El Temps Passa 10-27

Enllaç per descarregar-se el programa

Us portem per començar El Temps Passa... i la música queda tota una curiositat, l'actor Vicente Parra cantant, però avui tindrem així mateix uns quants crooners que van funcionar en el mercat nacional i pràcticament tots ells eren catalans, com José Guardiola, Ramón Calduch, Jorge Sepúlveda, Bonet de San Pedro i Víctor Balaguer, també comptarem amb Els Dracs, Los Z-66, Els Xerracs, Los 5 Musicales, Els 3 Tambors, Los Bohemios, Brincos, Los 5 Latinos, Albert Band, Los Catinos i Los Javaloyas. Tots ells ens acompanyaran en el nostre viatge als records, als anys seixanta que anem a començar i que t'arriba setmanalment des de totes aquelles emissores per les que sortim a l’aire o bé per internet si es que t’el descarregues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Som Quimet Curull i Mario Prades i ara mateix emprenem aquest recorregut per l’ahir dient-vos com sempre que

Obrim la Paradeta

Vicente Parra – Venus

Fa un parell de temporades us vam portar al programa i com a curiositat a l'actor Vicente Parra cantant. Us vam comentar que va gravar diversos EP's a principis dels anys seixanta, aprofitant el boom de la seva pel·lícula "¿Dónde vas Alfonso XII?". En un altre d'aquests EP es recollia aquest tema que us portem avui per començar el programa i que hem de reconèixer, és una bona versió que Vicente Parra realitza del gran èxit internacional del cantant i actor nord-americà Frankie Avalón, sense desmerèixer per res. En aquest EP, editat per Hispavox també trobàvem “Llorarás”, “Mi sentencia” i “La entrega” i l'acompanya una orquesta dirigida per Greg Segura. El valencià Vicente Parra va ser un dels grans actors del cinema espanyol, més que per la seva qualitat interpretativa, pel seu do per aconseguir que a les senyores i alguns senyors, se'ls caigués la bava davant la seva presència a les grans pantalles i sobretot pel seu paper en el film "¿Dónde vas Alfonso XII?" de Luis César Amadori que l'any 1958 va guanyar el cor a les espanyoles. Curiosament al galant sembla ser que li passava una cosa semblant a lo de Rock Hudson, però sense la malaltia, no siguem dolents. Es deia Vicente Parra Blanco i va néixer a Oliva, València, el 5 de febrer de 1931. Va començar dedicant-se al teatre. A partir de la meitat dels seixanta la seva cursa va perdent força i els nous actors, sobretot còmics, l'anaven desplaçant-lo. Als setanta Vicente Parra va voler mostrar una faceta d'actor diferent als papers ensucrats als que l'havien encasellat i va protagonitzar l'any 1970 "La setmana del asesino" de Eloy de la Iglesia i molts dramàtics per a TVE. Vicente Parra va morir a Madrid el 2 de març del 1997.

Los 5 Latinos – Mi oración

Los 5 Latinos van ser un grup vocal que va arribar des d'Argentina i estaven liderats per Estela Raval (Buenos Aires, 19 de maig de 1929), dona amb una bona veu, com podreu comprovar escoltant aquesta cançó, tot un clàsic dels The Platters. De fet també va ser el primer èxit del Dúo Dinámico, aixó si, titulan-la “Rogar”. Los 5 Latinos es van crear l’any 1957 i eren Estela Raval, el seu marit el trompetista Ricardo Romero, juntament amb Héctor Buonsanti, Mariano Crisiglione i Jorge Francisco Patar, aquest últim reemplaçat l'any 1960 per Carlos Antimori. El 1957 van gravar el seu primer single amb “Amor joven" i “Abran las ventanas" i l’any 1958 el seu primer àlbum "¡Maravilloso! ¡Maravilloso!" on van ser acompanyats per l'orquestra de Waldo de los Ríos i que va incloure aquest tema. Nosaltres os la puntxem des de un CD recopilatori titulat “Los Cinco Latinos. Sus Primeros EP's En España (1958-1960)” i sona a El Temps Passa... i la música queda, des de aquelles emissoras que emeten el programa. Estela havia cantat amb el grup Las Alondras i a l'Orquesta de Raúl Fortunato i el seu marit  Ricardo Romero va militar en diverses formacions, entre elles l'orquestra de jazz Los Colegiales. Junts van formar part del grup Los 4 Bemoles del qual van sorgir Los 5 Latinos. El 1969 Estela Raval es va llançar com a solista encara que al final van tornar a posar en marxa el grup com Estela Raval y Los 5 Latinos, al 1982. El 29 de juny de 1960 van debutar al Florida Park de Madrid i van fer una gira per Espanya amb The Platters. L'any 2002 a Estela Raval se li va detectar un càncer del qual va ser operada, així i tot no va parar de treballar, però al maig de 2012 l'estat de salut d'Estela Raval va empitjorar, la qual cosa va motivar que fos internada en una clínica de Buenos Aires. Des del diumenge 27 de maig de 2012, Estela Raval es trobava hospitalitzada en una sala comú de la clínica Bazterrica, després d'haver-se recuperat de la infecció urinària que l'havia portat a internar-se. No obstant això, una infecció respiratòria va complicar la seva situació, el dimecres 6 de juny del 2012 va entrar en coma i Estela Raval va morir.

Víctor Balaguer y su Orquesta – C’est magnifique

Víctor Balaguer va néixer l’any 1921 a Barcelona, la mateixa ciutat on va morir el 17 d'abril de 1984 a causa d'un càncer. L’any 1962 va representar a Espanya en el Festival d’Eurovisió amb el tema "Llámame", el festival es va celebrar a Luxemburg, però ell no va guanyar. Si va guanyar un Festival de Benidorm i va participar al Festival de la Cançó de la Mediterrània amb "La muralla de Berlín", en la mateixa edició en què van guanyar Salomé i Raimon amb el "S'en va anar". Víctor Balaguer va ser un bon crooner que va cantar en castellà i català i s’el engloba dins de la  Nova Cançó catalana, encara que ell mai va anar de cantautor, ni de lluny. Al gener de 1959 va treure un disc on es va incloure la primera versió espanyola del "Tutti Frutti" de Little Richard i que està considerada la primera gravació de rock and roll realitzada a Espanya, tot i que ell era un gran cantant melòdic, un crooner de vella escola, en aquella ocasió el va acompanyar l'Orquestra de Josep Solà, però en l'EP del qual extraiem avui aquest clàssic del francès Maurice Chevalier, trobem a l'Orquestra Florida que curiosament, l'any 1965 van ser un dels "grups teloners" de The Beatles en la seva gira espanyola, tant a Madrid com a Barcelona. Aquesta cançó, tot un clàsic avui en dia, va ser composada l’any 1953 per Cole Porter per el film musical “Can-Can” on la cantava el gran Maurice Chevalier.

Jorge Sepúlveda – El mar y tú

Un altre gran crooner dels anys quaranta i cinquanta va ser Jorge Sepúlveda, dins de l'estil que es va anomenar cançó romàntica "moderna" o també “canción ligera”. El seu veritable nom era Luis Sancho Monleón (València, 1917 - Palma de Mallorca, 16 de juny de 1983). Va començar a la Sala Casablanca de Madrid al 1942. Quan va gravar els seus primers discos, les seves cançons es van popularitzar a través de la ràdio, en programes de cançons dedicades, molt escoltats en l'època, quan les orquestres i artistes de moda actuaven en directe. Entre les seves moltes cançons mereixen destacar "Bajo el cielo de Palma”, “Monasterio Santa Clara”, “Mirando al mar”, “Lisboa antigua”, “Santander”, “Qué bonita es Barcelona” o “Mi casita de papel", sense oblidar aquesta que escoltem avui a El temps Passa… i la música queda “El mar y tú”. Els bolerets eren la part més important del seu repertori i a mitjans dels 60 amb l'arribada del pop Jorge Sepúlveda va anar desapareixent paulatinament per tornar als 70. A la ciutat de Santander tenen una escultura en honor de Jorge Sepúlveda. Es una ciutat a la que ell va dedicar la cançó titulada així "Santander" i el bust está situat "Mirando al mar" com deia la seva gran cançó.

Bonet de San Pedro y Los 7 de Palma – Bajo el cielo de Palma

Va ser un dels grans cantants sorgits a les Illes Balears, també un gran crooner, i el nom veritable de Bonet de San Pedro era Pedro Bonet Mir, va néixer a Mallorca el 17 d’agost de 1.917 i va morir el 18 de febrer de 2002. Va començar amb 15 anys al grup Los Trashumantes. Fou un dels fundadors del SGAE i va començar profesionalment com a cantant d'orquestres i com a component de la Gran Orquestra de Ramon Evaristo, també va cantar amb l'Orquestra Gran Casino, ambdues a Barcelona. L'1 de setembre de 1942 va crear Bonet de Sant Pedro y Los 7 de Palma amb els quals va recollir els seus majors èxits i va canviar el panorama musical a l'ús. Los 7 de Palma, un grup en la línea italiana de moda en aquelles épocas, l’integraven Joaquín Aza (piano), Benedicto (bateria), Jaume Villagrasa (baix), Miquel Roselló (guitarra), Josita Tenor (guitarra i veu) i Jaume Vilas (violí i veu), sense oblidar al seu líder Bonet de San Pedro (guitarra, saxo, clarinet, vibràfon, veu i direcció). De fet va ser dels primers que va utilitzar el format quartet, quintet i septet aquí al país. Van debutar el 3 d’octubre de 1.942 al Salón Rigat de Barcelona. Als anys vuitanta Bonet de San Pedro va formar el Swing Group Balear que feien jazz. Conegut amb el sobrenom de "El duque de la ensaimada", la cançó mes popular de la seva carrere es “Rascayú” per la que va ser demandad per “plagio” per un pastor analfabet que la cantaba desde fei mols anys. Van arribar a un acord economic i el pastor suposem va retirar el seu requerimen. Pero la cançó tampoc era del pastor. Segurament aquest la va escoltar a algun turista nord americà de visita a l’illa. Realment la cançó va ser grabada l’any 1934, amb una lletra molt mes “Gore” per la cantant texana Lydia Mendoza. I un altre curiositat, la censura va prohibir la seva emissió per les emisores de radio al jutgar que al cantar "Rascayú cuando mueras que haras tú, tú serás un cadáver nada más...", indiscutiblement es referia al Siscu i amb el Dictador no es podia jugar. Per cert que Bonet de San Pedro tenia que actuar a la sala Chamonix de Reus, però no va ser posible, la mort s’el va endur abans. La actuació la havia gestionat Mario Prades.

José Guardiola – El día más largo

Aquest tema va formar part de la banda sonora de la pel·lícula "El dia més llarg", un film bèl·lic sobre el desembarcament a Normandia en la Segona Guerra Mundial i avui una de les més importants pel·lícules de "guerra" de la història del cinema. La veritat és que d'aquesta cançó es van fer moltes versions, fins van arribar a gravar-la Lita Torello, Franz Joham, Ennio Sangiusto i molts altres, però la versió original era de Paul Anka. Nosaltres us portem a El Temps Passa... i la música queda, la versió del millor crooner espanyol de tots els temps, el català José Guardiola que la va gravar l’any 1962 per al segell La Voz de su Amo, publicant-la en un EP en el qual també es van incloure “El Fín”, “Pequeño Elefante” i “Desafinado”.  José Guardiola era un bon amic, un gran cantant i a més a més, un gran professional que va saber mantenir una posició de prestigi tot i que els anys i les modes el van allunyar de les llistes d'èxits. José Guardiola Díaz de Rada, nascut a Barcelona el 22 d'octubre de 1930. Va cantar en castellà, però també ho va fer i molt en català, signant en aquests enregistraments com Josep Guardiola, el nostre estimat Pepe Hucha, com se'l coneixia familiarment. L'hi agradave el futbol i era un fervent seguidor del L'Espanyol, club del que ell va fer i cantar l'himne. A mitjans dels seixanta i amb l'arribada del pop i els conjunts moderns José Guardiola va anar perdent part de la seva immensa força de convocatòria de masses. És clar que la discogràfica i per mantenir els seus fans més joves va fer que s'ha afaités el seu bigoti característic per tal d'aparentar una joventut adolescent que Josep Guardiola ja no tenia. Per cert, l'última entrevista que Mario va publicar al Diari de Tarragona va ser a José Guardiola arran d'un concert que va realitzar a la Pista d'Estiu de Constantí, aquella tarda Mario va presentar José Guardiola a Montse Aliaga. Un altre dia i també a Constantí, aquest cop per la Associació de Jubilats de Constantí, va tornar a actuar Josep Guardiola, Quimet estava allí per donar fe del fet. Josep actuava amb la música "enllaunada" i per supusat amb la veu en directe, la gent del públic l'hi va demanar que cantes cançons de las que ell no portava la música preparada. Es clar que el nostre crooner tenia moltes "tablas" i sempre va ser un gran profesional i "acapella", es a dir "a pel" com es deia abans, sense música i sols amb la seva veu, va anar cantan les cançons que la gent l'hi demanava. El 9 d'abril del 2012 José Guardiola va abandonar aquest món per la porta de servei, com sols passar amb aquest que despres de ser tan grans, han anan quedat relegats a un oblit per part del públic manipulat per les multinacionals del disc i les emisores de ràdio-fórmula. José Guardiola comptava 81 anys d'edat, però les seves cançons seguiran mantenint viu el seu record entre nosaltres i tots aquells que l'admiràvem i estimavem.

Ramón Calduch – La muralla de Berlín

 

Si bé José Guardiola també va gravar "La Muralla de Berlín", una cançó sorgida del Festival de la Cançó de la Mediterrània, com tants altres, ara us portem aquesta a càrrec de Ramon Calduch, un altre bon crooner que la va interpretar en la quarta edició del Festival, ell i Víctor Balaguer, i malgrat quedar en segona posició, la crítica i el públic la van donar com guanyadora. També va cantar-la i va gravar-la Salomé. La veritat és que el Mur de Berlín es va construir pràcticament en una nit, la del 13 d'agost de 1961. S’el va va anomenar el Mur de la Vergonya i finalment va caure, com es diu en la cançó, però no va ser fins al 9 de novembre de 1989. Per cert, el pare de  Mario sempre deia que "Els americans tenen fronteres perquè no entri la gent de fora i els soviètics les tenen per impedir que la gent de dins foti el camp”.  Ramón Calduch va ser un altre dels grans crooners catalans dels anys 60, al costat de José Guardiola i encara que no va arribar a la seva alçada, se li va apropar molt. Ramón Calduch va gravar moltíssims discos, tant en castellà com català i va saber mantenir-se fins ben entrats els seixanta. Ramón Calduch va néixa a Montcada i Reixac, Barcelona, el 5 de novembre de 1928 i va morir a Barcelona un 24 de setembre del 2008. Feia dècades que Ramón Calduch patia soriasis i el seu caràcter es va agrià molt, no assimilant haver perdut el lloc rellevant que va ocupar molt abans, supossem que agravat per la malaltia que patia. Mario recorda una vegada que el va entrevistar. Ramón Calduch va posar a "parir" a totes les noves generacions de músics de  rock i pop, només ell i els seus coetanis valien la pena. El titular de l'article va tindre que ser "La amargor d'una antiga estrella".

La Música que es Feia en Català

Els 3 Tambors – Romanço del fill de vidua

Quimet reclama inmediatamente l’euro per que aquesta cançó la ha tocat un munt de vegades. Aquest tema és el millor al costat de "Cançó del noi dels cabells llargs" en la carrera musical d'Els 3 Tambors aquest bon grup pioner del rock en català, un dels millors del pop-folk de les nostres terres i que avui son part de la nostra historia musical. "Romanço del fill de vidua" estava composada per Bob Dylan i el text va ser adaptat al català per el poeta Pere Quart. Val a dir que Els 3 Tambors van realitzar una gran versió que es va publicar en el que ha estat el seu millor EP i també incluïa “Cançó del noi dels cabells llargs”. De fet Els 3 Tambors sols van gravar dos EP's i per cert no eren tres, eren quatre, els germans Jordi i Albert Batiste, junt amb Gabriel Jaraba i Josep Maria Farran. Aquest primer disc que es va editar mitjançant el segell Belter l’any 1966 incluïa, com ja us hem dit, la “Cançó del noi dels cabells llargs” i que va ser composada per Jordi Batiste quan solsament tenia disset anys. Jordi Batiste més tard va formar part de Màquina, la millor banda de rock progresiu català i de Ia i Batiste. També ha gravat amb Gerard Quintana a Els Miralls de Dylan i creiem que en solitari. El seu germà Albert Batiste va tocar amb Els Sapastres, Fusioon, on també estaven Santi Arisa i Manel Mas i altres grups de la Ona Laietana. En aquest EP també hi trovabem “S’ha parat un rellotge” i “Matí”.

Els Dracs – Comprensió

Us portem ara a El Temps Passa… i la música queda una bona versió de The Animals, en aquesta ocasió a carrec del grup Els Dracs que la canten en català, quan ja gravaven per al segell Concentric. Quimet torna a reclamar l’euro perque la ha tocat un grapat de vegades. El conjunt català Els Dracs van gravar i molt en castellà, mitjansan Discos Alma, un subsegell de Vergara, abans de fitxar per Concentric i gravar en llengua vernacla diversos EP's, entre ells el més venut del segell Concentric i en el què es trobava la seva versió de "La casa del sol naixent". Un altre dels bons discos del segell es aquest del que os hem tret aquesta cançó que es una bona versió del tema de The Animals. Els Dracs van ser al costat de Els Tres Tambors els millors grups de pop-rock en català de l'època i la llavor del actual rock en català. El sextet, liderat pel cantant Jordi Carreras, va treballar des de 1964 fins al 1971 i van gravar un grapat d’EP's, si bé els que van gravar en castellà els firmaven com Los Dracs. Els grup l’integraven el cantant Jordi Carreras, al costat de Miguel Olivé, Vicente Carós, Faustino García, Manuel Cordero i Alfredo Pla. L’any 1966 van ser el primer conjunt de rock que va actuar al Palau de la Música Catalana, a Barcelona. Van fer un intent per tornat l’any 1999, tenint com a cantant a Andrés de la Rosa que després seria substituït per Pepe Fernández i posteriormente van ser el grup d’acompanyament del cantautor Jordi Albero, però no hi va haver continuitat. Hem sabut que el bateria Vicenç Carós havia mort el 20 de gener de 2010, als 63 anys d'edat. Per cert, l’any 1981 el segell Edigsa va publicar un LP recopilatori titulat "La casa del sol naixent" que recollia les cançons dels seus tres discos amb Concentric. En aquest EP i a part del “Comprensió” dels Animals, trobavem “La nit” que era d'Adamo, “El joc de l’amor” que era de Wayne Fontana i la seva versión del tema de The Yardbirds “Un cor fet d’amor” que per cert, en la versió original s'ha fet servir a la banda sonora del film "London-Boulevard" que s'ha estrenat fa un parell o tres d’anys, creiem recordar.

Dos + Un – Pescadors

Els Dos + Un van ser un bon grup de folk català surgit en els seixanta i estava integrat pels germans Jordi i Josep Maria Clúa i Manel Josep que posteriorment crearia la Orquesta Plateria, a més de la col·laboració de Jaume Balanyà encara que aquest mai va ser oficialment membre del grup. Aquest tema editat en format single l'any 1968 per DDC, subsegell de Discophon, és possiblement el més important dels que van treure Dos + Un i avui en dia és tot un himne del folk català de finals dels anys seixanta. La cançó va ser composada pels germans Clúa i M.J. Bergua i ens parla dels pescadors que van a la mar a fer el que sempre han fet, sense pensar que pot ser mai no tornaran del ample mar. Per aixó ells ens diuen que escoltem les veus del vent que transportan el seu dolor. Més tard el barceloní Ia Clúa, de veritable nom José Maria Clua i que va morir el 13 de setembre de l’any 2011 a causa d'un càncer, als seixanta anys d'edat, s'uniria a Jordi Batiste i crearien el duet Ia i Batiste, un dels seus discos "Chinchonera's Cat" està considerat una obra mestra de la música folk-rock catalana. Ia Clua també va formar el grup Moto Clua i va gravar en solitari. En total Dos + Un van arribar a gravar quatre o cinc discos petits, aquest creiem que era el segon d’ells. A la foto Ia Clua (al mig) amb Jordi Batiste i Mario Prades.

Els Xerracs – Tu i jo sols

En aquest EP de Els Xerracs, editat per Edigsa l’any 1965 també es trobaven “La fulla”, “Jo he pres dels teus ulls” que ere una versio del “J’ai pris dans tes yeux” del grup frances Dick Rivers et les Chats Sauvages que la van gravar l’any 1961 i “Jo vull aixó” que es una versió de la cançó "That's my desire" que van enregistrar Dion & The Belmonts, la banda de doo wop liderada per Dion de Mutti i que abans també havien gravat Sammy Kaye Orchestra. Però també trobavem aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda i que era seva, va ser escrit per Joan Josep Buira i J. Macias. La cançó “Jo vull aixó” es va incloure al doble CD recopilatori del segell Ediga titulat “Edigsa 1961-1983 Nova Cançó, Inicis i evolució vol. 2”. Així mateig va tornar a incloure-la a un CD-llibre recopilatorio editat per Picap l’any 2008 que va dirigir Joan Carles Doval i es va titular “El rock català 1980-1991”. Creiem que els xicots que integraven Els Xerracs eren de Barcelona i es deien F. Ibañez, R. Oriol, Joan Josep Buira i J. Macias, però la veritat es que tampoc ho tenim massa clar. Al grup també hi trobavem a Toti Soler que més tard gravaria per els seu compte i formaria part de Pic Nic i OM, avui en dia està considerat un dels millors guitarres catalans, si bé s’ha decantat cap el flamenc. Durant 25 anys va acompanyar a Ovidi Mntllor.

A la foto Toti Soler amb Quico Pi de la Serra.

Acabarem aquí la nostra secció en català, però prosseguirem el viatge pels records dels anys seixanta des de Barcelona.

Los 5 Musicales – Mony, mony

Avui en dia aquells que recorden a Los 5 Musicales ho fan per les cançons infantils que van gravar en la seva última època, ja en els setanta i sobretot pel tema "Salta, salta, pequeña langosta", però ells en els seixanta es van inflar de gravar versions de moda. Com a mostra aquí teniu aquesta que van realitzar del gran èxit del grup nord-americà Tommy James & The Shondells i del que a Espanya també hi ha una altra de molt bona a càrrec de Los Mitos i que ja hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda i altres, entre elles destacar la de Los Geminis. Aquest tema es va incloure en un EP publicat pel segell Palobal l'any 1968 i en el qual també hi havien altres versions, “Don Simon” que era dels 1910 Fruitgum Company, “Honey” de Bobby Goldsboro i “Tu eres mi razón de vivir”. Quan es van crear a Barcelona, el setembre de 1967, eren Beatriz Montero, Esther Navares, Eduardo Buján, Jesús Gracia i Francisco Díaz encara que en el 68 es van produir canvis i va entrar Ricardo Monforte  substituint a Eduardo. Van participar en uns quants festivals i van aconseguir el tercer premi, la Sirena de Bronze, en el novè Festival Internacional de la Cançó Espanyola de Benidorm, al 1968. Los 5 Musicales van ser fitxats per CBS que acabava d'establir-se a Espanya i van obtenir el Primer Premi del III Festival de la Cançó Infantil de Televisió Espanyola a l'any 1969 amb la cançó "Adivínalo" de July Murillo, l'any següent el 1970, participen en el IV Festival de la Cançó Infantil de TVE, van obtenir el Segon Premi i el Premi d'Interpretació amb les cançons "Vamos a Cantar" i "La orquesta", i van tornar a participar al V Festival de la Cançó Infantil de TVE a 1971, van alternar a partir d'aquell moment les seves actuacions amb la de presentadors en els 20 programes que va durar aquesta edició i a partir d'aquell moment la seva carrera ja es va centrar en el públic menut.

Los Bohemios – Suzie Q

L'any 1967 Los Bohemios van versionar, mirant a la Creedence Clearwater Revival, aquesta cançó que compartirem ara a El Temps Passa ... i la música queda d'avui, tot i que el tema va ser escrit en 1957 pel cantant i guitarrista Dale Hawkins (1936-2010) que també la va gravar, però en l'EP així mateix es van incloure “El bote que remo” de Lulu, “La Felicidad” de Palito Ortega i “Otra vez soñé” que creiem també era una versió, però no estem segurs. Quimet es frega les mans i prepara la “saca”, tornant a reclamar l'euro perquè aquesta també l'ha tocat. Los Bohemios, aquest bon grup que escoltem ara eran d'Albacete i després s’afincarien a Mallorca, l'integraven Paco Molina, Eugenio Martínez, Antonio Costa, Antonio  Veciana i Leopoldo Martínez Jr que era el seu líder. El pare que també es deie Leopoldo, era pianista, a més de sastre i tocava a l'Orquestra Jabelc. Del guitarra Antonio Veciana per la seva part, es va parlar i molt pel fet de donar la volta al món en una vespa. Eugenio Martínez va morir molt jove a causa d'un càncer. Los Bohemios van gravar per Hispavox i van treure bastants EP's, gairebé sempre versions, això si. Van arribar a ser sis components i es van desfer a la fi dels 60. Per cert, es deia que Los Bohemios eren el grup millor vestit del pop espanyol de l'época, deuria ser perquè el pare de Leo, a part de músics, també era sastre, és clar.

Albert Band – Herido

Els Albert Band eren una bona banda de Barcelona que va funcionar des del 1968 fins l’any 1970. El conjunt estava liderada per el cantant Albert Garriga. L’any 1970 els Albert Band, una banda a caball del R & B i el rock, van participar al Festival internacional de la canción de Màlaga. A part de Albert Garriga (cantant), a la banda trobavem a José María Calzada (piano), Josep Barceló (baix, claritet i saxo), Tony Caritge (bateria), Àlex Vidal (guitarra, trompeta i violí) i  Robert Simó que un temps després sustitueix a Tony Caritge que els va deixar. Aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, es una versió, la original titulada “I’ve been hurt”, és del grup nord-americà Bill Deal & The Rhondells. Val a dir que també hi ha una bona versió d’aquesta cançó a carrec dels mallorquins Z-66, lideratd per Lorenzo Santamaría que creiem recordar la van gravar en anglés. La dels Albert Band va ser la cara B d'un single amb "Una rana llamada Luisa" a l'altre costat.

Los Catinos – Chica tengo noticias para ti

Un altre dels grans grups versioneros dels anys seixanta van ser els barcelonins Los Catinos, al costat dels Mustang i Los Javaloyas, els més destacats de la seva època. Inicialment es van fer dir Los Ticanos, quan es van recorvertir passarien a ser Los Catinos els hi van canviar lletres de lloc al nom antic. Junt a Los Pájaros Locos i els Golden Quartet van ser els tres primers grups catalans que van actuar a les mationals de Madrid, era un festival organitzat pel SEU (Sindicat Espanyol Universitari), al costat  dels grups madrilenys Los Pekenikes, Los Estudiantes i Los Blue Boys, clar que per aquelles èpoques eren encara Los Ticanos i amb ells militava l'amic Antoni Durán. L'any 1962 passen ja a ser Los Catinos i es van desfer once anys més tard. Eren Manolo Vehi Méndez (veu), José Antonio Muñoz Fortes (baix), Manuel del los Ojos Prieto (teclats), Marcelo Pinilla Marín (guitarra) i Fernando Luna Figueres (bateria) que havia militat a Los Blue Stars i un sisè músic que tocava la guitarra i del qual no recordem el nom, de fet només va tocar al primer disc. Van gravar inicialment per el segell Vergara i a partir de l'any 1967 es convertirien en artistes de Belter. Aquesta cançó es va incloure a un single amb "Ayer cuando era joven" de Charles Aznavour a l'altre cara.. Aquest tema era una versió, l'única que coneixem, d'una cançó del grup nord-americà Mardi Gras i l'original creiem que mai va arribar a publicar-se a Espanya, de manera que molts deien que era una cançó de Los Catinos. Mario té el single mexicà que li va enviar la seva novieta del pais del mariachis, una noia que es deia Magnolia Santiago Martínez. Per cert, van participar també en una de les matinals de conjunts catalans que es celebraven al Palau dels Esports de Barcelona al costat dels Mustang, Los Sírex, Conjunto Mangas Verdes, Los Telstars, Los Gatos Negros i Los Blue Stars. De 1962 dins al 1973 Los Catinos van gravar 24 discos, tots ells EP's i singles, i es van desfer per tornar més tard amb la moda revival i segueixen en actiu. L'any 1999 el segell Divucsa que s'havia quedat gran part del catàleg de Belter, va editar un CD recopilatori amb els seus èxits.

Los Z-66 – Hazme una pequeña señal

Tot i portar pràcticament un any i mig actuant gairebé a diari a les Illes Baleras, no va ser fins a finals de 1967 que Los Z-66 es van anar a Barcelona per gravar el seu primer EP, un disc genial que va ser una bona carta de presentació. D'aquest EP que es va posar a la venda el gener del 68, us hem seleccionat un tema que és la versió dels Z-66 del "Give me a little sing" del cantant de color nord-americà Brenton Wood i que en la seva versió original va passar desapercebuda al nostre país, tot i haver-se publicat el single. En aquest primer EP també es van incloure "From the underworld" que era dels britànics The Herd, al costat de "Mister bus driver" i un quart tema que creiem era “Desde el otro mundo”. Curiosament alguns títols van sortir en castellà en els crèdits del disc, tot i estar interpretats en anglès. Els Zeta estaven liderats per Lorenzo Roselló que després, quan es va llançar com a solista passaria a anomenar-se Lorenzo Santamaría. Els Z-66 eren una banda que compartia mànager amb Jimi Hendrix, John Mayal i The Animals ja que era el propietari del Sgt. Peppers, una sala a El Terreno, a la plaça Gomila de Palma de Mallorca i on ells havien fet jams plenes de rock i alcohol amb artistes que aquí només coneixíem de referències, com Jimi Hendrix, John Mayal, Eric Burdon, Noel Redding i el cantant dels Flowers Pot Men. Els seu manager era Mike Jeffrevs. El grup Los Z-66 es formà a Mallorca l'any 1966. La formació original estava integrada per Vicenç Caldentey (guitarra), Pedro Brunet (saxo), Leopoldo González (baix) i Tito a la bateria. Mes tard, se'ls uniria el cantant i de fet, l'autèntic líder del grup Lorenzo Santamaría que tocava abans a Los Cheliens, Los Brios i Los Fugitivos. La foto es de quan va tornar a reunir-se en els anys 90.

Los Javaloyas – Honey

Deien que Los Javaloyas eren mallorquins i aixó no és cert del tot, Luis Pérez Javaloyas era valencià i va crear el grup a Valencia, però després va establir-se a les illes i va reestructurar la banda, a rel de surtir-li una gira per l’extranger, amb músics mallorquins com el cantant Serafín Nebot. Aquesta cançó es trovabe a un single amb “Don Simón”, dels 1910 Fruitgum Company, a la cara B i el va publicar EMI-La Voz de su Amo l’any 1968. Los Javaloyas als que escoltarem al programa d’avui, són un dels grups més veterans de l'estat, es van crear l'any 1952, tots eren multiinstrumentistes. La formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet,  Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i Luis Pérez Javaloyas que a més de cantar, tocava la flauta i el piano. Los Javaloyas van actuar molt a l'estranger i sobre tot a Alemanya i a principis dels anys seixanta, van conèixer i van compartir escenari amb The Beatles. Es clar que llavors els de Liverpool eren pràcticament uns desconeguts. José Luis Pérez Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007. “Honey” va ser una composició del nort-americà Bobby Golsdboro i la veritat i tenin en compte les diverses versions que es van fer al país, a l’hora de traduïr la lletra tots van estar errats ja que ens parlaven d’amor, de novietes que ens deixaven o morien i aixó no tenía res a veure amb la idea original de Bobby Goldsboro, els que s’hi van apropar molt van ser los Hermanos Calatrava en una versió plena del seu bo i sá humor, com solien fer sempre ells. Ens deien que “Honey” era un gos i es la veritat, d’aixó anava la cançó del americà.

Los Brincos – Es para tí

La cançó "Es para tí" era el segon tall del primer LP dels Brincos, un disc que es va publicar l’any 1964 amb el nom del grup per títol i també es va editar com a cara B d'un single amb "Baila la pulga" a la primera cara i que es va posar a la venda l'any 1965. Aquests que trovem en aquesta grabación són els primers Brincos: Fernando Arbex, Juan Pardo, Júnior i Manolo González. Curiosament i sent pitjors músics que els seus reemplaçaments, són els més recordats. Un bon dia van fotre el camp per llançar-se com a duet Juan Pardo i Antonio Morales, conegut com Júnior, però la veritat, sempre hem tingut els nostres dubtes sobre si s’en van anar o els van fotra fora dels Brincos ja que els problemes entre ells que volien tenir el protagonisme i Fernando Arbex eren continus. Juan y Junior es van presentar oficialment com a duet i separats definitivament de Los Brincos, el 29 de març de 1967 a una discoteca madrilenya. Fernando Arbex va seguir amb Manolo González i els substitueix per Vicente Ramírez i Ricky Morales, germà de Júnior que formaven part dels Shakers i aquests havien telonejat a The Beatles en la seva gira espanyola del 65, tant a Madrid com a Barcelona. L’any 1969 Vicente Ramírez seria substituït al seu torn per Miguel Morales, també germà de Junior i que després es casaria amb Freda Lorente "La Bombí", més tard entraria també el teclista Óscar Lazprilla. Per cert, Los Brincos tenien que ser teloners de The Beatles a la gira espanyola, però ells, la discográfica, la productora Maryní Callejo o tot juntets en comandita, van decidir que no, ells no necesitaven una promoció així, quina colla de Lumbreras. Un dels problemes que van tindre els components de Los Brincos es que a l'hora de composar, es pot dir que sols eren dos, però signaven com "Los Brincos", per tant els drets d'autor els cobraven els quatre. Es clar que quan s'en van anar Juan i Júnior, van deixar de cobrar i els nous que res havien fet, van començar a tocar pela llarga. Una curiositat, amb tot i el que es diu, en les seves primeres gravacions ells no tocaven els instruments, ho feien músics d’estudi, aixó que la casa de discos els hi va adelantar 300.000 pessetes de l’època per comprar-se instruments. Antonio Morales “Junior”, nascut a Manila, Filipines, un 10 de setembre de 1943, va morir a Torrelodones, Madrid, el 15 d’abril de l’any 2014 i el seu company Fernando Arbex ja ens havia deixat abans, el 5 de juliol del 2003.

Conclou per avui El Temps Passa… i la música queda, us deixarem amb la companyia de totes aquelles emissores per les que ens escoltes o vía internet si t’el descarrégues des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Ara us posarem un vídeo de Els Grills, la banda on tocava Quimet i la seva versió en català de "La casa del sol naixant".

Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades i ara tocarem el dos fins el proper programa

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa