Obrim la
Paradeta
Yerba Mate – El Mirlitón
banda sonora de la pel·lícula "Tuset
Street" que va protagonitzar Sara Montiel . Quan es van desfer, alguns
dels seus components es van integrar a un grup de Terrassa anomenat Mi
Generación, altres a Música Dispersa, etc. En general tots es van incorporá a
grups de la anomenada Ona Laietana. No sabem el nom dels componentes del grupo,
sols hem esbrinat que dos d’ells eren argentis i es deien Carlos Avallone i
Ramón Solís que després s’en van anar a Maquina!. Per cert, no els hem de
confondre amb un grup actual que es diu aixó mateix Yerba Mate i que fan música
amb arrel sudamericàna
Marta Baizán – San Bernardino
Malauradament en el passat mes de desembre la ciutat
californiana de San Bernardino ha saltat als titulars a causa del terrorisme
islàmic, però nosaltres no volem parlar d'aquesta gentussa sense respecte per
la vida humana i només tractem sobre música. Per aixó us portem ara una bona
versió de la cançó "San Bernardino" del tercet britànic Christie que
ens porta l'actriu i cantant Marta Baizán, germana de Luís Enrique Baizán,
bateria de Los Pasos i abans de Los Flaps i val a dir que la noia va tindre una
bona carrera pel seu compte, sobretot gràcies al cinema. La cançó que també van
gravar Los Mismos, es va incliure a un single editat l’any 1970 per el segell
Marfer amb “My Sweet Lord” de George Harrison, a l’altre cara. Marta Baizán
havia estat núvia d'un dels components de Los Pasos. Va néixer l’any 1949 a Ceuta, tot i que
algunes biografies diuen que ho va fer a Tetuan, bé, tot està en el nord
d'Àfrica. Marta Baizán va debutar 
amb tan sols 8 anys al programa Ràdio Chupete
de la ràdio ceutí. Va participar en un "Salto a la Fama" de TVE, la millor
televisió en aquella època... de fet era l'única que hi havia. Marta Baizán
també va participar al Festival de Aranda del Duero i el Primer Festival de
Conjuntos de León, l’any 1966 i a partir d'aquí va començar el seu ascens.
L’any 1971 va participar en el Festival de la Canción Española
de Benidorm, amb el tema “Con esta canción” i va rebre el premi de la Delegación Nacional
de la Juventud,
la va defensar junt a el grup Núcleos. Va realitzar moltes pel·lícules, entre
elles destaquen “Los Chicos del Preu”, “Del rosa al amarillo”, “Experiencia
prematrimonial”, “La ciudad no es para mi” i “Hay que educar a papa”, aquestes
dues amb Paco Martínez Soria. També va
fer teatre, destacan els seus papers alpopular programa Teatro de siempre de
Televisió Espanyola, on va fer la obra “Los cómplices”, l’any 1970, junt a Paco
Valladares. Es va retirar al 1972, no sabem si es que es va casar i aixó va
representar la fi de la seva carrera,.com solia passar masses vegades amb les
noies en aquelles époques.
Los Sírex – La mitad del paraíso
Encara que Los Sírex que havien començat gravant versions,
com estava manat per les cases de discos d'aquella època, ja havien demostrat
la seva capacitat com a compositors, sobretot Guillermo Rodríguez, a la fi de
la dècada van tornar a imposar-los noves versions i ara us portem aquest tema
que es va publicar en single a través de Vergara i que era el "Il
paradiso" de la cantant italiana Patty Pravo que a Espanya havia estat
bastant versionada, destacant la que van realitzar els mallorquins Z-66 que ja
hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda. A la cara B del senzill
trobàvem “Soy la yerba que tu pisas” que aquesta si estava composada per Guillermo. Per cert, en aquest
disc Los Sírex són set, es van reforçar amb metalls seguint la moda, encara que
en el següent disc ja tornaven a ser la formació de sempre. 
Coincidint amb la
publicació del single Los Sírex van realitzar una gira per Amèrica del Sud al
costat de Serrat i Marisol. Es van retirar l'any 1971 per dedicar-se als
negocis. Però va ser al 1977 quan al productor barceloní Gay Mercader se li va
ocorre la idea d'organitzar un macrofestival revival i recuperar a aquells
grups importants dels seixanta ja pràcticament oblidats i retirats dels
escenaris tots ells i organitza a Barcelona el “Hasta luego cocodrilo” amb Los
Sírex, Los Mustang, Los Gatos Negros, Salvajes i Los Cheyenes, convocant 18.000
persones. Gay li va comentar un dia a Mario que la culpa de tot la tenia aquell
concert, si hagués estat un fracàs no hagués organitzat cap altre, però com va funcionar... doncs es va dedicar a la producció de macro esdeveniments,
sobretot amb grups estrangers, ell a Barcelona i Mikel Barsa a Madrid, amic de
Mario, van ser els primers productors espanyols en dedicar-se a això dels macro
esdeveniments. Los Sírex eren Lesli a la veu, Guillermo Rodríguez al baix,
compositor i arranjador, Luis Gomis de Pruneda a la bateria, José Fonseré a la
guitarra i Manolo Madruga també a la guitarra que quan els va deixar per
anar-se'n a viure a Alemanya va ser substituït per Juanjo Calvo. L'any 1978 actuen
al Festival Canet Rock, compartint cartell amb grups de rock progressiu
espanyols, al costat de Tequila, Ultravox i Blondie, però els van fer actuar a
les 7 del matí, quan pràcticament tothom estava mig adormit o adormit del tot .
Ells no es van immutar, arrenquen la seva actuació amb “El tren de la costa” i
van despertar a tots els dorments que es preguntaven qui podia tenir tanta
canya, descobrint que eren els carrosses del festival qui els havien tornat a
posar en marxa. Al setembre del 2012 van morir, amb cinc dies de diferència,
Manolo Madruga i Luis Gomis i l'any 2014 ens va deixar Ernesto Rodríguez que
era bateria i portava cinc anys amb Los Sírex, havia estat el fundador de Los
Gatos Negros.
Los Mustang – La carta
El segell EMI va intentar un parell de vegades que Santi
Carulla es llancés en solitari, una al Festival de la Mediterrània de 1965,
enviant-lo a defensar un tema a ell sol "La verdad" i que va ser
publicat en un single en solitari, la segona amb aquest disc, un EP del 1967 en
què la cara a estava ocupat per una sola cançó “En Aranjuez con tu amor” del
mestre Rodrigo, però mirant la versió del francès Richard Anthony, en la qual
Santi Carulla estava acompanyat per un orquestra. La cosa no va funcionar com
la casa de discos pretenia, Santi no va fer cas dels cants de sirena i va
seguir amb Los Mustang, calcom que pensem va ser molt encertat. De fet Los Mustang
són l'únic grup espanyol de pop sorgit en els seixanta que va mantenir la
mateixa formació fins a la seva dissolució l'any 2000. A la cara B d'aquest single i aquest cop si com Los Mustang al complet,
trobàvem "Flowers in the rain" dels britànics The Move i "The
letter" que escoltem ara, dels nord-americans The Box Tops i que a Anglaterra va ser èxit en
la versió que van realitzar The Mindbenders. Les dues cançons van ser
bastant versionades a Espanya, però les de Los Mustang són excel·lents. Junt a
Los Javaloyas i Los Catinos, Los Mustang van ser els nostres grans i eterns 
versioners, però també van gravar 16 cançons pròpies, escrites pel guitarrista
del grup, Marco Rossi. Los Mustang eren Santi Carulla (cantant), Marco Rossi
(guitarra solista) que va morir el 17 de maig delpassat 2015 a Figueres, on vivia i
que va néixer al Poble Sec, a Barcelona, un 30 d’agost de 1942, Antonio Mercadé
(guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i Tony Mier (bateria). Van ser els
grans versioners de The Beatles a Espanya, però la veritat es que Los Mustang
tenien una ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells,
mitjançant gestió del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que
els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes
ocasions abans de que es publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los
Mustang amb temes com “El submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, tinguesin
xifres de vendes al pais molt superiors a las del nois de Liverpool.
Curiosament quan van començar Los Mustang, surgits al Poble Sec, eren un grup
instrumental, fins que quan van particiar l’any 1961 al concurs Certamen de
Conjuntos Universitarios que va ser guanyat per els valencians Los Pantalones
Azules, van coincidir amb Los Sírex que van quedar en tercera posició, i Santi
Carulla i Tony Mier que militaven ens aquests, van canviar de grup i va
començár la brillant carrera de Los Mustang. 
Los Massot – Sugar sugar
A la ciutat de Palma, a Mallorca, es trobava el petit segell
discogràfic Fonal i al seu empar molts grups illencs van gravar els seus
primers discos. Curiosament Los Massot, un grup integrat per cinc nois
mallorquins als quals escoltarem, ara van començar gravant amb Zafiro, per
passar-se posteriorment a Fonal. Van gravar una dotzena de discos petits, però també
tres o quatre àlbums, encara que Los Massot van tenir molt poca transcendència
fora de les Balears, centrant el seu repertori bàsicament en versions alegres i
desenfadades de temes de moda, des de cançons com aquest "Sugar,
sugar" a peces molt salseres com “Domitila” i “Guantanamera”, passant per
el 
“Casatschok” o el “Porompompero”. De fet aquest tema que escoltem ara,
versió de l'èxit de The Archies, un grup que per cert, no existia, era una
sèrie de dibuixos animats, va ser la cara B d'un single publicat per Fonal
l'any 1970 i en el qual trobàvem a l'altra banda i com a cançó estrella, el
"Un Rayo de sol" de Los Diablos. Los Massot es van crear a Palma de
Mallorca l'any 1967 i creiem que estaven liderats per un músic que es die
Miguel Massot, però no ho tenim clar.
La Música
que es Feia en Català
Guillermina Motta – A un amic del Pais Basc
Avui a la nostra secció en català us hem portat a tres
cantautors i començarem escoltant a Guillermina Motta que l'any 1968 va
publicar aquest disc, dels que us hem extret el tema que compartirme ara a El
Temps Passa… i la música queda, per al segell Concentric. La veritat és que ens
agrada aquesta cançó i considerem que té una lletra molt interessant. Tots els
temes d'aquest EP van ser escrites per Guillermina Motta que a més de cantar va
tocar la guitarra en la gravació, en la què va estar acompanyada per un grup de
bons músics d'estudi dirigits per Francesc Burrull que era el director artístic
de Concentric. Els enregistraments es van fer en els Estudis Gema i el disseny
de la portada del disc va ser de Pau Riba que la veritat és que tampoc podem
dir que es lluís en excés. Les altres tres cançons eren “No té 
encara 14 anys”,
“Història” i “Molt temps”. En els seus primers discs ella era molt
reinvidicativa, però molt, encara que Guillermina Motta sempre va tenir aquell
toc de desimboltura i alegria que la va caracteriçar en la seva vida
professional i la va portar a gravar aquella mena d'himne del Barça, clar que
el Rexach possiblement també va tenir alguna cosa que veure. O Serrat ja que un
dia vem veure anunciat en portada d'una revista que ells dos estaven
enrotllats, com es diu ara. Guillermina Motta va ser component d'Els Setze
Jutges. La
Guillermina Motta va néixer a Barcelona el 26 de febrer de
l’any 1941. Per cert que la
Motta també va treballar d’actriu, recordeu la incipient
televisión que es feie des de Miramar, una seguna cadena, llavors anomenada UHF
on podiem veure la serie “Les Guillermines del Rei Salomó”, avui en dia tot un
clàsic.
Enric
Barbat – No fa gaires anys
Enric Barbat també va ser el sisè membre d'Els Setze Jutges i
aquest tema que us portem avui es trobava en un EP que el cantautor va publicar
l'any 1970 recordant la seva infantesa i la de molts de nosaltres. Enric Barbat
va néixer a Barcelona l’any 1943 i va debutar amb Els Setze Jutges en un
recital celebrat a la
Facultat de Dret de Barcelona, al 1963. Durant els seixanta va anar gravant discos petits, però desenganyat de com
anaven les coses, Enric Barbat va gravar-ne un, ja en els 70, en castellà,
però va tornar al català en el que en opinió de Mario és el millor disc d'Enric
Barbat, el LP "Quatre" que compta amb Carlos Cárcamo que havia estat
component de Guadalquivir, als teclats. Val a dir que l’àlbum te un contingut
molt electrònic. El 13 d'abril de 2007, juntament amb la 
resta de components
d'Els Setze Jutges va rebre la
Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement
per la seva tasca a favor de la cultura i la llengua catalana durant la época
de la dictadura franquista. Alguns d’ells es van queixar dien que aquell
reconeixement arribava tard, però com “Más vale tarde que nunca”, cap d’ells va
rebutjar la medalla. El 10 de decembre de l’any 2011 Enric Barbat ens va
deixar, el cantautor va morir a Menorca, on vivia des de feia décades, a causa
d’un atac de cor. La veritat es que aquests darrers anys estan resultan molt
cars al mon de la música, massa cars i s'en va molta gent.
Joan Ramon Bonet – Nova cançó de s’amor perdut
Ara i al programa d’avui, us portem un altrre vagada a
aquest component de la Nova
Cançó arrivat des de Palma de Mallorca. És possiblement la
millor cançó en la carrera del cantautor mallorquí Joan Ramon Bonet, un home
que així mateix va formar part d'Els Setze Jutges pràcticament des dels seus inicis i ell
va ser qui va recomanar a la seva germana Maria del Mar Bonet perquè formés
part del col·lectiu que tant va lluitar per difondre les cançons en català. És
clar que ella era més jove i es va incorporar molt més tard. El cantautor i
posteriorment fotògraf Joan Ramon Bonet i Verdaguer va néixer a Palma de
Mallorca el 13 de gener de 1944. Es va dedicar a la cançó entre 1963 i l'any
1967 i va gravar tres EP's i un LP compartit amb el col·lectiu d'Els Setze
Jutges, a més de compondre molts temes per a altres. Aquesta bona 
cançó es va
incloure en el seu últim EP, publicat per Edigsa i que va treure a la venda
l'any 1967. Al 2007 va ser també guardonat, amb la Medalla d'Honor del
Parlament de Catalunya per la seva contribució a difondre la llengua catalana,
sent membre d'Els Setze Jutges. Per cert, aquest tema que escoltem ara, una
extraordinària cançó d'amor perdut, com el títol indica clarament, creiem que
va ser versionada per Joan Manuel Serrat al doble àlbum "Banda sonora d'un
temps, d'un país" publicat l’any 1996, però Mario recorda haver-la
escoltat també a Serrat cantant-la ja l’any 1977 en una actuació per la segona cadena
de TVE i acompanyat per el recordat mestre Bardagí a la guitarra.
Ara deixarem Catalunya hi ens anem amb La Parrafada que avui toca.
La
Parrafada
Els Nens Prodigi del Cinema Espanyol
Avui a La
Parrafada parlarem del cinema amb protagonistes infantils.
Els seixanta van ser una foguera de la qual van brollar un nombre important de
cantants i actors infantils, aquells nens prodigi que van encantar el personal
amb la seva gràcia i desimboltura. Els principals van ser Marisol i Joselito al
qual anomenaven El Pequeño Ruiseñor pel títol de la seva primera pel·lícula. A
causa del canvi sofert per Joselito a la veu en créixer, bé de créixer no
gaire, la veritat, ja que va arribar a parlar-se que els productors de les
seves pel·lícules l'havien sotmès a un tractament per impedir el seu
creixement, de fet la veu li va canviar ja amb 22 anys. Al final Joselito (José
Jiménez Fernández, 1943) es va quedar en res, com a cantant adult va ser un
veritable fracàs, igual que com a actor i al final només es parlava d'ell pels
problemes que va tenir amb la llei pel consum i tràfic de drogues. 
També de Marisol es va parlar i va rumorejar quan va anar
convertint-se en dona i es va dir que Goyanes, el seu productor i amo i senyor,
va arribar a casar-la amb el seu fill per seguir tenint-la dominada tot i ser
major d'edat. No oblidem les lleis espanyoles d'aquella època de dictadura en
què la dona no tenia cap empar i estava sotmesa als desitjos i la voluntat
primer del pare i més tard del marit. També la veu de Marisol es va veure afectada
pel canvi de nena a dona, però ho va portar molt millor que Joselito i va
seguir treballant i cantant amb èxit. Un bon dia, per a ella, es va separar i es va unir
al ballarí Antonio Gades. Fins i tot va sortir en un Interviu despullada. Al final Pepa Flores va decidir deixar-ho tot i
retirar-se, farta del món de la faràndula.
És clar que ells van ser la punta de l'iceberg i el cinema,
emulant els actors infantils de Hollywood, sobretot a Shirley Temple, ja havia
tingut altres anteriorment. Recordem a Pablito Calvo (Pablo Calvo Hidalgo, 1948
– 1988) aquell de “Marcelino Pan y 
vino” (a la foto), Miguelito Gil “Recluta con niño”,
Ángel Gómez Mateo “Pachín”, Maleni Castro “Chico o chica”, Estrellita “Su
alteza la niña”, Morucha i Juan José Mingorace que junts van protagonitzar “Las
travesuras de Morucha” i altres individualment, per cert que en algunes fonts
es deia que Juan José va néixer a Sant Carles de la Ràpita (Tarragona), va
tenir una discreta carrera com a cantant. Però van haver-hi molts més dels
quals el seu record s'ha anat perdent entre la pols que aixeca el temps.
vino” (a la foto), Miguelito Gil “Recluta con niño”,
Ángel Gómez Mateo “Pachín”, Maleni Castro “Chico o chica”, Estrellita “Su
alteza la niña”, Morucha i Juan José Mingorace que junts van protagonitzar “Las
travesuras de Morucha” i altres individualment, per cert que en algunes fonts
es deia que Juan José va néixer a Sant Carles de la Ràpita (Tarragona), va
tenir una discreta carrera com a cantant. Però van haver-hi molts més dels
quals el seu record s'ha anat perdent entre la pols que aixeca el temps.
Entre els que van arribar després no oblidem a Rocío Durcal
(María de los Ángeles de les Heras Ortiz, Madrid 4 d'octubre de 1944 -
Torrelodones, 25 de març de 2006), que encara que es va vendre com a actriu juvenil, va començar amb 17 anys, quan la 
seva veu ja havia canviat i
posteriorment va ser una gran cantant de fama internacional, allunyada de les
pantalles de cinema, això si. La seva primera pel·lícula “Canción de juventud”,
de 1961, tenia una sèrie d'exteriors rodats a la Pineda, a Tarragona. No
oblidem al duo Pili i Mili, aquelles bessones de “Como dos gotas de agua” i
“Dos chicas locas, locas”. Mili es va retirar als 22 anys per casar-se, Pili va
seguir amb la seva carrera com a artista ja sota el seu propi nom Pilar Bayona
i encara que aquesta ha estat fructífera va haver de lluitar i molt perquè
s'oblidés la seva imatge d'estrella juvenil.
seva veu ja havia canviat i
posteriorment va ser una gran cantant de fama internacional, allunyada de les
pantalles de cinema, això si. La seva primera pel·lícula “Canción de juventud”,
de 1961, tenia una sèrie d'exteriors rodats a la Pineda, a Tarragona. No
oblidem al duo Pili i Mili, aquelles bessones de “Como dos gotas de agua” i
“Dos chicas locas, locas”. Mili es va retirar als 22 anys per casar-se, Pili va
seguir amb la seva carrera com a artista ja sota el seu propi nom Pilar Bayona
i encara que aquesta ha estat fructífera va haver de lluitar i molt perquè
s'oblidés la seva imatge d'estrella juvenil.
El cinema ha donat altres nens prodigi com Jorge Sanz, una
presència gairebé ineludible en el cinema espanyol o Pedro Mari Sánchez que va
debutar amb “La gran familia” que també es va rodar en una gran part a
Tarragona, en aquest cas a la ciutat Residencial, Lolo García la criatura
rosseta de 'La guerra de papá' que va deixar el cinema per estudiar
Econòmiques, Ana Torrent i, més recentment, Juan José Ballesta "El
Bola", entre molts altres.
El cas d'Ana Belén es curios, hem de reconèixer que va fracassar
com a nena prodigi amb la seva pel·lícula de debut “Zampo y yo”, amb 15 anys i
al costat de Fernando Rey. Un film que no va tenir l'èxit esperat i va frenar
la seva carrera en un primer moment. No obstant això, la tenacitat de Pilar
Cuesta Acosta, nascuda a Madrid el 27 de maig de 1951, l'ha convertit en una
de les millors veus del pop espanyol i en una gran actriu, de reconeguda vàlua,
a més d'haver sabut envellir perfectament. Va conèixer al seu marit, el cantautor
Víctor Manuel, en el rodatge de la pel·lícula "Morbo", de Gonzalo
Suárez, filmada l'any 1972 i en la qual pràcticament tot el temps s'ho passa en
bikini lluint Cuerpo Serrano.
Parlarem ara de “Zampo y yo”, del 1965,
produïda per Benito Perojo i dirigida per Luis Lucia Mingarro que van
protagonitzar Ana Belén, Fernando Rey que era el pallasso Zampo, Luis Dávila,
el nen Humberto Sempere en el paper de Manolo, Emiliano Redondo, Montserrat
Julió i un munt més de actors. Maria Pilar Cuesta Acosta s'havia de dir
artísticament María José, com la nena del film, però finalment van decidir que aquella xiqueta anava
a anomenar-se Ana Belén i aquest va ser a partir d'aquest moment el seu nom
artístic.
La música de la banda sonora va ser composada per Augusto Algueró i volem
destacar a El Temps Passa... i la música queda que com us dèiem, a Ana Belén la
van acompanyar Los Shakers que també apareixen al film i encara que no arriben
a menjar-se-la del tot, si la eclipsen, musicalment parlan, en molts moments.La veritat és que es tracta d'un guió intranscendets, d'aquells lacrimògens i
una història moralitzant, cosa a la qual ens tenia molt acostumats el cinema
espanyol de postguerra.
La música de la banda sonora va ser composada per Augusto Algueró i volem
destacar a El Temps Passa... i la música queda que com us dèiem, a Ana Belén la
van acompanyar Los Shakers que també apareixen al film i encara que no arriben
a menjar-se-la del tot, si la eclipsen, musicalment parlan, en molts moments.La veritat és que es tracta d'un guió intranscendets, d'aquells lacrimògens i
una història moralitzant, cosa a la qual ens tenia molt acostumats el cinema
espanyol de postguerra.
Mario recorda que el director de cinema Miguel Iglesias
Bonns, el seu "sogre", sempre li deia que al cinema no hi ha res
pitjor per a un director que haver de treballar amb nens i animals. És clar que
als nens, algunes vegades també se'ls arriba a estimar. Això és broma, és clar.
Mario Prades
Seguim ara amb música.
Mario Prades
A la foto Mario Prades a la Fira del Disc i Cinema de Col·leccionisme de Tortosa
amb Miguel Iglesias i autoritats del Ajuntament de la ciutat, quan es va lliurar una
placa homenatge al diurector de cinema.
Seguim ara amb música.
Los Wikingos – Lady Jane
Óscar
Janot, un dels Amics de El Temps Passa des de el facebook que ens coordina l’estimada Montse
Aliaga i val a dir que Óscar també va tocar amb Los Go Go, Los H2O, Henry and
The Seven i va acompanyar com a guitarra a Los Sírex quan el titular estava
fent la mili. Amb ell van gravar el tema "Fuego" on toca la guitarra,
saxo i l’òrgan. Óscar va tenir en els 70 una brillant carrera en solitari.
Altre gent que va tocar amb el grup van ser Enrique López (cantant), Joan Miró
i José Ruiz. Los Wikingos van intervindre així mateix en una pel·lícula, us
estem parlan de "La Tia
de Carlos en minifalda" d'Ignacio Iquino, protagonitzada per Cassen que
era de Tarragona. En aquest EP, el seu segon disc, publicat l’any 1967 per el
segell barceloní Ekipo, trobem dues cançons seves que es van incloure en la
pel·lícula: "Como yo te prometí” i “Yo soy un pez", al costat de la
versió de "El viernes en mi recuerdo" que era dels australians The
Easybeats, una banda que per encàrrec, van compondre temes per Los Bravos. En
total Los Wikingos van treure tres EP’s, l’ultim també l’any 1967.
Los Grimm – Un talismán
Us portem ara a Los Grimm, una gran banda de rock espanyola
amb connotacions entre soul i R & B. En aquest tema que es va incloure en
un single publicat l'any 1967 pel segell Philips, trobàvem a la cara B “Un
palacio de cristal” i volem destacar que el cantant era Pedro Ruy-Blas que va
començar en el grup Los Príncipes. Los Grimm són una de les bandes històriques
del pop espanyol que van sorgir de Los Gringos. Inicialment eren els germans
Fernández, Ángel era el cantant però va deixar de seguida el projecte que va
continuar el seu germà Jesús (guitarra), també hi havia el bateria Eduardo
Sainz que era germà d'Alfonso i Lucas, membres dels Pekenikes. Quan van signar
contracte amb Fonogram s'havia incorporat Carlos María de la Iglesia a la bateria i el
cantant Pedro Ample que després seria conegut com Pedro 
Ruy-Blas. En aquell
moment es pot dir que van néixer Los Grimm. Després de publicar tres singles
Pedro Ruy-Blas s'uneix a Los Canarios substituint a Teddy Bautista que feia la
mili, encara que mai va ser membre oficial del grup i més tard crearia
Frecuencia i es llançaria en solitari, per fundar a mitjans dels 70 el grup
Dolores, la primera banda de flamenc-jazz de la història. El seu lloc a Los
Grimm l'ocuparia Pedro Talavera i després Pablo Abraira que anys més tard
tindria una brillant carrera com a solista. A Los Grimm també van tocar Tomas
Vega, Joao Vilar i altres músics. L'any 1969 i amb Pablo Abraira com a cantant
graven el que seria el seu últim single, després es van desfer.
Henry & The Seven – Cuando vuelva
Tot i haver publicat només tres singles al llarg de la seva
curta carrera, a través del segell CEM, els catalans Henry and The Seven són una de les
bones bandes de soul que van sorgir en el panorama espanyol de finals dels
seixanta. Tot comença amb Manolo Barrera que militava a Los Flames fins que es
van desfer. Va passar després a formar part de l'orquestra de ball Luis de Alba
y Los 5 de España, allà i al costat del organista Ángel René i els germans Vicente
i Alfredo Márquez es gesta Henry and The Seven, però els germans Márquez se'n
van a Los Canarios. Amb la incorporació del cantant Enrique Martínez que abans
havia estat a Los Buitres i passa a ser Henry, neix aquesta bona banda de soul,
a finals de 1967 i es complementen amb José María Panizo 
(baix), Paco de
Gregorio (saxo tenor), Jesús Moll, un bateria anomenat Rafael i un parell de
músics més que tocaven metalls. Aquest tema que sona ara a El Temps Passa... i
la música queda es trobava a la cara B d’un single, editat l’any 1968 amb
“Llevame allí” a l’altre costat. Henry and The Seven son ser un dels que van
participar en la pel·lícula "Un, dos, tres al escondite inglés” d'Iván
Zulueta, encara que aleshores el guitarra era Francis Cervera. Es desfan l’any
1970 i José María i Francis es van incorporar a Aguaviva aquells dels
"Poetas andaluces".
Los Beta – Si la vida es así
Aquesta cançó que ara us portem a càrrec del grup mallorquí
Los Beta, es va publicar en un EP editat pel segell EMI-Regal al 1966 i és una
versió del “Se la vita è così” del italià Tony del Monaco i en el qual també es
van incloure el clàssic cubà “Guantanamera”, “Oh, mi amor” i “Que más quisiera
yo". Quatre temes de tall romàntic molt allunyats del ritme habitual que imprimien
a les seves cançons anteriorment, quan eren Los Beta Quartet. Aquest va ser el
seu primer treball com Los Beta i l'últim per EMI que malgrat tot de seguida va
editar un single amb aquesta mateixa cançó i "Guantanamera" com a
peça estrella per tal de seguir esprement la mamella. Després Los Beta
passarien al segell Sonoplay gravant uns quans senzills i paral·lelament van editar un single amb Marfer.
Al 69 van gravar tres singles amb Moviplay, un altre en el 70 i al 1973 el seu
últim single abans de separar-se, aquest amb el segell Philips, en el qual ja 
havien canviat de cantant. En total Los Beta van gravar 14 singles, un EP i dos
àlbums recopilatoris, un en el 67 que va publicar EMI incloent les quatre
cançons d'aquest EP i temes de 1965 i 1966, de quan eren Los Beta Quartet i el segon
a través de Sonoplay en el 68. Quan es van convertir en Los Beta, de la
formació original que sempre van ser cinc malgrat anomenar-se Quartet, només
van quedar el cantant Miguel Moreno, el teclista Xesc Balaguer i el guitarra
Joan Bauza, es van incorporar el baixista Leopoldo González i el bateria Jaume
Palou. Van mantenir aquesta formació fins al 1968, quan Miguel Moreno els deixa
per crear Miguel Moreno y Los Dinos, entra en el seu lloc Pepo Martínez i es
converteixen en sextet. Pel grup van passar diversos bateries, entre ells Jorge
Matey que havia format part de grups històrics espanyols com Los Sonor, Los
Pekenikes i Mike And The Runaways. L'any 1969 són un altre de les bandes que
intervenen a la pel·lícula "Un,
Dos, Tres, Al Escondite Inglés" de Iván Zulueta. Després continus canvis
en la formació, Los Beta es van desfer definitivament l'any 1975.
Z-66 – Sueño
Quan parlem del simfonisme i dels seus orígens gairebé
sempre acostumem a remetre'ns als Moody Blues, Procol Harum, Yes i altres grups
britànics, però una de les millors bandes que van sorgir a finals dels 60 a Europa van estar The
Wallace Collection que eren belgues, clar que alguns dels seus components
formaven part de la
Belgian National Philharmonic Orchestra, eren Raymond Vincent
i Jacques Namotte, i això, com compreneu, tenia el seu pes, instrumentalment
parlant. Dues cançons van marcar la carrera del grup Wallace Collection
"Serenade" i "Daydream" que ara escoltem a El Temps
Passa... i la música queda, en castellà i en aquesta esplèndida versió que ens
porta el grup mallorquí Los Z-66, amb Lorenzo Roselló al capdavant. Es va
publicar en un single de 1969 amb "Carrera del diablo" com a cara A,
però nosaltres us l'hem extret d'un àlbum titulat “Lo Mejor de Z-66”. Los Zeta, com s’els
coneixia, estaven liderats per Lorenzo Roselló que després, quan es va llançar
com a solista passaria a anomenar-se Lorenzo Santamaría. Els Z-66 eren una
banda que compartia mànager amb Jimi Hendrix, John Mayal i The Animals i que
era propietari del Sgt. Peppers, una sala a El Terreno, a la plaça Gomila de
Palma de Mallorca i on ells havien fet jams plenes de rock i alcohol amb
artistes que aquí només coneixíem de referències, com Jimi Hendrix, Eric
Burdon, John Mayal, Noel 
Redding i el cantant dels Flowers Pot Men. Els seu
manager es deie Mike Jeffreys. Els Z-66 es crean a Mallorca l’any 1966. La
formació original estava integrada per Vicenç Caldentey (guitarra), Pedro
Brunet (saxo), Leopoldo González (baix) i Tito a la bateria. Mes tard, se'ls
uniria el cantant i de fet, l'autèntic líder del grup Lorenzo Santamaría que
venia de Los Chelines, Los Fugitivos i Los Brios. Quan Los Z-66, un dels grups
histórics de Mallorca es van desfer, alguns d'ells van anar a Zebra on també
militava Joan Bibiloni i gent de Los Bravos. Els Zeta van tornar a reunirse per
celebrar el seu 25é aniversari amb un concert a l'Auditori de Palma (a la foto) del que va surgir un bon CD, a sota teniu la portada. Us
explicarem una anècdota, una vegada i en una d'aquestes jams plenes d'alcohol
de les que us hem parlat, Llorenç va treure un ECOcord Dinacord que acabava de
comprar-se, en veure'l Eric Burdon li va dir que ja podia apagar-lo i li va
recalcar que el "Eco" de veritat, era a la gola del cantant, no el
tens que buscar en aparells electrònics.
Redding i el cantant dels Flowers Pot Men. Els seu
manager es deie Mike Jeffreys. Els Z-66 es crean a Mallorca l’any 1966. La
formació original estava integrada per Vicenç Caldentey (guitarra), Pedro
Brunet (saxo), Leopoldo González (baix) i Tito a la bateria. Mes tard, se'ls
uniria el cantant i de fet, l'autèntic líder del grup Lorenzo Santamaría que
venia de Los Chelines, Los Fugitivos i Los Brios. Quan Los Z-66, un dels grups
histórics de Mallorca es van desfer, alguns d'ells van anar a Zebra on també
militava Joan Bibiloni i gent de Los Bravos. Els Zeta van tornar a reunirse per
celebrar el seu 25é aniversari amb un concert a l'Auditori de Palma (a la foto) del que va surgir un bon CD, a sota teniu la portada. Us
explicarem una anècdota, una vegada i en una d'aquestes jams plenes d'alcohol
de les que us hem parlat, Llorenç va treure un ECOcord Dinacord que acabava de
comprar-se, en veure'l Eric Burdon li va dir que ja podia apagar-lo i li va
recalcar que el "Eco" de veritat, era a la gola del cantant, no el
tens que buscar en aparells electrònics.
Conexion – Harmony
tocava el saxo i la flauta (Camp de
Criptana, 1948), bons músics com Rafael López (Mula, 1946), junt al trompeta
Serafín Alberca (Criptana, 1947), Alfredo Lozoya (Mora de Toledo, 1945) al
baix, Ernesto Herrero (Madrid, 1950) que tocava la bateria, Rafael Ríos
(Còrdova, 1945), guitarra solista, el cantant de color Donny MacKonlly
(Nicaragua, 1942) i Luis M. Fornés (1944) a l'òrgan. Després de la dissolució
del grup Luis Cobos va començar amb els seus experiments de barrejar la música
clàssica i la sarsuela amb els ritmes discotequers que ens pot semblar cal com
de nefast, però que a ell li va representar unes xifres de vendes que fan
al·lucinar al personal.
Conclou per avui El Temps Passa… i la música queda, però abans de
tocar el dos us deixem en companyia de totes aquelles emissores per les que
escoltes el programa o per internet si t’el descarrégues del blog o el facebook
de Montse Aliaga. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades i ara marxarem
dient-vos que us porteu bé i no feu rés que nosaltres no fariem.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il•lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario