El Temps Passa programa 09-12-2010

Mario Prades  menjant  a  l'apartament  d'estiu   del   director  
de  cinema Miguel Iglesias.  Ell va tirar la foto i en primer  pla
tenim l'actor andorrà-francès Gil Vidal i la seva mare. Darrera

de Gil es troba Carmen, esposa de Miguel Iglesias.

El Quimet està preocupat. Avui és Mario el que tarda en arribar On s'haurà ficat aquest home? No se si cridar per telèfon o sortir al carrer i engegar un parell de crits. ¡¡Mario!! ¡¡Mario!! Res que no ve. Sabeu que? Vaig a cridar amb l'invent de Mister Bell que per això tenim tarifes especials d'aquestes que ofereixen com si fossin una ganga, l'oro i el moro, i que al final acabes pagant d'igual manera, com està manat. Això de tenir els números a l'agenda del “telefonillo” està molt bé perquè no cal memoritzar telèfons, clar que quan et quedes sense bateria i has d'anar a la cabina, trucar és tot un problema perquè al microtelèfon de la cabina no serveix de res dir-li Truca al Mario!! Sort que tinc bateria. A veure un sis altre, un altre i més números i ... Vaja ara està comunicant. Sabeu que? Vaix a començà el programa d’avui de El Temps Passa ... i la música queda que per a després és tard i lo Mario ja vindrà quen vulgi. Mira , abans ho dic, comunicant, comunicat, ja arriva Mario “El Tempranillo”.

Arturo Millán – Comunicando

Va ser el guanyador del Segon Festival de la Cançó de Benidorm i es va emportar la Sirenita amb la cançó "Comunicando", el 1960, es un tema d'Arturo Millán amb el que obrim el programa d'avui de El Temps Passa ... i la música queda i que a més ho va gravar la també xilena Mona Bell. En aquesta ocasió està acompanyat per l'orquestra de García Morcillo i el disc, un single, el va publicar el segell RCA-Victor. Arturo va començar com a cantant de l'orquestra de Izidor Handler. Va néixer a Chillán, Xile, el 1928. Va morir el 1996 a Santiago, víctima d'un càncer. I per cert, Mario que ja ha arribat, també ens diu alló de El Temps Passa... i la música queda que per a després és tard.

Gelu – Me gusta el verano

Maria dels Àngels Rodríguez Fernández coneguda artísticament com Gelu, va néixa a Granada, el 1945. Va ser una de les principals noies Ye Ye, de l'època. Es va donar a conèixe el 1958 en guanyar el concurs "Música al azar", de Ràdio Granada. Després del triomf a la seva ciutat natal, es trasllada primer a Madrid i després a Barcelona, on grava amb la discogràfica La Voz de su Amo els seus dos primers èxits "Los gitanos" i "Despues de seis tequilas". Va mantenir un "afaire" amb el cantant Tito Mora, però després es va casar amb el també cantant Santi Palau, que encara no sabem si ho és, però si sabem que era el propietari de la discoteca Wonder, a Lleida. Un dels seus grans èxits va ser "El partit de futbol" amb l'acompanyament musical a càrrec de Los Mustang. "Me gusta el verano" és una de les seves bones cançons i era una composició del Dúo Dinàmico. Gelu es va retirar el 1968.

Los Sírex – El tranvía

Va ser una de les seves composicions més celebrades. Ho hem dit en diverses ocasions, però el repetirem avui, el primer cantant de Los Sírex va ser Santi Carulla que els va deixar per incorporar-se a Los Mustang per consell del seu pare que opinava que Los Sírex eren un grup sense futur. L'última vegada que escolterem aquest bon grup de Barcelona us vem comentar que es van retrobar amb Manolo, el guitarra que els va deixar a mitjans dels 70 per traslladar-se a Alemanya, en el complex Divertipark de Cambrils, arran d'un concert en el que van compartir escenari Sírex i Diablos, avui il.lustrem amb una foto de Manolo el dia del retrobament, el 1988. Per cert que de la formació original ja només queden Lesli i Guillermo. Els Sírex també van fer cinema, van rodar dues pel.lícules, sota la direcció de Miguel Iglesias, el "sogra" del Mario.

Manolo, l'ex guitarra de Los  Sírex.  Es  van retrobà  aquella nit 

despres  de  mes de  quince anys sense veures. Divertipark de

Cambrils   va  ser el  lloc  i  Mario el liant. (Foto Mario Prades)

Cuarteto Soroak - El boogie del bebe

Divertit tema d'aquesta agrupació de Bilbao que van començar fent música folklòrica de la seva terra amb un caire modern i després, ja en els seixanta, es van passar al pop i el rock and roll. Es tracta d'una versió del tema "Baby Sittin' Boogie" del nord-americà Buzz Clifford que es va publicar el 1961. Els acompanya José Torregrosa i el seu Conjunt. El quartet original estava format per Txabi Villaverde Solozabal (baríton, tercera veu i guitarra solista) i els germans Ugutz Robles-Arangiz (tenor i primera veu), Irkus Robles-Aragiz, (tenor i segona veu) i Iker Robles-Aragiz. El nom del grup era un joc de paraules amb les inicials dels seus components: "SO" de Solozabal, "ROA" dels germans Robles-Auangiz i la "K" que en principi es va posar de regal, va resultar perfecta quan el 1960 va entrar Koldo. Al principi com us dèiem, van realitzar versions de clàssics del folklore basc, però amb un toc modernista que no va ser del gust dels "viejos del lugar", això, al costat de connotacions polítiques van motivar canvis en la formació del quartet a principis de 1960. Els germans Iker i Ugutz van haver d'exiliar-se a França però el grup no es va trencar ja que Alatz, un altre dels germans Robles-Arangiz, va entrar a ocupar el lloc vacant al costat de Koldo Miñaur. Poc després de publicar aquest disc van treure un altre EP també amb Columbia i es van dissoldre, encara que d'ells van sorgir altres grups com Los New Boys, Los Singer Cats o Los Crazies.

Los Crazies van ser un dels grups surgits 

quan es va desfer el Cuarteto Soroak

Ontiveros – Anoche (te conocí)

Ontiveros era un dels solistes que no disposava de grup propi i encara que posseïa una posada en escena força interessant, va passar de manera fugaç pel panorama musical espanyol, deixant un total de 10 cançons gravades sota el segell Zafiro Va ser el que va obrir el “Primer Festival De Ritmos Modernos” celebrat el 18 de Novembre de 1962, fa poc a sigut l’aniversari, al Price de Madrid i amb el qual es van iniciar las famosas matinals-concerts que van tenir lloc al Price Music Hall fins el 17 de Febrer de 1964, data en què es van prohibir definitivament per ordre governamental. No oblideu que el rock and roll era un ritme demoníac i pervertia els valors morals de la sana joventut espanyola. El tema que sona a El Temps Passa ... i la música queda, és una composició de Maria Teresa Arroyo. Per cert que la cançó es va publicar en format EP i també en single per les botxacas mens plenes.

Conjunto Misterio – América

És una versió del tema contingut en el musical "West Side Story" i us hem portat aquest grup per dues raons. La primera es perquè tenien la qualitat suficient per sonar a El Temps Passa ... i la música queda i la segona per que a més tenien una posada en escena curiosa. Tots els components sortien amb antifaços i no es coneixia la seva identitat. Perquè després diguin que això ho van inventar els Kiss, clar que no portaven tota la parafernàlia dels nord-americans. Eren portuguesos. Feien música surf i de tant en tant, com en aquesta ocasió, comptaven amb el cantant Fernando Concha. Aquesta cançó estava inclosa en el seu segon EP publicat el 1964. De fet tenen una curta carrera, només quatre EP's i adéu molt bones.

Los Bohemios – Dame tu cariño

Bona versió del tema "Gimme Some Lovin" dels britànics Spencer Davis Group, banda liderada per Spencer Davis i un jovenet Stevie Winwood a càrrec dels madrilenys Los Bohemios, per cert que aquest tema us ho hem extret d'un d'aquests Discos Sorpresa de Fundador dels que ja us vam parlar en un programa fa algun temps, però aquesta temporada que consti. Per cert que el tema més popular de Los Bohemios va ser "Que chica tan formal" que també és una versió, en aquest cas del "Respectable" dels Isley Brothers, però ja la escoltarem un altre dia.

Los Bohemios en acció, temps era temps...

Los Tamara – Soy un juerguista de medianoche

Los Tamara són un dels grups de pop espanyol més importants de la història del pop espanyol i es van especialitzar en cantar en gallec, encara que també i molt en castellà i les seves cançons posseïen aquest toc de folklore gairebé regional, per això ens sorprenen amb versions com aquesta plena de soul i amb metalls abrigallant les melodies i els ritmes. És una versió de "In the midnight hour" de Wilson Picket. Es van formar a Noya, A Coruña, el 1958. Eren Prudencio Romo, el seu germà Alberto Romo, Manolo Paz, Xosé Sarmiento (guitarra i clarinet), Germán Olariaga (Violinista i cantant) i Enrique Paisal, per Setmana Santa del 1961 se'ls va unir el que seria el seu líder carismàtic el cantant de A Coruña Pucho Boedo. Gravaren el seu primer EP el 1962 amb el segell francès Bel-Air i en el 64 van cantar per primera vegada en gallec amb "Galícia, terra nosa". Però això és una altra història

Mi Generación – Tomo tu parte de felicidad

És un d'aquests grups dels que sempre us diem que poc o gens sabem i amb aquests es compleix "gairebé" al cent per cent. Per cert que en els 60 hi va haver un gran programa de ràdio que sonava al migdia per la sintonia de Ràdio Joventut La Veu de Catalunya titulat "Al 1000 por 1000" i que abans va ser "El Clan de la Una", dirigits i presentats pel gran José María Pallardó, conegut com “Popllardó” un dels locutors pioners oferin música pels joves. Tornant al single que us portem avui, Mi Generación eren un grup de Terrassa i el conjunt l'integraven Jordi, Toni, Paco, Luis i Rafa. Es van crear el 3 de Juny de 1967 amb alguns components de Los Kiowas, Los Fans i The Tears. I fins aquí ens diu el guió. Per cert que Los Kiowas van tornar als noranta reconvertis en grup de ball i anomenats Aurita y Los Kiowas, os posem una postal al blog de El Temps Passa... i la música queda. La cantant Aurita era filla d’un dels componets del actual grup.

Secció Especial 

Avui: El T.B.O.

El TBO va ser una revista d'historietes espanyola de periodicitat setmanal que va aparèixe el 1917 i es va publicar, amb interrupcions, aixó si, fins a 1998. Els editors de la publicació van ser fins 1983 els socis Buigas, Estivill i Viña; posteriorment va ser editada durant un breu període per Editorial Bruguera, i despres, entre 1988 i 1998, per Edicions B.

Va crear escola en el país i de fet, a les revistes que avui diem Comic, en aquells temps se'ls anomenava "tebeos”. I els vells del lloc ancara els hi diuen així, tebeos.

El TBO estava enfocat al públic infantil i utilitzar un humor blanc completament allunyat de política i sàtires intel.lectuals. Aquest va ser possiblement el seu gran atractiu i la convertir en la revista més venuda abans de la guerra civil.

Entre els seus personatges protagonistes estaben La Família Ulisses, Josechu el Vasco, Eustaquio Morcillón, Melitón Pérez, Florentino i el seu veí, Casimiro Noteví agent del TBI, Lobito Can, Aquiles Talón, etc.

Però i a la meva opinió, l'eix central del TBO sempre va ser "Els grans invents del TBO" presentada per un personatge fictici, el professor Franz de Copenhaguen. El primer dibuixant en encarregar-se de la secció va ser Nit, durant els anys 40. Després ho farien Martínez, Benejam, Francesc Tur i Sabatés. La secció va ser tan popular que en l'argot del carrer es deia la frase "És un invent del TBO" per titllar a una idea de ridícula o absurda.

La veritat és que no era una idea original espanyola, es va inspirar en unes historietes nord-americanes titulades "Inventions of Professor Llucifer Gorgonzola Butts" que va ser creada per Rube Goldberg.

A l'abril de 2007 es publica un recopilatori de "Els grans invents de TBO" dins d'una col lecció d'àlbums anomenada "Edició Col.leccionista".

El T.B.O. va formar part de la infància i adolescència de moltes generacions del país i avui és un fragment de la història cultural espanyola del segle XX.

Per cert que el gran enemic en vendes del TBO, ya a la post-guerra, va ser la revista “Pulgarcito” on trobabem, entre altres, al Carpanta perseguin sempre al pollastre a l’ast i aixo si, quedanse sempre amb un pam de nassos.

Mario Prades

Seguim amb El temps Passa… i la música queda.

Los Salvajes – Pienso en ti

Es tracta d'una versió del "You were on my mind" d'Ian & Sylvia i que també va versionar Barry McGuire. Los Salvajes amb Gaby Alegret al capdavant, li donen el seu caire canyero que els va caracteritzar en l'època. De fet van ser un dels grups "durs" dels 60. Per cert que Gaby va publicar un llibre amb la història del grup del que us incloem la portada. Tenim una gran versió en català, no per ells aixo si, pero bona versió de la cançó, que hos portarem la propera setmana, la tocan Els Dracs.

Los Salvajes

Los Mustang – El Gran Flamingo

Ara es millor guardà silenci, no sigui que despertem al Gran Flamingo. Tornen els eterns versioners en aquest cas amb una cançó dels britànics Manfred Man, en l'època en que comptaven amb Michel D'Abo com a cantant. I com que dels Mustang ja us hem parlat en moltes ocasions us direm que el líder de Manfred Man era Manfred Lubowitz, nascut el 21 d'octubre de 1940 a Johannesburg (Sud-àfrica) i sempre va cridar l'atenció ja que feien un pop agressiu i amb marxa, però la imatge de Manfred cridava l'atenció en portar les grenyes no massa llarges i una barba de cordó més en l'estil dels músics de jazz i la generació beatnik que el pop-rock de l’época.

 

El grup britànic The Manfred Mann, autors
de  la  cançó,   ja  sense  Michael  D'Abo

Los Dracs – Larga Calle

Ja us vam dir que Els Dracs també van gravar en castellà, canviant l'article Els per Los. Eren sis components i aquest enregistrament és de 1965 i es trobava en un EP publicat per Discos Alma. Es tracta d'una versió de "La lunga strada" del grup italià I Soliti Quattro. Volem recordar-vos que en català gravaven per Concentric. No se perque, peró ens sembla que Discos Alma es tracta d’un subsegell del mateix Concentric. A l'EP també i eren "Ven, Johnny ven", "Un billete compró" y "Rock and roll music".

Dúo Juvent’s y su Conjunto – Si encuentras a mi amor

El Duo Juvent's van ser un altre d'aquests duets sorgits a l'ombra del Dúo Dinámico, però aquests a més comptaven amb "Su Conjunto", es tracta d'una versió de la cançó italiana "Quando Vedrai La Mia Ragazza" de Little Tony i es trobaba recullida dins d’un EP publicat per discos Vergara el 1964.

Los Comodines – Dalida

Pocs cantants i grups es van atrevir amb les cançons de Tom Jones, tot i que hi ha moltes versions dels seus temes, però gairebé totes baixades i molt de to. Bruno Lomas y Dyango van ser dels pocs que emularen al Tigre de Gal.les, però els barcelonins Los Comodines també s'atreveixen i ho fan molt dignament. Los Comodines eren 5 components. Aquest tema és de l'any 1969 i es trobava en un EP on tot eren versions. Cosa habitual a l’época.

Los Agnis – Lunes, lunes

Eren cinc joves de Collblanch, a l'Hospitalet de Llobregat, just a la frontera amb Sants que ja és Barcelona. Mario havia ballat en moltes ocasions al ritme de Los Agnis que entre altres llocs, acostumaven a tocar en una sala de festes situada al carrer Jocs Florals, per sota de l'estació de metro Mercat Nou, llavors Mercado Nuevo. Estava en un pis, però no recorda el nom del local. Que sapiguem només van publicar aquest single amb la versió del tema de The Mamas & The Papas en una cara i " Muchacho de nuestra época" en l'altra, aquesta última era una compossió d'ells i el single el va editar el segell Marfer el 1966. Per cert que aprop d'on estava aquesta sala és on assaja o assajaba La Companyia Elèctrica Dharma.

Grupo 15 – La lluvia el parque y otras cosas

El Grupo 15 eren mallorquins. Un dels bons conjunts que, per descomptat, feien versions. Aquesta és el gran hit en la carrera dels nord-americans The Cowsills. Una banda integrada per un munt de germans, la germana, la mare, un altre germà dirigint artísticament al grup i el pare fent de "mare" recollidora. Alguns d'ells van morir a Nova Orleans quan va succeir la tragèdia de l'Huracà Katrina. Per cert que al germà gran Bob, el pare el va expulsar del grup quan el va atrapà fumantse un porro. És de les poques versions o possiblement l'única, que es va fer al país d'aquest tema. Aquest single és de 1967. El Grupo 15 es va desfer a finals dels 70 i alguns dels seus components van crear una bona banda, Falcons, que van funcionar molt bé gràcies a cançons com “Terciopelo y fuego” y “Date por vencido”. Com Falcons van enregistrà cançons sevas.

Luis Aguilé – Miguel e Isabel

Va ser una de les grans balades d'aquest cantant argentí que va viure a Cuba fins a l'arribada del règim castrista. Aquest tema, li va explicar una vegada Luis a Mario que el va compusà inspirant-se en una parella que va conèixa quan residia a l'illa caribenya. A Mario sempre li recorda una altra parella de la colla del carrer Bassegoda, Bartolo i Isabel, sempre estaven com el gos i el gat. Trencaven, tornaven a estar junts, tornaven a trencar i un dia es van casar. Com Mario finalment no va poder anar al sopar amb els seus antics amics de joventut en no trobar massa bé de salut, no sap si segueixen junts, però voldria que fos així. A ells dediquem la cançó de l'amic Aguilé que ja no està amb nosaltres.

 Luis Aguilé en directe oferin records i bon humor (Foto Mario Prades)

Los Ángeles – Mañana, mañana

Va ser l'èxit més important en la carrera d'aquesta banda granadina, al costat de "98.6". Possiblement Los Ángeles van ser la millor banda vocal dels 60. Primer es van dir Los Angeles Azules i quan Julián Granados en aquell temps el seu cantant, els va deixar per anar-se amb Los Buenos i més tard en solitari, ells es van reconvertir en quartet i Poncho va passar a ser la veu solista a més de bateria. Per cert que el fet que canti el bateria és molt rellevant pel difícil que resulta compaginar les dues coses. Ah! La cançó si no ens equivoquem era dels Bee Gees, peró creiem que estem errats. Van ser produïts per Rafael Trabuchelli per al segell Hispavox que va publicar els seus discos, aquest és del 66. Era l'anomenat So Torrelaguna, pel carrer on estaven situats els estudis del segell. També van participar en dos llargmetratges "Un, dos, tres al escondite inglés" d'Iván Zulueta i "A 45 Revoluciones por Minuto" de Pedro Lazaga.

Los Ángeles

Adamo – En Bandolera

I tornem a acabar un programa escoltant al rei dels guateques, l'italià establert a Bèlgica, Salvatore Adamo. A qui les fans van odiar durant una temporada ja que es va casar amb la seva secretària i aquesta era molt lletja. La veritat és que les seves cançons vellutades i plenes de romanticismes eren ideals per ballar a "la rexola" i en les festes particulars sempre hi havia un ànima generosa que en aquests moments i per pura “casualitat”, no penseu malament, apagava la llum i a més de la música de Adamo només se sentien sospirs i algun que altre "Muaaaà", "Muaaá", "Muaá".

Bé, per avui ja està bé, ha estat El temps Passa ... i la música queda. Des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre. La pròxima setmana més i millor si cap. Que si, que ja ho sabem, no hem posat anuncis ni la secció de la música feta a Catalunya, però de veritat ho heu trobat a faltar? Un altre dia.

Nois, noies de la nostra edad, sempre joves i aguerrits… a reveure i cura amb la carretera.

Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música amb vosaltres

Enllaç per descarregar el programa