Els oidors i oidores amb els vostres correus i sobretot amb
els comentaris i informació, aneu enriquint El Temps Passa... i la música queda
i en aquests onze anys que portem compartint música i vicencias de la dècada
dels seixanta, ho hem anat comprovant dia a dia. Per tot això mai no ens cansem
de donar-vos les gràcies i animar-vos a seguir fent-ho. Avui al programa
tindrem a Los Pájaros Locos, The Brisk, Los Buenos, Els 4 Z, Los Sírex, Lone
Star, Los Catinos, Juan y Junior, Los Mitos, Bruno Lomas, El Grup de 3, Los
Gritos, Gillem d’Efak, Los Flecos, Henry & The Seven, Los Brincos i
acabarem des de Valencia escoltant una cançó de Los Huracanes. Tots ells
ompliran aquests 55 minuts compartint records que t'arriben setmanalment des de
totes les emissores per les que sortim a les ones o internet, si us el
descarregueu del blog, el facebook de Montse o les webs de les emissores que ho
permeten. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades i
Obrim la
Paradeta
Los Pájaros Locos – Linda chica
Avui volem esmenar un error del qual ens va fer adonar
l'amiga Alejandra que ens va enviar un amable correu explicant-nos que sempre
que anomenem a Los Pájaros Locos ens oblidem d'un dels seus components, Javier
Solé Mallol que era el pianista del grup i al qual ens comptava, els seus amics
li deien el Ieie. Aclarit això i dedicant aquesta cançó a aquesta bona amiga i
a tots i totes els que setiu admiració pel grup, us portem aquest tema que va
ser el gran èxit en la carrera de Roy Orbison, fen-se popular un altre vegada
quan es va incloure, donant títol al film "Pretty woman" i ens la
porten per començar El Temps Passa… i la música queda, Los Pájaros Locos, una
de les millors bandes sorgides a principis dels 60 i eren catalans, de la Costa Brava, Però
abans que us parlem de Los Pájaros Locos, us direm que molts es preguntaven el
perquè Roy Orbison portava sempre aquelles ulleres fosques. L'explicació és
simple i 
complicada a la vegada. Orbison tenia molts problemes de visió desde
la seva infantesa i portava ulleres molt graduades, sense elles no veia dos en
un burro. Tenia dos jocs d'ulleres, unes normals i altres de sol per portar
quan conduïa. Quan va participar en la primera gira de The Beatles per Estats
Units, abans de començar la primera actuació es va adonar que s'havia deixat
les ulleres normals a la furgoneta i només portava a sobre les de sol, com no
tenia temps va sortir a l'escenari amb les fosques i segons explicava, el
concert va sortir tan bé que va decidir portar sempre quan actuava, ulleres
graduades de sol. Aquesta cançó es trobava en un EP publicat per Iberofón l’any
1965 i també es va publicar en un single. Los Pájaros Locos van gravar el seu
primer disc el 1959 quan encara es deien Conjunto Woody Walter, van adoptar el
nom definitiu un any després i van publicar 18 discos, entre EP's i singles,
l'últim l’any 1967 i un àlbum, encara que aquest es va editar el 2008 i era un
recopilatori. Els germans Salvador (guitarra) i Antonio Mayolas (acordió,
vibràfon i òrgan) eren de Premià de Mar i en el 57 els van regalar una de les
primeres guitarres elèctriques que es veien al país. Allà sorgeixen Los Pájaros
Locos, quan se'ls uneixen José Cañada (piano), Lucho Guerrero (bateria), Javier
Solé Mallol, (piano) i Piero Carando (baix i cantant) que després aniria amb
Los Gatos Negros i creiem que va morir fa pocs anys, també va morir un dels
germans Mayoles.
The Brisk – Twist and shout
que escoltem ara i
que es trobava en el seu segon EP, és una versió de The Beatles, encara que
aquests al seu torn també l'havien versionat ja que els primers a gravar-la
havien estat The Isley Brothers. També recull aquest EP una altra versió dels
de Liverpool "Do you want to know a secret?" que ja l’hem escoltat a
El Temps Passa... i la música queda, al costat de "Un diablo disfrazado” i
“Para ti". Val a dir que la pronunciació de l’angles que fa Julian
Granados es d’aquelles que resulta bastant incomprensible per tots aquells que
parlan la llengua de Shakespeare, però el noi hi posa voluntat i ganes, aixó no
se li por negar.
Los Sírex – Tu nombre en las paredes
Quan Los Sírex van gravar aquesta cançó molts es van
estranyar preguntant-se perquè el grup barceloní versionava una cançó de Los
Mismos, però la realitat era molt diferent. Sí que Los Mismos havien gravat
aquest tema i el van portar a l'èxit aquí al país, però alhora ells l'havien
versionat ja que la cançó va ser escrita per José Luis Borsani Selva, músic,
productor, compositor, cantant i actor que va néixer l’any 1945 a Florencio Varela,
població argentina propera a Buenos Aires. Va començar component cançons per
Palito Ortega i format part del grup Los Tíos Queridos a la seva Argentina
natal i aquest tema va ser el major èxit en la seva carrera. Posteriorment i
després de la dissolució del grup, Joe i la seva dona, la cantant Maria Teresa
Campilongo, es van venir a Espanya i van crear el grup Rubi y Los Casinos, una
de les bandes importants de la movida madrilenya. Joe Borsani, gran músic,
productor i compositor va morir a la seva 
casa del barri madriloeny La Latina, el 8 de juny de
2003. Va ser trobat pel seu germà amb signes evidents de violència i es va
jutjar que havia estat assassinat. Els agents que es van desplaçar al lloc van
comprovar que Borsani tenia una samarreta enrotllada al coll i que el pis
"estava regirat". Los Sírex van incloure aquesta cançó en un single editat per Vergara l’any 1969 amb “La botella” al’altre cara i val a
dir que rés a veure la versión de la banda de Lesli amb la de Los Mismos, molt
més patxanguera. Los Sírex van inventar un pas de ball que es va anomenar el
"pas Sírex" i el ballaven conjuntament en l'escenari quan actuaven,
encara ho fan. Quan van començar el cantant era Santi Carulla que els va deixar
per anar-se a Los Mustang i amb la incorporació d'Antonio Miquel Cerveró
anomenat Lesli i "El Anxoveta" i junt a 
Guillermo Rodríguez Holgado
(baix), Manolo Madruga (guitarra solista), José Fontseré (guitarra) i Luis
Gomis de Pruneda (bateria) va ser la formació que va obtenir els grans èxits
del grup en els anys 60. Manolo Madruga i Lluis Gomis van morir al setembre de
l’any 2012, amb pocs dies de diferencia i Ernesto Rodríguez que portava cinc
anys amb ells i va ser el fundador de Los Gatos Negros, va morir fa un parell
d’anys.. La primera vegada que a la província de Tarragona es va realitzar un
festival revival, va ser l’any 1988 i el va organitzar Mario Prades a les
Festes Majors de la Pobla
de Mafumet i el cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los
Diablos. Després van haver uns quants més, com un que Mario va celebrar al
Divertipark de Cambrils i en el qual Los Sírex es van retrobar amb el guitarra
Manolo Madruga, a qui no veien des dels anys 70, quan va deixar el grup i va
marxar-se amb la seva dona a viure a Alemanya (la foto de Manolo, feta per Mario, es d'aquella nit).
Los Buenos – Canción
Amb aquest tema, escrit per Johhny Galvao, van debutar
discogràficament Los Buenos, publicant-la en un single, editat pel segell
Acción al 1969 i incloent una versió del "Oh, Pretty woman" a la cara B,
però no es tracta del tema de Roy Orbison, és un vell blues que va escriure i
gravar el cantant i guitarrista nord-americà Albert King. Les dues cançons els
van ser imposades pel productor Adolfo Waitzman i nosaltres reconeixem que
aquest tema es troba allunyat de l'estil que posteriorment prendrien Los
Buenos, molt més proper al rock progressiu i psicodèlic. Los Buenos eren el
cantant granadí Julián Granados que havia tocat amb The Brisks i abans amb Los
Angeles Azules, al costat de Johnny Galvao (guitarra) que venia del grup
portuguès Os Duques, Iñaki Egaña (baix i veu), Jorge Moreno (bateria) i Rod Mayall
(òrgan) que en aquells moments estava a The Explosion i era el germà petit del
pare blanc britànic del blues John Mayall. Van fitxar pel segell Acción que era
propietat de la Cadena SER
i el 18 de febrer del 1969 Los Buenos van presentar el seu primer disc a la discoteca
JJ de Madrid. Van 
gravar en total quatre singles, tot ells editats a l’any 1969
i van desaparèixer com a banda. Iñaki Egaña va passar a ser el cantant
d’Alacrán i posteriormente Barrabàs, Iman Califato Independiente i actualment està a Los Mitos, tot i que
també ha gravat en solitari i Johnny Galvao després aniria amb Kerouacs, es
convertirà en un cotitzat músic de sessió i membre principal de la banda
d'acompanyament de Miguel Ríos. Julián Granados els havia deixat ja en l'estiu
de 1969 per llançar-se en solitari, passant Iñaki a cantar, a més de tocà el
baix. També Los Buenos, un altre dels grans conjunts espanyols que no van tenir
l'èxit que mereixien, van treballar en la pel•lícula d'Ivan Zulueta "Un,
dos, tres a fet i amagar anglès", al costat de Pop-Tops, Shelly y Nueva
Generación, Los Íberos, Conexion i Los Beta.
Los Mitos – Coge mi mano
A la cara B del single amb “Cuando vuelvas” com a cançó
estrella, trobàvem aquest tema que compartirem ara a El Temps Passa... i la
música queda i que jutgem s'acosta molt més al soul que al pop que seria habitual en el
grup. El va publicar el segell Hispavox l'any 1968, amb producció a càrrec de
Rafael Trabuccheli i va ser el disc de debut d'aquesta bona banda bilbaïna que
en total publicarien 12 singles i un LP. El 8 d’abril de l’any 1968 presenten en
directe a Madrid aquest primer single. Los Mitos, liderats pel cantant José
Antonio Santisteban que quan es va llançar en solitari va passar a anomenar-se
Tony Landa. Los Mitos es van crear l'any 1966 quan s'uneixen músics dels grups
Los Espectros i Los Famélicos amb la idea de fer un conjunt que treballés els
jocs de veus. Inicialment van ser Carlos Zubiaga, Eduardo Robles, Luis Cuezva i
Óscar Matia, als quals se'ls uniria poc després el cantant José Antonio
Santisteban, al qual avui es recorda com Tony Landa. Després d'una temporada
rodant per Madrid en la qual es diu que van arribar a mostrar-se dignes del nom
de famèlics, van tornar a Bilbao per actuar a la 
sala 6 Estrellas. Van obtenir
un esplèndid segon lloc al Festival de Conjuntos de Zaragoza de 1968 i comencen
els canvis en el grup. Quan són fitxats per Hispavox Los Mitos el configuren
Tony Landa (cantant), José Ignacio Millán (guitarra), Carlos Zubiaga (guitarra
rítmica i teclats), Francisco García (bateria) i Óscar Matia (baix). Van
treballar amb Rafael Trabuchelli com a productor. "Es muy fácil" és
la peça més recordada en la carrera de Los Mitos. És clar que l’any 1970
comencen els canvis en la formació, s’en va Tony Landa per començar en solitari
i en el seu lloc entra Ramón Elorrieta, però per Los Mitos van passar també
Fernando Brossed, Hans, Federico Artigas, Diego Corbacho i Iñaki Egaña que
havia militat a Los Buenos, Barrabás i Iman Califato Independiente. Es van
separar definitivament l'any 1976, encara que amb la moda revival van tornar a
principi del nou segle. Per cert Carles Zubiaga va marxar-se a Mocedades l'any
1971.
Los Catinos – Reunión de madre e hijo
Aquest va ser el primer èxit en solitari de Paul Simon,
després d'haver-se desfet el duet Simon & Garfunkel. És una cançó a ritme
de reggae que ens versionen i molt bé Los Catinos en un single amb
"Sacramento" del tercet britànic Christie, a l'altra cara i que es va
publicar l'any 1972 a
través de Belter, com veieu ens anem una mica de temps. Després dels Mustang i
al costat de Los Javaloyas, Los Catinos van ser els millors versioners de
l'època. Però ells no gravaven per multinacional i això els hi va posar tot més
difícil. Van ser junt a Los Pájaros Locos i els Golden Quarter, els primers
grups catalans que van actuar als Festivals matinals que es feien a Madrid.
Inicialment es van dir Los Ticanos, però quan es va produïr una escisión en el
grup van canviar-lo, un dels que var marxar-se va ser l’amic Antoni Durán 
que
després va tocar amb Tuset 31 i Los No. Los Catinos eren de Barcelona, es van
formar l’any 1962 i es van desfer en el 73. Els seus components eren Manolo
Vehi Méndez (veu), José Antonio Muñoz Fortes (baix), Jordi Cases Valls
(teclats) que va ser substituït posteriorment per Manuel de los Ojos Prieto,
Marcelo Pinilla Marín (guitarra) i Fernando Luna Figueres (bateria). Los
Catinos van tornar a posar-se en marxa i fa uns quants anys que actuen
periòdicament a la barcelonina Sala Tango, però si voleu anar a veure'ls,
confirmeu que aquest dia estiguin ja que ells ni actuen cada dia ni tampoc cada
setmana.
Bruno Lomas – Rogaré
Aquesta cançó que a l'Espanya dels anys seixanta
identificàvem amb el rocker italià Adriano Cellentano, realment no era seva, a italià es va realitzar l'any 1962 una bona versió de l'èxit del nord-americà Ben
E. King que avui podem dir que ha estat versionada per moltíssims artistes de
tots els nivells. Fins i tot Quimet l'ha tocat, per aquesta raó ja està
reclamant un euro. No és ningú el mestre! El valencià Bruno Lomas va realitzar
una de les millors versions que s'han fet al territori espanyol i per aquesta
raó i perquè el de Xàtiva ens cau molt bé, doncs ja està sonant el tema a El
Temps Passa ... i la música queda, tot i que ell li canvia i molt el ritmillo.
El tema es va incloure en un single amb “Vente conmigo” a la cara B i que es va
publicar ja a l’any 1975 a
través del segell Discophon. Ens passem de data. Bruno Lomas va ser el cantant
del 
grup valencià Los Milos, on en els seus principis també va tocar Raimon, si
bé els va deixar per dedicar-se a música més compromesa i cantant en valencià,
quedant Los Milos com a tercet. Després que Bruno s’en va anar a França ells es
van reconvertir-se en Los Top Son i més tard es reconvertirien i passarian a
ser Los Huracanes. Mentre que Bruno Lomas, de veritable nom Emilio Baldoví
Menéndez (Xàtiva, 14 de juny de 1940 - Pobla de Farnals, 17 d'agost de 1990),
després de tornar de París es va llançar en solitari amb una brillant carrera i
retirant-se a finals dels 70. Bruno Lomas va morir en accident de automòbil
quan estava a punt de tornar als escenaris, l’any 1990. Conduïa un Mercedes 250.
Los Gritos – Los molinos de la Mancha
Los Gritos es van donar a conèixer quan van guanyar el
festival de Benidor amb “La vida sigue igual”, conjuntament amb Julio Iglesias
que era l'autor de la cançó. Van publicar un single i la cançó estrella,
aquella amb la qual van quedar vencedors al festival, va eclipsar la cara B del
single, publicat per Belter també el 1968, tot i la qualitat de “Los molinos de
la Mancha” que
es trobava a l'altra banda i que nosaltres reivindiquem ara i per això us l'hem
seleccionat per escoltar-la a El Temps Passa…i la música queda. Los Gritos van
intervindre a la pel·lícula “Abuelo made in Spain” que fa poques setmanes van
fer un altre vegada per la televisió, protagonitzada per el gran actor Paco
Martínes Soria i el batería feia de net del etern actor. Los Gritos eren Manolo
Galván que era d’Alacant, Francisco Doblas, José Serra i José Ramón Muñoz que
eren andaluços, però després de la mili del seu líder Manolo Galván i el canvi
de casa 
de discos, van passar a ser La Zarzamora, hi van haver-ho alguns canvis, entre
altres coses perquè van passar a ser cinc ja que es va incorporar l'organista i
cantant José Iglesias González, el baixista va passar a ser Nono Figuera i a la
guitarra trobàvem a José Fernández Tellez. Quan Manolo Galván va marxar-se de La Zarzamora per començar
en solitari, ancara van gravar un disc sense ell, com us deiem. En l’últim disc
que van enregistrar va cantar Lito, però ja sols eren quatre. Finalment Manolo
Galván, far de les emissores de ràdio-fórmula, els censors i els crítics
musicals espanyols, va fotre el camp cap a l’Argentina, conseguin un gran èxit,
nascut a Crevillente, el 13 de març del 1946, va morir a Bella Vista,
Argentina, un 15 de maig del 2013.
Lone Star – Mi calle
Aquesta cançó gravada el mes de novembre de l’any 1968 i
posada a la venda a principis de decembre, és pot calificar com la primera
Cançó Protesta del rock espanyol. La lletra, molt dura, ens parla de barris
marginals i podríem ubicar-la geogràficament en carrers de l'actual Raval de
Barcelona, a la zona de Robadors, Tapias o Conde del Asalto, l'actual Nou de la Rambla, però això és pura
especulació per la nostra part. Es tractava d'una composició del grup i es va
publicar en un single editat per EMI amb la cançó "Thinkin' of you" a
l'altre cara. “Mi calle” es una de les pecés més importants en la carrera dels
barcelonins Lone Star, als que avui en dia es coneix el el mon de la música com
“La leyenda” i va ser composada per ells. Va ser un dels seus singles que
millor es va vendre. Quan es va editar al 1968, Lone Star estava integrat per
Pere Gener, Joan Miró, Rafa de la
Vega i Enrique López a la bateria que a finals de 1969 seria
substituit per Luis Masdeu. La cara B del single va ser composada sols per el
guitarrista de 
Rocafort de Queralt, Joan Miro. La peça va ser regravada per
Lone Star en els anys 90, el grup eren en aquell moment Pere Gener i Álex
Sánchez que és el guitarrista que va sustituí a Joan Miró i al que Mario coneix
de quan va tocar amb una gira de Radio Futura com músic de soport, la resta de
músics en la nova grabación van ser de l'estudi de Pere Gener que es diu El 7º
de Caballería i es va incloure en un CD publicat l’any 1998 i titulat “Hacia el
futuro”. Curiosament, ha sigut l'ultim disc gravat per Lone Star fins el
moment. Volem recordar que al Nadal de 1970 els Lone Star es van convertir en
l'únic grup espanyol que ha actuat a un portavions nord americà, el JFK, devant
de 6 o 7 mil persones entre marineria i oficialitat que s'esperaven un grup de
cobla o rumba molt espanyol i es van trobar amb una lliçó de R & B i en
angles que Pere el parla perfectamente ja que va estudiar piano amb una beca a
Londres, el concert va ser tot un èxit.
La Música
que es Feia en Català
El Grup de 3 – Dalt del tren
Aquest tema, per el qual Quimet reclama un euro d’inmediat,
que escoltarem a la nostra secció en català, és una versió que el Grup de 3 van
realitzar del “Get On Board”, una cançó gospel tradicional nord-americà que va
ser adaptada per Joan Soler Amigó i que van incloure en el seu segon EP, editat
pel segell català Edigsa, una de les més importants companyies discogràfiques
per difondre la música en català en els anys seixanta i que es va publicar al
1967, incloent també “Puff, el bon Drac Màgic” de Peter, Paul & Mary,
“Senyor, Quin Matí” que es la seva
versió del “My Lord, What A Morning” de Harry Belafonte que també va
gravar Joan Baez, entre molts altres i “La Presó De Tijuana” de Denny Thompson. Un dels
grups destacables, dins del Grup de Folk, per les seves bones harmonies vocals,
va ser El Grup de 3 que es va crear a l’Hospitalet de Llobregat l’any 1963 i el
van formar els germans Miquel i Kim Galimany junt 
a Jordi Prats. Van gravar
tres EP’s, tots ells per el segell Edigsa, l’últim l’any 1968. Miquel va morir un 6 de febrer, fa pocs anys, el seu germà Joaquim havie mort 12 dies abans.
Volem reproduïr el que va dir Jordi Prats, l’únic supervivent del Grup de 3
sobre la mort de Miquel Galimany en el facebook: “El buit que això representa a
casa nostra només s'enten tenint en compte que fa quasi 20 anys que compartiem
una tarda a la setmana amb la bona excusa de fer música plegats. El plaer de
tocar els seus instruments puc asegurar que era per a ell tant intens que encomanava
l'entusiasme d'escoltar i intentar tocar una música que ens agrada. Ha estat un
goig cantar i tocar amb ell. Sempre deia que les bones cançons no s'acaben mai
i resulta que ha quedat molta feina per fer”.
Els 4 Z – Si un dia vols
El grup valencià Els 4 Z van editar un disc, un EP que va
publicar el segell Edigsa l'any 1966 i que es va titular "Els 4 Z
III" i pensem va ser el tercer i últim. El tema que us hem seleccionat per
compartir avui a El Temps Passa... i la música queda, és una versió d'un èxit
de Raimon i en l'EP també es van incloure “Capri s'ha acabat” del frances Hervé
Vilard, “El Rossinyol Italià” que es la seva versió del “Le Rossignol Anglais”
escrita por Pierre Delano i Hugues Aufray i “L'Arbre” que és un tema
tradicional nord-americà adaptat al valencià. Els 4 Z van debutar al febrer de
l'any 1961 actuant en l'emissora La
Voz de Levante i inicialment es deien Lluís Miquel y sus 4 Z,
però quan el cantant Luis Miguel Campos els va deixar ells van seguir ja només
com Els 4 Z. Per cert, el cantant, productor audiovisual i animador cultural,
va rebre el premi Vicent Ventura de l'any 2014. Us explicarem una curiositat,
el dilluns 28 de febrer de l’any 
1966, grisos d’aquells de la Brigada Político-Social,
van detindre durant 72 hores i després de ser incomunicats també vam ser
multats per el Tribunal d'Ordre Públic, als components d’Els 4 Z i
l’organitzador d’un concert que s’havia fet un dia abans, el 27 que era
diumenge, a l’antic cine Artis de la ciutat de València, un concert on també va
participar Raimon. A partir de llavors les dificultats van créixer de tal
manera que Els 4 Z es van dissoldre. Els 4 Z, un altre vegada amb el cantant
Luís Miguel Campos que també va gravar en solitari i va formar part del grup
Patxinguer Z, van tornar a posar-se en marxa a mitjans dels 70. El batería es
deie Ángel Arbizu, Miguel Benet d’encarregava dels teclats, i un altre era José
Luis Berenguer, no recordem el nom del que ens falta
Guillem d’Efak – Febre
Ara i tal i com us vam prometre fa ja unes quantes setmanes,
escoltarem una gran cançó a carrec d’un cantautor que tant Quimet com Mario
admiran i molt. Aquest EP de Guillem d’Efak publicat per Concentric l’any 1965
i que compta amb Francesc Burrull a la direcció musical, incloïa el clàssic del
blues americà "Febre", al costat de "Com ahir", versió del
tema del film "Casablanca", "Setembre, temps Plujos" i
"Plorant". La cançó va ser escrita per Eddie Cooley i Otis Blackwell,
aquest darrer també feia servir el seudonim John Davenport. El primer en gravarla va ser Little Willie John
a l’any 1956, però hi han moltes versions, des de Elvis Presley a Peggy Lee,
passant per The McCoys, Rita Coolidge, Suzi Quatro, La Lupe, Helen Shapiro, James
Brown, The Jam, Rita Moreno, 
Madleen Kane, The Cramps, Ray Charles, Joe Cocker,
Grateful Dead, Beyoncé i fins i tot Madonna. Tant Quimet com Mario
senten una especial debilitat per Guillem d’Efak, aquest gran cantant nascut a
Rio Muni, Guinea Espanyola, l’any 1929 i que va morir a Mallorca el 1995, de
veritable nom Guillem Fullana i Fada d'Efak i que va formar part de la Nova Cançó. Escriptor,
poeta i cantant, Guillem d’Efak va escriure diversos llibres i també poesia i
va compondre moltes cançons, algunes d'elles gravades per altres cantant com
Núria Feliu que va enregistrar un disc sencer "Viure a Barcelona",
amb cançons del mallorquí d'adopció on les lletres eren de Guillem d'Efak i la
música d'Antoni Parera Fons.
Ara ens anirem cap a Madrid amb la banda de José Barranco.
Los Flecos – Distinta
Avui a El Temps Passa… i la música queda escoltarem de nou a
Los Flecos que tot i ser de Madrid, van gravar amb el segell barceloní Vergara,
per tant aquí els teniu, pero primer farem també historia i recordarem a.Los
Estudiantes que son un grup de referencia quan es parla de rock and roll a
l’Espanya dels anys seixanta, si be ells es van crear a finals dels cinquanta.
Va ser una veritable escola de músics i per Los Estudiantes van passar des de
José Barranco a Fernando Arbex, sense olblidar a Manolo Fernández, entre molts
altres. Quan Los Estudiantes es van desfer i després de anar amb Los Pekenikes,
a José Barranco li va oferir Luis Sartorius, que també havia estat component de
Los Estudiantes, entrar a formar part de un nou projecte que es diria Los Brincos, però devant de la moguda
comercial i l’estricte control que el grup anava a tindre, José Barranco
va decidir crear un grup sòlid i
compacte que 
sabés fer bona música... "pròpia", sense lligams obligats
i control de la casa de discos i van sorgir Los Flecos que van gravar tres EP's
per el segell barceloní Vergara. Los Flecos eren José Barranco (Estudiantes i
Pekenikes), nascut a Valladolid el 19 de març de 1939 i al seu costat estaven
Julián Sacristán Magaña (The Sailors, Los Fugitivos i Los Flaps) que va néixer
a Madrid, el 20 d'octubre de 1944, Pablo Argote Rocandio nascut a Madrid el 15
de desembre de 1942, Carlos Guitart Von Rein (Los Sonor) va néixer a Màlaga el
dia 15 de gener de 1941 i ens falta el cinquè que pensem era el guitarra Rafael
Aracil. Aquest és un dels millors temes que van gravar i es troba en el seu
millor disc. És de l’any 1965 i Mario el va descubrir i va comprar-ho a les
rebaixes del Corte Inglés de la plaça Catalunya, a Barcelona.
Juan y Junior – Lo que el viento se llevó
El single amb aquest tema va ser l'últim que van publicar
Juan y Junior abans de separar-se, es va editar al 1969 a través de
Novola-Zafiro, amb "Tus ojos" a l'altra cara. Només sis singles van
gravar Juan y Junior que van deixar Los Brincos i es van llançar com a duet.
"Anduriña" va ser el seu major èxit, una composició de Juan Pardo i
en la contraportada del disc, editat l’any 1968, hi havia un gravat cedit per
Pablo Picasso. El duet eren Juan Pardo Suárez, nascut l’any 1942 a Palma de Mallorca i
d'origen gallec i Antonio Morales Barretto que havia nascut a Manila,
Filipines, l’any 1943. Funcionaren de 1966 fins al 1969 i després cadascun va
emprendre la seva carrera en solitari. La més brillant no cal dir-ho, és la de
Juan Pardo ja que Júnior després de casar-se amb Rocío Durcal 
va gravar uns
quans discos, pero poc a poc va anar deixant de cantar per a centrar-se en la
carrera de la seva dona. De fet Júnior en solitari no va tindre cap èxit
veritablement significatiu. Es rumorejava que un dels punts que va provocar la
ruptura és que Juan Pardo va corregir una gravació sense estar Júnior present i
va canviar la veu d'ell per la seva, això va cabrejar encara més a Júnior i
aquest va decidir començar en solitari i amb la idea de dedicar-se també al
cinema. La veritat és que dins de Los Brincos també van sorgir problemes de
lideratge i Juan Pardo i Júnior van voler fer una mena de cop d'estat que els
va sortir malament i van haver d'abandonar el grup. És va arrivar a parlar que
van ser expulsats pels seus companys. La presentació oficial com Juan y Junior
va tindre lloc el 29 de març de 1967
a una discoteca de Madrid. Junts van fer una sola
pel·lícula, “Un Mundo Diferente” de Pedro Olea, sembla ser que tenian contracte
per un altre film, pero no van vulguer treballar junts i la pel·lícula la va
fer sols Juan Pardo sent la protagonista femenina la cantant Ivana i també van
sortir Fórmula V i Los Ángeles, es deia “45 Revoluciones por minuto”.
Henry & The Seven – Cuando vuelva
Tot i haver publicat tan sols tres singles al llarg de la
seva curta carrera, tots ells mitjançant el segell CEM, els catalans Henry and
The Seven són una de les bones bandes de soul que van sorgir en el panorama
espanyol de finals dels seixanta. Tot comença amb Manolo Barrera que militava a
Los Flames fins que es van desfer. Va passar després a formar part de
l'orquestra de ball Luis de Alba y Los 5 de España, allà i al costat del
organista Ángel René i els germans Vicente i Alfredo Márquez es gesta Henry and
The Seven, però els germans Márquez se'n van a Los Canarios. Amb la
incorporació del cantant Enrique Martínez que abans havia estat a Los Buitres i
passa a ser Henry, neix aquesta bona banda de soul, a finals de 
1967 i es
complementen amb José María Panizo (baix), Paco de Gregorio (saxo tenor), Jesús Moll, un bateria anomenat Rafael i un
parell de músics més que tocaven metalls. Aquest tema que sona ara a El Temps
Passa... i la música queda es trobava a la cara B d’un single, editat l’any
1968 amb “Llevame allí” a l’altre costat. Henry and The Seven son ser un dels
que van participar en la pel·lícula "Un, dos, tres al escondite inglés”
d'Iván Zulueta, encara que aleshores el guitarra era Francis Cervera. Es desfan
l’any 1970 i José María i Francis es van incorporar a Aguaviva aquells dels
"Poetas andaluces".
Los Brincos – Un sorbito de champagne
Abas de res a Mario li toca rascar-se la butxaca un altre
vegada ja que Quimet reclama l’euro de seguida. Una de les millors cançons en
la historia musical de Los Brincos va ser "Un sorbito de champagne" i
que es trobava en el mateix EP on estaven "Renacerá",
"Giulietta" i "Tu en mi" i que possiblement sigui el seu
millor disc i el més venut, però també va ser l’últim en el qual van intervenir
Juan Pardo i Antonio Morales Júnior que la veritat, nosaltres sempre hem tingut
els nostres dubtes sobre si s’en van anar o els van fotra fora dels Brincos ja
que els problemes entre ells que volien tenir el protagonisme i Fernando Arbex
eren continus. També xocaven subin amb Maryní Callejo, la productora i alma mater
real de Los Brincos. Quan ells van marxar, Fernando Arbex va seguir amb Manolo
González i els substitueix per Vicente Ramírez i Ricky Morales, germà de Junior
que formaven part dels Shakers i aquests
havien telonejat a The Beatles en la seva gira espanyola del 65, tant a Madrid
com a Barcelona. A partir 
d’aquell moment també es van treure de sobra a Maryní
Callejo. L’any 1969 Vicente Ramírez seria substituït al seu torn per Miguel
Morales, també germà de Junior i que després es casaria amb Freda Lorente
"La Bombí"
i també va entrar l'organista Óscar Lasprilla. Val a dir que si bé la primera
etapa va ser la millor comercialment, la segona i sobre tot la tercera va ser
indiscutiblement la millor musicalment parlan. Uns anys més tard Fernando Arbex
crearia Alacrán i despres Barrabás, reconvertin gent d’Alacrán, Los Brincos i
altres músics. Per cert, un altre dia us explicarem com Los Brincos van tindre
també problemes amb la censura per la primera carátula del LP "Mundo,
demonio, carne", casualment l'últim disc abans de desfer-se i que
finalment va tindre que ser canviada, però aixó es un altre historia. Fernando
Arbex va morir a Madrid un 5 de juliol del 2003 i Antonio Morales “Júnior” el
15 d’abril del 2014.
Los Huracanes – Dulce despertar
Un dels millors discos de Los Huracanes, una de les grans
bandes sorgides a València, va ser el seu tercer EP publicat al 1966 per
EMI-Regal en el qual es va incloure aquesta cançó, escrita per ells, encara que
el tema estrella va ser la seva versió del “Días sin mañana” de Barry McGuire i
en el qual també trobàvem “A la caída del sol” i “Sonríeme”, així mateix
escrites pel grup. Los Huracanes amb els que avui acabarem El Temps Passa… i la
música queda, van ser considerats El Millor Grup Valencià de la seva Època. La
veritat és que tot i com funcionaven les coses a la dècada dels seixanta amb
els conjunts traient EP's i singles, bàsicament amb versions, el cas de Los
Huracanes parla per si mateix. En aquest enregistrament Los Huracanes eren
Víctor Ortiz (cantant) que anteriorment havia militat en el duo Los Pantalones
Azules, Julio Andreu (bateria), Pascual Olivas (guitarra, piano i veus) que
venia de Los Top-Son i abans a Los Milos, José Segura conegut com el Malayo
(baix)) que després tocaria amb Los 
Telstars i José Casquel (guitarra). Van
debutar discogràficament al desembre de 1965 amb un EP en el qual destacava la
seva versió del "For your love" de The Yardbirds i en el qual
inclourien un tema propi. L'any 1967 Pascual Olivas decideix deixar el grup i
dedicar-se als seus estudis de medicina i avui és un refutat ginecòleg, la
veritat és que no paraven de fer actuacions i allò era esgotador. Los Huracanes
van seguir i es va incorporar una secció de vent amb els saxofonistes Vicente
Balaguer i El Nano, encara que van seguir produint-se canvis i entren Abel Mena
(baix) i Pepe Morató (bateria) que venien de Los Protones. També van canviar de
casa de discos passant a Ekipo. Se segueixen produint canvis i per Los
Huracanes passarien el trompetista Chimo, Enrique Otero (bateria) que venia del
Adam Grup i podem dir que en la seva última etapa només Víctor Ortíz quedava
dels membres originals. Van tornar l'any 2001 encara que només Víctor Ortiz i
José Miguel Martínez eren antics components. En total van treure 15 discos
petits, entre singles i EP’s i un álbum.
Conclourem per avui El Temps Passa… i la música queda, però
us deixem en la companyia d’aquelles emissores per les que sortim a l’aire o
via internet, si us descarregueu el programa des del blog, el facebook de
Montse Aliaga o les webs de les emissores que us ho permeten. Sóm Quimet Curull
i Mario Prades, fins la propera setmana. Porteu-se bé
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
