El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 6 de abril de 2016

El Temps Passa 10-25 Especial noms de dones


Quimet li va suggerir a Mario que podrien fer una mena de programa especial en el qual totes les cançons tinguessin nom de dona. Finalment el va convèncer i quan Mario va començar a seleccionar música es va trobar que havien de començar a treure temes de la llista ja que hi havia més de quatre hores de cançons. Després d'un parell de neteges, encara quedava més d'una hora i mitja i li va passar la patata calenta a Quimet dient-li: "A partir d'ara, netejar és cosa teva". Finalment hem aconseguit que quedessin 55 minuts de cançons que ompliran El Temps Passa... i la música queda d'avui amb noms de dona. Tindrem a María del Pilar, Mariquilla, Ramona, Judy, Katy, Isabel, Gulietta, Eleonor, Celia, Magdalena, Cristina, Michelle, Aline, Rosita, Fanny i Mónica. Com us podeu imaginar el nostre tinter ha quedat ple, però les altres cançons que també mereixien estar aquí avui, ens arribaran en pròxims programes. Totes les nostres oidoras, sonin avui els seus noms o no, són per a nosaltres molt importants. Començarem des de les emissores per les que ens escolteu cada setmana o internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ens posem en marxa dient-vos que

Obrim la Paradeta

Blue Diamonds – Ramona

Els Blue Diamonds, amb els que avui començarem aquest programa ple de noms de xiquetes,  eren dos germans, nascuts a Indonèsia i amb nacionalitat holandesa que van ser una fàbrica de fer diners a tota Europa, sobretot gràcies a la seva versió del "Ramona" que va treure l’any 1960 el segell Fontana i que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda. The Blue Diamonds gravaven en anglès, però van treure 38 cançons interpretades en castellà, aixó vol dir un grapat d’EPs. Un dels components de The Blue Diamonds es va casar amb la cantant mexicana Leda Moreno, traslladant-se a aquell país. The Blue Diamonds eren els germans Ruud i Riem de Wolff i seguien la línia marcada per un altre duet, en aquest cas americà, els The Everly Brothers. El desembre de l’any 2000, Ruud va morir a causa d'una malaltia cardíaca. “Ramona” va ser un tema avui ja clàssic que van popularitzar principalmente el tercet irlandes The Bachelors també en els anys 60, encara que era molt més antiga, concretament va ser gravada per primera vegada el 4 de gener de 1928, per The Paul Whiteman Orchestra. Estava escrita per Wolfe Gilbert, amb música de Mabel Wayne, per al film "Ramona", on la cantava l'actriu Dolores del Rio. Aquest tema es trobava en un EP on també es van incloure “All of me”, “Always” i “Near you”, en la versió en angles i "Mona Lisa", "Siempre" i "Para mi" en la que van treure en castellà. En aquesta gravació als The Blue Diamond els acompanya una orquestra amb els seus cors que estava dirigida per Jack Bulterman.

José Luis y su Guitarra – Mariquilla

El seu nom complet és José Luis Martínez Gordo i va néixer a Jaén. Un dels seus grans èxits va ser “Gibraltar español”, però la veritat és que atenent-nos a la història, aquesta reclamació on ell demana la retornada del Penyal de Gibraltar per Espanya, no va servir de res i això que el que ell argumenta en el text de la cançó era totalment cert. José Luis, al que escoltarem al programa d’avui de El Temps Passa… i la música queda, també va trevallar al cinema, entre les pel·licules que va fer es troba "Pasa la Tuna" diritgida per José María Elorrieta a l’any 1960 i a la que trovabem a Ángel de Andrés. Es clar que ara no estem escoltan la cançó del Penyal, escoltarem la que va donar-lo a coneixer, en referim a José Luis i la seva inseparable Guitarra, es la que escoltem avui a El Temps Passa… i la música queda i es tracta d’una cançó que el va fer molt popular i que sones a totes les emissores del pais, es tracte de "Mariquilla" que va dedicar a la seva nuvia i va composar quan es trobava fent la mili. José Luis es va casar un any despres amb aquella nuvia i la peça la va treure l'any 1958 dins d’un EP que va publicar el segell Philips i que va fer que actues fins i tot a América i que escoltem avui. Supossem que la nit de noces José Luis no es van andur la guitarra. L'any 1962 José Luis va guanyar unes oposicions com a ingenier d'obres públiques i va anunciar que deixava la música per dedicar-se a la seva feina i la familia i va entrar a la Jefatura Provincial de Obras Públicas de Cordoba.

The Brisks – María Cristina

Aquesta peça amb nom de dona, era una composició del músic cubà Nico Saquito (Santiago de Cuba, 17 de gener de 1901 – La Habana, 4 d’agost de 1982), l'autor també de "Cuidadito Compay Gallo", però que va ser un èxit de Mario Moreno "Cantinflas" en una de les moltes pel·lícules que va rodar i la cançó es va versionar i molt a Espanya, fen´se molt popular, encara que aquesta que us hem portat a El Temps Passa... i la música queda és de les millors, en clau de pop, això si. Parla dels problemas que te un xicot amb la seva nena que el goberna, però ell que ho acepta tot, no vol anar al barber a pelar-se. Ells són The Brisks i aquesta gravació correspon a l'època en què el seu cantant era Julián Granados. Es va editar en un EP publicat per Belter l’any 1966 i en el disc també es van incloure “Sansón chico ye-ye”, “El mismo problema” i “Me vas a arruinar”. Per cert, durant un temps The Brisks van ser la banda d'acompanyament de Conchita Velasco, Raphael i Rocío Durcal. Julián Granados també va cantar amb Los Ángeles Azules i molt més tard en solitari, després d'haver passat per Los Buenos. Van començar com Los Halògenos i després passarien a The Brisk Boys, per acabar sent The Brisks i van sorgir a Ceuta. Quan van començar eren Julio Rey (baix i veu), José García (bateria), Juan Pozo (guitarra i veu), Antonio Morales (saxo i òrgan) que no té rés a veure amb Junior i Jesús Zurita (cantant). Quan se'ls va incorporar Julián Granados va començar el seu ascens popular. A finals del 67 Julián Granados abandona el grup The Brisks i fitxen a un cantant de color anomenat Teddy Ruster, amb el qual van gravar un disc molt més proper al soul i que inclouria una versió del "Stone Free" de Jimi Hendrix. Després Teddy Ruster s'en va anar a Máquina!.Un dels seus membres fundadors, Julio Rey, va morir l’any 2004. Per cert, es diu que durant un temps van tindre com a cantant a Pedro Ruy-Blas.

Los Top Son – Twist a María Amparo

Quan Emilio Baldoví, cantant del grup valencià Los Milos va marxar-se cap a França, els seus companys havien de negociar nova discogràfica i la posterior edició del màster que el grup havia gravat abans que Emilio s'en anés. Vicente Castelló i Pascual Olivas van aconseguir un bon contracte amb EMI i van comunicar a la seva discogràfica Discophon, amb la qual havien gravat 4 EP's que deixaven el segell i allà es van trobar amb la sorpresa, la casa de discos tenia registrat el nom de Los Milos. Per tant van decidir canviar-lo per el de Los Top-Son i el disc va sortir al carrer amb "Chariot", "Recuerdos de verano", "Cien kilos de barro" que tot i ser nord-americana ja havia gravat en espanyol Enrique Guzmán l’any 1962 i aquesta cançó amb un nom de noia molt valencià que va ser composada per Pascual Olivas. Quan Emilio va tornar de França resulta que no li va agradar ni el canvi de nom ni que s'hagués publicat el disc abans del seu retorn i va decidir deixar-los i seguir en solitari canviant el seu nom pel de Bruno Lomas. De fet es va parlar de que volia que el grup tingues el seu nom al cap d’avant. Per tant, aquest és l'únic disc signat per Los Top-Son en què compten amb Bruno Lomas com a cantant, després en gravarien uns quants més. Pascual Olivas l’any 1966 i després de la dissolució del grup, fundaria Los Huracanes. El bateria d'Els Top-Son que era Alberto Gómez marxaria a Los Canarios per substituir a Tato Luzardo que feia la mili, el mateix que va fer Pedro Ruy-Blas amb Teddy Bautista, sense que cap d'ells fos mai membre oficial dels Canarios. Quin un el Teddy per deixar-se pendre protagonisme i els cales! Per cert aquesta es una curiositat, quan Los Milos van començar eren quatre, el que va marxar era Ramón Peleguero Sanchís, conegut més tard com Raimon. Que si, heu sentit bé, era el cantautor del carrer Blanc de Xàtiva.

Dúo Dinámico – María del Pilar

Si dins de la música nord-americana "El Dúo" eren Simon & Garfunkel, a Espanya van ser indiscutiblement el Dúo Dinámico. Aquesta cançó amb un nom de nena molt aragonesa, es destacable pels seus arranjaments molt més moderns del que Manolo de la Calva i Ramón Arcusa ens tenien acostumats fins el moment, si bé no és una de les seves cançons més recordades, és de l’any 1966 i el tema principal d'aquest EP era "Como ayer" amb la que van guanyar el primer premi del VIII Festival de la Cançó de la Mediterrània, defensada conjuntament amb un altre artista, fet obligat en els festivals de l'època i que encara es continua fent en el de San Remo, on també és obligatori cantar en italià, en aquesta ocasió “l’altre” guanyador defensant aquesta cançó va ser Bruno Lomas, paraules majors, i que va participar amb un altre peça, també va cantar el "Amor amargo". El Dúo Dinámico van treballar també al cinema i van filmar quatre pel·lículas, en pasades semanes ja vem parlar d'aixó. El Dúo Dinámico segueixen en actiu i fa cosa d’un parell o tres d’any van treure un disco nou ple de col·laboracions, si be es tractava dels seus vells èxits. Per cert tenim una curiositat sobre el Dúo Dinámico. Recordeu la seva cançó "Somos jóvenes"? Doncs els hi van demanar permis per fer-la servir per a la promoció de les Jornadas de la Juventud de l’any 2011 i Manolo i Ramón van accedir-hi de molt de gust.

Los Sírex – Judy con disfraz

Quimet ja està reclamant l’euro amb aquesta cançó i Mario li dona per que callí d’una vegada. Ara escoltarem un altre cançó que porta nom de dona, es tracte de "Judy con disfraz" que escoltem a El Temps Passa... i la música queda i ens portaran Los Sírex. Es tractava d’una versió, es l’historia d’aquesta noia disfraçada que originalment van gravar el grup nord-americà John Freed & His Playboy Band i de la que a Espanya s’an fet un bon grapat de bones versions, entre elles las de Los Salvajes, Los Soñadores i uns quans més. Es va incloure en un single editat l’any 1968 amb “Hay una montaña” a la cara A i que era també una versió, es tractava del “Here is a mountain” de Donovan i es que encara que Los Sírex que havien començat gravant versions, com estava manat per les cases de discos d'aquella època, ja havien demostrat la seva capacitat com a compositors, sobretot Guillermo Rodríguez, a la fi de la dècada van tornar a imposar-los noves versions. Los Sírex van realitzar una gira per Amèrica del Sud al costat de  Serrat i Marisol. Es van retirar l'any 1971 per dedicar-se als negocis. Però va ser al 1977 quan al productor barceloní Gay Mercader se li va ocorre la idea d'organitzar un macrofestival revival i recuperar a aquells grups importants dels seixanta ja pràcticament oblidats i retirats dels escenaris tots ells i organitza a Barcelona el “Hasta luego cocodrilo” amb Los Sírex, Los Mustang, Los Gatos Negros, Salvajes i Los Cheyenes, convocant 18.000 persones. Gay li va comentar un dia a Mario que la culpa de tot la tenia aquell concert, si hagués estat un fracàs no hagués organitzat cap altre, però com va funcionar... doncs es va dedicar a la producció de macro esdeveniments, sobretot amb grups estrangers, ell a Barcelona i Mikel Barsa a Madrid, amic de  Mario, van ser els primers productors espanyols en dedicar-se a això dels macro esdeveniments. Los Sírex eren Lesli a la veu, Guillermo Rodríguez al baix, compositor i arranjador, Luis Gomis de Pruneda a la bateria, José Fonseré a la guitarra i Manolo Madruga també a la guitarra que quan els va deixar per anar-se'n a viure a Alemanya va ser substituït per Juanjo Calvo. L'any 1978 actuen al Festival Canet Rock, compartint cartell amb grups de rock progressiu espanyols, al costat de Tequila, Ultravox i Blondie, però els van fer actuar a les 7 del matí, quan pràcticament tothom estava mig adormit o adormit del tot . Ells no es van immutar, arrenquen la seva actuació amb “El tren de la costa” i van despertar a tots els dorments que es preguntaven qui podia tenir tanta canya, descobrint que eren els carrosses del festival qui els havien tornat a posar en marxa. Al setembre del 2012 van morir, amb cinc dies de diferència, Manolo Madruga i Luis Gomis i l'any 2014 ens va deixar Ernesto Rodríguez que era bateria i portava cinc anys amb Los Sírex, havia estat el fundador de Los Gatos Negros.

Los Mitos – Eleonor

Sota el lideratge del cantant Antonio Santiesteban que després va tenir una important carrera com a solista i dient-se Tony Landa, os portem ara aquesta versió que Los Mitos van fer d’un dels èxits del grup nord-americà The Turtles, que també graven els mallorquins Miguel Moreno y Los Dinos i ja en els 80 Greta y Los Garbo, encara que elles la van titular “Soy la que sufre por tu amor”. Us l’hem extret del únic LP de Los Mitos titulat “Los Mitos, Es muy fácil”, editat l’any 1969 mitjaçant el segell Hispavox, una mena de recopilatori d’èxits editats en single abans, si bé aquesta no s’havia tret en senzill, al igual com altres versions com el “Mony, Mony” de Tommy James & The Shondels o “Indian gives” de Bobbie Gentrie i cançons escrites per ells, però en el seu momento el disc gran va passar molt desapercebut, si bé quan es va reeditar l’any 1981, també en vinil, les vendes van ser bones, cosa curiosa. Clar que “Es muy fácil”, un tema molt festiu, va ser el gran èxit en la història del grup bilbaí Los Mitos. De fet es la cançó per la que avui el públic s’en recorda de Los Mitos. Ells van començar el 1966 amb el nom de Los Famélicos i es diu que quan van anar a Madrid per “triunfar”, van fer honor al nom. El van canviar per Los Mitos quan van signar el contrate amb la casa de discos Hispavox després de participar en un concurs a Saragossa. El 8 d’abril de 1968 van realitzar la seva presentació oficial a una discoteca de Madrid. Fins i tot Los Mitos van sortir a una pel·lícula. Quan Tony Santiesteban els va deixar per llançar-se en solitari, ells encara van seguir uns anys amb un altre cantant animenat Fernando Brosed. Es van desfer l’any 1975, després d’haver publicat “Tiempo de amar”. Per cert, Los Mitos estan de nou a la carretera i l'integren ara el bateria Francisco García i el baixista Oscar Matía de la primera etapa. De la segona queda el cantant que va substituir a Tony, Fernando Brosed i el teclista Federico Artillas que va fer el mateix amb Carlos Zubiaga. L'última incorporació és el guitarra i cantant Iñaki Egaña, que va ser component de Los Buenos, Barrabás i Imán Califato Independiente. El 24 d'octubre de 2010 l'actual formació de Los Mitos van actuar al Teatre Arriaga de Bilbao. El día 22 de juny del 2011 va morir el baixista Oscar Matia Sorozabal.

Los Brincos – Giulietta

Un dels millors EP’s de la primera etapa de Los Brincos va ser aquest os es trobava la cançó que sona ara a El Temps Passa… i la música queda, també amb nom de xiqueta. Junt a "Giulietta" es trobaven en el mateix EP "Un sorbito de champagne", "Renacerá" i "Tu en mi" i que com us deiem, es al nostre parer el seu millor disc i també l'últim en el qual van intervindre Juan Pardo i Júnior que la veritat, sempre hem tingut els nostres dubtes sobre si s’en van anar o els van fotra fora dels Brincos ja que els problemes entre ells que volien tenir el protagonisme i Fernando Arbex eren continus. Fernando Arbex que a partir d’aquell moment es va convertir en el arrengador i productor de les cançons, lliuranse de l’influencia de Maryní Callejo, va seguir amb Manolo González i els substitueix per Vicente Ramírez i Ricky Morales, germà de Júnior que formaven part dels Shakers i aquests havien telonejat a The Beatles en la seva gira espanyola del 65, tant a Madrid com a Barcelona. De fet el grup teloner de TheBeatles tenian que ser Los Brincos, pero ells, la productora, la seva discogràfica o tots juntets en comandita, es van negar, ells eran prou importants, ells no necesitaven una promoció així, quina colla de Lumbreras. L’any 1969 Vicente Ramírez seria substituït al seu torn per Miguel Morales, també germà de Júnior i que després es casaria amb Freda Lorente "La Bombí". Posteriorment s'incorporaria el teclista Óscar Lazprilla. Un dels problemes que van tindre els components de Los Brincos es que a l'hora de composar, es pot dir que sols eren dos, Fernando Arbex i Juan Pardo, però signaven com "Los Brincos", per tant els drets d'autor els cobraven els quatre. Es clar que quan s'en van anar Juan i Júnior, van deixar de cobrar i els nous que res havien fet, van començar a tocar pela llarga.

Los Íberos – Isabel

Ja a l'any 1972 Los Íberos van publicar un single amb “Mañana” en al cara A, una versió del tema dels The Bay City Rollers i aquesta cançó "Isabel" a l'altra banda. El tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda va ser una composició d'Adolfo Rodríguez, component de Los Íberos i Johnny Galvao, el que va ser líder de grup Os Duques. Seria el seu penúltim disc ja que després d'editar el single "Maria, Tobias y John" l’any 1973, es desfan. Los Íberos van ser un grup d'extrema qualitat musical i vocal i que van enregistrar una part important de la seva discografia en anglès i gravant als estudis de la DECCA a Londres. Los Íberos es van conèixer a Torremolinos l’any 1966, quan actuaven al Top Ten Club fent verions de grups d’aquella época i eren Adolfo Rodríguez, natural de Ponferrada a la guitarra rítmica i veu, els malaguenys Diego Cascado a la bateria i Enrique Lozano a la guitarra solista i més endavant substituït a causa d'una malaltia, pel madrileny Anselmo José Fernández i un d'Almeria que es deia Cristóbal de Haro al baix que seria substituït al seu torn més tard per Carlos Attias. Van debutar amb un single publicat l'any 1968 amb "Summertime girl", un tema que ja hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda. L’any 1969 Los Íberos participen en la pel·lícula d'Iván Zulueta "1, 2, 3 al escondite inglés", junt amb un munt de conjunts espanyols de l’época. Com us deiem l'any 1973, després de publicar el single "Maria, Tobias y John", Los Íberos es desfan, després d’haber treballat sempre amb el segell Columbia. Adolfo Rodríguez s'incorporaria més tard al primer supergrup de la música espanyola Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán, als que es coneixia com CRAG. Cristóbal de Haro s’incorpora a Los Puntos substituïn a José Belmonte, després s’en va a Frenos i Enrique Lozano va treure un disc en solitari.

Los Puntos – Magdalena

Avui a El Temps Passa ... i la música queda us portem una altre cançó que te nom de noia i que ens van sol·licitar mitjançant el facebook de Montse i encara que ens passem una mica d'any ja que és del 1972, ara anem a compartir.la tots juntets. El tema es va incloure en un single de Los Puntos, publicat per Polydor que contenia a la cara B "Arco Iris" i que va tornar a Los Puntos a les llistes de popularitat i a poder optar un altre vegada a ser la Cançó de l'Estiu, encara que aquest any i amb "Magdalena" no ho aconseguirien, tot i les bones vendes obtingudes amb el single. Los Puntos van ser un dels grups mítics del pop dels setanta que van començar a finals dels seixanta. Eren un conjunt de Cuevas de Almanzora, Almeria i van triomfar plenament a tot l’Estat convertint-se en un dels millors grups espanyols de la seva època, sobretot ja en els 70 i gràcies al "Llorando por Granada" que va estar el seu gran éxito junt a “Goodbye” i “Cuando salga la luna”. El grup Los Puntos estava integrat per José González Grano de Oro (guitarra) i amb ell, el seu germà Alfonso que era el cantant, el baixista José Belmonte que seia substituït per Cristóbal de Haro que venia de Los Íberos, el teclista José Antonio Martínez i Agustín "Tato" Flores a la bateria. El grup andalus va funcionar de l’any 1967 fins el 1978, encara que els germans Alfonso i José González van refer Los Puntos ja a l’any 2008 i van treure un LP titulat “En el Reino del Agua” i posteriorment "Los Puntos 40 años" que es un recull d'èxits.

Conjunto Lone Star – Celia

Aquesta cançó que escoltarem ara al programa d’avui, la vam descobrir a Espanya quan la va gravar i va portar a l'èxit Luis Aguilé, però es tractava d'una versió del també argentí Leo Dan. És clar que la versió que ens porten Lone Star és una cosa especial, sobretot pels arranjaments de guitarra en què Willy Nabb es llueix de debò i se'ns mostra en tot el seu esplendor guitarrer demostrant la seva extrema qualitat i el seu saber fer. "Celia" es trobava en el tercer EP publicat pel grup quan la discogràfica encara els obligava a signar els seus discos com Conjunto Lone Star i ancara gravarien un altre EP anomenant-se així i poc després de publicar el disc Willy Nabb abandonaria el grup sent substituït pel tarragoní Joan Miró. A partir del cinquè EP passarien a ser definitivament Lone Star i configuraria la millor formació del grup: Pedro Gené, Joan Miró, Rafa de la Vega i Enrique López. En aquest EP publicat per EMI l'any 1964 també es recollien “Di si me quieres” que és una versió de Brian Poole & The Tremeloes, "Rezaré" de Ben E. King que va morir el 30 d’abril del 2015 i que a Espanya vam descobrir gràcies a Adriano Celentano i "Ella te quiere" que és la visió de Lone Star del "She loves you" de The Beatles. Lone Star són una de les millors formacions de pop-rock sorgides a l'estat espanyol i avui en dia dins el món musical se'ls coneix com “La Leyenda”. Val a dir que Pere Gené anava per concertista de música clàsica i va guanyar una beca per estudiar a Londres, allà va descubrir el rock and roll i en tornar va formar Lone Star. L’any 2014 va gravar el seu primer disc en solitari “Boomerang”.

Los Dracs – Michelle

Aquest va ser l'últim disc que Los Dracs publicarien per al segell Discos Alma, amb el qual van gravar en castellà i signant com Los Dracs, posteriorment entrarien en el segell Concrentic i centrarien la seva carrera en la llengua catalana, passant a ser Els Dracs. Es va publicar l'any 1966 i era un single que va incloure aquest tema de The Beatles que escoltem ara a la cara A i "Perdí tu amor" a l'altra cara. Ara us explicarem una curiositat, aquest tema, en la versió original per The Beatles, no era del gust dels nois i encara que la van incloure en l'àlbum "Rubber soul", editat el 3 de desembre de 1965, no van voler que es publiqués en single i va ser el grup The Overlanders qui la van gravar quan Los Beatles la van rebutjar, per llançar-la com single al Regne Unit i els Estats Units. La seva versió va ser número 1 en els dos països i va guanyar un Grammy com a Millor cançó de l'any. Aquí The Beatles també van ser uns Lumbreras. Els Dracs van gravar i molt en castellà, mitjansan Discos Alma que era un subsegell de Vergara, abans de fitxar per Concentric i gravar en llengua vernacla diversos EP's, entre ells el més venut del segell Concentric i en el què es trobava la seva versió de "La casa del sol naixent”. Els Dracs van ser al costat de Els Tres Tambors els millors grups de pop-rock en català de l'època i la llavor del actual rock en català. El sextet, liderat pel cantant Jordi Carreras, va treballar des de 1964 a 1971 i van gravar un grapat d’EP's, si bé els que van gravar en castellà, com aquest, els firmaven com Los Dracs. Els grup l’integraven el cantant Jordi Carreras, al costat de Miguel Olivé, Vicente Carós, Faustino García, Manuel Cordero i Alfredo Pla. L’any 1966 van ser el primer conjunt de rock que va actuar al Palau de la Música Catalana, a Barcelona. Els Dracs van fer un intent per tornat l’any 1999, tenint com a cantant a Andrés de la Rosa que després seria substituït per Pepe Fernández i posteriormente van ser el grup d’acompanyament del cantautor Jordi Albero, però no hi va haver continuitat. Hem sabut que el bateria Vicenç Carós havia mort l’any 2010 als 63 anys d'edat. Per cert, l’any 1981 el segell Edigsa va publicar un LP recopilatori titulat "La casa del sol naixent" que recollia les cançons dels seus discos amb Concentric.

Michel – Aline

Aquesta es la versió que el cantant valencià Michel va fer en català del èxit del frances Chistopher, editat a un single amb “Capri s'ha acabat” a l’altre cara, també una versió francesa, en aquest cas de Hervé Vilard. Michel va ser un gran cantant melòdic, però sobtadament va desaparèixer del mercat, va deixar de sortir a la televisió i no se'l veia ja en els festivals a l'ús. A poc a poc el seu record es va anar diluint en l'oblit encara que alguns nostàlgics com nosaltres ens preguntàvem Què s'ha fet de Michel? La història és complexa, molt política i us l’explicarem. Un bon dia Michel va participar en un festival “allende” les nostres fronteres, el de Sopot, a Polònia. Va ser convidat a actuar després darrera del anomenat “Telón de Acero” i ja que estava a Polònia, va marxar-se cap a Moscou i va agradar molt al públic comunista. Va triomfar plenament amb la seva veu potent i clara en els països soviètics. No va consultar-ho, no va demanar permís a les autoritats espanyoles i per més INRI, Michel abans d'iniciar la gira que tenia programada per els Estats Units va marxar-se a Cuba per a realitzar una sèrie de concerts. Allà i borratxo d'alegria i eufòria en veure com s’el rebia, no se li va ocórrer res més que fer-se una fotografia amb Fidel Castro (al blog us la posem) que el departament de Relacions Públiques cubanes es van encarregar que recorregués tot el món, aquí no es va publicar, és clar, però la foto va arribar a les autoritats franquistes i després de la suspensió de la gira pels Estats Units i la queixa oficial del govern nord-americà a l'espanyol de Franco, mitjançant una trucada de l’embaixador al dictador, Michel va ser inclòs amb caràcters "vermells" a la llista "negra" del Règim. Allà es va acabar la seva carrera musical. Es deia Miguel Semper Peiró, i va néixer a Pego, Alacant, l’any 1933. Michel va morir el 14 de gener de 2009.

Jaime Morey – Rosita

La mare de Mario li deia que els seus avis i els de Jaime Morey estaven emparentats i que el cantant perteneixia a la branca familiar alacantina, per això Mario Prades Morey sempre fa la mitja conya de dir que ell i Jaime Morey són cosins. Es clar que la seva mare, Ana Morey Puigagut, també li deia a Mario que l'origen familiar estaba a Mallorca. Aquest tema, així mateix amb nom de xiqueta, va ser el seu primer èxit i es va publicar en un EP in també trobaven “Guapa”, “Cuando llegue la tarde” i “El tiempo” que va publicar l’any 1968 mitjançant el segell Pérgola. Jaime Morey, nascut a Alacant l’any 1942, ens va representar al Festival d'Eurovisió de 1972 que es va celebrar a Edimburg, amb la cançó “Amanece”, però JaimeMorey no va guanyar, va quedar en desè lloc. La veritat es que ell va confesar que estaba molt nervios i en alguns moments es quedava en blanc i oblidava la lletra. Així i tot estem convençuts de que va merixa un lloc millor a les puntuacions. Jaime Morey va tenir una bona trajectòria professional en els seixanta amb cançons com “Rosita” que escoltem ara, “Acompáñame” i tantes altres. A més cal lloar el seu valor ja que en la puritana i censurada societat espanyola de la postguerra Jaime Morey va tenir els pebrots d'aparèixa un bon dia per la televisió amb els cabells tenyits completament de ros, ell que era bru de pel i allò va representar tot un escàndol i es va arribar a dir-se de Jaime Morey moltes coses poc agradables en aquella època, avui pot ser no se li donaria importància, però estàvem en els anys 60 i ell no era res del que es deia, era hetero. L'any 2001 es va veure esquitxat per l'escàndol financer de Gescartera. La seva filla, Sandra Morey, també és cantant i presentadora de televisió. Per cert, en alguns dels seus primers discos, com "La Mama", el van acompanyar Los Sonor. Va morir a Madrid el 7 de juliol del 2015 degur a una caiguda que li va provocar un vesament cerebral

Luis Aguilé – Fanny

La cançó que ara escoltem en la veu del recordat amic Luis Aguilé, va ser una composició de Leo Dan, clar que a Espanya està identificada sempre amb Luis Aguilé. Curiosament i malgrat que era un gran compositor, Luis Aguilé al principi aquí al nostre país va gravar moltes versions. De fet el seu primer gran èxit a Espanya va ser "Ciudad solitaria" que havia gravat Mina. Luís María Aguilera Pica va néixer a Buenos Aires el 24 de febrer de 1936 i es va traslladar a Espanya l'any 1963 quan la seva carrera era molt reeixida a Amèrica, primer va viure a Barcelona i més tard a Madrid, on va morir el 10 d'octubre de 2009. Era un bon amic que per a nosaltres i a través dels records i les seves cançons, sempre hi serà present. Luis Aguilé va gravar més de 800 cançons, la meitat d'elles composades per ell i algunes s'han convertit en veritables estàndards com "Cuando salí de Cuba", possiblement la seva cançó més coneguda i que ha estat gravada per molts artistes, entre ells els nord-americans The Sandpipers que amb aquest tema van aconseguir un disc d'or als Estats Units, junt a la nadala "Ven a mi casa esta Navidad".. Luis Aguilé sempre es va declarar contrari a la Revolució Cubana. De fet "Cuando salí de Cuba" es refereix precisament al moment en què va decidir deixar Cuba, bé quan va ser "obligat" a deixar l'illa, on vivia i era tot un ídol juvenil. Luis Aguilé li va explicar a Mario que un dia va decidir-se a vendre les seves propietats i marxar-se de l'illa caribenya, però el govern revolucionari va decretar una llei que limitava la quantitat de dòlars que es podien treure de Cuba, una quantitat molt petita. S’els va posar a la butxaca i la resta dels diners guanyats per Luis Aguilé amb el seu esforç i que aquell govern revolucionari volia quedar-se, els va regalar als seus amics que es quedaven a Cuba. És clar que anys més tard va gravar la continuació "Cuando vuelva a mi Cuba". Una de les facetes poc conegudes de Luis Aguilé, és la d'escriptor de llibres infantils.

Los Bohemios – Katy

El conjunt Los Bohemios eran d'Albacete, si be mols deien que eren de Mallorca on estaven afincats. Los Bohemios l'integraven Paco Molina, Eugenio Martínez, Antonio Costa, Antonio Veciana i Leopoldo Martínez Jr que era el su líder de la banda. El seu pare era pianista, a més de sastre i tocava a l'Orquestra Jabelc i per la seva feina com sastre es deie que Los Bohemios eren el grup més ben vestit del pop espanyol dels seixanta. El guitarra Antonio Veciana per la seva part, és faria popular quan va donar la volta al món en una vespa. Eugenio Martínez va morir molt jove a causa d'un càncer. Per cert que a Albacete i per aquells anys 60 van sorgir, com a tot arreu, un munt de grups, destacant, a més de Los Bohemios, gent com Los Luckys, un parell de nens de 10 anys anomenats Los Dinámicos BoysLos Radars que es reconvertiren a Los Trasgos, Los Anélidos i uns quants més. Eren temps gloriosos per al pop espanyol. Los Bohemios van gravar per Hispavox i van treure bastants EP's, gairebé sempre versions, això si. Van arribar a ser sis i es van desfer a la fi dels 60. Aquesta cançó que escoltem ara també va ser una versió del cantant frances Marc Aryan i es va incloure a al seu seté EP, editat per Hispavox l’any 1966 i en el que també es van incloure “Ya llegó el verano”, “La cama” i “Viviane”. Van treure una dotzena de EP’s, tots amb el segell Hispavox i quatre o cinc Discos Sorpresa de Fundador i ja en els anys vuitanta, concretamente en el 82, el segell Maller va treure un LP recopilatori de Los Bohemios que s’havien desfet l’any 1968.

Los Ángeles – Mónica

Quimet sempre afirma que Los Angeles, amb el que avui acabarem aquest programa especial ple de noms de noies, son el grup espanyol que millor ha sabut versionar Els Beatles i que els seus jocs de veus són perfectes. Mario va tenir els seus rifirrafes amb ells quan va ser teloner seu al Casino de Manlleu, però això és una altra història. Volem aclarir una cosa. En aquelles èpoques el concepte de "Teloner" era molt diferent de l'actual. En les actuacions el grup complementari a la "Figura" actuaven una hora per donar pas al cap de cartell, però després tornaven a pujar a l'escenari per tocar més o menys una altra hora i tancar la sessió. Los Angeles eren Alfonso González "Poncho", Carlos Álvarez, Agustín Rodríguez i Paco Quero. El guitarrista José Luis Avellaneda que es deia en realitat José Luis García Román, va substituir a Agustín el 1972. El dia 26 de setembre de 1976, després d'un concert a Tarragona i al terme municipal de Motilla del Palancar, en ruta cap a Madrid, pateixen un accident de trànsit quan circulaven en un Seat 124. Poncho González i José  Luis Avellaneda van morir en l'accident, Carlos Álvarez va patir greus lesions que el van tenir molt temps hospitalitzat, tot i que finalment es va recuperar. Paco Quero, el quart component,  no viatjava al cotxe, es trobava a la furgoneta. Aquell accident va representar la fi de Los Ángeles. Si be van tornar als 90 incluin al fill del recordat Poncho. Los Angeles van ser el millor grup vocal, dins dels conjunts de pop, de finals dels 60. Eren de Granada i es van anomenar primer Los Angeles Azules per, després que els deixés el seu cantant, Julián Granados, reconvertir-se en quartet, passant Poncho a cantar a més de tocar la bateria i sen ja Los Angeles. Van ser descoberts per Rafael Trabuchelli per al segell Hispavox i ell es va encarregar de produir els seus discos. Aquest tema, publicat en single, “Mónica”, era la cara A d’un single amb “Te presentí” a l’altre cara, va ser l’últim gran èxit del grup de Granada i la orquestació va estar dirigida també per Rafael Trabuchelli.

Conclou El Temps Passa… i la música queda, ara us deixarem amb la companyia de totes aquelles emissores per les que el programa surt a l’aire setmanalment o via internet si t’el descarrégues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades i ara ens marxarem, però tornarem amb tots vosaltres, amb totes vosaltres, la propera setmana.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

No hay comentarios:

Publicar un comentario