El Temps Passa… i la música queda, començarà avui a Madrid i
escoltarem cançons que ens portaran Los Blue Boys, Filippo Carletti
y su Cuarteto, Los Estudiantes, Los Magos de Oz i Los Botines, però també
viatjarem a les illes Balears amb The Four Winds & Dito, des de Catalunya
tindrem a Los Mustang, Eurogrup, Los Gatos Negros, Betina, The Finder’s, Els 4
Gats, Yerba Mate i Henry & The Seven, així mateix comptarem amb Los Gritos, tots ells van a configurar la 
banda sonora del programa d'avui.
Tindrem Anuncis d'aquells que formen part dels nostres records i que tractaran
sobre medicaments ja que amb la primavera s'aguditzen les al·lèrgies i els
dolors. Ara iniciarem el viatge al passat des de aquelles emissores per les que
ens escoltes semanalment o vía internet si et descarregues el programa des del
blog o el facebook de Montse Aliaga. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades
i ara començarem el nuestre recorregut per els anys seixanta comunicant-vos
oficialment que
Obrim la
Paradeta
Los Blue Boys – Escrito en el cielo
Publicat per Hispavox l'any 1961, apareix aquest EP del grup
Los Blue Boys del que us hem extret aquesta cançó amb la que començarem avui El
Temps Passa... i la música queda, una versió del "C'est ecrit dans le ciel"
de Bob Azzam. En el disc també es van incloure "Los Siete
Magníficos", "Carolina Dai" de Harry Belafonte i "Algunos
lo prefieren caliente". Amb aquest EP van debutar els madrilenys Los Blue
Boys i és que ells havien guanyat un concurs organitzat per Ràdio Juventud de
Madrid que comportava l'enregistrament d'un disc. El grup sorgeix al Madrid de
finals dels 50 a
l'entorn del Hot Club, un local de jazz. Allà comença a treballar el Lino’s
Trio, format per Alfonso Linos (guitarra), Enrique García (bateria) i Alberto
Navarrete (contrabaix). Amb l'arribada de la dècada daurada decideixen canviar
la seva estructura i bàsicament el seu enfocament musical, decantant-se cap al
pop i els ritmes moderns, després de la incorporació de Juan José Guillén
(piano) i Alfonso Agulló (cantant). La veritat és que el disc no es va 
vendre
com s'esperava i tot i que ells segueixen treballant per Madrid i els seus
voltants, no tornen a gravar fins a mitjans de l'any 1962 després de signar contracte amb el segell
Fonópolis, amb el qual traurien 3 EP. El grup gravaria encara un altre EP amb
cançons escrites per a ells per Alfonso Santiesteban, però que mai va arribar a
publicar-se, es van separar l'any 1965. El cantant Alfonso Agulló va crear uns
estudis de gravació que inicialment es van anomenar amb el seu nom, però que
més tard es convertirien en els populars Estudis Kirios, un dels més avançats
de la seva època. El segell Cocodrilo Records publicaria l’any 1991 un àlbum
amb els 16 temes que van gravar Los Blue Boys i van ser publicats. Com a
curiositat us direm que per aquest àlbum van fer servir la mateixa foto de
portada del seu primer disc.
Los Estudiantes – Guitarra tango
Sempre us hem dit que Los Estudiantes van ser una autèntica
escola de músics i un dels noms més rellevants quan parlem de conjunts pioners
sorgits a Madrid. Aquest tema és una versió de The Shadows i aquí Quimet reclama el auro ja que ell la ha tocat. Aquesta cançó us l'hem
extret del segon EP de Los Estudiantes, publicat per Phillips l'any 1963 i que
també va incloure "Una Estrella Fugaz", "It I'll be me" i
"Colette", dues d'elles eren composicions del grup. Per cert que Los
Estudiantes també van fer cinema, cosa molt de moda en aquells anys i ells
també aquí van ser pioners, van intervenir en el film "La Corista" de José
María Elorrieta, l'any 1960. Van ser una de les bandes històriques del pop rock
sorgit a Madrid i a l'ombra de la música que ens arribava de la base americana
de Torrejón de Ardoz, Los Estudiantes va ser embrió d'un munt de conjunts,
entre ells Los Brincos, Los Flecos, Los Bravos i molts altres. Los Estudiantes
van jugar a dues bandes, ens expliquem, van gravar tan sols tres EP's, però van
incloure temes cantats i altres instrumentals. Es pot dir que Los Estudiantes
van ser el grup pioner a Espanya fent rock and roll, però ells van saber
impregnar aquell ritme de tocs hispans. Los Estudiantes de fet sorgeixen l’any
1955, arran d'un duet integrat per José Barranco i José Fábregas, que eren
estudiants al Col·legi de la
Sagrada Família de O'Donell, a Madrid, el primer tocava la
guitarra i cantava i el segon la bateria. José Fábregas 
va ser substituït per
José Alberto Gosálvez. L'any 1957, en una festa que organitzava la Facultat de Medicina, es
va unir a ells el guitarra Rafael Aracil al qual José Barranco va haver
d'ensenyar-li ja que tenia una guitarra elèctrica, però no sabia tocar-la.
L'estiu del 1958 es van dedicar a fer actuacions gairebé professionals, actuant
dos mesos al Palmerar d'Alacant. De tornada a Madrid s'incorpora Adolfo Abril
al contrabaix i passen a anomenar-se Los Cuatro Estudiantes. L'any 1959 es
converteixen ja en Los Estudiantes després de la incorporació del bateria
Fernando Arbex, passant Gonsálvez a tocar el baix. S'en va anar Rafael Aracil i
va entrar Luis Arbex. També es va incorporar José Luis Palacios a la guitarra.
L'any 1959 signen contracte amb Philips i graven el seu primer EP. Per Los
Estudiantes van passar un munt més de músics, entre ells Luis Sartorius que va
morir en accident de cotxe, Manolo Fernández que va ser l'organista de Los
Bravos i es va suicidar i altres. Val a dir que Luis Arbex també va morir, quan
estava fent la mili, en un accident
Filippo Carletti y su Cuarteto – Poesía en movimiento
Filippo Carletti va ser un italià que es va establir al país
i va gravar diversos discos sense perdre el seu exòtic accent. Va ser un dels
primers artistes italians a formar un grup de pocs músics, un quartet que
acabaria en quintet i també va ser el primer que va utilitzar un Eco aquí al
pais. En el grup destacaven les veus. Aquest tema es trobava en un EP compartit
de l’any 1961 publicat per el segell Philips i a més de Filippo Carletti que es
el que cante aquesta cançó, també cantan David Soto, Esmeralda Roy i Meli Laiz,
cadascun d'ells una cançó del disc. Filippo Carletti va crear un altre grup al
que va anomenar Filippo Carletti y Los Big Boys amb els que va gravar un o dos
EP's. Aquesta cançó que escoltem ara és una versió de "Poetry in
motion" 
de Johnny Tilliston, encara que aquí a Espanya sempre es deia que
era del Dúo Dinámico que l'havien versionat. No vam saber que hi havia un bon
cantant i compositor nord americà anomenat Johnny Tillotson fins que als anys
80 van començar a publicar-se aquí al pais recopilacions d'èxits dels 60. Que
consti que molts van dir a l'escoltar cantar aquest tema "Qui és aquest
que versiona al Dúo Dinámico en anglès?" Os adoneu que sempre acabem
parlan del Dúo Dinámico. Per cert, Filippo Carletti va ser el profesor de cant
de Miguel Ríos.
Los Botines – Pan y Mantequilla
Los Botines eren madrilenys, una banda liderada pel cantant
Manolo Pelayo que primer van ser Los Diablos Negros i van gravar uns quants EP's
per reconvertir-se més tard a Los Botines. Junt al cantant Manolo Pelayo
trobàvem al bateria Manuel Varela, a la guitarra Paco Candela, al costat dels
suïssos Daniel Grandchamp al baix i Dominique Varchar davant l'òrgan. Aquest
tema es trobava en un EP de 1965 un dels tres que van gravar en total, on també
es recollia una versió del "Capri c'est fini" del frances Hervè
Vilard, "I got you babe" de Sonny & Cher i el
"Yesterday" de The Beatles. Aquesta cançó que escoltem a El Temps
Passa ... i la música queda és també una versió, en aquest cas dels
nord-americans The Newbeats i la veu de falset que sona en la versió 
original
és la del cantant del trio que es deie Larry Henley. Us recomanem que busqueu
algun dels seus molts vídeos que corren per internet i lucinareu amb ell. La
peçá va ser versionada també i molt bé pels T.N.T. clar que aquests tenien
l'avantatge de comptar amb una cantant femenina. Quan Manolo Pelayo va deixar a
Los Botines per llançar-se en solitari, el seu lloc va ser ocupat pel cantant valencià
Camilo Blanes que posteriorment passaria a ser Camilo Sesto i que després de
deixar a Los Dayson s’ahavia incorporat a Cefe y Los Gigantes, però sols va
estar-hi una setmana. Amb ell com a cantant Los Botines gravarien encara un
altre disc i farien dues pel·lícules, i finalmente en van desfer.
Los Magos de Oz – La flor
També des de Madrid ens arriba aquest trio creat l'any 1967,
encara que cap era nascut a la capital del Regne, es van anomenar Los Magos de
Oz, als quals no hem de confondre amb el grup Mago de Oz, molt més actual i amb
un so que es decanta cap al hard rock amb tocs barrocs. Los Magos de Oz estava
integrat pel gallec Juan Enrique Dapena al que es coneixia com Johnny i que
havia militat a Los Siderales i també era compositor, Ana Sánchez que era de
Màlaga i Alfonso Pueyo que era aragonès. Amb producció d'Eleuterio Juárez
publiquen al 1968 el seu primer disc, per al segell RCA que va incloure dues
versions. Aquest tema, escrit per Johnny que us portem avui a El Temps Passa... i la música queda, es trobava en el segon single, editat també al 1968, era
la cara B i a l'altra costat trobàvem “María Carnaval” a ritme de samba i que
creiem era una versió. És clar que abans havien participat al Festival del Miño
de 1968, tot i que creiem que no van guanyar. A partir de 1969 passar a ser
produïts per José Luis Armenteros que ja havia deixat a Los Relámpagos i al
1970 seria José Luis Navarro. També en 1970 els deixa Alfonso que és substituït
pel corunyès Javier Fernández i Johnny i Ana es casen, sols tenen vint anys
d'edat cada 
un. Es presenten al Festival de Benidorm com a trio i així mateix
Ana com a solista, però serien eliminats en la preselecció, ara bé, es
classifiquen en segona posició quan tornen a actuar al Festival de la Cançó del Miño. En el 71
arriben les milis i allò representa una aturada per al grup. Quan tornen a
posar-se en marxa en lloc de Javier torna Alfonso i graven un parell de discos
amb cançons composades per a ells per Juan Pardo i finalment es desfan al 1973,
començant llavors Ana i Johnny la seva carrera com a duet, amb gran èxit en els
anys 70, sobretot gràcies al tema “Yo también necesito amar” que va ser número
1 en vendes, mentre que Alfonso Pueyo es llança en solitari i participa en
alguns musicals com "Jesucrist superestar" i "The Rocky Horror
Picture Show". En total Los Magos de Oz publicarien 6 singles, l'últim a
l'any 1972 i ja al 1999 les seves cançons serien recuperades pel segell
Ramalama en un disc doble compartit amb els èxits de Ana y Johnny (a la foto). 
The Four
Winds & Dito – You’re no good
Aquesta bona banda mallorquina, 5 joves incluien un de
color, ens porten la seva versió del clàssic de Betty Everett "Tu no ets
bona" inclòs en el seu primer EP editat l’any 1964 a través del segell
EMI-Regal i del que ja hem escoltat fa uns quans programes la seva versió del
"Tijuana". De fet The Four Winds & Dito només van publicar dos
EP's, aquest i un altre l’any 1966 que el segell Cocodrilo Records va reeditar,
ja en els 80's i en format LP compartit amb cançons d’uns altres mallorquins, Mike
& The Runnaways, aquest Mike és el mateix que després passaria a liderar
Los Bravos i més tard canviant el seu cognom Kogel per Kennedy, es llançaria en
solitari. De fet de la fusió de músics de Mike & The Runnaways i Los Sonor
sortirien Los Bravos. En aquest EP també s’hi incluía "Bamm lama Bamm
loo" de Little Richard, "Give your lovin' to me" que era una
versió de The Mojos i com os hem dit, el “Tijuana”, tot un clàssic de la surf
music que van gravar The Persuaders, una banda liderada per Paul Buff i que
Quimet ha tocat i molt. The Foir Winds & Dito l'integravent José Luis
Cubeles (guitarra), José Francisco Massonet (baix), Eduardo Vidal
"Dito" (cantant), Fernando Baiget (bateria) i Jaime Vidal
"Mito" (guitarra).
La Música
que es Feia en Català
Eurogrup – L’estiu a ciutat
Escoltarem ara una bona versió del "Summer in the
City" dels novaiorquesos Lovin' Spoonful, la banda liderada pel cantant i
guitarrista John B. Sebastian, realitzada en català per el Eurogrup que
inicialment es deien Los Fènix i es van crear a finals de 1966, però Los Fénix
van decidir canviar-se de nom i llavors va sorgir Eurogrup. Actuaven bastant a
la sala Los Discos Voladores que estava al barri de Gràcia. El Eurogrup eren
una bona banda. El bateria va ser Juan Adriano Barras Rojo que va nèixer a
Madrid l'any 1947 i venia de Los Safem, com el cantant Jaume Miquel, al costat
de Víctor Escudé a la guitarra solista, Ferran Barrachina a la rítmica i Joan
Salvador que tocava el baix. Ferran els va deixar després del seu primer disc i
va ser substituït per Ovidi Gutiérrez amb el qual van gravar el seu segon disc,
un single editat l'any 1968. 
Del primer, un EP publicat l'any 1967 per
Concentric, us extraiem el tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda. En el
disc es van incloure tres versions: "Perdo l'esma" versió del
"I'll go crazy" de James Brown, "Que passa amb els duros"
que era una versió en català del "Get out of my life, woman" d'Allen
Toussaint que va morir el passat mes de novembre a Madrid després d'una actuació
i "A la vora de l'aigua" dels Righteous Brothers. El bateria Juan
Adrià els va deixar per unir-se a Los NO que s'havien reestructurat i en els
què també hi havia militat l'amic Antoni Duran, i posteriorment es va crear Los
Eurono i després s'incorporaria a Los Pioners substituint el bateria que estava
fent la mili. Per cert, actualment resideix a Menorca i toca habitualment al
club de jazz del Casino de Sant Climent i és membre de la Menorca Swing Band.
Actualment tres dels membres del Eurogrup resideixen a les Balears.
Del primer, un EP publicat l'any 1967 per
Concentric, us extraiem el tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda. En el
disc es van incloure tres versions: "Perdo l'esma" versió del
"I'll go crazy" de James Brown, "Que passa amb els duros"
que era una versió en català del "Get out of my life, woman" d'Allen
Toussaint que va morir el passat mes de novembre a Madrid després d'una actuació
i "A la vora de l'aigua" dels Righteous Brothers. El bateria Juan
Adrià els va deixar per unir-se a Los NO que s'havien reestructurat i en els
què també hi havia militat l'amic Antoni Duran, i posteriorment es va crear Los
Eurono i després s'incorporaria a Los Pioners substituint el bateria que estava
fent la mili. Per cert, actualment resideix a Menorca i toca habitualment al
club de jazz del Casino de Sant Climent i és membre de la Menorca Swing Band.
Actualment tres dels membres del Eurogrup resideixen a les Balears.
Betina – Per que em vas dir adeu
Aquesta cançó de Betina, va estar inclosa a un EP editat per
Ekipo, un petit segell amb seu a Barcelona, l’any 1966 i on així mateix es
recullien “A la bona de Déu”, “La vida tal com ve” i “L’Olé” que ens sembla
recordar era del Dúo Dinámico. “Per que em vas dir adeu” era una versió en
català d’un dels grans èxits de Los Brincos “Tu me dijiste adiós”. Betina va
ser una de les bones cantants Ye-Yé catalanes dels anys seixanta, si bé i ja en
els 70’s i després de liderar el Betina Group Show, una banda de curta vida i
creiem que amb un sol disc, va treure un parell de singles més en solitari i passaria a ser una de les cantants de 
l'Orquestra de Janio Martí amb qui va
estar més de trenta anys. De fet s’havia casat i el seu marit era músic de
l’orquestra. Per cert, Janio Marti que tenia 71 anys, va morir a l’octubre del
any 2011 a
Sitges, on vivia. La barcelonina Betina es deia en realitat Mercedes Massaguer.
Va començar sent molt jove, cantant a Ràdio Nacional al programa "Paso a la Juventud" que
presentava el locutor Federico Gallo. Betina va gravar habitualment en castellà
debutant l'any 1964 amb "Fiesta en mi corazón", un single editat per
Zafiro quan ella tenia sols 15 anys. De fet val a dir que Betina va centrar la
seva carrera en la llengua castellana. L’any 1967 Betina va participar en el IX
Festival de la Cançó
de la Mediterrània
amb "T'estim i t'estimaré", un tema del músic u compositor mallorquí
Antoni Parera Fons i va aconseguir el tercer premi.
Els 4 Gats – Sempre em perdo
Avui i en la secció de la Música feta en Català, us portem de nou a Els 4
Gats per compartir amb vosaltres aquest tema que sonarà ara a El Temps Passa
... i la música queda i que es trobava en un EP que va publicar el segell Edigsa
l'any 1963 i es la seva versió del “I Love You Honey” de John Lee Hooker, “Cla
i cat” escrita por Lluís Serrahima i Francesc Pi De La Serra i “Tu parles molt” que
és el “Too Much Joe Jones” de Reginald Hall, sense oblidar "Últims
records" que és una bona versió del "Segellat amb un petó" que
vam escoltar en passades temporades i que era de Peter Udell i Gary Geld i ja
l'havien gravat l'any 1960 el grup The Four Voices, al 62 Brian Hyland i l'any
1968 ho farien Gary Lewis and the Playboys, a part de Bobby Vinton ja en els
setanta. Els 4 Gats van ser un grup catalá d’efímera vida, tot i treure quatre
EP’s, on destacava un dels seus components, Quico Pi de la Serra que va néixer a
Barcelona el 6 
d’agost de 1942 i més tard tindrie una bona carrera ja com a
cantautor i membre de Els Setze Jutges. Els 4 Gats interpretaven una mena de R
& B a la catalana, light i bastant simplista, però ple de bona voluntat. El
22 de març de l’any 1962 Quico Pi de la Serra fa la seva primera actuació dins dels
Jutges, acompanyant a Miquel Porter i el 23 d’agost de 1962 va debutà en
directe i com cantautor a un concert fet a La Selva del Camp, a Tarragona, cantàn "Les
portes". Despres Quico Pi de la
Serra se incorporaria a Els 4 Gats amb els que va gravar 3
discos i van actuar en directe en moltes ocasions. Quan els va deixar per
anar-sen a fer el soldat, el seu lloc seria ocupat per Xavier Elies que era des
de 1963, el séptim Jutge i com a cantan havia grabat un sol disc “El piset”,
l’any 1965 i amb Els 4 Gats també un sol disc. Xavier Elies va morir a causa
d’un càncer el 30 de juny de 2010.
Els Anuncis dels Nostres Records
Ara i com us vam prometre fa ja algunes setmanes, els
nostres anuncis per al record tractaran sobre medicaments, d'aquests que
s'anomenen de finestreta, és a dir que no precisen de recepta mèdica. Molts
d'ells no existeixen avui dia, alguns possiblement ni els recordeu, però alguns
segueixen vigents i es troben a les farmàcies de les nostres ciutats i és que
nosaltres volem que gaudiu de bona salut i disfruteu de la vida i ara que la
primavera, com diuen "la sangre altera", escolteu amb atenció
aquestes recomanacions, perdudes en la banda sonora del nostre passat.
Tableta Okal
És clar que avui en dia i amb tot això dels diners, la
crisis, l'atur i l'augment del cost de la vida acaba produint-nos mal de cap, a
El Temps Passa... i la música queda tenim la solució. Tan simple com prendre
una Tableta Okal que servia per alleujar tot tipus de dolors, des de migranyes
a mal de queixal, refredats, marejos en un viatge, fins i tot el que en aquells
anys es denominaven "Molèsties de la dona", tot el solucionava la Tableta Okal, per
això en l'anunci et recomanaven no sortir mai de casa sense portar-la a la
butxaca, junt amb la targeta American Expres, per descomptat. És clar que no
sigueu il·lusos, els dolors de la butxaca, aquest que tot patim avui en dia, no
l'arregla la Tableta Okal,
ni el sunsuncorda. Per cert, la
Tableta Okal es un d’aquest medicaments que encara es venen
actualmente.
Super Koki
Ara us portem un anunci de pastilles per alleujar les
molèsties a la gola i la tos, es tracta de Super Koki, unes pastilletes de
Mentol i Tirotricina que havien de ser oli en un llum, pel que diuen els
anuncis i que ells presentaven al envas com de Mentol - Penicilina. La veritat
és que Super Koki s'usava per solucionar també altres problemes de salut, però
sempre vinculats a afeccions de gola, ronqueres, afonies, tos, grip, refredats,
úlceres a la boca, etc. Estaven fabricades pels Laboratoris Farmacèutics Pérez
Giménez que tenia la seva
seda a Aguilar de la Frontera,
Còrdova i va ser
creada pel farmacèutic cordovès Diego Pérez Giménez, encara que possiblement ja no us recordeu d'aquesta marca, us
informarem de que va estar molts anys en el mercat i era un producte molt
espanyol.
Polvos de Talco Calber
Els pols de talc són una cosa molt recomanable per tenir
sempre a mà a la farmaciola o en l'armari de la dutxa i encara que en aquest
anunci el promocionen com una benedicció per als nadons, la veritat és que són
de molta utilitat i sense límit d'edat. És clar que no us prengueu al peu de la
lletra això de que serveix també per alleujar les picors, bé si que serveix,
però compte, els picors de butxaca no els alleuja altra cosa que "el vil
metal". Encara que els records de la nostra infància estan lligats a la
marca Ausonia, els Pols de Talco Calber van ser un dels importants que es
comercialitzaven i és l'anunci que us hem portat avui. És clar que existien i
existeixen moltes altres marques com Lucky, Cussom, Gatolín, Cachito, Poppy,
Art 
Nouveau que estaven perfumats, Nenuco, Maja que era de la casa Myrurgia,
Talquistina, Johnson’s Baby i molts altres que com els Polvos de Talco Calber,
alguns se segueixen comercialitzant avui en dia, encara que ja pots trobar la
majoria en supermercats i grans superfícies, no només en farmàcies. Nosaltres
recordem amb afecte l'ús que feien de les pols de talc els barbers que els
posaven en un gran raspall i ho estenien per el nostre clatell després
d'haver-nos pelat, fent una bona fumarada.
Bicarbonato Torres Muñoz
Curitas
Johnson & Johnson, perquè es va
adonar que la seva dona es tallava sovint mentre treballava a la cuina i
utilitzava embenats molt aparatosos que se li desprenien amb facilitat. Curitas
se segueix fabricant i al mercat trobem ja "tiritas" de tot tipus,
algunes resisteixen el contacte amb aigua i hi ha altres que resulten
invisibles. Curitas va sortir al mercat l'any 1922 i utilitzaven l'eslògan
"El primer vendaje con gasa de Beiersdorf", havia estat patentat per
Carl Paul Beiesdorf el 28 de març de 1882, abans que el nord-americà Earle
Dickson. Com s'entén això?
Calmante Vitaminado
Ara tornarem a la música, no sense col·locar-vos al blog uns
quants anuncis gràfics de més medicaments, per si algun us pot ser d'utilitat o
simplement per portar-vos des del fons dels records, una part del nostre ahir i
fer-vos una recomanació: Abans de automedicaros, penseu-so bé i consulteu amb
el vostre metge ja que si bé el farmacèutic ha fet una carrera, no sempre us
atén un o una a les farmàcies i no oblideu que ha estudiat farmàcia, no
medicina.
Ara tornarem a la música.
Los Gatos Negros – La Tierra de las Mil Danzas
Primer de tot aclarir que aquests Gatos Negros que anem a
escoltar ara són els nostres, els barcelonins, no confonguem amb una banda
d'Amèrica Llatina que funciona actualment i que han adoptat el mateix nom sense
preocupar-se d'esbrinar si ja existien altres Gatos Negros. De "La tierra
de las mil danzas" que escoltem avui, hi ha dues versions
"originals" una negra a càrrec de Wilson Pickett i una altra blanca
que van interpretar The Walker Brothers. Aquí també Quimet reclama un euro, la
ha tocat i moltes vegades. Els barcelonines Los Gatos Negros es van decantar
per la negra i es va convertir al costat de "Cadillac", “Todo cambió”
i "Un efecto extraño", en les cançons més representatives de la seva
llarga carrera que encara segueix perquè es troben en actiu, si bé creiem que 
dels membres originals només quedan Quique Tudela i Frank Andrada que quan es
va incorporar a Los Gatos Negros venia de Los Albas. Quan a principis dels anys
70 van voler camviar de casa de discos, es van adonar que el nom s'havie
registrat i van passar a ser sols Los Gatos. Un dels fundadors, el batería
Ernesto Rodriguez va morir a principis del mes d’octubre del passat 2014, també
ens van deixar Piero Carando i Carlos Maleras, del que es deie que va canviar
el seu òrgan Vox per un Hammond de segona mà que segons es deia li havia
comprat al mateix Brian Auger. Aquest tema es trobava en un single editat per
Vergara l’any 1967 amb "Todo cambió", una bona versió del "No
milk today" de Herman's Hermits a l'altre cara. De fet tot ha canviat fins
al punt que el títol original era "No llet avui" el crit d'un nen a
la seva mare fart de prendre lleteta, potser el nen havia crescut i volia un
cubata. És que les mares... Com són les Mares!
Yerba Mate – Ven
El grup català Yerba Mate que van començar realitzant jazz
dins de l'estil dixie, de fet van ser un dels primers grups de l'estat espanyol
que va interpretar de manera continuada aquest estil musical, a poc a poc van
anar decantant la seva carrera musical cap a la música soul, com ens demostren
en aquest trema que us hem extret d'un single que van publicar l'any 1969 a través del segell
Vergara i en el qual es va incloure “Solo entre la gente” com la cara A del
disc. Val a dir que quan van començar van publicar els seus primers discos al
segell Sono Play, debutant amb “El mirlitón”, inicialment eren cinc components,
però van acabar 
sent set o vuit en incorporar metalls. De fet i tot i que van
centrar la seva carrera en temes instrumentals, ells també van gravar cançons
cantades, com aquesta que escoltem avui a El Temps Passa… i la música queda.
Són els autors de la banda sonora de la pel·lícula "Tuset Street" que
va protagonitzar Sara Montiel. Quan es van desfer, alguns dels seus components
es van integrar a un grup de Terrassa anomenat Mi Generación, altres a Música
Dispersa, etc. En general tots es van incorporá a grups de la anomenada Ona
Laietana. No sabem el nom dels componentes del grupo, sols hem esbrinat que dos
d’ells eren argentis i es deien Carlos Avallone i Ramón Solís que després s’en
van anar a Maquina!. Per cert, no els hem de confondre amb un grup actual que
es diu aixó mateix Yerba Mate i que fan música amb arrel sudamericàna
Henry & The Seven – Cuando vuelva
Tot i haver publicat només tres singles al llarg de la seva
curta carrera, a través del segell CEM, els catalans Henry and The Seven són
una de les bones bandes de soul que van sorgir en el panorama espanyol de
finals dels seixanta. Tot comença amb Manolo Barrera que militava a Los Flames
fins que es van desfer. Va passar després a formar part de l'orquestra de ball
Luis de Alba y Los 5 de España, allà i al costat del organista Ángel René i els
germans Vicente i Alfredo Márquez es gesta Henry and The Seven, però els
germans Márquez se'n van a Los Canarios. Amb la incorporació del cantant
Enrique Martínez que abans havia estat a Los Buitres i passa a ser Henry, neix
aquesta bona banda de soul, a finals de 1967 i es complementen amb José María
Panizo (baix), Paco de Gregorio (saxo tenor), 
Jesús Moll, un bateria anomenat
Rafael i un parell de músics més que tocaven metalls. Aquest tema que sona ara
a El Temps Passa... i la música queda es trobava a la cara B d’un single,
editat l’any 1968 amb “Llevame allí” a l’altre costat. Henry and The Seven son
ser un dels que van participar en la pel·lícula "Un, dos, tres al
escondite inglés” d'Iván Zulueta, encara que aleshores el guitarra era Francis
Cervera. Es desfan l’any 1970 i José María i Francis es van incorporar a
Aguaviva aquells dels "Poetas andaluces".
The Finder’s – Un buen empleado
Els barcelonins The Finder’s van ser apadrinats per la
genial Mary Santpere i aquest tema que us portem avui a El Temps Passa... i la
música queda, una versió del "White Collar Yorker" del grup The
Ministry of Sound, es trobava en un EP editat per Belter l'any 1966 i en el
qual també es van incloure “El tiroliro”, “Piénsalo y vuelve a mí” i “Monísima”
que arriba a ritme de xotis madrileny, la veritat és que els tres temes són
molt oblidables i de poca qualitat. Per cert que la fotografia de la portada es
va aprofitar també per a un altre single. Inicialment The Finder's eren Alberto
Vallès a la guitarra, Roberto Castro també guitarra, el baixista Andrés
Sánchez, Vicenç Rondoni a la bateria i el cantant Ferran Alert Prieto, a qui
anomenaven Àlex. Es van crear l'any 1962 i en el 64 van marxar-se Àlex, Vicenç
i Roberto per crear Álex y Los Findes i en el seu lloc es van incorporar Miguel
de Borja (bateria), Miguel Esteban Reina (cantant) i Pedro Caño (guitarra
rítmica). Van tornar a haver-ho camvis i es va incorporar el baixista 
Joan
Parés l’any 1965 venia del grup Los Agnis. Curiosament el que està
consideratcom el seu millor disc, un EP editat per el segell Columbia l’any 1964
on trovaben la versió del “Tobaco Road”, els va portar problemas i van tindre
que tornar a Belter per que el contracte seguia en vigor i van tenir que seguir
graban moltes horterades. Belter els va convertir en el grup d’acompanyament de
la cantant Jezabel, de la que avui no creiem que s'en recordi ningú i passant a
ser Jezabel con The Finder's. Després de la seva dissolució l'any 1968 gairebé
tots els seus membres van deixar la música. Al guitarra Pedro Caño el vem
tornar a trobar en els 70 tocant amb La Salseta del Poble Sec. L’any 1999 Ramalama
reculliria les seves cançons en un CD recopilatori, junt a temas de Alex y Los
Findes. Per cert Los Finder’s han tornar fa sis o set anys i seguiexen
treballan, però no us podem dir qui són ara els components. A la foto Mary Sanpere, el seu representant i components de The Finder's.
Los Mustang – Mi vida
Aquesta cançó va ser el gran èxit internacional del cantant
francès Alain Barriere i ara l'escoltarem a la recta final de El Temps Passa… i
la música queda, a càrrec de Los Mustang, els nostres eterns presoners, de fet
hem de reconèixer que ells, Los Javaloyas i Los Catinos, van ser els millors
versioneros de la seva època. El tema es va incloure en un dels millors EP's de
Los Mustang i un dels que van funcionar molt bé a nivell vendes, editat l'any
1964 per EMI i en el qual també trobàvem “Y volvamos al amor” de Marie Laforet,
“Conocerte mejor” que es la seva versió del "I should have know
better" de The Beatles i “Un mundo sin amor” que tot i haver estat escrita
per Paul McCartney, la van gravar i van portar a l'èxit el duet britànic Peter
& Gordon. La veritat es que i parlant de cançons dels Beatles, Los Mustang
tenien una ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells,
mitjançant gestió del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que
els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes
ocasions abans de que es publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los
Mustang amb temes com “El submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, la seva versió
tingues xifres de vendes al pais molt 
superiors a las del nois de Liverpool.
Per cert en els seus començamens i quan eren un grup instrumental sense
cantant, van participar en el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler
Serrano, la segona posició creiem que va ser per Los Sírex i la primera pels
valencians Los Pantalones Azules. Els Mustang són l'única banda de pop dels
seixanta que fins a la seva dissolució l'any 2000 van mantindre els mateixos
components originals. Los Mustang eren Santi Carulla, Tony Mier, Marco Rosi que
va morir l’any passat, Tony Mercadé i Miguel Navarro. Tenim que reconeixer que
Los Mustang van ser un dels millors i més venedors grups del Estat, entre 1964
i 1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000
exemplars, arribant als 130.000 amb aquell on es trobava el "Submarino
amarillo". Per cert, Marco Rosi va ser el delegat de la Mitsubishi a Catalunya,
a la seva divisió d’aparells de vídeo, va morir el 17 de maig del 2015 a Figueres, on vivia i
va ser el compositor de les 16 cançons propies que Los Mustang van gravar al
llarg de la seva carrera, va néixer al Poble Sec, a Barcelona, un 30 d’agost de
1942.
Los Gritos – Sentado en la estación
Los Gritos amb aquesta cançó que va ser composada per Manolo
Galván, es van presentar al Cinqué Festival del Atlántico, que tenia lloc a
Puerto de la Cruz
i si bé va guanyar Giorgio, ells es van clasificar en tercer lloc. Es va
incloure a un single publicat per Belter l'any 1970 amb "Ven vamos a
cantar" a l'altre costat. La banda liderada per Manolo Galván, Los Gritos,
si van guanyar, conjuntament amb Julio Iglesias, autor de la cançó, el Festival
de Benidorm del 68 amb "La vida sigue igual". Los Gritos eren Manolo
Galván, Francisco Doblas, José Sierra i José Ramón Muñoz. Van intervindre,
cantant i actuan, a la pel·lícula "Abuelo made in Spain", amb Paco
Martinez Soria. Quan Los Gritos van decidir reciclar-se, van passar a ser La Zarzamora i amb 
aquest
nom van treure un únic LP i uns quans singles que van ser produïts per Juan
Pardo, però quan van passar a ser La Zarzamora hi van haver alguns canvis, entre
altres coses perquè van passar a ser cinc ja que es va incorporar l'organista i
cantant José Iglesias González, el baixista va passar a ser Nono Figuera i a la
guitarra trobàvem a José Fernández Tellez. Quan Manolo Galván va marxar-se
ancara van gravar un disc sense ell. Manolo Galván es va llançar en solitari
per finalment i desenganyat dels mitjans de comunicació, les discogràfiques i
la censura espanyola, marxar-se cap a l'Argentina on va tenir una brillant
carrera, retirant-se fa tres o quatre anys. Va morir a Bella Vista, Argentina,
un 15 de maig del 2013.
Acaba El Temps Passa… i la música queda per aquesta setmana,
però abans de fotre el camp us deixem amb companyia de totes les emissores per
les que sortim a l’aire o vía internet si t’el descarrégues des del blog o el
facebook de Montse Aliaga. Sóm Quimet Curull i Mario Prades i ara us diem
Adeu-siau, fins el proper programa
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
