El Temps Passa 10-22

Enllaç per descarregar-se el programa

La surf music va sorgir entorn de les platges, a la Califòrnia de finals dels anys cinquanta i tenia dos vessants destacades, una vocal i l'altra instrumental que també va arrelar a Anglaterra i per descomptat va tenir els seus seguidors a Espanya, encara que molts dels grups que es van dedicar a la música instrumental van incloure en ocasions influències del Sud espanyol en les seves cançons, unes vegades de "motu propio" i les més forçats per les seves cases de discos. Avui escoltarem en la primera part d'El Temps Passa... i la música queda, surf music a l'espanyola, amb regust a sud i tindrem a Pekenikes, Los 4 Jets, Relámpagos, Los Continentales, The Tomcats que van arribar al pais des de Anglaterra, Telstars i fins i tot a Los Sírex, pero també tindrem a Lou Bennett, Elia Fleta amb Tete Montoliu, Los Banzos, Lone Star, Los Mustang, José Guardiola, Los Tamara, Andy Williams i Los Módulos. Tots ells ens acompanyen avui en aquest viatge a l'ahir, als anys seixanta que t'arriba des de aquelles emissores per les que sortim a l’aire setmanalment o bé per internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse. Sóm Quimet Curull i Mario Prades i us direm, com sempre que

Obrim la Paradeta

Los Pekenikes – Los cuatro muleros

Comencem aquest recorregut per la surf music a l'espanyola amb Los Pekenikes, possiblement i al costat de Los Relámpagos i Los Sonor, els millors grups instrumentals dels anys seixanta. Aquest tema, tot un clàssic de la copla amb lletra de Federico García Lorca i que va cantar l'Argentinita, es va incloure en un EP editat per Los Pekenikes l’any 1964 que va ser el seu primer èxit a nivell comercial, tot i que ja portaven publicats set EP's i en el qual també tenien cantant, encara que en aquest tema brilla per la seva absència. Es tractava de Juan Pardo i és un dels tres vinils que gravaria com a veu solista de Los Pekenikes. En el disc, editat per Hispavox, també es van incloure “Mírame” que es una versió del “Lesson in love” de Cliff Richard, junt a “Soldado de levita” també un clàsic, i “Vete ya” que creiem era una composició pròpia. La producció va estar a càrrec de Rafael Trabucchelli que era la primera vegada que treballava amb ells i d'alguna manera l'èxit de "Los cuatro muleros" va marcar a Los Pekenikes que tot i incorporar posteriorment a José Barranco com a cantant, ja que Juan Pardo es va anar a Los Brincos, finalment es van convertir en un grup instrumental. La veritat és que Hispavox mai va estar d'acord amb el fitxatge de Juan Pardo que va entrar substituint a Antonio Morales "Junior", no els agradava. En la gravació d'aquest disc Los Pekenikes eren Alfonso Sainz (saxo), Lucas Sainz (guitarra solista), Ignacio Martín Sequeros (baix), Pablo Argote (bateria), Tony Luz (guitarra rítmica) i Juan Pardo (cantant). També van incloure òrgan en dues de les cançons i encara que en algunes fonts es deia que el va tocar Alfonso Sainz, en realitat va ser un músic d'estudi. Los Pekenikes van ser un grup creat pels germans Lucas i Alfonso Sainz que va morir l’any 2014 als Estats Units, on residia. Malgrat convertir-se en una de les bandes instrumentals més importants dels 60 a Espanya, per les files de Los Pekenikes van passar cantants per un tub, des de Juan Pardo a José Barranco, sense oblidar Junior, Aute, Eddy Guzmán, Karina i molts altres. Un altre component históric de Los Pekenikes va se el guitarrista Tony Luz que va formar part dels Pekenikes de 1961 fins l’any 1971 i durant aquesta època també es va dedicar a la composició, seves són "El baúl de los recuerdos" de Karina i altres cançons que va gravar la cantant, entre elles "Un mundo nuevo", que va aconseguir un segon lloc al Festival de la Cançó d'Eurovisió l'any 1971. A mitjans dels 60 Los Pekenikes van incorporar metalls i nous músics i van arribar algunes de les cançons històriques del grup madrileny.

Los Relámpagos – Dos cruces

El segon millor grup espanyol de música instrumental en els seixanta podem assegurar que van ser Los Relámpagos i en la seva discografia van realitzar un recorregut per la geografia espanyola, aclararem, que a la seva música se la va anomenar spanish sound, de fet recordareu les seves cançons “Nit de llampecs” i “La Santa espina” que eren dos sardanes, a més de “Alborada gallega”, amb clar aire gallec i unes quantes més. També Los Relámpagos van mirar al sud espanyol en el seu repertori. Val a dir que en els seus inicis ells van enfocar la seva música cap a la surf music arribada bàsicament d'Anglaterra i per descomptat els Estats Units, però el seu pas al segell Novola, una subdivisió de Zafiro per potenciar els grups nacionals va marcar una inflexió i van començar a decantar la seva música cap a les influències espanyoles. Aquesta cançó, un altre clàssic de la copla que havia portat a l'èxit Carmelo Larrea, es trobava en el seu primer EP per al segell Novola, publicat al 1965 i en el qual també trobàvem  “Hay quien dice de Jaen” que Luisa Linares y Los Galindos havia portat al triomf en els 50, el pasdoble “Luna de España” del mestre Moraleda i “María Dolores”, una altra copla, en aquest cas dels anys 30. Van començar sent Dick y Los Relámpagos i van acompanyar a Mike Ríos en enregistraments i actuacions i també a altres, entre ells el Dúo Cramer i a Juan Pardo en el seu primer EP quan firmaba com Juan Pardo y su Conjunto i Los Relámpagos estaven liderats per José Luis Armenteros (guitarra) que posteriorment es va dedicar a la producció i composició després de deixar-los en 1968. Però per Los Relámpagos van passar a més a més, Pablo Herrero (òrgan) que era el veritable protagonista amb el seu instrument i també es va dedicar a la producció i composició per altres, Ricardo López Fuster (bateria), Juanjo Sánchez Campins (baix, i guitarra solista) i que va morir el 23 d'agost de 2008, Ignacio Sánchez Campins (guitarra rítmica i orgue), Juanjo Sánchez Campins Jr (guitarra rítmica) i Fernando Mariscal Jimeno (bateria).

Los Continentales – Don Quijote

Un altre bona banda que va compaginar cançons instrumentals i altres cantades van ser Los Continentales, també de Madrid. Los Continentales van ser un grup destacable dins de la música instrumental de principis dels seixanta, es van formar al 1962 i van gravar el seu primer EP l’any 1964 i aquesta cançó que compartirem ara va ser escrita per Augusto Algueró, amb lletra, és clar, pero en versió instrumental també havia estat gravada per Los Estudiantes, ara bé, creiem que la versió de Los Continentales es genial i hem de destacar la feina de la guitarra d'Álvaro Yébenes que curiosament després es passaria al baix i s'incorporaria a Los Canarios. En aquest EP, també es van incloure “Hava Naguila” que era un clásic israelí, “El último tren del espacio” dels suecs The Spotnicks i que ja l’hem escoltat al programa la passada temporada i “El mar cruel” que era de Billy Kramer & The Dakotas. També integravan Los Continentales, a part de Álvaro Yébenes del que ja hem parlat, Ángel Arriba (guitarra), Juan Antonio González (baix) i Rafael Sánchez de Ocaña (bateria), però van patir canvis a partir de 1965 quan es van plantejar incloure cantant. Va marxar-se el bateria Rafael, al que es coneixia com Nique. Va entrar José Manuel Rodríguez al seu lloc i es va incorporar el cantant Blume que posteriorment tindria una discreta carrera en solitari. Per Los Continentales que van arribar a ser set, van passar altres músics com Gonzalo González, Boris que marxaria a la banda de Mike Kennedy, Quique Martínez, l'amic Tony Reinoso, Antonio Román Obrador, Enric Pérez, Lucas, Juan Mena i pensem que ens deixem algun. Álvaro Yebenes es marxaria a Los Canarios, però com a baixista. Los Continentales van participar en un quants concursos, cosa molt en voga en aquelles èpoques i també van participar en les famoses matinals del Price madrileny. Després de gravar dos EP i tres singles, i passar també pels segells Tempo i Sonoplay, Los Continentales es van separar definitivament l’any 1968.

Los 4 Jets – María de la O

Com us deiem, molts grups de surf music i altres, bàsicament madrilenys, van versionar temes clàssics amb regust andalús passant-los al pop. Els 4 Jets van prendre aquest clàssic i el van reconvertir modernitzant-ho, el resultat és aquest que escoltem ara i que es va incloure en un EP al costat de “Luna” que estava escrita per ells, “Shake baby shake” de Champion Jack Dupree a ritme de rock and roll molt edulcorat i “La.Luz” que és una mena de bossa nova. Es va publicar l'any 1965 i va ser el seu tercer i últim EP. “María de la O”, tot un clàsic de la copla, va ser composada per Salvador Valverde i Rafael de León per a Maria Ojer Ferrer coneguda com Coque i també la va versionar Estrellita Castro, Pilar Arcos, Carmen Amaya, Cristina del Valle, Marifé de Triana, Carlos Cano, María Vidal, Niña Pastori, Diego el Cigala, Diana Navarro, Manuel Vallejo i molts altres. La veritat es que Los 4 Jets van gravar quatre discos, tot i que l'últim no va arribar a publicar-se mai. Ara farem una miqueta d’historia. Un dels primers conjunts que van sortir a Madrid va ser Los Mágicos l’any 1958, on hi trobavem als germans Santiago (guitarra rítmica) i José María González Picatoste (baix). Quan es van desfer se'ls uneix el guitarra Tony Reinoso que va formar part de Los Continentales i anys més tard es convertiria en líder de Los Solitarios i un músic filipí establert a Espanya des de petit anomenat Eddy Guzmán (bateria i cantant) que venía dels Pekenikes i allà es van crear Los 4 Jets. L'any 1963 Reinoso que ara viu a Santo Domingo, s'en va anar a Los Continentales i en el seu lloc entra Ricky Morales que posteriorment tocaria a Los Shakers, Los Brincos i Barrabás. De fet Los 4 Jets adolien de ser molt tècnic interpretant les seves cançons en directe, però freds i no comunicaven amb el públic, ells volien que els assistents als seus concerts es mantinguessin en silenci i quiets, gaudint de la música, però la joventut en aquells festivals, aquells matins del Prince de Madrid volia marxa, moure el esquelet, volia expressar les seves emocions i ànsies de rebeldia a través de la música. Los 4 Jets van tornar anys mes tard ja sols com Los Jets i les seves gravacions van ser reeditadas en CD per Ramalama Music. José María González i Eddy Guzmán ja van morir

Los Telstars – Recuerdos de Andalucía

La veritat es que no tan sols a Madrid es feia el spanish sound. A El Temps Passa… i la música queda seguim amb el regust a Sud ara amb Los Telstars que van ser un grup mallorquí de música entre instrumental i cantada i eren Luis Cerón, Miguel Porta, Juan José Vázquez, Leonardo Martín i un altre que no recordem el nóm, però creiem que va ser Tony Lugones. Alguns d'ells venien d'un grup anomenat Los Voltors. Los Telstars van funcionar de l’any 1965 fins finals de la dècada. L’any 1966  Luis Cerón de qui Quimet sempre diu que deurien de ser parents ja que ell també es diu Cerón, en aquest cas de segon cognom i no es qué precisamente ni hagin masses que es diuen així, va marxar-se per anar a tocar a l'Orquesta de Silvana Velasco i allò va marcar el principi de la fi, si be van treballar ancara un temps i creiem que va entrar llavors Toni Tugones que després va esdevenir pilot comercial, si no ens falla la memoria, de Spanair. Los Telstars eren Luis Cerón, Miguel Porta, Juan José Vázquez i  Leonardo Martín. El tema que escoltem avui a El Temps  Passa... i la música queda, “Recuerdos de Andalucía” va ser un èxit del gran bolerista cuba Antonio Machín, és clar que en un principi es tractave d’un cha cha chá. La cançó és trovaba a un EP editat per Belter l’any 1967 i on també es van incloure “Guantanamera”, “Triana Morena” i “Incendio en Rio”. En aquest disc i de fet en tots els que van gravar, els Telstars eren cinc, però no sabem el nom del cinquè en joc. Los Telstars van gravar varis EP’s i tres singles. Per cert, hi havie un grup a Puerto Rico que també es dien Los Telstars, res a veure amb els nostres. Los Telstars també van participar en el Festival Internacional de la Canción de Mallorca, ells sent de les Illes no podien faltar.

The Tomcats – A tu vera

Ara us portem una peça molt curiosa ja que es tracta de spanish sound interpretat per un grup britànic que es van establir a Espanya durant els anys 1965 i 1966 i van gravar cançons cantant en un castellà que intenta imitar l'accent andalús molt sui gèneres i de difícil comprensió, clar que del que es tractava era de posar voluntat i els nois de The Tomcats, això de voluntat i bona intenció hi posava molta. La veritat és que aquesta cançó, al costat d'altres tres, també es va incloure en un Disc Sorpresa de Fundador. Inicialment aquest tema, escrita per Rafael de León i Juan Solano, havia estat un dels grans èxits de Lola Flores, la Faraona que la va gravar al 62 i la va cantar en el film "El balcón de la Luna", però The Tomcats la van publicar en un EP editat l’any 1966 pel segell Philips i que també va incloure “Macarenas”, “Que familia más original” i “Pena, penita, pena”, com podeu comprovar pràcticament totes elles mirant al Sud i a la copla. Va ser el seu segon disc al nostre país, on van gravar en total cinc discos, entre EP's i singles. El grup l’integraven Tom Newman i Tony Duhig (guitarra i cantants), Jon Field (teclat i cantant), Alan James (baix) i Chris Jackson (bateria). The Tomcats van intervenir en la pel·lícula "Operación secretaria", dirigida per Mariano Ozores i protagonitzada per Gracita Morales, Manolo Gómez Bur i José Luis López Vázquez, on interpreten dues cançons, encara que en el film les canten en anglès, la resta de la banda sonora és de Pedro Iturralde. Tornant a The Tomcats, es van assentar a Madrid i actuaven habitualment per les sales de ball de l'època, entre elles la Consulado, i el seu repertori el configuraven bàsicament versions de cançons de The Beatles, Kinks i The Rolling Stones. Quan finalment tornaran a Inglaterram alguns dels seus components crearan un nou grup de música psicodèlica, denominat July.

Los Sírex – Que bueno, que bueno

Ara ens venim a Barcelona i escoltarem a Los Sírex que ens porten aquest tema, també una versió, en aquest cas de Conchita Bautista, escrita per Antonio Figueroa i que la va portar al Festival d'Eurovisió del 1965, quedant entre els últims classificats. És clar que la versió de Los Sírex, més propera al pop, ens resulta molt més agradable d'escoltar, una cosa que ja hem comentat a diverses ocasions. De fet el single amb aquest tema i que incloïa "Chao, chao" que era el "Down Town" de Petula Clark, a l'altra cara, editat per Vergara, es va vendre molt millor que la versió eurovisiva de Conchita Bautista i és que Los Sírex, eren molt Sírex. Aquest single va ser el tercer disc que els barcelonins publicarien l'any 1965. Per cert, al 1972 Los Sírex, en aquest cas millor dir la discogràfica, va reeditar aquesta cançó en un single amb "La escoba" com a cara A. Guillermo Rodríguez Holgado, baixista, compositor i arreglista del grup, al costat de Leslie són avui en dia els únics dels antics components que encara romanen a la banda. Per cert que Leslie es va dedicar també a la política i va ser regidor a Barcelona militant a CiU. El nom de Los Sírex va ser una idea de Guillermo que treballava en una fàbrica d'ulleres. Per cert que el primer cantant de Los Sírex va ser Santi Carulla que els va deixar per recomanació del seu pare després d’un concert fet al Tropical de Castelldefels. Los Sírex, un dels millors grups espanyols dels 60, va estar format per Antonio “Leslie” Miguel Cervero com a cantant, Luis Gomis de Pruneda a la bateria, José Fontserè guitarra rítmica, al baix Guillermo Rodríguez Holgado i Manolo Madruga a la guitarra solista, tots ells de Barcelona. Lluis i Manolo, batería i guitarra de Los Sírex respectivamente, van morir el mes de setembre de l’any 2012 amb pocs dies de diferencia i el mes d’octubre del 2014 ens va deixar el batería Ernesto Rodríguez que feia cinc anys que estava a Los Sírex i va ser el fundador del grup Los Gatos Negros.

La Música que es Feia en Català

Lou Bennett – Maigret Theme

El gran organista nord-americà Lou Bennett després de passar per França es va assentar a Catalunya i fins a la seva mort va viure a Cambrils, a Tarragona. Durant un temps va acompanyar a Núria Feliu en diversos enregistraments i va gravar també per al segell Edigsa. Va compondre així mateix, unes quantes bandes sonores per a pel·lícules espanyoles, entre elles destaca "La vil seducción" de 1968, protagonitzada per Analía Gadé i Fernando Fernan Gómez. Aquesta cançó que us hem seleccionat per escoltar avui a El Temps Passa... i la música queda, va ser el tema central de la sèrie de televisió "Comissari Maigret", molt popular a l'Espanya dels seixanta i que Lou Bennett ens porta a ritme de jazz. Us el hem extret d'un EP editat a França l'any 1965 i signat com Lou Bennett et son Quintette avec Kenny Clarke que va ser un gran bateria de color mort al 1985 i en el disc també es van incloure “Pentecostal Keeling”, “Chateau en Suede” i “Watermelon man”. Lou Bennett, de veritable nom Jean-Louis Benoît, va néixer a Philadelphia el 18 de maig de l’any 1926i va començar tocant el piano. L’any 1960 es va trasladar a París i sols va tornar als Estats Units en una ocasió, per actuar al Newport Jazz Festival l’any 1964. Residia a Vilafortuny, a Cambrils, Mario va parlar amb ell moltes vegades i també el va entrevistar per Diari de Tarragona. El magistral organista Lou Bennett, va morir a París un 10 de febrer de 1997. Mario recorda una actuació al Keyboard de Reus on amb formació de trio (òrgan Hammond, saxo i bateria), al blog veureu una foto d’aquell dia feta per ell. De fet Lou Bennett era molt amic del propietari del local, en Jaume Joan que també es mort, Lou Bennett aquella nit va donar a tothom una lliçó de bon jazz i això que l'artrosi gairebé no el deixava moure els dits... i aquest fet ens parla de la seva gran genialitat. Quimet també recorda un concert de Lou Bennett fet al Camp de Mart, a Tarragona ciutat, on un dels espectadors, entre el públic, li va demanar al músic “Toque el Cant dels Ocells, por favor” a lo que el genial organista de color va replicar: “El Cant dels Ocells es demana… si us plau”.

Elia Fleta amb el Tete Montoliu Trio – Les fulles mortes

Seguirem amb bon jazz fet a Catalunya. Elia Fleta era filla del gran tenor Miguel Fleta, va néixer a Madrid el 13 de febrer de 1928 i abans de llançar-se en aquest projecte jazzístic al costat del gran pianista Tete Montoliu, va formar amb la seva germana Paloma el duet Las Hermanas Fleta, gravant pop de l'època, quan no se sabia que allò era pop i se l'anomenava música lleugera, elles van treure el famos “Chacacha del tren” i “Penjamo”, entre molts altres èxits. Quan el duet se va trencar va ser Juan Carlos Calderon qui la va introduïr en el mon del jazz. El bateria Peer Wyboris li va presentar a Tete Montoliu i al costat del Trio va debutar l’any 1965 al Bourbon Street de Madrid i posteriorment en el Jamboore de Barcelona arribant a gravar junts dos EP's. El Tete Montoliu Trio el formaven en aquells moments Erik Peter al contrabaix, Peer Wyboris a la bateria i Tete Montoliu al piano. L’any 1967 Ràdio Peninsular va escollir a Elia Fleta com "La millor cantant espanyola" de l'any. Al 1974 va participar en el Festival de Jazz de Cardedeu al costat de figures de renom dins del jazz internacional com Johnny Griffin, Lou Bennett al que hem escoltat abans o el mateix Tete Montoliu, entre altres. A partir de 1967 es va fer acompanyar pel trio de José Luis Valletta. “Les feuilles mortes”, títol original en francés i que escoltem ara, va ser una composició de l’any 1945, amb lletra de Jacques Prévert i música de Joseph Kosma que va popularitzar el recordat Yves Montand i avui en dia es tot un standar del jazz que Elia en ha portat en català a El Temps Passa... i la música queda.

Lone Star – El cant dels ocells

Ara anem a escoltar als Lone Star, la millor banda de rock espanyola dels seixanta i part dels setanta. El grup català Lone Star, als que es coneix com “La Leyenda”, també van gravat en català, si bé solsament ho van fer en una ocasió, publicat un single i maxi-single ja en els anys setanta amb dues cançons i amb arrengaments musicals de Jordi Doncos, si be en el seixanta van publicar una versió de “El cant dels Ocells” de Pau Casal en clau de jazz, però no teniem massa clar si era cantada o solsament instrumental, finalment hem confirmat que era instrumental i ara l’escoltarem. “El cant dels ocells” és un tema clàssic del folklore català d'autoria desconeguda, encara que moltes fonts erròniament donen com el seu autor al genial violoncel·lista Pau Casals (Vendrell, 29 de desembre de 1876 - San Juan de Puerto Rico, 22 octubre de 1973) pel fet que l’insigne músic va realitzar els arranjaments i va interpretar la versió avui coneguda per tots. De fet aquesta cançó originalment era una nadala, si bé avui dia s'utilitza per a cerimònies fúnebres i per acomiadar els difunts. Aquest tema es va incloure en el LP "Lone Star en Jazz" que es va publicar l’any 1968 i comprovareu que els components de Lone Star han canviat alguns dels seus instruments. Joan Miró toca el vibràfon, Pere Gené el piano i Rafa de la Vega el contrabaix, només Enrique López manté el seu instrument, la bateria. De fet i des de 1966 Lone Star realitzaven un doble repertori incloent una lliçó de jazz en pràcticament totes les seves actuacions i van gravar un disc en directe fent jazz, a Madrid, encara que no va arribar a publicar fins fa tres o quatre anys. Lone Star, la banda liderada per el cantant i pianista Pere Gené, son l’únic conjunt de rock espanyol que ha actuat en un portaavions nord-americà, el JFK, el Nadal de 1970. La marineria i oficialitat del vaixell de guerra del pais de les barres i estrelles, esperava un grup de folklore espanyol que els hi cantes copla o rumbeta i es van trobar amb una lliçó de R & B i en anglès, idioma que Pere Gené domina ja que va estar vivint i tocant a Anglaterra abans de crear Lone Star, de fet va anar a Londres per estudià piano clàsic amb una beca i allà va lucinar amb el rock and roll i el R & B.

Seguirem ara amb més música que ens arriba des del País Basc

Los Módulos – Noche de amor

Escoltarem ara a Los Módulos, liderats per Pepe Robles que en la tornada del grup, fa uns anys, va ser substituit per l’amic José Luis Iglesias Pibe. Los Módulos són el primer grup de rock progressiu espanyol de la història i van ser els primers que van utilitzar un Melotrom i un Moog al país. No obstant això la discogràfica els va forçar a fer temes molt propers al pop de manera que tot i la seva qualitat, a molts amants del rock progressiu no els van fer el pes i els fervents seguidors del pop els troben recarregats. La veritat és que Los Módulos van ser una de les millors bandes espanyoles de la història. Estaven liderats per Pepe Robles que havia estat tocant amb Los Ángeles substituint a un dels seus components que estava fent la mili. Rafael Trabuchelli de Hispavox, proposa llavors a Pepe Robles un llançament important com a solista, però ell va preferir crear un grup i a partir de febrer del 1969 i al costat de Tomás Bohórquez (orgue Hammond, piano, moog i melotrom), Emilio Bueno (baix), Juan Antonio García  Reyzábal (bateria i violí elèctric) i el propi Pepe Robles (guitarra i veu) comencen assajos de 8 hores diàries, havien nascut Los Módulos. "Noche de amor" es trobava en el seu primer LP "Realidad" publicat per Hispavox l’any 1970 i mai va editar-se en single a causa del seu llarg metratge. En aquest àlbum també es va incloure la que possiblement sigui la seva cançó més comercial i coneguda “Todo tienen su fin” que curiosament va ser cara B d’un  single. Los Módulos es van desfer a la fi dels 70 i l'últim baixista va ser José Luis Campuzano "Sherpa" que després tocaria amb Barón Rojo. Per el grup també va passar el batería Juan Cánovas que tocaria amb Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán CRAG, el primer supergrup del pop espanyol. En total Los Módulos van gravar 8 singles, sis LP’s i quatre o cinc recopilatoris, sempre van gravar amb Hispavox. Los Módulos van tornar anys després, sense Pepe Robles que com us déiem va ser substituit per José Luis Iglesias "Pibe" i van gravar un nou disc del que ara no recordem el títol.

Los Banzos – Quiero creer

A mitjans dels anys seixanta i des de Valladolid ens va arribar un grup interessant que van publicar uns quants discos, concretament tres singles, estem parlant de Los Banzos als quals ara escoltarem amb el tema “Quiero creer” que va ser la cara A del seu primer senzill, editat l'any 1967 pel segell Polydor, amb "Margarette" a l'altre costat. Tots dos temes, escrits per ells amb arranjaments musicals a càrrec de Juan Carlos Calderón que els va imprimir un toc psicodèlic que ha fet que amb els pass dels anys sigui un disc valorat pels col·leccionistes. La veritat és que Los Banzos van ser un grup que petaba molt bé, comparables a Los Buenos, Los Íberos o Los Grimm. Van començar anomenant-se Los Hangstrom i van estar tocant durant més d'un any a Eivissa i des d'allà van negociar amb diverses discogràfiques fins a signar amb Polydor, encara que els van obligar a canviar-se el nom i van passar a ser Los Banzos. Van tenir diversos canvis en la formació, però la més estable va ser la integrada per Arturo Goicoechea (guitarra, orgue, saxofon, veu), Manuel Ángel Cortés (guitarra baixa), Enrique Insuela (guitarra), Alberto Cacho (bateria) i Curro Serrano (cantant). Van gravar 3 senzills en el termini d'un any i van comptar amb Alfonso Sainz de Los Pekenikes com a productor en els dos primers. Finalment els nois de Los Banzos van decidir dedicar-se als seus estudis universitaris i van abandonar la música. Avui són un grup per al record i els reivindiquem des d'El Temps Passa… i la música queda.

Los Mustang – Sabor a miel

Aquesta es una bona versió del "A taste of honey" de The Beatles, encara que no la van escriure ells, va ser composada per Bobby Scott i Ric Marlow per a un musical que es va titular igual i es va estrenar l'any 1960 sent inicialment instrumental, ens la porten els nostres grans versioners Los Mustang, des d'un EP que es va publicar l'any 1964 i en el qual es van incloure el "Please please me" aquesta si de Lennon i McCartney, "María Elena" dels Indios Tabajaras i "Witchcraft", curiosament i en contra del que ens tenen acostmats, les dues últimes són instrumentals. Els Mustang són l'única banda de pop dels seixanta que fins a la seva dissolució l'any 2000 ha mantingut els mateixos components originals. La veritat es que Los Mustang tenien una ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells, mitjançant gestió del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes ocasions abans de que es publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los Mustang amb temes com “El submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, la seva versió tingues xifres de vendes al pais molt superiors a las del nois de Liverpool. Per cert en els seus començamens i quan eren un grup instrumental sense cantant, van participar en el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler Serrano, que va ser guanyada per els valencians Los Pantalones Azules amb Los Sírex en segon lloc. Després Tony Mier (bateria) i Santi Carulla (cantant) deixarien a Los Sírex i s'incorporarien a Marco Rosi (guitarra solista) que també era el propietari del nom de Los Mustang i va morir l’any passat, Antonio Mercadé (guitarra rítmica) i Miguel Navarro (baix) i sorgiria la definitva formació que tants èxits van aconseguir al llarg de quatre dècades. Los Mustang actuaven habitualment a El Pinar, una popular sala de concerts barcelonina. Van mantenir la formació original fins que el grup es va desfer l’any 2000, de fet van ser l'únic grup dels 60 que no van tenir canvis al llarg dels anys i precisamente per aixó a la Fira del Disc i Cinema Internacional de Col·leccionisme que organitzava Mario a Catalunya i Andorra, en la edición que es va fer a Malgrat de Mar, els hi van retre un homenatge i els hi va lliurar una placa que va recollir Santi Carulla. Un dada interesant es que Marco Rossi va ser el delegat a Barcelona de la firma Mitsubishi secció vídeo, però volem recordar a aquest genial guitarrista, compositor i des de 1968 també el seu manager. Marco Rossi va morir el diumenge 17 de maig del 2015 a Figueres, on vivia. En els 40 anys de trajectòria Los Mustang sols van gravar 16 temes propis, tots ells escrits per Marco Rossi que va néixer al Poble Sec, a Barcelona, un 30 d’agost de 1942, tenia 72 anys d’edad. Ens hem asabentat de que l’any 2012 la dona de Marco també va morir.

Los Tamara – Y por tanto

Aquest tema que us hem seleccionat per compartir a El Temps Passa... i la música queda, és una versió d'un gran èxit del francès Charles Aznavour i es va incloure en un EP editat per Zafiro l'any 1964 incloent “Sapore di sale” de Gino Paoli, “Yo” i “Se burló de mí”. Al 1976 Pucho Boedo els va deixar a causa dels seus problemes de salut i el nou cantant va ser Paco Montero. Pucho va tornar a la música en els 80, però ja en solitari i va morir poc després. Los Tamara es van formar l’any 1958 a Noya, la Corunya i eren Prudencio Romo (Noya, 10 d'octubre de 1927 - Santiago de Compostel, 19 de març de 2007), el seu germà Alberto Romo, Manolo Paz, Xosé Sarmiento (guitarra i clarinet), Germán Olariaga (violinista i cantant) i Enrique Paisal. L’any 1961 se'ls va unir el que seria el seu líder carismàtic: el cantant  Pucho Boedo (A Coruña, 1928 - 26 de gener de 1986). Los Tamara van ser, en els seus principis, una de les bones bandes de pop versioner de l'època, però ells van saber mirar cap a les seves arrels i van cantar i molt a la seva Terra Galega i en la seva llengua. També es van especialitzar a treballar per als espanyols a l'estranger actuant en gairebé totes les Casas de España que tinguessin espai per a actuacions. No oblidem que quan arrivava la Setmana Santa a Espanya no es podía actuar a cap lloc, estaba prohibit fins i tot  escoltar música no sacra i bars, sales de festa, cinemes i tot tipus de locals d’esbarjo tencaven portes aquest dies per obligació. Tots ells multiinstrumentista, Los Tamara van debutar en un concurs de Ràdio Vigo que els va significar el seu primer contracte. Van començar a gravar a França amb el segell Bel-Air, fins que van ser contractats pel espanyol Zafiro amb els que van treure 8 EP's, cambian després de casa de discos. Són una de les bandes més estables del pop espanyol dels seixanta i creiem que encara es troben en actiu, si be alguns dels seus components s’han quedat per el camí. Curiosament el nom de Los Tamara va ser un suggeriment de l'alcalde de Noya, Manolo Ons que se'l va suggerir perquè tinguessin una identificació molt gallega ja que el nom era el que posseïa antigament el riu Tambre i també té l'origen en una antiga família galega, la dels comtes de Trastamara. Enrique Paisal va deixar el grup l'any 1975 per donar classes al Conservatori de Santiago de Compostela i fer-se càrrec de l'Escola de música de Porto do Son. Va treure dos discos en solitari.

Andy Williams – Amor háblame dulcemente

Ara al programa d’avui de El Temps Passa… i la música queda, os portarem una cançó que aquí la coneixíem, amb molt de conya, com la cançó del "Perfume embriagador" i no es van fer pocs acudits a costa del olorós efluvio del que parla la lletra de la cançó en començar. Val a dir que era el tema d'amor de la pel·lícula "El padríno", ja dels anys setanta i va ser tot un plena pistes, quan en les discoteques de la época es ballava "agarraet". És clar que un any abans Andy Williams ja ho va conseguir també amb la cançó del film “Love Story”. Van ser temes estrelles a guateques i festes particulars tan en voga en l'època dels seixanta. Andy Williams, al que ara escoltem a la recta final del programa, va ser un dels últims grans crooners americans i val a dir que aquest va ser el seu gran hit en el país i com comprovareu el va versioná així mateix al castellà. Aquest crooner i showman nord americà, Andy Williams que es deia en realitat Howard Andrew Williams, va néixer el 3 de desembre de 1927 a Wall Lake, Iowa i va morir el 25 de septiembre de 2012, just el dia de Nadal. El cantant i actor Andy Williams tenia 84 anys d’edat, i va patir un càncer de bufeta.

José Guardiola – El mundo

Acabarem avui amb el nostre últim gran crooner, li deiem amb afecte Pepe Hucha, però es deia José Guardiola, nascut al 1930 a Barcelona, i la seva versió d'aquest clàssic de la música italiana que va immortalitzar Jimmy Fontana l’any 1965 i que fins i tot va arribar a versionar-la al català. La interpretació de Josep Guardiola és una de les millors que s'han fet i la seva potent veu brilla en tot el seu esplendor omplin totalment aquest tema i servint de colofó a El Temps Passa... i la música queda d'avui. La cançó s'inclou en un EP editat per Vergara l'any 1965 i en què el tema estrella va ser “El ángel de la guarda”, cantada a duet amb la seva filla Rosa Mari, al costat de “Jamás te olvidaré”, “Yeh Yeh” i “El mundo” de Jimmy Fontana que és la que escoltem ara. Per cert a la portada veureu un Josep Guardiola sense el seu característic bigot. Sembla ser que la casa de discos va voler rejovenir a José Guardiola a fi d'arribar a les fans, llegiu compradores de discos, més joves que el seu públic habitual i competir amb els nous valors que anaven sorgint a l’estat. José Guardiola que si bé va centrar sempre la seva carrera en l'idioma de Cervantes, no li va fer fàstics a cantar en la llengua de Mossèn Cinto i va gravar uns quans discos en català, aquesta cançó també. Ara i escoltan aquesta peça volem recordar que l’èxit més important en la carrera de José Guardiola ha estat la versió que va fer de “Diez y seis toneladas” que és va convertir en la seva cançó més representativa. L’any 1963 ens va representar a Eurovisió. Josep Guardiola ens va deixar el 9 d’abril del any 2012, el cantant tenía 82 anys d’edat. 

Conclou El Temps Passa… i la música queda per aquesta setmana, nosaltres ara marxarem amb la música i els nostres records cap un altre raconet, però abans us deixem amb companyia de totes aquelles emissores per les que el programa surt a les ones o bé per internet si t’el descarrégues des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Sóm Quimet Curull i Mario Prades i ens retrobarem la setmana que ve

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa