El Temps Passa 10-20

Enllaç per descarregar-se el programa

Tal i com us vam prometre fa algunes setmanes, avui a El Temps Passa... i la música queda i dins de La Parrafada parlarem de la ràdio a Espanya, dels seus començaments, de com la Freqüència Modulada va anar prenent protagonisme sobre l'Ona Mitja i també d'aquelles emissores alternatives que emetien des de l'estranger per al nostre país i que en temps del franquisme sintonizàvem d'amagat. Escoltarem a la nostra banda sonora música a càrrec de Cocky Mazetti, Connie Francis, Los Llopis, Els 5 Xics, Los Sírex, Alicia Tomàs, Lluís Llach, Los Mustang, Maria Amèlia Pedrerol, Los 5 del Este i uns quants més que ens acompanyen en aquest recorregut pel passat, pels nostres records, per la sintonia dels anys seixanta que ara començarem des de les emissores per les que ens escoltes o per internet si et descarregues el programa del blog o el facebook de Montse Aliaga. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades i iniciarem aquest recorregut per l’ahir dient que

Obrim la Paradeta

Cocky Mazetti – Casanova bésame

L'any 1963 i amb el segell Belter, la cantant italiana Cocky Mazzetti va publicar un EP interpretat en castellà en el què es va incloure aquesta cançó amb la que avui començarem el nostre viatge als records de l'ahir i de la que per cert, també hi ha una bona versió a carrec del Dúo Juvent’s. Es van incloure en aquest EP “El partido de fútbol” que va estar un dels grans èxits de la també italiana Rita Pavone, junt a  "Ruega por nosotros" i "Por qué, por qué". L'EP es va titular "Cocky Mazzetti canta en español", és clar. La veritat és que la cantant italiana Cocky Mazzetti es va moure molt per Espanya i va gravar diverses vegades en la nostra llengua. De fet creiem recordar que també va participar en una o dues edicions del Festival Internacional de la Cançó de la Mediterrània. De veritable nom Elsa Mazzetti; va néixer a Milà el 28 de febrer de 1937. Va començar l'any 1954 com a cantant en l'Orchestra Zerose, dirigida pel pianista Sergio Cassani, però l'any 1960 es va llançar en solitari. Va participar en nombrosos festivals dels que s'organitzaven a Itàlia, entre ells el de San Remo, on va intervenir els anys 1962, 1963 i 1964 i es diu que la primera a gravar la cançó "La partita di pallone" que com us hem dit es trobava en aquest disc, encara que Rita Pavone va ser qui la va pujar als primers llocs de les llistes a Itàlia. Per cert, a Itàlia aquesta cançó es va gravar el 1962, un any abans que s'edités a Espanya. Ens sembla que Cocky Mazzetti segueix en actiu.

Connie Francis – Linda muchachita

La cantant Connie Francis va gravar molts temes en espanyol i ara us portem un d’ells. Es tracta de “Linda Muchachita” que va gravar l'any 1962 incloent-la en un EP editat per MGM i en el qual també trobàvem “Abrazos del corazón”, “Tíralo Joe” i “No rompas corazones”, totes elles cantades en castellà i que es va publicar de cara al mercat de parla hispana d'Amèrica, si bé creiem que no va arribar a editar-se a Espanya, encara que no estem segurs. La direcció musical i els arranjaments orquestrals van estar a càrrec de Sammy Lowe i del afamat director nord-americà Don Costa que també va aportar la seva orquestra. De veritable nom Concetta Rosa Maria Franconero, va néixer el 12 de desembre de 1938 a Newark, Nova Jersey, però artísticament era coneguda com Connie Francis i va arribar a ser un dels ídols musicals de la joventut a mitjans del passat segle. Ara us explicarem com va ser el seu primer èxit musical perquè és veritablement curiós, ella havia gravat uns quants singles amb cançons seleccionades per la casa de discos i que no van funcionar comercialment i la discogràfica va voler que gravés el single que faltava per així poder donar per cancel·lat el seu contracte i lliurer-se d’ella i aquesta vegada la van deixar fer servir el seu criteri al respecte de triar les cançons. Connie Francis, a suggeriment del seu pare que de música en sabia un grapat, va gravar una versió del "Who's Sorry Now", un clásic que s’havie inclos originalment a la pel·lícula dels Germans Marx “Una nit a Casablanca” a l’any 1946 i el single amb aquesta versió a carrec de Connie Francis va resultar ser un èxit total, arribant al quart lloc del Billboard i sent Disc d'Or l'any 1958, comentan així una carrera memorable. Connie Francis va gravar en 9 idiomes durant la seva carrera incloent anglès, italià, francès, alemany, japonès, jiddisch i espanyol, va treballà en tres o quatre pel·lícules i fins i tot va tenir el seu propi xou de televisió. Però el drama també va marcar la seva carrera. L'any 1974 Connie Francis va patir una violació en un hotel després d'un concert a Westbury, Nova York. Es pot dir que el principi del fi de la carrera de Connie Francis va arribar quan va haver de ser operada del nas per poder solucionar la seva sensibilitat a l'aire condicionat que va provocar seqüeles que van minvar la seva capacitat per cantar. Una altra tragèdia va marcà la seva vida quan el seu germà va ser assassinat l’any 1981. Es deia de Connie Francis que era una dona perfecta, malgrat la seva curta estatura i l'any 1963 les mesures de Connie Francis eren 89 - 58.4 - 90.17, només comptava 1.52 d'alçada i pesava 49 kg.

Los Quando’s – Una tontería

“Something stupid” va ser la cançó que va confirmar a Nancy Sinatra com a cantant, després d'aquelles botes que eren per caminar, la va gravar a duet amb el seu pare, el gran Frank Sinatra. Ara ens la versionen Los Quando’s un d'aquests grups que no van ser valorats com la seva qualitat musical es mereixia, és clar que també cal reconèixer que ells s’ho van buscar ja que van debutar l’any 1965 creant un ball de moda El Quando, d'efímera vida i oblidable mala qualitat que pretenia emular a la Yenka i no era res més que una horterada. Us en recordeu d'un grup que hem escoltat en algunes ocasions a El Temps Passa... i la música queda que es deien Los Brujos? Doncs bé, quan Los Brujos es van desfer, Mariní Callejo es va dedicar a la producció i Tito Mora i Luis Gardey a la seva carrera en solitari, els altres components van crear Los Quando’s. Inicialment eren Joaquín Laria (baix i trompeta), Fernando del Olmo (bateria), l'argentí Ricardo Ceratto (cantant i acordió) que havia arribat a Espanya el 1962 i havia gravat aquí discos com Ricardo Ceratto y Los Big Boys i que ja en els 70 tindria una bona carrera com a cantautor, sense oblidar a Luis Carmona (guitarra) i la cantant Emilia Cámara. Aquesta cançó es trobava en el seu sisè EP que va ser editat per Marfer l’any 1967 amb "El toro se fue de cumbia", “Suéltame” i “Eso es el amor”. Amb Marfer sols van gravar dos EP's, l'últim a el 68 i es van desfer. Ricardo Ceratto es llançaria com cantautor, morin als 90, mentre que Joaquín Laria pasaría a la Radio Topolino Orquesta.

Ana María Parra – Hula Hoop

L’any 1958 Ana María Parra, rés a veure familiarmente amb l’actor Vicente Parra, va gravar un EP on el tema estrella era el “Hula-Hoop” que escoltarem ara a El Temps Passa… i la música queda, un ritme de curta vida i lligat al estris rodó, aquell que es va posar de moda a finals dels anys cinquanta i que es feia moure remenan la cintura i el culet amb ganes i gracia. En aquet disc també es van incloure les cançons “Cosas de amor” “Adiós a la ciudad” i “Sin saber porque”. Es clar que la carrera de Ana María Parra està lligada a una pel·lícula històrica del cinema espanyol per diverses raons, “Las Chicas de la Cruz Roja”. Les actrius i actors eren dels millors del moment i a més gairebé tots ells van consolidar grans carreres a la pantalla gran. Reflecteix un moment històric d'Espanya on s'intentava conscienciar que el treball de les postulants era quelcom digne d'admiració i amb premis morals, això era el més important en aquella època. Però sobretot si alguna cosa ha contribuït al fet que "Las chicas de la Cruz Roja"  formi part de la història del cinema espanyol amb lletres d'or, va ser la seva banda sonora, composta pel desaparegut compositor català Augusto Algueró i sobre tot per la cançó que donava títol i que va cantar Ana María Parra. La pel·lícula va ser dirigida per Rafael J. Salvia l’any 1958. Per cert, el Mestre Augusto Algueró tenia una botiga de discos a Madrid. Ana María Parra va néixer a Madrid l’any 1935  i va debutar com a tercera solista a la Compañia de Manuel Paso, sent primera veu després d’un any. Us explicarem una curiositat, en la grabación d'un disc posterior amb la cançó “Nubes de colores”, la van acompanyar Los Sonor.

Els 5 Xics – Estremécete

Quimet ens diu que aquesta cançó es titula veritablement “Estic xocat” i reclama l'euro, es que ell pren com a referencia la versió que va fer L’Orquesta Platería ja en els anys setanta. Aquest tema a carrec del grup valencià Els 5 Xics que escoltem al programa d'avui de El Temps Passa… i la música queda, os el hem extret d'un doble CD recollint tots els seus èxits que es va publicar l'any 1997 mitjançant el segell Ramalama, si bé no hem localitçat en quin disc petit es va incloure inicialment el tema, cas de que l’haguesin gravat abans, cosa de la que tenim dubtes, és clar que sí apareix en l’àlbum “Els 5 Xics” que es va publicar en 1983 i que va ser un intent del grup per tornar, el va publicar el segell Val-Disc i nosaltres estem convencuts de que va ser una de les noves gravacions que es van incloure en aquest disc, junt a vells èxits de Els 5 Chics. Els 5 Xics van ser una bona banda valenciana creada al barri del Cabañal i que va estar en actiu de 1965 a 1983. Sempre van gravar en castellà, però un dia Els 5 Xics es van despenjar amb una gran versió del "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord americà Percy Sledge. Va ser l’única cançó que van gravar en català. Entre els components de Els 5 Xics, encara que no sabem si va intervenir en aquest enregistrament, destaca el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant  José Luis Ballester, José Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Els 5 Xics van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. De fet cinc ho van ser solsament al principi, van arribar a contabilitçarse fins a 7 músics. En total van gravar 14 discos petits, entre EP’s i singles, a part dels dos álbums dels que us hem parlat, un l'ány 1983 i l’altre al 1997.

Los Llopis – Doctor Brujo

Quimet diu que aquest grup cubà sempre acaba tornant al tocadiscos de El Temps Passa... i la música queda, sobre tot cada vegada que sona la paraula rock’and’roll i és que tot i ser els autors de "La Pachanga", Los Llopis també van ser els primers de l’historia de la música que van versionar clàssics del rock and roll pioner al castellà, creant escola. Van marxar-se de Cuba per cames quan va arribar el de la barba, el seu germà i la resta de la tropa revolucionaria i es van establir a Mèxic, per finalment venir-se al Pasapoga de Madrid i van quedar-se a Espanya. Aquesta cançó es va incloure en el mateix disco on la cançó estrella va ser la versió que Los Llopis van fer del “Estremécete” que hem escoltat abans en la versió de Els 5 Xics i aquest curios metge es un altre dels seus èxits. Los Llopis es van crear a l’illa de Cuba l'any 1951 i inicialment es van dir Cuarteto Llopis-Dulzaides, quan el músic Ñico Rojas va presentar als Germans Llopis (Frank i Nolo) al pianista Felipe Dulzaides. Amb el rock and roll, els turistes nord-americans a Cuba van començar a demanar que toquessin peces amb aquest ritme i van sorgir els primers rockers a l’illa. Orquestres com la dels Hermanos Castro (res a vaure amb els de la barba i el puro), Orquesta Aragón o la Sonora Matancera van tocar rock and roll, aixó si, molt orquestat i amb caire caribeny. Però Los Llopis van ser els primers que van gravar rock and roll en espanyol prenent com a referència a Bill Haley i aquells pioners. A Espanya la seva casa de discos els va voler canviar l'estil ja que havia d'explotar el fet que eren cubans. El terme patxanguer prové d'un dels seus grans èxits aquí al país "La Pachanga". Mario sempre diu que aquesta cançó que escoltem ara li recorda els anuncis aquells del “Toma Lacasitos...”

Adolfo Ventas – Memphis, Tennessee

L'any 1965 el segell Belter va publicar un EP d'Adolfo Ventas que incloïa aquesta bona versió d'un clàssic de Chuck Berry i que va ser una de les cançons que a nivell emissores de ràdio va unir la música de blancs i la de negres als Estats Units, aglutinada des d'aquell moment sota la marca "rock'n'roll" i és una bona lliçó de rock and roll la que ens porta Adolfo Ventas, aquest cantant espanyol al que avui recorden quatre nostàlgics com vosaltres o nosaltres, però que va ser un dels noms importants quan el gènere va començar a introduir-se entre la joventut espanyola a principis dels seixanta. Adolfo Ventas Jr, fill del director d'orquestra del mateix nom que va acompanyar a molts artistes en els seus enregistraments, entre d'altres a El Titi i Madalena Iglesias. Adolfo Ventas Jr també versiona en aquest EP "La casa del sol naciente" dels The Animals, al costat de "Manoli" i “Contigo en la playa”, un clàsic italià. En total va gravar cinc o sis EP’s i va ser un personatge popular al Madrid de principis dels seixanta. Per cert, no heu de confondre a aquest Adolfo Ventas Jr que era un jove cantant de rock and roll, ni al seu pare, amb el gran mestre del saxofón Adolfo Ventas Rodríguez, nascut a Amposta, a Tarragona, l’any 1919 i que va morir al 2014.

Alex y Los Findes – Voy, voy

Aquest tema, una adaptació de l'èxit rumbero de Peret a ritme de pop, us el hem extret d'un dels millors EP's del grup barceloní Alex y Los Findes, una banda que va ser apadrinada per la genial Mary Santpere. El disc, publicat pel segell Discophon, l'any 1965, va incloure també “Corre, corre” que es el “Keep on running”dels britànics Spencer Davis Group i de la qual hi havia una altra gran versió a càrrec de Los Salvajes, “Tu amor de ayer” que es el “Yesterday man” de Chris Andrews i “Soy como soy" que creiem també era una versió. Quan es va separar el grup The Finder’s van sorgir dues bandes paral·leles, d'un costat Los Findes i de l'altra Àlex y Los Findes que van començar gravat uns quans discos amb el segell Marbella i després van passar a Discophon, companyia amb la que treurien quatre EP’s, l'últim l'any 1967. Al 1985 el segell Dial Discos va treure un LP recopilatorio d’ells dins de la col·lecció “Historia De La Musica Pop Española Nº 36” i al 1999 Ramalama reculliria les seves cançons en un CD recopilatori, junt a temas de The Finder’s que es van crear l’any 1962 i inicialment eren Alberto Vallès a la guitarra, Roberto Castro també guitarra, el baixista Andrés Sánchez, Vicenç Rondoni a la bateria i el cantant Ferran Alert Prieto, a qui anomenaven Àlex. Al 1964 es va produïr el cambi de gent i en arribar l’any 1968 es van desfer i creiem que dos dels seus components, pensem que eren els dos guitarristes, van crear el grup Círculos i Pedro Caño que havie entrat després, va anar amb La Salseta del Poble Sec. A la foto Álex y Los Findes amb Bill Wyman dels Rolling Stones.

Los 5 del Este – Protestando

El grup balear Los 5 del Este, una de les bones bandes sorgides a les Illes, va publicar un EP l'any 1966 a través del segell EMI-Odeon en el qual la cançó estrella va ser la seva versió del "Submarino amarillo" de The Beatles que, encara que no va aconseguir ni de lluny les 130.000 còpies que van vendre Los Mustang, les xifres van ser significatives i la seva versió molt encertada. En el mateix disc es van incloure “La muñeca que hace no” de Michel Polnaref, “Su nombre” que era una versió de Salvatore Adamo i aquest tema que us hem seleccionat per compartir ara en el programa i que va ser escrita per Joan Fons i Pep Alba, components del grup. Los 5 del Este van ser un dels grups més populars de les illes Balears al costat del Grupo 15, Los Beta Quartet, Los Javaloyas, Talayots, Telstars, etc. i van funcionar prou bé com a versioners, una pràctica habitual en els anys seixanta. Los 5 del Este van ser creats per Joan Fons i van començar la seva carrera professional el dia 8 de desembre de l'any 1962 a l'Hotel Sabina de Cala Millor. De fet es pegaven un “panzón” d'actuar en els hotels de la costa mallorquina. Van funcionar des de 1964 fins l’any 1984. A part de Joan Fons, al grup també trobavem a Antonio Fons, Bartolomé Oliver, José Alba i Rafael Cortés que van ser la formación més estable, però en total, per Los 5 del Este van passar Martí Gomila, Toni García, Miquel Pieras, Miquel Pascual, Fernando Chica, Fernando Blanco, Xisca Llull, Tomeu Nicolau, Javier Sánchez, Jordi Llagostera i Xavier Oliver i van treballar i van enregistrar un bon grapat de discos, sobre tot EP’s i singles, en total més de 30 i van gravar 79 cançons. Així mateix van participar en una o dues ocasions al Festival de Mallorca.

Los Sírex – Tus celos

Los Sírex, un dels millors grups de la seva època, va aconseguir posar quatre temes propis en un disc, es va titular "Los Sírex interpretan sus propias canciones", era de 1964 i trobàvem, a més d'aquesta cançó que escoltem ara “San Carlos Club”, "Si yo canto” i “Piensa en mi". Una curiositat, tot i que el tema "San Carlos Club" consta com a seu, se'ls va acusar de que era un plagi de "Route 66" en la versió de Chuck Berry i que ells només havien posat la lletra. El mateix va passar amb "Si yo canto" que veritablement era una èxit de Silvie Vartan que al seu torn va copiar de Brenda Lee. Coses de la música espanyola dels seixanta. Los Sírex van ser el millor grup de pop sorgit a Catalunya que es dedicava a gravar cançons pròpies, sense deixar de costat les versions. Los Sírex van inventar un pas de ball que es va anomenar el "pas Sírex" i el ballaven conjuntament en l'escenari quan actuaven, encara ho fan. Quan van començar el cantant era Santi Carulla que els va deixar per anar-se a Los Mustang i amb la incorporació d'Antonio Miquel Cerveró anomenat Lesli i també "El Anxoveta" i junt a Guillermo Rodríguez Holgado (baix), Manolo Madruga (guitarra solista), José Fontseré (guitarra) i Luis Gomis de Pruneda (bateria) va ser la formació que va obtenir els grans èxits del grup en els anys 60. Manolo Madruga i Lluis Gomis van morir al setembre de l’any 2011, amb pocs dies de diferencia i Ernesto Rodríguez que va ser el fundador de Los Gatos Ngeros i portava cinc anys com a bateria amb Los Sírex, també va morir, en aquest cas l’any 2014. La primera vegada que a la província de Tarragona es va realitzar un festival revival, va ser l’any 1988 i el va organitzar Mario Prades a les Festes Majors de la Pobla de Mafumet i el cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los Diablos. Després van haver uns quants més, com un que Mario va celebrar al Divertipark de Cambrils i en el qual Los Sírex es van retrobar amb el guitarra Manolo Madruga, a qui no veien des dels anys 70, quan va deixar el grup i va marxar-se amb la seva dona a viure a Alemanya. Actualment Los Sírex seguiexen en actiu si bé sols quedan Lesli i Guillermo dels originals, junt a Juanjo Calvo que va substituir a Manolo Madruga quan els va deixar.

La Parrafada

La Ràdio a l'Espanya de la Postguerra

Als Estats Units, la invenció per Edwin Armstrong l'any 1932 de la Freqüència Modulada, que reduïa les interferències, va atreure l'atenció mundial. És clar que la FM no arribaria al nostre país fins als 60, trenta anys més tard.

Ara farem una mica d'història: A la 2a República la ràdio es va convertir en un instrument fonamental d'informació que s'estenia per domicilis, bars i cafès. La participació dels intel·lectuals i els polítics es va anar popularitzant fins a fer-se habitual. Les emissores de ràdio es van apropar per primera vegada fins als llocs des d'on es produïen els mítings: Així, en aquells anys, van participar figures com Alcalá Zamora, Ortega, Azaña, Bergamín, Melquiades Álvarez, Gil Robles, Gómez de la Serna, Prieto, García Lorca, Besteiro, Araquistián, Macía, Companys i una infinitat de personalitats que van parlar per la ràdio. La ràdio espanyola vivia de la publicitat, percebent l'estat un 20% de la mateixa, així com les quotes per l'ús de receptors, sense donar a canvi cap servei. Per contra les estacions europees tenien forts respatllers dels governs respectius i eren un vehicle important de cultura i de realització de la política internacional que cada problema i cada moment exigien.

En 1937 i en plena Guerra Incivil, es creava Ràdio Nacional de Salamanca amb la qual el govern de Franco pretenia crear un poderós instrument de propaganda que es va convertir en la primera baula del que seria la cadena radiofònica més important d'Espanya: Ràdio Nacional. La primera emissió es va produir el 19 de gener d'aquell any a dos quarts d'onze de la nit des del frontó San Bernardo de Salamanca. L'emissora va ser muntada sobre quatre grans camions.

Ràdio Nacional, seguirà després de la guerra contribuint a la tasca propagandística del règim per la qual va ser creada i durant un temps, fins i tot a avivar el record del que va passar, advertint en els seus missatges que Espanya seguia en peu de guerra contra tot enemic de l'interior o exterior, sobretot comunistes i maçons. La programació de les emissores comercials quedava sotmesa a l'acció de la censura prèvia, encomanant aquesta comesa a les prefectures provincials. Els Informatius es reservaven exclusivament a Ràdio Nacional amb l'obligació d'emetre'ls la resta de les emissores ubicades a la península i les illes que havien d'emetre simultàniament quan estava programat, pobre del director que no ho fes. Havia begut oli.

L’any 1943 el nombre de receptors de ràdio a Espanya es calculen en un milió d'ús particular o col·lectiu. Els espais de més audiència eren els informatius que tenien una durada de 15 minuts i es retransmetien en hores concretes i de màxima audiència: els dinars i els sopars. En el fons es tractava sempre d'adoctrinar política i religiosament a l'audiència. Que no s'us pot deixar sols!

La ràdio privada més important era la Societat Espanyola de radiodifusió (SER) els primers passos es van produir l'any 1924 i que a partir de 1940 agruparia a les emissores de la Cadena Unió Ràdio, que controlava ja cinc de les vuit emissores comarcals existents. La SER va ocupar la parcel·la que més descurada estava, la de l'entreteniment fins erigir-se en pugna amb RNE a la ràdio espectacle. Els concursos, les varietats, el teatre, la música en directe, etc. suposaven haver de buscar recursos financers que en el cas de RNE procedien dels pressupostos de l'estat, però en el de les emissores comercials havien de centrar-se en la publicitat. Va començar llavors el bombardeig de missatges comercials amb remeis que ho curen tot o establiments comercials com aquells populars Cafetería La Tropical, Almacenes San Mateo, La Casa de las Mantas i tants altres que han romàs vigents en la memòria d'uns quants. Fins i tot altres com “El negrito de Cola-Cao” o el “Borreguito de Norit” segueixen tenint vigència i són part de la història de la nostra publicitat.

Al 1952 l'estat era propietari de les ràdios nacionals d'ona mitjana i superior als 20kW. Tres anys més tard s'atorgarien les llicències definitives, fins ara amb vigència de 12 anys. La SER obtindria 5 emissores. Les restants es distribuirien entre Ràdio Espanya de Madrid, Radio España de Barcelona i Ràdio Intercontinental. A partir de l'any 53 comencen a sorgir en alguns nuclis rurals la instal·lació d'estacions megafòniques que, amb seu a cases parroquials i connectades a diferents altaveus repartits pel poble, començaven a emetre programes de contingut religiós, musical, cultural i recreatiu. Van ser les primitives emissores municipals. Aquestes experiències comunicatives seran ràpidament regulades pel secretari d'Apostolat Radiofònic de l'Acció Catòlica que les aglutinaria sota la denominació d'Estacions Audio-difusores de l'Acció Catòlica Espanyola i de les que arribaran a comptabilitzar-se unes vint.

Alguns rectors no contents amb la megafonia van donar un salt qualitatiu amb la creació de petites emissores d'ona curta, el que motivaria l'any 1954 la intervenció de la Direcció General de radiodifusió que clausuraria diverses d'elles.

L'any 1956 apareixen als Estats Units els aparells de ràdio de transistors amb FM que van substituir a la ràdio de vàlvules convencional. A Espanya trigaríem encara molt de temps a importar-los i la seva arribada no va ser gaire ben rebuda. "No hi ha camp sense tractor ni hortera sense transistor", es deia rient-s'en dels que feien ostentosidad de la seva ràdio a piles en platges carrers i parcs públics. 

La primera emissora que va començar a emetre en FM amb caràcter experimental va ser RNE. La majoria dels receptors ni tan sols estava encara preparats per captar la FM. El govern va intervenir i a partir de l'1 d'octubre de 1960 totes les ràdios fabricades a Espanya havien d'incorporar el dispositiu per sintonitzar la banda de freqüència modulada situada entre els 88 i els 108 mHz, era l'arribada de la FM. Cal reconèixer que qui va donar suport i ordena la potenciació de la FM va ser, curiosament, Francisco Franco, el Paco Dictador. La conferència episcopal amb un total de 80 emissores que emetien en FM per tota la península, va constituir la CADENA COPE, una primera cadena controlada per l'Església, no pel Govern Franquista.

A mitjans dels anys seixanta es van censar oficialment uns 300.000 receptors de ràdio declarats, però eren molts més ja que la picaresca aconsellava no declarar l'aparell de ràdio i així evitar el pagament de l'impost. La ràdio s'escoltava en llocs públics com casinos i bars, el que augmentava de forma considerable l'audiència, sense comptar amb la desconsiderada costum de posar els receptors prop de les finestres i patis de les cases, amb el volum al màxim, cosa que avui també succeeix, tant en cases com en vehicles d'aquests que el conductor ha de conduir amb les finestretes baixades perquè en realitat ni ell mateix aguanta tant de volum.

És clar que els americans que en aquestes coses sempre ens porten davantera, aquell mateix any posaven en marxa la primera emissió en estèreo, era l'emissora KDKA-FM.

Manuel Fraga Iribarne (a la foto a Palomares) que va ser ministre d'Informació i Turisme entre 1962 i 1969 va aconseguir derogar l'any 1966 la famosa i temuda Llei de Premsa i aquella censura tan dràstica. És clar que realment el que va fer va ser passar la patata calenta a altres ja que a partir d'aquell moment la responsabilitat del que es digués a la ràdio requeien sobre el medi, el director i el que havia ficat la pota, conscientment o no. Recordem per exemple el cas d'un director, creiem recordar que era de la Vanguardia que va ser empresonat per publicar un anunci del Raticida Ybis amb unes rates i l'eslògan "No las mire ¡Mátelas!", I al costat va incloure, suposem que sense adonar-se compte, una foto de Carmen Collares i la seva filleta que il·lustrava un article sobra la família Franco.

La veritat és que Francisco Franco ja durant la guerra incivil havia posat un gran interès amb els noticiaris dirigits a Europa i Amèrica. Per a completar les emissions destinades a l'estranger cal recordar la presència a Pals (Girona) d'una potent estació nord-americana de ràdio emetent propaganda anticomunista, finançada per la CIA i dirigida a la Unió Soviètica: Radio Liberty.

Però en contraposició, enllà de les nostres fronteres emetien moltes emissores dirigides a Espanya, algunes tolerades com la BBC, de la programació donava compte la premsa especialitzada, però també altres de caràcter clandestí. Per lluitar contra elles es va crear un servei d'Interferència Radiada confiant als centres de transmissions de l'exèrcit vigilar totes les emissions per procedir a la seva interferència i la seva immediata anul·lació. La coordinació d'aquesta activitat estava en mans de Luis Carrero Blanco.

La ràdio clandestina més popular era Radio España Independiente (REI) "Estacion Pirenaica" la primera directora va ser Dolores Ibárruri, la ubicació de la Pirinenca sempre va estar envoltada de llegenda i confusió. Hi havia qui creia que es trobava emplaçada al massís muntanyós que separa Espanya de França encara que en realitat va estar primer a Belgrad i després a Moscou. La ràdio estava formada per militants del PCE, que donaven força als comentaris entusiastes de REI i bàsicament era propaganda comunista solapada de missatges d'ànim i altres de pur espionatge del de les pel·lícules. És clar que els que tan sols preteníem escoltar música teníem Ràdio Europa Internacional, Ràdio Luxemburg i sobretot Radio Andorra, a més d’una emissora pirata que emitia desde un baigell anglés en aigües internacionals.

La ràdio ha jugat i juga un important paper en la comunicació i l'entreteniment. En aquells anys la família es reunia al voltant del receptor de ràdio, però l'aparició de la televisió i el seu escenari van canviar l'entorn en que hauria de desenvolupar-se i l'arribada d'Internet ha revolucionat tots els conceptes en comunicació, però la ràdio segueix sent un mitjà que malgrat tot, es manté en plena vigència i és que molts volem escoltar, no ens cal veure ja que opinem que la televisió elimina el diàleg familiar i ens deixa embadalits mirant la petita pantalla.

La Música que es Feia en Català

Alicia Tomàs – Digueu als amics, digueu als companys

L'actriu, cantant, torera i vedette Alícia Tomàs va gravar un parell de discos en català. Aquest tema és de l’any 1965 i el disc va ser publicat pel segell Edigsa. Es tracta d'un EP en el què trobaven aquesta interessant versió del “Préviens Les Amis, Préviens Les Copains” de Jean-Jacques Debout adaptada per Josep Maria Andreu, junt a "Down, Town" de la britànica Petula Clark que va ser el tema estrella del disc, "Aquesta nit" escrita per Jaume Picas i música d'Antoni Ros-Marbà i “Qui Sap Si Potser” que també era una versió, en aquest cas del “Après Toi Qui Sait” de la cantant francesa Marie Laforet. Alicia Tomàs va participar en la popular serie de Joan Capri “En Baldiri de la Costa”, però va intervenir en un munt de pel·lícules, entre elles “Las juergas del Señorito”, “Operación Bikini”, “Bahía de Palma” i “Carta a una mujer” que va dirigir Miguel Iglesias, el "sogre" de Mario. Va néixer a Barcelona el 17 d'octubre de 1949 i va debutar com torera a Torreperogil, Jaén, el 9 de setembre de 1974, sent una de les poques dones que s'han dedicat a l'activitat taurina, dedicant-se a això dels toros durant tres anys i es diu que va matar en total 200 animals, havent torejat a les principals places d'Espanya, però curiosament, mai ho va fer a Sevilla.

Lluís Llach – La gallineta

Lluís Llach que actualment sembla centrar la seva vida professional en la política, va ser un dels cantautors reivindicatius sorgits dins de la Nova Cançó a partir de mitjans dels anys seixanta, component d'Els Serze Jutges des de 1968. Aquesta és una de les seves cançons més reivindicatives , escrites pel Noi de Verges i la va incloure en un LP editat al 1971 titulat “Com un arbre nu”, però nosaltres us l'hem extret d'un disc gravat en directe al 1976 i amb el títol genèriqueso “Barcelona Gener 1976” que va ser editat en format CD ja en els noranta. Lluís Llach i Grande va néixer a Girona el 7 de maig de 1948. A causa de les seves cançons reivindicatives i les seves declaracions en contra del franquisme, el cantautor va haver d'exiliar-se durant un temps a París, al costat dels seus representants Núria Batalla i Joan Molas. Al juliol de l'any 2015 Llach s'uneix al projecte sobiranista de Junts pel Sí, una coalició creada per participar en les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre amb declarades intencions independentistes i va liderar la llista de la formació per la circumscripció de Girona, obtenint l'escó de diputat al Parlament de Catalunya. Fill d'un metge rural, va créixer al petit poble de Verges, encara que la seva mare era de Porrera, al Priorat i ell sempre ha estat molt unit a aquesta població tarragonina, de fet fins i tot posseeix una vinya i té la seva pròpia marca de vi. Una de les seves principals cançons va ser "L'estaca" que després de ser presentada en vuit ocasions, sent rebutjada sempre, finalment i amb el títol "Ahir", va aconseguir ser aprovada per la censura, encara que se li va prohibir cantar-la un any després, en el 69. El 13 de desembre de 1969, va actuar al Palau de la Música Catalana. En aquest recital "L'Estaca" va ser cantada només pel públic, ja que a ell li estava prohibida. El disc “Ara i aquí” recull en directe aquesta actuació. Al 1985 i contra tot pronòstic va omplir el Camp Nou en un concert organitzat per Joan Carles Doval que es va plasmar en el doble disc en directe “Camp del Barça, 6 de Juliol de 1985”.  Per cert, us explicarem una curiositat, Lluís Llach va debutar el 22 de març de 1967 a un concert celebrat a Terrassa, en diverses ocasions ha explicat que es va passar tot el temps amb els ulls tancats i amb les cametes tremolant-li.

Maria Amèlia Pedrerol – D’una vella xemeneia

Ja cap a la fi dels anys seixanta, dins de la Nova Cançó va sortir un moviment paral·lel anomenat “La novísima cançó” on trovaben gent a como María del Mar Bonet, Rafael Subirachs, Lluís Llach o Maria Amèlia Pedrerol, aquesta nena de poc més de catorce anys que va gravar al menys un parell de discos, el primer aquest EP editat per Concentric l’any 1965 i del que os hen extret aquesta cançó plena de força adolescent. Va ser la més jove d’Els Setze Jutges i va tindre el número dotze. L’any sigüent va treure un LP gravat en directe amb cançons d’ella i versions francesas i poc més va fer. Junt amb els components de Els Setze Jutges que per cert, mai van arrivar a ser setze, va rebre fa uns anys la Medalla de la Generalitat per la tasca que van desenvolupar per difondre la música en català a l'época de la dictadura franquista. Ara bé. val a dir que molts d'ells van manifestar que aquell reconeigiment arrivaba tard, però cap va renunciar a la medalla.

I acabarem aquí la música feta en català i ara marxarem cap a Madrid.

Los Pasos – Tiempos felices

Aquí teniu a Los Pasos que van ser un bon grup surgit a Madrid i descobert per Manolo Díaz que va compondre i produir cançons per a ells, entre les que destaca “La moto” que també van gravar Los Bravos. “Primavera en la ciudad” es posiblement la seva millor cançó, junt a "Nací de pie” i aquesta que us portam ara a El Temps Passa… i la música queda i que va ser la cara A del seu primer single, editat per Hispavox l’any 1966. Los Pasos es van formar a Madrid i tots els seus membres tenien experiencia ja que provenien de Los Flaps, Los Sonor i Los Diablos Rojos. Los Pasos estaven liderats pel teclista José Luis González, al costat de Álvaro Nieto, Luis Enrique Baizán a la batería i que ere germa de la cantan i actriu Marta Baizán de qui un d’ells era nuvi, Joaquín Torres i Martín Careaga. L’any 1968 Los Pasos protagonitzen la pel·lícula "Long-Play" de Javier Setó al costat de Gracita Morales i José Luis López Vázquez i van incloure cançons seves en la banda sonora del film. Los Pasos vam funcionar de 1966 fins l’any 1969. Mes tard Álvaro Nieto va crear La Compañia i Luis Baizán i Joaquín Torres al costat de membres dels Pekenikes van fundà Taranto's, un bon grup de rock progresiu.

Lone Star – El pájaro de la montaña

Quan finalment Lone Star van aconseguir gravar el seu primer LP, es van trobar que les promeses de la casa de discos, EMI, no es complirien. Els havien garantit un àlbum complet amb cançons pròpies, però quan va arribar el moment els van dir que del que s'ha dit res, tot versions. Finalment va arribar allò del “No pa tí ni pa mí” i van haver meitat versions i l'altra meitat cançons composades per ells, Aquest tema que us portem ara a El Temps Passa ... i la música queda, és una de les versions d'aquest primer àlbum de la qual nosaltres considerem La Millor Banda de Rock dels seixanta i part dels setanta a Espanya, Lone Star, de fet ja van tenir problemes amb la discogràfica només començar i els seus primers discos van sortir a la venda com a Conjunto Lone Star. Aquest tema que compartim ara, es titulava originalment "The sweet little mountain bird" i va ser un èxit del cantant i pianista invident, de color, Ray Charles que la va gravar al 1964. En aquest disc, editat l'any 1966, Lone Star són Pere Gener (cantant, guitarra i piano), Joan Miro (guitarra), Rafa de la Vega (baix) i Enrique López (bateria) i són un dels pocs grups que els seus quatre components disposaven de carnet blanc. Aquesta va ser la millor formació de Lone Star, tot i que a partir de finals dels seixanta van patir molt camvis i per Lone Star, la banda liderada per Pere Gener, nascut a Barcelona el 31 de gener de 1939 que en el seu moment va ser considerat un nen prodigi del piano i per això va obtenir una beca per estudiar a Anglaterra, van passar gent molt important de la música del moment com José María Vilaseca “Tapi”, Sebastià Sospedra, Jerónimo Martínez o Álex Sánchez, altres músics que van militar a Lone Star van ser Willy Nab, Enric Fuster, Luis Masdeu, Ricardo Acedo i pensem que ens deixem algun. Actualment a Lone Star s’els anomena dins del mundillo musical “La Leyenda” i val a dir que Lone Star van ser l’únic grup espanyol que ha actuat a un portavions nord-americà, al Nadal de l’any 1970, és tractave del JFK. Curiosament el seu últim treball discogràfic que es va publicar l’any 1996 i malgrat que es titulava "Hacia el futuro", va significar el adéu de Lone Star, tot i que l’any 2010 van editar un disc en directe a través del seu propi segell discogràfic, però es tractava d'un enregistrament realitzat l’any 1968 al Teatre Infanta Beatriz de Madrid i que EMI en el seu moment no va voler publicar ja que era massa jazzístic per a l'època. Pere Gener ha tornat a gravar, ara en solitari no com Lone Star, i entre els músics amb què compta trobem a l’amic Josep Más “Kitflus” i el guitarrista David Palau, el disc es va dir “Boomerang” i és va publicar l'any 2014.

Los Mustang – El ritmo del silencio

Aquesta cançó que compartirem ara a El Temps Passa… i la música queda per concloure el programa d’avui, va ser un dels grans èxits del "dúet" americà per excel·lencia, Simon & Garfunkel que la van incloure en la banda sonora del film "El Graduado" l’any 1968, si bé el Grammy el van aconseguir per "Mrs. Robinson", també de la mateixa banda sonora. Aquí ens la versionen ara Los Mustang amb el títul “El ritmo del silencio” quan originalmente és deia “Los sonidos del silencio”. Val a dir que en angles la cançó es titulaba "The sound of the silence", però aixó no te masa importancia perque la passada temporada la vam escoltar versionada per els mallorquins Los Talayots que també van cambiar-li el nom i la van titular “La voz del silencio”. Són Los Mustang, la banda barcelonina liderada pel cantant Santi Carulla que parlant de discogràfiques, va ser cap de vendes del segell barceloní Divucsa que estava al Passeig de Carles I. La veritat es que aquest EP publicar l’any 1966 es el disc que millor es va vendre en la carrera de Los Mustang, és clar que la cançó estrella va ser "El submari groc", superan i molt aquí al pais, les vendes del “Yellow submarine” dels seus autors, els Beatles i a part, Los Mustang també van incloure en aquest EP “El Gran Flamingo” que ere dels Manfred Man i “Verano en la ciudad”, aquesta el gran èxit dels novaiorquesos Lovin' Spoonful, un grup liderat per John B. Sebastian. Aquest EP de Los Mustangs va superar les 130.000 copies venudes. Los Mustangs són el millor grup “versionero” dels anys seixanta. Estaven integrats per Santi Carulla a la veu, Antonio Mier a la guitarra, Marco Rossi també guitarra que ja es mort, junt a Tony Mercadé al baix i Miguel Navarro a la batería. Val a dir que entre els anys 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000 exemplars.

Conclou El Temps Passa… i la música queda, però abans de fotre el camp us deixem en companyia de totes aqielles emissores per les que sortim a les ones o vía internet si t’el descarrégues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades i ara tocarem el dos fins la propera setmana.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa