 amb "
Podré convencer a tu corazón" a l'altra cara que es
el “
May I take a giant step”, també una versió dels
1910 Fruitgum Co. El
conjunt
Los
Posters que tan sols van gravar dos singles, van començar l’any
1965 dient-se

inicialment
Los Dráculas, però quan van fitxar per Columbia i van
treure el seu primer disc, aquest que us hem seleccionat, es van canviar a
Los
Posters, supossem que a “
sugeriment” de la discogràfica. Més tard es van
convertir en
Alfa 4 i despres van ser
Nueva Democracia. Estaven liderats pel
guitarra, cantant i compositor
Miguel Domínguez, nascut a Ourense, l’any 1947
junt a
Mario Dainow (baix),
Alejandro
López "
Cano" (bateria) i
Gustavo Valencia (guitarra solista) aquest
abans havia militat en el grup
Los Wagners.
La Música
que es Feia en Català
Jaume Arnella – Les Rondes del Vi
Amb “
La Timba
de les cartes” a la cara B, es va publicar un single de
Jaume Arnella en el
qual el tema estrella va ser aquest que ara escoltarem a
El Temps Passa... i la
música queda.
Quimet reclama l'
euro d'inmediat. Aquest va ser el tercer single publicat per
Jaume Arnella i es va
editar l'any 1969. La veritat és que les dues cançons es van convertir en les
més representatives en la carrera d'aquest
cantautor barceloní, nascut l'any
1943 que ha liderat el col·leciu del
Grup de Folk pràcticament des dels seus inicis. A
Catalunya va sorgir imparable
la
Nova Cançó amb dos grups significatius, d'una banda
Els Setze
Jutges i de l'altra el
Grup de Folk, una agrupació de
cantautors, grups i també
showmen que van trencar amb el seu aire festiu i alegre la rigorosa serietat
que pretenien oferir
Els Jutges. El
Grup de Folk va organitzar molts
festivals
arran de Catalunya, entre els quals destaca el
Festival Folk del Parc de la Ciutadella a

Barcelona
que va convocar més de
9000 persones i va durar
7 hores, va tenir lloc el maig
de 1968.
Quimet recorda aquell
festival i sobretot l'actuació de
Falsterbo 3, com la més destacable de totes elles. Hi havia gent
que es trobava entre dues aigües, entre elles
Maria del Mar Bonet que pertanyia
a les dues agrupacions, als
Jutges i el
Grup de Folk. En aquest trobavem a gent
com
Jaume Arnella,
Xesco Boix que es va suicidar,
Eduard Estivill,
Joan Boix i
Amadeu Bernadet que integraven
Falsterbo 3,
Pau Riba,
Jordi Pujol i Cortès,
Albert i
Jordi Batiste,
Jaume Sisa,
Oriol Tramvia,
Consol i
Ramon Casajoana,
Dos + Un,
Gabriel Jaraba,
Josep Maria Camarasa,
Jaume Vallcorba,
El Cachas o
Josep Molí,
entre altres. Avui podriem dir que el
Grup de Folk, amb l’ajuda de molts
altres, va ser l’embrió del que fa surgir
la Ona Leietana i
l’actual
rock en catalá.
Miniatura – Al mati just a trenc d’alba
Quimet reclama un
euro per que aquesta cançó ell la ha tocat
moltes vegades. El disc de
Miniatura va estar editat l’any 1969 per Concentric
i eren
quatre personatges del panorama musical catalá de finals de la década,
es tractava de
José Manuel Brabo conegut com "
Cachas" que després va
crear
Música Dispersa, el
cantautor més
galactic de tots
Jaume Sisa, junt a
Albert Batiste que venía de
Els Tres Tambors i després va formar part de
Música
Dispersa i posteriormene creiem que també de
Fusioon, i el carismàtic, per dir
alguna cosa,
Pau Riba. La veritat es que
Miniatura va ser un projecte sense continuitat,
suposem que degut a la qualitat musical dels quatre músics catalans, tot i que
Cachas creiem que era madrileny i havia estat

component del col·lectiu
Canción
del Pueblo, però afincat a Catalunya. En aquest EP també es van incloure “
El
Trist i Desconsolat Enterrament de la Meva Esposa”, “
Noia” i “
Miniaturas”, cada un
d’ells són protagonistas en una de les cançons.i en aquesta que escoltem avui a
El Temps Passa… i la música queda, la veu principal es
Pau Riba (a la foto). Val a dir que
aquest EP va ser una idea del
Cachas i inclou en el seu interior
un fullet
de retallables que va estar dissenyat per
Pau Riba (a sota) que en aquella época també
va ser el dissenyador de algunes portades de discos del segell Concentric.
El
Cachas després de marxar.se a la mili va deixar la música.
Miquel Cors – Fill de vidua

A principis dels 70 l’actor
Miquel Cors, en aquella época
cantant, va gravar un single en el qual la cançó estrella va ser aquest tema
que compartirem ara a
El Temps Passa ... i la música queda i hem d'aclarir que
tot i que consta que la lletra és del poeta català
Pere Quart i la música de
La Trinca, nosaltres no estem
d'acord totalment ja que anys abans la van gravar
Els 3 Tambors amb el títol
“
Romanço del fill de vidua” i es tractava del “
Tomsbtone Blues” de
Bob Dylan.
L'adaptació de la lletra també va ser de
Pere Quart, però reconeixem que el
ritme està molt canviat, però d'això a
assumir l'autoria, va un abisme, la
veritat. A la cara B del single van incloure "
Vaca Suïssa", un tema
de poc més d'un minut de durada

completament intranscendent. Va ser publicat
pel segell Pebrots i distribuït per Edigsa. De nom complert
Miquel Àngel Cors i
Meya, actor de teatre, televisió i cinema, també va ser cantant, gravant uns
quants discos a finals dels seixanta i va militar en el col•lectiu el
Grup de
Folk.
Miquel Cors va néixer a Barcelona l’any 1948 i va morir a Valldoreix el
27 de maig del 2010, als 61 anys d’edat. Va ser l'
Antonio Aiguader, el
propitari del supermercat, a la popular sèrie de
TV3 “
Poble Nou” (al costat una escena de la serie) i va estar casat
amb l’actriu
Silvia Munt.


Ara deixarem la música feta en català, pero seguim a les nostres terras.
Los Pájaros
Locos – Walking in the rain
Los Pájaros Locos van ser una de les millors bandes sorgides
a principis dels 60 i eren catalans, de la Costa Brava.
Los
Pájaros Locos gravaren el seu primer disc l’any 1959 quan encara es deien
Conjunto Woody Walter, van adoptar el nom definitiu un any després i van
publicar em total
18 discos, entre EP's i singles, l'últim l’any 1967 i un
àlbum, encara que aquest es va editar al 2008 i era un recopilatori. Els
germans
Salvador (guitarra) i
Antonio Mayolas (acordió, vibràfon i òrgan) eren
de Premià de Mar i en el 57 els van regalar una de les primeres guitarres
elèctriques que es veien al país. Allà sorgeixen
Los Pájaros Locos, quan se'ls
uneixen
José Cañada (piano),
Piero Carando (baix i cantant) que despres
marxaria a
Los Gatos Negros i creiem que va morir fa pocs anys i
Lucho Guerrero
(bateria). Aquest tema es va incloure en

el seu segon EP titulat així
"
2" i era una versió que canten en angles, del tema del tercet femení
nord-americà
The Ronettes, tot i que creiem que la versió original era d’un
grup anomenat
The Prisioners que la van gravar estante a la presó.
Los Pájaros
Locos la van publicar al 1960
a través del segell Variety amb el qual van treure tres
dels seus EP's. Val a dir que
Los
Pájaros Locos, el
Golden Quarter i
Los Ticanos van ser els primer grups
catalans que van actuar als
festivals que es montaven a Madrid, en un
organitzat pel
SEU, el
sindicat estudiantil, junt a
Los Pekenikes,
Los
Estudiantes i
Los Blue Boys. És diu que
Los Pájaros Locos van ser els primers a
utilitzar
un vibràfon al país i un dels primers grups que va disposar d'un
ECO,
encara que aquell rudimentari aparell de reverberació per les veus s’el van
fabricar ells mateixos. El 10 de juny de 1979 a l'edat de 42 anys d'edat, va morir
Salvador Mayolas el que va ser creador del grup
Los Pájaros Locos, amb el seu
germà
Antonio Mª Mayolas. La seva mort va significar la fi definitiva del grup
que s'havia mantingut en actiu fins aquell moment. L'any 1985
Antonio María
Mayolas torna a posar en marxa
Los Pájaros Locos, amb antics components i nous
músics. Creiem que segueixen en actiu i ara són
Antonio Mª Mayolas
Fernandez-Bordas (piano, òrgan i teclats),
Jaime Boguña (guitarra i cantant),
Jordi Anton (guitarra i cantant),
Enric (baix) i
Riby (bateria).
Los Huracanes – Días sin mañana

Durant els anys seixanta i a raó de la gent del
folk i
la
marxa sobre Washington, va surgir als Estats Units un moviment social
en contra
de la violencia i la guerra. Aquesta cançó gravada l’any 1966 en el tercer EP
dels valencians
Los Huracanes que va ser publicat per EMI-Regal, es una bona
versió del “
Eve of Destruction” una
tema protesta en contra de la guerra del
Viet-Nam que va portar a dalt de tot de les llistes americanes
Barry McGuire i
va convertir en tot
un himne generacional del moviment
hippy. Es clar que ara
l’scoltem per
Los Huracanes i en castellà. Ells respecten molt bé l’esprit de
la lletra original en angles i la traducción es molt correcte.
Los Huracanes
van ser un dels conjunts més importants sorgits al País Valencià. Es van crear
l’any 1964 després que es desfessin
Los Top-Son i
Los Pantalones Azules, però
van patir molts canvis en la seva formació al llarg dels anys. Van ser el
cantant
Víctor Ortiz (24 de maig de 1942) al

costat de
Pascual Olivas (7 d’agost de 1946),
José
Casquel (28 de febrer de 1942),
Juan Roberto González,
Julio Andreu (23 de
setembre de 1942),
José Segura aquí l'hi deien
el Malayo i
Agustín Jiménez.
L’any 1969 es van incorporar
Abel Mena (baix) i
Pepe Morató (bateria) que van
participar com a músics i compositors en els últims discos de
Los Huracanes i
que havien sigut components de
Los Protones. La veritat és que ens falla la
memòria ja que ens deixem a un que es va unir a ells procedent dels
Pekenikes,
però no recordem el nom. Quan
Pascual Olivas es va retirar va reprendre els
seus estudis de medicina i actualment és un ginecòleg important. L'any 1972
Los
Huracanes van retirar-se, encara que en el 2001 van realitzar un tímid intent
per tornar, però que no va fructificar i només estave
Víctor Ortiz dels antics
components. En el seu moment
Los Huracanes van ser declarats el
Millor Grup del
Pais Valencià.
Tony Ronald y sus Kroner’s – Perdóname amigo

Escoltarem ara una cançó que ens porta
Tony Ronald, de
veritable nom
Siegfried Andre Den Boer Kramer, va néixer a Holanda l’any 1941,
però va triomfar a Espanya on es va afincar, vivia a Castelldefels. Aquesta és
una de les cançons de la primera época de
Tony Ronald que tant a
Quimet com a
Mario sempre els ha agradat molt, tot i que no era d’ell, es tractava d'una
versió d’un tema de
Johnny Guitar Watson que
Tony Ronald interpretava en
directe des de feia anys i que va gravar al 1964 a un EP amb "
Hippy
hippy shake" que era dels
The Swinging Blue Jeans, "
Bella
durmiente" dels
Billy J. Kramer & Dakotas i "
Tú serás mi
baby" de
The Ronettes. Aquesta cançó també va ser versionada en castellà
per
Bruno Lomas,
Los Wikingos i
Michel, entre
d’altres. Tony Ronald va formar
part de diversos duets
abans de anar definitivament en solitari. Va crear Tony
Ronald y sus Kroner's i pels
Kroner's van passar gent de la talla de
Max Suñer,
José Más "
Kitflus",
Francis Rabassa,
Jordi Colomer,
Primitivo Sancho,
Àngel Riba,
Frank Mercader,
Santi Picó i altres.
Tony Ronald ens va deixar el 3
de març del any 2013, a
l'Hospitalet de Llobregat, tenia 72 anys d'edat i pràcticament tota la seva
vida podem dir que la va passar aquí
ja
que va arribar amb els vint tot just complerts, recent acabada la mili i es va
establir a Catalunya. Va ser un dels grans cantants de pop en els 70, gràcies a
cançons com "
Dejaré la llave de tu puerta", "
Lady Banana" i
sobretot "
Help", però la seva carrera va començar a principis dels
60. Va estar casat amb
July, de la qual es va divorciar i a la que
Los Diablos
van dedicar la cançó "
Oh July" i des de feia anys estava casat amb
Mariló Domínguez.
The Rocking Boys – Palabras

Hi ha un punt d'inflexió en la carrera del grup britànic
The
Bee Gees, parlem de l'abans i el després de la "
Febre del dissabte
nit", nosaltres ens quedem amb la primera d'elles amb cançons com
"
Nova York desastre miner", "
Massachussets", "
To love
somebody", "
Rialles i llum", "
Holiday", "
Un
missatge et voldria enviar" i tantes altres, però entre totes elles
hauríem de destacar "
Words" que escoltarem ara en la versió que van
realitzar els andalusos
The Rocking Boys, encara que
Quimet s'encarrega de
recordar-nos la de
Los Salvajes que és excepcional.
The Rocking Boys la van
incloure en un EP editat per Belter l'any 1968 amb “
Espérame que voy” que es el
“
Hold on I'm coming" de
Sam & Dave, “
Carmen” que és la seva versió de
la peça central de l'òpera de
Bizet a ritme gairebé de
blues i “
Regresa”. Aquest
és l'últim disc en la carrera de
The Rocking Boys que després de canviar de
mànager i establir-se, primer a Barcelona i posteriorment a Bilbao, es desfan.
En total The Rocking Boys van
publicar 16 discos, tots ells en format
EP. The Rocking Boys es van
crear a La Línea
de la Concepción,
a Càdis, a finals dels anys 50, influenciats per l'
emissora de la base
americana de Rota i la seva música.
The Rocking Boys van començar fen twist i rock and roll, els géneres de
moda a l'época i seguin les tendencies van anar passan al pop. Van ser
una de les millors bandes andaluses del principi de la dècada i també són un
dels primers grups espanyols en sortir a l'estranger (Portugal, sud de França i
el Marroc) i van tocar moltes vegades a Madrid i Barcelona. Inicialment
The Rocking
Boys eren
José Gómez (guitarra i veu),
Ricardo Oliveira (baix i veu) qie era
portugues,
Carlos Jaime (piano i saxo) i
Agustín Martínez (bateria i veu
solista), però amb la mili a sobre es van produir canvis inevitables. Hi havia
un cinquè membre a l'ombra
José Garzón, a qui van conèixer a Ceuta i que és
convertiria en el seu representant. Entre la gent que va ser membre de
The
Rocking Boys es troben
Rafa (òrgan), que venia de
The Brisk i després tocaria
amb l'
Orquestra Mondragón,
Hans (bateria) que va tocar amb
Los Mitos i
José
Luis Tejada (cantant) que també militaria a
Los No,
Los Finders,
Los Crikets i
Barrabás, va morir el 20 d'abril del 2014 i nosaltres creiem que es el cantant
en aquesta cançó.
Los Mustang – Mi vida

Aquesta cançó va ser el gran èxit internacional del cantant
francès
Alain Barriere i ara l'escoltarem a la recta final de
El Temps Passa… i
la música queda, a càrrec de
Los Mustang, els nostres eterns versioners, de fet
hem de reconèixer que ells,
Los Javaloyas i
Los Catinos, van ser els millors
versioners de la seva època. El tema es va incloure en un dels millors EP's de
Los Mustang i un dels que van funcionar molt bé a nivell vendes, editat l'any
1964 per EMI i en el qual també trobàvem “
Y volvamos al amor” de
Marie Laforet,
“
Conocerte mejor” que es la seva versió del "
I should have know
better" de
The Beatles i “
Un mundo sin amor” que tot i haver estat escrita
per
Paul McCartney, la van gravar i van portar a l'èxit el duet britànic
Peter
& Gordon. La veritat es que i parlant de cançons dels
Beatles,
Los Mustang
tenien una ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells,
mitjançant gestió del segell EMI van

signar un contacte amb
Brian Epstein que
els autoritzave a gravar les cançons dels
Beatles a Espanya i en moltes ocasions
abans de que es publiquesi la versió original. Aixó va fer que
Los Mustang amb
temes com “
El submarino amarillo” o “
Obladi Oblada”, la seva versió tingues
xifres de vendes al pais molt superiors a las del nois de Liverpool. Per cert
en els seus començamens i quan eren un grup instrumental sense cantant, van
participar en el concurs “
El show de las 2” que presentava
Joaquín Soler Serrano, la
segona posició creiem que va ser per
Los Sírex i la primera pels valencians
Los
Pantalones Azules. Els
Mustang són l'única banda de
pop dels seixanta que fins
a la seva dissolució l'any 2000 van mantindre
els mateixos components
originals.
Los Mustang eren
Santi Carulla,
Tony Mier,
Marco Rosi que va

morir
l’any passat,
Tony Mercadé i
Miguel Navarro. Tenim que reconeixer que
Los
Mustang van ser un dels millors i més venedors grups del Estat, entre 1964 i
1970 cap disc senzill o EP de
Los Mustang va vendre menys de
25.000 exemplars,
arribant als
130.000 amb aquell on es trobava el "
Submarino
amarillo". Per cert,
Marco Rosi va ser el delegat de la
Mitsubishi a Catalunya,
a la seva divisió d’
aparells de vídeo, va morir el 17 de maig del 2015 a Figueres, on vivia i
va ser el compositor de les
16 cançons propies que
Los Mustang van gravar al
llarg de la seva carrera, va néixer al Poble Sec, a Barcelona, un 30 d’agost de
1942.
Los Tonks – Penny Lane

Escoltarem ara a
El Temps Passa... i la música queda per
acabar el
programa d’avui, un grup surgit a la Ciutat Comtal.
L’any 1967 el quartet barceloní
Los Tonks van treure el seu primer disc, un EP
publicat per EMI-Regal en què el tema estrella va ser aquesta bona versió del
"
Penny Lane", un altre gran èxit del grup de Liverpool,
The Beatles.
Los Tonks eren
Juan José Calvo, guitarra solista,
Àngel Cánovas (Barcelona 20-03-1947)
guitarra de ritme,
Alberto Ruiz (Barcelona 18-04-1948) baix i
Felipe Romero
(Sevilla 07-1949) bateria, durant un temps el guitarra va ser
Dario (Barcelona
19-06-1947). Encara traurien un altre disc i el grup es va desfer.
Juan José
Calvo va entrar en els
Mustang substituint provisionalmente a
Marco Rossi
mentre aquest complia amb els seus deures amb la pàtria, és a dir que s'havia
anat a fer el soldat. També va tocar amb
Los Diablos i
Los Sírex. Alguns dels
seus

membres creiem que van tocar, ja en els 70, en el grup
Imagen. Per cert i
tonan als
Beatles i aquesta cançó, una de les regidores de l'
ajuntament de
Liverpool, va proposar un dia
canviar el nom d'una sèrie de carrers i places de
la ciutat ja que ostentaven el nom de
famosos negrers, és a dir gent que es va
fer rica comerciant amb esclaus de color. Era un assumpte en el què sembla ser
que tots els regidors estaven d'acord, però el problema va sorgir quan es van
adonar que un dels noms a canviar era el de
Penny Lane, el conegut barri, plaça
i carreró i és que actualment encara hi ha molts dels comerços dels que parlen
The Beatles en la seva cançó i de resultes d'això i tenint en compte que tant
Penny Lane com
Abbey Road formen part de
les rutes turístiques britàniques, el
nom va quedar tal com estava. Per soposat,
la moció va ser rebutjada.
Conclou per avui El Temps Passa… i la música queda, però no
us quedareu sols, us deixem en companyia de totes les emissores per les que ens
escolteu o des de internet, si us descarregueu el programa del blog, el facebook
de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Sóm Quimet
Curull i Mario Prades, fins després de festes.
Sopar de Nadal d'Altafulla Ràdio
BONES FESTES, PAU I AMOR PER A TOTHOM
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres