La música amb sabor "sabrosón" va influir i molt en
el pop espanyol dels seixanta, encara que va anar quedant relegada a un segon
pla amb l'arriba del rock i els ritmes moderns. Avui a El Temps Passa… i la
música queda, farem un homenatge a un dels grans del bolero i escoltarem “El
Manisero” de Antonio Machín, junt a Los Machucambos, Los 3 de Castilla,
Magdalena Castro i Los 3 Sudamericanos. Tindrem Anuncis per el Record i com som
transgressors i una mica gamberrets us portarem alguns que actualment estarien molt
mal vistos. També tindrem, formant part de la banda sonora d'aquest viatge a
l'ahir, als anys seixanta que emprenem cada setmana a Los Javaloyas, Bruno
Lomas, Los Sírex, Suco y Los Escorpiones, Silvana Velasco, Tony
Vilaplana, Los Stop, Francesc Heredero, Los Tamara i Los Talayots. Per tant ens
posem immediatament en marxa des de totes aquelles emissores per les que sortim
a l’aire o via internet, si us el descarregueu del blog, el facebook de Montse
Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Nosaltres sóm Quimet
Curull i Mario Prades i ara toca dir-vos alló de
Obrim la
Paradeta
Los 3 Sudamericanos – Tómbola
Aquesta cançó que us portem ara a El Temps Passa... i la
música queda per començar el programa d’avui, va ser una composició del mestre
Augusto Algueró, però la va escriure per Marisol i de fet va donar títol a una
de les seves moltes pel·lícules. Nosaltres com sempre som transgressors, per
compartir en el programa us hem seleccionat aquesta versió que van realitzar Los
3 Sudamericanos i que es va publicar a través de CBS que aquí distribuïa
Discophon, també l'any 1962 dins d'un EP titulat “Los 3 Sudamericanos en
España” i que així mateix va incloure “Cuando calienta el sol”, “Chiquitina” i
“Celedonio”, però es va publicar més tard en versió single per a les butxaques
més pobres. Va ser el primer disc de Los 3 Sudamericanos publicat directament
per al mercat espanyol i es va gravar a Madrid, encara que inicialment es va
editar en format monoaural. Quan definitivament es van assentar a Espanya
passarien a ser artistes del segell Belter. Los 3 Sudamericanos van arribar des
de Paraguai a l’Argentina, però després 
d'haver aconseguit l'èxit, finalment es
van assentar a Espanya i aquí es van inflar de vendre discos i treballar. El
grup Los Tres Sudamericanos l’integraven Johnny i Alma Maria que eren
matrimoni, s’haviem tingut que casar per que ella pogues sortis del seu pais ja
que era menor d’edat, junt a Casto Darío i van funcionar i molt be, com a
tercet vocal diguen-se Los 3 Sudamericanos de 1959 fins l’any 1984. De fet va
ser la seva etapa més gloriosa. Darío els va deixar i en el seu lloc va entrar
l’any 1988 Daniel, encara que al 1990 va ser substituït al seu torn per
l'extraordinari guitarrista i compositor argentí Dioni Velázquez i es mantenen
en actiu. Dioni va gravar pel seu compte discos amb la guitarra espanyola com a
protagonista.
Los 3 de Castilla – Upa negrito
A El Temps Passa... i la música queda us portem aquest tema
que hem extret d'un disc publicat l'any 1968 per Los 3 de Castilla, un dels
grups més populars a l'Espanya de començaments dels seixanta. Curiosament
aquest single editat pel segell Philips, amb el tema “Ponteio” a la cara A, va
ser el disc que va començar a marcar el declivi d'aquest tercet i les vendes
van ser escasses. La cançó és un tema brasiler composat per Edu Lobo i del que
va realitzar una gran versió, ja a l'any 1973, l'argentí Daniel
Viglietti. Durant la dècada dels
seixanta i principis de la següent, Los 3 de Castilla es van dedicar a versionar
temes de moda. Mayra García Barbero cantant femenina de Los 3 de Castilla, va
ser una de les millors veus del pop espanyol dels seixanta. La veritat és que
Los 3 de Castilla van ser un dels grans grups dels seixanta i van arribar a
gravar més de 30 discos, bàsicament EP's i alguns 
singles. El grup el va crear
Manolo Palomo que venia del Trio Siboney
i va conèixer a Mayra quan aquesta actuava a la sala Erika, a Madrid. Mayra
cantava amb Los Trovadores del Sur i en el grup també estava Julian Jimeno que
seria la tercera pota per aquella taula. Los 3 de Castilla sorgeixen l'any
1956, ella era de Salamanca, però els
nois, un de Ceuta i l'altre sevillà. Comencen actuar en els locals
històrics de la capital, entre ells El Erika, Micheleta, Morocco, el Pavillon,
el Florida Park al Retiro i uns quants més, però bàsicament es van donar a
conèixer gràcies a intervenir contínuament en programes de ràdio
realitzats en directe, sobretot
“Cabalgata fin de semana” conduït pel locutor xilè Bobby Deglané, al costat de
Maria Àngeles Herranz, un dels programes mítics i que estava en antena des del
27 de juliol de 1951, mantenint-se fins a mitjans dels seixanta.
Antonio Machín – El Manisero
Indiscutiblement i al costat dels “Angelitos Negros”,
“Madrecita”, "Dos Gradenias" i algunes més, “El manisero” és la cançó més recordada en la carrera
del cantant cubà Antonio Machín, aquell de les eternes maraques i avui l'hem
portat per compartir a El Temps Passa... i la música queda. La cançó “El
Manisero” va ser escrita per Moisés Simons, encara que algunes fonts asseguren
que l'autor era Gonzalo G. de Mello i la primera que la va publicar en disc va
ser la cantant Rita Montaner, va ser gravada per Antonio Machín l'any 1930 quan
era cantant de la Havana
Casino Orchestra de Don Aspiazu i el va publicar el segell
RCA-Victor de Nova York, sent el primer tema que va vendre més d'un milió de
discos en la història de la música cubana. De nom complet Antonio Abat Lugo
Machín, el cantant va néixer a Sagua la
Grande, Cuba, l'11 de febrer de l'any 1903 i
després de passar per França, va traslladar la seva residència a Espanya on va
triomfar plenament. Va morir a Madrid el 4 d'agost de 1977. El seu pare era
d'origen gallec i havia emigrat a l'illa de Cuba, sempre va opinar que el cant
era una activitat immoral, cal dir que Antonio Machín tenia quinze germans. Al
1956 comença a actuar per cafetins de l'Havana fins que entra a l'orquestra de
Don Aspiazu i paral·lelament va fundar un sextet. Al 1930 deixa Cuba, a la qual
no tornaria fins a 1958, però de visita, no per quedar-se, ell residia ja a Espanya.
Després de formar part de diverses orquestres, aconsegueix l'èxit en solitari a
Europa, sobretot a França. Ve a Espanya al 1939, a Sevilla, fugint de la Segona Guerra
Mundial que assolava Europa, però aquí i amb això de la postguerra civil,
tampoc és que estiguéssim molt millor. El primer èxit que va tenir a Espanya va
ser "Noche triste", un fox melòdic gravat amb els Mihuras de Sobré,
orquestra que va acompanyar a Machín en els seus primers èxits. Després
arribaria una carrera triomfal.
Los Machucambos – Pepito
Un dels grans èxits del tercet Los Machucambos va ser
"El Otorinolaringólogo", però nosaltres d'aquest tercet i per
compartir a El Temps Passa… i la música queda, us hem seleccionat ara el seu
“Pepito”. Los Machucambos van ser una de les millors formacions quan parlàvem
de música amb arrel a la
Amèrica Llatina, tot i que ells van sorgir, es van formar i
van funcionar des de França. "Pepito" va ser el tema estrella d'un
single publicat l'any 1960 i un dels seus millors èxits, però la cançó us l'extraiem
d'un LP que Los Machucambos van publicar a Alemanya i també es va incloure en
un altre àlbum de 1964 titulat "Los Machucambos en 4 Fases", amb so
quadrafónic, de fet van gravar diversos discos en aquest nou format musical,
nou per a l'època, és clar, però que no va acabar de quallar tot i la qualitat
de so que oferia. Los 
Machucambos sorgeixen al Barri Llatí de París, l’any
1959, com una escissió del grup Los Acapulcos i estava integrat al principi per
una cantant de Costa Rica de nom Julia Corts, el peruà Milton Zapata i
l'espanyol Rafael Gayoso, encara que anys més tard s'incorporaria una segona
veu femenina i passarien a ser quatre. Els seus enregistraments a França, van
tenir una forta repercussió a Espanya, on van actuar moltes vegades per a TVE,
en aquells anys la millor televisió d'Espanya i de fet l'única i van realitzar
moltes gires pel nostre país. La música, alegre i ballable de Los Machucambos
estava centrada, com us deiem, en temes del folklore sud-americà, encara que
també van gravar cançons d'autors francesos i espanyols.
Magdalena Castro – La Yedra
L'any 1961 la cantant Magdalena Castro va gravar en un EP
publicat per el segell Odeon aquesta versió de “La Yedra”, un bon bolero que fins i tot va arribar a gravar i en una bona versió, Mochi, en el disc Magdalena
Castro també va incloure “Pa que sientas lo que siento” i “Nada espero” en les
tres la acompanyan el Trío Guadalajara i “Tenías que marcharte” amb el Mariachi
de Miguel Santana. Hi ha que dir que tant el Trío Guadalajara com el Mariachi
de Miguel Santaba, van acompanyar a Magdalena Casto en moltes gravacions. La
veritat es que “La Yedra”
que a Mario sempre li porta records entranyables dels seus catorce anys i unes vacances a Tortosa, no era un tema arribat de la América latina, és tractava
de una cançó escritat per italians. Més tard Magdalena Castro que creiem era
catalana, es va deviar de la ona folklorica sudamericana i va gravar temas més poppis,
inclus va arribar a treure discos conjuntament amb altres intérprets, entre ells
el xiulador Kurt Savoy amb el que va gravar un EP de twist o Charlie Kurt, aquell de la yenka. En total i
entre 1958 i 1966, Magdalena Iglesias va edotar 11 EP’s i va participart en el
Festival de la
Canción Atlántica que és clebrava a les Illes Canarias, en
1961. 
Els Anuncis dels Nostres Records
Avui i com nosaltres seguim sen molt transgressors i
gamberrets us hem seleccionat una anuncis que alguns d'ells avui dia estaria
prohibit incloure'ls en la programació de qualsevol emissora i és que es tracta
de begudes alcohòliques. És clar que nosaltres els hem portat pel seu valor com
a part de la història de la ràdio en aquells anys de transició i canvis. Per
descomptat la beguda és una cosa que aconsellem que controleu i tingueu molta
cura per qué després s'agafa el cotxe i passa el que passa, els accidents, en
masses ocasions mortals.
Coca-Cola Grande Hermanas Navarro
Per que no tot siguin begudes alcohóliques i per començar
els nostres Anuncis, ara un portem un refresc de cola, alló que surgeix d’una
beguda espanyola coneguda com “zarzaparrilla”, avui completamente oblidada. En
aquest espot publicitari que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda,
fet a Mèxic, cantaven les Hermanas Navarro, Socorro i Rosina Navarro, dues
noias que van tindre una brillant carrera internacional, sobre tot gracies a la
cançó “Pepe”. Ellas van ser contactades per publicitar la beguda de cola i es
van sumar a una part de la guerra entre Coca-Cola i Pepsi-Cola que també va
arrivar al nostre pais. Les dues marques tenien les ampolletes simples, las de
“tota la vida”, 
però Coca-Cola va treure l'ampolla Doble i de seguida la Pepsi una de Triple o pot
ser va ser a l'inrevés. La cosa no va acabar aquí, llavors Coca-Cola va
contraatacar amb l'ampolla Gran de la que tracta l'anunci i que era de un
litre. Després tothes dues marques treurien las de litre i mig i finalment les
de dos litres i les llaunes. Aquí a Espanya al principi i durant casi tota la
década dels seixanta, la que millor es va vendre va ser Pepsi-Cola, però
després i poc a poc, la guerra la va anar guanyan Coca-Cola.
Coñac Fundador
El personatge de Fundador, aquell ninot i el seu eslògan
"Está como nunca", junt als Discos Sorpresa de Fundador, formen part
de la cultura publicitària dels anys seixanta. Us explicarem la història de la Marca Fundador que
és de la Casa Domecq.
Pedro Domecq Loustau va rebre al segle XIX l'encàrrec d'un comerciant
d'Amsterdam que li va demanar "500 botes d'aiguardent, sense límit de
temps ni preu". Per atendre aquesta comanda, va haver d'ampliar les seves
destil·leries dotant-les de millors alambins i les tècniques més avançades de
l'època. Las Holandas, com es va dir a aquelles botes, van costar una fortuna i
aquell comerciant holandès no va poder pagar tan elevat preu. Les botes, las
Holandas, van quedar emmagatzemades als cellers de Jerez. Les excepcionals
holandes, en contacte amb la fusta 
envinada que havia servit per a la criança
de xerès, van prendre el color fosc dels pigments del roure, ennoblit amb els
aromes del vi. Es diu que quan Pedro Domecq va degustar aquest licor, va
comprendre que havia obtingut un conyac de gran personalitat. D'aquesta manera
va néixer Fundador, el primer dels brandis de marca espanyols. D'aquelles botes
originals es conserva una al celler El Molíno, signada pel rei Alfons XIII a la
primera visita que va realitzar a la Casa Domecq l'any 1904. Paraula que la propera temporada tornarem a parlar dels Discos Sorpresa de Fundador, per que hem rebut diversos
correus demanan-nos que toquem de nou aquest tema..
Ponche Caballero y Coñac Decano Peret
En aquells anys a Espanya el conyac no era brandy i el
champagne no era cava, aixó va passar a ser així quan va arrivar la democracia
al pais. Us portem ara un producte a
triar al gust del consumidor, ya que a l’anunci ens parla de conyac o ponx, a
escollir, això si, el conyac es Decano i el ponx Caballero, val a dir que el
Decano en qüestió de conyac no va funcionar massa bé, però el ponx va ser el
seu producte estrella. La casa Caballero va començar l’any 1830 i va ser creada
per José Cabaleiro do Lago. El grup Caballero i l'empresa Luis Caballero, SA
segueix en actiu i el seu ponx és un dels més reconeguts a tot l’estat i al
extranger. Aquest anunci que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda,
l'hi van encarregar al gran rumbero català Peret, de nom complet Pere Pubill
Calaf, nascut a Mataró el 26 de març de 1935 i que va morir el 27
d’agost de l'any 2014 i va posar la veu, la cançó i també la seva
imatge per als anuncis de televisió. Fa poc temps Peret va promocionar també
una marca de pipes, les "Matupipas" de Matutano i es que el nostre
rumber va estar en actiu, sense perruquí, aixó si, fins que es va retirar degut
a l’enfermetat i la mort.
Magno
En aquest anunci del llavors conyac Magno, posteriorment
brandy, ens parlen de preus i ens diuen que una ampolla de Magno costa als
Estats Units 398 pessetes, 364
a Bèlgica, 387
a Alemanya i ens diuen que a Espanya “com sempre”, cosa
que pels càlculs sobre l'època podem considerar que havia d'estar sobre les
dues-centes i escacs. És clar que actualment i tenint en compte que un euro
equival a 166,386 de les antigues pessetes, com ens recorda Quimet, i costa al
voltant de 10 euros, feu càlculs del que ha pujat el cost de la vida tenint com
a exemple aquesta ampolla de Magno. Magno és de cellers Osborne i avui dia
segueix sent una de les marques estrelles al mercat, fins i tot es ven un
etiqueta negra que suposem ha de ser de 12 anys, encara que la veritat és que
nosaltres no som el que es pot anomenar bevedors entesos, de fet Quimet només
beu vi en els àpats i Mario al màxim que arriba és a un cigaló, un “carajillo”
de Ron Pujol i sols en algunes ocasions especials. Abstemis no ho sóm… però
prácticamente.
Bíter Martini 1969
La Casera
En aquella èpoques llunyanes en el temps, us parlem del
final dels cinquanta i ja en els seixanta, a les taules de les famílies a les
hores de dinar i sopar es feia servir aigua mineral amb gas, en altres s'usava
sifó, aquelles que s’havien d’estrènyer més el cinturó, una cosa com el que ens
està passant ara i com el seu presupost no arribava, doncs prenien els populars
litines que es diluïa en un litre d'aigua de la aixeta i “s'assemblava” a
l'aigua mineral amb gas. Però els que podien permetre-so menjant i acompanyant
al vi bevien gasosa. Aquest és un anunci de La Casera, una primera marca,
fins i tot en el present i ja sabeu el que es diu “Si no hay Casera nos vamos”,
com nosaltres tenim l'anunci, encara que sigui d'aquella dècada gloriosa, ens
quedarem un bona estoneta més. Quimet recorda que a Tarragona “años ha” hi
havia la marca Blandinieres, molt arrelada encara que avui sigui record. De fet
fabriques de gasosa les havia i moltes en totes les comarques.
Acabats els Anuncis dels Nostres Records, ara tornarem a la
música amb Emilio Baldovi.
Bruno Lomas – Una noche de verano
Quimet comença a donar salts d'alegria per l'estudi i ja
està reclamant l'euro al·legant que ell el "Summertime blues" s'ha
inflat de tocar-lo des de fa dècades i té els seus drets adquirits. Mario
remuga però paga que és allò propi en aquests casos. La veritat és que Bruno
Lomas realitza una versió genial del gran èxit d'Eddie Cochram. Encara que el
tema es va escriure l'any 1958, Bruno Lomas el va gravar en un LP titulat
simplement "Bruno Lomas" que va veure la llum l'any 1973 a través d'Discophon,
clar que al 1968 i amb EMI ja havia tret un altre LP que també es va titular
així, les cançons no tenien res a veure. La veritat és que amb aquest tema ens
passem d'època, encara que la cançó correspon, per tant ja tenim a Quimet dient
"Ja està bé...", mentre es guarda l'euro, és clar. Curiosament aquest
àlbum del que us hem extret aquest tema consta en moltes discografies de Bruno
Lomas com un disc recopilatori, no és cert, van ser cançons noves gravades per
a l'ocasió i la majoria d'elles mai s'havien inclòs en els seus EP's i singles
anteriors, encara que d'aquest LP van sortir dos o tres discos petits. Quan
Emilio Baldoví Menéndez va deixar a Los Milos per llançar-se en solitari i
aquests es van convertir en Los Top Son, va reunir els músics 
que havien
treballat amb ell quan va marxar a França, estant uns quants mesos fent una
gira, van gravar també un disc i sembla ser que van guanyar un munt de diners.
Es va canviar el nom a Bruno Lomas i ells van passar a ser Los Rockeros. Igual
que va succeir a Anglaterra amb Cliff Richard and The Shadows, Los Rockeros van
tenir una interessant carrera paral·lela com a grup instrumental, fins que
finalment ells que també eren compositors, van decidir començar a gravar
cançons cantant ells ja que estaven convençuts que la música instrumental, la
surf music, estava ja en decadència. Allò no va agradar a Bruno Lomas i encara
que no se sàpiga la veritable raó, ambdues carreres es van separar
definitivament. L'any 1967 Bruno Lomas va gravar al teatre Calderón de
Barcelona el primer LP en directe de la música espanyola, hem de reconèixer que
el so és pèssim. Bruno Lomas va ser una de las grans veus del rock espanyol en
els seixanta. De veritable nom Emilio Baldoví Menéndez (Xàtiva, 14 de juny de
1940 - Pobla de Farnals, 17 d'agost de 1990) va morir en accident de automòbil
quan estava a punt de tornar als escenaris. La veritat es que li agradava
correr molt i a la carretera trepitjava el pedal del acelerador a fons.
Los Sírex – El tranvía
És una de les composicions de Los Sírex més celebrades i
avui en dia forma part de l’historia musical de aquest conjunt barceloní. Es
trovaba a un EP amb "Que se mueran los feos", "Culpable" i
"Has de ser mi mujer", un dels seus millors discos. Ho hem dit en
diverses ocasions, però ho repetirem avui que el primer cantant de Los Sírex va
ser Santi Carulla que els va deixar per incorporar-se a Los Mustang per consell
del seu pare que opinava que Los Sírex eren un grup sense futur. Los Sírex eren
Lesli, Luis Gomis de Pruneda que va morir el 4 de setembre del 2012, Guillermo,
Manolo Madruga que va morir pocs dies després del seu company i José Fontseré.
Per cert, Los Sírex van ser els teloners de The Beatles al concert de 
Barcelona. L'última vegada que escolterem aquest bon grup de Barcelona us vem
comentar que es van retrobar amb Manolo, el guitarra que els va deixar a
mitjans dels 70 per traslladar-se a Alemanya, en el complex Divertipark de
Cambrils, arran d'un concert en el que van compartir escenari Sírex i Diablos,
avui al blog us posem una foto, feta per Mario Prades, del dia d'aquest
retrobament, l’any 1988, veure a Lesli amb Agustín de Los Diablos. Per cert que
de la formació original actualmente només queden Lesli i Guillermo. Els Sírex
també van fer cinema, van rodar dues pel·lícules, sota la direcció de Miguel
Iglesias, el "sogre" del Mario, però no recordem els noms. Ernesto
Rodríguez que era el batería de Los Sírex des de feia 5 anys i va ser el
fundador de Los Gatos Negros, va morir fa un parell d’anys.
Silvana Velasco – Jardín de Rosas
El 30 de juliol del 2015 moria a Nashville, Tennessee, la
cantant country Lynn Anderson, nascuda a Grand Forks, Dakota del Nord, el 26 de
setembre de 1947. En record d'aquesta gran veu nord-americana, avui a El Temps
Passa... i la música queda volem compartir al programa aquesta cançó que va ser
el seu gran èxit internacional, en la versió que va realitzar a Espanya la
cantant Silvana Velasco, una de les bones veus del pop espanyol dels seixanta,
avui prácticamente oblidada i amb una carrera àmplia i molt important i que a
més va compondre diverses de les seves cançons. Curiosament la discografia de
Silvana Velasco mai ha estat reeditada en versió CD, ni tan sols en algun
recopilatori dels 70 o 80 en vinil. Sols recordem una col·lecció titulada
"Chicas Ye-Yé" en el qual es recollien alguns temes seus en el volum
5. És una veritable pena perquè avui gairebé no es recorda a Silvana Velasco i
això que la seva qualitat la comprovareu escoltant aquest tema i a més a més,
la noia estava de molt bon veure. El seu nom era realment Silvana Rosa Caravera
Núñez i va néixer a Madrid l’any 1947. Va aconseguir uns quants premis en 
diversos festivals de moda, com el d'Interpretació al Festival de la Costa del Sol i també en el
de l'Atlàntic i va obtenir el premi a la millor lletra en el de Benidorm.
Aquesta cançó es trobava en el seu penultim disc, un single que va ser editat
per Iberofón l’any 1971 i a la cara B es trobava una versió del “Jack in the
box” que va interpretar a Eurovisión la cantant irlandesa Clodagh Rodgers i que
Silvana Velasco titula “Caja de sorpresas”. Quan Silvana Velasco va començar a
dedicar-se a l'espectacle va treballar en la pel•lícula “Siempre es Domingo” de
Fernando Palacios, filmada l’any 1961, però va preferir dedicar-se a la cançó.
Els seus tres primers discos, tots ells singles, van ser Discos Sorpresa de
Fundador i també per a màquines tocadiscs, els populars junkelbox de monedes.
De fet les cançons dels seus tres primers singles van ser aprofitades com a
farciment en EP's que es van publicar posteriorment. En el 67 va signar amb
RCA, més tard passaria a Iberofón i el seu últim disc es va publicar a través
de Euterpe l’any 1976. Al 1966, Luis Cerón que venia dels Telstars es va unir a
la seva orquestra. En total Silvana Velasco va gravar de 1964 a 1976 un total de 18
discos, entre EP’s i singles.
Suco y Los Escorpiones – La Telefonista
Suco, líder del grup valencià Los Escorpiones era el cantant
Vicente Moya que va cantar en públic per primera vegada als 17 anys. Abans
d'entrar a formar part de Los Escorpiones va militar en el grup Los Lakers.
Quan es va incorporar a la banda van passar a ser Suco y Los Escorpiones que
durant un temps van ser també la banda d'acompanyament de Henry Stephen, aquell
del "Limón, limonero", fins que la policia va “facturar” al veneçolà
cap al seu país per problemes de drogues. També van acompanyar a Juan Camacho.
Suco y Los Escorpiones van gravar un sol single amb aquest tema que escoltem
ara a El Temps Passa... i la música
queda que es trobava a la cara A, la cara B va ser "The boom lay
boom" i “La
Telefonista” es una bona canço que ens recorda aquelles
époques en las que per fer una 
trucada tenies que passar per la centraleta del
poble i esperar tindre sort. Aquestes dues cançons s'han inclòs en diversos
discos recopilatoris de grups valencians dels seixanta. Aquesta banda
interesant, Suco y Los Escorpiones, l'integraven, a més de Suco, Andrés, Pepe,
Paco i José. Suco va deixar el frontal dels escenaris per passar a la
rereguarda quan li van proposar ser el mànager de Nino Bravo. Després de la
mort del cantant va ser manager de Juan Bau i a ell es deu el descobriment de
Francisco. La foto que us posem al blog a sota, correspon a la Segona Trobada
Rockers Valencians que es va celebrar l'1 d'octubre de 2008. Actualment Suco,
es a dir Vicent Moya, es troba retirat.
La Müsica
que es Feia en Català
Los Javaloyas – Bona nit
Aquesta cançó va ser la cara A d'un single de Los Javaloyas,
publicat per EMI-La Voz de su Amo al 1967, mentres que a l'altre vostat trobem
“Ella tornà” que va ser omposada per Antoni Parera Font. Resulta curios, però
les dues cançons incloses en aquest disc que Los Javaloyas van gravar en
català, també van ser gravades, en un altre single, per Los Beta, així mateix en
la nostra llengua, o millor seria dir, en aquest cas, en mallorquí i creiem que
també per Los Telstars. En aquest disc Los Javaloyas s'acompanyen per una
orquestra, si bé i tenin en compte que tots ells eren multiinstrumentistes,
la veritat es que tenim duptes de que en lloc d'una orquesta no es tractes d'ells mateixos doblan pistes. Las dues cançóns es van incloure un any més tard,
en el 68, en el primer LP que van publicar, titulàn-se simplement “Los
Javaloyas”. Los Javaloyas als que avui escoltem a El Temps Passa… i la música
queda, eren una de les millors bandas mallorquines dels anys seixanta, tot i
que José Luis Pérez Javaloyas era en realitat 
valencià, al llarg de la seva
carrera van realitzar moltes versions i molt bones. José Luis Pérez Javaloyas
va crear el grup a Valencia, però e va establir-se a les illes i va
reestructurar la banda amb músics mallorquins com el cantant Serafín Nebot. Los
Javaloyas són un dels grups més veterans d'estat, es van crear l'any 1952. La
formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix,
Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet, Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i
trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i Luis Pérez Javaloyas
que, a més de cantar, tocava la flauta i el piano. Els Javaloyas van actuar
molt a l'estranger, sobre tot a Alemanya, a principis dels anys seixanta, allà
van conèixer i van compartir escenari amb The Beatles, a Hamburg. José Luis
Pérez Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre
de 2007.
Tony Vilaplana – Reten la nit
us portem es trobava en un EP en català de Tony Vilaplana que va editar el
segell Vergara l'any 1963 i que també incloïa "El teu besar", al
costat de "A la teva edat" i "El Tangaccio". L’any 1965
Tony Vilaplana va treure, al final de la seva carrera, un únic disc per
Concentric, també en català, tots els altres els va editar amb Vergara i en
castellà. Aquesta cançó es una bona versió amb la llengua de Mossen Cinto d’un
clàsic del cantant frances Johnny Halliday i també la van gravar molta més
gent, entre ells el Dúo Juvent’s, en castellà, es clar. De fet aquesta peça va
ser gravada per el mateix Tony Vilaplana l’any 1.962 també en castellà. En
total Tony Vilaplana va gravar 10 EP's entre 1962 i 1965 i és que el 1966 s’en
va anar a la mili i com solia passar massas vegades quan tenias que anar a fer
el soldat, tot va acabar.
Francesc Heredero – Sentimentalment
Aquesta va ser una de les primeres produccions de Edigsa que
incursionà en el pop de l'època amb tocs de rock and roll, si bé aquest tema es
una gran balada. Francisco Heredero, com se'l coneixia pel seu nom
castellanitzat, va ser un dels bons cantants de pop dels anys seixanta, encara
que no va arribar al nivell de José Guardiola o Ramón Calduch, és clar que ell
era molt més modernillo. A principis dels anys seixanta Francisco Heredero va
guanyar el concurs radiofònic "El millor rocker de 1962" que creiem és
feia a Ràdio Barcelona i en el 63 va debutar discogràficament al segell Edigsa
amb un EP que contenia quatre versions d'Elvis cantades en català, entre elles
aquesta peça.
Francisco Heredero va omplir moltes pàgines i portades de les
revistes del cor de aquella época quan es va casar, l’any 1967 amb la també
cantant de moda Luisita Tenor i nosaltres al blog us posarem una foto del feliç
esdeveniment. Aquesta cançó que compartim ara a El Temps Passa… i la música
queda, es va incloure també en un doble CD recopilatori dels artistes del
segell Edigsa titulat “Nova Cançó (Edigsa 1961-1983) vol 2”, editat en els anys noranta.
Francisco Heredero es va retirar a mitjans dels anys setanta. Per cert,
Francisco Heredero i Luisita Tenor que encara seguiexen casats, van gravar uns
quans discos juntets catant a duet bones versions.
Acabem aquí la música feta des de Catalunya, però seguirem a
les nostres terres
Los Stop – Balada en la tumba de un soldado
Es va dir en molts cercles musicals que aquesta cançó era
una composició, de les poques, de Los Mustang, però no era cert. Es tractava
d'una versió que van gravar un munt de gent a més dels Mustang, entre ells
Michel, Vicent que havia estat el cantant de Los Wikingos abans de començar en
solitari, el Conjunto 7 x 7, fins i tot Manolo Escobar el del carro i aquests
que ens la porten ara, Los Stop amb Cristina al capdavant que la van incloure
en un LP titulat "Los Stop" editat en el nadal del 1968. Aquesta
cançó no es va publicar mai en format single o EP. El grup barceloní Los Stop
van començar l'any 1964 sent primer Donald Duck, per passar a ser Los Stop quan
van fitxar per Belter. A més de Cristina, de veritable nom 
Mari Carmen Arévalo,
integraven el conjunt José María Serra a la guitarra que ere amic de Mario i manager en els anys noranta, Joan Comellas a l'òrgan, Fernando Cubedo al baix i
Andrés Gallego davant de la bateria. Cristina els va deixar més tard per crear
Cristina i Los Tops i després llançar-se en solitari i creiem que seguéis en
actiu. Per cert, en aquest tema i per acabar la canço, van incloure un sol de
trompeta a lo Rudy Ventura o Roy Etzel en el que escoltem “El silencio” que va
ser un gran èxit, però que ells pretenen recordem la cançó amb la que
s’acabava el dia a les casernes militars i amb la que finalitzava tot fins demà.
Los Talayots – La voz del silencio
Aquest tema va ser versionat al nostre país amb títols
diferents, aquest i també "El Ritmo del Silencio", encara que cap
dels dos es cenyia a l'original que era "El so del silenci", va ser
un dels millors temes en la carrera del duet nord-americà Simon & Garfunkel
que la van incloure en la banda sonora del film "El Graduat". Hi ha
una gran versió en castellà a càrrec de Los Mustang, encara que Los Talayots
realitzen una versió molt digne. Eren sis nois mallorquins i van prendre el nom
d'unes construccions prehistòriques típiques de les Balears. Los Talayots, van
ser inicialment Ramon Jover (cantant i saxo), Toni Tur (guitarra), Pere Obrador
(baix), Honorat Busquets (teclats) i Miquel Bonnín (bateria). Van treballar 10
anys i per el grup van passar molts d'altres músics importants com Joan Caimari, Toni Morlà que després es
llançaria com cantautor i també l’amic Joan Bibiloni abans de anar-sen a Zebra.
Los 
Talayots van gravar quatre o cinc discos, casi tots singles i un o dos EP’s,
per al segell Marfer. Aquest tema es trobava en un EP de l’any 1966 amb “¿Y
sabes qué vi?”, “Sha la la la lee” dels Small Faces i “Margarita” de Tony
Dallara i va ser publicat per Polydor. En un dels seus singles versionen a The Bee Gees i van ficar
"Worlds" i "Holiday". Un altre de les seves
gravacions interesants va ser el tema “Homburg" de la que també hi ha una
versió molt bona a càrrec de los Gatos Negros, barcelonins. Per cert, en la
foto d’aquest EP del que us treiem aquesta cançó que escoltem ara, veiem la Badia de Palma i a la foto
la plaça d'Espanya, els noies feiem patria mallorquina.
Los Tamara - Massachusetts
Aquest tema va ser el gran èxit internacional de The Bee
Gees, la banda dels germans Gibbs que abans de la “Febre del dissabte nit"
eren cinc, es trobava en el seu LP "Horitzontal". La versió dels
Tamara és molt digna i la van publicar l’any 1967 en un single amb “Contigo es
mejor” a l’altre cara. Los Tamara es van formar al 1958 a Noya, la Corunya i eren Prudencio
Romo (Noya, 10 d'octubre de 1927 - Santiago de Compostel, 19 de març de 2007),
el seu germà Alberto Romo, Manolo Pau, Xosé Sarmiento (guitarra i clarinet),
Germán Olariaga (violinista i cantant), i Enrique Paisal. L’any 1961 se'ls va
unir el que seria el seu líder carismàtic: el cantant Pucho Boedo (A Coruña,
1928 - 26 de gener de 1986). La veritat es que Los Tamara, quan van
començar, van ser una de les bones
bandes de pop versioner de l'època, però ells 
van saber mirar cap a les seves
arrels gallegues i a finals de la década dels seixanta van començar a cantar i
molt a la seva Terra Galega i en gallec. També es van especialitzar a actuar
per als espanyols a l'estranger actuant en gairebé totes les Casas de España
que tinguessin espai per a actuacions a Europa. No oblidem que quan arrivava la Cuaresma i Setmana Santa
a Espanya no es podía actuar a cap lloc, estaba prohibit. Enrique Paisal va
deixar el grup l’any 1975 per donar classes al Conservatori de Santiago de
Compostela i fer-se càrrec de l'Escola de música de Porto do Son. Va seguir
treballant activament en el món de la música i va treure dos discos en
solitari.
Conclou El Temps Passa… i la música queda, ara et deixarén
en companyia de les emissores per les que sortim a les ones o per internet, si
et descarregues el programa des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les
webs de totes les emissores que ho permeten. Nosaltres sóm Quimet Curull i
Mario Prades, ens retrobarem la propera setmana.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
