Tot i que els Reis Mags han passat fa cosa d'un mes,
nosaltres a El Temps Passa... i la música queda, us hem seleccionat a la secció
de Els Anuncis per al Record una sèrie de falques publicitàries de joguines que
es van vendre a la dècada dels seixanta. Per descomptat comptarem amb molta
música per recordar aquells anys seixanta i en el programa d'avui que t'arriba
des de totes les emissores per les que sortim a les ones o per internet, si
t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes
les emissores que ho permeten, comptarem amb Miquelina LLadó, Los Mustang, Els
5 Xics, Los Apson, Miguel Ríos, Los Javaloyas, Mike & The Runaways, Micky y
Los Tonys, Els 3 Tambors, Los Sprinters, Mirla Castellanos, Manolo Pelayo i
acabarem amb una gran versió del “Sumertime” que ens portará Tony Ronald.. Ara
us direm que som Quimet Curull i Mario Prades i que ara
Obrim la
Paradeta
Miguel Ríos – Ayer
L'any 1965 ia través del segell Philips, Miguel Ríos va
gravar un single i tres EP's, en el tercer d'ells trobàvem aquesta bona versió
del "Yesterday" de The Beatles amb la qual avui obrirem El Temps
Passa... i la música queda, aquest recorregut pel nostre passat, pels seixanta
i la música d'aquells anys daurats, musicalment parlant. En aquest disc també
es van incloure altres versions “Melodía encadenada” de The Righteous Brothers
i del qual es diu que la lletra va ser adaptada pel mateix Miguel Ríos, junt a
“Yo no puedo” i “La historia de tres rosas rojas”. Va ser el seu últim treball
per a Philips, després fitxaria per Sonoplay. La veritat és que es tracta d'un
disc molt repolit i ensucrat i a part d'aquest tema, els altres poc van aportar
a la carrera del rocker, obligat a gravar cançons romàntiquetes per la seva
casa de 
discos. Va treballar en diverses ocasions en el cinema, participant en
pel·lícules com "Dos chicas locas, locas" amb Pili i Mili (a la foto amb elles i Tito Mora) o
"Hamelin", entre altres. Miguel Ríos que va començar dient-se Mike
Ríos, es el nostre rocker més rellevant, tot i que fa tres o quatre anys que
s'ha retirat, clar que nosaltres sempre l'hem anomenat "el cantant
Guadiana" ja que s'anava, és cert, però sempre tornava, esperem que ara
s'ho repensi bé i el tornem a veure en els escenaris i gravant, de fet el
passat any 2016 va fer, conjuntamente amb Ana Belén, Víctor Manuel i Serrat la
gira “El gusto es nuestro 20 años”, amb grabación de disco inclusa.. Miguel
Ríos Campanya va néixer a Granada el 7 de juny del 1944.
Micky y Los Tonys – Buribú
Un dels grups més carismátics surgits a Madrid van ser Micky
y Los Tonys. Realment van començar sent Los Tonys i estaven liderats pel
guitarra i compositor Tony del Corral, al costat de Miguel Ángel Carreño
conegut com Micky i l'home de goma (veu), Fernando Argenta (guitarra de ritme)
i fill del director Ataulfo Argenta, Joan Fuster (baix) i Enrique Moddell
(bateria). Es van conèixer l’any 1960 al Club San Jaime tot i que no van
debutar fins el 12 d'octubre de 1960. Al 1962, van participar en el primer
festival que es realitza al Price, amb Los Pekenikes, Los Estudiantes i Dick y
Los Relámpagos. Ells van intervenir en la pel·lícula "Megatón Ye-Ye"
i també van gravar la seva banda sonora. L’any 1970 i després que Micky
prengués cada vegada més protagonisme pel seu compte, el grup es va desfer. Per
cert que el gran èxit en solitari del "home de goma", com se
l'anomenava, va ser "El chico de la armónica", composada per Fernando
Arbex. Aquest tema que us portem avui el trobàvem com a cara B d'un single 
editat per Zafiro-Novola l'any 1969 i va ser composta per Micky i Paco Ruiz i
en aquest single Los Tonys sols eren
tres. Tony del Corral després s’ananiria de director artística mb el Dúo
Dinámico o pot ser seria amb Julio Iglesias, ara no ho tenim massa clar i com
us diem sempre en aquests casos “No ens feu gaire cas”. L’any 1966 havien de
ser els teloners a Madrid de The Kinks, però problemes amb la censura de
l'època van obligar a suspendre el concert i la banda de Ray Davis no va passar
de Portugal, si bé val a dir que si ho fan fer a les Balears. No va ser fins
ben entrats els anys 70 que The Kinks van actuar a Madrid i el concert va ser
organitzat per Mikel Barsa, un bon amic de Mario, de fet van ser socis. Per
cert, Fernando Martín de Argenta Pallarés, component del grup, va néixer a
Madrid el 4 de juliol de 1945 i va morir a Boadilla del Monte, Madrid, un 3 de
desembre de 2013. El periodista, músic i presentador de ràdio i televisió es va
encarregar durant molts anys de la difusió de la música clàssica mitjançant uns
bons programes que presentava i s'emetien els disaptes al matí per TVE.
Mirla Castellanos – La noche que Chicago murió
queda, tot i que el títol en aquesta ocasió va ser
"La noche de Chicago". El disc es va publicar l'any 1973 a través del segell
Corporación Los Ruices. La cantant i actriu de teatre Mirla Castellanos, que
inicialment signava els seus discos sol com Mirla, va néixer a València,
Veneçuela, el 31 de març de 1941 i era coneguda amb el sobrenom de La Primeríssima. Mirla
és una cantant molt important en l'àmbit llatí i es calcula que al llarg de la
seva carrera ha venut més de 13 milions de discos des que va començar l'any
1961. Segueix en actiu i també realitza treballs com a actriu. Alguns dels
discos de Mirla també es van publicar a Espanya. Per cert, el 3 d’octubre de
2012, va estar present al costat d'altres artistes en un acte polític a favor
del llavors candidat a la presidència del seu pais Henrique Capriles Radonsky.
Mike & The
Runaways – Um, um, um, um
D'aquesta cançó us vam parlar fa alguns programes escoltant
al Golden Quarter i us vam dir que la versió de Mike & The Runaways era
immillorable i per això avui anem a escoltar-la a El Temps Passa... i la música
queda. Escrita per Curtis Mayfield per Major Lance, va ser també un dels grans
èxits del grup britànic Wayne Fontana & The Mindbenders i es recollia a
l'únic EP editat a Espanya per Mike & The Runaways, aquest bon grup
mallorquí, al costat de “Corazón lleno de mal” composada per Jeff Beck quan era
component de The Yardbirds, “Ja, ja” que era de Casey Jones & the Governors
i “Tienes problemas, yo también” de The Fortunes, el EP es va editar l’any 1965
mitjançant el segell EMI-Regal. Mike
& The Runaways van gravar a 
Hamburg i en directe dos discos grans, un
d'ells sota el nom de The Beat Mixers i el segon com Mike Rat & The
Runaways. Si bé val a dir que no van arrivar a publicar-se a Espanya en
el seu moment. The Runaways van ser un d'aquells grups que al costat de Los Salvajes,
Los Javaloyas, Los Atila, Los Huracanes i uns quans més, van voler mamà
directament de les fonts europees del rock i en els 60's va anar cap a la xarxa
de clubs que van sorgir al país germànic i al qual van acudir fins i tot els
Beatles i on es podia apendre a fer rock and roll i R & B de veritat i cap
allà s’en van anar els mallorquins. The Runaways es van crear a Mallorca i es
van anomenar inicialment Lom & The Cris i eren el cantant Lucio San 
Eugenio
al costat dels guitarres Tony Obrador i Florencio Pascual, Miguel Vicenç al
baix i Pablo Sanllehí a la bateria. Val a dir que Pablo Sanllehí era de
Barcelona. Quan van marxar-se cap a Alemanya el cantant “se rajó” tot just
arribar i van haver-se de buscar un altre, així van contactar amb l'alemany Mike
Kogel que ja havia gravat un single com a solista i un altre amb el grup
Michael & Firebirds. Quan van tornar aquí a Espanya es van portar a Mike
Kogel i van gravar aquest EP, però Mike sols canta en dues de les cançons d'aquest disc, el
seu acent en castellà era tan dolent que les altres dues van ser cantades per
Tony Obrador. Després de la dissolució del grup amb
milis pel mig, Mike, Pablo i Miquel van passar a Los Bravos i altres
s'incorporarien posteriorment a Z-66 i Zebra. Val a dir que a finals dels anys
seixanta Mike Kogel va decidir començar en solitario i va passar a dir-se Mike
Kennedy (a la foto amb Montse).
Los Javaloyas – Barbara Ann
Los Javaloyas, junt a Los Catinos i Los Mustang, van ser els
millors grups verioners de la seva época i ens porten ara un dels grans èxits
dels californians The Beach Boys, si bé la cançó tampoc era d’ells que la van
versionar a la seva vegada, era d’un grup anomenat The Regents que la van
gravar l’any 1959 i el cantant del grup va ser Ernie Maresca que va tindre una
bona carrera en solitari, tant com a cantant com compositor, a principis dels
seixanta i que va escriure “The Wanderer”, el gran éxit de Dion de Mutti i dels
Status Quo anys més tard. Deien que Los Javaloyas eren mallorquins i no és cert
del tot, Luis Pérez Javaloyas era valencià i va crear el grup a Valencia a
principis dels cinquanta, però es va establir a les illes i degut a contractes
per actuar a l'extranger va tindre que reestructurar la banda amb 
músics
mallorquins com el cantant Serafín Nebot, és clar que en aquest tema i tal com feien algunes vegades The
Beatles, qui canta és Antonio, el
bateria. Aquest disc era un EPque va publicar EMI-La Voz de su Amo l’any 1966.
Los Javaloyas són un dels grups més veterans d'estat, es van crear el 1952. La
formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix,
Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet, Tony Cobas a la guitarra,
contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i Luis Pérez
Javaloyas que, a més de cantar, tocava la flauta i el piano. Tots ells i com
era cosa habitual a l’época, eren miltiinstrumentistes. Los Javaloyas van
actuar molt a l'estranger, sobre tot a Alemanya, a principis dels anys
seixanta, allà van conèixer i van compartir escenari amb The Beatles, a
Hamburg. José Luis Pérez Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79
anys, al setembre de 2007 i val a dir que Los Javaloyas van estar en actiu fins
la seva mort.
Manolo Pelayo – Kentucky woman
L'any 1967 el cantant canari, afincat a Madrid, Manolo
Pelayo que ja havia deixat a Los Botines sent substituït per Camilo Sesto, quan
encara era Camilo Blanes, va treure un disc ja en solitari, un single de debut.
Pero en el seu cinque treball, un EP editat l’any 1965, on destaca aquest tema,
una composició del nord-americà Neil Diamond, va incloure també
"Civilización", "¡Hey, ven aquí!" i "Cadenas",
precisament aquesta última cançó al costat de la que estem escoltant, es van
editar en un single que va regalar la revista Fonorama. Aquest EP
de Manolo Pelayo va ser l'últim que va treure, després va deixar la música. Manolo Pelayo va començar al capdavant 
del grup de Madrid Los Vultures, després es reconvertiren
en Los Diablos Negros i posteriorment i amb canvis en l'formació, en Los
Botines. La veritat és que la carrera en solitari de Manolo Pelayo no va ser el
que s'esperava d'ell, tot i comptar amb el suport de la seva discogràfica,
aparèixer contínuament als mitjans de comunicació i tindre una bona veu. Els
seus discos van ser molt dispars, musicalment parlant i no va aconseguir una
línia que el encarrilés cap a un futur prometedor. Tot i que Manolo Pelayo i
sols debutar, va guanyar un Festival de Mallorca amb la cançó "Rufo el
pescador", escrita per Manolo Díaz i defensada conjuntament amb Massiel,
si bé la versió de la
Tanqueta de Leganitos era molt millor que la seva, Manolo
Pelayo no va aconseguir l'aplaudiment popular i finalment ho va deixar després
de treure el disc amb el tema que escoltem ara que per cert es va editar en EP
i en single.
Los Mustang – Snoopy contra el Barón Rojo
Al famós aviador alemany de la que es va dir La Gran Guerra, el Baró
Von Ristoffen sembla que no el va derrotar el capità canadenc Roy Brown com
diuen els llibres d’historia. Nosaltres a El Temps Passa… i la música queda hem
esbrinat que va ser el popular Snoopy, aquell que sempre anaba amb el Charlie
Brown. Això al menys deien els nord-americans The Royal Guarsmen en una nisaga
de cançons que tractaven sobre aquest esdeveniment. Aquí el tema va ser
interpretat pels nostres eterns versioners, el grup barceloní Los Mustang,
liderats pel cantant Santi Carulla i que mantenin els seus componets originals,
es van desfer l’any 2000. Precisament per aquest fet Mario els hi va lliurar
una placa a la edición de la Fira Internacional del Disc i Cinema de
Col·leccionisme que ell coordinava a Catalunya i Andorra, tret de Barcelona que
la feia Mikel Barsa directament, va ser a l’edició de Malgrat de Mar i la va
recollir Santi Carulla personalment. La veritat es que van haver intents per
part del segell EMI per separar a Santi Carulla del grup i fer-lo cantar en
solitari, una cosa que ell no va volgue fer mai. Fins i tot el van portar a un
Festival de la Canción
del Mediterráneo que es feia a Barcleona, cantant ell sol. Los Mustang eren
Santi Carulla (cantant), Marco Rossi (guitarra solista), Antonio Mercadé
(guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i Tony Mier (bateria). Tenim que
reconeixer que Los Mustang van ser un dels millors i més venedors grups del
Estat, entre 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys
de 25.000 exemplars, arribant als 130.000 amb aquell on es trobava el
"Submarino amarillo". Per cert, Marco Rosi va ser el delegat de la Mitsubishi a Catalunya,
a la seva divisió d’aparells de vídeo, va morir el 17 de maig del 2015 a Figueres, on vivia i
va ser el compositor de les 16 cançons propies que Los Mustang van gravar al
llarg de la seva carrera, va néixer al Poble Sec, a Barcelona, un 30 d’agost de
1942. La cançó “Snoopy contra el Baron Rojo” es va estrenar publicament en un
programa musical de TVE dels disabtes, l'any 1967, però van tindre problemes ja que la censura va impedir que s'edites el disc per que la lletra no deixava massa bé al Baró Vermell que no tenim que oblidar, va ser un herói alemany. L'any 1978 la cançó es va
publicar en un doble LP que EMI va editar dels Mustang, en la col·lecció
“Grandes Grupos Españoles: Los 60's”. El 1998 es va recuperar en un doble CD
publicat pel segell Rama Lama amb tots els seus singles.
Els Anuncis dels Nostres Records
En els anys cinquanta i la posterior dècada, venint com
veníem d'una dura postguerra amb cartilles de racionament i escassesa de
productes bàsics, els nens no disposaven de joguines tal com avui l'entenem,
amb tanta varietat, les joguines es regalaven bàsicament quan arribaven els
Reis Mags i en altres casos amb el Pare Noel i eren un parell o tres de
joguines per nen o nena, llevat d'excepcions més benestants que sempre n'hi
ha hagut. És clar que allò fomentava la imaginació i la mainada se les
enginyava per construir joguines ells mateixos o en altres casos els pares.
Avui i una mica tard ja que els Reis han passat fa cosa d’un
mes, us hem seleccionat per escoltar en aquesta secció tot un seguit d'Anuncis de
joguines i començarem amb un de nines
Muñecas Toyse
La firma Juguetes Toyse neix a Onil, província d'Alacant,
també a principis dels seixanta i creiem que va tancar les portes el 1983,
encara que no ho tenim segur del tot ja que en algunes fonts es diu que segueix
en actiu ja que van canviar a Juguetes i Muñecas Toyse SL i a la qual no hem de
confondre amb Toyse Grup Mataró SL que com el seu nom indica està a Mataró i
fabrica cadires per a oficina, testos, canonades, bicicletes i altres coses.
Juguetes i Muñecas Toyse, digna competidora de Famosa i BB, va treure al mercat
un gran nombre de Nines i Ninots, entre els quals els infants dels seixanta
trobaven a Tragoncete amb el seu biberó, Carmelina (a la foto), Marietta, Baby Mocosete
Doctor amb els artefactes per operar, Capricho que totes tenien els ulls molt
grans, Peggy que anava en tricicle i també es va vendre en versió pallasso,
Marcelo, Suspiros, Clarita, Amelin, Eva que les havia rosses i morenes, Timín, La Siseta, El Pecas, Adelita,
Colín, Cotorrita i un bon munt més que es van dedicar a alegren la infància de
les nenes espanyoles i d'algun nen, no siguem carques ara.
Pack Agente Federal
El cinema negre i les novel·les de butxaca del FBI van
despertar en els nens el desig de convertir-se en agents de la llei i es
comercialitza aquest pack, una caixa que com diu l'anunci, conté set joguines,
destinats a que el nen jugui a policies i lladres, defensant la llei i als
desvalguts davant els dolents, dolentíssims. És clar que en jugar pocs volien
ser el Dolent, era millor ser agent Federal del FBI, per tant... a demanar-ho
als Reis Mags d'Orient o el Pare Noel, tot i que Mario recorda que a casa seva els
regals arribaven el 6 de gener, mentre que Quimet celebrava el Tió, com era
costum a Catalunya.
Muñeca Celeste de BB
Per promocionar el consum de Muñecas Celeste la firma BB va
utilitzar una bona estratègia comercial, la de dosificar els anuncis ampliant
la informació sobre el producte amb cada un. Us portem ara un dels tres dels
que es van utilitzar per a aquesta nina que es va convertir en
"estrella" de la firma BB en aquells temps passats, es van començar a
comercialitzar a mitjans dels seixanta, creiem que va ser l'any 1964. Una de
les característiques de Celeste és que caminava, acompanyada per la seva
propietària, és clar, és a dir les cames estaven articulades. Hem trobat anuncis 
a la xarxa venent nines Celeste en molt bon estat i han arribat a pagar
35 euros per una d'elles, és clar que també hem ensopegat amb altres per 12
euros. Per cert, nosaltres recordem que simultàniament a Celeste, es va
comercialitzar una altra nina que també es va vendre molt bé, es tractava de
Milanita que també era de BB i hi havia una de negreta. La marca BB era
propietat de l'empresa Berenguer Hermanos que es va crear a principis dels
seixanta i va tancar les seves activitats l'any 1988 i el seu logotip era un
nadó vestit de mag i amb xumet. BB va tenir una àmplia gamma de nines i ninots:
Menchu, Baberín, Melinos, Lali Winds
Tocadiscos Mégico de Tyber
La firma Tyber va treure al mercat un tocadiscs perquè les
nenes i nens poguessin escoltar música com feien les seves germanes i germans
grans amb aquells tocadiscs de maleta i van comercialitzar aquesta joguina amb
uns discos de plàstic negre que es feien malbé de seguida i unes quantes
cançons, molt poques, no us penseu, bàsicament eren contes infantils.
S'accionava fent girar el disc amb una mena de llapis. A Internet hem trobat un
que es va vendre per 120 euros, era nou i sense estrenar.
Las Muñecas de Famosa
A nosaltres sempre ens ha estranyat la lentitud de les nines
de Famosa perquè cada any des de finals dels seixanta, quan arriba el Nadal
elles es dirigeixen al portal per a reverencià al nadó, però sembla que no
acaben d'arribar-hi mai ja que a l'any següent tornen a intentar-ho de nou.
Aquest és un dels anuncis més clàssics lligat a festes Nadalenques i el farem
servir per acabar aquesta secció. És clar que també farem una mica d’historia.
La primera nina de Famosa es deia Güendolina i va sorgir l'any 1958. A partir de 1967
comencen a produir-se els peluixos de Quirón, una marca que segueix
comercialitzant-se encara avui en dia i va ser l'any 1968 que sorgeix la nina
Nancy, la més famosa de la marca Famosa, sense oblidar a la gama Barriguitas.
Hi van haver-ho moltes més, entre elles les nines Cayetana,
Fierina, Paulova, Mirinda i nois que també n'hi havia, en aquest cas recordarem
a Pirri i Godín. Famosa és una de les companyies jugueteras més importants i
porta pràcticament seixanta anys fabricant il·lusions per a la mainada. 
L'any
1957, en l'avui conegut com Valle del Juguete a Alacant, un gran nombre de
petites empreses jugueteras van decidir unir les seves forces, pel
canvi tecnològic en el sector a causa de l'aparició de les joguines de plàstic,
i la dificultat d'aportar les inversions necessàries per mantenir la
competitivitat comercial amb les noves tecnologies. Es va crear llavors
Fábricas Agrupadas de Muñecas de Onil, SA, la marca Famosa. No finalitzarem
sense dir-vos que les joguines de Famosa es venen en més de 50 països a
l'actualitat.
La Música
que es Feia en Català
Miquelina Lladó – Trobador
Els trobadors recorrien els pobles i ciutats interpretant
les seves cançons, eren veritables diaris errants que informaven al poble pla
de les coses que succeïen en aquells regnes de l'Edat Mitjana en els quals no
existia un altre mitjà de comunicació pública. Desvetllaven secrets i patirien
en moltes ocasions la "censura" que els arribava de la mà de senyors
feudals als quals no els venia de gust que la gent sabés massa, com als
governants d'alguns països en l'actualitat. Aquells poetes, transitant per
camins polsosos, també aprofitaven els seus viatges per conèixer noves
històries que ells convertien en cançons acompanyant-se habitualment d'un
llaüt. És una cosa que van realitzar també molts cantautors i estudiosos del
folklore castellà en els anys seixanta del passat segle, liderats per Joaquín
Díaz, recuperant fragments de la memòria històrica popular. D'aquests trobadors
ens parla la cantautora mallorquina Miquelina Lladó que formant part de la Nova Cançó va gravar
l'any 1967 un únic EP de quatre 
cançons escrites per ella i que va incloure
aquest tema que per cert, va interpretar al Festival de la Nova Cançó que es va
realitzar l'any 1969 en el mallorquí Castell de Bellver. Posteriorment i
després d'abandonar el seu rol de cantautora al 1981 va fundar a Palma de
Mallorca el grup Música Nostra i després Siurell Elèctric i també ha
col·laborat amb l'Orquestra Simfònica de les Balears. Després de rebre diversos
homenatges l'any 2004 torna als seus orígens de cantautora i va gravar el disc
"Com un Ventall", estant acompanyada de Toni Pastor (guitarres i
llaüt) i David Runnion (violoncel) i en el qual va recuperar aquesta cançó. L'any
2007 va rebre un homenatge de l'Ajuntament de Palma de Mallorca en
reconeixement a la seva trajectòria musical i la seva contribució a la
recuperació de la música tradicional mallorquina. Va formar part del col·lectiu
Alea, al costat de Rosa Zaragoza i es va dedicar a la recuperació de la música
sefardita, cristiana, àrab i jueva. Paral·lelament a les seves activitats
musicals va ser professora d'anglès al Col·legi San Cayetano de Palma de
Mallorca. Per cert i emulant Mercedes Sosa, ella no es defineix com a cantant,
diu que és una cantadora.
Els 3 Tambors – Romanço del fill de vidua
Quimet ja està reclamant inmediatamente l’euro per que
aquesta cançó ell la ha tocat un munt de vegades. Aquest tema és el millor al
costat de "Cançó del noi dels cabells llargs" en la carrera musical
d'Els 3 Tambors aquest bon grup pioner del rock en català, un dels millors del
pop-folk de les nostres terres i que avui son part de la historia musical
catalana. "Romanço del fill de vidua" estava composada per Bob Dylan,
es una versió del “Tombstone blues” i el text va ser adaptat al català per el
poeta Pere Quart. Val a dir que Els 3 Tambors van realitzar una gran versió que
es va publicar en el que ha estat el seu millor EP i també incluïa “Cançó del
noi dels cabells 
llargs” de la que us hem parlat abans. De fet Els 3 Tambors
sols van gravar dos EP's i per cert no eren tres, eren quatre, els germans
Jordi i Albert Batiste, junt amb Gabriel Jaraba i Josep Maria Farran. Aquest
primer disc que es va editar mitjançant el segell Belter l’any 1966 incluïa,
com ja us hem dit, la “Cançó del noi dels cabells llargs” i que va ser
composada per Jordi Batiste quan solsament tenia disset anys. Jordi Batiste més
tard va formar part de Màquina, la millor banda de rock progresiu català i de
Ia i Batiste. També ha gravat amb Gerard Quintana a Els Miralls de Dylan i
creiem que en solitari. El seu germà Albert Batiste va tocar amb Els Sapastres,
Fusioon, on també estaven Santi Arisa i Manel Más i altres grups de la Ona Laietana. En
aquest EP també hi trovabem “S’ha parat un rellotge” i “Matí”.
Els 5 Xics – Quan un home vol una dona
Tot i que al llarg de la seva àmplia carrera aquest grup
valencià tan sols van gravar una cançó en la seva llengua, en moltes fonts
s’els considera un grup de rock en català, gran error. Els 5 Chics van ser una
bona banda valenciana creada al barri del Cabañal i que va estar en actiu de
1965 fins l’any 1983. Sempre van gravar en castellà, però un dia Els 5 Xics es
van despenjar amb una gran versió del "Quan un home vol a una dona"
cantada en valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de
color nord-americà Percy Sledge, un dels grans del soul americà. A la cara B es
recullie “Un poco de cariño”, en castellà. Els 5 Chics van gravar moltes
cançons, aquesta que os portem ara va ser publicada per Regal l’any 1968. Entre
els components de Els 5 Xics, encara que no sabem si va intervenir 
en aquest
enregistrament, si be pensem que si, destaca el cantautor i guitarra Remigi
Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant
José Luis Ballester, José Llusar que
també va actuar com a productor, Antonio
Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo
Adam Ferrero. Els 5 Xics van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de
su Época". Van gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo,
Dipolo i Val-disc. De fet cinc ho van ser solsament al principi, van arribar a
contabilitçarse fins a 7 músics. En total van gravar 14 discos petits, entre
EP’s i singles i a l'any 1983 el seu primer LP. El segell Rama Lama Music va
treure l’any 1997 un doble CD amb totes les gravacions de Els 5 Xics, és molt
interessant i us el recomanem. Per cert us haureu adonat que hem escrit el nom
del grup de dues formes diferents i és que ells van signar en els seus discos
de les dues maneres, en uns com Els 5 Xics i en altres com Els 5 Chics.
Ara saltarem fins a Méxic i escoltarem tot un clàsic del R & B.
Los Apson – Cuando yo era un jovencito
Aquesta bona versió del "Cotton Fields" de la Creedence Crearwater
Revival, encara que tampoc era seva, l'havia escrit i gravat el músic de color
Leadbelly en els anys quaranta del passat segle, de veritable nom Huddie William
Ledbetter (Mooringsport, 20 de gener de 1888 - Nova York 6 de desembre de
1949). Ens la porten Los Apson, encara que ells la titulat “Cuando yo era un
jovencito”. Va ser un dels principals temes en la carrera d'aquesta banda
mexicana. Us l'hem extret d'un àlbum recopilatori del grup titulat genèricament
“20 Grandes Éxitos” que es va publicar l'any 2006 i en el què es van recollir
els temes més representatius de la seva àmplia carrera musical.. Fins al moment
en què van surgir Los Apson, els músics i grups mexicans miraven atentament el
rock and roll, però ells van donar un gir cap al beat 
britànic i el rock més
contundent que arribava dels Estats Units. Van prendre el nom de la seva ciutat
natal Aguas Prietas, prop de Sonora, les sigles Apson signifiquen precisament
Agrupació Aguas Prietas Sonora. Van començar sent Los Apson Boys i van sorgir
l'any 1957. La veritat és que Los Apson van tenir molts canvis de components al
llarg dels anys i també han estat diversos els músics que ja van morir, entre
ells el cantant Leopoldo Sánchez Labastida, Arturo Durazo (guitarra) i
Francisco Javier Durazo (bateria). Carlos Santana els va qualificar com una de
les millors formacions musicals mexicanes sorgides en els anys seixanta. 
Los Sírex – Que te deje de querer
Aquesta cançó que escoltarem avui a El Temps Passa... i la
música queda, és una de les que més ens agraden dels barcelonins Los Sírex. Es
trobava en un EP publicat per Vergara l’any 1964, al costat de “Ciao, Amigo”
d’Adriano Cellentano, el clàsic americà “Jambalaya” que va gravar fins i tot
Fats Domino entre d’altres i “Motivo de Amor” que es una versió de l’italià
Pino Donaggio que també la va gravar en català. Los Sírex eren Antonio Miquel
Cervero conegut com Leslie (cantant), Guillermo Rodríguez Holgado (baix),
Manolo Madruga (guitarra), Luis Gomis de Pruneda (bateria) i Josep Fontseré
(guitarra rítmica) ells van ser Los Sírex, un dels grans conjunts espanyols
dels seixanta que malgrat d'interpretar versions, com estava manat en aquella
època, van saber aconseguir l'èxit a tot Espanya tocant també cançons pròpies. 
Per cert, el primer cantant de Los Sírex va ser Santi Carulla que per
recomenació del seu pare i després d’una actuació al Tropicana de
Castelldefels, els va deixar i s’en va anar a Los Mustang. No acabarem sense
dir-vos que per Los Sírex han passat un quans músics més, entre ells Juanjo,
Tony Mier, Oscar Janot i Quique Tudela. Luis i Manolo van morir l’any 2012, al
setembre i amb pocs dies de diferencia i el bateria Ernesto Rodríguez que va
ser fundador de Los Gatos Negros i portava cinc anys amb Los Sírex, també es
mort, ens va deixar fa un parell d’anys. Per cert, Los Sírex van ser els teloners
de The Beatles al concert de Barcelona.
Los Sprinters - ¡Que tiempo tan feliz!
primer disc en 1966. Els gallecs es van
convertir en el grup d'acompanyament del cantant Andrés DoBarro fins al seu
retir l'any 1976. Andres DoBarro va morir el 22 de desembre de 1989. Despres es
van reconvertir en una orquestra de ball. Los Splinters van treballar també en
la pel·lícula que va filmar Andrés DoBarro "En la red de mi canción",
de Mariano Ozores, l'any 1971 i al costat de Concha Velasco. Miquel “O Tranquilo”
Varela, casat amb la cantant Maria Manuela, va formar amb la seva dona el duet
Manuela e Miguel. El 19 setembre 1998 Miquel Varela moriria després d'una
llarga malaltia. Aquesta cançó que estem escoltant es trovaba a un single on la
cara B era “La Habitación
Blanca”, una versión del supergrup britànic Cream i que va
publicar el segell Fontana l'any1968.
Tony Ronald - Summertime
Acabarem El Temps Passa ... i la música queda, amb aquesta
genial versió que Tony Ronald va realitzar del clàssic dels germans Gershwin
que la van escriure per a l'òpera jazz "Porgy and Bess" i que és un
dels temes considerats clàssics més versionats al llarg de la història de la
música i per ella Quimet reclama així mateix un euro. La veritat és que Tony
Ronald va realitzar una primera versió d'aquesta cançó en el 1967, a ritme molt mogut i
accelerat, però un any més tard la va gravar de nou oferint aquest cop una
versió molt més ortodoxa i amb una llarga entrada instrumental, a més de
cantar-la en anglès. Aquest tema es va incloure en un single, editat al 1968
amb "She shot a hole in my soul" a l'altre cara que va ser un èxit
del cantant de color Clifford Curry, tot i que a Espanya va arribar la versió
que va realitzar el grup nord-americà The Box Tops. Tony Ronald, de veritable
nom Siegfried Andre Den Boer Kramer, va néixer a Holanda l’any 1941, però va
triomfar a Espanya on es va afincar, vivia a Castelldefels. Tony 
Ronald va
formar part de diversos duets abans de anar definitivament en solitari. Va
crear Tony Ronald y sus Kroner's i pels Kroner's van passar gent de la talla de
Max Suñer, José Más "Kitflus", Francis Rabassa, Jordi Colomer, Primitivo
Sancho, Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres. Tony Ronald ens va
deixar el 3 de març del any 2013,
a l'Hospitalet de Llobregat, tenia 72 anys d'edat i
pràcticament tota la seva vida podem dir que la va passar aquí ja que va arribar amb els vint tot just
complerts, recent acabada la mili i es va establir a Catalunya. Va ser un dels
grans cantants de pop en els 70, gràcies a cançons com "Dejaré la llave de
tu puerta", "Lady Banana" i sobretot "Help", però la
seva carrera va començar a principis dels 60. Va estar casat amb July, de la
qual es va divorciar i a la que Los Diablos van dedicar la cançó "Oh
July" i des de feia anys estava casat amb Mariló Domínguez. (foto Mario Prades)
Conclou per avui El Temps Passa… i la música queda, us
deixem en companyia de totes les emissores per les que ens escoltes o via
internet, si et descarregues el programa des del blog, el facebook de Montse
Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Sóm Quimet Curull i
Mario Prades i ara toquerem el dos fins la propera setmana, però us deixarem un vídeo de Quimet tocant amb Els Grills un tema del que ens va parlar en el últim programa, es tracta de "Río sin fin" que van versionar els Lone Star, si bé era un èxit de Ike & Tina Turner.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario