En la secció d’Els Anuncis per els Nostres Records, avui us
portarem unes quantes falques publicitàries d'electrodomèstics ja que en els anys seixanta
la publicitat va fer saber a les mestresses de casa que existien aparells per
facilitar-lis la seva tasca i que així disposessin de més temps per a elles
mateixes... i pel marit. Per descomptat en el nostre viatge al passat tindrem molta música i en el programa d'avui de El Temps Passa... i
la música queda escoltarem a Los Pájaros Locos, Lone Star, Los Sprinters, Nuri,
Los Pasos, Luis Aguilé, Los Mitos, Bárbara y Dick, Los Brujos, Juan y Junior,
Los Sírex, Bruno Lomas, Los Mustang, Módulos i Los Relámpagos que ompliran la
nostra banda sonora que arribarà a tu des de totes les emissores per les que
ens escoltes o internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse
Aliaga. Nosaltres som Quimet
Curull i Mario Prades i ara emprenem el nostre recorregut per els records, per
tant
Obrim la
Paradeta
Los Pájaros Locos – Linda chica
Va ser el gran èxit en la carrera de Roy Orbison, fen-se
popular un altre vegada quan es va incloure, donant títol al film "Pretty
woman" i ens la porten per començar El Temps Passa… i la música queda, Los
Pájaros Locos, una de les millors bandes sorgides a principis dels 60 i eren
catalans, de la Costa
Brava, Però abans que us parlem de Los Pájaros Locos, us direm que molts es preguntaven el perquè Roy Orbison portava sempre aquelles ulleres
fosques. L'explicació és simple i complicada a la vegada. Orbison tenia molts
problemes de visió desde la seva infantesa i portava ulleres molt graduades,
sense elles no veia dos en un burro. Tenia dos jocs d'ulleres, unes normals i
altres de sol per portar quan conduïa. Quan va participar en la primera gira de
The Beatles per Estats Units, abans de començar la primera actuació es va
adonar que s'havia deixat les ulleres normals a la furgoneta i només portava a
sobre les de sol, com no tenia temps va sortir a l'escenari amb les fosques i
segons explicava, el concert va sortir tan bé que va decidir portar sempre quan
actuava, ulleres graduades de sol. Aquesta cançó es 
trobava en un EP publicat
per Iberofón l’any 1965 i també es va publicar en un single. Los Pájaros Locos
van gravar el seu primer disc el 1959 quan encara es deien Conjunto Woody Walter,
van adoptar el nom definitiu un any després i van publicar 18 discos, entre
EP's i singles, l'últim l’any 1967 i un àlbum, encara que aquest es va editar
el 2008 i era un recopilatori. Els germans Salvador (guitarra) i Antonio
Mayolas (acordió, vibràfon i òrgan) eren de Premià de Mar i en el 57 els van
regalar una de les primeres guitarres elèctriques que es veien al país. Allà
sorgeixen Los Pájaros Locos, quan se'ls uneixen José Cañada (piano), Lucho
Guerrero (bateria) i Piero Carando (baix i cantant) que després aniria amb Los
Gatos Negros i creiem que va morir fa pocs anys, també va morir un dels germans Mayoles. Aquesta cançó va per totes
vosaltres, nenes que escolteu El Temps Passa. Apa!
Los Mustang – Catedral de Winchester
Aquesta peça es trobava en un EP de l’any 1967 i va ser la cançó
estrella. En el disc també es trobaven “Dandy” dels Kinks, “Balada en la tumba
de un soldado” i “Verás que es verdad”.
La cançó que estem escoltan era dels anglesos The New Vaudeville Band
que la van treure un any abans, al 1966 i va ser molt versionada al pais, es
clar que al nostre paré la millor versió va ser la dels Mustang que eren Santi
Carulla (veu), Marco Rossi (guitarra solista) i que va morir el 17 de maig del
passat 2015 a
Figueres, on vivia i va ser el compositor de les 16 cançons propies que Los
Mustang van gravar al llarg de la seva carrera, Antonio Mercadé (guitarra
rítmica), Miguel Navarro (baix) i Tony Mier (bateria) i van mantenir aquesta
formació inicial fins que el grup es va separar l’any 2000. Per aquest fet a la Fira Internacionalo
del Disc i Cinema de de Col·leccionisme que organitzava Mario a Catalunya i
Andorra, a l’edició de Malgrat de Mar es va fer un homenatge als Mustang i la
placa la va recollir Santi Carulla. Los Mustang també van passar els rigors de
la censura. Ells, eterns versioners i que sols es 
preocupaven d'oferir bona
música, van sentir el fred tall de les tisores del censor. La culpa la va tenir
la cançó “La Batea”.
La versió original diu "La
Batea como se menea", però Los Mustang van haver de
canviar-la per "La Batea
se balancea" ja què el censor va adonar-se immediatament que allò de
"menea" fomentaria la masturbació juvenil i calia salvaguardar la
moral i la salut dels joves, ja que tots sabíem que això de
"meneársela" era dolent per a la salut i et quedaves cec, com ens
deien al col·legi els Hermanos. O potser aquell censor va veure connotacions
polítiques en això de remenar el cotarro ja que la cançó és una versió d'un
tema de la banda xilena Quilapayún i de fet la lletra està força canviada.
Los Sírex – El tren de la costa
Amb un euro per Quimet, escoltarem ara la cançó “The train
kept a runnin’” que va ser un dels èxits del grup nord-americà Johnny Burnette
Rock and Roll Trio i fins i tot la van versionar The Yardbirds l’any 1965, un
grup britànic que consta a la història de la música per haver tingut a les
seves files als que s'han considerat els tres millors guitarres anglesos dels
seixanta. El primer va ser Eric Clapton que quan els va deixar per
incorporar-se a la banda de John Mayal va ser substituït per Jeff Beck i aquest
al seu torn per Jimmy Page. Ara bé, a Espanya en el seu moment es va convertir
en una de les millors cançons del grup barceloní Los Sírex quan aquest la van
versionar, clar que la banda, avui liderada per Lesli i Guillermo, la van titular
"El tren de la costa" i la van incloure en l'EP que millor es va
vendre de tota la seva carrera discogràfica, el disc va superar les 130.000
copies venudes, és clar que la cançó estrella va ser "La escoba" que
per cert, ells no volien gravarla, no els agradava la cançoneta i els va ser
imposada per la seva casa de discos i l’editoral. També es 
van incloure en el
EP "!!Que haces aquí¡¡", un altre versió, i “Cantemos” que creiem era
composada per ells. Los Sírex eren en aquesta grabación Antonio Miquel Cervero conegut com Leslie
(cantant), Guillermo Rodríguez Holgado (baix), Manolo Madruga (guitarra), Luis
Gomis de Pruneda (bateria) i José Fontseré (guitarra rítmica). En diverses
ocasions us hem parlat de les morts de Manolo i Lluis, els dos la mateixa
setmana, a principis de setembre del 2012, també va morir, al decembre del
2014, el batería Ernesto Rodríguez que portava cinc anys amb Los Sírex i va ser
un dels fundadors de Los Gatos Negros.
Los Sprinters – ¡Píntalo de negro!
El grup gallec Los Sprinters van publicar l'any 1966 un EP
editat pel segell Fontana, en el qual trobàvem aquesta versió del "Paint
it black" dels Rolling Stones que sense arribar a la força que li van
imprimir Los Salvajes, és molt digna, però en el disc també van incloure altres
versions: “La muñeca que hace no” del cantant frances Michel Polnareff, “El
ritmo del silencio” que es el “The sounds of silence” de Simon & Garkunfel
i “Begin the beguine” de Cole Porter que és instrumental. Estils molt dispars
en aquest disc que va ser un dels més venuts en la carrera d'aquesta banda
sorgida a El Ferrol i que va ser el seu segon treball. Los Sprinters eren un bon
conjunt que petaba molt bé, surgist a Galicia i van acabar sent la banda
d'acompanyament del cantant Andrés Dobarro que va morir el 22 de desembre de
1989. Despres es van reconvertir en una orquestra de ball. S'havien creat l’any
1965 i el grup el formaven Miguel Varela Suárez “O Tranquilo” (guitarra i
cantant), Alfredo Mella, Ramón Miranda i José 
Vázquez. Una de les seves cançons
més populars es "El Tablao" inclosa en el seu primer disc i
curiosament, era composada per ells. És clar que després van gravar versions,
unes quantes com aquesta que avui escolteu a El Temps Passa... i la música
queda. En total al llarg de la seva carrera Los Sprinters van gravar set discos
entre EP's i singles i finalment es van convertir en el grup d'Andrés DoBarro,
amb ell van treballar a la pel·lícula “La red de mi canción”, protagonitzada
per Andrés DoBarro i Concha Velasco. El 19 de setembre de 1998 Miquel Varela
moriria després d'una llarga malaltia, per cert, quan es van desfer Los
Sprinters havia format duet amb la seva dona dient-se Manuela e Miguel.
Los Salvajes – Al Capone
Un grup català que en tans sols una ocasió que
nosaltres recordem, van incursioná en la música instrumental van ser Los
Salvajes. En aquest tema la tasca de Gaby és gairebé nula, tret de
l'introducció, com podreu comprovar. La veritat és que aquesta composició de
Los Salvajes era utilitzada per ells com a entrada per els seus concerts fins
que es van adonar que la peça agradava i molt al públic, finalment i després de
molts esforços, van convèncer a EMI-Regal que no ho tenia gaire clar i la van
treure com a tema estrella d'un EP publicat l’any 1966 que també incloïa
"Pienso en tí" que era una versió del "You where on my mind" que
van gravar We Five i Barry McGuire, "Paff... Bum" i "A la buena
de Dios" que era una versió d'un tema italià que no recordem de qui era, ni ens
interessa massa, la veritat qui la va gravar. Los Salvajes es van crear l'any
1962 i a més del cantant Gabriel Alegret trobàvem a Andy González (guitarra
solista), Francisco Miralles (guitarra rítmica), Sebastià Sospedra (baix) que
després 
marxaria a Lone Star i Delfín Fernández (bateria). Eren del Poble Sec,
tot i que Sebastià era de Collblanch, a l'Hospitalet. L'any 1966 Julián Moreno
va substituir a Andy. Los Salvajes van ser una de les bandes més sòlides del
que podríem anomenar rock brut, versioners dels Stones i la part més dura del
rock britànic del moment, haguessin estat heavys en els 70 i garatge en els 90.
Us explicarem una curiositat sobre Los Salvajes. Quimet recorda un concert de
Los Salvajes a la Pista d'Estiu de Constantí en el que després de montar els instrumetns i provar
so, ells és van posar a jugar a futbol al recinte, amb un terra de cimen molt du
i llançan-se per terra sense miraments i es que ells eren "Los
Salvajes". I encara us explicarem una altra, el seu grup britànic de
referència eren The Who, als que imitaven fins i tot en la forma de vestir,
però i malgrat la seva vasta discografia, plena de versions, Los Salvajes mai
van gravar una cançó dels The Who. Curiós si més no. No us sembla?
marxaria a Lone Star i Delfín Fernández (bateria). Eren del Poble Sec,
tot i que Sebastià era de Collblanch, a l'Hospitalet. L'any 1966 Julián Moreno
va substituir a Andy. Los Salvajes van ser una de les bandes més sòlides del
que podríem anomenar rock brut, versioners dels Stones i la part més dura del
rock britànic del moment, haguessin estat heavys en els 70 i garatge en els 90.
Us explicarem una curiositat sobre Los Salvajes. Quimet recorda un concert de
Los Salvajes a la Pista d'Estiu de Constantí en el que després de montar els instrumetns i provar
so, ells és van posar a jugar a futbol al recinte, amb un terra de cimen molt du
i llançan-se per terra sense miraments i es que ells eren "Los
Salvajes". I encara us explicarem una altra, el seu grup britànic de
referència eren The Who, als que imitaven fins i tot en la forma de vestir,
però i malgrat la seva vasta discografia, plena de versions, Los Salvajes mai
van gravar una cançó dels The Who. Curiós si més no. No us sembla?
Los Pasos – La moto
Los Pasos van ser descoberts per Manolo Díaz que havia
militat a Los Sonor i Los Polaris i ja treballava en solitari i com a
productor. Manolo va compondre per ells “La moto” i ple d'ingenuïtat, la va
presentar a Alain Milhaud perquè aquest produïs a Los Pasos. Aquest va dir que
el grup no li interessava ja que estava treballant amb Los Bravos i sense
taller-se ni un pel, va agafar la cançó i va fer que la gravessin Los Bravos,
conseguin enrrederí la sortida del disc de Los Pasos. De fet aquest va ser el
tercer single de Los Pasos, amb "Los amos" a la cara B. La cançó va
ser, al costat del "Black is black" els grans èxits de Los Bravos. La
versió de Los Pasos és al nostre parer molt millor, però les vendes més
importants van ser per el grup de Mike Kennedy, llavors anomenat Mike Kogel.
Los Pasos eran un bon grup que es van formar a Madrid 
i els seus membres provenien
de Los Flaps, Los Sonor i Los Diablos Rojos. Estaven liderats pel teclista José
Luis González, al costat de Álvaro Nieto, Luis Enrique Baizán que ere germà de
l'actriu i cantant Marta Baizán, Joaquín Torres i Martín Careaga. L’any 1968
Los Pasos van protagonitzar la pel·lícula "Long-Play" de Javier Setó
al costat de Gracita Morales i José Luis López Vázquez, inclouen diverses
cançons en la seva banda sonora. Los Pasos van funcionar de l’any 1966 fins
1969. Mes tard Álvaro Nieto va crear La Compañia i Luis Baizán i Joaquín Torres al costat
de membres dels Pekenikes van fundà Taranto's, un bon grup de rock progresiu.
Per cert que Manolo Díaz també es l'autor dels temes "La parada del
autobús", “No se mi nombre” i unes quantes més que van gravar Los Bravos.
Módulos – Nada me importa
I ara escoltarem a Módulos, liderats per Pepe Robles que
en la tornada del grup, fa uns anys, va ser substituit per l’amic José Luis
Iglesias Pibe. Módulos van ser la primera banda de rock sinfónic /
progresiu del estat i els primers que van fer servir moog i melotrom. Es clar
que si bé Módulos tenen cançons molt plenes de sinfonisme, també van gravar
unes quantes massa comercials. Aquesta es el just contrapunt entre una cosa i
l’altre. Pero la cullarada que va possat la seva discográfica va fer que a
molts amants del rock progressiu no els agraden Módulos i els fervents
seguidors del pop els troben recarregats. La veritat és que Los Módulos van ser
una de les millors bandes espanyoles de la història i avui bàsicament es
recorda el seu èxit "Todo tiene su fin". Estaven liderats per Pepe
Robles que havia estat tocant amb Los Ángeles substituint a un dels seus
components que estava fent la mili. Rafael Trabuchelli de Hispavox, va 
proposar
a Pepe Robles un llançament important com a solista, però ell va preferir crear
un grup. A partir de febrer del 1969 i al costat de Tomás Bohórquez (orgue
Hammond, piano i melotrom), Emilio Bueno (baix), Juan Antonio García Reyzábal
(bateria i violí elèctric) i per suposat Pepe Robles a la guitarra i veu, comencen assajos
de 8 hores diàries, havien nascut Módulos. "Nada me importa" va
ser el seu segon single i es un dels mes venuts de la seva historia, sen número
1 en ventes al decembre de 1969. La cançó també es trobava en el seu primer LP
"Realidad" publicat per Hispavox l'any 1970 i on també es va incloure
la que possiblement sigui la seva cançó més comercial i coneguda “Todo tienen
su fin” que curiosament va ser cara B d'aquest single. Módulos es van
desfer a la fi dels 70’s i l'últim baixista del grup va ser José Luis Campuzano
"Sherpa" que després tocaria amb Barón Rojo i era amic del Mario.
Pepe Robles va gravar per la seva compta i també forman duet amb Teddy
Bautista. Módulos van tornar anys després, sense Pepe Robles que com us
déiem va ser substituit per José Luis Iglesias "Pibe" i van gravar un
nou disc del que ara no recordem el títol.
Los Brujos – Vuelve pequeña
Anirem ara cap a les illes Balears, un punt de trobaca
prácticamente en tots els nostres programes i des de Mallorca en arriben Los
Brujos, però primer us farem una miqueta d’historia. Los Brujos, els antics,
van ser una banda històrica del pop espanyol de principis dels seixanta.
Estaven liderats per una noia anomenada Mariní Callejo, de la que hem parlat
en moltes ocasions i que era la "líder" del grup ja que s'encarregava també de la
producció i els arranjaments musicals, a més de tocar diversos instruments i no
cantava. Pel grup van passar cantants que van tenir carreres importants com a
solistes més tard, entre ells Luis Gardey i el recordat Tito Mora que va morir
al desembre del 2013, comptava 72 anys d'edat. Mariní va ser també la primera
dona productora del pop espanyol i a ella es deu el triomf dels Brincos o
Fórmula V. Es van desfer i alguns dels seus components van crear Los Quandos.
Però aquests Brujos que nosaltres us hem portat avui a El Temps Passa... i la
música queda, no són els mateixos, res a veure 
uns amb els altres. Los Brujos
que escoltem ara es van crear a Mallorca quan l'any 1967 es va desfer Los Selenitas. Tres dels seus components Bartomeu Genovard (guitarra), José Juanico
(baix) i Jaume Muntaner (bateria) decideixen seguir endavant i se'ls uneix el
cantant Pep Riera passant a ser Brujos 2000 i posteriorment van unir el Los al
nom i van prescindir del 2000, Van publicar un single amb “Sólo quiero amor”
que va ser una composició del grup i que es va subtitular en anglès "I
Only wan't Lave Four me", amb errors ortogràfics inclos a la cara B,
però com a peça estrella trovabem, la seva versió del “Baby come back” de The
Equals que escoltarem ara i que va ser el gran èxit del grupo britànic liderat
per Eddy Grant que de fet va ser l'autor del tema. La veritat es que tot i el
gran triumf obtingut per els anglesos, la cançó no va ser massa versionada en
castellà, recordem una de bona a carrec de Los Salvajes i poc més. De fet Los
Brujos basaven el seu repertori en versions de Cream, Equals, Steppenwolf, The
Bar-Keys, The Troggs i altres grups rellevants del panorama rock internacional.
Van mantenir la seva carrera professional centrada en actuacions en clubs de
l'illa fins a l'any 1975. Es van produir canvis entre els seus components i la
darrera formació eren Pep (veu), Bartomeu (guitarra), Bernat (baix), Rafael
(teclat) i Julián (bateria).
Los Mitos – Cantemos así (Aleluya)
Seguirem escoltant bon pop que ens arriva des de el Nort de
la penínsul·la. Aquest és un dels millors temes, més canyers i amb més qualitat
en la carrera discogràfica dels bilbaïns Los Mitos, liderats pel cantant José
Antonio Santisteban que quan es va llançar en solitari va passar a anomenar-se
Tony Landa. Los Mitos es van crear l'any 1966 quan s'uneixen músics dels grups
Los Espectros i Los Famélicos amb la idea de fer un conjunt que treballés els
jocs de veus. Inicialment van ser Carlos Zubiaga, Eduardo Robles, Luis Cuezva i
Óscar Matia, als quals se'ls uniria poc després el cantant José Antonio
Santisteban, al qual avui es recorda com Tony Landa. Després d'una
temporada rodant per Madrid en la qual es diu que van arribar a mostrar-se
dignes del nom de famèlics, van tornar a Bilbao per actuar a la sala 6
Estrellas. Van obtenir un esplèndid segon lloc al Festival de Conjuntos de
Zaragoza de 1968 i comencen els canvis en el grup. Quan són fitxats per
Hispavox Los Mitos el configuren Tony
Landa (cantant), José Ignacio Millán (guitarra), Carlos Zubiaga (guitarra
rítmica i teclats), Francisco García 
(bateria) i Óscar Matia (baix). Van
treballar amb Rafael Trabuchelli com a productor. El 8 d’abril de 1968
presenten en directe a Madrid el seu primer single amb "Cuando vuelvas",
però la cançó que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda es trobava
en el seu segon single, també de 1968. "Es muy fácil" és la peça més
recordada en la carrera de Los Mitos. És clar que l’any 1970 comencen els
canvis en la formació, s’en va Tony Landa per començar en solitari i en el seu
lloc entra Ramón Elorrieta, però per Los Mitos van passar també Fernando
Brossed, Hans, Federico Artigas, Diego Corbacho i Iñaki Egaña que havia militat
a Los Buenos, Barrabás i Iman Califato Independiente. Es van separar
definitivament l'any 1976, encara que amb la moda revival van tornar a principi
del nou segle. Per cert Carles Zubiaga va marxar-se a Mocedades l'any 1971.
Els Anuncis dels Nostres Records
A la secció dels Anuncis per els Records avui us hem
seleccionat falques publicitàries usades per promocionar i promoure l'ús
d'electrodomèstics a la llar. Els anys seixanta van ser decisius per a
l'expansió de la "comoditat" i les sofertes mestresses de casa es van
assabentar, gràcies a la ràdio i la televisió, que la vida podia ser molt més
fàcil amb l'ajuda d'aparells com aquests. Arribava la Societat de Consum i a
sobre les botigues oferien slogans com aquests “Cómodas facilidades de pago”,
“Compre hoy y pague mañana” i tants altres enfocats a buidar les magres
butxaques a base de signar lletres.
Entre la quantitat d'aparells per a la llar que ens van
arribar es trobaven batedores, cuines, rentadores, neveres, liquadores,
màquines d'afaitar, aspiradors, ventiladors, ràdios, 
assecadors per als cabells,
planxes eléctriques i sobretot televisors. Entre tots aquells pioners
destacaven marques americanes com Kelvinator, Telesprint, Marconi, etc. sense
oblidar altres com Iberia que era espanyola, Anglo Televisor que ens deia que
era "Millor que la realitat", Askar, Telefunken o Werner. Calia
comprar-se un televisor i deixar de molestar el veí que la tenia omplint la
seva casa de gent que es distreia veien-la a costa d'aquell sofert veí que més
d'una vegada va haver de dir-se allò de "Qui em manaria a mi comprar-me
una tele?". Altres s'en anaven al bar, abaix de casa per veure "El
Tunel del Tiempo", "La dimensión Desconocida",
"Bonanza", "Perry Maison" o el partit dels diumenges.
assecadors per als cabells,
planxes eléctriques i sobretot televisors. Entre tots aquells pioners
destacaven marques americanes com Kelvinator, Telesprint, Marconi, etc. sense
oblidar altres com Iberia que era espanyola, Anglo Televisor que ens deia que
era "Millor que la realitat", Askar, Telefunken o Werner. Calia
comprar-se un televisor i deixar de molestar el veí que la tenia omplint la
seva casa de gent que es distreia veien-la a costa d'aquell sofert veí que més
d'una vegada va haver de dir-se allò de "Qui em manaria a mi comprar-me
una tele?". Altres s'en anaven al bar, abaix de casa per veure "El
Tunel del Tiempo", "La dimensión Desconocida",
"Bonanza", "Perry Maison" o el partit dels diumenges.
Electrodomésticos Askar
Amb el slogan “Enchufa el Askar, la frase repetida en el
hogar” que val a dir es va fer fins i tot pesadet, es va promocionar a mitjans
dels anys seixanta, tota la gamma d'equips musicals per a la llar de la marca
Askar que incloïa tocadiscos, aparells de ràdio, ràdio transistors portàtils,
televisors, etc. Avui en dia hem trobat rebuscant en la xarxa que encara
existeix l'empresa, amb seu social a Almansa, Albacete, una firma que fabrica
electrodomèstics i es diu Askar-Electrodomesticos CB, amb una sub empresa
anomenada Askar Hogar SL, no sabem si és o no, la mateixa del anunci que
escoltem avui, però si recordem que els electrodoméstics Askar van ser una
marca amb bona i machacona publicitat.
Aspiradoras Ruton
Les aspiradores Ruton era una marca de la casa Askar i ara
anem a recordar-les. Avui la marca de Aspiradores Ruton ja no existeix i de fet
creiem que no seran molts els que la recordin avui en dia, però en els seixanta
Ruton va ser una marca en expansió que oferia, segons els diversos anuncis que
es van emetre, la possibilitat que també fos enceradora. Un altre dels anuncis
proclamava "Que lo haga Ruton", mentre que el seleccionat per
compartir avui parla de que la protagonista femenina ha estat "Salvada con
Ruton" que a més d'aspirar pols i brutícia, dóna brillantor al terra de la
llar. Vaga, que ho té tot!
Lavadora Ter
Una de les marques de rentadores populars a final dels
cinquanta va ser la
Rentadora Ter. En l'anunci gràfic que us hem col·locat al
blog i que és de l’any 1957, comprovareu que costava 3.780 pessetes... de
l'època que no era gens barat per cert, clar que la anunciaven com La Super Màquina de
Rentar. L'anunci que escoltem s'enfocava al marit que havia de comprar una
Rentadora Ter per aconseguir més temps lliure per a la seva soferta esposa per
dedicar a ella mateixa. Amb això aconseguirà l'espòs una millor i més afectuosa
rebuda quan torni a casa seva. Segons el locutor Ter era "La Rentadora que realment
necessita la seva dona". Avui dia la Rentadora Ter ja no
existeix com a marca comercial, però va ser molt popular, encara que no tots
tenien rentadora a casa seva i moltes senyores en aquella època, durant els
anys seixanta, rentaven la roba de casa a la pica i fregant a mà o fins i tot
anaben als rentadors públics.
Werner Televisión
A poc a poc i a mesura que avançava la dècada dels 60 la
televisió va anar compartint protagonisme i finalment va desplaçar a la ràdio a
les llars espanyoles. Van sorgir moltes marques i es tractava d'uns trastos
immensos que pesaven una barbaritat i que necessitaven ser dos o tres per
moure'ls. TVE va ser la Millor
televisió d'Espanya ja que no hi havia cap altra, és clar que més tard es
posaria en marxa la segona cadena, coneguda com el UHF, tot això en blanc i
negre, encara que alguns espavilats deian tenir televisió en color. Mario la
primera d’aqueste “televisions en color” la va veure a Palma de Mallorca, en un
bar anomenat Cal Meca situat just a la confluència amb la plaça d'Espanya i que
avui ja no existeix i Mario va lucinar tot i tenir menys de deu anys i és que
es tractava d'un cel·lofan transparent amb franges acolorides el que donava,
encara que només a la primera mirada, la sensació de color, a partir de la
tercera començaves a marejar-te. És clar que l'eslògan de Werner era clar
"Fije su atención... en Werner televisión".
Westinghouse Electrodomésticos
La primera emissió de televisió a Espanya es va produir el
28 d'octubre de 1956. És clar que en realitat aquella no havia estat la
primera, veritablement la primera emissió, en proves, això si, es va produir a
tres quarts d’una del 10 de juny de 1948, durant una exposició de tecnologia a la Fira Internacional
de Mostres celebrada al Palau de Montjuïc de Barcelona. Quan aquella Televisió
Espanyola va començar a emetre anuncis, la publicitat va entrar directament a
les nostres cases forman part d'aquell espectacle televisiu. La majoria
d'aquells "moderns" productes que havien de fer més confortable la
vida a les llars espanyoles, ens van arribar des dels Estats Units. Un dels
primers anuncis o el primer possiblement, encara que no ho tenim clar, és
aquest que promociona la gamma de productes americans Westinghouse, La firma
concessionària a Espanya era Frimotor i van començar a ser emesos a finals dels
anys cinquanta.
Estufa Butaterm
A les llars s'utilitzaven estufes, però normalment eren de llenya o de petroli, a més dels recordats brasers de carbó i que consti que se encenien en arribar la nit, però va arribar la modernitat i amb ella les bombones de butà. Un dels perills adherents a una estufa de butà era que els
nens i els no tan nens, podien cremar-se si la tocaven. El greu problema tenia
sol-lució amb una estufa catalítica, el “sumum de la modernitat” que com deia
l'anunci que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda "Calienta,
pero no quema. Calor blanco con Butaterm". Avui en dia pràcticament totes
les estufes de gas butà son catalítiques, pero Butaterm va ser una de les
primeres marques en comercialitçar aquest tipus d’estufes.
Acabarem aquest breu recorregut per els electrodoméstics per
a la llar dels anys seixanta, dient que en un altre programa de El Temps Passa…
i la música queda us en portarem més.
La Música
que es Feia en Català
Los Relámpagos – La Santa Espina
Curiosament avui començarem la nostra secció catalana a
Madrid. En els seus principis es van fer dir Dick i Los Relámpagos i van
acompanyar a Miguel Ríos en enregistraments i actuacions, però Los Relámpagos
van ser una de les millors bandes instrumentals surgides al panorama espanyol.
Aquest tema va ser l’adaptació que Los Relámpagos van fer de la popular sardana
d’Enric Morera, si bé ells ja havien gravat anteriorment un altre sardana, os
parlem de “Nit de llampecs” que va ser un dels seus gran èxits i era una
composició propia del grup madrileny. Aquesta d'avui es va publicar l’any 1967
en format single amb “El torneo” a la cara B. Los Relámpagos estaven liderats
per José Luis Armenteros (guitarra) que posteriorment es va dedicar a la
producció i composició després de deixar-los en 1968. Per Los Relámpagos van
passar també Pablo Herrero (òrgan), Ricardo López Fuster (bateria), Juanjo
Sánchez Campins (baix, i guitarra solista) i que va morir el 23 d'agost de
2008, Ignacio Sánchez Campins (guitarra rítmica i orgue), Juanjo Sánchez 
Campins Jr (guitarra rítmica) i Fernando Mariscal Jimeno (bateria). En una
emissora que es trobava a les rambles barcelonines, Mario creu que era Ràdio
Exterior d'Espanya, encara que no està segur, els dissabtes a la tarda es feien
actuacions en directe, gratuïtes i ell va anar amb amics de la colla del carrer
Bassegoda. Aquell dia estaven Los Relámpagos i darrere de l'escenari, ben gran
i en castellà, com estava manat en aquells temps, un cartell deia "Se
prohibe fumar". El presentador va deixar sol al grup en l'escenari i un
d'ells va treure un cigarret, el va encendre i es va posar a fumar. Mario que
sempre ha estat un gran incordiador i a més a més “titulat”, es va aixecar de la
seva butaca i els hi va preguntar, senyalan el cartell, si sabien llegir, ells
i després de riure-s'en, van fer cas omís manifestant que eren Los Relámpagos.
Les riatlles van durar fins que Mario es va treure la seva pipa de la butxaca,
la va carregà de tabac i també es va posar a fumar omplint el local d'una gran
i olorosa fumera, llevors s'acabà el riure, per suposat més d’un del pùblic
tambe va ensendre el seu cigarret. Quan el presentador va tornar allò semblava
un fumadero d'opi. A Mario el van escridassar i expulsar del local. És clar que
ell no era un llampec.
Nuri – Es una noia
L’any 1965 i mitjançant el segell Concentric, es va publicar
aquest EP de Nuri, una joveneta cantant catalana que també tocava la guitarra.
Aquesta nena va començar a gravar després d’haver guanyat el Primer Show Ye-Ye,
un concurs que no va tindre cointinuitat i que estava organitzat per Ràdio
Barcelona, al carrer Caspe número 6 de Barcelona, al costat del cine Tívoli i devant del Novedades. Els arranjaments de les cançons i la producció artística
del disc van estar a càrrec de Francesc Burrull que aleshores era el director
musical del segell Concèntric. Conté 4 versions d'èxits de l'època i aquesta es
la seva versió del "She's a woman" que ere un dels èxits del grupo de
Liverpool, The Beatles, junt a “Ell” que la va portar al cim de les llistes la
menudeta cantant italiana Rita Pavone, “Fes el que la teva mare et mani” i “Cal
saber oblidar”, també versions. Val a dir que la Nuri no s’ho monta gens
malament. L'adaptació de les lletres és de Ramon Folch i Camarassa. Nuri va
tindre una molt curta carrera musical, és va retirar molt jove i creiem que va
morir l'any 2002.
Luis Aguilé – Miquel i Isabel
fer en català, l’any 1975, incloent-la en el seu LP "A Catalunya", cantan molts temes tradicionals de la Nostra Terra, tots
ells en català i comptant amb Lleó Borrell a la direcció musical i arranjaments
orquestrals i amb Francesc Burrull al piano, Albert Moraleda al baix, las
germanes Ros i l’amic Antoni Durán (del grup Ticanos i Tuset 31) al cors, entre
altres grans músics catalans. El seu veritable nom era Luis María Aguilera
Picca (Buenos Aires, Argentina, 24 de febrer de 1936 - Madrid, 10 d'octubre de
2009), però per a tots era Luis Aguilé. Sent un triomfador a Amèrica Llatina es
va instal·lar a Espanya i aquí es va quedar. Vivia a Madrid, encara que al
principi ho va fer a Barcelona. Va compondre més de 800 cançons i temes com
"Cuando salí de Cuba" formen part de la història musical del món ja
que va ser molt versionada, entre altres, per The Sandpippers i va ser Disc d'Or
als Estats Units. Una faceta poc coneguda d’ell era la d’escriptoir de llibres
per infants i en aquest apartat va guanyar uns quans premis.
Seguirem amb la música des de Barcelona
Lone Star – Comprensión
signaven els seus
discos com a Conjunto Lone Star i en aquelles èpoques eren cinc, després de
diversos canvis i reestructuracions, a partir de 1964 va arribar la millor
formació de Lone Star: Pere Gener (cantant, guitarra i piano), Joan Miró
(guitarra), Rafa de la Vega
(baix) i Enrique López (bateria). Curiosament no van gravar el seu primer LP
fins l’any 1966 i la discogràfica va fer de les seves. Inicialment "Lone
Star" havia de recollir només cançons seves, però EMI va decidir que era
millor que el primer disc gran fossin també versions. Finalment van arribar a
un acord salomònic "ni pa tí ni pa mí". Meitat pròpies i la resta versions.
Però això és una altra història. A finals dels seixanta van començar els canvis
i per Lone Star van passar noms històrics de la música espanyola com Álex
Sánchez, Sebastià Sospedra, Josep Maria Vilaseca "Tapi", Luis Masdeu,
Ricardo Acedo, Jerónimo Martínez i algun altre. Al Nadal de 1970 Lone Star es
van convertir en el primer i únic grup de rock espanyol que ha tocat en un
portaavions nord-americà, es tractava del JFK i és curiós ja que la marineria,
més de 6.000, així com l'oficialitat, esperaven un grup de folklore espanyol
tipus copla o rumbetes i els van oferir una lliçó de R & B i en anglès,
idioma que Pere Gener domina ja que es va anar a estudiar piano clàsic a
Londres amb una beca. Aquell va ser un concert tan memorable com el que realitzarien
anys després a la recta de l'estadi, a Barcelona, compartint cartell amb Eric
Burdon i davant més de 120.000 espectadors.
Bárbara y Dick – Sunny
Aquesta parella ens va arribar des de l'Argentina on ja eren
uns craks. Aquí van funcionar molt bé amb una sola cançó "El funeral del
labrador" encara que a la seva terra s'havien dedicat a realitzar versions
i molt bones, com aquesta del tema "Sunny" i amb un euro pel Quimet
que reclama ja que l’ha toca amb clau de swing i val a dir que la cançó era una versió del
cantant nort-americà Bobby Hebb que ja es mort i la va escriure quan van morir,
el mateix dia, el president John F. Kennedy i un germa seu que també va ser
assesinat, en aquest cas d’una gavinetada. El duet eren Bàrbara Virgínia Bourse
i Fernando Sustaita i nosaltres creiem que eren matrimoni, però no esten
segurs. Van funcionar de 1965 fins l’any 1969 si bé en el 71 van tornar a
unir-se, encara que 
ja no va ser el mateix. L’any 1998 Bárbara y Dick es van
separar definitivament i tot i que van gravar els dos en solitari, no van tenir
èxit. Dick va morir d'un càncer de gola, el 29 de juliol de l’any 2006 i ella
seguéix actuan. Per cert, us direm que altres dels seus grans èxits van ser
també “El funeral del labrador”, “Ámame” i “Respirando”. Ella era filla del
artísta plàstic Teodoro Bourse Herrera i ell del polític Hector Sustaita
Seeber. Inicialment eren un tercet, el tercer era un amic de tots dos, de fet
va ser qui els va presentar, Juan Cruz Martín Grondona, pero quan es van
plantegar gravar un disc aquest va decidir seguir amb els seus estudis de dret.
Van debutar al 1er Festival de la
Canción de Mar del Plata, que va tindre lloc el 11 de febrer
del 1966.
Bruno Lomas – Llévame a la Luna
i obtenint èxits sense parar. Val a dir que va ser el primer cantant
espanyol que va gravar un LP en directe, va ser a un teatre de Barcelona, amb un só
nefast, però va ser el primer. Havia nascut a Xàtiva el 14 de juny de 1940 i va
morir en accident d'automòbil quan conduïa un Mercedes 250, a la carretera de la Pobla de Farnals, un 17 de
agost de 1990, quan es trobava a punt de reiniciar la seva carrera. EMI va
treure a continuació el doble LP recopilatori de Bruno Lomas que ja estava
pactat i del que us hem parlat abans, entre el cantant i la discogràfica abans
de la seva mort i que es va titular "Bruno Lomas 1940-1990", però el
disc amb cançons noves que també havien signat, mai va poguer gravarse, la mort
amb la seva dalla ho va impedir.
Acaba El Temps Passa… i la música queda per avui i fotem el
camp. us deixem amb companyia de les emissores per les que el programa surt a
les ones o per internet si t’el descarrégues des del blog o el facebook de
Montse Aliaga. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades i ara tocarem el dos
fins la setmana que ve.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario