El Temps Passa 10-19

Enllaç per descarregar-se el programa

A finals dels anys cinquanta van sorgir noves tendències musicals que avui podem dir que van ser trencadores. Bàsicament el rock and roll i al seu ombra altres estils com el twist, surf, beat, madison, etc. aquí a Espanya van triomfar així mateix, però forem innovadors i vam donar al món estils molt autòctons com la yenka, el quando i algun altre. Avui tindrem una mica de tot, com si El Temps Passa... i la música queda fora una mena de calaix de sastre i compartirem cançons a càrrec de Johnny & Charley, Tina y Tesa, Los Teen Tops, Pekenikes, Los Tiburones, Francesc Burrull,Los Millonarios, Guillem d’Efak, Los Extraños, Els 7 d’Aquí, Los Bohemios, Lone Star, Bravos i molts més que ens acompanyen en aquest viatge al passat a bord de la nostra particular maquineta del temps. Per tant anem a començar aquesta singladura setmanal des de les emissores per les que escoltes el programa o internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Sóm Quimet Curull i Mario Prades i premem el botó que dóna inici a aquest recorregut musical comunicant oficialment als oïdors i oidoras que

Obrim la Paradeta

Tina y Tesa – Ven al Twist

Ara i per començar el programa d’avui de El Temps Passa… i la música queda, us portem a dues germanes que molt ficar el twist en el títol, per seguir la moda del moment, però dins de la cançó aquestes germanetes ens parlen del madison, un altre ritme que va funcionar en els 60. Les germanes Tina y Tesa eren de Alacant, però van haver de venir-se cap a Barcelona per poguer llançar-se professionalment. Les dues germanes tenien carnet blanc, cosa curiosa en una època on s'usava comunament el vermell i sobre tot, pel fet de ser dones. Van obtenir el carnet el 12 de febrer de 1962. Tina y Tesa eren un Dúo Dinámico en femení i la seva imatge desenfadada, amb pentinats tipus "garçon", pantalons pitillo o faldilles escoceses, junt amb la seva qualitat, van fer que la EMI, a través del subsegell Regal les contractés i van començar a gravar. Aquest tema estava inclòs en el segon EP de Tina i Tesa, editat l’any 1963 i amb "The locomotions" de Little Eva com a cançó estrella del disc. Encara van gravar un altre EP al 1964 i un últim disc, un single amb el segell Belter, l’any 1966 i també van participar en un festival que va tindre lloc a Menorca. Després el duet Tina i Tesa van desaparèixer del mercat musical.

Los Teen Tops – Confidente de secundaria

Parlarem de rock and roll escoltant als Teen Tops, un del grups introductors del génere. Tot i que Los Llopis van ser el primer grup de la història que va versionar al castellà rock and roll del anomenat "pioner" arribat dels Estats Units, a Mèxic es reparteixen aquest honor Los Camisas Negras, Los Locos del Ritmo i Los Teen Tops que van començar més o menys al mateix temps. Però a Espanya els que van arrivar amb les seves cançons i van introduir aquest rock and roll van ser Los Teen Tops, els altres ni van sonar a les emissores de ràdio de l’época. Escoltarem ara a Los Teen Tops, el grup liderat per Enrique Guzmán que va ser cantant per pura casualitat. Ens expliquem. La banda la integraven inicialment Enrique Guzmán (veu i guitarra rítmica), Armando Martínez "El Manny" (bateria), Sergio Martell (piano), Jesús Martínez "El Tutti" (guitarra solista) i Rogelio Tenorio al baix i veu, però de veu poca ja que el seu pas per el grup podem dir que es va limitar a les fotos del primer disc ja que el contrabaix el va tocar un músic d'estudi anomenat El Pollo i Enrique Guzmán va tindre que cantar ja que Rogelio es va posar tan nerviós que va ser incapaç de fer res a dretes allà a l'estudi. Aquest tema es trobava en un EP amb "El rock de la cárcel", "Buen Rock and Roll esta noche", “Anoche no dormí” i "Confidente de secundaria" que es la cançó que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda i que al nostre país va ser el seu millor EP, és va titular "El trepidante rock and roll de los Teen Tops". Per cert, aquesta cançó es una versió d’un èxit de Jerry Lee Lewis. Paral·lelament Enrique Guzmán (Caracas, Veneçuela, 1 de febrer de 1943) va començar a gravar com a solista, acompanyan-se d'orquestres i encara que el grup va funcionar uns anys més, van acabar per desfer-se i només va quedar Enrique Guzmán que té una bona carrera com a solista i actor. Si bé en els setanta la resta de componets van tornar a posar en marxa Los Teen Tops sense Enrique Guzmán, però no va tindre continuitat.

Los Extraños  - Viva las Vegas

Entre les pel·lícules més populars de las moltes que va fer el Rei, es troba "Viva las Vegas" a la que aquest tema donava títol, és clar que en la versió que va realitzar Elvis Presley, però nosaltres us hem portat la que van fer el grup barceloní Los Extraños en el seu tercer EP, editat per EMI-Odeon l’any 1965, incloent “Terry” de Claude François, “Sigue, sigue” que és el “Keep searching” de Del Shannon i el tema instrumental “Marabunta” que va ser escrita per Luis Mestres, component del grup. En total Los Extraños gravarien 5 EP's, l'últim l'any 1965. Poc podem dir-vos del grup Los Extraños, tret que eren cinc, van gravar per EMI-Odeon i eren de Barcelona. El grup va ser creat l’any 1962 por el cantante Juan Antonio i al costat d'ell músics molt joves, el guitarra Luis Mestres que també va compondre algunes cançons de les que van gravar, Antonio a la guitarra rítmica, Enric Canals s'encarregava del baix i enfront de la bateria es trobava Ricardo. La EMI va incloure un parell de cançons de Los Extraños en un LP compilatori i titulat "Los grandes conjuntos españoles", on compartien el disc gran amb Los Mustang, Los Javaloyas, Lone Star, Top-Son i els mallorquins The Four Winds and Dito, aixó parla de la seva qualitat. L’any 1965 o després de treure aquest disc van marxar-se per actuar una llarga temporada a Mallotca. Quan a finals de l’any 1965 Juan Antonio s’en va a fer el soldat, es substituit per Tony Presley que venia del Golden Quartet, però al estiu del 66 són Ricardo i Antonio els que s’en van a la mili i alló va ser la fi del grup. Enric Canals, el baixista, s'incorporarà aquell mateix any a Los Albas i el cantant Juan Antonio gravarà un parell d'EP en solitari sense massa èxit.

Johnny & Charley – La Yenka

Quan el duet Tony & Charley es van separar, Tony Ronald va emprendre la seva carrera en solitari, acompanyat-se inicialment pels Kroner's, però el seu company Charley Kurtz, també holandès, va fer que vingués a Espanya el seu germà Johnny i van crear un altre duet Johnny & Charley. L'any 1965 van gravar un tema que va esdevenir històric del pop espanyol dels seixanta "La Yenka" que escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda. Es va dir que per a compondre la yenka, un ritme ballable que va causar furor i que molts altres conjunts i artistes es sumessin a la moda gravant cançons seguint la seva estela, Charley Kurtz s’havia inspirat en un ball folklòric típic de Finlàndia, Dinamarca o algun altre país nòrdic, ara no ho recordem amb precisió, però no era cert, tot va ser una creació de Charley Kurtz. Però la desgràcia va marcar al nou duet quan va morir Charley Kurtz, després d’un concert fet a Reus, creiem que al Teatre Fortuny, en accident de cotxe, el 28 de febrer de 1965, a la cruïlla de les quatre carreteres, en la intersecció entre la Nacional i la antiga carretera de Reus a Salou, a Tarragona i el seu germà Johnny va quedar ferit greu. La discogràfica va intentar treure-li suc a tot i van publicar un parell més d'EP’s amb cançons gravades en vida de l'holandès, aquells discos petits a 45 rpm de quatre cançons i que encara no havien vist la llum ja que l’èxit de “La Yenka” va enrederir la sortida del segon disc. Les dotze cançons que van gravar Johnny & Charley en els seus 3 EP's, es van incloure en un LP recopilatori que es va editar l'any 1965, calia seguir maman de la mamella. És clar que veient que no els quedava res més que treure van ficar a Johnny,. ja recuperat, sol a l'estudi i va gravar un altre EP que es va publicar l’any 1966, va estar produït per un jove Rafael Trabuchelli i francament, va passar més bé desapercebut. Després crearia un grup sense relevancia Johnny Recourt Quartet i tornaria a Holanda, Va morir anys més tard, pensem que d’un càncer. Inicialment i com Tony and Charley van publicar quatre o cinc EP's. Per cert, Charley Kurtz en realitat es deia Charley Recourt.

Los Flaps – Washington Square

Els madrilenys Los Flaps van ser una banda amb entitat pròpia i també grup d'acompanyament de molts solistes. El tema que escoltem ara estava en un EP publicat per RCA-Victor l’any 1964 que també va incloure “El vagabundo de la playa”, “Déjala, déjala” i “Mercurius”. El grup eren 4 bons instrumentistes, estudiants d'enginyeria aeronàutica. La primera formació estava integrada per José Antonio Álvarez Alija a la bateria, Manolo Díaz-Pallarés a la guitarra rítmica, Juan Antonio González "Ñique" al baix i Álvaro Yébenes a la guitarra solista. Vam funcionar del 1964 fins l’any 1965, a la fi del 64 Álvaro i Juan Antonio van deixar el grup i van formar Los Continentales per més tard anar-s’en a Los Canarios, mentres José Antonio i Manolo van continuar amb Los Flaps incorporant-se Julián Sacristán a la guitarra solista i Alberto Nuevo al baix. Encara van haver-hi més canvis a Los Flaps, entre ells l’amic Tony Reinoso i això que amb el nom del grup només van gravar uns quans EP's. Julián Sacristán va ser membre de Los Flecos, Manuel Díaz Pallarés es va incorporar a Los Polaris, Luis Baizán va ser component de Los Pasos i Alberto Nuevo va ser fundador de Los Camperos.

Los Relámpagos – Do dou ron ron

Van començar sent Dick i Los Relámpagos i van acompanyar a Miguel Ríos i a Juan Pardo en enregistraments i actuacions, però Los Relámpagos van ser una de les millors bandes instrumentals surgides al panorama espanyol. Aquest tema va ser el gran hit del grup femení nord-americà, produït per Phil Spector, The Crystals  i va estar composta per aquest, al costat de Jeff Barry i Ellie Greenwich. Los Relámpagos  la van gravar a un EP editat per Philips l’any 1963 i on també trovabem "Londonderry air", "Rancho Nuevo México" i "More". Los Relámpagos estaven liderats per José Luis Armenteros (guitarra) que posteriorment i junt a Pablo Herrero (órgan), es van dedicar a la producció i composició després de deixar-los l’any 1968. Però per Los Relámpagos van passar Ricardo López Fuster (bateria), Juanjo Sánchez Campins (baix, i guitarra solista) i que va morir el 23 d'agost de 2008, Ignacio Sánchez Campins (guitarra rítmica i orgue), Juanjo Sánchez Campins Jr (guitarra rítmica) i Fernando Mariscal Jimeno (bateria). En una emissora que es trobava a les rambles barcelonines, Mario creu que era Ràdio Exterior d'Espanya, encara que no està segur, els dissabtes a la tarda es feien actuacions en directe, gratuïtes i ell va anar amb els amics de la colla. Aquella tarda estaven Los Relámpagos i darrere de l'escenari, ben gran i en castellà, com estava manat en aquells temps, un cartell deia "Se prohibe fumar". El presentador va deixar sol al grup en l'escenari i un d'ells va treure un cigarret, el va encendre i es va posar a fumar. Mario que sempre ha estat un gran incordiador i a més a més “titulat”, es va aixecar de la seva butaca i els hi va preguntar, senyalan el cartell, si sabien llegir, ells i després de riure-s'en, van fer cas omís manifestant que eren Los Relámpagos. Mario sense discutir, es va treure la seva pipa de la butxaca, la va carregà de tabac i també es va posar a fumar omplint el local d'una gran i olorosa fumera. Quan el presentador va tornar allò semblava un fumadero d'opi. A Mario el van escridassar i expulsar del local. És clar que ell no era un llampec.

Los Pekenikes – Runaround Sue

El tema "Runaroud Sue" que escoltarem ara a El Temps Passa… i la música queda, el van gravar Los Pekenikes l’any 1962 en el seu segon disc i era un èxit dels novaiorquesos Dion & The Belmonts, la cançó es va inclore a un EP que es va titular “Twist y rock por Los Pekenikes”on també hi trobavem “Chica alborotada” que era la seva versió del “Tallahassee Lassie" de Freddy Cannon, “Twist de los elefantes” i “La Paloma” i el va editar el segell Hispavox. En aquesta época el grup tenia cantant, es tractava de Antonio Morales Junior, aquest va ser el seu primer disc amb Los Pekenikes i més tard s’en va anar a Los Brincos i posteriormente junt a Juan Pardo que també va ser cantant de Los Pekenikes, van crear Juan y Junior. De fet, tot i convertir-se en una de les bandes instrumentals més importants dels 60 a Espanya, per Los Pekenikes van passar cantants per un tub i en els seus inicis van passar un  munt de cantants, des de José Barranco a Luis Eduardo Aute, passant per Karina i un grapar més. Els Pekenikes van ser un grup creat al Institut Ramiro de Maeztu de Madrid, pels germans Lucas i Alfonso Saiz que va morir el 17 d’abril del 2014 a Viera, Florida, als Estats Units, on va treballar com ginecóleg. Tenía 71 anys d’edad i el seu nom complert era Alfonso Eduardo Sainz, va néixer el 2 de marz de 1943 a Alacant. Exigències d'Hispavox que volia un grup espanyol rèplica de The Shadows i fent música instrumental, van fer que el cantant fos suprimit dels seus discos. De fet després de gravar un EP amb Juan Pardo i creiem que un parell amb Junior, no van tornar a cantar fins a "Cerca de las estrellas". Per Los Pekenikes van passar molts músics com Ignacio Martín Sesqueros, Pepe Nieto, Eddy Guzmán, Tony Obrador, Pablo Argote, Félix Arribas, Vicente Gasca, Ray Gómez, Antonio Brito, Tony Luz i uns quans més. Per cert que en aquella època, Tony Luz creiem recordar que mantenia una relació sentimental amb Karina. També va començar a despuntar com a productor i va crear el grup Zapatón.

Mike Ríos – Pera madura

El primer disc que va treure Mike Ríos va ser “Pera madura” i es va gravar el 2 de gener de l’any 1962. Al cantant granadí li van pagar 3000 pessetes de l’época com bestreta i que no era poc. Per cert que a Miguel Ríos se'l va anomenar El Rey del Twist i aquest va ser el títol del priner EP, on es trobava aquesta cançó que es una versió creiem que de Pino Dinaggio, junr a “El twist” de Hank Ballard, “Cayendo lágrimas” i “Twist de Saint-Tropez”. Miguel Ríos Campaña va néixer el 7 de juny de 1944 en el barri de La Cartuja, a Granada i era el petit de set germans. Nosaltres sempre li diem "El Cantant Guadiana" perquè cíclicament ha anat retirant-se per tornar de nou. Ara sembla ser que s’ha retirat definitivament. Miguel Ríos també va fer cinema. Va intervindre a unes quantas pel·lículas, entre elles va ser protagonista de “Hamelin”, on també sortia Camilo Sesto quan encara era Camilo Blanes i també “Dos chicas locas, locas” amb Pili y Mili i Tito Mora. A partir de l’any 1964 ja passa a ser definitivament Miguel Ríos. Encara que cal a recordar que el LP més venut en la carrera de Miguel Ríos va ser "Rock & Ríos", un doble disc gravat en directe i considerat el millor disc en directe de la dècada dels 80 al costat de "Rock and Roll Circus" de l'Orquestra Mondragón, hem de reconèixer que el seu millor single va ser "L'himne a l'alegria", editat l'any 1970 amb arranjaments de Waldo dels Ríos i que va vendre milions de còpies a tot el món, arribant a classificar-se en el segon lloc en la llista del Billboard nord-americà. Per cert, us explicarem una curiositat, quan va començar, el seu professor de cant va ser l'italià establert a Espanya Filippo Carletti.

Los Tiburones – Tacones altos

Los Tiburones van ser un conjunt que va sorgir a Barcelona i ells compaginaven les seves actuacions a la Ciutat Comtal amb la Costa Brava si bé val a dir que van treballar per tota Catalunya. Es van crear a principis de l’any 1963 i eren els germans Jose i Guillermo Alcaraz, bateria i cantant i baix respectivament, al costat dels guitarristes Erich Maier i Enrique Baig. Van debutar a La Formiga, al febrer de 1963, una de les sales amb actuacions més importants a Barcelona per aquella època. Los Tiburones tot i petar molt bé, només van gravar dos EP's i aquest tema, una versió del clàsic del blues “He-heel sneakers” que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, es trobava en el segon i últim disc, editat l’any 1965 i on la cançó estrella va ser “Perdí tu amor” que era una versió del "I'm down" de The Beatles que signada com és habitual pels dos, va ser escrita sols per Paul McCartney. En aquest EP de Los Tiburones també es trobaven “Me es igual” i “Háblame”. Per cert, l'última actuació de Los Tiburones va ser al Casino de Reus, el 31 de Decembre de 1966, despres van desfer-se. A principis dels anys noranta Los Tiburones van tornar a posar-se en marxa, però els hi hem perdut la pista.

Los Gatos Negros – Do Wah Diddy Diddy

Aquest tema que ens porten Los Gatos Negros era la versió que el grup barceloní va realitzar d'un dels grans èxits del grup britànic Manfred Mann que també havien gravat Los Mustang i altres cantants i grups de l'època i es trobava en un EP editat al 1964 pel segell Marbella en el qual també es van incloure “Dime si no es bueno” de The Shadows,  “Memphis Tennessee” de Chuck Berry que era tot un clàssic del rock and roll i finalment i mirant cap a Itàlia “Una rotonda sul mare” que havien portat a l'èxit Fred Bongusto que va ser el seu autor i també Peppino di Capri. Va ser el seu últim disc per al segell Marbella i poc després van fitxar per Vergara. Los Gatos Negros es van crear l’any 1958 i va ser una idea d'Ernesto Rodríguez que va morir al decembre del 2014 i que des de feia 5 anys anava amb Los Sírex i Manuel SanFeliu. Van debutar a l'any següent dient-se Catch Es Catch Can. Es va incorporar Francis Rabassa, el pianista Carlos Maleras i el trompeta i guitarra José María Mesa. Rabassa  va deixar el grup i entra Piero Carando que venia de Los Pájaros Locos. Pels Gatos Negros van passar bons músics del panorama català, a partir de 1965 es van anar produint canvis i van passar Quique Tudela que avui creiem que és l’únic membre que queda, Frank Andrada que venia de Los Albas, la cantant i actriu Mone i altres. L’any 1966 i després d'haver tret un munt d'EP's, finalment Los Gatos Negros van aconseguir publicar el seu primer LP, amb el segell Vergara, que es va titular simplement "Los Gatos Negros". Quan van aconseguir fitxar per una multinacional, l'any 1970, van haver de canviar de nom ja que Los Gatos Negros estava registrat per Vergara i van passar a ser simplement Los Gatos, finalment ja en els 70 es van desfer. Alguns dels seus components van crear Furia que gravaria tres o quatre single interessants i ja als anys vuitanta i comptant amb Mone a la veu tornarien als estudis de gravació editant "Borrón y cuenta nueva", encara que van variar el seu estil a un pop molt més tecnificat que la veritat no va funcionar. Actualment segueixen en actiu, encara que de la formació original creiem que només està l'amic Quique Tudela i Francis Rabassa. Carles Maleras va morir fa uns anys i ens sembla que també Piero Carando.

Los Bravos – Los chicos con las chicas

Aquesta va ser la cançó que va donar títol al primer film de Los Bravos que es va estrenat l’any 1967, en total en van fer dues pel·lícules. La veritat és que tret de les cançons "Black is black" i "La moto" que va ser una composició de Manolo Díaz, Los Bravos no van aconseguir un altre gran èxit massiu, tot i que les seves cançons, com aquesta que compartim ara a El Temps Passa… i la música queda, van funcionar bé. Los Bravos sorgeixen a Madrid, quan l’any 1965 coincideixen a la discoteca Jaima dos grups Mike & The Runaways i Los Sonor. Michael Kogel (Berlín, 25-04-1944), Pablo Sanlley (Barcelona, 1943) i Miguel Vicens (La Corunya, 1943) tocaven en el primer, mentre que Tony Martinez (Madrid, 1944 - Colmenar Viejo, 19-06-1990) i Manolo Fernández (Sevilla, 1942 - Madrid, 1968) tocaven en el segon, decideixen unir-se i crear Los Nuevos Sonor. Els descobreix Manolo Díaz, aleshores directiu de Columbia que els va presentar al productor Alain Milhaud i es va posar en marxa l'engranatge d'una màquina marcada per un sol hit internacional, el seu segon single "Black is black" que va arribar a número dos en el Regne Unit i quarta posició als Estats Units. A França no van arribar al cim de les llistes per culpa de Johnny Halliday que va versionar el tema en un EP interpretant en francès i es va menjar el pastís de les vendes. Los Bravos van ser un muntatge mà a mà entre la discogràfica i una cadena de ràdio-fórmula i la seva presentació oficial va ser en una edició especial d'El Gran Musical al Teatre de la Zarzuela al carrer Jovellanos, era la primera vegada que en aquest teatre actuava un grup pop. La cadena SER va retransmetre en directe aquell concert. Després de la mort de Manolo Fernandez que també havia tocar amb Los Estudiantes, el seu lloc va ser ocupat per Jesús Gluck amb un muntatge de presentació que la veritat, va ser més teatral i còmic que útil. Van ser produïts per Alain Milhaud que els va fer signar un contracte mitjançant el qual era amo prácticamente fins de la seva ànima, controlant la seva vida social i fins i tot les vestimentes. La cançó “Los chicos con las chicas”, com us deiem, donaba titul i estaba inclosa en la seva primera pel·licula, despres en farien un altra "Dóna'm una mica d'amor" de 1968 que en un principi pensaven titular "Los Bravos 2", peró quan el film es va estrenar li van cambiar el títol. I per cert, quan van començar no tocaban ells en els enregistramens, eren músics d'estudi. El primer single de Los Bravos va ser una versió del "No és res estrany" de Tom Jones. El suïcidi del organista Manolo Fernández a causa del dolor per la pèrdua en accident de trànsit de la seva dona, primer, tot i que va ser substituit per Jesús Gluck i la marxa de Mike per llançar-se en solitari amb el nom de Mike Kennedy després, marquen la fi de l'èxit comercial de Los Bravos que encara es mantindrien uns anys amb dos o tres cantants nous, un d'ells Anthony Anderson que era germà del cantant dels britànics Yes, per desfer-se després. Si bé avui seguexen en actiu, però sols queden Mike, Pablo i Miquel.

La Música que es Feia en Català

Els 7 d’Aquí – Sing Sing

La cançó es trobava en el primer i creiem que únic EP, publicat per Concentric l’any 1967, del grup Els 7 d’Aquí. El seu cantant es deia Jordi Camps i en aquest disc trobem també “400 Infants Negres” del cantautor i poeta frances Jean Ferrat, una bona versió de "Nit de Llampecs", encara que nosaltres a El Temps Passa… i la música queda preferim l'original de Los Relámpagos, tot i ser instrumental i “Sing, Sing” que escoltem ara i que era un tema del folk americà adaptat per Josep Maria Espinas. La quarta era “Nomes tu”, composada per Carlos Sist que creiem era component del grup. Els 7 d'Aquí eran un bon grup integrat, es clar, per 7 components, per aixó el nom, nois i noies, es trobaven a cavall entre el folk, el gospel i el pop, encara que no van arribar a convertir-se mai en estrelles malgrat els seus bons jocs de veus. Els 7 d’Aquí van guanyar el tercer premi en el concurs La Festa de la Cançó Catalana de Ràdio Barcelona. Aquest EP es va gravar en els estudis Sonotone.

Guillem d’Efak – Setembre, temps plujós

Aquest EP de Guillem d’Efak publicat per el segell Concentric l’any 1965 i que compta amb Francesc Burrull a la direcció musical, incloïa el clàssic del blues americà "Febre", al costat de "Com ahir", versió del tema del film "Casablanca", "Setembre, temps Plujos" que es la cançó que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, dins de aquesta secció de música feta en català i el disc es tanca amb "Plorant". Reconeixem que tant Quimet com Mario sentim una especial debilitat per Guillem d’Efak, aquest gran cantant de color nascut a Rio Muni, Guinea Espanyola, l’any 1929 que es va venir cap a Mallorca on va fixar la seva residencia i on va viure fins que va morir a la mateixa illa de Mallorca l’any 1995. El seu veritable nom era Guillem Fullana i Fada d'Efak i va formar part de la Nova Cançó. Escriptor, poeta i cantant, Guillem d’Efak va escriure diversos llibres i també poesia i va compondre moltes cançons, algunes d'elles gravades per altres cantant com Núria Feliu que va enregistrar un disc sencer "Viure a Barcelona", amb cançons del mallorquí d'adopció on les lletres eren de Guillem d'Efak i la música d'Antoni Parera Fons, un altre mallorquí históric a qui ja hem escoltat.

Francesc Burrull – La guitarra

I ara parlarem de guitarres, però el protagonista es un pianista. L’any 1965 el gran director, productor arranjador i sobre tot pianista català Francesc Burull va publicar un LP on hi trobavem 40 versions instrumentals de temes dels Setze Jutges i el títol era simple i esclaridor "Homenatge musical als Setze Jutges". Les cançons d'autor d’aquesta agrupació que va lluitar per defensar el dret de cantar i dir coses en català, cridaven l’atenció bàsicament per les seves lletres i els missatges que cuasi sempre s’incluien més o menys clars o camuflats la majoria de vegades. Les lletres eran importants, però Francesc Burull, nascut a Barcelona l’any 1934, ens demostra que les melodies també tenien molta relevancia i amb aquet gran músic passen a un primer pla. Acompanyan a  Francesc Burrull en aquestes gravacions tota una banda de luxe, trobavem a Fernando Orteu (guitarra), Enric Ponsa i Enric Pericot (contrabaix), Brotons (flauta), Portugués i Agapit Torrent (saxos-clarinets), Ramón Armengol (percussió) i J.A. Calvet i Juan José Tudurí (bateria). Aquest disc va ser publicat per Concentric on ell era el director musical i productor i en aquesta ocasió ens versiona aquesta gran cançó del Noi del Poble Sec, l’amic i admmirat Joan Manuel Serrat “La guitarra”, una cançó que Mario sols cantava quan anava una miqueta bufat i estaban de gresca junt a un amic gitano argentí que amb la seva guitarra li donava ritme de rumbeta a la cançó.

Lone Star – The work song

Us portem ara una veritable curiositat a càrrec dels catalans Lone Star, en la nostra modesta opinió, la millor banda espanyola dels seixanta i possiblement també dels setanta. Aquest tema l'extraiem d'un CD que es va publicar l’any 2010 a través del segell Lone Star Music, però no és un enregistrament nou, es tracta d'un disc gravat en directe en un memorable concert que els catalans van realitzar al Teatre Infanta Beatriz de Madrid el 16 de febrer de 1968 i en el que van oferir una lliçó de R & B i jazz. En algunes de les cançons, com aquesta que escoltem ara, Pere Gener, Rafa de la Vega, Enrique López i Joan Miró, nascut a Rocafort de Queralt, van intercanviar els seus rols, sols Enrique López va seguir al front de la bateria. Pere en lloc de cantar i tocar la guitarra, passa a tocar el piano, el tarragoní Joan Miró s'encarrega del vibràfon i  Rafa de la Vega pren el contrabaix, la berra. En el seu moment la discográfica EMI no va voler treure el disc ja que les gravacions en directe no estaven ben considerades. De fet el primer que va gravar un LP en directe al pais i el va publicar, va ser Bruno Lomas. Aquest tema és una versió del clàssic del jazz composat per Nathaniel Adderly. A Espanya es va titular "La cançó del treball" i va ser versionada i portada a l'èxit per Raphael en el que està considerat com el segon tema de la història del pop espanyol a ritme de ska, el primer és “Operación Sol” de Los 4 de la Torre, es clar que Lone Star ens la porten a ritme de jazz. Per cert, Pere Gener te un disc al mercat gravat en solitaro, es diu “Boomerang” i es va publicar la primavera del 2014. Aixó si, aconpanyan-lo te a Kitflus als teclats, David Palau a la guitarra i altres músics d'igual valua

Deixarem ara la música feta en català i us portem un bon grup vocal.

Los Astros – Tema para un amor ausente

Los Astros van ser un grup vocal, un tercet que es van conèixer quan formaven part del Orfeón Infantil de Torrelavega i van decidir deixar el cor i crear un grup a finals de l'any 1964. Llavors van néixer Los Astros, integrat per José Manuel Sierra, Carlos Sánchez i Manuel Gandarillas. Van debutar al Festival Gran Gala del Optimismo, organitzat per Radio Juventud de Torrelavega. El 29 de novembre de 1964 ho van fer al XII Festival de la Caravana de la Alegría, al Teatre Pareda, juntament amb Los Diamantes, Los Blancos, Los Castellanos i Los Vándalos. Va ser el febrer del 65 quan actuen a Radio Madrid, cantant tres cançons i allà els va descobrir Rafael Trabuchelli i a partir d'allí comencen a actuar periòdicament en festivals, una pràctica habitual en els anys seixanta, de fet fins i tot van arribar a compartir cartell amb Raphael. Al maig obtenen el carnet vermell que lliurava el Sindicat Vertical i que permetia actuar fent Teatre, Circ i Varietats, però no ball, per això era necessari el carnet blanc i havies de passar pel Conservatori per aconseguir-ho. Aquesta cançó que compartim ara al programa es trobava al seu segon disc, un single editat per el segell Tempo l’any 1966 amb “De la mano” a l’altre costat i finalment un altrer single amb el tema "Tu" que van defensar en la vuitena edició del Festival de la Canción Española de Benidorm, quedant entre els 10 finalistes, va guanyar Alicia Granados. Va ser llavors i pel fet que en el festival també va participar Kinita que es va començar a parlar d'un romanç entre aquesta i José Manuel, component de Los Astros. Anys després el xicot ho va desmentir, Kinita sols tenia 15 anys i tot va ser un muntatge de les discogràfiques per donar publicitat a Kinita i a Los Astros. També van acompanyar al cantant Alfredo en diversos discos, encara que en aquest cas i per problemes de discogràfica, els discos van aparèixer com Alfredo y sus Amigos, no com Los Astros. El tercet vocal es va separar l’any 1968 i actualment Manuel Gandarillas és solista del Coro Santa María de Solvay.

Los Millonarios – Cuevas del Drac

L'any 1965 es va publicar, a través del segell discogràfic Belter, un EP de Los Millonarios, un grup integrat per quatre joves sorgit a Palma de Mallorca i dels quals poca informació us podrem donar. Va ser fundat per Bernat Pomar que va néixer l'any 1932 i va morir al 2011 i un altre dels seus components va ser el pianista Andreu Pol, els dos músics de conservatori, no recordem el nom dels altres components. Aquest tema que us hem seleccionat per escoltar ara a El Temps Passa… i la música queda, és una bona composició propia que creiem va participar en el festival de Mallorca, però no ho tenim gens clar, la veritat, però en el disc, un EP editat per Belter, també trobàvem un clàssic “Me lo dijo Pérez” que escrita per Alberto Cortez va defensar Karina al festival de Mallorca, junt a “Mallorca de noche” que creiem era una composició seva i “Cuando, cuando y cuando”. Los Millonarios van gravar tres o quatre EP's per Belter i quan es van convertir en quintet van passar a ser artistes del segell Fonal gravant un parell de singles més, de fet van gravar un bon grapat de discos petits. Bernat Pomar que també va ser professor de música i Andreu Pol van ser violinistes de l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears Ciutat de Palma.

Los Bohemios – Katy

El conjunt Los Bohemios eran d'Albacete, si be mols deien que eren de Mallorca on estaven afincats. Los Bohemios l'integraven Paco Molina, Eugenio Martínez, Antonio Costa, Antonio Veciana i Leopoldo Martínez Jr que era el líder. El seu pare era pianista, a més de sastre i tocava a l'Orquestra Jabelc i per la seva feina com sastre es deie que Los Bohemios eren el grup més ben vestit del pop espanyol dels seixanta. El guitarra Antonio Veciana per la seva part, és faria popular quan va donar la volta al món en una vespa. Eugenio Martínez va morir molt jove a causa d'un càncer. Per cert que a Albacete i per aquells anys 60 van sorgir, com a tot arreu, un munt de grups, destacant, a més de Los Bohemios, gent com Los Luckys, un parell de nens de 10 anys anomenats Los Dinámicos Boys, Los Radars que es reconvertiren a Los Trasgos, Los Anélidos i uns quants més. Eren temps gloriosos per al pop espanyol. Los Bohemios van gravar per Hispavox i van treure bastants EP's, gairebé sempre versions, això si. Van arribar a ser sis i es van desfer a la fi dels 60. Aquesta cançó que escoltem ara també va ser una versió del cantant frances Marc Aryan i es va incloure a al seu seté EP, editat per Hispavox l’any 1966 i en el que també es van incloure “Ya llegó el verano”, “La cama” i “Viviane”. Van treure una dotzena de EP’s, tots amb el segell Hispavox i quatre o cinc Discos Sorpresa de Fundador i ja en els anys vuitanta, concretamente en el 82, el segell Maller va treure un LP recopilatori de Los Bohemios que s’havien desfet l’any 1968.

Jean-François Michael – Adios Linda Candy

Per concloure El Temps Passa... i la música queda per avui, us portem aquesta gran balada que va ser també l'únic tema del cantant francès Jean-Françoise Michael que va arribar a funcionar comercialment a Espanya, sobretot gràcies a haver-la gravat també en castellà i canviant part de la lletra original ja que aquí ens parla de Palma de Mallorca, però a la versió en francès es tractava de l'illa de Capri i en lloc d'un amant espanyol, l’amant de la guiri era del veí país francès, per descomptat. El cantant i compositor Jean-Françoise Michael va ser un dels que els anglosaxons diuen “One Hit Wonder”, es a dir artistes d'un sol èxit, i es deia realment Yves Roze. El van acompanyar en els seus enregistraments el grup Les Newstars i creiem que Jean-Françoise Michael va estar en actiu fins a finals dels 80, dedicant-se també a la producció, tot i que a Espanya no va obtenir cap altre èxit a part d’aquest. Jean-Françoise Michael va néixer a la ciutat de París el 16 d'abril de 1946 i de tant en tant fa algun que altre concert, si bé ja fa molts anys que nosaltres no sabem res d’ell.

Acabem per aquesta setmana El Temps Passa… i la música queda, però us deixarem en companyia de les emissores per les que ens escoltes o per internet si t’el descarrégues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Sóm Quimet Curull i Mario Prades i ara tocarem el dos fins el proper programa.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa