Obrim la
Paradeta
Hermanas Fleta – Chacachá del tren
Avui començarem El Temps Passa… i la música quieda escoltant
a les Hermanas Fleta que ens parlaran d’un viatge a Lisboa en tren de luxe. Las
Hermanas Fleta, Paloma i Elia Fleta, eren filles del gran tenor líric Miguel
Fleta, van ser unes de les que van acostar els "Discos Solicitados" a
una línia molt més pop, el que es deia llavors “Canción moderna” i també
“Canción ligera”. Al costat de "Chino Li Wong" i “Penjamo”, "El
chacachá del tren" que és de l’any 1955, son las cançons més populars de
las Hermanas Fleta i aquesta va arrivar a sonar i molt, en les emissores de
l'època, de fet encara avui la cançó forma part del repertori de gairebé totes
les orquestres de ball, Mario li 
dona un Euro al Quimet que s’ha inflat de tocar-la i avui
comença a "recollir". La lletra va agradar molt i és que aquests
portuguesos tirant "els tejos" a la nena viatgera van cridar i molt
l'atenció de l'època. Aquesta cançó la podríem dedicar a l'amic Joao, portuguès
establert a Constantí, ell i la seva dona, l’Herminia, son cunyats de Mario i
amics de Quimet. Quan a principis dels seixanta Las Hermanas Fleta que durant
molt de temps van ser acompanyades per l'Orquesta de Luis Araque, amb el que
van gravar uns quans discos, es van separar, Paloma va casar-se amb un nord americà
i es va dedicar a la vida familiar, va morir als 80, Elia (a la foto la de
l'esquerra) es va passar al jazz, gravant dos EP's amb el Tete Montoliu Trio i
va partipar a festivals internacionals fins ben entrats els anys setanta. Una
filla de Paloma i que també es diu Elia, va tindre un duet a Colombia o per
allà a les Amériques.
Arturo Millán – Un telegrama
Fa uns quants programes vam escoltar el tema
"Comunicando" amb el qual el cantant xilè Arturo Millán va guanyar el
Festival de la Canción
española de Benidorm de 1960 i que va ser la segona edició que se celebrava del
popular festival, però un any abans i en la primera edició, la inaugural, ja
havia guanyat amb un altre tema seu "Un Telegrama" que escoltarem
avui a El Temps Passa... i la música queda i que va defensar així mateix la
cantant, també xilena, Monna Bell, a la que escoltarem després. Es tractava
d'una composició del propi Arturo Millán i el tema es va 
incloure en un EP
publicat per RCA Victor l'any 1959 en el qual també hi havia les cançons
“Señora Doña Cibeles”, “Don Quijote” de Augusto Algueró i “La montaña”. Arturo
Millán va començar com a cantant de l'orquestra de Izidor Handler per després
llançar-se en solitari. El cantant i compositor va néixer a Chillán, Xile,
l’any 1928. Va morir el 6 de juny de1996 a Santiago de Chile, víctima d'un
càncer. Habitual en la televisión chilena, va gravar cançons históriques en el
seu pais com "Mi amigo Pedro", "Yo tengo fe" i per sobre de
tot "Mi papá, mi amigo", un tema que per cert, junt als seus quatre
fills va gravar fen-se dir Arturo Millán y Los Millancitos. També teniu que
tenir present que Arturo Millán va guanyar en dues ocasions el Festival de Viña
del Mar, al seu pais, un dels més importants dins de l’àmbit llatí.
Monna Bell – Eres diferente
La cançó "Eres diferente" que escoltem ara, va
quedar en el segon lloc en la segona edición del Festival Español de la Canción de Benidorm, el de
1960, cantada per Los 5 Latinos, però nosaltres us portam la versió de Monna
Bell que també la va defensar en el festival i la compartirme a El Temps Passa…
i la música queda. Es tractava d’una cançó escrita per Augusto Algueró i
creiem recordar que hi ha bones versiins
d’aquesta peça a carrec de les Hermanas Serrano, l’actriu Elvira Quintilla i
Ramón Calduch, entre altres. En el disc, un EP editat per Hispavox, també es
van incloure “Hoja de álbum”, “Comunicando” que és la que va guanyar el
festival interpretada per Arturo Millám i “Escúchame destino”. Monna Bell era 
una xilena que va vindre a cantar a la sala Pasapoga de Madrid, es va establir
a Espanya i va triomfar en el Festival de la Canción Española
de Benidorm amb "Un Telegrama", la cançó més emblemàtica de la seva
llarga carrera musical, de fet va treure uns quans discos petits de quatre
cançons amb temes dels Festivals de Benidorm i va partipar-hi els tres o
quatre primers anys. Tot i viure a Espanya, més tard Monna Bell es va
instal·lar a Mèxic ja fins a la seva mort. La cantant i actriu Monna Bell va
néixer a Santiago de Xile el 5 de gener de 1938 i va morir a Tijuana, Mèxic, un
21 de abril de 2008 a
causa d'una embòlia. Quan Monna Bell va morir tenia 70 anys i li deien La Divina Monna Bell. Es
deia Nora Escobar i a Méxic va filmar tres pel·lículas. Un dels homes que més
l'adoraven era el compositor i cantant mexicà Juan Gabriel que no va parar fins
a aconseguir que Monna Bell gravés cançons seves.
La Música que es Feia en Català
Las Hermanas Serrano – Mandolino de Texas
Sempre us hem dit que després de l'entrada de les tropes
franquistes a Catalunya i acabada la guerra incivil, no va existir cançó
moderneta interpretada en català. De fet les primeres que van gravar pop en
català, van ser les Germanes Serrano ja a l'any 1958. L'artífex de que ho
fessin va ser el gran Mestre Josep Casas Augé de qui va ser la idea i que es va
encarregar de la producció, arrengamens i direcció musical i així mateix, també
es va encarregar de la segona gravació en català de la història del pop
espanyol, aquesta vegada a càrrec del gran crooner nacional, el recordat amic José Guardiola.
Escoltarem una de les cançons que van tenir més repercussió d'aquest disc que
les Germanes Serrano van editar a mitjans de 1958 i que va ser el seu primer
treball discogràfic, l'EP es va publicar simultàniament en català i castellà
sota el títol "Hermanas Serrano cantan en catalán los éxitos
internacionales”. Les cançons d'aquest EP son 
"Mandolino de Texas"
que escoltem ara, "Cançó amb sordina", "Tschi bam" i
"Besa'm tres vegades", per cert a la gravació las acompanyaven el
Latin Combo. Las Hermanas Serrano es van llançar internacionalment l’any 1958
quan van participar en un programa de televisió a Veneçuela. La veritat és
que Josefina (la morena) i Amparo (la
rosa), les Germanes Serrano, van ser una parella important dins del que es va
anomenar "música moderna" i que anys més tard ens s'assabentariam que
es deia música pop. Ambdues tenien carreres per separat i va ser la seva mare,
una dona d'aquelles de la seva època molt preocupada per saber de les seves
filles en tot moment, la que les va convènca per cantar juntes i així evitar-se
aquesta bona dona, el 50% de preocupació. Quan es van casar, les Germanes
Serrano, a les que es coneixia com Las Voces de Cristal, van deixar el món
musical tot i que Amparo, bé, el seu marit, posseïa la sala de festes Toltec, a
El Terreno, a Palma de Mallorca. Las Hermanas Serrano van gravar un segon EP
tot en català, però aixó va ser ja a l’any 1963 i creiem que algun altre més. Si bé elles van centrar la
seva carrera en la llengua castellana.
Josep Guardiola – La primera vegada
El segon que va gravar en catalá aquell incipient pop va ser
l’amic Josep Guardiola que poc despres i també sota la batuta i direcció del
Mestre Josep Casas Augé, va gravar “Come prima (La primera vegada)” que era una
versió del èxit de Domenico Modugno amb el que l'italià va guanyar el Festival
de San Remo. Aquest EP va arrivar a
vendre més de 8000 unitats al mes de posarse a la venda, deu ni do per ser
1958, quan vendre 2.000 era una bona venda per un disc. Per cert que Josep Guardiola
l’hi explicaba un dia a Mario que quan va anar a Madrid per presentar-se a un
programa en directe de radio d’aquells que es feien a l’epoca, dels que os hem
parlat i que presentava Bobby Deglane, aquet i devant de 1000 persones
de públic, va anunciar que Josep Guardiola cantaria el “Como prima”… en catalá.
Josep deia que li tremolaven les cametes al sentir-lo, pero finalment va
sortir, va cantar en català i va ser tot un èxit. Tembé os direm que en aquest
EP amb el mateix títol que l'hi van possar al de les Germanes Serrano, demostran
la "molta i desbocada imaginació" dels AR's de l'època, es va dir
"José Guardiola canta en catalán los 
éxitos internacionales", s'hi
trovaben tres cançons més. "El vell carrer de l’aimada”, “Besa’m en
silenci” i “Diumenge és sempre diumenge”. José Guardiola era un bon amic, un
gran cantant i a més a més, un gran professional que va saber mantenir una
posició de prestigi tot i que els anys i les modes el van allunyar de les
llistes d'èxits, però les seves cançons es continuen escoltant i el que ningú deixa
de reconèixer és la seva qualitat vocal que va mantenir i demostrar fins les
seves últimes actuacions. José Guardiola Díaz de Rada, nascut a Barcelona el 22
d'octubre de 1930. Va cantar en castellà, però també ho va fer i molt en català, signant en aquests enregistraments com Josep
Guardiola, el nostre estimat Pepe Hucha, com se'l coneixia familiarment. L'hi
agradave el futbol i era un fervent seguidor del L'Espanyol, club del que ell
va fer i cantar l'himne. A mitjans dels seixanta i amb l'arribada del pop i els
conjunts moderns José Guardiola va anar perdent part de la seva immensa força
de convocatòria de masses. És clar que la discogràfica i per mantenir els seus
fans més joves va fer que s'ha afaités el seu bigoti característic per tal
d'aparentar una joventut adolescent que Josep Guardiola ja no 
tenia. Per cert,
l'última entrevista que Mario va publicar al Diari de Tarragona va ser a José
Guardiola arran d'un concert que va realitzar a la Pista d'Estiu de Constantí,
aquella tarda Mario va presentar José Guardiola a Montse Aliaga. Un altre dia i
també a Constantí, aquest cop per la Associació de Jubilats de Constantí, va tornar a
actuar Josep Guardiola, Quimet estava allí per donar fe del fet. Josep actuava
amb la música "enllaunada" i per supusat amb la veu en directe, la
gent del públic l'hi va demanar que cantes cançons de las que ell no portava la
música preparada. Es clar que el nostre crooner tenia moltes "tablas"
i sempre va ser un gran profesional i "acapella", es a dir "a
pel" com es deia abans, sense música i sols amb la seva veu, va anar
cantan les cançons que la gent l'hi demanava. El 9 d'abril del 2012 José
Guardiola va abandonar aquest món per la porta de servei, com sols passar amb
aquest que despres de ser tan grans, han anan quedat relegats a un oblit per
part del públic manipulat per les multinacionals del disc i les emisores de
ràdio-fórmula. José Guardiola comptava 81 anys d'edat, però les seves cançons
seguiran mantenint viu el seu record entre nosaltres i tots aquells que
l'admiràvem i estimavem.
Francesc Heredero – Sentimentalment
Aquesta va ser una de les primeres produccions de Edigsa que
incursionà en el pop de l'època amb tocs de rock and roll, si bé aquest tema es
una gran balada. Francisco Heredero, com se'l coneixia pel seu nom
castellanitzat, va ser un dels bons cantants de pop dels anys seixanta, encara
que no va arribar al nivell de José Guardiola o Ramón Calduch, és clar que ell
era molt més modernillo. A principis dels anys seixanta Francisco Heredero va
guanyar el concurs radiofònic "El millor rocker de 1962" que creiem és
feia a Ràdio Barcelona i en el 63 va debutar discogràficament al segell Edigsa
amb un EP que contenia quatre versions d'Elvis cantades en català, entre elles
aquesta peça. Francisco 
Heredero va omplir moltes pàgines i portades de les
revistes del cor de aquella época quan es va casar, l’any 1967 amb la també
cantant de moda Luisita Tenor i nosaltres al blog us posarem una foto del feliç
esdeveniment. Aquesta cançó que compartim ara a El Temps Passa… i la música
queda, es va incloure també en un doble CD recopilatori dels artistes del
segell Edigsa titulat “Nova Cançó (Edigsa 1961-1983) vol 2”, editat en els anys noranta.
Francisco Heredero es va retirar a mitjans dels anys setanta. Per cert,
Francisco Heredero i Luisita Tenor que encara seguiexen casats, van gravar uns
quans discos juntets catant a duet bones versions.
Els Anuncis dels Nostres Records
Avui els nostres anuncis i com nosaltres som uns triperos,
tracten sobre menjar, tot coses dolces i parlarem de mel, flams i xocolata. Sóm
uns llaminers.
Miel Mielso
No sabem si actualment aquesta marca de mel es ven o no al
mercat, però creiem que si i que a més fabrican molts altres productes. Mel
Mielso era de l'empresa Mielso S.A. d'Almazora, a Castelló i en aquells temps
es venia a set pessetes la terrina de mel, un producte creat per les abelles sa
i nutritiu, necessari per moltes coses a més d'ajudar a curar refredats. Ens
sembla recordar que durant un temps com a mínim, Mielso SA era el fabricant de
la marca blanca de mel per grans superfícies, entre elles Carrefour. La veritat
és que això de les 
marques blanques va començar l'any 1975 i ha anat
proliferant fins al punt que moltes de les primeres marques de productes,
sobretot alimentació, fabricaven les marques blanques per moltes cadenes, clar que
des de fa algun temps i lluitant per que prevalgui la primera marca del
producte en el mercat, molts són els que ara es neguen a fabricar marques
blanques o han baixat la seva qualitat, però una cosa està clara, les marques
blanques acostumen a ser força més barates i tal com estan les coses…
Flan Potax
El Flan Potax, al costat del Flan Tocy, Flan Royal i el Flan
Chino el Mandarín, van ser els flams estrella d'aquellas èpocas. Flan Potax va
ser un dels primers en véndres com producte "tipo americano", es a
dir en sobre per fer-lo a casa i recomenan que fos de mida petita, ja que aquí
les mestreses de casa feien els flams elles mateixas i eren de mida grosa
tallan-lo a trocets quan es servia. Nosaltres estem gairebé segurs que avui dia
el Flan Tocy i el Mandarín ja no es fabrican, si bé tenim duptes amb el Flan
Potax que era de Gallina Blanca i aquet creiem que potse si que estigui ancara
a les botigues, emb les dues variants d’ou o de vainilla, però ara i
recordan-los, ens ve la gana i la pancha comença a fer surollets reclamant
“combustible” i es que tant Quimet com Mario, com us hem dit, som una mica
“triperos” i ens seria igual flam o crema. Bé aixó no es veritat del tot, a
Mario li agrada més el flam que la crema catalana.
Flan Chino El Mandarín
Seguirem amb el flam i ja que hem parlat d'ell en diverses
ocasions, ara us portarem l'anunci publicitari del Flan Chino El Mandarín, un
altre dels populars en els anys seixanta i Mario recorda que quan anualment es
celebrava la Fira
de Mostres de Barcelona, en el sector amb coses per degustar ala plaça del Univers, sempre hi havia un estand de Flan Chino el Mandarín, on ell anava amb els
seus pares per degustar el dolç postre, pagant, això si. Inicialment aquells
flams es comercialitzaven fets i eren quadrats, el creador va ser Alfredo
Valdés García, un químic visionari que forma part de la història econòmica
espanyola com a creador d'aquest flam, en el qual es va substituir la fècula
dels densos flams per la llevíssima xarxa de agar agar i l'aroma a vainilla, començant
a comercialitzar-lo a mitjans dels anís cinquanta. Flan Chino el Mandarín és
avui propietat de la companyia transnacional Dr. Oetker des de 2010, encara que
no podem assegurar-vos que la marca comercial encara es fabriqui.
Flan Tocy
En moltes ocasions us hem parlat que en els anys cinquanta
la ràdio es realitzava en rigorós directe, amb actuacions i públic. Les
orquestres i els seus cantants ens deixaven anar els anuncis que en moltes
ocasions eren autèntiques cançons que duraven dos o tres minuts i ens relataven
veritables històries per donar suport a la promoció del producte anunciat. Un
altre dels flams populars en aquelles dècades va ser el Flan Tocy o us portem
aquest anunci que com comprovareu, és un enregistrament realitzat en directe en
una emissora de ràdio, tot i que reconeixem que el so deixa molt a desitjar,
però es tracta d'un veritable document històric. Per cert, en les seves
campanyes de promoció Flan Tocy que es venia en sobres per cuinar a casa, també
regalava banderoles amb imatges de jugadors de futbol. D'aquest sí que estem
convençuts que actualment ja no es ven.
Flan Danone
Molt més modern i aprofitant la popularitat del iogurt
Danone, sorgeix el Flan Danone i és que el grup Danone ha sabut imposar-se,
d'alguna manera, al mercat de l'alimentació amb productes d'índole molt
diversa. Flan Danone es ven des dels seus inicis, ja preparat i en terrines
d'un sol ús i avui el trobem de sabors molt variats, des dels clàssics de
vainilla i ou a sense gluten, moca, formatge, etc. El Grup Danone és una
multinacional francesa amb seu a París i que té 4 activitats definides:
productes lactis frescos, aigües, nutrició infantil i nutrició mèdica. És clar
que inicialment la cosa va ser diferent, Danone va ser fundada l'any 1919 per
Isaac Carasso a Barcelona i va començar com una petita fàbrica artesanal que
produïa iogurts al barri del Raval. Va ser el creador del iogurt industrial a
Espanya i li va posar el nom de Danone per que era el diminutiu del nom del seu
fill Daniel. Inicialment sols fabricava per a la ciutat de Barcelona i es
venien en farmàcies, creant un sistema de distribució molt original. El iogurt
es fabricava de nit i a primera hora del matí els conductors de tramvies de
Barcelona, aprofitant els seus viatges, anaven repartint els productes per les
farmàcies. L'any 1929 es va traslladar a França i amb la Segona Guerra
Mundial, tement per la seva vida ja que era jueu, va marxar-se als Estats
Units. Nosaltres, tot i reconeixer que no sóm precisament alló que es diu "cuerpos Danone", creiem que el iogur es cosa bona.
Chocolates Lloveras
Nosaltres volem reivindicar avui el berenar tradicional en
els anys cinquanta i seixanta, el pa amb xocolata, un bon troç de pa i una o dues preses de xocolata, el que en castellà es deia "una onza", una cosa molt saludable i
sense addictius ni greixos de cap tipus. Dit això seguirem. “De todas maneras…
Chocolates Lloveras”, així resava l'eslògan publicitari més popular de la marca
de Xocolates Lloveras, una de les populars marques comercials en això tan bo
com és la xocolata. És clar que hem recuperat un anunci més antic en el qual
els nens i nenes reclamaven “Queremos Chocolates Lloveras que es el que nos
gusta más” i finalment sona l’eslògan clàsic “De todas maneras… Chocolates
Lloveras”. Tot i que l’anunci que is portem aviuo es molt més antic, també
feien servir el eslogan. Per cert Lloveras, com era habitual en les marques de
xocolata, va treure un munt d'àlbums de cromos, entre ells destacaven les
col·leccions “20.000 leguas de viaje submarino”, “Viaje al centro de la tierra”
i “El Quijote”. Lloveras que era una empresa familiar creada l'any 1899,
comercialitzava una altra marca Chocolates Ana.
Chocolates Loyola
La xocolata que fins a 1840 només es prenia beguda i feta
amb aigua en lloc de llet, es un dels productes més arrelats al nostre país. Va
arribar des de Veneçuela a través de les rutes de comerç obertes per la Reial Companyia
Guipuscoana de Caracas i de la seva preparació ràpidament es van encarregar
famílies jueves procedents de França. En els anys 40 van sorgir en Guipúscoa
gairebé al mateix temps, diverses empreses a la localitat d'Oñate dedicades a
la xocolata, com Orbea, Loyola, Zahor, Onena, Guereca o Maiztegui. Totes han
anat desapareixent, llevat Zahor. L'última, Loyola, ho va fer en els vuitanta,
tot i formar part en aquells moments de la multinacional Cadbury Schweppes. Per
cert va tindre també el seu personatge promocional i es deie Barriguín.
Ara i amb la panxa plena i ben contents, seguirem amb la
música que ens arribarà des de Barcelona.
Los Salvajes – Satisfacción
Los Salvajes van ser la millor banda del que avui
anomenaríem "música garatge", però que llavors no en teniem ni idea
del que era aixó, sorgida a Catalunya en els principis dels anys 60. Van ser un
dels grups que va actuar al circuit de sales d'Alemanya, concretament a
Hamburg. Per descomptat que Los Salvajes van començar fent versions i tot i que
van aconseguir gravar un munt de temes propis que van funcionar comercialment
com "Soy así”, “Las ovejitas”, “Al Capone”, “Mi bigote", etc. van
seguir gravant versions al llarg dels anys, com aquesta que us portem avui i
que era dels Rolling Stones i que Los
Salvajes van gravar en un EP, convertin-la en la millor versió del
“Satisfación” que es va fer a l’estat espanyol i en un dels seus millors
discos. Los Salvajes l'integraven el 
cantant Gabriel Alegret, nascut el
9-12-44, el batería Delfín Fernández nascut el 15-01-41, Francisco Miralles que
va néixer el 8-05-44, Andrés González nascut el 4-10-46 i el baixista Sebastià
Sospedra nascut el 31-01-46 i que despres tocaria amb Lone Star, tots ells eren
del Poble Sec, llevat de Sebastià que era de Collblanch. En aquest EP de 1965
també trovabem “Se llama María” de Pino Donaggio com a cançó estrella, “Wooly Bully” versió dels
Sam The Sham & The Pharaohs i “Ya te tengo”, versió del “I got you babe” de Sonny and Cher. Con us deiem Los Salvajes eren del Poble Sec,
llevat Sebastià Sospedra que era de Collblanch i que quan va deixar a Los
Salvajes s’en aniria a Lone Star. Aquesta cançó també fa que Quimet reclame un
altre euro. Com es aquest home!
Lone Star – Aquí en mi nube
Us portem ara a El Temps Passa… i la música queda a Lone
Star, als que tant Quimet com Mario consideren la millor banda musical
espanyola dels seixanta i part dels setenta i avui en dia s’els anomena dins
del mundillo musical “La llegenda”. D'ells va dir Julián Molero "A vegades
va ser un tren de càrrega; altres, un exprés; mai va volar com un AVE, però
l'Estrella Solitària sempre va ser un tren de llarg recorregut". Aquest
tema que compartirme ara és una versió del "Get off of my cloud" dels
The Rolling Stones que la van incloure en un EP i també en el LP "December
s Children (And Everybody's)" de 1965, però la veritat és que Lone Star,
integrat per Pere Gené, Rafa de la
Vega, Enrique López i el tarraconí Joan Miró la recreen i
molts avui en dia la identifiquen amb ells i no amb els Stones, a Espanya, és
clar, tot i que s’han fet un grapat de versions de la cançó al pais. Es un
bon EP dels catalans, publicat l’any 1965 i on trobem com a tema estrella
"Satisfacción" també dels Stones, al costat de "Muy lejos de
aquí" de The Animals i el "Wooly 
Bully" de Sam The Sam & The
Pharaons. Van treure els seu primer EP l’any 1963 per el segell EMI, però estava
signat com Conjunto Lone Star i eren cinc components, tampoc estava Joan Miró
que entraria l’any 1964 quan es van reestructurar per seguna vegada. En els
seus inicis Lone Star van ser Pere Gené (veu i guitarra), Enric Fuster (piano),
Rafael de la Vega
(baix), Enrique López (bateria) i l'holandès Willy Nab (guitarra). Assajaven en
un local del carrer Conde del Asalto, avui Nou de la Rambla. Durant els
seus primers cinc discos encara van ser Conjunto Lone Star, finalmente van
aconseguir treure’s alló de “conjunto” de sobre. Van tindre molts camvis de
components a partir de finals dels seixanta i per Lone Star van passar Sebastià
Sospedra, José María Vilaseca conegut com Tapi, Álex Sánchez, Jerónimo
Martinez, Luis Masdeu i uns quans més. 
Álex y Los Findes – Corre, corre
Eren de Barcelona i el grup Álex y Los Findes van ser
apadrinats per la gran Mary Santpere, la Reina del Paral·lel. Aquest tema que us portem
ara és una bona versió del "Keep on running" dels britànics The
Spencer Davis Group, es va publicar en el seu quart EP, considerat un dels seus
millors discoa, en el que també es van incloure "Soy como soy" que va
ser escrita per el grup, "Voy, voy" que era de Peret i "Tu amor de
ayer" que és tractava del "Yesterday man" de Chris Andrews. Van
començar treballant per al segell Marbella amb què van editar els seus dos
primers EP's i posteriorment van passar a Discophon, companyia amb la qual es
va publicar aquest disc a l'any 1966 que està considerat com un dels seus
millors treballs. 
En total Álex y Los Findes van gravar sis discos de quatre
cançons. L’any 1999 Ramalama reculliria les seves cançons en un CD
recopilatori, junt a temas de The Finder’s. De fet van patir cambis de nom i de
components. Van començar sent The Finder’s, despres va produir-se movimient
dins del grup i es van desmembrar surgin Álex y los Findes, però eren diversos
grups amb components comuns. Inicialment The Finder's eren Alberto Vallès a la
guitarra, Roberto Castro també guitarra, el baixista Andrés Sánchez, Vicenç
Rondoni a la bateria i el cantant Ferran Alert Prieto, a qui anomenaven Àlex.
Es van crear l'any 1962 i en el 64 van marxar-se Àlex, Vicenç i Roberto per
crear Álex y Los Findes i en el seu lloc es van incorporar Miguel de Borja
(bateria), Miguel Esteban Reina (cantant) i Pedro Caño (guitarra rítmica).
Després de la seva dissolució l'any 1968 gairebé tots els seus membres van
deixar la música. Al guitarra Pedro Caño el vem tornar a trobar en els 70
tocant amb La Salseta
del Poble Sec. Per cert Los Findes han tornar va cinc o sis anys i seguiexen
treballan.
En total Álex y Los Findes van gravar sis discos de quatre
cançons. L’any 1999 Ramalama reculliria les seves cançons en un CD
recopilatori, junt a temas de The Finder’s. De fet van patir cambis de nom i de
components. Van començar sent The Finder’s, despres va produir-se movimient
dins del grup i es van desmembrar surgin Álex y los Findes, però eren diversos
grups amb components comuns. Inicialment The Finder's eren Alberto Vallès a la
guitarra, Roberto Castro també guitarra, el baixista Andrés Sánchez, Vicenç
Rondoni a la bateria i el cantant Ferran Alert Prieto, a qui anomenaven Àlex.
Es van crear l'any 1962 i en el 64 van marxar-se Àlex, Vicenç i Roberto per
crear Álex y Los Findes i en el seu lloc es van incorporar Miguel de Borja
(bateria), Miguel Esteban Reina (cantant) i Pedro Caño (guitarra rítmica).
Després de la seva dissolució l'any 1968 gairebé tots els seus membres van
deixar la música. Al guitarra Pedro Caño el vem tornar a trobar en els 70
tocant amb La Salseta
del Poble Sec. Per cert Los Findes han tornar va cinc o sis anys i seguiexen
treballan. 
Los Gatos Negros – Cadillac
Los Gatos Negros van editar mitjansan Vergara l’any 1965 un
EP on la peça estrella va ser aquest “Cadillac” dels The Renegades, una banda
de Birmingham molt poc coneguda aquí al pais, si bé la cançó va ser composada i
gravada abans per Vince Taylor & His Playboys. De fet nosaltres també
creiem que aquest es el millor disc de Los Gatos Negros i es també el que millor
es va vendre. En el EP també trobavem “Un efecto extraño” versión del tema de
Dave Berry, junt a “Eres un demonio”, versión del “Evil hearted you” de The
Yardbirds i "I'll go crazy" de James Brown que ells titulan “Voy a
enloquecer”. Los Gatos Negros es van crear l’any 1961 i van començar gravant
per Belter al 1962, passant al segell Marbella i despres a Vergara, ja al 1965.
Inicialment eren Ernesto Rodríguez, Xavier Soranells, David Giorcelli, Félix
Serra i Quique Tudela, encara que després de canvis es van anarn incorporant
Piero Carando que venia de Los Pájaros Locos, Frank Andrada, Francis Rabassa, Carles Maleras i l’actriu i
cantant Mone amb la que van gravar un LP l’any 1987. Los Gatos Negros es van
desfer al 1971, per tornar en 
els 80 i de nou al segle XXI. Actualment el grup
l'integren Frank Andrada, Mark Cuevas, Valentí Adell i
Quique Tudela. La veritat es que Los Gatos Negros van ser una de les millors
bandes de rock sortides a Barcelona, avui també diriem “garatge”, pero el seu
problema va ser que no traballeven per multinacional i la difusió del seus
discos no va ser mai l’adecuada. Pero quan finalment al 1970 van conseguir un
contracte amb l’EMI es van trovar que Vergara havie registrat el nom i van
passar a ser solsament Los Gatos, pero no va tindre continuitat, si be despues
de desferse als anys setanta, van tornar als 80 un altre vegada com Los Gatos
Negros i van gravar un LP amb Mone com a cantant i
un estil mes tecnificat, molt allunyat del seu, per aixó creiem que no va funcionar.
En els anys 70 Francis Rabassa va tocar amb Barcelona Traction i Quique Tudela
va crear Furia. Carlos Maleras no va aceptar una proposta de Alain Milhaud per
substituir a Manolo Fernández, organista de Los Bravos i aixó que es diu que li
va oferir un chec en blanc. Carlos Maleras va morir l’any 2000, creiem que
també es mort Piero Carando i a finals del 2014 ens va deixar Ernesto
Rodróguez que des de feia cinc anys era bateria amb Los Sírex.
Generación 49 – O’espantallo
El grup Generació 49 eren gallecs i es van formar a A Corunya l’any 1967.
Inicialment eren tres Alberto Morano (òrgan) que havia tocat amb Los Simples,
Germán Peñalver (bateria) que venia de Los Saurios i Xoán Piñón. Tots ells
havien tocat abans amb la
Rondalla de los Maristas de A Coruña. Van guanyar el concurs
"El Micrófono de Oro" que es celebrava a Lugo. Durant un temps Generación 49 van
posar música al Ballet Gallego realitzant moltes actuacions acompanyant-los.
Poc abans de desplaçar-se a Barcelona per gravar el seu únic disc que va
publicar Belter, se'ls va unir Jesús Santos Casal (baix) que tocava amb Piscis.
Els van dir que no calia portar el seu equip que en els estudis trobarien tot
el 
necessari, però la seva sorpresa va ser quan es van trobar amb instruments
que ells només havien vist en revistes i botigues, com un òrgan Hammond,
preguntant Alberto Morano si algú havia regat un Farfisa i l'òrgan havien
crescut. També els van posar davant una Gibson 335, un baix Burns i una bateria
Premier. Els nois van al·lucinar, és clar. Las milis dels seus components, va
acabar am el grup Generación 49. En aqiest disc, l’únic EP que van publicar,
també en van incloure “Alfonsina”, “Poema de Chispas” i “Belidas Fiandeiras”.
Los Mitos – Si te acuerdas de mi
A la cara B del single més venut en la carrièra de Los Mitos
trobàvem aquesta gran balada eclipsada per l'èxit de “Es muy fácil” que era la
cara A i va ser el gran hit en la carrera d'aquest bon grup bilbaí, un tema
que en Quimet també toca, però avui no cobrarà. Los Mitos van començar l’any
1966 amb el nom de Los Famélicos i es diu que quan van anar a Madrid per
“triunfar”, van fer honor al nom. El van canviar per Los Mitos quan van signar
el contrate amb la casa de discos Hispavox després de participar en un concurs
a Saragossa. El 8 d’abril de 1968 van realitzar la seva presentació oficial a
una discoteca de Madrid. Fins i tot Los Mitos van sortir a una pel·lícula.
Quan Antonio Santiesteban que era el cantant, els va deixar per llançar-se en
solitari fen-se dir Tony Landa, ells encara van 
seguir uns anys amb un altre
cantant anomenat Fernando Brosed. Es van desfer l’any 1975, després d’haver
publicat “Tiempo de amar”. Per cert, Los Mitos estan de nou a la carretera i
l'integren ara el bateria Francisco García i el baixista Óscar Matía de la
primera etapa. De la segona queda el cantant que va substituir a Tony, Fernando
Brosed i el teclista Federico Artillas que va fer el mateix amb Carlos Zubiaga.
L'última incorporació és el guitarra i cantant Iñaki Egaña, que va ser
component de Los Buenos, Barrabás i Imán Califato Independiente. El 24
d'octubre de 2010 l'actual
formació de Los Mitos van actuar al Teatre Arriaga de Bilbao. El día 22 de juny
del 2011 va morir el baixista Óscar Matia Sorozabal. 
Los Brincos – Un sorbito de champagne
Una de les millors cançons en la historia musical de Los
Brincos va ser "Un sorbito de champagne", per la que Quimet ja torna
a reclamar un Euro i que es trobava en el mateix EP on estaven
"Renacerá", "Giulietta" i "Tu en mi" i que
possiblement sigui el seu millor disc i el més venut, però també va ser l’últim
en el qual van intervenir Juan Pardo i Antonio Morales Júnior que la veritat,
nosaltres sempre hem tingut els nostres dubtes sobre si s’en van anar o els van
fotra fora dels Brincos ja que els problemes entre ells que volien tenir el
protagonisme i Fernando Arbex eren continus. També xocaven subin amb Maryní
Callejo, la productora i alma mater real de Los Brincos. Quan ells van marxar,
Fernando Arbex va seguir amb Manolo González i els substitueix per Vicente
Ramírez i Ricky Morales, germà de Junior que formaven part dels Shakers i
aquests havien telonejat a The Beatles en la seva gira espanyola del 65, tant a
Madrid com 
a Barcelona. A partir d’aquell moment també es van treure de sobra a
Maryní Callejo. L’any 1969 Vicente Ramírez seria substituït al seu torn per
Miguel Morales, també germà de Junior i que després es casaria amb Freda
Lorente "La Bombí" i també va entrar l'organista Óscar Lasprilla.
Val a dir que si bé la primera etapa va ser la millor comercialment, la segona
i sobre tot la tercera va ser indiscutiblement la millor musicalment parlan.
Uns anys més tard Fernando Arbex crearia Alacrán i despres Barrabás, reconvertin
gent d’Alacrán, Los Brincos i altres músics. Per cert, un altre dia us
explicarem com Los Brincos van tindre també problemes amb la censura per la
primera carátula del LP "Mundo, demonio, carne", casualment l'últim
disc abans de desfer-se i que finalment va tindre que ser canviada, però aixó
es un altre historia. Fernando Arbex va morir a Madrid un 5 de juliol del 2003
i Antonio Morales “Júnior” el 15 d’abril del 2014.
Tony Ronald y sus Kroner’s – Melodía desencadenada
Escoltarem ara al programa d’avui amb un altre de les grans
cançons en la carrera de Tony Ronald en els anys seixanta i que volem dedicarla
a tots els oidors i oidores fidels d’El Temps Passa… i la música queda i en la
versió original va ser interpretada per el duet nord-americà The Righteous
Brothers, titulan-la "Unchained Melody", us hem seleccionat la que al
nostre parer és la millor versió que es va realitzar a l’Espanya dels seixanta de la cançó,
la de l'holandès Tony Ronald, afincat a Catalunya. De fet es una cançó que
Mario opina que és pot escoltar sense parar durant tota una nit i Montse es de
la mateixa opinió. Aquest tema es trobava en un EP de Tony Ronald y sus
Kroner's editat per EMI l’any 1966 amb tres versions més, "Submaríno
amarillo" de The Beatles, "Cadillac" dels The Renegades, una
banda de Birmingham molt poc coneguda aquí al pais, si bé la cançó va ser
composada i gravada abans per Vince Taylor & His Playboys i "El espia
ruso" dels holandesos The Hunters, la banda liderada pel gran guitarrista
Jan Akkerman que després i amb This Van Leer, crearia Focus. Nosaltres sempre
hem cregut que hi a dos etapes diferenciades en la carrera de Tony Ronald, el
abans i el després de "Help" i 
francament, ens quedem amb el "abans",
em xifres de vendes més inferiors, peró amb menys horterades comercials. Amb
aquesta cançó volem recordar a l’amic Tony Ronald nascut a Arnhem, Països
Baixos, un 27 d'octubre de 1941 i durant molts anys va residir a Castelldefels,
a la zona de la Pava. Va
estar casat amb July, de la qual es va divorciar i a la que Los Diablos van
dedicar la cançó "Oh July" i per cert la seva filla també es deia
July. Tony Ronald des de feia anys estava casat amb Mariló Domínguez.
Productor, compositor, guitarra i cantant de veritable nom Siegfried Andre den
Boer Kramer, Tony Ronald ens va deixar el 3 de març del 2013, tenia 72 anys
d'edat i pràcticament tota la seva vida podem dir que la va passar aquí a Catalunya
ja que va arribar amb els vint tot just complerts, recent acabada la mili i es
va establir a Catalunya. Per cert, per Los Kroner’s van passar gent de la talla
de Max Sunyer, José Más "Kitflus", Francis Rabassa, Jordi Colomer,
Primitivo Sancho, Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres.
Los Catinos – Mi vida
Curiosament la gran cançó en la carrera del cantant Alain
Barrière "Ma vie", no recordem que la tragués en castellà, tot i que
si va enregistrar un bon munt de temes en castellà. Ara us portem la versió que
van realitzar Los Catinos, al costat de Los Mustang i Los Javaloyas, els
millors grups versioners de la seva època. Los Catinos la van incloure en un
EP publicat pel segell Vergara l'any 1964 al costat de “Eres mi bombón” que era
el “My boy Lollipop” de la jamaicana Millie Small i que creiem també havia gravat
la nord-americana Brenda Lee, “Contigo en la playa” de Nico Fidenco i “Mi
mundo” que creiem era de Richard Anthony, com comprovareu tot eren versions.
Los Catinos es van desfer l’any 1973, encara que van tornar a posar-se en marxa
en els noranta, aprofitant la moda revival. Tots els components de Los Catinos
que anteriorment es van dir Los Ticanos fins que es va produir una escissió,
eren músics de Conservatori i l'any 1961 van ser el primer grup català que van
actuar a Madrid al costat dels també 
catalans Los Pájaros Locos i el Golden
Quarter, era un festival organitzat pel SEU (Sindicat Espanyol Universitari),
al costat dels grups madrilenys Los
Pekenikes, Los Estudiantes i Los Blue Boys, clar que per aquelles èpoques eren
encara Los Ticanos i amb ells militava l'amic Antoni Durán. L'any 1962 passen
ja a ser Los Catinos. Integraven el grup Manolo Vehí (cantant), José Antonio
Muñoz (baix), Jordi Casas (piano i orgue) que va ser substituït més tard per
Manuel de los Ojos Prieto, Marcelo Pinilla (guitarra solista), Fernando Luna
(bateria) que havia militat a Los Blue Stars i un sisè músic que tocava la
guitarra i del qual no recordem el nom, de fet només va tocar al primer disc.
Van participar també en una de les matinals de conjunts catalans que es
celebraven al Palau dels Esports de Barcelona al costat dels Mustang, Los
Sírex, Conjunto Mangas Verdes, Los Telstars, Los Gatos Negros i Los Blue Stars.
De 1962 dins al 1973 Los Catinos van gravar 24 discos, tots ells EP's i
singles, i es van desfer per tornar més tard amb la moda revival i segueixen en
actiu. L'any 1999 el segell Divucsa que s'havia quedat gran part del catàleg de
Belter, va editar un CD recopilatori amb els seus èxits.
Acabarem per aquesta setmana El Temps Passa… i la música
queda, però abans us deixarem amb la bona companyia d’aquelles emissores per
les que el programa surt a les ones setmanalment o via internet si t’el
descarrégues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Nosaltres seguim sent
Quimet Curull i Mario Prades i fotem el camp, ens trobarem la propera setmana.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario