El Temps Passa 11-20

Enllaç per descarregar-se el programa

A La Parrafada d'avui, parlarem del millor concurs que hi ha hagut a la Televisió Espanyola, ens estem referint al "Un, Dos, Tres… Responda otra vez" que al costat de la carbassa Ruperta formen part de la història de la televisió al país. Però a El Temps Passa... i la música queda, també comptarem amb bona música per el record i escoltarem a Los Salvajes, Maria Cinta, Los Módulos, Ethel y Los Drakers, el Dúo Dinámico, Los Gatos Negros, Jacinta, Los Mustang, Mocedades, Los Barlack’s i també a Los Jóvenes, tots ells us arribaran des de les emissores per les que sortim a l’aire cada setmana o via internet, cas de que t’el descarreguis des del blog, el facebook de Montse o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Per tanto ara toca dir-vos que sóm Quimet Curull i Mario Prades i que com fem sempre

Obrim la Paradeta

Ethel y Los Drakers – Río sin fin

Començarem El Temps Passa… i la música queda amb aquest tema pel qual Quimet ràpidament reclama l'euro pertinent ja que s'ha inflat de tocar aquesta cançó que va ser un dels grans èxits del duo Ike & Tina Turner, encara que aquests la van titular “River deep, mountain high”. És clar que Ethel y Los Drakers miren la versió que van realitzar Lone Star, amb la lletra bastant canviada, això si i bastant més ligh que la dels barcelonins. Es va publicar en un single editat l'any 1971 amb “Siempre brilla el sol” a l'altra cara i que era la seva versió d'un tema del musical "Hair" que titulat "Let the sunshine in", va ser versionat per The fifth dimension barrejada amb “Aquarius”, també de l'òpera rock "Hair". Els arranjaments i la direcció musical de ambdós temes van estar a càrrec del director Mario Selles. Poca informació us podrem donar d'Ethel y Los Drakers, llevat que eren un grup valencià, del barri de la Malvarosa i estava integrat per Amparo Cubells que es va fer anomenar artísticament "Ethel" (cantant), Vicente Cubells (guitarra solista), José Montañana (bateria), Manuel Bell (guitarra rítmica) i José Ramón Ángel Latorre (baixista). Van començar anomenant-se Los Huesos i van debutar a la festa de Cap d'Any del 1968 a Torrente, després es van canviar el nom i van passar a ser ja Ethel y Los Drakers. Només gravarien aquest disc, encara que ambdues cançons es van incloure també en un disc recopilatori de cantants i grups valencians i en un altre titulat “Grupos Valencianos de los 60 y 70 vol 2”, posteriorment Ethel es va llançar en solitari.

Los Gatos Negros – Cadillac

Los Gatos Negros van editar mitjansan Vergara l’any 1965, el que es pot considerar el seu millor disc, on la peça estrella va ser aquest “Cadillac" i de fet es també el que millor es va vendre. En l'EP també trobavem “Un efecto extraño” versión del tema de Dave Berry, junt a “Eres un demonio”, versión del “Evil hearted you” de The Yardbirds i "I'll go crazy" de James Brown que ells titulan “Voy a enloquecer”. Los Gatos Negros es van crear l’any 1961 i van començar gravant per Belter el 1962, passant al segell Marbella i despres a Vergara, ja al 1965. Inicialment eren Ernesto Rodríguez, Xavier Soranells, David Giorcelli, Félix Serra i Quique Tudela, encara que després de canvis es van anan incorporan Piero Carando, Frank Andrada, Francis Rabassa, Carles Maleras i l’actriu i cantant Mone amb la que van gravar un LP l’any 1987. Los Gatos Negros es van desfer el 1971, per tornar en els 80 i de nou al segle XXI. Actualment el grup l'integren Frank Andrada, Mark Cuevas, Valentí Adell i Quique Tudela. La veritat es que Los Gatos Negros van ser una de les millors bandes de rock sortides a Barcelona, avui també diriem “garatge”, pero el seu problema va ser que no traballeven per multinacional i la difusió del seus discos no va ser mai l’adecuada. Pero quan finalment al 1970 van conseguir un contracte amb l’EMI es van trovar que Vergara havie registrat el nom i van passar a ser solsament Los Gatos, pero no va tindre continuitat, si be despues de desferse als anys setanta, van tornar als 80 un altre vegada com Los Gatos Negros i van gravar un LP amb Mone (a la foto amb Mario Prades) com a cantant i un estil mes tecnificat, molt allunyat del seu, per aixó creiem que no va funcionar. En els anys 70 Francis Rabassa va tocar amb Barcelona Traction i Quique Tudela va crear Furia. Carlos Maleras no va aceptar una proposta de Alain Milhaud per substituir a Manolo Fernández, organista de Los Bravos i aixó que es diu que li va oferir un chec en blanc. Carlos Maleras va morir l’any 2000, també son morts Piero Carando i Ernesto Rodríguez al 2014 que per cert, va estar els seus últims cinco anys de vida com a batería de Los Sírex.

Los Salvajes – Una chica igual que tu

Escoltarem ara a Los Salvajes que són un dels grups habituals a El Temps Passa... i la música queda. Ells van gravar cançons pròpies que van funcionar i també moltíssimes versions. Aquest tema és una d'aquestes bones versions del grup barceloní liderat per Gaby Alegret i era el “With a girl like you”, dels britànics The Troggs, un bon gruo als quals Mikel Barsa, el soci de Mario consideraba eren la primera banda punk de la història de la música anglesa. The Troggs eren de Andover, a Anglaterra i en els anys 60 van gaudir de la seva època daurada. Es van fer dir inicialment The Troglodytes i la seva cançó més famosa va ser "Wild Thing" al costat d'aquesta que us portem ara en la versió de Los Salvajes, "With a Girl Like You", ambdues del 1966. The Troggs eren el cantant Reg Presley, Dave Wright (21 de gener de 1944 - 10 octubre 2008) cantant i guitarra, Ronnie Bond (4 maig 1943 - 13 de novembre de 1992) bateria, Pete Staples al baix i Chris Britton a la guitarra. Aquesta cançó que escoltem es trovaba a un EP de l’any 1966 de Los Salvajes, publicar per EMI-Regal, on també hi trobavem “Es la edad” que era d’ells, “Píntalo de negro” dels Rolling Stones i “Que alguién me ayude” que es la seva versió del “Somebody help me”, escrita per Steve Winwood quan formava part dels Spencer Davis Group que van ser els primers en gravar-la. Aquest va ser el disc més venuts de Los Salvajes al llarg de la seva carrera i es va clasificar en els primers llocs a les llistes de venda de l’época, Val a dir que la carátula del EP tira i molt cap al estil dels Beatles. Al respecte d’aquesta grabación Gaby va explicar que no va resultar fàcil ja que els amplificadors s’aclopaven continuamente i finalmente els van tindre que cambiar de lloc a l’estudi pera conseguir els efectes de só que volien i poguer acabar sense problemas. Los Salvajes eren en aquella època Gabriel Alegret (cantant), Andy González i Francisco Miralles (guitarres), Delfín Fernández (bateria) i Sebastià Sospedra (baix) que era de Collblanch, els seus companmys del Poble Sec. Curiosament, tot i ser seguidors de The Who i la seva estética mod, Los Salvajes tot i la gran quantitat de versions que van gravar al llarg de la seva carrera musical, mai van enregristrar cap cançó de The Who.

Los Mustang – La carta

El segell EMI va intentar un parell de vegades que Santi Carulla es llancés en solitari, una al Festival de la Mediterrània de 1965, enviant-lo a defensar un tema a ell sol "La verdad" i que va ser publicat en un single en solitari, la segona amb aquest disc, un EP del 1967 en què la cara A estava ocupada per una sola cançó “En Aranjuez con tu amor” del mestre Rodrigo, però mirant la versió del francès Richard Anthony, en la qual Santi Carulla estava acompanyat per un orquestra. La cosa no va funcionar com la casa de discos pretenia, Santi no va fer cas dels cants de sirena i va seguir amb Los Mustang, calcom que pensem va ser molt encertat. De fet Los Mustang són l'únic grup espanyol de pop sorgit en els seixanta que va mantenir la mateixa formació fins a la seva dissolució l'any 2000. A la cara B d'aquest single i aquest cop si com Los Mustang al complet, trobàvem "Flowers in the rain" dels britànics The Move i "The letter" que escoltem ara, dels nord-americans The Box Tops i que a Anglaterra va ser èxit en la versió que van realitzar The Mindbenders. Les dues cançons van ser bastant versionades a Espanya, però les de Los Mustang són excel·lents. Junt a Los Javaloyas i Los Catinos, Los Mustang van ser els nostres grans i eterns versioners, però també van gravar 16 cançons pròpies, escrites pel guitarrista del grup, Marco Rossi. Los Mustang eren Santi Carulla (cantant), Marco Rossi (guitarra solista) que va morir el 17 de maig del 2015 a Figueres, on vivia i que va néixer al Poble Sec, a Barcelona, un 30 d’agost de 1942, Antonio Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i Tony Mier (bateria). Van ser els grans versioners de The Beatles a Espanya, però la veritat es que Los Mustang tenien una ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells, mitjançant gestió del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes ocasions abans de que es publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los Mustang amb temes com “El submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, tinguesin xifres de vendes al pais molt superiors a las del nois de Liverpool. Curiosament quan van començar Los Mustang, surgits al Poble Sec, eren un grup instrumental, fins que quan van particiar l’any 1961 al concurs Certamen de Conjuntos Universitarios que va ser guanyat per els valencians Los Pantalones Azules, van coincidir amb Los Sírex que van quedar en tercera posició, i Santi Carulla i Tony Mier que militaven ens aquests, van canviar de grup i va començár la brillant carrera de Los Mustang.

Los Jóvenes – Que llorar

Us portem ara a El temps Passa… i la música queda, a Los Jóvenes que van ser un dels bons grups sorgits a la Ciutat Comtal, amb una àmplia discografia a força d'EP's i singles, com estava manat. Aquesta cançó es trobava en el que possiblement, sigui el millor disc de Los Jóvenes, un EP on a part d’aquesta cançó escrita per John Lennon, també trobàvem "Bajo tu techo" que era una versió dels nord americans The Drifters i que van gravar també els Rolling Stones, "Corazón de piedra" de Richard Sagger que van popularitzà així mateix els Rolling Stones i "Adios mi amor" dels The Seachers i qué es va publicar a través del segell Discophon l’any 1965. Estem segurs que si Los Jóvenes haguessin treballat amb una multinacional, haurien estat un grup capdavanter dins del pop espanyol de l'època. Es van desfer abans d'arribar la dècada dels 70. S’havien creat a l’any 1964 i eren Luis Monge a la bateria, José Luis Verisimo al piano, José Antonio Larena a la guitarra, José “Jet” Maria Martínez al baix i Ruperto España com a cantant. Van tocar molt al San Carlos Club, a les matinals del Novedades, un petit local adossat al Cinema Novedades, davant de Ràdio Barcelona i també al Pinar. En total van gravar cinc EP's, un single i un LP sensé, una cosa important per a un grup d'aquells temps. En els 80 José Luis Verisimo es va convertir en un dels bons representants artístics amb seu a Barcelona.

Los Barlak’s – Bajo tu techo

Ja que hem parlat d'aquesta cançó "Under the boardwalk" que va ser un èxit de The Drifters i que van gravar també els Rolling Stones, ara anem a escoltar una altra bona versió que es va realitzar a l'Espanya dels anys seixanta i que tot i no assolir la qualitat sonora de Los Jóvenes, és una versió molt digna. Es tracta de la que van gravar el grup Los Barlak's al 1967, a través del segell Discos Sandiego i la van incloure en un single al costat de “Corazón de Piedra” de Richard Sagger que van popularitzar així mateix els Rolling Stones, “Satisfacción” el gran hit dels Stones, encara que ens quedem amb les versions dels Salvajes i Lone Star i la seva versió del “No me esperes” que era de Los Cheyenes. Los Barlak's que eren de Tordera i es van crear l'any 1964, van guanyar al 1966 el Primer Premi en el concurs radiofònic Festival de la Popularitat, el que els va permetre gravar aquest disc. Poca informació tenim d'ells, llevat que el líder del grup es deia Esteve Vivé, ja que es van desfer poc després i no tornàrem a saber d'ells fins que van tornar amb un concert per celebrar el seu 50 aniversari que va tenir lloc el 28 de juny del 2014 al Teatre Clavé de Tordera i tota la recaptació es va destinar a Cáritas Tordera. També es van recollir productes destinats al banc d'aliments. Van confessar que no va ser fàcil reunir a tots els components del grup ja que actualment molts d'ells resideixen fora de Tordera. Com que la gent es va quedar amb ganes de més, van repetir el dia 13 de juliol, en el restaurant La Masia (antiga Granja Pilar), en un concert enfocat a que la gent pogues ballar més que a escoltar.

Los Barlak's en una sessió d'assaig abans del concert del 50 aniversari

La Parrafada

Un, Dos, Tres… Responda otra vez

La veritat és que avui a La Parrafada ens anem una mica de temps ja que aquest popular concurs de TVE va començar a emetre’s al 1972, però hem rebut diversos correus electrònics demanant que parléssim sobre ell i aquí està.

El “Un, Dos, Tres… Responda otra vez” va ser una idea del gran Narciso Ibáñez Serrador, nascut a Montevideo, Uruguai, el 4 de juliol de 1935, un dels més grans de la televisió internacional i que també va ser autor de “Mis terrores favoritos”, “Historias para no dormir”, “Historia de la frivolidad” i tants programes i sèries que formen part de la nostra televisió, a més d'haver dirigit moltes pel·lícules, entre elles “¿Quién puede matar a un niñó?” i “La residencia”. També era conegut com Chicho Ibáñez Serrador o Luis Peñafiel, un pseudònim amb el qual signava els seus guions. Era fill dels actors Narciso Ibáñez Menta i Pepita Serrador. Per cert us explicarem una anècdota, amb tan sols 8 anys va ser el doblador al castellà del conillet Tambor a la pel·lícula de Disney “Bambi”.

Tornem al “Un, Dos, Tres… Responda otra vez”.  Del programa s'han emès a través de Televisió espanyola 10 temporades. Va fer popular a la carabassa Ruperta, un premi que al principi era negatiu,però que després també podia ser molt generós.

Chicho va voler realitzar un programa innovador dins dels concursos de televisió, com el “Un, dos... Nescafé" que ja havia estat realitzant a Argentina. Quan es va venir a Espanya va decidir fer alguna cosa nova, diferent i innovadora i sorgeix el “Un, Dos Tres… Responda otra vez”. Va unir els tres conceptes típics d'un concurs: La cultura, representada a la primera part del programa amb preguntes i respostes. Les activitats físiques, present a la segona part que es denominava La Eliminatòria i finalment la sort, intuïció, habilitat social i una mica de psicologia; decisives en la tercera part i que era conegut com la Subhasta. La veritat és que la tercera part, és a dir la Subhasta, es va basar en un concurs que Kiko Ledgard realitzava al Perú "Haga negocio con Kiko" que al seu torn estava basat en el "Let´s make a deal" de la TV nordamericana. En aquest programa el concursant havia de triar entre portes i caixes que contenien regals o els diners que oferia el presentador a canvi. De fet Kiko Ledgard va ser el primer presentador del “Un, Dos, Tres… Responda otra vez” i nosaltres opinem que el millor de tots ells.

Una altra novetat va ser la inclusió d'un personatge dedicat a ressaltar les coses negatives que inicialment va ser Don Cicuta, interpretat per l'actor Valentín Tornos amb dos ajudants, que s'alegrava i muntava un bon pollastre quan els concursants fallaven o s’enduien un mal premi. Després de la mort de Valentín el 19 de setembre del 1976 Chicho va optar per dividir el seu personatge en tres diferents: el profesor Lápiz (Pedro Sempson), Don Rácano (Francisco Cecilio) i Don Estrecho (Juan Tamariz). Al llarg d'aquesta etapa, Don Estrecho va ser substituït per Don Justo Rajatabla (Blaki) i Don Rácano per Don Menudillo (Luis Lorenzo), sent el profesor Lápiz l’únic tacañón que va aguantar l'etapa completa (1976-1978). Durant una temporada van ser Martes y Trece, quan eren trio, els encarregats de ser Tacañones, però no van quallar i el seu lloc va passar a ser ocupat per les Germanes Hurtado que eren habitants de Tacañón del Todo, encara que durant un temps també ho van ser components femenines de La Cubana, tot i que a la última temporada van ser canviats per altres personatges, en aquest cas masculins. Tot això sense oblidar la veu en Of dels SuperCicutas que corregia i explicava les fallades dels concursants, sempre per parelles.

Un altre punt destacable del “Un Dos, Tres… Responda otra vez” van ser les sis secretàries amb grans ulleres sense vidres que estaven de molt bon veure i que a més ballaven i cantaven. Entre elles hem de dir que van passar pel “Un, Dos, Tres… Responda otra vez” Paula Vázquez, Mayra Gómez Kemp, Nina, Ana Ángeles García, Víctoria Abril, Patricia de Solís, Silvia Marsó, Lydia Bosch, la popular Kim Manning, Ángela Carrasco,  Mayte Navarrete, Laura de la Calle, Yolanda Aracil, Miriam Díaz Aroca, Ana Ángeles García, Aurora Claramunt que va ser presentadora de TVE, Blanca Estrada, Maria Gustafsson, Blanca Aguete, Yolanda Ríos, Ágata Lys, María Casal, Marián Flores, Beatriz Escudero i María Durán, entre d'altres. A l'ombra del programa moltes de les hostesses van aconseguir ser posteriorment molt populars en diversos camps, com les cantants Ángela Carrasco, Nina o Mayra Gómez Kemp que va començar com a hostessa i abans de ser presentadora va formar part d'un trio d'efímera vida Acuario, i moltes altres van passar al camp de la interpretació convertint-se en populars actrius.

També hem de destacar a Los Sufridores que sabien quins eren els premis, però estaven aïllats i havien de menjar-se les ungles veient com es desaprofitaven... o no, és clar. Però això va ser una de les innovacions que van arribar més tard.

Un altre dels factors que van pujar el “Un, Dos, Tres… Responda otra vez" al cim de la popularitat va serla inclusió d'humoristes que oferien breus gags i pel programa van passar el Dúo Sacapuntas, Bigote Arrocet, Antonio Ozores, Fedra Lorente que va esdevenir La Bombi, Beatriz Carvajal, Gabriela  Acher que va ser Charito Muchamarcha, Raúl Sender, Arévalo, Juanito Navarro, Ángel Garó, Manolo Royo o Juan Tamariz. Encara que pel programa van passar esporàdicament Gila, Martes y Trece, Eugenio, Andrés Pajares, Joe Rígoli, Tip y Coll, Los Morancos, Rafaela Aparicio, Cruz y Raya, La Trinca, Pepe Viyuela, Luisa Martín, Silvia Abascal, Lázaro Escarceller, Rosario Pardo, Llum Barrera, Guix i Murga, Eduardo Aldán i altres com el Tricicle que només van actuar un cop, sense oblidar casos anecdòtics com el d'Iceberg que van ser convidats a actuar al programa i els músics catalans van acceptar encantats, però van posar una condició que va ser acceptada. Ells volien tocar en directe i ho van fer.

Per descomptat una part important del programa, ens atrevim a dir que el pes del “Un, Dos, Tres… Responda otra vez”, requeia en els presentadors. El primer va ser Kiko Ledgard (Lima, Perú, 28 de novembre del 1918 - Madrid 23 de octubre del 1995) que creiem va ser el millor de tots i destacava per que sempre portava els mitjons de colors diferents i diversos rellotges. Un accident el va allunyar del programa i va ser substituït per Mayra Gómez Kemp que va estar al capdavant de 1982 fins al 1988 amb el rècord de 168 programes i sent qui més temps l'ha presentat i la que va encunyar allò de "Hasta aquí puedo leer...". Després van passar Jordi Estadella i Miriam Díaz-Aroca que presentaven conjuntament, més tard Josep Maria Bachs i finalment Luis Roderas.

Tenim que dir que el “Un, Dos, Tres… Responda otra vez” va estar deu anys sense emetre’s, del 1994 al2004 i al juny del 2004 finalment va desaparèixer de la petita pantalla.

Ens oblidàvem de Las Mascotas del programa que, per ordre d'aparició, van ser: la carabassa Ruperta(1976-1983, 1991-2004), la bota Botilde (1983-1984), el Chollo i el Antichollo (1984-1986) i el Boom i el Crack (1987-1988). Totes elles van ser creades pels estudis de José Luis Moro, Movierecord.

El “Un, Dos, Tres… Responda otra vez” va ser un dels millors concursos que ha emès Televisió Espanyola i la resta de televisions que funcionen actualment al país, inclòs per descomptat, les autonòmiques. Van emetre un total de 1972 programes que són una part de la història de la nostra televisió que avui hem recordat a La Parrafada. Per cert, la sintonia del programa va ser composada per l'argentí Adolfo Waitzman.

La Música que es Feia en Català

Jacinta – I si algún dia…

Obrim la Música que es feia en Català escoltant aquest tema, una versió del “E Se Domani” escrita per Giorgio Calabrese i que va ser un èxit de Mina, adaptat al català per J Mora i que ens portarà Jacinta, una noia Ye Yé catalana que al 1965 el va incloure en el seu primer EP, editat per Edigsa, en el qual també es trobaven “El Cor Canviarà” escrita per Jaume Reixach i Antoni Ros-Marbà, “Has Perdut El Meu Nom” de Josep Maria Andreu i Lleó Borrell i “Sóc D'Algú” que era una versió del “I Belong”. De veritable nom Pilar Viñas i Torres, la noia va néixer a Barcelona el 22 maig 1948, la veritat és que amb ella podríem aplicar aquella frase castellana "De casta le viene al galgo" ja que la seva mare Pilar Torres, era messosoprano i cantava òpera i sarsuela al Gran Teatre del Liceu, havent format part de la companyia de Marcos Redondo i gravat diversos discos de sarsuela, el seu pare i la seva tia Emília Viñas també cantaven sarsuela i òpera. Jacinta amb 16 i 17 anys cantava cançons de la banda sonora de West Side Story i temes de Gilbert Bécaud i Milva. Va ser descoberta per Salvador Escamilla que donava classes de cant a l'escola d'Emilia Viñas i va començar a promocionar-la des del seu programa Radioscope a Ràdio Barcelona. Abans de dedicar-se professionalment a la cançó Jacintava actuar en cabarets, associacions i altres programes de la mateixa emissora com "La comarca nos visita" d'Enrique Fernández i "El show de las 2" de Joaquín Soler Serrano. Quan va començar a preparar els seus discos va estar treballant amb Lleó Borrell i Alfredo Domenech, tots dos grans pianistes. Va començar a gravar cançons després de fitxar per Edigsa, versions i temes escrits per a ella per Lleó Borrell, Josep Maria Andreu, Jaume Picas, Isidre Sola i Antoni Ros Marbà. A finals de l'any 1965 va actuar en un festival celebrat al Palau de la Música Catalana, juntament a Serrat, Núria Feliu, Raimon, Joan Ramon Bonet, Els 4 Z i el Latin Quartet. Jacinta va gravar entre 1965 i 1968 sis discos en català i un en gallec, a més d'un altre amb Salvador Escamilla dedicat a cançons de Walt Disney en català. Jacinta es va casar amb Josep Fernández Franch, saxofonista que va formar part de les orquestres Sonora Trinitat, Els Trincaires del Maresme i la Big Band de Barcelona que dirigia Francesc Burrull. Aquell casament i el naixement dels seus dos fills va ser la fi de la carrera artística de Jacinta, encara que en 1978 torna a treballar com a cantant i grava publicitat per ràdio i televisió, Als 80 entra a formar part de l'orquestra de Jordi Doncos i estrena la Sala Imperator de Barcelona. Des de 1984 a 1990 és la cantant de l'orquestra titular de la sala Bolero de Barcelona que dirigeix el seu marit. Al 2003 es va traslladar amb la seva família a Madrid on es dedica a fer classes de cant

Maria Cinta – El llimoner

Aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, “El llimoner”, es una versió del “Lemon Tree” de Will Holt, va ser us l'hem extret d'un EP de Maria Cinta, un nena Ye Yé catalana que va començar sent pràcticament una cria. El disc, titulat genèricament "Maria Cinta III", va ser editat pel segell Edigsa l'any 1965 i també trobavem “Per que em dius Adeu” escrita per Jaume Reixach i Lleó Borrell,  “El Cor Canviarà” escrita per Jaume Reixach i Antoni Ros-Marbà i “Nina de cera” que és una versió del “Poupée de cire, poupée de son” que interpretada per France Gall va guanyar el Festival d'Eurovisió del 65 representant a Lusemburgo. Amb tan sols 14 anys d'edat Maria Cinta va gravar el seu primer disc, un EP que va editar el segell Edigsa i va ser una de les veus interessants d’aquella Nova Cançó que sorgia imparable i de la mà de Josep Maria Espinas i Salvador Escamilla. Maria Cinta va tenir una carrera interessant, enregistran fins i tot un EP amb el conductor del programa Radioescope, Salvador Escamilla, és clar que es va limitar a sis o set EP's que es van editar mitjançant Edigsa, EFI i EMI.La Voz de su Amo i va desaparèixer a mitjans dels seixanta. Val a dir que també va gravar cantant en castellà. En els setanta, ja a finals de la dècada, va tornar i ens va mostrar una faceta molt més adulta i amb temes a cavall del jazz, la bossa i el pop. Va anar traient àlbums i nosaltres volem destacar un de l’any 1989 amb molt bones cançons que es va titular "Ràdio Capvespre". En total Maria Cinta ha publicat 8 àlbums, a part dels EP’s, un de 1966, els altres a partir de 1979, l'últim "Quasi tot", l'any 2007 i per cert, en va gravar un en castellà. De nom complet Maria Cinta Rosselló Labatut, va néixer a Barcelona l’any 1952, va ser identificada artísticament com Maria Cinta. Havia començat a cantar sent pràcticament una nena, sols tenia 12 anys i les seves cançons mostraven un pop molt ingenu i sense pretensions. A ña foto amb Salvador Escamilla i Guillem d'Efak.

Dúo Dinámico – El missatge

Escoltarem ara al Dúo Dinámico que com comprovareu també van gravar cançons en català, encara que tan sols va ser un EP, editat per EMI l'any 1965 amb quatre temes i així mateix un single amb dos dels temes de l'EP per tal d'arribar a les butxaques més desfavorides. La cançó “Tu seras la primera”, al costat de “Ai, aquells ulls tan negres” van ser les que es van incloure en el disc senzill, però en l'EP es van afegir també “La veritat” i “El missatge” que es la que escoltarem avui. El primer gran èxit del Dúo Dinámico va ser la versió que van realitzar del "Rogar" de The Platters, l’any 1959. El Dúo Dinámico oficialmente es van crear el 28 de decembre de 1958, el dia dels Sants Inocents, quan es van presentar a un programa de Ràdio Barcelona, allà al carrer de Caspe, just al número sis i al costat del cinema Tívoli i front del  Novedades. Allà uns xicots que es volien dir The Dinamics Boys van ser presentats per el locutor Enrique Fernández como El Dúo Dinámico i va començar una cursa que s’ha mantigunt fins horas d’ara i que els va convertir en el grup de referencia quan parlem de pop espanyol. Van fer quatre pel·lícules, totes elles musicals, és clar, calia treure el suc a la mamella. Però val a dir que ells eren pencadors incansables i sols en els seus primers tres anys van treuire 15 discos. És diu que aquella presentación a la ràdio va ser la seva primera actuación devant del públic i aixó no es cert del tot. Ells solia anar pel Club Hondo, al carrer Muntaner de Barcelona, on van conèixer a Tete Montoliu, Ricard Roda i uns quans músics de jazz i en alguna ocasió havien participat en jams sessions amb ells i altres bons músics. La segona errada és que ells treballaven com enginyers tècnics en la fàbrica de motors d'aviació Elizalde SA i aquell any havien actuat per als seus companys a la festa de nadal de l'empresa. Per la música pop del pais el Dúo Dinámico sempre seran "El Dúo" i tota una referencia. Van rebre de mans del ministre Celestino Corbacho la Medalla d'Or del Treball el 29 de juny del 2010.

Acabarem aquí la Música Feta en Català i marxarem cap al nort.

Los Módulos – Todo tiene su fin

Ara i en la recta final del programa d’avui d’El Temps Passa… i la música queda, escoltarem a Los Módulos i “Todo tiene su fin”, la cançó més emblemàtica de la seva carrera. Van ser la primera banda de rock sinfónic i progresiu del estat i els primers que van fer servir moog i melotrom. Es clar que si bé Los Módulos tenen cançons molt plenes de sinfonisme, també van gravar unes quantes massa comercials. Aquesta es el just contrapunt entre una cosa i l’altre. Pero la cullarada que va possat la seva discográfica va fer que a molts amants del rock progressiu no els agraden Los Módulos i els fervents seguidors del pop els troben recarregats. La veritat és que Los Módulos van ser una de les millors bandes espanyoles de la història. Estaven liderats per Pepe Robles que havia estat tocant amb Los Ángeles substituint a un dels seus components que estava fent la mili. Rafael Trabuchelli de Hispavox, va proposar a Pepe Robles un llançament important com a solista, però ell va preferir crear un grup. A partir de febrer del 1969 i Tomás Bohórquez (orgue Hammond, piano i melotrom), Emilio Bueno (baix), Juan Antonio García Reyzábal (bateria i violí elèctric) i Pepe Robles (a la foto) a la guitarra i veu, comencen assajos de 8 hores diàries, havien nascut Los Módulos. "Nada me importa" va ser el seu segon single i es un dels mes venuts de la seva historia. Va ser número 1 en ventes al decembre de 1969, pero curiosamente “Todo tiene su fin” que es la cançó per la que avui es recorda a Los Módulos era la cara B del single. La cançó també es trobava en el seu primer LP "Realidad" publicat per Hispavox l’any 1970. Los Módulos es van desfer a la fi dels 70’s i l'últim baixista del grup va ser José Luis Campuzano "Sherpa" que després tocaria amb Barón Rojo i era amic de Mario. Després Pepe Robles va gravar per la seva compta i també forman duet amb Teddy Bautista.

Mocedades – Let it be

Per concloure el programa d’avui de El Temps Passa… i la música queda tindrem a Mocedades, el millor grup vocal del pop espanyol de tots els temps que en els seus inicis també van mirar a The Beatles, com comprovareu escoltant aquesta gran versió del "Let it be". Es va incloure com a cara B d'un single publicat per Zafiro-Novola l'any 1970 amb "Más allá" a l'altra banda i que era una adaptació d'un passatge molt conegut de la "Simfonia del Nou Món" de Dvorak. Es va extreure del seu segon àlbum titulat "Mocedades 2". El single va ser un dels més venuts de la seva època. En aquest disc encara eren els membres originals, les germanes Uranga: Amaya, Izaskun i Estíbaliz, amb el seu germà Roberto, José Ipiña, Paco Panera i els germans Sergio que ja es mort  i Rafael Blanco. Cal reconèixer que els seus dos primers discos mantenien l'ona folk de moda a finals dels seixanta, després van anar canviant a un pop de molta qualitat. Mocedades eren bascos, van ser descoberts per Juan Carlos Calderón que va compondre les seves cançons i va produir els seus discos durant onze anys, també ell va ser l'artífex del canvi de nom ja que quan van començar es deien Hermanas Uranga i posteriorment havient passat a ser Voces y Guitarras, debutant com Mocedades l'any 1969 amb el single "Pange Lingua”. Van haver molts canvis en la seva formació, centrada sempre al voltant de la família Uranga, al principi casi sempre per culpa de las milis dels xicots. L’any 1973 el grup basc va representar a Espanya en Eurovisió amb el tema "Eres tú" (a la foto) que si bé no va guanyar, avui en dia està considerada la millor cançó en la història del festival i que fins i tot van arribar a gravar en anglès classifiquen en les llistes del Billboard. Van passar a ser El Consorcio, però a finals de la passada dècada van tornar a ser Mocedades, però ara hi han dos grups amb el mateix nom, un liderat per Izaskun Uranga i l’altre per Javier Garay que actúen paralel·lament.

Acabarem aquí El Temps Passa… i la música queda per avui, però ara us quedareu en la companyia d’aquelles emissores per les que sortim a les ones o per internet, cas de que et descarreguis el programa del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades i toca fotre el camp fins la setmana que ve.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa