Anem a començar aquest recorregut musical per la geografia
Ibèrica amb un duet holandès establert al país Johnny & Charley que eren
germans i van crear un ritme avui històric... La Yenka, però a El Temps Passa... i la música queda també comptarem amb altres estrangers que van cantar en
castellà com el texà Baldemar Huerta, Joan Baez, el francès Jean-François
Michel, els argentins Barbara y Dick i el belga Jimmy Frey, junt a Los Beta,
Los Salvajes, Mercè Modolell, Los Mustang, Maria Amèlia Pedrerol, Los Sírex,
Els Mallorquins, Los Sprinters, The Rocking Boys, Los Javaloyas, The Brisk i
Los Bohemios que ens acompanyaran en aquest viatge als anys seixanta que
emprenem junts des de aquelles emissores per les que ens escolteu o per
internet, si us descarregueu el programa del blog, el facebook de Montse Aliaga
o les webs de les emissores que ho permeten. Nosaltres sóm Quimet Curull i
Mario Prades i toca dir-vos que ara (a la foto la plaça del Niño, a Sants que ja no existeix)
Obrim la
Paradeta
Johnny & Charley – La Yenka
Quan el duet Tony & Charley es van separar, Tony Ronald
va emprendre la seva carrera en solitari, acompanyat-se inicialment pels
Kroner's, però el seu company Charley Kurtz, també holandès, va fer que vingués
a Espanya el seu germà Johnny i van crear un altre duet Johnny & Charley.
L'any 1965 van gravar un tema que va esdevenir històric del pop espanyol dels
seixanta "La Yenka"
que escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda per obrir el programa
d’avui. Es va dir que per a compondre la yenka, un ritme ballable que va causar
furor i que molts altres conjunts i artistes es sumessin a la moda gravant
cançons seguint la seva estela, Charley Kurtz s’havia inspirat en un ball
folklòric típic de Finlàndia, Dinamarca o algun altre país nòrdic, ara no ho
recordem amb precisió, però no era cert, tot va ser una creació de Charley
Kurtz. Però la desgràcia va marcar al nou duet quan va morir Charley Kurtz,
després d’un concert fet a Reus, creiem que al Teatre Fortuny, en accident de
cotxe, el 28 de 
febrer de 1965,
a la cruïlla de les quatre carreteres, en la intersecció
entre la Nacional
i la antiga carretera de Reus a Salou, a Tarragona i el seu germà Johnny va
quedar ferit greu. La discogràfica va intentar treure-li suc a tot i van
publicar un parell més d'EP’s amb cançons gravades en vida de l'holandès i que
encara no havien vist la llum ja que l’èxit de “La Yenka” va enrederir la
sortida del segon disc. Les dotze cançons que van gravar Johnny & Charley
en els seus 3 EP's, es van incloure en un LP recopilatori que es va editar
l'any 1965, calia seguir maman de la mamella. És clar que veient que no els
quedava res més que treure van ficar a Johnny, ja recuperat, sol a l'estudi i
va gravar un altre EP que es va publicar l’any 1966, va estar produït per un
jove Rafael Trabuchelli i francament, va passar més bé desapercebut. Després
crearia un grup sense relevancia Johnny Recourt Quartet i tornaria a Holanda,
Va morir anys més tard, pensem que d’un càncer. Per cert, Charley Kurtz en
realitat es deia Charley Recourt.
Baldemar Huerta – Encaje de Chantilly
Aquest tema és de l’any 1958 i va ser composat per Big
Booper titulan-se “Chantilly Lace”, el gran éxito en la seva curta carrera i es
que va ser un dels que van morir en aquell accident d’avió del 3 de febrer de
l’any 1959, on també van morir Buddy Holly i Richie Valens i la havien gravat
diversos artistes de l’època, ens referim als Estats Units. Baldemar Huerta ens
ofereix una bona versió en castellà, molt dins del seu estil, el tex mex, amb
text pràcticament inintel·ligible en castella i també en anglès. És que
Baldemar Huerta Medina, era texà, nascut el 4 de juny de 1937 a San Benito i va
morir
a Corpus Christi el 14 d’octubre del 2006. Va gravar discos com aquest amb el
seu veritable nom, altres com Scotty Wayne i també fen-se dir Eddie con Los
Shades i després va passar a ser conegut com Freddy Fender i amb aquest nom va
aconseguir l'èxit internacional i va ser reconegut com una estrella del tex
mex. Va formar part dels Texas Tornados i Los Super Seven, la superbanda del
Tex-Mex. De 1975 fins al 1983 Freddy Fender va aconseguir posar 21 de les seves
cançons a dalt de tot de les llieste de música Country als Estats Units. El seu
gran hit va ser "Before The Next teardrop Falls" que en català va ser
versionat per l’amic Tomeu Penya.
The Rocking Boys – Multiplicación
La cançó en la seva versió original en anglès per Bobby
Darin, va ser interpretada per aquest en el film "En arribar
Setembre", protagonitzat per Rock Hudson, Gina Lollobrigida, Sandra Dee i
el propi Bobby Darin. Existeix també una bona versió a càrrec de Micky y Los
Tonys i un altre de Mike Kennedy, encara que amb tota seguretat una de les
millors és la que van realitzar Los Blue Boys l'any 1962, però nosaltres a El
Temps Passa... i la música queda us portem la dels The Rocking Boys i que van
publicar en un EP editat per Belter també al 62, precisament amb la cançó
"Cuando llegue septiembre" com a peça estrella. En aquest disc es van
incloure també “Que siga el twist” i “Seguir soñando”. The Rocking Boys es van
formar a La Línea
de la Concepción,
a Càdis, a finals dels anys 50, influenciats per l'emissora de la base
americana de Rota i la seva música. The Rocking Boys van començar fen twist i rock and roll, els géneres de
moda a l'época i seguin les tendencies van anar passan-se al pop. The
Rocking Boys van ser una de les millors bandes andaluses del principi de la
dècada i també són un dels primers grups espanyols en sortir a l'estranger 
(Portugal, sud de França i el Marroc) i van tocar moltes vegades a Madrid i
Barcelona. Inicialment The Rocking Boys eren José Gómez (guitarra i veu), Ricardo
Oliveira (baix i veu), Carlos Jaime (piano i saxo) i Agustín Martínez (bateria
i veu solista), però amb la mili a sobre es van produir canvis inevitables. Hi
havia un cinquè membre a l'ombra José Garzón, a qui van conèixer a Ceuta i que
és convertiria en el seu representant. Entre la gent que va ser membre de The
Rocking Boys es troben Rafa (òrgan), que venia de The Brisk i després tocaria
amb l'Orquestra Mondragón, Hans (bateria) que va tocar amb Los Mitos i José
Luis Tejada (cantant) que també militaria a Los No, Los Finders, Los Crikets i
Barrabás, i que va morir el 20 d'abril del passat 2014. En total The Rocking
Boys van gravar 16 EP's.
The Brisk – No puedes comprar mi amor
després The Brisks Boys, per
acabar sent The Brisks i van sorgir a Ceuta. Quan van començar eren
Julio Rey (baix i veu), José García (bateria), Juan Pozo (guitarra i veu),
Antonio Morales (saxo i òrgan) que no té a veure amb Junior, i Jesús Zurita
(cantant). Quan se'ls va incorporar Julián Granados va començar el seu ascens
popular. A finals del 67 Julián Granados abandona el grup per anar-s’en a Los
Buenos i fitxen a un cantant de color anomenat Teddy Ruster, amb el qual
gravaràn un disc molt més proper al soul i que inclouria una versió del
"Stone Free" de Jimi Hendrix, per cert, aquest cantant després aniria
amb Maquina!. Un dels seus membres fundadors, Julio Rey, va morir l'any 2004
Los Mustang – Nadie respondió
Los Mustang van ser un dels millors grups espanyols dels
anys seixanta i avui tornarem a escoltarlos a El Temps Passa... i la música
queda amb aquesta versió del "No reply" de The Beatles i la veritat
és que Els Mustang amb Santi Carulla al capdavant, la broden. En aquest EP
publicat l’any 1965 també trovabem “El juego del amor” que era una versió del
“The game of love” de Wayne Fontana, junt amb el tema estrella que va ser el
“Chao Chao” de Petula Clark i “Do wah diddy diddy” de Manfred Mann. Los Mustang
van ser el millor grup versioner sorgit en els seixanta, al costat de Los
Catinos i Los Javaloyas, però ells tenien un gran avantatge enfront dels seus
competidors. Per gestió d'EMI, la seva companyia discogràfica en els anys
seixanta, van signar un acord amb Brian Epstein, mànager de The Beatles i
estaven autoritzats a gravar les seves cançons fins i tot abans que al país es
publiqués la versió original, a causa d'això amb temes com "El submarino
amarillo" que va vendre més de 130.000 copies o "Obladí oblada",
van superar als seus autors en quant a xifres de vendes a Espanya.
Inicialment
eren un grup instrumental integrat pels guitarristes Marco Rossi i Tony Mercadé
amb el baixista Miguel Navarro, però l’any 1961 i després de participar en un
concurs, se'ls uneixen Santi Carulla i Tony Mier que eren membres de Los Sírex
i comença una carrera brillant que va durar fins a l'any 2000. Són l'únic grup
dels anys seixanta que han mantingut la mateixa formació fins a la seva
dissolució. Quan aquesta es va produir Santi Carulla va començar en solitari.
Malgrat la seva fama de versioners, el guitarrista Marco Rossi que va morir el
17 de maig del passat 2015 a
Figueres, va composar moltes cançons per Los Mustang, entre elles
"Mustang, Reino prohibido del Himalaya" que es genial, en total 16.
Entre 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de
25.000 exemplars, arribant als 130.000 amb l'EP on es trobava "Submarino
amarillo”, com us deiem abans. Per cert, en els seu primer disc van signar com
Los Mustangs, pluralitzant el seu nom, després finalment van treure la S, cosas de la casa de discos.
Los Salvajes – Mi bigote
L'any 1967 Los Salvajes van publicar aquest EP en el qual la
cançó estrella va ser "Mi bigote", escrita per ells i que escoltarem
ara, però en el disc, editat per Regal, un subsegell d'EMI, també es van
incloure "El bote que remo", una cançó que també va ser gravada per
Tony Ronald, Los Bohemios i per Los Stop i que era la versió del "The boat
I row" de l'anglesa Lulu, “Fuera De Mi Corazón” i “Vivir sin ti” les
lletres de les quals estaven escrites pel locutor Luis Arribas Castro que va signar
sota el pseudònim Luarca i amb música del bateria Delfín. De fet la
col·laboració entre el popular radiofonista i Los Salvajes es va perllongar en
diversos discos més. Per cert, a la foto de la portada, tots els components de
Los Salvajes porten instruments que no eren els que ells tocaven. Aquest tema
que compartim ara també es va incloure en el primer LP de Los Salvajes,
publicat el mateix any i titulat “Lo mejor de Los Salvajes”. Los Salvajes van
participar en el famós Festival de Conjuntos, a la primavera de l’any 1966 i
que va tenir lloc 
al Palau d'Esports, a Barcelona, van participar-hi Lone Star,
Dúo Dinámico, Los Brincos, Los Bravos,
Los Sirex i Licia, entre altres. Los Salvajes, liderats per el cantant Gaby
Alegret, eren del Poble Sec, tret de Sebastià Sospedra (baix) que era de
Collblanc i que després s’aniria amb Lone Star. Van gravar cançons pròpies que
van funcionar i també moltíssimes versions. Los Salvajes es van crear l’any
1962 i a més a més del cantant Gabriel Alegret trobàvem a Andy González (guitarra
solista), Francisco Miralles (guitarra rítmica), Sebastià Sospedra (baix) i
Delfín Fernández (bateria). L'any1966 Julián Moreno va substituir a Andy
González a la guitarra. Los Salvajes van ser una de les bandes més sòlides del
que podríem anomenar rock brut, versioners dels Stones i la part més dura del
rock britànic del moment, haguessin estat heavys en els 70 i garatge en els 90.
Mario els va portar a la Pobla
de Mafumet l’any 1988, amb només Gaby de la formació original, actuant al
costat dels Sírex i Los Diablos, en el primer concert revival que es va
celebrar a la província de Tarragona.
Bárbara y Dick – Simón dice
La parella Bárbara y Dick ens va arribar des de l'Argentina on ja eren
uns craks. Aquí van funcionar molt bé amb una sola cançó "El funeral del
labrador" encara que a la seva terra s'havien dedicat a realitzar versions
i molt bones, com aquesta del tema "Simon says" i amb un euro pel
Quimet que reclama ya que aquesta cançó, versió del gran èxit dels nord
americans 1910 Fuitgum Cia ell la ha tocat moltes vegades. Curiosament el títol
del disc està en castellà, però ells en la cantan en angles. El duet eren
Bàrbara Virgínia Bourse i Fernando Sustaita i nosaltres creiem que eren
matrimoni, però no esten segurs. Van funcionar de 1965 fins l’any 1969 si bé en
el 71 van tornar a unir-se, encara que ja no va ser el mateix. L’any 1998
Bárbara y Dick es van separar definitivament i tot i que van gravar els dos en
solitari, no van tenir 
èxit. Dick va morir d'un càncer de gola, el 29 de juliol
de l’any 2006 i ella seguéix actuan. Per cert que dos dels seus grans èxits van
ser també “Ámame” i “Respirando”. Ella era filla del artísta plàstic Teodoro
Bourse Herrera i ell del polític Hector Sustaita Seeber. Inicialment eren un
tercet, el tercer era un amic de tots dos, de fet va ser qui els va presentar,
Juan Cruz Martín Grondona, pero quan es van plantegar gravar un disc aquest va decidir
seguir amb els seus estudis de dret. Van debutar al 1er Festival de la Canción de Mar del Plata,
que va tindre lloc el 11 de febrer del 1966. 
Los Beta – Congratulations
Van sorgir a l'illa de Mallorca i van començar sent Los Beta
Quartet per passar posteriorment, a partir de l'estiu de 1966, a ser simplement Los
Beta que és com se'ls coneixia familiarment. S'havien produït alguns canvis
entre els components. Ara eren Leopoldo González al baix, Manuel Saucedo a la
bateria, el cantant Miguel Moreno, el teclista Francisco Balaguer i a la
guitarra Juan Bauza, però posteriorment van haver-hi més canvis. Aquest disc,
un single, es va publicar l’any 1968
a través de Sonoplay, va ser el tercer disc amb aquest
segell, però van començar sent artistes d'EMI La Vos de su Amo. La veritat és que el single es
centra en el Festival d'Eurovisió ja que a la cara A trobem la seva versió del
"La, la, la" de Massiel que va guanyar en nom d'Espanya al Festival
d'aquell any i a la B
aquesta versió del que va ser el segon premi i 
que originalment la va
interpretar Cliff Richard. La veritat és que els anglesos mai van acceptar el
segon lloc i molts van ser els que van afirmar que hi havia hagut tongo i que
els vots alemanys que van decantar el triomf cap a Espanya havien estat
comprats pel llavors ministre d'Informació i Turisme Manuel Fraga Iribarne.
Nosaltres no ho creiem així, però a veure qui convenç els anglesos del fet que
havien estat derrotats per una espanyola... clar que ells segueixen tenint el
Penyal. Los Beta es van desfer l’any 1975 després d'haver estat un dels grans
grups versioneros mallorquins de la seva època. Creiem que el cantant va crear
posteriorment el grup Miguel Moreno y Los Dinos.
Los Sprinters – La habitación blanca
A El Temps Passa... i la música queda us portem una bona
versió del primer supergrup britànic, els Cream, una banda on es trovaben Eric
Clapton, Ginger Baker i Jack Bruce, en
aquest cas a càrrec del grup Los Sprinters que eren del Ferrol i als que no
confonguem amb The Sprinters, una banda britànica i que va publicar el segell
Fontana al 1968 en la cara B d’un single de Los Sprinters amb “Que tiempo tan
feliz” de Mary Hopkings a l’altre cara. El grup gallec es van formar en el 65 i
eren Miguel Varela Suárez "O Tranquilo" que havia tocat anteriorment
amb The Silver Dragons i The Wryders, al costat d'Alfredo Mella, Ramón Miranda
i José Vázquez. Van ser un grup que va 
gravar versions, peró també composicions
pròpies des del seu primer disc en 1966. Los Splinters es van convertir en el
grup d'acompanyament del cantant Andrés DoBarro fins al seu retir el 1976.
Andres DoBarro va morir el 22 de desembre de 1989. Despres es van reconvertir
en una orquestra de ball. Los Sprinters van treballar també en la pel·lícula
que va filmar Andrés DoBarro "En la red de mi canción", de Mariano
Ozores, l’any 1971 i al costat de Concha Velasco. Miquel “O Tranquilo” Varela,
casat amb la cantant Maria Manuela, va formar amb la seva dona el duet Manuela
e Miguel. El 19 setembre 1998 moriria després d'una llarga malaltia.
Los Bohemios – Suzie Q
L'any 1967 Los Bohemios van versionar, mirant a la Creedence Clearwater
Revival, aquesta cançó que compartirem ara a El Temps Passa ... i la música
queda d'avui, tot i que el tema va ser escrit en 1957 pel cantant i guitarrista
Dale Hawkins (1936-2010) que també la va gravar, però en l'EP així mateix es
van incloure “El bote que remo” de Lulu, “La Felicidad” de Palito
Ortega i “Otra vez soñé” que creiem també era una versió, però no estem segurs.
Quimet es frega les mans i prepara la “saca”, tornant a reclamar l'euro perquè
aquesta també l'ha tocat. Los Bohemios, aquest bon grup que escoltem ara eran
d'Albacete i després s’afincarien a Mallorca, l'integraven Paco Molina, Eugenio
Martínez, Antonio Costa, Antonio 
Veciana
i Leopoldo Martínez Jr que era el seu líder. El pare que també es deie
Leopoldo, era pianista, a més de sastre i tocava a l'Orquestra Jabelc. Del
guitarra Antonio Veciana per la seva part, es va parlar i molt pel fet de donar
la volta al món en una vespa. Eugenio Martínez va morir molt jove a causa d'un
càncer. Los Bohemios van gravar per Hispavox i van treure bastants EP's,
gairebé sempre versions, això si. Van arribar a ser sis components i es van
desfer a la fi dels 60. Per cert, es deia que Los Bohemios eren el grup millor
vestit del pop espanyol de l'época, deuria ser perquè el pare de Leo, a part de
músics, també era sastre, és clar.
La Müsica
que es Feia en Català
Maria Amèlia Pedrerol – D’una vella xemeneia
Ja cap a la fi dels anys seixanta, dins de la Nova Cançó va sortir un
moviment paral·lel anomenat “La novísima cançó” on trovaben gent a como María
del Mar Bonet, Rafael Subirachs, Lluís Llach o Maria Amèlia Pedrerol, aquesta
nena de poc més de catorce anys que va gravar al menys un parell de discos, el
primer aquest EP "4 cançons dels 14 anys" editat per Concentric l’any 1965 i del que os hen extret
aquesta cançó plena de força adolescent. Maria Amèlia Pedrerol i Busquets, nascuda a Barcelona el 25 de juny del 1950, va ser la més jove d’Els Setze Jutges
i va tindre el número dotze. L’any sigüent va treure un LP gravat en directe
amb cançons d’ella i versions francesas i poc més va fer. Junt amb els
components de Els Setze Jutges que per cert, mai van arrivar a ser setze, va
rebre fa uns anys, al 2007, la Medalla
de la Generalitat
per la tasca que van desenvolupar per difondre la música en català a l'época de
la dictadura franquista. Ara bé. val a dir que molts d'ells van manifestar que
aquell reconeigement arrivaba tard, però cap va renunciar a la medalla.
Mercè Madolell – Eren treinta inocents
L'any 1966 la cantautora Mercè Madolell va gravar un EP per
al segell Concentric on es trobava aquest tema que escoltem ara a El Temps
Passa... i la música queda i que es tracta d'una versió del cantautor i poeta
francès Jean Ferrat que la va titular originalment "Nuit et
brouillard". La veritat és que les lletres de Jean Ferrat sempre tractaven
de temes socials i sobretot de l'ocupació nazi a França i la deportació de
jueus, com és la temàtica d'aquesta cançó. En el disc també es van incloure
"Visca!" Que així mateix era de Jean Ferrat, "El Guardià del far"
versió d'una cançó de Jean Prévert i "El bar de tants nits" que va
ser una composició de Guy Béart. L'adaptació de les lletres la va realitzar
Josep M. Espinàs i els arranjaments i la direcció musical, així com la
producció va ser del Mestre Francesc Burrull. Mercè Madolell i Aragonés va
néixer a Barcelona el 2 de gener del 1940, actuava habitualment amb Els Setze
Jutges si bé nosaltres no estem segurs que fora component oficial del grup. En
la seva carrera cal destacar un memorable 
recital que Els Jutges van oferir el
13 de març de 1968 a
la sala Price, de Barcelona, era un festival que va tenir molts problemes per
poder dur-se a terme ja que, encara que no es podia dir, era a benefici de la
clandestina Comissions Obreres i que es va suspendre en dues ocasions i
finalment es va muntar en setanta-dues hores, Va ser un èxit i al carrer es van
quedar més de 400 persones que no cabien al local i els aforaments en aquelles
èpoques, més o menys es complien. Mercè Madolell, igual que els seus companys
que van actuar aquell dia, no van cobrar. També van pujar a l'escenari Maria
Amèlia Pedrerol, Quico Pi de la
Serra, Rafael Subirachs, Guillem d'Efak i Raimon. Cal afegir
que la Mercè Madolell
Aragonès actuava en moltes ocasions a La Cova del Drac. Creiem que va gravar sols tres
EP’s per al segell Concentric i també va incloure algun tema en recopilatoris.
Per cert, sembla ser que es troba en una residència d’avis a Santa Eulalia,
calculem que deu tindre 77 anys i tot i tindre problemes d’artrosis, ho porta
molt bé. Salutacions Mercè.
recital que Els Jutges van oferir el
13 de març de 1968 a
la sala Price, de Barcelona, era un festival que va tenir molts problemes per
poder dur-se a terme ja que, encara que no es podia dir, era a benefici de la
clandestina Comissions Obreres i que es va suspendre en dues ocasions i
finalment es va muntar en setanta-dues hores, Va ser un èxit i al carrer es van
quedar més de 400 persones que no cabien al local i els aforaments en aquelles
èpoques, més o menys es complien. Mercè Madolell, igual que els seus companys
que van actuar aquell dia, no van cobrar. També van pujar a l'escenari Maria
Amèlia Pedrerol, Quico Pi de la
Serra, Rafael Subirachs, Guillem d'Efak i Raimon. Cal afegir
que la Mercè Madolell
Aragonès actuava en moltes ocasions a La Cova del Drac. Creiem que va gravar sols tres
EP’s per al segell Concentric i també va incloure algun tema en recopilatoris.
Per cert, sembla ser que es troba en una residència d’avis a Santa Eulalia,
calculem que deu tindre 77 anys i tot i tindre problemes d’artrosis, ho porta
molt bé. Salutacions Mercè.
Joan Baez – El Rossinyol
Aquesta és una de les més belles cançons catalanes de la
història del nostre folklore, tot un clàssic d'autoria anònima que es creu
prové de l’any 1659, quan pel Tractat dels Pirineus, el 7 de novembre de 1659,
es van repartí Catalunya, entre França i Espanya, deixant-la dividida en dues
com una primerenca “Muralla de Berlín” de construcció natural. El nostre
rossinyol, "lliure com un ocell" no té fronteres i pot portar
missatges d'amor d'un costat a un altre dels Pirineus. És clar que de vegades
els missatges poden ser queixes al vent, com el del pastor que des d'un costat
enyora la seva mare que es troba a l'altre. És una peça que forma part de la
nostra identitat catalana. La cançó va ser rescatada per Joan Manuel Serrat que
centra la seva versió de la cançó en el sentiment de tristesa d'una pastora per
sentir-se mal casada, en un diàleg amb un ocell del bosc, el rossinyol. En
aquells temps a l'Europa medieval, hem de recordar que els 
matrimonis
prácticament sempre eren concertats pels pares. La veritat és que a la lletra
de "Rossinyol" se li han aplicat molts sentits diferents. És clar que
a El Temps Passa... i la música queda i com som una mica transgresors i
gamberrets, us hem seleccionat aquesta curiosa versió a càrrec de la cantant
nord-americana de folk Joan Baez, coneguda com La Reina de la Cançó Protesta que
precisament la va interpretà en català en el curs d'un concert que va realitzar
a Barcelona el 28 de juny de 2008, Quimet ens recorda que també la va cantar,
uns quans anys abans, a un programa d'Àngel Casas. Joan Chandos Báez va néixer
a Staten Island, Nova York, encara que d'origen mexicà, el 9 de gener de 1941 i
va esdevenir una de les grans figures del folk i la cançó protesta als Estats
Units i al món, durant els anys seixanta, fent-se molt popular per les seves
campanyes en contra de la guerra del Viet-Nam, entre elles la famosa
"Marxa sobre Washington", era coneguda com "La reina de la cançó
protesta". Aquesta cançó es va incloure en el disc “Gracias a la vida” de
Joan Baez i Quimet i Mario, tot i que ens queda fora de temps, hem volgut
posar-la i aquí està.
I acabarem aquí la música feta en català i ara marxarem cap
a Mallorca un altre vegada.
Els Mallorquins – Compañera
Ara a El Temps Passa ... i la música queda us portem una
pàgina d'or de la història musical de les Illes Balears en els anys seixanta.
Es tracta d'un tema extret de l'únic disc que publicaria el grup Els
Mallorquins, un EP, titulat “Holydays in Mallorca with Els Mallorquins” editat
pel segell Fonal, amb seu a Palma, en l'estiu del 66, on a més d'aquest tema
“Compañera”, es van incloure “No se que siento”, “No lloraré” i “Que más puedo
desear”. Els Mallorquins eren quatre joves anomenats Gregorio Roselló
(bateria), Salvador Planisi (teclats), Pedro Brunet (baix) i Bartomeu (cantant
i guitarra) que sorgeixen en el 1965
a la petita població de Vilfranca de Bonany. Hem de
aclarir-que el cantant i guitarrista després passaria per altres grups com Los
Gitanos, Expresión 5, 
Harlem i finalment es va llançar en solitari, es tracta
de l'amic Tomeu Penya. Aquesta va ser la seva primera gravació. Per cert, en el
disc les cançons constaven com escrites per Miguel Aller, propietari del segell
Fonal, però Tomeu sempre ha insistit que l'autor va ser ell i que l'altre,
espavilat ell, es va apropiar dels drets d'autor posant el seu nom al
registrar-les . Quan Tomeu va deixar a Els Mallorquins al 1967, va ser
subtituido per Guillem Fullana que tocava amb Los Stukas, però el grup va
sobreviure poc temps, es van separar aquell mateix any. Gregorio Roselló que
després formaria part del grup Los Calaveras ja és mort. 
Jimmy Frey – Manda rosas a Sandra
Anirem amb un parell de cançons que ens porten artistas
de parla francesa i començarem amb aquesta que en realitat ens va arribar des de
Bèlgica i toca escoltar aquest romàntic tema a El Temps Passa... i la música
queda, es tracte del cantant i compositor Jimmy Frey, nascut a Bruixas, el 28
d’abril dr 1939, però que va ser un cantant d'un sol hit, al menys al nostre
pais, alló que els anglosaxons diuent “On Hit Wonder”. La cançó que també va
gravar-la en espanyol el cantant Sabu, era una versió del "Roses to
Reno" de Billy Sikes i Wayne Walker i que abans ja va gravar Bobby Bishop
l’any 1968. Va ser cara A d'un single publicat perel segell Ekipo ja a
principis dels 70. El cantant Jimmy Frey era belga i va versionar les seves
cançons al castellà per tal d'arribar al públic espanyol, però només va
aconseguir l'èxit amb aquestes roses que manava a la Sandra, a fi de que no
marxés de la ciutat, però, aixó si, al seu país va tenir una bona carrera
musical. Jimmy Frey que creiem que encara es troba en actiu, abans de cantar en
solitari va formar part del duet Jess & James que hem escoltat ja fa temps
aquí al programa i que com us podeu imarginar, també van gravar en castellà en
diverses ocasions.
Jean-François Michael – Adios Linda Candy
Ara a El Temps Passa... i la música queda us portem aquest
gran balada que va ser també l'únic tema del cantant francès Jean-Françoise
Michael que va arribar a funcionar comercialment a Espanya, sobretot gràcies a
haver-la gravat també en castellà i canviant part de la lletra original ja que
aquí ens parla de Palma de Mallorca, però a la versió en francès es tractava de
l'illa de Capri i en lloc d'un amant espanyol, l’amant de la guiri era del veí
país francès, per descomptat. El cantant i compositor Jean-Françoise Michael va
ser així mateix un artista “One Hit Wonder” i es deia realment Yves Roze, un
nóm amb el que va gravar els seus tres primers singles. El van acompanyar en
els seus enregistraments el grup Les Newstars i creiem que Jean-Françoise
Michael va estar en actiu fins a finals dels 80, dedicant-se també a la
producció, tot i que a Espanya no va obtenir cap altre èxit a part d’aquest.
Jean-Françoise Michael va néixer a la ciutat de París el 16 d'abril de 1946 i
de tant en tant fa algun que altre concert, si bé ja fa molts anys que
nosaltres no sabem res d’ell. De fet tan sols va treure quatre àlbums i un
d’ells era recopilatori de grans èxits, però va arribar a editar 25 singles,
l’últim al 1984.
Los Sírex – Solo en la playa
Recordarem avui per acabar El
Temps Passa… i la música queda que en masses ocasions les nits a la platja poden
ser molt agradables, encara que es gaudeixin en soledat, sobre tot si no fa
fred, és clar. Per tant ara us portem "Solo en la playa" de Los Sírex
que encara estan en actiu i van ser en els seus anys gloriosos dels seixanta,
Antoni Miquel Cervero "Leslie" com a cantant, Luis Gomis de Prunera a
la bateria, José Fontseré a la guitarra, Guillermo Rodríguez Holgado que era el
líder real a més de baixista i compositor i Manolo Madruga a la guitarra
solista. Es van crear el juny de l’any 1959. Aquest tema de Los Sírex que
escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, es trobava en un EP editat
per el segell Vergara l’any 1966 i que també recollia "Olvídame”, “Yo
grito" i "Reprise", les quatre cançons eren composicions pròpies
de Los Sírex que van ser el millor grup de pop sorgit a Catalunya que es
dedicava a gravar cançons seves, sense deixar de costat les versions ja que
fins i tot quan la seva fama va començar a estar en declivi les discogràfiques
els seguien imposant versions, clar que ells també es van dedicar a mantenir el
seu potencial com a compositors, bàsicament el baixista 
i productor Guillermo
Rodriguez Holgado. Los Sírex van inventar un pas de ball que es va anomenar el
"pas Sírex" i el ballaven conjuntament a l'escenari quan actuaven. La
primera vegada que a la província de Tarragona es va realitzar un festival
revival, va ser l’any 1988 i el va organitzar Mario Prades a les Festes Majors de
la Pobla de
Mafumet i el cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los Diablos.
Després van haver-hi uns quants més, com un que va celebrar-se al Divertipark
de Cambrils i en el qual Los Sírex es van retrobar amb Manolo Madruga, a qui no
veien des dels anys 70, quan va deixar el grup i va marxar-se amb la seva dona
a viure a Alemanya. Avui del grup original ja sols queden Lesli i Guillermo,
Luis Gomis i Manolo Madruga ja van morir, tots dos amb poc dies de diferencia
al setembre del 2012, val a dir que el batería Ernesto Rodríguez Rodríguez que
havia estat fundador de Los Gatos Negros i que portava 5 anys amb Los Sírex, va
morir el 1 d’octubre del 2014
a Barcelona.
Conclou ara El Temps Passa… i la música queda, però no us
quedareu sols, soles, us deixem en la bona companyia de les emissores per les
que ens escoltes o via internet, si t’el descarregues des del blog, el facebook
de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten.
Sóm Quimet Curull i Mario Prades i toca marxar-nos fins la propera setmana.
Aquesta es la versió que fan Els Grills, el grup on milita Quimet, del
"Gime some loving" dels Spencer Davis Group
Sóm Quimet Curull i Mario Prades i toca marxar-nos fins la propera setmana.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
