El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 1 de febrero de 2017

El Temps Passa 11-18


Els anys seixanta van ser una època de transició musical en la qual anàvem descobrint estils musicals sobre la marxa i al programa d'avui de El Temps Passa... i la música queda serà un exemple d'això ja que tindrem una gran varietat de tendències i escoltarem cançons a càrrec del xiulador Kurt Savoy, Los Javaloyas, Cículos, Los Flaps, Els 4 Z, Los Pekenikes, Karina amb Los Jaguars, Lone Star, Los Mustang, Guillem d’Efak, Los Kifers, Eddie Lee Mattison, Los Grimm, El Grup de 3, Los Astros, Conexión, Four Winds & Dito i Los Gritos. Tots ells ens acompanyaran en el nostre viatge als records, a aquell ahir que tornem a tenir present setmanalment des de les emissores per les que ens escoltes o per internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ara us direm que

Obrim la Paradeta

Kurt Savoy – Full and rock

Quan Kurt Savoy es va llançar al món musical ho va fer com a cantant, tot i que en el seu primer disc ja xiulava. Finalment la seva carrera es va consolidar com xiulador, de fet li van dir "El Rei del Xiulet". Aquest tema amn el que avui començarem El Temps Passa… i la música queda, es trobava en el seu primer treball discogràfic, un EP que publicaria SAEF l'any 1960, encara que aquesta mena de ball que mai es va consolidar, a cavall del twist i el rock and roll i que era una composició seva, havia guanyat el concurs "Salto a la Fama" de TVE, en aquells temps en el Passeig de l'Havana, a Madrid, presentat per Tico Medina, en la seva edició de 1959. En el disc també trobàvem "Kansas City" i "Harlem Rock and Roll" que eren versions i una altra composició de Kurt Savoy "Blues sentimental". Volem destacar que acompanyant-lo en la gravació trobem al Conjunt de Fernando Orteu, paraules majors, de fet el van acompanyar en molts dels seus discos. El seu nom real era Francisco Rodríguez i va néixer a Andújar, Jaén, l’any 1948, es va especialitzar en xiulets i quan a Espanya va començar a anat decréixer la seva popularitat va marxar-se cap a França i es va fer dir Curro Savoy. Per cert, Kurt Savoy va ser apadrinat pel periodista de successos Enrique Rubio que es va fer famós escrivint per El Caso i al que en els anys 70 els venedors domiciliaris l'odiaven a mort pels seus alarmismes. Per cert, Kurt Savoy va gravar una sardana que ja hem escoltat en el programa i que es va titular "La sardana del Besòs", un altre dels seus grans èxits va ser la banda sonora original de “El bueno, el feo y el malo”, escrita per Enrio Morricone.

Karina con Los Jaguars – La misma playa

La nostra inefable i aparenmen sempre tendra, dolça i infantil Karina va gravar aquesta cançó que originalment va cantar Mina amb el títol "Stessa Spiaggia, Stesso Mare". Karina va gravar-la l’any 1964 i la va incloure en un EP al costat de "No está bien", "Hully Gully boy" i "Vaya, vaya" i la van acompanyar Joe & The Jaguars, un grup sorgit a Espanya, però que eren soldats nord-americans, fent la mili a la base de Torrejón  i que van gravar un EP pel seu compte aquí al país. De fet en el programa ja els hem escoltat. A Karina l'acompanyaven habitualment Los Continentales o Los Pekenikes, però quan intervenen Joe & The Jaguars la cosa varia i sona molt més agressiu, encara que la veu karinera segueix sent la mateixa, és clar. María Isabel Llaudes Santiago, nascuda a Jaen i amb uns quants anys a l'esquena, és una dona que no ha sabut envellir i hi ha moments en què dóna la inpresión de seguir tenint aquells alegres vint anys... en el cos d'una dona de gairebé setanta. Joe & The Jaguars estaven liderats per Joe Bennet, genial guitarra solista i músic ja experimentat que tocava en el grup de rockabilly dels Estats Units The Sparkletones quan va ser cridat a files. Curiosament van ser fitxats per Hispavox quan la casa de discos es va assabentar que el cantant Dion De Muti que havia estat el líder de Dion & The Belmonts abans de començar en solitari, havia vingut a Espanya per fer una televisió i s'havia anat a la base americana per saludar el seu amic Joe Bennet i al informar-se es van assabentar que aquest cantava, tocava la guitarra i tenia un grup que es deia Joe & The Jaguars. Fitxats. Si és que no perden pistonada.

Los Flaps – Mercurius

Us portem ara una miqueta de surf music amb Los Flaps que van ser una banda amb entitat pròpia i també grup d'acompanyament de molts solistes. Eren molt bons fent música instrumental, tot i que també van gravar cançons cantades, els que aquí es deie el so Shadows, de fet era surf music i aquí al pais el moviment estava liderat per Los Pekenikes i Los Relámpagos. Aquest tema estava en un EP publicat per RCA-Victor l’any 1964. Los Flaps eren 5 bons instrumentistes, estudiants d'enginyeria aeronàutica. La primera formació estava integrada per José Antonio Álvarez Alija a la bateria, Manolo Díaz-Pallarés a la guitarra rítmica, Juan Antonio González "Ñique" al baix i Álvaro Yébenes a la guitarra solista. Van funcionar del any 1964 fins al 1965, a la fi del 64 Álvaro i Juan Antonio van deixar el grup i van formar Los Continentales per més tard incorporar-se a Los Canarios, mentre que José Antonio i Manolo van continuar amb Los Flaps afagint a Julián Sacristán a la guitarra solista i Alberto Nuevo al baix. Encara van haver-hi més canvis i això que Los Flaps solsament van gravar quatre EP's. Julián Sacristán va ser membre de Los Flecos, Manuel Díaz Pallarés es va incorporar a Los Polaris, Luis Baizán va ser component de Los Pasos i Alberto Nuevo va ser fundador de Los Camperos. També va passar per Los Flaps l’amic Tony Reinoso. En aquest EP així mateix es trovaben “Washington Square”, “El vagabundo de la playa” i “Dejála, dejála”. Per cert que Mario creu que el primer per la dreta a la foto de la portada del disc, era José Mari Guzmán, i si no, es semblava molt. L'any 1986 es va publicar un LP recopilatori de Los Flaps amb les seves velles cançons titulat "Los Flaps Discografía completa".

Los Pekenikes – Frente a palacio

L'any 1966 el gruip madrileny Los Pekenikes, dels que us parlavem abans, van treure un single que contenia aquest tema a la cara A i "Trapos viejos" a l'altra banda, publicat per Hispavox. Aquesta és una de les cançons més recordades en la carrera d'aquest bon grup instrumental, possiblement el millor del pop espanyol en la seva especialitat, encara que per Los Pekenikes també van passar un munt de cantants. Els Pekenikes van ser un grup creat al institut Ramiro de Maeztu de Madrid, pels germans Lucas i Alfonso Saiz que precisamente va morir el 17 d’abril del 2014 a Viera, Florida, als Estats Units, on va treballar com ginecóleg. Tenía 71 anys d’edad i el seu nom complert era Alfonso Eduardo Sainz Amoros, va néixer el 2 de marz de 1943 a Alicante. Malgrat convertir-se en una de les bandes instrumentals més importants dels 60 a Espanya, per les seves files van passar cantants per un tub, des de Juan Pardo a José Barranco, sense oblidar Junior, Aute, Karina, Eddy Guzmán i molts altres. Exigències d'Hispavox que volia un grup espanyol rèplica de The Shadows, van fer que el cantant fos suprimit dels seus discos. De fet després de gravar tres EP amb Juan Pardo i creiem que un parell amb Junior que ja va morir, no van tornar a cantar fins a "Cerca de las estrellas". Per Los Pekenikes van passar molts músics com Ignacio Martín Sesqueros, Pepe Nieto, Eddy Guzmán, Pablo Argote, Félix Arribas, Vicente Gasca, Ray Gómez, Antonio Obrador, Antonio Brito, Tony Luz i uns quans més. Per cert que en aquella època, Tony Luz creiem recordar que mantenia una relació sentimental amb Karina. També va començar a despuntar com a productor. Però es diu que va deixar a Los Pekenikes per incorporar-se a la mili i al finalitzar els seus deures amb la pàtria, va crear Zapatón.

Los Astros – Tu amor de ayer

Los Astros van ser un grup vocal, un tercet que es van conèixer quan formaven part del Orfeón Infantil de Torrelavega i van decidir deixar el cor i crear un grup a finals de l'any 1964. Llavors van néixer Los Astros, integrat per José Manuel Serra, Carlos Sánchez i Manuel Gandarillas. Van debutar al Festival Gran Gala del Optimismo, organitzat per Radio Juventud de Torrelavega. El 29 de novembre de 1964 ho van fer al XII Festival de la Caravana de la Alegría, al Teatre Pareda, juntament amb Los Diamantes, Los Blancos, Los Castellanos i Los Vándalos. Va ser el febrer del 65 quan actuen a Radio Madrid, cantant tres cançons i allà els va descobrir Rafael Trabuchelli i a partir d'allí comencen a actuar periòdicament en festivals, una pràctica habitual en els anys seixanta, de fet fins i tot van arribar a compartir cartell amb Raphael. Al maig obtenen el carnet vermell que lliurava el Sindicat Vertical i que permetia actuar fent Teatre, Circ i Varietats, però no ball, per això era necessari el carnet blanc i havies de passar pel  Conservatori per aconseguir-ho. Aquesta cançó que us hem seleccionat ara, una versió del gran èxit deChris Andrews, es trobava en el seu primer disc que va publicar el segell Tempo l'any 1966 i en el qual també es van incloure “Alta y delgada”, “Tanto” i “Es mejor”. Van gravar un altre EP i finalment un single amb el tema "Tu" que van defensar en la vuitena edició del Festival de la Canción Española de Benidorm, quedant entre els 10 finalistes, va guanyar Alicia Granados. Va ser llavors i pel fet que en el festival també va participar Kinita que es va començar a parlar d'un romanç entre aquesta i José Manuel, component de Los Astros. Anys després aquest ho va desmentir, Kinita sols tenia 15 anys i tot va ser un muntatge de les discogràfiques per donar publicitat a Kinita i a Los Astros. També van acompanyar a un cantant que es deia Alfredo en diversos discos, encara que en aquest cas i per problemes de discogràfica, els discos van aparèixer com Alfredo y sus Amigos, no com Los Astros. El tercet vocal es va separar l’any 1968 i actualment Manuel Gandarillas és solista del Coro Santa María de Solvay.

Los Kifers – Una aventura

Aquest enregistrament és de l’any 1969 i es tracta d'un tema italià que ens la versionen Los Kifers, una bona banda de soul catalana. Van gravar tan sols dos singles en la seva curta carrera, tots dos publicats per al segell Vergara. Aquest tema, versió d'una peça del cantant i compositor italià Lucio Battisti, ocupava la cara B del primer d'ells amb "Oye mis ansias de vivir" a l'altra banda i que era una composició del grup. Encara traurien un altre disc, al desembre de 1968 que va incloure els temas “El sol es una droga” i “Mentirosa”, per desaparèixer a principis dels 70. Poc recordem d'aquesta bona banda de Barcelona, però us podem dir que entre els seus components que van arribar a ser vuit, es trobava el cantant Miguel Ángel Gallardo Vera que en aquella època es feia dir Eddy Gallardo i posteriorment es va llançar en solitari anomenant artísticament Miguel Gallardo, va néixer a Granada el 29 de setembre de 1950 i va morir a Madrid un nefast 11 de novembre del 2005, però la veritat és que nosaltres aquesta informació no la tenim clara del tot. Altres components de Los Kifers van ser Pere Lluch Rovira (trompeta), Joan Eloi Vila (guitarra), José María (teclats), Paco (saxo), Miguel (bateria) i Mario Rodés que creiem era cantant. Posteriorment passarien a anomenar-se Palabras i finalment es van dissoldre.

Los Gritos – Tuset Street

Inicialment sembla ser que aquesta cançó es tenía que incloure a la banda sonora de la pel·lícula “Tuset Street” de la Sara Montiel, pero finalment no va ser així, però Los Gritos igualment la van treure en single l’any 1968, incluent “Cuidado con las señoras” a la cara A. Los Gritos, la banda liderada pel cantant Manolo Galván, la nit del 17 de juny de 1968 van guanyar el festival de Benidorm interpretan “La vida sigue igual”, compartien escenari i premi amb l'autor, Julio Iglesias. Això era la pràctica habitual del festival que exigia dos participants per tema. A Los Gritos i al costat de Manolo es trobava Francisco Doblas Vega a la guitarra, procedia de Los Haltrons, també el guitarra José Sierra Blanco "Pepín" procedent així mateix de Los Haltrons i a la bateria José Ramón Moreno Muñoz "Timmy" que era de Cadis. L’any 1969 van participar en la pel·lícula "Abuelo made in Spain" junt amb el gran Paco Martínez Soria. Al 1970 després de la mili de Manolo Gañván i amb cambis a la formación, van passar a anomenarse La Zarzamora i van gravar un LP i tres o quatre singles, tot produït per Juan Pardo, però ja no hi va haver continuïtat i finalment Manolo Galván va començar en solitari. En els 70 es va traslladar a l'Argentina on va tenir una brillant carrera i fa pocs anys va decidir retirar-se, va morir el 15 de maig del 2013..

Four Winds & Dito – You’re no good

Aquesta bona banda mallorquina, 5 joves incluien un de color, ens porten la seva versió del clàssic de Betty Everett "Tu no ets bona" inclòs en el seu primer EP editat l’any 1964 a través del segell EMI-Regal i del que ja hem escoltat fa uns quans programes la seva versió del "Tijuana". De fet The Four Winds & Dito només van publicar dos EP's, aquest i un altre l’any 1966 que el segell Cocodrilo Records va reeditar, ja en els 80's i en format LP compartit amb cançons d’uns altres mallorquins, Mike & The Runnaways, aquest Mike és el mateix que després passaria a liderar Los Bravos i més tard canviant el seu cognom Kogel per Kennedy, es llançaria en solitari. De fet de la fusió de músics de Mike & The Runnaways i Los Sonor sortirien Los Bravos. En aquest EP també s’hi incluía "Bamm lama Bamm loo" de Little Richard, "Give your lovin' to me" que era una versió de The Mojos i com os hem dit, el “Tijuana”, tot un clàssic de la surf music que van gravar The Persuaders, una banda liderada per Paul Buff i que Quimet ha tocat i molt. The Foir Winds & Dito l'integravent José Luis Cubeles (guitarra), José Francisco Massonet (baix), Eduardo Vidal "Dito" (cantant), Fernando Baiget (bateria) i Jaime Vidal "Mito" (guitarra).

Eddie Lee Mattison – Good things and bad things

Eddie Lee Mattison era un cantant de color que es movia molt bé en el món del soul i el R & B. Es va establir a Catalunya i es va convertir en un habitual dels locals de la Costa Brava, sobretot la discoteca Maddox de Platja d'Aro on al capdavant del seu grup, creiem que va arribar a ser la banda resident. De fet va gravar un disc en directe a Maddox amb el nom de la sala per títol que va publicar Edigsa. Volem des de El Temps Passa... i la música queda, saludar als oidors i oidores de Ràdio Platja d’Aro que tenen incorporat el programa a la seva graella setmanal. El single del qual us extraiem aquesta cançó que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, el va editar l'any 1970 el segell Discogràfica Talar, amb "Reality" a la cara B, totes dues cançons van ser escrites pel propi Eddie Lee Mattison. També va treballar per el segell Ariola. El cantant i compositor nord-americà de color, al capdavant d'una estupenda banda en què militaven Roy Edwards (trompeta), Alain Spartman (guitarres), Bernard Petrogalli (baix), Frank Brusiano (bateria), Clotaine Marbouet (saxo), Rudy Jones (saxo) i destacar la tasca de l'organista Mathias Sanuelin que utilitzava un Hammond, es va dedicar a versionar temes clàssics del soul americà per locals catalans i per el Nord de l'Estat, però mai va deixar d'interpretar també temes propis. Va ser descobert aquí per Oriol Regàs, propietari de Boccaccio i pensem que també de Maddox. Eddie Lee Mattison va treballar molt a França.

Círculos – Para siempreGet ready

La veritat és que a Espanya es van realitzar molt poques versions del "Get Reddy", tot i que la cançó va ser un supervendes als Estats Units quan la van versionar el grup Rare Earth el 1969, després la gravarien el grup barceloní Círculos que la van versionar com cara B d'un single editat per Ekipo a principis de gener de 1970 amb "Cecilia" del duet nord-americà Simon & Garfunfel com a cançó estrella. La veritat és que el tema, la segona cançó "llarga" de la història del rock, aquí se'ns queda curta, clar que el mateix van fer els de la casa de discos amb l'original quan la van treure en single ja que en el LP durava més de 20 minuts i la van retallar a cop de tisora. Però els Rare Earth, la primera banda amb músics blancs que va formar part del segell Tamla Motown, tampoc eren els autors, la cançó va ser escrita per Smokey Robinson per a The Temptations que ja l'havien gravat al 1966, el mateix any que també ho va fer Tom Jones, però altres destacables que l'havien versionat eren Diana Ross, el mateix Smokey Robinson amb el seu grup The Miracles, Arkells i uns quants més. Círculos eren vuit nois de Barcelona amb moltes ganes que havien publicat un altre single anteriorment i creiem que van desaparèixer poc després, tot i que també van incloure una cançó "Respect", en el recopilatori de grups dels seixanta de soul "Sensacional Soul vol. 1" que es va publicar a l’any 1969.

Lone Star – Río sin fin

L’any 1966 i dins del primer LP que es va publicar del grup Lone Star es trobava aquesta gran versió que els barcelonines liderats pel pianista, guitarra i cantant Pere Gener, fan del "River deep, mountain high" d'Ike & Tina Turner i ells la broden. Aquest LP, del que ja hem parlat en altres ocasions, segons havien pactat amb la casa de discos, havia de contenir només cançons pròpies, però la discogràfica EMI al final es va negar i va exigir que fossin tot versions. Ells van negar-se també i van demanar que els de la casa de discos complissin la seva paraula. Finalment i despres d'un bon ball de bastons, van arribar a un acord salomònic, meitat de cançons d'ells il’altre meitat versions. L'àlbum es va editar l’any 1966 i va ser el primer LP que  Mario es va comprar, fins aquell moment el seu pressupost només arribava per EP's i singles. La veritat és que Mario va trigar a comprar-se un altre disc gran. En aquest enregistrament hi trobem la formació mítica de Lone Star: Pedro Gener, Joan Miró, Rafa de la Vega i Enrique López, però pel grup van passar, sobre tot a partir de finals dels 60, grans músics del panorama català com Sebastián Sospedra, Willy Nabb, Enric Fuster, Josep María VilasecaTapi”, Alex Sánchez, Ricardo Acedo, Luis Masdeu, Jerónimo Martínez i altres. Ja us ho hem dit en diverses ocasions, però els Lone Star van ser l'únic grup espanyol al llarg de l'historia que han actuat a un porta avions nord americà, el JFK al Nadal de 1970. Avui en dia a Lone Star s’els hi diu dins del mundillo musical “La Leyenda”,

Los Mustang – Mustang, Reino prohibido del Himalaya

Sempre parlem de Los Mustang com el millor grup versioner de la historia del pop espanyol dels seixanta i és una veritat irrefutable. Però tot i ser els eterns versioners, també Los Mustang van gravar algunes cançons pròpies. Avui i tal com us vam prometre fa ja uns quants programes, us portem una composició de Marco Rossi per Los Mustang i volem recordar aquest genial guitarrista, compositor i des de 1968 també el seu manager. Marco Rossi va morir el diumenge 17 de maig de l’any 2015, a Figueres, on vivia. En 40 anys de trajectòria Los Mustang sols van gravar 16 temes propis, tots ells escrits per Marco Rossi que va néixer al Poble Sec, a Barcelona, un 30 d’agost de 1942, tenia 72 anys d’edad i va estar amb Los Mustang des de la seva fundación fins l’any 2000, quan es van desfer. Aquesta cançó és tota una obra que es podria englobar dins del simfonisme, però es va publicar com a single l’any 1970 amb una primera part en un costat del single i la segona a la cara B que és la que escoltem ara i amb dos subtítols: "Sobre la teoria cosmogònica de Horbiger" la cara A i "Sobre el viage de Michel Peissel" l'altre. La primera part era molt pesada d'escoltar i Santi Carulla se'ns despenja amb un llarg poema en pla lectura poética. Aquest single de Los Mustang va ser una aposta molt arriscada i creiem recordar que va ser tota una baralla amb EMI perquè l'hi deixessin gravar-la. Les vendes van donar la raó a l’EMI perqué van ser molt fluixes. Per cert, aquell mateix any 1970 Los Mustang van realitzar una gira per Cuba, la foto que us posem al blog está feta a Varadero, dins d’aquella gira per terres cubanes.

Los Grimm – La amistad

Aquesta cançó, considerada la millor en la seva carrera, es trobava com a cara A del primer single que van publicar Los Grimm, era l'any 1967. Van ser una de les grans bandes espanyoles de finals de la dècada dels 60. Los Grimm són una de les bandes històriques del pop espanyol que van sorgir de Los Gringos. Van ser apadrinats per el arquitecte Mario Gomez Morán ja que un d’ells, Jesús, treballava en el seu estudi i els va deixar els diners per comprar un equip de segona mà. Inicialment eren els germans Fernández, Ángel era el cantant però va deixar de seguida el projecte que va continuar el seu germà Jesús (guitarra), també hi havia el bateria Eduardo Sainz que era germà d'Alfonso i Lucas, membres dels Pekenikes. Quan van signar contracte amb Fonogram s'havia incorporat Carlos María de la Iglesia a la bateria i el cantant Pedro Ample que després seria conegut com Pedro Ruy-Blas. En aquell moment es pot dir que van néixer Los Grimm. Després de publicar tres singles Pedro Ruy-Blas s'uneix a Los Canariossubstituint a Teddy Bautista que feia la mili, encara que mai va ser membre oficial del grup, més tard crearia Frecuencia i finalmente es llançaria en solitari, per fundar a mitjans dels 70 el grup Dolores, la primera banda de flamenc-jazz de la història. El seu lloc a Los Grimm l'ocuparia Pedro Talavera i despres Pablo Abraira que anys més tard tindria una brillant carrera com a solista. A Los Grimm també van tocar Tomas Vega, Joao Vilar i altres músics. L'any 1969 i amb Pablo Abraira com a cantant graven el que seria el seu últim single. Los Grimm es van desfer poc després. El bateria Carlos María de la Iglesia va morir el 2 d'agost de 1976 en el mateix accident de trànsit que també va acabar amb la vida de Cecilia, ell viatjava amb la cantant ja que formava part del seu grup d'acompanyament.

La Música que es Feia en Català

Els 4 Z – Si un dia vols

El grup valencià Els 4 Z van editar un disc, un EP que va publicar el segell Edigsa l'any 1966 i que es va titular "Els 4 Z III" i pensem va ser el tercer i últim. El tema que us hem seleccionat per compartir avui a El Temps Passa... i la música queda, és una versió d'un èxit de Raimon i en l'EP també es van incloure “Capri s'ha acabat” del frances Hervé Vilard, “El Rossinyol Italià” que es la seva versió del “Le Rossignol Anglais” escrita por Pierre Delano i Hugues Aufray i “L'Arbre” que és un tema tradicional nord-americà adaptat al valencià. Els 4 Z van debutar al febrer de l'any 1961 actuant en l'emissora La Voz de Levante i inicialment es deien Lluís Miquel y sus 4 Z, però quan el cantant Luis Miguel Campos els va deixar ells van seguir ja només com Els 4 Z. Per cert, el cantant, productor audiovisual i animador cultural, va rebre el premi Vicent Ventura de l'any 2014. Us explicarem una curiositat, el dilluns 28 de febrer de l’any 1966, grisos d’aquells de la Brigada Político-Social, van detindre durant 72 hores i després de ser incomunicats també vam ser multats per el Tribunal d'Ordre Públic, als components d’Els 4 Z i l’organitzador d’un concert que s’havia fet un dia abans, el 27 que era diumenge, a l’antic cine Artis de la ciutat de València, un concert on també va participar Raimon. A partir de llavors les dificultats van créixer de tal manera que Els 4 Z es van dissoldre. Els 4 Z, un altre vegada amb el cantant Luís Miguel Campos que també va gravar en solitari i va formar part del grup Patxinguer Z, van tornar a posar-se en marxa a mitjans dels 70. El batería es deie Ángel Arbizu, Miguel Benet d’encarregava dels teclats, i un altre era José Luis Berenguer, no recordem el nom del que ens falta

El Grup de 3 – Dalt del tren

Aquest tema amb que escoltarem a la nostra secció en català, és una versió que el Grup de 3 van realitzar del “Get On Board”, una cançó gospel tradicional nord-americà que va ser adaptada per Joan Soler Amigó i que van incloure en el seu segon EP, editat pel segell català Edigsa, una de les més importants companyies discogràfiques per difondre la música en català en els anys seixanta i que es va publicar al 1967, incloent també “Puff, el bon Drac Màgic” de Peter, Paul & Mary, “Senyor, Quin Matí” que es la seva  versió del “My Lord, What A Morning” de Harry Belafonte que també va gravar Joan Baez, entre molts altres i “La Presó De Tijuana” de Denny Thompson. Un dels grups destacables, dins del Grup de Folk, per les seves bones harmonies vocals, va ser El Grup de 3 que es va crear a l’Hospitalet de Llobregat l’any 1963 i el van formar els germans Miquel i Kim Galimany junt a Jordi Prats. Van gravar tres EP’s, tots ells per el segell Edigsa, l’últim l’any 1968. Miquel va morir un 6 de febrer, fa pocs anys, el seu germà Joaquim havie mort 12 dies abans. Volem reproduïr el que va dir Jordi Prats, l’únic supervivent del Grup de 3 sobre la mort de Miquel Galimany en el facebook: “El buit que això representa a casa nostra només s'enten tenint en compte que fa quasi 20 anys que compartiem una tarda a la setmana amb la bona excusa de fer música plegats. El plaer de tocar els seus instruments puc asegurar que era per a ell tant intens que encomanava l'entusiasme d'escoltar i intentar tocar una música que ens agrada. Ha estat un goig cantar i tocar amb ell. Sempre deia que les bones cançons no s'acaben mai i resulta que ha quedat molta feina per fer”.

Guillem d’Efak – Febre

Ara i tal i com us vam prometre fa ja unes quantes setmanes, de fet va ser abans de festes, escoltarem una gran cançó a carrec d’un cantautor que tant Quimet com Mario admiran i molt. Aquest EP de Guillem d’Efak publicat per Concentric l’any 1965 i que compta amb Francesc Burrull a la direcció musical, incloïa el clàssic del blues americà "Febre", al costat de "Com ahir", versió del tema del film "Casablanca", "Setembre, temps Plujos" i "Plorant". La cançó va ser escrita per Eddie Cooley i Otis Blackwell, aquest darrer també feia servir el seudonim John Davenport. El primer en gravarla va ser Little Willie John a l’any 1956, però hi han moltes versions, des de Elvis Presley a Peggy Lee, passant per The McCoys, Rita Coolidge, Suzi Quatro, La Lupe, Helen Shapiro, James Brown, The Jam, Rita Moreno, Madleen Kane, The Cramps, Ray Charles, Joe Cocker, Grateful Dead, Beyoncé i fins i tot Madonna. Tant Quimet com Mario senten una especial debilitat per Guillem d’Efak, aquest gran cantant nascut a Rio Muni, Guinea Espanyola, l’any 1929 i que va morir a Mallorca el 1995, de veritable nom Guillem Fullana i Fada d'Efak i que va formar part de la Nova Cançó. Escriptor, poeta i cantant, Guillem d’Efak va escriure diversos llibres i també poesia i va compondre moltes cançons, algunes d'elles gravades per altres cantant com Núria Feliu que va enregistrar un disc sencer "Viure a Barcelona", amb cançons del mallorquí d'adopció on les lletres eren de Guillem d'Efak i la música d'Antoni Parera Fons.

I ara acabarem el programa amb dos bones cançons

Conexión – Preparad el camino del Señor

Els Conexion van ser una de les millors bandes de soul de l'estat espanyol al costat de Los Canarios i Doble Dinamita. Aquest tema correspon a la seva etapa més gospel i la cançó era la versió que van realitzar del tema de l'òpera-rock "Gospel" i ens anem de temps perquè és de 1972. El single tenia "Caminando sobre el fuego" a la cara B. De fet aquest és el disc que millor es va vendre en la carrera dels Conexion. L'embrió va sorgir a la Manxa, el seu líder i principal compositor era Luis Cobos (Camp de Criptana, 1948), Rafael López (Mula, 1946), Serafín Alberca (Camp de Criptana, 1947) trompeta, Alfredo Lozoya (Mora de Toledo, 1945), Ernesto Herrero (Madrid, 1950), Rafael Ríos (Còrdova, 1945) guitarra solista, Donny MacKonlly (Nicaragua, 1942) un xicot de color que era el cantant i Luis María Fornés (1944) a l'òrgan Hammond. Posteriorment es  produirien canvis en la formació i pel grup van passar altres músics, entre ells Cuqui que va substituir a Luis Cobos quan se'n va anar a la mili i també César Fornés i Javier Esteve, aquest últim havia militat a Cerebrum. Els seus dos primers singles eren pur soul americà. L'any 1973 i després de publicar "Niños del Edén" es van separar i Luis Cobos es va dedicar a realitzar aquells nyaps barrejant música clàssica i sarsueles amb ritmes discotequers que tan bé li van funcionar comercialment, Tito Herrero i els germans César i Luis Fornés van acompanyar a Miguel Ríos i Luis Fornés posteriorment es va unir al grup Agamenón. Mario ens explica que l'última cançó que van muntar amb el seu grup abans de desfer-se va ser precisament "Un mundo sin amor" de 1970, una de les millors cançons de Conexion, però Quimet es nega a donar-li un euro ja que no és la que escoltem ara. Com és aquest home!

Los Javaloyas – Sunny

Los Javaloyas, amb els que avui acabarem El Temps Passa… i la música queda, eren una de les millors bandas mallorquines dels anys seixanta, tot i que José Luis Pérez Javaloyas era en realitat valencià, al llarg de la seva carrera van realitzar moltes versions i molt bones, com aquesta del tema "Sunny", amb un euro per el Quimet que la toca i que era del cantant nort-americà Bobby Hebb que ja es mort. El cantant i compositor de color Bobby Hebb va escriure aquesta cançó després que el 22 novembre de 1963 fos assassinat a trets el president John F. Kennedy, a Dallas, Texas i aquell mateix dia també fou assassinat d'una ganivetada, el seu germà Harold, en un club nocturn de Nashville. Hebb es va sentir trasbalsat per la coincidència d'ambdós esdeveniments i molts crítics diuen que el dolor es reflecteix en la melodia. Segons Hebb, va escriure la cançó com una expressió de aquest dolor que sentia. El single, publicat l'any 1966,  amb aquesta cançó a la cara A portava "Una sombra" al altre costat. Deien que Los Javaloyas eren mallorquins i no és cert del tot, Luis Pérez Javaloyas era valencià i va crear el grup a Valencia, però e va establir-se a les illes i va reestructurar la banda amb músics mallorquins com el cantant Serafín Nebot (a la foto). Los Javaloyas són un dels grups més veterans d'estat, es van crear l'any 1952. La formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet, Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i Luis Pérez Javaloyas que, a més de cantar, tocava la flauta i el piano. Els Javaloyas van actuar molt a l'estranger, sobre tot a Alemanya, a principis dels anys seixanta, allà van conèixer i van compartir escenari amb The Beatles, a Hamburg. José Luis Pérez Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007.

Conclou per avui El Temps Passa… i la música queda, us deixem en companyia de totes les emissores per les que ens escoltes o via internet, si et descarregues el programa des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Sóm Quimet Curull i Mario Prades i ara tocarem el dos fins la propera setmana.

Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

No hay comentarios:

Publicar un comentario