Aquest serà l'últim programa de l'any i plens de bons desitjos per a tots vosaltres volem començar amb un “Feliç Any Nou”. Un Any Nou ple de Pau, Amor, Salut i Treball, és a dir, Diners. Avui volíem passar un tall de veu del film "Juan Nadie", aquell en què Gary Cooper demana que tendim la mà a aquells que estan al nostre voltant, però els desitjos de benaurança avui potser estan de més. La crisi segueix aquí, els problemes també i la salut ja no ens acompanya al mateix nivell que abans. A sobre, s'aputja la llum, el transport pùblic... Per tant ens limitarem a desitjar-vos un Bon Any Nou 2011 i que almenys, sigui com aquest, per allò del "Deixa'm com estic, no em belluguis"
Començarem El temps Passa... i la música queda, recordant al grup pioner fent rock'n'roll en castellà, els cubans Los Llopis. Clar i això ho hem dit en diverses ocasions que quan van arribar a Espanya, la discogràfica els va forçar a tocar un altre tipus de cançons més d'acord amb el seu tarannà cubà. Que anaven a dir ells que només eren músics, els que saben de veres son els de las casas de discos i tenien molt clar el que havien de tocar. I Los Llopis van encunyar el terme "Pachangero" per culpa d'aquesta cançó.
Los Llopis – La Pachanga
Los Llopis es van crear a Cuba el 1951 i inicialmente es van cridar Cuarteto Llopis-Dulzaides, quan el músic Ñico Rojas va presentar als Germans Llopis (Frank i Nolo) el pianista Felipe Dulzaides. Amb el Rock and Roll, els turistes nord-americans a Cuba van començar a demanar que toquessin peces amb aquest ritme i van sorgir els primers rockers a l’illa. Orquestres com la dels Hermanos Castro (cap d'ells es diu Fidel ni Raul, no us confongueu), Orquesta Aragón o la Sonora Matancera inclouren rock and rol al seu repertori, aixó si, molt orquestrat i amb caire caribeny. Però Los Llopis van ser els primers que van gravar rock and roll en espanyol prenent com a referència a Bill Haley. Més tard es van traslladar a Mèxic i després es van vindre cap a Espanya, encara que la casa de discos els va voler canviar l'estil ja que havia d'explotar el fet que eren cubans. El terme "patxanguer" prové d’aquesta cançó, un dels seus primers grans èxits aquí al país "La Pachanga".
Los Llopis amb part del cos de ball d'un dels seus espectacles
Alberto Cortez – Sucu Sucu
Gran cantant, guitarra i compositor argentí, va triomfar al seu país gràcies a aquesta cançó que escoltem avui a El Temps Passa... i la Música queda i també es va vindre a Espanya. De fet i tot i cançons plenes de qualitat com "Cuando un amigo se va”, “No soy de aquí ni soy de allá”, “Las palmeras” o “En un rincón del alma" a ell se li coneix com Mister Sucu Sucu, precisament per aquest tema. Va néixa a Rancul, província de la Pampa, l'11 de març de 1940 i va compondre la seva primera cançó als 12 anys i formà part com a cantant de l'Orquestra Arizona dirigida per Ricardo Ortiz i Luis Pasquier, l'Orquestra de Mario Cardi, l'orquestra de jazz Sant Francisco i el grup d'Hugo Díaz. El 1960 debuta com a solista amb el "Sucu Sucu". Curiosament el tema començà a funcionar primer a Bélgica. El 1964 es va instal.lar al nostre país. El 1971 torna a l'Argentina i ofereix un concert al Luna Park de Buenos Aires i obté un ressonant fracàs. Decebut, va abandonar el seu país amb la intenció de no tornar a cantar mai allà, però el 1992, el 7 de setembre, ofereix un recital al Teatre Colón de Buenos Aires acompanyat per l'Orquesta Sinfónica del Teatro Argentino de la Plata, dirigida per José Carli. És un precedent ja que va ser la primera vegada que el Teatre Colón, fins llavors només obert per a espectacles d'òpera, ballet i concerts simfònics, admet un recital d'un cantant popular. Va ser considerat una fita en la història del teatre i de la ciutat. L'audiència l'encapçalava el President de la Nació i altres autoritats.
Alberto Cortez, Mr. Sucu Sucu
Los 3 Sudamericanos – Algo estúpido
Es tracta d'una versió del tema de Nancy i Frank Sinatra que els paraguaians broden i fan seva. Era la cara B d'un single amb "La família" a la cara A, publicat per Belter, encara que també es va incloure en un EP. Alma Maria, Johnny i Darío són una de les formacions vocals que arribades d'Amèrica llatina van saber triomfar a Espanya versionant temes pop i cançons del seu folklore. Quan Darío els va deixar en 1979 el seu lloc va ser ocupat per Dioni Velázquez, un gran guitarrista amb una carrera curta però brillant en solitari on hi destaca el tema “Otoño sin final”.
Dúo Radiant’s – De chica en chica
Van ser un altre d'aquests duets sorgits a l'ombra del Dúo Dinámico, però amb tocs una mica més rocanroleros i poppies. El tema estava inclòs en un single que va publicar Zafiro el 1964 amb "Anoche" a la cara A. De fet van publicar tres singles i dos EP's el 1964, aquest va ser el tercer senzill i sona a El temps Passa... i la música queda, des de les sintonies de Altafulla Ràdio i Ona La Torre.
Los Tiburones - Perdí tu amor
Publicat per EMI, la cançó s'incloïa en un EP de 1965 i és una versió del "I'm down", de The Beatles. Són un quartet barceloní que es va formar el 1962 i van actuar per última vegada el 31 de desembre del 66. Els seus components van ser José Alcaraz (bateria), el seu germà Guillem Alcaraz (Baixista), Enric Maier (Guitarra rítmica) i Enric Baig (Guitarra solista). La seva primera actuació va ser a La Formiga de Barcelona, el dia 3 de febrer del 1963 i l'ultima la van fer al Casino de Reus el 31 de decembre de 1966. Van arribar a editar dos EP per al segell EMI-REGAL el 1965. La veritat és que Los Tiburones sempre van actuar a Catalunya sense arribar a sortir a la resta de l'estat. Mario els havia vist en directe, a ells i Los Samurais, en una sala sita a la Avinguda Madrid al costat del que avui és el cinturó de Ronda de l'Avinguda Brasil, al tocant d'una església i just en direcció al camp del Barça. En aquells temps tota la zona eren descampats on entre altres coses, Mario i la Colla del carrer Bassegoda, havien anat a caçà pardals amb les seves escopetes de perdigons.
Los Tiburones
Dave Da Costa - Sweet little sixteen
És tracte d’una de les millors versions que hem escoltat d'aquest popular tema compost i interpretat originalment pel guitarra i cantant nord-americà Chuck Berry. Dave Da Costa era un grup integrat per quatre nois i una noia, encara que aquesta no cantava. Us l'hem extret d'un single que va publicar Columbia el 1968. A ells els agradava nedar contra corrent ja que a finals dels seixanta el rock'n'roll estava en desús i imperava el beat i començava un incipient rock progressiu i simfònic i ells feien i molt be, rock and roll. El grup es va crear a principis dels 60 i el 1970 ja eren sis, amb dues noias.
Dave Da Costa al 1964
Los Pasos – La Moto
Van ser descoberts per Manolo Díaz que ja treballava en solitari i com a productor i que havia militat a Los Sonor. Va compondre aquesta cançó i ple d'ingenuïtat, la hi va presentar a Alain Milhaud perquè produís a Los Pasos. Aquest va dir que el grup no li interessava ja que estava treballant amb Los Bravos i ni curt ni mandrós va agafar la cançó i va fer que la gravessin Los Bravos, conseguin enrrederí la sortida del disc de Los Pasos. La cançó va ser, al costat del "Black is black" els grans èxits de Los Bravos. La versió de Los Pasos que escoltem avui a El Temps Passa... i la música queda, és al nostre parer molt millor, però les vendes més importants van ser per el grup de Mike Kennedy, llavors anomenat Mike Kogel. Per cert que Muilhaud va putejà a Los Pasos i "La Moto" que havia de ser el seu primer single, va ser el tercer. Los Pasos es van formar a Madrid i els seus membres provenien de Los Flaps, Los Sonor i Los Diablos Rojos. Estaven liderats pel teclista José Luis González, al costat de Álvaro Nieto, Luis Enrique Baizán, Joaquín Torres i Martín Careaga. El 1968 protagonitzen la pel lícula "Long-Play" de Javier Setó al costat de Gracita Morales i José Luis López Vázquez, i inclouen diverses cançons en la seva banda sonora. Funcionaren de 1966 a 1969. Mes tard Álvaro Nieto va crear La Compañia i Luis Baizán i Joaquín Torres al costat de membres dels Pekenikes van fundà Taranto's. Per cert que Manolo Díaz també es l'autor del tema "La parada del autobús" de Los Bravos.
Los Pasos
Manolo Díaz a la seva época com a soliste
Marta Baizán – Caperucita Ye Yé
Aquest tema forma part d'un conte infantil que es va gravar el 1966 i el va publicar SonoPlay en format EP i en el qual modernitzaven el conte clàssic. Al costat de la cantant i actriu Marta Baizán, trobabem a Miguel Ríos, Mari Carmen Goñi i el grup Los Impala. Marta a finals dels seixanta es va dedicar al cinema i va protagonitzar diverses pel lícules: “Hay que educar a papá”, “Los chicos del Preu”, “Verano 70”, “Nuevo en esta plaza”, “Tres gorriones y pico”, etc. Marta era germana de Luis Baizán, bateria de Los Flaps i després de Los Pasos. El seu nom real era Pilar Baizán Carretero i va néixa a Ceuta el 1947. Va debutar als 4 anys a la ràdio Ceutí, al programa Ràdio Chupete. Va gravar per MoviPlay, SonoPlay i Marfer. El 1964 va ser portada del número 9 de la revista Fonorama.
Cartell de la pel-licula "Los Chicos del Preu".
Marta Baizán
I ara, escolteu bé:
"Traigo un recado de parte de la Tele. Ya va siendo hora de que los peques nos vayamos a la cama...", escoltar aixo volia dir que ja estaba aquí la Familia Telerín
Secció especial
La Familia Telerín
La Família Telerín va ser tota una sensació i va impactar en els espectadors d'una incipient televisió espanyola que començava a popularitzar-se, encara que moltes, moltes, eren les llars espanyoles que en els seixanta no tenien aparell de televisió. Una cosa que sembla impossible per a la mentalitat de la joventut d'avui que en mols cassos tenen un aparell de televisió a cada cambra. La Ràdio durant els seixanta encara va ser la "Reina" de les llars.
Aquests simpatics personatges sempre anunciaven l'hora en què els nens havien d'anar-sen al llit i creieu-nos quan diem que sels hi feia cas i molts eren els pares que després de l'anunci enviaven els seus fills a dormir. Una altra cosa que avui ens sembla una utopia de ciència-ficció perqué s’emetia voltant les nou o nou i mitge del vespre.
Es van fer àlbums de cromos, llibretes, contes, rellotges, mocadors, ninots... tot un merchandising que es venia i molt. Fins van arribar a fer una pel.lícula, de dibuixos animats, és clar.
Els Germans Moro
La Família Telerín va ser una creació d'Estudios Moro, aquells que associats a Movierecord trobàvem en totes les sales de cinema oferint una cosa tan valuós i necessari per al nostre benestar i salut com eren els anuncis, potser i com una premonició del que avui seria la televisió, on en segons quines emissores duren tant o més que les sèries i pel.lícules. Estudios Moro eren els germans Santiago i José Luis Moro que van crear el 1964 La Familia Telerín que eren Cleo, Teté, Maripí, Pelusín, Coletas i Cuquín, aquest últim era el que sempre volia escapar-se d'anar a dormir, el mes trapella de tots. No recordo haver vist mai als pares, possiblement sortirien a la pel.lícula, però si la vaig veure no ho recordo. Per cert que Estudis Moro també va ser l'empresa culpable de la famosa Ruperta, la carbasa del "Un, dos, tres" i van guanyar un munt de premis internacionals per la seva tasca.
La Ruperta, un altre creació d'Estudis Moro
Els primers estudis Moro estaven al carrer dels Masejo
Va tenir repercussió internacional i va ser emès en altres països, entre ells El Salvador, on encara es transmet en tres canals de la corporació salvadorenca i també a la República Argentina.
José Luis Moro
Van obtenir diversos premis internacionals i es van dedicar a molt més que espots comercials. Van ser propietaris de dues discogràfiques SonoPlay i Movie Play. Els primers estudis estaven al carrer dels Masejo, però el 1965 es van traslladar als nous edificis de l'Avinguda d'Amèrica, sent dissenyats per Santiago Moro i construïts per l'arquitecte Manolo Jaén, al seu costat s'alçava l'edifici de Movierecord. Constaven de tres platós de rodatges, sales d'enregistrament i doblatges, equips d'animació i trucatges, restaurant i camerinos.
Fins i tot tebeos
En els Estudis Moro es van realitzar espots publicitaris, això si, tant per a cinema com televisió i dibuixos animats, però també es van dedicar a programes de televisió i rodatges de pel.lícules que estaven filmades i produïdes en els estudis, entre elles "Las Vegas 500 milions" , "Los chicos con las chicas" de Los Bravos i també algunes pel.lícules de Raphael i de Manolo Escobar que me sembla deu estar ancara buscant el carro. Calia assegurar l'èxit de sortida i els Germans Moro no tenien res de ximplets.
Mario Prades
Y ara seguirem amb El Temps passa… i la música queda, des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre i escoltarem a "La tanqueta de Leganitos".
Massiel – Rufo el Pescador
Era una composició de Manolo Díaz (Los Sonor) que ja s'havia llançat en solitari i cantada per Massiel i amb una segona versió a carrec de Manolo Pelayo (Los Diablos Negros i Los Botines), es va presentar al Festival de la Cançó de Mallorca 1966 i va guanyar . És una de les millors interpretacions de la "Tanqueta de Leganitos" i molt superior a la del seu company d'escenari. Massiel, de veritable nom María Félix de los Àngeles Santamaría Espinosa va néixa a Madrid el 2 d'agost de 1947 i el seu pare Emilio Santamaría va ser un dels millors representants artístics de la seva època, tasca que va heretar el fill, el germà de Massiel que també va ser president de A.R.T.E. Massiel va debutar el 1966 i el 1968 després del merder que va muntar Serrat, ens va representar a Eurovisió i vam guanyar.
Mario Prades amb Massiel
Manolo Pelayo també va gravar aquesta cançó
Secció de la Música que es feia a Catalunya
Maria del Mar Bonet – L’Àguila negra
Aquesta va ser la primera cançó que va gravar la mallorquina Maria del Mar Bonet, una de les més joves d'Els Setze Jutges i és que el seu germà Joan Ramon Bonet ja era membre d'aquesta agrupació liderada per Josep Maria Espinas i que hem de reconèixer que van fer molt, des de Edigsa i mes tard Concentric, per promocionar la cançó d'autor en català. Tot i ser ella una bona compositora, aquest tema no era seu, era de la francesa Barbara i Maria del Mar fa una gran versió que li va servir de debut i va publicar el segell Barclay i que va ser Disc d'Or a nivell estatal ja en 1971. El 2007 és guardonada amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya en reconeixement a la seva tasca durant l'etapa d'Els Setze Jutges, tots els membres van rebre la medalla, encara que alguns van manifestar que aquell reconeixement arribava molt tard. Això si, rondinaren, es van queixar, però no van rebutjar la medalla. Maria del Mar Bonet ha col.laborat amb Lluís Llach, Ovidi Montllor, Milton Nascimento, Nacho Duato, Manolo García, Martirio, Georges Moustaki, Amancio Prada, Dulce Pontes, Maria Farantouri, Milva, Quilapayún o Haris Alexiou, entre altres. Va ser la padrina de Pau Riba i quan aquest va ser rebutxat per Els Setze Jutges que opinaven que el xicot no tenía prou cualitat per formar part d'ells, la Maria del Mar va fer que fos aceptat per el Grup de Folk.
Una joveneta Maria del Mar Bonet
Caràtula del disc de la francesa Barbara,
versió original de la cançó
versió original de la cançó
The Bonds – Satisfacció
Eren quatre nois que van adoptar aquest nom amb dues connotacions la del 007 i la catalanització de Los Buenos, grup madrileny amb el que no tenien res a veure. Pertanyia a un EP publicat pel segell Concentric on la peça estrella va ser la versió en català del "Que família más original" i aquesta del mític tema dels Stones. També estava "Ahir" versió dels Beatles i el "Wooly Gully". Creiem que no van gravar res més. Per cert i parlan de la cançó, Keith Richard es trobava al seu cuarto a l'hotel Fort Harrison a Clearwater, Florida. Tota la nit va tenir un riff de guitarra ficat al cap i el va gravar en casstette. Quan van prendre un taxi amb Mick Jagger el va ensenyar, agafaren paper i boli i es va compondre "Satisfaction". Ràpidament planejar la gravació de la cançó, només 5 dies després que Jagger escrivís la lletra el 10 de maig de 1965 a les Chess Studios de Chicago, inicialment Brian Jones toca l'harmònica. Van tornar a gravarla l'endemà passat en els RCA Studios de Hollywood, en aquest enregistrament, que va concloure el 13 de maig, Richards va fer la veu de fons i va tocar la guitarra rítmica. Jack Nitzsche, que treballava amb els Stones, va acabar tocant la pandereta després dels infructuosos intents de Mick Jagger. La cançó es va llançar als Estats Units el 6 de juny de 1965, però també es va incloure en l'àlbum "Out of Our Heads", que va sortir a la venda al juliol d'aquest mateix any. Keith Richards va afegir un fuzz a la seva guitarra usant el pedal Gibson Maestro Fuzzbox, un dels primers pedals de fuzz disponibles al mercat, convertint aquesta cançó en el primer número U en utilitzar aquest efecte. Val a dir que la versió dels The Bonds es bastant fluxeta, però la explicació es sensilla: Concentric-Espinas Ah!
Aquest van ser Els Rolling Stones originals, amb
Brian Jones (al mitg) y Bill Wyman (a l'esquerra)
Los Top-Son – Jersey azul
Quan Emilio Baldoví va marxar a França per convertir-se en Bruno Lomas i va deixar Los Milos, aquests es van reciclar i convertits en duo amb el nom de Los Top-Son, pel fet que el de Los Milos havia sigut registrat per el segell Discophon. Vicente Castelló i Pascual Olives van gravar amb el segell EMI,-La Voz de su Amo aquesta extraordinària versió d'un dels primers temes de Salvatore Adamo, un dels pocs amb una mica de ritmillo i que va titular "En blue jeans et blouson d'cuir". A Barcelona la tocaven Los Samurais i també la brodaven. Los Top-Son eren valencians i el 1965 eren ja cinc: José Escrivá (baix), Miguel Ángel Herranz (orgue i piano) i Alberto Gómez (bateria), al costat de Vicente Castelló (cantant i guitarra rítmica) i Pascual Olives (guitarra solista ). Per cert que aquest és realment el primer disc, tot i ser el segon, ja que el primer van ser temes gravats i rebutjats, amb Emilio com a cantant. Es va publicar el 1964. Quan Los Top-Són es van desfer van sorgir Los Huracanes, on també hi avien components de Los Pekenikes.
Adamo es l'autor de la cançó i el primer en gravarla
Los Jóvenes – Bajo tu techo
Des d'un EP publicat per Discophon el 1965 us portem a Los Jóvenes, aquesta bona banda de Barcelona que van saber aconseguir un lloc d'honor en el pop-rock que es feia a la dècada prodigiosa versionant temes estrangers i donant-los un aire molt seu. Eren cinc i avui resulta molt difícil trobar informació d'ells, precisament per culpa del seu nom. Un dels seus components es va convertir en representant artístic, dels altres poc recordem. Aquest tema era una versió The Drifters que en sembla van gravar també els Stones. L'EP tenia altres bons temes com “Corazón de piedra”, “Adiós mi amor” i “Que llorar”. Es el millor disc en la carrera de Los Jóvenes i l’escoltes a El Temps Passa… i la música queda.
The Drifters, els primers en gravar aquest tema
Los Pop-Tops – Suzanne Suzanne
La banda liderada per Phil Trim i que abans de la seva incorporació el 1967 es deien Los Tifones. Van comptar amb un gran cantant i guitarra, Luis Fierro que va ser substituït pel de Trinitat Tobago, encara que a principis dels 70 Luis va tornar al grup com a guitarra i segona veu. " on su blanca palidez" va ser la seva carta de presentació i "Mammy Blue" la seva revàlida, però van gravar bones cançons com aquesta que sona avui a El temps Passa... i la música queda, des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre i que ja és de 1972. El seu productor era Alain Milhaud. Phil Trim es deia en realitat Theophilus Philip i va néixa el 5 de gener de 1940, els altres components van ser José Lipiani, Alberto Vega, Ignacio Pérez, Julián Luis Angulo, Enrique Gómez, Ray Gómez y mes tard Luis Fierro que va tornar i que desfet el grupo, va tindre una curta, peró bona carrera en solitari.Aquesta cançó que escoltem avui a El Temps Passa... i la música queda, va ser gravada en angles i castellà. Per certo, un dels components del grupo, Alfonso Arteseros, es actualment el presentador del espai "España en la memoria" a la cadena de TV Intereconomía.
Los Pop-Tops als seus inicis
Los Iberos – Las tres de la noche
Adolfo Rodríguez, natural de Ponferrada a la guitarra rítmica i veu, els malaguenys Diego Cascado a la bateria, Enrique Lozano a la guitarra solista (més endavant substituït a causa d'una malaltia, pel madrileny Anselmo José Fernández) i el d'Almeria Cristóbal de Haro al baix (que va ser substituït per Carlos Attias), són els components de Los Iberos i es van conèixa a Torremolinos el 1966. Van gravar en els estudis de la Decca a Londres i compaginaren les seves cançons en anglès i castellà. El 1968 van debutar amb "Summertime Girl", considerada com una de les millors cançons dels 60's a Espanya. Van tenir un repertori propi. El seu segon single va ser el que escoltem avui, també publicat per Columbia-Decca el 1968 i que era una composició d'Enric Lozano. El 1969 participen en la pel.lícula d'Iván Zulueta "1, 2, 3 al escondite inglés" i "Topical Spanish" de Ramon Masats, al costat de Guillermina Motta. El 1973 es van desfer i Rodrigo es va incorporar a Cánovas, Rodrigo, Adolfo i Guzmán. Enrique Lozano va publicar fa un parell d'anys "A través del tiempo" amb temes de l'època de Los Iberos que no havien estat gravats i cançons noves.
Los Iberos
Dúo Dinámico – Rogar
Va ser una versió del tema de The Platters que Manolo de la Calva i Ramón Arcusa van saber interpretar tan al seu caire que possiblement avui es recordi més al pais la seva versió que l'original. Van començar cridant-se The Dinamic Boys, però el 28 de decembre de 1958 quan van realitzar la seva primera actuació davant de pùblic no conegut en el programa "La comarca nos visita", el presentador del programa, Enrique Fernandez, va dir que com ell no sabia anglès i eren dos i havia vist aixó de Dinamics, els presentaria com El Dúo Dinámico. A ells els va semblar bé i per obra i gràcia d'un locutor de Ràdio Barcelona amb una ignorància supina de l'anglès, han passat a formar part de la història de la música espanyola com El Dúo Dinámico. El tema es trobava en el seu segon o tercer EP i es va publicar el 1959.
El Dúo Dinámico amb Marisol. La foto és de l'any 1964
The Platters amb la formació original
I acabarem el programa d'avui de El Temps Passa ... i la música queda, escoltant una història d'amor extreta del film "El Padríno".
Andy Williams – Amor háblame dulcemente
Aquí la coneixíem com la cançó del "Perfum embriagador" i no es van fer pocs acudits a costa del olorós efluvi. Era el tema d'amor de la pel lícula "El padríno" i va ser tot un plena pistes, quan en aquestes es ballava "agarraet". També va ser el tema estrella a guateques i festes particulars tan en voga en l'època. Andy Williams va ser un dels últims grans crooners americans. Aquest va ser el seu gran hit en el país i com comprovareu el va versioná al castellà. Andy Williams es deia en realitat Howard Andrew Williams i va néixa el 3 de desembre de 1927 a Wall Lake, Iowa
Andy Williams, un dels últims crooners americans
Fotograma de la pel.licula "El Padrino"
Ara si, el rellotge ha tornat a marcar les hores, com diu el bolero i nosaltres hem de deixar-vos fins al proper programa de El Temps Passa ... i la música queda, des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre, tanquem la parada i us deixem amb els nostres sincers desitjos de Pau i Amor per a aquest Any Nou que està a punt de caure sobre nosaltres i que pot arribar a ser molt i molt pesat.
Imatge de la gran nevada de Barcelona, a l'any 1962,
just el dia de Nadal. La foto ens reflexa la plaça d'Espanya,
on ancara veiem l'antiga comisaria de la Policia Nacional,
aquella on es guarien aquells que deiem "els grisos". A la
dreta la plaça de toros de Las Arenas, on van actuar Els
Beatles a l'any 1965
aquella on es guarien aquells que deiem "els grisos". A la
dreta la plaça de toros de Las Arenas, on van actuar Els
Beatles a l'any 1965
Bon Any Nou
Passiu bé.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música amb vosaltres
