De vegades, quan tanquem els ulls i ens deixem dominar pels
records, hi ha cançons que arriben a la nostra ment i ens fan reviure moments
de la joventut que en ocasions van ser especials. A El Temps Passa... i la
música queda tindrem avui molta música i en el nostre viatge setmanal als anys
seixanta compartirem cançons de Los Novax, The Brisk, Rocking Boys, Sacha
Distel, Dodo Escolà, Núria Feliu, Els Dracs, Dúo Dinámico, Maria Cinta, Los
Bravos, Dúo Cramer, Gatos Negros, Grupo 15, Los Extraños, Richard
Anthony, Los Go Go, Eliseo del Toro i Ennio Sangiusto que formen part de la
banda sonora del programa d'avui que t'arribarà des de aquelles emissores per
les que sortim a l’aire semanalment o bé per internet si t’el descarregues des
del blog o el facebook de Montse Aliaga. Som Quimet Curull i Mario Prades i
tornarem a conectar la maquineta dels records dient-vos que un altre vegada
Obrim la
Paradeta
Los Novax – Sr. López
Avui comencem El Temps Passa ... i la música queda,
compartint un tema escrit per l'argentí Palito Ortega que va ser molt versionat
a l'Espanya dels seixanta i per això ens anirem fins a les Illes Balears i
compartirem la versió que van realitzar Los Novax que la van gravar l'any 1967,
incloent-la en un EP publicat pel segell Victòria, pensem que va ser el seu
únic disc i en el qual també trobàvem “Yo fui el asistente del Kaiser” que era
la seva versió del “I Was Kaiser Bill's Batman" que va ser el gran èxit en
la carrera del xiulador britànic Whistling Jack Smith que veritablement es deie
John O'Neill i va neixer l’any 1926 i va morir al 1999, tot i que Quimet
s'encarrega ràpidament de recordar-nos
que també va ser gravada per Los Mustang, en aquest cas incloent veu, En
aquest disc també 
trobàvem “Ojos Azules” que creiem era d’ells i "Un
senyor damunt d'un ruc" que és un tema tradicional de Menorca i canten en
mallorquín. Los Nóvax eren sis xicots, tots de Maó, a les Balears i van
funcionar de l’any 1966 fins al 1968, tot i que creiem que tornen a estar en
actiu. El grup Los Novax l'integraven Jordi López, Antoni Orfila, Arturo Bagur,
Toni Morera, Ruperto López i Gerard Anglada. Quimet així mateix ens recorda una
curiositat i és que les senyals de tràfic a Menorca s'escriuen en català,
castellà i angles. Per cert, "Sr López", aquest clàssic molt
patxanguer, es va incloure en un CD recopilatori de música ska espanyola dels
seixanta editat l’any passat.
The Brisks – El cochecito
També The Brisks, als que escoltarem a El Temps Passa… i la
música queda d’avui, van gravar peces festivaleras, molt properes a
l’horterada, entre elles "Pepe será papá", "Maria Cristina"
i aquesta que sona ara. The Brisks són, al costat de The Rocking Boys, els
millors grups arribats del sud de la península en la primera meitat dels seixanta i tenen una discografia
impressionant. També van ser la banda d'acompanyament en gires i discos de
Rocío Dúrcal, Conchita Velasco i l'italià Ennio Sangiusto, entre d'altres.
Aquesta cançó va ser composada per Juan i Junior quan encara estaven a Los
Brincos, per a Marisol, tot i que amb un lleu retoc en la lletra, també la van
gravar The Brisks l'any 1965 per al segell Belter, en un EP on així mateix es
van incloure “Esperando”, “Por tu amor” i “Un nuevo amor”. El cantant de The
Brisks en aquesta época era Julián Granados que també va cantar amb Los Angeles
Azules i molt més tard en solitari, després d'haver passat per Los Buenos. The Brisks van començar com Los
Halògenos i 
després The Brisks Boys, per acabar sent The Brisks i van sorgir a
Ceuta. Quan van començar eren Julio Rey (baix i veu), José García
(bateria), Juan Pozo (guitarra i veu), Antonio Morales (saxo i òrgan) que no té
a veure amb Junior, i Jesús Zurita (cantant). Quan se'ls va incorporar Julián
Granados va començar el seu ascens popular. A finals del 67 Julián Granados
abandona el grup per anar-s’en a Los Buenos i fitxen a un cantant de color
anomenat Teddy Ruster, amb el qual gravaràn un disc molt més proper al soul i
que inclouria una versió del "Stone Free" de Jimi Hendrix, per cert, aquest cantant després aniria amb Maquina!. Un dels
seus membres fundadors, Julio Rey, va morir l'any 2004
Sacha Distel – Señor Caníbal
Recordeu quina és la sintonia musical que sona a La Parrafada? Es tracta de
la cançó "Incendio en Rio" que va ser un gran èxit del cantant
francès Sacha Distel al que escoltarem ara, però per avui us hem seleccionat un
altre dels grans hits de Sacha Distel, un tema ple de bon humor en el què el
francès ens explica la història de l'explorador que a l'interior de l'Àfrica
Negra és capturat pels caníbals i ell, a fi que no se'l mengin cuinat-lo al
gran putxero de la tribu, comença a oferir-los tot el que porta a sobre, clar
que el final resulta d’alló més curiós i original ja que ell ja no vol marxar-se.
La cançó es trobava en el mateix EP que va incloure “Incendio en Río”, junt a
“Rebeca y yo” i “Los Loritos”, editat en castellà per EMI-La Voz 
de su Amo
l’any 1967. Sacha Alexandre, veritable nom de Sacha Distel, va ser primer
guitarrista de jazz, després compositor i cantant. Va néixer a París el 29 de
gener de 1933 i va morir prop de Saint-Tropez, el 22 de juliol del 2004 Era
nebot del director d'orquestra francès Ray Ventura. Sacha Distel que va arribar
a tenir el seu propi show a la televisió francesa, va debutar com a cantant al 1958. Precisament aquest any es va saber que tenia un embolic amb l'actriu
Brigitte Bardot, al 59 va ser amb la cantant de color Dionne Warwick i en el 63
es va casar amb la campiona d'esquí Francine Bréaud. La veritat és que les
faldilles sempre van ser una de les debilitats del gran Sacha Distel i l'any
1985 va patir un accident viatjant amb l'actriu Chantal Nobel, protagonista de
la sèrie de TV "Châteauvallon" que va sortir greument ferida, de fet
va quedar discapacitada; Distel, va resultar ferit lleument, però va ser
condemnat a un any de presó per ferides causades involuntàriament.
Dodó Escolà - ¡Qué feliz es el pez en el agua!
Per descomptat nenes, quan arribi l’estiu, heu de anar amb
compte quan us fiqueu a l'aigua, de fet tingueu cura des d’abans que arribeu a
la sorra de la platja perquè hi ha taurons disposat a clavar la queixalada a tota
cuixeta que enxampin i són veritables feres depredadores, taurons de dues
potes, ull viu a allò que es presenti. No com nosaltres dos que som i hem estat
sempre, angelets del cel, éssers purs, castos i candorosos que encara podem
casar-nos de blanc. És clar que una cosa és indiscutiblement veritat parlan de
la mar i ens la diu Dodó Escolà “¡Que feliz es el pez en el agua!”. Dodó Escolà
neix a Artesa de Segre el 16 de septembre de l’any 1920 i el seu nom real és
Domingo Escolá i Balagueró. Va ser tot un 
showman i un gran músic que tocava un
munt d’instruments. Os explicarem una anécdota de Dodo Escolà, si més no
curiosa. Quan va ser reclutat per anar a lluitar a la guerra incivil espanyola
amb la lleva del "biberò", ell és va emportar el saxo i el clarinet,
posiblement per que eren les armes que Dodó Escolà millor sabia fer servir. Com
havia lluitat en el bandol republicà, després de la guerra va tenir que fer més
de 7 anys de mili. Els seus pares eran propietaris d’una fàbrica de xocolata
“de menjar” a Lleida. Quatre cançons marcan la carrera del Dodó “Que feliz es
el pez en el agua” que escoltem ara, “El Otorrinolaringólogo”, “Los cocodrilos”
i “Qúe pasa en el Congo” que ja han sonat a El Temps Passa… i la música queda.
L'any 1.945 Dodó Escolà va formar l'Orquesta Domingo Escolà per passar después
a cantar en solitari i fen-se dir ja sols Dodó Escolà, per cert que va grabar
molt en castellà, però tamé ho va fer en català. Va morir a Barcelona al juliol
del 2005.
The Rocking Boys – Multiplicación
La cançó en la seva versió original en anglès per Bobby
Darin, va ser interpretada per aquest en el film "En arribar
Setembre", protagonitzat per Rock Hudson, Gina Lollobrigida, Sandra Dee i
el propi Bobby Darin. Existeix també una bona versió a càrrec de Micky y Los Tonys
i un altre de Mike Kennedy, encara que amb tota seguretat una de les millors és
la que van realitzar Los Blue Boys l'any 1962, però nosaltres a El Temps
Passa... i la música queda us portem la dels The Rocking Boys i que van
publicar en un EP editat per Belter també al 62, precisament amb la cançó
"Cuando llegue septiembre" com a peça estrella. En aquest disc es van
incloure també “Que siga el twist” i “Seguir soñando”. The Rocking Boys es van
formar a La Línea
de la Concepción,
a Càdis, a finals dels anys 50, influenciats per l'emissora de la base
americana de Rota i la seva música. The Rocking Boys van començar fen twist i rock and roll, els géneres de
moda a l'época i seguin les tendencies van anar passan al pop. The
Rocking Boys van ser una 
de les millors bandes andaluses del principi de la
dècada i també són un dels primers grups espanyols en sortir a l'estranger
(Portugal, sud de França i el Marroc) i van tocar moltes vegades a Madrid i
Barcelona. Inicialment The Rocking Boys eren José Gómez (guitarra i veu),
Ricardo Oliveira (baix i veu), Carlos Jaime (piano i saxo) i Agustín Martínez
(bateria i veu solista), però amb la mili a sobre es van produir canvis
inevitables. Hi havia un cinquè membre a l'ombra José Garzón, a qui van conèixer
a Ceuta i que és convertiria en el seu representant. Entre la gent que va ser
membre de The Rocking Boys es troben Rafa (òrgan), que venia de The Brisk i
després tocaria amb l'Orquestra Mondragón, Hans (bateria) que va tocar amb Los
Mitos i José Luis Tejada (cantant) que també militaria a Los No, Los Finders,
Los Crikets i Barrabás, i que va morir el 20 d'abril del passat 2014. En total
The Rocking Boys van gravar 16 EP's.
Dúo Dinámico – Mari Carmen
Aquesta cançó volem dedicar-la a les “nenes” de totes les
edats que escolten El Temps Passa... i la música queda i que es diuen Mari
Carmen, però Mario vol dedicar-la també i amb molt de carinyo a la seva néta i
la seva neboda ja que ambdues responen també per aquest nom. Quimet per la seva
part també saluda a les amigues que es diuen Mari Carmen. Es trobava a un EP
editat l'any 1961 en el que també van incloure "Quisiera ser",
"Que bello es vivir junto a tí" i "Estrella azul". Aquí al
nostre pais el duo per excel·lència van ser el Dúo Dinámico que ara tornan de
nou a El Temps Passa... i la música queda. Ramón Arcusa i Manolo de la Calva són el Dúo Dinámico i
oficialmente es van crear el 28 de decembre de 1958, el dia dels Sants
Inocents, quan es va presentar a un programa de Ràdio Barcelona, al 
carrer
Caspe, just al número sis i front del cinema Novedades i al costat del Tivoli.
Allà uns xicots que es volien dir The Dinamics Boys van ser presentats per el
locutor Enrique Fernández como El Dúo Dinámico i va començar una cursa que s’ha
mantigunt fins horas d’ara i que els va convertir en el grup de referencia quan
parlem de pop espanyol. Van fer quatre pel·lícules, totes elles musicals, és
clar, calia treure el suc a la mamella. Però val a dir que ells eren pencadors
incansables i els seus primers tres anys van treure 15 discos. És diu que
aquella presentación a la ràdio va ser la seva primera actuación devant del
públic i aixó no es cert del tot. Ells solia anar pel Club Hondo, al carrer
Muntaner de Barcelona, on van conèixer a Tete Montoliu, Ricard Roda i uns quans
músics de jazz i en alguna ocasió havien participat en jams sessions amb ells i
altres bons músics. La segona errada és que ells treballaven com enginyers
tècnics en la fàbrica de motors d'aviació Elizalde SA i aquell any havien
actuat per als seus companys a la festa de nadal de l'empresa. A Espanya i per
la música pop del pais el Dúo Dinámico sempre seran "El Dúo" i son
tota una referencia musical. 
La Música
que es Feia en Català
Els Dracs – Nomes pensava en tu
Aquesta cançó va ser gravada també per Los Salvajes, en
castellà, es clar. Ara us portem la que van fer aquest bon grup de músics
catalans en la nostra llengua, Els Dracs i que també és molt digna, tot i que
com pràcticament tots els enregistraments de pop-rock realitzades per el segell Concentric,
pateix de falta de "canya" i és que no hem d’oblidar que darrere hi
havia Josep Maria Espinas i per ell tot alló que no sonava a cantautor, havia
de semblar-ho. Es tracta d'una versió del "You were on my mind" del
duet Ian & Sylvia i que també va versionar Barry McGire i el grup We Five
que ara ens porten Els Dracs. En aquest EP també hi trobaven “Colors” versió de
la cançó de Donovan, “Es la meva vida” que esel “It’s my life” de The Animals i
“Quan” de Salvatore Adamo. Els 
Dracs que van començar dient-se Fire Stars, van
ser al costat de Els Tres Tambors els millors grups de pop-rock en català de
l'època i també van gravar en castella i molt, fen-se dir Los Dracs, aixó si.
El sextet, liderat pel cantant Jordi Carreras, va treballar des de 1964 a 1971 i van gravar 3
EP's en català per Concentric i un grapat en castellà per Discos Alma, un
subsegell de Vergara. Els Dracs eren el cantant Jordi Carreras, al costat de
Miguel Olivé, Vicente Carós, Faustino García, Manuel Cordero i Alfredo Pla.
L’any 1966 van ser el primer conjunt de rock que va actuar al Palau de la Música Catalana, a
Barcelona. Van fer un intent per tornat l’any 1999, tenint com a cantant a
Andrés de la Rosa
que després seria substituït per Pepe Fernández i posteriormente van ser el grup
d’acompanyament del cantautor Jordi Albero, però no hi va haver continuitat.
Hem sabut que el bateria Vicenç Carós havia mort l’any 2010 als 63 anys d'edat.
Per cert, l’any 1981 el segell Edigsa va publicar un LP recopilatori titulat
"La casa del sol naixent" que recollia les cançons dels seus tres
discos amb Concentric. 
Núria Feliu – Jazz i samba
Us portem ara a la
Dama de la
Cançó, la Noia
de Sants, Núria Feliu amb aquest tema carregat de bossa nova, es tracta de
l'adaptació al català del "So danço samba" escrita per Antonio Carlos
Jobim i Vinicius de Moraes que va realitzar Josep Maria Andreu. Es va publicar
en versió EP a través del segell Edigsa incloent a més "L'ombra del teu
somriure", "No hi ha res a fer" i "Com si res" que és
la seva versió del "Mónica". L'EP es va titular "Cançons de
pel·lícules" i el tema també es va incloure en el seu primer LP
"Núria Feliu Les seves primeres cançons" que va ser reeditat en
versió CD l'any 1992. Núria Feliu es filla de la plaça d’Hosca, coneguda com la
plaça del Sol d’Hostafrancs, pero ella va nèixer a la part que donava a Sants.
Per cert, l’any 1966 Núria Feliu i Tete Montoliu van rebre el Gran Premi del
Disc Català i junts també van actuar al saló Sert del Hotel Waldorf Astoria de Nova
York, convidats per la Càmara
de Comerç de la ciutat dels gratacels (la foto es d'aquella actuació). De fet Núria Feliu va gravar i actuar en moltes ocasions amb el gran pianista
de jazz Tete Montoliu i també amb l’organista Lou Bennett. Ara bé, quan Iberia
va 
inaugurar la línia aèria Barcelona-Nova York l’any 1987 o el 1988, van
contractar a Núria Feliu Mestres per actuar en els dos punts, però li van
anul·lar el contracte en negar-se Núria Feliu a cantar el seu repertori en
castellà o anglès. Ella els hi va dir que sempre ha cantat en català i al
contractar-la ja ho sabien perfectament. Aquesta notícia sobre Iberia i Núria Feliu va ser una
primícia que va aixecar Mario des de Diari de Tarragona i tot un escàndol ja
que el president d'Iberia en aquells moments era de Reus. I és que Mario Prades
i Núria Feliu es coneixen des de fa molts anys i ell havia arribat a ser el seu
representant. Mario recorda un gran festival que ell va organitzar al Camp de
Mart de Tarragona, a l'anfiteatre. Va ser el Primer Festival de la Cançó Catalana de
Tarragona i curiosament estava patrocinat per Caja Madrid. El cartell va ser
Núria Feliu, Pere Tapies, Raimón i com a presentador el reusenc Sebastià.
Maria Cinta – Nina de cera
Aquesta cançó que us portem ara, versió en català del gran
èxit "Poupée de cire, poupée de son", escrit per Serge Gainsbourg per
a la cantant francesa France Gall, ens la porta Maria Cinta des d'un EP
publicat pel segell Edigsa i que també va incloure "El Llimoner",
"Per que em dius adeu" que era de Los Brincos i "El cor
camviarà". Maria Cinta va ser una de les veus interessants en aquella
incipient Nova Cançó que sorgia imparable i de la mà de Josep Maria Espinas i
Salvador Escamilla va tenir una carrera interessant, tot i que es va limitar a
quatre o cinc EP's i va desaparèixer a mitjans dels seixanta. De fet va ser
coneguda com “La nena prodigi de la Nova Cançó”. De nom complet Maria Cinta 
Rosselló
Labatut, la cantant va néixer a Barcelona l’any 1952, va ser identificada
artísticament com Maria Cinta. Havia començat a cantar sent pràcticament una
nena, sols tenia 12 anys i les seves cançons mostraven un pop molt ingenu i
sense pretensions. En els setanta, ja a finals de la dècada, va tornar i ens va
mostrar una faceta molt més adulta i amb temes a cavall del jazz, la bossa i el
pop. Va anar traient àlbums i nosaltres volem destacar un de 1989 amb molt
bones cançons que es va titular "Ràdio Capvespre". En total Maria
Cinta va publicar 8 àlbums, un de 1966, els altres a partir de 1979, l'últim "Quasi
tot", l'any 2007 i per cert, en va gravar també un en castellà. A la foto Maria Cinta amb Guillem d'Efak i Salvador Escamilla.
Ara deixarem Catalunya i fotrem el camp cap a Madrid.
Dúo Cramer – Corazón
va aprobar, però encara està esperant el
carnet que anaven a enviar-li per correu
després d'haver aprobat i pagat les tases. Aquesta cançó es trobava en el quart
EP del Dúo Cramer, editat pel segell Fontana l'any 1963 i és la seva peculiar
versió del primer hit a Espanya de Rita Pavone. En el disc també van incloure
"La primera reunión", "Solo en sueños" versió del "In
dreams" de Roy Orbison i "La classe se acabó" que era de la
francesa Sheila. En total el Dúo Cramer van gravar 6 EP's i quan Manuel
Iglesias es va incorporar a files, és a dir que s’en va anar a fer el soldat
com dèiem a Catalunya, va representar la fi del duet. La veritat és que és una
cosa que com ja us us hem dir altres vegades, acostumava a passar en massa
ocasions i si la mili trencava molts conjunts, imagineu-vos els duets. Un altre
que va desaparèixa per la mateixa raó va ser el Dúo Juvent’s.
Grupo 15 – La lluvia, el parque y otras cosas
Anem un altre vegada cap a les Illes Balears i ara us portem
al Grupo 15 que eren mallorquins, de Manacor. Un dels bons conjunts de les
illes que per descomptat, feien versions, un dels millors grups mallorquins
junt a Los Javaloyas, Los Beta o Los 5 del Este. Aquesta peçá que ens porten el
Grupo 15 ara a El Temps Passa... i la música queda, és el gran hit en la
carrera dels nord-americans The Cowsills, una banda integrada per un munt de
germans, la germana, la mare, un altre germà dirigint artísticament al grup i
el pare fent de "mare recollidora". Alguns d'ells van morir a Nova
Orleans quan va succeir la tragèdia de l'Huracà Katrina. Per cert que al germà
gran Bob, el pare el va expulsar del grup quan el va enxampà fumant-se un
cigarret de marihuana i tots sabem que aixó es un pecat mortal del tot. Aquesta
cançó del Grupo 15 és de les poques versions o possiblement l'única, que es va
fer al país d'aquest tema, per cert a Internet hem trobat fonts que ens diuen
que la cançó es del Grupo 15 i es que la gent per parlar, parla massa. Aquest
single és de l’any 1967. Grupo 15 sols eren cinc components i després sis, mai
van arribar a ser 
quinze. Un d’ells era Martí Salem. Van treure 10 EP’s, 8
singles i un LP. Entrats ja en les mitjanies dels setanta la banda es va desfer
i dos dels seus membres Rafael José Aguiló (bateria) i Pep Nadal (baix), amb
músics de Harlem, un grup on també van militar els amics Joan Bibiloni i Tomeu
Penya van crear un bon grup de pop amb tocs de sinfonisme, us parlem de Falcons
que van triomfar a finals dels 70 gràcies a cançons pròpies com
"Terciopelo y Fuego” i “Date por vencido". Curiosament si sent Grupo
15 es van inflar de gravar versions, al convertirse en Falcons van gravar nomes
cançons seves i es van mantindre en actiu fins entrats els anys vuitanta. Per
cert, durant un temps, un dels components del Grupo 15 creiem que va ser l’amic
Joan Bibiloni que també es nascut a Manacor.
Los Extraños – Tobacco Road
Poc podem dir-vos del grup Los Extraños, tret que eren cinc
i van gravar per la
EMI-Odeon, si be creiem que eren de Barcelona. El grup va ser
creat l’any 1962 por el cantante Juan Antonio i al costat d'ell músics molt
joves, el guitarra Luis Mestres que també va compondre algunes cançons de les
que van gravar, Antonio a la guitarra rítmica, Enric Canals s'encarregava del
baix i enfront de la bateria es trobava Ricardo. En total van publicar cinc
EP's de quatre cançons. En aquest i a més del "Tobacco Road", un
clàsic del R & B composat per John D. Loudermilk l’any 1964 per els The
Nashville Teens i que més tard, al 1969, brodarien els Rare Earth, també trobem
"Dime que vuelves”, “Yo tengo una prima” i “Mente extraña". Aquest
EP, el segón que van treure, és de l’any 1964. La EMI 
va incloure un parell de
cançons de Los Extraños en un LP compartit i titulat "Los grandes
conjuntos españoles", on compartien el disc gran amb Los Mustang, Los
Javaloyas, Lone Star, Top-Son i The Four Winds and Dito, aixó parla de la seva
qualitat. L’any 1965 treurien el seu tercer disc i van marxar-se per actuar una
llarga temporada a Mallotca. Van seguir gravan, però quan l’any 1965 Juan Antonio s’en va a fer el
soldat, es substituit per Tony Presley que venia del Golden Quartet, però al
estiu del 66 són Ricardo i Antonio els que s’en van a la mili i alló va ser la
fi del grup. Enric Canals, el baixista, s'incorporarà aquell mateix any a Los
Albas i el cantant Juan Antonio gravarà un parell d'EP en solitari sense massa
èxit.
Los Gatos Negros – Un efecto extraño
Los Gatos Negros van ser una de les millors bandes de rock sortides a
Barcelona, avui també diriem “garatge”, pero el seu problema va ser que no traballeven
per multinacional i la difusió del seus discos no va ser mai l’adecuada. Pero
quan finalment l'any 1970 van conseguir un contracte amb l’EMI es van trobar
que Vergara havie registrat el nom i van passar a ser tan sols Los Gatos, pero
no va tindre continuitat, si be despues de desfer-se als anys setanta, van
tornar als 80 un altre vegada com Los Gatos Negros i van gravar un LP amb Mone
com a cantant i un estil mes tecnificat, molt allunyat del seu, per aixó creiem
que no van funcionar. En els anys 70 Francis Rabassa va tocar amb Barcelona
Traction i Quique Tudela va crear Furia. Carlos Maleras per la seva part, no va
aceptar una proposta de Alain Milhaud per substituir a Manolo Fernández,
organista de Los Bravos que s'havie suicidat i aixó que es diu que li va oferir
un chec en blanc. Carlos Maleras va morir l’any 2000 i pensem que Piero Carando
també es mort. Al 2014 ens va deixar el bateria Ernesto Rodríguez, un dels
fundadors i que des de feie 5 anys tocava a Los Sírex.
Los Bravos – No se mi nombre
Aquesta cançó, però interpretada en anglès va ser la cara B
del "Black is black", el disc més rellevant en la carrera de Los
Bravos i també es va incloure en el segon disc que van treure, un single, en
angles. Va ser un tema composat per Manolo Diaz i aquesta versió en castellà
que escoltarem ara, es va incloure en el seu primer disc, un EP publicat a
finals de 1966 per Columbia que va incloure "Quiero gritar",
"Recopilación" i "Una flor corté" i que va ser la carta de
presentació de Los Bravos. De fet van repetir moltes cançons en els seus
discos. Les altres cançons que es van incloure en el EP eren així mateix de
Manolo Diaz que tot i estar ja treballant amb Los Pasos no va menysprear
l'oportunitat de que les seves cançons tinguessin un llançament promocional a
la manera del producte americà, sobre tot 
tenin en compte els drets d’autor que
li caurien. Los Bravos en els seus inicis no tacaven en el discos, ho feien
músics d'estudi, Van ser un grup totalment industrial, la millor creació del
productor Alain Milhaud que es va assegurar de tenir-ho tot ben lligat i va fer
que els nois signessin un contracte amb el qual el productor era gairebé amo
fins de la seva ànima. Los Bravos originalment eren Tony Martínez (guitarra) i
Manolo Fernández (òrgan) que havien tocat a Los Sonor i Mike Kogël (cantant),
Pablo Sanllehí (bateria) i Miguel Vicens (baix) que havien estat components de
Mike & The Runaways. El suïcidi de Manolo Fernández a causa del dolor per
la pèrdua en accident de trànsit de la seva dona, primer, tot i que va ser
substituit per Jesús Gluck i la marxa de Mike per llançar-se en solitari amb el
nom de Mike Kennedy després, marquen la fi de l'èxit comercial de Los Bravos
que encara es mantindrien uns anys amb dos cantants nous, un d'ells va ser Andy
Anderson, germà del cantant dels Yes, per desfer-se després.
Los Go Gó – Con su blanca palidez
Los Go Gó van ser un grupo barceloní surgit a partir de
Cristone y Los Poker, un conjunt que va ser apadrinats, igual que Alex y Los
Finders, per Mary Santpere. El seu cantant que es feia dir Cristone era Toni
Miró, actualment un famós modisto i comptava amb Víctor Portolés i el bateria
Quique Gallego que després s'aniria amb Cristina y Los Stop. Quan Cristone y
Los Poker es van dissoldre, Toni Miró funda Los Go-Go i Víctor Portolés crea
Los No. Los Go Gó no van tindre una vida massa llarga, pero van gravar bons
discos amb versions, com aquesta que escoltem ara i que ere del grup britànic
Procol Harum i si bé la versió més famosa del tema a Espanya es la dels Pop Tops,
aquesta está molt bé i al cantant se l'entén perfectament, cosa que no succeeix
amb Phil Trim. Los Go Gó eren del barri de Sant Gervasi i la 
formació més
estable va ser la integrada per Jordi Pérez Querol (cantant), Fernando Gascó
(guitarra solista), Albert Mitjans
(bateria), Jordi Serra (guitarra rítmica) i José Valero (baix). Van gravar tres
discos per al segell Columbia i aquest tema es trobava en el segon d'ells,
publicat l'any 1967. Durant un temps també van comptar amb Óscar Janot. A finals
dels 90 el segell Cocodrilo Records va treure un LP amb els temes dels seus dos
EP's i els del single i una sèrie de cançons inèdites, sota el títol
“Grabaciones y rarezas”. Després van passar a ser Jorgue Querol y Los Go Go,
gravan un parell de discos fins que Jorge Querol es va anar amb Vértice, un bon
grupo de rock progresiu on també trobavem a Max Sunyer i Tapi.
Ennio Sangiusto – Quinientas millas
Sangiusto al Festival Internacional de la Canción del Mediterráneo,
en la qual al finalitzar, es va agafar les vores inferiors de l'americana i
ajupint-se de forma molt femenina, va fer una salutació al respectable entre
rialles i murmuris de "Ooooooh!". Per cert que Ennio Sangiusto va
posar la seva veu a un dels personatges de la Família Telerín,
però no pregunteu quin per que fins a tant no arriba la nostra memòria. Ennio
Sangiusto, com us deiem, va posar la seva veu a un dels personatges de la Familia Telerín
per a la pel·lícula "El mago de los sueños" i també va incloure una
cançó. Tot i tindre els drets dels pèrsonatges Estudios Moro de Madrid, aquesta
pel·lícula es va fer a Barcelona, als estudis del català Francisco Macián.
Mario creu recordar que un dels dibuixans que hi van trevallar era un company
de la colla del carrer Bassegoda, es diu Pedro si be en aquella época volia que
li diguesin Peter i a partir d’aquell momento va passar a ser Peter Sánchez.
Fa uns quants anys el segell barceloní Divucsa va reeditar els seus èxits en
versió CD. Una curiositat, algunes cançons seves es van incloure també en
aquells recordats Discos Sorpresa de Fundador dels que ja us hem dit que
parlarem un dia d’aquests.
Eliseo del Toro – Dulce Paula
Aquesta cançó que us hem tret d’un doble CD recopilatorio
dels primers èxits d'Eliseo del Toro, el volumen dos, es una versió del hit de
Salvatore Adamo. Per cert i aquí està la “miga”, es diu que la cançó
"Dolce Paola" que va composà Adamo anava dedicada a Paola de Bèlgica
amb la que va tenir, segons sembla, un affaire. De fet la premsa va publicar
que aquella Lady Di de mirada trista a qui els seus súbdits anomenaven "La
italiana de les maletes" i el cantant, havien estat sorpresos ballant molt
encaramel.ladets en una discoteca de Londres una nit. Sabeu amb quina cançó els
van enganxar ballant molt juntets? Doncs era "Mis manos en tu
cintura", tot un clàssic de Adamo amb la que molts hem arranbat l’api.
Eliseo del Toro va ser un dels cantants de moda durant els anys seixanta.
Català, nascut a Barcelona, germà de la també cantant Franciska i per tant tiet
de Rebeca, una cantant de moda als 90 i que actualment és més popular per els seus
embolics amorosos que per les seves cançons. Creiem poder dir sense estar
errats que dels tres, 
Eliseo del Toro es qui va tindre una carrera musical més
brillant. La veritat és que en aquests moments no podem assegurar-vos si els
dos germans, Eliseo del Toro i Franciska van arribar a gravar junts en alguna
ocasió. Creiem que dins del seu grup d’acompanyament es trobava, ja en els anys
setanta, el guitarrista Joan Miró que havie tocat amb Lone Star i es de
Rocafort de Queralt, a Tarragona. Eliseo del Toro sembla ser que ja es mort i
hi ha fonts d’internet que diuen que era nascut a Centre América, però
nosaltres creiem que aixó no es cert, com tampoc es cert, per més que ho digui
la seva germana Franciska, que estaven emparentats amb Benicio del Toro. És clar
que Qui som nosaltres per pose-ho en dupte? El qie passa que no sóm gens
créduls
Richard Anthony – Abrázame
Aquesta va ser una de les grans balades del cantant francès
Richard Anthony i com va fer amb molts dels seus èxits, també la va versionar
al castellà. Ara la compartirem a El Temps Passa ... i la música queda, per
tancar el programa d'avui. La va publicar en un single, editat per Hispavox ja
en els anys setanta, incloent “Je n’ai que toi (All by myself)” a l’altre cara.
Richard Anthony va ser un dels cantants
francesos que va tenir una brillant carrera a Espanya, sobretot a causa del
èxit de la seva versió en clau de pop del clàssic del mestre Rodrigo "El
concert d'Aranjuez", però la seva carrera està marcada per grans cançons,
unes seves, altres versions que ell va convertir en pròpies, entre elles “500 millas” o “A veces
me pregunto yo” el títol original era “Je me suis souvent demandé” del cantant
i compositor belga Bobbejaan Schoepen.
Richard Anthony, de veritable nom
Richard Btesh, va néixer el 13 de gener de 1938 a el Caire, Egipte i va
passar la seva joventut entre el país del Nord d'Àfrica, Anglaterra i
Argentina, radicant-se finalment a França. Richard Anthony va debutar l'any
1958 amb un single que contenia "You Are My Destiny" de Paul Anka i
"Peggy Sue" de Buddy Holly, editat per Columbia. Richard Anthony va
mantenir una brillant carrera en els seixanta i part dels setanta, però va ser
declinant poc a poc fins pràcticament anar deixant la música. Va tornar l'any
1996, però va morir a Pégomas, Francia, un 20 d’abril del 2015 a causa d’un càncer.
Pert cert, us explicarem una curiositat, l’any 1982 i degut a problemes
fiscals, Richard Anthony va passar tres dies tancat a la presó.
Acabarem per aquesta setmana El Temps Passa… i la música queda,
però abans us deixarem amb la bona companyia d’aquelles emissores per les que
el programa surt a les ones setmanalment o via internet si t’el descarrégues
del blog o el facebook de Montse Aliaga. Nosaltres seguim sent Quimet Curull i
Mario Prades i fotem el camp, ens trobarem la propera setmana.
Quimet
Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario