El Temps Passa 10-21

Enllaç per descarregar-se el programa

A El Temps Passa... i la música queda d'avui us portem unes quantes parelles musicals, per descomptat tindrem al Dúo Dinámico, però també escoltarem al Dúo Rúbam, Los Pantalones Azules i el Dúo Juvent’s, a més de Bruno Lomas, Los Salvajes, Els Sapastres, Núria Feliu amb Los Guacamayos, Los Flecos, Smash, Los Cheyenes, Pekenikes, Los 4 Jets, Cefe y Los Gigantes, Rudy Ventura, Jordi Doncos, Los Sonor i també Els Grills. Per tant arriba el moment de posar-nos en marxa, escalfar motors i iniciar aquest viatge a l'ahir ple de música i records des de les emissores per les que ens escoltes cada setmana o per internet si et descarregues el programa del blog o el facebook de Montse. Seguim sent Quimet Curull i Mario Prades i començarem el recorregut per els anys seixanta dient com sempre que nosaltres

Obrim la Paradeta

Bruno Lomas con Los Rockeros – Carol

Avui obrim el programa escoltant a Bruno Lomas acompanyat per Los Rockeros, un grup amb una carrera paral·lela molt interessant que el van acompanyar durant alguns anys, amb aquest tema que no hem de confondre amb el "Oh Carol" de Neil Sedaka, encara que també es tracta d'una versió, en aquest cas del "Carol" de Chuck Berry, un dels pioners del rock and roll. La veritat és que Bruno Lomas va ser un artista molt prolífer i entre març i desembre de l'any 1965 va treure a la venda sis EP's i un single, aquesta cançó es trobava en un dels EP's, editat per Emi-Regal, en el qual també es incloure “Melancolía” de Pepino di Capri, “Anoche la vi” i “Verano llegó” que va ser la cançó estrella del disc, ambdues composicions de Bruno Lomas, a més d'aquesta "Carol" que també van gravar els Rolling Stones en els seus inicis. Bruno va ser el cantant del grup valencià Los Milos, on en els seus principis també va tocar  Raimon, si bé els va deixar per dedicar-se a música més compromesa i cantant en valencià, quedant-se  Los Milos com a tercet. Després que Bruno Lomas, de veritable nom Emilio Baldovi Menéndez,  s’en va anar a França ells es van reconvertir en Los Top Son i més tard, junt a un dels Los Pantalones Azules, als que escoltarem després, passarian a ser Los Huracanes. Bruno Lomas va néixer a Xàtiva el 14 de juny de 1940 i es va retirar a finals dels anys 70. Quan finalitzaven els 80 el cuquet que li rosegava per dins i una oferta d'EMI li van fer replantejar-se el tornar i Bruno Lomas va decidir gravar de nou i la seva volta als escenaris, es trobava en plena forma. Va marxar-se cap a Madrid i va signar contracte amb EMI, traurien primer una recopilació dels seus vells èxits i prepararien temes nous per al següent treball que sortiria entre sis mesos i un any després. Tots aquells plans de futur de Bruno Lomas es van truncar a la carretera quan al tornar, conduint un Mercedes 250, va tenir un accident de trànsit prop de la Pobla de Farnals, el 17 d'agost de 1990. EMI publicar el doble LP amb el títol "Bruno Lomas 1940-1990", avui un disc per al record. Bruno Lomas era un aficionat a les armes i sempre va dedicar cançons a la Guàrdia Civil i aixó li va ocasionar algun problema i va arribar a rebre amenaces d'ETA, però també era un conductor amant de la velocitat i li agradava conduir els seus cotxes, sempre potents, a tot el que donaven de si. Això li va passar factura a Bruno Lomas i va pagar amb la seva vida quedant avui com una gran veu en el record de la nostra història musical. Per cert, també va treballar en el cinema, va fer dues pel·lículas. 

Los Pantalones Azules – Hello, Mary Lou

Seguirem a Valencia. Los Pantalones Azules van ser un duet surgit sota l’ombra del Dúo Dinámico que van crear escola. Els dos xicots eren valencians i avui són considerats histórics de la música al Pais Valencià. Aquesta cançó que os portem ara a El Temps Passa… i la música queda, es tracta d'una bona versió del clàssic de Ricky Nelson que va composar el també cantant Gene Pitney i que ara ens porten aquets dos joves que van gravar només dos EP's, el dos a l’any 1961. Eren Víctor Ortiz i José María Tito Pemán i aquest tema es trobava en el segon i últim, publicat per Discophon. En aquest disc tot són versions i també trobem "Daniela" dels francesos Les Chausettes Noirs, el "Johnny se bueno" de Chuck Berry i el "Dixieland rock" d'Elvis Presley que aquest va incloures en la pel·lícula "King Creole", de l’any 1958. Després les cançons dels seus dos discos s'incluirien en un LP compartit amb Los Milos. La mili va trencar la carrera del duo Los Pantalones Azules i quan Víctor va marxar-se a fer el soldat, Tito es va casar amb una xiqueta extrangera i va marxar-se al país de l'Oncle Sam. Quan Víctor va tornar de complir els seus deures amb la Pàtria va crear un altre dels millors grups sorgits en el llevant espanyol, Los Huracanes, amb membres de Los Top-Son. Però això ja és una altra història i altres cançons.

Dúo Dinámico – Guardiamarina soy

I ja que parlavem d’ells, aquí tenim al Dúo Dinámico. Emulant als grans de la música americana, també Manolo de la Calva i Ramón Arcusa van incursionà al cinema, realitzant pel·lícules sense pretensions i que estaven centrades en el seu lluïment personal i les seves cançons, però que avui formen part de la història del cinema espanyol. El primer d’aquests films en el què van intervenir com a protagonistes el Dúo Dinámico va ser "Botón de ancla en color", d'Ignacio Iquino, dirigida per Miguel Lluch i rodada l'any 1960 al costat de Gila, Mary Santpere i altres destacats actors i en ella es va incloure aquest tema, clara propaganda de l'època elogiant la tasca de les forces armades del país, en aquest cas la vida a l'Escola Naval. El disc, un EP, va incloure un dels seus temes estrella en les seves actuacions “Quince años tiene mi amor” que per cert, no formava part de la banda sonora del film, al costat de "Aquí en el cielo" i "Oh, oh, Blancaflor". Ja s'havia rodat un altre pel·lícula abans amb el mateix títol, l'any 1958, dirigida en aquella ocasió per Ramón Torrado, clar que a la de Manolo i Ramón se li va afegir allò de "... en color" ja que la primera es va filmar en blanc i negre. Curiosament quan el Dúo Dinámico van acabar de rodar aquest primer film, en total en gravarien quatre, ells van haver de marxar-se també a realitzar el servei militar, la mili en questió, alló que a Catalunya li deiem “anar a fer el soldat”, al blog us posarem una foto del esdeveniment i també posters de les seves quatre pel·líclas.

Dúo Juvent’s – Mira como bailo yo

Emili Huger, un dels components del Dúo Juvent’s, ens va visitar (a la foto 1 Quimet Curull, Mario Prades i Emili Huger, a la foto 2 Emili i Montse) al estudi gran d’Altafulla Ràdio ja fa uns anys d’aixó, i vem fer un programa especial amb una bona entrevista, l’única vegada que hem entrevistat a algú a El Temps Passa… i la música queda. Després de dedicar un programa sencer al Dúo Juvent’s els vem deixar descansar, però els vem tornar a rescatar i des de llavors els seus discos s'èscoltan de nou a El Temps Passa... i la música queda. Aquest tema és una peça desenfadada i plena de ritme que va editar Vergara l’any 1954, versió d’un tema del cantant italià Ennio Sangiusto i uns altres que la van gravar van ser Los Pájaros Locos. Emili Huger i Javier Lardín, els components del Dúo Juvent's, treballaven a la Pegaso i van deixar el seu treball entre camions per dedicar-se a la música. Van començar el seu periple d'actuacions l’any 1961 i van fitxar pel recent creat segell Vergara, començant a gravar en el 62. Realitzaren molts concerts a Catalunya, Valencia i sobretot Mallorca. El Dúo Juvent's van decidir presentar-se a Madrid i van ser contractats per actuar el primer cap de setmana de juny de 1963. Però el 3 de juny va morir el papa Joan XXIII i el govern va decretar tres dies de dol nacional. Aixó volia dir “Tot fermat”. Es van tancar els balls i sales de festes i el Dúo Juvent's van tornar a Barcelona sense haver pogut actuar. A la tardor tornarien per fer-ho a la sala Imperator i l’any 1964 anirien de nou a la capital del Regne. També a l'any 1964 el Dúo Juvent’s van participar al Festival de la Mediterrània i pocs mesos més tard es van desfer després de deixar set EP’s gravats. Fa un parell d’anys que li hem perdut la pista al amic Emili que per cert, vivia a Tarragona.

Dúo Rúbam con Conjunto de Fernando Orteu – Diavolo

L'any 1960 el Dúo Rúbam va gravar un EP per al segell SAEF amb versions de cançons que havien participat en el Festival de la Cançó de la Mediterrània en la seva segona edició i d'el disc us hem extret aquest tema que creiem recordar va ser la cançó guanyadora i que va defensar el cantant italià Jimmy Fontana. En el disc, el segon que treien, també es van incloure "SOS Amor" que va defensar Arturo Millan i també gravarien les Germanes Serrano, "Tu, Tu, Tu” i “Ciao, Ciao, mio amor" que va cantar Torrebruno. En aquestes gravacions el Dúo Rúbam va comptar amb el Conjunto de Fernando Orteu, aquest extraordinari guitarrista català, acompanyant-los. De fet va ser el seu grup de suport en un munt de discos i en altres ho va ser el Quixot’s Quartet, quan encara eren el Conjunto Los Quijotes, fins i tot els van acompanyar el Latin Quartet. El Dúo Rúbam van començar a dedicar-se a la música després de guanyar  un concurs, el Festival del Club Hispamer, a Barcelona. El Dúo Rúbam eren Enrique Ferrer Bartomeu i José Luis Izquierdo García de León, tots dos de Barcelona i van començar gravant l’any 1960 per al segell Saef i després van fitxar per Belter desfent-se el duet l'any 1964, problemas de nuvies. Tots dos treballaven en un banc. Van debutar oficialment en un festival al Palau dels Esports de Barcelona, el 25 de novembre de 1960 que va organitzar el diari El Mundo Deportivo, es clar que ells ja havien tret un parell de discos. Tenen una bona carrera amb 15 o 16 EP's, per cert que Enric Ferrer, fill del component del duet es va possar en contacte amb nosaltres mitjançant el correu ja fa molt de temps i es va oferí a pasarnos molta més informació, quan la tinguem tornarem a escoltar més coses del Dúo Rúbam i os ampliarem el que sabem d’ells. Us explicarem tota una curiositat, la primera guitarra eléctrica que van tindre el Dúo Juvent’s, la van comprar de seguna má al Dúo Rúbam, tots quatre eren bons amics, a part de companys de professió.

Los Salvajes – Una chica igual que tu

Los Salvajes són un dels grups habituals a El Temps Passa... i la música queda. Ells van gravar cançons pròpies que van funcionar i també moltíssimes versions. Aquest tema és una d'aquestes bones versions del grup barceloní liderat per Gaby Alegret i era el “With a girl like you”, dels britànics The Troggs, un bon gruo als quals Mikel Barsa, el soci de Mario consideraba eren la primera banda punk de la història de la música anglesa. The Troggs eren de Andover, a Anglaterra i en els anys 60 van gaudir de la seva època daurada. Es van fer dir inicialment The Troglodytes i la seva cançó més famosa va ser "Wild Thing" al costat d'aquesta que us portem ara en la versió de Los Salvajes, "With a Girl Like You", ambdues del 1966. The Troggs eren el cantant Reg Presley, Dave Wright (21 de gener de 1944 - 10 octubre 2008) cantant i guitarra, Ronnie Bond (4 maig 1943 - 13 de novembre de 1992) bateria, Pete Staples al baix i Chris Britton a la guitarra. Aquesta cançó que escoltem es trovaba a un EP de l’any 1966 de Los Salvajes, publicar per EMI-Regal, on també hi trobavem “Es la edad” que era d’ells, “Píntalo de negro” dels Rolling Stones i “Que alguién me ayude” que es la seva versió del “Somebody help me”, escrita per Steve Winwood quan formava part dels Spencer Davis Group que van ser els primers en gravar-la. Aquest va ser el disc més venuts de Los Salvajes al llarg de la seva carrera i es va clasificar en els primers llocs a les llistes de venda de l’época, Val a dir que la carátula del EP tira i molt cap al estil dels Beatles. Al respecte d’aquesta grabación Gaby va explicar que no va resultar fàcil ja que els amplificadors s’aclopaven continuamente i finalmente els van tindre que cambiar de lloc a l’estudi pera conseguir els efectes de só que volien i poguer acabar sense problemas. Los Salvajes eren en aquella època Gabriel Alegret (cantant), Andy González i Francisco Miralles (guitarres), Delfín Fernández (bateria) i Sebastià Sospedra (baix) que era de Collblanch, els seus companmys del Poble Sec. Curiosament, tot i ser seguidors de The Who i la seva estética mod, Los Salvajes tot i la gran quantitat de versions que van gravar al llarg de la seva carrera musical, mai van enregristrar cap cançó de The Who.

Smash – El Garrotín

Els sevillans Smash van ser els autèntics creadors del rock andalús, un estil que es va consolidar amb Triana, però ells es dedicaven básicament a fer un rock progressiu, pesat, dur, amb canya i gairebé sempre van cantar en anglès, però les discogràfiques insisteixen i insisteixen i de cop i volta ens trobem amb "El Garrotín" sonant a les emissores de ràdio-fórmula que abans no haguessin programat als Smash ni per equivocación, però com ara cobraven... Van començar a Sevilla i Smash va ser una idea de Gualberto García, un músic adelantat a la seva época que havia tocat amb Los Murciélagos i un parell de grups més i que més tard gravaría en solitari discos de rock progresiu, al costat de Gonzalo García-Pelayo que va tocar a Los Gong, Julio Matito, Antonio Rodríguez i Henrik Liebgott. Després entraria Manuel Molina, més influenciat pel flamenc que pel rock i que desfet el grup formaria amb la seva dona el duet Lole y Manuel. Smash van comptar amb la producció d'Alain Milhaud i aixó si, "El Garrotín" és ja de 1971 amb "Tangos de Ketama" a la cara B. Gualberto García va deixar el grup ja que no estava conforme amb aquesta gravació, opinaba que era massa comercial i allunyada del seu estil. Gualberto era un purista i no és deixava manipular.

Los Flecos – Vales poco para mí

Los Estudiantes, com hem dit en diferents ocasions, van ser una de les millors bandes del rock and roll pioner que sorgia a Madrid en començar els anys seixanta, una autèntica escola de músics. Però José Barranco, el seu cantant i guitarra, estava fart d'haver de, per imposición de la seva casa de discos, fer versions i volia tindre un grup que escribis les seves cançons al seu caire. De les seves refleccions va sorgir un dels millors grups del pop espanyol dels seixanta, Los Flecos, una de les primeres bandes que van imposar a la seva discogràfica els temes propis, estaven farts de interpretà versions. Van gravar per el segell barceloní Vergara i estaven liderats i van ser creats pel cantant i guitarra José Barranco, nascut a Valladolid el 19 de març de 1939 i que havia format part de Los Estudiantes i Los Pekenikes, al costat de Julián Sacristán Magaña, nascut a Madrid, el 20 d'octubre de 1944 i que va tocar amb The Sailors, Los Fugitivos i Los Flaps. Uns altres components van ser Pablo Argote Rocandio, nascut a Madrid el 15 de desembre de 1942 i que era bateria de jazz i Carlos Guitart Von Rein que va néixer a Màlaga el dia 15 de gener de 1941 i que venia de Los Sonor. Encara hi havia un cinquè músic que creiem era el guitarra Rafael Aracil. Los Flecos van gravar en total 3 EP's per el segell català Vergara i no van tenir més continuïtat. Mario sempre he pensat que aquest EP del que us hem tret la cançó, es genial i un dels millors discos de la seva época. Per cert, a José Barranco li van oferir ser el cantant de Los Brincos quan es van crear, però ell no ho va veure gens clar o posiblement es va donar compte del pla de manipulació que esperaba al grup i no va aceptar-ho.

Los 4 Jets – Luna

Aquesta cançó es trobava en el tercer i últim disc de Los 4 Jets, publicat l'any 1965 pel segell Polydor en el qual el tema "estrella" i ho posem entre cometes ja que realment es tracta d'una horterada, va ser la versió que la casa de discos els va obligar a realitzar del “María de la O”, tot un clàsic de la copla que va ser composada per Salvador Valverde i Rafael de León per a Maria Ojer Ferrer coneguda com Coque i també la va versionar Estrellita Castro, Pilar Arcos, Carmen Amaya, Cristina del Valle, Marifé de Triana, Carlos Cano, María Vidal, Niña Pastori, Diego el Cigala, Diana Navarro, Manuel Vallejo i molts altres. En el disc també s'inclouen "Shake baby shake" a ritme de rock and roll molt edulcorat i “La.Luz” que és una mena de bossa nova. Creiem que "Luna" és l'única cançó que se salva d'aquest EP i pensem es tracta d'una composició pròpia. Ara us farem cinc centims del grup. Un dels primers conjunts que van sortir a Madrid va ser Los Mágicos l’any 1958, on hi trobavem als germans Santiago (guitarra rítmica) i José María González Picatoste (baix). Quan es van desfer se'ls uneix el guitarra Tony Reinoso  que va formar part de Los Continentales i anys més tard es convertiria en líder de Los Solitarios i un músic filipí establert a Espanya des de petit, anomenat Eddy Guzmán (bateria i cantant) que venía dels Pekenikes i abans a Los Estudiantes, allà es van crear Los 4 Jets. L'any 1963 Reinoso que ara viu a Santo Domingo, s'en va anar a Los Continentales i en el seu lloc entra Ricky Morales (a la foto) que posteriorment tocaria a Los Shakers, Los Brincos i Barrabás. De fet Los 4 Jets adolien de ser molt tècnics interpretant les seves cançons en directe, però freds i no comunicaven amb el públic, ells volien que els assistents als seus concerts es mantinguessin en silenci i quiets, gaudint de la música, però la joventut en aquells festivals, aquells matins del Prince de Madrid volia marxa, moure el esquelet, volia expressar les seves emocions i ànsies de rebeldia a través de la música. Los 4 Jets van tornar anys mes tard ja sols com Los Jets i les seves gravacions van ser reeditadas en CD per Ramalama Music. José María González i Eddy Guzmán ja van morir. La veritat es que Los 4 Jets van gravar quatre EP’s, tot i que l'últim no va arribar a publicar-se mai.

Los Pekenikes – Arena caliente

Per descomptat si aneu a la platja, quan fagi bó, és clar, no hara que fa un fred que pela, emporteu-vos les "xancletes" no sigui que arribeu en hores de ple sol i la sorra us cremi “els pilreles”, perquè amb el Lorenzo a vegades la sorra de la platja sembla el pis d'una paella i si portes els peus desprotegits has de caminar a saltirons, per no socarrimarte els peuets. Los Pekenikes ens portan equesta cançó “Arena caliente” per recordar-ho. Els Pekenikes van ser un grup creat al Institut Ramiro de Maeztu de Madrid l’any 1959, pels germans Lucas i Alfonso Saiz que precisamente va morir el 17 d’abril del 2014 a Viera, Florida, als Estats Units, on va treballar com ginecóleg. Tenía 71 anys d’edad i el seu nom complert era Alfonso Eduardo Sainz, va néixer el 2 de marz de 1943 a Alacant, Si bé Los Pekenikes van ser un grup bàsicament instrumental, per aquesta bona banda pionera del pop espanyol, hi van passar també molts cantants entre ells: Juan Pardo, Eddy Guzmán, Junior, Karina, José Barranco (Los Estudiantes i Los Flecos), Luis Eduardo Aute i uns quans més. Van ser teloners dels Beatles quan els de Liverpool van actuar a Madrid, però a Barcelona ho van ser Los Sírex. Es diu que el nom de Pekenikes amb les K's corresponents, els hi va posar Massiel. Aquest tema era la cara B d'un single editat per Hispavox l'any 1966 amb "Lady Pepa" a la cara A i que va arribar a ser número 1 en vendes a Espanya ja al febrer de 1967. Ambdós temes es trobaven en el primer LP de Los Pekenikes, amb el nom del grup per títol. Van ser el millor conjunt de música instrumental del país i els únics que veritablemenet els van fer ombra van ser Los Relámpagos.  Per Los Pekenikes van passar molts músics importants del panorama musical espanyol del momento com Ignacio Martín Sesqueros, Pepe Nieto, Eddy Guzmán, Pablo Argote, Félix Arribas, Vicente Gasca, Ray Gómez, Tony Obrador, Antonio Brito, Tony Luz i uns quans més. A la foto amb Juan Pardo al mig.

Los Sonor – El río de la Luna

Los Sonor van passar per diverses èpoques i estils, aquest tema que us portem avui a El Temps Passa... i la música queda és de la seva etapa instrumental i es tracta d’una composició del gran Henry Mancini per a la pel·lícula “Esmortzar a Tiffanys”, traduïda a Espanya com “Desayuno con diamantes” i que es va andú un Oscar a la millor cançó original per aquesta peça. Per Los Sonor van passar grans músics espanyols, entre ells Tony Martínez i Manolo Fernández que se'n van anar a Los Bravos, Carlos Guitart que junt a José Barranco va crear Los Flecos als que hem escoltat abans, Manolo Díaz que després va seguir en solitari i un dels seus principals èxits va ser "Viene una ola" i després, ja en els 70's es va convertir en alt executiu del segell CBS-EPIC i en els 60 va ser productor i compositor de "La moto" per Los Pasos, ja os vem explicar l’història d'aquest tema que també van gravar i van portar a l'èxit Los Bravos, però per Los Sonor van passar encara més gent como José Luis González, Manolo Escobar,  Fernando Sánchez, José Antonio Otero i uns quans més. Los Sonor van ser possiblement una de les millors i al mateix temps més desaprofitada, banda de rock instrumental al país, per confirmar la nostre opinió os direm que l'any  1963 Los Sonor van gravar un LP sensé, cosa molt poc habitual al país, de cançons instrumentals. Durant un temps i per imperatius de la seva discogràfica van acompanyar a una admirable cantant, la granadina  Li Morante que va deixar la música degut a les seves fermes conviccions religioses. També van fer de grup d'acompanyament de Miguel Ríos, Ana María Parra i altres. En aquest EP que era del any 1964 i el va publicar Philips, el grup eren Tony Martínez, Manolo Fernández, l'altre Manolo, el Escobar que els va deixar després de gravar-lo i José Gonzalez.

La Música que es Feia en Català

Rudy Ventura – En forma

Quimer diu que avui aquesta secció la comencem molt bé ja que ell reclama un euro i es que us portem una cançó de l'àlbum "Nit de revetlla" del genial trompetista català Rudy Ventura i us hem seleccionat aquesta versió que va gravar del gran èxit de Glenn Miller, un tema que de fet ha estat molt versionat al llarg dels anys. El disc va ser editat pel segell Olympo ja en els setanta. El seu veritable nom era Jaume Ventura Serra i va néixer a Canet de Mar el 10 de setembre de l’any 1926. Rudy Ventura, gran trompetista, cantant i director d’orquesta i grups, va morir a Barcelona el 2 d’abril del 2009. Va gravar molts discos instrumentals, com aquest, però també va cantar i molt, tant en castellà com en català i era un gran aficionat al futbol, sobre tot al seu Barça. Rudy Ventura va ser un dels grans trompetistes catalans sorgits a finals dels cinquanta i que va tindre una brillant carrera com a músic, cantant i director d'orquestres en els seixanta i també va treball i molt al capdavant de conjunts. Mario coneixia a Rudy Ventura, de fet el músic català va estar a casa seva per entregar-li personalment el CD que va gravar en els 90 amb Montse Amor com a cantant i que era la seva jove esposa. La discogràfica Divucsa quan el va enviar, es van passar i molt amb Rudy Ventura, almenys tres pobles, ja que no li van explicar exactament on vivia Mario i Rudy, a la seva edat, va anar caminant des de l'estació de tren de Salou fins a casa de Mario, a mig camí entre Salou i Vilafortuny, gairebé tres quilòmetres i podeu imaginar-vos com va arribar... rebentat.

Núria Feliu amb Los Guacamayos – Escolta’m

Escoltarem ara a Núria Feliu, la Dama de la Cançó Catalana, la Noia de Sants que va treure un disc acompanyada per Los Guacamayos amb un grapat de bolerets, entre els que es trobava aquesta cançó que compartirem ara a El Temps Passa… i la música queda i que es va publicar també en senzill. Aixó si, cantades totes elles amb català. Per cert, l’any 1966 Núria Feliu i Tete Montoliu van rebre el Gran Premi del Disc Català i junts van actuar al saló Sert del Hotel Waldorf Astoria de Nova York. Convidats per la Càmara de Comerç de la ciutat dels gratacels. Ara bé, quan Iberia va inaugurar la línia aèria Barcelona-Nova York l’any 1988, creiem que va ser, van contractar a Núria Feliu Mestres per actuar en els dos punts, però li van anul·lar el contracte ja signat, en negar-se Núria Feliu a cantar el seu repertori en castellà o anglès. Ella els hi va dir que sempre ha cantat en català i al contractar-la ja ho sabien perfectament. Aquesta notícia sobre Iberia i Núria Feliu va ser una primícia que va aixecar Mario des del Diari de Tarragona i tot un escàndol ja que el president d'Iberia en aquells moments era de Reus. I és que Mario Prades i Núria Feliu es coneixen des de fa molts anys i ell havia arribat a ser el seu representant. Mario recorda un gran festival que ell va organitzar al Camp de Mart de Tarragona, a l'anfiteatre. Va ser el primer Festival de la Cançó Catalana de Tarragona i curiosament, estava patrocinat per Caja Madrid. El cartell va ser Núria Feliu, Pere Tapies, Raimón i com a presentador el reusenc Sebastià.

Jordi Doncos & Conjunto 7 x 7 – Un hombre y una mujer

Aquesta cançó que ens porta ara el mestre Jordi Doncos acompanyat pel Conjunto 7 x 7, amb els quals va arribar a gravar uns quants discos, és una versió del tema central de la pel·lícula del mateix títol “Un hombre y una mujer”, un film francès estrenat l'any 1966, dirigit per Claude Lelouch i que van protagonitzar Anouk Aimée i Jean-Louis Trintignant, una pel·lícula romàntica que creiem recordar acabava sent un drama. El mestre Jordi Doncos va ser un dels grans músics catalans dels anys seixanta, compositor de moltes bandes sonores, així com genial director d’orquestres i ell es va encarregar també de la producción iarrengaments del primer disc en català dels Lone Star, ja en els anys setenta. També va escriure la música per diverosos espectacles de La Maña, de fet va ser director musical dels Teatres Arnau i l'Apolo, a Barcelona Aquest tema es trobava a un LP publicat l’any 1970 per el segell Trebol, titulat “Dance Party” on tot eren versions d’èxits del momento. Jordi Doncos va morir l’any 1998 als 63 anys d’edat. A la foto Jordi Doncos, en segon pla, als Estudis Gema 2 de Barcelona.

Acabarem aquí la Secció de la música que es feia en català, però seguirem a Catalunya.

Els Sapastres – Que tristes tienes los ojos

Dins de l'ona folk sorgida a Catalunya trobem a Els Sapastres, un grup fundat per Jaume Arnella l'any 1968 quan es dissol El Grup de Folk que després van tornar pels seus furs i amb els que va realitzar moltes actuacions per terres catalanes, paral·lelament a la seva carrera com cantautor. Es van dissoldre al 1972 i van gravar dos discos, un d'ells en castellà “Canciones del amor prohibido” del 1970 i publicat pel segell Barlovento que distribuïa Els 4 Vents, del qual us extraiem aquesta cançó que compartirem ara a El Temps Passa... i la música queda i que va ser el primer, el segon i últim "Els timbalers", ja estava cantat en català. Aquest tema estava compost per Albert Batiste i  Consol Casajoana, es va publicar com a cara B d'un single amb tres temes, els altres dos van ser “María Del Sol” i “Tu corazón de puso”, tots ells sobre poemes de Jesús López Pacheco. Poca informació us podem donar d'Els Sapastres, però us direm que pel grup van passar Consol Casajoana i el seu germà Ramon Casajoana (cantants), Fernando Torres (bateria), Jaume Arnella (cantant i director), Enrique Herrera (piano i orgue) i Jordi Batiste (baix), aquests dos últims posteriorment s'incorporarien a Máquina!. 

Los Cheyenes – Siguiendo al sol

La banda amb les cholles més llargues del pop-rock espanyol dels seixanta van ser els barcelonins Los Cheyenes que qualitat musical, el que es diu qualitat musical no és que la tinguessin en excés, però s’ho van muntar molt bé mentre van funcionar, encara que al final van acabar tallant-se la cabellera. Fins i tot van ser vetats a Televisió Espanyola degut als seus cabells i els hi van dir que o es pelaven o no hi sortirien i no van surtir per la petita pantalla. També es deia que tenien la amplificación més potente d’aquells anys, la qual cosa els hi va portar problemas en les seves actuacions. Aquest tema es trobava com a cara B del single amb "Borrachera" a la cara A i que al costat de "Válgame la Macarena", ambdues imposades per la seva discogràfica, van ser les seves cançons més populars, tot i que les dues són veritables horterades, es clar que en aquesta grabació el líder Roberto Vercher, es trovaba fent el soldat i no hi va participar. No obstant això Los Cheyenes van ser una gran banda del que avui es diria "música garatge" i oferien molt més, com podreu comprovar-ho escoltant "Siguiendo al sol" que val a dir es una bona cançó. Van passar amb les seves maquetes per un grapat de discogràfiques, sent rebutjats en totes, finalmente van gravar per el segell RCA i aquest single, l'últim qie van publicar, es va editar l’any 1967, quan eren cinc i les cholles eren mes discretes, despres es van desfer. Originalment eren els germans Roberto Vercher (cantant i guitarra solista) i Joselín Vercher (baix i cors), José María Garcés (guitarra rítmica i cors) i Ramón Colom (bateria). Mario té una anècdota per explicar d'ells que diu ja ha comptat en diverses ocasions, va succeir quan treballava com a aprenent a la serralleria del Sr Roca, al carrer Jaume Roig de Sants. Alli es trovaba Mario un bon dia ajupit, soldant a l'elèctrica, pel vidre de la màscara va veure el reflex de quatre "noies" i ell es va aixecar a poc a poc, tot vacilón, dient-li al seu cap "Home Sr Roca! Vaja noies més maques que passen pel taller..." la sorpresa va ser quan al donar-se la volta cap a "elles", va comprovar que es tractava dels Cheyenes. Aquell dia van estar a punt de palpar-li la cara ben palpada.

Cefe y Los Gigantes – Amigos míos

Aquest disc, el primer EP que va publicar el grup madrileny Cefe y Los Gigantes, editat per Columbia a l'any 1965, s'obria amb una composició del grup "Sin rencor", però nosaltres i per compartir en el programa d'avui us hem seleccionat aquest tema que és una versió de l'èxit del cantant italià Tony Dallara que per cert, també l'havia gravat en castellà. En el disc es van incloure “El juego del amor” que és una versió del “The game of love” de Wayne Fontana & The Mindbenders i “No me lo recuerdes” que creiem també era seva. La producció va estar a càrrec d'Alain Milhaud que així mateix va posar la seva veu en els cors. Cefe y Los Gigantes van tenir una curta vida professional, encara que en el mateix any encara publicarien un altre EP en el qual les quatre cançons van ser composicions pròpies i es van desfer a causa que  Cefe fou cridat a files. La veritat és que els seus companys van intentar seguir i se'ls uneix un jove  Camilo Blanes que acabava de deixar a Los Dalysons, però només va estar amb ells una setmana ja que li van oferir incorporar-se a Los Botines i aquests tenien pendents dues pel·lícules. No s'ho va pensar molt i els va abandonar, posteriorment i ja en solitari seria conegut com Camilo Sesto. El conjunt estava liderat per Ceferino Feito que va crear la banda l'any 1963, al costat de Rodrigo Alcaraz a la guitarra solista, Gonzalo González al baix, Carlos enfront de la bateria i Diego Lillo que s'encarregava de la guitarra rítmica. Cefe posteriorment es llançaria en solitari, tenint una bona carrera com a solista fins a mitjans dels anys 70, encara que va passar a anomenar-se Daniel Velázquez. Posteriorment alguns dels xicots de Cefe y Los Gigantes van ser músics de Daniel Velázquez i altres van acompanyar a Camilo Sesto.

Els Grills – Nits de blanc sati

Acabarem avui El Temps Passa ... i la música queda escoltant aquesta versió del gran èxit del grup britànic The Moddy Blues, les seves "Nits de blanc setí" que ens porten Els Grills, la banda on milita Quimet Curull que en aquest enregistrament, realitzat en directe en un concert que van celebrar a Constantí l'any 2013, s'encarrega dels teclats. Els Grills són una de les bandes històriques del pop a la província de Tarragona, sorgeixen a Constantí i van debutar a El Casalet, al Nadal del 1968 i aquell concert es va obrir amb “El noi dels cabells llargs” d’Els 3 Tambors. El grup estava integrat inicialment per Gaspar Roig (guitarra i cantant), Josep Marsal (guitarra solista), Joan M, Plana (bateria) i Nicèfor Franquès (baix) que va ser substituït després per Antón Simó. Posteriorment es van produir canvis i per Els Grills van passar Joan Martínez (bateria), l’amic Jaume Montcusí (teclats) que després tocaria amb Metamorfosis. Van ser un dels primers grups de la seva època en tenir un nom en català. Al cap d'any del 1973 el grup se separa, encara que pràcticament tots ells van seguir tocant en diverses formacions. Van tornar a ajuntar-se per realitzar un concert a Constantí l'estiu del 95, “La Nit màgica”, encara que faltava Josep Maria Marsal que va ser substituït oficialment per Quimet Curull i el bateria Joan Maria Plana. No va tenir continuïtat, però quan va arribar la Festa Major del 2013, tornen a posar-se les piles i actuen a La Nit Nostàlgica, sent Els Grills en aquell concert, del qual us hem extret aquest tema que compartim ara, Joan Martínez (bateria), Quimet Curull (guitarra, teclats i veus), Nicèfor Franquès (baix i veu), Antón Simó Masso (baix i veu) i Gaspar Roig (guitarra i cantant). Si entreu al Youtube trobareu diversos vídeos d'aquest concert. 

Aqui teniu un vúdeo d'aquest concert de Els Grills interpretant el "Yellow river" dels Christie, per que el disfruteu

Acaba per avui El Temps Passa… i la música queda i nosaltres toquem el dos, però abans de marxar-nos us deixarem amb la bona companyia de totes aqielles emissores per les que ens escoltes o bé per internet si es que et descarrégues el programa del blog o el facebook de Montse. Sóm Quimet Curull i Mario Prades, tornarem la propera setmana.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa